9N: "Censos, mentides i eleccions anticipades"

El que estem fent és extraordinari, no existeixen precedents. El repte que tenim pel davant és d'una dificultat i exigència colosals. Per això valoro tantíssim no només el que estem fent nosaltres, tots els ciutadans de Catalunya compromesos d'una manera o altra amb el procés, sinó també tot el que estan fent els que hi són des de la direcció política i des de la direcció cívica. No seríem on som sense haver-hi estat tots.

I hi som malgrat la precarietat dels nostres mitjans i de tenir al davant un estat molt poderós com és l'Estat Espanyol. No hauríem d'oblidar mai, quan fem i valorem les coses, que ens enfrontem a un estat putrefacte, demofòbic i dominat per una casta hereva directa de les elits franquistes, que controla tots els ressorts del poder (polític, judicial, mediàtic, empresarial) i que aboca a combatre la nostra revolució democràtica tot el seu enorme poder. Un estat, a més, homologat internacionalment, que participa de totes les institucions supraestatals i que té una descomunal capacitat per bloquejar possibles suports internacionals a la nostra causa.

Com va dir en una expressió inoblidable el mestre Salvador Cardús, “només la confiança obliga”. I jo tinc plena confiança en nosaltres, en el poble de Catalunya, i en els lideratges polítics i cívics que ens han dut fins aquí. I maldo perquè recuperem la manera de fer i la confiança que ens hi ha permès arribar.

Des de la publicació de l'últim article he rebut comentaris o indicacions sobre si era “oportú” que ho fes. Crec que ho era, i molt perquè era un secret a veus en molts ambients, des del periodístic fins el patriòtic, d'aquest cert entorn d'ERC que pot estar alimentant marcs mentals destructius que acaben tenint conseqüències polítiques, que poden ser d'efectes devastadors. Al meu entendre he fet un servei a ERC i al procés. Està per veure si servirà de res.

Tenia la confiança que després de la irresponsable patinada que va fer ERC amb el seu posicionament en relació al 9N s'haurien anat ressituant poc a poc. Dissortadament no és així.

I em sap molt de greu perquè això ja ha estat un cop a punt de fer saltar pels aires tot el procés.

La primera espiral destructiva del discurs d'ERC, que pel que estem veient s'ha propagat, la vaig analitzar a l'anterior article: el que diuen sobre el 9N no és veritat. 

Ni era cert que el Govern havia renunciat al 9N, com van dir al començament de la crisi -de fet és el que la fa esclatar-, ni és cert que entre el format inicial i l'actual hi hagi CAP diferència sobre els resultats polítics assolibles. Cap ni una. El fonament de legitimitat democràtica del format inicial i de l'actual és el mateix, idèntic, i el que es podia assolir en un i altre format també és IDÈNTIC!

Faré un esquema per si algú encara no ho té clar, amb els atributs del model inicial i l'actual.

ATRIBUTS 9N	INICIAL	ACTUAL
Jurídicament vinculant?	NO	NO
Fonament legitimitat	Participació alta	Participació alta
Resultats assolibles	Mandat democràtic, expressió de la voluntat del poble de Catalunya sobre el seu futur polític	Mandat democràtic, expressió de la voluntat del poble de Catalunya sobre el seu futur polític
Conseqüències directes	No	No
Necessitat de DUI posterior	Sí	Sí

Les úniques diferències entre model inicial i actual són estríctament tècniques (bàsicament cens previ vs cens configurat a partir d'inscripció en el moment de la votació), i EN CAP CAS afecten ni al fonament de legitimitat ni als resultats i mandat democràtic assolibles.

Tot aquest merder per la configuració del puto cens?

Em sembla al·lucinant com s'ha tergiversat en relació a tot això. L'acord era votar el 9N? Sí, i es votarà. L'acord era plantejar la pregunta sobre la independència? Sí, i és el que es pregunta. Hi haurà urnes? Sí, hi seran. Hi haurà garanties democràtiques? Sí, hi seran. El que es pot assolir amb una i altra és el mateix? Sí, idèntic.

Així doncs, per què la valoració política que se'n fa és tan diferent? Per què ara s'exigeixen coses que abans no s'exigien?

D'aquest punt arrenca la segona espiral destructiva en la que està atrapada ERC: l'exigència d'eleccions plebiscitàries com a tota estratègia.

Tothom sabia, el President Mas el primer, que al 9N li seguirien unes eleccions de caràcter plebiscitari, en les que els partits polítics es presentessin amb un posicionament explícit sobre la independència i que, si de les eleccions se'n derivava una majoria parlamentària favorable a la independència, llavors es faria una DUI, una Declaració d'Independència.

Ho vaig escriure en el seu moment. La via per assolir la independència en un procés unilateral requereix que sigui democràtica per ser reconeguda. I la via democràtica ho és tant la consulta com unes eleccions plebiscitàries. I que nosaltres havíem triat la via més difícil, començar amb la consulta, però que acabaríem amb una DUI, de la mateixa manera que si haguéssim començat per una DUI necessàriament l'hauríem d'haver sotmès a referèndum.

Quan l'estat espanyol va començar la seva campanya per dir que no tolerarien la consulta, ni amb la llei catalana, al President Mas, en totes les entrevistes, li preguntaven sobre quin era el Pla B si finalment la consulta no es podia celebrar. Inicialment el President responia que votar sempre es votaria, i feia referència a la via de les plebiscitàries. Era l'arma que ningú no ens podia treure, i ho sabia tothom.

Amb encert, ERC, i molt especialment n'Oriol Junqueras, van fer veure al Govern que parlar de plans B només podia fer que devaluar el 9N, i que per tant, no s'havia de fer. Hi havia un pla, que és el de votar el 9N, el de posar les urnes al carrer i el de convocar la població a participar-hi i obtenir un mandat democràtic.

Això es va assumir perfectament pel President Mas i pel Govern, de manera que es va deixar de parlar de les plebiscitàries. I tot es va centrar en fer possible el 9N.

I l'estat espanyol va llençar tota la seva formidable maquinària contra el Decret inicial de convocatòria del 9N. Suspesa la convocatòria pel TC, només teníem dues alternatives, descartada com estava pels acords previs la sortida via plebiscitàries: desobeir i anar al xoc (amb totes les incerteses i riscos greus que implicaven en relació a un acte que en cap cas no s'havia plantejat com a definitiu) o desobeir intel·ligentment activant una previsió que ja s'havia incorporat a la llei i que permetria obrir una nova via per fer la consulta, que era l'objectiu de l'acord. L'acord no era per anar a buscar directament el conflicte amb l'estat, sinó per votar el 9N. I això és el que amb una jugada mestra es va activar dimarts al matí. I això és el que permet que, per ara, la consulta segueixi endavant amb idèntic valor polític. Idèntic.

Però ERC queda atrapada en la seva totalment errònia valoració del que estava passant (recordem, “el govern renuncia al 9N”) i engega un discurs delirant, venint d'on veníem, de que el 9N no serveix de res i que cal anar immediatament a unes eleccions plebiscitàries.

Aquest posicionament és molt dolorós, perquè és perjudicial per a tot i per a tothom. El 9N serveix ara pel mateix que servia abans. ERC, amb encert, va exigir que davant el 9N no es parlés mai de plebiscitàries. I ara resulta que són ells els que no parlen del 9N i que només parlen -exigeixen- convocar eleccions.

L'ús dialèctic de confrontació que li està donant ERC a les plebiscitàries és, al meu entendre, un altre error, ja que només fa que complicar-ho tot i, de retruc, carregar-se el 9N. Molt m'hauran de demostrar els companys d'ERC que estic equivocat, i no em serveixen tuits dient que s'han fet voluntaris del 9N. Quan en una entrevista a Catalunya Ràdio no es diu ni una paraula sobre el 9N o quan en un Consell Nacional tampoc s'hi fa cap referència i tot s'enfoca al tema de les plebiscitàries, no només no cola, sinó que alimenta gratuïtament la cerimònia de la confusió i és irracionalment incoherent amb tot el que s'ha vingut fent i demanant fins ara.

Encara hi ha una cosa que ho fa tot plegat més absurd i incomprensible: el Decret de convocatòria de la consulta, segons aquest model que ara s'evoca com si fos la panacea, fonamentava la seva legitimitat jurídica en que la votació servia per recollir l'opinió del poble de Catalunya perquè, d'acord al resultat, el Govern iniciés un procés davant l'estat de modificació dels marcs legals per bla bla bla. En termes estríctament literals únicament anàvem a veure si iniciàvem un procés de modificacions legislatives, inclosa la constitucional. Però, amb encert, ningú no en va fer causa, d'aquesta “justificació”, perquè tothom sabia i compartia que, amb independència de com ho vestíssim, si del 9N en sortia un èxit de participació que li proporcionés suficient legitimitat democràtica i un Sí clar a la independència, això representava un mandat democràtic que seria el que habilitaria els propers passos a fer i transferiria davant tota la comunitat internacional una legitimitat inqüestionable al que a partir de llavors faríem.

Doncs bé, per ara la configuració de l'actual via per la que votarem el 9N s'ha estalviat tot aquest bla bla bla amb el que abans tothom estava d'acord. I mantenint-se els fonaments de l'acord sobre el que anàvem a fer i el que n'obtindríem, resulta especialment feridor veure com s'ha canviat tan absurdament de discurs i com es persisteix en l'error de devaluar-ho o intranscendentitzar-lo.

Hem de reconèixer que des d'ERC han estat hàbils en la instrumentalització i propagació d'aquesta farsa. El fet que a Plaça Catalunya s'exigís l'avançament electoral i es vinculés al 9N em sembla, com ja ha dit en Partal i hi estic d'acord, un error. Per què vinculen ara el 9N a una exigència al President perquè convoqui eleccions? Per què ho exigeixen ara i no ho deien abans, quan el 9N es manté en els seus trets substancials (l'esperable de demandat democràtic i el fonament de la seva legitimitat) idèntic, invariable?

Aquest vespre ERC i ICV-EUA s'han aliat en l'exigència d'eleccions anticipades. Es configura així un frontisme antigovernamental que no pot ser preludi de res bo. Han tornat els vells esquemes, les mentides i aquest anticonvergentisme tronat que dona l'esquena a la complexitat del país i al molt que s'ha avançat fins ara, per tornar a esquemes de partidisme, de càlcul de rèdit partidista. Si tal cosa desgasta a CiU, fem-ho, ja en traurem alguna cosa.

Una part de la direcció d'ERC seria sensible a una visió segons la qual “només arribarem a la independència si la liderem nosaltres”. Si aquesta visió fos la que ara explica tot el que està fent ERC, estaríem davant un altre error gravíssim.

Crec que ahir a l'espectacular marxa motard i a Plaça Catalunya no s'estava per a històries de partidismes ni de maniqueismes. El mandat popular és clar. La necessitat d'unitat, una evidència. Perquè no hi pot haver independència sense ser-hi tots, sense anar-hi tots a una.

M'agradaria que els amics d'ERC reflexionessin sobre el que he escrit. No és cap atac. És una resposta i un prec. Tot és massa complicat com per complicar-ho encara més de manera gratuïta. .

Així les coses, tinc la sensació que a mesura que passen els dies no estem més a prop d'una solució, sinó més lluny. I això no és gens bo. Vull creure que encara estem a temps de no decebre'ns a nosaltres mateixos i de ser capaços d'estar a l'alçada del moment. Vull creure que serem capaços de posar en valor el que realment ens ha fet avançar.

D'un moment complicat com aquest n'hauríem de sortir units i més forts

És evident que estem en un moment complicat del procés. Innecessàriament difícil.

Hem assistit a alguns errors que no s'haurien d'haver donat:

El primer factor és que crec hi ha prou dubtes damunt la taula com per assenyalar la incompetència del Departament de Governació com una font de problemes en relació a la convocatòria del 9N. Quan parlo d'incompetència és una manera amable de descriure-ho. El que ha passat allà dins, tanmateix, és difícil d'explicar només en termes d'incompetència.

És un fet greu, perquè ha generat una estalvaible desconfiança entre els actors implicats en el consens polític. Això no s'hauria d'haver produït mai.

Essent això així, és obligat dir també que en cap cas aquestes incompetències són el que ha posat en perill el 9N. Ni molt menys. Han estat un obstacle, però ni de lluny el determinant de la situació en la que estem, perquè el resultat de la incompetència no està en l'arrel del que ha portat a prendre la mesura de canviar de model de consulta.

EL CANVI DE MODEL DE CONSULTA I LES SEVES IMPLICACIONS

El vespre-nit de dilluns 13 d'octubre esclatava una crisi absurda entre els partits compromesos amb el 9N. Després de força reunions no havien estat capaços de posar-se d'acord en com seguir el procés fins el 9N després suspensió del TC. I dimarts 14 pel matí, el President Mas compareixia davant els mitjans per explicar que la consulta seguia endavant, que hi hauria urnes al carrer i que tothom podria votar en els termes acordats per tots els partits el desembre del 2013.

Val la pena identificar amb precisió del que estem parlant, perquè el desconeixement i la manipulació en relació al que havia passat forma part del problema, i específicament forma part del problema de la gravíssima espiral d'errors comesos per ERC des d'aquell moment.

L'acord dels partits de 2013 feia referència a que el poble de Catalunya es pronunciés al voltant de les qüestions recollides en la pregunta acordada: vol que Catalunya sigui un Estat. I, en cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui un estat independent.

Des d'aquell acord s'han intentat diverses vies perquè el poble de Catalunya pogués pronunciar-s'hi. La primera, i en termes jurídics més rellevant, l'acord amb l'estat per poder fer un referèndum. Aquesta estratègia té el seu zènit amb la compareixença dels representants del Parlament de Catalunya al Congreso de Diputados sol·licitant la transferència de la competència per organitzar el referèndum. El resultat va ser un cop de porta descomunal, negativa total.

Amb aquesta negativa no només s'impedia fer un referèndum, sinó que a més a més es tancava la porta a que el procés de secessió que havia iniciat Catalunya fos bilateral, és a dir, acordat amb l'estat espanyol. La negativa del congrés va implicar per tant negativa a fer un referèndum i la fi de qualsevol possibilitat d'un procés de secessió bilateral.

Les forces polítiques de Catalunya implicades en l'acord pel 9N van seguir per una altra via: l'aprovació de la llei de consultes, i el Decret convocant una consulta no vinculant per tal de recollir l'opinió del poble de Catalunya sobre la pregunta acordada, i per tal que l'opinió recollida permetés Govern i Parlament iniciar les accions polítiques i legislatives corresponents d'acord al resultat que s'hagués obtingut.

Acabàvem d'entrar de ple en el primer acte del procés de secessió unilateral. La consulta, en els termes del Decret de convocatòria (diguem-ne Model A), no era vinculant i no hauria produït CAP efecte jurídic. Tenint en compte, a més, que les forces unionistes (les que haurien d'haver defensat el NO) havien pres la decisió de no participar en la consulta, amb tot el que això implicava de dèficit de legitimitat democràtica, tots els efectes d'aquella convocatòria es limitaven a un exercici democràtic que, via una alta participació, permetés evidenciar la voluntat del poble de Catalunya.

Per tant, mancada de qualsevol possibilitat de generar cap efecte jurídic, i mancada de la legitimitat democràtica que implica la participació de totes les opcions possibles en la consulta, els seus efectes -gens menyspreables, en cap cas- es “limitaven” a obtenir un mandat democràtic exclusivament sobre la base d'una alta participació que permetés evidenciar la voluntat del poble de Catalunya.

A més, la suspensió decretada pel TC implicava gravíssimes conseqüències a tots els nivells de seguir per aquella via.

Davant aquesta situació el President Mas va optar per fer un cop de timó i plantejar en termes tècnics un altre format per a la consulta, diguem-ne el Model B, que és l'ara vigent. Un model que en tot allò substantiu té IDÈNTIQUES característiques que el model previ. Dit d'una altra manera: el que es volia aconseguir amb l'acord de desembre de 2013 era idènticament assolible amb un model o amb un altre. No hi ha res que el model A, l'inicial, pogués assolir i que no pugui assolir també el model B, l'actual.

Les diferències entre el Model A i el B són únicament tècniques. Però aquestes diferències tècniques ens permetien sortejar l'obstacle del TC i fer una consulta plenament legal d'acord a la llei catalana.

Posaré un símil perquè tothom ho entengui: estem en una carretera amb tres carrils. Tots tres carrils ens porten al mateix destí, que és el nostre objectiu, arribar-hi. D'entrada intentem circular pel carril de l'esquerra, que és el més ràpid, intentant l'acord amb l'estat i una secessió bilateral. No pot ser, i posem intermitent a la dreta i ens passem al carril del mig, que és el que ens obre el Decret inicial signat pel MHP Mas. Al poc d'anar-hi circulant, ens trobem amb una roca enorme al mig del carril, com va ser la suspensió del TC. Podem fer dues coses: o agafar-nos fort al volant i llençar-nos-hi de cap, a estavellar-nos-hi... o canviar al tercer carril, que és pel que va optar el President Mas. I per ara aquest carril l'estem circulant sense obstacles, i per tant tenim més aprop el nostre destí. Això no vol dir que no ens pugui aparèixer un obstacle, en cap cas. Però en termes d'objectiu, aquest carril ens permet arribar, igual que els altres dos, al nostre destí, que és el que volem per damunt de tot. Hi ha hagut “desobediència”, però ha estat una desobediència intel·ligent, que ha mirat de fer prevaldre l'objectiu d'arribar al nostre destí per damunt de la testosterona de llençar-nos contra els obstacles. Els hem sortejat amb molta puteria. Però hem desobeït igual.

QUÈ HA PASSAT A ERC?

Dilluns 13 d'octubre per la nit, un cop finalitzada sense acord la reunió dels partits, ERC treu un comunicat de premsa inadmissible, en el que, per dues vegades, diu que el Govern “ha renunciat al 9N”. I això és mentida.

ERC, per tant, menteix. El Govern en cap cas ha renunciat al 9N, tot el contrari! El comunicat d'ERC s'escampa com la pólvora i esclata per la xarxa i per tots els mitjans de comunicació, que obren les seves edicions enterrant el procés.

És per a mi una incògnita per què ERC fa un comunicat de premsa d'aquesta naturalesa. No ho puc entendre. Per què menteix en relació al que ha passat i per què explica el seu desacord amb unes mentides que tenen unes conseqüències devastadores.

El Govern no ha renunciat al 9N en cap cas. El manté en tots els seus atributs essencials, i en bona part ho fa perquè ERC no volia sentir parlar de cap altra cosa que no fos el 9N. Que ara ERC faci declaracions dient “doncs votem en eleccions” és una autèntica farsa, com el tema de l'entrada al Govern. I fins aquí vull “llegir”.

El més rellevant de tot plegat és ser conscients que no hi ha cap resultat dels que volíem obtenir del model A que no es pugui obtenir amb el model B. Són idèntics en les seves característiques, en el fonament de la seva legitimació i en el mandat democràtic i efectes assolibles. IDÈNTICS!!!!! De la mateixa manera que l'acord del 9N servia per demanar al Congreso la competència per fer un referèndum i davant la negativa, vam recórrer a una altra via. L'acord del 9N és sobre pregunta i per donar la veu al poble, i això sempre s'ha pogut assolir de diferents maneres.

La destrucció absurda que es propaga a partir del comunicat de premsa d'ERC es concentra en dos vectors confluents:

- genera dubtes, incerteses i divisió entre tota la gent que fins aleshores estava amb el 9N

- habilita institucionalment una lectura devaluada del resultat que es pugui generar el 9N

Així doncs, el que provoca ERC és, per una banda, fer molt més difícil assolir l'objectiu de participació que era el fonament de legitimitat de la consulta, tant del model A com del model B, i, per una altra banda, fer que fins i tot assolint la mateixa participació, i per tant amb el mateix fonament de legitimitat, totes les mentides escampades sobre el model B automàticament en devaluaran el resultat i la seva lectura.

Què seria desitjable que passés a partir d'ara?

Per a mi és del tot urgent que ERC surti de l'espiral desctructiva en la que va entrar a partir del comunicat de premsa de dilluns a la nit. Ningú no demanarà explicacions. Però han de deixar de persistir en aquesta lectura tan equivocada de la situació. Han de deixar de mentir sobre que el Govern “ha renunciat al 9N”, perquè és del tot fals, i han de deixar d'intoxicar en relació a la consulta model B, perquè sobre la mateixa, i pel que fa al fonament de la seva legitimació i els resultats assolibles en termes polítics i democràtics, SÓN IDÈNTICS!!!!

ERC és vital pel procés. No hi ha procés sense ERC. De la mateixa manera que no hi ha procés sense CDC. Tot el que no sigui això no té sentit, perquè no té cap recorregut.

Per què ERC ha fet el que ha fet, que ha estat a punt de fer saltar pels aires el procés i que sens dubte l'ha ferit amb una profunditat que ara mateix ignorem?

Em costa molt d'entendre-ho. Podria explicar algunes coses. No ho faré, perquè respecto molt ERC, perquè m'estimo moltíssim l'Oriol Junqueras, però, per damunt de tot, perquè estic incondicionalment compromès amb el procés i vull intentar no fer res que el pugui perjudicar. Però seria interessant també que ERC no anés escampant intoxicacions com està fent. No s'ho mereix ningú.

En allò que crec no puc estar-me de dir, és la sensació horrorosa que tinc que sobre la cúpula d'ERC planen alguns voltors que només fan que intoxicar el procés i generar-los-hi, induir-los-hi, marcs mentals i polítics enverinats, falsos i letals pel procés. És un secret a veus les filtracions que des de l'estiu s'estan generant en l'entorn de la cúpula d'ERC (alerta perquè no és una cosa banal, ja que crec que també han generat moltes desconfiances). És un temor compartit en silenci per moltíssima gent que respecta i s'estima ERC que la seva cúpula pot estar “atrapada” en un joc maquiavèl·lic d'amistats i vanitats amb personatges que arriben directament fins a les clavegueres de l'estat.

ERC hauria de ser molt més prudent del que és en valorar les majories polítiques i socials que ens permeten ser on som. ERC hauria de ser conscient que ha caigut de quatre potes en el que durant un cert temps havia acusat -amb raó- al Govern, d'enredar amb declaracions.

ERC ha passat de defensar una cosa a la contrària en hores, i d'enrocar-se en una lectura errònia del que estava passant i després mentir per autolegitimar-se. ERC hauria d'haver sabut que llençar un comunicat de premsa com el que va llençar dilluns a la nit era una incomprensible irresponsabilitat amb capacitat de fer volar pels aires tot el procés.

Insisteixo: ens necessitem tots. No hi haurà independència sense que hi siguem tots, i hi siguem compromesos amb lleialtat. Tothom té deures a fer perquè mai més es tornin a generar les condicions d'una crisi com l'actual. Però, sobretot, tothom té el deure de convertir tot el que facin i toquin en un impuls determinant per al 9N, perquè en relació al 9N estem en IDÈNTICA situació amb el model A i el B: el fonament de la seva legitimitat i els resultats assolibles són IDÈNTICS!

Som-hi!
DONEC PERFICIAM

12-0, o quan l'únic silenci i l'única violència segueixen sent els seus, els de sempre

12 d'octubre. L'espanyolisme s'ha tornat a citar a la Plaça Catalunya, no sé ben bé amb quin objectiu. Per més gent que portin d'arreu de l'estat no crec es pensin poden fer una exhibició de mobilització popular com la feta per l'independentisme aquests tres darrers Onzes de setembre. Si només volen testimoniar que hi són, em sembla perfecte, hi tenen tot el dret. Per comptar-nos, ja tenim les urnes que ens neguen.

Tanmateix, no voldria passar per alt que altre cop han plantejat la seva convocatòria en termes d'una victimització repugnant. Fa ja un cert temps van iniciar una campanya denunciant una inexistent violència exercida per l'independentisme contra ells. Ara fan un pas més i fan veure que d'aquella violència se n'ha derivat un silenciament -també inexistent- contra el que es rebel·len.

Repugnant és poc. Porten 300 anys exercint una repressió sistemàtica contra el nostre poble, un autèntic genocidi invisible. Generació rere generació hem patit totes les formes possibles de repressió: la mort, l'assassinat, la presó, l'exili, la prohibició.... I ara tenen la indecència de victimitzar-se? Ara tenen la fastigosa immoralitat de, davant un moviment exemplarment cívic, pacífic i democràtic, acusar-nos d'exercir una violència que els ha silenciat????

Fa uns mesos escrivia aquest article. L'he retallat, per publicar-lo de nou, perquè em sembla necessari deixar clar en tot moment que aquí l'única violència ha estat i és la seva, i l'únic silenci és el que ens han imposat i encara volen imposar ells, impedint-nos votar.

--------------------------------------------------------------------------------

Avui (article escrit el 15/03/2014) el sr.Girauta, insigne vocero de l'unionisme “advertia” contra la violència al carrer que pot comportar el procés democràtic català. També ho feia el seu “jefe”, el sr. Rivera que deia “Només la irresponsabilitat de Mas podria provocar un 9-N complicat als carrers” Fa unes setmanes era el sr. Cañas que amenaçava "os montaremos un Ulster que os vais a cagar". També el sr. Millo surt cada dos per tres amb la cantarella de que a Catalunya “patim una preocupant involució democràtica”. El premi a la indecència se l'emporta per ara la Sra. Camacho, amb allò de que se senten perseguits i amenaçats com els del PP al País Basc quan ETA estava activa. Repugnant..

Mentides i més mentides. Una darrere l'altra.

Perquè en aquest país NINGÚ mai no els ha amenaçat. I és més, quan ha vingut algú de fora i els ha amenaçat o ha actuat amb violència, com dissortadament va fer ETA, tots hem estat solidaris amb ells, i ens hem manifestat amb ells i hem patit amb ells. Perquè no pensàvem en un "ells", sinó que ho sentíem i vivíem des del "nosaltres".

Aquesta mentida té dues grans dimensions. La primera ja és evident per tothom: tot aquest discurs ni és improvisat ni és innocent. La repetició sistemàtica en boca de tots els líders unionistes, siguin del partit que siguin, no és cap denúncia de res que estigui passant o hi hagi risc que passi: és desig de que passi, és la necessitat de que passi per tenir algun argument al que agarrar-se. És invocació. (com ara la invocació del silenci és únicament desig de silenciar-nos per qualsevol mitjà com a única via per deixar de ser una minoria)

Però després tenim també la gravetat que tota aquesta mentida s'aixeca, a més, contra una memòria i una història en la qual Catalunya, les seves institucions, les seves decisions, la seva gent i singularment l'independentisme hem estat sempre els amenaçats, el perseguits, el violentats, per part d'un estat que hi ha abocat tota la seva força i poder. La repressió ha estat tan ferotge i està tan documentada que és insultant que ara vulguin victimitzar-se. Pura vergonya.

Més enllà de la violència institucional que hem patit com a poble exercida per l'estat espanyol, també hem patit una violència quotidiana exercida pels militants espanyolistes i emparada, si no fomentada, per l'estat.

Fins i tot un militant anònim com sóc jo, quan faig memòria, veig que tota la meva vida de militant independentista sempre té al darrere l'ombra de l'amenaça i la violència de la ultradreta, de l'espanyolisme. I que aquesta situació només es va aconseguir neutralitzar significativament amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra, la seva bona tasca i el que va representar de la fi de la impunitat feixista que fins llavors havia estat una constant, gràcies a la permissivitat -per dir-ho suaument- de la policia espanyola.

La vaig patir a la Facultat de Dret, amenaçat i sabotejat violentament per la ultradreta, a un nivell que ara pot costar d'imaginar o fins i tot semblar inversemblant. Perquè us feu una idea, ja quan estava a punt d'acabar la carrera em va venir a trobar el líder dels ultres de la Facultat, ara regidor del PP, i em va dir “Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para ver si te dábamos una paliza”. Pel que em van dir, em va “salvar” el fet de tenir-los “ben posats”, de manera que tot es va “limitar” a haver-me de sentir, curs rere curs, tot allò de “te vamos a matar”, “date por muerto” i que intentessin (i de vegades aconseguissin) rebentar els actes que convocàvem. Per sort només un dia van reaccionar al que fèiem amb una violència que fins aleshores no havia vist mai: ens buscaven, crispats, i quan es posaven a la meva alçada s'obrien la jaqueta i m'ensenyaven, sense dir res, la culata de la pistola que portaven.

La vaig patir al barri, militant al Casal Independentista de Les Corts. Ens havien arribat a acorralar navalla en mà mentre encartellàvem, personatges que portaven l'esvàstica i la bandera espanyola tatuada al pit. Mantenien una tàctica d'hostigament constant. La seva impunitat els va portar a intentar rebentar-nos actes. En un concert i ballada de música tradicional a la plaça de la Concòrdia l'atac dels ultres va ser tan violent que durant l'agressió un dels ultres m'amenaçava posant la navalla al coll de mon germà. Li vaig poder treure, però és la pitjor experiència que mai he viscut, veure el teu germà agafat per un ultra i que l'està apretant el coll amb la punta d'una navalla...

I l'he patida molt i molt més en molt diverses circumstàncies, aquestes només són dues històries de les moltes que podria explicar, totes sempre amb un denominador comú: ser identificat com a independentista i tenir al davant, exercint una violència directa, espanyolistes. I tots els meus companys independentistes en podrien explicar moltíssimes més, perquè crec que tots els que hem militat en l'independentisme n'hem patit. I en molts casos han estat molt més dures i salvatges, i fins i tot amb conseqüències tràgiques.

Doncs bé, ara voldria dir als Rivera, Girauta, Millo, Cañas, Camacho que si mai tota la llarga llista de repressors des de l'Estat fins als matons del carrer que els han precedit no han aconseguit que ens tiréssim enrere, ni nosaltres ni els que també a nosaltres ens han precedit, ara tampoc no ho aconseguiran. No desistirem. MAI.

I per més que diguin, ni caurem en les seves constants provocacions ni els donarem el més mínim argument. Ja se'n poden anar oblidant, també d'això. Les seves mentides només tenen el recorregut, gens menyspreable, del ressò de tots els mitjans de comunicació i repressió que els fan d'altaveus, que són gairebé tots.

Nosaltres només volem que el poble de Catalunya pugui votar en llibertat el dia 9N. I ho fem des de la fortalesa tranquil·la que ens dóna l'haver arribat on ara mateix som impulsats per un moviment exemplar, democràtic, pacífic, cívic i inclusiu.

El que compartim no és odi, ni set de reparació, ni crispació, ni menyspreu, sinó una cosa tan positiva i engrescadora com fer realitat el nostre somni d'un nou país. I fer-ho de la manera més inclusiva del món, amb independència del nostre origen o el dels nostres pares, amb independència de la nostra llengua, amb independència de les nostres idees, amb independència de tot excepte d'aquest desig i d'aquesta il·lusió per poder decidir, junts i en llibertat, ser un nou Estat a Europa.

Arribarà el dia que no podreu donar cap explicació als vostres fills de tant d'odi i tanta indecència com esteu fent servir. De tanta mentida. De tanta immoralitat.

Nosaltres haurem guanyat. I haurà estat una doble victòria: la política, d'assolir els nostres objectius, i la moral, d'haver-ho fet des d'un impecable compromís cívic, democràtic, pacífic i inclusiu.

Quan fer el camí és fer realitat el nostre objectiu: la independència!

Avui és 9 d'octubre. Estem a un mes del 9 de Novembre. Ara mateix, mentre escric, els partits implicats en la consulta tornen a estar reunits per decidir les properes passes.

Estem de ple a l'ull de la tempesta. En allò que el MHP va dir “terreny desconegut”.

És important tenir clar que no existeixen precedents del que estem fent. Que un territori que es vol secessionar d'un estat, arrenqui el seu procés amb una consulta que és combatuda per l'estat del que es vol separar, no té precedents. Però és el camí que hem triat, i l'hem de seguir, i el seguirem.

Per a mi són dues les coses més importants d'aquest camí:

- que el transitem junts. Des de la nostra pluralitat, però amb complicitat plena i fent-lo junts

- que el camí triat és d'una impecable fortalesa democràtica que ja està veient tot el món

Els processos de secessió poden tenir dues característiques ab initio:

- que sigui bilateral, és a dir, pactat amb l'estat del que el territori es vol independitzar

- que sigui unilateral, és a dir, que es faci sense “l'acord” amb l'estat i/o fins i tot contra l'estat, amb una resistència i hostilitats actives de l'estat del que el territori es vol segregar.

És evident que el nostre cas és el segon. La nostra independència serà unilateral i la farem contra una hostilitat creixent de l'estat espanyol, que en aquests moments no hi ha ningú que pugui saber fins on pensa fer-la arribar.

No hi ha precedents, tampoc, de processos de secessió unilateral fets contra l'hostilitat de l'estat en el nostre context geogràfic i cultural, i en el nostre temps. Els dos precedents culturalment més propers no ens serveixen, perquè tant el cas del Quebec com el d'Escòcia, es van fer amb l'acord de l'estat i finalment, fins ara, no han reeixit. Els altres casos del nostre entorn més immediat, com podrien ser Kosovo o Montenegro, se situen en contextos històrics i culturals força diferents, que inclouen un conflicte bèl·lic en el seu origen i la desmembració per col·lapse de l'estat origen. Tot i així, tant Kosovo com Montenegro ens proporcionen algunes circumstàncies que hem de saber aprofitar.

L'absència de precedents fa que allò del territori desconegut tingui un abast il·limitat, que ni tan sols podem veure els límits d'aquest territori desconegut.

La teoria política ha elaborat algunes doctrines per intentar situar, en un terreny doctrinal, el dret a la secessió, i quines característiques hauria de tenir aquest procés perquè sigui “acceptable” per la comunitat internacional. D'entrada n'hi ha una que estem complint exemplarment, i és al que avui vull tractar: que sigui un procés democràtic.

La consulta i el plantejament que n'hem fet són escrupulosament democràtics. El “volem votar” és d'una força democràtica que no es pot combatre. I quan es fa, com està fent l'estat espanyol, genera una incomprensió total des de la comunitat internacional, com està passant. Tanmateix, no ens hem de fer il·lusions: incomprensió no vol dir que facin res. Estem guanyant la batalla de l'opinió pública, però això no vol dir que ningú estigui disposat a fer res per nosaltres en aquesta fase. El precedent escocès juga molt a favor nostre. La pulcritud democràtica del seu referèndum xoca, per ser molt recent i viu per a tothom, amb l'actitud autoritària i antidemocràtica de l'estat espanyol.

Si la consulta és una de les vies exemplarment democràtiques, les eleccions amb caràcter plebiscitari i posterior DUI és l'altra via. Igualment democràtica, igualment vàlida. No n'hi ha una millor que l'altra, de via. Totes dues són vàlides.

Quan parlem d'eleccions plebiscitàries parlem d'unes eleccions en les quals les forces polítiques concorren a les mateixes posicionant-se clarament sobre les seves intencions en relació a la independència. Això és el que, en termes democràtics, “permet” fer una DUI, si en surt una majoria parlamentària que així ho portava als seus programes electorals. El problema de fer una DUI sense que aquesta estigués contemplada de manera explícita als programes electorals és que es llegeix com un “engany” democràtic a la ciutadania, perquè es fa una cosa que no estava en l'oferta que tenia al davant en el moment de decidir el seu vot.

La via DUI és més directa i factible en casos de secessió unilateral, d'això no hi ha cap dubte. És una via, a més, que en cap cas no exclou la consulta, el que passa és que la trasllada a un moment posterior, ja sota la nova legalitat de l'estat emergent o monitoritzada per la comunitat internacional, i per a refrendar una decisió política prèvia de caràcter parlamentari (la DUI).

En el nostre cas haver triat la via de la consulta ens ha proporcionat un avantatge estratègic molt important: el concepte democràcia ha quedat associat al nostre procés. I ha permès progressar en un fet gens menor: la conscienciació de la societat. Els “conscienciats” o militants sempre hem tingut la idea d'independència al cap. Però per a moltíssima gent és un concepte nou, que genera moltes incerteses. Tot el camí que estem fent fins al 9N ha permès una presa de consciència molt àmplia. Fins al punt que més d'un 70% de la societat vol que es faci la consulta, i un 80% n'acceptaria el resultat, fos quin fos. Aquests percentatges inclouen necessàriament a molts votants de forces polítiques que o no donen suport a la consulta o fins i tot la combaten amb gran hostilitat (p.ex. Un 30% dels votants de C's del 2012 volen que es faci la consulta).

L'hostilitat de l'estat a una idea tan democràtica, com que la gent voti i expressi quin projecte polític vol per a Catalunya, ha generat a més un major convenciment independentista, l'ha fet més ampli i l'ha fet més sòlid, perquè ha minat radicalment la credibilitat de l'estat i de qualsevol altra sortida (de la que ja ni se'n parla, com la tercera via).

Tornem a la nostra situació a un mes vista del 9N. Des del moment que no es plantejava un referèndum vinculant, en termes jurídics, la consulta del 9N esdevenia, sobretot, la millor manera de fer visible als ulls de tothom la voluntat dels catalans en relació a la independència. Ens hem manifestat, hem votat majories al Parlament, però la consulta del 9N és la primera vegada que de manera explícita està convocada tota la societat per expressar-se, amb llibertat, amb totes les garanties, sobre quin vol que sigui el futur del seu país. Aquesta era i és la idea.

El cert és que aquesta idea, des del moment de la suspensió per part del TC s'ha vist afectada. I encara més perquè “l'altra part”, és a dir, l'unionisme, el NO, no és que no faci campanya pel No, sinó que només farà campanya contra que la gent voti i per devaluar el que fem, treure-li valor, qüestionar-ho, etc.

No és un problema menor. Sense cap mena de dubte, una consulta en la que una de les parts no hi participa, es devalua democràticament. Això és així.

El que no implica que malgrat tot això la consulta del 9N no pugui tenir una enorme transcendència a tots els nivells. Els efectes que pot produir una consulta no pactada ni vinculants e situen estríctament en el camp de la força democràtica que siguem capaços de donar-li. Per tant, i ni que només hi participem els favorables a la independència, el 9N, fem el que fem, pot tenir tots els efectes que volem, que desitgem, si som prou forts com per generar-los.

Al meu entendre la força que aconseguim donar-li al 9N passa per dos eixos que s'han de donar simultàniament:

- que malgrat tot, el que fem el 9N, sigui el que sigui, tingui el màxim de garanties democràtiques pel que fa al procés de votació i/o participació. Fem el que fem, i ho fem com ho fem, cal que resisteixi qualsevol examen de qualitat democràtica: imparcialitat i neutralitat de l'organització, assegurament del vot secret, escrutini, resolució d'incidències, etc. Tot el que fa que unes eleccions siguin netes i tothom reconegui el resultat com a net, no manipulat, no qüestionable. Això ho hem d'assegurar sí o sí. És una línia vermella.

- que fem el que fem hi hagi una participació molt significativa. Una participació tan nombrosa que, fins i tot davant l'absència de campanya del no, evidenciï de manera clara quina és la voluntat de la societat catalana. En termes de cens electoral, una participació suficient el 9N que generés els efectes que volem hauria de situar-se en un mínim de 2.000.000 de participants. Amb 3 milions superaríem el 50% segons cens. Però jo entenc que, en el context en el que estem, tot el que situï una participació superior als 2 milions de catalans tindrà una força democràtica inqüestionable, indestructible. Si no hi arribem no vol dir que no pugui generar efectes molt positius per al procés, no estic dient això, però des del punt de vista de consulta, no hauria assolit els mínims per generar els efectes que a nivell internacional necessitem.

Si el 9N assolim els dos objectius anteriors, el procés de fet acabaria de començar en termes institucionals, i tot quedaria encara obert a la negociació amb l'estat, a la negociació internacional, i necessàriament caldria celebrar unes eleccions amb caràcter plebiscitari que donessin una majoria parlamentària als partits independentistes que permetés proclamar la independència.

Si la participació el 9N superés els 3 milions, se situaria per sobre del 50% del cens, i al meu entendre això permetria pensar també en que l'actual parlament, sense necessitat de noves eleccions -per ara-, fent-se ressò de la voluntat majoritària expressada pel poble de Catalunya, proclamés la independència.

Com deia al principi, un dels factors crítics del procés i del 9N és que no sabem fins on està disposat a arribar l'estat espanyol en la seva hostilitat davant Catalunya. Un Estat dominat per una casta hereva del franquisme, corrupta, estúpida i incompetent, que té en els seus gens “solucionar” les coses amb mètodes autoritaris, és del tot imprevisible. Però n'hem tingut alguns “tasts”. El procés contra el jutge Santi Vidal estic segur vol tenir un caràcter “exemplificant”, per fer-nos veure que pensen estendre la seva hostilitat a tots els nivells: institucional (govern, parlament, ajuntaments) i personal (perseguir les persones).

Per tant i davant la incertesa a què ens aboca tenir al davant un estat democratofòbic com l'estat espanyol, crec que no hi ha ningú que pugui descartar res. Jo no ho faig. Com més o menys ha dit avui en Lluís Llach en una extraordinària entrevista amb la Mònica Terribas, jo vull votar el 9N, i aniré al meu col·legi electoral a votar i, arribat el cas, a deixar constància de la meva voluntat de votar, però si les forces polítiques acaben decidint que el camí fins a la independència l'hem de fer amb altres instruments, jo estaré amb ells, amb el que decideixin. I seguirem el camí.

Perquè des d'un punt de vista independentista, guanyarem transitant aquest camí que sabem és ple de trampes i de paranys, però que fent-lo és quan estem construint el nostre objectiu. Això és així perquè les forces majoritàries implicades en el procés (CDC, ERC i CUP) també estan inequívocament compromeses amb la independència! Sabem el que volem, i sabem com volem fer-ho, democràticament, impecablement. I sabem també com necessitem fer-ho: junts. Cal que la voluntat de fer el camí junts sigui tan poderosa com la voluntat d'assolir el nostre objectiu. Fer el camí és fer realitat el nostre objectiu.

Torno a insistir: no hi ha precedents del que estem fent. I dels processos previs que hi ha hagut, sabem que hem triat iniciar el camí per la via més complicada, la de la consulta davant un estat que farà tot el que calgui per impedir-la. Però d'aquests processos previs també sabem que tenim altres eines. La voluntat democràtica d'una societat és com l'aigua: sempre troba el seu camí. Nosaltres el tenim, el 9N, però per damunt de tot tenim un objectiu, la independència, i que la nostra societat es pugui expressar democràticament, i trobarem la nostra via, sigui quina sigui.

I jo hi seré. Amb el meu Govern, amb el meu Parlament, amb les forces polítiques que hi estan compromeses, i amb la societat civil que ha fet realitat i donat visibilitat a la majoria social que vol decidir i que vol la independència.

DONEC PERFICIAM

La mata de jonc: de Ramon Muntaner a ahir (unitat política) i avui (alcaldes amb el 9N)

«E si negun me demana: "En Muntaner, quin és l'eximpli de la mata de jonc?", jo li respon que la mata del jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, et tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen, e si en llevats la corda de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys que sol un jonc hi romandrà.»

(Ramon Muntarner en la seva meravellosa crònica, de l'any 1328)

Ahir, tots els líders polítics de les forces compromeses amb la consulta del 9N 2014 van fer un pas de gegant perquè hi puguem arribar fins i tot davant l'hostilitat creixent d'un estat en una deriva autoritària sense precedents a l'Europa Occidental en ple s. XXI.

La compareixença que van fer tots junts després de 8 hores de reunió és històrica, i d'una importància cabdal per al nostre procés, que transcendeix un acord puntual per exemplificar un compromís a ultrança que blinda el procés.

Per tant, el primer que volia fer és donar les gràcies a tots per fer-ho possible. Agraïment infinit.

Agraïment al MHP Mas, i al conseller Homs, que són la clau de volta sobre la que descansa tota l'arquitectura d'acords, i de compromisos polítics que abasta des de la democràcia cristiana fins a l'extrema esquerra, però també de la gestió político-institucional de tot plegat.

I agraïment a tots els líders polítics i a les forces polítiques que ahir hi van ser per això, per ser-hi. Fa poc escrivia: “La visió sobre la preservació de la pluralitat com a valor clau del procés fins i tot va més enllà d'això que també és clau i sempre exigim de la “unitat”. La unitat és necessària, però assumir la pluralitat del procés és imprescindible, perquè és l'únic que ens permet confiar en tenir aquesta majoria social per la independència”

Ahir, tots aquests senyors i totes aquestes forces polítiques ens van donar una lliçó de pluralitat, compromís i unitat. Bravo per ells!!!

Gràcies a David Fernández i a Quim Arrufat, gràcies a les CUP.

Gràcies a Joan Herrera i Joan Mena, gràcies a ICV-EUA

Gràcies a Raimon Espadaler i Joana Ortega, gràcies a Unió

Gràcies a Oriol Junqueras i Marta Rovira, gràcies a ERC

Gràcies a Josep Rull i Jordi Turull, gràcies a CDC.

Moltes gràcies a tots.

De la compareixença d'ahir, excepcional i emotiva, si m'ho permeteu em quedaré amb dues coses:

La primera, el compromís amb la discreció que varen exhibir, que podria exemplificar el blindatge que hi ha al darrere del resultat de les 8 hores de reunió.

Algú s'imagina, coneixent-nos com ens coneixem tots, i sabent com sabem que estem en un país de porteres, on sembla que no ets ningú si no tens alguna coseta a explicar, i on tradicionalment els polítics es donen d'hòsties per filtrar cosetes, algú s'imagina, insisteixo, que ens haguessin dit que Unió, CDC, ERC, ICV-EUA i CUP s'han posat d'acord per actuar amb discreció, saber el que es pot dir i el que no en benefici de l'assoliment dels objectius?

Jo no. M'imaginava l'acord, però aquesta actitud tan extraordinàriament madura i compromesa de públicament reconèixer que hi ha coses que quedaran entre ells, perquè la discreció és un valor per a l'èxit del que es farà... aquesta actitud no és pròpia de la nostra cultura política. I en canvi és CLAU!

La segona, que l'acord d'ahir reuneix forces també plurals en relació a la seva posició el 9N. I això no deixa de tenir la seva importància, perquè visualitza un bloc en el que hi ha diferents postures, lligades, relligades, per una voluntat democràtica: poder votar.

El 9N ha esdevingut democràcia. I això és imparable. El 9N visualitza pluralitat i unitat. I això ens fa imparables.

Quan ja pensàvem que havíem cobert el cupo de moments històrics d'ara fins el 9N amb la signatura del Decret de convocatòria i la foto d'unitat d'ahir de tots els líders polítics, avui hem tingut un altre acte absolutament excepcional, també HISTÒRIC, i sí, amb majúscules!

920 Ajuntaments dels 947 que hi ha a Catalunya donen suport al 9N. És una dada excepcional, d'una solidesa indestructible. Avui, 800 d'aquests alcaldes han anat fins el Palau de la Generalitat a lliurar les seves adhesions al President de la Generalitat.

Aquesta foto donarà la volta al món. Internament i externament té un valor incalculable. Que el 96% dels ajuntaments de Catalunya estiguin amb el 9N és una dada que tothom entén, que tothom visualitza com a exemple inqüestionable de la voluntat dels catalans: votar.

El 96% dels ajuntaments! A partir de majories de tota mena, amb tota mena de forces polítiques, que inclou no només els partits que estan en l'acord del 9N, si no més de 300 alcaldes i regidors socialistes, per exemple.

Ahir i avui, hem estat mata de jonc. I així, arribarem al 9N i a la independència.

ESTEM CONVOCATS! ARA ÉS L'HORA!