CEO NOVEMBRE 2013: EL CAMÍ DE LA VICTÒRIA! (l'any vinent a Jerusalem!)

Tot el peix venut. En expressió d'un bon amic profe de la UAB, la tercera onada del baròmetre del CEO del 2013 el que fa és confirmar una situació política del procés sobiranista en la que tot el peix està venut, les dades ja estan contrastades pel dret i pel revés i les úniques alteracions encaixen totes dins del marge d'error de l'excel·lent enquesta que realitza l'equip que dirigeix Jordi Argelaguet.

Quins són, a criteri meu, els elements més significatius dels resultats del Baròmetre de novembre del CEO:

1. El SÍ a la independència és cada cop més sòlid en la seva abassegadora majoria. A la pregunta dicotòmica (Sí/No) de què farien els enquestats en cas de referèndum, un 54,7% votarien sí, i només un 22,1% votarien en contra. El SÍ porta instal·lat en més del 50% del cens des que el CEO, el juny de 2012, va introduir per primera vegada aquesta pregunta (en aquell moment ja va obtenir un 51,1% de respostes afirmatives). Les oscil·lacions que es poden produir d'un baròmetre a un altre estan totes dins dels marges d'error propis de l'enquesta. I pel que fa al NO, igualment clavat en aquest molt poc més d'un 20%, que és l'expressió màxima de la impotència marginal de l'unionisme a la societat catalana.

2. El sí a la independència es veu reforçat també amb els resultats de la pregunta amb resposta múltiple, en que els enquestats són preguntats sobre què creuen que Catalunya hauria de ser, i se'ls ofereix el següent ventall de respostes:

- una regió d'Espanya

- Una comunitat autònoma d'Espanya

- Un estat dins una Espanya federal

- Un estat independent

Per primera vegada a la història els partidaris d'un estat independent en una pregunta de resposta múltiple arriben al 48,5%

A diferència de l'anterior pregunta, introduïda el juny del 2012, aquesta pregunta de resposta múltiple té una sèrie amb un recorregut molt més llarg, que arriba al gener del 2010. I és l'anàlisi d'aquesta pregunta el que resulta més interessant, amb diferència, de tota l'enquesta. De fet, és on trobem les claus del que ha passat els darrers anys i de perquè parlo de fortalesa i camí de la victòria.

És molt important observar dues dades:

- En el baròmetre de Febrer del 2012 les opcions Comunitat Autònoma, Estat dins una Espanya federal i Estat independent tenien un triple empat. Totes tres estaven en el 30% dels enquestats.

En aquest baròmetre de novembre 2013 l'opció de l'Estat independent té el 48,5% dels suports, 27,4 punts per sobre de la següent resposta: l'estat dins una Espanya federal, i 30 punts per sobre de la Comunitat Autònoma.

- Però és que si observem l'evolució de les dades des de més enrere podem veure que les primeres dades que tenim, de gener del 2010, ofereixen un panorama radicalment diferent a l'actual. El gener del 2010 els enquestats expressaven un suport majoritari a un Estat dins d'una Espanya federal, amb el 38,2% . Després hi havia un 29,5% de partidaris que Catalunya continués sent una Comunitat Autònoma. I finalment els partidaris d'un Estat independent tan sols representàvem el 19,4% dels suports. És a dir: 30 punts menys que ara.

L'evolució de les dades és prou eloqüent i desacredita científicament totes les monsergues de terceres vies, moderantisme i altres collonades. Els partidaris de l'estat independent han crescut 30 punts mentre els partidaris del federalisme han perdut 17 punts. El federalisme ha passat de ser l'opció majoritària amb un 38,2% dels suports dels enquestats, 20 punts per sobre dels partidaris de l'estat propi, a ser la segona opció, amb només un 21,3% dels suports, 27 punts per sota dels partidaris de l'estat independent.

Repeteixo perquè la dada és definitiva: De gener del 2010 a Novembre del 2013 els partidaris de l'estat independent hem passat d'estar 19 punts per sota dels partidaris del federalisme a estar 27 punts per sobre.

3. Ho he analitzat altres vegades, i cada cop és més rellevant: una de les característiques essencials del procés sobiranista català i de la construcció d'aquesta majoria del SÍ és la seva transversalitat, pluralitat. La majoria aclaparadora del 54,7% que votarien a favor de la independència es construeix a partir d'un 80,6% de votants de CiU, d'un 94% de votants d'ERC, d'un 12,3% de votants del PSC, d'un 52,2% dels votants d'ICV-EUA i d'un 81,8% dels votants de la CUP. El vot favorable de totes aquestes persones que quan hi ha eleccions voten fins a 5 partits diferents és una de les característiques que defineixen el procés català.

És un fenomen que desafia la doctrina clàssica dels moviments d'alliberament nacional o de processos com l'escocès. En el cas d'Escòcia ens trobem que el Sí a la independència coincideix amb el vot a l'SNP, i encara no, perquè aquest partit té un cert vot de gestió que pel que sembla no vol votar a favor de la independència d'Escòcia.

És molt important que tinguem això en compte, perquè presenta amb gran intensitat dues cares de la mateixa moneda:

- per una banda aquesta pluralitat fa que la gestió del procés sigui molt més complexa. No hi ha una força hegemònica amb una majoria suficient que imposa ritme i criteri. Això no existeix. Hi ha una majoria en la que hi participen formacions polítiques molt diverses i que beu d'electorats molt diversos.  Aquesta situació és del tot singular, excepcional. Aquesta excepcionalitat implica que hem d'invertir molts esforços en arribar a acords, en acompassar els diferents ritmes, en incloure les diferents sensibilitats, en assegurar en cada moment les majories necessàries, etc. Sí, la pluralitat fa que el nostre procés sigui més lent i més “cansat”, de vegades esgotador...

-  alhora, aquesta pluralitat assegura una enorme fortalesa al procés. No és que sigui un partit el que “gestiona” i lidera el procés: n'hi ha fins a 4 d'implicats i els votants de 5. La pluralitat blinda el procés, perquè el converteix en indestructible. La pluralitat i transversalitat confereix un blindatge espontani a tot el procés. Però, sobretot, a part d'aquest blindatge, que el procés sigui tan plural, que no sigui patrimoni de ningú i que concentri sensibilitats tan diferents li atorga una transverasalitat social enorme, que fa que arribem a tots els racons de la nostra societat i que no hi hagi ningú que pugui sentir-se exclòs del procés.

Per tant, hem d'aprendre a conviure amb aquesta complexitat i els “inconvenients” que pugui generar, perquè és la nostra fortalesa i el que ens permet ser majoritaris.

4. Crec que és ABSURD analitzar, en aquest moment tan excepcional en el que estem, quin serà l'escenari electoral futur. Perquè no hi tornarà a haver eleccions “normals” fins que no siguem independents.

Fixeu-vos en una cosa. Si el procés avança com tots desitgem i al llarg del 2014, d'una manera o d'una altra, podem celebrar la consulta, ja sabem quin serà el resultat: els partidaris de l'estat propi, de la independència, guanyarem per àmplia majoria. I en un procés més o menys llarg i més o menys complicat, exercirem la nostra sobirania, obtindrem el reconeixement internacional i celebrarem finalment unes eleccions que tindran caràcter de constituents: conformaran una majoria parlamentària que ja no tindrà la missió de portar el país a la independència, sinó de “fundar-lo”. I a aquelles eleccions constituents ja no s'hi arribarà amb un dels eixos electorals que ha marcat i marca les decisions electorals dels catalans, l'eix nacional. Canviarà el sistema de partits, es normalitzaran, refaran o reformularan els blocs a partir dels eixos tradicionals de dreta/esquerra i per tant no tindrà absolutament RES a veure amb el mapa actual ni amb les projeccions que ara fem. RES.

Però és que si el procés no avança tal i com tots desitgem i no es pot realitzar la consulta perquè la prohibeix l'estat espanyol, la fa impossible, el nostre país i el procés sobiranista només tindrà una sortida: les eleccions plebiscitàries. I unes eleccions plebiscitàries, hi hagi llista conjunta dels sobiranistes o no, té una dimensió política tan excepcional que tampoc servirà cap de les projeccions actuals. Estarem davant d'una situació d'extrema gravetat en la que el nostre futur es decidirà en unes eleccions que també estaran amenaçades. És fàcilment previsible que en aquest context CiU, ERC, ICV, CUP, societat civil, sindicats, etc configurin una candidatura única al voltant d'un gran objectiu comú: proclamar la independència.

Aquestes són les dues úniques alternatives de futur per les que transitarà el nostre procés. I cap de les dues no té res a veure amb l'actual escenari ni amb les projeccions que ofereix.

5) Dit això, la projecció de vot que ofereix el CEO sí que ens permet monitoritzar quin és l'impacte del procés en les diferents opcions dels partits actualment existents. És a dir, ara mateix els partits són els que són, i davant la intensitat del procés cadascun d'ells actua d'una manera diferent que té un enorme impacte sobre l'electorat. Val la pena per tant fixar-s'hi una mica.

- La dada més rellevant que aporta el CEO és que ERC passa a ser l'opció que obté més suports. És una dada coherent amb altres enquestes. Per tant, estem en un escenari en el que ERC ha eixamplat espectacularment la seva base electoral a partir de la seguretat en el lideratge del procés que transmet Oriol Junqueras. Per una banda tenim que és el partit amb una major fidelitat de vot (82,5%), i per una altra que recull una molt important massa de votants provinents de CiU (un 21,5), però no únicament. L'ERC d'Oriol Junqueras recull suports de pràcticament tot l'arc polític: un 4,1% dels antics votants de PSC, un 7,1 dels d'ICV, un 7,9 dels de la CUP, un 16,3 d'altres opcions, un 8,4 de l'abstenció....

- Si l'anterior és la dada més rellevant, la més espectacular és el brutal desgast en les expectatives electorals a que el sr. Duran i Lleida i la seva incessant activitat contra el president Mas i contra el procés sotmeten a CiU. Un 21,5% dels antics votants de CiU ara diuen que votaran ERC. I això només té una lectura: en Duran ha saturat la capacitat de resistència del votant convergent, que no pot més i busca refugi en l'ERC d'Oriol Junqueras, que del 25-N ençà ha desmostrat amb escreix ser un soci més lleial al president que en Duran. Mentre Junqueras sempre defensa el President Mas, Duran és qui amb més crueltat i desllialtat l'ataca, el contraprograma, el menysté. Mentre Duran amenaça permanentment el procés, l'ERC d'Oriol Junqueras es mostra com un soci fiable, responsable i sòlid que amb el seu suport al President i al procés, el blinda i fa que progressi. No hi ha cap altra fuga de vots cap a enlloc, ni cap a PSC, ni cap a PP... res de res. El desgast electoral de CiU és conseqüència directa del desgast a que en Duran sotmet el President i el procés.

- Una altra dada rellevant és el que està passant amb el votant d'ICV-EUA. Sigui com sigui, en l'actual conjuntura ICV ha esdevingut una peça clau en el procés. No és una opció electoral de tradició independentista, i això està essent explotat per l'establishment, que volen aprofitar les incomoditats que pot tenir ICV amb algunes qüestions del procés per a generar una pinça amb en Duran Lleida que faci descarrilar el procés en el primer gran revolt tancat que tenim davant: la qüestió de la data i la pregunta. Duran només pot fer xantatge si ICV s'hi presta. Sense la cooperació necessària d'ICV Duran no és res i no pot fer descarrilar el procés. Però si ICV dubta i es presta a la pinça la situació serà molt i molt complicada. 

Per això és bo analitzar què està passant amb el votant d'ICV-EUA. I aquí les notícies són bones. Ens trobem que per primera vegada una majoria molt clara dels seus votants, un 52,2% s'alinea amb el SÍ, mentre que només un 23% hi votaria en contra.Pel que fa al seu electorat: un 7,1% se'n va cap a ERC i un 9% cap a la CUP. Cal que tots tinguem clar que ICV és una força frontera i que està sotmesa a moltes tensions, i vull creure que la seva inequívoca tradició democràtica i aquesta majoria independentista que expressen els seus votants faran que ICV no sabotegi el procés i respecti democràticament la voluntat majoritària dels catalans.

- Una altra dada certament impactant és que les projeccions del CEO situen C's com a tercera força política. Aquesta situació és conseqüència directa de la redistribució del vot en el front unionista. I més concretament del descomunal DESCALABRO del PP de la sra Alicia Sanchez Camacho. La debacle de la Camacho i el seu PP és de tal magnitud que només conserven la fidelitat d'un 33,1% dels seus antics votants, i un 28,6% se'n van cap a Ciutadans.

- el front del Sí acaba de configurar la seva àmplia majoria amb el petit creixement electoral de la CUP. Manté una important fidelitat de vot (76%), i si a això hi afegim el vot que rasca d'ICV (un 9%), més la coseta que rasca d'ERC (un 2,9 -en termes absoluts més significatiu que el 7,9 de vot de la CUP cap a ERC) i aquest 10,7% de vot d'altres opcions, ens trobem que poden acabar constituïnt grup propi i ser un dels altres puntals del front del Sí.

En definitiva, el procés avança sòlid i cada cop més blindat. Les campanyes unionistes no han aconseguit impactar el més mínim en la majoria del SÍ ni en l'escenari d'una consulta ni en els possibles escenaris electorals. Res. L'enquesta està feta en plena ofensiva unionista de la tercera via, de la moderació, etc. I res de res de res.

Senyors, només errors propis poden impedir el que ara mateix no ofereix cap dubte: QUE GUANYAREM! La meva confiança en la capacitat del MHP Mas i de n'Oriol Junqueras, al costat d'una societat civil liderada per l'ANC, és total. Absoluta.

Senyors: L'ANY VINENT A JERUSALEM! El 2014 serem independents. No ho dubteu!

VERGONYA! Salvem les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre! (Un escrit meu de juliol 2008)

(Aquest és un escrit de 28 de juliol del 2008. Té més de cinc anys! La denúncia d'aleshores no serví de res. Molts dels indrets que varen patir els combats més horrorosos de la Batalla de l'Ebre varen ser destruïts per la depredació eòlica. Damunt d'aquests indrets, damunt d'on sabem perfectament que hi havia moltíssimes restes de soldats morts durant la batalla, s'hi van instal·lar molins de vent gegants que van arrassar amb tot. 

He pensat que avui era un dia especialment indicat per a recuperar aquest escrit. Avui fa 75 anys de la fi de la Batalla de l'Ebre, i la dignificació dels espais i evitar-ne la seva destrucció continua essent una exigència moral. Aquesta permanent reivindicació té avui, i aquest és el segon motiu, més força que mai, després de l'exigència de l'ONU al govern espanyol perquè faci alguna cosa per la recuperació de les restes de combatents i repressaliats durant la Guerra Civil.

Totes les fotos que hi ha en aquest escrit les he fet jo. Tot és tan dur i tràgic com cert. La mà que assenyala restes és la meva. El braç que subjecta restes de bombes és el meu, els que em coneixeu podeu reconèixer-hi el tatuatge del cas de Jaume I que porto a l'avantbraç.

Us prego, a més, que contextualitzeu l'escrit en el seu moment polític, quan el tripartit actuava absolutament ebri de poder sense escoltar res ni ningú)

Setembre 1938, cinquena contraofensiva franquista sobre les tropes republicanes a la Batalla de l’Ebre. (la primera part de l'article és la contextualització de la denúncia, que podeu trobar directament més avall, a partir d'on diu Juliol 2008. L'article és molt llarg, però m'ha semblat indispensable perquè es pugui entendre la rellevància de la denúncia)

Fa dos mesos que les millors tropes de la república es troben atrapades en un petit sector del marge dret del riu Ebre. La seva ofensiva llampec del 25 de juliol s’havia vist frenada ràpidament a les portes de Gandesa i de Vilalba dels Arcs.

Enmig d’un context internacional convuls, on tots els indicis apunten l’esclat de la segona guerra mundial, per a la República, resistir és vèncer. I, frenada l’ofensiva, i malgrat ocupar un territori minúscul sense cap valor estratègic des d’un punt de vista militar, l’ordre passa a ser fortificar-se i resistir. Les serres de Pàndols i Cavalls i la infinitat de turons que s’estenen per aquella zona de la Terra Alta es fortifiquen d’una manera increïble, es caven trinxeres i s’aixequen parapetos a qualsevol lloc, des de la roca dura dels cims de Cavalls fins a la terra de tots i cadascun dels petits turons que, pràcticament iguals els uns als altres, donen forma a petites valls plenes d’ametllers, vinya i oliveres.

L’exèrcit franquista, que gaudeix d’una escandalosa superioritat en homes, en armament, en artilleria i en aviació, enlloc d’ignorar la presència republicana, absolutament frenada i intrascendent en termes militars, ha decidit, per ordre expressa de Franco, fer-los-hi front. És el que els historiadors anomenen “choque de carneros”. Franco està decidit, ara que té tancat en aquell perímetre minúscul el millor de l’exèrcit de la República, a aniquilar-lo. És una guerra i una batalla d’extermini. I això és el que vol fer. Aniquilar l’exèrcit de la República que té allà al davant, sense cap mena de mirament tampoc envers les baixes pròpies, envers l’enorme cost en les mateixes tropes franquistes que aquesta decisió comportarà.

I així ha començat i es desenvoluparà durant 115 dies la batalla més salvatge de la Guerra. Els franquistes porten ja quatre contraofensives, i cap d’elles ha aconseguit moure de manera significativa les posicions. Cada pam de terreny que recuperen els franquistes té un cost descomunal en vides humanes per part de tots dos bàndols.

La cinquena contraofensiva té per objectiu arribar a Camposines, i de Camposines a Mora, a l’Ebre, i deixar envoltat l’exèrcit republicà que es defensa en els cims de Pàndols i Cavalls. Han conquerit Corbera d’Ebre, que ha estat totalment destruïda pels bombardejos de l’aviació franquista, la legionària italiana i la legió condor alemanya. Conquerida Corbera, els franquistes avancen cap a Camposines des del sector Vilalba, la Serra de la Vall de la Torre i per la vall del Riu Sec. En el seu avanç es troben davant seu un turó rere l’altre. Tots perfectament fortificats. Els intenten conquerir un a un. L’operativa és sempre la mateixa: un intens, brutal, bombardeig de l’aviació, un posterior bombardeig de l’artilleria, i finalment, quan les posicions republicanes han estat absolutament matxacades, avança la infanteria.

L’estratègia republicana defensiva també és sempre la mateixa. El sistema defensiu que han parapetat a tots els turons fa un escalat de línies de trinxeres, amb les seves corresponents línies d’evaquació cap a refugis, a sotavent dels bombardejos. Quan aquests cessen, les tropes republicanes tornen a les seves trinxeres de primera línia a fer front a la infanteria feixista. Però inevitablement els bombardejos d’aviació i d’artilleria provoquen massacres entre els defensors, que acaben amb una gran inferioritat numèrica, i finalment perden les posicions, de vegades perquè tots els defensors han estat aniquilats, de vegades perquè encara, els pocs supervivents, estan a temps de retirar-se i reagrupar-se en el següent turó.

Quan arriba la nit i l’aviació franquista no pot operar, les forces es reequilibren, i les tropes republicanes sempre intenten reconquerir novament les posicions. I així un dia rere l’altre, un turó (cotes en l’argot militar) rere l’altre.

Els morts es compten a milers en tots dos bàndols. Malgrat que en aquesta cinquena ofensiva les tropes de la república han fregat el col·lapse, en aquests moments l’avanç cap a Camposines és una autèntica carnisseria. Els generals franquistes estan desesperats. Les millors divisions i unitats franquistes estan sent massacrades en aquests combats. Però en tenen de refresc, i Franco no pensa cedir ni un milímetre en la seva estratègia. Ni tan sols quan contempla, impassible, l’aniquilació de tot un batalló de la 4ª de Navarra, una divisió d’èlit de les tropes franquistes. Contemplar l’anquilació d’aquest batalló només li mereix un comentari: “lo sucedido es un ejemplo típico de la fortaleza de las posiciones ocultas a los observatorios”.

En un petit triangle entre la carretera de Vilalba a la Fatarella, la de Corbera a la Fatarella i la de Corbera cap a Mora, al voltant del que es coneix com a “Coll de Cosso” es desenvolupen uns combats terrorífics en unes cotes pràcticament idèntiques l’una a l’altra: les cotes 510, la 500, la 496, la 365, la 287, etc. Són cotes sense cap valor estratègic, excepte que per avançar cal ocupar-les, i que un cop ocupada, n’hi ha una altra al davant. Són cotes que evidentment no són conegudes així per la gent de la terra. Cada turonet, cada vall té el seu nom. Però per als militars són simples “cotes”. I pels noms amb que les coneix només la gent de la terra, haurien quedat al marge de la història i del món. Si no fós que aquell setembre del 1938 van passar de ser aquelles terres solitàries i pobres de secà a convertir-se en un escenari de l’infern.

Sí, durant aquells dies de setembre, aquelles petites valls i turons són l’autèntic infern a la terra. Una d’elles es coneguda com “el cucut”. Té una forma molt cònica, i les tropes republicanes l’han fortificada espectacularment. Les línies de trinxera pugen de baix cap a dalt, com si fossin diferents muralles d’un castell. A la part del darrere s’hi han construït els refugis. Aprofitant qualsevol roca, cavant la terra, parapetant les trinxeres de pedres i sacs de terra. Un dia de setembre del 1938 el cucut queda com a la posició més avançada de les tropes republicanes en aquell sector. Les tropes feixistes han anat conquerint turó rere turó. I ara els hi toca a ells.

Els soldats de la República ja estan exhaustos a aquestes alçades de la batalla. La frontera francesa ja fa dies que s’ha tancat i escasseja el material de guerra. Però també escasseja, i molt, l’aigua. Ha estat un estiu molt calorós, aquell del 38. L’aigua és el tresor més gran d’aquells soldats rebentats per tot arreu. Només abunden els polls i les infeccions. La vida a la trinxera és duríssima. I la por, els constants bombardejos que han de suportar, és terrible. La superioritat de tota l’aviació franquista i de la seva artilleria els converteix en autèntica carn de canó. Però resisteixen. I ara, els del Cucut els tenen al davant.

A primera hora del matí s’inicia el bombardeig contra el Cucut. Primer l’aviació. Bombes de fins a 500 kg. El bombardeig es concentra en el Cucut, i és implacable, terrorífic. Les bombes se senten xiular mentre baixen… fins que esclaten. Després vindrà l’artilleria. I ho saben. Però el bombardeig d’aviació ja ha durat molt, ha estat dels més llargs de la batalla, i concentrat en un turonet que sembla un petititíssim pastís. L’artilleria, des de les cotes properes, continua el bombardeig implacable.

Són vuit hores de continu bombardeig sobre un turonet que, el Tibidabo, al seu costat, sembla l’Everest. El bombardeig, les vuit hores de constant bombardeig, han massacrat els pobres defensors. Molts s’han tornat bojos. L’espectacle ha estat terrorífic, infernal. Quan la infentaria feixista l’assalta, els pocs defensors supervivents estan absolutament desorientats, embogits.

JULIOL DEL 2008:

Hem matinat. Aquests dies són els més calurosos, amb diferència, del que portem d’estiu. Amb el meu germà i una parella d’amics del poble hem volgut seguir el rastre de la batalla en aquests turons. Els havíem buscat, igual que hem fet amb altres escenaris de la batalla, però aquests són especialment difícils de trobar si no t’hi porta algú que els conegui.

Tenim un bon motiu per anar-hi. Dintre del demencial projecte d’instal·lar un front de 200 molins de vent alts com la Torre Agbar a la Terra Alta, des d’Horta de Sant Joan fins a la Fatarella, s’han començat a fer “cates” sobre aquests turons per instal·lar-hi alguns d’aquests molins gegantescos.

Aquesta massificació trinxarà la comarca. Però és que a més a més, i pel que ens ha explicat gent del poble preocupada per la memòria històrica, ara trinxaran aquests espais, aquestes cotes aïllades i solitàries on ara fa 70 anys es van viure uns combats infernals, i que van deixar aquella zona convertida en un enorme cementiri a l’aire lliure. Centenars, milers, de combatents van ser mal enterrats, colgats de qualsevol manera, o ni això. I les seves restes reposen aquells turons. I ara estan amenaçades per les escavadores dels enormes aerogeneradors.

Trobar restes humanes al poble no és cap sorpresa. Sempre que algú refà un marge, aplana un tros… n’hi surten. Igual que restes de material bèlic. Però ens han dit que en aquella zona és terrible.

No sense dificultat i perdre-mos vàries vegades, anem trobant la manera d’entrar a les diferents cotes. Passem per un camí al costat d’un camp d’ametllers, i el terra, 70 anys després, sembla que estigui amb el sarrampió: és ple de petits trossos de metralla, com d’una ungla. No havia vist mai res igual. Continuem caminant i entrem al bosc.

El bosc sembla l’infern. Els quatre avancem separats uns metres l’un de l’altre, cercant el rastre de la batalla. I de sobte… rere uns matolls… se’m gela el cor. Em puja un nus a la gola. Quasi no puc dir res. Finament aconsegueixo articular un “veniu aquí”. Però quasi simultàniament el meu germà i la parella d’amics comencen a dir el mateix “i aquí”, “veniu aquí”.

Ens anem apropant els uns als altres. Davant nostre s’estenen, a l’aire lliure, enmig del bosc, semicolgats entre la fulleraca del bosc, centenars de restes humanes: cranis, mandíbules, caderes, fèmurs…

Es fa un silenci de llàgrimes entre nosaltres, i anem fotografinat en silenci tot el que veiem. Alguns cranis tenen ben visible l’impacte de la batalla, l’impacte i el forat de la bomba o la metralla.

El dolor es fa insuportable. L’espectacle és dantesc, anem caminant poc a poc, amb molt de compte, i per tot arreu emergeixen les restes dels combatents. Aquestes són les més superficials, les que potser mai ningú no va poder fer cap altra cosa que llençar quatre pedres a sobre del cadàver, i que el pas del temps i les pluges, deixa al descobert. Però sota els nostres peus, ho sabem hi ha centenars de cadàvers de soldats. Només en una de les cotes sabem que hi va haver 300 morts, i que els van colgar allà mateix.

Les restes de soldats, en aquest petit triangle, es deuen comptar per milers. Soldats que van ser donats per desapareguts. Soldats les famílies dels quals mai més no en van saber res. Però que en canvi sí que saben, per les unitats en què combatien i les últimes cartes, en quin sector estaven.

I avui, 70 anys després, encara la vergonya que les restes d’aquests pobres soldats, que ho van donar tot per la nostra llibertat… estiguin escampades com si fossin brossa.

I avui, 70 anys després, encara, l’avaricia sense límits i l’absoluta necedat dels polítics ens han portat a que sobre aquestes restes s’hi hagin d’aixecar uns enormes aerogeneradors. Si no fem res per evitar-ho, en no res, i sobre aquestes restes, i a preu fet, uns enormes bulldozers aniran obrint camí pel mig del bosc i unes enormes escavadores començaran a trinxar el terreny.

A la tarda venen al poble en Montilla i en Saura a inaugurar el centre d’acollida del projecte de museïtzació dels espais de la batalla de l’Ebre. Amb la gent de la Plataforma en Defensa de la Terra Alta hi anem. Portem pancartes contra la massificació eòlica i fotos ampliades de les restes d’aquests combatents. A sota hi hem escrit “Vergonya”.

Quan arriba la comitiva cridem “vergonya”. Un cop a dins, sentim en Montilla fer una defensa aferrissada de l’energia eòlica, i dir que tiraran endavant els projectes de parcs eòlics.

Però no em puc creure que hi hagi tanta insensibilitat envers aquesta situació. No em puc creure que, 70 anys després, davant un episodi tan greu, no es faci res. Tenim un deure molt gran, enorme, per tractar amb dignitat les restes d’aquests soldats que reposen en aquests turons.

No em puc creure que el projecte de museïtzació dels espais, que és molt important i al que dóno suport total, no tingui en compte, de manera preferent, salvaguardar, de debò, la memòria i la dignitat dels combatents que hi van deixar la vida. No em puc creure que ara, 70 anys després, les seves restes siguin triturades sota l’oruga d’un bulldozer o la pala d’una escavadora per instal·lar-hi un molí de vent.

Cal, de manera immediata, fulminant, aturar el projecte d’aerogeneradors en aquestes zones assenyalades, que tothom sap quines són, on reposen les restes dels combatents. Cal, de manera immediata, un projecte per a la recuparació d’aquestes restes, per a la seva adequada classificació i ordenació, a l’espera que puguin ser identificades a través de les famílies.

Cal, i per això us demano també la vostra ajuda, fer una difusió per tot arreu d’aquesta situació i pressionar i sensibilitzar les institucions perquè aturin aquesta barbaritat. Crec que les fotos que vam poder fer i que acompanyen aquest article són la denúncia més gran que podia fer. Lamento la seva duresa, de debò. Però això ho hem d’aturar!

Fem-ho entre tots! Feu difusió d’aquesta situació! No a la instal·lació dels aerogeneradors gegants als espais de la batalla de l’Ebre!

75 anys de la fi de la Batalla de l'Ebre. "Per la vostra llibertat i la nostra" (Companyia Botwin)

Voluntaris de la Companyia Botwin

Aquest matí, ben d'hora -com marquen els cànons del guardiolisme-, he enfilat cap al poble, cap a Corbera d'Ebre. Tal dia com avui, 16 de novembre, de fa 75 anys, l'últim soldat republicà creuava l'Ebre després de 115 dies d'infern. Havia acabat la batalla més terrible i decisiva de la Guerra Civil: la Batalla de l'Ebre.

Amb aquesta derrota, l'exèrcit feixista tenia via lliure per a la conquesta definitiva de Catalunya, ja no hi havia resistència possible. A l'Ebre havíem consumit tots els recursos humans i materials que quedaven a Catalunya i a la República. I el concert internacional tolerava encara l'expansionisme del règim nazi sense intervenir-hi.

No hi va haver desbandada. Les tropes republicanes, exhaustes, vençudes i sense esperança, van aconseguir heroïcament mantenir una retirada relativament ordenada ateses les circumstàncies. La fosca que havia de durar 40 interminables anys avançava lentament pel nostre territori. Fins l'entrada a Barcelona el 26 de gener del 1939. Una data gens casual. Durant la revolta dels Segadors, un 26 de gener, a la Batalla de Montjuic, les tropes catalanes van infringir una derrota humiliant a les tropes espanyoles. I Espanya no oblida. I va entrar emparant-se en el "derecho de conquista", sense cap mena de dissimulació o prejudici.

Avui havíem de commemorar l'efemèride de la fi de la Batalla de l'Ebre i homenatjar els combatents. Estava previst fer-ho al Poble Vell, testimoni viu de l'horror de la batalla i la destrucció que va portar a aquell territori. La intensa nevada sobre la Terra Alta, i també sobre Corbera ha provocat l'ajornament de l'acte.

Una pena. Però no passa res. Hem esperat tants anys per poder homenatjar els nostres que no ve d'aquí. Hem après a esperar. Perquè sabem que és una espera plena d'esperança i desig de llibertat. Fa 75 anys ens retiràvem de l'Ebre. Fa 300 anys ens derrotaven els exèrcits borbònics a la Guerra de Successió. Però aquella Catalunya que després de cada derrota s'endinsava en la fosca, era una Catalunya que, en silenci, apretava les dents i resistia amb totes les seves forces.

Avui, a l'espera de poder decidir el nostre futur, sabem que aquest aguantar en silenci anys i anys la humiliació, el dolor i l'altíssim preu de la derrota no ha estat en debades. I que guanyarem i farem realitat el somni  pel que tantes generacions de catalans han lluitat i s'han sacrificat: LA LLIBERTAT! 

VISCA CATALUNYA LLIURE! 

HONOR I GLÒRIA ALS COMBATENTS DE LA LLIBERTAT!

I en homenatge a tots els combatents de la llibertat, el testimoni de la Companyia Botwin, de voluntaris jueus.

Mentre el gran Mufti de Jerusalem, màxim líder dels musulmans palestins d'aleshores, s'aliava -com Franco- amb Hitler, cridava a l'extermini de jueus i després, durant la II Guerra Mundial fins i tot va organitzar divisions de les SS de voluntaris musulmans.  Mentre tot això passava en el món àrab palestí, jueus de tot el món, també jueus de Palestina, combatien amb la República, per la democràcia i per la nostra llibertat.
Els Botwin, a la seva bandera, hi duien un lema, escrit en polonès i en jiddish: "PER LA VOSTRA LLIBERTAT I LA NOSTRA". I el seu compromís els va dur al més alt sacrifici. La Botwin va ser exterminada a la Batalla de l'Ebre, dies abans de la retirada de les Brigades Internacionals, en un dels turons que hi ha en el camí de Corbera d'Ebre a les Camposines.

Agafo el relat del llibre "La batalla del Ebro, de Jorge M. Reverte, que, a la seva vegada, l'extreu del llibre "Shalom libertad! Judíos en la guerra civil española", d'Arno Lustinger (editorial Flor del Viento, Barcelona, 2001):

"(21 de setembre del 1938). La compañía Botwin es parte de la XIII Brigada Internacional (...). Los de la Botwin son judíos, y cuentan incluso con una publicación propia, que se edita en yiddishy. En sus filas hay judíos palestinos, de los que han acudido más de dos centenares como voluntarios (...).

La compañía ha sufrido enormes bajas desde que comenzó la ofensiva del Ebro. El 30 de julio cayó muerto su capitán Israel Halbersberg en el asedio de Gandesa (...). Desde hace cuarenta y ocho horas, la artillería les machaca con una eficacia terrible. Los morteros de los franquistas completan la tarea. Las trincheras en las que se refugian casi han desaparecido por efecto de las numerosas explosiones. Las bajas se cuentan por docenas y la moral decrece a marchas forzadas. Los hombres saben que sus unidades van a ser disueltas en pocos días. Son sus últimas horas en el frente (...).

El teniente Mischa Skorpurinski manda una sección de ametralladoras que hace fuego de contención sobre el enemigo, que ya ha saltado las trincheras. Los acontecimientos se sucedent con rapidez. El comandante Mateu, del 5 tabor de regulares, el mismo que protegió la retirada hacia Gandesa el 25 de julio, cae en el asalto. Sus tropas, atacan con fiereza (...). El fragor de las granadas y el polvo enloquecen a los defensores, que casi pierden el sentido. En pocos minutos, los regulares les han rodeado y les conminan a rendirse. Los pocos supervivientes alzan las manos. Un oficial ordena que se separen los españoles de los extranjeros y todos obedecen la orden. El comisario de la compañía, el español Diego Mula, impide a Skopurinski que se desplace con los demás extranjeros, le obliga a quedarse a su lado. Los dos ven con horror cómo los legionarios disparan sobre los prisioneros y los rematan en el suelo, uno por uno (...).

La compañía Botwin ha dejado de existir. Ningún gobierno protestará por ello."

Els Botwin tenien una publicació pròpia, editada en jiddish i el seu propi himne, Der March der Botwin-soldaten (la marxa dels soldats de Botwin). La lletra és d'Olek Nuss, poeta que va sobreviure a la guerra civil,, però que va ser executat als camps d'extermini nazis després de ser fet presoner a la França ocupada.

Der March der Botvin-soldaten

wenn s’geien zum krieg republiks-batalionen,
wenn s’blutikt die erd un es knallt der dynamit,
bagleit a gesang die zerflaterte fohnen:
dos geien die botwinzes zu der schlacht mit a lied.
a lied vun hofenung un sieg vun milionen,
wos willn lebn in freiheit un recht,
wos schickt uns sturmen dem ssojnes kanonen
un fihrt uns dreiste zum letztn gefecht
No pasaran!
(Refrain)
mutig, vorojs zum sturm zum atack
geien mir, botwinistn!
mit der brigade international,
mit unser volksarmee.
uns einikt der hass zu die brojne banditn,
wos willn varknechtn dos spanische land.
mir welln die grin-rojte felder varhitn
mit fohnen vun einheit un mit biks in der band.
un in der brider-reih vun velker un rassn,
wos willn mehr nischt varsshklafung un nojt,
schmidn mir ojs dos gewehr vun die massn
derfreiheits-volksfront vun scholem un brojt.
No pasaran!
(Refrain)
mutig, vorojs zum sturm zum atack…
mir welln nischt losn vun hand die gewehrn,
asoj hot gelernt uns botwin, der held,
bis s’wet uns die zukunft inganzn gehern,
bis s’wet a bafreite sich zerblijen die welt.
un in die naje un krieglose zeitn
wet men dermonen ojch unser varmesst,
wie s’hobn jidische botwin-soldatn
vartriebn weit die faschistische pest.
No pasaran!
(Refrain)
mutig, vorojs zum sturm zum atack…

ng

La Marcha de los soldados Botvin

Cuando los batallones de guerra de la República avanzan,/ cuando la tierra sangra y la dinamita explota,/ una canción acompaña a las banderas que hondean,/ los Botvins marchan cantando hacia el combate.// Una canción de esperanza y de victoria de millones/ que quieren vivir en libertad y en justicia,/ y que nos guía a los valientes al combate final.// ¡No pasarán!// Adelante, el valiente, marchamos al ataque, nosotros los Botwins/ en las Brigadas Internacionales/ con el ejército de nuestro pueblo.// Estamos unidos en nuestro odio a los bandidos nazis,/ que quieren oprimir España, este país esclavizado,/ protegeremos el rojo verdoso del campo,/ con la bandera de la unidad, arma en mano.// Con el rango de hermanos de otros pueblos y razas/ que desde ahora rechazan la pobreza y la esclavitud,/ forjamos las armas de las masas,/ el Frente de la Libertad, de la Paz y del Pan.// ¡No pasarán!// No dejaremos caer las armas de nuestras manos,/ como el héroe Botwin nos enseñó,/ hasta que el futuro nos pertenezca,/ cuando el mundo liberado florezca otra vez.// Y en ese tiempo futuro sin guerra,/ nuestros esfuerzos serán recordados,/ como los soldados judíos de Botwin,/ ¡que a la peste fascista persiguieron!

Olek Nuss

(Avui podria haver recuperat un entre els milers de relats que gelen la sang quetinc recollits  al voltant del que va ser la Batalla de l'Ebre. Algun cop, fins i tot, n'he parlat en primera persona, a través de l'afectació familiar, que va ser terrible, i del meu avi, que era capità de sapadors de l'exèrcit de la República durant la Batalla de l'Ebre. Però he volgut homenatjar tots els combatents de la llibertat a través d'aquest relat de la Companyia Botwin, per la seva tan especial significació)

HONOR I GLÒRIA!

IndependentistEZ

Avui un tal Alejandro Vara, ex-director d'un mitjà tan rigurós, solvent i poc "nacionalista espanyol" com La Razón ha volgut fer-se l'homenet insultant els catalans. I ho ha fet amb un dels clàssics, insultant catalans pel seu origen, és a dir, insultant tots els catalans que som fills de la immigració. Ell ha assenyalat específicament els que tenen cognoms acabats en "EZ", però era una manera d'assenyalar-nos a tots nosaltres. Per a aquest impresentable, tots els fills de la immigració que defensem Catalunya i que creiem que la independència és la millor manera d'assegurar el nostre futur i el dels nostres fills som uns "tontos".

No em sento gens ofès per les seves paraules. Sí, aquesta apelació incessant a l'origen per determinar el que creiem és just o millor per a les nostres vides és realment insultant. Però no m'ho prenc així.

Tots aquests discursets, tota aquesta bilis que només pretèn ofendre'ns a molts de nosaltres el que fa és que em senti molt i molt orgullós del meu poble, de la meva opció -la independència- i de la manera com hem fet i fem les coses. Tan orgullós i tan respectuós com pugui sentir-me dels meus orígens o del dels meus pares.

Porto militant des dels 18 anys en l'independentisme. I mai ningú, MAI, no m'ha fet cap referència al meu origen o el dels meus pares. Ni ho he vist fer mai a ningú. Tot el contrari. Entre els milers de companys independentistes amb els que he treballat hem comentat desacomplexadament els nostres origens familiars, dels nostres pares o dels nostres avis: de Múrcia, de Galícia, de Castella, d'Andalusia, d'Extremadura, de l'Aragó. D'arreu. I això sempre ha estat un motiu d'orgull. Un exemple de la capacitat de sumar. Un exemple de que l'independentisme, el nostre projecte de país, mai no ha mirat l'origen, sinó la voluntat de ser. Els únics que hi apelen i en fan argument són els unionistes.

I aquesta ha estat i és la nostra gran fortalesa. I això és el que no poden sofrir, el que no poden pair. Per això ens insulten. I per això sé que cada cop que ho fan, estem més a prop de la victòria.

La nostra societat és molt complexa. I el nostre projecte polític, la independència, és un repte colossal. Però tenim uns fonaments molt sòlids: QUE SOM UN SOL POBLE! Que hem fet de la nostra voluntat de ser motiu de canvi, i no, com ells voldrien, de l'origen motiu d'esclavatge. 

Ells voldrien que la nostra capacitat de decidir estigués lligada, condicionada, encadenada, a l'origen, i que poguessin disposar així d'una força de xoc que reacciona no pel que sent, no pel que aprèn, no pel que vol, no pel que assumeix, no pel que comparteix... sinó per l'origen. Ben bé com l'esclavitud s'heretava per l'origen, per la filiació. Així ens volen, així ens voldrien.

Però tot això s'ha acabat, fillsdeputa. Si mai heu pogut enganyar algú, ara ja no enganyeu ningú. El nostre procés, el nostre projecte col·lectiu és el més inclusiu i plural que mai s'haurà donat a la història dels processos polítics d'emancipació nacional. Hi ha pocs moviments que tinguin la nostra capacitat d'integrar, de fer partíceps, d'atorgar el protagonisme a les persones i a la seva voluntat de ser i decisió. Som, des d'aquest punt de vista, absolutament exemplars. Commovedorament exemplars. Orgullosament exemplars!

L'admirat Eduard Voltas piulava avui una anècdota. Explicava que en Carod Rovira, en un acte a la Universitat de Barcelona, va demanar que alcés la mà tothom que tingués almenys 1 avi de fora de Catalunya. I un 80% de la sala va alçar la mà. Aquesta és la realitat. Una realitat que deliberadament volen ignorar, que menystenen o que insulten. Una realitat que fa que en el nostre país no hi hagi ciutadans de primera ni ciutadans de segona. Una realitat que atorga a tots i cadascun de nosaltres, amb independència del nostre origen, la capacitat de decidir i el protagonisme del nostre futur col·lectiu.

Som i serem. I el nostre som és molt més fort del que mai seran capaços d'imaginar, perquè suma i no exclou ningú.

I ho he dit mil vegades i ho tornaré a dir tantes vegades com calgui. El nostre pare (ACS) era de Múrcia, els meus avis paterns, tots dos eren de Múrcia. I sé que el nostre pare, allà on sigui, estarà orgullós del compromís que mantenim els meus germans i jo. I encara més, sé perfectament que si tinguéssim la sort que encara estigués entre nosaltres, estaria donant la cara i treballant al costat de la gent de Súmate!.

SOM, SÍ, AMB ORGULL, INDEPENDENTISTEZ

EL BUCLE (reflexió en calent, tal com raja)

Ens havíem de liar amb la pregunta. I ens hem acabat liant. Ningú no sap fins a quin punt, però ja hem muntat el lio, i ningú no entén res i dóna la sensació que fem el que fem, el resultat ja serà «pasto de las llamas» per uns o per uns altres.

L'ANC va fer una proposta ambiciosa de cara a les europees. I ERC ja ha sortit que com que sembla que alguns no estan per la feina, ells van per lliure i aniran amb Bildu. Toma moreno. Vivir para ver. Si em punxen no em treuen sang.

El conseller Mas Colell presenta els pressupostos, altre cop agònics, i PSC-PSOE i ICV-EUA, dos partits dels que formaven el tripartit, dos partits per tant 100% RESPONSABLES de l'actual agonia financera de la Generalitat, en la mesura que són dos dels tres partits responsables del DEMENCIAL endeutament dels anys 2008-2009-2010... els hi falta temps i paraules per a criticar «retallades». És el colmo de la pocavergonya. Haurien d'estar sense aixecar el cap del terra pel que van fer. Haurien d'estar compungits. Haurien d'estar oferint suport al govern que intenta treure les finances del pou on ELLS ens van ficar. I res. Com si res. I amb palmeros desvergonyits.

I així, senyors, no anem enlloc.

A veure, jo sóc un humil ciutadà, militant anònim independentista des que tinc ús de raó política, i que he transitat per diverses organitzacions i propostes. Però tot això em cansa. Estic disposat a donar la meva vida per Catalunya. Però no estic disposat a fer riure per Catalunya ni a que em prenguin el pèl per Catalunya.

No entenc el tema de la pregunta. Sincerament, no l'entenc. O no ens sabem comptar, o no tenim ni puta idea d'estratègia.

Posició 1: Tenim majoria parlamentària compromesa amb la independència i som capaços d'aprovar al Parlament sense problemes una pregunta clara sobre independència Sí o No?

Això és així? Sembla que no. I ho sembla perquè hi ha un caradura que es diu Duran i Lleida que aprofita la pantalla d'Unió per mentir i vexar el votant convergent fent veure coses que no són. El sr. Duran amenaça que si la pregunta és independència, això no és el que vol Unió i que per tant no ho votaran. Ens agradi o li donaríem d'hòsties per la calva fins que ragés sang, però és així. I sense els vots parlamentaris que siguin d'Unió (una incògnita) la majoria de CiU+ERC+CUP perilla.

Després tenim ICV-EUA. Com diu la Marta Rojals, uns aprofitats. Després d'haver estat fent el paripé amb el dret a decidir, ara surten que alerta amb el que s'ha de decidir. Que ells no han defensat mai la independència (cert) i que per tant tenen dret a ficar-hi cullerada.

Tornem-hi. Amb independència de les ganes de fer-li empassar la bicicleta per l'esòfag a l'Herrera, si això és així, tenim la majoria parlamentària compromesa amb la independència i som capaços d”aprovar per majoria absoluta una pregunta clara sobre independència Sí o No?

resposta clara: NO

Posició 2: Si no tenim aquesta majoria, tenim una mjaoria parlamentària possible que aprovi una pregunta materialment independentista alternativa?

Potser sí. Que preguntar Independència Sí o No és l'òptim, està clar. Que no tenim majoria per a aprovar-ho, també.

Podríem aprovar una pregunta «suficient», p.ex. Vol que Catalunya esdevingui un estat sobirà?

Potser sí. Hi jugarien Unió i ICV-EUA? Si ho acceptessin, collons, no en parlem més i venem-ho com un èxit. Algú dubta el que és un estat sobirà? Algú dubta que la majoria parlamentària que ha de constituir un estat sobirà serà una majoria independentista i que li donarà el ple sentit? No.

Que podem perdre miqueta de claredat, cert. Que en canvi aconseguim una majoria que d'altra manera no tenim, igualment cert.

Posició 3: no pensem transigir. La pregunta ha de ser clara claríssima, per tant amb independència. Portem-ho a votació. I perdem. Fin de la partida.

Posició 4: val la pena transigir en el detall, perquè no tenim assegurat el tot, és a dir, la consulta. I davant del dubte de la consulta, val més reivindicar-la amb força, tot i que la pregunta perdi força, que posar fi a la partida perquè volem una pregunta amb força i no tenim prou força al Parlament.

És a dir, si estiguéssim en un entorn democràtic, que assumeix fer la consulta, caldria negociar-la entre els catalans i amb els espanyols, tal i com han fet els escocessos i els anglesos. Però si això no passa, perquè això no és així, no estem en un entorn democràtic i que la consulta se celebri depèn d'altres... què val més? No tenir ni pregunta o tenir una pregunta ni que no sigui la més clara del món mundial?

Jo ho tinc molt clar. Tenir pregunta i tenir majoria suficient per a impulsar-la. El que cal descartar de totes totes són preguntes i respostes arbre, múltiples o altres experiments d'aquesta mena.


Per tant, agraïria molt, moltíssim, als senyors de CiU, d'ERC, de les CUP i d'ICV-EUA que no ens maregessin gaire. Que seguin, que parlin i que ens diguin a quin acord hem arribat. O bé que no hi ha acord i que donem per acabada la partida fins que no hi hagi una nova majoria parlamentària que ho faci possible. Juguem a això?

El bucle es fa més gran amb el tema de les europees. Perquè és clar, passem d'un possible escenari on les europees fossin una possible data per a la consulta i on les forces compromeses i la societat civil construïssin una proposta política excecpcional per fer valer els nostres drets... a un escenari del campi qui pugui, i de barallar-nos per anar aliats amb forces basques fins ara vinculades a la violència terrorista.

I és clar, tot això és de puta mare per al procés. Per sortir al carrer i tirar coets. Rebentem qualsevol possibilitat d'unitat, ni que no sigui absoluta. Anem per lliure. I ens ho fem amb penya que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha dit que el seu partit estava correctament il·legalitzat. Estem bojos??? Ens hem begut l'enteniment?

De debò que no m'ho puc ni creure.

I és clar, amb uns aprofitats posant en crisi la pregunta, amb uns altres campant cadascú a la seva perquè som incapaços de donar cap mostra de transcendència electoral al moment, amb tot això, què impedeix als de sempre continuar actuant amb tota la més repugnant demagògia del món en relació a l'acció del govern?

I, efectivament, els de sempre no han necessitat ni conèixer els números dels pressupostos d'en Mas Colell per a abraonar-s'hi a a sobre i llençar tota la merda que han estat capaços d'escopir.

De debò. N'hi ha un tip. De debò, quan un d'aquests del PSC-PSOE o d'ICV-EUA clama les barbaritats que clama em venen al cap pensaments perfectament tipificats al Codi Penal. Deixeu-me'ls sols en una habitació!!!!!!

No puc sofrir veure els responsables que estiguem així fent discursos repugnants sobre els pressupostos agònics que ha calgut presentar. Perquè és impossible ser més miserable del que són els del PSC-PSOE i els d'ICV-EUA quan fan aquests discursets de merda després d'haver-nos ARRUINAT per generacions.

Perquè és que a més a més tothom sap que sortir del pou on ens van ficar només podem fer-ho amb la independència, amb un estat propi, i resulta que són els que es posen estupendos a l'hora de votar, a l'hora de plantejar la pregunta del referèndum.

Corria el mes de novembre del 2008 i servidora ja alertava del que estava passant amb els pressupostos del tripartit. Que ningú vingui ara amb mentides. El 2008 ja es veia el que estaven perpetrant aquests desvergonyits que ara clamen contra els pressupostos. S'ha de tenir molta barra per haver endeutat com ho van fer i ara no fer el més mínim acte de contricció, el més mínim gest de «ens sap greu, no ho vam saber fer millor» i donar suport al govern per sortir del pou. No tinc paraules per descriure tanta mesquinesa.

Pues eso. Que així les coses la meva por és que ens ho estem tornant a fer de catalans des de fa 300 anys, és a dir, que estem fent L”IMBÈCIL. I això fa molt mal. I això és molt injust. I que no hi ha dret, collons, que no hi ha dret.

Espero que TOTS rectifiquin i facin el que cal fer i es deixin de fer l'imbècil. Encara hi estem a temps de sortir del bucle. No sé si per molt, però encara hi som a temps.