Conte breu: "El Sermó de la Punta La Fava"

En un principi la paraula no hi era, per això només existia la foscor. Llavors arribà la paraula (per tuiter abans que ell, perquè ell venia en avió), i allà on no podia haver-hi res, per a la paraula, de la sang dels combatents només en creixien lliris, i del silenci de generacions i generacions de militants que cobrien la història i les muntanyes com boira d'hivern, per a la paraula només hi havia tietes que no callaven i s'escampaven per totes les valls.

Al tercer dia la paraula trobà un sofà. I s'hi va asseure. I des d'allà contemplava el seu món de lliris i de tietes. Sovint els deixebles l'envoltaven i li preguntaven "són les tietes les escollides?". Però ell callava. Els lliris creixien, i florien, i tot ho omplien de color. I les tietes militants no paraven, sempre amunt, sempre avall. Llavors, un dia, es llevà del sofà, mirà a la dreta, mirà a l'esquerra, i els deixebles de sempre van treure el cap del gintònic. Aixecà, tens, el seu dit índex pel damunt del seu cap mentre els mirava a tots. Aquella deixebla que havia suspès la pràctica del carnet de moto per vintinovena vegada s'extasià en la contemplació del dit índex de la paraula suspès en l'aire. Es feu un silenci dens. La paraula, amb un gest enèrgic, baixà tot el braç, fent un arc vertical de 180 graus, i el seu índex es quedà assenyalant el dit gros del peu dret, que li eixia de les sandàlies, i tots els deixebles el contemplaren i el lloaren, perquè digué: "aquells de vosaltres que em seguiu, jo us donaré veu en unes primàries que se m'acaben de revelar i us ficaré on em surti la punta de la fava de les llistes".

Els deixebles i les deixebles es miraren i es preguntaven "tu hi aniràs? hi aniràs tu?" "seré jo qui surti de la punta de la fava?". El dit índex del creador seguia assenyalant el seu dit gros del peu dret. Manelic, un dels seus seguidors més estimats es mirava aquell dit gros sense dir res, però a la nit aquella contemplació es feu article, i escriví sobre la ronya negra en aquella ungla massa llarga del dit gros del peu dret de la paraula. I en llegir-ho qui era paraula digué "en veritat us dic, que si algú s'aparta de les meves primàries i diu de mi allò que mai voldria saber, li aplicaré el reglament i passarà la resta dels seus dies entre tietes". En sentir-ho, la Mirla vessà una llàgrima: "a mi no em vol ningú i no em votarà ningú! què puc fer per seguir-te?"

Llavors qui era paraula tornà a aixecar el dit índex de la mà dreta, l'enganxà al seu nas i hi girà els dos ulls per mirar-lo. Des de petit que li agradava, en moments de molta tensió, fer-se així el guenyo. Fou només un instant, perquè qui era paraula traçà un arc horitzontal de 180 graus amb el seu braç dret estirat i dit índex en punta, mentre s'adreçava als seus seguidors. "Aquells de vosaltres que em seguiu sereu com jo i el vostre lloc a prop meu quedarà sempre il·luminat amb la meva paraula, perquè la paraula s'ha fet reglament, i en el reglament hi ha la veritat i la punta de la meva fava"

L'endemà, al mercat, entre el seu món de tietes i lliris, la paraula buscava amb la mirada homes i dones per fer-los esdevenir els escollits. Quan en veia un, o una, ho aturava tot, l'assenyalava amb el dit índex de la mà dreta i li deia "veig en tu la força de la fe per venir amb mi a les primàries". Llavors, la paraula, amb el seu dit gros de la mà del braç dret l'apretava fortament al front, entre les dues celles i cridava "germà (o germana) tu vindràs amb mi a les primàries", i els seguidors i seguidores que l'acompanyaven exclamaven "Al·leluia!!! La paraula s'ha fet llum, i la llum primàries! Lloat sigui el Reglament!"

"Què han dit?" preguntà un dia un d'aquests nous seguidors al sentir el que exclamaven la resta de seguidors que acompanyaven la paraula! "No res, no res, tranquil, Lloat sigui el Pegament, perquè nosaltres volem enganxar tothom amb pegament per fer la unitat" li respongueren.

I arribà el dia. Era la vespra de Pasqua. La paraula reuní tots els seus seguidors i els digué "allunyeu-vos dels lliris, perquè la seva flor l'aprofita el dimoni per fer-vos tontos i nosaltres som els escollits". Ooooooh, exclamaven els seguidors. Llavors s'adreçaren tots al temple. En arribar-hi assenyalà, furiós, tota la gent que hi havia, i començà a escridaçar-los, enrogit d'ira "feu fora les tietes, perquè elles sempre posen l'altra galta, perquè són les que reguen els lliris, i tenen por, i no us estimen, i no volen les primàries, i neguen la paraula!". En sentir això els seguidors de la paraula també enrogiren com el seu mestre i també començaren a escridassar tothom "tieta! llirista! sofà! ja no volem posar l'altra galta! tieta! paguita! tot ho feu per la paguita! lliristes!"

Havien començat les primàries. I les primàries es feren. I la paraula fou ungit, i davant de tots els seguidors i seguidores s'autoproclamà "jo sóc l'escollit. Aquells als qui jo esculli vindran amb mi, perquè tot és amb mi i només amb mi podreu ser". Els seguidors es miraren tots i exclamaven "seré jo l'escollit, mestre, que he quedat segon? seré jo, que he quedat tercera?"

Llavors la paraula els apartà sense ni mirar-los i s'acostà a Mirla "la teva fe t'ha salvat (i l'haver insultat i menyspreat tothom que no era jo), i vindràs amb mi, i en veritat us dic que en el 30è intent aprovaràs les pràctiques del carnet de moto, o canviarem el sistema d'examen i farem unes primàries". Els seguidors de la paraula es miraven els uns als altres sense entendre-ho gaire "però si no s'ha votat ni ella!". Això enfadà a la paraula, que tornà a aixecar el dit índex de la mà dreta i assenyalant tots els seus seguidors els escridassà "us vaig dir que la meva paraula s'havia fet reglament, i que en aquest reglament hi hauria la punta de la meva fava". I afegí "I en veritat us dic que quan arribi la fi del món i torni la foscor, Mirla, a qui he ungit amb la meva gràcia, haurà menyspreat totes les criatures de la creació, i no hi haurà mai res ben fet, suara el que jo faci"

Tot seguit s'adreçà a una nova seguidora que havia abraçat recentment la paraula i digué "la teva llengua bífida és una senyal dels cels. Pots mentir i menysprear tota la creació al doble de velocitat que tots nosaltres i en totes les direccions, la providència t'ha posat en el meu camí i jo t'he despertat aquest do. Lloat sigui JO pel damunt de tots els homes i dones. Tu també vindràs amb mi, ni que tampoc t'hagis votat tu a tu mateixa!"

En un racó, assegut, Manelic s'ho mirava desvagadament mentre s'anava treient burilles del nas, en feia cuidadosament boletes i les anava dipositant damunt la cuixa "a veure quina serà la més grossa". Llavors es va quedar mirant fixament l'ungla del dit índex de la paraula, que seguia assenyalant en un moviment lent però segur, tots els seus seguidors. "collons, hi té més ronya encara que a l'ungla del peu!" es va dir per a ell mateix. I va seguir fent boletes de les burilles que anava alliberant meticulosament del seu nas.

Coses que passen. Coses que tens oportunitat de veure. Coses que vull explicar

Dijous a les 08:00 entrava a la feina i no en vaig sortir fins ahir divendres a les 14:00. Amb altres companys i companyes treballadors públics des de dijous a les 14:00 ens vam tancar al nostre lloc de treball fent un dejuni voluntari en solidaritat amb els presos polítics en vaga de fam i en general tots els presos i exiliats. I també vam aprofitar per reivindicar amb pancartes i domassos, un dia de lluita com va ser ahir, la llibertat de presos i exiliats. D'aquestes 30 hores que vaig passar tancat a la feina, les 5 últimes vaig assistir, molt entristit, a la topada entre un relativament petit grup de manifestants i la BRIMO dels Mossos d'Esquadra.

Via Laietana va quedar des de la matinada, tallada al trànsit. Mossos van establir un perímetre de seguretat a l'alçada de Correus. Al llarg del matí s'hi van anar acumulant manifestants. En el moment que més, al voltant d'uns 1.000. Entre aquests manifestants va aparèixer un grup, d'aproximadament uns 200 individus, que tots anaven amb la cara tapada, ja sigui encaputxats, amb bufandes, bragues i caputxes, etc.

Només arribar es van abraonar damunt les tanques que establien el perímetre. Les sacsejaven, les volien tirar a terra. Jo m'ho mirava, privilegiadament des d'un balcó, i no entenia què pretenien. Tirar a terra les tanques per enfrontar-se a hòsties amb els agents de la Brimo que hi havia a l'altra banda? No entenia res.

Llavors van aparèixer una sèrie de persones absolutament admirables que, a cara descoberta, van interposar-se entre l'assalt d'aquest grup de manifestants encaputxats i les tanques i la BRIMO. Autèntics herois anònims. Compromís cívic exemplar. Van estar molta estona frenant el desbordament que, en intervals de temps irregulars, aquest grup de provocadors intentava.

Des de Mossos es feien crides, per l'altaveu d'una de les furgonetes, a la calma i a que deixessin d'intentar desbordar el perímetre de tanques, o els obligarien a intervenir. Els encaputxats se n'enfotien, de tal manera que a mesura que passava el temps, la seva agressivitat s'incrementava. Van començar a llençar petards, llaunes de beguda plenes i tota mena d'objectes cap a la Brimo. I els agents de la Brimo seguien aguantant.

En un moment donat el desbordament quasi es va produir. Les persones q admirablement, a cara descoberta, intentaven evitar q passés el q els encaputxats portaven hores intentant q passés,es van veure superades per aquest grup. En aquest moment q la Brimo va apartar les tanques q els encaputxats havien llençat pel terra i es van plantar davant seu. Fins on jo vaig veure, amb un parell de passes endavant porra en mà i alguns cops en van tenir prou per fer retrocedir uns 15 metres els encaputxats.

Però no s'havia acabat. I aquest grupet hi va tornar: nou llençament d'objectes i nous intents de desbordar el perímetre.

Sí, és evident que en una unitat d'intervenció directa com és la BRIMO, quan intervenen, es poden produir situacions no volgudes, àdhuc no admissibles. La BRIMO intervé sempre en situacions molt límit. Ahir van estar moltes hores aguantant. Quan van intervenir, en tot el que jo he vist, ho van fer amb força mínima. Vol dir això que no s'hagi escapat algun cop de porra lleig? Pues no. Pot haver passat. Els encaputxats acostumen a fer servir els incauts que pululen per allà al davant, tafanejant o sense ser conscients del que passa, com a escuts.

No em cansaré de repetir que en situacions així, l'acció més efectiva del gruix de la gent que s'està manifestant amb normalitat és obrir un espai de distància i seguretat amb els provocadors. És l'acció més efectiva perquè aquests grupuscles no puguin usar-los d'escut ni de coartada. Quan es veuen aïllats, sense la cobertura de "la massa" deixen de fer el gallito immediatament.

Les denúncies d'abusos o excessos policials, quan es produeixin, que poden produir-se, s'han d'investigar fins al fons. Però aquesta investigació també implica contextualitzar el que ha passat. Que avui algú amb un mòbil, hagi pogut gravar un cop lleig en la mínima càrrega que a Via Laietana han fet Mossos, és possible. Com també ho és que ho faci un periodista d'aquests voltor, dels que només viuen de la carronya de descontextualitzar una imatge. I si ha passat alguna cosa lletja o inadmissible, doncs s'ha d'investigar. Mossos és una policia democràtica, amb una plantilla de servidors públics majoritàriament grans professionals. Avui, un cop més, ho he pogut veure. Però quin dret assisteix a aquests manifestants encaputxats a passar-se hores provocant i agredint la Brimo i intentant desbordar el perímetre policial que havien establert? Jo ho tinc clar: cap.

La majoria d'actuacions policials que poden ser objecte de crítica, un cop contextualitzades, es veu que són fruit d'una actuació que s'ha mirat d'evitar per tots els mitjans i que, quan es produeix, no podem observar com observaríem un funcionari d'un registre públic estampant un segell de compulsa documental. Sí, estan entrenats per actuar en situacions límit, però no són ni autòmates ni funcionaris posant segells de compulsa. Són agents de l'ordre actuant per evitar mals majors que comportaria la seva inactivitat davant un escenari de violència, agressiu, de gran risc.

La paciència que ahir va tenir la BRIMO amb aquests niñatos encaputxats va ser increïble. Jo veia tot el que els hi estaven fent i m'anava encenent. Quan insultaven, provocaven i agredien absolutament gratuitament a la nostra policia, jo em sentia igualment insultat, provocat i agredit. Estaven aguantant tant, estaven tenint tantíssima paciència i contenció els agents de la BRIMO que, davant el que estava veient, venien ganes de baixar a fotre un parell d'hòsties amb la mà oberta a aquests niñatos. Òbviament només era un pensament q em venia en veure el que estava veient, però que no hauria prosperat mai, només era l'expressió de la indignació que sentia. La violència mai és el camí. Ahir els ho van intentar demostrar aquells herois anònims que, a cara descoberta, miraven de frenar els provocadors, d'evitar el xoc. S'ha de tenir molt coratge cívic per fer el que van fer, per exposar-se com ho van fer. Màxim respecte. Màxim reconeixement

PS: I quan dic que es poden produir excessos policials i que s'han d'investigar no ho dic retòricament. Jo només he tingut un judici penal a la meva vida, i va ser per una denúncia contra mi que van posar Mossos. Fa molts anys, en una situació de tensió, com es poden produir en determinades circumstàncies, i en la vida militant n'he viscut moltes, em van agafar i retenir. Però no detenir. Tanmateix em van denunciar perquè deien els havia insultat, amenaçat... cosa totalment falsa. Em va doldre molt perquè jo sempre he estat molt respectuós amb el cos de Mossos d'Esquadra. Em van absoldre. Vaig presentar una queixa al Síndic de Greuges, però m'exigia, per tirar-la endavant, que denunciés els Mossos, i jo no volia. Jo només volia que aquells Mossos reflexionessin sobre el que havien fet. Com no vaig voler denunciar, el Síndic em va dir que hasta luego Lucas, i va passar de tirar endavant la queixa. I estic orgullós de no haver-ho fet. Tinc un gran respecte pel cos de Mossos i per la seva feina. Si hi ha actuacions irregulars o inadmissibles, tenim el dret de denunciar-les i Mossos l'obligació d'investigar-les. Però sempre, sempre, defensaré la nostra policia. I més en dies com ahir, que vaig veure i viure privilegiadament l'escarni a que aquells niñatos encaputxats els van sotmetre, i com els nostres agents van aguantar, la paciència que van tenir davant el que estava passant.

Retrat sense clarobscurs: només podrem guanyar si compartim diagnòstic sobre el fet i sobre el que cal fer i com fer-ho

Aquest diumenge el diari ARA publica una nova enquesta sobre la situació política a Catalunya.El retrat que ofereix del posicionament polític de la societat catalana és, per reiterat en totes les últimes enquestes conegudes, demolidorament sòlid, clar. És un retrat sense clarobscurs. Nítid.

En quins eixos se situa políticament la societat catalana?

1. És una societat que aposta radicalment per la via democràtica, del referèndum, per decidir el seu futur. Així ho volen un 80,4% dels catalans. És una dada demolidora. Cap marge d'error. Cap marge a cap interpretació política. Volem decidir. Volem decidir el nostre futur. Volem votar. I ho volem així tant els independentistes (de manera unànime) com els no independentistes (de manera majoritària). Ho volen els votants de Junts x CAT, els d'ERC i els de la CUP. Però també ho volen un 83,8% dels votants dels Comuns, un 71% dels del PSC, i fins i tot un 34% dels de C's i un 23,7% dels del PP.

La societat catalana vol decidir. Vol democràcia. Vol referèndum. El nostre futur només és possible votant. No hi ha cap futur possible sense referèndum. Cap proposta política vehicula a Catalunya un major consens social que el de decidir el nostre futur en un referèndum.

Això té un valor excepcional. Un valor tal que és el que hauria de centrar tota la nostra atenció i estratègia.

2. La independència és l'opció social majoritària, i ha vingut per a quedar-se, és absolutament sòlida. Però si no ho fem millor, ens quedarem com estem.

Segons l'enquesta de l'ARA en un hipotètic referèndum sobre la independència, un 47% dels catalans hi votarien a favor. I un 36% en contra. És una dada coincident amb enquestes prèvies com el CEO o ICPS. Sí, si arribem a un referèndum, el Sí guanyaria. I ho faria bastant clarament. El Sí compliria tots els estàndards d'exigència democràtica internacionals possibles.

L'estat espanyol ha de ser conscient que l'independentisme no recula. Gens. Som els que som. I no hi ha cap pas enrere.

Però potser nosaltres també hauríem de ser conscients que de fa molts anys hem arribat al suport social majoritari que ara tenim, però que no creixem, que hem deixat de fer independentistes. I això, per a un moviment com el nostre, en el context que hem de desenvolupar la nostra lluita, no és una bona notícia, i ens hauria de preocupar més del que ho fa. Ens hi hauríem d'interrogar molt més del que fem. Ja ho he dit molts cops. Des del 27S estem atrapats en dinàmiques absolutament estèrils de debats entre nosaltres, de polèmiques entre nosaltres, de lluites internes. Des del 27S del 2015 que no fem res per fer independentistes.

3. Una societat que de manera clarament majoritària, inequívocament majoritària, àdhuc transversal com poques coses, rebutja la repressió contra l'independentisme, contra els líders independentistes. Fins i tot una societat que de manera clarament majoritària qüestiona inequívocament la "neutralitat o parcialitat" dels tribunals que han de jutjar els líders independentistes.

Un 78,1% dels catalans rebutja que els líders independentistes estiguin com estan provisionalment en presó a l'espera del seu judici. Un 77,5% rebutja que es pugui jutjar els líders independentistes per delictes com rebelió o sedició. I un 62,5% creu que el Tribunal Suprem no està actuant imparcialment en aquest procés, és a dir, que no garanteix cap judici just.

Són dades demolidores.

Fixem-nos que evidentment el 100% dels votants de JxCAT, ERC i CUP hi estan en contra, de la repressió sobre líders independentistes. Però és que també ho estan el 89,7% dels Comuns i el 70,1% del PSC. I entre el nucli dur unionista, un 23,7% dels votants de C's també ho rebutja.

Sensu contrario, la repressió contra els nostres líders només té el suport del 66,6% dels votants de C's, del 76,3% del PP i del 18,2% del PSC. Tot plegat, sobre el conjunt de la nostra societat, un miserable 16,4% que aplaudeix la repressió.

La lluita contra la repressió és, per tant, ara mateix, un factor de cohesió social, un factor polític que uneix socialment, en el que ens hi trobem gent amb visions molt diferents. I això és un altre tema que hem de saber aprofitar. I diria que només Òmnium ho està intentant...

I malgrat el % no és tan contundent com el rebuig a la repressió, aquest 62,5% de catalans que creuen el Tribunal Suprem no actua com un tribunal imparcial és una dada igualment demolidora. La societat catalana no creu en la justícia espanyola. L'Estat espanyol ha començat a fer-se fonedís a Catalunya a través de la seva in-justícia, en la que no hi creiem. Només un 24,5% dels catalans creu que el TS actua imparcialment. Només un de cada quatre catalans creu que el TS és imparcial. Només 1 de cada 4 catalans creu que hi pot haver un judici just. Només 1 de cada 4 catalans confia en la justícia espanyola. El descrèdit d'una institució fonamental en qualsevol estat de dret i democràtic és total. La vergonyosa actuació d'un poder judicial podrit, injust, parcial, etc. és el que ha precipitat una via ràpida de desconnexió amb l'estat espanyol.

4. La in-justícia espanyola ha precipitat que ja no hi hagi cap estructura política que uneixi la societat catalana a l'estat espanyol

Només un 20,1% dels catalans votarien ara a favor de la Constitució espanyola del 1978.

El 1978 un 90,5% dels catalans van votar a favor de la Constitució espanyola.
Ara, el 2018, 40 anys després, només ho faria un 20,1%.

Són dades, altre cop, demolidores. Són dades que evidencien, comparades amb el 47% de suport a la independència, que no és que els independentistes hàgim aconseguit que la immensa majoria de catalans giri l'esquena a l'estat espanyol. No, això no ha estat així. Aquest passar del 90,5% al 20,1% el que evidencia és que ha estat l'estat espanyol qui ha girat l'esquena a la immensa majoria de catalans. Ha estat l'autoritarisme, la repressió i la fallida democràtica global de l'estat espanyol el que ha provocat aquesta desafecció tan majoritària, tan aclaparadora, aquesta minorització social del que representa Espanya, l'estat espanyol i les seves institucions: la justícia, la constitució... i la monarquia!

Un 65% dels catalans rebutja el paper de la monarquia espanyola en relació a Catalunya. Un 42,6% creu que la seva actuació el 3-O va ser MOLT incorrecta i un 22,2% que fou incorrecta, sense el "molt".

I només un 19% creuen que "el preparao" va estar bé o molt bé. Només un 19% dels catalans. Sí, un 19%. Aquest és el suport que té l'actuació del "preparao". Aquesta és l'evidència que és l'estat espanyol qui s'ha col·lapsat a Catalunya, qui ha perdut tot el seu crèdit. Ja pràcticament ningú, independentista o no, creu en la seva constitució, en la seva monarquia o en la seva justícia.

5. Què ens queda, doncs? Ens queda la nostra confusió, l'assignatura pendent d'analitzar, avaluar i compartir diagnòstic sobre tot el procés fins el mes d'octubre del 2017 i la necessitat d'acordar una gran estratègia de país per poder fer realitat el que és l'aspiració majoritària de la societat catalana, la independència.

Mireu, un 38,4% dels catalans aposten per una via de negociació amb l'estat, per una acció política que permeti fer un referèndum vinculant, efectiu per a totes les parts.

Un 19,1% dels catalans creuen, en canvi, que hem de tirar pel dret, unilateralment.

O sigui, sobre el conjunt de l'independentisme, un 67% opta per l'estratègia d'acció política per poder arribar a referèndum vinculant. I només un 33% opta per tirar pel dret, unilateralment.

És evident que aquest 33% fa molt més soroll, té una molt més gran presència pública en xarxes. Però encara és més evident, més aclaparadora, aquesta majoria del 67% que no estan per aquesta estratègia, que no es deixen arrossegar pel soroll. Hi ha una veu de fons de l'independentisme que és silenciosa, discreta, però aclaparadorament majoritària.

Hi ha un cert personal que mira a l'octubre del 2017 des d'una posició frontista, de "passar comptes". És un personal que no vol saber què va passar, què va funcionar bé i què va ser un fracàs, on ens vam equivocar, per fer-ho millor la propera vegada. És un personal que l'únic que persegueix és desacreditar, destruir, eliminar, al preu que sigui, els lideratges que en tots els àmbits, teníem aquell octubre del 2017.

Jo crec, en canvi, que necessitem mirar a l'octubre del 2017 i tots els mesos i anys previs des d'una posició oberta i constructiva, sense prejudicis previs, sense conclusions precipitades o cunyadistes. Necessitem mirar l'octubre del 2017 i tots els mesos i anys previs buscant, identificant i compartint la seva avaluació i diagnòstic, els fets, les dinàmiques, les llacunes, etc. que van precipitar arribar a l'1-O amb la feblesa que ho vam fer. I cal fer-ho i compartir-ho per enfortir-nos.

Jo tinc molt clara una cosa: molts dels mals que ens van impedir fer realitat la República aquell octubre 2017 tenen el seu origen en la falta de confiança entre tots els agents polítics que havien de liderar el procés. Això va ser letal i això va impedir prendre decisions que potser hauria calgut prendre.

M'explico. El govern era feble perquè no tenia la mínima cohesió interna per poder-lo considerar un Govern. ERC anava a la seva, esperant arribés la frenada "convergent" que estaven convençuts es produiria. Però el President Puigdemont no es va "arrugar" en cap moment. I així vam anar avançant temeràriament. A aquesta situació cal afegir que una CUP tan embogida com, alhora, decisiva, indispensable, s'havia carregat a Mas, fet que va impulsar Puigdemont a la Presidència, amb la signatura d'un acord per fer-ho possible i per impulsar la legislatura, però que a l'endemà d'haver-lo signat ja l'estava incomplint, amb l'argument que "els pactes muten".

La nostra principal feblesa va ser la inexistència d'un moviment cohesionat, amb confiances blindades, i amb una direcció política capaç en cada moment de valorar la situació i de prendre les millors decisions. En absència de tot això, el moviment era com una barca de ràfting llençada per un riu d'aigües braves sense rems.

I aquesta feblesa persisteix. Mentre persisteixi la cosa d'estar-se disputant l'hegemonia política dins l'independentisme, la feblesa persistirà. Perquè en aquest context les decisions a prendre sempre estaran condicionades per no fer res que desgasti davant els qui ens estem disputant l'hegemonia.

Aquesta feblesa només la podem superar blindar un gran acord que aparqui la lluita per l'hegemonia i que generi la suficient confiança i complicitats entre tots els agents perquè puguin prendre les millors decisions que calgui en cada moment sense estar pendents de si això tindrà rèdit o desgast electoral davant els "adversaris" de l'hegemonia.

Ja hem vist la visió que comparteixen el 67% dels independentistes. Ja hem vist que portem molts anys sense que l'independentisme creixi. Sortir d'aquest atzucac només serà possible si blindem un nosaltres que generi confiança i que ens situï en un escenari polític en el que no es tingui por a prendre les decisions que calgui per por a que això ens desgasti electoralment davant els altres amb qui ens disputem vot.

El 67% dels indepes aposten per via acordada. Només un 33% per la unilateral. Assumir el que això implica només ho podrem fer si blindem un nou nosaltres en el que no ens faci cap por dir i fer el que cal fer per si en fer-ho, això tindrà conseqüències en la lluita per l'hegemonia. JxCAT, ERC, CUP, ANC i Òmnium haurien d'arribar a un acord per blindar diagnòstic del que hem fet i del que cal fer. Si tots hi som no hi ha d'haver cap por a dir les coses que calgui dir, per més dures que puguin ser. Si ho fem així, avançarem. Si no diem ni fem les coses que cal fer perquè sabem que en fer-ho, en assumir aquesta responsabilitat, el que fem és que els qui no l'assumeixin en surtin beneficiats en termes de patètica lluita electoralista... no farem res ni anirem enlloc.

Sabeu per què l'independentisme fa tant de temps que està ancorat en aquest 47%? Sí, perquè vam deixar de fer independentisme. Perquè vam xocar, i si algú ho va veure ho va ignorar per electoralisme, amb la força del vot identitari unionista. Fins el 27S l'independentisme havia aconseguit superar barreres identitàries perquè tot l'esforç que es feia per explicar que amb la independència hi hauria més i millors oportunitats per a tothom, anava calant. Però des del 27S vam deixar de fer independentisme. Portem 3 anys consumits en estèrils debats interns, del que si tu que si yo, etc. I en aquests 3 anys, per la desconfiança entre els agents, ningú va ser capaç de veure com ens havíem topat amb una molt perillosa barrera identitària que havia promogut l'unionisme, explotant miserablement la diversitat d'origens de la nostra societat.


La societat catalana ja ha desconectat d'Espanya, de l'Estat Espanyol i de les seves institucions: ni rei, ni constitució ni justícia.

Ara la nostra feina és blindar un nosaltres per implicar tothom en el procés de fer realitat la República. Sovint hi ha qui em pregunta "i què hem de fer?". Sempre responc que saber què cal fer és molt difícil. Però que en canvi sovint tenim molta més certesa del que no hem de fer sota cap concepte, de les coses que hem d'evitar fer perquè sabem que mai ens faran avançar i que hi ha el perill ens facin retrocedir. La divisió i la desconfiança en són una. El menyspreu cap als nostres companys de lluita n'és una altra. Aquest estupendisme de sermonejadors i sermonejadores que consideren a tothom que no són ells inútils, traïdors, incompetents, etc. és un dels pitjors càncers que pot patir el nostre moviment. Només hi ha un tumor pitjor: el dels qui gairebé sempre des de l'anonimat intoxiquen i porten les coses al més profund terreny de l'estupidesa i de la ignorància, sovint des de la infiltració, menant el moviment independentista a abandonar el que ens ha fet forts i majoritaris, impulsant-nos cap a camins sense sortida, que tots els qui els han transitat els han abandonat. 

Manllevant paraules de l'admiradíssim David Fernàndez, en tot el que ens espera aquests dies hi hem de comparèixer "èticament i estratègicament, amb allò que avui més desarma el poder, el despulla de tot, li arruïna els plans i sempre el fa emmudir: PACÍFICAMENT DEMPEUS"


DONEC PERFICIAM

Llirisme, tietisme, Stalingrad, Omaha... o una simptomatolgia política molt preocupant

El passat dijous dia 6 de desembre, per als espanyols la celebració de la seva Constitució, a Girona grups espanyolistes (de fet no sé exactament qui convocava) feien un acte. Van aplegar-hi, patèticament, un parell de centenars de persones. Simultàniament, grups dels autoproclamats "antifeixistes" van convocar una concentració de protesta contra la concentració espanyolista. La nostra policia va muntar un dispositiu amb un perímetre al voltant dels espanyolistes i un altre perímetre al voltant dels autoproclamats "antifeixistes", amb l'objectiu que els dos grups no entressin en contacte. En un moment donat els autoproclamats "antifeixistes" van voler rebentar el seu perímetre de separació, llençant les tanques, amb pots de fum, etc. amb la intenció d'anar fins on hi havia l'altre grup i enfrontar-s'hi. En aquest moment Mossos va intervenir i va carregar contra els qui amb violència havien assaltat el perímetre de separació que havien establert.

La violència dels autoproclamats "antifeixistes" és l'origen de la intervenció policial per evitar el xoc entre els dos grups de manifestants. Segurament, les imatges són prou explícites, la intervenció policial va tenir en alguns moments una proporcionalitat discutible, no va ser, diguem-ho així, exemplar, i en un parell o tres de situacions, clarament indefensable.


En aquest context vaig fer un tuit en el que deia:
"El feixisme se’l combat amb les idees, amb la llibertat, amb la raó. No amb les seves armes, no amb la seva violència, no amb la seva intolerància "

I és molt curiós i significatiu tot el que s'ha esdevingut a partir del moment que vaig fer aquest tuit.

Per una banda m'he trobat que és el tuit que, des que sóc a tuiter, ha tingut més retuits i més "agradaments" de tots els que he fet mai. I amb molta diferència. Vol dir per tant, una adhesió massiva.

Però per una altra banda m'he trobat també amb una reacció contrària que, tot i molt minoritària comparada amb la favorable, m'ha sorprès per la seva agressivitat, menyspreu, hostilitat.

Sé perfectament que el soroll a les xarxes no implica en cap cas cap mena de representativitat social. Però tot i això, l'agressivitat de la reacció hostil i la seva "argumentació" m'han deixat molt i molt preocupat. Ni que sigui un segment molt minoritari de la nostra societat o del nostre moviment per la independència, la seva argumentació o el seu posicionament pot estar evidenciant una simptomatologia o patologia que ens hauria de preocupar moltíssim. 

Podríem agrupar en dos grans tipus la reacció d'hostilitat al meu tuit: per una banda directament els atacs personals, i per una altra banda els qui l'han atacat emparant-se en una pseudovisió històrica, dels processos polítics viscuts al s.XX a Europa.

1. Sobre els atacs personals:


L'adjectivació insultant preferida pels qui han optat per l'atac personal ha estat la de "llirista". Llirista, o anar amb el lliri a la mà. Algú a qui tothom enganya, pren el pèl, estafa, perquè és així de poca cosa, així de càndid, com per no tenir capacitat de veure les coses, com per tenir por de tot i anar amb el lliri a la mà com a manera d'evitar haver d'enfrontar-se als problemes

La segona qualificació despectiva amb la que s'han referit a mi ha estat la de tietisme. El tietisme vindria a tenir la mateixa candidesa que el llirisme, però afegint-hi components despectius de caràcter social i familiar, personalitzats en la figura de "la tieta". Tots coneixereu la inoblidable cançó d'en Serrat "la tieta" i la seva trista solitud vital. Ai, la tieta, la qui pateix per tots, la que no ha fet mai res, la poruga, etc.

Permeteu-me un parell de reflexions a partir d'això que ha passat:
- la primera és la personal. Sincerament, me la sua, el que em diguin. Però no deixa d'evidenciar una patologia preocupant que hi hagi hagut la gent que no ha dubtat en tractar-me com a "llirista" o com a "tieta" per a menysprear-me.  

Que la meva militància indepe i antifeixista, d'haver plantat cara sempre al feixisme, m'hagi comportat, com a resum de les moltes mogudes, haver tingut tantes hòsties i tan bèsties amb els feixistes que he acabat dues vegades amb la llengua trencada, una altra amb dues dents trencades, que m'hagin perseguit a punta de navalla o que m'hagin tret una pistola, amén de cops de puny, sacsejades, ulleres triturades, etc... tot això, per a aquest personal, ni els interessa ni els mereix cap mena de consideració. Sóc un llirista. Vaig amb el lliri a la mà. Sóc una tieta. Sóc un covard.

Quina mena de personal ha crescut a l'ombra del procés capaç d'actuar així, de ser així, tan frívols, tan despectius, tan menyspreatius amb els altres i amb la nostra trajectòria militant, de tot el que hem fet o patit?

M'ha xocat molt perquè aquesta actitud està a les antípodes de la que jo he tingut sempre, de la que a mi sempre m'ha alimentat la meva militància i compromís independentista. Perquè sí, jo crec que sempre he volgut aprendre, valorar, respectar i honorar el compromís i exemple dels patriotes que m'han precedit en aquesta llarga cadena de compromisos militants que és el que ens ha permès arribar on hem arribat.

La llista seria molt llarga. Des del vell militant d'ERC que vaig entrevistar per a la nostra publicació de les JERC, quan jo tenia uns 20 anys, que havia salvat de la destrucció davant els escamots de la FAI el monestir de Ripoll, fins tots els militants del Front Nacional de Catalunya, que varen ser l'única resistència independentista des del final de la guerra fins el tardo-franquisme. Entre ells, un dels que sempre més m'ha marcat, el de Pere Carbonell i Fita. Vaig tenir la sort de poder-hi parlar llargament tres vegades. Va escriure un llibre "Obrint camins a l'esperança", on explicava la seva actitud i militància independentista justament acabada la guerra. M'explicava que aquells anys 39 i els quaranta mai van pensar que res del que feien els permetria guanyar. Però que ho feien per mantenir oberts els camins a l'esperança, perquè en un futur, unes noves generacions, en un nou context, poguessin assolir la llibertat de Catalunya. També el testimoni de molts altres lluitadors que he tingut la sort de poder conèixer i dels que sempre he volgut aprendre, p.ex. dels qui van formar part de les xarxes de pas de frontera pels Pirineus durant la II guerra mundial, i que van salvar a jueus, militars aliats -molts aviadors, etc.

És evident que ni vull ni em puc comparar a cap d'ells. Ni de lluny. PER A RES. Només consigno la meva actitud davant d'ells, del seu mestratge, del seu exemple. Hem arribat on som per aquesta llarga cadena de compromisos que ens hem anat succeint. Jo només he aspirat, sempre, com a part d'aquesta cadena de compromisos, a fer honor als que m'havien precedit i als valors de la causa que mena la meva militància.


I per això m'ha fet especial gràcia, o pena, un dels atacs personals que he rebut a partir del meu tuit, el d'un que em deia que havia de canviar el meu perfil de tuiter i enlloc de dir "militant per la independència des del 1984" havia de dir "tieta per la independència". En el seu esquema mental, ni la més mínima consideració ni interès per la trajectòria militant, només el menyspreu, la desconsideració, el tietisme com a sinònim de covard, de no tenir valor, de cagar-me, de no estar a l'alçada del moment. I que millor m'apartés i deixés fer a ells, als "valents", als que no van amb el lliri, als que no són tietes.

- La segona, més preocupant, és una derivada de la primera: què tenen al cap aquests "il·luminats" que cal fer per assolir la independència?
Ja ho he explicat algun cop. L'any 1985 a Barcelona es va celebrar la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Jo estava al dispositiu de seguretat. Aquell 1985 l'independentisme a l'Europa Occidental es dividia en dos grans grups: els que havien assumit la lluita armada com a estratègia per assolir la independència i els que no. Recordo perfectament, com bascos, irlandesos i corsos ens menystenien. "Catalanes flojos", perquè la nostra estratègia majoritària no era violenta. Se n'enfotien, de la nostra lluita no violenta i deien que no teníem cap opció.

33 anys després tots sospiren i envegen la nostra situació. Tots voldrien estar com estem nosaltres ara.

He conegut molt "a prop" la kale borroka. He tingut amics i coneguts empresonats per pertinença a ETA. Durant molt de temps, enlluernats per aquella "basquitis" peregrinàvem un o dos cops l'any al País Basc: manis, jornades de lluita, concerts, etc Ara, al País Basc, després de tots els morts que tenen a la motxilla de la lluita armada, després de tot el que va ser la kale borroka... sospiren per poder estar en una situació com la que estem a Catalunya.

I resulta que tenim uns il·luminats i unes il·luminades que, des de la ignorància més dramàtica, des de la incapacitat analítica política més absoluta, el que frisen és per un escenari, del que ells en diuen "plantar cara". Per a ells la no violència és llirisme o tietisme. I el que cal són collons per liar-la, per respondre a la violència estatal. I llavors és quan flipes del tot i quan et preocupes. Com pot ser que hi hagi aquest tipus de personal, amb aquesta incapacitat d'entendre res? 


A mi me la sua el que em diguin, el que diguin de mi, el que diguin per menysprear-me. Però no me la sua gens que en termes del procés cap a la independència hi hagi qui vulgui anar cap als camins dels que n'han fugit tots els que els han transitat.

2- Sobre la crítica global, històrica, social. Si la personal era depriment, aquesta és desesperant.

El segon grup de crítiques al meu tuit agrupa tot allò que podíem dir em recriminava ignorància històrica. Així, tot de cop, la Catalunya dels nostres dies esdevenia, indistintament, Stalingrad, Normandia, els últims dies del Berlín del règim nazi assetjats per les tropes soviètiques, un camp d'extermini de jueus o les trinxeres de Cavalls durant la Batalla de l'Ebre.

Per a aquest segon grup de crítiques, davant el que ells qualifiquen de "feixisme", l'única resposta possible és la violència, acabar amb ells. Perquè sense Normandia o Stalingrad no s'hauria derrotat el règim nazi. Per tant, ara, a Catalunya, en ple segle XXI, el nostres referents són aquests conflictes bèl·lics amb aquests règims criminals dels feixismes de l'Europa dels anys 30.

És tant desesperant, per absurd, respondre a qui situa en els mateixos termes la CAT dels nostres dies que la 2a. Guerra Mundial que he preferit no fer-ho.  

Tanmateix, com hem pogut covar, dins el nostre moviment, un deliri així entre una part, per més petita però minoritària que sigui, de la nostra gent? Com pot ser que hi hagi qui situï la CAT dels nostres dies al mateix nivell dels conflictes bèl·lics amb els feixismes dels 30-40???

En l'anterior article deia que no hem de retrocedir mai davant el feixisme. I no ho hem de fer. En els nostres dies el combat als feixismes emergents crec, n'estic convençut, l'hem de plantejar en el terreny de les idees, de la raó. No perquè cregui que els feixistes són sensibles a idees o raó, sinó perquè jo, al que aspiro, és a que la meva societat rebutgi aquestes idees. I perquè això passi hem de pensar molt en les pors de la gent que tan experts en manipular són els feixistes, i desactivar-les. I això és política. Hem de plantar cara al que volen fer de les nostres societats no impedint-los-ho des del prohibicionisme, com a recurs de perdedors sense arguments que ens situa al seu nivell, sinó des de la raó, amb la gent, amb la llum. Si hem d'arribar a la violència per combatre el feixisme, ens han guanyat.


Mireu, a mi digueu-me el nom del porc si voleu. Però per favor, de cara a assolir la independència, tots aquests i aquestes que no veieu cap diferència entre la CAT dels nostres dies i l'Stalingrad o la platja d'Omaha, potser millor absteniu-vos en qüestions d'anàlisi estratègic

No hi ha major "llirisme" al procés o als nostres dies que pensar que amb violència assolirem res. Això sí que és llirisme premium.

DONEC PERFICIAM

PS: Va, sí, bonus track. Hi ha un tercer grupet de menyspreus que han titllat la meva trajectòria de "batalletes" de joventut. Altre cop la ignorància és molt atrevida. Però en fi. Slokai. Fins aquest mateix Onze p.ex. he participat del dispositiu de seguretat de la majoria de manis que hem tingut des del 2012.

Molta "mili" al darrere ens va permetre, p.ex. l'any de la Via Catalana, interceptar i desactivar un atac dels ultres de Tramuntana a la zona de Sagrada Família, on hi havia els VIPS i la premsa internacional. Sí, ho vam fer amb intel·ligència i coratge. Amb tanta intel·ligència que gairebé ningú no es va assabentar del que estava passant, de com els estàvem fent fora de la Via, on estaven, a banda i banda de la cadena humana que es va formar a les 17:00. No vam necessitar ni tanques, ni hòsties, ni pots de fum, ni anar encaputxats ni res de tot això. No vam necessitar CAP violència. I els vam fer fora. Sense ni una foto, sense ni un incident, sense que pràcticament ni la gent que es deixava anar les mans de la Via per deixar-nos passar mentre els fèiem fora tingués idea del que estava passant. I sí, ells eren uns 30, i hi havia elements moooolt perillosos, fins i tot ultres europeus. Però quan coratge i intel·ligència van units, pues eso. Tots els fatxes a fora de la Via, sense necessitat d'haver de donar ni una hòstia ni res, sense ni un crit. Van veure ràpid que no era una bona idea, un cop els havíem identificat i localitzat, resistir-se al nostre "acompanyament" fora del perímetre de la Via. 

Les tietes, xatos, les tietes. Tietes i lliristes neutralitzant un atac dels feixistes de Tramuntana... 

Visca les tietes, no?

No retrocedir davant el feixisme vs voler-lo combatre actuant com ells. (Lliçons d plantar cara al feixisme NI UNA)

A aquestes alçades de la pel·lícula i de la meva vida hi ha certes coses que no sé què em provoquen més: si mandra, si irritació o si fatiga.

Avui hem tornat a tenir un d'aquests xous periòdics del fatxerio. Aquest cop a Girona. I altre cop hem tornat a tenir aquests pocs centenars d'il·luminats que sota el paraigües de la buidor argumental del "al feixisme se'l combat", el que han fet és passar del que seria una legítima concentració de protesta a assaltar violentament el perímetre policial que s'havia establert per evitar que els dos grups estiguessin en contacte.

Fa molta mandra altre cop tota la cançoneta que segueix a aquesta acció lamentable. Fa molta mandra haver de sentir-se de tot contra els Mossos perquè, com és la seva obligació, responguin davant una actitud violenta d'aquest tipus. Fa molta mandra que així es torni a situar a Mossos a l'ull de la tempesta, quan l'únic que han fet és el que estan obligats a fer i que sort que han fet: evitar una baralla multitudinària.

Fa molta mandra haver de demanar què es busca, amb tot això? El que volem és anar a hòsties pel carrer cada dia amb els que no pensen com nosaltres, per més repugnant que sigui el seu pensament i acció política? Fa molta mandra haver d'inquirir, altre cop, als que estan darrere d'aquestes performances, quin objectiu persegueixen. Decidir ells qui pot manifestar-se i qui no? Qui pot fer actes polítics i qui no? I un cop ells ho han decidit, que ningú els barri el pas perquè ells els ho impedeixin amb violència, a hòsties? És això?

Llavors, quan els ho retreus, és irritant assistir a aquesta farsa de milhomes i mildones des de l'anonimat. Quan retreus que al feixisme, en el nostre segle i en el nostre país, en la nostra societat, no se l'ha de combatre amb les seves armes, amb la seva violència, amb la seva intolerància, sinó que se l'ha de combatre des de les idees, des de la llibertat, des de la raó... t'escupen a la cara ser poca cosa més que un covard, un llirista, etc.

Té collons. I sí, normalment passo de tot aquesta soflama de valents de tuiter. Però confesso que té un punt irritant l'atreviment de la ignorància. Sí, m'irrita, crec que no pot ser d'una altra manera, que aquests milhomes i mildones vinguin a donar lliçons, a mi, que des que vaig començar la meva militància independentista, l'any 1984, porto acumulades tantes hòsties i enfrontaments amb la ultradreta d'aquest país, que suposo dec estar entre els q tenim una llista més llarga.

I sí, fa mandra, perquè no vols estar com un abuelo cebolleta, explicant el que has viscut, pel que has passat. No tens cap ganes de dir ni d'estar explicant a aquests que des de la més insolent ignorància t'acusen de covard, de llirista, que no has fet mai cap pas enrere davant la violència ultra, que sempre has plantat cara, que no has deixat -o que sempre has intentat impedir- que els ultres m'imposessin la seva llei d'intolerància i violència. I que això m'ha costat que m'hagin trencat dues vegades la llengua, que m'hagin trencat dues dents, que m'hagin perseguit navalla en mà, que hagin intentat parar-me ficant la navalla al coll del meu germà, i fins i tot que m'hagin tret la pistola, com a "currículum" més aparatós de la meva vida de militant indepe que sempre ha plantat cara a la ultradreta (si voleu algunes de les hòsties amb més detall, aquí, en aquest article de fa uns anys).

Llirisme, quins collons.Ara, que me la sua. Cadascú passa comptes davant la seva consciència i vida militant. Qui em coneix són els qui han estat al meu costat, no aquests descerebrats ignorants que van etiquetant. Me la suen molt tots aquests alliçonadors, amb aquest escrit només volia deixar en evidència la seva ignorància i immoralitat.

Com a resum, el piropo que em va llençar el líder de la ultradreta de la Facultat, un tio que havia estat a la presó per pistolerisme ultra, quan em vaig llicenciar, quan deixava la Facultat: "Abad, no sabes las veces, estos años, que nos hemos reunidos para ver como te dábamos una paliza, a ver si escarmentabas, però tío, tienes huevos... y siempre lo dejábamos". Feia referència a que quan la meva generació vam entrar a la Facultat, vam plantar-los-hi cara, mai vam retrocedir davant d'ells, la seva intolerància o la seva violència.

I si no sabeu distingir el que és plantar cara per no retrocedir davant la ultradreta, al preu que sigui, que és el que fèiem nosaltres, o el que com a mínim sempre vaig fer jo, del que és recórrer a la violència per actuar com uns feixistes, volent lluitar contra ells impedint-los manifestar-se o fer actes... és que potser hauríeu de fer algun curset de comprensió lectora i política.


Però de què aneu? O sigui, que us poseu l'etiqueta d'antifeixistes i us penseu que això és una mena de carta blanca que teniu per a actuar com uns autèntics feixistes? Doncs mireu, no, això no va així. Feixista no és qui s'ho proclama, sinó qui actua com a tal. Feixista és qui fa de la intolerància davant els altres la seva acció política. Feixista és qui recorre a la violència per imposar als altres fer o no fer alguna cosa.

Feu totes les concentracions antifeixistes que vulgueu. Però si el que voleu és evitar que qui vosaltres etiqueteu de feixista pugui fer actes o manifestacions, exhibiu la seva mateixa intolerància. Si el que voleu és evitar-los a cops de punt, exhibiu la seva mateixa violència.

És penós que a aquestes alçades no veieu que fent el que feu actueu igual que ells i que, políticament, convertiu l'anècdota política en categoria. I no frivolitzo ni minimitzo l'amenaça del feixisme. Però un acte de 300 fatxes és una anècdota. Un dia sencer parlant dels incidents associats és convertir-los en estrelles.

I encara és més lamentable políticament aquesta persistent estratègia de certs grups de l'esquerra independentista de criminalitzar els Mossos d'Esquadra. No, Mossos no són un camp de roselles en primavera. Però són la nostra policia. Que tenim problemes, cert. Però Mossos no són un problema, Mossos no són el problema, com aquests grups de manera persistent intenten fer veure.

De debò algú pensa que cap policia davant dos grups que es busquen, s'haurien "retirat", haurien fet un "passeu, passeu, us doneu totes les hòsties que vulgueu i després ja vindrem a recollir les restes"? De debò algú pensa que això és el que ha de fer una policia?

I no em vingueu ara amb allò de "el que haurien d'haver fet és impedir l'acte dels altres". No, això no va així. Primer no comparteixo aquesta intolerància. Qui diu qui té dret o no en té a fer activitat política? No és el camí. Segon, la policia n o decideix res en aquest sentit. El dret de reunió i manifestació és fonamental, no el tutela la policia, només l'administra. No es pot denegar. En última instància serien els jutges que ho autoritzarien. Mossos no són responsables que tal grup o tal altre pugui manifestar-se. I això amb independència que jo sempre defensaré el seu dret a fer-ho, sempre i quan les seves manifestacions no siguin violentes.

Davant el feixisme, no retrocedir. Això és el que alguns hem fet tota la vida. I no ho hem fet per veure com ara alguns retrocedeixen fins a tal punt que actuen com ells, amb la seva intolerància i amb la seva violència.

Fins el desplegament de Mossos la ultradreta en aquest país va gaudir d'una impunitat absoluta. A nivell espanyol aquesta impunitat segueix vigent. I a Catalunya també és una evidència hi ha massa violència ultra impune. El que hem de reclamar és zero impunitat. Hem d'exigir seguiment dels casos, denúncia, etc.

Per acabar, si algú no veu els costos polítics de recórrer a la violència, d'intentar trencar els cordons policials, d'actuar de tal manera que les nostres manis acabin amb incidents... si algú no ho veu és que és cec del tot. La majoria social i democràtica de l'independentisme es basteix sobre la no-violència. Aquesta "veda oberta" a actuar sempre buscant "el lio" que alguns grupuscles han encetat, ens porta a la ruïna.

La no-violència es practica. No és un tema d'estar més o menys legitimat per emprar la violència. És un tema que el recurs a la violència, sigui la que sigui, no forma part de la nostra lluita. No és un problema de legitimitat. És un tema de conviccions i decisió política de la immensa majoria de l'independentisme, que cap grupuscle té dret a rebentar, a violar, a fer saltar pels aires.

DONEC PERFICIAM

Los ojos vendados

Los ojos vendados

Ya tenemos las entradas para el concierto de Loquillo en el Palau Sant Jordi. 40 años de Loquillo, de rock, de banda sonora vital, de Barcelona.

Hemos estado a punto de no ir. Últimamente Loquillo con sus declaraciones, o con lo que la prensa pone en su boca, parece que se ejercite para expulsar a sus fans de toda la vida.

Pero siempre hay ese punto de interrogación. O sea, que no puedo ir a un concierto de quien ha compuesto y cantado la banda sonora de mi vida porque es un bocazas?

Porque lo es, bocazas. Y entonces ves que lo que la prensa ha recogido de sus declaraciones no es lo que el ha dicho. No es lo mismo ese "no me importa lo que diga un rapero" con su tupé de rockero, que todos lo podemos entender, ese escupitajo despectivo a los raperos, que convertir sus palabras en un ataque a un rapero en concreto. No, no es lo mismo. Insensible? Sin duda. Bocazas? Fijo.

Pero ese es Loquillo. Para lo bueno y para lo malo. Cuando comento a mi hermano que ya tengo la entrada me dice "lamentable". Ese Loquillo bocazas es lo que ha conseguido con sus declaraciones absurdas o no absurdas pero absolutamente colisionantes con mucho de su público. Vale, bocazas. Vale, no mola lo que propaganda. Vale, se hace fotos con Albert Rivera. Sí, todo eso a muchos de sus fans de toda la vida nos duele, nos funde, nos aleja del personaje.

Entonces recuerdo "Los ojos vendados". Ese Loquillo, primera mitad de los 90, que se ha ido a vivir al País Vasco. Ese Loquillo que cuando subíamos en esa peregrinación anual a Euskal Herria, por las semanas grandes o por el aberri eguna o por sidrerías, nuestros colegas borrokas nos definían ante nuestra estupefacción como un tío enrollado y comprometido, que incluso había tocado para Gestoras.

Los ojos vendados. Eduardo Tébar, en un artículo del 2015 hablaba así de este tema:

"Una de las canciones más crudas y polémicas de Loquillo, ya instalado en el País Vasco. La España del GAL. Cuenta la historia, basada en hechos reales, de una detención ilegal. Una denuncia explícita de las torturas en las comisarías españolas y de la impunidad de los agentes condenados. El vídeo, dirigido por Aitor Zabaleta y avalado por Amnistía Internacional, fue censurado en todos los medios de comunicación. Al Loco también lo vetaron en las radiofórmulas y “Mientras respiremos” desapareció de la circulación a las puertas del disco de platino. Años después, Loquillo confesó: “Llegué a acojonarme”.

Los ojos vendados es tal vez la única canción con contenido político, totalmente explícito, de Loquillo. Ha cantado canciones republicanas de la guerra civil, de Maria del Mar Bonet, incluso de Lluís Llach. Pero canciones propias, suyas, los ojos vendados es la única que conozco con ese contenido político.

Vale, bocazas, pero ninguna de sus canciones no me ofende, no va de nada que me violente. Ninguna. Y la única que tiene así de alto voltaje político, es comprometida y la subscribo, es de las que consideramos "nuestras".

Iba en su coche por el camino viejo
eran tres, le detuvieron, le taparon los ojos,
le apuntaron a la cara, no pudo adivinar donde le llevaban,
tan solo recuerda… que le golpeaban…

Esa luz, esa luz cegadora,
sus ojos vendados durante horas,
le soltaron el rollo, su boca sangraba,
no pudo adivinar de que le acusaban,
tan solo recuerda… que le golpeaban…

Eran tres, el recuerda sus caras
por la mañana, al acostarse,
al despertar de madrugada
el reo inocente, perdió toda esperanza.

A la espera de juicio, con abogado de oficio
sin poder decir adiós… en una cárcel lejana…
sin poder besar los labios de la chica que amaba. (x3)

Los que conocimos esa España de los GAL y de las detenciones y torturas a independentistas catalanes en el 92 sabemos hasta que punto Los ojos vendados refleja esa España. En el directo "en una cárcel lejana" tomaba toda su dimensión: "en Herrera de la Mancha". Entre el independentismo de esos años no es que hubiera vasquismo, que un poco sí, es que sobre todo había respuesta a la acción criminal del estado español contra el independentismo vasco. Como la hubo contra los independentistas catalanes del 92.

Los ojos vendados, sí, el único tema de contenido político de toda la enorme discografía de Loquillo.


Yo también soy un bocazas. Pero por encima de todo, si te doy mi palabra nunca se romperá. Eso deviene declaración de principios a ritmo de rock. De rock de mi ciudad. De rock de Barcelona. Y ahí estaré. Como ese día que tocaba una banda de mis amigos, de rock en catalán, los Soviets, en la sala Savannah, del Clot, que era de Loquillo, y el estaba ahí, en la barra, escuchándolos, y estuvimos un muy buen rato hablando de rock, de Barcelona, de actitud...

Cuando suba con la Harley por Montjuic camino del Sant Jordi cantaré para mi "eran tres, eran tres, el recuerda sus caras". Recordaré aquel acojonante concierto en el Sot del Migdia para una Festa del Treball del PSUC. Y ya bajando, por la curva del Miramar, cantaré, desde la otra montaña de Barcelona, mirando al Tibidabo, eso de "a mis pies mi ciudad"

Retrat demoscòpic dels fonaments del conflicte polític català. Irreversibilitat, estabilitat i riscos.

En els darrers 8 dies he fet 3 anàlisis demoscòpiques diferents: 2 del CEO (projecció electoral i confiança, satisfacció vital i disposició a assumir riscos) i una de l'ICPS (la importància dels matisos en la qüestió de la independència).

Avui voldria reprendre l'anàlisi de temes molt interessants del CEO que m'havien quedat pendents, que tenia ganes de desenvolupar, per convidar tothom a participar d'aquesta reflexió que a mi em suggereixen les dades que ens aporta el CEO.

En concret, el fil conductor de l'anàlisi de diferents dades que ens proporciona el CEO és el retrat contundent que fan de la nostra societat des del punt de vista del conflicte polític amb l'estat espanyol (independència, democràcia, autogovern, Constitució, etc).

Dades en mà, no hi ha ningú que pugui negar la gravetat i la intensitat d'aquest conflicte polític amb l'estat espanyol. Retraten una societat molt madura políticament, molt conscient i coherent en la seva determinació política per la independència. També una societat on aquesta determinació s'evidencia majoritària, tot i que seria absurd en aquest punt ignorar els matisos que aquesta majoria presenta. 

El retrat l'acabarem amb el repte que en un context així implica l'estabilitat de les posicions, en el sentit de dir que són les que són i no es mouen. Ni l'independentisme perd recolzament ni el guanya. Ni hi trobem elements que ens permetin pensar que això pot canviar en un futur. I això ens hauria d'inquietar. Com ja he dit manta vegades, fa molts anys que l'independentisme no fa independentisme. I això s'hi coneix. 

1. Los problemas que preocupan a la gente
Un dels grans mantres de l'unionisme és aquesta letania que repeteixen incessantment exigint-nos que parlem dels problemes que preocupen a la gent, acusant-nos simultàniament de que en no parlem perquè només parlem del "procés". Té collons la cosa.

Doncs bé, a la pregunta del CEO de quins són per als enquestats els principals problemes de Catalunya tenim que el primer és la insatisfacció amb la política. Així ho assenyala, en resposta múltiple, un 40,5% dels enquestats. Seguit de les Relacions Catalunya-Espanya, assenyalat així per un 36,7% dels enquestats. I en tercer lloc l'atur i la precarietat laboral, que ho esmenten un 22,9%.

Curiosament si anem un parell de setmanes enrere, quan vam conèixer l'enquesta del CIS sobre les eleccions a Andalusia, l'atur hi apareixia com el principal problema per a un 62,8% dels andalusos, i en segon lloc, a molta distància, la corrupció, per a un 14,9.

És sagnant la hipocresia de l'unionisme. Aquí ens acusen d'ignorar "els problemes de la gent", quan la gent està dient per activa i per passiva que la nostra relació amb Espanya i el conflicte polític associat és el principal problema. I a Andalusia, on l'atur és el principal problema, s'han passat tota la campanya electoral parlant de Catalunya, girant al voltant de temes de Catalunya i del procés.

Doncs sí. el conflicte polític emergeix a Catalunya com el gran problema per a la majoria de catalans. L'evidència d'un ecosistema polític amb coordenades pròpies.

2. No, no estem contents amb aquesta autonomia d'aquesta farsa de l'estat més descentralitzat d'Europa

Aquesta insatisfacció primària que podem llegir en "els principals problemes", la podem començar a traduir políticament amb preguntes com "Creu que Catalunya ha assolit"

- massa autonomia
- un nivell suficient d'autonomia
- un nivell insuficient d'autonomia

Un 64% dels catalans respon que un nivell insuficient d'autonomia. I és una dada molt i molt estable en els últims anys. Sòlida. Contundent. Gairebé 2 de cada 3 catalans estan insatisfets, per insuficient, amb el nostre autogovern.

Només un 20,8 diuen que ja en tenim prou i un 5,1 que en tenim massa.

3. L'evidència d'un conflicte purament polític, no identitari

No, aquesta insatisfacció política i amb un autogovern insuficient no té ni la més mínima arrel identitària. És una madura expressió política d'una societat que viu amb total naturalitat les seves identitats compartides.

En una escala del 0 al 10, on el 0 és el mínim catalanisme i el 10 el màxim catalanisme, la mitjana és del 6,45. La majoria de catalans s'ubiquen en el 5, un 28,8%. Sí, hi ha, en segon lloc, un 20,7 que s'ubiquen en el 10. Gairebé el 50% de la població se situa en les posicions mitjanes, del 3 al 7. No, no és un "esclat" identitari el conflicte a Catalunya.

La naturalitat i absència de conflicte amb la que la societat catalana assumeix i viu les seves identitats compartides és exemplar, hauria d'admirar internacionalment. En una societat que evidencia com ho fa el conflicte polític amb l'estat espanyol i que majoritàriament, com veurem, reclama l'estat propi, resulta que el 33,1% se sent tan espanyol/a com català/ana. El 60% dels catalans expressem, en diferents graus, una identitat compartida catalana/espanyola.

Només un 28,2% només catalana i un 5,1% només espanyola.

No, per més que l'unionisme, especialment C's intoxiquin dia i nit intentant fer veure que el conflicte polític a Catalunya és identitari, això és fals, és una fastigosa mentida i manipulació de la realitat. El retrat del CEO és contundent.

4. Llavors, què volem?

Doncs mira, entre diferents opcions, la majoria creu o voldria que fóssim un Estat independent. Així ho creu un 38,9%. Però el cert és que també, de manera sostinguda en el temps, hi ha molta altra gent, tanta com un 60% que posats a escollir, voldrien que Catalunya fos una altra cosa, i que no perdés els lligams amb Espanya.

Un 22,1% creuen que CAT hauria de ser un Estat dins una Espanya federal. Aquesta posició política és la de molts catalans de manera molt estable en el temps. Si us hi fixeu, la suma dels que creuen CAT hauria de ser un estat independent i dels federalistes ens porta al mateix % de catalans insatisfets amb la insuficient autonomia que tenim.

Gairebé 2 de cada 3 catalans insatisfets amb el nivell d'autonomia volen estat independent, per 1 de cada dos estat federal. Aquesta és la suma crítica del nostre mapa polític. És la que evidencia la insatisfacció aclaparadorament majoritària però, alhora, en dividir-se en aquestes dues possibles "solucions" polítiques a la insatisfacció, impedeix que el suport a l'estat independent sigui més gran.

Entre els insatisfets amb la insuficient autonomia que volen un estat dins una Espanya federal, només un 30% votaria sí a la independència, mentre un 60% es posiciona en el No.

Aquest és un dels reptes de l'independentisme. Jo ja fa molt temps que, en diferents espais, he promogut l'anàlisi i la reflexió al voltant d'aquest tema, amb l'objectiu d'articular polítiques que permetin guanyar-nos cap al Sí una part significativa d'aquests "federalistes insatisfets amb la insuficient autonomia però que estan en el No a la indy". Però les batalletes entre nosaltres sempre han passat pel davant de l'acció de fons.

I és que, efectivament, la traducció en relació al Sí o al No a la independència d'aquesta insatisfacció és favorable al Sí amb un 47,2, davant el 43,2 del No. Són unes dades molt i molt estables en el temps. Això té una part de bona notícia (la gran solidesa del Sí) i una part de no tan bona (no creixem).

Fixeu-vos que per trobar un diferencial en el suport al Sí superior al marge d'error, tot i que per molt poc, ens n'hauríem d'anar al primer semestre del 2015, on, en plena batalla campal entre nosaltres post 9N, el Sí va arribar a baixar fins el 42,9%. Amb la unitat de Juns pel Sí vam recuperar i arribar al 48,2. Però d'aquest % i el seu marge d'error ja no ens hem mogut.

Tot el que seguí al 27S (i fins ara) ha estat consumir-nos en els nostres debats. Que si unitat sí o no. Que si Mas sí o paperera de la història. Que si els pactes muten. Que si mocions de confiança. Que si ara on vam dir DUI direm RUI. I així. Tot que si tu que si yo.

5. Existeixen els miracles? Els constitucionals segur que no.

No ho sé. Però en política jo sempre prefereixo buscar dades que ens expliquin les coses. I en el CEO hi ha un parell de preguntes que ens orienten per acabar d'entendre millor la fortalesa del Sí, tot i que en un context d'estabilitat.

Mireu, un 78% dels catalans està poc o gens satisfet amb "la nostra democràcia". Per què? Doncs atenent a les dades, perquè ni tan sols la considerem "nostra".

Els que estan molt satisfets són els unionistes, els del NO. Un 70% dels molt satisfets són ells. I també són el 66,1% dels bastants satisfets.

En canvi això s'inverteix en relació als "gens satisfets": un 62,6% són els del Sí a la independència.

Efectivament, podríem preguntar "quina democràcia i de qui em diu que és?". O el que és el mateix, de quina Constitució em parla?

En una pregunta molt interessant que per primera vegada ha plantejat el CEO en la part variable del Baròmetre, preguntava: "Si es tornés a celebrar un referèndum per decidir sobre l'actual Constitució espanyola aprovada el 1978, vostè que faria?"

Doncs resulta que l'adhesió a Catalunya a aquest text gairebé elevat a estatus de Sagrades escriptures per l'unionisme es limita a un patètic 17,4%. Sí, només un 17,4% diuen que votarien Sí.

La farsa de la democràcia espanyola ha tocat sostre a Catalunya. L'evidència del conflicte polític és abassegadora. Un 57% té clar que votaria No. Un 9,4% que no votaria. De manera que el marge polític d'error es limita a un 8,5% que diuen no ho saben. Ni que tots votessin Sí, no arribarien ni a la meitat dels vots en contra.

El poble de Catalunya ja ha abolit la Constitució Espanyola i no creu en la seva farsa democràtica.

6. Irreversibilitat, estabilitat i riscos: política, absència de política i antipolítica
Ja hem vist el panorama polític té molts indicadors que evidencien la solidesa de les posicions a favor de la independència i per tant la irreversibilitat del conflicte polític que implica, incrementat per la desaparició de la democràcia i la constitució per als catalans.

I ja hem vist que això té una mica de taló d'Aquil·les en l'estabilitat que implica el no creixement. Com si haguéssim tocat sostre. I és que és així. L'hem tocat.

I una de les coses a les que hem prestat poca atenció és que aquesta situació no la modificarà el pas del temps, perquè les noves generacions reprodueixen els percentatges de suport al Sí i al No. I he creuat el Sí i el No a la independència per franges d'edat. M'han emergit dues dades que des de diferents punts de vista aporten informació valuosa.

La primera: sabeu quina és la franja d'edat amb un major percentatge diferencial de suport a la independència?

La de la gent entre 35 i 49 anys, amb un 49% pel Sí i un 39% pel No.

Poso aquesta dada, aquests 10 punts de diferència a disposició dels companys de Junts per Catalunya i d'ERC perquè repliquin l'altre mantra repugnant de l'unionisme, el de l'adoctrinament a les escoles i a la TV. Doncs mirin, senyors, el major % de suport a la indy es dona entre una generació que encara va conèixer l'escola franquista i que es va criar amb els Chirripitifláuticos y los payasos de la TV, una generació per a la qual l'escola catalana només la van veure néixer. Com la TV.

Només entre els majors de 65 anys el No a la independència és majoritari. També entre els que estan entre 50 i 64 anys, que aquests sí només van conèixer l'escola franquista, el suport al Sí és majoritari (48,6 vs 44)

La segona dada l'he trobada sorprenent i, alhora, inquietant. Sabeu quin és el suport al Sí entre la franja d'edat més jove, entre 18 i 24 anys? Un 46,8 pel Sí i un 40,8 pel No.

No, el pas del temps, la pujada de noves generacions no farà alterar l'actual escenari de suports al Sí i al No. I per a mi és una sorpresa. Bé, no el farà alterar significativament, atès que el diferencial per franja d'edat sempre és favorable a la indy, però sempre amb aquests marges entre 4 i 6 punts (excepte en els ja vistos d'entre 35 i 49 que és de 10 anys).

Al meu entendre, tot i que l'evolució generacional ens permeti guanyar un parell de punts de diferència a favor del Sí, no implica el salt que molts creiem caldria es produís, que molts pensem la nostra societat està preparada per assumir.

Que estem en un moment complicat és una evidència. Un moment ple de dubtes, que són lògics després de tot el que hem viscut en el darrer any. No és fàcil saber què fer, com fer-ho i quan fer-ho. Estem forts, però ja hem vist necessitem fer les coses d'una altra manera. Estem forts únicament perquè mantenim la força social, però necessitem més múscul. Un context així és evident que implica incertesa, confusió, fins i tot una inevitable dosi de frustració per no haver pogut culminar el procés, i per veure com seguim massa presoners de les nostres tensions internes.

Malgrat això, la confiança dels independentistes en els nostres líders és alta. Els que en una escala de 0 a 10 els hi atorguen un 10 són un 89,3 del Sí, un 9 un 95,2, un 8 el 84,4. L'unionisme, el No, és majoria únicament entre les valoracions de 0 a 5.

Això, aquesta confiança que, malgrat tot, l'enquesta inequívocament evidencia tenim els indepes en els nostres líders polítics, és una enorme fortalesa del moviment. El sacrifici q estan pagant molts d'ells amb la presó i l'exili ni l'oblidem ni cau en sac buit. Catalitza unitat, respecte i confiança. Només un petit grupet de sermonejadors i sermonejadores persegueixen destruir aquesta confiança en els nostres líders i en els nostres partits per fer-se un espai polític propi.

No hi ha cap projecte que pugui bastir-se només sobre el discurs contra els altres, i menys encara contra uns "altres" que són els partits, els líders i la militància política que fins ara ho han donat tot per la independència, que formen part d'aquest "nosaltres" des del que haurem de fer la República.

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Podem fer-ho. El retrat de la nostra societat i els fonaments de la majoria indy que evidencia el CEO ens diuen que podem fer-ho, que podem vèncer. Però també ens diuen que necessitem tornar a fer les coses bé, a fer independentisme. Necessitem fer independentisme. Tornar a la gent, tornar al discurs, tornar a tot allò que vam fer i ens va fer grans com mai i arribar més lluny que mai. 

DONEC PERFICIAM

Breu apunt sobre el sondeig de l'ICPS: 3 perspectives diferents de la independència

Avui hem conegut una nova i molt interessant enquesta. El Sondeig d’Opinió de l’ICPS (Institut de ciències Polítiques i Socials de la UAB). És un sondeig que amb periodicitat anual venen fent des de fa ja una colla d’anys.

Les dades en els temes fonamentals de país són molt similars a les que ens oferia el BOP del CEO divendres de la setmana passada. Això confirma la visió de “tot el peix venut”, com a manera de referir-me a aquesta estabilitat i que els resultats fa molt temps no canvien, el que ens indica que les posicions sobre els grans temes i a gran trets al nostre país romanen estàtiques.

Tanmateix l’enquesta de l’ICPS té una singularitat que la fa especialment interessant: pregunta sobre el mateix tema amb plantejaments diferents. I és en aquests matisos on trobem un gran valor afegit, són aquests matisos els que alimenten la reflexió, ens fan preguntar sobre coses.

Directament sobre el tema de la independència, l’ICPS permet aproximar-nos a 3 resultats diferents en funció de 3 preguntes diferents:

- Respecte l’Estat espanyol Catalunya hauria de ser...
- En qualsevol cas, vostè vol que Catalunya sigui un Estat independent o prefereix que segueixi formant part d’Espanya
- Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?

Respecte l’Estat espanyol Catalunya hauria de ser...
S’ofereix reposta múltiple: una regió d’Espanya, una CA, un estat federal o un estat independent.

La resposta estat independent és la majoritària, amb un 39,2%. Molt estable els últims anys. Variacions dins el marge error de l’enquesta (els dos anys anteriors valors de 40% i del 40,3% i fa 3 anys 37%)

Entre els partidaris de CA sí hi ha un descens significatiu. Passa del 28,3 i 28,8 dels dos últims anys al 22,9%. Una diferència de -6 punts, molt més enllà del marge d’error. Significativa. Per trobar la resposta cal acudir a la quarta proposta de resposta, una regió d’Espanya, que passa del 3,9% al 7,2%. Aquí hi ha els punts de diferència.

Podem interpretar-ho com una radicalització d’una part de l’unionisme. Els q han passat de CA a regió d’espanya manlleven el caràcter polític de l’autogovern de la CA. És per tant, l’aplicació sistemàtica del 155.

Els partidaris d’un Estat dins d’una Espanya Federal haurien passat del 21,5 al 23%. L’estabilitat en la resposta federalista és admirable, si em permeteu la reflexió, perquè realment no sé si algú sabria dir què hi ha al darrere. En tot cas aquesta persistència és eloqüent en si mateixa, mai ignorable.

En qualsevol cas, vostè vol que Catalunya sigui un Estat independent o prefereix que segueixi formant part d’Espanya?
Un 46,1% dels enquestats es manifesten a favor que volen sigui un Estat Independent. I un 46,2 volen segueixi formant part d’Espanya. A un 3,1 li és igual i un 4,6 NS/NC.

Crida poderosament l’atenció aquest empat total, aquest 46,1 i 46,2. És el que hi ha. En termes exclusivament de "preferència personal", les dades sí que ofereixen aquest empat.

Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?

Un 47,9% votaria a favor
Un 31,8 votaria en contra
Un 14,7% no votaria
Un 0,7% votaria ben blanc o nul
Un 4,8% NS/NC

Els que votarien Sí altre cop són molt estables en els darrers anys. Del 2012 ençà les diferències han estat del 49,9 el 2014 al 46,6 el 2016. Ara estem en el 47,9. Les diferències són tan petites que el principals valor és que clarament és el que la gent votaria de forma majoritària. Si ens hi fixem, l’any 2011 era un 43,7%. Es fa el salt. I s’assoleix l’actual majoria. Però ja no hem crescut més significativament. Això coincideix amb la lectura que moltes vegades he fet que fa molts anys que hem deixat de fer independentisme per estar tot el dia embolicats en coses nostres, que si jo que si tu, que si així que si aixà. I així el que és segur és que no es creix.

Els que votarien en contra en canvi sí que de l’anya passat a enguany baixen significativament, passen del 37,1% a un 31,8%. Una diferència d -5,3 punts. Mirant la resta de respostes, aquest no que deixa de votar no se’n va al no votaria, que creix del 10,3 al 14,7.

Al meu entendre aquí hi ha una part del No descontenta amb l’autoritarisme que implica la posició del no. El no democràtic perd estímuls a participar.

En els matisos trobem la política:

Què és el que més crida l’atenció? A mi el diferencial entre la segona i la tercera pregunta pel que fa al no.

Un 46,1% enquestats vol CAT sigui un Estat independent. I un 47,9% votaria Sí

Però un 46,2% volen que CAT segueixi formant part d’Espanya, i només un 31,8% votaria No a la independència. Són 14 punts de diferència. Una burrada.

Què hi ha al darrere d’aquests 14,4 punts de diferència? Com ens els expliquem? No és fàcil, però jo crec que l’encertem si ens fixem que en una pregunta s’apel·la a l’enquesta sobre el que ell voldria. Un 46,2 voldrien q CAT seguís formant part d’ESP. És una esfera més íntima de conviccions, d’adhesions, d’identitat, de sentiment. Potser fins i tot un estadi “pre-polític”, dit sense cap connotació negativa.

En canvi, la pregunta del referèndum és ja molt concreta, totalment política. Davant una urna i un Sí i un No, què faria? I aquí ens trobem que hi ha molta gent que no voldria la independència, que en termes de preferència personal voldrien seguir formant part d'Espanya, però que no hi votaria en contra, que no traslladen a l'esfera política aquesta preferència personal.

I a mi això em sembla una dada absolutament significativa, que ens diu moltes coses. I que hem de saber aprofitar. D’entrada perquè aquestes persones poden, per sentiment, per adhesió nacional, pel que sigui, tenir un vincle amb ESP que no voldrien trencar. Però que no per això votarien en contra de la independència. Cal respectar-les molt i cal sobretot, evitar que se’n surti l’unionisme en la seva política de convertir l’adhesió pre-política en una mobilització. L’unionisme apel·la a l’origen per tot argument. El nostre projecte l’hem d’elevar i mantenir inclusiu.

En el diferencial entre la primera pregunta, de resposta múltiple, sobre què creu l’entrevistat que hauria de ser ESP les diferències fixem-nos que són bàsicament la distribució dels federalistes.

Un 39,2% creuen que CAT hauria de ser un estat independent. Els que no ho creuen, des d’aquest punt de vista, sumen un 53,1. I el que és significatiu és que aquest 53,1 com a proposta única no independentista no apareix mai més. Un 46,2% voldrien segui amb ESP i un 31,8% votaria no a la indy. Què se’n fa d’aquest 53,1%? La meva interpretació és que es dissol per falta de projecte polític alternatiu a la independència. La incapacitat de l’estat espanyol per vertebrar una oferta mínima per a CAT que pugui satisfer tot el potencial social i polític d’aquest 53,1%, provoca la seva dissolució. I el fet que l’única resposta estatal hagi estat la repressió i l’autoritarisme provoca perdre suports en la gent que fins i tot fa un any estava disposada a votar No a la independència, que passen com hem vist del 37,1 al 31,8

2a part de l'anàlisi BOP del CEO: lideratges, assumpció de riscos i satisfacció vital

Seguint amb l'anàlisi dels continguts que trobo més interessants o que més conviden a la reflexió de la 3a onada del BOP del CEO, vull fer una cosa una mica arriscada: situar en una mateixa perspectiva d'anàlisi com valorem els actuals lideratges polítics i com ens veiem a nosaltres mateixos, en relació a la nostra disposició a assumir riscos i a la nostra satisfacció vital.

En la primera part de l'anàlisi del CEO vaig fer referència al "soroll" que inunda l'espai polític a Catalunya. Una part d'aquest soroll, que ja hem vist que en projecció de vot que té una incidència social i política testimonial, és la que menysprea l'actuació dels nostres líders polítics, ara a la presó o a l'exili, en les setmanes que varen seguir a l'1 d'octubre. Un menyspreu destructiu que sempre fa servir la 2a o la 3a del singular o del plural, mai la primera ni del singular ni del plural. La culpa, la responsabilitat, la covardia, els errors... tot sempre és culpa dels altres. Ells mai hi són. Excepte per a sermonejar.

Com veiem el nostre Govern?

Un dels mantras del "soroll" és aquell de "el poble mana, el Govern obeeix", acompanyat d'allò de que executi el mandat electoral o dimiteixi. Hi ha hagut acampades a la Plaça Sant Jaume, manifestacions davant les seus dels partits polítics que donen suport al Govern, etc.

Quan he anat a veure com es reflectia la valoració del Govern a l'enquesta del CEO m'hi he trobat que en una escala del 0 al 10, la mitjana de la seva valoració era de 3,72. Molt baixa, evidentment. Un suspens inequívoc. Només un 44% dels enquestats aprova al Govern.

Però llavors he anat a veure com es repartia aquesta valoració d'acord a la intenció de vot al Parlament. I el que ha emergit són dos països i mig.

Ens trobem per una banda que el bloc indepe aprova clarament el Govern: el 82,5% dels votants de JxCat, el 73,4% dels d'ERC i el 52,5% dels de la CUP.

Des del punt de vista independentista, doncs, potser la valoració no és per tirar coets, però evidencia la nostra adhesió majoritària al nostre Govern.

Altre cop el soroll i els seus mantras poden fer això, molt soroll, però són absolutament minoritaris, testimonials, entre l'independentisme. Fixeu-vos en la "dissociació" tan gran que hi ha entre el discurs dels dirigents de la CUP al Parlament, desentenent-se de tot i acusant permanentment al Govern d'autonomisme, i aquesta majoria de votants seus que l'aproven.

Entre el bloc unionista la valoració mitjana del Govern ha baixat, i ho ha fet per la radicalització d'una part molt significativa, preocupantment significativa, dels votants dels partits del 155.

El 58% dels votants de C's i el 54% dels del PP valoren amb un 0 al Govern. Fixem-nos que en els pocs mesos que van de la 2a a la 3a onada del BOP del CEO els votants de Cs que valoren amb un zero al Govern han passat del 49,7 al 58 i els del PP del 35,9 al 54.

El zero és el no-res. El no escolto. El no vull saber res. El zero és la negació total. I també la negació de l'altre.

Entre aquestes dues realitats tan radicalment oposades, el mig país equidistant, que va a la seva bola, que si retallades, que si tal, que si qual. Slokai.

Confiem en els nostres líders?

És una pregunta del CEO que normalment no mirava mai.

Però atenent a tot aquest soroll que ens envolta, tota aquesta destrucció, tota aquesta crítica sagnant, tota aquesta acritud i sermoneig permanents, m'han portat a buscar al BOP del CEO dades al respecte. I en trobar-les hem tornat a veure que tot aquest soroll queda com a totalment testimonial, gens representatiu del que sentim la majoria dels indepes.

El 89,1% dels votants de JxCAt, el 77,1% dels d'ERC i el 60,1% dels de la CUP confia i aprova els nostres líders polítics. Sí, també ho fan un 60% dels votants de la CUP, malgrat els seus dirigents en tots aquests líders polítics de la resta de formacions indepes només hi veuen autonomistes.

A l'altra banda, tot el bloc del 155 més els equidistants en aquest cas comparteixen el no confiar gens en els nostres líders. Doncs res, que confiïn en els arrenca llaços i en la Colau. Què hi farem.

És quan valoro que hi veig clar. L'evidència de la unitat de base independentista versus la conversió en l'enèmic públic número 1 per a tot l'unionisme del MHP Carles Puigdemont

En la valoració positiva dels líders independentistes que fan els votants independentistes, sense etiquetes, hi ha l'arrel de la unitat i el respecte que necessitem per construir i blindar aquest "nosaltres" que faci realitat la República.

Els votants de JxCAT valoren amb un 8,35 a Puigdemont, els d'ERC amb un 7,12 i els de la CUP amb un 6,88.

Els votants de JxCAT valoren amb un 7,70 a Junqueras, els d'ERC amb un 8,54 i els de la CUP amb un 7,11.

Els votants de JxCat valoren amb un 7,47 a Quim Torra, els d'ERC amb un 6,31 i els de la CUP amb un 5,69.

Els votants de JxCAT valoren amb un 7,02 a Marta Rovira, els d'ERC amb un 6,99 i els de la CUP amb un 6,28

Els votants de JxCAT valoren amb un 5,37 a Carles Riera, els d'ERC amb un 5,85 i els de la CUP amb un 7,52.

Hi ha un nosaltres que el soroll no pot silenciar. Hi ha un respecte que els sermonejadors (aka primàries) no han aconseguit esquerdar. La immensa majoria de l'independentisme valora i confia en els nostres líders polítics.

Permeteu-me un petit parèntesi: del 21D ençà una de les coses que més m'ha colpit, entristit, va passar en la seqüència de la investidura fallida d'en Jordi Turull i el seu ingrés a presó, quan la CUP va sumar-se al vot del bloc del 155, votant en contra de la seva investidura amb l'argument que era un autonomista. L'endemà en Jordi Turull entrava a la presó, on encara hi segueix. Estic convençut que la majoria de votants de la CUP això no ho haurien fet ni ho haurien dit. Em va semblar tan injust, tan frapant, tan poc humà... Fer discursets acusant d'autonomista mentre entrava a la presó...

Tanco el parèntesi amb el tuit que avui ha fet n'Albert Botran, amb una foto acompanyat d'en Carles Riera, en Nani i la Mireia Boya, sortint de visitar en Jordi Turull a Lledoners, un tuit on en Botran deia "Avui hem pogut visitar en Jordi Turull i continua com sempre: aquell sentit pràctic de mirar sempre endavant i l'esperit constructiu. I amb conviccions encara més fortes. Hem sortit més optimistes que no entràvem". Aquesta es l'actitud. Tant de bo, enlloc d'aquell dia votar en contra seu titllant-lo d'autonomista, la CUP simplement s'hagués abstingut i li hagués dit això mateix que avui han dit en aquest tuit. Però mai és tard per caminar junts i de la mà. Només podrem fer la República des d'aquesta actitud.


En aquest apartat de valoració dels líders polítics l'altra cosa que m'ha cridat l'atenció és veure com, per a l'unionisme, el MHP Puigdemont és qui representa la lluita per fer realitat la República. Si entre la relació de polítics a valorar el CEO hagués llistat Belcebú, dubto que la valoració dels unionistes hagués estat pitjor de la que fan a Puigdemont.


El 0,87 de valoració mitjana dels votants de C's i el 0,72 dels del PP evidencia que no veuen en Puigdemont com a una persona, sinó l'enemic públic número 1, el líder polític que, tot i no assolir la República, més ens hi ha acostat, el líder polític que ha impedit la nostra derrota, el líder polític que té capacitat suficient per fer realitat la República


A la resta de polítics indepes no els estimen, és evident, però no els veuen igual que a Puigdemont. Els de C's per exemple al Carles Riera el valoren amb un 2,75, i els del PP amb un 1,10. Els de C's valoren amb un 2,85 a Junqueras, i els del PP amb un 2,09.


Amb els zeros de l'unionisme a Puigdemont estan reconeixent que probablement sense el seu exili i el seu lideratge ara mateix la possibilitat de fer efectiva la República no existiria. Els zeros de l'unionisme a Puigdemont són la ràbia i impotència perquè simbolitza la no rendició, la no derrota.


I nosaltres, com som i com ens veiem?

Entre tota l'abundantíssima informació de l'enquesta del CEO hi he trobat un parell de dades que al meu entendre hauríem de tenir sempre presents a l'hora de reflexionar, pensar i dissenyar les estratègies per fer realitat la República.


El CEO pregunta als enquestats sobre la seva satisfacció amb la seva vida. I els resultats ens expliquen un país de gent satisfeta amb la seva vida. En una escala del 0 al 10, una mitjana de 7,07. El 92,3% estan satisfets amb la seva vida. El percentatge més alt de tota l'escala se situa en el 8, amb un 27%.


Aquesta manera com ens veiem a nosaltres mateixos no vol dir no hi hagi problemes, dificultats, etc Aquesta valoració que fem de nosaltres mateixos només ens diu que som un país de gent molt majoritàriament satisfeta amb la seva vida, feliç amb la seva vida.


L'altra pregunta del CEO a que feia referència és la que interpela als enquestats sobre els riscos personals que estan disposats a assumir. I en una escala del 0 (gens disposat a assumir riscos) al 10 (totalment disposat a assumir riscos) sabeu quina és la mitjana?

5,88

Els votants de JxCAT un 6, els d'ERC un 6,3 i els de la CUP un 7,2.


La imatge de nosaltres mateixos que ens retorna, com si fos un mirall, aquesta pregunta del BOP del CEO és la d'una societat disposada a assumir riscos, però moderadament.


Si ho posem en relació amb l'anterior pregunta, tot sembla lògic. Som una societat que viu bé, que és feliç amb la seva vida i que per tant està disposada a assumir riscos per fer realitat allò en el que creu, però moderadament. No som una societat poruga, que rebutgi fer les coses perquè no vol assumir cap risc. Som una societat conscient de que cal assumir certs riscos, i disposada a fer-ho, però moderadament. Aquest 6,3 de mitjana entre indepes com a mitjana del risc que estem disposats a assumir traça una línia vermella, la d'assumir riscos que no posin en perill, que no amenacin, la nostra vida, que no destrueixi les condicions que ens permeten ubicar-nos en aquest 7,07 de satisfacció en relació a la nostra vida i felicitat.


Els nostres sermonejadors i sermonejadores i la seva toxicitat volen destruir el vincle i respecte que mantenim amb els nostres líders polítics, singularment amb tots els nostres líders a la presó o a l'exili. Perquè ells, els nostres líders, amb els seus encerts i els seus errors, sí han demostrat estar disposats a assumir el màxim risc en aquesta causa, molt per sobre del nostre 6,3. I ho han fet sense donar lliçons a ningú, però amb una total determinació.


L'única lluita que es perd és la que s'abandona. No us deixeu contaminar per la toxicitat dels nostres sermonejadors i sermonejadores. Les dades del CEO ens demostren que hem de ser inteligents en el plantejament de les nostres lluites i estratègies. No entendre com som ens podria portar a equivocar-nos molt.


I els nostres sermonejadors i sermonejadores, amb els seus discursos i plantejaments, evidencien un desconeixement total de la naturalesa del nostre moviment, de com som i de quines són les nostres millors armes.


Hem d'estar molt orgullosos del que hem fet i de com ho hem fet. La democràcia, la lluita pacífica i no violenta, la voluntat inclusiva, el desig de llibertat i de fer un país no contra ningú, sinó a favor de tots, la constància, la determinació, la mà estesa als altres que com mai va exemplificar la Via Catalana...són les nostres millors armes i la nostra millor, potser única, estratègia possible.


Som com som. Però també som i lluitarem, perquè estem compromesos a fer-ho, tenim la raó contra bords i lladres i portem tatuada en el nostre somriure la victòria

3a onada BOP CEO: entre el "tot el peix venut" i el "ante todo mucha calma" (1a part, anàlisi projecció electoral)

Avui divendres s'han fet públics els resultats de la 3a onada del Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya. Com sempre us dic, la millor, més representativa i més completa enquesta que es fa a Catalunya.

L'he estat estudiant, mirant les dades, comparant-les, interpretant-les... i a l'hora de fer l'anàlisi em permetreu que el situï en 3 eixos:

- Eix 1: estem parlant d'una ENQUESTA. 

És una eina amb una molt potent base científica que ens permet projectar, a través d'una mostra representativa, el que "pensa, opina, etc." un conjunt superior, en aquest cas, la societat catalana. Però és una enquesta. No són unes eleccions. No són un referèndum. No són una estadística feta a partir de registres administratius. És una enquesta. A partir de recollir el que pensen 1.500 persones, seleccionades per constituir una mostra representativa, inferir el que pensa el conjunt.

Com a eina d'anàlisi social està sotmesa a limitacions tècniques, per exemple el seu marge d'error, que és del +/- 2,5

Però també està sotmesa a limitacions subjectives, com per exemple, les incoherències en les que poden caure els individus entrevistats, ja sigui per error, ja sigui per oblit, ja sigui per mala fe, ja sigui perquè no han entès alguna cosa, etc.

Tot plegat fa que ens hi hàgim d'aproximar sempre amb molta prudència. És un retrat fiable en els seus grans trets del que és l'opinió majoritària de la societat, sobretot en la seva evolució en el temps. Però no ens l'hem de mirar mai com miraríem unes estadístiques. Les variacions de les seves magnituds no tenen el mateix valor de les variacions en una anàlisi estadística.

Us poso un exemple molt evident en l'enquesta d'avui, i perdoneu si em passo d'intentar ser pedagògic.

Avui la majoria de mitjans han titulat "creix l'independentisme", perquè en la resposta de si l'enquestat vol un estat independent, hem passat del 46,7 de sí al 47,2 de sí, és a dir, 0,5. Això, en termes demoscòpics, no té gaire valor, no en podem inferir cap conclusió excepte que les coses segueixen com estaven, que en si mateix ja és una info rellevant. Per què? Doncs perquè el marge d'error de l'enquesta és del 2,5. Vol dir que els percentatges que s'ofereixen poden estar sotmesos a un error, per dalt o per baix, de 2,5. I és evident que aquest "creixement" del 0,5 està dins el marge d'error.


- Eix 2: tot el peix venut:
La segona reflexió que m'ha generat l'anàlisi dels resultats de l'enquesta és justament que en les seves principals magnituds i en relació a les anteriors onades, pràcticament no hi ha cap variació significativa. Fa molt temps que en els principals temes de país l'opinió ciutadana es mostra molt estable. Això en si mateix ja és una notícia. Amb coses bones i coses dolentes.

Sí, amics i amigues, fa temps que tot el peix està venut i no es mouen les coses. Ni en el % de favorables a la independència, ni en la seva expressió global en la representativitat electoral al Parlament, ni en elements d'identitat, de valoració política o econòmica del país...

Vol dir això que no hi ha res que ens aporti informació diferencial en relació a anteriors onades? No. Tenim moltes cosetes que són molt interessants d'observar, d'analitzar i d'intentar explicar.

I, sobretot, en aquest BOP, tenim un parell de preguntes noves que són absolutament llamineres, destacant pel damunt de tot la pregunta sobre si l'enquestat tingués l'oportunitat, quin seria el seu vot en relació a la CE del 78.

Eix 3: Ante todo mucha calma
La tercera imatge que m'ha vingut al cap quan he acabat d'analitzar les dades de l'enquesta és aquesta expressió, "Ante todo mucha calma", que fou el títol d'un dels discos més celebrats d'una de les bandes rockeres més emblemàtiques dels 80s, els gallecs Siniestro Total.

Des de fa mesos estem envoltats de molt soroll polític. A les xarxes, en declaracions, en posicionaments, etc. Si hom s'hagués de guiar per un cert perfil d'activisme i posicionament polític a les xarxes semblaria que tot estaria carbonitzat. No quedarien ni partits polítics, ni líders, ni procés, ni res. A aquest soroll també hi han contribuït soflames i posicionaments com els que ha tingut l'ANC o els CDR o iniciatives com l'acampada a la Plaça Sant Jaume. Soflames del pal "el poble mana el Govern obeeix", posicionaments que acusen a partits i govern d'haver traït el mandat popular i electoral, etc.

Doncs bé, d'acord a les dades de l'enquesta, de tot això, pràcticament ni rastre. En l'opinió política majoritària, immensament majoritària de la societat catalana, específicament de l'independentisme, de tot aquest soroll, ni rastre. Per tant, ante todo mucha calma.

A partir d'aquests 3 eixos, entrem a analitzar les coses que em semblen més interessants de l'enquesta.

1a PART DE L'ANÀLISI DEL BOP DEL CEO: LA PROJECCIÓ ELECTORAL

En termes globals la projecció electoral és potser el menys interessant de tota l'enquesta, però entenc que és el més mediàtic, per tant l'hi dedicarem aquesta primera part de l'anàlisi. Des d'una visió de representativitat política electoral dels favorables i dels contraris a la independència les coses pràcticament no es mouen.

Estabilitat entre blocs no vol dir avorriment analític, perquè intrablocs sí que s'apunten algunes coses interessants, tot i que caldrà estar atents a la seva evolució en futures enquestes per veure si són prou concloents.

Bloc indy:

El bloc indy el 21D va obtenir 70 diputats, i l'enquesta projecta ara una forquilla entre 69 i 73 diputats. O sigui, estabilitat.
 

La següent dada més destacada és que l'enquesta situa ERC com la principal força independentista. El CEO projecta que passa de 32 a 36-38 diputats. Això per a mi ara mateix no té cap mena de transcendència. El que és políticament més significatiu és que ERC se situa clarament com l'opció política més sòlida i estable en l'independentisme. La posició de primera força que li atorga el CEO no és tant conseqüència del seu creixement, expansió, etc. sinó que és resultat de la incompareixença de les altres forces.

Tot i que irrellevant, fixem-nos en l'anècdota demoscòpica que ERC en el baròmetre anterior tenia una lleugera intenció de vot directe superior a la d'aquest baròmetre. Ha passat del 22,8 al 22,3. L'important, la notícia política important, és la solidesa electoral que li atorga el CEO. El 21D va tenir un 21,38% dels vots. L'anterior BOP li donava un 22,8% de vot directe i l'actual un 22,3%.

Situada aquesta solidesa en la seva estabilitat electoral d'ERC, la notícia més inquietant del bloc indy és l'evidència del desconcert en el món de Junts per Catalunya, que té una inequívoca trasllació en la pèrdua d'expectatives electorals.

Avui divendres era 23N del 2018. Les eleccions que en el bloc indy va liderar l'emergent i innovadora formació i proposta política de Junts per Catalunya varen ser el 21D del 2017, fa 11 mesos. En aquests 11 mesos, què se n'ha fet, de tot allò que va permetre generar JxCAT i convertir-la en líder en l'independentisme? Doncs s'ha deixat diluir. 11 mesos de silenci. 11 mesos sense institucionalitzar res. I encara pitjor, 11 mesos de confusió i despropòsits incomprensibles, com fou aquella aberració perpetrada pel PDECAT de voler-se apropiar, fagocitar, la marca de Junts per Catalunya.

Doncs bé, tot això, tot aquest no fer el que calia fer per articular aquell moviment emergent i la força que havia aconseguit generar, té conseqüències electorals. El 21D JxCAT va tenir el 21,66% dels vots. L'anterior BOP tenia una intenció de vot directe del 12,5, que ha seguit baixant fins aquest 10% d'aquest BOP. Si us fixeu, percentatges que ja no estan dins el marge d'error de l'enquesta. Perdre 2,5 punts és demoscòpicament significatiu.Tanmateix, el treball de camp de l'enquesta va coincidir amb l'inici del desplegament del projecte de la Crida Nacional, de manera que aquesta desorientació que l'enquesta evidencia ha afectat a una part dels votants de Junts per Cat, és altament reversible, reorientable.

Pel que fa a la CUP, sembla estar recuperant unes certes expectatives de creixement electoral. Després de l'èxit electoral del 2015, quan la CUP va recollir l'enorme treball que havia fet aquest líder excepcional -i per a mi desaprofitat en l'actual context- que és el molt enyorat David Fernández, que els va projectar de 3 a 10 diputats, el 21D la CUP va patir un important retrocés, tornant al grup mixt amb 4 diputats.

Doncs en l'anterior i actual CEO és perceptible que la seva política de desentendre's de tot i d'acusar a tots els altres de tots els mals, sense implicar-se en res per no contaminar-se de cap bacil de responsabilitat de govern, aka-cup autonomisme, els està reportant petits rèdits electorals. En l'anterior BOP havien passat del 4,46% de vot el 21D a una intenció de vot directe del 6,2, que creix fins al 8,2 en l'actual BOP. Aquests 4 punts del 21D a l'actual BOP crec que són els 4 punts de tot aquest soroll del que parlàvem abans. Es limita a això. Així doncs, per fer la República d'acord a l'estratègia de la CUP ja només els hi falta sumar un 40% més dels vots totals. Projectant un creixement constant i ininterromput, això podria ser possible, de mantenir-se les actuals condicions, en uns 15-20 anys. Suposo per tant que tindrem uns 15-20 anys d'inhibició i culpabilització permanent a la resta de forces independentistes de tots els mals, a l'espera que aquesta decantació del vot els permeti ser la única força independentista i llavors sí, sense haver-se d'embrutar treballant amb impurs, fer la independència.

Bloc del 155

El 21D el bloc del 155 (C's, PSC i PP) varen obtenir 57 diputats. L'actual BOP els projecta entre 48 i 51, és a dir, un significatiu retrocés, conseqüència de la pèrdua de suports de C's.

El 21D C's va esdevenir un cert vot útil per a molta gent que pensava era la manera més ràpida d'acabar amb el procés. Així, va recollir un vot força plural, procedent de molts àmbits ideològics. La deriva ultra de C's del 21D ençà ja està passant factura.

Equidistants

Els Comuns-Podem de l'actual situació sembla són els que en treuen més rèdit. El BOP del CEO els projecta passar dels 8 diputats actuals a 12-13. És un creixement significatiu, tot i que també pot ser molt conjuntural.

Fidelitat (solidesa) i transvasaments (moviments) del vot

Analitzar la fidelitat de vot i els moviments de vot entre partits apunta coses interessants, en aquest BOP, que tenen més recorregut del que inicialment podíem pensar.

D'entrada, la primera de les dues coses més rellevants per a mi és que ERC basa la seva solidesa electoral en la gran fidelitat dels seus votants, la més alta de totes les forces, amb un 78,2% de fidelitat de vot.

La segona cosa més rellevant és que, reiterant la constant històrica que alguns s'entesten en negar o ignorar, els moviments més significatius de vot sempre són entre el món d'ERC i el món de l'antiga CDC, PDECAT, actual Junts x CAT.

I segueix sent així. Si JxCAT va guanyar el 21D és pel transvasament de vot provinent d'ERC que va tenir. I si ERC lidera ara el bloc indy és pel transvasament de vot procedent de JxCAT que sembla tenir, de fins a un 19,7%. Molt alt. Molt significatiu.

El 95% del vot indy s'explica en aquesta confluència. Per això molts sempre apostem per la unitat, en unes circumstàncies tan excepcionals com les actuals. Perquè la no unitat implica que totes les nostres estratègies les basem en disputar-nos el vot. Perquè tots sabem que el gruix del nostre vot és el que ens disputem entre aquests dos mons. I la disputa implica desgast. I el desgast impedeix créixer, o ampliar base, com es diu ara. Per això la unitat és la millor manera de créixer.

Fixem-nos que el vot que té ERC procedent d'altres formacions és totalment residual, gairebé irrellevant demoscòpicament. Podria arribar a tenir un 3,6% del vot que va tenir el PSC el 21D, un 3% del dels Comuns i... un 2,3% del de Ciutadans. Insisteixo en el que explicava abans. Si en lloc d'una enquesta fossin registres administratius, estadística, podríem dir, alerta, que estem parlant d'un 8,9% de vot. Però no ho és. Ens ho hem de mirar en aquests percentatges i la incertesa que els acompanya. És creible aquest 2,3% de C's a ERC? I que estem en percentatges molt baixos. Si ERC no vol la unitat per disputar vot als Comuns, està clar que està fracassant, perquè de fet, en vot, no en %, va més d'ERC cap als Comuns que al revés. L'únic vot que de debò està en disputa és aquest 23% amb Junts per CAT (19,7 + 3,3).

La unitat implica evitar barallar-nos pel que compartim. La unitat implica evitar el desgast de la disputa fratricida entre nosaltres, i la possibilitat de dissenyar estratègies de creixement fora dels nostres límits.

L'absència d'unitat implica barallar-nos per aquest 95% del vot que compartim, que o el té un o el té l'altre. L'absència d'unitat implica la pugna per l'hegemonia. I en aquest punt, no hi ha res escrit. L'estabilitat d'ERC i la confusió entre votants de JxCat és un escenari cojuntural, que ja ha començat a canviar mentre es feia l'enquesta, amb la constitució de la Crida i el procés de posar-se en marxa i reactivar-se electoralment.

El bloc unionista presenta moviments també interessants. El més destacat de tots és que segueix el descalabro del PP: un 21,1% dels seus votants del 21D (recordem que ja van ser l'última força parlamentària) han decidit votar a C's. I significativament apareix un 8,1% a "altres o resta", que si atenem a l'enquesta del CIS sobre eleccions andaluses, és un vot que podem presumir se'n va cap a VOX. Total, que el PP es queda amb un paupèrrim 41,5% de fidelitat de vot, el més baix de tots i el més baix en molt de temps. PP EN LI QUI DA SI Ó

Pel que fa a C's, tot i mantenir una significativa fidelitat de vot, del 65,8%, s'observa com una mena de centrifugació d'una part també significativa del seu votant. I el que sempre ho fa més "devastador": en totes les direccions.

Sí, costa d'explicar o entendre que, del vot de C's del 21D, ara un 2,3 digui votarà ERC, un 6,2 a PSC, un 5,4 als Comuns, un 3,7 a PP i un 5,4 a altres (VOX). Aquesta centrifugació en totes direccions necessitem seguir-la per veure com acaba. Ara mateix només la podem explicar per allò que dèiem que el 21D C's havia tingut vot procedent de moltes fonts diferents, amb la idea de ser vot útil per aturar el procés. Tot i això a mi em costa d'entendre que en menys d'un any algú pugui passar de votar Cs a votar ERC o Comuns.

El més rellevant i sòlid és aquest 6,2% de vot que transvasa de C's a PSC. Sempre us he parlat de la frontera promíscua que hi ha entre aquests dos partits. Una de les coses que més interès tenia en veure d'aquest CEO era si la deriva ultra de Cs del 21D ençà els hauria passat factura i aquest vot moderat estaria tornant als seus orígens, és a dir, al PSC. I sí que ho fa, però amb menys intensitat de la que esperava. Caldrà seguir-ho de prop.

Una de les sorpreses de l'enquesta és la fortalesa dels Comuns. No hi havia pistes de que estiguessin en un cicle polític de suma com d'alguna manera apunta l'enquesta. Fixem-nos que els Comuns presenten una gran fidelitat de vot (70,8%), i així com C's perd vot en totes direccions, els Comuns en guanyen procedent de totes direccions: un significatiu 5,4% del vot de C's el 21D, un 1,3 d JxCAT, un 1,3 d'ERC, un també molt significatiu 7,6% del PSC i un sorprenent 7,9% procedent de la CUP.

Finalment, el vot indecís que apunta el BOP del CEO és molt baix, del 16,3%. Perquè us feu una idea, recordeu que quan vaig analitzar el CIS sobre eleccions andaluses, a un mes de les eleccions hi havia un 26,6% d'indecisos, 10 punts més!

És significatiu, en el bloc indy, que ERC té el % d'indecisió més baix de tothom, amb un irrellevant 5,1%, el que és una altra dada que apuntala la seva estabilitat. I en canvi Junts per CAT, amb un 12,3%, tot i ser un % relativament baix, és el segon més alt de tots els partits, fet que confirma la visió de cert desconcert entre els seus votants del 21D.

La dimensió de l'enquesta del CEO, amb una mostra de 1.500 persones, ens permet fer una última projecció política, a partir d'inferir una lectura no explícita d'aquestes dades i les seves preguntes: l'espai polític que pot aspirar a ocupar la quarta força política indepe que s'està gestant amb el procés de primàries i el suport de l'ANC és minúscul, testimonial.

Al començament de l'article parlava que les dades de l'enquesta són una autèntica desautorització de tot el soroll polític que hem viscut aquests mesos i que encara vivim. El 21D ERC i Junts x Cat van sumar 66 diputats. Ara estan en una forquilla de 59 a 62, conseqüència de la feblesa conjuntural de la marca Junts x Cat en el moment de fer l'enquesta. I ERC, que és el partit que d'una manera més inequívoca està fent moviments de reinterpretació estratègica, com ara tot el tema de l'abast de la unilateralitat, és qui en surt més beneficiada, malgrat ser l'objectiu preferent de tot aquest soroll mediàtic, en xarxes i en soflames.

En el que per a mi és un error que pot tenir conseqüències devastadores per a la pròpia ANC i per a tot el moviment independentista en general, l'ANC ha esdevingut una de les fonts del soroll, amb tot el tema de les primàries. No ho entenc.


Si bé en un principi a algú de moooolt bona fer li podia colar la cosa ben intencionada d'un procés que pressionés els partits per poder formular estratègies unitàries, des del moment que ni ERC ni Junts per CAT ni la CUP s'hi van implicar, en resten al marge, ja tots sabem que les primàries són un procés per "legitimar" la creació d'una quarta força política.

L'enquesta del BOP del CEO d'avui deixa molt i molt clar que aquesta quarta opció està abocada a ser purament testimonial. Perquè malgrat tot el soroll, els votants de Junts per CAT, ERC i la CUP ja tenen decidit el seu vot en un 92%. Per tant aquesta quarta força política com a molt pot aspirar a entrar en el repartiment d'aquest 8% de vot independentista indecís. Pur testimonialisme. Pur personalisme. Pura atomització. Pura divisió.

El despropòsit ja és de proporcions galàctiques quan p.ex. veiem que aquest procés a qui potencialment més pot perjudicar és a qui més ha treballat per fer possible la unitat, que és Junts per CAT, i a qui menys perjudica és a qui més obstacles ha posat a aquesta unitat, ERC.

De debò, Assemblea, reconsidereu el que esteu fent. 

Fins aquí aquesta primera part de l'anàlisi del CEO des del punt de vista de la projecció electoral que efectua. Si Déu vol, en propers dies faré noves anàlisis d'altres continguts de l'enquesta que considero tan o més rellevants que el tema de projecció electoral.