Quan amb estimar-se Barcelona no n'hi ha prou

La ciutat sucumbeix.

L'Alfred Bosch s'ho mira com qui veu saltar els dofins al zoo marítim. Aplaudeix a cada pirueta.

L'Alberto Fernández està absort. Fa molts anys que és regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Es coneix la ciutat. Sap el que pot aguantar i el que no, la ciutat.  No és com son germà. Ni tan sols com la Camacho. Ell sempre ha fet i desfet a BCN, i ha mantingut un complexe equilibri. Alguns dels seus amics són independentistes. Comparteixen taula de tant en tant, parlen, discuteixen, però sobretot, parlen. Albertito no és com son germà Jorge ni com la Camacho.

L'Alberto truca a Trias i li diu, jo et voto. No pactem. No negociem. No fem res. Jo et voto. Tens els meus vots. Per Barcelona. Em tallaran el coll, però m'estimo Barcelona. Fes un pas endavant, i jo et voto sense negociar ni pactar ni res. Després els meus em tallaran el coll, però jo et voto, perquè m'estimo Barcelona.

Alfred Bosch s'havia vist alcalde al començament de la seva candidatura a Barcelona. Li ho havien dit els «cervells» d'ERC: vas pel davant de tot a totes les enquestes. Però només ells sabien de què parlaven. L'Alfred va veure ràpid que alguna cosa no funcionava entre el discurs eufòric del búnquer d'ERC i el que anava percebent. L'Alfred fa tota la campanya a pas canviat. És un bon tio. Però ningú sap què està explicant o proposant. Increïblement el 24M queda quart. L'Alfred és feliç. Ha salvat la situació. No esperava més. Ell ha complert.

Imagino Collboni en una habitació silenciosa. Mirant el sostre. Amb la seva música. És més sensible que tota la merda que ha hagut d'empassar-se durant la campanya. Sap com és Barcelona. Sap el que han fet els seus, de la manera com el PSC de Maragall va sentar les bases per fer de Barcelona una autèntica capital europea o mundial. No sé si fuma. Però si fumés veuria Collboni estirat damunt un llit  fent cercles de fum cap al sostre. I un telèfon que sona.

És Trias. S'ha portat bé amb ells. Va mantenir la guàrdia de corps socialista a l'ajuntament, no va fer cap cacera de bruixes quan esdevingué alcalde, va respectar l'herència rebuda, etc. Trias li diu que si el vota ell serà alcalde. Perquè d'acord als pactes signats davant ANC, AMI i Òmnium, ERC, si ell es presenta els d'ERC l'han de votar. Ho han signat. És un pacte.

En Collboni mira els cercles de fum cap al sostre. S'escolta Trias, però li venen ganes de dir-li, «Xavier, estàs segur del que m'estàs dient». Li diu, Xavier, si ERC et vota, jo també et votaré, tens el meu vot. S'estima molt Barcelona, en Collboni, i sap el que pot passar. Per això li diu a Trias que el votarà.

En Trias no s'hagués pensat mai arribar a aquest punt, de fet l'han empès. I ara es troba que té, de gratis, sense res a canvi, sense cap pacte, el vot de PP i de PSC. No hi ha pactat res. Simplement li han dit que si es presenta el voten.

Amb tot això, truca al Bosch. No s'hi posa. Li vol dir, «Alfred, em presento, ho vam pactar davant ANC, AMI i Òmnium, parlem-ho». Però l'Alfred no s'hi posa.

L'entorn d'ERC ràpidament comença a fer córrer que mai pactarien amb el PP. En Trias torna a trucar a l'Alfred, li vol explicar que no ha pactat res, que no hi ha cap pacte.

Però l'Alfred segueix sense posar-s'hi.

El bo de l'Alfred sap el que ha signat. Sap que ha signat que si ell o en Trias es presenten l'altre li ha de donar suport. Però la guàrdia pretoriana junquerista l'amenaça: ni se t'acudeixi! Protesta tímidament: «tenim un pacte». Però se li tiren de tal manera a sobre que es queda tan col·lapsat que ja no diu res més. I no agafa el telèfon a Trias.


L'equip designat per Junqueras per monitoritzar l'operació BCN té somnis humits amb la possibilitat de pactar amb la Colau. Porten tota la vida acomplexats. Quan estaven a les JERC estaven acomplexats davant l'esquerra independentista d'aleshores. Després van estar acomplexats davant les CUP i ara estan acomplexats davant el fenomen Podemos.

Algú els hi torna a dir: «teniu un pacte signat». Però ells s'irriten com si els hi estiguessin dient que la terra és rodona. La Colau dona per fet serà l'alcaldessa. Fa temps sap com són els d'ERC. Sap fins a quin punt són uns acomplexats porucs i incapaços de desafiar res ni ningú.

El politburó d'ERC pensa que si fa la Colau alcaldessa ja ningú mai els podrà qüestionar que són tan revolucionaris, alternatius, progres i anticonvergents com el que més. Que això serà el seu certificat definitiu de puresa ultraesquerranista. I això al politburó de la direcció d'ERC és el que més els excita.

L'Alfred rep una altra trucada. És un company de la Universitat. Respon. «Hola, Alfred! Sóc en tal. Presenta't. Els convergents et votaran. Només has de fer una cosa: convèncer PSC i CUP que et votin. Els vots de CiU els tens, gratis, res a canvi. L'Alfred es desconcerta. Es torna a veure alcalde. El PSC deu tants favors a ERC que no s'hi podrà negar. Només ha de convèncer la CUP. Ho parla amb el seu equip. I el tracten de boig. Intenta enraonar perquè no és possible que les CUP el votin, però res.

Li prohibeixen negociar o parlar amb ningú. Li diuen que tot és una trampa de la burgesia corrupta convergent aliada amb l'estat espanyol. Protesta timidament que no li han demanat res a canvi. Gairebé l'insulten. Per un moment pensa si els qui l'acompanyen són seus o gent de la Colau. Però calla. Llavors el truca el Collboni. Li diu «Alfred, presenta't, que et votarem». En Collboni s'ho ha pensat mot abans de fer la trucada. Però finalment l'ha feta. S'estima molt Barcelona. Està frustrat pels seus resultats, però vol ser útil a la ciutat. Voldria plegar. Però abans voldria fer un últim i gratuït favor a la ciutat: votar un alcalde que s'estimi la ciutat i que la respecti. Per això ha acabat trucant a l'Alfred.

En Bosch ho trasllada al seu equip, que li tornen a pegar una bronca. Li diuen que no s'escolti ningú més i que voti la Colau. Que ja ho han parlat. L'Alfred intenta saber perquè ho ha de fer, però li venen a dir que no ho entendria, que està per sobre de les seves atribucions.

L'Alfred té ara a les mans l'últim recull de premsa. La Colau amenaça carregar-se la F1, la terminal de creuers, etc. Ell sap el que representa tot això, els milers de llocs de treball que es destruiran, i els milers de milions d'inversions que es perdran. Fa un últim intent. Res.

Els convergents han començat a recollir les seves coses. No hi ha res a fer. En Bosch mira el seu correu de la UPF. I els onze diputats de la Colau. Cap d'ells ha treballat mai. Fora del seu despatx sent la xerinol·la dels alliberats del partit. Estan eufòrics de desallotjar CiU de l'Ajuntament de BCN. Se'ls mira. Té un moment de dubte, però finalment tanca la porta del seu despatx i es deixa caure a la butaca per no haver de dir res, perquè no vol dir res.

Estels en la nit, estelades, trens, Mossos, procés, intel·ligència i caràcter

Demà serà diumenge. I aquesta nit brillen en el cel més estels blancs, símbol de llibertat, que mai. Demà serà diumenge, i votarem el futur que volem per als nostres pobles, viles i ciutats, i, excepcionalment, demà també votarem quin serà el futur del nostre país.

A hores d'ara ja tothom sap quines són les opcions de la llibertat de Catalunya, de seguir endavant amb el procés, i quines són seguir com fins ara, mantenir viu l'actual status quo, l'espoli fiscal i la permanent persecució de la llengua, la cultura i la nació catalanes.

Demà, a una banda, comptarem els vots de CiU, ERC i CUP. I a una altra banda, tota la resta. No hi ha territoris intermitjos, no hi ha ponts, ni falses dreceres, ni meandres. Tot això ja són pantalles superades. El procés ha seguit avançant i ara, demà diumenge, tenim el primer round del que seran els mesos més decisius de les nostres vides, en el que ens jugarem el futur del nostre país.

Demà, quan hagin tancat els col·legis electorals, sabrem si el procés és viu o en aquest primer embat ja hem sucumbit davant un unionisme que es presenta amb mil cares, des de l'extrema dreta fins l'extrema esquerra. Sí, tant PP, com C's, com PSC, com BEC i la Colau comparteixen el dubtós honor de ser, cadascun des de la seva posició, garants de la unitat d'Espanya i de l'statusquoisme, davant la revolució democràtica, cívica i pacífica, però profundament transformadora, que representa el procés independentista i la il·lusió pel nou Estat Català i el nou país que entre tots estem fent néixer.

I dilluns quan ens llevem i mirem aquest cel tan blau que tenim, hi veurem la llum blanca del nostre estel, de la nostra llibertat. I sabrem que el nostre somni i el de tantes generacions, una Catalunya lliure, el tenim molt més a prop, i que l'Estat Català serà una mica més realitat del que ho és avui, dissabte nit.

Aquesta última setmana abans de les eleccions els atacs de l'estat espanyol no han cessat. La Junta Electoral Central va prohibir les estelades als Ajuntaments, en una decisió tan absurda i inútil com desesperadament provocadora. Divendres el Consejo de Ministros va aprovar un Decret que habilita el Presidente del Gobierno, sota l'excusa de la «coordinació», a assumir el comandament dels Mossos d'Esquadra. Totes dues notícies no estan separades l'una de l'altra, tot el contrari, una porta a l'altra.

Un dels fets que ha permès que el procés independentista sigui actualment la realitat que és ha estat disposar del control de l'ordre públic a Catalunya, de tenir la nostra Policia, els Mossos d'Esquadra. Sense aquest fet el procés no hauria pogut avançar com ho ha fet, i no hauríem arribat on som ara o hi hauríem arribat d'una manera molt més dificultosa, amb molt més patiment.

L'Estat Espanyol és perfectament conscient d'aquesta situació. I ha lamentat molt que en aquells d'altra banda denostats pactes del Majèstic, l'Aznar cedís aquesta competència a la Generalitat. Però aquella cessió ara mateix és una de les nostres més importants estructures d'estat: els Mossos d'Esquadra.

No tinc CAP DUBTE que l'Estat Espanyol està maquinant com recuperar aquesta competència. No és un «com» jurídic, perquè això ho podria fer demà mateix, és un «com» polític. El procés català s'ha internacionalitzat totalment, i la prova la tenim en la important resolució del Parlament danès d'aquesta setmana, i aquest fet fa que l'Estat Espanyol hagi d'anar amb peus de plom amb tot el que fa, per tal que el que faci no legitimi encara més del que ho està la nostra causa davant tot el món.

L'intent de recuperar la competència de l'ordre públic a Catalunya arribarà. En termes de procés l'únic que hem de procurar és que arribi quan nosaltres estiguem preparats, quan el conflicte que generarà pugui ser gestionat des d'una posició de màxima força per part nostra, amb les màximes garanties per poder-lo gestionar. I ara encara no és aquest moment. Caldrà que hàgim fet les eleccions plebiscitàries, que hàgim assolit una majoria independentista al Parlament i que s'hagi fet evident als ulls del món la voluntat de ser un estat independent del poble de Catalunya, sigui via DUI o el que les diferents forces polítiques acordin fer.

Quan això passi el xoc de sobiranies serà evident als ulls del món, i qualsevol intent de treure al Govern català el control sobre els Mossos d'Esquadra serà un xoc de legitimitats. Ja veurem com ens en sortim, però serà, sens dubte, el gran xoc del procés, què passa amb els Mossos. Serà potser el moment més crític de tot el procés.

Mentre tant què fa l'Estat Espanyol? És molt evident. Per una banda està bastint l'arquitectura jurídica que els permeti recuperar aquest control amb un simple Decret i sota l'aparença d'una total legalitat. Però per una altra banda, simultàniament, anirà provocant perquè cometem algun error clamorós que sigui el supòsit fàctic que els «habiliti» per intervenir. Cal, per tant, anar amb peus de plom.

Ho estan intentant. Ho van intentar amb aquest fosquíssim episodi del xivatasso als terroristes islàmics de l'operació dels Mossos.

I ho han intentat ara, aquesta setmana, amb el tema de les estelades. Un dels supòsits que clarament legitimaria als ulls del món una intervenció tan greu de l'Estat seria que la policia catalana no complís els manaments judicials. Als ulls del món no importa si una resolució judicial a nosaltres ens pot semblar justa o injusta. Als ulls del món l'estat espanyol és una democràcia homologada, que comparteix taula amb totes les democràcies occidentals i que és un aliat fiable de tots ells.

I això no ho hem de perdre mai de vista, perquè el dia que ho perdem de vista haurem perdut. El nostre avantatge i la nostra única oportunitat en el front internacional és fer les coses com les hem fetes fins ara: des d'una exemplar rectitud democràtica, cívica i pacífica.

Que avui dissabte Mossos d'Esquadra hagin retirat, seguint mandat judicial, algunes estelades d'alguns ajuntaments no hauria de deixar de ser, per a nosaltres, una anècdota, un greuge més dels que hem de patir conseqüència de la subjugació a l'estat espanyol, de la mateixa manera que vam patir, aquesta mateixa setmana, el col·lapse de la xarxa de rodalies.

Si nosaltres elevéssim el que ha passat a categoria, que no ho hem fet, i haguéssim exigit desobediència, i que els Mossos incomplissin mandats judicials, hauríem precipitat el conflicte a un moment en el que no estem preparats i ho hauríem fet en un terreny en el que ho teníem tot a perdre i res a guanyar, en el terreny de la trampa que ens han parat.

Si el comandament de Mossos d'Esquadra no hagués fet aquestes actuacions simbòliques, i, seguint les consignes més hiperventilades, s'hagués decidit «desobeir» el més probable és que la setmana vinent l'Estat hagués recuperat la competència sobre l'ordre públic a Catalunya, hagués assumit el comandament de la nostra policia, ho hauria fet en un moment en el que pràcticament no hauríem tingut cap capacitat de resposta (o hauria estat purament simbòlica) i ho hauria fet des d'una impecable i lògica legitimitat als ulls de tot el món.

Insisteixo molt: d'aquí fins el moment decisiu hem d'actuar amb molta intel·ligència. També amb caràcter, però mai sense intel·ligència. En aquesta circumstància el caràcter es demostrava no caient en la trampa que ens havien parat, sinó p.ex. fent el que han fet molts ajuntaments: penjar la bandera negra, la bandera de Sant Jordi o la bandera danesa. I dilluns al matí a primera hora tornant a penjar l'estelada.

No hauríem de convertir en categoria el que no ho és. Tenir una estelada al balcó de l'Ajuntament o no tenir-la no és cap categoria. Si es té, bé. Si es té i es canvia per una bandera negra, molt rebé. Però convertir que hi hagi o no una estelada a un balcó en la batalla determinant del procés és una estupidesa. I per sort no ho hem fet.

Demà serà diumenge. I me la porta molt fluixa les estelades que hi hagi a balcons d'edificis públics. Molt. I en canvi em preocupa molt quants vots independentistes podrem recomptar un cop hagin tancat els col·legis electorals. Això sí que és categoria, el que passi a Barcelona i els vots indepes que puguem recomptar a tot el país. De la mateixa manera que també és categoria disposar dels Mossos d'Esquadra i la competència en l'ordre públic. I de la mateixa manera que també és categoria fer les coses de manera que sempre, davant la nostra societat i la comunitat internacional, la raó i la legitimitat democràtiques estiguin de la nostra banda.

Avui estic content perquè pràcticament ningú no ha caigut en el que era la provocació de l'Estat per generar un conflicte a partir del parany que ens han parat. Cal seguir així. Cal mantenir la confiança en tot el que estem fem, perquè res no serà fàcil.

De fet aquesta setmana és molt més greu el que ha passat amb el col·lapse de rodalies que no pas l'anècdota de les estelades. I oi que ningú no ha demanat que els Mossos prenguessin el control de totes les estacions de tren, del centre de control d'ADIF, etc etc? Evidentment que ningú no ho ha exigit. Perquè és evident que és una situació associada a la dependència, que no es pot resoldre aïlladament, i que tots sabem només es resoldrà amb la independència.

La categoria és la independència i l'estratègia per arribar-hi, perquè el procés culmini amb èxit, amb la creació d'un estat català i que sigui reconegut per la comunitat internacional. La resta de coses, anècdotes o paranys en els que mai, mai, per res del món, hem de caure.

Aquesta nit hi ha tants estels en el cel com anhels de llibertat de catalans. Demà omplirem de vots les urnes. I sabrem si el procés segueix endavant, perquè així ho vol la majoria del nostre poble, o ens la fotem en el primer gran repte al que haurem hagut de fer front. Jo confio que guanyarem. Aquest guanyar demà és també categoria. I dilluns, enfortits per tot el que ha passat, el procés independentista seguirà endavant i l'Estat Català serà una mica més realitat, el tindrem una mica més a prop. I així fins guanyar. DONEC PERFICIAM

Ballant damunt l'abisme: a una setmana de les eleccions municipals

Estem a una setmana de les eleccions municipals del 24M. En ple procés independentista, i a les portes del 27S, aquestes seran les eleccions municipals més decisives per al nostre futur col·lectiu. Gairebé que tot depèn del que passi el 24M i molt singularment del que passi a Barcelona.

I segueixen apareixent enquestes que ens gelen la sang. A la de El País, la populista Ada Colau guanyaria a Barcelona. És molt difícil saber què passarà el 24. Només hi ha una cosa certa: Trias i Colau estan molt frec a frec. I només Trias pot guanyar a Colau i només Colau pot guanyar a Trias.

El 24M ens jugarem moltíssimes coses més, i molt més transcendentals, que una simple elecció d'alcalde: ens estarem jugant si guanya Trias i el procés segueix endavant, o si guanya Colau i així l'unionisme aconsegueix frenar o carregar-se el procés.

Això és, ras i curt, el que estarem votant diumenge vinent. Aquesta serà la gran conseqüència del vot dels barcelonins. La independència depèn que el sobiranisme retingui el govern de Barcelona, i, alhora, tota l'esperança de l'unionisme per fer descarrilar el procés passa perquè guanyi la Colau.

Però diumenge també ens estarem jugant el model i la prosperitat de Barcelona i de tots els barcelonins.

Si guanya Trias salvarem la Barcelona capital no només de Catalunya i del futur estat català, sinó la Barcelona una de les grans capitals del món. Barcelona és, a hores d'ara, una ciutat amb un extraordinari dinamisme, amb una enorme capacitat d'atreure i generar riquesa, amb lideratge molt competitiu en molts àmbits, que van des de l'acadèmic i científic (com un dels grans pols universitaris i de recerca del món) fins al més innovador associat a la nova economia i les noves tecnologies, passant, evidentment, pel seu atractiu com a ciutat i pel seu potencial nodal en la xarxa internacional que connecta tot el món per terra (carreteres i trens), mar (port de Barcelona) i aire (aeroport del Prat).

Si guanya Trias salvarem la nostra capacitat de generar riquesa i de crear llocs de treball (des del més qualificats fins als serveis i industrials), que és la manera més eficaç i digna per a totes les persones de ser una ciutat i una societat més justa, amb més oportunitats per a tothom i amb més capacitat d'atendre totes les necessitats socials.

Si guanya Colau i el seu populisme implicarà la fallida de tota l'estructura i els fonaments sobre els que s'aixeca la realitat i el potencial de Barcelona. La conseqüència directa en l'àmbit econòmic serà una enorme crisi de tot el sistema empresarial, industrial i econòmic de la ciutat, la fugida d'inversions i una massiva destrucció de llocs de treball, també a tots els nivells, dels més als menys qualificats.

El populisme «assistencial» de la Colau i els seus implicarà incrementar brutalment la despesa municipal, mentre simultàniament minvaran radicalment els ingressos -conseqüència de la paràlisi econòmica en la que entrarà la ciutat- i la destrucció massiva de llocs de treball, que generarà moltes noves necessitats assistencials.

En termes polítics i socials també ens estarem jugant que Barcelona, cas de guanyar la Colau, esdevingui el laboratori europeu dels experiments socials del bolivarisme, amb tot el que implica de "control social" (un tast del qual el tenim amb el matonisme cap al que ha derivat la PAH) i empobriment democràtic. Només la victòria de Trias pot permetre que Barcelona segueixi sent la ciutat oberta, dinàmica, alegre i tolerant que ara mateix som i que forma part de la seva identitat.

És molt difícil combatre la demagògia d'aquests nous populismes que estan sorgint a l'ombra de la gravíssima crisi econòmica i político-institucional viscuda els darrers anys. Personalment, a més, se'm fa molt difícil entendre com una proposta tan farsant i d'arrel intolerant i revantxista com la de la Colau, pot estar recollint tanta intenció de vot a totes les enquestes. Aquest auto-odi subjacent en tot el que surt i es proposa des de Barcelona en Comú, aquesta demència demagògica que exhibeixen, la determinació suïcida amb la que volen carregar-se tota la grandesa, el potencial i la capacitat de generar riquesa i oportunitats que té Barcelona... tot això em resulta incomprensible pugui tenir el més mínim suport entre els barcelonins. Però molt tristament, el té.

Trias pot exhibir un full de serveis molt notable. Potser no ha estat el millor alcalde que ha tingut Barcelona, però la seva obra de govern al llarg d'aquests quatre anys és molt meritòria, i feta en un context extraordinàriament complicat. La ciutat, sens dubte, és millor ara que fa quatre anys. I el potencial de creixement, desenvolupament i oportunitats de Barcelona ara és molt superior al que teníem fa quatre anys.

El que resulta més paradoxal de tot és que Trias, en aquests quatre anys, ha fet més polítiques socials de les que han fet la gent de la Colau, la seva gent d'ICV-EUA, en 32 anys de govern municipal. I ha estat la primera vegada, en aquests quatre anys, que s'han fet polítiques per mitigar els efectes perversos que tenien algunes de les polítiques impulsades pels governs municipals, en els que hi era ICV-EUA, al llargs d'aquests llarguíssims anys de poder municipal. Per posar només un exemple, és la primera vegada que s'han regulat els pisos turístics, que van proliferar sense control mentre manava la gent de la Colau.

Si heu arribat fins aquí no us sorprendrà gens que us digui que el proper 24M votaré Trias, i que ho faré amb un total convenciment. Trias és l'únic que m'assegura ara mateix poder guanyar aquestes eleccions davant la Colau, i garantir així que el procés independentista segueixi endavant. És l'únic possibilitat que tinc que la meva ciutat segueixi sent la ciutat que tant m'estimo, que tant m'enamora cada dia, que segueixi sent també un dels grans pols mundials en capacitat per generar i atreure inversions, que faci possible esdevenir un referent mundial en la innovació i en la recerca i que pugui desenvolupar tot aquest potencial per generar riquesa, repartir-la i crear llocs de treball.

Alfred Bosch crec que és un bon candidat, i, personalment, el tinc en molt alta consideració. De fet crec que és millor candidat del que la seva campanya electoral ha permès visualitzar. Crec també que ha lluitat com ha pogut per marcar un perfil propi enmig aquella espiral destructiva en la que va entrar ERC el 9N. Bosch ha fet propostes constructives i ha mirat de transmetre il·lusió. Però li serà molt difícil lluitar simultàniament contra la inevitable tendència al vot útil cap a Trias per evitar el col·lapse del procés i la destrucció de la ciutat, i contra la demagògia rastrera de la Colau i els seus amiguetes de l'establishment.

El sistema municipal fa que guanyar les eleccions, ni que sigui per un regidor, atorgui un clar avantatge. Qui guanyi només pot no esdevenir alcalde si d'entre la resta de regidors sorgeix un candidat que obtingui la majoria absoluta al ple. I això a hores d'ara sembla molt complicat. Excepte que Colau, PSC i C's poguessin sumar 21 regidors i es posessin d'acord per aturar el procés, evitant que si Trias guanya, sigui alcalde. Sensu contrario, ni que només sigui per un regidor, si guanya la Colau, el sobiranisme no tindrà en cap cas força suficient (majoria absoluta de regidors) per mantenir la ciutat al costat del procés.Per això és tan transcendent que guanyi Trias. És l'únic que pot evitar que guanyi la Colau. És l'únic que pot evitar una derrota, que seria letal, davant l'unionisme.

Per acabar, crec de justícia referir-me a un fet que tots hauríem de tenir molt present: si Trias no hagués guanyat les anteriors eleccions municipals, ara fa quatre anys, quan per primera vegada des del 1979 CiU va guanyar al PSC, Barcelona no hauria estat al costat del procés independentista.  La providència va voler que guanyés Trias, i això ha permès que aquests quatre anys, coincidint amb l'esclat independentista, Barcelona hagi estat amb el país, i no a la contra, com hauria estat de seguir manant els de sempre (PSC i ICV-EUA -els socis de la Colau-).

Gràcies, alcalde Trias i tot el seu equip, moltes gràcies.Teniu el meu vot. Per Barcelona i per la independència de Catalunya. DONEC PERFICIAM

Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi: Barça i Pàtria!

La majoria de nosaltres havíem anat al Gol Sud del Barça com a primer espai de trobada col·lectiva amb gent que tenia els colors del Barça i la independència en el seu ideari. Del gol sud primera graderia ens van enviar a la tercerca graderia. I de la tercera graderia vam tornar al gol sud. Del Gol Sud General Dempeus vam passar al Gol Sud amb seients sense numerar, i finalment al Gol Sud amb seients numerats... i envoltats de guiris.

Amb alguns dels camarades que compartíem tots aquests sentiments i vivències l'any 1993, tornant de la final de Wembley, la nostra primera Copa d'Europa, vam fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. La primera penya que en els seus estatuts es definia com a barcelonista i patriota, i que posàvem com a objectius donar suport al nostre club i treballar per la llibertat i la independència del nostre país.

Per a molts de nosaltres el Barça no només era un sentiment i uns colors, sinó també un espai de trobada i de compartir. Havíem viscut el Barça i els seus valors, associats, sempre, a la catalanitat, i ens en proclamàvem i ens proclamem, hereus de tot aquest llegat.

No hem estat mai violents. Però no hem reculat mai. Suposo que s'entén el matís. En tants anys de PB Creu de Sant Jordi mai hem protagonitzat cap acció violenta o agressiva, però tampoc mai no ens hem deixat trepitjar, faltar al respecte ni res que s'hi assembli. Hi ha una gran diferència entre ser violent i ser fort. Nosaltres sempre hem procurat ser forts. Prou forts perquè ningú, davant nostre, faltés al respecte a cap de nosaltres, als nostres colors, al nostre Club o a la nostra Pàtria. Prou forts per ser respectats sense haver de recórrer a la força, però també prou forts per recórrer a la força quan no quedava cap altre remei.

El Barça ens ha cohesionat, però el nostre patriotisme ens ha donat la nostra identitat com a Penya. No hem concebut mai la nostra militància barcelonista desagregada de la independentista. Barça i Catalunya són els dos eixos sobre els que pivota la nostra Penya. I ho hem portat fins a l'extrem.

En ple nuñisme vam ser expulsats d'un congrés de penyes, a l'hotel Princesa Sofia, per demanar que es desenvolupés en català. No podré oblidar mai el falangista Mussons cridant-nos des de la tribuna «vostès no saben el que és el Barça» mentre penyistes d'arreu de l'estat ens increpaven. Només hi érem dos, aquell dia, per tema acreditacions, però ens sobraven collons per plantar cara a aquella directiva infame del nuñisme i a tots els insults dels penyistes d'arreu de l'estat envalentonats i esperonats per l'actitud de la directiva. Vam marxar, més per fàstic que per cap altra cosa. Però ho vàrem fer d'una manera tan desafiant que vàrem ser la notícia d'aquell congrés de penyes.

El 1992, a Wembley, quan encara no érem penya, hi vàrem anar, com a col·legues, i amb molts altres amics, en autocar. Hi vam dur estelades i una preciosa bandera de la Creu de Sant Jordi. Molta gent en aquella època es pensava ho fèiem per mimetisme amb el hooliganisme british. Va costar molt de temps incorporar la bandera amb la creu de Sant Jordi al nostre ideari col·lectiu. I encara ara no sé si tothom sap el significat que té en la història de Catalunya, el que representa. No és només que formi part de l'escut del Barça, és que és la nostra primera bandera, fins i tot abans de la quatribarrada. La Creu de Sant Jordi i Catalunya són un tot, estan unides des de les nostres més profundes arrels en la història.

Des de llavors hem anat a totes les finals que hem jugat: Atenes, París, Roma i altre cop Londres. Les finals europees són les finals que més ens agraden, tot i que tampoc hem deixat de donar suport al nostre Club a finals de Copa, per posar un altre exemple.

Dissabte 6 de juny serem a Berlín. Ens és igual si tenim entrades o no. Però 26 companys de la nostra Penya ja hem pillat vol i hotel per a aquell cap de setmana. I hi serem.

A hores d'ara, personalment, m'agradaria molt que la final la juguéssim contra el Real Madrid.

Els hi tinc moltes ganes. En ple procés d'independència com estem, una final Barça-Madrid visualitzaria davant tot el món que representem dos països diferents. El país de les banderes espanyoles i el país de les senyeres i estelades. En termes de procés, crec que seria una visualització excepcional del conflicte, que quedaria acreditat als ulls de tot el món, en una de les retransmissions esportives amb més audiència que existeixen.

És evident també que tot el que envolti una hipotètica final Barça-Madrid serà molt «complicat» de gestionar. Tinc pocs dubtes que hi haurà enfrontaments i xocs entre totes dues aficions. El conflicte entre l'estat espanyol i Catalunya és tan bèstia, és tan evident, tan a flor de pell, que Berlín serà escenari d'aquesta tensió entre dos països en conflicte. I jo crec que això pot ser bo per al procés.

Conec la gent del Barça. Som pacífics i tranquils de mena. Però també sé com viu el barcelonisme el procés nacional. Cada minut 17:14 l'estadi trenca amb crits de IN INDE INDEPENDEN CI A

El nostre país frega el col·lapse, davant un estat espanyol que ens saqueja, espolia i empobreix. El nostre país està indignat davant un estat espanyol que ens nega els nostres més elementals drets democràtics i que ens nega també com a subjecte polític. El nostre país i la seva gent, i també, evidentment, tota la gent del Barça, sap que l'estat espanyol persegueix judicialment el President Mas per posar urnes.

Cap barcelonista, a Berlín, ignorarà ni estarà al marge del nostre compromís amb Catalunya i amb la causa de la llibertat. Per això, si el Real Madrid arriba a la final -com espero- Berlín serà l'escenari on tot aquest conflicte es visualitzi als ulls del món.

La independència de Catalunya formarà part de la final de Berlín i la ratificarem a les eleccions plebiscitàries del 27S.

Sempre i quan, evidentment, la darrera aposta de la casta unionista, la senyora Colau i tots els seus hipersubvencionats amics, no guanyin les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona i no aconsegueixin, així, rebentar el procés.

També contra aquesta amenaça de la Colau i els seus amics lluitarem des de la Creu de Sant Jordi A la nostra Penya hi té cabuda qualsevol personal que estigui per la llibertat de Catalunya, i per tant, qualsevol persona que voti CiU, ERC o CUP. Però no hi ha espai per al quintacolumnisme botifler de la Colau & friends. D'una manera cega treballem i confiem per veure a la llotja de l'estadi de Berlín a Xavier Trias i Alfred Bosch.

BARÇA I PÀTRIA! DONEC PERFICIAM

"Antes roja que rota": Barcelona, eleccions municipals i procés

Poques vegades les eleccions municipals a Barcelona hauran estat més transcendents per al futur nacional de Catalunya del que ho seran aquestes.

Desitjo, ja des d'ara, que CiU i ERC treguin els millors resultats possibles, que assegurin a l'alcalde Trias seguir-ho sent.

Fa uns dies va circular per la xarxa una portada fake de l'ABC on, amb Ada Colau a tota pàgina es titulava: «Batacazo al proceso soberanista. Ada Colau gana las elecciones en Barcelona». L'altre dia vam conèixer una enquesta del CIS on, a Barcelona, es projectaria una clara victòria d'Ada Colau.

De vegades el que ens pot semblar un deliri fake acaba estant més a prop de la realitat que qualsevol assenyat anàlisi.

L'unionisme o dependentisme sap que ara mateix l'única oportunitat de fer descarrilar el procés abans del 27S és amb una derrota de Trias a l'Ajuntament de Barcelona, i que l'única que el pot derrotar és l'Ada Colau.

El projecte polític de la senyora Colau s'edifica a partir de la columna vertebral que forma la casta progre incrustada a l'Ajuntament de Barcelona i una extraordinàriament ben finançada amb diners públics xarxa perifèrica de xiringuitos de tota mena (Fundacions, Associacions, Centres d'estudis, etc), on parasiten tots els que porten manant i remenant les cireres a l'Ajuntament des del 1979. Aquest és el nucli dur de Barcelona en Comú, de la Colau.

Però després, i en el paper de salvadora d'España, de ser una de les últimes cartes a jugar per l'unionisme o dependentisme per fer descarrilar el procés, Ada Colau canalitza un suport que va des del vot antisistema espanyolista fins les elits empresarials de la ciutat que s'apleguen en allò que es coneix com el grup del «Puente Aéreo». I d'una manera molt poc dissimulada també gaudeix de la "protecció" de tot l'ampli entramat d'influència vinculat a l'estat espanyol, començant pel mateix Gobierno de España (l'enquesta del CIS, depenent de la vicepresidenta Soraya n'és una prova) i seguint pel descomunal control que directa o indirectament exerceix en la pràctica totalitat de mitjans de comunicació (fet que explica l'extraordinària presència mediàtica que està tenint la Colau).

La gauche divine barcelonina que la va apadrinar en el seu salt a la política ha aconseguit així, finalment, articular una proposta política que està en condicions de fer descarrilar el procés, el seu gran enemic des que es va projectar com una força socialment dinamitzadora, creixent i guanyadora. És la mateixa lluita que en la comoditat de les boïtes de la nit barcelonina del franquisme pontificaven contra el catalanisme com a invent de la burgesia, entre copa i copa i excursió a Cadaqués...

En el seu moment aquesta mateixa gauche divine va donar tot el suport a la fundació de Ciutadans. Es pensaven, llavors, que introduint en el panorama polític català una força d'inequívoc caràcter etnicista, que apel·lés directament a l'origen per vertebrar un projecte polític, s'aconseguiria fracturar la societat catalana i així dinamitar qualsevol procés polític que intentessin impulsar les forces sobiranistes.


Ha quedat acreditat, tanmateix, que C's radicalitzava l'unionisme, però ni aconseguia fracturar la societat, ni fer-lo créixer ni frenar l'expansió dels suports al procés d'autodeterminació, de manera que Ada Colau i tot el seu entorn de la casta progre han esdevingut la gran aposta, l'última esperança, de l'unionisme per frenar el procés. Ha calgut que l'estat espanyol i les seves estructures de poder i influència es veiessin molt impotents per jugar la «carta Colau», per treure el Sant Cristo Gros de l'espanyolisme: el «antes roja que rota».


Així les coses, el sobiranisme no només competeix simultàniament contra la casta progre enquistada al poder municipal i el seu entorn des del 1979 i contra l'estat espanyol i tots els seus mecanismes de poder, sinó que també competeix contra un discurs molt difícil de combatre: la demagògia.

Si guanyés Ada Colau i pogués executar totes les barbaritats que està dient, ensorraria Barcelona en un parell d'anys, no quedaria ni rastre de la ciutat que ara coneixem. I a més a més això passaria sense que pogués portar a la pràctica cap de les mentides amb les que intenta guanyar-se gent. Podemos ja ha iniciat un procés de revisió realista de les seves propostes (p.ex. eliminant la promesa d'universalitzar una renda bàsica), però Colau continua totalment desenfrenada prometent tota quanta barbaritat creu que li pot proporcionar un vot, ja siguin pisos socials de luxe a la milla d'or de Barcelona (Diagonal/Passeig de Gràcia), ja sigui prometent que tothom tindrà un sou sense necessitat de treballar pel simple fet de viure a Barcelona.

Tot això tant se val!
Tant se val si Trias ha gestionat bé.

Tant se val si tots els mals dels que la Colau acusa a Trias són directament responsabilitat dels seus companys de viatge, del model de ciutat, etc. que va generar i executar la casta progre que s'integra en la seva candidatura, com si no tingués res a veure en el que és la ciutat després d'estar-hi remenant les cireres durant 32 anys.

Tant se val que Trias o Bosch fan propostes assenyades per a la ciutat, per a millorar-la, per a progressar de debò.

Tant se val que només Trias i Bosch garanteixin que Barcelona serà fidel al país i no es convertirà en la tomba del procés.

Tot això, tant se val.

La Colau busca captar vot que tingui com a prioritat frenar el procés. Aquest vot existeix, i per a aquest vot, si això s'aconseguís, ja res més no importa, ja es donaria per més que satisfet. Tot i que C's i PP concentrin ara mateix el gruix d'aquest vot, és evident que el plantejament de campanya de la Colau busca oferir-se com a l'únic que de debò pot frenar el procés.

Però també busca, com vam veure clarament en la darrera enquesta del CEO, fer una jugada política molt intel·ligent i agosarada: canalitzar les frustracions personals de la gent amb la seva vida cap a una opció de vot, cap a una opció política. I això ho està aconseguint. El discurs de la Colau busca mimetitzar-se amb les frustracions personals que pugui tenir la gent, buscar gratar i fer emergir en la gent aquells elements d'insatisfacció que puguin tenir amb la seva vida, per generar consciència de ressentiment i convertir-lo en poder. Un poder que es vol usar no per a oferir esperança, sinó per a estendre la insatisfacció.


Diumenge 24, quan estiguem votant a Barcelona estarem votant si volem que el procés independentista segueixi endavant amb Barcelona, com a capital de Catalunya, encapçalant el moviment sobiranista i al costat del seu Govern, o liquidar el procés, ferir-lo de mort. Però també estarem votant moltes altres coses.

Estarem votant si el «fer» i el construir és més fort que el «destruir», si la il·lusió pel bé comú té més força que el ressentiment personal, individual, convertit en proposta política.

Estarem votant si els que porten des del 1979 fent i desfent a Barcelona segueixen gaudint dels seus privilegis de casta, per més revestiment progre que s'atorguin, o aconseguim desincrustar aquestes sangoneres de la subvenció pública i que els seus xiringuitos, que els han permès viure estupendament, com han volgut, són tractats igual que la resta d'associacions, Fundacions, etc de la ciutat.

Estarem votant si combatem el fins ara totpoderós establishment del Puente Aéreo, que s'ha enriquit fent negocis amb el BOE a costa de fer possible el saqueig del país i del treball de la seva gent per part de l'estat, amb un espoli anual de 16 mil milions d'euros, o els hi donem un respir i de la mà de la seva aposta, la Colau, triomfa la tàctica del calamar de la demagògia de les retallades, mirant a una altra banda davant aquest saqueig i espoli.

Estarem votant, en definitiva, si volem un país nou del qual tots ens sentim protagonistes del seu futur, que és el que proposen Trias i Bosch, o el país de sempre, dirigit pels de sempre i sense cap esperança de futur, que és el que proposa la Colau.

De Mauthausen a la Meridiana

Avui ha fet 70 anys de l'alliberament de Mauthausen.

Mauthausen. Només el nom ens fa tremolar. Mauthausen, associat ja per sempre a l'horror. Mauthausen, més de 200.000 assassinats. Homes, dones i nens. Jueus, homosexuals, gitanos i demòcrates de tota Europa, tots ells éssers inferiors, silenciables, ocultables, reprimibles, executables. Suprimibles. 

Què tenien en comú un jueu, un homosexual, un gitano, o un republicà exiliat de Corbera d'Ebre i presoner a Mauthausen? Que eren suprimibles, eliminables.

Avui, 70 anys després de l'alliberament de Mauthausen, he penjat a twitter la foto de la placa que, dalt del Poble Vell de Corbera d'Ebre, recorda els fills del poble morts als camps d'extermini nazis. Sis noms i cognoms, seguits, en cinc dels noms, de «Mauthausen» i la data de la mort.


Corbera tenia més de 1.000 habitants abans de l'esclat de la guerra civil. La guerra va devastar el poble, ho podem veure ara, convertit en un monument per no oblidar el que va ser i passar. Però la devastació sobre la gent del poble encara no la coneixem en tot el seu abast. Fa anys, abans que la malaltia se l'emportés massa d'hora, parlant amb Pere de Parrel, mestre, que havia estat amic de mon pare, i que ha estat un dels grans estudiosos de la guerra civil a Corbera d'Ebre i en general de la Batalla de l'Ebre, m'ensenyava un mapa. S'hi dibuixava tot el perímetre del Poble Vell de Corbera. Amb precisió d'arquitecte havia anat traçant tots els carrers, totes les cases i la seva forma abans de la devastació. Em vaig quedar bocabadat.

Però a l'acostar-m'hi més vaig veure que cada casa tenia escrit a sobre el seu «nom» (o malnom). Totes no. Pere ens començà a assenyalar a mon germà i a mi totes les cases del Poble Vell que sabia havien existit, però de les que s'havia perdut el rastre dels qui les habitaven. Cases de les que no va quedar ningú. O de les que ja mai ningú no va tornar al poble. Perduts. Sense memòria que els pogués situar en aquell mapa.

Torno a aquells 6 fills del poble morts als camps d'extermini nazis, a aquells 5 fills del poble morts entre juliol i desembre del 1941 a Mauthausen. El meu avi, capità de sapadors de l'exèrcit de la República, després de la caiguda de l'Ebre es retirà amb les seves tropes cap a Barcelona. Un cop a Barcelona ell o algun comandament superior els «alliberà» de la cadena de disciplina. Molts van seguir cap a l'exili. El meu avi es quedà a Barcelona. Quan entraren els feixistes s'entregà, l'empresonaren, el jutjaren i el condemnaren a tres anys de presó que complí íntegrament a Montjuïc. Aquell 1941 hi era, pres, a Montjuïc. Però mon iaio hauria pogut també prendre la decisió de seguir cap a l'exili. Com van fer milers i milers de combatents republicans. Com van fer 100.000 catalans. Sí, 1000.000, cent-mil. Molts d'aquests catalans i republicans que s'exiliaven fugint de la derrota davant el feixisme també el van combatre per tot el continent europeu. Seguiren la seva guerra. Perquè la seva guerra, com a catalans i com a republicans era la llibertat, era combatre el feixisme, combatre el nazisme. I això és el que també va portar molts d'ells a camps d'extermini nazis. I això és el que els va portar a la mort. Eren suprimibles.

Aquesta devia ser la història d'aquests fills de Corbera d'Ebre morts a Mauthausen. Com hi devien arribar? Quin va ser el seu calvari des que deixaren el poble per la guerra civil? Com els van executar, a Mauthausen? Amb qui estaven? Quins devien ser els seus últims pensaments? Sempre que puc pujo al Poble Vell, miro la placa que els recorda i m'acosto a la balconada on abans hi havia cases i ara només una runa que ens permet contemplar, just al davant, la Serra de Cavalls. A un extrem, la punta del Pebrer, i la serra de la Vall de la Torre. Al darrere, Cavalls, i a l'altre extrem, Pàndols. Enmig, la fèrtil vall que creua el Riu Sec, i, ara al maig, totes les tonalitats del verd: el verd de les vinyes, el verd dels ametllers, el verd de les oliveres, el verd dels horts, el verd dels pinars... Si jo m'hagués d'enfrontar a la mort, en el darrer instant, pensaria en els meus i en aquesta terra. I estic segur que allà, enmig aquell infern, de Mauthausen, aquells fills del poble també van recordar aquella vall i aquella serra.


I es feu un llarg silenci. Una negra i llarga nit de dolor, por i silenci que penetrava les ànimes dels supervivents i s'hostatjava a totes les cases i famílies. Existir sense recordar. Ser sense parlar. Viure sense una part de cadascun de nosaltres.
 

Quan la meva iaia va saber que «em ficava» en coses de política, plorà, patí molt. I també ho feu ma tia Roseta, germana de mon iaio. El «no t'hi fiquis» per intentar garantir la meva supervivència i, de fet, en certa manera, una certa supervivència col·lectiva. «No tingueu por, no em passarà res», els hi deia, rient. No els vaig explicar mai les amenaces que rebia de la ultradreta a la Facultat, ni quan uns ultres em van deixar estès al terra del carrer Numància amb el nas rebentat i encara sort que em van rescatar mon pare i mon germà, que ho van veure tot, ni quan em van perseguir i patejar a l'avinguda de Sarrià, ni quan vaig haver de treure del coll de mon germà la navalla d'un feixista que ens estava rebentant un concert de música popular. Ni que aquell local on terroristes d'ultradreta acabaven de posar una bomba era el local de La Crida, el local de l'organització a la que llavors militava.

No, això mai no els ho vaig explicar. Ni tan sols a ma mare. Però tampoc no em vaig tirar enrere ni un mil·límetre. I vam seguir endavant. Ni per una sola fracció de segon vaig pensar en deixar-ho davant tota aquella violència ultra que, des de la tolerància i la impunitat heretada del franquisme, en aquells 80's, gairebé formava part de la nostra quotidianitat militant.Una violència certa, unes amenaces certes, que sabies s'executarien en qualsevol moment, i no les mentides darrere les quals ara una part de l'unionisme o dependentisme s'amaga ara, intoxica o ens vol criminalitzar per voler votar. Hi ha poques coses més repugnants que veure els botxins victimitzant-se.

No se'ns va passar pel cap deixar-ho ni a mi ni a cap dels meus companys d'aleshores ni a cap dels militants que fins i tot just acabada la guerra van seguir obrint-nos camins a l'esperança. Al contrari. Cadascun de nosaltres se sentia hereu dels qui ens havien precedit. I tots ens sentíem part d'un llarg engranatge de relleus que era el que ens havia permès sobreviure com a poble a tant horror, a tanta repressió, a tanta negació. No hi ha res que ens faci més forts que saber-nos dipositaris d'un llarg bagatge de resistència, de lluita per la llibertat, de democràcia, de valors, de voluntat de ser.

I així vam continuar militant i treballant per l'únic futur possible per al nostre poble, per la independència. I molts de nosaltres ho vam fer, a més, de la mà dels nostres pares, arribats a Catalunya de molts altres llocs. De Múrcia, com és el cas de mon pare, d'Andalusia, d'Extremadura, d'Aragó... Tots esdeveníem relleus i part d'aquest poble, d'aquest anhel de llibertat, d'aquests valors i d'aquesta lluita per tenir un futur.

I així hem arribat on som ara. Amb un poble mobilitzat com mai per la independència. No sabem si som la majoria qui la vol, però sí som majoria els qui volem poder decidir si la volem.

Davant d'aquesta ferma voluntat de decidir, davant d'aquesta sòlida i mobilitzada societat que es manifesta a favor de la independència i que vol arribar-hi democràticament, votant, davant de tot això, l'unionisme o dependentisme ja es treu la màscara que fins ara ha dut, i es presenta amb la seva autèntica ànima, l'única que saben ens pot parar: la repressió.

El gobierno de España prohibeix, denuncia, imputa al President Mas i part del seu Govern per posar urnes el 9N. I la senyora Carina Mejías i el senyor Albert Rivera ens volen prohibir manifestar-nos l'Onze de setembre a la Meridiana.

Tot el que hi ha al darrere de tot això és el que sempre, des de fa 300 anys, patim. Se'ns tolera l'existència mentre fem el que ells ens diuen. A la que fem res que se surti del guió de la nostra subjugació i anul·lació cal fer entrar urgentment en funcionament la repressió. Silenciar a la força. Anys enrere ho feien bombardejant Barcelona, o amb guerres, mort, exili i presó. Ara, context obliga, reprimeixen des d'unes certes formes: usant els aparells de l'estat per a prohibir-nos. Sempre hi haurà una excusa o argument pseudojurídic que ho permeti fer.

C's ens vol prohibir manifestar-nos. És la seva manera de començar a implementar el seu programa per «acabar» amb «el problema catalán»: prohibir-nos, negar-nos, suprimir-nos. Primer se'ns neguen els drets, després se'ns nega el «ser», se'ns prohibeix manifestar-nos, se'ns oculta i finalment ja som suprimibles. Aquest programa fa 300 anys que s'executa cada cop que els catalans ens aixequem. I malgrat tot el dolor que han provocat, els catalans sempre hem continuat essent i volent ser. I sempre ens hem tornat a aixecar.

No sé perquè pensen ara els de C's que ells seran més eficaços reprimint-nos que el que ho va ser el comte duc d'Olivares, o Felip V, o Primo de Rivera o Franco.

No, senyors de C's. No tenim por. Si ens voleu, aquí estem. Podeu prohibir-nos. Podeu empresonar-vos, podeu fer el que vulgueu. Però seguirem brotant en cada mà d'un de nosaltres que agafi la mà d'un company caigut i li transmeti, així, tot el nostre llegat de valors, democràcia i llibertat.

Res del que feu pot combatre un llegat com aquest. I tanta ignomínia com esteu sembrant se us girarà en contra. Res del que digueu pot ocultar que les vostres mans estan tacades de la sang dels qui us han precedit en aquesta idèntica voluntat de repressió. Sí, Mauthausen, aquesta paraula associada a l'horror, també retrona en el vostre bagatge quan feu tot el que podeu per silenciar-nos, mentre nosaltres ens aguantem les llàgrimes i tanquem els punys llegint la llista dels fills del poble que hi varen morir.

I el que no entendreu mai és que no ens mou ni tenim el més mínim afany de revenja, i que tot aquest dolor únicament és en nosaltres una llavor que arrela tan fons que mai no la podreu arrencar, però que només floreix i dona un fruit: la il·lusió i l'esperança d'un futur en pau, democràcia i llibertat. I que ara ja tots sabem que això només és possible amb la independència. Per això guanyarem. Feu el que feu, guanyarem.

Avenç enquesta de La Vanguardia: encara en el remolí post 9N

La Vanguardia acaba de fer públic un avenç de l'enquesta que publicarà demà. Quan començo a escriure l'article només ha publicat el posicionament davant la independència, on, seguint la tònica de les darreres enquestes que hem conegut, el No a la independència superaria el Sí, un 47,9% davant un 43,7.

Aquests resultats són molt similars al darrer CEO, on el NO se situava en el 48% i el Sí en el 44%.

Com sempre dic, les enquestes ens serveixen bàsicament per observar tendències, i aquestes tendències les observem millor quan disposem d'una sèrie d'enquestes, fetes per diferents empreses. I veiem clarament que la coincidència de la més important enquesta que es fa a Catalunya, el CEO, amb la de La Vanguardia, és total en aquest punt. Fins i tot en els indecisos els percentatges són similars. A LV un 8,3% NS/NC, mentre al CEO un 6% no ho sap i un 1,8% no contesta (total NS/NC 7,8%).

Així doncs, estem davant una tendència sòlida. En aquest punt, posicionament de l'enquestat davant la independència, la tendència és clara, i el NO, en aquests moments, supera el Sí en uns 4 punts.

L'avenç de dades que fa La Vanguardia no ens permet anar gaire més enllà en l'anàlisi. Només hi ha una cosa que sí podem fer, i que és molt rellevant: comparar aquestes dades amb la mateixa enquesta de LV del mes de desembre. Insisteixo que és el fet que siguin tan coincidents amb el CEO el que fa que hi presti aquesta atenció. Si no fossin coincidents segurament no m'hi hagués fixat gaire. Però val la pena no mirem a una altra banda.

	Desembre 2014	Maig 2015	Diferència
Sí	47,4%	43,9%	-3,5
No	42,9%	47,9%	+4
NS/NC	9,7%	8,3%	-1,4

El primer que veiem és que aquest «sorpasso» del No al Sí en el període desembre 2014 a maig 2015 implica un diferencial d 7,5 punts d'una a l'altra, dels quals 3,5 són pèrdua de suport del Sí i 4 increment de suport del No. No estem davant unes dades que ens hàgim de mirar frívolament o menystenint-les. Està passant alguna cosa i és bo que la identifiquem per revertir la situació.

En l'anàlisi que vaig fer del CEO atribuïa el sorpasso que també s'hi donava a la mobilització del NO. Des del punt de vista de l'enquestes de LV això no seria ben bé així.

Si ens hi fixem, el NS/NC minva 1,4 punts, mentre el NO s'incrementa en 4 punts. És evident que part una petita part del NO hi arriba des del Sí. És molt petita i gairebé podria estar dins del marge d'error, però crec seria insensat no fixar-s'hi.

En l'explicació més «amable», el Sí hauria tocat sostre, mentre el No creix. En una possible explicació menys amable però potser més realista, un petit % de la nostra societat, però suficient perquè es produeixi aquest «sorpasso», podria estar modificant el seu posicionament. Insisteixo que és molt petit, però més que suficient per alterar les majories.

En tot cas hi hauria una cosa clara: la part de la petita bossa d'indecisió que queda quan es mobilitza ho fa cap al NO i a més a més, els del Sí perdem posicions, que en una petita bossa van cap al NO.

La pregunta que ens hem de fer és què ha passat de desembre 2014 a ara que pugui explicar aquest canvi de tendència i de majories? Al meu entendre res que en aquest mateix bloc no hagi tractat a bastament. Intentaré resumir-ho:

1. El desembre del 2014, en el post 9N, és quan l'independentisme assoleix la seva màxima projecció social. És la força guanyadora, és la força organitzada, és la força capaç de fer una cosa tan extraordinària com el 9N, etc. Ho vam veure clarament, alguns, el 9N havia estat un fet extraordinari que ens donava moltíssima força, ens catapultava. A hores d'ara aquest efecte 9N l'hem perdut, l'hem deixat perdre. És ben trist, però és així. I tot i que sigui més culpa d'uns que d'uns altres, aquí tothom hi té una quota de responsabilitat, en que això hagi passat.

2. En que hàgim perdut el factor guanyador que ens va aportar el 9N hi ha dues responsabilitats:

- la primera i més gran, els descomunals, incomprensibles, errors d'ERC. Sumida com estava en aquella espiral destructiva de la tardor (que em temo encara no hem deixat enrere) no va saber llegir el que representava el 9N, però, i això ha estat més letal encara, no va saber llegir ni reaccionar davant la proposta que va fer el President Mas. Aquest error, com dic, va ser gravíssim. I la transcendència que hagi pogut tenir o que tingui només la veurem amb el temps.

Rebutjar la proposta del President, amb tota l'ambició guanyadora i excepcional que tenia, i la manera com ho va fer, ens pot situar en una forquilla, pel que fa a les seves conseqüències, que va de la més «light» o superable i que implicaria que només hagi comportat una clavada del motor, però que el podem tornar a engegar i tirar endavant fins a la més greu, que s'hagi carregat el procés tal i com l'hem entès fins ara. No cal dir que malgrat alguns pensem que se l'ha pogut carregar, hem de fer tot el possible per situar-nos en l'altra banda de la forquilla de les conseqüències, i fer tot el possible per superar aquest atzucac en el que ens han ficat.

- la segona és una derivada de l'anterior, que el President Mas i CiU es queden desconcertats, gairebé paralitzats, davant la l'actitud d'ERC, tant en relació al 9N com, sobretot, davant la proposta tan ambiciosa i superadora de l'encorsetament partidista que de manera clara estava perjudicant el procés.

Té també CiU i el MHP President Mas una responsabilitat en haver deixat evaporar l'èxit del 9N. És una responsabilitat molt menor en relació a la que hi té ERC, però també és una responsabilitat. Ara mateix estaríem molt millor si el MHP i CiU haguessin assumit sense complexos el resultat del 9N, aquest volum extraordinari de vots a favor que Catalunya esdevingui un estat independent, i de manera pública i decidida s'haguessin posat al capdavant d'aquesta voluntat clarament expressada per la societat catalana. I això no s'ha fet. Només ara es comença a fer, i encara amb timidesa.

Com deia fa unes setmanes en Carles Boix, el President Mas ha de liderar la independència, i no li ha de fer cap mena de recança «abandonar» el rol més institucional, de president de tots els catalans, que fins ara ha mantingut. El procés i la independència necessiten un President Mas compromès formalment amb la independència, i que es posi a explicar perquè la volem.

3. En el seu moment, per justificar el rebuig a la proposta que feu en el post 9N el President Mas, des d'ERC es va llençar aquell mantra que calia convèncer indecisos. I en el seu moment, també, ja ho vaig criticar. Perquè aquests indecisos als que s'apel·lava no existeixen. I, en el petit % que pugui existir, res del que s'estava proposant i molt menys encara res del que s'estava fent, serviria per poder decantar vot cap al Sí.

I les dades del CEO i de LV ratifiquen, molt a pesar meu, aquest diagnòstic.

És molt frustrant veure com s'eleven a la categoria de mantra certes idees, conceptes, sense cap connexió amb la realitat, sense cap anàlisi, sense res en el que s'hagi pogut fonamentar. Al fer-ho, no només no estem apuntant cap a on cal fer-ho, i per tant actuant on cal fer-ho, és que a més d'estar disparant a l'aire el que fem és deixar d'actuar on sí sabem que cal fer-ho i de la manera que sí sabem que cal fer-ho, perquè tenim dades més que suficients per saber-ho.

4. Els factors que abans i ara podien ajudar a conservar la majoria del Sí o a fer-la crèixer, decantant vot que ara no tenim, se situen de manera clara en qüestions de «seguretat» i de «confiança» sobre el mateix procés.

Aquests dos factors, seguretat i confiança, són els elements crítics del procés. L'absència de seguretat en el que estem fent i la desconfiança en com ho estem fent són els elements que al meu entendre han pogut moure aquest vot que ha perdut el Sí i el creixement del No.

Ens podem fer totes les palles mentals i ideològiques que vulguem, podem generar tots els mantres que vulguem sobre netedat, repúbliques i propostes vàries totes elles de caràcter adjectiu (no dic que no siguin coses sense importància, Déu me'n guard, dic que no són les substantives en un procés de la naturalesa del nostre), que si no traslladem a la societat una imatge convincent de seguretat en tot el que estem fent i de confiança en com ho farem, haurem pringat, com estem pringant ara mateix.

La imatge d'olla de grills oferta del 9N ençà és el que menys confiança pot oferir a la gent. El desastre de tot el que ens ha passat des del 9N estic convençut és el que a aquest petit percentatge de la gent els ha afectat més, i el que pot estar al darrere d'aquest canvi de tendència. Insisteixo, és petit, però és suficient perquè s'alterin les majories.

Si te dicen que caí
Es fa difícil projectar quins canvis poden estar succeint en el cos electoral català i en la societat i quines són les possibilitats que tenim de tallar amb aquesta tendència i invertir-la.

A veure què ens explicarà demà dissabte La Vanguardia sobre la intenció de vot als partits. Suposo que estarà en línia amb el que ja vam poder veure al CEO. Una CiU que frena la seva davallada que mesos enrere projectaven totes les enquestes, una ERC que cada cop frena més el creixement que aquelles mateixes enquestes li projectaven i una CUP en ascens, perquè de totes les forces del sobiranisme és la que en aquestes turbulències, més ha sabut ser al seu lloc. Tot el bloc ICV-Podemos-Colaus etc és una de les altres incògnites. I el repartiment de vot entre l'unionisme, suposo seguirà amb la tendència d'un PP a la baixa i uns C's a l'alça.

Difícilment sortirem del bucle si no superem les causes que ens hi han portat. Al meu entendre el que cal que de manera urgent facin els diferents actors és el següent:

- superar d'una puta vegada l'ambient enrarit, de desconfiança i de retrets en el que estem instal·lat. Això és insuportable i és letal per al procés. Ja n'hi ha prou, per favor. Cal oferir una imatge sòlida, que generi confiança cega en els lideratges i en el procés. I cal fer-ho ja.

- ERC ha de sortir d'una vegada i per totes de l'espiral destructiva en la que es va instal·lar la vespra del 9N. Ni sabem com s'hi va ficar ni entenem que no en surti. Només sabem una cosa: per al procés necessitem la millor versió d'Oriol Junqueras i d'ERC, aquella que es projectava com a soci lleial, sòlid i fiable. I no el que estan fent ara. El que estan fent ara és letal pel procés i estic segur que també serà negatiu per a ERC com a partit.

- El MHP Mas té dos grans deures a fer. I cal que els faci perquè el seu lideratge aporti de manera decisiva tot el que el procés necessita i perquè fent-ho així també assegurarà la fortalesa de la seva pròpia proposta política.

El President Mas s'ha de posar al davant de la reivindicació de la independència, i fer-ho solemnement, sense cap meandre, sense cap fissura en la solidesa d'objectius que encapçala.

I perquè això passi i sigui creïble el President Mas ha de deixar clar que l'opció política que ell representa i la llista electoral que ell encapçalarà té la independència com a objectiu, i l'obre a tota la gent que comparteix aquest objectiu, i la tanca a qui no el comparteixi, no hi seran. Això vol dir, ras i curt, que ha de resoldre d'una vegada i per totes el tema d'aquesta Unió del Duran. Si Unió vol estar amb el President, ha d'assumir la independència com a objectiu electoral. I si no hi volen ser, doncs bon vent i barcanova.

El que de cap manera no pot seguir passant és el que està passant ara, que el MHP i CDC siguin víctimes d'un desgast descomunal provocat per tot el que diu i fa en Duran. El MHP ha de deixar molt i molt clar que l'únic requisit per formar part de la seva llista és assumir la independència. I això és el que ha de votar la gent d'Unió, si són fidels al seu llegat històric, als seus màrtirs com Carrasco i Formiguera i al president Mas o són fidels a Duran i el seu projecte anti-independentista. I prou. PROU, PROU, PROU!

- És cabdal que el sobiranisme tregui uns bons resultats a les municipals. A hores d'ara, a més, el fet més important per al procés serà el que passi a Barcelona. Si a Barcelona guanya Trias i amb ERC es pot configurar una majoria municipal sòlida, el procés haurà fet un important pas endavant. Si pel contrari, a Barcelona no guanyés Trias, i ho fes la Colau, el procés podria sortir-ne molt i molt tocat.

- I després de les municipals s'imposa un període obligadament intens i accelerat de reflexió sobre tot el que ha passat i sobre tot el que hem de fer per aturar aquesta tendència que apunten totes les últimes enquestes, i que tan negativa és.

- Joder, i que no vull veure ni un dependentista treient pit amb aquests resultats que projecten les enquestes. Si volen treure pit, que apostin per fer un referèndum i per votar. Si tanta importància donen a una enquesta, fem-ho oficial, fem-ho com toca, fem-ho de manera acordada i vinculant. Votem. Vinga, votem. És l'única manera de tancar el tema, votant, amb democràcia, no amb enquestes ni amb fiscalies ni amb prohibicions. Votant!!!