Anàlisi 2n BOP CEO 2019: Persisteix l'estabilitat i s'evidencien punts crítics per al futur d l'independentisme

Fa ja uns quants anys que analitzant els Baròmetres d'Opinió Política del CEO, la millor enquesta que es fa a Catalunya, vaig titular "tot el peix venut". L'estabilitat en les principals magnituds, temes, posicionaments polític, era tan gran, es movia tan poc, que no se m'acudia una altra manera més gràfica de descriure-ho. Tot el peix venut. 

I la veritat és que, malgrat tots els canvis i sotregrades que viu el país, en tot això, en aquests grans posicionaments, el país manté una sorprenent estabilitat. Tot el peix venut. 

El país és com és, i no canvia gaire. De fet les variacions d'un CEO a l'altre en la majoria de casos estan dins del marge d'error de l'enquesta. Una enquesta no és un cens, no són unes eleccions, és una projecció de la visió d'una societat a partir d'una mostra, en aquest cas 1.500 persones. Una variació en la mostra d'unes poques persones pot fer modificar percentatges. Però de fet estem on estàvem. Perquè tota mostra i enquesta té un marge d'error. I ens movem en aquests marges.

El país que tenim, vist a través de les dades del BOP del CEO
A grans trets, el BOP del CEO segueix retratant, com deia, un país molt estable i molt determinat en les seves grans qüestions polítiques i nacionals:

- En les nostres relacions Catalunya-Espanya, segueix reflectint amb total estabilitat un país que creu té un nivell insuficient d'autonomia. Això ho creu ara un 61%. Fa un any era un 62,3%. Res, estem on sempre, on de fa molt estem: l gran majoria social creu tenim un nivell insuficient d'autonomia. Només un 24,2% creu que l'autonomia que tenim ja està bé i només un 6,5% que en tenim massa. Més del doble del país creu tenim un nivell insuficient d'autonomia. Dada inqüestionable.

- Un 72,7% del país està gens o poc satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia. També dada inqüestionable i estable en el temps.

- Un 70,8% creu que Catalunya té el dret de celebrar un referèndum d'autodeterminació. Ho creuen així podem dir el 100% dels votants indepes (JxCAT, ERC i CUP), ho creu el 80% dels votants dels Comuns, ho creu un 50% dels votants del PSC-PSOE i ho creuen un 25% dels votants de Cs i PP.

- En la pregunta múltiple sobre què hauria de ser Catalunya, la majoria, un 34,5% diu que un Estat independent. Un 27% seguir com a comunitat autònoma igual que ara. Un 24,5% un Estat dins una Espanya federal. I un 7,8% que una regió.

O sigui, un 59% creuen que hauríem de ser un estat. Uns que un estat independent, uns altres que un Estat dins una Espanya federal.

- Un 63,4% expressa un sentiment de pertinença, d'identitat, compartida, entre sentir-se català i sentir-se espanyol, amb diferents modulacions: un 39,2 se senten tan espanyol/a com català/ana, en el que és el posicionament d'identitat majoritari, un 20,1% més català que espanyol i un 4,1% més espanyol que català. Només u 23,5% se senten únicament catalans i només un 6,7% únicament espanyols. És una altra dada totalment estable en el temps.

En resum, la descripció del país que un cop més ens proporciona el BOP del CEO és d'una contundència total: un país insatisfet amb el nivell d'autonomia assolit, un país insatisfet amb el funcionament de la democràcia, un país que creu hem de decidir el nostre futur en un referèndum d'autodeterminació, un país que vol veure Catalunya convertida en un Estat, uns un estat independent, uns altres dins una Espanya federal i un país en el que tot això, tot aquest posicionament tan clar, gira únicament al voltant de la política, no de la identitat, atès que és un país amb un clarament majoritari sentiment de pertinença compartit entre la catalanitat i l'espanyolitat.

Tot això podríem dir que, amb l'estabilitat tan perdurable en el temps que s'expressa, forma part de la identitat política del país. No ens podem explicar el país i tot el que hi succeeix sense atendre i assumir aquestes dades tan contundents, aquesta manera tan radical -per contundent- amb que s'expressa el país en termes demoscòpics.

No vull defugir que aquest 2n BOP del CEO del 2019 ha ofert un resultat en una pregunta de les que planteja que ha estat aprofitat per l'aparell mediàtic anti-independentista per elevar-ho a la categoria d'evidència que l'independentisme s'està desonflant.

Efectivament, hi ha una pregunta que planteja als enquestats si volen que Catalunya esdevingui un Estat independent. I després d'una sèrie de 5 BOP en els que el Sí sempre quedava pel davant del No, en aquest s'ha girat el % de resposta i el No ha tingut un 48,3% i el Sí un 44%. No dic que aquest gir, que implica una variació de -4,8 punts en el Sí i de +4,2 punts en el No no tingui importància. Dic que pot tenir-la o no. És una variació que supera el marge d'error de l'enquesta (2,5), però que només podrem veure si és fruit de les moltes circumstàncies que podem trobar en la mostra, en una pregunta directa sense correcció com és aquesta, o és una tendència, fent el seguiment d'aquesta qüestió en futurs baròmetres del CEO. 

Fixem-nos que en el BOP de juny 2017, o sigui, ara fa dos anys, i just abans de l'1-O, el No tenia un 49,4% de respostes i el Sí només un 41,1%.

No dic no hàgim de fer cas d'aquesta dada, només dic que si és una anècdota demoscòpica o una tendència ho veurem analitzant els propers BOP.

I, en qualsevol cas, i sense treure cap importància, per a mi no forma part del cos de qüestions a través de les quals s'expressa el país, i que són les qüestions que he relacionat abans.

Fixem-nos també, que en termes de projecció electoral al Parlament de Catalunya, el vot independentista se situa en el 48,3%, pràcticament idèntic al percentatge obtingut el 21D del 2017. És a dir, que atès el dibuix general d'estabilitat en la configuració política del país, en com es posiciona davant els temes clau, i atès que electoralment l'independentisme segueix estable en aquest 48%, tot plegat, en relació a la pregunta dicotòmica Sí/No apunta a variacions pròpies de la demoscòpia que a canvis en la societat.

PUNTS CRÍTICS ON L'INDEPENDENTISME S'ESTÀ JUGANT EL FUTUR

Fa temps, quan vaig batejar tota aquesta estabilitat amb això del "tot el peix venut", vaig dir que això succeïa perquè l'independentisme havia deixat de fer independentistes. Tot el que va de 9N 2014 fins ara l'independentisme ha deixat de fer independentistes, per dedicar-se a fer política de la més trista. El 9N vam tenir "la desparació d'ERC" i la seva negativa a seguir el procés com s'havia parlat fer rematant immediatament el 9N amb unes eleccions plebiscitàries, que implicaven unitat perquè el Sí estigués tot en una candidatura. Mesos d'agonia perquè ERC no volia. Fins que agònicament s'arriba a una precària unitat que permet fer Junts pel Sí i eleccions el 27S del 2015, però s'havia trencat la màgia i a més la CUP no va voler jugar-hi. Dispersió. El resultat del 27S va provocar encara més inestabilitat. Llavors ens vam començar a barallar pel candidat, i la CUP va exigir a Mas fer pas al costat. Finalment el fa. I Puigdemont president. Llavors, quan semblava encarrilat la CUP va dir allò que els pactes muten, i va fer saltar novament pels aires la legislatura. O això semblava, però en l'últim moment, amb la pirueta del RUI i 1 Octubre es va salvar. I etc etc etc.

Vull dir que portem des del 2014 en baralles internes, sense fer independentisme. És un miracle aguantem com aguantem. Però així seguim sense fer independentisme.

De fet ara, i si m'ho permeteu, crec que des d'aquest punt de vista d'haver deixat de fer independentisme i d'estar instal·lats en una fase letalment autodestructiva, estem pitjor que mai,.

Fins ara havíem tingut baralles entre partits. Però la frustració després de l'1 d'Octubre i la dificultat per explicar com estem i què volem fer ha portat l'escenari polític independentista a aquests nivells autodestructius que jo no havia vist mai.

Aquest dijous hi va haver la votació d'investidura al Congreso de Diputados. Davant la tancamenta del candidat Pedro Sánchez, Junts per Catalunya va optar per votar No i ERC per abstenir-se. Jo vaig dir em semblaven raonables les dues posicions, les entenia i compartia. I també vaig dir em van agradar molt i els subscriuria els discursos de Laura Borràs per JxCAT i de Gabriel Rufian per ERC.

Entenc la frustració. Entenc que la falta d'una estratègia clara ens aboca a la confusió. Entenc que amb tot el que ha passat, amb la repressió de la presó i de l'exili, tots els lideratges s'han afeblit. Però no entenc que això ho processem i transformem en un discurs de soflames destructives, en aquest supurar bilis contra tot i contra tothom en totes les paraules que escrivim per les xarxes socials.

No entenc ni comparteixo tot el que hem viscut, que podríem resumir en una espècie de (si em permeteu la teatralització per resumir-ho):

- hola, bon dia

- Bon dia, filldeputa? bon dia ho serà per a tu, traidor! bon dia només per als que esteu per la pagueta, per als que ens heu venut, per als que heu renunciat a tot, per als que ens enganyeu

- perdó, ho estem intentant

- Intentant el què, malparits! Què no heu entès? El poble mana, el govern obeeix. Feu efectiu l'1 d'octubre i prou! No hi ha res a parlar amb Madrid! No a tot! Bloquegem-ho tot! O convoqueu eleccions, a veure si es presenta (qui sigui) que llavors ja veureu, tots el votarem a ell, perquè ell bla bla bla 

2n BOP del CEO, treball de camp fet mentre hi havia tot el posicionament i els debats polítics en relació a la investidura de Pedro Sánchez. Una pregunta clau: 

"Sobre l'actual situació de les relacions entre Catalunya i Espanya, què diria vostè és més necessari?"

• Una política de diàleg i negociació sense límits: 42,3% de la societat, però, i això és el més important, el 54,3% dels votants de JxCAT, el 65,6% dels d'ERC i el 54,4% dels de la CUP

• Una política unilateral per part de CAT: un 9,1% de la societat, amb un 22% dels votants de JxCAT, un 13,2% dels d'ERC i un 41,2% dels de la CUP.

O sigui, l'aposta majoritària del país, i clarament majoritària en tot l'independentisme és la negociació i el diàleg. Només un 20% de l'independentisme té la unilateralitat com a estratègia.

Així doncs, com ens ho fem, això? Ens cremem a lo bonzo tots plegats? Ens llencem els uns contra els altres fins que no quedi ningú dempeus?

El company Guillem Fuster, de Poble Lliure (que va ser candidat de Front Republicà a les eleccions al Congrés espanyol del passat 28A) per a mi ho va clavar en un tuit, l'altre dia, a la vista dels diferents posicionaments que hi havia dins l'independentisme sobre el tema de la investidura: "No passa res, assumim que al si del moviment hi han estratègies diferents"

En Guillem Fuster deia "no passa res", perquè sí que passa, perquè de fet una part d'aquest independentisme minoritari de la unilateralitat no assumeix que dins el moviment hi hagi estratègies diferents, i el que fa és llençar-se a degolla contra el 80% de l'independentisme, de l'immensament majoritari.

Sí que passa quan aquest independentisme minoritari el que fa és dir a l'altre que no és independentista, que no vol la independència, que està enganyant la gent, que ha traït a tothom i que per tant, el que cal, és destruir-los, llençar-se a degolla contra ells.


I hi ha encara una altra cosa: ara tenim gent que no va votar ERC dient que ERC va enganyar als seus votants. A veure, senyors, a veure, senyores. Jo no vaig votar ERC, el 28A, però no tinc cap problema en reconèixer que ERC està fent el que va dir que faria. No s'ha mogut gens del seu discurs, de la seva proposta amb la que va presentar-se el 28A, amb  les que va guanyar les eleccions del 28A a Catalunya. I així ho veuen també els seus votants. Segons el CEO, la fidelitat de vot d'ERC entre el 28A i unes possibles noves eleccions al congrés s'enfila al 85%. 

Què tal si ens calmem tots una mica?

També, de cara als partits polítics, crec que és exigible un major lideratge en la determinació d'estratègies unitàries. La seva absència alimenta en part aquesta dinàmica autodestructiva. Hi ha frustració. I hi ha confusió. Revertim la situació, assumim com estan les coses i la necessària complicitat per, d'entrada, evitar que l'independentisme sucumbeixi en aquestes lluites internes que arrosseguem de fa temps i, si això ho aconseguim, tornar a fer política independentista, que és el que ens va dur a ser la majoria social i democràtica que expressen enquestes i eleccions.

El país és el que és. Fa molt temps que les línies polítiques amb les que s'expressa són molt clares i majoritàries. Gestionem-ho bé. Fem política. Podem fer-ho.

DONEC PERFICIAM

La urgència d'assumir 2 compromisos veïnals a Barcelona: per la seguretat (organització veinal contra la delinqüència) i perquè es respectin les decisions dels veïns (tramvia)

Quan, amb 18 anys, any 1984, em vaig implicar plenament en la militància independendista aquesta causa ha absorvit pràcticament tot el meu activisme.

Però no tot. He tingut temps per participar en moltes altres lluites de diferent signe. Fa uns pocs anys, per primera vegada, aquest compromís em va portar a implicar-me en lluites veïnals, davant la demencial gestió Colauer a la ciutat de Barcelona, concretament formant part de la lluita veïnal contra el delirant projecte de la Superilla del Poblenou.

La lluita per la independència de Catalunya segueix sent el meu objectiu vital. El lema "DONEC PERFICIAM", o sigui, FINS ACONSEGUIR-HO, és la meva divisa vital. El porto tatuat al pit. Tanmateix, en els dies que estem vivint, aquesta disposició militant a fer el que calgui en la lluita per la independència de Catalunya, crec estic obligat a combinar-la amb dues altres lluites centrades en la ciutat de Barcelona, com a veí, com a persona compromesa:

1. La lluita contra el demencial projecte del tramvia per la Diagonal. Vull implicar-m'hi per denunciar-ne la gravetat de tot el que representa i les greus afectacions que tindrà per a la ciutat:
 Són dues les principals denúncies que cal fer, són dues les causes per les que, en aquest tema, hem de lluitar

-La primera és que els veïns de Barcelona ja ens vam pronunciar en contra d'aquesta projecte en una consulta promoguda pel mateix Ajuntament de Barcelona. Em sembla inadmissible que l'Ajuntament de Barcelona i els grups polítics que li donen suport menyspreïn, ignorin, rebutgin, els resultats d'aquell procés participatiu municipal. Aquell procés participatiu va ser plenament democràtic i va deixar ben clarament el que opinàvem els veïns. Aquella opinió, contrària al tramvia, s'ha de respectar. No podem tolerar, de cap manera, que s'ignori aquella consulta. NO, aquella consulta es va fer, i aquella consulta va expressar l'opinió ciutadana. .

Per tant, i atès que la ciutadania de Barcelona es va pronunciar inequívocament en contra del tramvia per la Diagonal, qualsevol projecte municipal que no respecti aquesta voluntat popular, cal sigui sotmès a una nova consulta. No n'hi ha prou amb el vot dels partits al ple municipal. La democràcia directa que vam exercir està per sobre d'això. És legítim que si una nova majoria de govern municipal pensa cal tornar-ho a plantejar, ho facin. Però en cap cas és legítim violar la voluntat popular clarament expressada via consulta popular en un tema.

- La segona és que el projecte Colauer d'aquest tram del tramvia és únicament un projecte faraònic que culmina la seva incompetència, i és tan absurd i estúpid que és una inversió que segurament podrem denunciar-la com a malversació.

Tots els objectius de mobilitat i sostenibilitat que es poden lligar al projecte del tramvia són assolibles plenament per altres vies, com el bus elèctric. I es pot fer en un molt i molt menor temps i amb un molt i molt menor cost. Amb la demencial despesa que implica el tramvia es pot fer tot el que pot aportar el tramvia i una infinitat de coses més. I encara més, sense cap de les afectacions de la rigidesa ferroviària del tramvia, amb flexibilitat, amb agilitat, amb més interconectivitat.

Amb el cost d'aquest deliri podríem fer que tota la xarxa de bus de la ciutat fos elèctrica. A més a més la inversió que necessitem en mobilitat és la que millori i estengui la connexió amb transport públic de la ciutat amb tota la seva àrea metropolitana. El repte de la mobilitat és aquest, i no la gilipollez del tramvia en aquest tram.

Però els colauers són enemics de la raó i la racionalitat. Al Poblenou hem estat víctimes d'això que denuncio. Van imposar, en contra dels veïns, sense donar-nos veu, el delirant projecte de la Superilla. "Volem menys cotxes, volem reduir la contaminació". Doncs bé, dades en mà la Superilla l'únic que ha fet és disparar la contaminació al barri, abocar empreses a la ruïna, enviar a l'atur treballadors, etc.

Així les coses, els veïns de Barcelona estem obligats a revoltar-nos. Estem obligats a exigir que es respecti el que vam votar, a que es respecti el NO a aquest projecte. I en tot cas, si la majoria de l'actual consistori vol replantejar aquella decisió, només poden fer-ho a través d'un nou procés participatiu, d'una nova consulta veïnal.
Estem obligats a exigir transparència i decisions fonamentades, evitant la malversació i assegurant objectius al mínim cost i la major celeritats possibles. I estem obligats a militar activament en la defensa de tota la ciutat, de tots els nostrs veïns i de tots els nostres barris.

2. La implicació en la lluita veïnal contra la inseguretat a la ciutat. 

La ciutat de Barcelona, els veïns de Barcelona, la gent que visita Barcelona estem, ara mateix, exposats a una inseguretat salvatge i sense precedents: carteristes, okupes, lladres de pisos, de botigues, violacions, etc.

Quatre anys de Colau han fet de la ciutat de Barcelona el paradís dels delinqüents. Els nivells als que s'ha arribat són tan extremadament greus que no n'hi ha prou amb la reacció governativa que pugui haver-hi. El dispositiu policial municipal i de Mossos, per més que es reforci, és insuficient davant el caos generat pels colauers.

Davant aquesta siuació, s'imposa l'organització veïnal. Han començat a sorgir grups de veïns que vetllen per la seguretat a la ciutat, denunciant delinqüents i organitzant-se per fer del nostre transport públic, dels nostres barris i dels nostres carrers, llocs segurs.

Crec que hem de fer un pas endavant en l'organització d'aquesta xarxa veïnal. No es tracta en cap cas d'administrar cap justícia al marge de la llei. Del que es tracta és que de manera massiva els veïns ens impliquem en la nostra seguretat col·lectiva.

I en aquesta co-responsabilització tots hi som cridats: els joves i els grans, els nascuts aquí i els nascuts allà, els de dretes i els d'esquerres, els independentistes i els espanyolistes. Tothom. És una causa transversal, ara mateix, potser la més transversal de totes.

Aquesta setmana dos lladres van intentar robar a un comerç del barri, i van aconseguir emportar-se la caixa. Mentre fugien, els treballadors del comerç van sortir al darrere, cridant. I, solidàriament, s'hi van afegir gent de la resta de comerços de la zona: els d'un restaurant de tota la vida, els d'un súper xinès, els d'una botiga de roba fashion, els d'un operador de telefonia mòbil, els d'un restaurant libanès... perseguint als lladres.

És un nou "nosaltres" a la ciutat: el de la gent normal, el de la gent d'ordre, el de la gent que, sense pensar-s'ho, reacciona solidàriament donant suport a un veí amb el que potser no hi havia parlat mai. Però que l'estan robant. I si ens roben a un ens roben a tots.

Aquest és el nou frame a la ciutat. El veig. El visc. Ara mateix potser és la causa més transversal que té la ciutat, que compartim els veïns. Posem-nos-hi!

Una història Don Antoniu, una història de Via Laietana

 (fa un o dos anys vaig escriure aquest relat per a la festa de Sant Jordi, a la feina. Avui, buscant un altre arxiu, hi he ensopegat, i he pensat de compartir-lo amb tots vosaltres, lectors fidels del meu blog. És un escrit totalment diferent als habituals, però potser xaleu i rieu uns minuts mentre el llegiu)

-------------------------------------------------------------

UNA HISTÒRIA DE DON ANTONIU, UNA HISTÒRIA DE VIA LAIETANA

Que no home que no, que jo ja estic bé ara com estic! On diuen que em vol portar aquell bocamoll? No home no, ni parlar-ne.

Un ja té la seva edat, un ja ha viscut "lo seu", ja hem fet coses, ja hem aguantat personatges, però també he tingut la meva quota de patiment i ara bé que em mereixo passar a un segon pla, fer un pas al costat, que en diuen ara.

N'hi ha un altre de per aquí de Barcelona que tampoc no té massa bona fama que cantava una cosa així com "hubo un tiempo conocido como la edad de oro". Loquillo crec que li diuen. Jo d'així una mica tocats del bolet ja en vaig tenir prou amb el mossèn! Quin personatge, tu! Per cert, que d'aquest i de com el vaig ajudar ningú no en diu res. I Marquès cap a aquí, Marquès cap a allà, que si vaixell per aquí, que si vaixell per allà... Que era un home molt singular i molt culte, això ho sé reconèixer fins i tot jo. Però vostès no el van haver d'aguantar quan li va donar per tot allò de les paraciències que en diuen ara, i va començar a fer exorcismes, que es pensava que tothom estava posseït. Qui el va parir, tu! Doncs això, que ja em diran com hauria pogut representar el que va representar en tot aquell tinglado de la Renaixença sense mi. En fi, són coses que passen.

Em perdonaran que em faig gran, començo a explicar una cosa i me'n vaig... el que volia explicar-los és això de "la edad de oro" d'aquest carrer que tinc al davant. Ara no recordo -l'edat!!!!!!!!!!- qui va tenir la bona pensada, però escolta tu, va ser posar-s'hi i del que només eren carreronets impossibles en va sortir això, aquesta via tan lluïda. A l'estil de Nova York, deien els setciències, a l'estil de Nova York, a l'estil de Nova York, i l'istil di Nivi Yirk me n'enfotia jo... Ja em diran quan Nova York ha tingut aquella muralla esplèndida que hi ha darrere Ramon Berenguer. Que per cert, aquell sí que aguanta, el puta, i a cavall, res d'estar dempeus. Cambó, el pobre, jo l'hagués deixat estar, però és clar, ho entenc, hi tenia la casa, i tothom que si Cambó cap a amunt, que si Cambó cap a avall, i no tenia ni una placa, l'home. Però això que li van fer, tan negre tot, i que sempre me'l pinten, al pobre, totes les manifestacions que tenim per aquí, que vol dir gairebé totes les que es fan a la ciutat, doncs no sé què dir-los-hi.

Ara, que parlant de "persons" allò de la gamba va ser extraordinari. Bé, un escamarlà. Què coi fan, ara, em preguntava. I apareix aquella gamba enorme i la foten dalt de la teulada! És el gambrinus, és el gambrinus, anaven dient. Ja es veia que la gent de possibles estava canviant. Quan els veia allà fent cua per menjar arrossos al moll on sempre només s'hi havia carregat fusta... Però això ja ho tenim a Barcelona, fem coses exòtiques.

Abans els deia que també m'havia tocat patir. Potser he exagerat una mica, perquè les coses... no em puc queixar, què volen que els hi digui. Sí, reconec que aquella època que al mossèn se li en va anar una mica l'olla i m'anava perseguint per tot arreu cridant "marqués, marqués, un exorcismo" em va fer patir una mica. Però res a veure com el primer cop que em van baixar d'aquí dalt. Llavors jo era de bronze, i em van fondre. No es passa gens bé, aquella calor, aquells crits, aquella anarquia "en farem un canó!" deien uns, "no, en farem una estàtua per a Durruti". Buf. Però mira, llavors va aparèixer aquest xicot, en Frederic Marès, molt senyor i molt educat, i amb uns quants cops de martell em va deixar tot de pedra, net i polit. I aquí m'hi he estat fins ara.

Jo, com els hi deia, ara cap al magatzem, a descansar. Això d'haver d'estar tot el dia sentint-me "negrero", "esclavista" s'ha fet pesat. Home, sí, reconec que la cosa era lletjota, no ens enganyem, però uep, jo els feia anar amunt i avall en barcos! Jo no els hi fotia trets quan estaven saltant tanques o intentaven arribar nedant a algun lloc!!! I ara quan veig tots aquests arrossegant mantes per la ciutat com a gran conquesta social de l'Ajuntament em venen ganes de dir-los-hi un parell de fresques.

Però no val la pena. Mirin, jo ja sóc d'una altra època i aquí ja no hi feia res, aquesta és la veritat. Em dipositaran en algun magatzem i llestos. A veure qui m'hi trobo, espero que no sigui algun d'aquests que no calla mai i et fot el cap com un timbal.

Això sí, els deixo ben acompanyats, no es pensin. Aquí davant mateix la gamba Gambrinus aguanta, vés qui ho havia de dir! Ja no hi ha ni restaurants ni bars, ni gent, ni Jocs, però la gamba allà segueix.

I si em volen fer cas, els recomano vagin fins aquí al darrere, a l'altra façana de l'edifici de la Llotja. Escolta tu, aquell pinxo que van posar allà al mig, quan el tema de la portada d'aigües del Rec, amb tota una font molt lluïda, allà està, guapot com el primer dia. Jo encara ric de quan van instal·lar l'estàtua. Vinga tot de dones cap allà, totes rient, totes així amb el posat entremaliat. Què coi deu passar, em preguntava jo. Finalment un d'aquests de manteniment de l'Ajuntament m'ho va explicar. "el noi de l'estàtua va nu, i va calçat amb un membre tan poderós que totes les dones de la ciutat el coneixen com El Bendotat". Quin fart de riure em vaig fer! "No rigui, Don Antoniu, que això ha arribat fins l'Ajuntament i ja han encarregat que el cobreixin amb una fulla de parra". Aquestes coses només poden passar a Barcelona, vaig pensar.

Potser hauria d'haver deixat aquesta història del bendotat per al final, perquè ara veig que la darrera cosa que els explicaré és una història molt trista. A la mateixa plaça hi trobaran un bust que van posar fa només uns anys, quan era alcalde aquest xicot tan educat però que de vegades no se l'entenia massa al parlar, en Trias. És el bust del general Moragues. Ja acabada la guerra del 1714 el van fer presoner, el van lligar a un cavall i el van arrossegar viu per tota la ciutat. Finalment li van tallar el cap, que van posar dins una gàbia a la plaça aquesta que els deia, a Pla de Palau. I els anys que hi va ser! Quan jo vaig arribar aquí encara tota la gent del barri parlava de la seva pobra esposa, que cada dia hi anava a plorar-lo i suplicar perquè la deixessin emportar-se el seu cap. I fixeu-vos si han estat anys per posar-li una estàtua com Déu mana, 300 anys!!!

I sí, mirin, jo ja me'n vaig cap al magatzem, no tinc res més a explicar, el que vaig fer no estava bé, i faig nosa. Però permetin-me una última cosa abans de marxar. Jo tot això que feia ho feia perquè m'ho demanava i autoritzava el rei, Alfonso XII: "Por España, Antonio", em deia, i afegia "Cuba es EspaÑa, Antonio, Cuba es España, Antonio". Jo pensava ara que li dius a aquest home, si tota aquella gent d'allà, de Cuba, qualsevol dia foten el camp, tal i com els tracten. Però callava, a aquesta gent com els reis no els agrada que els hi expliquis coses que no volen sentir. I mira, fent quartos amb una mà i callant amb l'altra, així un dia em va fer Marquès i després això que li diuen "grande de España", i que encara no sé a quina grandesa fa referència. Però el que els volia explicar és que aquest rei de la meva època, aquest Alfonso XII, deu ser el rebesavi o així d'aquest rei que tenen vostès ara, un que li diuen "el preparao". No l'he tractat gens, però m'han dit que tot el que sap dir i fer és cridar "a por ellos" contra els catalans i empresonar gent, com sempre han fet els Borbons.

Jo me'n vaig cap al magatzem, jo ja em jubilo i no em tinguin més en compte. Però aquests Borbons, potser s'ho facin mirar, no? Tants anys i encara igual que sempre, que si Cuba es España, que si Catalunya es España, que si cops de porra per tot argument, que si gent a la presó, que si gent a l'exili. És molt dur això de l'exili. Molt. Em van explicar que una de les cançons que molta gent a l'exili cantava quan sentia enyorança era aquell poema del mossèn, Muntanyes del Canigó. Ves qui ho hauria dit! Apa, oblideu-me, com si no hagués existit, però facin el favor de no oblidar els que m'animaven i autoritzaven a fer totes aquestes coses lletges i que encara segueixen igual que sempre.

I si parlem clar? Del que ha passat, del com estem i de com podem estar. Així ho veig

Mireu, vaig a fer un exercici molt atrevit. Intentaré posar lletra a com veig les coses, recollint el que crec que més o menys tots pensem i també tots més o menys temem. D'alguna manera també idees que jo necessito ordenar, però que també crec és una necessitat col·lectiva. Digueu-me agoserat...

Punt de partida: l'1 d'Octubre té un excepcional valor fundacional en la nova República Catalana que volem crear.

L'1 d'Octubre podria haver estat res, un nou 9N. Però la demència totalitària i violenta de l'estat espanyol i la defensa èpica, única, de les urnes i el dret a votar que va fer el poble català davant la violència de l'estat espanyol, va convertir-ho en un episodi d'una dimensió extraordinària, metahistòrica, equiparable a l'Onze de Setembre del 1714.

En la nostra dinàmica, l'1 d'Octubre només era un accident més en la carrera d'obstacles per saber què fer i com afrontar la situació, el procés. Les eleccions del 27S que va guanyar Junts pel Sí no tenien en el programa cap Referèndum, sinó una DUI, una Declaració Unilteral d'Independència, atès que es plantejaven com unes eleccions plebiscitàries, substitutives del referèndum que no podíem fer.

Però les candidatures del Sí no vam arribar al 50%, tot i guanyar. I en Baños, cap de llista de la CUP fou l'únic que es va atrevir a verbalitzar-ho. La resta vam fer com si no ho veiéssim, inclosa la CUP.

Què fer amb unes plebiscitàries que no t'han servit pel que volies? Vam intentar fer Govern, a veure què passava. I el preu que posà la CUP fou el pas al costat d'en Mas. I Mas feu un pas al costat. Però ningú sabia com gestionar la DUI. Llavors la CUP digué que els pactes mutaven, i que donde digo dige digo diego, i no complí amb cap dels seus compromisos, i uní els seus vots als de l'espanyolisme contra el Govern de Junts pel Sí. Ho feu per seguir l'extorsió minoritària que podien exercir. I no s'aproven els pressupostos. I s'ha de plantejar moció de confiança. I ningú sap com fer allò de la DUI. I llavors s'encén la clàssica xispa de fugida endavant: fem un referèndum!

Així neix l'1-O.

El professor Germà Bel ho ha explicat molt clarament. Allò no era el compromís electoral, i allò no tenia res perquè el poguéssim considerar un referèndum, perquè generés els efectes volguts. Però el dia a dia mana, i allà estàvem, tots: Govern, CUP, societat civil, intelectualoides, tots!

Si l'estat espanyol s'hagués posat de perfil hauria quedat, l'1-O en res, sense efectes, com advertia el professor Bel. Però feu la intervenció a Economia i Exteriors del setembre. I no trobà ni una urna, i arribat l'1-O la seva impotència es convertí en una violència tan absurda com inútil i improductiva. O contraproduent des del punt de vista de l'estat espanyol, perquè davant hi hagué un poble unit, combatiu, cívic, compromès. Que plantà cara a la repressió. I ho feu d'una manera èpica.

Aquesta reacció com a poble davant una violència salvatge va convertir l'1-O en una data fundacional de la nova República. Com a poble, ja mai ens podrem explicar sense l'1-O.


Hem arribat més lluny que mai, però no ho hem assolit. Que es van cometre errors, segur. Que les coses si fos ara s'haurien fet diferent, segur. I sí, l'estat espanyol ens va passar per sobre com una trituradora, però no va aconseguit trinxar-nos, perquè el 21D, quan tot estava preparat perquè l'independentisme fos derrotat a les urnes, el que hauria consumat la derrota en aquesta batalla, vam tornar a guanyar.

Sí, vam tornar a tenir majoria indepe. Però com el 27S, una majoria indepe fraccionada. Ara fou ERC que no va voler investir Puigdemont. Sense ERC, JxCAT i CUP no tenien prou força per investir Puigdemont i retornar la legitimitat. JxCAT no va tenir més remei que acabar cedint davant ERC i va proposar candidats alternatius. La CUP s'enroca, fa el joc als del 155 i el candidat Turull acaba l'endemà que la CUP impedís investir-lo President, a la presó.

Finalment s'investeix el MHP Quim Torra.

Ok! I ara què fem?

ERC es treu de la màniga el discurs de que cal eixamplar la base. Passa de puntetes, ignora, l'1-O, i es remet a una nova teoria, segons la qual, per ser independents necessitem ser molts més dels que som. Eixamplar la base. Si calia eixamplar la base, potser que calia abans de l'1-O igual que ara... Però en fi, aquí estem

En paral·lel ERC acaba configurant el seu discurs apel·lant a un objectiu propi de partit: esdevenir hegemònics. Per tant, un escenari de confrontació, i no de col·laboració, amb la resta de forces independentistes, i visualitzant un futur de pactes amb Comuns i PSC en aquest trànsit per eixamplar la base.

Junts per CAT, en aquest moment que estem, prou en té amb saber què són, qui són i com són. I de fet Junts per CAT només és una cosa: la legitimitat democràtica i la pervivència de l'1-O que representa el MHP Carles Puigdemont i l'exili de Waterloo. I uns enreda-ho tot momificats del PDCAT.

Puigdemont ha guanyat a CAT les dues eleccions en les que s'ha presentat perquè d'alguna manera representa l'1-O, perquè amb ell, l'1-O és viu. Però ni tan sols sabem si al Pdecat el volen viu!

Més enllà d'això, ni JxCAT ni ERC ni la CUP, ni ANC ni Òmnium no han formulat cap proposta estratègica per fer realitat la República Catalana. Ningú no sap com fer-ho.

Això podria ser una base comuna, que no se sàpiga com fer-ho, per tirar endavant. Però no ho és perquè ningú no s'atreveix a verbalitzar la situació en termes de discurs. Tothom fuig d'abordar la realitat, de fer un diagnòstic de la situació que serveixi de punt de partida. I fer-ho, sense unitat, tindrà uns costos electorals que ningú no vol assumir.

I quina és aquesta realitat? Hi he pensat molt, al respecte, i al final el que veig, com ho veig, és que hi ha un xoc entre tres visions:

• el que és considerar que l'1-O ha generat un mandat que cal complir, seria la posició d'un independentisme anònim, a les xarxes i als CDR. Hi ha un mandat, que es compleixi.

• el que és considerar que l'1-O va tenir un caràcter fundacional per a la nova República, però que per ell mateix no pot generar els efectes volguts quan va ser convocat. Seria la posició de Junts x CAT-Puigdemont

• el que és passar pàgina de l'1-O, situar-se en un nou escenari en el que l'objectiu és eixamplar la base i l'hegemonia perquè, assolint-se aquests objectius de país el primer i de partit el segon, llavors estarem en condicions d'aspirar a algo. seria la posició d'ERC i sembla la del PDCAT

ERC guanya amb el seu discurs les eleccions generals del 28A i les municipals del 26M.

Junts x CAT-Puigdemont- guanya amb el seu discurs les eleccions europees del 26M

Com ha demostrat la repugnant gestió dels pactes locals post-electorals, a hores d'ara no sembla haver-hi, entre aquestes tres visions, cap possibilitat de confluència. Cada cop esdevenen més irreconciliables en les seves diferències. Es busquen en l'antagonisme i la negació de l'altre. Tothom.

Així les coses la visió que tinc del futur de la nostra causa ara mateix es concentra en dos únics escenaris possibles (més un tercer bonus track personal), i tots dos (o tres) deriven o pengen d'una única cosa: de la sentència dels tribunals europeus sobre la condició d'eurodiputat del MHP Puigdemont.

Quan primer l'HC Oriol Junqueras i després el MHP Puigdemont i els HC Comín i Ponsatí van prendre la decisió de presentar-se com a candidats al Parlament Europeu crec que la majoria vam veure era important, perquè era una manera molt directa d'expressar davant tot el món el suport a la causa de la independència, com així va ser. Però crec que pocs -com a mínim jo no- pensàvem la seva elecció pogués tenir la transcendència que ara veiem pot tenir.

Totes les nostres aspiracions en relació al procés que culmina l'1-O, tot el nostre combat contra l'autoritarisme despòtic de l'estat espanyol i fins i tot la causa de la democràcia a Europa penja ara mateix de la decisió dels tribunals europeus en relació a que el MHP Puigdemont esdevingui, amb plenitud dels drets inherents a la condició, eurodiputat electe.

Sensu contrario, si els tribunals europeus se sumen a la repressió judicial espanyola, i neguen la condició d'eurodiputat electe al MHP Puigdemont, les conseqüències implicaran un abans i un després, ja mai res serà igual.

ESCENARI 1: Victòria judicial a Europa

Les possibilitats que planteja aquest escenari són infinites. D'entrada, la primera victòria clara des de l'1 i el 3 Octubre del 2017. Després de dos anys de desgast, de pessimisme, d'autodestrucció... tot de sobre, la llum, una victòria. I donde más les duele. Un autèntic subidón en la moral col·lectiva. A partir d'aquí, possibilitats infinites de gestionar-ho ambiciosament. Des d'un retorn del President des de la Junquera, creuant tot el país, que reproduís la irrepetible Via Catalana, fins a qualsevol cosa que se'ns acudeixi i canalitzi i visiualitzi la nostra il·lusió davant tot el món.

Si els tribunals europeus reconeixen al MHP Puigdemont la condició d'eurodiputat electe, automàticament gaudeix d'immunitat. Automàticament desautoritza el txernòbil judicial hispànic. Automàticament pot tornar a Catalunya. Automàticament derrota tota la repressió desfermada per l'estat espanyol. Automàticament pot posar-se a liderar políticament el moviment per fer efectiva la República.

The Boss in da house. Un lideratge supra-partits. Un lideratge no electoral, perquè no es presentaria a cap elecció. Un lideratge al voltant del qual superar diferències i posar-se d'acord en unitat estratègica. Un lideratge moral, la legitimitat de l'1-O, la mà estesa, la derrota de la repressió de l'estat. Un lideratge recorrent el país de punta a punta. Un lideratge de mà estesa, amb tothom. Un lideratge per la llibertat dels presos. Un lideratge que faci seure l'estat espanyol a negociar. Un lideratge que porti Europa al nostre conflicte, i la impliqui en una resolució democràtica. Un lideratge que alhora reconegui el lideratge d'Oriol Junqueras, que s'abracin per compartir amb tothom que s'ha superat tot allò que fins ara ens destruïa en silenci i que a partir d'ara construirem junts, des del respecte, des del reconeixement, des del convenciment de ser la veu d'un poble, i que per això serem poble i serem República.

I encara haurem de patir, i encara ens haurem de mobilitzar, i encara haurem de guanyar totes i cadascuna de les eleccions que tinguem al davant, i encara haurem de fer front a repressió, i encara haurem de convèncer molts que només amb democràcia hi ha futur, i encara moltes coses. Però estarem en condicions de fer-les.

ESCENARI 2: Derrota judicial a Europa

Els efectes devastadors d'una sentència en contra de la democràcia se situen en 3 àmbits:

- a nivell Europeu implicaria la negació de la democràcia. No importa ser escollit, no importen els vots, per determinar qui és escollit, sinó que aquesta condició es pot adulterar impunement pels estats amb normes internes, tan arbitràries com es vulgui, per impedir la democràcia. L'estat espanyol pot exigir presencialitat i jurar la constitució. Un altre estat podria exigir caminar un kilòmetre fent la vertical fins recollir l'acta. Un altre estat podria exigir tenir la polla de Rocco Siffredi. Perquè si els tribunals europeus diuen que els vots no són el que decideix qui surt escollit eurodiputat, sinó les normatives internes de les que cada estat es doti, s'obre la porta a la més demencial de les arbitrarietats i es posa fi a la democràcia.

- a nivell d'estratègia per la independència, una sentència així seria definitiva: estem sols, no podem comptar amb ningú. No ens havíem enganyat respecte l'autoritarisme hispànic, però en ple s.XXI, al cor de l'Europa Occidental, al cor de la democràcia al món, pensàvem algú hi hauria per fer-nos costat, per imposar una sortida democràtica a aquest conflicte polític. Doncs no. Si la sentència se suma a la repressió, serà com una veu que ens crida i retronarà fins l'últim racó del nostre país "catalans, esteu sols".

- a nivell intern implicarà que tots haurem d'assumir que en la batalla que representa l'1-O hem estat derrotats, que vam arribar més lluny que mai, però ens han derrotat en tots els fronts i el que cal és tornar a començar. Haurem après i haurem de compartir el que hem après. I haurem de pensar com ho tornem a fer, què hem de tornar a fer, quines condicions hem de generar per tornar-ho a fer.Haurem de tornar a començar. I ho haurem de fer en les pitjors condicions: amb els nostres líders a la presó i a l'exili, amb Europa ignorant-nos, amb una repressió estatal sense aturador, amb un independentisme dividit i abocat a una lluita caïnita.

Serà un escenari d'anys. ERC s'abocarà a fer realitat el seu objectiu de ser la força hegemònica, un objectiu que només podrà assolir exercint tot el poder que assoleixi contra les altres forces independentistes, per afeblir-les el màxim possible, des d'un cordó sanitari que exerciria amb altres forces polítiques, com els Comuns o el PSC, un nou cicle de tripartits.

Per a Junts per CAT s'iniciarà un període de convulsió màxima. El lideratge del President Puigdemont a l'exili tindrà cada cop menys eines per ser efectiu. Les tensions entre el món convergent que es resisteix a ser passat i el nou món d'independents i talent que s'havia aplegat al voltant del President Puigdemont es consumirà en una inacabable i esgotadora lluita per un espai que els anirà abandonant

Un cert independentisme desencadenarà la seva pròpia guerra contra els partits. La negació de tot. La destrucció de tot.

I la repressió estatal seguirà, cada dia més, cada dia a més i viscuda cada dia amb més impotència.

En aquest context i per primera vegada en moltíssims anys, l'independentisme deixarà de ser majoria democràtica. Caldrà un cicle de 8-12 anys per refer-nos políticament, articular una nova proposta política, generar nous lideratges, i fer emergir noves organitzacions polítiques i cíviques. I encara més anys per tornar-ho a intentar.

Aquella nació que va néixer l'1-O en aquest període haurà continuat sent-hi, però ningú podrà recollir ni esdevenir la veu del poble que hem esdevingut.

ESCENARI 3 (ESCENARI ABAD)

El fet fundacional de l'1-O en termes d'expressió política social, com a societat, és radicalment majoritari. I és present fins i tot en moltíssima gent que no ha votat mai independentista. L'independentisme és més fort quan més cohesionat està, i més feble quan més dividit està.

Si mirem els resultats indepes a Barcelona ciutat el 21D i el 27S és quan més vot indepe hi ha hagut. Si mirem les 3 últimes i molt diferents eleccions (28A, 26M-Mun i 26M-EU), les eleccions amb més divisió, les municipals amb 4 candidatures indepes (ERC, JxCAT, CUP i Primàries), és quan menys vot indepe hi ha hagut: 120.000 vots indepes menys que el 21D. I les que més vot hi ha hagut han estat les EU, que és quan menys candidatures indepes hi ha hagut (2). En aquestes europees a BCN hi ha hagut 50.000 vots indepes més que a les munis... Però 70.000 menys que el 21D

Quan s'apel·la a la unitat no és per cap interès ocult, ni per cap càlcul tacticista, com alguns miopment volen fer veure. Quan apel·lem a la unitat és perquè sabem que la seva absència implica que tot l'independentisme s'aboqui a la lluita per un vot que es comparteix. Més del 80% del vot indy està en aquest espai que es comparteix. La falta d'unitat implica que totes les estratègies electorals s'aboquin al gruix del vot indepe, a aquest 80%, per tant, disputa salvatge, campanyes contra els altres, etc. I això, com ha quedat palès a les municipals, a més candidatures, més divisió, més lluita fratricida i menys vot.

Ser majoria social i democràtica implica també una proposta política que representi, en tots els àmbits, aquesta majoria. Si aquesta majoria social i democràtica indepe és presonera de radicalismes antisistema de la demostrada capacitat autodestructiva de la CUP, ens arrossega a tots a l'abisme. La unitat mínima exigible ha d'implicar necessàriament respecte per la minoria, no ignorar-la, però sobretot ha d'implicar que qui té 4 no vulgui imposar-se a qui té 70 ni actuar de minoria de bloqueig amb els del 155 contra la majoria indepe. O deixarem de ser majoria social i democràtica.

Una altra de les amenaces internes que tenim és la fúria destructiva dels qui no troben mai res ben fet, que converteixen a tothom en traïdors i que permanentment estan fent foc nou de tot. És un peatge que hem de pagar per la falta d'experiència militant en molt independentisme, conseqüència del seu ràpid creixement aquesta última dècada. O som capaços de neutralitzar aquest verí autodestructiu o estarem abocats a l'autodestrucció.

Així les coses, el meu escenari passa perquè tot l'independentisme comparteixi un discret espai de diàleg, on s'hi pugui compartir lectura del que ha passat i diagnòstic de la situació, i d'on en surti un blindatge d'unitat estratègica.

Si no ens posem d'acord en diagnosticar la situació i en com desplegar una estratègia, sigui la que sigui, que ens permeti fer realitat la República, estem morts.

Si ho fem i si ens posem a treballar plegats, compartint estratègia, ho aconseguirem. I per concretar què vol dir això:

• Unitat estratègica no vol dir necessàriament unitat orgànica ni de propostes polítiques, però sí compromís d'objectius, d'estratègia i d'actuació.

• Unitat estratègica vol dir donar la cara tots junts per compartir les grans coses, les males i les bones notícies, i no aprofitar-se de les dificultats per desgastar els altres. Si hem de dir que cal tornar a començar, dir-ho tots junts.

• Unitat estratègica vol dir conjurar-se per assegurar una majoria social i democràtica creixent a totes les eleccions

• Unitat estratègica vol dir no sumar MAI els vots de cap de nosaltres amb els del 155 per a res, ni per a un ajuntament, ni per a un consell comarcal, ni per a una diputació ni per a uns pressupostos de la Generalitat

• Unitat estratègica vol dir cohesió suficient per saber aprofitar totes les oportunitats que ens acostin a fer realitat la República, i per a generar-les.

• Unitat estratègica vol dir discreció i lleialtat en la presa de decisions

• Unitat estratègica vol dir intel·ligència per fer créixer l'independentisme a la nostra societat i, alhora, treballar per enfortir tot allò que, arribat el moment, aplani el camí per fer realitat la República

• Unitat estratègica vol dir saber-se repartir els papers, els objectius, els espais, les missions, entre tots nosaltres, entre partits, entre societat civil, entre voluntaris

• Unitat estratègica vol dir saber que quan veiem l'ombra de la mà d'algú amb els qui compartim aquesta unitat acostant-se a la nostra esquena és per abraçar-nos, per ajudar-nos a tirar endavant, per donar-nos escalf... i no per a apunyalar-nos.

• Unitat estratègica vol dir, en definitiva, ser conscients que ens necessitem a tots i que la República només serà possible si hi som tots. Tots: partits, societat civil, voluntaris, poble.

DONEC PERFICIAM

Posem el zoom sobre el passat i sobre el futur per analitzar la vergonyeta de pactes locals que estem patint

La setmana següent de les eleccions municipals del 26M vaig escriure que lamentablement no hi havia hagut unitat en aquestes eleccions, però que calia exigir un compromís a tots els electes independentistes molt senzill: respectar arreu la llista guanyadora independentista i mai fer pactes amb forces del 155 per treure el guanyador independentista de les eleccions.

Era, per a mi, aquest compromís, el mínim exigible a tothom en el procés en el que estem. Aquests dies, arran del pacte JxCAT i PSC per la Diputació de Barcelona, que demà veurem com acaba, es fan números de tots els pobles on JxCAT, ERC i CUP han pactat amb el PSC. I ben bé no és això, els números que compten no són les aliances que una força guanyadora, en una dinàmica local, fa, sinó única i exclusivament els que es fan amb el 155 per treure alcaldes independentistes de l'1 d'Octubre.

I en aquest punt ERC s'emporta la medalla d'or, diamants i platí. La majoria de pactes d'ERC i la CUP amb el PSC són per anar en contra de la llista independentista més votada quan ha estat de Junts per Catalunya. La gran majoria de pactes d'ERC amb PSC és per evitar que la llista independentista guanyadora, governés. 

El xoc d'aquests dies del pacte de Junts per Catalunya amb PSC per a la Diputació de Barcelona està provocat per la sacsejada moral que implica per a tots els que vam votar JxCAT i hem criticat els pactes massius d'ERC amb PSC i fins i tot regidors neofranquistes per treure JxCAT dels governs municipals, que ara sigui JxCAT qui pacti amb el PSC.

Emergeix així la dimensió moral en l'acció política. "És exigible un comportament polític moral quan la resta no el tenen? o mantenir un comportament polític moral quan els altres no el tenen és fer el préssec?"

A mi em costa molt respondre aquesta pregunta, perquè sé que sóc d'una altra època i d'un altre "corte moral" que cantava Loquillo a Feo, Fuerte y Formal. Com en la cançó, i prou problemes m'ha portat, sóc dels que "si te doy mi palabra, nunca se romperá".

Però en termes polítics també em costa molt respondre aquesta pregunta perquè tot el que està passant és tan bèstia, té tantes derivades, ve de tan lluny i es projecta encara més lluny que, amb totes les dades damunt la taula, costa molt de processar.

Estem a juliol del 2019, doncs bé, el com estem aquest juliol 2019 arrenca de juliol 2014. Estàvem com aquell que diu a les portes del 9N i una sèrie de fets i d'enganys ben orquestrats pels aparells de l'estat van dur a Oriol Junqueras a un estat de desconfiança total envers Artur Mas, que es va estendre a tot el món convergent. I d'aquest punt encara no n'hem sortit. El que va passar aquell juliol-agost del 2014 explica el 9N, la gestió del 9N, l'agonia fins les plebiscitàries, els resultats del 27S, les dificultats del post 27S, el pas al costat de Mas, que es canviés el full de ruta previst de la DUI pel RUI, les dificultats també per gestionar l'1-O, la fractura entre presó/exili, el 21D, el 28A, el 26M i tot el que vulgueu. El tema de la DIBA només és una manifestació del que és el principal problema que tenim com a independentistes, i que anirà generant problemes fins que no l'abordem i el resolguem.

Aquesta dinàmica de desconfiança cap al món abans convergent, ara de Junts per Cat, digueu-li com vulgueu, d'Oriol Junqueras i la direcció d'ERC és el que explica tota l'estratègia d'ERC, el que en Joan Tardà va situar com que ara mateix l'objectiu d'ERC era la lluita per l'hegemonia, guanyar l'hegemonia.

Aquesta és l'estratègia d'ERC: guanyar l'hegemonia, és a dir, imposar-se a la resta de formacions independentistes, en lloc de col·laborar-hi.

Així és com l'independentisme va arribar al 21D i així és com ha arribat al 28A i el 26M. La fortalesa de Puigdemont el 21D va deixar ERC sense cap alternativa a formar govern que fer-ho amb JxCAT, tot i que no era el seu objectiu. El 28A i el 26M tot va seguir en aquesta lògica. Per això no hi va haver llistes unitàries, ni tan sols en els llocs com Barcelona que tothom sabia era el que més ens aproximava a tenir una alcaldia independentista. I tampoc ha estat possible una estratègia no ja unitària, sinó de respecte mínim, entre formacions indepes en la gestió post-electoral.


Aquesta dinàmica arriba al punt més vergonyós al Consell Comarcal de la Terra Alta, on ERC vol treure de la presidència l'alcalde de Gandesa, l'alcalde de l'1-O, l'alcalde que va enderrocar el monument franquista del Coll del Moro. I vol fer-ho només perquè és de Junts per CAT. Per poder-ho fer ha necessitat pactar amb la resta de formacions polítiques de la comarca. Tots contra JxCAT. Un tots liderat per ERC i que no només inclou PSC, inclou també l'alcalde de Batea que davant l'1-O volia treure Batea de Catalunya i incorporar-la a l'Aragó.

Però, i això és el més bèstia i repugnant de tot, inclou també regidors neofranquistes de la comarca, que donen suport a ERC com a venjança contra Carles Luz de JxCAT per haver enderrocat el monòlit franquista del Coll del Moro. Una absoluta vergonya, però no per a ERC, que ho aprofita per fer fora JxCAT.

Tots aquests pactes, amb qui sigui, contra les llistes guanyadores de JxCat no són només dinàmiques locals, també són dinàmiques alimentades des de l'estratègia del partit.Tristament experiències guanyadores i que a tots ens fan sentir orgull, com és el que s'ha fet a Lleida, han quedat sepultades per aquestes mesquineses, en les que ningú té les mans netes, també s'ha de dir.

Superat el disgust de Barcelona, on el divisme Colau va fer saltar pels aires els plans d'ERC, ERC va prosseguir amb la seva estratègia, que ara tenia al davant dues grans fites, íntimament unides:

• pacte ERC-Comuns a la Diputació de Barcelona, amb cordó sanitari contra Junts per CAT
• provocar unes noves eleccions "autonòmiques" de les que en sortís una nova majoria política, a partir d'ERC i els Comuns, que permetés estendre el cordó sanitari contra JxCAT iniciat a Ajuntaments i DIBA també a la Generalitat, apartant-los del Govern.

Els Comuns han reconegut per activa i per passiva aquest escenari de cordó sanitari amb ERC envers JxCAT.

És en aquest context que es va gestar el pacte de JxCAT amb PSC. ERC ja fa molt de temps, com explicava en Partal a la seva editorial a Vilaweb, que actua no en lògica de majoria independentista, sinó d'altres lògiques polítiques.

Davant aquest cordó sanitari JxCAT tenia un escenari diabòlic:

• mantenir-se, més sols que la una, sense cap recolzament, en la lògica de país, veient com ERC i Comuns aplicaven sense cap mirament l'apissonadora del cordó sanitari contra Junts x CAT, resignar-se a ser apartats de tot arreu, a ser minimitzats sense resistència. El cost d'això: desaparèixer 
• passar-se també a la lògica de partit en la que se situa l'estratègia per l'hegemonia d'ERC, i moure's per evitar quedar tancats en aquest cordó sanitari que estaven teixint al seu voltant, no resignar-se a seguir sent minimitzats, invisibilitzats. El cost d'això: sacrificar credibilitat i coherència.

Decisió diabòlica.

Junts x CAT sembla, demà ho veurem, ha optat per no deixar-se sacrificar en el cordó sanitari teixit per ERC i Comuns. I aquí apareix el PSC. La confrontació ERC/Junts x CAT, el xoc de l'estratègia per l'hegemonia d'ERC amb l'estratègia d'unitat independentista i de mantenir obert el conflicte amb l'Estat només té un guanyador: el PSC. D'estar a fora de tot arreu, a ser altre cop al centre de tot arreu, ara amb uns, ara amb uns altres.

Davant aquest gir absolutament inesperat dels esdeveniments, del pacte JxCAT i PSC a la DIBA, que allibera JxCAT del cordó sanitari preparat per ERC, ERC embogeix, i comencen a dir autèntiques barbaritats i a treure foc pels queixals. No és per la DIBA, malgrat el pressupost que manega, no ens flipem, és perquè aquest gir inesperat és el seu segon fracàs consecutiu en l'estratègia del cordó sanitari contra Junts per CAT amb el que pensaven consumar amb èxit la seva estratègia per l'hegemonia política del seu partit.

Un altre factor que al meu entendre pot haver empès JxCAT a aquest moviment i pacte polític que xoca radicalment amb el discurs i l'estratègia que fins ara havia seguit JxCAT és la por -fundada- de molts alcaldes de JxCAT de la província de Barcelona a que ERC i Comuns, des de la presidència de la Diputació, també estenguessin el cordó sanitari contra JxCAT als municipis que governen, i els residualitzessin en tots els programes d'actuacions i inversions de la DIBA, en aquesta estratègia per minimitzar i col·lapsar el món de JxCAT.

Així les coses, la meva visió de la situació i dels possibles escenaris de futur és la següent:

•  El que ha passat a la Diputació crec que per fi ens permet dir que hem tocat fons, ha precipitat el tocar fons. No podem seguir "trampejant". O es resol la situació que arrenca aquell estiu del 2014, o anem directes al precipici.

• com es pot resoldre la situació? Amb tot el que ha passat tothom és conscient de que si se segueix així tothom prendrà mal -i quan dic tothom vull dir partits, societat civil i, sobretot sobretot, la gent, que no s'ho mereix, tot això-. Per tant, cal posar-hi remei, començar a refer confiances i complicitats i blindar estratègies unitàries per fer efectiva la independència. Aposto per això. Ens necessitem tots. O hi som tots o no hi ha ni independència ni República possible.

• com pot esclatar la situació? També pot passar que l'encegament d'ERC en la seva estratègia per l'hegemonia ho faci saltar tot pels aires, i que precipiti un nou escenari electoral autonòmic, pensant que mantindrà la fortalesa exhibida en el cicle electoral del 28A i 26M, que malgrat els fiascos de l'Ajuntament de Barcelona i la DIBA el seu pacte amb els Comuns per fer cordó sanitari a Junts x CAT es manté viu. I que malgrat el que ha passat a la DIBA, l'escenari del joc de majories al Congreso espanyol pot permetre facilitar-se mútuament el poder, ERC al PSOE a Madrid, i el PSC a ERC i Comuns a Barcelona després d'unes noves eleccions autonòmiques, com insistentment reclamen des d'ERC veus tan importants com en Tardà o en Rufián.

Si tot el que ha passat, si tota la merda que hem viscut, serveix per redreçar la situació, per resoldre-la amb visió de futur, doncs mira, benvingut hagi estat el merder. En cap cas vull alimentar gens ni mica discurs anti-partits. Els partits indepes poden haver comès errors, però són els que més han donat la cara i els que han assumit el brutal cost de la repressió. Cal treballar no contra els partits, contra cap, sinó al seu favor, ajudant-los, això sí, a superar els errors comesos. Sense ERC, sense JxCAT, sense CUP, sense Front Republicà... no és possible la independència. Ens necessitem i volem TOTS.

Ara bé, si de tot el que ha passat no en treiem cap aprenentatge, estarem abocats a que tot salti pels aires.

En qualsevol cas nosaltres, els que militem únicament en la causa de la independència, nosaltres, soldats anònims, seguirem lluitant, damunt la foscor, perquè nosaltres volem per demà la nostra terra lliure!

DONEC PERFICIAM

Estrasburg, transferències de vot a BCN el 26M i el castellà com a part del nou "nosaltres": 3 reflexions

Feia dies no escrivia res, i avui se m'han acumulat temes. No escrivia res i tampoc sembla estiguem en un moment que vingui gaire de gust llegir anàlisis. Aquí teniu tres temes diferents sobre els que avui volia i necessitava reflexionar i compartir la meva reflexió.

ESTRASBURG

Dimarts vam estar a Estrasburg, responent a la crida fet pel Consell per la República. 10.000 persones ens hi vam aplegar. La manifestació més gran mai feta a Estrasburg, segons la pròpia gendarmerie.

Veure i viure aquella mobilització em va fer sentir, altre cop, orgullós del meu poble, de la nostra persistència, de la nostra lluita.

Hi érem per defensar el nostre vot. Perquè el President Puigdemont i el conseller Toni Comín foren els candidats més votats a Catalunya, i perquè el vicepresident Junqueras fou el tercer més votat. I cap d'ells, per primera vegada des de l'existència del Parlament Europeu, no va poder participar en la sessió constitutiva del Parlament, com a europarlamentaris electes. Mai havia passat. És la primera vegada que es priva a 3 europarlamentaris electes dels seus drets.

Dues reflexions al respecte:
- em repugna tot aquest personal que ha fet mofa del fet que els nostres 3 eurodiputats electes no hagin pogut participar, amb plenitud de drets, amb la resta d'electes. Tots aquests que han volgut fer escarni del President perquè no s'exposés a una detenció arbitrària penetrant en territori francès. I el més trist és que el "tots aquests" inclou des del més ranci espanyolisme fins una part sectària de l'independentisme.

Puigdemont va dir seria a la sessió constitutiva, i ha complert tot per poder-hi ser: ha estat escollit pel poble de Catalunya, i ha presentat tota la documentació necessària. Davant l'assetjament de les clavegueres de l'estat, va recórrer a la justícia europea, que va admetre a tràmit la seva demanda, tot i que no va dictar mesures cautelars.


El President Puigdemont lluita titànicament pels seus drets, que són els nostres, per la seva elecció, que són els nostres vots, per la democràcia, que és la llibertat. Feu fàstic tots els que feu burleta d'aquesta lluita. Sí, el President va dir hi seria, però qui es podia pensar que, essent escollit, el més votat a Catalunya, l'estat espanyol impediria la democràcia i l'impediria prendre possessió. S'havia de jugar la seva llibertat? Però estem bojos o què? De debò, no puc sentir més fàstic per tot aquest personal que menysprea com ho fa la lluita que s'està mantenint, titànicament, contra tot i contra tothom.

- la resolució del tribunal europeu sobre el cas Puigdemont i Comín és, al meu entendre, el fet més transcendent del nostre procés per la independència des de l'1 d'Octubre. I encara més, és el fet més transcendent per al futur d'Europa.

Si els tribunals europeus reconeixen el valor de la democràcia i atorguen la condició d'electes als nostres eurodiputats, el procés independentista entrarà en una nova fase molt i molt interessant i amb molts elements al nostre favor. I amb una estocada dolorosíssima entre les cervicals a l'estat espanyol, la seva inexistent democràcia i la seva justícia podrida.

Si pel contrari els tribunals europeus s'inhibeixen, i per primera vegada a la història admeten que tres eurodiputats electes les patranyes d'un estat els impedeixin esdevenir electes, la democràcia s'haurà acabat a Europa i la nostra lluita per la independència haurà de fer un resset per abordar la nova fase, en aquests nous paràmetres d'inexistència de democràcia.


La JEC d'aquest Estado de Desecho que és l'estat espanyol diu que s'ha d'anar a un lloc concret un dia concret i jurar la CE. Podria afegir que cal anar-hi fer el pino, o arrossegant-se pel terra, o que cal treure's un ull. Quan no n'hi ha prou amb el vot popular, tot és pura arbitrarietat despòtica.

I a aquesta decisió transcendent és on hem portat a Europa. Ni jugades mestres ni polles. L'elecció del President Puigdemont precipita la Unió Europea a una decisió transcendent per al seu futur: democràcia vs autoritarisme.


Davant la repressió espanyola Europa va callar i va mirar a una altra banda. Ningú s'enganyava en relació a la reacció autoritària d'Espanya, però sí crec que la majoria pensàvem que en ple segle XXI, al cor de l'Europa Occidental, de la democràcia del món, algú hi hauria que no miraria a una altra banda davant aquesta reacció autoritàrita. Però no. Però no i també però hem persistit. I la nostra persistència ens va portar a guanyar les eleccions del 21D, a guanyar les eleccions del 28A i també les europees del 26M. L'independentisme guanya. I la dictadura espanyola intenta silenciar-nos, intenta eliminar la democràcia.

Ni jugades mestres ni polles. Ara, per primera vegada, Europa s'haurà de pronunciar de manera decisiva en el nostre conflicte: o avala la repressió i la fi de la democràcia, o restableix la democràcia i desautoritza la repressió.

I jo encara crec que la resolució del tribunal europeu serà la primera de moltes victòries que vindran després d'aquest període de foscor viscut.

Segon tema: transferències de vot a Barcelona ciutat el 26M entre municipals i europees

El 26M hi va haver una doble convocatòria electoral: eleccions municipals i eleccions al Parlament Europeu. Els resultats, a tot el país, van ser totalment dispars entre una i altra elecció. Els vots recollits en cadascuna d'aquelles dues urnes que estaven juntes a les meses electorals varen ser totalment diferents d'una elecció a una altra.

Ens hem buidat tots els resultats, secció censal a secció censal, d'aquestes eleccions a la ciutat de Barcelona, i hem aplicat programes estadístics per mesurar la transferència entre eleccions, i aquestes són les principals transferències (a Barcelona ciutat) entre formacions polítiques de les municipals a les europees:

- Junts per Catalunya s'imposa a Barcelona ciutat a les europees perquè recull tot el vot que ha tingut a les municipals, un 34,1% del vot d'ERC a les municipals, la pràctica totalitat del vot de les primàries, la meitat del vot de la CUP i un 10,9 del vot dels Colauers

- ERC a Europa manté només un 63,5% del vot que ha tingut a les municipals, però arrossega un 16,5% del vot dels Colauers a les municipals, un 6,6% del vot del PSC i la meitat del vot de la CUP

- A Europa els Comuns només retenen el 50% del vot que ha votat Colau, la resta es reparteix bàsicament entre ERC (16,5%), JxCAT (11%) i PSC (12%)

L'independentisme s'expressa diversament. Però només som majoria si hi som tots. Aquesta evidència l'hem de reiterar. Les majories i els suports oscil·len. Si convertim l'acció política en veure qui obté més suports en relació als altres indepes, estem morts, això s'ha acabat.

Tant si la sentència del Tribunal Europeu és favorable com si és contrària, el dia que la tinguem serà un punt i a part en la nostra lluita. Si guanyem, haurem de fer unes determinades coses a partir d'una força i legitimitats democràtiques guanyades a pols. Si perdem, ens ho haurem de replantejar tot. I aquest tot haurà de començar per saber qui està per fer la independència i qui per altres coses.

Tercer punt: tornem-hi amb la miopia sobre els temes lingüístics al nostre país.

Mireu, hi ha una manera molt fàcil i molt ràpida de carregar-se la majoria social a favor de la independència, i és convertint el procés en una lluita identitària i lingüística. Si ens ho volem carregar tot, si volem fer impossible la independència, àdhuc si voleu que els qui portem més de 30 anys lluitant per la independència deixem de fer-ho, només cal que seguiu amb aquestes demencials, delirants, soflames del manifest dels Koiné (que ha estat l'atac més radical i que més mal ha fet a la causa de la independència), amb les mentides sobre la situació del català i amb els atacs al castellà.

Mireu, si no s'entén que les nacions som organismes vius, les característiques dels quals no són immutables, sinó que evolucionen amb el pas del temps, és que no entendrem res.

La nació catalana no és la mateixa avui, any 2019, s.XXI, que la nació catalana del 1714. Vam commemorar el tricentenari, però com a lluita viva per ser, per la nostra existència, no perquè la nostra existència hagués de sortir d'un procés de desmomificació de la nació del 1714.

La nació catalana del s.XXI no té res a veure amb la del 1975, ni amb la del 1936, ni amb la del 1917, ni amb la de... així podríem estar fins on vulgueu.

I així, o ens reconeixem com som, o no hi ha futur possible. El nou nosaltres de la nació catalana del s.XXI no es pot explicar sense el castellà, sense les identitats compartides, sense la pluralitat d'orígens. El castellà és la primera llengua de la majoria de ciutadans de Catalunya, entre els que m'hi incloc. El castellà no és l'enemic del català, l'únic enemic del català és l'estat espanyol i les seves polítiques lingüicides en relació al català. Sí, damunt aquest territori que avui coneixem com a Catalunya el que és la llengua pròpia no és un concepte estàtic. I sí, el català només és a Catalunya i això ens obliga a molt. I ens obliga a tot per protegir-lo. Però al que no ens obliga és a negar-nos a nosaltres mateixos, i a negar el castellà, que és la llengua inicial de la majoria de ciutadans de Catalunya i que forma ja part del "nosaltres" amb el que es defineix la nació, que és un patrimoni del "nosaltres" també a preservar i a considerar sense cap mena de dubte, com a propi.

I no n'hi ha prou amb dir-ho "per lo bajini", cal dir-ho alt i fort. Català i castellà configuren el "nosaltres" de la nació catalana dels nostres dies.

La timidesa en relació a acceptar aquest fet, aquesta realitat nacional, ens allunya de la independència.

Qualsevol discurs o política des de l'independentisme que bandegi el castellà, fa impossible la majoria social per la independència.

Necessitem discursos contundents en el reconeixement i enaltiment d'aquest nou "nosaltres" que configura la nova nació catalana, de la que el castellà en forma part, n'és patrimoni. Per això, malgrat no coincideixo amb ell en moltes coses, crec que en Gabriel Rufian ho expressa molt bé i molt positivament, estic amb ell.

La majoria pel Sí a la independència es configura amb un 61% que tenien el català com a llengua inicial i amb un 34% que teníem el castellà.

El No a la independència té un 15% entre els que el català era la seva llengua inicial i un 78% el castellà.

Hem fet molt, i ho hem fet molt bé. El discurs i la mirada social inclusiva del som "un sol poble" està en l'arrel que ha fet possible aquesta majoria social per la independència. Iniciatives com Súmate, també. Sense això, no seríem cap majoria per la independència.

Si us la voleu carregar, negueu el que som. Si voleu que cada dia siguem més, defensem i celebrem el que som i com som. Sentim-nos orgullosos de tenir el català i el castellà. Ambdues llengües formen part del "nosaltres", perquè no ens explicaríem sense la realitat -tan complexa i dura com vulgueu- que hi ha al darrere d'aquest fet.

DONEC PERFICIAM