25 juliol 1938, 25 juliol 2013. 75è aniversari de la Batalla de l'Ebre. Cançó de guerra... i d'amor!

Domingo Esteve Àlvarez, capità de sapadors de l'exèrcit de la República. El meu avi, el pare de la meva mare.

Una família molt i molt humil d'un poble molt humil, pobre, Corbera d'Ebre, d'una comarca molt humil, pobra, la Terra Alta.

No sé ben bé perquè el meu avi va acabar essent suboficial de l'exèrcit espanyol, d'un cos tan exòtic que, essent ell encara ben jove -i abans de la guerra- el van dissoldre. Amb l'esclat de la guerra, es va tornar a mobilitzar.

He mirat moltes fotos del meu avi. La majoria de les que tinc són vestit de militar, ja sigui com a suboficial d'aquell cos que van dissoldre, ja sigui durant la guerra. Sempre està molt pinxo. Mirada ben alta, esquena dreta, uniforme impecable.

A través de les fotos he pogut anar seguint i imaginant l'home: caporal i sergent d'un cos dissolt i després tinent i capità de l'exèrcit de la República, ja durant la guerra, del cos de sapadors.

A casa conservem, encara no sé com ni per quin miracle, els llibres de tota aquesta etapa, amb els que suposo que es formava i d'alguna manera s'examinava per aquests ascensos que coneixem. Són llibres sobre com construir i fer volar ponts i estructures de comunicació. També a través dels segells d'aquests llibres es pot anar seguint el que va ser l'exèrcit de la República: des de les milícies fins a un intent d'exèrcit ben organitzat, jeràrquic.

Tinc una última foto seva en la que em va costar molt de reconèixer-lo. Està ell, sobtadament molt envellit, al davant d'un mas, en un lloc indeterminat i indeterminable, acompanyat dels seus homes. Porta la gorra de plat amb l'estrella frontal, però és un home molt fatigat, sense cap esma, a diferència de la resta de fotografies que conservem d'ell.

He pensat que és una de les últimes fotografies que es devien fer abans de la caiguda de Catalunya, ja derrotats a l'Ebre i en retirada.

Avui, 25 de juliol del 2013, fa 75 anys que l'exèrcit de la República creuava l'Ebre, en una maniobra tan audaç com inesperada pel comandament franquista, i durant 5 dies manté una ofensiva que gairebé col·lapsa les tropes feixistes a la zona. Acabava de començar la Batalla de l'Ebre.

Després d'aquesta ofensiva inicial, l'exèrcit de la República, infinitament inferior en personal, armament i aviació que l'exèrcit feixista, passa a defensar les seves posicions, amb l'únic objectiu de guanyar temps i que la internacionalització del conflicte entre potències democràtiques i l'eix nazi-feixista doni una última oportunitat a la República. No va ser així. Per poc, però no va ser així.

I l'exèrcit de la República es va batre 115 dies en aquell infern, aguantant com a única esperança de victòria. I finalment, després de 115 dies de ser massacrats, les últimes tropes republicanes creuaven altre cop l'Ebre, en una retirada ja definitiva que donava pas a la llarga nit del franquisme.

Fa cinc anys, a la terrassa del bar Terra Alta, al poble, a Corbera, se'ns va acostar lo coco Manolo de Rins. Jo estava amb mon germà. Se'ns va quedar mirant i ens va dir “sempre que us veig me'n recordo del vostre iaio, de Domingo”. I malgrat haver estat durant molts i molts anys veïns de carrer, el seu record no era cap d'aquests. El seu record se'n va als dies de la Batalla de l'Ebre. 

Han bombardejat el poble i tothom n'ha fugit. Han anat seguint cap a l'Ebre, fins arribar a Benissanet, últim poble, en aquest marge, entre Móra i Miravet. I ens explica que estaven amagats en un mas, amb altres famílies, quan veu aparèixer una columna d'homes de la República, amb un oficial a cavall. “Però si és Domingo!” I ens explica com el van cridar, en el mateix moment que va aparèixer altre cop l'aviació feixista bombardejant la zona. Civils i militars es van amagar com van poder. Després de la incursió aèria es van saludar i mon avi, amb els seus homes, va seguir el seu camí.

No es tornarien a veure fins que quatre anys després el meu avi va sortir de la presó i va tornar al poble.

La memòria del coco Manolo de Rins no dóna prou per situar en aquells 115 dies d'infern l'escena. Per com va anar la batalla, hem pensat que devia ser durant el mes d'octubre del 38.

He imaginat molts dies el meu avi al front de l'Ebre, amb els seus homes, treballant dia i nit per bastir ponts per permetre el pas de tropes i subministraments. I els bombardejos constants de l'aviació feixista, i els ponts abatuts, i els homes morts, i la pressió per tornar a bastir ponts. 

Dia i nit, durant 115 dies i 115 nits.

Això explicaria aquell home envellit, abatut, gairebé irreconeixible, d'aquella última foto que conservem.

He pensat també en el seu patiment sabent que a pocs quilòmetres d'on ell estava combatent, a Corbera, hi havia la seva família: els pares i les germanes. Va poder-hi anar? Els va veure? Quan?

Després del brutal, inhumà, bombardeig feixista sobre Corbera tota la població en va fugir. També la meva família. En la retirada, altre cop un bombardeig de l'aviació feixista sobre la columna de civils, va ferir la meva besàvia al braç, i la va deixar invàlida per sempre. Però, ferida, només acabava de començar el seu calvari, que els va portar en retirada fins a Tarragona i després fins a Barcelona, on finalment va quedar ingressada a l'Hospital de la Santa Creu. Sense res. Amb tot perdut.

Ja no sé res més del meu avi fins la caiguda de Barcelona. Puc imaginar el que va passar. Com a sapadors devien ser dels últims en abandonar l'Ebre, i llavors, com la resta del que quedava de l'exèrcit de la República, devien enfilar cap al Nord.

El relat i la memòria familiar es reprèn a Barcelona. En els dies previs a l'arribada de l'exèrcit feixista. El meu avi, amb els seus homes, hi han arribat. Entre tropa i comandaments parlen de què fer. Estan en desbandada. La caiguda de Barcelona és segura, és qüestió de dies. El meu avi decideix quedar-se. No creu que hagi fet res perquè s'hagi d'exiliar. Es queda sol. Tots els seus homes enfilen cap a França.

Els dies previs a la caiguda de Barcelona el meu avui pot veure la seva mare i les seves germanes, a l'Hospital. Aconsegueixen amagar-lo a casa d'uns migparents de confiança, per tal d'intentar evitar que el matin en els moments de convulsió que seguirà l'entrada de les tropes feixistes.

Dies després de l'entrada de les tropes feixistes mon avi s'entrega. El tanquen a la Model. S'hi està un parell de setmanes, fins que li reconeixen la graduació i se l'emporten a Montjuïc, on, pel que sembla, empresonaven els oficials.

El jutgen i el condemnen a tres anys de presó, que complirà íntegrament al castell de Montjuïc.

La meva besàvia, que durant molt de temps va quedar ingressada a la Santa Creu, i la resta de la família es van quedar a Barcelona. Pel que ens ha arribat del relat familiar van malviure pel Raval, amb altres derrotats i migparents.

D'aquells anys de dolor i penúries sense fi recordo perfectament dues coses que la nostra pobra tia àvia, la Roseta, tenia incrustades a la seva memòria: el dia que visitava son germà, el meu avi Domingo, pres al castell de Montjuïc, i aquest li va dir: “Roseta, han agafat el president Companys i està aquí, pres amb nosaltres”.

Aquest és un moment de dolor intens, brutal, com a poble. Ploro cada cop que penso en el meu avi i la resta presoners a Montjuïc. Penso com els devia arribar que en aquell mateix castell hi havia el President Companys. Penso en aquella sensació de derrota extrema que devien tenir tots aquells homes que durant tres interminables anys havien estat lluitant, sacrificant la seva vida i la de tants companys caiguts, per Catalunya i per la democràcia, per la llibertat.

L'altre relat és la gana o, millor dit, la fam. Quan la meva tia Roseta ens explicava aquells dies, al costat de la humiliació i la vexació a la que eren permanentment sotmesos en tant que familiars d'un pres republicà, els seus ulls s'humitejaven recordant el patiment de gana, de fam, de pobresa extrema, que van viure.

Transcorreguts tres anys de presó, van alliberar el meu avi, Domingo Esteve Àlvarez, capità de sapadors de l'exèrcit de la República. Van tornar al poble. Es van trobar la casa ocupada per altres famílies les cases de les quals havien estat destruïdes. Van conviure. Poc a poc van anar recuperant aquell espai propi, la seva casa de sempre.

I com si fós una cançó d'amor i de guerra, un dia el meu avi Domingo va agafar una bicicleta i va començar a pedalar fins a la Pobla de Cérvoles, comarca de Les Garrigues.

Durant la guerra el comandament republicà havia enviat el meu avi i els seus homes a descansar a aquest petit poblet perdut enmig de la Serra de la Llena. El meu avi es va hostatjar a la casa de la que després seria la meva àvia. Suposo que es devien conèixer i potser alguna cosa més (la meva àvia era una dona guapíssima, alta, forta, eixirida i amb uns ulls preciosos). I aquell jove oficial que un dia devia aparèixer per la Pobla de Cérvoles, també ben plantat, polit, educat, marcial... ara hi tornava, tres o quatre anys després, envellit, derrotat, pobre com una mala cosa... Però li va dir que l'estimava, que no havia deixat de pensar en ella durant els tres anys de captiveri... i li va demanar si es volia casar amb ell. I la meva àvia, la Teresa Clivillé i Dalmau, va dir que sí. 

Al cel siguin, tots dos, en homenatge al seu coratge i amor. En record i homenatge a tots els soldats que van combatre a l'Ebre. En record i homenatge a tant i tant patiment de tanta i tanta gent entre aquestes serres i turons que són el meu paisatge més estimat i plorat. Enaltint la memòria del nostre poble i de la nostra gent, primera trinxera europea en el combat contra el nazisme i el feixisme.

Catalunya, Països Catalans, i procés cap a l'estat propi.

L'independentisme contemporani sempre hem tingut al cap el mapa dels Països Catalans.

A diferència, per exemple, de l'independentisme o separatisme que sorgeix amb Macià, l'independentisme que arrenca de les primeres escissions del Front Nacional de Catalunya està profundament inspirat pel fusteranisme. El mapa dels Països Catalans no ha estat per a nosaltres una delimitació formal, una imatge, sinó un paisatge vital que ho ha omplert tot, absolutament tot.

No es pot entendre l'independentisme contemporani sense la seva dimensió de Països Catalans: com a referent geogràfic, lingüístic, social i polític. Però també com a espai en el que hem crescut: militància, compromís i iconografia compartida. No m'imagino el meu “jo” militant sense els Països Catalans, sense El Temps, sense Raimon, sense Obrint Pas, sense Acció Cultural al País Valencià, sense l'Obra Cultural Balear, sense Maria del Mar Bonet, sense Raimon, sense Biel Majoral, sense Ferran Torrent, sense les manis contra la llengua al País Valencià, sense les acampades a la Franja de Ponent, sense el 25 d'Abril, sense els premis Octubre, sense Formentera, sense l'Associació Catalana d'Estudiants de la Catalunya Nord, sense la Bressola, sense Xàtiva, sense el Palau dels Reis de Mallorca, sense les amistats i amors que hem teixit de nord a sud i d'est a oest.

Aquesta realitat viva com a militants independentistes, aquest paisatge sentimental real, ha xocat, però, sempre, amb la mateixa “altra” realitat dels Països Catalans. A mesura que prenies consciència de la realitat social de cadascun dels territoris que formem aquests Països Catalans, el somni militant esdevenia malson.

Avui podem refugiar-nos en tots els discursets que vulguem per a explicar la situació del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent. Tot el que diguem, segurament, tenim raó. Sempre i quan no ens apel·lem a un historicisme fet a mida, tindrem raó: persecució de la identitat, esmicolament de la llengua, terrorisme d'estat contra el catalanisme... Tot això és cert.

Però de la mateixa manera que és cert que en 30 anys que portem des de l'inici de la transició el “catalanisme”, entès com allò que ens permet compartir amb normalitat els mínims de la nostra identitat cultural i lingüística, no ha fet sinó que recular, fins a, en molts casos, esdevenir testimonial.

Això arriba a límits absolutament frapants. No estic parlant només que el PP governi amb majoria absoluta a Illes i País Valencià. Estic parlant de coses que fins i tot van molt més enllà d'això, com és el fet que la gent del País Valencià sigui en aquests moments, i a nivell d'estat espanyol, la que més defensa una sortida centralista a l'actual situació de crisi de l'estat autonòmic. És una dada esfereïdora.

Estic parlant, també, de la incomprensibilitat de l'evolució del PP balear. Les Illes van accedir a la seva autonomia amb un estatut que reconeixia explícitament el català com a llengua pròpia, i des d'una majoria absoluta de la dreta espanyola. En canvi ara mateix, i després de breus parèntesis, aquesta dreta, que continua manant amb majoria absoluta, s'ha tornat visceralment anticatalana, i no només no reconeix la nostra llengua comuna, sinó que fa tot el que pot per marginar-la, governa amb hostilitat radical contra el català.

És a dir, que tant a nivell de País Valencià com d'Illes, en tots aquests anys, no hem fet cap altra cosa que retrocedir.

I aquesta és la puta realitat. Nosaltres podem posar-hi molt de sentiment, molts concerts, molta èpica, molt tot el que vulgueu... però el cert és que la majoria social de valencians i balears en termes electorals i de projecte polític cada cop està més i més allunyada no només de qualsevol veleïtat de Països Catalans, sinó de qualsevol expressió mínima de catalanitat.

No puc deixar de pensar en la carta que el 1962 l'alcalde falangista de València escrivia al seu homòleg alguerès, parlant de la llengua comuna...

Sí, és cert, durant la “transició” la dreta espanyola va convertir l'anticatalanisme en la seva màquina de fer vots i d'assegurar la seva hegemonia. I ho va fer de manera ferotgement antidemocràtica, mesquina i repugnant.

Sí, és cert. De la mateixa manera que és cert que fins l'any 1962 el País Valencià portava més de 250 anys d'anorreament de les seves institucions i de la seva llengua, però que encara un alcalde falangista escrivia al seu homòleg alguerès en termes de llengua comuna.

Essent tot això cert, per tant, els independentistes no podem deixar de pensar o de reflexionar al voltant de com s'ha arribat a la situació en la que estem ara. Què ha passat perquè la dreta espanyolista anticatalana gaudeixi de l'hegemonia que gaudeix i perquè l'independentisme o fins i tot el catalanisme no passi de ser un exotisme.

I com que estic convençut que alguna cosa no hem fet bé, això em porta a una primer conclusió: si volem superar l'actual desastre hem de deixar de fer el que ens hi ha portat, que no vol dir en cap cas renunciar al que volem. Hem de superar bucles de l'estil:

• per una banda, i des de determinats ambients de l'independentisme des del Principat, es té una mala consciència horrorosa de fer qualsevol cosa que no inclogui els Països Catalans. Això arriba a una situació delirant quan s'intenta deslegitimar el procés sobiranista de Catalunya perquè les fronteres no arriben de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I això deriva en una gesticulació grandiloqüent que esdevé patètica quan situa el procés sobiranista de Catalunya en una mena de fill bord de l'espanyolisme.
• Per l'altra banda, cada cop que aquest independentisme catalunyesc gesticula i s'immola públicament perquè el procés no inclou “tota la Nació”, el cert és que tot això fa que la “Nació” continuï retrocedint i continuem perdent suports a País Valencià i Illes.

Caldria deixar de fer tots aquests escarafalls i actuar amb una mica més de normalitat i naturalitat. I què vol dir això? Des del meu punt de vista:

1. Acceptar sense dramatitzar que la història ens ha portat a una oportunitat única: que Catalunya pugui, després de 300 anys, recuperar la seva sobirania i esdevenir estat.
2. Acceptar que la situació del País Valencià i de les Illes és tan i tan diferent de la del Principat que qualsevol discurset, per més poètic i lletraferit que sigui, per a reivindicar-los i incloure'ls, ni que sigui líricament, en el procés, és una aberració política, un suïcidi, tant per al procés de Catalunya, com per a la catalanitat a Illes, País Valencià i Catalunya Nord.
3. Acceptar que la millor notícia que en 3 segles pot haver tingut la catalanitat en aquests tres territoris és que Catalunya esdevingui un estat.
4. Acceptar que la història, la repressió, els segles, la societat... tot el que vulgueu i més, us ho compro TOT, ens han portat a que el concepte Països Catalans hagi quedat tant arrelat al cor dels militants independentistes com desarrelat als que no ho són. I que al País Valencià, Illes i Catalunya Nord els independentistes no és que siguem una minoria, és que som pràcticament un exotisme.
5. Acceptar que reconstruir l'espai Països Catalans requereix de noves estratègies. Que per fer-ho la Catalunya Estat pot ser absolutament decisiva. Però que l'estratègia de confluència, d'evolució, de progrés, d'assumpció de tot allò que compartim, històricament, culturalment, lingüísticament, econòmicament, socialment i políticament... tot això ha de quedar en mans de cadascuna de les societats dels territoris que conformem això que alguns en diem Països Catalans
6. Acceptar que no serà fàcil, però és possible.

Tinc una molt bona amiga valenciana. És una persona molt culta, formada i implicada en un munt de lluites: territori, cultura, llengua. I que no només coneix bé la realitat valenciana, sinó també la principatina, perquè ha viscut anys a BCN. Ara viu a València i milita a Compromís. Sempre em diu: “deixeu-nos fer”. Sempre em diu “cada cop que des del Principat feu una proclama Països Catalans, ens fiqueu al vostre sac i decidiu per nosaltres, cada cop que feu això, estem més lluny, ens ho feu més difícil.”

És cert que també hi ha qui pot invocar testimonis, tan valencians com la meva amiga, que demanen tot el contrari. La qüestió està en que aquests darrers testimonis són els que han acabat sent testimonials en la realitat social del País Valencià. Un exotisme legitimador de consciències principatines. I cal acabar amb això. Cal que la gent del País Valencià faci la seva via de la manera que cregui més convenient, al ritme que cregui, amb les paraules que cregui, amb el discurs que cregui i tot el que sigui només i exclusivament com ells i elles creguin.

La configuració de majories socials alternatives a la dreta espanyolista i anticatalana al País Valencià i a les Illes s'ha de deixar totalment en mans de la gent del País Valencià i de les Illes.

Cada cop que des del Principat obrim la boca i el sac per ficar-los a dintre i parlar en nom d'ells, allunyem la possibilitat d'anar construint aquestes majories alternatives. Els apunyalem.

El major impuls que pot arribar des del Principat per a tota la gent amb què tant i tant compartim i volem compartir no vindrà MAI dels nostres discursets i soflames, sinó de que Catalunya esdevingui un estat, i ho fem prou bé perquè esdevinguem referència obligada. Deixem-nos, doncs, d'històries i d'acomplexaments, reconeixem la realitat, acceptem-la i actuem en conseqüència.

Hi ha, a tota aquesta tesis que defenso, una alternativa: si tan convençuts estem que el nostre esquarterament nacional és inassumible en termes polítics, i que només hi pot haver projecte si és anant tots a una, proclamem solemnement que no acceptarem MAI una solució que només inclogui el Principat, i acceptem que només optarem a exercir el dret a decidir i a l'estat propi quan al País Valencià i a les Illes hi hagi una majoria social que ho defensi i vulgui com la que ara mateix existeix a Catalunya.

Si això és el que els que feu tots aquests discursets acomplexats i criminalitzadors de l'independentisme catalunyesc creieu que és el millor, creieu que és el que cal fer, digueu-ho i proposeu-ho amb claredat, obertament.

I si només ho feu per postureo, estalvieu-vos-el. Més enllà de les vostres “consciències”, no afavoriu el procés ni a Catalunya, ni al País Valencià ni enlloc. Només perjudiqueu arreu. Podeu presumir de puretes afectats, podeu vessar molta llagrimeta i invocar molta lírica commovedora, però només feu que complicar les coses sense afavorir ni a res ni a ningú.

Cadillac solitario. Reflexió a l'ombra del Merbeyé

“Siempre quise ir a LA

dejar un día esta ciudad

cruzar el mar en tu compañía...”

Cadillac Solitario és potser una de les més boniques cançons d'amor i desamor de la història del rock. I ho és des del primer fins a l'últim vers i acord. Segons el mateix Loquillo “Sabino Méndez compuso esta canción y yo he tenido la suerte de poderla cantar”.

Per als barcelonautes Cadillac solitario té un plus de càrrega emocional, la de la nostra ciutat, la d'uns paisatges vitals. El tibidabo. Les curves de Collserola. El Merbeyé. Els barris...

Siempre quise ir a LA, vers penetrant, punt de fuga, icona. No sé fins a quin punt un espai personal més que un referent geogràfic. És igual. “Pero ya hace tiempo que me has dejado”. Punt i final. Desamor. Barcelona. Bellesa extrema.

Jo tenia 14 anys quan vaig començar a sentir parlar de Loquillo. A Cornellà, al barri de Sant Ildefons, coneixíem La Banda Trapera del Rio i saltàvem al “SuperPop”. I a través del boca orella dels joves de barriada arribava que hi havia un tio autèntic, que feia rock i que li deien Loquillo. Crec que ens va arribar abans la seva “fama”, tot i que acabava de començar, que la seva música, que escoltàvem en K7 que passaven d'una mà a l'altra a partir dels amics que tenien germans grans.

I fins avui. Tot el repertori de Loquillo és banda sonora vital. Llavors no es ficava “en política”, però les seves cançons eren les nostres coses, el nostre territori.

Gairebé 20 cançons de Loquillo parlen de Barcelona, d'una Barcelona que moltíssims coneixem i hem viscut. Des de Barcelona Ciudad fins a l'evocadora escullera de Rompeolas, etc.

Però un dia es trenca la màgia. Loquillo comença a construir un discurs al voltant del nostre país que el porta fins a anar-se'n a Madrid. Alguna cosa va passar, algun sentiment ferit, alguna incomprensió, algun malentès, algunes males companyies... I fa mal, tot el que diu. I és una ferida oberta. No entens res. Però aprenem a separar el que és el músic, la seva obra, i el personatge mediàtic en el que s'ha convertit el Loco, que ens ofèn quan parla del nostre país. Llavors se'n va a viure a Donosti, i amics abertzales et diuen que és un tio molt enrotllat i autèntic.

I continues sense entendre res. Recordes un concert seu a la festa del Treball d'ICV-EUA, però després ja no saps què ha passat ni què està fent ni dient.

Escric aquest article des del convenciment que la causa en la que milito des de fa tants anys és la causa més justa per la que hom pot treballar en aquest trosset del planeta i que a més a més la manera com l'hem defensada és exemplar. Exemplar.

Ahir divendres es van donar a conèixer els Premis Nacionals de Cultura 2013. Un dels guardonats és l'enorme escriptor català Eduardo Mendoza. És un premi que m'ha fet feliç, perquè crec que és un dels nostres més grans escriptors vius, però també perquè finalment ens atrevim a guardonar i reconèixer com a propi un escriptor català en llengua castellana.

Fa 10 anys segurament m'hauria irritat molt. Durant molt de temps des de l'independentisme, fins i tot des del catalanisme, hem mantingut -m'hi incloc- una actitud segons la qual la pertinença que implica el terme “català” la reservàvem exclusivament per als creadors en llengua catalana.

No era cap aberració, aquesta postura. Després 300 anys de genocidi invisible i de 40 anys de dictadura i de ferotge persecució de la llengua catalana, la seva recuperació passava necessàriament per un compromís militant pel seu ús, com a llengua vehicular, com a llengua de relació, com a llengua de creació (literària, musical, científica, etc.).

El compromís amb el català era, per tant, l'eix al voltant del qual girava tot, i el que acabava, en últim extrem, servint per a saber on estava cadascú. Així configuràvem un “nosaltres” i un “no-nosaltres”, que era un espai indeterminat, inconcret.

Insisteixo: la situació de la llengua catalana després del franquisme exigia aquesta militància i aquest compromís.

Però potser vam fallar en alguna cosa. Alguna cosa molt fina es va trencar per a alguna gent sense que ni tan sols ho advertíssim o, el que és pitjor, sense que li donéssim prou importància.

L'independentisme i en general el catalanisme ha evolucionat molt en aquests anys. I el reconeixement d'avui a Eduardo Mendoza n'és la millor prova.

Quin és el “click”, com es produeix el “click” i quines conseqüències té?

Per a mi el “click” del canvi es produeix, de manera molt clara, quan prenem consciència que el futur de la llengua catalana passa única i exclusivament per tenir al seu darrere un estat.

Fins aquest moment havíem pensat que el futur del català estava en les nostres mans, en les actituds individuals, en el que tots i cadascun de nosaltres féssim. Per això, si algú optava per cantar en català, era compromís i era “un dels nostres”. En canvi, si optava per cantar en castellà, no entrava en el “nosaltres”.

Arribar a aquell punt potser va ser inevitable, per venir d'on veníem, però potser va ser un error. Fèiem el que havíem de fer, però no era suficient. Ens va faltar un punt de gosadia i perspectiva. Però és clar, llavors els indepes érem quatre gats i això de tenir un estat propi es veia molt i molt lluny.

Vam donar per fet que els creadors del nostre país realment prenien una decisió meditada i voluntària, feien una opció, quan decidien cantar en una llengua o una altra. I tot i que parcialment això és així, el cert és que no vam veure que aquesta visió deixava un munt d'arguments i realitats sense considerar.

Sempre vam ser una mica cartesians: els creadors “optaven” per una cosa o per una altra, i, a partir d'aquí es desencandenaven tota una sèrie de conseqüències, que començaven per ser inclosos o no en el “nosaltres”.

No vam entendre que la majoria de la gent no “optava” d'una manera deliberativa com nosaltres ho plantejàvem, sinó com a conseqüència de molts altres factors, entre els quals, la majoria de vegades, simplement creaven en el que de manera natural era la seva -meva i també nostra- llengua, per origen, per entorn familiar, per entorn social, etc.

I en aquest punt alguna cosa es va trencar, algun engranatge de la cadena de transmissió va saltar.

I això em sap greu que ens hagi passat. I crec que ens hem d'esforçar per, mantenint la fidelitat als nostres valors i objectius, reconstruir en la mesura que sigui possible aquells plats que en un moment o altre es van trencar.

Entenc els que davant això que dic pugueu pensar: després de tot aquest genocidi invisible que hem patit de fa 300 anys, no hauríem de ser nosaltres els receptors de suport? Encara la generositat constructiva l'hem d'exercir nosaltres?

Doncs sí. Cal que ho fem. Per tres grans motius:

1. Perquè la llengua catalana només pot sobreviure amb un estat propi al darrere seu. Només amb el poder i la força que implica tenir un estat al darrere es poden desenvolupar les polítiques que necessita el català per sobreviure. El futur a mig i llarg termini de la nostra llengua no depèn de les persones i l'actitud, com fins ara hem pensat, sinó de deixar enrere totes les polítiques estatals que sistemàticament agredeixen la nostra llengua i d'aprofitar la potencialitat excepcional de ser un estat per poder fer les polítiques que considerem, en cada moment, més útils per a garantir aquest futur al català.
2. Perquè a l'estat propi només hi podrem arribar des d'una majoria social que inclou, que necessita, del suport de tots, amb independència del nostre origen i de la nostra llengua.
3. Perquè necessitem un “nosaltres” que únicament podem construir interioritzant la nostra realitat diversa i complexa, situant el compartir objectius com a pedra mestra de l'edifici del futur estat català. És vital que assumim la nostra realitat, la nostra diversitat i la respectem i la posem en valor.

És el moment de superar debats que potser en el seu moment van ser inevitables, però que ara ja formen part del passat. La necessitat urgent de tenir un estat propi ens implica i ens fa necessaris a tots, fins al punt que d'alguna manera s'ha acabat modificant el “nosaltres”.

Hi ha un primer pas inevitable: saber com som, assumir-ho i acceptar-ho. Cal dir que això ja és així, i que el catalanisme i l'independentisme són exemples absolutament impecables de capacitat d'integració, de sumar.

Potser encara hem d'anar una mica més enllà, o fer o dir algunes coses d'altra manera perquè siguem més forts i perquè el projecte d'estat català tingui el màxim de complicitats i ofereixi el mínim de fissures des de les quals, ja ho sabem, els nostres adversaris no cessaran d'intentar-nos dividir.

El reconeixement a Eduardo Mendoza és molt important, té un enorme valor pedagògic. Arriba tard, sens dubte, però arriba. Hem d'anar més enllà, amb coratge, naturalitat i compromís.

La llengua que fem servir tots i cadascun de nosaltres mai no serà un motiu de divisió. Mai no construirem un “nosaltres” en funció de la llengua que fem servir. Mai. Però potser en algun moment hem estat una mica patosos. Mai hem fet cap mena de discriminació de res, tot el contrari, però hem fallat, crec, en una certa part sentimental, afectiva, de configuració del nosaltres.

El “nosaltres” necessita d'afecte, sens dubte, però també de garanties. I la garantia més important i fàcil d'entendre que es pot oferir és que no s'alterarà la realitat legal de totes llengües, és a dir, que el català és la llengua pròpia de Catalunya, i que comparteix cooficialitat amb el castellà.

Tot el que no sigui això vol dir haver de donar massa explicacions i situar en un terreny d'ombra de sospita permanent el paper que volem tingui el castellà en el futur estat català. És una garantia davant aquest entre el 30 i 40% de catalans que tenen -tinc, tenim- el castellà com a llengua pròpia. És una garantia afectiva i efectiva que blinda la cohesió de la majoria social pel dret a decidir i l'estat propi. Perquè, no en tinguem cap dubte: l'unionisme local i els aparells de l'estat han centrat la seva estratègia en fer saltar pels aires la nostra cohesió social, i volen fer-ho a través del conflicte lingüístic.

Estem construïnt un “nosaltres” que no té en compte ni l'origen ni la llengua. Estem construïnt un “nosaltres” sobre la base del que volem compartir, del que volem fer. Un “nosaltres” que esdevé visible i reconeixible per tots quan ens converteix en el subjecte nacional, social i polític del dret a decidir.

I aquest convenciment creixent que l'estat propi és l'únic futur possible.

Humilment demano disculpes a Òmnium Cultural.

Pel que sembla aquesta minoria activa que es considera moralment superiors a la resta continua treballant incessantment per dir el que pot ser i el que no pot ser.

I es veu que a aquests ungits per la veritat no els hi ha sentat gens bé el meu post anterior. Que es fotin, me n’alegro.

Ara bé, el que en aquesta dialèctica mai, mai, mai, voldria és perjudicar Òmnium Cultural, que ningú pogués aprofitar el meu escrit com a munició contra Òmnium Cultural. Això sí que em sap greu, molt greu.

He estat membre d’Òmnium (ara no ho sóc). Dissabte simplement, i com ja vaig dir al post, vaig col·laborar donant un cop de mà amb el que se’ns va demanar, un voluntari d'apeu, un "matxaca", que se'n diu, sense cap mena de responsabilitat organitzativa (com algun miserable ha intentat escampar, mentint, com és habitual en ell), sinó simplement intentant ser útils si calia. Ser-hi, i fer-ho bé. 

Pel que sembla per a algunes persones això no és prou, i també cal passar altres “filtres”.

Com deia, l’últim que vull és posar en problemes a Òmnium, entitat fonamental, indispensable, per al nostre país i procés. I tinc també una gran admiració i respecte per la seva presidenta, la Muriel Casals i molts altres membres de la seva Junta.

Demano disculpes, per tant, a Òmnium Cultural si alguna cosa que he fet o he dit els ha posat en alguna dificultat o ha servit d’argument als enemics que pugui tenir Òmnium per anar en la seva contra. Em sap molt de greu i demano humilment i sincerament perdó.

I com que per deixar de pensar com penso m’haurien de tallar físicament el cap, i això per ara no entra en els meus plans, l’únic que puc fer com a expressió d’aquesta petició de perdó i acte de contricció és comprometre’m davant tots vosaltres a no acostar-me a 50 metres de la seu d’Òmnium Cultural, ni a ajudar ni a col·laborar-hi mai més en res. Si pogués tirar el temps enrere, com que no puc de deixar de pensar com penso, no hauria participat de voluntari al concert. Segurament, fet amb la millor de les voluntats per part de tots, va ser un error, i hagués estat millor anar tranquil·lament a la meva localitat.

Em sap molt de greu per Òmnium. Molt. No tornarà a passar, de debò. Sóc persona de paraula. Gràcies i perdó pel mal que us hagi pogut causar.

PS: i gràcies pel concert inoblidable de dissabte!