Sobre l’informe PISA: la importància de contextualitzar (vaig "contra-corrent", tirant una mica d’aigua al vi del catastrofisme)

Aquesta setmana el gran daltabaix nacional l’hem tingut a partir de la publicació de les dades de l’informe PISA, sobre els assoliments dels models educatius arreu del món, inclòs l’estat espanyol i amb desagregació per “comunitats autònomes”.

Les dades han estat negatives a tot el món, però el descens de les dades a Catalunya en relació a informes anteriors ha estat dels més importants de l’estat. I això va aixecar ràpidament una nova onada, aquest cop absolutament generalitzada, a la que s’hi ha sumat tothom: els sindicats (tot culpa de pèrdua poder adquisitiu professorat), un estol sorprenentment massiu d’experts pedagogs –professionals i aficionats- (que sorprenentment també tots ho teníem claríssim tot, ni que cap coincidís en res amb els altres), un també massiu de conciutadans alineats en un jo ja ho deia (ni que també en aquest cas cap d’ells digués el mateix, tot i que tots s’adjudicaven la certesa en el diagnòstic) i, com a grans novetats en aquesta reacció, la dels illuminati plusquamperfectistes, per als quals tot era culpa dels processistes i dels paguetes i la dels ja dissortadament inevitables propagandistes racistes i xenòfobs, per als quals, òbviament, tot és culpa de la immigració.

També hi va col·laborar una erràtica reacció del departament d’educació, primer situant elements d’errors mostrals, amb sobrerepresentació dels estudiants migrants, que hauria arrossegat els resultats a la baixa, per després desdir-se’n, tot situant-se en una altra zona de comfort molt clàssica per explicar-ho tot, la de les desigualtats socials i la criminalització de l’escola concertada.

Amb aquest article d'avui i la reflexió que m'ha motivat a escriure'l no vull entrar al fons de la cosa. És evident que les dades no són bones, i que cal veure què ha causat aquest descens i què es pot fer per millorar. No es tracta tampoc de fer l’estruç i amagar el cap, amagant elements de la nostra realitat social i nacional que poden estar tenint impacte en aquests resultats.

Amb aquest article l’únic que voldria és intentar compartir amb tots vosaltres la importància que té, en qualsevol anàlisi, una adequada contextualització. Llençar-se sense més damunt les dades d’aquest informe PISA, generant tota mena de discursos catastrofistes, absolutament apocalíptics, no té, per a mi, cap sentit. De la mateixa manera que no tindria sentit no analitzar, amb calma i coneixement, la situació del nostre model educatiu, i de les febleses que pugui tenir.

D’entrada crec que cal tenir en compte dues dades de l’informe PISA que poden ser molt rellevants en aquestes dades negatives que a gairebé tots els nivells (CAT, ESP, EU...) s’han tingut:

•           La primera dada, només per contextualitzar, no per desacreditar l’informe, sinó simplement per situar-lo en el seu adequat marc, en el que representa, és recordar que es fa a partir de les dades avaluatives obtingudes a una “mostra” del total d’estudiants que es vol analitzar. A nivell de l’estat espanyol (no he trobat les dades de Catalunya), per a aproximadament un milió d’estudiants en l’interval que el treball analitza, hi han participat gairebé 30.800 estudiants. És a dir, no és un treball censal, i si es vol, com vol el treball, representatiu a nivell gènere, per comunitats autònomes, origen, classe social, etc... és important ser prudents. No qüestiono la validesa de les dades, simplement dic que no són un treball censal, i que per tant tampoc el tractem com a tal i busquem altres dades que ens ajudin a situar i analitzar millor la situació del nostre model educatiu.

•           La segona dada que d’entrada em sembla pot haver tingut un impacte en aquest empitjorament global de les dades és que l’informe recull l’impacte de la pandèmica Covid, el tancament de centres escolars, etc. Això podria haver comportat uns pitjors resultats en el model avaluatiu clàssic, basat en el model educatiu clàssic, que pot revertir, per superació, en el proper informe.

Sobre l’impacte dels moviments migratoris, però també sobre l’impacte de la seva gestió:

Sí, Catalunya és una de les “comunitats autònomes”, que ha tingut un major impacte migratori sobre la seva població. I també sobre la seva població escolar. Però no ha estat l’única. En aquest gràfic del Ministeri es pot veure el % d’estudiants estrangers sobre el total d’estudiants en ensenyaments no universitaris:

Es pot veure clarament com Catalunya és una de les comunitats del grup amb major percentatge, en el que també hi estan, amb molt poca diferència entre elles, Aragó, Múrcia, La Rioja i les Illes Balears.

Catalunya se situa 4,7 punts pel damunt de la mitjana de l’estat, 3,2 de la comunitat de Madrid i 6 punts pel damunt del País Basc.

Fins aquí els fets. És evident que aquesta realitat té implicacions per al model educatiu, i potser també per als resultats.

Però potser també val la pena ens fixem, per contextualitzar, en altres dades que també podem trobar a l’informe PISA, i que són conseqüència directa de la gestió d’aquests fluxes migratoris, més enllà de l’impacte que té el seu volum.

Així, podem veure p.ex. quina és la diferència entre els assoliments en l’àmbit de Matemàtiques, de Lectura i de Ciències, entre els alumnes de cada sistema, segons siguin “naturals” o “immigrants”. Abans hem vist el volum. Ara anem a veure com s’ha gestionat. I la “sorpresa” la tenim quan veiem que la diferència entre naturals i immigrants a Catalunya és menor de la que tenen comunitats amb menys percentatge d’estudiants immigrants, com poden ser Madrid i, sobretot, el País Basc.

Així, en mates, els estudiants “immigrants” a Catalunya tenen una mitjana de -43 en relació als “naturals”, mentre que a Madrid és de -46 i al País Basc de -70, en lectura a CAT també de -43, a Madrid de -38 i al País Basc de -51, i a Ciències a Catalunya de -47, a Madrid de -43 i al País Basc de -54.

A Catalunya s’ha fet, malgrat les dificultats, una molt bona feina d’integració de l’alumnat procedent d’onades de les recents onades migratòries. Les dades són clares. I ens n’hem de sentir orgullosos. Sí, crec és una dada rellevant que ajuda a contextualitzar.

Sobre la visió global del model de formació i els seus resultats (contundents)

Com ja he “criticat” abans, el resultat de PISA ha estat aprofitat per gairebé tothom per llençar soflames catastrofistes, apocalíptiques, en relació al nostre model educatiu, a la gestió que se n’ha fet i al desastre al que ens aboca.

Però per contextualitzar les dades PISA i així situar-les en un context d’un zoom més ampli, que integri tots els resultats del conjunt del model, i ens permeti la seva comparació a nivell estatal i internacional, tenim un indicador valuosíssim: el percentatge de població 30-34 anys amb estudis superiors (és un indicador de l’estadística oficial i de comparabilitat internacional bàsica). I les dades, amb la seva evolució al llarg dels anys, i comparades CAT-ESP-UE ens les proporciona l’IDESCAT:

Fixem-nos en tres anys per explicar bé i entendre millor la importància del que hi ha al darrere d’aquestes dades:

-          L’any 2012 a Catalunya hi havia un 40,6% de la població entre 30-34 anys. La mitjana de l’estat espanyol era del 40,2% i la mitjana de la UE del 34,1%. És a dir, l’any 2012 el percentatge de població amb estudis superiors a CAT i ESP era pràcticament igual, només un 0,4 superior CAT. I en relació a la UE, CAT estava 6,5 punts per sobre.

-          L’any 2015 el % de població 30-34 amb estudis superiors a CAT era del 43,15%, el de ESP del 41% i el de la UE del 36,5%. És a dir CAT havia incrementat la seva distància en relació a ESP (de 0,4 a 2,15) i pràcticament s’havia mantingut igual en relació a la UE (de 6,5 a 6,65)

-          L’any 2022, últim amb dades disponibles, que també és l’any del treball PISA, el percentatge de població 30-34 anys amb estudis superiors a CAT havia pujat fins al 55,6%. Al conjunt de l’estat fins al 50,5% i a la UE fins al 42%. És a dir, que malgrat el % havia crescut arreu, a Catalunya el model educatiu havia disparat, en relació a la mitjana de l’estat i de la UE, la població amb estudis superiors. En relació a ESP la diferència a favor de CAT havia passat de 2,15 punts a 5,1 punts, i en relació a la UE de 6,65 punts a 13,6 punts.

I segueix creixent el nombre d’estudiants que arriben a la Universitat (les dades més recents!)

Del curs 2019-20 al curs 2021-22 (últim amb dades disponibles) el nombre d’estudiants cursant estudis a la universitat es va incrementar, a Catalunya, en 5.647.

I aquest 2023 ha batut tots els rècords d’alumnes matriculats per fer les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) per a l’actual curs, el curs 2023-24, un 15,3% més que els alumnes que es van matricular per fer les PAU l’any 2019 per accedir a la universitat el curs 2019-20.

2023: les dades d’inserció laboral més positives dels graduats universitaris:

Com hem vist el model educatiu català està portant cada cop més joves a tenir estudis superiors, en uns percentatges que evolucionen a l’alça en relació als del conjunt de l’estat i a la mitjana de la UE. Sí, el model educatiu català segur té moltes coses a millorar, però està oferint resultats molt positius cada cop per a més joves.

S’incrementa el nombre d’estudiants a la  universitat i que accedeixen a la universitat... i en contra del que prediquen els catastrofistes, també s’incrementa la inserció laboral dels nostres graduat universitaris.

Segons les dades de l’últim estudi al respecte, d’aquest 2023, que són les dades de referència estadística, el treball i seguiment dels graduats que fa AQU Catalunya, un 91% dels graduats universitaris treballa. A més a més la immensa majoria (el 86,2%) ho fa desenvolupant tasques pròpies de titulació universitària (el 72,5% tasques pròpies de la titulació i el 13,7% tasques universitàries, però no pròpies de la titulació)

En definitiva:

L’informe PISA és un informe que sempre cal tenir present. Però no és l’únic informe ni les úniques dades per tenir una avaluació completa del nostre sistema, d’allò estem fent bé i d’allò que necessita millorar.

Una pinzellada de dades mostrals i aïllades del context del sistema és absurd generin tots aquests discursos catastrofistes, apocalíptics, en relació al nostre sistema educatiu, en tot el seu conjunt. Com he demostrat només amb unes poques dades de context, el nostre model, entès com un conjunt d’etapes formatives que ofereixen una formació als nostres estudiants que cada cop obre més portes a més d’aquests estudiants, funciona. I ho fa millor que els sistemes del nostre entorn.

Segur hi ha moltes coses a millorar. Segur que hem de fer front a noves realitats. Però això ha estat ara i sempre. I les dades globals demostren que ho estem fent prou bé, i que malgrat sempre hem de tenir present gestionar des de la millora contínua, també hem d’estar orgullosos del que fins ara hem fet. Perquè ho hem fet i estem fent força bé.

La direcció de l'ANC promovent una llista cívica, en format agrupació d'electors, dinamitant objectius i estatuts fundacionals ANC

La direcció de l’ANC ja fa dies ha assumit el lideratge del plusquamperfectisme indepe. La direcció illuminati de l’ANC ja fa temps que ha abandonat totalment el sentit de moviment cívic amb el que es va fundar, per estar treballant única i exclusivament per generar una quarta o cinquena llista en l’espai electoral. 

Abans de les eleccions generals del juliol l’ANC va voler fer campanya per l’abstenció o el vot nul, contra els partits indepes que es presentaven a les eleccions (ERC, Junts i CUP). La pregunta de la consulta entre els associats de l’ANC feia així: “¿Estàs d'acord que a les eleccions espanyoles del 23 de juliol l'Assemblea promogui l'abstenció activa i el vot nul polític, amb la papereta del «Sí a la independència» del Primer d'Octubre?””. Doncs bé, per a frustració de la direcció illuminati de l’ANC, el 59,71% dels socis de l’ANC no hi va estar d’acord, vam rebutjar aquest plantejament. Només un 38,67% dels socis ANC que van votar hi van estar a favor.

Però malgrat la desautorització de les bases de l’ANC, la direcció illuminati no va desistir de gestionar l’ANC com a eina d’atac als altres indepes que no són ells, com a eix central de la seva estratègia per desgastar-los i així obrir pas a la seva llista electoral.

Per això ara, després dels acords de Junts i ERC que han fet possible la investidura de Pedro Sánchez, la direcció illuminati de l’ANC ha promogut un manifest en el que bàsicament diuen que rebutgen radicalment els pactes signats per ERC i Junts, perquè segons ells comporten la normalització de Catalunya, sense assolir la independència, i exigeixen a ERC i Junts que reverteixin aquests acords signats...excepte que el govern espanyol es comprometi a fer efectiva la independència i que el Parlament aprovi un pacte per aixecar la DUI.

Aprofitar les circumstàncies i escenari generat per les eleccions del 23J per intentar assolir coses molt importants com l’aministia o la mediació internacional i reconeixement del conflicte polític de caràcter nacional és, per a la direcció illuminati, pitjor que res, perquè no hem assolit la independència. Encara més, que els resultats hagin portat a que amb el que fas (pactar) facis president a algú amb qui has pactat assoliments molt importants, normalitza la situació, però que amb aquests mateixos resultats, l’estratègia ANC sigui no fer res, i així fer possible un govern de PP i de VOX, això no normalitza res.

En fi.

Doncs bé, fa uns quants dies, el 22 de novembre, jo i tots els socis de l’ANC rebíem un e-mail de l’ANC amb aquest manifest rebutjant els pactes d’ERC i de Junts, i demanant a tothom que ens hi adheríssim, que signéssim donant-hi suport, per expressar així el rebuig massiu a aquests pactes.12 dies després aquest manifest només té 849 adhesions. 

L’ANC té uns 45.000 socis amb dret a vot, i uns 50.000 adherits com a simpatitzants. Doncs adreçant-te a unes 90 mil persones de l’ANC (socis i simpatitzants), només 849 signatures de suport a aquest manifest.

Aquesta nova desautorització de la direcció illuminati de l’ANC és MONUMENTAL. Qualsevol persona amb un mínim de dignitat o hauria plegat o hauria corregit el rumb.

Però a l’actual direcció de l’ANC els hi és igual que les seves propostes siguin massivament rebutjades pels associats. Ells tenen molt clar quin és el seu objectiu: provocar el màxim desgast i destrucció possible en les organitzacions polítiques i cíviques de l’independentisme, que afavoreixi així la sortida a escena de la seva llista cívica, o sigui, d’una quarta o cinquena llista electoral independentista, ni que al fer-ho estiguin dinamitant l’ANC.

En el comunicat que avui ha fet pública la direcció de l’ANC han dit:

“El Secretariat Nacional de l’Assemblea ha aprovat, per una àmplia majoria, la creació d’un grup de treball per desenvolupar el projecte de llista cívica.

Aclarim alguns dubtes al voltant d'aquesta decisió. Fil:

Tal com expliciten els dos últims fulls de ruta de l’entitat, “que l’Assemblea esdevingui un partit i es presenti a les eleccions no és una opció”. Proposem impulsar una agrupació d'electors per a les pròximes eleccions al Parlament, en cap cas convertir-nos en un partit polític.”

La presa de pèl als associats d’aquesta direcció illuminati de l’ANC és absolutament vergonyosa.

L’article 2.4 dels estatuts de l’ANC, en el que s’estableixen les finalitats que té l’ANC, diu:

“2.4. L’Assemblea Nacional Catalana es mantindrà totalment independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors i no es presentarà a cap tipus d’eleccions.”

A veure, direcció de l’ANC: què no s’entén dels objectius i estatuts fundacionals de l’ANC?

“L’ANC ES MANTINDRÀ TOTALMENT INDEPENDENT DE QUALSEVOL PARTIT POLÍTIC COALICIÓ ELECTORAL.... O GRUP D’ELECTORS”

El que està fent la direcció illuminati de l’ANC és gravíssim: no només és que no es mantingui l’ANC totalment independent de qualsevol grup d’electors, com diuen els estatuts, és que la direcció illuminati de l’ANC, diu obertament que volen treballar PER IMPULSAR una agrupació d’electors.

És flipant.

I en el que ja és “es colmo” diuen, com si amb això tot arreglat, que en cap cas volen convertir l’ANC en un partit polític. Acabáramos!!!!

O sigui, posen tots els recursos de l’ANC a treballar per fer una llista cívica, en format agrupació d’electors, que va totalment en contra dels objectius i estatuts de l’ANC, i tenen la cara de dir que com que no faran un partit polític, ni presentaran l’ANC com a tal a les eleccions, doncs que tot bé.

La direcció illuminati de l’ANC l’està apartant totalment dels seus objectius fundacionals i de l’activisme cívic que fins ara havia liderat. Carregar-se així l’ANC és dramàtic, perquè el seu espai quedarà orfe per molt de temps.

Aquesta obsessió de l’actual direcció illuminati de reeditar una mena de nova Solidaritat és, a més a més, posar l’ANC a liderar la divisió i la confrontació independentista, la lluita caïnita entre indepes, de la que tothom en sortirà perdent, i, sobretot, en sortirà perdent el moviment independentista, allunyant-nos de la majoria social i de treballar dur per poder tornar a bastir una estratègia que ens torni a situar en una situació d’estar en condicions de poder fer la independència.

A la vista de tot aquest escandalós despropòsit l’altre dia vaig dir per tuiter que potser ja havia arribat el moment de donar-me de baixa de l’ANC. Però en el comunicat d’avui la direcció illuminati diu que sotmetrà a consulta als socis de l’ANC el resultat dels treballs per impulsar la llista cívica, i que ho farà dins el primer trimestre del 2024. Així les coses, m’agafo a aquesta consulta (veurem si compleixen!), com a última oportunitat d’evitar la destrucció de l’ANC i de dinamitar el seu paper clau en el lideratge del moviment cívic independentista.

Evidentment faré campanya i votaré en contra de que l’ANC impulsi cap llista electoral.

Com he explicat abans, aquest 2023 les propostes de la direcció illuminati ja han estat ampliament rebutjades per la massa social i militant de l’ANC, amb gairebé el 60% dels vots contra la direcció. I ara amb aquest descomunal fracàs en la recollida de signatures contra els pactes, havent-ne recollit només 849, d’un total de 45.000 socis i 90.000 socis i simpatitzants.

És també una dada molt reveladora les poquíssimes entitats que han signat aquest manifest. N’he comptat 4. I entre aquestes 4... què hi trobem? Doncs Solidaritat Independentista, el partit indepe més efímer de la història, només va tenir representació al Parlament una legislatura, i l’associació Donec Perficiam, el moment de més glòria de la qual fou la convocatòria que feu l’Onze del 2021 per fer una manifestació “en paral·lel” a la convocada per l’ANC, que acabà amb uns 30 convocats de Donec Perficiam intentant barrar el pas a Via Laietana als 400.000 manifestants de la convocatòria de l’ANC al crit de “PROU TRAÏDORS i BOTIFLERS”.

Permeteu-me, per acabar, també unes poques dades sobre aquests models polítics de la direcció illuminati de l’ANC, allò de les Primàries: a les municipals del 2019 les candidatures de Primàries van tenir al voltant de 40.000 vots, i uns 25 regidors (sobre 9.000 regidors que hi ha al nostre país), mentre que a les municipals del 2023 no han passat de 5.000 vots i un parell o tres de regidors. És significatiu el “descalabro” a Barcelona, que havia estat la gran aposta del 2019: a les municipals del 2019 van tenir 28.000 vots, no van obtenir cap regidor, però van aconseguir que no hi hagués govern independentista a l’Ajuntament de BCN. Aquest 2023 els de les Primàries, a Barcelona, han tret 1.415 vots i, evidentment, cap regidor.

Aquests són els models d’èxit en els que s’estan inspirant els de la direcció illuminati de l’ANC per a això de la llista cívica: un model que només es basa en situar la resta d’independentistes que no són ells com el seu principal, de fet gairebé únic, enemic, amb l’únic objectiu de desgastar-los tant com sigui possible per rascar uns vots que els permetin entrar al Parlament. Un cop dins, tres o quatre diputats serien celebrats com un grandíssim èxit, tota la seva actuació política consistirà en seguir l’atac implacable contra tots els altres independentistes que no són ells, agafant-se a la profunditat del discurs dels Donec: prou traïdors i tots sou uns botiflers. Amb aquest missatge des de la tribuna del Parlament, repetit cada dia, sense importar el que s’hi estigui debatent, confien no els passi com a Solidaritat, confien no desaparèixer en una legislatura, i així poder seguir amb la seva estratègia de que tots els que no som ells som traïdors i botiflers.

6 anys després de l’1-O l’independentisme i el nostre país estem en una situació molt complicada. Sortir-ne no serà fàcil. En aquest escenari, en aquest context, jo només tinc clares dues coses: 

• que per poder-hi tornar hem de ser capaços de llegir adequadament el país que som avui, per poder-hi tornar a connectar, i 

• que ens necessitem a tots, perquè si no hi som tots no hi ha cap possibilitat d’estar en condicions de fer la independència. I només hi podrem ser-hi tots si tots treballem per enterrar les destrals de la divisió. 

Hem de treballar i militar per fer-ho possible, per enterrar la fractura divisiva que bloqueja les nostres aspriacions nacionals, no per fer aquesta divisió cada dia més fonda i destructiva, que és el que està proposant aquesta direcció illuminati de l’ANC.

 

Segona anàlisi del BOP del CEO: la independència, la nació, la societat i l’independentisme. Les dades clau!

Com vaig avançar en l’anterior article analitzant la 3a onada del BOP del CEO, que vaig dedicar quasi exclusivament a les projeccions electorals, volia estendre l’anàlisi a altres elements del BOP que m’han semblat de gran interès, extraordinàriament valuosos per a ajudar-nos a entendre la nostra societat, la nostra nació, el suport a la independència i el paper que hi pot tenir en tot això l’independentisme.

Voler o no voler la independència i votar o no votar contra la independència

En aquest BOP el CEO planteja una qüestió transcendent en la nostra estratègia per fer la independència: voler o no voler la independència i votar o no votar contra la independència.

La reflexió a la que ens porta l’anàlisi d’aquestes dades és valuiosíssima, de gran transcendència, en relació al que som, al que volem i al que hem de tenir clar per, tal com som, i el que volem, què hem de tenir sempre en compte si hi volem arribar.

El BOP del CEO planteja una primera qüestió:

•           VOL que Catalunya esdevingui un estat independent?

La resposta és molt concloent: un 51,9% No ho VOL i un 40,8% Sí ho VOL. Segons això més de la meitat dels catalans, preguntats sobre si volen la independència, diuen que no la volen, amb 11 punts de distància en relació als que sí la volen.

Però també planteja una altra qüestió:

•          Si  hi hagués un referèndum sobre la independència, vostè votaria a favor (Sí) de la independència o en contra (No) de la independència?

I els resultats no tenen res a veure. Si el referèndum fos unilateral un 39,7% votarien a favor de la independència, un 26,1% en contra i un 20,4% no aniria a votar

Si el referèndum fos acordat un 42,1% votarien, Sí, és a dir, a favor de la independència, i un 31,1% votarien NO, o sigui, en contra. Un 10,8% no aniria a votar i un 9% votaria en blanc.

I aquesta és la clau del nostre procés: per a molts dels nostres conciutadans una cosa és no voler la independència i una altra cosa és votar en contra de la independència.

Fixem-nos que el 40,8% de Sí en la primera pregunta, la de voler o no voler la independència, és pràcticament idèntic al 42,1% que votaria Sí a la independència en cas de referèndum acordat.

En canvi el 51,9% que no volen la independència no té res a veure amb el 31,1% que en cas d’un referèndum acordat votarien No a la independència.

Els que volen la independència coincideixen pràcticament al mil·límetre amb els que votarien Sí a la independència.

Però en canvi els que votarien No a la independència són 20 punts menys que els mateixos enquestats que es manifesten explícitament com que no volen la independència.

Està molt clar: una cosa és no voler la independència i una altra cosa és votar en contra de la independència.

Des d’un punt de vista d’estratègia independentista aquestes dades ens fan evident que qualsevol estratègia independentista, si vol ser majoritària, necessita actuar en dos camps:

•         Per una banda en fer créixer els que VOLEN la independència. Ara mateix els que no la volen són majoria, són 11 punts més que els qui la volen. Qualsevol estratègia independentista passa per arribar a més gent, per fer créixer el nombre dels que Sí volen la independència i disminuir els qui no la volen, fins que també en aquesta qüestió, sobre el voler o no voler, el Sí sigui clarament majoritari, que ara no ho és.

•  Per una altra banda qualsevol estratègia independentista ha de tenir clar que el Sí a la independència en un possible referèndum només serà majoritari si, com ara reflecteix el BOP del CEO, una part molt significativa dels qui no voldrien la independència es mantenen en aquesta posició de no votar-hi en contra.

 Si aquests 20 punts de catalans que diuen no voler la independència, però que no votarien en contra de la independència, per mil motius, de repent comencessin a tenir por de la independència, en comptes de respectar-la com fins ara, i per tant votessin en contra, el No a la independència seria majoritari.

Així les coses, perquè el Sí a la independència segueixi sent, davant un referèndum, l’opció que més vots tindria, i perquè pugui créixer entre els qui no votarien en contra de la independència, malgrat no voler-la, el que cal és ser molt i molt conscients del país que som, de la societat que som i de la nació que es configura a partir d’aquest com som.

L’independentisme ha passat en 10 anys de ser minoritari, gairebé residual, a ser majoritari políticament per haver fet les coses bé, per haver-se mantingut fidel a uns principis que han estat clau perquè en una societat complexa com la nostra, que es configura encara més complexament des del punt de vista nacional, siguin majoria els que votarien a favor de la independència, gràcies a que una part molt important de la nostra societat, per tant membres de la nostra nació, no la voldrien, però no volen oposar-s’hi.

Aquests principis, aquests valors amb els que l’independentisme ha sabut treballar, proposar la independència com una oportunitat per a tots, en la que tothom hi té cabuda, que no exclourà ningú i que implicarà més i millors oportunitats per a tots... són la clau, per a  mi, de tot plegat. 

Una clau que podríem resumir en la dimensió integradora de país del “un sol poble”.

La nostra societat es configura a partir d’un enorme sentiment d’identitat nacional compartida, que s’ha sabut gestionar i integrar prou bé com perquè la nació que som respecti els sentiments associats a la nostra diversitat d’orígens. I en aquest punt és on hi ha la clau d’aquests 20 punts de diferència entre els que no volen la independència però no pensen oposar-s’hi, no volen votar-hi en contra.

Fixem-nos-hi: un 74% dels catalans tenen, amb major o menor intensitat, un sentiment d’identitat compartida català/espanyol. La majoria de la nostra societat es manifesta sentir-se tan catalans com espanyols (el 43,7%), seguits del 24,4% que es posicionen com a més catalans que espanyols i del 6,1% que se situen com a més espanyols que catalans. Només un 5,8% es manifesta com “únicament espanyol”, mentre que únicament catalans només manifesten sentir-se’n el 16,9%.

El 41% de catalans que volen la independència i votarien sí a la independència, menys de la meitat es manifesten nacionalment com a “únicament catalans”. Els 25 punts que falten fins ser el 41%, és a dir, més de la meitat, són catalans que s’expressen des d’una identitat nacional compartida català/espanyol. I aquest és el gran èxit de l’independentisme: haver estat capaços de sumar partidaris de la independència entre orígens molt diversos que han generat sentiments d’identitat compartida que no han estat obstacle per assumir la independència com la millor opció per al nostre país.

Sense entendre la complexitat del nostre fet nacional, sense respectar que, agradi o no, som i ens sentim com som i sentim, i del que es tracta és d’assumir com som i el que implica, sempre sota la llum guiadora del “un sol poble” candelià com a eix de construcció nacional, no ens en sortirem.

Un 88,8% de la nostra societat se sent i així es manifesta, molt vinculada a Catalunya, però també hi ha un 53,5% de la nostra societat se sent molt vinculada a Espanya. Entendre aquesta diversitat nacional, de sentiments, i la seva complexitat, i gestionar-la bé, com fins ara hem sabut fer, és clau en qualsevol estratègia independentista.

El nostre “enemic” és l’estat espanyol, no “els espanyols”, així en general, excepte que vulguem que l’independentisme quedi residualitzat en un 16,9%, i deixi de ser la majoria social i política que ara mateix és.

Una altra claríssima manifestació d’aquesta pluralitat de la nostra societat, des de la que es construeix la nostra realitat nacional la trobem en la llengua: el castellà és la llengua primera del 57,8% i el català del 36%, però el català esdevé la llengua pròpia del 42,1%, mentre que el castellà és la llengua pròpia del 46,8%. I per a un 10% ho són, les seves llengües pròpies, tant el català com el castellà.

El castellà no és l’enemic del català: l’enemic del català és l’estat espanyol. Per això volem la independència. No la volem per anar contra la gent que parla el castellà, ni per anar en contra de que puguin parlar el castellà. No podem negar la nostra realitat i molt menys tenir estratègies i desplegar polítiques i discursos contra la realitat de com som.

Les dades són contundents. No entendre-ho ni aplicar el que ens expliquen ens portaria a que la independència no sigui possible des del seu punt més fonamental, que és el de ser l’expressió d’una voluntat democràtica majoritària de la nostra societat.

Tots aquests discursets de nyordisme, de castellanofòbia, de tractar la gent de colons... no ens fan avançar, sinó retrocedir, esdevenint una de les pitjors amenaces que pot tenir la lluita per fer realitat la independència.

Però de la mateixa manera que hi ha coses de la nostra realitat social, nacional i política que si no les sabem gestionar amb intel·ligència i estratègia de futur poden acabar decantant la societat cap a una majoria política hostil a la independència, n’hi ha moltes altres que ens vertebren nacionalment, perquè són l’expressió política de la voluntat d’un poble, diferenciada de la de la resta de l’estat.

Al BOP del CEO tornem a veure com un 73,1% del nostre país creu que tenim el dret a decidir el nostre futur en un referèndum. És una xifra espectacular. Aquest 73,1%, integra no només l’independentisme, sinó molts alts percentatges de votants d’altres formacions polítiques, trencant tots els motllos amb aquest 35% de votants del PP o un increïble 37% dels votants de Vox que diuen estar-hi d’acord.

Més enllà del Sí o del No davant la independència, el cert és que l’independentisme també hauria de treballar estratègicament la realitat que s’expressa en les respostes a la pregunta múltiple sobre quina creuen hauria de ser Catalunya en relació a Espanya: un 31,4% diuen que una comunitat autònoma, un 23,8% un estat dins una espanya federal i un 30,9% un estat independent.

La clau de la majoria independentista està en que a aquest 31% nucli dur que estan per l’estat propi, s’hi apleguin prou suports, entre els que d’entrada no ho estan, per arribar a ser com a mínim aquest 41%, i que d’aquest 61,6% que no tenen l’estat propi com a primera opció, només entre un 31 i un 36% votin no a la independència. La clau de la independència és també que només la meitat dels que no tenen l’estat propi com a opció per a CAT, votin en contra de la independència, que l’altra meitat no s’hi oposi.

No hi haurà independència sense assumir-nos com la realitat social i diversa que som, que és la que configura, avui en dia, la nostra nació. No som ni la societat ni la Nació dels anys 30 del s.XX, ni la societat ni la Nació del 1714. Hem evolucionat, hem canviat, però mantenim viva l’aspiració nacional, la independència, perquè l’hem sabuda traslladar de generació en generació, no momificada, sinó ben viva.

Hi ha encara un últim factor determinant en la configuració d’aquesta majoria social, nacional i política per fer la independència i aquest factor és que no només hi ha d’haver una estratègia independentista integradora nacionalment, sinó que hi ha d’haver un moviment i una direcció política i cívica que generi credibilitat, que transmeti confiança i seguretat.

Només la suma d’aquesta direccio política amb una estratègia compartida, executada des de la confiança, transmetent credibilitat, pot portar-nos de nou a la mobilització i el compromís popular, ciutadà, nacional, que vam viure l’octubre del 2017.

Abans explicava que aquest novembre, en la pregunta de resposta múltiple sobre el que ha de ser Catalunya, només un 31% responien que un Estat Independent. El màxim suport a l’estat independent en aquesta pregunta de resposta múltiple fou el 40% de suport que tingué l’any 2017, quan tots anàvem a una.

I també abans, a l’inici de l’article, explicava que aquest novembre 2023 a la pregunta de si VOL o no VOL la independència, un 41% diuen que sí i un 52% que no. L’octubre del 2017 és l’únic moment en el que fins i tot el Sí a la pregunta de “voler” ha estat majoritari. Al CEO d’aquell octubre del 2017 un 49% deien que Sí volien la independència, davant un inferior 43% que deien que no volien la independència.

El procés per fer la independència o per estar en condicions de lluitar per fer la independència requereix, com hem vist, guanyar-se la confiança de la majoria social, i ser creïbles. Ho vam saber fer i ser, i és en el moment en el que la independència ha tingut el màxim suport.

Tot el que ha seguit no culminar el procés de l’1-O, tota aquesta divisió i frustració al llarg d’aquests anys, ha fet molt mal al moviment i ens ha allunyat d’estar en condicions de tornar-hi, de reprendre la lluita per fer possible la independència. Tornar-hi no serà fàcil. Ni d’avui per demà. Però estem en condicions de fer-ho, perquè, com vam veure en l’anterior anàlisi d’aquest CEO, es mantenen força estables els suports a les diferents formacions independentistes. I això ja és molt.

Com he dit al llarg d’aquest segon article analitzant la 3a onada del BOP del CEO, ara mateix la principal amenaça la tenim en aquests discursos incapaços d’entendre la realitat de la societat i la nació que som, que poden dinamitar tots els fonaments des dels que s’ha aixecat l’independentisme, deixant sense cap opció el moviment que hem bastit transmetent-nos generació rere generació el nostre compromís militant i ideal de país.

Però no és l’única amenaça a la que haurem de fer front. Igual de destructiva i letal per a l’independentisme és tot aquest discurs i estratègia del plusquamperfectisme illuminatti que fa molts mesos està promovent l’ANC o Clara Ponsatí i Jordi Graupera. Els projectes de quarta/cinquena llista són projectes absolutament personals, que amenacen amb dinamitar tot l’espai, reduint-lo a un fracturat puzle de sigles i caïnisme, que abocarà l’independentisme a la minorització parlamentària, deixarà el país en mans del PSC i per a generacions molt futures qualsvol opció de recuperar la més mínima credibilitat.

 

No ho veig igual que el CEO (Anàlisi crític de la projecció de vot de la 3a onada del BOP del CEO)

Divendres vam tenir una nova entrega de la millor enquesta que es fa a Catalunya, el Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat.

No m’ho cansaré de repetir. És la millor enquesta que es fa al país, amb 2.000 enquestats, i amb el valor extraordinari de la seva periodicitat, que ens permet seguir les evolucions de la percepció i el posicionament social i polític de la nostra societat.

Malgrat això, malgrat dir això, i ara ja entrem en la fase avaluativa, el cert és que un cop més, en aquest BOP del CEO, la meva manera d’enfocar l’anàlisi dels resultats demoscòpics projecta un resultat diferent del que oficialment ha fet públic el CEO. I estic parlant, sí, de la projecció de vot. Sí, potser la meva manera d’enfocar i analitzar les enquestes, els resultats demoscòpics, no és la més ortodoxa acadèmicament parlant... però ningú no pot qüestionar-me que “una mica” funciona. La projecció de resultats electorals que he fet des del 2012, bàsicament en eleccions al Parlament de Catalunya, però també en resultats a Catalunya d’eleccions generals i de les municipals a Barcelona... l’he “encertada” sempre, excepte en les últimes al Parlament, en la que sí projectava el triomf del PSC; però situava en segon lloc a Junts i en tercer lloc a ERC. En aquest article vaig explicar el fet que va generar, la darrera setmana de la campanya d’aquelles eleccions, un canvi que és el que va provocar que les meves anàlisis i projeccions no fossin del tot encertades.

No dic tot això per cap altra cosa que per situar en valor, crec que tinc dret a fer-ho, la meva manera d’enfocar l’anàlisi demoscòpica, que, com deia, no és la més ortodoxa acadèmicament parlant, però que, i als resultats d’aquestes anàlisis em remeto, sí és molt efectiva llegint la projecció política en termes de força electoral de les enquestes, així com de detectar els biaixos de les anàlisis i projeccions oficials que són determinants, al meu entendre, perquè s’acabi publicitant una projecció electoral errònia.

Aquesta projecció pública d’uns resultats condicionats pels biaixos mostrals no té perquè ser el fruit d’una manipulació política, tot i que en ocasions sí ho sigui, sobretot en el cas de certs mitjans de comunicació.

Atenent a que dissortadament la projecció electoral és sempre el que concentra la més alta atenció mediàtica de totes les enquestes, estic obligat a començar la meva anàlisi per aquest punt d’aquest BOP del CEO, tot i que a l’enquesta hi ha moltes altres coses tant o més interessants i importants que aquesta projecció electoral. Són tants aquests elements d’interès que el més segur és que avui publiqui aquest article dedicat al tema electoral i en un segon article publiqui l’anàlisi de tots aquests altres elements demoscòpics que jo considero d’extraordinari interès, valor.

El BOP del CEO fet públic divendres passat, basat en una enquesta feta a 2.000 persones entre la primera setmana d’octubre i la primera de novembre, ha projectat a tots els mitjans de comunicació un escenari electoral dominat pel PSC, que creix en intenció de vot i escons, seguit d’una ERC que bàsicament repetiria resultats en relació al 2021, però que marcaria diferències en relació a Junts, trencant l’empat del 2021, per la pèrdua de suports electorals i de diputats de Junts. En quarta posició se situaria un PP que havia estat residual el 2021, però que ara arrossegaria el vot de Cs i una mica del de VOX; fins situar-se en aquesta quarta posició. La resta de formacions (Comuns, CUP i VOX més o menys com ara, tot i que amb possible ascens de Comuns i descens de VOX).

Aquests resultats que ha projectat el CEO d’aquest 3r. BOP del 2023, i que han recollit acríticament tots els mitjans de comunicació, i malgrat la “cuina” de projecció electoral que han aplicat... no són els resultats electorals que jo llegeixo analitzant demoscòpicament l’enquesta, sobretot, com sempre faig, les dades que neutralitzen els possibles biaixos mostrals.

Aquest BOP del CEO té un claríssim biaix de sobrerepresentació mostral entre els votants d’ERC i d’infrarepresentació entre els votants de Junts, i aquest important biaix no ha estat “neutralitzat”, i per això projecta en els resultats oficials uns resultats electorals que jo no sé veure, que em semblen erronis.

Sí, ja sé que les mostres demoscòpiques no es configuren a partir del record de vot dels enquestats, però si no s’atén als biaixos que hi pugui haver en aquest àmbit, es poden estar oferint uns resultats incorrectes, molt esbiaixats.

Fixem-nos-hi:

A les eleccions del 2021, sobre vots vàlids, ERC va tenir el 21,30% dels vots i Junts el 20,07% dels vots.

Al record de vot de l’enquesta (sobre vot total, no sobre el vot vàlid emès), un 17,3% dels enquestats diuen van votar ERC i només un 9% que van votar Junts. Passem d’una diferència a favor d’ERC a les eleccions 2021 d’1,23 punts a una diferència de 8,3 punts entre els enquestats. I això no es té en compte en la projecció electoral que fa l’enquesta.

Fixem-nos en una altra cosa: el BOP del CEO projecta un vot directe a ERC entre els enquestats del 18,3%. Tenint en compte que el record mostral entre els votants d’ERC és del 17,3% vol dir que ERC no perdria vot en unes noves eleccions, i fins i tot podria guanyar-ne una mica, un puntet, dit així, que com veurem després tampoc és així, però sí que ens permet veure que Junts amb un 9% de record de vot projecta un 11,1% de vot directe, és a dir, que podria guanyar fins a dos puntets més. Doncs el CEO en la “cuina” projecta a ERC un marge de millora de fins a 4 punts, mentre que a Junts només de 3. Estrany.

Sí, hem parlat del vot directe. Però en la projecció de vot hi ha molts altres elements a tenir en compte, i que són els que a mi em serveixen per veure què ens està projectant aquesta eina demoscòpica en relació a l’escenari electoral.

El primer que cal dir és que l’enquesta reflecteix molt clarament una contundent estabilitat de l’escenari electoral, fonamentada en l’altíssima fidelitat de vot entre els seus votants de pràcticament tots els partits i els febles transvasaments de vots entre tots ells. Això només ho trenca la desaparició de C’s, que aboca un 25% dels seus antics votants cap al PP, com a principal beneficiari, seguit del PSC, amb un 16,7%.

No trobo cap explicació a l’escenari oficial de projecció de vot que fa el BOP del CEO en relació al diferencial entre ERC i Junts. Com hem vist abans projecta que ERC se situaria entre el 18% i el 22% dels vots, i entre 29 i 34 escons (ara n’hi té 33). En canvi a Junts li projecta entre un 12% i un 15% dels vots (6-7 punts menys que ERC) i entre 19-24 escons (ara n’hi tenen 32).

Ja hem vist que la sobrerepresentació d’ERC en relació a Junts és de 7 punts. Però amb raó es podria dir que malgrat això, altres elements de l’enquesta explicarien aquest descens de Junts davant d’ERC. Hi podrien ser, però no els he trobat, no hi són enlloc.

Fixem-nos en dues dades molt clares: Junts té una fidelitat de vot altíssima, del 78,3%, i ERC també la té molt alta, però inferior a la de Junts, del 73,7%, és a dir 5 punts menys de fidelitat de vot. Per tant en aquest camp demoscòpic no hi trobem cap explicació, al contrari, són dades que jugarien a favor de Junts, no en contra.

Però també hem de mirar altres dades molt importants, com són els fluxos de vot entre les diferents formacions, tant els fluxos a favor (el vot que es rep procedent d’antics votants d’altres partits) com els fluxos negatius (el vot que es perd d’antics votants cap a d’altres formacions).

El meu consell és no fixar-se en els percentatges per sota marge d’error, no fixar-nos, per regla general, en els transvasaments de vot per sota del 2,5%.

I mirat així, què ens trobem a l’enquesta? Hi ha alguna dada que pugui explicar perquè el CEO projecta aquest diferencial negatiu cap a Junts en relació a ERC? Doncs jo no només no n’he trobat cap, sinó que les dades de l’enquesta de fet, si expliquen alguna cosa, ho fan en sentit invers.

ERC sí que és cert que té més transferència de vot de votants procedents d’altres partits que Junts, i això és positiu. El problema és que quan posem al costat els fluxos a favor i en contra que té ERC en relació als altres partits... surt perdent!

Així veiem que el principal transvasament de vot que rep ERC és el 12,5% procedent d’antics votants de la CUP, però que també tenim un 4,9% d’antics votants d’ERC que ara votarien CUP, de manera que quan ho projectem sobre l’impacte que això té en els vots de cada formació, veiem que la CUP transferiria 23.740 a ERC i ERC 29.673 a la CUP, és a dir, que ERC tindria un balanç negatiu.

Entre els votants de Junts del 2021 ara un 3,9% diuen votarien ERC, el segon major transvasament que té ERC. Però un 6,1% dels antics votants d’ERC diuen ara votarien Junts, de manera que ERC guanyaria 22.251 vots provinents de Junts, però en perdria 36.940 cap a Junts.

Amb el PSC passaria el mateix. Un 3% d’antics votants PSC anirien a ERC (uns 19.642), mentre que un 4,3% d’antics votants d’ERC ara anirien al PSC (uns 26.039), per tant, també balanç negatiu.

Junts pràcticament no té fluxos de vot en direcció altres partits que siguin rellevants, només aquest 6,1% procedent d’antics votants d’ERC.

Recapitulem: ERC té una fidelitat de vot més baixa que Junts, i tots els transvasaments de vots amb la resta de formacions (PSC, Junts, CUP...) són negatius...No entenc d’on surten aquests vots que diu el CEO té ERC i que no té Junts, que fan que ERC es mantingui o pugi i Junts baixi. No ho entenc. I evidentment no ho comparteixo.

El PSC és evident que enforteix la seva posició, però ara com ara potser tampoc no tant com projecta el CEO. El PSC té una gran fidelitat de vot, del 76,5%, i, el que és més important, està consolidant una posició central al mapa electoral de Catalunya, que els permet rascar vots de pràcticament tot arreu: un 2,9% del PP, un 4,3% d’ERC, un 16,7% de C’s, un 5,9% dels Comuns i fins i tot un 22,5% dels abstencionistes (el percentatge més alt). És a dir, que ara com ara, en unes noves eleccions al Parlament, sembla clar el PSC tornaria a ser la força més votada, i milloraria els seus resultats.

Malgrat la projecció que fa el CEO jo crec que ara mateix ERC i Junts tornarien a situar-se en un cert empat tècnic, atès que en relació a Junts descarto totalment la baixada que li projecta el CEO, més aviat al contrari, podria tenir un petit avantatge sobre una ERC que, malgrat tot (la pèrdua de vots a les últimes municipals i generals) a nivell de Catalunya es manté molt estable, amb una fidelitat de vot que tot i no ser de les més altes del panorama polític, sí és molt alta, sí evidencia una solidesa electoral com les anteriors eleccions no projectaven.

Pel que fa a la CUP és, amb diferència, la formació del bloc independentista que més desgast té, és a dir, que segueix perdent suports, tal i com ja es va evidenciar a les darreres municipals (on va tornar a quedar fora a l’Ajuntament de Barcelona) i a les generals del Juliol, on va perdre la representació que tenia, i va quedar fora. La CUP té ara mateix la més baixa fidelitat de vot de tot el panorama polític, de només un 64,1%, i amb fugues significatives cap a ERC i els Comuns, que tot i que en el cas d’ERC es puguin “compensar” perquè guanya uns pocs milers de vots procedents d’ERC, el cert és que evidencia la tensió interna del projecte, amb aquesta pèrdua de vots en direccions tan diferents com són ERC, els Comuns i fins i tot Junts.

Per cert, que sembla, malgrat l’explosió d’odi del plusquamperfectisme, liderada per Dolors Feliu i l’equip que va ensorrar Solidaritat des de l’ANC i per Clara Ponsatí i Jordi Graupera, líder expert en elevar el fracàs a categoria, com va demostrar amb les Primàries, una explosió d’odi que converteix tothom qui no són ells/elles en traïdors que només es mouen per la pagueta, incloent-hi aquí des del President Puigdemont fins l’últim votant d’ERC o de Junts... i no han parat de fer crides per no votar-los mai més, i que el que cal és una nova quarta o cinquena llista a la que votaran tots els independentistes de debò, denunciant els falsos independentistes........ doncs sembla que el seu missatge no acaba d’arribar als votants d’ERC ni de Junts ni de la CUP:

Només un 1,1% dels votants de Junts ara diuen volen votar una altra formació, que encara no hi és, però que s’entén hi serà, i un 1,6% dels de la CUP i un 0,6% dels d’ERC.

La lectura immediata dels nostres plusquamperfectistes serà que si això és així és que tots som uns traïdors, uns falsos independentistes, perquè no els volem votar a ells, que són els únics independentistes de debò, perquè el primer dia que entressin al Parlament aixecarien la DUI i tema sanjat, ja seríem independents.

Conclusions personals:

Els propers dies miraré de publicar nous articles analitzant altres elements i continguts molt i molt interessants d’aquest Baròmetre del CEO. Elements que no hauríem de perdre de vista. Estem en un moment molt complicat. Sis anys després de l’1-O no podem fer com si no hagués passat res, com si hagués estat ahir i només cal apretar el botó i ja ho tindríem. L’electorat independentista es mostra molt estable, en els seus suports a ERC, Junts, i una mica menys a la CUP. L’estabilitat té molt de mèrit, perquè sovint tot el que passa i totes les lectures que se’n fan és que poc més que tot ha saltat pels aires i estem en reculada. No és així. No és així, però tampoc podem ignorar les dades que ens alerten que l'independentisme pot estar perdent connexió amb un gruix important de la nostra societat. Espero poder-ho explicar millor en els nous articles sobre aquest BOP del CEO que voldria compartir amb tots vosaltres.

L’actual escenari polític, d’altíssima complexitat, amb tots els pactes que han permès la investidura de Pedro Sánchez, planteja, alhora, enormes riscos i impensables oportunitats. L’enquesta del BOP del CEO ens insisteix, però, que només si ERC i Junts són capaços d’arribar a consensuar un mínim diagnòstic de la situació, que permeti compartir una estratègia política i nacional, podrem aprofitar aquestes oportunitats que ara tenim al davant, impensables fa uns mesos. I ser forts per fer fronts als riscos i les amenaces. 

Ens necessitem tots, perquè només si hi som tots la independència és possible.