Andalucía, sin saber por qué. O sí. Y las afectaciones...

Lo que pasa en Andalucía siempre me resulta interesante. Sin saber muy bien por qué. O sí. Tal vez porque muchas cosas de su realidad me resultan difícil de comprender. O tal vez porque de lo que no recuerdo, esos 4 primeros cuatro años de mi vida transcurridos en Lora del Río, provincia de Sevilla. Tal vez por esa fascinación que me causa verme en fotos de lugares de Andalucía que no recuerdo con mis padres y sus amigos. Tal vez por lo mucho que siempre esos años en Andalucía han transitado por el relato familiar. No creo que sea porque mi abuela materna, de La Pobla de Cèrvoles, comarca de Les Garrigues, siempre me recordase que cuando llegué aquí no sabía pronunciar la «s» y que todo lo «ceceaba».

Más tarde, eso sí, he vuelto por Andalucía, básicamente a Cádiz y a Granada, por trabajo y por ocio. Pero eso no explica nada más allá que me encanta ir y perderme.  

Políticamente lo primero que recuerdo relativo a Andalucía es la estupefacción infantil de las primeras elecciones al Parlament de Catalunya, cuando un exótico Partido Socialista de Andalucía obtuvo 2 escaños. De eso sí que me acuerdo. Y tengo un recuerdo muy vivo porque en esa época, en Cornellà, mi padre, que era psuquero, fué con algunos amigos a uno de sus mítines, en nuestro barrio, en San Ildefonso, y llegó a casa espeluznado. Eso sí que lo recuerdo como si fuese hoy. Mi padre, murciano, no entendía nada en relación a ese discurso, y menos todavía del apoyo que detectaba estaban recogiendo en algunos sectores. Para alguien como mi padre, que se pasó un fin de semana en comisaría porque una directora -catalana de origen- del colegio lo denunció, en pleno franquismo, por apoyar que los alumnos de Cornellà, de San Ildefonso, que todos habíamos llegado de fuera, recibiéramos alguna clase de lengua y cultura catalana, para alguien como mi padre, comprometido políticamente y vinculado al mundo sindical, ese discurso del PSA que exaltaba lo andalucista únicamente para propagar su anticatalanismo y una idea perversa de una sociedad fracturada o dirigida en función de los orígenes, y no como un único pueblo, le superó, no podía entenderlo. Y luchó siempre contra ello, como murciano que era, y como catalán que se sentía. Ese fué mi primer impacto poítico sobre cosas vinculadas a Andalucía. 

Pero no fue el último, le siguieron muchos más. Recuerdo también la campaña de acoso y derribo que el entorno del PSC-PSOE protagonizó contra quien entonces era alcalde de Cornellà por el PSUC, Frederic Prieto, amigo de mi padre. Recuerdo perfectamente que en aquel primer ayuntamiento democrático, en una ciudad en la que los problemas de la desindustralización, el paro y la pobreza eran dramáticos, el PSC-PSOE se lanzó a la yugular de Prieto por haber negado una subvención a una entidad para bailar sevillanas. Panfletos de todo tipo acusando a Prieto y el PSUC de ir contra los andaluces y la cultura andaluza, etc. También recuerdo el dolor de mi padre cuando el barrio apareció lleno de pintadas que ponían «NO AL PSUC NAZIONALISTA». el resultado ya lo conoceis todos, Prieto perdió las siguientes elecciones municipales y un tal José Montilla, del PSC-PSOE, sin ningún vínculo conocido con Cornellà ni con ninguna de las enormes luchas que se habían dado, tanto laborales como vecinales, devino el nuevo alcalde. Y como también podeis ver, lo de «nazis» por todo argumento viene de lejos y se ha usado como fuego a discreción de manera repugnante en múltiples escenarios.

Todo este rollo solamente para explicar lo que no puedo explicar, este extraño interés poliédrico por el tema andaluz. Quien sabe si por ese personal vínculo etéreo de mi niñez o por esa vivencia en carne propia del permanente intento de instrumentalización política lerrouxista del tema andaluz entre quienes llegaron a Catalunya en los años 60 y 70.

Y todo este rollo también para situar algunas reflexiones sobre el resultado de las elecciones andaluzas y de algunas cosas que creo pueden ser extrapolables tanto a nivel estatal como al escenario político de Catalunya.

Lo que más impacta es ver el PSOE ejercitando con tanta autoridad todo su poderío sobre lo que parece un cada vez mayor voto cautivo. Hay ahí una realidad política que ahoga e insonoriza en la cultura del subsidio, el PER, todos los muchos desajustes sociales y económicos que arrastra Andalucía. La firma de las peonadas se ha convertido en una máquina clientelar. Lo que vamos sabiendo del monumental escándalo de la estafa de los cursos de formación, que implican estructuralmente la Junta de Andalucía, siempre gobernada por el PSOE, y con el compadreo de los sindicatos, es incluso más dramática socialmente de lo que en si mismo ha sido ese chorizeo institucional tan descomunal.

El PSOE apenas ha perdido 4 puntos en relación al voto de las elecciones del 2012. Y el descalabro del PP le consolida como una especie de PRI autonómico. Y eso a pesar de perder unos 120.00 votos.

El PP, que ganó las anteriores elecciones, aunque sin suficiente fuerza para gobernar, pierde 14 puntos. Un desgaste alucinante, que ha llevado a un partido que nunca ha gobernado en Andalucía a perder unos 500.000 votos (sí, medio millón de votos!). Ahí puede haber algunas claves en relación a la evolución del voto a nivel estatal. A la vista de estos datos, el PP puede estar acusando un desgaste mucho mayor del que detectan las encuestas.

El PSOE, sin ganar las elecciones del 2012, gobernó gracias a un pacto con IU, que en estas elecciones del 2015 es otra de las formaciones políticas que sufre una mayor derrota, dejándose por el camino alrededor de 160.000 votantes, entre 4 y 5 puntos en relación al 2012.

Los otros gran derrotados han sido UPyD, que aunque no consiguieron representación parlamentaria en el 2012 fueron la cuarta fuerza política y obtuvieron casi 130.000 votos, de los que han perdido ahora unos 60.000. Esta debacle tendrá, sin duda, consecuencias políticas a nivel estatal.

Hasta aquí todo el mundo ha perdido voto: PSOE, PP, IU y UPyD. Si tenemos en cuenta que la participación ha sido tres puntos superior a la del 2012... a donde ha ido tanto voto?
Pues a Podemos y a C's, que se han convertido en las dos grandes fuerzas emergentes (desde cero) en el panorama político andaluz, en lo que tiene, además, una evidente traslación política estatal.

Los 590.000 votos que ha obtenido Podemos los han convertido en la tercera fuerza política. Es un volumen de voto extraordinario para un partido de nueva creación y que contaba como candidata con una señora que en sus 34 años de vida, según he leído, tan solo ha cotizado 2 años a la Seguridad Social. Alguien reflexionaba sobre qué puede motivar a votar para gestionar miles de millones de euros a alguien que en sus 34 años de vida tan solo ha trabajado 2...

Tiene todo el derecho del mundo a ser candidata, pero qué experiencia de gestión puede tener alguien que solamente ha trabajado 2 años? Es una evidencia que el voto de Podemos no tiene nada que ver con intentar gestionar, sino con manifestar cabreo. Coincide este dato con el que ya apunté en el análisis del voto de Podemos en Catalunya que proyecta el CEO: concentra el voto de la gente más insatisfecha, en lo personal, con su vida. Resentimiento por divisa y frustración personal canalizada a través del voto.

Dicho todo lo cual, lo cierto es que el resultado de Podemos se situa por debajo de sus expectativas, ya que sus 15 diputados quedan lejos de los entre 19 y 22 que proyectaban las encuestas. Es un dato interesante. Podría ser que Podemos no únicamente esté sobredimensionado mediáticamente, sinó también en las encuestas.

Pero el partido político que sin duda sale más reforzado de las elecciones andaluzas es C's, que se ha situado como cuarta fuerza política, con unos 370.000 sufragios, y un 9% de porcentaje sobre el total. Es otra cifra tremenda para un partido surgido, en Andalucía, de la nada, y que sólamente podía hacer bandera política del anticatalanismo. No está nada mal...

Con este resultado C's se ha cargado a UPyD. Es curioso lo que ha pasado con estos dos partidos que tienen en el anticatalanismo su gran razón de ser... 

UPyD tenía la patente del neoespañolismo a nivel estatal, con una importante representación en el Congreso de Diputados, mientras que C's era una fuerza de dimensión exclusivamente «autonómica» (ehem!), en Catalunya. Rosa Díez y su liderazgo despótico rayando el personalismo enfermizo hizo imposible cualquier pacto con C's cuando estos introdujeron en su estrategia política convertirse en un partido de dimensión estatal. 

UPyD los ninguneó, y ahora deberán enfrentarse a lo que sin duda será una crisis muy seria, ya que los resultados de Andalucía los convierten en una fuerza irrelevante en el espacio político que se disputaban con C's.

Muy curiosa e interesante es también la aproximación que podemos hacer a los flujos de votos entre formaciones. 

Doy por sentado que la parte fundamental del voto de Podemos proviene de PSOE e IU, però, alerta!, porque Podemos suma casi 600 mil votos y PSOE e IU han perdido «únicamente» unos 280.000 votos... De donde proviene el resto de votantes???

C's y sus 370.000 votos se puede pensar que son una transferencia radicalizada del voto más españolista que hasta ahora usufructuaba el PP, però es que el PP ha perdido 500.000 votos!!! Y C's ha tenido además una inequívoca transferencia de votos de otra fuente, la de UpyD, con esos 60.000 votos que han perdido . Así pues... a donde han ido los casi 200.000 votos que «faltan» de antiguos votantes de PP y de UpyD?
 

Sin duda alguna, la elecciones andaluzas han puesto de manifiesto de manera inequívoca que también hay una transferencia de voto del PP y más allá del PP a Podemos. 

 

Cuando Pablo Iglesias vitoreaba el ejército y la Guardia Civil en uno de los mítines andaluces sabía perfectamente lo que estaba haciendo. Ya no hay ninguna duda que Podemos es una apuesta directa de muchos de los votantes de la extremaderecha española. Lo de Inestrillas no es una anécdota, es un reflejo público de lo que está pasando. Inestrillas lo explicó muy bien: Podemos tiene el mismo discurso que tenía la Falange de Jose Antonio, un poco más dulcificado y adaptado a los nuevos tiempos.

Algunos hace tiempo que lo estamos denunciando, y ahora las pruebas se acumulan encima de la mesa.

Hace unos cuantos meses los de Podemos en Catalunya realizaron acciones de formación de nuevos cuadros. Parte del discurso que les intentaron inculcar se sintetizaba en una idea: «Podemos es un proyecto romántico para España», y analizaban la realidad política catalana como el principal obstáculo que tenían para hacer realidad su proyecto de refundación neoespañolista de inspiración joseantoniana a nivel estatal. Y en concreto estigmatizaban la CUP como uno de sus principales enemigos a batir. De ahí el indicente ataque de Pablemos a David Fernández en el míting de Vall d'Hebró.

Para Podemos y ese proyecto de inspiración joseantoniana que representa, el «procés» que se vive en Catalunya y la fortaleza de la CUP son dos de sus grandes enemigos a batir. 

Sin embargo, para quien todo esto resultará letal es para ICV, de la misma manera que lo ha sido para IU en Andalucía. Es obvio que ICV se ha convertido en el manporrero, en el tonto útil de la estrategia de Podemos para entrar en escena en Catalunya, y esta situación debe ser dolorosa para muchos de sus militantes y votantes. Pero también resulta igualmente obvio que no tienen -ICV- capacidad de competir contra Podemos, que se ha convertido en una realidad que les condena a la desaparición. Podemos ha tenido la habilidad de gestionar su propuesta política como si fuesen unos encantadores de serpientes en relación al votante tradicional de IU o de ICV-EUA, se lo va a llevar todo.

Lo que ha pasado en Andalucía tiene, así, y en relación a Podemos i C's, pero no únicamente, una triple lección:

- Podemos también es depositario, junto al voto que arrastra de IU y PSOE, de un muy importante voto refugio de la extremaderecha, atraída, como en el caso de C's, por su proyecto neoespañolista. Hay una transferencia evidente de una parte del voto más de extrema derecha que hasta ahora votaba PP hacia Podemos y hacia C's. Esto es un dato, no es una opinión.

- Los resultados de Podemos, aun siendo espectaculares para una propuesta política que ha surgido de cero, se situan muy por debajo de las expectativas que arrojaban las encuestas. Tal vez sí puedan, però menos.

- Podemos deberá elegir entre participar de un gobierno tan institucionalmente podrido com el del PSOE en Andalucía o quedarse al margen. La decisión que tomen tendrá consecuencias, les situará en el terreno de la real politik. Y C's se enfrenta a idéntica tesitura.

Y lo interesante es que uno de los dos tendrá que «pringarse». Y los dos saben que quien lo haga será el primero en perder la virginidad y en evidenciar que más allá de su bla bla bla no había ni hay nada. Por eso pienso que no habrá pacto de legislatura con ninguno de los dos, y que como mucho negociarán su abstención en la investidura de la Susana Díaz.

También tiene una dimensión estatal y una afectación directa en Catalunya y en el proceso independentista observar de manera inequívoca la fuerza con la que emerge este voto que representan Podemos y C's, que se mueve únicamente en dos coordenadas: exigir «más España» y ofrecerse como alternativa tanto a PSOE como a PP para participar del poder sin que nada cambie.

Desde el punto de vista del proceso en Catalunya es evidente que tanto C's como Podemos son el más ambicioso y peligross proyecto españolista que hemos tenido delante. Y que su simultánea concurrencia, unida a la estupidez de los tontos útiles que en Catalunya les han allanado el camino (ICV, Colaus, monges ficades a fer política, etc), busca ejercer un efecto «pinza» contra el independentismo.

Y ya para ir acabando, recuperemos la historia de un "viejo" conocido: aquel Partido Socialista de Andalucía que desembarcó en las primeras elecciones al Parlament de Catalunya del postfranquismo, y que obtuvo 2 escaños por Barcelona, que se refundó en su momento com «Partido Andalucista» y que en las últimas elecciones ya no consiguieron entrar en el Parlamento andaluz, quedando como quinta fuerza, con unos 96.000 votos, por detrás de UpyD... las elecciones de hoy les han relegado como séptima fuerza, con poco más de 60.000 votos.

A mi manera de ver, aquella fantasmagórica y lerrouxista irrupción del PSA en el escenario político catalán emanó de las mismas «fuentes» que ahora están detrás de la irrupción de C's y Podemos. El día que podamos escribir la historia de todos estos años veremos que en los tres casos se trata de proyectos detrás de los cuales siempre hay un «leitmotiv»: dinamitar la cohesión y las aspiraciones de la sociedad catalana.

Dos relats d'un 20 de març 2015: el que hauria pogut ser i no és i... l'altre

1) Són les 21:00 de divendres 20 de març del 2015. Fa ja tres hores que omplim de gom a gom el Palau Sant Jordi per al míting final de «Ara és l'hora» de la campanya de les eleccions plebiscitàries que tindran lloc diumenge dia 22. Ha calgut habilitar la sala annexa amb una pantalla i molta gent s'ha quedat al carrer. I això que simultàniament també s'estan celebrant mítings amb els candidats de totes les circumscripcions a Lleida, Girona i Tarragona, i també se n'estan fent a Terres de l'Ebre, a Vic i a la regió pirinenca.

Hi hem pujat tota la família i amics. Ma mare, que ja ha fet els 70 anys, fa estona que no deixa de plorar d'emoció, com gairebé tothom. Mon germà petit hi ha vingut també amb la seva dona i els nens, que no paren de mirar arreu. Ens hem estat abraçant a tot de gent coneguda que ens hem anat trobant des que hem arribat. Els amics del poble envien guasaps des del míting de Terres de l'Ebre, també està a petar i just acaben de tocar els mítics Gra Fort.

Al Sant Jordi s'estan despedint, en mig d'una brutal ovació, els Alquimia Flamenco, i estan a punt de pujar a l'escenari un conjunt inèdit d'un munt de cantautors. Per una pantalla de tant en tant van connectant amb la resta de mítings que s'estan fent arreu del territori. A tot arreu ple a vessar, amb un ambient d'eufòria increïble. 

Ha estat l'ambient d'eufòria que no hem deixat de viure des del 9N i després que, arran la conferència del President Mas, oferint fer una candidatura central de país al marge dels partits, amb la societat civil i amb personalitats, que visualitzés el Sí en unes eleccions plebiscitàries, es va configurar la candidatura de «Ara és l'hora». 10 personalitats independents, de la societat civil, la ciència i la cultura encapçalen la candidatura a Barcelona, on la cap de llista és la Neus Català. El President Mas és el número 11 i l'Oriol Junqueras el número 12, Núria de Gispert la número 13 i Raül Romeva el 14.

S'hi ha implicat fins al moll de l'os tota la societat civil, i ningú ha rebutjat formar part de la llista. La CUP no hi ha participat, però ha configurat una candidatura pròpia que també assumeix els punts bàsics de la candidatura central de país de «Ara és l'hora» i, de comú acord tots, es va considerar que no calia forçar una opció que es presenta com a «antisistema» dins la candidatura central, i també es va creure que era estratègicament interessant que poguessin competir falcant a l'extrem de l'electorat, competint contra Podemos i altres opcions fantasmagòriques. Durant el míting del Sant Jordi en un moment donat també es connectarà amb el míting que està fent la CUP, per visualitzar tot el Sí.

La màgia del 9N, aquell acte extrem de desobediència i aquells gairebé 2 milions de vots per la independència havien esperonat l'acord de tots. I després que el President assumís fer les coses tal i com l'ANC ja havia proposat fer en el seu full de ruta d'abril del 2014, tot havia estat fàcil i constructiu. Oriol Junqueras, també va fer pocs dies després una conferència, donant suport a configurar una candidatura central de país pel Sí a la independència. Unió va fer una consulta als seus militants, i per àmplia majoria van aprovar participar també d'aquesta candidatura per la independència, tot i l'oposició d'en Duran, que finalment, acompanyat d'una trentena de militants, havia abandonat l'històric partit democratacristià, que renaixia així en plenitud i fidelitat al llegat de Carrasco i Formiguera. ICV-EUA, en canvi, no va voler-hi participar, i això va motivar la sortida de Raül Romeva i molts altres independentistes que es van sumar a la candidatura central de país.

No hi va haver el més mínim problema en que la candidatura l'encapçalessin 10 personalitats independents, a proposta de la societat civil, i que els «polítics», vinguessin després. Associacions de la societat civil i partits polítics van oferir tota la seva estructura, i a totes les localitats i barris es van constituir assemblees que unien els esforços de tots. Simbòlicament, totes les seus dels partits van posar damunt dels seus rètols de partit, un cartell comú «Ara és l'hora. Sí a la Independència».

Des del primer moment l'ambient va ser extraordinari. A l'igual que per al 9N tothom es va posar a treballar de manera infatigable i sense preguntar mai a qui tenien al costat si venia d'un partit o d'un altre, si tenia tal ideologia o tal altra, si era un veterà independentista o s'acabava de convèncer. Les xarxes socials bullien. I la candidatura va saber configurar un discurs molt potent que els milers i milers de voluntaris s'encarregaven de fer arribar a tot arreu. S'havia pogut editar un diari gratuït, que cada dia equips de voluntaris distribuïen als accessos de metro, FGC i rodalies RENFE. I s'ha pogut arribar fins a l'última fàbrica del país i a tot el teixit de la petita i mitjana empresa. La mobilització a les universitats ha estat excepcional. I a tots els pobles i barris s'han fet mítings, actuacions musicals, paradetes, encartellades, distribució d'octavetes i un porta a porta sense precedents.

Fer les coses tan ben fetes i l'ambient d'entusiasme que s'està vivint ha generat una onada d'entusiasme i de seguretat tal que cada enquesta fa créixer la intenció de vot pel Sí. Tots els grans mitjans de comunicació internacionals estan seguint la campanya. El govern espanyol segueix col·lapsat des del 9N. No han estat poques les veus que s'han aixecat a l'Estat Espanyol demanant la suspensió de les eleccions, aplicar la llei de partits a Ara és l'hora i suspendre també l'autonomia a Catalunya. Però la UE, a la vista dels esdeveniments, ha acabat fent una declaració a favor d'una sortida de la crisi a partir de l'exercici de la democràcia a Catalunya. I intel·lectuals, artistes i fins i tot líders polítics de tot el món han acabat recolzant el procés català i participant en actes de «Ara és l'hora», tant a Catalunya com en els que es van fer a Nova York, Washington, Londres, París, Berlín, Dublín, Vilnius, Tel-Aviv, Estocolm, Buenos Aires, Santiago de Xile i Mèxic DF.


Mas és el candidat a President de la candidatura de «Ara és l'hora», i Oriol Junqueras serà el vicepresident, i que un cop finalitzi aquest procés constituent, Mas es retirarà i ell serà, amb tota seguretat, el primer president de la Catalunya independent. S'oferirà també entrar al govern a la CUP o, simbòlicament, la Presidència del Parlament.

La campanya pel Sí s'ha plantejat totalment en positiu, per explicar perquè volem la independència i perquè només la independència ens permetrà fer aquest país nou, més just i més pròsper que tant desitgem. També s'han explicat els riscos i el cost brutal que tindria per a Catalunya seguir a l'estat espanyol. I no s'ha entrat en cap retret amb la resta de forces polítiques, tot i que els atacs hagin estat incessants. De fet la bogeria en la que han caigut la resta de partits els ha anat fent cada cop més petits i davant la serenitat, la unitat i la solidesa de les propostes de Ara és l'hora, la decantació de vot s'ha generalitzat a tot l'arc parlamentari, i ja arriba vot fins i tot des d'antics votants del PP. Costa molt resistir-se a aquest ambient d'il·lusió col·lectiva, és elèctric i és contagiós. I des de l'inici de la campanya que no ha parat de sortir gent «de l'armari» i de dir públicament que votarien a favor de la independència.

Al Sant Jordi acaben de sortir a l'escenari, agafats de les mans, la Carme Forcadell, la Muriel Casals, n'Eduardo Reyes, el President Mas, n'Oriol Junqueras, la Núria de Gispert i en Raül Romeva. El Sant Jordi, dempeus, retrona amb crits de «IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!»
(----------------------------------------------------------------------------------)

2) És divendres, 20 de març del 2015. Plou, i diumenge juga el Barça contra el Madrid. La setmana ha transcorregut amb polèmiques sobre què pot passar a la final de Copa davant la presumible xiulada massiva a l'himne espanyol. Políticament, el de sempre. Segueixen els retrets entre CDC i ERC. ERC no perd oportunitat de llençar insídies o dubtes sobre el compromís del President Mas i de CDC. Duran continua enredant com de costum, i desgastant de manera permanent al President Mas i les seves opcions electorals. Això és aprofitat sense pietat per la xarxa per qüestionar el compromís de CiU amb la independència. I CDC no sap com resoldre el tema d'Unió, Duran i la seva participació a les eleccions. Les navalles segueixen volant, tot i que amb menor intensitat que la que va seguir a la guerra civil del desembre del 2014. Però hi ha morts per tot arreu.

El procés està trinxat i el desànim és una evidència miris on miris. Hi ha cert voluntarisme en intentar aixecar el cap a veure si es remunta, però no hi ha manera, tot ha quedat triturat des que ERC va rebutjar la proposta del full de ruta de l'ANC d'abril 2014 i la conferència del President Mas.

No és que no se sumi, és que no hem deixat de restar, des de llavors. CiU segueix sense recuperar intenció de vot i ERC no només ha tocat sostre, sinó que retrocedeix clarament en la intenció de vot que havia arribat a tenir. Tothom es mira de reüll i ningú no desaprofita cap oportunitat d'apunyalar l'altre per marcar terreny i diferència a veure si així rasca algun vot per al seu partit a les eleccions de setembre. Raül Romeva ha plegat d'ICV, però no sabem què farà. Les eleccions municipals són més una amenaça que una oportunitat, i tothom sap que si es perdés Barcelona el procés podria quedar tocat de mort definitivament. Ningú no creu que el sobiranisme millori les seves posicions en relació a les municipals de fa 4 anys. L'unionisme s'ha enfortit i mentre nosaltres ens continuem barallant progressa i aquesta mateixa setmana es consumarà l'operació dels Lara per quedar-se Radio Teletaxi i convertir-la, conjuntament amb l'entrada que ja havien fet a El Periódico, en la muralla mediàtica metropolitana per bunqueritzar-la i impedir l'entrada de les idees independentistes.

L'agenda política fa dies que no la marca l'independentisme. Propostes no n'hi ha enlloc. Prou difícil és mantenir la precària treva vigent des del 14G.

Tothom és conscient que amb el que va passar es va deixar escapar una oportunitat històrica de fer una cosa històrica i meravellosa, irrepetible, guanyadora. Bé, no sé si tothom, potser n'hi ha que continuen pensant que Oriol Junqueras i ERC van estar molt encertats fent saltar pels aires qualsevol opció per configurar, tal i com recollia el full de ruta de l'ANC d'abril 2014 i hi va donar suport el President, una candidatura central de país pel Sí en unes eleccions inequívocament plebiscitàries. Potser encara n'hi ha que pensen que el millor era que hi hagués la lluita de partits de sempre. Potser encara n'hi ha que creuen que la millor manera de sumar és llençant tota mena de dubtes sobre els altres i aprofitant qualsevol escletxa que es presenti per intentar obrir en canal l'altre. Potser sí. 

Abans he fet un relat literari, que tristament només és ficció perquè algú va malbaratar l'oportunitat que les coses fossin així, perquè la intenció era que estigués passant el que he narrat, i en aquests termes, configurant una candidatura extraordinària que deixés al marge els partits polítics, on el protagonisme, fins i tot en la prelació de llocs a la llista fos de la societat civil i les personalitats, i que aquestes eleccions fossin aquest diumenge 22 de març.

Si ERC no hagués malbaratat l'oportunitat històrica que vam tenir en el post 9N, el relat que he fet seria el que amb tota seguretat estaria passant en aquests moments, i jo no estaria escrivint aquest post, ni lamentant-me amargament de com estan les coses, i tots estaríem al Sant Jordi, o a Tarragona, o a Terres de l'Ebre, o a Girona... abraçats, aplaudint, cridant INDEPENDÈNCIA i sabent que diumenge tot el món sabria que, amb la victòria per majoria absoluta de Ara és l'hora, Catalunya havia votat en unes eleccions lliures i plurals, Sí a la independència, i que ja estava trucant a la porta per entrar a formar part del món de les nacions lliures.

Dragons, llegendes i realitats en la projecció electoral del CEO

Després de l'exhaustiva anàlisi dels elements a criteri meu més significatius o de major impacte estratègic de l'enquesta del CEO, em va quedar pendent analitzar-ne la projecció electoral.


El punt més crític ja el vaig tractar: a dia d'avui les enquestes estan projectant un Parlament tan atomitzat que ens aboquen a un escenari molt complicat des del punt de vista de la governabilitat. Això ha passat a ser, a hores d'ara, el principal taló d'Aquil·les del procés. El procés s'aboca al col·lapse per possible incapacitat de constituir un govern, de configurar un govern capaç de gestionar aquesta fase del procés i el dia a dia del país.

PANORÀMICA DE LA PROJECCIÓ ELECTORAL DEL CEO 2015
Dues forces polítiques, CiU i ERC, se situen més o menys amb la mateixa força política. Difícil de dir a hores d'ara qui pot quedar en primer lloc i qui pel darrere. Estan en un frec a frec total.

Per primera vegada des de la reinstauració del Parlament de Catalunya CiU i ERC no sumarien majoria absoluta. Com ja havia analitzat en anteriors posts, fins ara aquestes dues forces tenien un transvassament intern de vots tan fort que l'ascens d'una implicava el descens de l'altra, però compensant-se fins deixar la suma d'ambdós en el llindar de la majoria absoluta.

Això està passant perquè per primera vegada tant ERC (fins a un 7,1%), com CiU (un no menyspreable 3,6%) perden votants cap a la CUP. Tenint en compte que CiU i ERC van ser les dues forces més votades el 2012, això és un gruix de vot suficient per convertir la CUP en un sòlid tercer agent polític en el camp independentista, que si bé no altera la majoria parlamentària per la independència sí que fa ingovernable el país per primera vegada des del 1980.

En aquesta aproximació panoràmica el següent fenomen que cal consignar és la simultaneïtat que es dona en la irrupció de Podemos i en l'ascens de Ciutadans, que se situen clarament com a tercera i quarta força política, tot i que sigui aventurat anticipar l'ordre, fet que deriva d'un triple col·lapse: el més important, el d'ICV-EUA, seguit pel del PSC i el del PP. Són tres forces en clar retrocés i que amb la fuga de vot dels seus antics votants propicien la irrupció de Podemos i el creixement de C's. Després hi entrarem amb més detall.

ANÀLISIS DE LES DIFERENTS PROPOSTES ELECTORALS

- CiU: el retrocés electoral de CiU és una evidència. CiU està perdent vot des del 2010. En va perdre, contra tot pronòstic, les eleccions del 2012, i ho ha seguit fent després del 2012. La pèrdua de vot ara mateix sembla haver-se aturat i hi ha alguns indicis de remuntada. Aquests indicis van ser molt més evidents després del 9N, però el fet de no haver fet els deures, perquè no s'han fet, ha impedit al President consolidar la recuperació de les opcions electorals.

Ara mateix CiU té una fidelitat de vot del 59,1% i ERC segueix sent la seva principal fuga de vot d'antics votants, amb un 14,3% dels qui ho van fer el 2012. Aquest percentatge de fuga cap a ERC s'ha reduït molt significativament si mirem enquestes passades. Però ara tenim al davant un fenomen inèdit en el món convergent, al qual no m'atreveixo encara a donar-li carta de naturalesa, i caldrà esperar futures enquestes. Es tracta d'una triple fuga d'un petit % de vot: un 3,8% cap a C's, un 3,6 cap a la CUP i un 4,5% cap a Podemos. Poden ser males passades demoscòpiques, tractant-se de percentatges tan petits, però que no són tan petits com per ser irrellevants, i tots junts impliquen gairebé una pèrdua de vot decidit del 12% cap a altres formacions extraordinàriament diferents políticament. Caldrà seguir-ho de prop, perquè té un punt de desconcertant... i preocupant.

Els indicis de recuperació on els veig? En que la pèrdua de suports va seguir des del 2012, i al 2013 només retenia un 52% del vot que havia tingut l'any anterior, però és que al 2014 CiU només retenia una fidelitat de vot del 42,4%. Que del setembre del 2014 al febrer del 2015 (dates treball de camp de les enquestes) CiU hagi incrementat la seva fidelitat de vot en gairebé 18 punts és un dels indicis de recuperació.

- ERC: Esquerra sembla haver consolidat el seu creixement en relació a les eleccions del 2012, tot i que sigui inferior el que s'apuntava temps enrere.
Les opcions d'ERC són sòlides en la mesura que té una altíssima fidelitat de vot (78%),  només té una significativa pèrdua de vot cap a la CUP (el 7,1%) i un poc significatiu 3,3% cap a CiU. I prou. No hi ha transferència (el zero punt algo no és transferència) ni cap a PSC, ni cap a ICV, ni cap a C's, ni cap a Podemos.

I en canvi, segon element de fortalesa, rep vot de CiU, el ja comentat 14,3%, però també dels antics votants de PSC (3,1%), d'ICV (5,7%) i de la mateixa CUP (un 5,8%).

- CUP: Aquest baròmetre del CEO projecta el millor resultat en termes d'intenció de vot directa que fins ara ha assolit la CUP, un 7,3%. El creixement de la CUP, per tant, sembla sòlid, i té les següents claus: una elevada fidelitat de vot (76,6%), una captura múltiple d'antics votants d'altres partits (3,6% de CiU, 7,1% d'ERC i un 4,2% d'ICV) i fugues «controlades» dels seus antics votants: un 5,8% cap a ERC i un 9,2% cap a Podemos.

Potser la fuga cap a Podemos és la que més ens pot sorprendre. Però no. Més enllà del públic «cupero» clàssic, el 2012 la CUP va tenir un % de vot «prestat» únicament en clau «antisistema». Això és així perquè si mirem enquestes p.ex. del 2013, veiem que un 18,2% dels seus votants del 2012 a la pregunta de què votarien en un referèndum d'independència, no votarien afirmativament. Aquest percentatge de vot que va tenir la CUP no compartia per tant un dels seus grans eixos programàtics, l'independentista. I és aquest vot el que ara perden, quan ha sortit una opció com Podemos, és aquest 9,2%, que podria arribar a ser més. Ja ho veurem.

ANÀLISI CONJUNTA DE CiU, ERC i CUP
Després seguiré amb la resta de forces polítiques, però, per dos motius, ara faré una anàlisi conjunta del que està passant amb el vot de CiU, ERC i CUP. Ho faig, d'entrada, perquè com a militant independentista, tot i intentar objectivar al màxim les meves anàlisis, el que em motiva és dedicar tot l'espai que mereixen a les forces que d'una manera o una altra representaran el Sí a les eleccions del 27S. Però també perquè un cop les analitzem en profunditat les enquestes posen dades a totes les intuïcions i anàlisis polítiques que hem pogut fer al llarg d'aquests últims mesos, fins a extrems sorprenents.

(Obro un petit parèntesis. Traslladem-nos un moment a la tardor del 2012. El President Mas convoca eleccions després de l'espectacular Onze 2012 i del cop de porta de Rajoy a qualsevol negociació. I demana una majoria sòlida per iniciar el procés. Totes les enquestes, totes, apunten que obtindrà majoria absoluta. Però una triple «coincidència», i contra tot pronòstic, impacta extraordinàriament en l'electoral convergent i les seves expectatives, fins al punt que no només no creix, sinó que el President Mas i CiU acaben perdent vots i escons.

Què va passar? Les enquestes estaven ben fetes, com a mínim algunes, les que jo consulto. Com es van poder equivocar tant? Si teniu paciència us ho explico.

Des d'un punt de vista demoscòpic, el CEO, que és la més fiable i que també projectava majoria absoluta, no pot fer enquestes un cop iniciada la campanya electoral, de manera que no va poder recollir els fets que tan decisivament van succeir, perquè en aquestes eleccions la campanya electoral va ser molt decisiva. I la resta d'enquestes, de mitjans de comunicació, no van poder recollir el que estava passant perquè per motius de màrketing comercial van estar projectant resultats com si fossin una enquesta nova, quan només un % de la mostra era renovat i quan, per tant, s'arrossegaven els resultats d'enquestats de setmanes prèvies per a completar la mostra. Això va fer que cap enquesta no detectés, fins l'últim diumenge que es podien publicar enquestes, el que estava passant, però llavors ja era tard.

Els tres fets que es van carregar la majoria absoluta de Mas van ser els següents, i per ordre d'importància:

- El premeditat i perfectament planificat sabotatge de Duran a la campanya de Mas. Va ser terrible. El va fer just el cap de setmana abans de l'inici de la campanya electoral, quan Mas estava llençat a les enquestes i fent coincidir el sabotatge amb un viatge que el President estava fent a Moscú. Després de llençar les bombes Duran es va amagar, va desaparèixer. Segons diuen, via una emissària es va fer arribar a la cúpula de CDC que «el sr. Duran reapareixeria en l'acte d'inici de la campanya». I així va ser. Tothom era tan conscient del que havia passat que en aquell acte d'inici de la campanya, la gent gairebé no el va deixar parlant pels crits de IN-INDE-INDEPENDENCIA.

I en aquest escenari, ni el President Mas ni CDC no van ser prou hàbils ni prou contundents per evitar que l'onada expansiva de les bombes amb que Duran havia sabotejat la campanya no fessin una destrossa. El fet que totes les enquestes donessin majoria absoluta i que la llavors nova ERC d'Oriol Junqueras s'oferís com a aliat fiable inequívocament independentista i que havia superat el tripartit, va provocar la paradoxa que, davant la CiU més independentista de la història, un gruix important del seu votant tradicional independentista votés ERC.

- el segon element va ser la vergonyosa campanya d'intoxicació de El Mundo, que també va fer mal

- i el tercer element va ser la no menys antidemocràtica vaga general que es va convocar en plena campanya.

Tant de bo algun dia puguem saber la manera com els serveis secrets espanyols van intervenir en tot el que va passar amb l'objectiu de rebentar la projecció electoral amb que arribava el President Mas a la campanya electoral. Tanco el parèntesi. )

Una CiU col·lapsada encara pel daltabaix de les eleccions del 2012 i una ERC d'Oriol Junqueras totalment diferent de la del tripartit i de l'actual, que s'oferia com l'aliat més fidel que podria tenir el President Mas, davant la permanent deslleialtat i sabotatge d'en Duran, seguia emportant-se votants convergents. I així en les enquestes del 2013 un 21,5% dels votants de CiU del 2012 (sí, del 2012, no del 2010) deien que votarien ERC. Una autèntica sagnia. L'estiu del 2014 ERC va començar a donar símptomes que alguna cosa estava passant i que tornava a ser aquella ERC poc fiable que sempre l'ha caracteritzada, capaç de qualsevol cosa. El setembre del 2014 el % de fuga de vot de CiU cap a ERC continuava sent molt gran, però minvava, i se situava en el 18,6%.

Després de l'espiral destructiva en que va entrar ERC en el pre i en el post 9N la fuga de vot de CiU cap a ERC s'ha reduït d'aquell 21,5% al 14,3%.

I, encara, el factor Duran que segueix explicant la debacle de CiU... Malgrat minvar, hi continua havent un significatiu transvassament de vot de CiU cap a ERC. Per saber què està passant anirem a una altra pregunta del CEO, la 41b), en la que es valora l'actuació política dels principals líders polítics: quan aquesta valoració es creua amb la intenció de vot emergeix una realitat que ni el President Mas ni CiU no poden seguir ignorant. Tots els votants de les diferents forces polítiques valoren de manera similar els seus líders. Així els del PP valoren amb un 5,97 Jorge Fernandez Díaz i amb un 5,96 la Camacho, els d'ERC amb un 6,41 en Bosch i un 7,77 a Junqueras, els del PSC amb un 5,29 Collboni i amb un 5,74 Iceta, els d'ICV amb un 5,97 en Coscubiela i un 6,70 l'Herrera i els de C's amb un 7,40 Albert Rivera i un 6,44 Carina Mejías.

Tots? No. Tots no. Els votants de CiU, els qui encara manifesten que votaran CiU, valoren amb un 7,66 a Artur Mas i amb un 4,80 a Duran i Lleida.

És una diferència brutal, acollonant. Els enquestats que manifesten tenir intenció de votar CiU suspenen Duran de manera clara. Amb una diferència respecte l'altre "propi" líder, en Mas, de 3 punts, que no es dona enlloc més. El votant de CiU n'està fins el capdamunt de Duran.

I això entre els que encara segueixen votant CiU. Ara imagineu-vos la valoració que en fan els que havien votat CiU i ara ja no ho fan.

I aquesta és una de les grans claus dels resultats electorals de CiU des del 2012 i de tot el que projecten les enquestes: Duran s'està carregant CiU. Duran arrossega de manera dramàtica al President Mas i a CDC i CiU cap al desastre. No pot ser que als quarters generals del President i de CDC això se segueixi ignorant. I no pot ser que no s'hi faci res. Cal fer alguna cosa, o la sagnia continuarà. Si tot el que està fent el President Mas, que és descomunal, titànic, mai li podrem agrair prou, no dona fruits en termes electorals és pel desgast salvatge que provoca Duran, pel seu permanent sabotatge.

Però seguim amb altres elements d'aquesta anàlisi creuada: les tres vides d'ERC i la irrupció de la CUP. Si seguim el fil del que explicava abans, en els últims 4 anys hem conegut 3 ERC diferents: l'ERC del tripartit, que es va quedar amb tan sols 10 diputats el 2010, l'ERC positiva, compromesa i fiable de la primera etapa del lideratge de l'Oriol Junqueras, que jo mateix vaig batejar com a providencial, i que els va portar a ser segons força política el 2012 i a que totes les enquestes els projectessin com a primera força política, i l'actual ERC, una ERC sumida en una espiral destructiva, que va estar a punt de carregar-se el 9N, que va desaprofitar la més gran oportunitat històrica que haurem tingut en aquests últims 300 anys de guanyar la independència i de la que ja ningú sap què fa ni a què està jugant.

Aquestes coses, aquestes actituds, sempre s'acaben visualitzant en l'electorat. I quan mirem conjuntament les tendències d'ERC i de la CUP això que he explicat queda plenament ratificat. El 2013 un 2,9% de votant d'ERC del 2012 deia que votaria CUP, mentre que en direcció contrària la CUP perdia un 7,9% de vots cap a ERC. El 2014 ERC perdia un 3,9% de vot cap a la CUP. I ara mateix, el 2015, ERC perd el seu màxim històric cap a la CUP, amb un 7,1%, i rep el mínim històric des de la CUP, un 5,8%

Són dades del tot eloqüents del que ha passat. Són la transformació en intenció de vot de la percepció que molta gent va tenir, que la CUP va estar a l'alçada del moment històric el 9N i que ERC no.

EL VOT UNIONISTA: PP, C's i Podemos
El PP té una projecció de vot clarament a la baixa. Només reté un 53,3% de fidelitat de vot, i en perd un 22,9% cap a C's i un 9% cap a Podemos.

Aquestes dades ens aproximen a la radiografia del nou unionisme. C's s'alimenta bàsicament i fortament del PP, però també ho fa del PSC (6,7%). Evidencia que és l'aposta de l'unionisme més fatxa, el vot refugi del fatxerio davant els despropòsits del PP.

Podemos en canvi és el vot refugi de l'unionisme d'esquerres, tot i que també rasca entre el fatxerio, com demostra aquest 9% provinent del PP. El factor Inestrillas no és una casualitat. Els «Vivas» a l'exèrcit i la Guàrdia Civil és la manera com Podemos festeja de manera impúdica tot aquest vot provinent de la ultradreta, aquí i a Espanya, que saben que el tenen. Però com ja vam veure en el post anterior, les seves dos principals fonts de vot són el 29,2% del PSC i el 20% d'ICV. Sense menystenir el 9,8% de C's i el 9,2% de la CUP (al que abans ja m'he referit).

A grans trets el vot unionista bàsicament el que fa és redistribuir-se i radicalitzar-se, ja que C's i Podemos són dues manifestacions extremes de l'espanyolisme a Catalunya. I en el cas de Podemos sense cap mena de dubte el seu espanyolisme desacomplexat és una radicalització en relació als paràmetres en els que s'havien mogut històricament el món del PSC i d'ICV. I això no és una bona notícia.

El PSC només reté un 46,1% de fidelitat de vot, i queda massacrat per les emergents opcions de l'espanyolisme radical: aquest 29,2% de vot cap a Podemos que hem vist, però també el 6,7% cap a C's.

ICV reté un 50,9% del seu vot, però perd un 20% cap a Podemos, un 1,5% cap a CiU, un 5,7% cap a ERC, un 3,4% cap a C's i un 4,2% cap a la CUP. ICV està a les portes del seu propi funeral. I només ho lamento per aquest 25% de votants que encara reté i que diuen que en un referèndum d'independència votarien Sí, perquè és vot que no podrem comptabilitzar a les plebiscitàries.

MITES, SOROLL I EXCUSES
Els últims mesos hem assistit a molt bla bla bla sobre tema llista central de país o llistes per a l'escabetxina partidista. Per justificar l'injustificable ERC va tirar d'arguments falaços, sense cap suport mínimament empíric. El problema ha estat que al posar en marxa el seu cor mediàtic, aquestes falsedats i rucades han quedat instal·lades en un cert discurs. Veiem-ne alguns exemples que evidencia el CEO.

1. Després de tot el festeig amb velles glòries del PSC, de portar Ernest Maragall al Parlament Europeu i que la nova ERC post 9N assumís com a marca pròpia l'atàvic ressentiment anticonvergent del món del PSC, ens trobem que només un 3,1% d'antics votants del PSC votarien ara a ERC. Un fracàs més que important i evident. Ojo, i del que no me n'alegro gens, és una mala notícia a nivell de país.

2. Després d'haver-nos de sentir totes aquelles soflames dels indecisos ens trobem que els únics significativament indecisos que hi ha en l'actual escenari polític són (informació consultable a la pregunta 32-b del CEO) els que dubten entre votar CiU o votar ERC, que són un 5,7%. Seguits dels que dubten entre votar ERC o votar CUP.

De manera que tot aquest viatge tan espectacular d'ERC que els va portar de reivindicar-se com el soci més fiable que podia tenir el President Mas a quasi carregar-se el 9N, a malbaratar la descomunal oportunitat històrica que ens va oferir el post 9N i a estar suant sang per poder sortir del caos en el que ens han ficat... després de tot això i de tots els discursets i soflames que vam haver de sentir-nos... després de tot això resulta que els únics indecisos estan entre els qui dubten votar CiU o ERC o ERC o CUP.

En fi. Espero que com a mínim, de tot aquest desastre, tots n'hàgim après alguna cosa. Perquè fet i fet, tothom té deures per fer i tothom té prejudicis per destruir abans que els deures que no hem fet o els prejudicis que no hem destruït acabin amb el procés, el país i tots nosaltres i la nostra paciència.

SEGUIM!
DONEC PERFICIAM

Baròmetre CEO: el retrat d'un país amb molts països

Primer baròmetre del CEO de l'any 2015, la que, sense cap dubte, és la millor enquesta política que es fa a Catalunya.

Com sempre faig, deixeu-me compartir d'entrada una reflexió al voltant de les enquestes: des que s'han conegut els resultats del CEO hi ha hagut molt soroll. Alguns han magnificat els seus resultats, d'altres els han tergiversat, també he vist lectures tan parcials i incompletes que acabaven dient coses que l'enquesta no reflecteix i finalment també tenim el clàssic «matar el missatger». Quan el CEO va posar de manifest l'increment del suport social a l'independentisme, des de l'unionisme es va desacreditar de manera radical. Ara que expressa uns percentatges de vot contrari a la independència que no hi havia fa un any, l'unionisme calla i és part d'aquell independentisme que en el seu moment va fer bandera dels resultats del CEO qui se'l carrega.

No caiguem en aquests paranys. Una enquesta és això, una enquesta. I no substitueix a res. És un mitjà universal per conèixer opinions socials, i serveix i s'usa en tots els àmbits de la societat: el polític, el comercial, l'esportiu, etc etc etc

El CEO fa una enquesta -presencial- a una mostra -molt ben feta- de 2.000 persones, representativa a nivell de circumscripcions provincials de la nostra societat. Les dades que ens proporciona ens permeten aproximar-nos a com s'estan movent les opinions socials. I està sotmesa, evidentment, com totes les enquestes, a un marge d'error. Per tant, ni hem de sacralitzar el seu contingut ni hem de magnificar variacions que se situen dins dels marges d'error.

I també torno a advertir que estem en un moment tan enormement complexe i en el que estan passant tantes coses i tan importants, que tot pot canviar a una gran velocitat. Fer enquestes és, en aquests moments, una activitat que hauria de ser considerada d'alt risc. En aquest context és quan més important és la capacitat d'anàlisi que tinguem, de relacionar en una seqüència causa-efecte els resultats amb la nostra observació i coneixement de la realitat, perquè és el que ens permetrà donar credibilitat a uns resultats o bé deixar-los en quarentena a l'espera de tenir més dades.

Feta tota aquesta prèvia, anem a analitzar el CEO, la millor i més potent enquesta que es fa a Catalunya, perquè ens està explicant moltes coses que ens haurien d'estimular la reflexió, el debat i... L'ACCIÓ!

INTRODUCCIÓ: RETRAT D'UN PAÍS AMB MOLTS PAÏSOS

El primer impacte que vam tenir al conèixer els resultats del CEO va ser la dada que el % de NO a la pregunta dicotòmica sobre si els enquestats volien que Catalunya fos independent era del 48% i incrementava la diferència amb els partidaris del SÍ, que ens mantenim en el 44%. Aquesta és la dada que ha cridat més l'atenció. I reflecteix unes tendències que fa temps estem observant s'estan donant, reflecteix un país dividit al 50% entre partidaris i contraris a la independència.

Tanmateix el més rellevant d'aquest baròmetre, el que més m'ha impactat, és la claredat amb que s'hi reflecteixen molts països diferents. El gran repte que ens plantegen les dades del CEO no és aquesta dada davant una pregunta dicotòmica sobre la independència, sinó com podrem, com a país, gestionar el procés i aquesta convivència, dins la nostra societat, de tants països diferents. El gran repte és si malgrat ser un país amb molts països en el seu interior, seran «massa» països, en el sentit que dificultarà enormement no només el procés, sinó la pròpia governança i la capacitat d'assolir consensos sobre què volem fer i com voler-ho fer, o això simplement és una realitat amb la que ja ens hem acostumat a conviure i que sabrem gestionar, tant en el marc del procés independentista com en la resta.

En l'article d'avui em dedicaré, sobretot, a explicar tots aquests països que conviuen dins del nostre país i les característiques que tenen. I ja veureu com aquesta situació en el fons, reprodueix models de comportament polític que tenen sempre un mateix patró: els qui volen convertir les diferències en una oportunitat de conflicte, instrumentalitzar aquesta realitat per obtenir-ne rèdits polítics, i els qui s'hi aproximen des del respecte a la diversitat i amb voluntat de donar-hi respostes integradores que ens facin més forts, més justos i més lliures.

El país de les identitats compartides

Aquesta és una de les dades que major estabilitat tenen en les nostres enquestes, que més criden l'atenció de la nostra realitat i que més exemplifiquen la nostra diversitat com a societat i la complexitat polièdrica que té el procés polític independentista.

A Catalunya la major part de la gent es defineix dient que se senten tan espanyols com catalans (un 35,8%), després tenim un 26% que ens considerem «només catalans», seguit d'un 23,4% que se senten més catalans que espanyols. Únicament un 5,1% es defineix com a «només espanyol» i un 5,6% com a més espanyols que catalans.

No hi ha per tant una identitat que sigui homogènia ni dominant. De fet una lectura que podem fer és que el sentiment predominant, que comparteix al voltant d'un 65% de la població és el que combina, amb diferents intensitats, una identitat compartida catalana i espanyola.

Una altra lectura possible és que per a un 49,4% de la població el sentiment predominant, fort, és el de la catalanitat (els només catalans i els més catalans que espanyols). Però fixem-nos que, ni que sigui pels pèls, ni tan sols arriba al 50%.

Fins ara havíem fet una lectura d'aquesta realitat que desvinculava el sentiment de pertinença, la identitat, de la capacitat que teníem de bastir un projecte polític per a Catalunya, però els últims CEO introdueixen alguns elements que conviden a introduir matisos a aquesta lectura. Bàsicament que l'esforç que s'ha fet des de l'independentisme per bastir un projecte respectuós amb aquesta pluralitat d'identitats no ha estat suficient o no ha arribat prou o amb prou credibilitat, i la contrapropaganda unionista, d'un ferotge etnicisme, d'una repugnant enervació identitària ha fet forat i ha acabat mobilitzant aquest segment de la societat on la identitat espanyola pesa més o tant que la catalana. Després hi tornarem, sobre aquest tema, perquè és una de les claus d'aquest CEO.

La fiabilitat d'aquest enfocament la podem corroborar fent entrar la pregunta 52, quan veiem que aquell 49,4% de la població en els que predomina el sentiment d'identitat catalana coincideix pràcticament amb el 48,1% que s'identifiquen com a catalans que viuen a Catalunya. En canvi, en el grup majoritari de sentiment identitari (tant catalans com espanyols) gairebé el 80% s'identifiquen com a catalans que viuen a Espanya o com a espanyols que viuen a Catalunya.

És bo que retinguem aquestes dades, aquest 49,4% o aquest 48%, perquè situa d'alguna manera un dels murs socials amb què el procés s'ha trobat. És una realitat sobre la que hem de reflexionar com la gestionem perquè no sigui un obstacle definitiu a les nostres aspiracions.

El país que no sap què vol ser o el país que li falta una mica de força per poder ser

En els últims anys l'independentisme ha experimentat un creixement que fins ara havia estat imparable. Ha passat de ser pràcticament testimonial a convertir-se en la voluntat política majoritària dins la societat catalana. Fa menys de 10 anys només un 14% responia que volia ser un estat independent (en pregunta de resposta múltiple), mentre que ara ja és l'aspiració d'un 40% de la població, un creixement de 26 punts. Però sembla que hem tocat sostre. Fins i tot si mirem enquestes de fa dos anys, hauríem perdut un petit % de partidaris, ja que vam arribar a ser el 48,5%, és a dir, vam estar a punt de passar la barrera del 50%.

Seguim analitzant la pregunta 30, que planteja als enquestats «Creu que Catalunya hauria de ser...» i els hi ofereix una resposta múltiple:

una regió d'Espanya: el 3,4%
una comunitat autònoma d'Espanya: 24%
un estat dins una Espanya federal: 26,1%
un estat independent: 39,1%

Només un 5,3% diu que no ho sap i un 2% no contesta

Com podem veure els partidaris que Catalunya sigui un estat independent som els que concentrem de manera més clara més suports, és l'opció amb més suports. Però tot i que va estar a punt de passar la barrera del 50%, ara ha perdut lleugerament alguns suports.

Els partidaris de l'status quo o la involució, que venen a ser el mateix, no arriben al 30%, i ara semblen estabilitzats en aquest percentatge, però són dues de les opcions que en els últims anys, mentre l'independentisme creixia, més suports perdien. Els partidaris de ser una CA han passat d'estar en el 40% a aquest 24%.

Per tant, l'status quo a Catalunya té un suport minoritari. Aquestes dades queden plenament confirmades quan les posem en relació amb una altra pregunta, la 29, que planteja als enquestats si, en les relacions Catalunya-Espanya «Creu que Catalunya ha assolit...» i només un 23,9% diuen un nivell suficient d'autonomia, als que podem afegir el 3,9% que diuen que massa. Aquest és el sostre de l'status quo, de l'unionisme més militant. Són la quarta part de la població de Catalunya.

En aquesta pregunta, en canvi, un 64,1% responen que hem assolit «un nivell insuficient d'autonomia».

Al posar en relació aquestes dues preguntes, la 29 i la 30 tenim ja una de les pistes més importants del que està passant, ens comença a emergir una realitat. Fixem-nos que un 39% volem un estat independent, però un 64,1% creu que tenim un nivell insuficient d'autonomia. La diferència està en els que volen que Catalunya sigui un Estat dins una Espanya federal. Explico una altra cosa i després tornem sobre aquest tema, perquè és un dels clau.

Després d'aquestes dues preguntes (29 i 30), que plantegen respostes múltiples apelant al que l'enquestat prefereix, finalment arribem a la pregunta 31, en la que se li planteja directament una pregunta dicotòmica: vostè «vol que Catalunya esdevingui un estat independent?» que només admet respondre Sí o No.

I la resposta que s'ha obtingut en aquesta pregunta és el que més ens ha inquietat a tots. Per primera vegada un 48% dels enquestats diuen que NO, quatre punts per sobre dels qui responen SÍ, que ens mantenim en el 44,1%. Més enllà del que deia al començament, que totes les enquestes tenen un marge d'error, i que aquest marge d'error pot fer que el Sí o el No estiguin, sempre pels pèls, un pel davant i un altre pel darrere, el que clarament reflecteix el CEO són dues coses:

- El NO s'ha mobilitzat. No és que l'independentisme perdi suports (que potser una miqueta sí, però molt poc). La clau és que el procés ha acabat comportant el posicionament d'una part de la societat que abans no ho estava, i ho han fet pel No.

- La mobilització del no s'alimenta d'un segment molt concret, dels qui es defineixen com a «federalistes». Fixem-nos que en la resposta múltiple un 39,1% diuen directament que volen un estat independent. Al passar a la resposta dicotòmica arribem al 44,1, és a dir, que només «captem» un 5% més de suports. Si l'status quo se situava en aquest 27% dels de la CA i la regió, la diferència fins al 48% surt de la bossa de federalistes, dels qui diuen en pregunta múltiple que volen un Estat dins una Espanya federal, però que quan és cosa de caixa o faixa, trien Espanya, i és el vot que s'ha mobilitzat i que ho ha fet abraçant-se a l'unionisme, al No a la independència. Això explica que se situïn en aquest dolorós 48%.

Aquí hi ha, per tant, un dels grans elements de reflexió. I ho dic amb certa desesperació, perquè tot plegat no se m'acut com gestionar un col·lectiu amb aquesta capacitat d'autoenganyar-se o de deixar-se prendre's el pèl.

Reconstruïm el perfil del votant susceptible de decantar-se cap al Sí: Es tracta d'una gent que ens diu que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia. Que ens diuen també que ells volen que Catalunya sigui un Estat dins una Espanya Federal. Però que quan li pregunten entre seguir com ara i la independència, ara ja no dubten o no s'ho callen i diuen que votarien No, voten status quo.

En aquests mesos horribilis que hem passat es va posar en circulació la collonada dels indecisos. I ho vaig criticar severament, perquè era una farsa. Era un discurs trampós, sense cap fonament analític al darrere, i que únicament per interessos de partit s'havia convertit en dogma. Si reviseu els meus escrits deia que no hi havia indecisos, sinó gent susceptible de decantar el seu vot cap a un vot independentista. Però que la condició era fer-ho bé. És a dir, tot el contrari del que hem estat fent aquests mesos.

On estem perdent la batalla és en l'evident decantació d'aquest segment de població insatisfet amb el nivell d'autonomia que tenim i que es defineixen com a partidaris de tenir un estat, però que sigui dins d'una Espanya federal. On estem perdent la possibilitat de ser clarament hegemònics és que quan s'obliga a aquestes persones a sortir del seu món dels lunis, opten per l'status quo, opten per l'unionisme.

De manera que ens trobem que els independentistes som els que tenim el projecte polític clarament majoritari d'entre tots els possibles, però tot sembla que no tenim un suport suficient perquè aquesta proposta sigui la inqüestionablement hegemònica socialment.

Fixeu-vos, doncs, que aquesta situació pot acabar bloquejant qualsevol sortida per al nostre país. Tenim un 27% de clarament statusquistes, que no tenen CAP proposta per a Catalunya que no sigui continuar sent l'ase dels cops. Tenim aquest 40% d'independentistes (podeu pujar el que volgueu, que en cap escenari ni combinació per ara arribem al 50%), que sí sabem el que volem però que podria ser que ens falta una mica de força. I després tenim aquest 26% que són els que bloquegen qualsevol sortida per al nostre país, els que viuen en aquesta ficció de l'Estat federal com a subterfugi, pel que sembla, per tranquil·litzar la seva mala consciència pel seu unionisme inconfessable.

Perquè en el fons el que estem veient és que aquesta quarta part de la nostra societat bloqueja la resta. No tenen cap proposta, però s'amaguen en aquesta ficció per gestionar la seva consciència i la seva insatisfacció amb la situació actual, que en cap cas els mena, però, a atrevir-se a fer el pas cap a la independència. És evident que aquesta situació té uns responsables amb noms i cognoms. Tota aquesta comèdia sociata del federalisme i tota aquesta presa de pèl d'ICV-EUA de l'estat associat i bla bla bla en el fons el que amaga és un quedar-nos com estem.

Cal bastir estratègies que ens permetin créixer des d'on podem créixer, d'aquesta bossa que creuen que tenim un nivell d'autogovern insuficient, però que no han arribat a apostar per la independència. Aquí hi ha una de les grans claus sobre les que cal reflexionar i elaborar discurs, estratègies, etc.

Una de les preguntes del CEO, la 45, ens pot ajudar en aquesta reflexió, ja que planteja als enquestats si senten independentistes. Un 24,1% diuen que sí, de tota la vida i un 18,3% diuen que Sí, però que s'hi han tornat els últims anys. Fixem-nos que tornem a estar en aquest 40 i poc % en el que sempre ens movem (39,1 d'estat independent, 44% de Sí...). Un 54,4% responen que no, que no se senten independentistes. Alerta, perquè és un percentatge superior fins i tot al % de vot No (48): la diferència és la gent que davant un referèndum podria acabar votant Sí, la que podem fer bascular.

La pregunta 45 té un apartat en el que, adreçant-se exclusivament als enquestats que han respost que sí se senten independentistes però que s'hi han tornat els últims anys, els hi demana pels motius que els han portat a fer-se independentistes. I crec que aquí tenim una informació a aprofitar: el que ha servit per fer independentistes forma part de l'argumentari que cal fer servir per seguir-ho intentant.

Un 42% ho han fet per l'actitud del govern central cap a Catalunya, seguit d'un 13% pel tema espoli fiscal. No hi ha cap motiu de caràcter identitari: només un 2,5% per idioma i cultura catalana. Això també hauria de servir a molt hiperventilat que circula per reflexionar sobre els posicionament que faciliten fer indepes i els que ho dificulten.

Crec que està més que clar que el tracte del govern espanyol cap a Catalunya sempre és el mateix, i l'única diferència és que uns ens enculen amb un somriure i «talante zapateril» i els altres ho fan directament a base d'hòsties. Però el resultat sempre és el mateix. De la mateixa manera que sempre és el mateix l'espoli fiscal que patim, governi qui governi a Espanya. Com va dir Xavier Sala Martín, hi ha dues constants a l'univers: la velocitat de la llum i l'espoli fiscal a Catalunya.

És la meva humil opinió, però sembla que el vot que tenim més possibilitat de fer bascular és el que diu que tenim nivell insuficient d'autonomia i que aspira a alguna cosa més que ser una comunitat autònoma. Hem de treballar més en desmuntar la farsa federalista, tots aquests enganys. I tenim arguments suficients per fer-ho.

El país del 27S: entre la incertesa plebiscitària i la ingovernabilitat

El baròmetre del CEO fa evident la consolidació d'algunes de les tendències que es venien observant pel que fa al comportament electoral:

- CiU frena la seva caiguda i ERC frena la seva pujada. I això, per ara, els deixa més o menys a tots dos amb la mateixa força al Parlament. D'aquí al 27S poden passar moltes coses, però aquesta tendència ara mateix sembla sòlida.

- Podemos irromp amb força al Parlament i C's consolida el seu creixement, de manera que a dia d'avui són les dues forces que es disputarien ser la tercera i la quarta del nou Parlament.

- PSC, PP i ICV-EUAsegueixen perdent suports i segueixen instal·lats en una tendència fortament baixista.

- La CUP manté la seva tendència alcista, fins al punt que aquest CEO projecta el seu millor resultat des que estan al Parlament

Per evitar convertir aquest post en inacabable, l'anàlisi del comportament electoral i les fluctuacions de vot i les seves causes ho tractaré en un altre article. Avui només analitzaré el panorama que aquesta projecció electoral ens aproxima des del punt de vista del caràcter plebiscitari de les eleccions i de la governabilitat del país.

Des del punt de vista del caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S i tal i com estan avui les coses, els partidaris de la independència, de que les eleccions del 27S permetin mesurar el recolzament al Sí a la independència, assolirien entre 71 i 74 escons. Es corresponen a la suma de CiU, ERC i la CUP. En l'actual parlament aquestes tres forces sumen 74 escons.

Així doncs, en escons, ens quedaríem com estem o en perdríem algun, però tindríem assegurada la majoria absoluta independentista per engegar el procés en els termes pactats en el full de ruta.

Des del punt de vista dels vots, passaríem de concentrar el 47,9% dels vots a tenir-ne el 45,7%. I aquest és un dels reptes de legitimació que tenim pel davant. Sigui com sigui, la mobilització de vot a les opcions que portaran el Sí en el seu programa hauríem d'intentar que arribessin a sumar el 50,1% dels vots emesos. Però això a hores d'ara sembla bastant complicat...

En aquest cas, el fet que un partit com ICV-EUA no participi del caràcter plebiscitari del 27S i no se sumi al bloc del Sí ens va molt a la contra, atès que dels votants que encara tenen intenció de votar-los un 24,3% votaria sí en cas de referèndum. I aquest vot el perdem, no el podrem comptabilitzar.

Per tant, si arribéssim al 27S amb els resultats que projecta el CEO estaríem davant una lectura no pacífica en termes plebiscitaris de les eleccions, amb una majoria absoluta del Sí (però menor que la majoria exigida per reformar l'Estatut, per situar fins a quin punt estem en el límit) i sense arribar al 50% dels vots emesos.

La projecció electoral ens dibuixa un panorama encara més complicat des del punt de vista de governabilitat del país. Si per configurar una majoria parlamentària pel Sí a la independència sembla clara la suma de CiU, ERC i CUP, això no està gens clar a l'hora de formar govern. Una de les grans febleses del parlament sortint, tal i com ja estan projectant gairebé totes les enquestes serà que CiU i ERC no faran majoria absoluta, i sense això no podrem garantir un govern sòlid i fort. I això amics meus, pot ser un drama, i dels forts.

I no se m'acut quina pot ser la sortida. Quedarem dramàticament en mans de la CUP, en aquest punt. O no hi haurà Govern. I sense Govern tampoc no hi haurà procés. Estem, per tant, davant d'un dels elements més crítics del procés.

El país de Podemos

Una altra de les dades més sorprenents i impactants de l'enquesta del CEO ha estat que Podemos és de manera clara la força política que té una major intenció de vot directe al Congrés dels Diputats, un al·lucinant 20% d'intenció directa de vot. Perquè us situeu, darrere vindria ERC amb un 13,5% i CiU amb un 12,6%

Aquesta dada coincideix amb algunes altres enquestes que hi ha hagut en els últims mesos. I en qualsevol cas ratifica la fortalesa de la irrupció d'aquesta proposta política que és el més similar a una experiència esotèrica i de Cuarto Milenio que mai haurem vist.

Quin és el país de Podemos i d'on surten els vots de Podemos?

Una primera dada que ens proporciona el CEO i que crida molt l'atenció -i si ens hi fixem pot explicar moltes coses- és que Podemos concentra el vot dels més insatisfets amb la seva vida des d'un punt de vista personal. La pregunta 17 a planteja als enquestats «En una escala de 0 a 10, en la qual 0 significa molt poc satisfet i 10 molt satisfet, fins a quin punt diria que, en línies generals, està vostè satisfet/a de la seva vida actual». Doncs bé, els votants de Podemos són els més insatisfets amb la seva vida de tots els votants de tots els partits polítics de Catalunya.

Alerta, que no estem parlant d'insatisfacció amb l'economia, la política, la democràcia, sinó purament personal. Podemos per tant sembla tenir una base de caràcter prepolític, vehiculant frustracions personals, canalitzant el ressentiment personal.

Pel que fa a la procedència d'aquest vot, en l'àmbit del Parlament, el 50% és transferència de PSC-PSOE (29,2%) i d'ICV-EUA (20%). Després, en importància de transferència, vindrien un bloc que formen C's (9,8%), CUP (9,2%) i PP (9%). Això ja configura pràcticament el 80% del seu vot, que acaba completant-se amb vot provinent d'altres partits extraparlamentaris, del vot en blanc i de l'abstenció. Un 4,5% del votant de CiU diu que ara votaria Podemos, el que no deixa de ser un exotisme que caldrà confirmar. I el que ja està confirmat del tot és una cosa que ja vaig denunciar en el seu moment: tots recordeu que per justificar no participar en una candidatura de país ERC va mostrar-se histèrica, fregant el col·lapse, per la irrupció de Podemos, i va convertir l'amenaça de Podemos en un mite a partir del qual justificar la seva posició. En el seu moment ja vaig dir que això també era fals, que no hi havia res que ho fonamentés. El CEO ho confirma: la transferència de vot d'ERC a Podemos és del 0,8%, és a dir, zero.

Encara resulta més revelador veure l'origen de la transferència de vot que té Podemos a les eleccions al Congrés de Diputats on, recordem el CEO els dona un 20% d'intenció directa de vot, la més alta amb diferència. Confirma, agegantant-la, la tendència que s'observa en l'anàlisi fet per al Parlament de Catalunya, fins al punt que massacra a ICV-EUA i li «roba» un 41,6% del vot que va tenir i al PSC, de qui s'emporta un 37,1%. Brutal. Després ja ve C's amb una gens menyspreable transferència del 22,5% del seu vot.

Aquest és el nostre particular país Podemos i el que explica la fortalesa de la seva irrupció.

El país on només creuen que la convivència serà pitjor els qui tenen per única estratègia política fracturar-lo al preu que sigui

Ja per a acabar aquesta primera anàlisi del baròmetre del CEO, una dada poderosa: la immensa majoria dels enquestats creuen que si Catalunya fos un país independent la convivència entre els catalans seguiria igual que ara o milloraria. Així s'expressen majoritàriament els votants de CiU, d'ERC i de la CUP, però també, tot i que no tan intensament, els del PSC, ICV-EUA i Podemos.

Els únics que creuen que la convivència entre catalans seria pitjor que ara són els que basen tota la seva estratègia política en fer tot el que calgui per aconseguir fracturar la nostra societat: PP i C's. Sí, els que permanentment treballen per generar un conflicte lingüístic inexistent, els que han generat un delirant relat basat en una inexistent persecució o ofec social dels sobiranistes als unionistes, els que han fet i faran tot el possible per impedir que els catalans poguem votar i expressar-nos en llibertat, els que menteixen una vegada i una altra sobre la nostra realitat social, els que alimenten un posicionament polític un repugnant discurs de caràcter etnicista i identitari, aquests són els únics que pensen que la convivència seria pitjor. PP i C's.

A tall de resum

Com haureu vist si heu tingut la paciència d'arribar fins aquí, el CEO ens dibuixa un país molt complexe. Fa visible un país que es converteix en molts països diferents segons com el mirem. Un país que té en la independència el seu projecte majoritari, però que hauria tocat sostre i això ens impedeix arribar a tenir tota la força que caldria. Un país, també, que no té cap projecte alternatiu a la independència. Un país d'identitats compartides que fins ara no han tingut excessiu impacte, però que ara podrien estar apuntant posicionaments contra la independència que abans no hi eren. Un país que s'encamina cap a unes eleccions plebiscitàries del que sembla en sortirà un Parlament en el que l'independentisme serà explícitament la força majoritària, però sense àmplies majories ni arribar al 50% dels vots. Un país en el que la dispersió del vot ens pot abocar a una ingovernabilitat estructural que pot tenir conseqüències nefastes.

Un país, en definitiva, on ens ho estem jugant tot en pocs molts metres, gairebé dins l'àrea petita, i on caldrà treballar amb molta intel·ligència i estratègia per aconseguir, d'aquí al 27S, els suports que farien el procés imparable.

SOM-HI!

Un llibre IMPRESCINDIBLE d'en Pere Martí sobre el 9N «ESCAC A L'ESTAT»

Avui ens hem aplegat una bona colla d'amics i patriotes per acompanyar en Pere Martí a la presentació del seu nou llibre «ESCAC A L'ESTAT. La trama secreta del 9N»

La presentació ha estat una de les millors a les que he assistit en molt de temps. Àgil, dinàmica, amena i amb molt de contingut. I el llibre és una de les lectures imprescindibles per entendre el moment polític. L'excel·lent entrevista que avui feia Pere Cardús a Pere Martí per a Vilaweb n'ha estat un preludi espectacular. No deixeu de llegir-la!

Avui tant en Rafael Nadal com en Pere Martí han reflexionat sobre un munt de coses transcendents, i ens han avançat els continguts bàsics, les principals lliçons, que es desprenen d'un llibre que deixa constància d'uns fets claus per al nostre país i per al procés, però també per trobar les claus que expliquen tot el desastre que va seguir, com un maleït epitafi, al 9N i que esperem avui hàgim pogut enterrar definitivament amb l'acord sobre el full de ruta per al 27S.

La primera cosa que el llibre deixa clara és que el 9N ha estat l'operació més important que ha fet el catalanisme polític des de fa 300 anys. Que va ser un desafiament a l'Estat en tota regla, un autèntic i massiu acte de desobediència que va arribar a posar en escac a l'estat, que el va deixar noquejat.

La segona cosa que també ha quedat clara és que només la nostra estupidesa va donar aire a l'estat. El 9N l'estat estava derrotat, i Catalunya havia triomfat en aquest desafiament extraordinari i la comunitat internacional se'n feia un ressò massiu en termes inequívocs. Els problemes que en el bloc sobiranista s'arrossegaven des de la prèvia del 9N no només van aconseguir l'estupidesa de devaluar-lo, sinó que van donar aire a l'estat, el van permetre refer-se.

El tercer element que queda del tot clar és que el 9N va estar a punt de col·lapsar per l'actitud d'ERC i que només la intel·ligència agosarada de la CUP va permetre que tirés endavant i esdevingués aquest èxit. Queda certificat tot el que ja vaig anar escrivint aquells dies i els que el van seguir, que ERC havia entrat en una espiral destructiva que primer va estar a punt de fer saltar pels aires el 9N i després les eleccions plebiscitàries.

Avui, i s'hi han referit tant en Rafael Nadal com en Pere Martí, ha quedat clar l'abast del drama a que va portar un procés triomfant l'actitud d'ERC. Però també ha quedat clar que ja no serveix de res lamentar-se de fins a quin punt l'espiral destructiva d'ERC va malbaratar una oportunitat històrica, perquè la història no pot anar enrere, i ara només hem de mirar cap al davant. Però sí és important que n'aprenguem, de la història, per evitar torni a repetir-se.

Un quart fet rellevant del 9N, d'acord al que ens han explicat, és tota la seva extraordinària dimensió èpica, organitzativa i operativa que va permetre que hi hagués 9N. Les setmanes prèvies al 9N el President Mas havia fet pedagogia de que caldria molta astúcia per poder-lo fer possible. I el que avui ens han explicat i narra el llibre deixa constància de tot el molt que va caldre fer per impedir que l'estat pogués aturar el 9N. Des de la tria de la xarxa d'instituts com a seus electorals fins a l'impressionant dispositiu que va permetre fer arribar a tots i cadascun dels punts electorals urnes i ordinadors. Sí, va ser un operatiu que hem de qualificar d'èpic i gairebé de prodigiós. En termes militars va ser una operació impecable, perfectament planificada i executada amb una discreció -àdhuc secretisme- i precisió sense precedents en el nostre país.

No va fallar res. I en un país tan flower power com el nostre, hi va haver unes ments pensants i uns executors que ho van saber fer amb una eficàcia, una diligència i un hermetisme més propis d'una organització militar altament sofisticada que d'una administració.

Qualsevol relliscada, indiscreció, filtració, badada, hauria habilitat l'estat per poder paralitzar la consulta. I no els hi vam donar cap oportunitat. I encara busquen i encara no saben com va anar tot.

I tot i que m'hi refereixo com a cinquè element segurament és el més important i transcendent de tots: el 9N va ser possible per la mobilització extraordinària de 40.000 voluntaris, als que en Pere Martí dedica el llibre. 40.000 persones, amb noms i cognoms, a les que se'ls va assignar un destí i unes funcions que van executar amb una disciplina i eficàcia extraordinàries, com un autèntic exèrcit. De fet això és el que es va mobilitzar, un autèntic exèrcit cívic, pacífic i democràtic plenament compromès amb l'exercici de la sobirania i aquell acte extrem de desobediència que va ser el 9N.

Un exèrcit de voluntaris que, en paraules de Rafael Nadal, exemplificava les virtuts de la unitat, perquè ningú preguntava a qui tenia treballant al costat de quin partit era, què pensava o quina ideologia tenia. Tots allà, treballant colze amb colze, al lloc assignat i fent el que se'ls hi havia encarregat fer. En vaig deixar constància en aquest post...

Un sisè element a destacar, potser una de les coses que avui més ens han sorprès a tots, és la revelació que el conseller d'Interior, l'Espadaler, va demanar les dades d'aquests 40.000 voluntaris a la consellera Ortega a requeriment de la fiscalia. I que la consellera Ortega s'hi va negar. Suposo que això explica que la consellera Ortega estigui imputada i l'Espadaler no. Però aquest fet, que no podem qualificar d'anècdota perquè és molt greu, exemplifica la tensió organitzativa i política que va tenir al darrere el 9N.

Però també exemplifica una altra cosa molt important i que ens hauria de servir a tots de lliçó. Aquesta mateixa setmana em discutia amb un company per tuiter perquè situava la consellera Ortega com un obstacle del procés per ser d'Unió. No sabia del que avui ens ha explicat en Pere Martí, però fins i tot sense saber-ho vaig recriminar al company la frivolitat i injustícia del seu comentari. La consellera Ortega sabíem tots va ser una de les peces clau que va fer realitat el 9N, i ho va fer amb una diligència i compromís irreprotxables, totalment dignes d'elogi i mereixedors del màxim respecte. I retreia al meu company que només per això la consellera Ortega havia fet ja més que la majoria d'independentistes que només poden exhibir un full de serveis de bla bla bla bla bla.

La revelació del requeriment de l'Espadaler ens ha impactat molt a tots. I tanmateix jo no voldria deixar d'assenyalar, fins i tot amb el menyspreu que em mereix la seva acció, que el 9N el dispositiu de la Policia de Catalunya, del Cos de Mossos d'Esquadra, va ser exemplar. Al quart d'hora d'arribar jo com a coordinador de procés al meu institut, sobre les 07:00 del matí, una parella de Mossos em va venir a informar que s'estarien fora del col·legi, i que hi serien tot el dia, ells o uns altres companys seus, per qualsevol cosa que s'esdevingués. I així va ser. I vull remarcar que es van estar fora del col·legi perquè aquesta va ser la fórmula que va permetre que cap fiscal o jutge pogués ordenar-los la clausura de les seus electorals o la identificació dels voluntaris.

Una setena dimensió que avui ha quedat acreditada és el que en Pere Martí ha definit com a autèntica guerra bruta de l'Estat Espanyols contra el procés, que s'està produint des de la manifestació massiva de l'Onze de setembre del 2012, i que també ha qualificat, per la seva perversitat antidemocràtica, d'inèdita i insòlita a un país de l'EU. Nosaltres ens autocol·lapsem amb autèntiques estupideses, però l'Estat disposa d'una maquinària formidable que usa sense contemplacions contra el procés.

I ja per acabar, un missatge optimista. Avui mateix, al poc de començar la presentació del llibre, s'ha conegut l'acord entre CDC, ERC, ANC i Òmnium pel full de ruta cap a la independència via el 27S. És una excel·lent notícia que esperem ens permeti superar aquests mesos horribilis que hem protagonitzat. Avui, a l'acte, tothom tenia molt clar que la unitat és l'única garantia d'èxit per al procés que tenim. I que l'absència d'unitat o una unitat trencada és el preludi de la derrota. Tinguem per una inversió d'aprenentatge i maduresa aquest mal tràngol d'aquests mesos. I fem confiança i fem-nos confiança els uns als altres que enfoquem amb compromís col·lectiu, pel damunt de les nostres diferències, aquest tram decisiu del procés. Si blindem la unitat d'acció i ens posem a treballar tots a una, som capaços d'aconseguir-ho.

SOM-HI, DONCS!

PS: Avui també s'ha conegut el baròmetre del CEO. L'estic estudiant. És un dels més complexos d'analitzar amb que m'he trobat. Espero poder-vos traslladar la meva anàlisi els propers dies, si pot ser, dins del cap de setmana. Hi ha moltes coses per a analitzar i per a reflexionar. Part del que reflecteix el CEO té el seu origen, precisament, en coses que el llibre d'en Pere Martí analitza.

Patositats, efecte "coyote", pensament feble i deures -encara- per fer

La setmana passada -cap de setmana inclòs- va ser un nou recital de trets al peu (i ja en van més dels que recordem).

La reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir encara no sap ningú perquè es va convocar. Perquè el resultat va ser trets a dues mans amb retallada als peus. Que no en sortís el reconeixement del caràcter plebiscitari de la convocatòria d'eleccions del 27S va convertir la seva convocatòria en una absurditat estratosfèrica. Encara estem esperant alguna explicació de a què va treure cap tot plegat.

El final de la setmana i el mateix cap de setmana van començar a aparèixer informacions sobre els eixos amb què CDC es plantejava la seva «refundació». Tot semblava anar molt bé fins que es van generar dues notícies delirants sobre com s'apuntava la definició de la «nova» CDC. I va semblar, cosa, que encara no entenc ara, que es volien situar com un partit de tall «socialdemòcrata».

A veure, jo no sóc de CDC, ni hi he militat mai, tot i que les dues últimes eleccions hagi votat Mas i hagi expressat públicament el meu suport. Però sempre he entès que CDC tenia des de la seva fundació una certa vocació de «moviment», i que abraçava una pluralitat ideològica en el seu interior des de posicions conservadores a democratacristianes, liberals i també socialdemòcrates. I una virtut que havia tingut és gestionar aquesta pluralitat de manera convincent, com un partit molt homologable a altres partits fonamentalment liberals tal i com s'entenen a Europa, que admetia diferents accents. De fet CDC s'enquadra en el grup liberal del PE i pertany a la Internacional Liberal.

Era un globus sonda? Era una tergiversació descontextualitzada? Era un mal moment comunicatiu? Era confondre una opinió personal amb els eixos sobre els que es vol edificar aquesta refundació anunciada? No ho sé, a mi no m'ha quedat clar què era. Va ser confús i desconcertant. I tot i que em considero una persona ben informada políticament, no ho vaig entendre. Però, per sort, allà va quedar.

Els fets del cap de setmana van ser encara més absurds, i amb conseqüències més greus. Situem-los: segons van recollir amb picar de mans alguns mitjans, en Josep Rull hauria dit que CDC es definia més com un partit nacionalista que com un partit independentista.

No vull entrar en el literal de la cosa. Ni tan sols m'interessa. Qualsevol aproximació a una expressió d'aquest tipus és d'una patositat incomprensible.

Una patositat, a més, que unida a la xaladura habitual del país, va aconseguir amagar un fet polític que, aquest sí, era de primer nivell: que de manera explícita, amb totes les lletres, CDC assumia com el seu objectiu polític la INDEPENDÈNCIA. Era la primera vegada que això passava.

Em supera que, entre tots, un fet polític tan rellevant i esperat, aconseguíssim que passés desapercebut, com si fos intranscendent.

Situem els elements que expliquen el que ha passat:

Quina és una de les coses que han estat, pá lo bueno i pá lo malo, «senyal d'identitat» de CDC des de la seva fundació? L'ambigüitat. Allò de la puta i la ramoneta. Per arribar on feliçment som ara CDC ha fet tants «meandres» (en expressió afortunada de Jordi Graupera) que a ningú li ha d'estranyar que això hagi provocat fatiga i desconfiança en molta gent.

Simultàniament, segon fet rellevant, si una cosa caracteritza el període que ara vivim és que ha obligat tothom a clarificar-se i a posicionar-se: o amb la independència o contra la independència.

CDC, amb el President Mas al capdavant, fa molt temps que va començar el seu viratge independentista. I molts hi hem confiat i hi confiem del tot. Per a mi el President Mas és en aquests moments la peça clau de tot el procés i el viratge del món de CDC el que explica que siguem on som.

Però hom no pot eternitzar la maniobra de viratge. Després del 9N CDC i el President Mas tenien una oportunitat d'or per capitalitzar els 2 milions de vots per una Catalunya estat independent. S'haurien d'haver posat des del minut 1 al capdavant d'aquesta reivindicació i objectiu. M'he cansat de demanar-ho, des d'aquestes pàgines. I calia fer-ho de manera explícita, amb totes les lletres, pronunciant amb claredat emfàtica totes i cadascuna de les lletres que formen la paraula INDEPENDÈNCIA.

Després de tants anys d'ambigüitat, de fer la puta i la Ramoneta, i de tenir com a soci el senyor Duran i Lleida, enemic declarat del procés, assumir aquest objectiu, la independència, no admetia ni una sola metàfora més, ni un sol meandre més, ni una sola construcció imaginativa més. Només admet i requereix claredat.

Si, amb encert, amb tot el que hem conegut, CDC assumeix explícitament la INDEPENDÈNCIA com a objectiu polític, perquè ho ha fet, realment no entenc a què treia cap ficar-se en aquest jardí de que si nacionalista, que si independentista, que si més que independentista... 

Podríem parlar de l'efecte «coyote», remetent-nos als mítics dibuixos animats de la nostra infantesa del «Coyote y el Correcaminos», en els quals el coyote invertia tot el seu enginy i recursos per fer alguna cosa, per assolir un objectiu, però, no se sap com, finalment tot el que feia sempre s'acabava girant en contra seu.

I és clar, la simple patositat ha estat tan implacablement com estúpidament aprofitada per aquesta legió d'independentistes de bla bla bla que enlloc d'alegrar-se que CDC hagués assumit programàticament la independència, s'han llençat ferotgement a expulsar de l'independentisme al món convergent, a CDC, al President, etc. Quina gran intel·ligència, xatos!

Aquesta malaltissa vocació que tenen molts de dedicar totes les seves energies a intentar demostrar que CDC no és independentista, a rastrejar tota paraula i gest buscant la prova definitiva que confirmi la seva teoria conspiranoïca per desemmascarar CDC i els pèrfids convergents és de psiquiatra, és terrible. I pot ser letal.

CDC i el President Mas són potser la peça més decisiva en aquest tram del procés. També ho són ERC i Junqueras i la societat civil. Però la clau, la decisiva, la que determinarà l'èxit o el fracàs del procés està amb el que faci el President Mas i CDC. Tinc PLENA confiança en el President i el seu equip, i tinc també plena confiança en algú com en Josep Rull que sé que és independentista de tota la vida. Però han de ser conscients d'on venen per fer el que inequívocament volen fer, i generar els efectes que es volen generar...

I reitero el que, a criteri meu, cal fer ara, i de manera urgent:
- Assumir explícitament, inequívocament, amb totes les lletres, la INDEPENDÈNCIA com a objectiu polític. Sense cap metàfora. Sense cap meandre. Sense cap ocurrència. Sense ni una coma, ni tan sols una cursiva o un entre cometes. CDC i el President Mas s'han de posar al capdavant dels 2 milions de catalans que vàrem votar independència el 9N. Arribar-hi, a la independència, és el gran objectiu polític que tenim com a país i que ha assumit el President Mas i CDC. Doncs, collons, deixem de fer coses estranyes, i que quedi clar per tothom, és absurd anar desgastant tot el crèdit i respecte que s'assoleix simplement per no fer ni dir les coses clares.

- Proposar una candidatura, de cara al 27S, configurada al voltant del President Mas i de tota la gent que s'hi vulgui sumar, assumint amb la mateixa explicitat inequívoca del punt anterior la INDEPENDÈNCIA com a objectiu. I si algú no ho fa, fora! que no hi sigui! Ben lluny! Això ha de quedar clar ja des d'ara. No es pot esperar més. El 27S anem a votar la independència. I el President ha d'encapçalar una candidatura per la independència on tothom que hi vagi comparteixi aquest objectiu inequívocament.

Duran ja ha dit que no el comparteix. Molt bé, em sembla legítim i és coherent amb la seva trajectòria. El que ja no és coherent és que encara estigui enredant com ho està fent. CDC i el President Mas han de dir tan formalment, explícitament i inequívocament com calgui que el seu objectiu és la independència i que amb el President només s'hi anirà si aquest objectiu es comparteix sense matisos de cap mena.

Quan això ho faci CDC i el President Mas a Unió hauran de triar si assumeixen l'objectiu i full de ruta del President Mas i per tant van amb ell, o no l'assumeixen, aproven un full de ruta propi i es presenten en solitari o amb uns nous aliats (PSC, PP, què té previst fer Duran??) amb aquest full de ruta propi per bandera.

I davant d'això el gran haurem de veure si la bona gent d'Unió seguirà a Duran en la seva aventura de "construir" una alternativa al President Mas i a la independència o, com estic segur que passarà, es mantindran, incloses les sigles, fidels al llegat de Carrasco i Formiguera, al costat del President Mas, amb la llista que configuri per la INDEPENDÈNCIA. I ja està. No hi ha més secret, o Unió està amb el President i la independència o hi estan en contra. Això ho ha de decidir la gent d'Unió, però ho han de fer ARA. I el President ha de provocar que ho facin ara, perquè la situació no és sostenible.

En resum, tots plegats portem molts mesos fent-ho molt malament. I ja n'hi ha prou. Si algú es pensa que això no passarà factura, està molt equivocat. Sempre hi ha una relació causa-efecte entre el que fem i el que passa. Quan ho fem bé, sumem. Quan ho fem rematadament malament, perdem empenta, perdem força.

Conjurem-nos d'una vegada i per totes a blindar el procés, a blindar el caràcter plebiscitari del 27S, a projectar un full de ruta inequívoc i engrescador per arribar a la independència i posem-nos-hi a treballar com mai els que el compartim. I els que no, que facin la seva, que presentin quina és la seva alternativa.

Perquè pel que fa al nostre projecte, la INDEPENDÈNCIA, Només si ho fem bé, si generem il·lusió, si se'ns veu forts, cohesionats, guanyadors... aconseguirem arrossegar tothom a votar INDEPENDÈNCIA, tant a les municipals com el 27S.

SOM-HI, COLLONS!!!!

DONEC PERFICIAM