La FNEC: Mística i Força. Un llegat que va d'Andreu Xandri a J.V.Foix

Un 28 de gener del 1893 naixia J.V. Foix.

Em permetreu que agafi aquesta efemèride com a excusa per parlar de la FNEC, perquè per a mi J.V. Foix i la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya) sempre han estat en una mateixa dimensió. 

Com ja he explicat més d'un cop, el 1984 jo estava a La Crida, i hi vaig ser fins el 1987, que es va produir la decisiva "Crida nacional a ERC", i amb un bon grapat de companys vam entrar a l'històric partit amb l'objectiu de fer-ne el pal de paller de l'independentisme.

Però al poc d'estar a ERC i les JERC jo ja vaig començar a veure que la vida de partit no estava feta per a mi, "malacostumat" com estava a una militància totalment orientada a l'activisme com era La Crida. Un dels companys que vaig conèixer a ERC i que amb el temps esdevindria un dels meus millors amics, en XP, al saber que jo estudiava Dret com ell, em va dir que m'havia de presentar a la gent de la FNEC i que potser m'agradaria implicar-m'hi.

I els vaig conèixer i m'hi vaig implicar. El 1988 vaig ser escollit membre de la Coordinadora Nacional de la FNEC i coordinador de la Universitat de Barcelona. I a les diferents eleccions universitàries vaig ser escollit membre del Consell d'Estudis de la Facultat, Claustral, membre de la Junta de Govern i del Consell Social de la Universitat de Barcelona.

En aquella època érem molt atrevits. I una de les coses que recordo amb més admiració del que vàrem fer llavors els marrecs que érem va ser popularitzar una festa universitària que vam batejar com "La nit de la benvinguda", que fèiem a començament de curs, amb l'excusa de donar la benvinguda a la Universitat als nous estudiants. Ho vam petar fort. Molt fort. Per aquestes festes van passar, sense cap mania de combinar estils, llenguatges musicals i llengües, grups com Brighton 64, Huapachá Combo, King Kameha Meha, BB Sin Sed... però pel que vam "passar a la història" va ser per portar per primera vegada a Barcelona a grups emergents d'allò que es va començar a dir  "Rock Català" com Els Pets o Sopa de Cabra.

En aquella FNEC vam fer possible defensar els drets dels estudiants, treballar a tots els nivells per una Universitat de qualitat i fer-ho des d'una visió nacionalment desacomplexada i integradora de sensibilitats patriòtiques molt transversals.

Vam posar en marxa una cooperativa de llibres universitaris. Vam ser pioners en oferir servei d'assessorament i d'orientació als estudiants. Vam ser els primers en editar calendaris d'exàmens. Vam treballar perquè el català esdevingués llengua acadèmica normalitzada i viva a les aules. I moltíssimes altres coses, que anaven des d'aconseguir més i millors biblioteques i amb major cobertura horària, fins a l'exigència de qualitat en el professorat.

Vam protagonitzar un enfrontament molt dur amb el Rectorat quan la UB va voler signar un acord amb la Universidad Menéndez y Pelayo perquè la seva oferta fossin els cursos d'estiu de la UB, i ho vam fer tot defensant que aquests cursos d'estiu s'havien de fer en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, la UCE.

Però també vam protagonitzar enfrontaments èpics amb els totalitaris de la Universitat, tant amb la ultradreta espanyolista, especialment forta i violenta a la Facultat de Dret, com amb els també violents a la seva manera antisistema assemblearis.

Recordaré sempre la cara d'estupefacció del primer ultra que es va obrir la jaqueta per ensenyar-me la culata del "pistolón" (com ells en deien) perquè m'apartés... i no ho vaig fer. De la mateixa manera que recordaré sempre la cara de desconcert del cap del piquet "revolucionari" que venia a "paralitzar" les classes de Dret i Econòmiques quan ens vam plantar davant d'ells a la Diagonal i els hi vam dir que d'allà no passaven.

Només hi va haver una vaga que no vam poder parar, la vaga general contra una cosa que se li deia "Plan de Empleo Juvenil". Aquell dia, i davant una vaga general, no vam tenir res a fer. Però en tots els anys que la FNEC va ser la dipositària de la confiança de la majoria dels estudiants, ni hi va haver vagues polítiques convocades des de sindicats i mitjans de comunicació espanyols, ni assemblees ni bobades. Hi havia eleccions, hi havia democràcia i hi havia responsabilitat. Com a sindicat i com a representants dels estudiants hi va haver un treball rigorós en la defensa dels drets dels estudiants, en una Universitat que no té res a veure amb la d'ara, que estava absolutament massificada, amb plans d'estudi obsolets i amb un gruix del professorat molt poc motivat, totalment apalancat en les seves posicions funcionarials .

I què hi té a veure J.V. Foix amb tot això? Quan jo vaig entrar a la FNEC hi havia dues coses iconogràfiques:

- un dibuix d'en Cesc que representava la força dels estudiants aplegada al voltant de la FNEC per canviar la Universitat

- una frase d'en J.V. Foix que digué quan fou proclamat, l'any 1985, president d'Honor de la FNEC, i que es va convertir en lema: "Els estudiants, ultra estudiar, han d'esdevenir activistes d'allò que suposa la revitalització de la nostra cultura i l'elevació social i política del país". 

La frase d'en Foix em va acompanyar sempre en la meva vida universitària i en el meu activisme a la FNEC. Ultra estudiar marcava allò que ens definia: un estudiant, sobretot, ha d'estudiar. Però l'exhortació d'en Foix ens menava també ser agents actius en la recuperació del país des d'un punt de vista cultural i lingüístic, i ens exigia ser protagonistes de l'elevació social i política del país.

L'abril del 1989 vam organitzar la 1a. Conferència Nacional de la FNEC a l'Aula Magna de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, convocada sota el títol de "Per un sindicalisme universitari nacional". L'acte va ser també, i molt especialment, concebut com un homenatge als membres de la FNEC de l'època de la República, quan es fundà el sindicat. La figura emblemàtica, icònica, que vam triar per explicitar el nostre compromís i la memòria històrica que recuperàvem i de la que ens proclamàvem hereus fou la d'Andreu Xandri.

Si la frase d'en Foix va inspirar tot el meu activisme a la Universitat, la figura d'en Xandri és de les que més m'ha inspirat en el meu compromís militant. La Fundació Relleu, vinculada al GEN (Grup d'Estudis Nacionalistes) va publicar una biografia d'en Xandri que em va marcar decisivament: "Andreu Xandri: Mística i Força".

L'Andreu Xandri i Serrano, va néixer a Alp (Baixa Cerdanya) el 10 d'Agost del 1916 i va morir en combat a la Vall de Pineda (Alt Aragó) el 15 de juny del 1938, en el marc de la batalla de la Bossa de Bielsa. Va ser militant de Nosaltres Sols i d'Estat Català. Durant l'aixecament del 6 d'octubre del 1934 va lluitar a les ordres dels germans Badia.

Quan esclata la guerra del 36 la FNEC té com objectiu principal defensar la Universitat Catalana i el manteniment de l'agrupació estudiantil. Tres articles escrits per Xandri aquells dies de juliol (el 29, 30, i 31) assenyalen clarament la seva visió de la mística: "Disciplina i Organització", "Autoritat", i "La força indestructible de Catalunya".

El 28 d'agost, el comitè de milícies antifeixistes, autoritzà la creació d'una unitat alpina, depenent de la Generalitat, que tindrà com a missió cobrir l'Alt Aragó i vigilar la frontera. Un dels primers enemics d'aquesta unitat fou la FAI, i singularment el seu criminal capitoste a la Cerdanya: el "cojo de Málaga".

A finals de març del 1938, i amb la desbandada d'Aragó, l'ofensiva feixista contra Catalunya és total. La 43 divisió, on Xandri és capità d'ametralladores, ha de defensar-se sense mitjans i desconnectada del X Cos de l' Exèrcit. Són dies catastròfics.

Andreu Xandri, primer per l'esquerra

El dia 15 de juny de 1938, després d' una heroica resistència cobrint la retirada dels seus homes i de població civil, l'ametralladora del capità Xandri emmudeix per sempre. Tenia 21 anys. Morí víctima d'un bombardeig nazi, a les afores del poble de Bielsa (Alt Aragó).

La mare de Xandri era manxega, d'un poble de Castella-La Manxa. Xandri és, des d'aquest punt de vista, un precedent del que ara estem vivint al procés. L'origen no és una cadena que predetermina el nostre posicionament polític. El "xarneguisme" de Xandri, com el meu, és un bagatge familiar i cultural del que ens sentim orgullosos, però mai un obstacle per al nostre compromís amb el país en el que vivim, amb la gent amb la que compartim i formem una societat i amb el futur que volem.

La mística de Xandri són els valors dels que parla i als que és fidel fins la seva mort. El respecte, la disciplina, el valor, el coratge, l'autoritat, l'organització, la lleialtat. Tenir valors i viure d'acord a aquests valors, fins al sacrifici suprem.

I la força, el ser-hi sempre. A la Universitat. El 6 d'Octubre. El 18 de juliol. Contra la barbàrie de la FAI i els seus assassins. Contra la barbàrie feixista dels franquistes. Sempre a primera línia. Sense defugir mai el xoc. Sense por. Amb una serenitat i fortalesa interior que commou, pensant amb la seva maduresa i el molt que havia fet... i que mor amb només 21 anys.

Sí, com a estudiants, la generació FNEC, ultra estudiar, vam esdevenir activistes d'allò que suposava la revitalització de la nostra cultura i l'elevació social i política del país.

I sí, com a militants independentistes, la generació FNEC estem marcats per la Mística i la Força d'Andreu Xandri.

Aquesta combinació de Mística i Força és la que ha caracteritzat molts dels patriotes d'aquella "Generació FNEC".

Sortosament encara ara hi ha joves universitaris que amb el seu compromís es fan dignes hereus d'un patrimoni moral, ètic i militant excepcional. Ara seria un bon moment perquè aquests valors i aquest compromís esdevinguessin referents del màxim nombre de militants independentista, i d'estendre'ls al conjunt de la nostra societat. Són uns valors i un compromís que ens assegurarien ser una societat moralment vertebrada amb solidesa i col·lectivament ambiciosa i forta.

Ara és quan més important és l'actitud militant

Aquest dimecres el pamflet repugnant en que s'ha convertit El Periódico tenia una portada exemple del que és el pitjor periodisme escombraria: "ERC desautoritza el full de ruta de Puigdemont". Mentida. És una portada que només busca intoxicar, sembrar el desconcert, provocar tensió, generar desànim.

Això serà el pa nostre de cada dia. Acostumem-nos-hi. Però, sobretot, no ens en fem còmplices.

Ara és quan més important serà quina sigui la nostra actitud militant. Ara és quan més cal una actitud compromesa, serena, responsable, constructiva, lleial...

Els qui em seguiu al bloc o al twitter sabeu fins a quin punt he discrepat, obertament, de moltes de les coses que han passat els últims mesos. I que no he tingut pèls a la llengua per denunciar-les.

Fins arribar a l'acord. No em va agradar, i així ho vaig dir. Però també vaig dir que l'acatava disciplinadament, no perquè el fet d'acatar-lo jo tingui la més mínima rellevància, que no la té, sinó perquè crec és important una actitud militant de compromís que ens ha d'implicar fins i tot en allò que no ens agrada.

Hi va haver acord. I tenim nou President i nou Govern. Doncs a les ordres del nou President i del nou Govern, i a defensar-los sense fissures, sobretot en allò estratègic, transcendent per al procés.

No em veureu criticar ni al President ni al Govern. No ho faré. Tot el contrari, els defensaré, col·lectivament i a tots i cadascun d'ells amb totes les meves forces. Seguim avançant en el procés, i la clau de fer-ho exitosament és la solidesa que tingui el bloc del Sí a la independència, que per a mi el representen aquest Govern i Junts pel Sí.

No adoptaré una actitud imparcial ni d'observador "a veure-les venir". Estic compromès i hi estic implicat (*). Puc tenir la meva visió i opinió de les coses, però me la callaré, perquè en la fase en la que estem l'important no és el que jo pensi, sinó el que entre tots fem. No tindré la vanitat de pensar que jo veig les coses millor o les sabria fer millor que els que estan al capdavant. No tindré la deslleialtat de voler-me fer un homenet criticant, ni que puguin merèixer-ho algun cop, els qui han assumit la més alta responsabilitat per tirar endavant el procés. No seré tan presumptuós com per clamar "si això no es fa així, JO em desentenc", "si és fa això altre, JO no voldré saber res" i altres rucades narcisistes per l'estil.

No sóc cap periodista buscant un ull on fotre el dit. Només sóc algú que pren consciència del moment decisiu que vivim, i de que tots el que no siguem nosaltres -els compromesos- estaran treballant sense parar per rebentar el que estem fent.

Només exigeixo que es mantingui la unitat que deriva de l'acord que ha permès tenir nou Govern, nou President i nous consellers, perquè aquesta unitat és la que ha generat prou crèdit per mantenir un compromís així. Només exigeixo que Junts pel Sí, Convergència, Demòcrates, Democràcia i Llibertat, Esquerra, tots els independents compromesos en aquest procés... mantinguin la unitat assolida. Al Parlament de Catalunya. Al Govern. Al carrer. Al Congrés dels Diputats. Al Parlament Europeu. Arreu. Que es mantingui la unitat arreu.

M'és igual si el President diu A o B, si el vicepresident diu C o D o si algú altre diu E. M'és igual si Francesc Homs va a explicar el que volem al rei o si Joan Tardà no hi va. M'és igual si afavorim una investidura o no ho fem. M'és igual si fem uns pressupostos que dediquen X a una cosa o Y a una altra. M'és totalment indiferent.

Perquè l'únic rellevant serà mantenir la unitat. Si hi és, fins on calgui, amb qui calgui i com calgui. La unitat és la prova del cotó de la credibilitat del procés, perquè mentre hi sigui és segur que el procés estarà avançant. I hi serem, pel que convingui. 

Actitud. DONEC PERFICIAM

(*) Suposo sabeu la diferència entre "participar" i "estar implicat". Si teniu dubtes, un exemple metafòric típic de consultora, però que és molt clar: En un plat d'ous ferrats amb bacon... qui hi participa i qui hi està implicat? 

La gallina que ha posat els ous hi participa, i el porc... hi està implicat....

Jugar bé les cartes (moure's en l'actual escenari polític espanyol)

Jugar bé les cartes té un component que combina sort i estratègia.

L'estratègia no és, si et pugen un parell d'asos i un comodí, fer-ho notori a la resta de jugadors. Les cartes i els moviments s'han de saber administrar, jugar. L'important és la consciència del potencial de les cartes que es tenen, la visió sobre les cartes que poden tenir la resta de jugadors i l'astúcia per jugar-les.

Evidentment si tens unes cartes de merda serà molt difícil que cap estratègia et permeti guanyar res. Però de vegades sí pot permetre't castigar altres jugadors, de manera que sabent que una partida són moltes mans, el desgast dels altres o fer-los moure per estudiar com es comporten, pot ser decisiu per guanyar-la, per guanyar la partida.

M'ha vingut tot això al cap a la vista del que està passant en l'escenari polític espanyol. Per primera vegada en molt de temps les cartes que tenim els catalans en aquesta mà ens permeten un cert joc. Però perquè siguin unes cartes guanyadores ens cal jugar amb molta intel·ligència, amb molta estratègia, amb molta astúcia.

Vaig anar a dormir i m'he llevat amb tot de soflames apocalíptiques per les xarxes perquè ERC i Democràcia i Llibertat (DiL) facin l'estàtua davant l'interessant escenari polític espanyol. O encara més, que s'aixequin de la partida i facin a tot que no, no, no, no, no.

Ja em perdonareu, però no siguem gilipolles, si us plau. El nostre procés independentista ha estat, és i serà molt i molt difícil. I per fer-lo avançar de debò si una cosa tinc clara és que el pitjor seria fer cas de les soflames que neguen la complexitat i que proclamen que arribar a la indy només depèn de nosaltres, i si no hi arribem és perquè, en el fons, no volem.

Siguem conscients que aquests milhomes de pa sucat amb oli d'aquestes soflames probablement ni han fet mai res de bo a les seves vides ni ho faran. I amb tot aquest abraonament l'únic que fan és socialitzar les seves frustracions.

Davant l'escenari polític espanyol jo només m'atreveixo a plantejar dues "exigències":

- que no renunciem a jugar les nostres cartes

- que les juguem junts

No entendria renunciar a treure profit de l'actual situació. No ho entendria, em semblaria estúpid. I, alhora, sé que l'única possibilitat d'intentar treure rèdits de la situació passa perquè, facin el que facin ERC i DiL, ho facin coordinadament, ho facin plegats.

Si ERC i DiL decideixen actuar cadascú a la seva la cagada serà màxima. Però estic convençut que no cometran aquest error que podria ser devastador.

Facin el que facin ERC i DiL, que ho facin conjuntament. Si ho fan així els hi donaré suport, sigui el que sigui el que facin, perquè s'hauran guanyat la meva confiança, i perquè es mereixeran que els hi fem  una confiança total, fins i tot en allò que d'entrada puguem no entendre.

Perquè en un escenari així el que seria també estúpid per part nostra és pretendre visualitzar els guanys possibles amb llum i taquígrafs. Encara més, estic convençut que quant menor sigui el guany evident del que eventualment puguin fer ERC i DiL, més important serà el que hagin pogut aconseguir.

De l'actual escenari espanyol el que és segur és que no en sortirem amb cap assoliment públic, notori i decisiu per al procés. I ens equivocaríem si intentem jugar les nostres cartes tensionant-lo en aquesta direcció, perquè no en traurem res. En canvi jugar la mà com si no anés la cosa amb nosaltres, com si ARA som nosaltres els que "cedim", els que juguem sense un guany cert, ens podria reportar en el curt-mig termini fer possible la independència.

Mirem la resta de jugadors. Rajoy declina anar a la investidura. I les mòmies del PSOE han sortit a la jugular d'un possible pacte PSOE-Podemos amb "connivència" dels partits sobiranistes de CAT i del País Basc. A mi això em convida a jugar aquesta mà amb les cartes que tenim. I fer veure si cal que el guaperas i el coletas la guanyen. Cap problema. 

Si ERC i DiL es mouen plegats estratègicament d'aquí se'n poden treure moltes coses. D'entrada treure de la via penal i judicial (TC) el procés. Això sí podria ser un "acord" explícit. Però també, i no caldria fer-ho explícit, renunciar, com a arma política, a ofegar econòmicament Catalunya, el que seria un guany molt important pensant en tota la moltíssima gent que qualsevol altre escenari els podria comportar un patiment injust que hem d'intentar estalviar-los.

A més -i no sé per què- però tinc la intuïció que d'aquest escenari es pot treure, a curt-mig termini (posem dos anys) una consulta pactada amb l'Estat. Està clar que no són de fiar i que no tenim cap motiu per creure'ls. De la mateixa manera que està clar que no podem fer veure com si haguéssim fet un referèndum vinculant per a l'estat espanyol, acceptat per la comunitat internacional i guanyat amb més del 50% dels vots.

Encegar-se o fer-se els milhomes només ens portarà cap a un escenari de conflicte en el que nosaltres seguim sent els més febles. Guanyar temps per, com va dir el President Puigdemont, "asserenar el país", poder iniciar un procés constituent i avançar decisivament en la creació d'estructures d'estat que sabem necessitem i serà complicadíssim de poder fer en un escenari de conflicte, pot ser un guany gens menor assolible en l'actual conjuntura hispànica.

Si som intel·ligents movent-nos en aquest escenari, guanyem també uns mesos d'or per treballar fins decantar aquest 5% a favor de la independència que tant necessitem. I, en el pitjor dels casos, com els bons jugadors de cartes quan no tenen una bona mà, haurem liquidat a alguns dels nostres adversaris, com els falangitos, els haurem tret de la partida.

Tot això, no cal ni dir-ho, és una pura especulació. Que pot tenir fins i tot un punt de ximplet. El que no és cap especulació ni és res ximplet és que exigim a ERC i DiL que actuin concertadament en l'actual escenari, i que si ho fan així, els hi fem plena confiança i suport, perquè més enllà de l'evident, segur que tot s'estarà fent per afavorir el nostre procés independentista. Sens dubte. Endavant, doncs.

DONEC PERFICIAM

The Few. The Proud. Honor i Glòria

Maig del 1937, els militants d'Estat Català combaten al front. Ho fan disciplinadament. I ho fan tot i saber que la rereguarda republicana no és el país que volen i pel que lluiten, i que la FAI i els seus escamots assassins han sembrat d'horror i de mort fins l'últim racó de Catalunya.

La FAI també té molta gent al front, però la seva avanguarda revolucionària també s'ha reservat un lloc lluny del front, assassinant sense control tota mena de persones l'únic "pecat" de les quals és ser considerats "de missa", tenir un negoci, haver estat anònimament denunciats, ser un capellà, haver votat "les dretes", haver amagat algú per evitar fos assassinat, no haver-se deixat trepitjar un dia per algun maton de la FAI, etc.

La incerta glòria.

Estat Català és al punt de mira de la FAI des de fa molt de temps. Com a preludi de la guerra, un escamot failangista havia assassinat, el 28 d'abril del 1936, els Germans Badia. Després matarien el periodista Josep Maria Planes per haver gosat dir el que tothom sabia, que la FAI estava darrere d'aquest crim. I les amenaces i intent d'assassinat per escamots failangistes de n'Avel·lí Artís Giner, l'inoblidable Tísner.

Estat Català té, des del començament de la guerra, la seva gran caserna a la confluència de la Rambla Catalunya amb la Gran Via. És coneguda com l'Or del Rhin, per la cafeteria i sala de ball que hi havia en els baixos de l'edifici confiscat. Quan esclaten els fets de maig del 1937, la FAI intenta un assalt definitiu a l'Or del Rhin, amb gran desplegament de mitjans humans i de material de guerra, com tanquetes.

Dintre de la caserna d'Estat Català resisteixen un petit grup de patriotes, la majoria dels quals massa joves per anar al front. Hi és Martí Torrent, venerable patriota a qui vaig tenir l'honor de conèixer i de parlar amb ell llargament a casa seva. Hi és Josep Tramunt. I hi ha part del que queda de la direcció d'Estat Català, amb Joan Cornudella al capdavant.

Cornudella coneixia alguns dels líders faistes, perquè durant molts anys a la farmàcia de la seva dona, al barri del Clot, hi havien trobat guariment. El líder de la FAI que comanda l'assalt és un sanguinari, un tal "Aracil". Després del fracàs dels primers assalts, i sota bandera de negociació, Aracil commina Cornudella a rendir la caserna: "si no ho feu us aixafarem".

Per part d'Estat Català ha acompanyat a Cornudella a parlamentar Josep Munté, que és qui ens ha deixat testimoni de la reacció de Cornudella. Cridà a Aracil:

"No teniu collons!".

I es van frenar totes les escomeses de la FAI, i la caserna coneguda com "L'Or del Rhin" va seguir en mans d'Estat Català.

Els fets de maig acabaren amb l'acció criminal de la FAI. Estat Català s'havia desfet d'un dels seus majors enemics, dels qui més odi els hi tenien. Però l'animadversió de la FAI fou ràpidament substituïda per la del del PSUC i els soviètics.

La causa de Catalunya, sempre amenaçada pels totalitaris, portessin la disfressa d'anarquistes, portessin la disfressa de comunistes.

I milers de patriotes d'Estat Català, de les JEREC, d'Unió, van seguir deixant la seva vida al front, i ho feren amb honor, amb disciplina i amb coratge. Però també molts la van deixar a la rereguarda republicana, a mans de la covardia assassina dels escamots de la FAI, de les txeques de tortura i mort dels comunistes, on en mans de "la España Nacional", com Carrasco i Formiguera, o en camps de concentració a la Catalunya Nord, o combatent els nazis, a la resistència, a Normandia, a tots els llocs on tants i tants catalans seguien la seva lluita per la llibertat.

Aquesta lluita per la llibertat dels catalans avui encara és viva.

Sovint se'ns ha acusat als catalans, amb menysteniment, de no haver tingut prou convicció per a la victòria. I se'ns ha fet aquesta "acusació" per no haver sacrificat tots els nostres valors per la victòria.

La causa dels catalans no és només una causa per la llibertat, per tenir un estat propi. La causa dels catalans ha estat sempre i hem d'aspirar a que així segueixi una causa moral, de valors, ètica. I aquest sentit últim de la nostra lluita i dels nostres valors va convertir els patriotes catalans en els enemics de tots els totalitarismes del moment, i de tots els signes: anarquistes com la FAI, comunistes o falangistes. 


Justo Bueno fou l'assassí de la FAI dels Germans Badia. Acabada la guerra es passejava impunement per Barcelona, protegit pels seus amics de la Falange. Eren molts els favors que es devien i els objectius que havien compartit. Però va tenir el seu "blue monday" i un dia d'aquella postguerra de por i derrota, mentre passejava tan tranquil i confiat en la seva impunitat per la Rambla, Justo Bueno ensopega amb un comissari de policia que havia estat a les ordres dels Germans Badia durant el seu pas per la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat. El va reconèixer i el va detenir. La Falange va maniobrar per aconseguir el seu alliberament. Però l'historial criminal de Justo Bueno era tan terrorífic, amb tants assassinats de víctimes totalment innocents, que ni tan sols la intervenció de la totpoderosa Falange va evitar fos condemnat a mort.

Durant tots aquests anys de lluita he conegut un bon grapat de patriotes supervivents d'aquella època. Gent d'Estat Català, de les JEREC, gent que després va fundar el Front Nacional de Catalunya, etc. He conegut un dels patriotes que va salvar el monestir de Ripoll de ser cremat pel carnisser faista conegut com "El Cojo de Málaga". He conegut patriotes que es jugaven la vida creuant jueus o aviadors aliats caiguts en la França ocupada pels Pirineus, fins aconseguir posar-los a estalvi. He conegut patriotes condecorats pels governs de Polònia, del Regne Unit, de França, de Bèlgica, etc

He conegut el que és l'honor, el coratge, la dignitat, la modèstia... parlant amb tots ells, perquè han estat i alguns -ja dissortadament molt pocs- encara són història viva, testimoni viu.

Mai van renunciar al seu ideal d'una Catalunya lliure. Però tampoc mai no van renunciar als valors que tots ells compartien. El seu llegat ens ha donat vida com a poble, en la nostra lluita per la llibertat, i alhora ens ha omplert l'ànima, amb els seus valors.


Els Dies de Fúria són aquest combat incessant contra la imbecil·litat que tant de mal ens ha fet com a poble. Els catalans portem 500 anys fent l'imbècil, no es tracta de deixar de ser catalans, sinó de deixar de fer l'imbècil (Joan Sales).

I els Dies de Glòria són fer que la nostra victòria sigui fent honor al llegat de valors que ens han transmès els qui ens han precedit en la lluita. No hem arribat on ara som per profanar la seva memòria, per ultratjar tants segles de sacrifici i de fidelitat a uns valors.

Hem arribat on ara som per guanyar, però no a qualsevol preu. Sense honor, no hi ha glòria.

I nosaltres estem cridats a la glòria, no per nosaltres, sinó pels que ens han precedit. I perquè en contra del que alguns pensen, ser fidels a uns valors no fa el nostre camí més llarg i més difícil. Tot el contrari: el fa possible i ens fa invencibles.

Per nosaltres, pels qui vindran i pels qui ens han precedit, combatrem fins l'últim alè tota mostra de totalitarisme, sigui del color que sigui, sigui de la ideologia que sigui. Ens sacrificarem fins on calgui per la llibertat i els drets de tots i cadascun dels catalans, pensin com pensin. No permetrem que cap moviment neofalangista com C's humiliï el nostre poble, la nostra història, els nostres drets. Però tampoc permetrem cap amenaça de cap moviment neofaista com aquesta CUP del No i d'altres, i molt menys que imposin les seves polítiques lliberticides.

Avui, com ahir, no ens aixafareu. "No teniu collons".

Hem transitat camins que altres van obrir a l'esperança, i nosaltres la farem realitat, des d'un projecte arrelat en aquest llegat de valors que ens han transmès els qui ens han precedit, perquè estem conjurats a ser-ne uns dignes hereus. Fins a la victòria! DONEC PERFICIAM

PS: Gràcies al patriota, camarada, però per damunt de tot fidel amic XM que m'ha permès, amb el seu talent, poder renovar la imatge de capçalera del blog!

Del DONEC PERFICIAM al SEMPER FIDELIS

Sempre he pensat que d'una manera o una altra tots acabem reflectint els valors a partir dels quals hem construït la nostra personalitat. O reflectint la seva absència.

Fa uns mesos vaig escriure un post en el que explicava que en un país normal jo hauria estat militar. Admiro i m'esforço per viure d'acord a uns codis de conducta i uns valors que entenc s'enquadren en institucions d'aquesta mena. Tot i que no únicament.

No en sé prou per distingir valors, de moral, d'ètica o de principis. Per a mi tot plegat configura un univers espiritual que estructura la nostra manera de ser, la nostra personalitat i, si som coherents amb nosaltres mateixos, la nostra manera de viure, de fer i de relacionar-nos amb els altres.

Tenir això present no és garantia de res. Tots recordem allò dels "valors" de la Junta del Sandro Rosell, oi? I no n'hi havia ni un, de valor! NI UN!

El paradigma oposat el trobaríem en aquella escena mítica de Groucho Marx "Estos son mis principios, pero si no le gustan tengo otros".

L'educació en valors és una cosa molt complicada, per no dir un terreny relliscós. Actualment els pregoners de la "formació en valors" per a mi l'únic que són és propagandistes del pensament feble.

"No li exigim al nen, no sigui que se'ns traumatitzi!", "l'educació del nen ha de basar-se en que el nen treballi allò que li agrada, no allò que nosaltres pensem ha d'aprendre amb independència de les seves habilitats". Sí senyora, ara posarem un mestre i un psicòleg a cada nen, fins descobrir en què el nen s'ho passa bé i el posarem tot el dia a potenciar aquesta habilitat, no sigui que si li fem aprendre a multiplicar se'ns traumatitzi de per vida.

Jo encara sóc d'aquesta generació en la que a l'escola si et pillaven enredant "Abad, aquí", i m'aixecava disciplinadament, arribava a la taula del professor, que ja havia agafat la regla, se t'acostava, mirant-te, jo allargava la mà, i ajuntava la punta dels dits cara dalt. I zaaaasca! I aguanta't. No facis un gest de dolor davant tota la classe, que t'està mirant en silenci. I encara menys ploris o gemeguis. I torna al pupitre tan dignamet com puguis.

I tot culminava amb un "y si no se lo cuentas a tus padres lo haré yo", del professor. I arribaves a casa, capcot: "el profe me ha castigado". Resposta automàtica: "qué has hecho?". Ho explicaves i llavors encara tenies el càstig de casa. Mai a la vida qüestionar l'autoritat del mestre. Mai a la vida pensar que un marrec de merda com jo podia haver estat castigat injustament per un professor.

Ara suposo que això fa esgarrifar, riure o trobar-ho troglodita, però jo ho agraeixo infinitament. A mi em va anar molt i molt bé, vaig aprendre disciplina i respecte, sentit del deure i del que es pot fer i del que no es pot fer.

Però la realitat és que el pensament feble està penetrant a totes les esferes de la nostra societat. El virus el tenim a dins, i cada cop es manifesta en més àmbits.

L'última manifestació l'hem tinguda en les negociacions que varen seguir el 27S. El pensament feble el vam tenir en la incapacitat, durant més de tres mesos, de situar els termes de la negociació, les línies vermelles i els espais d'acord. El pensament feble el vam tenir en la incapacitat d'analitzar les propostes en termes morals.

Quan actuem desprovistos de tota lectura moral sobre les coses l'abisme de la instrumentalitat ens acaba buidant l'ànima.

El procés que ha donat peu a l'acord per constituir Govern té, des d'aquest punt de vista, un gran dèficit moral. El resultat és un acord que té moltes coses positives, sense cap mena de dubte. Però s'han quedat moltes coses -massa- en el camí fins arribar-hi.

D'entrada la CUP del No va oferir la seva cara més sectària i més sàdica convertint en la seva única exigència el sacrifici d'una persona. No importaven les polítiques, ni les coses a fer, ni el com fer-les, ni el participar-hi, ni el quan. Només importava aquest sadisme atroç de sacrificar a una persona.

Però també s'han quedat coses pel camí entre moltes altres persones més enllà de la CUP. En tres mesos, i davant aquest moralment inacceptable posicionament sàdic, cap veu en defensa de la persona a qui es volia sacrificar. Res. Com a molt declaracions de funcionari amb "manguitos" dient "és el nostre candidat", com qui diu, sense aixecar els ulls del taulell "vuelva usted mañana".

Una realitat dissortada que arriba al seu zènit aquesta última setmana, amb tot de declaracions de gent fent veure com si la cosa fins llavors no hagués anat amb ells, o com si promoure "fer un pas al costat" fos moralment tan asèptic com quan estàs al fons d'un ascensor d'aquests dels edificis moderns i has de demanar pas per sortir a la teva planta.

D'entre tots els tatuatges que porto, al pit en duc un que per a mi és tota una declaració de vida: DONEC PERFICIAM. Fins aconseguir-ho. Porto 30 anys militant en l'independentisme i hi seré fins l'últim alè, fins aconseguir-ho. Però també en porto un altre que per a mi és tota una declaració de principis i de valors: al  braç dret SEMPER i a l'esquerre FIDELIS.

Si el Donec Perficiam era el lema de les Reials Guàrdies Catalanes el 1714, el SEMPER FIDELIS és el lema dels Marines dels EUA. Sempre fidels. No és una fidelitat en abstracte: és una fidelitat a un país, a uns companys, a uns valors, a uns principis. Un d'aquests valors ja ho diu tot "Never leave a brother behind". Mai deixis un company enrere. Un Marine mai deixa un company enrere. Mai.

Però d'entre tots aquests principis i valors associats al SEMPER FI n'hi ha un especialment adient pel que avui estic comentant: "To guard our nation is to guard its principles"

Defensar la nostra nació, defensar el nostre projecte, defensar el procés... és defensar els seus principis. Quins principis hem defensat abandonant al President durant tres mesos? Quins principis, incapaços de defensar-lo de tanta mentida i atac, de l'estat espanyol, dels nostres progres plens d'odi i cinisme i d'aquesta secta sàdica de la CUP del No que només volia sang? Quins?

Ja us ho dic jo: CAP.

I això que hem viscut, que hem fet, ja formarà part per sempre del nostre patrimoni col·lectiu negatiu. Tots els pobles en tenen, no serem tampoc una excepció. Però com a mínim siguem capaços de ser-ne conscients, perquè tots els pobles només han pogut construir el seu futur prenent consciència d'aquests moments vergonyosos, de mal col·lectiu (bé, tots no, l'estat espanyol és una excepció universal en aquest sentit a la que hauríem de no assemblar-nos)

Amb això tanco la meva anàlisi sobre el viscut aquests dies. Acato plenament el pacte, no perquè acatar-lo jo tingui la més mínima importància, que no la té, sinó com a gest públic d'obediència deguda i d'incondicional posar-me disciplinadament al servei del nou President, que no tinc cap dubte serà un gran President, per a tot el que un mindundi com jo pugui aportar.

I de la mateixa manera que he fet tota aquesta crítica, vull reconèixer també les moltes coses positives que té el pacte. Hi són, són molt importants, ens obren moltes oportunitats i les hem de saber aprofitar. El camí recorregut és transcendent. Com deia fa poc, mai havíem arribat tan lluny, des de fa 300 anys, de com ho hem fet amb aquest procés. Ara, amb aquest acord, seguim avançant. I ho fem per camins mai transitats. No sabem què ens trobarem, però sabem que de tot excepte pluja de pètals de rosa. El procés és viu, i haurem de fer front a amenaces i hostilitats de tota mena. Que ningú es pensi que el més difícil ja està fet. En absolut. Aquest tram final serà molt i molt complicat, molt i molt dur.

Per això necessitem estar més units que mai. Per això necessitem tenir com a divisa el DONEC PERFICIAM, perquè estem conjurats a ser-hi fins aconseguir-ho.

I per això fora bo que comencéssim a omplir les nostres vides i les de la nostra societat de valors i principis que no siguin pensament feble, com la fidelitat, l'honor, la lleialtat, la capacitat de sacrifici, la disciplina, etc.

SEMPER FIDELIS.

Cròniques del Vietnam: "Teatro del bueno" o perquè res del que passa és el que sembla

Benvinguts al nostre Vietnam. Aquests dies estem en un escenari d'operacions bèl·liques que sembla de baixa intensitat, però que és terrible. El més trist de tot és el "teatro del bueno" que alguns dels actors polítics estan protagonitzant. I dic trist per no dir una altra cosa.

Tothom té un dret legítim a defensar els seus interessos, però no és admissible que es faci des d'un discurs que només busca posicionar-se innocentment en el conflicte, fer veure davant la tribu que no s'hi té cap responsabilitat i assenyalar els altres com a responsables de la situació o fins i tot no ser capaços, a aquestes alçades, de dir les coses pel seu nom.

Però les màscares van caient, o aniran caient.

La primera màscara que ha caigut és la de la CUP. El que ha fet la CUP del No és, a mesura que anem coneixent més detalls de com ha anat tot, més ignominiós i indignant. Inicialment semblava que la repugnant posició de la CUP obeïa només a un sadisme que buscava plaer liquidant persones. El seu vet immoral a Mas no tenia cap altra conseqüència a primera vista, de cara als seus interessos, que obtenir el plaer sàdic de cobrar-se una víctima, un dels principals actors del procés, el President de Catalunya, el líder de l'independentisme socialment moderat, el garant del gir de les classes mitjanes d'aquest país, l'imputat per l'Estat per posar les urnes.

Ara hem vist, però, que al darrere d'aquest vet s'hi amagava una operació de més volada, com és aturar el procés per poder bastir un nou front polític de les esquerres extremes, aprofitant la força emergent podemita i de la Colau. Liquidar Mas afeblia totalment l'independentisme moderat, deixava sense el seu referent polític a les classes mitjanes d'aquest país i situava en una crisi de lideratge al món convergent justament en ple procés de refundació.

Un cop assolit aquest objectiu, les eleccions s'haurien provocat en qualsevol altre moment, sense més contemplacions, perquè qui cedeix un cop al xantatge es converteix en un esclau del xantatgista. Així, una opció radical com la que podien representar Podemos + CUP hauria pogut aspirar a reeditar uns resultats tipus 20D, i liderar un govern frontista, sumant-hi a una ERC totalment acomplexada davant aquest món, com està demostrant a l'Ajuntament de Barcelona. I si hagués calgut, també al PSC.

El posicionament del President Mas en la seva compareixença de dimarts ha aconseguit avortar, per ara, aquesta operació. Però segueix el teatro del bueno amb altres actors.

En castellà en diríem "hiriente", per a referir-nos a l'espectacle que des de dilluns a la nit està protagonitzant el món d'ERC, amb n'Oriol Junqueras al capdavant. La compareixença de l'Oriol de dilluns va ser incomprensible. Mirava atònit el 3/24 mentre Oriol parlava fent servir la segona persona del plural, com si ell no formés part d'una primera persona del plural, la de Junts pel Sí, com si ell -i ERC- no tinguessin res a veure amb tot allò.

ERC no creu que Mas hagi de plegar, però ho fa veure: ERC està fent teatro del bueno perquè la seva anàlisi és que si hi ha eleccions al març per fi tindran l'oportunitat de guanyar el que per a ells és la mare de totes les batalles, la pugna per l'hegemonia en el bloc sobiranista, ara ja independentista.

Fa molt temps que tot el que fa ERC només s'explica i es pot entendre en aquesta lògica. Durant el primer semestre del 2014 ERC va arribar a la conclusió (intoxicada per certs elements d'alta toxicitat i opacitat que es mouen en l'entorn de la seva cúpula més dura) que el procés només podria arribar a bon port si era ERC qui el liderava. Per això en l'últim moment van rebutjar anar amb CDC a les eleccions europees, tot i que CDC estava disposada a trencar amb Unió com li demanava ERC.

Aquest marc mental en el que estava instal·lada la cúpula d'ERC és el que explica també tot el desastre que va protagonitzar ERC abans i després del 9N, és el que explica que s'aixequés de la taula prèvia al 9N i és el que explica que no donés suport a la proposta del President Mas de configurar una candidatura del Sí per convocar immediatament després unes eleccions plebiscitàries.

ERC tenia al cap només disputar l'hegemonia al món convergent. Que finalment es configurés Junts pel Sí per a les eleccions del 27S s'explica sobretot perquè la majoria d'enquestes ja mostraven un retrocés electoral molt fort d'ERC. Amenaçada greument en les seves expectatives electorals i amb una més que probable derrota en la seva dèria per disputar l'hegemonia, ERC va decidir sumar-s'hi, fent veure que era qui "cedia". 

I dilluns dia 4 vam tenir la incomprensible compareixença d'Oriol Junqueras. Mai va retreure a la CUP el seu posicionament immoral. Simplement es va posar en un inadmissible punt d'equidistància entre els dos que ell assenyalava com a responsables de la situació, el món convergent i la CUP. Però tampoc no es va atrevir a dir, si així creu que ha de ser, "senyor Mas, plegui". Tot de vaguetats com si aquests tres mesos els negociadors se'ls haguessin passat jugant al futbolín i parlant del temps que fa. Com si ell ignorés, que no pot ignorar-ho, que en aquests tres mesos la CUP ha enganyat reiteradament no només als negociadors de Junts pel Sí (entre els que hi havia sempre gent d'ERC), sinó a la mateixa gent de la CUP (amagant i distorsionant tota la informació de les converses i dels acords possibles i proposats).

ERC creu que les eleccions del març són la gran oportunitat d'obtenir la victòria definitiva sobre el món convergent, una victòria que no va poder obtenir el 20D, quan només va poder rascar un 0,9% més de vot davant de la proposta del món convergent.

ERC creu que el mes de març pot implicar que a banda del seu votant tradicional, una part del vot de la CUP del 27S li vingui. Però sap que amb això no en té prou per garantir la seva victòria davant el món convergent, i que per això cal aprofitar qualsevol oportunitat per desgastar-lo al màxim. Això explica que ERC i el seu món s'hagin llençat com a voltors aquests dies contra el President Mas. Cal presentar, amb l'ajut del món cupaire i de tots els tontos útils, a Mas i el món convergent com a responsables de tot plegat, per egoisme i poltronisme.

En aquests moments la deriva en la que hem entrat és, fonamentalment, un combat moral. Jo vull la independència i tota la vida he treballat i treballaré per assolir-la, però no la vull a qualsevol preu. Crec en la independència també com a projecte moral, que requereix d'uns valors d'exemplaritat que han de ser la llavor d'un país millor. Per això des del primer dia que em vaig incorporar a l'independentisme vaig rebutjar la violència. La Crida a la Solidaritat es definia pel seu activisme no-violent. Recordem que en aquells moments hi havia Terra Lliure i l'independentisme que s'autodefinia com a "combatiu" avalava la lluita armada, la violència. Jo mai hi vaig ser. Ni volia ni vull la independència a qualsevol preu, i sense cap consideració moral sobre com arribar-hi.

I aquest posicionament em servia aleshores i em serveix ara.

La proposta de la CUP ha estat i és d'una repugnància moral inassumible. I el problema que no veu encara ERC és que ara mateix els està fent de tonto útil i que amb la seva obsessió per disputar l'hegemonia al món convergent s'acabarà llençant submisament als braços del projecte frontista de les esquerres extremes de la Colau, Gabriels & cia.


En paral·lel a tot això tenim la gravetat de tot el que està passant a l'ANC. Avui no és el moment per parlar-ne. Ja tindrem temps. Només avisar que si a ERC es pensen que les manipulacions que estan fent perquè l'ANC respongui als seus objectius estan passant desapercebudes, estan molt equivocats.

Sí que és el moment de dir que no entenc per a res les convocatòries que avui ha fet ANC per concentrar-se davant alguns ajuntmentes perquè "volem un acord". Altra vegada... no som capaços de valorar què és el que impedeix aquest acord? És un simple problema de que s'hi han posat seriosament a buscar-lo? No ens mereix cap opinió el que el pot fer possible i el que l'obstaculitza? A criteri de l'ANC tothom té la mateixa responsabilitat en que no hi hagi acord? 

Així les coses, la compareixença de Mas de dimarts va ser tan important que podria haver salvat el procés. Mas va dir el que la majoria social que fa possible la majoria política per la independència fa temps necessitava sentir: no estem bojos i no deixarem que aquests il·luminats de la CUP portin el país a la ruïna.

El gruix de la nostra majoria social necessitava tenir aquesta seguretat, veure que no estem en mans d'una minoria sectària d'extrema esquerra, que no ens hem begut l'enteniment i que si el procés avança serà perquè té present i respecta la seva transversalitat i pluralitat ideològica i social. Que no és un procés d'uns contra uns altres, sinó de tots i per a tots. I això calia que algú ho digués, i que traslladés seguretat a la societat que és així. I aquest algú, altre cop, ha estat Mas. Fent-ho, el seu valor s'ha tornat a multiplicar, també perquè la resta, preocupats de fer el seu teatro del bueno i dels seus càlculs absurds, han abandonat aquest compromís amb el gruix de la majoria social i no treballen ni fan res per oferir cap garantia en res.

Tot plegat...que Déu ens agafi confessats...

Donec Perficiam

GOOD MORNING VIETNAM

Iniciem avui una nova etapa d'aquest blog. Tornem al seu nom original: Dies de Fúria.

Una mica d'història dels canvis en el blog responent als canvis a la situació del país:

Després de la confusió tripartita, l'estat de caos en el que va quedar sumit el país i dels dos primers anys de la primera legislatura convergent vam arribar, l'Onze de setembre del 2012 a una mobilització massiva, espectacular del poble de Catalunya, que va omplir, amb més d'un milió i mig de persones, el centre de Barcelona. A aquella manifestació la va seguir una convocatòria electoral caracteritzada per la defensa del dret a decidir de Catalunya fins a les seves últimes conseqüències. Acabava de néixer el procés tal i com l'hem conegut fins ara, un procés que en 3 anys ens ha dut a fites extraordinàries, la més important de les quals haver generat una majoria social independentista que es va expressar contundentment a les eleccions plebiscitàries del 27S del 2015.

A finals d'aquell 2012 vam passar dels Dies de Fúria als Dies de Glòria. En pocs anys l'independentisme havia passat de ser una expressió testimonial socialment i poca cosa més que testimonial a nivell parlamentari, a ser la majoritària socialment i parlamentàriament, i havia protagonitzat gestes espectaculars, increïbles, com les mobilitzacions dels Onze de setembre del 2012, 2013, 2014 i 2015, i desafiaments inimaginables fa uns pocs anys, com el 9N, que va tenir un ressò internacional espectacular, en el que vam torejar tot el poder de l'estat espanyol, en un exercici d'intel·ligència i de desobediència col·lectiva sense precedents a Europa Occidental, i que ha comportat ser també l'únic país a Europa amb un President democràtic processat, per posar les urnes, per donar la paraula al poble.

Que res no seria fàcil ho sabíem, com a mínim alguns. Que tot costaria molt, i que no teníem cap altra força que la que tots junts fóssim capaços de generar, també. Però ens havíem posat a caminar i tot estava a les nostres mans, per això tots els dies que visquéssim des d'aleshores, treballant per fer avançar el procés, eren Dies de Glòria. Perquè els protagonistes d'aquesta història extraordinària érem -i som- tots i cadascun de nosaltres.

Des del primer moment hi va haver els voltors, els carronyaires, que no han deixat de menystenir i menysprear el que estàvem fent. Personatges que, com més buida era i és la seva fulla de serveis al país,  més insolents i prepotents eren en el seu bla bla bla ridiculitzant el procés i tot el que es feia (les xarxes socials, tan extraordinàries per a moltíssimes coses, han tingut un efecte no desitjat amb el sorgiment d'aquests paràsits tòxics "alliçonadors" de sofà).

Joan Sales va dir que els catalans portàvem 500 anys fent l'imbècil. I no es tractava de deixar de ser catalans, sinó de deixar de fer l'imbècil. Sí, els catalans ens hem equivocat molt. També els independentistes. Potser l'únic encert que hem tingut ha estat la nostra perseverança, fins i tot en els moments més terribles, quan tot semblava perdut, en mantenir la flama encesa, en, durant aquests 500 anys, malgrat tot, haver estat capaços de generar aquesta cadena invisible a través de la qual, generació rere generació, ens hem transmès la voluntat de ser i de ser lliures. I d'una militància que, com a mínim, i amb molt sacrifici, fins donar la vida, ha mantingut oberts els camins de l'esperança, els camins pels que nosaltres hem transitat fins arribar on ara som, més lluny que mai.

El temps i la història jutjarà com hem fet les coses en aquest procés, però l'únic cert és que hem arribat més lluny del que mai havíem fet en aquests 500 anys. El 27S vam fer una cosa prodigiosa, unes eleccions plebiscitàries, amb una unitat política que mai havíem aconseguit i assolint una majoria, que si bé no va ser total des del punt de vista d'arribar al 50% dels vots per la independència, va arribar al 48%, amb una participació extraordinària, del 75%, i amb tot l'estat i els seus aparells i poders en contra amb una guerra bruta també sense precedents en un procés democràtic com el que estàvem protagonitzant.

Va faltar molt poquet per assolir un triomf total, però el resultat ens habilitava i legitimava totalment a iniciar el procés independentista amb tota la nostra decisió. Democràticament, per tant, el 27S va ser un èxit gairebé total.

El gran problema el vam tenir en que aquella imbecil·litat a què feia referència Sales s'havia manifestat en una bossa d'uns 75.000 votants que abans, el 2012, estaven amb CiU o ERC, i que ara havien decidit, per pura imbecil·litat, votar CUP. I fent això, per motius que se m'escapen totalment de la comprensió, el que havien complicat extraordinàriament era FER POSSIBLE la independència.


Després de tres mesos patètics d'unes negociacions que hauran passat a la història ignomínia, ahir diumenge la CUP, en un procés vilment opac i sense les més mínimes garanties democràtiques, va decidir no donar suport a la continuïtat del procés.

Els que fa molts anys que ens movem en el món independentista, i que hem militat i treballat a tota mena d'organitzacions (jo ja en porto més de 30, molts d'ells en organitzacions del nucli dur indepe) sabíem molt bé què era la CUP i quin tipus de personal s'hi movia. Sabíem també que era difícil parlar d'una CUP, perquè de fet n'hi havia moltes, i on hi convivien des de veterans patriotes que ho han donat tot per Catalunya fins a la més alta concentració de xaladura política del país.

S'havia esdevingut una cosa que alguns ja ens temíem podia passar. En David Fernández, que va ser el cap de llista de la CUP el 2012, quan per primer cop es presenten a les eleccions al Parlament i obtenen representació (3 diputats) ho havia fet molt bé. Ho havia fet tan bé que jo mateix havia escrit que era potser un dels millors diputats que havia trepitjat el Parlament: culte, format, amb criteri, valent, responsable, enginyós. Sense ell voler-ho el David va "enganyar" molta gent, que el 27S es pensava votava "Davids", però no, estaven votant, salvant algunes excepcions (com en Baños o Julià de Jódar), una de les la tares més demencials que ha generat en termes polítics aquest país. I dissortadament no hem tingut 10 davids, sinó un escamot de fanàtics sectaris comandats per l'Anna Gabriel.

Tot i això la gent "normal" i patriota que encara hi havia a la CUP va plantar cara i va demostrar que representaven el 50% de la CUP. Però no van poder vinclar la força emergent d'un aparell tremendament sectari. I la CUP del no es va imposar.

(A partir d'ara quan parli despectivament de la CUP vull deixar clar em refereixo a la CUP del no, i que respecto i valoro a molta de la gent d'aquest 50% que ha plantat cara perquè el procés seguís viu, per intentar evitar que la CUP se'l carregués.)

Quedaven enrere més de tres mesos d'autèntica presa de pèl, que han confós, esgotat, indignat la majoria independentista. Aquest aparell sectari ha protagonitzat una vilesa sense precedents amb la manera tan sàdica com ha negociat i com ha jugat amb Junts pel Sí, amb tota la gent, però també amb la pròpia gent de la CUP. I des de Junts pel Sí s'ha estat massa "bonista" per no tallar de socarrel aquesta dinàmica.

Hi ha molt poc a dir que no s'hagi dit ja. El posicionament de la CUP ha estat moralment inacceptable, repugnant. I amb un menyspreu total per tot i per tothom han preferit fer tot el possible per carregar-se un procés que no els hi agradava que no pas assumir que al darrere d'aquest procés hi havia tot un poble, amb la més autèntica expressió de la seva transversalitat i de les seves contradiccions, que era el que el feia possible.

No sabem què passara ara amb el procés. Sí que sabem que tot apunta que deixarà d'existir com l'hem conegut fins ara. Això no implica en cap cas que renunciem a res, sinó, amb tot el que ha passat i probablement passi, haurem de repensar i reformular les bases de l'estratègia per assolir la independència.

En definitiva, el que haurem de fer a partir d'ara, començant com aquell que diu demà mateix, és treballar per generar les condicions que ens permetin fer possible la independència. Amb el procés com l'hem conegut fins ara les condicions s'havien assolit molt precàriament, però hi havíem arribat. El que ha passat les ha destruït, i la finestra d'oportunitat que ha tancat la CUP farà que siguin difícilment reproduïbles amb les mateixes característiques. Per tant haurem de pensar què cal fer perquè es donin aquestes noves condicions per fer-la possible. Perquè la independència és possible i és necessària, però l'hem de saber fer possible, i això passa per deixar de fer l'imbècil.

Amb caràcter immediat i inqüestionable aquest deixar de fer l'imbècil passa per tallar de socarrel tota negociació amb aquesta CUP del No. Ni tracte ni pacte, s'ha acabat.

El que seguirà després ja no ho sabem. Tot sembla indicar que unes noves eleccions, en les que ja l'escenari no serà el del 27S. El desenllaç d'aquests dies i la inevitable convocatòria electoral ens abocarà, si no s'esdevé un miracle, a una lluita per l'hegemonia política en el món independentista, de conseqüències tan imprevisibles com potencialment devastadores. 

Ho vaig dir fa uns dies. Se'ns ha tancat una finestra d'oportunitat, però se'ns obre l'oportunitat de deixar clar a tothom què hem après la lliçó de tantes derrotes i que som conscients que no podem seguir fent l'imbècil si volem guanyar. Però tinc una confiança escassa que siguem capaços de fer-ho, tot això, tinc pocs indicis als que agafar-me per pensar que és possible que ens en sortim en aquests mesos que venen. I la incomprensible roda compareixença d'avui d'Oriol Junqueras m'ha ratificat en aquest pessimisme.

Tot apunta que estem entrant en uns mesos que amenacen de ser el nostre "Vietnam".

GOOD MORNING, VIETNAM

Jo mantinc i mantindré inalterable el meu més fidel compromís patriòtic i militant,  i treballaré per ajudar on calgui i al nivell que calgui a crear les condicions per fer possible la independència. I com que part d'aquestes condicions passen inevitablement per deixar de fer l'imbècil, des d'aquest blog penso denunciar sense descans tota aquesta imbecil·litat, perquè fins que no deixem de fer l'imbècil, els dies que visquen no deixaran de ser dies de fúria.
DONEC PERFICIAM

Historias navideñas (mentre esperem)

Estoy seguro que el purgatorio debe ser un lugar muy similar a un gran centro comercial estos días navideños.

He quedado con un amigo, que me ha pedido le acompañe para unas compras voluminosas. Aún a pesar de estar cerca de mi casa sólo he puesto los piés en este centro comercial para ir a la FNAC, que está en una de sus esquinas. Ahí he dejado la moto y ahí nos hemos encontrado.

Entramos. Está abarrotao. Increible la cantidad de gente moviéndose en todas direcciones, arriba y abajo, para un lado y para otro. Voy hablando con mi amigo, que se maneja con gran seguridad y destreza. Vamos rápidos. Yo le digo tan flojito que ni me oye vaya agobio de sitio. Pero miro la gente, de todas condiciones y edades, y me parecen felices.

Cuando mi amigo dice "ya estamos" siento un alivio. Nos dirigimos cargados de cajas a su coche. "Tranquilo, está en el párking". Empezamos a bajar, hasta la planta 5, al llegar pienso que aquello debe ser lo más profundo de la ciudad. Y es enorme. Habrá visto mi cara de asombro e inquietud porque ha vuelto a intentar tranquilizarme "mira, he hecho una foto de donde lo he dejado". Lo dice y me la enseña en su móvil con el orgullo de quien sabe está impresionando por su capacidad de moverse en situaciones difíciles. Ah, vale, genial. 10 minutos más tarde llegamos al coche y lo cargamos.

Se va, y le saludo desde donde me he quedado para verle partir, al lado de una enorme columna. Bueno, pues pá casa. Creo que estoy en uno de los extremos de la planta. A ver donde hay un letrero que señale la salida. No veo nada. Empiezo a caminar hacia lo que intuyo es el centro de la planta. Veo un rótulo que señala escaleras mecánicas. Bien, vamos. Sigo caminando, veo otro que confirma el objetivo, sigamos. Pero de repente me encuentro en un punto en el que me he debido perder algo y ya no sé para donde tirar. Retomo un rumbo al azar, hasta dar con una señal que dirige hacia un ascensor. Pues vamos. Llego a lo que debería ser el ascensor, pero es un montacargas de servicio, con llave. Mierda. Vale, no pierdas la calma. Estrategia!! Me quedo disimuladamente quieto esperando poder seguir a alguien. Al poco aparece una familia, que se mueven con gran diligencia. Discretamente les sigo, no sea que se piensen algo raro. Y bingo, llegamos a unas escaleras mecánicas. Bueno, ya está, me digo aliviado.

Empiezo a subir las escaleras desde las profundidades de las cinco plantas del párking. Las escaleras cambian de dirección un par de veces hasta que acabo saliendo al centro comercial. Coño, creo que en esta zona no había estado nunca. Me pongo a buscar la salida a la calle. Estoy seguro de estar en la planta inferior. Creo que debo subir una planta para llegar al nivel de la calle. Pero no veo ninguna señalización. Al fondo diviso un enorme abeto navideño en una especie de distribuidor circular. Vale, ya lo tengo, esto estaba al lado de la FNAC. Pero cuando llego, no, ahí no está la FNAC. Mierda!!! Más tarde descubriré que había como tres o cuatro de estos distribuidores circulares con idéntico abeto navideño gigante. Una trampa letal para principiantes.

Sigo buscando alguna referencia. Nada. Intento mantener la calma, y para darme moral y confianza me digo: He estado días navegando a vela por el Mediterraneo sin ver costa alguna. He estado 5 días haciendo vivac por el Sàhara, sin otra referencia que las dunas, el sol y una brújula. Tengo que ser capaz de orientarme también aquí.

Y retomo la búsqueda de una salida. Pero nada que me indique "usted está aquí", y mucho menos "salida". Nada. Solo una muchedumbre feliz arriba y abajo. Me sorprende la seguridad y decisión de sus movimientos. Llego a una conclusión terrible. Recuerdo algun programa de Discovery Max que hablaba de unos alienígenas ancestrales que habitaban en el interior de la Tierra. Son ellos, pienso por un momento. Pero su apariencia humana es extraordinaria. Desconcertado, llego a otra conclusión: aquí se entra, pero debe de haber algún nivel en el que te quedas atrapado. La multitud que me rodea no "están" en el centro comercial "viven" en el!!! Seguramente ahora yo también estoy atrapado en este nivel. Aquí la gente vive, se reproduce -porque hay niños- y finalmente asume este espacio sin salida, desconectado del mundo, como su hogar, y debe tener su cosa, porque parecen felices.

Acuciado por una angustia creciente me concentro, con más intensidad si cabe, en orientarme, pero es imposible. Me vienen ganas de gritar muy fuerte "hijosdeputa", pensando en los arquitectos, diseñadores y constructores. Me pasa por la cabeza quedarme quieto, sentado en alguna parte, por si en algun momento cierran y un guardia de seguridad o los de la limpieza me echan fuera.

Pero de repente, cuando más crítica era la situación... la luz! Veo una dependienta que está en la puerta de su tienda vacía. Intentando ofrecer una imagen de serenidad, para evitar su huída o miedo a colaborar, me acerco a ella. "Hola, perdona una pregunta: por donde se sale de aquí?" Esboza una sonrisa de superioridad, que yo interpreto como que está pensando "mira, ya tenemos aquí a otro paleto", pero que no me resulta ofensiva, todo lo contrario, me tranquiliza, "parece que no soy el primero y parece que va a colaborar". Y sí, me da una serie de instrucciones que intento memorizar como si me fuera la vida en ello. Por aquello de quedar bien entro a la tienda para comprar algo, no me sirve nada de lo que tiene ni sé qué hacer con ello, pero como no hay nadie pregunto haciéndome el interesado y superando el vergonzoso ridículo inicial. Le acabo confesando que llevaba 45 minutos buscando como salir, le doy las gracias, dos besos, y ejecuto sobre el terreno los movimientos que me ha indicado.

Y así es que finalmente llegué a una salida al exterior. Me vinieron ganas de llorar de alegría, pero me contuve. Todo bien. Caminé unos veinte minutos hasta llegar a mi moto. La besé muy fuerte. "Soy libre", no dejaba de repetirme a mi mismo.

Próspero año nuevo a todos. 

PS: hemos quedado un día, para después de fiestas, con mi dependienta-salvadora. Mientras hablábamos yo veía me iba mirando, y al final me preguntó "tu eres motero?", le dije que sí, mientras repicaba con los dedos, nervioso, en mi casco. Al ir a pagar saco mi cartera Harley Davidson, y entonces me dice, señalándola, que le encantan, pero que nunca había tenido la oportunidad de subir en una. Es la mía, pensé, y le propuse quedar para dar una vuelta. Estaba loca de alegría "pásate por la tienda y quedamos". Ok. El problema es que en el estado de angustia que yo estaba me dejé lo que compré en la tienda, que soy absolutamente incapaz de recordar por donde estaba de aquel centro comercial inabastable y que un pánico atroz me atenaza y me impide entrar a ver si encuentro la tienda y mi dependienta-salvadora. No somos nada...