Anàlisi del Baròmetre de Barcelona: valoracions gestió, problemes i projecció electoral

Ahir divendres dia 27 de desembre, encaixonat entre Sant Esteve i el cap de setmana i el cap d'any, l'Ajuntament de Barcelona va fer públiques les dades de l'enquesta periòdica "Baròmetre de Barcelona".

I no m'estranya ho hagi fet públic en tan insòlit encalaixament: les dades són demolidores contra la senyora alcaldessa Ada Colau. Demolidores.

Com ja estareu cansats de sentir-me dir, dues coses que valoro d'una enquesta abans de decidir posar-m'hi o no a analitzar-la és, per una banda que sigui periòdica, atès que això ens proporciona perspectiva i capacitat d'anàlisi evolutiva, i aquesta ho és, tenim dades des de fa molts anys. I per una altra banda que l'enquesta posi suficient informació a l'abast públic, i aquesta ho fa: el servei d'estadística de l'Ajuntament fa públics dossiers de dades de l'enquesta des de diferents perspectives, i a més a més també permet accedir a diferents tractaments d'informació, com ara creuaments de dades per record de vot, per districtes, per sexe, per edat...


I a partir d'aquestes dues consideracions, he entrat a remenar les dades.
I hi ha coses interessants, que crec val la pena comentar, compartir amb vosaltres. També hi ha algunes alertes que vull assenyalar, per evitar fer "equivocades" lectures de l'enquesta, o no tenir en compte els seus biaixos, que hi són, i afecten a moltes coses, si no anem amb precaució analítica.

I aquesta cosa que cal tenir en compte, quan mirem tots els resultats, és el biaix de representació política en la mostra (quan l'enquesta no corregeix aquest biaix en les seves projeccions):

- dos partits estan molt sobrerepresentats: ERC i Comuns. ERC, en relació a les municipals Maig 2019 va tenir un 14,1% de vot, però té un 19,2% de record de vot a la mostra; els Comuns van tenir un 13,7% de vot i tenen un 17,4% a la mostra

- una opció política molt infrarepresentada: Junts per Catalunya. On més ho veiem és en relació al vot del 21D, quan JxCAT va tenir el 15,6% de vot a BCN, però a la mostra només hi ha un 10,5%. En relació a les municipals, JxCAT passa del 6,9% de vot al 4,7% de record de vot.

Això no invalida per a res l'enquesta, però sí que ho hem de tenir molt present, des de dues perspectives:

- des del punt de vista de la projecció de vot, atès que el Baròmetre només treballa amb vot directe, no corregeix els biaixos, això afecta fortament la projecció d'intenció de vot, com després veurem.

- en analitzar la resta de l'enquesta, quan veiem com els barcelonins valorem la gestió municipal, penseu que la realitat, sense biaixos, sempre serà una mica més negativa. Els votants dels Comuns i els d'ERC són els qui millor valoren Colau i gestió Comuns, i aquesta sobrerepresentació de 5,1+3,6 punts que sumen ERC i Comuns (per tant 8,7 punts més) "suavitza", tot i que no pot amagar, les males valoracions que recull l'enquesta. Sense aquest biaix, les males valoracions encara serien pitjor. Tingueu-ho present.

Valoracions de la gestió municipal i del funcionament i problemes de la ciutat:

La primera dada que més poderosament crida l'atenció és justament l'espectacular clatellada que s'emporta la gestió municipal. El 67,7% dels barcelonins creuen que la ciutat HA EMPITJORAT el darrer any. És brutal. Només un 15% creuen que ha millorat.

La dada encara té una dimensió més espectacular si la comparem amb la visió que els barcelonins tenien de la Barcelona de Trias, l'any 2015. Aquell 2015 de Trias u 30,9% opinaven que en el darrer any la ciutat havia empitjorat en l'últim any, i un 42% que havia millorat.

Els ciutadans de Barcelona que pensem la ciutat HA EMPITJORAT hem passat del 30,9% amb Trias el 2015 al 67,7% amb Colau el 2019

I els que creuen HA MILLORAT han passat del 42% amb Trias al 15% amb Colau.

En coherència amb aquestes dades, la gestió de Trias era valorada com a molt dolenta per un 21,9% dels ciutadans, mentre que més del doble creuen que la gestió Colau és molt dolenta: un 43,9%.

Aquestes dades ens aboquen al que per a mi és una reflexió clau. Si això era i és així, com és que Trias va perdre i Colau guanya?
L'enquesta no pregunta pel que és el factor clau: qui creiem són els campions de la intoxicació política, de la farsa política. No pregunta tampoc sobre qui creu ha tingut més capacitat per bastir un relat fals, però que ha arribat a molta gent. Ni pregunta tampoc per qui creu s'ha aprofitat millor de la guerra bruta de l'estat contra el sobiranisme.

La candidata Colau va ser molt hàbil i va tenir un enorme suport mediàtic i de palmeros, per situar el seu discurs, les seves falsedats, la seva realitat manipulada, al centre del debat polític. I Trias era massa bona persona i d'alguna manera massa "innocent" per donar la batalla en aquell terreny de joc tan brut on portava les coses la senyora Colau.

La senyora Colau, paradoxes de les coses, exercia de candidata amb dedicació a temps complet gràcies al sou que li pagava un dels xiringuitos dels Comuns, generosíssament regat tota la vida, també amb Trias, de subvencions.

La senyora Colau va ser molt hàbil per aprofitar la crisi econòmica que vam patir per "col·locar" mediàticament i políticament el relat d'una Barcelona instal·lada en la misèria. Sentir-la parlar era veure les fotos d'aquells barris de Calcuta que tots tenim a l'imaginari. Perquè el seu discurs impactés més, necessitava col·locar la idea que Trias no feia res per resoldre els problemes de la gent, singularment d'habitatge.

Això ho va aconseguir amb una doble estratègia: per una banda amagant tot el que es feia des de l'Ajuntament. La sra. Colau i la PAH van arribar a l'extrem d'impedir l'accés als serveis socials de l'Ajuntament que arribaven amb solucions per a casos de desnonament. Els impedien l'accés i es feien la foto responsabilitzant-ne Trias. Perquè aquesta és la segona estratègia que li va sortir molt bé: col·locar el discurs que si els temes no es resolien era simplement per falta de voluntat política del senyor Trias.

La farsa Colau va caure ja el seu primer any de mandat: els desnonaments van créixer i l'únic que feia la senyora Colau era centrifugar les responsabilitats a la resta d'administracions.


Hi ha dos punts més que expliquen "l'èxit" Colau, i tots dos tenen a veure amb l'habilitat per gestionar en interès propi (polític) els recursos públics:

- per una banda, la ja famosa menjadora Colau: les entitats afins, que donen cobertura a Colau han estat inundades de recursos públics. Això proporciona a Colau una enorme xarxa clientelar i d'alliberats fent activisme al seu favor i dedicats en cos i ànima a silenciar o estigmatitzar qualsevol crítica. Dins d'aquesta menjadora, les associacions de veïns oficials tenen un paper clau

- per una altra banda, s'ha guanyat el favor dels mitjans de comunicació amb una molt hàbil gestió de les ajudes i els recursos de tots.

El Baròmetre municipal d'aquest desembre 2019 tanmateix presenta algunes dades que evidencien un cert col·lapse del colauisme. Fixem-nos-hi i comentem-ho:

L'enquesta pregunta als enquestats sobre quin creuen és el principal problema de la ciutat, de Barcelona. Doncs aquest desembre, amb clara diferència sobre tots els altres, el principal problema de BCN per als seus ciutadans és la seguretat, que ho és per al 29,1% dels barcelonins. Fins a la quarta posició, amb un 6,5% no hi trobem un altre tema de BCN, com és l'accés a l'habitatge. Pel mig dels dos l'encaix CAT-ESP i aspectes polítics generals.

I sí, les comparacions són odioses, però més odiosa és la mala gestió i la fasa permanent. La inseguretat és, amb aquest 29,1% el més gran problema per als barcelonins. Sabeu amb Trias quin problema era? Un dels de més avall, amb només un 3,4% que l'assenyalava com a problema. Hem passat del 3,4 al 29,1. Gairebé 25 punts més. I Colau negant l'evidència i xiulant de perfil.

L'accés a l'habitatge és, com hem vist, el 4t problema de la BCN Colau, amb un 6,5%. I fou la catapulta de la campanya indigna de la senyora Colau candidata contra Trias. Sabeu quina era la dimensió del problema llavors? 0,6%.

L'habilitat de Colau i els Comuns per imposar una agenda i un relat s'ha de reconèixer és excepcional. Tan excepcional com la seva incompetència i sectarisme.

De fet la gestió municipal ha esdevingut, per ella mateixa, el sisè problema que té la ciutat, segons els barcelonins. És acollonant.


Sobre la projecció de vot que efectua l'enquesta

Recordar, altre cop, que és únicament vot directe, sense correcció de biaixos, com aquest 5,1 de sobrerepresentació d'ERC i el 3,4 dels Comuns, i com aquesta infrarepresentació de 2,3 punts a JxCat.

Tanmateix, si som conscients d'això, l'enquesta ens permet accedir a algunes dades MOLT interessants.

La primera és la captura colauer del seu votant: són qui més alta fidelitat de vot tenen, del 74%

La segona és que JxCAT ha aconseguit frenar i invertir la tendència dels últims anys, i ara té una alta fidelitat de vot (la segona més alta entre tots els partits) i un lideratge sòlid, el segon més ben valorat entre els seus votants, a 0,1 del 7 d'Ada Colau entre els Comuns. En coherència amb aquestes dues dades, per primera vegada en anys JxCAT no té cap fuga de vot significativa en termes demoscòpic, només un 2,3 dins marge error enquesta.

ERC també es presenta sòlida, però no tant. Té 4 punts menys de fidelitat de vot i fuga de vot -petita, però significativa- en direccions molt diferents: un 4,2% d'antics votants cap a Comuns, un 3,4 cap a JxCat i un 3,2 cap a CUP. I malgrat el que volen fer veure els propagandistes oficials, no guanya vot de ningú. Bé, sí, un 4% dels Comuns, però com que també perden cap als comuns, es neutralitzen.

Del tema electoral el que crida més l'atenció és una dada que també vam poder veure al darrer BOP del CEO: el col·lapse del vot unionista, tant per l'evident hecatombe de Cs com per la desaparició de Valls en una mena de galàctic forat negre i en general per la confusió en la que està sumit tot el seu votant.

Sabeu aquest paio, francès, que va arribar a ser primer ministre a França, fins que li van donar una patada al cul de les que fan història, i que llavors es va enrecordar que havia nascut a Barcelona, i es va proposar a les elits barcelonines desesperades per aturar el procés independentista com el líder que necessitaven, i que va ser candidat a alcalde amb Cs, i que al primer ple ja es va donar de baixa de Cs, i que va acabar aliant-se amb Ada Colau, i que gràcies a ell és la Colau alcaldessa i pot seguir ensorrant la ciutat?

Sabeu de qui parlo, oi? Efectivament, de Manuel Valls. Intenció de vot a Manuel Valls? un 0,4%.

Sí, com ho veieu, un 0,4%. Sí, aquest paio que es va passejant per tot arreu posant-nos a parir, mentint, difamant, i que ara diu que es vol presentar a les eleccions al Parlament de CAT, aquest paio té una intenció de vot del 0,4%.

Si Valls és zero, Cs va camí del ZERO. La més baixa fidelitat de vot en relació al 26M 2019: 35,6%, o sigui, camí de l'extinció, perquè ja té un 6% de vot que li marxa cap a VOX (Altres), un 6% cap a PSC, un 2% cap a PP, un 2,1% que s'emportaria Valls per fer el seu 0,4%. I té també el més alt percentatge d'indecisos: un 38%. El col·lapse de Cs és èpic.

El PP millora percentatge de fidelitat de vot, amb un 61%, però recordem que ja va entrar a BCN pels pèls. I perd un 7% cap a VOX (altres)

El PSC segueix sumint el seu electorat en la confusió. Tot i manar, un 33% del vot 26M ara és vot indecís.

PER ACABAR, LA MEVA VALORACIÓ PERSONAL:
Des d'un punt de vista independentista cal molt treball per assegurar guanyar les properes municipals. Però estem en condicions de fer-lo.

Pel que fa a ERC, crec que és claríssim que té el mèrit d'haver guanyat el 26M, però que ja està en el seu sostre a Barcelona. Manté suports, però ja no guanya vot d'enlloc. I en perd, poquet, però en diferents direccions. Ernest Maragall és un candidat ben valorat pel votant d'ERC, però és evident no és el candidat de les properes. I aquí hi ha un repte.

Junts per Catalunya crec és qui té més feina a fer, més espai per recórrer, més vot a guanyar i a més a més crec que està en condicions de poder-ho fer. Estan en condicions de poder-ho fer perquè per primera vegada en temps tenen un lideratge sòlid, com és el de l'Elsa Artadi, ben valorat pels seus votants, però també per votants d'altres partits com ERC.

Crec que JxCAT ha de treballar un missatge inequívoc per a Barcelona des de polaritats molt allunyades del fangar on ens han portat els Comuns. Un discurs i un projecte de ciutat segura, de ciutat generadora de riquesa, de ciutat que treballa més perquè tothom tingui oportunitats que per l'empobriment de les societats subsidiades. Un projecte polític que evidencii que s'estima la ciutat i la seva gent, i que no governarà contra ningú, com fa la Colau, sinó a favor de tothom, i que té projectes per a la ciutat i per a la gent.

Per combatre la formidable propaganda de la farsa Colauer Junts per Catalunya a Barcelona necessita fer política d'una manera molt ambiciosa, que comenci per situar les dades, les estadístiques, la realitat, al centre del discurs. Evidències contra xerrameca. Dades contra demagògia. Projectes contra la centrifugació dels problemes. Etc etc etc.

I si ERC es manté i JxCAT guanya l'espai que està cridat a guanyar i que pot guanyar, guanyarem. Ara bé, si ERC es dedica a fer de crossa de Colau, i JxCAT no construeix la seva alternativa i es visualitza com a tal, la cosa es complica moltíssim. Per a la ciutat i per al país.

Anàlisi del 3r BOP CEO 2019. Sense gaires novetats, tot i que no tot és com ens pot semblar

Avui hem tingut les dades del 3r. Baròmetre d'Opinió Política del CEO del 2019. M'estalvio els comentaris que sempre us faig sobre que és només una enquesta, però que és la millor enquesta que es fa a Catalunya, que podem accedir fàcilment a totes les seves dades i que ens ofereix una sèrie evolutiva de dades de gran vàlua.

La primera visió és ja un clàssic: tot el peix venut. Les dades ens presenten una gran estabilitat en totes les seves qüestions fonamentals.

Tanmateix, en aquesta edició del CEO ens trobem algunes coses que podem considerar inèdites:

- la primera, un cert estrany comportament entre l'electorat d'ERC. Ho mirarem. No puc arribar a cap conclusió. Però crec interessant apuntar aquests elements que m'han "sorprès".

- la segona és que el CEO ha introduit unes noves preguntes, molt interessants, i que hem de veure què projecten en relació a la visió que la nostra societat té sobre temes importants.

SOM-HI:

En els temes que per a mi són cabdals, com és el suport a la independència, l'enquesta evidencia un cop més una gran per no dir total estabilitat.

Un 43,7% diuen que volen que Catalunya sigui un estat independent i un 47,9% que no. Recordem que no pregunta què votarien en un referèndum, cosa que ja hem vist en anteriors anàlisis té un comportament diferencial de resposta. Pregunta pel que l'entrevistat vol. I així estan les coses. No es mouen gaire. A nivell del que volem, ens movem en xifres d'empat amunt ara el No, amunt altres vegades el Sí.

Igual d'estable és la xifra dels catalans que creuen Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia: un 61,8%. En aquest percentatge semblem clavats de fa molt de temps. Només un 6,2% creuen que tenim massa autonomia. I un 21,3% que suficient. Més de la meitat dels catalans coincidim en el nivell insuficient, insatisfactori, d'autonomia.

Aquestes dades es traslladen a una altra pregunta de les bàsiques amb idèntica estabilitat. A la pregunta de resposta múltiple sobre el que creu l'entrevistat hauria de ser Catalunya, una majoria respon que un Estat independent (36,7%), i un 21,7% un Estat dins una Espanya federal. Aquestes dues respostes agrupen les dues "solucions" majoritàries dels que creuen tenim una insuficient autonomia. Tot i això, en ordre de preferències després dels partidaris de l'estat propi tenim el 28% dels de seguir sent una comunitat autònoma. Finalment un 5,9, que una Regió, dada que coincideix pràcticament amb el 6,2% que creuen tenim massa autonomia.

Així estan les coses en aquest bloc clau del BOP del CEO.

El segon gran bloc d'estabilitat en l'enquesta, tot i que amb algun matís, el tenim en la projecció electoral que fa el CEO.  

Tot i que en aquest 3r baròmetre el CEO projecta que per primera vegada la suma d'escons dels partits indepes podria situar-se en els 80 escons, superant el 50% del vot, jo crec no li hem de donar massa importància a aquesta dada "pels pèls".

Fins i tot quan estem a les portes d'eleccions sempre us dic que no ens hem de fixar gaire en la projecció de resultats, en diputats, perquè sempre és un exercici arriscat a partir del que és una declarada intenció de vot directe, intentant corregir els biaixos de la mostra.

La meva manera d'enfocar les enquestes en aquest punt és, més que a través d'aquesta projecció, fer-ho a través de les dades que no depenen dels biaixos de la mostra, com són les dades de fidelització i de transvasament de vot.

Fixeu-vos, en relació a això que us explico, que una de les coses que més ha cridat l'atenció a molta gent d'aquest BOP del CEO és que si el Sí a la indy no es mou d'aquest 43%, per sota del 47 del No, el vot dels partits indys pugui enfilar-se pel damunt del 50%. Sí, és estrany, tot i que té explicació.

Després hi aprofundirem. Ara només ressaltar una cosa, que reforça la meva precaució davant aquestes projeccions electorals. Tot i saber que el record de vot a les enquestes pot ser una dada no del tot fiable, és evident que a grans trets ens l'hem de mirar, per saber de quin peu pot coixejar biaixos l'enquesta. Doncs quan ens hi fixem, veiem que l'enquesta té un més que significatiu biaix des del punt de vista de record de vot, a favor d'ERC.

ERC va tenir un 16,85% de vot el 21D del 2017, i en aquesta enquesta té un record de vot aquelles eleccions del 23,6%, de fet el % de record més vot a ERC des del 21D... Per contra, JxCAT, que va tenir un 17,07% de vot, té un record de vot de l'11,6% a l'enquesta. En termes de representativitat de l'enquesta no ho hem de valorar, atès que la representativitat de la mostra es determina per altres factors de caràcter sociològic més fiables. Tanmateix, quan analitzem projeccions de vot sí ho hem de tenir en compte.

I per això, perquè aquest diferencial de 13 punts entre la realitat de vot del 21D i el record de vot a JxCAT i a ERC a l'enquesta, és prou rellevant, jo sóc molt prudent en les projeccions de vot, no m'hi fixo gaire.

Però en termes electorals sí hi ha dades molt interessants en aquest CEO, no influenciades per possibles biaixos. I la dada més interessant és el contrast entre la fortalesa de vot de les opcions indepes des del punt de vista de la fidelització de vot, i la feblesa dels unionistes.

Fixem-nos: ERC té la major fidelitat de vot de totes les forces polítiques, del 78%, seguida de la CUP amb un 75,9%. I la de Junts x CAT no està en el top, però també és altíssima, del 69%. Són tres magnituds molt significatives que contrasten amb el 34% de fidelització de Cs o el 41,7% del PP.

En termes de projecció electoral això condiciona totalment l'enquesta. Mentre l'independentisme i les seves opcions es mostren sòlides, consolidades, l'unionisme està vivint una autèntica centrifugació.

En el cas de Cs, amb aquest ínfim 34% de fidelització de vot, estem davant un nou cataclisme. Cs està seguint l'estela del 10N en la seva imparable residualització i inevitable desaparició.

En el bloc del 155 el PSC és l'únic que salva els mobles. Manté una fidelització alta (69,9%) i tot i que poc a poc, sembla convertir-se en el vot refugi de l'unionisme: un 12,8% dels antics votants de Cs i un 8,3% dels antics del PP. Aquesta dada evidencia que l'única ideologia del votant del 155 és Espanya. Ell vota Espanya, i ho fa sense problemes ara a Cs, ara a PP i si ara convé, al PSC.

Tanmateix on amb més cruesa s'observa la descomposició i desorientació del vot unionista és en aquests 24,5% i 25% d'antics votants de Cs i PP respectivament que ara estan en el No Sap, en la indecisió. Dades que, altre cop, contrasten amb les dels antis votants indepes, on només un 8,6% dels antics votants de JxCAT i un 7,1% dels d'ERC es manifesten indecisos, en el No Sap.

En aquest context no deixa de sorprendre que només un 1,1% dels enquestats diguin votaran VOX. No cal dir que sempre millor així que aquest grup declaradament, desacomplexadament feixista i racista no tingui suport. Tanmateix dues dades de % de vot entre antics votants de Cs i de PP ens han d'alertar, per més que no hagin tingut impacte directe en aquest CEO. També són les dues formacions amb més antics votants que el seu vot ara computa en "Resta": 10,6% i 8,3%. El que passa és que en aquest resta del CEO hi ha el vot a altres formacions que no identifiquem (pot ser VOX), però també vot en blanc i nul.

En el bloc independentista la millor notícia la podríem tenir en que la projecció de vot i escons a JxCAT i a ERC per primera vegada els situa en la majoria absoluta. I això és fonamental per a l'independentisme.

Com sempre dic i diré, perquè a las pruebas me remito, la CUP és necessària per sumar la majoria per la independència, però és, alhora, un dels majors obstacles per FER la independència. La CUP mai no ha respectat a l'independentisme majoritari. Mai no han assumit des del respecte als altres representar el % minoritari de l'independentisme. I el fet que la gran majoria de l'independentisme sempre s'hagi quedat a les portes de la majoria absoluta, sense arribar-hi, ha estat aprofitat per la CUP per practicar política de xantatge permanent. Aquest ús sense la més mínima complicitat ni respecte amb la majoria indepe ha portat a estendre el seu xantatge a deixar gairebé permanentment en minoria a JxCAT i ERC al Parlament, perquè la CUP no ha tingut ni té cap problema en votar al costat de Cs, PP i PSC. No ha tingut cap problema en impedir investidura d'en Turull, acusant-lo d'autonomista. I en Turull l'endemà entrava a la presó, d'on no n'ha sortit. El xantatge permanent i la poca fiabilitat de la CUP, de la doctrina CUP de "els pactes muten", que vol dir, és igual el que pacti amb tu, perquè no ho respectaré, ha estat un dels principals obstacles per fer la independència. Sense la CUP no és possible la independència, però si es necessita la CUP per fer la independència, és un problema molt i molt greu, obstacle molt difícil de superar.

Per tant, molt bona notícia la solidesa d'ERC i de Junts per Catalunya.

Finalment, per acabar aquest bloc electoral, no puc evitar riure amb la desorientació nòmada del vot indepe estupendista i sermonejador, d'aquest vot que es mou buscant fer mal a altres. Aquell vot que va votar CUP el 27S per castigar a JxSí, i que ara podem veure en aquest 8% i 6,8% d'antics votants JxCAT i ERC el 21D que ara diuen votarien CUP. Mai cap projecte al darrere. Sempre fer-ho perquè fent el que fan creuen que hi haurà uns altres "que ara s'enteraran", perquè mereixen ser castigats. Perquè sempre de flor en flor en cerca del polen del pensament màgic. En fi. Un càstig com qualsevol altre que ens ha enviat Déu nostru Senyor.

"Racons" suggerents en el mapa dels lideratges.

Una de les notícies que també han recollit tots els mitjans en relació a aquest CEO, és que Oriol Junqueras era el líder més ben valorat. És així, un 6,03. I que amb Asens (5,10) són els dos únics que "aproven".

Tanmateix el més interessant políticament per a mi és com es reflexa el mapa de fòbies promogudes pels partits i mitjans de comunicació i que és el que està al darrere d'aquesta valoració, que no té, tot sigui dit, cap mena d'importància.

És brutal veure com el MHP Puigdemont és l'enemic públic número 1 de tot l'unionisme. Del 0 al 10 els d Cs el valoren amb un 0,8 (a OJ 1,98), els del PP amb 0,26 (a OJ 1,35) i els del PSC amb 1,20 (a OJ 3,98).

També té un punt commovedor, a aquestes alçades, el reflexe del "putaconveryensia" que encara perviu entre alguns votants, significativament Comuns, que valoren Puigdemont amb un 2,68, mentre a OJ amb un 6,02. És igual que sigui un exiliat. Un 2,68. Putaconveryensia. En fi. Això és el que explica perquè OJ és l'únic que aprova.

En aquestes valoracions també crida l'atenció com el votant mig d'ERC no es deixa arrossegar pel putaconveryensia que des de fa temps es viu a la direcció d'ERC. Els votants d'ERC valoren el President Puigdemont amb un 6,39. En canvi Oriol Junqueras entre els votants de JxCAT és valorat amb un 7,65, el que evidencia menys "partidisme" des de la direcció i en els votants.

Sobre ERC

Com he avançat en el plantejament de l'article, en l'anàlisi d'aquest BOP del CEO crec que és indispensable referir-se singularment a ERC, des de la perspectiva del comportament dels seus votants.

Per una banda ERC és ara mateix el partit que sembla més fort de tot l'arc parlamentari. És el que té una major fidelitat de vot, un altíssim 78%. Un votant fidel i convençut. En relació a les eleccions del 10N, el CEO planteja als votants de les diferents opcions si el seu vot estava decidit amb convicció, amb dubtes o com a mal menor. Doncs bé, el votant d'ERC és el que més clar ho tenia de tots, un 73,7% va votar ERC amb convicció, dada que contrasta amb el 60,6% entre els votants de JxCAt i ja no diguem amb el 53,5% entre els de la CUP.

Ara com ara, doncs, ERC és qui té més intenció de vot, qui té major fidelitat de vot i major convenciment entre els seus votants. Són tres potes que assenyalen la seva fortalesa.

Dit això, en observar el creuament de vot per opcions polítiques en relació a diferents qüestions polítiques és quan han emergit algunes dades que m'han cridat poderosament l'atenció.

• La primera és la que tenim creuant intenció de vot amb resposta a la pregunta múltiple sobre el que es creu hauria de ser Catalunya (estat independent, federal, autonomia o regió). La resposta varia molt per votants de partits, òbviament. Així, entre els partits independentistes els partidaris de l'estat independent són la gran majoria. Però amb unes diferències que criden poderosament l'atenció. Els "més" independentistes els trobem entre els votants de JxCAT: un 87,5% estat independent, que és la preferència entre el 82% dels votants de la CUP, però -i aquesta és la cosa- només és la preferència entre un 66,5% dels votants d'ERC, mentre que l'Espanya federal és l'opció del 22,8% dels votants d'ERC.

• La segona és creuant directament intenció de vot amb la pregunta "vol que CAT sigui un Estat independent" de resposta dicotòmica (Sí/No). El 95,1% dels votants de JxCAT estan en el Sí, i un 92,1% dels de la CUP, però això baixa fins el 80,8% entre els d'ERC.

• La tercera dada sorprenent és la que ens proporciona creuar intenció de vot amb la pregunta sobre quin consideren els enquestats és el problema més important que tenim. Per a la majoria de votants de tots els partits, menys els d'un, el problema número 1 són les Relacions CAT-ESP. Per als únics votants entre els quals aquest no és el primer problema, sinó que ho és un altre ("la insatisfacció amb la política") és entre els votants d'ERC.

Són tres dades que m'han cridat l'atenció. No entro a valorar-les. Cadascú pot tenir la seva visió. Fins i tot pot ser una cosa circumstancial. En farem seguiment en propers CEO.
(*)Sobre aquest tema, després de publicar l'article he fet una addenda, en forma de PS al final de tot, comentant algunes coses absolutament errònies i tendencioses que he vist publicades i tuitejades

Quan les coses no són com pot semblar

L'anàlisi del CEO d'avui ens ha proporcionat tot un conjunt de dades noves (primera vegada que es plantejaven) molt interessants, que per a mi tenen en comú que, des de diferents perspectives, l'evidència que ens assenyalen no és la idea o la impressió o la valoració que tindríem sense aquestes dades.

La primera qüestió és la que obtenim en la valoració que demana l'enquesta al pacte entre PSOE i Unidas Podemos. Es demana sigui valorat en una escala del 0 al 10, on el 0 és cap satisfacció i el 10 plena satisfacció. Doncs bé, la valoració mitjana entre tots els enquestats és d'un 5 clavat, i en termes d'aprovació (valorar 5-10), un 61,6% l'aprova.

Entre els votants del 10N de cada partit, és entre els dels Comuns on aquest pacte aixeca més satisfacció, amb una mitjana del 7,59, que contrasta amb el 5,72 pelat entre els votants del PSC. Un "soviètic" 94,9% dels votants dels Comuns l'aproven, i també un 74% dels del PSC. És a dir, els del PSC l'aproven, però sense el més mínim entusiasme. L'entusiasme està a la vorera dels Comuns.

Però hi ha més. Més coses que ens evidencien que les coses no sempre són com semblen. Aquest pacte PSOE-Comuns també aprova entre els votants de tots els partits independentistes: l'aproven els d'ERC, amb un 71,5% d'aprovats, els de JxCAT, amb un 66,6% d'aprovats, i els de la CUP, amb un 58,1% d'aprovats. En la puntuació mitjana, només aprova entre els votants d'ERC, amb una nota mitjana de 5,58. Entre els de JxCAT i CUP frega el cinc, però no hi arriba: 4,87 i 4,70 respectivament.

La segona qüestió són les respostes a un molt interessant bloc de preguntes sobre la valoració de la sentència del Tribunal Suprem sobre els fets al voltant de l'1-O. 

L'enquesta planteja als enquestats que valorin de 0 (gens) a 10 (molt) el sentiment (ràbia, por, orgull, vergonya, satisfacció, tristesa) que va tenir respecte a 5 qüestions: la sentència del TS, la concentració Tsunami a l'aeroport, l'actuació policial davant les mobilitzacions de protesta a la sentència, els aldarulls i finalment el resultat de les eleccions 10N. És una pregunta atrevida i molt singular.

• La sentència del TS va generar sentiments de ràbia (6,32), vergonya (6,7) i tristesa (6,67). Per contra només obté un 1,24 en termes de satisfacció o 1,19 d'orgull.

Quan ho mirem per partits veiem coses interessants. Òbviament el sentiment de ràbia, vergonya i tristesa és total entre votants de JxCAT, ERC i CUP (valoració al voltant del 9, màxima intensitat aquests sentiments). Però també destaca que són els sentiments més intensos entre votants dels Comuns (mitjanes de 6/6,5). I també destaca que la valoració d'aquests tres sentiments és el doble d'alta entre votants del PSC que la valoració que obtenen sentiments positius en relació a la sentència: tristesa 4,25, vergonya 4,10 vs 1,94 orgull o 2,82 satisfacció. La satisfacció només aprova entre votants PP (5,68). Entre els de Cs la satisfacció i la tristesa empaten a 3,93.

És obvi que hi ha un xoc brutal entre el discurs sanguinari, inhumà, dels partits unionistes, dels seus líders, i la visió que en tenen els seus votants. I això pot estar a la base de la descomposició electoral que assenyalàvem abans.

• La concentració de l'aeroport va provocar ràbia (4,28), por (3,02), orgull (3,68), vergonya (4,27), satisfacció (3,66) i tristesa (4,79). En termes globals, per tant, òbviament no té el suport que té la contestació a la sentència del TS.

En aquesta qüestió la cosa per partits és molt interessant... i sorprenent. Entre votants de JxCAT i de CUP va tenir un ampli suport, en forma d'orgull (7,04 i 7,34 respectivament) i de satisfacció (6,64 i 7,57). Però vet aquí, i aquí linkem amb l'anterior apartat de l'anàlisi, sobre ERC, veiem que només entre els votants d'ERC la satisfacció i l'orgull sobre l'acció estan en el 5,9, lluny de la valoració dels votants de JxCAT i CUP.

Entre els votants dels partits unionistes, però també Comuns, els sentiments més intensos sobre aquesta acció són la ràbia, , la vergonya i la tristesa.

• L'actuació policial davant les mobilitzacions post-sentència també ens proporcionen dades que cal tenir molt en compte. Els sentiments més intensos que van provocar han estat els de tristesa (6,44) i vergonya (6,15). El sentiment de satisfacció és tan baix que es queda amb 1,97.

Aquí es recupera una certa visió compartida entre els votants dels partits indepes: va provocar ràbia entre els de JxCAT (8,27), ERC (7,85) i CUP (8,69). Va provocar vergonya entre JxCAT (8,33), ERC (7,89) i CUP (8,62) i tristesa (8,08 JxCAT, 7,71 ERC i 7,85 CUP). També hi ha unanimitat en la negativa valoració de sentiments com satisfacció (0,99 JxCAT, 0,78 ERC, 0,53 CUP). La satisfacció queda reservada als votants del PP (6,20) i -menys- Cs (4,65).

És una visió molt contundent. Una desaprovació molt contundent. Que té més valor quan veiem la valoració que fan els mateixos enquestats sobre els aldarulls. Per a mi és una combinació que evidencia una societat molt madura i que sap què vol i què no vol.

• Els aldarulls en les mobilitzacions post sentència TS els sentiments que han provocat han estat ràbia (5,37), por (3,67), orgull (2,77), vergonya (5,31), satisfacció (2,66) i tristesa (6,19). O sigui, majoritàriament tristesa, seguida de ràbia i vergonya.

És molt interessant el creuament segons vot, perquè aquests aldarull només han provocat un sentiment de satisfacció, valorat amb un 6,5, entre els votants CUP. 4,59 entre els d JxCAT i 3,99 entre els d'ERC.

El sentiment més intens que van provocar els aldarulls entre els votants de tots els partits excepte CUP fou el de tristesa (8,35 Cs, 5,34 JxCAT, 5,52 ERC, 7,51 PSC, 6,15 Comuns, 7,37 PP).

Les coses no són com poden semblar.

- el rebuig a la sentència del TS és absolutament total entre votants indepes, però també és viscuda majoritàriament amb tristesa entre votants de PSC, Comuns i àdhuc Cs. Només els del PP la viuen amb sentiment de satisfacció.

- l'acció de l'aeroport té suport entre els indepes, i rebuig en la resta, matisant menor rebuig entre Comuns.

- l'actuació policial davant les mobilitzacions torna a ser unànime i intensa entre els voltants de tots els partits indepes, però també genera rebuig, negativitat, entre els votants dels Comuns. I ni tan sols els del PSC l'aproven. La satisfacció amb l'actuació policial queda limitada a votants Cs i PP.

- els aldarulls en canvi només tenen l'aprovació, des de sentiments positius, només són aprovats en votants CUP. Les coses no són com sembla. I els aldarulls sí que tenen el seu "públic", però l'evidència majoritària és que allò que provoquen és divisió, no ja entre vot indepe i vot unionista, sinó entre el mateix vot indepe. Això ja sabem, els que vam viure etapes passades "d'aldarulls" (anys 80) és un efecte clàssic d'aquest tipus de mobilització, la divisió entre els qui comparteixen objectiu. Perquè no deixa territori intermig. Fixeu-vos que entre els votants de JxCAT la satisfacció té un 4,59, i entre els d'ERC un 3,99, és a dir, no és "aprovada", tot i que té el suport d'una part dels seus votants. Però és que el sentiment oposat, el de ràbia, és el que expressen amb un 4,20 els votants de JxCAT i amb un 4,73 els d'ERC. I, sobretot, ens allunya i ailla absolutament dels sectors de votants d'altres opcions que comparteixen amb indepes el rebuig a la sentència i a l'actuació policial.

Les coses no són com poden semblar. I algunes coses sumen, permeten tenir un més ampli suport social. I algunes coses divideixen, fracturen el moviment independentista i n'allunyen la resta de votants amb els que podíem compartir coses.

Les coses no són com de vegades sembla, i és bo tenir-ho present per bastir estratègies guanyadores. Perquè volem guanyar. I guanyarem si ho fem bé!

I per avui ja n'hi ha prou. Aplaus als que hàgiu arribat aquí. Espero ho hàgiu trobat interessant!

DONEC PERFICIAM

(*) Addenda:
Un cop publicada la meva anàlisi he vist que començava a circular informació publicada i tuitejada segons la qual tot l'increment de vot indepe és gràcies a ERC, que a més a més seria vot no indepe, vot que el 21D no va votar indepe.
Al meu entendre això no té cap fonament. És pura propaganda partidista.
- Com ja he dit a l'article, la projecció electoral és la part menys interessant i menys sòlida de l'enquesta.
- Increment d'ERC? Amb una sobrerepresentació d'ERC de 7 punts en relació al seu vot el 21D, combinada amb la infrarepresentació p.ex. de JxCAT, de menys 6 punts en relació al seu vot el 21D, per tant un diferencial de 13 punts... dir que "incrementa" vot em sembla pura propaganda. Molt poc consistent demoscòpicament com per treure cap conclusió.
- Increment d'ERC gràcies a captar vot no indepe del 21D? Doncs un altre atreviment. Generar titulars i tuits dient que aquest increment (que ja hem vist no hi és) es produeix gràcies a que ERC capta vot no indepe del 21D té un molt poc fonament demoscòpic, per no dir un ridícul fonament demoscòpic. Sabeu, d'elevar a categoria com han fet alguns, de qui seria el % més alt d'aquesta presumpta transferència de vot no indepe que tindria ERC? Del PP, més d'un 8%. RIDÍCUL

Pues eso, que en relació a ERC ni increment ni ser el principal destí del vot que perd el PP. No ens flipem! 

I pel que fa als lectors del meu blog, espero haver-vos pogut ajudar a distingir el que és anàlisi del que és propaganda.

Visca el Tsunami!!!!!!! (el que més en valoro: estratègia, tàctica i disciplina)

Jo de vegades flipo molt amb el personal que es mou al voltant de l'independentisme. Ja hi hauria d'estar acostumat, però no, encara em sorprenc.

Avui hem fet una acció Tsunami. Molts n'hem estat voluntaris. Moltíssims. I jo en faig una valoració extraordinàriament positiva. Després ho explico.

Abans, però, compartir l'estupefacció davant actituds de presumptes indepes:

- els que se n'enfoten que puguem seguir un activisme gestat i mantingut en l'anonimat. No sabeu qui hi ha al darrere i els seguiu submisament. Ningú no dona la cara, i vosaltres la doneu per ells. Jo algú que no doni la cara, que no signi les coses, que no bla bla bla... trobo que s'ha de ser molt estúpid per confiar-hi.

Amb els Jordis a la presó per haver intentat desconvocar una manifestació, que no derivés en violència. Amb els Jordis a la presó liderant moviments estrictament democràtics, cívics i no violents. Amb tot això, ara aquest estupendisme nostrat exigeix lideratges que donin la cara, actes de reunions i bla bla bla, per tenir-hi confiança. O sigui, exigeixen que les coses es facin de manera que qualsevol que les lideri acabi a presó.

Tsunami ha aconseguit situar-se com la gran referència mobilitzadora i fer-ho a través d'un compte de tèlegram. L'han intentat tancar. L'han acusat de terrorisme. Han fet tot el que han pogut contra aquest simple compte. Però no se n'han ensortit. Si Tsunami tingués algú al capdavant, ja estaria a la presó, tot l'aparell intervingut i tothom amenaçat d'acabar també al talego per col·laboració amb banda armada.

Tsunami ha aconseguit trolejar espectacularment tota l'estratègia repressiva de l'estat. Però això, per als nostres estupendistes, no és res. Crec que és impossible no ho entenguin. I per tant el rebote que tenen no és per no entendre-ho sinó per la ràbia que els hi fot aquest espectacular i intel·ligentíssim muntatge mobilitzador.

- els resultadistes, tots aquests estupendistes nostrats per als que qualsevol cosa que fem és un fracàs si no ens porta a la independència. L'acció d'avui és una gilipollez perquè encara no som independents. Fracàs Tsunami. Igual acció aeroport. Tsunami és un fracàs i una enganyifa perquè no es planteja mai accions que directament ens portin a la independència, el resultat de les quals sigui la independència.

Ovació, xatos, i xates. Ovació.

- els conspiranoics: Tsunami és una gran conspiració del processisme amb l'únic objectiu de tenir ocupada la parròquia i no es plantegin així accions decisives per fer la independència, com serien la d'ensorrar l'economia, la d'aturar tot el país, la de tallar totes les carreteres, etc. Tsunami és una manera de tenir-nos entretinguts per impedir que féssim allò que hem de fer, que tots sabem hem de fer, que tots sabem segur ens fa independents i que només no fem perquè som uns processistes.

A les 22:00 dels dilluns al Canal Historia teniu els nous capítols d'Alienígenes ancestrals, xatos i xates.

Quin és, per a mi, el gran èxit i encert de Tsunami?
Per a mi, indubtablement, el gran èxit i encert de Tsunami és que és un moviment, una proposta d'activisme... que ens fa co-responsables en termes d'estratègia i de tàctica.

Als països normals, als països que tenen exèrcit, els conceptes estratègia, tàctica i disciplina formen part dels conceptes socials compartits a tots els nivells.

A Catalunya fa molt temps no tenim exèrcit, i per tant som, desgraciadament, una societat molt poc formada en el que són aquests conceptes d'estratègia, de tàctica i de disciplina.

Si em permeteu un petit parèntesi personal, si jo hagués nascut crec que a qualsevol altre país, o a una Catalunya independent, sense cap mena de dubte, seria militar. Sí, tots hem tingut una vocació més o menys intensa. La meva, i molt intensa, sempre ha estat la de ser militar. Però no ho podia ser perquè el meu país, Catalunya, no té exèrcit, i mai dels mais hauria pogut canalitzar la meva vocació a un exèrcit, l'espanyol, que és enemic del meu país, del meu poble, de la democràcia, de tot en el que crec, de tot el que sóc.

Descartada per tant aquesta via, en la meva vida civil m'he acabat especialitzant en el que més s'hi assembla: l'avaluació i la planificació. En l'àmbit de les polítiques públiques, però també de l'empresa, la metodologia per a la planificació estratègica beu directament del que són conceptes generats en l'àmbit militar. Estratègia i tàctica arriben al món civil des del món militar. Com avaluem, com diagnostiquem, com planifiquem, com situem objectius estratègics i objectius tàctics a nivell metodològic s'ha produït una translació de la cultura militar a la civil.

I en això m'he especialitzat. I per això sé que qualsevol projecte sense planificació, sense estratègia, sense tàctica, i sense disciplina en la seva execució, és un projecte abocat al fracàs.

I per això m'agrada tant Tsunami, perquè és evident que té una estratègia planificada, perquè és evident que sap amb quina tàctica ha de treballar, i perquè encara és més evident que ha generat una massa de voluntaris i activistes disciplinada com mai havíem tingut a l'independentisme.

L'estratègia de Tsunami no és la d'aconseguir la independència a través de les seves accions, sinó que les seves accions complementin l'acció política per fer-nos cada cop més fort i per fer-nos estar cada cop més a prop de la independència.

La tàctica de Tsunami és igualment clara: grans mobilitzacions de gran impacte, des de la més ortodoxa noviolència i perfectament ordenades en el seu inici i en el seu final.

Pel que fa a la disciplina de la mobilització, mai com ara, mai fins Tsunami, s'havia aconseguit una massa de voluntaris/activistes que disciplinadament espera les instruccions, sense ansietat, i amb total determinació. Mai fins Tsunami havíem treballat com ho estem fent, des de la discreció més absoluta. Tothom sap què ha de fer. I s'aboca a fer-ho. I no en fa propaganda. I no se'n paveja. I no està esperant les instruccions per fer-se l'interessant a les xarxes socials.

Fixem-nos en totes aquestes coses en relació al que hem viscut avui:

- Estratègia: hem de fer evident als ulls de tot el món que a Catalunya hi ha un conflicte polític molt greu, que hi ha repressió, que hi ha un poble en lluita i amb unes aspiracions polítiques que vol veure satisfetes des del diàleg, des de la democràcia, des de la política.

Doncs bé, després de la primera acció Tsunami, a l'aeroport, quan va deixar anar que un dels seus propers objectius "fer-se present" al clásico, la LFP, acollonida, el va ajornar. I des de l'ajornament, fins avui, tothom, en fer referència a aquest partit, que és un dels de més dimensió planetària, ja sabia que havia estat ajornat per un conflicte polític, i que es jugaria enmig d'unes circumstàncies excepcionals per aquest conflicte polític.

I així ha estat.

- Tàctica: mobilització i accions no violentes. Amb el compte de tèlegram n'hi ha prou per acollonir tothom. Jo dic que hi serem (tàctica) i jo dic que en faré alguna, que no implicarà suspensió partit, sinó visualització (tàctica). I jo marejo tothom. I trolejo tothom. I arribo al dia sense que ningú sàpiga què passarà. Tàctica.


I arriba el dia, després que tothom estigui parlant de mi (Tsunami) i visualitzant el conflicte polític, i malgrat les descomunals mesures policials i coercitives activades per impedir qualsevol cosa de Tsunami, el camp llueix enormes pancartes, s'omple de pancartes individuals i s'acaba aturant per la irrupció de desenes de pilotes de futbol al minut 10 de la segona part.

Tàctica. Èxit.

- Disciplina: aquestes dues últimes setmanes sobretot gairebé tothom qui em trobava em preguntava si sabia alguna cosa del que s'hauria de fer avui, al partit. Sempre deia que no, perquè realment no ho sabia. I sempre ens acomiadàvem dient que ens trobaríem avui dia 18 de desembre, pels volts del Camp Nou. I així ha estat. Disciplina.

La mateixa disciplina que han tingut tots els voluntaris que han aconseguit fer entrar al camp pilotes de cuir grogues i llençar-les al camp al minut 10 de la segona part. Sí, cert, l'emissió hispànica, absolutament adoctrinada, tan bon punt ha saltat la primera pilota al camp, ha tancat càmeres del camp i ha fet un plànol de l'estadi des de l'estació interespaial. I ha repetit jugades fins l'avorriment. Però malgrat tot no ha pogut evitar que les imatges de la suspensió del partit per llençament massiu de pilotes al minut 10 amb el lema "Sit and talk" hagin donat la volta al planeta.

Disciplina. En calia molta per una acció això. I els voluntaris de Tsunami l'han tinguda.

EN RESUM:

Que Tsunami és el més intel·ligent, efectiu i engrescador que podíem tenir en aquests moments. I que ho tenim.

Que com sempre tindreu estupendistes i agonies diversos per als que tot serà ridícul, absurd, insuficient. Són els mateixos que mai faran res. Com deia a l'anterior post, escopiu a la closca pelada dels tòxics.

Que Tsunami no ens portarà a la independència, però ens hi acosta i ens hi prepara.

Que ens prepara per fer la independència introduint en les nostres vides militants conceptes com els d'estratègia, tàctica i disciplinada, i allunyant-nos del pensament màgic dels telepredicadors.

Que Tsunami és, des del seu anonimat i la seva credibilitat, la més genuïna expressió del "nosaltres" que hem de ser per poder fer la independència. Qui és el meu company? Amb qui em trobaré fent l'acció? són preguntes de partidisme i de divisió que Tsunami supera. No ens importa qui tindrem al costat. Sabem que qui tinguem al costat forma part del "nosaltres", d'aquest "nosaltres" que és l'única recepta i possibilitat que tenim per fer la independència.

Això és, per a mi, Tsunami

Visca Tsunami!

PS: i per a Tsunami el que esperem tenir avui, dijous 19D, amb la sentència del TJUE.

Escopiu a la closca pelada dels cretins (ara en direm dels "tòxics")

Avui he quedat per fer una cervesa amb un amic, patriota, lluitador, entregat a la causa, i que també és secretari nacional de l'ANC.

Hem estat parlant una bona estona. A l'arribar a casa la sensació que tenia és la d'haver estat una mica com un "fronton". Però estava content. Pensava que amb el que havia pogut compartir amb ell havia pogut oferir visions diferents sobre moltes coses que d'alguna manera ara mateix formen part d'un cert argumentari independentista.

La primera visió que he contestat al meu amic és la de que estem com estem perquè els partits polítics ens han trait i no han fet el que havien de fer perquè estan capturats per uns dirigents que allò que guia els seus passos és, si em permeteu la simplificació, "la paguita", és a dir, l'estatus personal pel damunt de la visió de país. I que fins que no superéssim aquests partits no hi havia res a fer. Calia superar els actuals partits.

Li he dit que no compartia la seva visió. No puc compartir que el món d'ERC i de JxCAT no han estat a l'alçada perquè han mirat més per ells que pel país, quan són els que tenen la majoria de presos i d'exiliats. No sé com es pot posar interès propi pel damunt del país i acabar a la presó o l'exili. Ni ho sé ni em lliga. I no ho sé i no em lliga senzillament perquè no és cert, perquè és una visió molt injusta, que fa molt mal moralment i, des del punt de vista de moviment, autodestructiva.

A més a més aquests partits són els que ens han portat fins on ara som, més lluny que mai, i que per tant del que es tracta no és de "substituir-los", sinó d'evitar caiguin en les dinàmiques que han tristament han caigut i que no compartim, i que reconeixem com part de les nostres febleses, és a dir, tot el que ha estat la desconfiança i rivalitat partidista, que tant de mal ha fet.


I encara és més cert que per fer la independència del que es tracta és de no fer allò que fèiem malament, no de mantenir discursos de total toxicitat contra tothom que no s'alinea amb nosaltres.

I en aquest punt he estat molt sever amb el meu amic. Li he dit que no puc entendre de cap manera que l'ANC hagués donat suport a un procés com el de les primàries que l'únic que havia fet és fer d'altaveu dels elements més tòxics, més verinosos, més destructius, de l'independentisme. Que hi són, que sempre hi han estat, però que l'últim que m'esperava és que l'ANC els fes de valedor i catapultés. El resultat de tanta toxicitat de les primàries està a la vista: un fracàs descomunal, una pèrdua de força com mai per l'independentisme, perquè condensen el pitjor de l'independentisme i, per tant, allunyen a la gent de l'independentisme.

El meu amic em deia que si les mobilitzacions no tenen resultats la gent se'n cansaria i ho deixaria.
Li he dit que aquesta era una visió, des del meu punt de vista, totalment equivocada. Fer la independència no és un procés que estiguem en condicions de viure des del "resultadisme", és a dir, esperant un resultat concret de tot allò que fem. Pràcticament cap procés independentista ha respost mai a aquesta visió, excepte potser els de les repúbliques bàltiques, els processos que van seguir a la fallida de la Unió Soviètica. Però prou.

A Irlanda, començaments del s. XX, des de la proclamació de la República fins fer-la efectiva van passar més de 6 anys. Altres processos independentistes del nostre entorn, com l'escocès o el quebequès, ho han intentat, han fracassat, i segueixen intentant. Això dos processos abordats des de la democràcia. D'altres independentismes, com el basc, o el nord-irlandès, o el cors, des de la violència, estan més lluny de la independència que nosaltres.

No, el resultadisme és la pitjor de les actituds des de les que podem abordar i treballar per la independència. Torno a les paraules del patriota Antoní Massaguer: per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi.

L'anar-hi i el resultadisme són incompatibles. Hem de ser capaços de mantenir una lluita tan llarga com calgui, que no vol dir que hagi de ser llarga.

El meu amic tornava a la càrrega contra els partits. Em deia "necessitem un lideratge que arrossegui l'independentisme al marge dels actuals partits". Jo li he dit que el que necessitem és un lideratge a partir dels actuals partits.


Llavors el meu amic em deia que d'acord, però que si hi havia una força indepe molt determinada i clarament majoritària, la resta perdrien força i se'ls podria arrossegar. Li he dit que això no era així, sinó tot el contrari. Li he dit que es fixés en la CUP, quan més xantatge i pals a les rodes a la majoria independentista ha posat ha estat quan menys diputats ha tingut. No depèn de la força, sinó de l'actitud. La CUP es carrega Jordi Turull, l'acusa d'autonomista, i Jordi Turull l'endemà entra a la presó de la que no n'ha sortit, perquè la CUP té 4 diputats necessaris per fer la majoria independentista, i la CUP no ha tingut cap problema en sumar els seus 4 vots als de Cs, PSOE i PP contra aquesta majoria, per posar en valor la seva capacitat de xantatge.

I que sí, que estàvem d'acord que si hi hagués una força central independentista amb majoria absoluta, que no depengués de ningú, que no fos susceptible de cap xantatge com els que practica la CUP, això ens situaria molt més a prop de la independència.
Però que com que això no sembla pugui passar, per desgràcia, ens haurem de conformar en mirar-nos als ulls i acceptar-nos mútuament. Perquè només si hi som tots serà possible fer-ho.

Si Junts pel Sí hagués obtingut majoria absoluta el 27S ara estaríem més a prop de la independència.

Si Junts per CAT i ERC haguessin tingut, sumats, majoria absoluta el 21D, ara estaríem més a prop de la independència.

I sí, mentre la CUP tingui capacitat de xantatge, l'exercirà. Però així són les coses. Ens necessitem tots, fins i tot quan aquest tots implica haver de superar estar permanentment intentant dessagnant-nos.

Li deia al meu amic que el que pot passar a partir del 19D, amb la irrupció de la justícia europea a primer pla, pot ser molt decisiu per a la nostra causa. Però llavors el meu amic em replicava que ni podem ni hem d'esperar res d'Europa.

Li he dit que no estava d'acord. Que és cert, Europa, en tot el que està al voltant de l'1-O és una decepció absoluta. Però que això no implica que en relació a Europa tota la guerra estigui perduda. Tot el contrari, per a mi és un dels fronts on més batalles hem de lliurar i on més victòries podem obtenir. I estem en condicions de guanyar-les. I si les guanyem tot pot canviar molt i molt, radicalment, en relació a la nostra causa.

Em deia el meu amic que hem de deixar d'enganyar-nos en relació a Espanya, que no és l'UK, que no és Canadà, que mai acceptarà ni la nostra independència ni la democràcia, ni l'autodeterminació. Que abans sortirà de la UE, de l'OTAN i de l'ONU que avindre's a negociar una sortida democràtica per a Catalunya.

Li he dit que potser tenia raó, que no nego que la demència autoritària i catalanofòbica de l'estat espanyol és tan bèstia que estan disposats a tot per poder combatre'ns.

Però també li he dit que, fins i tot acceptant aquesta visió sobre el que és l'estat espanyol, la nostra posició interna i internacional per fer possible la independència requereix de que el nostre moviment sigui majoria inequívoca en totes les expressions electorals que tinguem davant, en totes les eleccions. I que ens ho podem mirar com vulguem, ens podem fer les trampes al solitari que vulguem, que en unes eleccions, les que siguin, mai hem tingut més del 50% dels vots. I que tenir-los ens ajudaria.

El meu amic m'ha replicat que ni amb el 47, ni amb el 51, ni amb el 55, ni amb el 70. Que no és un problema de %, sinó d'acceptació de la democràcia per part de l'estat espanyol, i que no.

Li he dit que potser tenia raó, però que jo com a independentista estic convençut que aquest és un camí pel que hem de transitar, i que aquesta és una majoria que necessitem, que no podem seguir fent com si no anés amb nosaltres.

Llavors he tret el cas Montenegro, quan la comunitat internacional va imposar un referèndum a la belicosa Sèrbia. I unes condicions, entres les que estaven el 50% de participació i el 55% de Sí. El meu amic ha dit que això no ho acceptaria mai, perquè troba inadmissible que per seguir amb Espanya es pugui ser el 46%, mentre per independitzar-se ser el 54% sigui insuficient.

Li he respost que des d'un punt de vista neutre té tota la raó, és així, i és injust, però que des d'un punt de vista d'una possible mediació internacional vinculant això seria un bé de Déu, una sort, una oportunitat que segur aprofitaríem.

El meu amic m'ha replicat que per a fer la independència s'havia demostrat no importava els que fóssim, com s'ha vist des del 9N, 27S, 1-O o 21D. Li he dit que no hi estava gens d'acord. Que els que som és el més important. Que quan als 80 érem quatre gats, tot el que estem vivint era inimaginable. O que quan CiU era autonomista, també. Que ha calgut molta feina, com aquell gir estratègic que va imprimir Artur Mas a l'antiga CiU per situar el dret a decidir al centre del seu programa polític, i que només gràcies a tot això, al que ha fet ERC, al que va fer CDC, al que ha fet JxCAT i, evidentment, les organitzacions cíviques com ANC i OC que som on som, més lluny que mai.

S'ha lamentat també que creu estem molt predisposats a fer certes mobilitzacions, però que ens falta tensió per mantenir-ne d'altres. Llavors, per primer cop, li he dit que tenia raó, però que no se'n lamentés, sinó que veiés el molt que s'havia aconseguit.

Que en una societat com la catalana on en una escala del 0 al 10 on el 0 és màxima insatisfacció i el 10 plena satisfacció la societat catalana s'autoubiqui en el 7 vol dir som una societat raonablement satisfeta de la seva vida. I que en una escala de 0 a 10 on 0 és cap risc i 10 qualsevol risc, aquesta mateixa societat es mostri disposada a acceptar riscos al voltant del 6,5, vol dir molt.

No podem mirar la nostra societat com si fos una societat de "desesperats". Un 7 de mitjana és el retrat d'una societat raonablement satisfeta de la seva vida, i que, malgrat això, s'implica en una lluita extraordinària com la que estem protagonitzant per la independència. Una societat amb un notable en qualitat de vida, però disposada a assumir riscos per valor de 6,5, és a dir, no a defugir riscos, però tampoc a acceptar qualsevol risc. És el retrat de la societat catalana l'1-O. Va assumir el que implicava, tots els riscos. I es va mobilitzar. Però també entenc ens equivocaríem com si penséssim que podem plantejar mobilitzacions com si cada dia fos un 1-O. Cal inteligència estratègica.

"És molt complicat" m'ha dit llavors davant els meus arguments. I li he dit que sí, que efectivament és molt complicat, però que necessitem assumir-ho, interioritzar-ho. Perquè això ens farà forts i ens acostarà a fer-ho possible.

El pitjor que pot passar al nostre moviment per la independència és que s'acabés imposant aquest discurs d'extraordinària toxicitat segons el qual si no ho hem aconseguit ja és perquè tenim uns partits i uns polítics que ens ho han impedit, perquè no és independentisme sinó processisme, etc etc etc.

Amic, he acabat dient-li, el més gran enemic de la independència és el pensament tòxic i el pensament màgic. El pensament segons el qual fer-ho només requereix voler-ho fer, i el pensament segons el qual si no ho fem és perquè en el fons no ho volem fer.

Ens hem abraçat i acomiadat. Fins res, perquè segur ens tornarem a trobar en breu lluitant als carrers, treballant arreu.

Mentre tornava cap a casa he recordat Pere Carbonell, que ha estat una de les persones que ha exercit un més intens mestratge sobre mi. He recordat Pere Carbonell i el seu llegat "Obrint camins a l'esperança". He recordat tots els patriotes que, com ell, acabada la guerra, en plena i absoluta derrota, van seguir la lluita. Ho feren, com en totes les converses que vàrem tenir sempre em recordava, no perquè en aquells anys de la més fosca nit pensessin podien guanyar, fer la independència, sinó perquè pensaven que el seu compromís militant era mantenir oberts els camins a l'esperança perquè, més endavant, uns altres els poguessin transitar en el camí cap a la independència. Mai, mai, em va fer cap discurs sobre que si havíem perdut la guerra perquè en tal o tal altre no havia fet tal o tal cosa, bla bla bla. Mai.

He recordat Pere Carbonell. Aquella primera tarda que el vaig conèixer i vam estar parlant, al pati de la seva casa del barri d'Horta. Aquell somriure de complicitat quan li vaig dir que jo també havia estat de la FNEC, que n'havia estat vicepresident, coordinador de la UB, mentre estudiava Dret. Ell també havia format part de la FNEC, durant la República. Allà, asseguts tots dos un davant de l'altre, mirant-nos, va somriure. Els camins s'havien mantingut oberts. I una nova generació els transitàvem.

Arribat a casa, mentre ficava la clau al portal, he mirat a la meva dreta i a la meva esquerra, ningú. Llàstima m'he dit. M'havia vingut al cap Salvat-Papasseit i el seu mític "escopiu a la closca pelada dels cretins". M'hagués agradat en aquell moment passés per allà un d'aquests tòxics que hem de patir. Li hauria escopit a la closca.

"Escopiu a la closca pelada dels tòxics".

DONEC PERFICIAM

Ni impasse, ni tensa espera, ni desinflament, ni res semblant: silenci disciplinat abans d'una batalla transcendent

Crec que ja ho he comentat alguna vegada, disculpeu els que ja us soni el discurs, però és que realment crec són conceptes, visions, marcs militants, que hem de plantejar, assumir, interioritzar i aplicar.

El 14O, tot el que va seguir al 14O, va implicar un esclat de resposta davant la injustícia de la sentència extraordinari. Van ser dies intensos com pocs, i en els que van passar coses que des de l'arrencada del procés com l'hem conegut aquests anys, no havien passat. Singularment aquests dies es recordaran per l'extraordinària mobilització "sorpresiva" del Tsunami, per les marxes per la llibertat i per la contundència dels enfrontaments amb la policia que hi va haver a Barcelona i a d'altres ciutats del país.

Després vingué la campanya electoral de les eleccions 10N i les eleccions. I en aquest context la mobilització tan intensa que seguí el 14O cessà.

Per a un cert independentisme, poc format en el que és una lluita com la independentista, poc conscient del que són aquests processos històrics, que allò que es va viure i protagonitzar aquells dies deixés de passar fou viscut, altre cop, com una derrota. I en alguns casos també, instal·lats en visions conspiratives de tot el que passa, que allò deixés de passar era fruit d'una conspiració de partits, lideratges, associacions civils, etc. per aturar-ho, perquè com ni partits ni líders ni associacions en el fons no volen la independència, maquinen per aturar tots els processos que ens hi portarien. D'acord a aquesta visió, el desenllaç segur d'aquelles mobilitzacions era la independència. I "algú" ho va frenar.

Per als companys i companyes "atrapats" en aquesta visió, segons la qual de tot el que fem n'hem d'esperar directament la independència, quan això no passa esdevé una altra oportunitat perduda. Pitjor encara, una altra oportunitat que "els de sempre" ens han fet perdre.

Quan es té una certa perspectiva militant i del que són aquests processos, tot forma part del que és una seqüència de "batalles", que hem d'analitzar en termes de si ens han enfortit o no, de si han permès el moviment créixer en solidesa o no, de si, malgrat no portar-nos directament a la independència, ens hi ha acostat o no.

I per a mi, inequívocament, ens va enfortir, i ens ha permès avançar cap a la independència. Per a mi i per a tots els qui com el patriota Antoní Massaguer pensem que per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi... forma part d'aquest anar-hi a través del qual vencerem.

Que hi hagi qui visqui com un fracàs que cada cop que passa alguna cosa, que el moviment independentista planteja un embat a l'estat, no assolim directament la independència, és tremendo. Em sap greu per ells/elles. I alhora em sembla inadmissible que aquesta miopia seva la vulguin transformar en frustració col·lectiva, en un procés públic de flagelació i autoodi. Ja no diguem de buscar explicacions en delirants teories conspiratives.

Flipo amb aquests discursets sempre a l'última moda del que passa al món: "si féssim com els de Hong-Kong ja ho tindríem", "si féssim com a Xile ja ho tindríem", "si féssim com a les armilles grogues ja ho tindríem". Llavors es fa un llarg silenci quan els "referents de moda" no aconsegueixen gaire més que visualitzar-se com a conflicte. Però el mal d'estendre derrotisme i menyspreu cap a nosaltres mateixos i la nostra lluita ja està fet.

I sempre poso, quan parlo d'aquestes coses, el mateix exemple. Els irlandesos del sud van estar 6 anys des de la proclamació de la República fins fer-la efectiva. O sigui que calma, determinació, perseverància i intel·ligència.

D'ara fins Nadal passaran, com a mínim, dues coses. Dues coses molt diferents, una de les quals, si ho fem bé, ens enfortirà i una altra que, si va com sembla anirà, tindrà un impacte i una importància estratègica només equiparable a l'1-O. I deixeu-me fer d'espòiler: cap de les dos ens portarà directament a la independència, de manera que els predicadors de l'autoodi ja podeu tornar a preparar els vostres discursos. Però, sobretot una, pot ser molt i molt determinant en la nostra lluita.

I no, cap d'aquestes coses té a veure amb la investidura de Sánchez.

La primera és el que passi amb la convocatòria Tsunami del 18D, amb motiu del Barça-Madrid. A hores d'ara, evidentment, l'únic que se sap és que hi ha convocatòria Tsunami. Una convocatòria que vol aprofitar el que és un dels esdeveniments esportius amb més audiència planetària. Si la mobilització que es faci és un èxit, dimensionarà el nostre conflicte a escala planetària. I això és bo. Que ningú esperi que aquell dimecres "acabi" amb la proclamació de la República i la independència. Però sí mobilitzem-nos tots com ja hem demostrat sabem fer perquè allò que fem ens permeti assolir l'objectiu de convertir aquella mobilització en un dels més grans altaveus a escala planetària que haurem activat fins ara.

La segona cosa, aquesta sí amb una dimensió veritablement clau a nivell estratègic i del futur de la nostra lluita és la que pot esdevenir-se a partir del 19D, amb el pronunciament de la justícia europea sobre la immunitat del VP Junqueras i el que, per extensió, pot ser també la immunitat del President Puigdemont i del conseller Comín.

Si la justícia europea, com ha informat l'advocat del tribunal, reconeix que la condició d'eurodiputat s'assoleix amb el vot dels ciutadans, i no està condicionada en cap cas a les condicions que arbitràriament pugui establir un estat, una junta electoral o un tribunal... l'hòstia que s'emportarà el #CártelDeLaToga hispànic serà èpica.

Perquè si es reconeix que la condició d'eurodiputat només deriva d'haver estat escollit en les eleccions, tots els drets i deures d'aquesta elecció com a eurodiputat operen des d'aquest mateix moment, i entre aquests drets hi ha la condició d'immunitat de tots els eurodiputats.

Per tant, si la justícia europea resol així, reconeix la condició d'eurodiputats de Junqueras, Puigdemont i Comín, automàticament els serà reconeguda la seva immunitat.

L'endemà d'aquesta resolució judicial el MHP Puigdemont i l'HC Comín, emparats i protegits per aquesta immunitat, recolliran la seva acta de diputats, entraran al Parlament europeu i gaudiran de plena mobilitat arreu de tota la UE.

Pel que fa a l'HVP Junqueras és més confús quins efectes pot tenir aquest reconeixement. Podria, en el pitjor dels casos, quedar bloquejat l'efecte mentre no es resol com afecta a la condemna del judici al TS. Però també podria, en l'escenari més favorable, implicar la mateixa nulitat del judici i la posada en llibertat immediata tant de Junqueras com de la resta de presos.

En qualsevol cas si com tot sembla el tribunal europeu es pronuncia a favor dels drets dels nostres diputats electes la desautorització de la justícia espanyola serà absoluta i retransmesa en directe i amplificada amb tots els watts de so imaginables a escala planetària.

El cop d'estat borbònic-judicial-policial que s'ha fet amb el ple control de l'estat i està protagonitzant aquesta demencial deriva autoritària, amb conculcació constant dels més elementals drets democràtics i fonamentals, ha inflat tant i tant la bola de merda repressiva, és tan bèstia tot el que han fet... que quan la justícia europea, com pot passar a partir del 19D, la punxi, l'onada expansiva de tanta merda acumulada pot tenir efectes devastadors per a l'estat espanyol.

Fins ara, encegat pel seu poder i la seva capacitat repressiva, l'estat espanyol no ha volgut atendre absolutament a cap de les hòsties que ja li han anat donant, des de l'ONU i organismes com Amnistia Internacional, fins tots els sistemes judicials de tots els països que li han negat les extradicions dels nostres exiliats polítics.

Però a aquesta situació la sentència europea sobre els nostres eurodiputats pot posar-hi fi de cop. L'estat espanyol, a la mateixa alçada de credibilitat democràtica i judicial que la Xina o Turquia.

L'estat espanyol absolutament despullat en la seva deriva autoritària i falta de democràcia davant tots els seus socis europeus.

Tota Europa veient com el MHP Puigdemont i l'HC Comín entren al Parlament Europeu, hi seuen i s'adrecen a tots els europarlamentaris per denunciar la repressió inhumana sobre Catalunya i els catalans. I no només això passarà als ulls de tota Europa, sinó amb tota Europa pendent del que està passant, perquè la repressió espanyola ha convertit en símbols de la llibertat als nostres exiliats i presos polítics.

I tothom girant els ulls cap a Madrid i preguntant què passa amb el tercer eurodiputat electe, en Junqueras. I tot aquest exèrcit de jutges, fiscals i advocats de l'estat del #CártelDeLaToga buscant desesperadament on agafar-se per no haver de deixar en llibertat a Junqueras, o perquè no s'hagi de declarar nul tot el judici.

Sí, hi haurà un abans i un després d'aquesta resolució de la justícia europea. I si tot va com sembla anirà, serà transcendent per a la nostra causa, tindrà un impacte, com he dit abans, només equiparable al de l'1-O.

Aquest escenari em fa pensar que el PSOE pot tenir molt pressa per intentar investir Sánchez, i que aquesta debacle absoluta que implicarà la sentència europea no impacti en ple procés d'investidura, en plenes negociacions.

Crec que ERC i JxCAT això ho haurien de tenir en compte i, per tant, demorar-la fins després de la sentència europea. Que Junqueras, amb la immunitat reconeguda a la mà, surti de la presó i després d'un parell de dies a casa amb la seva dona i els fills, pilli una bona habitació en un bon hotel de Madrid i esperi la visita de Sánchez per negociar. Igualment, que el President Puigdemont esperi tranquil·lament al seu despatx d'europarlamentari la visita d'en Borrell o d'en Sánchez o els seus ministres també per posar-se a negociar la investidura, després d'una completa sessió fotogràfica i televisiva.

No, no estem en cap impasse, no estem en cap desinflament, no estem en cap trampa, ni rendició, ni cap d'aquestes rucades que de vegades llegeixo. Estem guardant un disciplinat silenci davant una batalla absolutament transcendent des de tots els punts de vista per a la nostra causa.

I no, la independència no vindrà automàticament quan això passi, però estarem més a prop i en millor situació. I encara haurem de lluitar molt. I encara caldrà anar-hi i anar-hi molts cops. Però així és la lluita. I així farem la independència. No és un videojoc. És la lluita més dura, més important i més decisiva de les nostres vides.

DONEC PERFICIAM