Anàlisi enquesta electoral del CEO pel 14F: l'evidència dels moviments de fons entre l'electorat independentista

Avui divendres dia 29 de gener hem tingut notícia de dues coses. Primer, de l’enquesta electoral al Parlament de Catalunya del Centre d’Estudis d’Opinió, sense cap mena de dubte la millor enquesta electoral que es fa a Catalunya. I segon, després, que el TSJC imposava les eleccions pel dia 14 de febrer, en una nova evidència del menyspreu autoritari més absolut en relació al Govern de Catalunya, a la democràcia i a drets fonamentals com la salut, que és el que es volia protegir amb l’ajornament a finals de maig.

Ara això ja és definitiu, de manera que tenim eleccions el 14F i també tenim la millor, la més potent i rigorosa enquesta que tindrem en aquesta campanya electoral. De manera que som-hi, comencem a analitzar les moltes coses interessantíssimes que hi trobem.

VISIÓ GENERAL

El primer que hem de mirar en una enquesta és la coherència amb altres treballs demoscòpics que hem tingut. En l’anterior article, analitzant el CIS, el primer que veiem era la incoherència de les dades que projectava en relació a la resta de treballs demoscòpics, fet que sempre ens ha de posar en alerta. I efectivament, a l’entrar a analitzar el que projectava el CIS van emergir ràpidament dades que qüestionaven radicalment la seva projecció. No teníem, en les dades  no subjectes a manipulació, cap fonament de la projecció que el CIS efectuava.

En el cas de l’enquesta electoral del CEO la projecció que efectua és coherent amb altres estudis demoscòpics. Ser coherent no vol dir ser igual. Ser coherent vol dir que els resultats que es projecten són sòlids perquè comparteixen un evolutiu traçat a partir de certs comportaments electorals que són en els que es fonamenta. I és així.

Al costat d’aquesta coherència, tanmateix, hi trobem noves dades sobre el comportament electoral que accentuen certes tendències o imprimeixen canvis en d’altres. És a dir, que en aquest CEO també tenim novetats que valdrà la pena tractar a fons.

El CEO projecta el que ja fa temps estàvem anunciant a la vista de diferents treballs demoscòpics: que les eleccions del 14F estan caracteritzades per un empat tècnic entre ERC i Junts, que són els únics que poden guanyar aquestes eleccions. La novetat és que en aquesta enquesta, a les portes de les eleccions, s’evidencia un cert afebliment de la posició d’ERC, mentre que la posició de Junts es veu reforçada.

La CUP completarà la representació del vot independentista, millorant els seus resultats del 21D.

I això és tot pel que fa al vot independentista i/o nacionalista. Cap altra proposta política té les més mínimes opcions d’obtenir representació parlamentària. Cap. Zero.

En el camp unionista l’enquesta del CEO confirma la important sacsejada que ja es venia observant a les enquestes: el PSC recupera la seva posició de força dins l’unionisme, però sense cap opció de discutir la victòria als independentistes. També es confirma, i la novetat és la major intensitat, el total descalabro de C’s, l’emergència de VOX i la molt complicada situació de la nineta dels ulls del Règim del 78, els Comuns.

EL VOT INDEPENDENTISTA

El CEO projecta un 20,7% de vot per a Junts, amb 32-34 escons i un 22% de vot per a ERC, amb 34-35 escons. I un 6,5% de vot per a la CUP, amb 8 escons. Aquesta serà la representació independentista, la majoria independentista al Parlament.

Tanmateix, val la pena que observem algunes coses que a criteri meu matisen la projecció que fa el CEO, en el sentit que, tot i valorar com a científicament irreprotxable aquesta projecció del CEO, hi ha alguns elements que ens proporcionen una visió una mica diferent.

(Obro petit parèntesi per explicar una cosa. Sovint, en enquestes amb informació oculta o projeccions incomprensibles, cal acudir al record de vot per valorar biaixos. No és el cas del CEO. El record de vot no és l’element amb el que configurem les mostres demoscòpiques, jo hi acudeixo només quan veig el treball demoscòpic que estic analitzant no corregeix biaixos. Però el CEO fa un treball extraordinàriament rigorós en la correcció de biaixos, per tant, aquest element del record de vot no té, en aquesta anàlisi que faig d’aquesta enquesta, el pes que té en altres anàlisis)

Començant per les conclusions, jo crec que la posició de Junts en aquests moments projecta més fortalesa i la possibilitat fonamentada d’uns millors resultats dels que recull la projecció del CEO. En què em baso?

-          Després de molt de temps, per primera vegada Junts per Catalunya presenta una fidelitat de vot significativament superior a la que té ERC. Així, veiem com Junts té una fidelitat de vot en relació al 21D del 57,7%, mentre que la d’ERC ha caigut fins al 49,6%. El primer trimestre del 2019 Junts tenia una fidelitat de vot del 51,1% i ERC del 82,3%. És a dir, ara Junts té una fidelitat de vot 8 punts superior a la d’ERC, però el mateix trimestre de fa 2 anys ERC tenia una fidelitat e vot 31 punts superior a la de Junts. ERC ha perdut 32,7 punts de fidelitat de vot, i Junts ha guanyat 6,6 punts. S’han invertit les coses. És una dada molt contundent de que ERC està ara mateix en una situació electoral afeblida en relació a d’on venia.

 -       Una altra dada que ens permet veure com Junts està millorant la seva posició i expectatives electorals és l’evolució del transvasament de vots entre Junts i ERC. Ara mateix, a 16 dies de les eleccions un 2,7% dels votants de Junts tenen decidit votar ERC, mentre que un 6,7% dels antics votants ERC ara votaran Junts. Tenint en compte que Junts i ERC el 21D van treure gairebé el mateix nombre de vots, i que les transferències entre Junts i ERC sempre han estat les més importants de tot l’escenari polític independentista, aquesta dada és clau. Per primera vegada la transferència d’ERC cap a Junts és el doble que la de Junts cap a ERC. I aquesta és també una dada del tot rellevant. Si tornem a aquell primer trimestre del 2019, la transferència de Junts cap a ERC era del 31,2% del vot que va tenir el 21D i la d’ERC cap a Junts d’un demoscòpicament irrellevant 1,8%.

 Si ho projectem sobre vots absoluts, hem passat d’un escenari en el que el transvasament net de vot de Junts cap a ERC era de 279.158, a un transvasament d’ERC cap a Junts de 37.100. Del primer trimestre del 2019 al primer trimestre del 2012 la situació ha experimentat un gir radical. Junts no només ha taponat aquesta monumental fuga de vot cap a ERC que tenia, que era de 296.000 antics votants i que ara és de només 25.602, sinó que ha invertit la tendència, i la fuga de vot d’ERC ha passat d’uns irrellevants 16.842 antics votants als actuals 62.702. Junts ha passat d’un saldo negatiu de -279.158 a un saldo positiu de +37.100. Per a mi també és del tot indicador del canvi de tendència política i del que es projecta sobre el 14F.

 -       Una altra dada que a criteri meu evidencia aquest canvi de tendència en la projecció electoral de Junts i d’ERC el podem veure quan posem dues dades una al costat de l’altra: la dada del record de vot a la mostra i la dada de la intenció directa de vot a l’enquesta. Així, veiem com Junts, que va tenir un 17,07 de vot el 21D, té un record de vot a l’enquesta del 10,1% (sí, està infrarepresentat, però com he dit abans, el CEO tracta bé els biaixos i per tant no és problema), i té una intenció directa de vot del 8,5%. És a dir, en relació al total de record de vot Junts està -1,6 punts per sota en intenció directa de vot. En canvi, si mirem ERC, veiem que va tenir un 16,85% de vot el 21D, que a la mostra té un record de vot del 23,1%, i que té una intenció directa de vot del 15%, és a dir, -8,1 punts. Aquí també podem veure, comparant aquest -1,6 de Junts amb aquest -8,1 d’ERC que la posició d’ERC és més feble.

 -       Finalment, en aquesta anàlisi de dades que m’han portat a considerar que Junts està en una situació de projecció de creixement, sòlida, i ERC de possible afebliment, trobem el vot indecís. Com ja hem vist en anteriors anàlisis, aquest 14F hi ha un % de vot indecís una mica més alt del que és habitual, i tot que afecta més a l’unionisme (Cs I Comuns bàsicament), també ho fa a l’independentisme. Tanmateix, com sempre explico quan tracto el vot indecís, si una cosa tenim clara és que es distribueix en moviments similars al vot decidit. Però al mirar les dades del vot indecís en preguntes molt interessants que fa el CEO, trobem la verificació d’aquest escenari polític canviant que estic explicant. Fa només uns mesos, en l’última enquesta que va fer el CEO, Junts tenia un 37,9% d’antic votant ara indecís, i ERC un 33,1%,. Un parell de mesos després, en aquesta enquesta del CEO que avui hem conegut Junts té un vot indecís del 29,7% (10 punts menys d’indecís que fa un parell de mesos) i ERC del 33,5%, igual que a l’última enquesta. Junts ha rebaixat 10 punts el votant indecís i l’ha fidelitzat, per això creix en vot.

I una segona qüestió que val la pena veure en aquest punt és que de tot l’escenari polític (unionista i indepe, tot), el principal % de vot indecís és, com no podia ser d’altra manera, el que hi ha entre gent que dubta votar Junts o votar ERC, són el 7,3% del total d’indecisió de l’escenari polític. Com es dirimeixi aquesta bossa d’indecisió entre votar a ERC o votar a Junts és una de les claus que obrirà la porta de la victòria a Junts o a ERC el 14F.

Tanmateix hi ha una diferència molt important. Mentre que per a Junts aquest 7,3% amb ERC és la seva única bossa d’indecisió mínimament rellevant, ERC té fronteres d’indecisió en totes direccions. Així, després d’aquest 7,3% d’indecisió ERC-Junts, ERC té un 4,3% d’indecisió amb PSC, i un altre 4,3% d’indecisió amb la CUP, i un 4% amb Comuns.

Per a ERC és, alhora, una amenaça i una oportunitat, aquesta àmplia frontera de vot indecís. Si el mou tot al seu favor, les seves opcions d’un molt bon resultat electoral creixeran radicalment. En canvi, si es mouen en contra seu, les opcions d’empitjorar el resultat electoral que ara projecten les enquestes serien molt importants. Quin és el gran problema que té ERC per gestionar aquesta indecisió? Doncs que és molt i molt complicat gestionar positivament la indecisió projectada en fronteres tan diferents. ERC té frontera d’indecisió amb altres propostes independentistes, com són Junts i CUP, però també té frontera d’indecisió amb propostes polítiques del bloc unionista, com el PSC i els Comuns. Difícilment pot satisfer tots els indecisos. Si es mou per retenir indecís indepe perdrà indecís amb bloc unionista. Si es mou per retenir indecís frontera amb unionisme, perdrà indecís indepe.

La CUP sempre és difícil de mesurar demoscòpicament perquè el 21D va tenir un resultat molt fluixet. Tanmateix ara la projecció que fa el CEO es fonamenta en que són l’opció amb major fidelitat de vot de tot l’escenari polític, un 66%, amb una de les més baixes indecisions, del 25,5%, i amb només una única demoscòpicament transferència de vot significativa, el 4,3% de vot CUP el 21D que ara votarà Junts. Per tant efectivament, tal i com projecta el CEO la CUP pot créixer una mica.

Finalment insistir en la contundència de les dades demoscòpiques (absolutament totes les que hem conegut, ja sigui CEO, ja sigui CIS...) pel que fa a que cap altra força política en aquest espai de l’independentisme i/o nacionalisme té cap possibilitat d’obtenir representació. Cap. Ningú. Les opcions són menys que zero.

El PDeCAT, tot i la protecció mediàtica i judicial que els ha permès usurpar els drets electorals i mediàtics que el 21D es va guanyar el President Puigdemont, té el ridícul assegurat. Ara mateix només un patètic 6,3% del vot que va tenir Junts el 21D diu que votaria PDeCAT. I aquí s’acaba tot el vot possible d’aquest personal. Opcions zero. Fa gràcia veure com han passat de vacil·lar per les xarxes que tenien 6 diputats “consolidats” (sic) a fer cunyadisme contra les enquestes. En fi. Slokai.

Així les coses, i tot i que tot aquest vot que ara mateix pot estar en aquest ventall de noves opcions en aquest espai, com poden ser PDeCAT, PNC, FNC, Primàries, etc, que cap d’elles té la més mínima opció d’obtenir representació, els 60 mil vots que entre totes podrien arribar a sumar potser sí que implica que l’independentisme pugui perdre fins a 2 escons en la seva majoria parlamentària.

EL VOT UNIONISTA

Com ja estem veient de fa mesos, el PSC recuperarà el seu paper de força principal en el bloc unionista, però que en cap cas estarà en condicions de disputar la victòria a l’independentisme.

L’espectacle en aquest bloc unionista el donarà, com és habitual, Cs, amb un descalabro èpic. Ara mateix Cs només té una fidelitat de vot del 23,8%. Fa només un parell de mesos la fidelitat de vot era del 31,6%. En només un parell de mesos gairebé 10 punts menys de fidelitat de vot. Si recordeu el que de fa mesos dic, l’hòstia de Cs apuntava ser més gran del que encara reflectien les enquestes. Ara ja és absolutament zona catastròfica. Un 23,8% de fidelitat de vot vol dir que el 14F no els votarà ningú.

VOX entrarà, i jo crec que amb més força del que pronostiquen enquestes. Té una principal transferència d’antic vot de Cs, i novament el CEO evidencia també aquest % de transferència que tenen de vot dels Comuns. Colau pacta amb Valls. PSOE i Podemos pacten amb VOX pel repartiment fons europeus. I una part del vot dels Comuns, evidentment, un cop ja feta la feina contra l’independentisme que és el que va impulsar el Règim del 78 a crear els Comuns, doncs voten allò mateix que els Comuns defensen, però de cara, sense enganyifes, voten VOX.

CONCLUSIONS SOBRE LA PROJECCIÓ ELECTORAL

•  Anem bé, però no hi ha res segur. Ara mateix la projecció de Junts permet mantenir l’optimisme que pugui liderar la reconstrucció del “nosaltres” independentista, de recuperar ERC per a la causa de la independència, i per a aquesta generació.

•  Tanmateix l’amenaça que ERC pugui executar el seu pla, amb govern blindat amb els Comuns i suports externs variables de PSC i CUP, persisteix.

•  ERC ja no pot camuflar de cap manera quines són les seves intencions. L’odi que destil·len contra Junts i en general contra l’independentisme personatges com Tardà o Rufián és tan indissimulat que ha fet saltar totes les alarmes entre l’electorat independentista, també entre l’electorat d’ERC. Ara mateix tothom sap que l’única possibilitat de mantenir viva l’opció de fer la independència passa per una victòria de Junts, perquè és l’única manera de bloquejar el projecte tripartit d’aquesta direcció d’ERC, i perquè és també l’única manera de recuperar ERC per al “nosaltres” independentista. I això l’electorat d’ERC ja ho ha vist. Que ERC passi en tant poc temps, de ser receptora de 296.000 vots d’antics votants de Junts a només 25.602, i de transferir a Junts només 16.842 a transferir-ne més de 60 mil és l’evidència que l’independentisme ha vist que el “nosaltres” independentista, que ens sumi a tots i que ens permeti mantenir viu el projecte de fer la independència passa per la victòria de Junts.

•  Hi ha més dades que expliquen aquest bloqueig entre l’electorat d’ERC que es percep en aquesta enquesta electoral del CEO: l’impacte d’haver abandonat la independència com a objectiu, d’haver deixat de fer independentisme. I tenim dades del tot preocupants de les conseqüències d’aquesta letal estratègia per a l’independentisme que està seguint la direcció d’ERC. Ara mateix només la meitat dels votants d’ERC creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent (en resposta múltiple). Sí, només un 51,5% dels votants d’ERC així ho volen. Fa només dos mesos eren el 62,3%. La deconstrucció de l’independentisme i de la independència com a objectiu que està fent la direcció d’ERC ja la podem veure, amb una claredat que esgarrifa, en aquestes dades. Insòlit. Mai vist. Terrible. Que només la meitat dels que ara diuen votaran ERC el 14F vulguin que Catalunya sigui un estat independent m’ha deixat sense alè. No, ERC no està ni eixamplant la base ni res que s’hi assembli. ERC està desmuntant l’independentisme. I em sap greu dir-ho així, tan contundentment, però és que les dades no admeten cap altra interpretació

•  Ens necessitem a tots. A tots! Però només hi serem tots, i ara ja no pot estar més clar, si Junts guanya, perquè només així ERC tornarà a l’espai independentista. L’enquesta d’avui del CEO evidencia que volem seguir lluitant per la independència, que no ens rendim, i que només ho podrem fer si hi som tots. I això ara ja ho ha entès la majoria de l’electorat independentista, començant pel d’ERC.

• Des d’aquest punt de vista el lideratge de Laura Borràs pot ser del tot determinant en la reconstrucció d’aquest “nosaltres” independentista i en el bastiment d’un nou govern independentista que treballi per la reconstrucció del país post-còvid i, alhora, per la independència. Laura Borràs és la líder més ben valorada de tot l’escenari, amb un 5,21, amb una extraordinària valoració entre els votants de Junts (8,12), però també bona entre ERC (5,82) i CUP (5,13). És un bon punt de partida per fer el que hem de fer, per reconstruir el nosaltres i blindar una estratègia independentista compartida. Sobre la Laura Borràs, ja en el terreny de l’anècdota si voleu, els pocs votants de PDeCAT la valoren millor que a la seva candidata: 7,27 Laura Borràs 5,78 Àngels Chacon. Això és també una altra pista per veure que ni tan sols aquest irrellevant 6,3% de votants de Junts el 21D que ara diuen votaran PDeCAT, ho facin el 14F, quan vegin les opcions que tenen són zero i que en canvi l’única manera d’aturar un nou tripartit és votant Junts.

 

Anàlisi pre-electoral CAT del CIS: segons les dades que jo he treballat els resultats que projecta el CIS no tenen cap fonament. Dades CIS en mà que he treballat, les coses són molt diferents

 Ahir es va fer pública l'enquesta pre-electoral Catalunya del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas), del Gobierno de España. És una enquesta molt important, amb una de les mostres més grans que recordo, més de 4.000 enquestats.

Tanmateix els resultats que ha fet públics han estat àmpliament qüestionats. En aquest article d'avui intentaré explicar els dubtes sobre l'enquesta, però, sobretot, el que faré és centrar-me en analitzar les dades de l'enquesta que són impossibles de manipular, per extreure'n els meus propis resultats, la meva visió de com estan les coses a menys d'un mes de les eleccions, segons estan dient que seran els que ens manen, el #CartelDeLaToga.

L'enquesta del CIS ha generat molts dubtes per una cosa molt raonable: quan una enquesta difereix dels resultats del que projecten la resta d'enquestes conegudes, sempre ens hem de posar en guàrdia. Si una enquesta està ben feta, és una ciència demoscòpica que ens projecta un retrat social en un moment determinat. Per tant, amb enquestes ben fetes, en un mateix espai de temps i context, més o menys sempre han d'oferir un retrat similar. Si una enquesta retrata blanc i una altra negre, una de les dos no està ben feta. I quan totes les enquestes retraten blanc i de sobre una retrata negre, tenim motius per dubtar.

Això no vol dir que no pugui passar, i que hagi estat la primera enquesta en detectar un canvi de tendència. Però em sembla que no és el cas del CIS, per dos motius:

- els biaixos en la mostra, que sempre perjudiquen als mateixos

- una "cuina" per corregir aquests biaixos que planteja massa interrogants, una "cuina" que no s'entén per la seva manca de fonament amb les dades que podem trobar a la mateixa enquesta.

Sobre els biaixos en la mostra, veiem com Junts, que el 21D va tenir el 21,66% dels vots, només té un 11,2% de record de vot entre els enquestats, 10 punts per sota de la seva força social real. ERC va tenir un 21,38 i té un 18,36%, en aquest cas 3 punts per sota, que quasi estan dins el marge d'error. I PSC va tenir un 13,86% de vot el 21D i té un 14,6% de record de vot a la mostra de l'enquesta, poc, però són els únics sobrerepresentats.

Després tenim que un 39,1% dels enquestats encara no han decidit el seu vot, una xifra molt alta a aquestes alçades. I el CIS, en contra del que era habitual en la seva metodologia d'enquestes, no pregunta (o no ha fet públic) entre qui està el dubte, entre quins vots dubta l'enquestat. I finalment, un inquietant 11,4% de vot ocultat, de no contestar a qui es vol votar.

Amb tots aquests dubtes, normalment mai no hauria entrat a analitzar l'enquesta més enllà. Però les enquestes del CIS, com les del CEO, tenen una singularitat en relació a la resta: ens proporcionen moltes dades, dades que van molt més enllà de les típiques en les que se centra tota la informació dels mitjans de comunicació sobre l'enquesta.

I és en aquestes altres dades que podem trobar navegant per l'enquesta, que podem trobar dades que no poden ser objecte de manipulació, i que si les sabem llegir i interpretar, ens permeten fer una reconstrucció del panorama polític-electoral al marge del que ha fet el CIS i que han publicat tots els mitjans de comunicació. Això és el que faré ara, en aquesta segona part de l'article.

AMB DADES NO MANIPULABLES, QUIN ESCENARI POLÍTIC I ELECTORAL PROJECTA L'ENQUESTA DEL CIS?

UNIONISME

Mai començo analitzant les opcions de l'unionisme, sempre començo per l'independentisme, però avui faré una excepció perquè crec és important situar com estan realment les coses, atès que el CIS projecta a l'unionisme com a guanyador de les eleccions, amb el PSC com a força més votada.

Si una cosa està clara a totes les enquestes que fins ara hem conegut, i també a la del CIS, és l'enorme sacsejada político-electoral en la que està sumit l'espai unionista. Aquesta sacsejada, que més aviat és un terratrèmol, un moviment de plaques tectòniques que encara no sabem com acabarà en els seus límits es caracteritza per les següents evidències:

- la desfeta de Cs

- la recuperació del PSC com a espai central de l'unionisme

- l'emergència de VOX, probablement pel damunt del que ara projecten les enquestes

- el col·lapse que apunta la muntanya russa en la que està instal·lat el partit fins ara més mimat del règim del 78, els Comuns

- la irrellevància del PP

Més enllà de la sobrerepresentació del PSC a l'enquesta del CIS,i per tant que sigui artificialment projectat en les seves opcions de vot, el cert és que el PSC sí que s'evidencia clarament que recuperarà el seu paper de principal partit de l'espai unionista.

Són 3 els elements que expliquen aquesta recuperació del PSC:

- ara mateix és el partit amb una major fidelitat de vot en relació al vot que va tenir el 21D d'entre tots els partits polítics. Tot i que un 51% de fidelitat de vot és un percentatge baix comparadament amb altres cicles electorals, ara mateix és el més alt d'entre les diferents opcions polítiques.

- té transferències molt significatives provinents d'espais polítics molt diferents. La més alta és la provinent de Cs, un 8% dels antics votants de Cs el 21D ara diuen votaran PSC, el que representa gairebé 90 mil vots. La segona transferència més significativa és la provinent d'antics votants d'ERC el 21D, un 4%. I finalment trobem aquest 15,2% de vot dels Comuns del 21D que ara se'n va al PSC.

- el tercer element sobre el que el PSC fonamenta la seva recuperació és que pràcticament no té cap fuga de vot cap a altres opcions que sigui mínimament significativa: 0,5% cap a Junts, 0,8% cap a ERC, 0,4% cap a Comuns... res, irrellevant, insignificant, demoscòpicament és res.

L'única amenaça que té el PSC és que també comparteix, amb la resta de partits, una alta indecisió entre els seus votants del 21D: un 36,5% diuen no estan decidits. Però la indecisió la tractaré al final, i ja veurem no modifica els grans trets de les posicions polítiques dels partits.

La desfeta de C's és èpica: només un 23,9% dels seus votants del 21D diuen que ara tornaran a votar a C's. És brutal, mai vista una ensorrada tan espectacular, és tan gran que tinc pocs dubtes passarà a estudiar-se en la ciència política arreu del món.

C's té 3 fugues de vot decidit molt importants. La més important, amb un 9,1% és cap a VOX. Després el 8% que ara votaran PSC i finalment el 6,2% que votaran PP.

La desfeta apocalíptica de C's a qui més vot transfereix és a VOX, no al PSC, com alguns han volgut vendre.

A banda de les fugues d'antic vot de C's cap a altres partits ja decidides, C's té una altra gran feblesa en la seva posició: és el partit amb major percentatge d'indecisos entre els seus antics votants, un 41,7%.

VOX emergirà amb més força de la que projecten les enquestes. Només d'antics votants de C's, ja tindrà, ja és vot decidit, 93 mil vots. Només amb això ja entrarà amb una força molt inquietant al Parlament, però a més té un 13,4% de vot del PP, i % d'altres vots del 21D extraparlamentaris, en blanc o abstenció. I, com deia abans, estic segur que del 41% de vot indecís de C's, la major part anirà a VOX.

El quart partit del bloc unionista, els Comuns, fins ara els més mimats pel Règim del 78, estan sumits en una espiral centrifugadora impensable fa uns quants mesos. Després d'uns C's en desfeta, els Comuns són l'opció política amb una segona més baixa fidelitat de vot en relació al 21D, del 34,9%. I presenten fugues de vot molt significatives, com és aquest 15,2% cap al PSC. Ja en percentatges dins marge error mostral, però que demoscòpicament cal consignar, tenim un 2,5% cap a ERC i un 2,7% cap a la CUP.

El naufragi de la gestió colauer a Barcelona crec que està arrossegant a la ruïna al partit que el Règim del 78 va posar en marxa contra l'independentisme. Un cop feina la feta per falcar el Règim del 78, el vot torna a PSC. I en paral·lel el residual (percentatges dins marge d'error) vot de "bona fe" rotllo esqueres i autodeterminacionista, ja ha vist el percal i fuig cap a CUP i ERC.

PP irrellevant.

INDEPENDENTISME

La situació de l'independentisme no és per tirar coets, però en cap cas és la descrita per les dades públiques del CIS que han recollit els mitjans de comunicació.

El CIS projecta a ERC com a segona força política, amb 8 punts de percentatge de vot pel damunt de Junts i entre 6 i 11 escons més que Junts.

Doncs no, això no és així, aquesta és una de les més clamoroses i detectables manipulacions del CIS.

Mirem com són les coses sobre la projecció electoral de debò que podem veure amb altres dades del CIS, no les que publiquen els mitjans de comunicació:

- La infrarepresentació de Junts a la mostra és de 10 punts, mentre que la d'ERC és només de 3 punts. És a dir, el CIS projecta uns resultats a ERC sobredimensionats en relació a Junts

- Amb un record de vot a la mostra de l'enquesta del 18,6% ERC té una intenció directa de vot del 9,8%, és a dir 9 punts per sota intenció directa de vot de representació mostral. Junts, amb un record de vot a l'enquesta de l'11,2%, té una intenció directa de vot del 6,5%, és a dir 4,7 punts per sota. O sigui, de fet la pèrdua de suports electorals d'ERC podria ser gairebé el doble de la que, eventualment, podria tenir Junts

- La fidelitat de vot d'ERC és poc, però més baixa que la de Junts. Mentre la fidelitat de vot d'ERC en relació als seus votants del 21D és del 41,6%, la de Junts és del 43,8%. Per tant tampoc des d'aquest punt de vista res explica la projecció que fa el CIS a favor d'ERC.

- la transferència de vot entre Junts i ERC és la més important que tenen totes dues opcions... però es neutralitzen entre elles. Així, Junts té una fuga de vot cap a ERC del 5,8%, però és que ERC té una fuga de vot cap a Junts del 5,4%. O sigui, es neutralitzen, zero impacte. Ja no és l'escenari, per a res, l'escenari que demoscòpicament havia situat hegemònicament a ERC: al BOP del CEO de gener 2019, ara fa just 2 anys, un 31,2% de votants de Junts del 21D deien que votarien ERC, i només un demoscòpicament irrellevant 1,8% de votants ERC votarien Junts. El procés polític que ha portat a la creació d'aquest nou JUNTS ha neutralitzat totalment la transferència de vot entre els dos espais polítics. Del 31,2% al 5,8 i de l'1,2 al 5,4. Per tant, aquí tampoc cap dada explica la projecció a favor d'ERC que fa el CIS

Finalment, en aquesta anàlisi de les opcions d'ERC i de Junts i de per què la projecció CIS sobre ERC no té cap fonament, dues dades contundents vinculades a les seves estratègies i realitats polítiques com a espais diferenciats:

- ERC, des del post 21D, està amb l'estratègia del que en diuen "eixamplar la base", amb tot de discursos sobre la necessitat de guanyar més votants i fer-ho en les seves fronteres ideològiques, de les esquerres, situant Comuns i PSC com a objectius per "rascar vot". Si això hagués funcionat potser aquí podríem trobar explicació de la fins ara incomprensible dimensió de vot que el CIS projecta sobre ERC. Però quina és la realitat?

Frontera ERC-Comuns: un 1,8% d'antic votant ERC 21D ara votarà Comuns i un 2.5% d'antic votant Comuns 21D ara votarà ERC. En termes de vots, vol dir que ERC transfereix uns 16.845 vots als Comuns i els Comuns transfereixen 8.152 vots a ERC. El resultat del peloteo amb els Comuns, de l'eixamplament de base i tal d'ERC amb els Comuns ara mateix té un saldo negatiu per a ERC de perdre 8.693 vots, que li marxen als Comuns

Frontera ERC-PSC: Un 4% antics votants ERC el 21D ara votaran PSC, i un 0,9% votants PSC el 21D ara votaran ERC. En nombre de votants, ERC transfereix 37.437 votants al PSC, i el PSC 5.459 a ERC. El saldo de l'eixamplament de base amb el PSC per a ERC té un saldo negatiu de perdre 31.975 vots, que marxen d'ERC a PSC.

Així les coses, el saldo d'eixamplament de base d'ERC ara mateix és un saldo negatiu, de perdre 40.668 vots que havia tingut ERC el 21D. És evident per tant que tampoc aquí trobem res que expliqui la sobreprojecció que ha fet CIS a ERC.

- Junts per Catalunya i PdeCAT. Una possible hipòtesi que permetés explicar la brutal i fins ara inexpicable diferència de projecció electoral a favor d'ERC en relació a Junts, que com hem vist en l'àmbit d'ERC cap dada explica, podria ser que estigués en les opcions de Junts, en una punxada de Junts. És a dir, que el diferencial que CIS projecta a favor d'ERC no fos conseqüència de cap guany d'ERC sinó conseqüència de la fractura amb PdeCAT que hi ha en l'origen de Junts. Si aquesta fractura provoca que el vot de Junts del 21D es divideixi entre el nou Junts i PdeCAT, això explicaria el diferencial que el CIS projecta a favor ERC.

Però aquesta hipòtesi no té cap fonament. El nou Junts, liderat pel President Puigdemont i amb Laura Borràs de candidata, reté tot el vot en relació a PdeCAT. Així, només un demoscòpicament irrellevant 2,2% de vot de Junts el 21D ara diu votarà PDeCAT.

Les evidències del fracàs descomunal de PDeCAT són irrefutables. Les seves opcions d'obtenir representació són menys que zero. Aquest 2,2% de vot Junts 21D cap a PDeCAT en aquestes eleccions és l'únic vot que tindrà PDeCAT, perquè no rasca vot d'enlloc més.

I aquest 2,2% de vot Junts 21D cap a PDeCAT són, en nombre de vots, 20.861 vots. O sigui, res. Irrellevància absoluta. Zero opcions.

Per tant, tampoc en aquesta perspectiva res pot ajudar a explicar la sobredimensió d'ERC en relació a Junts que projecta CIS.

Pel que fa a la CUP, sembla que està recuperant expectatives electorals, després del naufragi del 21D. Veurem. La suma de la CUP és imprescindible per ser majoria independentista.

I ja està. Cap altra proposta política en l'espai indepe/nacionalista té la més mínima possibilitat de res. Zero.

La meva visió:

Les enquestes de les darreres setmanes ja totes projectaven un empat tècnic entre Junts i ERC. Qui desfés l'empat, guanyaria les eleccions.

En contra d'aquest escenari que dibuixaven aquestes últimes setmanes la majoria d'enquestes, el CIS ha projectat al PSC com a guanyador, seguit d'ERC, que trauria 8 punts d'avantatge a Junts en vot i entre 6 i 11 diputats més. És a dir, el CIS projectava una ERC clarament hegemònica sobre Junts, una ERC més en la situació que tenia fa 1 o 2 anys que una ERC dels últims temps d'empat tècnic amb Junts.

Però per a mi l'escenari que projecta el CIS és totalment infundat, no té cap mena de fonament, tot el contrari.

Un cop posades damunt la taula les dades no manipulables de l'enquesta del CIS veiem que tots els indicadors són més favorables a Junts que a ERC, de manera que, neutralitzats els biaixos, el que veiem amb total claredat és que ara mateix les opcions electorals de Junts són més fortes que les d'ERC.

Ara mateix, dades en mà, Junts està pel damunt d'ERC. Junts té més fidelitat de vot que ERC. Les transferències entre Junts i ERC es neutralitzen entre elles. Junts s'ha fet amb la confiança i suport del seu electorat del 21D que ara PDeCAT li volia disputar, fins al punt que el vot de Junts del 21D que ara votaria PDeCAT és absolutament irrellevant demoscòpicament, ni pessigolles no farà a Junts. Per contra les dades CIS evidencien el descomunal fracàs de l'estratègia "eixamplament" d'ERC, que ara mateix presenta un saldo negatiu de pèrdua de més de 40 mil vots d'ERC del 21D cap a PSC i Comuns

INDECISOS:

Sí, a menys d'un mes de les eleccions, judicatura mediante, una dada que crida l'atenció és aquest 39,1% de vot indecís. És un percentatge molt alt.

Tanmateix, i això ho sabem perfectament tots els que fa temps toquem el tema enquestes, la indecisió mai és decisiva, perquè sempre s'acaba movent en els mateixos sentits dominants que la resta del vot d'aquelles opcions.

Fa unes setmanes, analitzant el CEO, teníem dades sobre on se situava la indecisió dels indecisos, perquè els ho preguntaven explícitament:

“Vostè m’ha dit que no sap a quin partit o coalició votarà a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Em podria dir entre quins o quines està dubtant?”

D’aquí en podem treure algunes conclusions molt clares. Tot i que Junts tingui un molt important % d’indecisos, veiem com la seva indecisió bàsicament només té una frontera: amb ERC, que és l’opció majoritària d’indecisos de tot l’escenari polític, amb un 9,9%.

A diferència de Junts, la situació d’ERC segons com ho mirem és més delicada, perquè té moltes fronteres, però segons com ho mirem també pot ser una oportunitat. Així, a banda d’aquest 9,9% de vot indecís amb Junts, ERc té un 5% amb Comuns, un 4,2% amb PSC, un 2,8% amb CUP i un 2,2% amb altres.

O sigui, la indecisió, per més gran que sigui, no canvia el que les enquestes ara projecten (les bones enquestes ben analitzades amb dades no manipulables), perquè els dubtes se situen entre el que són les opcions majoritàries de decisió ja presa d'aquell segment de votants.

I ja està. Al meu entendre l'enquesta del CIS és un nou exemple o d'enquesta mal feta o d'enquesta feta per manipular. Al meu entendre la projecció que fa el CIS al PSC no té cap fonament. És evident que el PSC recupera el lideratge de l'unionisme, però en cap cas el lideratge polític al país, perquè ni de lluny està en condicions de quedar pel davant dels partits independentistes.

I al meu entendre tampoc té cap fonament la projecció que fa el CIS d'una ERC molt pel damunt de Junts, quan totes les dades apunten el contrari, que Junts ara mateix té més i millors opcions d'intenció de vot que ERC. Dades del CIS no manipulables a la mà, Junts es projecta com guanyadora de les eleccions. Però amb dues realitats que no podem deixar de tenir molt presents:

- la projecció de resultat electoral a ERC i Comuns encara els permetria, fins i tot sense guanyar les eleccions, formar govern, amb suport extern variable de PSC i CUP, com és el seu pla.

- tot el panorama polític es presenta molt afeblit, amb creixent distància de la ciutadania, dels votants. I això també ho trobem entre els votants indepes. Junts, ERC i CUP seguiran sent, d'això no hi ha cap dubte, les úniques forces independentistes amb representació parlamentària, perquè ningú més no està en les més mínimes condicions d'obtenir representació. Ningú, zero. Però és urgent i del tot transcendent posar fi a la dinàmica que entre aquestes tres forces hi ha hagut els darrers anys, perquè el desgast és evident. El desgast és evident, però també la responsabilitat i determinació de la gent. Això permetrà a l'independentisme revalidar un triomf transcendent, i que la lluita per la independència segueixi viva.

Som-hi! Fem-ho possible!

Confinament electoral: del 14F només en podia sortir guanyadora una de les dues visions i estratègies antagòniques en les que està l'independentisme. Estarem igual el 30M?

Doncs la pandèmia vírica ha portat a un confinament de les eleccions que s'havien de celebrar el 14F, que ara sembla seran el 30 de maig. Unes eleccions a les que s'hi arribava, recordem-ho, conseqüència d'una altra pandèmia que patim, la pandèmia judicial, que en el seu exercici d'un poder togat sense controls, exerceix de garant de l'estat franquista del que és hereu el Règim del 78.

Com arribàvem al 14F i el que s'hi decidia estava claríssim. Veurem si al 30M hi arribem igual o hi haurà canvis. Jo, sincerament, dubto hi hagi canvis, però tampoc m'atreveixo a descartar-los. 

Des d'un punt de vista de l'independentisme, el 14F havia de posar fi o continuïtat al moviment que ens va dur fins l'1-O del 2017, que és, des del punt de vista de la nostra independència, el més lluny que mai hem arribat des de la derrota del 1714 i la pèrdua de la nostra sobirania.

L'1-O és una data fundacional de la nova República que volem fer, un dia en el que, entre tots, vam ser poble com mai i vam tenir a les nostres mans la independència.

Però finalment no fou possible. No vam assolir-la.

No assolir-la ens va abocar a un escenari de repressió brutal, amb presó i exili, amb 155, etc. No assolir-la no va implicar derrota, perquè el 21D l'independentisme va tornar a guanyar a les urnes, va demostrar ser l'opció política majoritària del nostre país. Però tot i no implicar derrota, el post 1-O ens ha sumit en una situació política de gran desconcert, d'incapacitat per bastir cap estratègia política comuna per fer la independència i, el que és pitjor, d'una creixent fractura política entre les principals forces polítiques, que ha fet saltar pels aires el "nosaltres" que va fer possible l'1-O.

El 14F (i probablement el 30M) havíem de decidir entre les antagòniques visions que sobre l'1-O, el que implica i com condiciona tot el nostre futur, com a país i com a independentistes: la visió d'Oriol Junqueras, Raül Romeva i ERC i la visió del President Puigdemont i Junts. Haurem de decidir entre dos "nosaltres":

- el nou "nosaltres republicà" que proposa ERC, amb pacte blindat amb els Comuns i aliances i estratègies variables amb PSC i CUP, amb l'objectiu de marginar i d'aniquilar tot el que representa Puigdemont i Junts. Fer possible aquest nou "nosaltres republicà" amb els Comuns implica aparcar la independència com a objectiu, no només per a la nostra generació, sinó per a les properes

- el "nosaltres independentista" que segueix reivindicant i proposant el president Puigdemont i Junts, per treballar amb ERC, CUP i la societat civil en una nova estratègia independentista compartida i blindada que situï la independència com el nostre gran objectiu polític i nacional.

Com s'originen i com es concreten i visualitzen aquestes dues visions amb objectius i estratègies antagòniques?:

- Per al MHP Puigdemont i Junts (i tota la transversalitat que li dona suport), l'1-O és una data fundacional, es reivindica el que es va fer i la legitimitat assolida, però s'avalua tot el que va passar, els errors que van poder cometre, i que ens van impedir fer efectiva la República. Estàvem plenament legitimats democràticament per fer la República, però potser no prou preparats i potser vam cometre alguns errors. Del que es tracta ara és de provocar un escenari polític que ens lligui amb la legitimitat guanyada l'1-O, i en un procés democràtic amb majories democràtiques reforçades i evidents als ulls de tothom, internament i externament, reprendre el camí per fer realitat la República.

El President Puigdemont és potser el líder polític més important de l'1-O i, alhora, qui més reflexió ha fet i compartit amb tots nosaltres sobre què va implicar, quins errors es van poder cometre i, des d'aquest aprenentatge, què és el que ara faríem per culminar amb èxit el que va ser l'1-O, la data més important de la nostra història des de l'11S del 1714.

En una entrevista del 18 de maig del 2020 el President Puigdemont deia:

"La congelació de la declaració d'independència de Catalunya va ser "un error històric", segons el president Carles Puigdemont, que assegura que "ara no ho faria". "Jo vaig privilegiar la via del diàleg, aquest va ser el meu error. Jo ara no decretaria la suspensió dels efectes de la declaració d'independència com vaig fer", explica.

La visió que té el President Puigdemont, que és la que inspira la transversalitat de Junts, reconeix de manera explícita el valor de l'1-O, la importància fundacional de tot el que vam fer, i centra la seva anàlisi en els errors que, vist com van anar les coses, es van poder cometre, dels que n'hem après i convertint aquest aprenentatge en fortalesa per fer realitat la República.

- Per al Vicepresident Junqueras i líders qualificats d'ERC, com el conseller Romeva, que va encapçalar la llista de Junts pel Sí que ens va portar a l'1-O, cal passar pàgina de l'1-O, "passar el dol", en paraules de la número 2 de la llista ERC a BCN. Aquest passar pàgina, aquest passar el dol implica, a més, passar pel damunt, enterrar, tots els fonaments democràtics i polítics que ens van dur a l'1-O, que el van fer possible, generant una visió estratègica nova per fer la independència, per a la que no serveix res del que abans es defensava, una estratègia amb nous aliats i noves condicions i polítiques per avançar cap a la independència.

Aquestes setmanes hem tingut declaracions d'Oriol Junqueras dient que amb el 50% del país en contra no es pot fer la independència. En una entrevista del passat 4 de gener Raül Romeva situava en el 80% les necessitats de suport, i també deia que no es pot fer la independència “amb la meitat del país en contra”. És el discurs d'ERC.

Aquest discurs situa ERC en una posició radicalment diferent a la que tenia en el moviment independentista que ens va dur a l'1-O.

Així, en una intervenció el 14 de setembre del 2015, a les portes de les eleccions plebiscitàries del 27S, Raül Romeva, cap de llista de Junts pel Sí, deia que "68 escaños bastan para independizarse".

Dues visions antagòniques que condicionen absolutament el futur del nostre país, i que el 14F havíem de decidir quina triàvem, quina s'imposava definitivament a l'altra.

 Mentre que el President Puigdemont i Junts assumeixen l'1-O i analitzen les decisions que ens van impedir fer efectiva la República, per a no repetir-les, ERC, perfectament explicat en aquests dos talls de Raül Romeva, ha passat de considerar que 68 escons és força suficient per fer la independència, a dir que no podem fer la independència amb la meitat del país en contra, situant el consens per fer-la possible en el suport del 80% de la població.

En el cas d'ERC les seves posicions polítiques en relació a la independència del 27S i l'1-O i les actuals són com la nit i el dia, no tenen absolutament res a veure. Però han transitat d'una a l'altra com si res, sense cap mena de reflexió, sense adreçar-se a l'independentisme i dir "abans dèiem això, i ara diem el contrari, en som conscients, però ho fem perquè.... (aquí hauria d'anar l'explicació que no tenim)"

I aquí rau el més gran interrogant en el que està sumit l'independentisme post 1-O, aquí trobem el que hem de qualificar com el més gran misteri de l'escenari polític: què ha portat a ERC de considerar suficients 68 escons per fer la independència, a dir que no es pot fer la independència amb la meitat del país en contra, i situant en un 80% els suports per fer-la possible?

Així, és lògic preguntar-se si ERC ens enganyava l'1-O i defensava una cosa en la que no hi creia, o ens enganya ara, i s'ha buscat aquest argumentari per justificar haver defensat una cosa i ara la contrària? I per què s'ha produït aquest gir tan radical?

En absència de cap explicació, només podem fer que pensar què hi pot haver al darrere. I el que jo penso, això ja és únicament una opinió personal, només hi ha dues coses, inconfessables totes dues, que ho expliquin:

- la primera és camuflar una rendició de facto. No vol dir que ERC renunciï a la independència, sinó que, ara mateix, en aquesta generació, la creu impossible, creu no la podem fer. Així les coses, cal posar condicions impossibles per fer-la, per "maquillar" aquesta rendició: que no som prou, que no podem fer-la amb 50% en contra, que cal bastir noves majories "republicanes" que ens permetin arribar al 80%. I el partit que el Règim del 78 ha designat per facilitar aquesta "rendició" són els Comuns, que fins ara s'han demostrat són l'eina més eficaç del règim contra l'independentisme. El pacte blindat entre ERC i Comuns és, si té suport electoral suficient, l'instrument de la rendició. La submissió d'ERC al Gobierno de España de PSOE i Podemos/Comuns a Madrid, i la vexatòria submissió a Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona són, així, escenificacions d'aquesta rendició, que ha de culminar amb l'assalt a la Generalitat

- la segona explicació que hi trobo és que aquest canvi radical d'ERC, aquest passar del blanc al negre sense cap explicació pública, és un canvi en la prelació dels seus objectius. Així, sense renunciar a la independència, això ja no és el seu primer objectiu, el seu primer objectiu és assolir l'hegemonia com a partit i carregar-se tot el que representa el President Puigdemont i el món del Junts. Dir el contrari del que es deia el 27S i l'1-O és el preu a pagar per ERC per liderar una nova majoria, un nou "nosaltres", amb els Comuns i, des de fora, el PSC, que els permeti liquidar, fer desaparèixer, aquest espai polític contra el que estan malaltíssament obsessionats, el que ara representa Junts. Residualitzar fins liquidar políticament a Puigdemont i Junts és així l'objectiu número 1. I si per aconseguir-lo cal aparcar la indy i dir el contrari del que es deia l'1-O, es diu, peerquè sols no poden, i necessiten els partits del Règim del 78 per fer-ho possible.

A tall de conclusions i de projecció del 14F al 30M:

Tota aquesta confluència de visions antagòniques és el que atenalla i immobilitza l'independentisme des de l'1-O. El 14F, amb el nostre vot, havíem de decidir quina de les dues visions i estratègies associades guanyava, s'imposava a l'altra.

Havíem de decidir entre la proposta política d'ERC, d'un pacte blindat amb els Comuns per compartir tots els àmbits de poder, des d'ajuntaments fins la Generalitat, per un nou "nosaltres republicà", que impedeixi un Govern independentista i que aparqui la independència per a la nostra generació i les que ens segueixen, posant condicions impossibles per fer-la.

O la proposta de Junts, per reconstruir el "nosaltres independentista" que va fer possible l'1-O, amb ERC i CUP, fent possible una nova estratègia compartida per fer realitat la independència, per fer realitat la República Catalana.

Tal i com estaven les coses el 14F bàsicament votàvem si creiem en un nosaltres independentista, que ens sumi a tots: Junts, ERC, CUP i societat civil, i que treballi per fer realitat la República, o si ho deixem córrer i unes altres generacions ja s'ho trobaran.

Jo crec que així arribarem també al 30 de maig. Dissortadament. Tanmateix la part optimista de mi, la part que sempre em deixa una finestra oberta perquè passi allò que sabem és el millor que podria passar, es resisteix a descartar del tot que en aquests mesos fins el 30M no puguin passar coses que ajudin a modificar la posició d'ERC, i que torni a alinear-se, ni que sigui poc a poc, amb el "nosaltres independentista". Em consta que dins ERC és molta la gent patriota que "no compra" aquesta rendició encoberta o aquest situar l'hegemonia del partit com a principal objectiu que defensa l'actual direcció, i que els ha portat a aquest gir de 180 graus en relació al que defensaven abans. Em consta que hi ha molta gent patriota a ERC que no comparteix aquest dir el contrari del que es deia el 27S o l'1-O. Veurem, doncs, què passa.

En tot cas, estiguem preparats i fem tot el que estigui a les nostres mans per tornar al "nosaltres independentista", en el que hi siguem tots, i que ens permeti blindar una estratègia compartida per fer la independència. Ens necessitem a tots per fer possible la independència. Si no hi som tots, no hi ha independència. I la diferència antagònica sobre la que decidirem les properes eleccions és sobre si creiem i fem possible aquest "nosaltres independentista" per fer la independència. Si guanya ERC és evident que, per generacions, aquest "nosaltres independentista" i per tant la capacitat de fer possible la independència no hi serà. L'única possibilitat de recuperar i blindar el "nosaltres independentista" és que guanyi Junts, és l'únic que pot facilitar ser-hi tots, és l'únic que pot fer tornar a ERC al "nosaltres independentista", i per tant, l'únic que pot situar-nos en condicions de fer realitat la independència, amb tots, entre tots. Perquè si no hi som tots, no hi ha independència. 

Ho havíem de decidir el 14F, ho decidirem el 30M.

Any nou, retrat de la situació política i dels futurs possibles que es decidiran el 14F (primera part)

La tradició fa que l'inici de l'any concentri els nostres bons desitjos, les nostres fites, noves o velles, que ens proposem per al nou any. Enguany aquest obrir el nou any, per als catalans, té, a més a més, una altra doble perspectiva: la que deriva del que compartim amb la resta de la humanitat, de la nostra lluita contra la pandèmia que està devastant les nostres societats, però també la que deriva només de nosaltres, del nostre país, del nou escenari polític que s'obrirà amb les eleccions del 14F (si es poden fer!).

He estat temptat de dir que les eleccions del 14F són unes de les més decisives de la nostra història contemporània, però llavors he pensat en les eleccions del 27S 2015 i les del 21D 2017 i veig que la realitat és que estem en un cicle polític en el que totes les eleccions tenen una transcendència decisiva sobre el nostre futur polític com a nació.

El 27S ens jugàvem el nostre futur en unes eleccions plebiscitàries, el resultat de les quals no ens va permetre fer els moviments polítics previstos si la victòria hagués estat inequívoca.

Però del 27S vam ser capaços d'arribar a l'1-O, una data excepcional en la nostra història. Allò que vam fer i viure l'1-O va convertir aquella data en fundacional de la nova República, malgrat no haver-la pogut fer realitat.

En el post 1-O les eleccions del 21D de 2017 també eren decisives, perquè, sota l'aplicació del 155, ens hi jugàvem el futur de l'independentisme, davant una operació d'estat que ho tenia tot preparat perquè en aquelles eleccions hi hagués un triomf de les forces unionistes que permetés enterrar la reivindicació independentista, i fer-ho amb les nostres armes, amb la democràcia. Però no els va sortir bé, i contra tot pronòstic, sota el 155, amb brutal repressió, amb presó, amb exili, amb lideratges escapçats, vam ser capaços de tornar a vèncer. L'independentisme i la causa independentistes seguíem vius i legitimats a les urnes.

Ara, aquest 14F, altre cop estem davant unes eleccions decisives per al nostre futur, per al futur de la nostra generació i potser de les següents. Passi el que passi la causa de la independència seguirà viva, com ho ha estat des de fa més de 300 anys, però les possibilitats de fer-la efectiva o de que quedi aparcada, per molts anys, allunyada de qualsevol possibilitat de fer-se efectiva, ens ho juguem aquestes eleccions del 14F.

Aquest 14F, ja d'una manera descarnada, indissimulada, sense maquillatges, l'independentisme, i amb ell el país, decidirà com encara el futur. El resultat del 14F serà definitiu des del punt de vista de posar fi a la marea política en la que des de l'1-O estem instal·lats com a moviment i, amb nosaltres, per ser l'opció majoritària, el país, i totes les incerteses associades a aquesta permanent "marea" política.

Sempre m'heu sentit dir que només podem fer la independència si hi som tots, que no hi ha independència sense un "nosaltres" en el que hi siguem tots, i que hi siguem amb una estratègica compartida i amb confiances blindades.

Tanmateix, ara, aquest escenari de poder-hi ser tots es presenta complicat com mai. Aquesta és la realitat. No hi ha un nosaltres. I el 14F serà decisiu per saber si ens hem d'oblidar per molts anys d'aquest "nosaltres" i, per tant, de poder fer la independència, o per saber si estem davant un escenari que ens permeti tornar a treballar per fer possible aquest "nosaltres" i, amb ell, la independència.

Les dues estratègies de l'independentisme que el 14F entraran en col·lisió ara mateix no tenen cap possibilitat de confluir en una estratègia nova que les aplegui a les dues. I aquesta és la singular novetat que caracteritza les eleccions del 14F en relació a anteriors eleccions: estem davant unes eleccions de les que en sortirà una única estratègia de futur, que marcarà l'independentisme i el nostre país per molts anys.

I malgrat tot, malgrat tot el que implica una o altra estratègia, no deixaré de considerar independentistes a cap dels que defensen una o altra. No dubto de l'independentisme de ningú. Aquí, en aquest article, el que sotmetem a anàlisi són els fonaments de les diferents estratègies, les seves conseqüències i, per tant, els seus errors i encerts.

Els dos escenaris sobre els que decidirem a les eleccions del 14F són els següents:

- la proposta d'ERC, que implica desfer qualsevol lligam que encara pogués existir d'un "nosaltres" independentista, per generar un nou "nosaltres" que li diuen republicà, format a partir d'un pacte blindat amb els Comuns i amb una perifèria política amb qui treballar aquest nou "nosaltres" que inclou al PSC i a la CUP. El nou "nosaltres" republicà d'ERC exclou explícitament un "nosaltres" independentista i exclou de qualsevol pacte al món de Junts. És una proposta que s'articula a partir de la renúncia implícita (no retòrica) a la independència. El nou nosaltres que promou ERC no seria possible sense renunciar a la independència. En termes retòrics la renúncia s'articula des de presumptes visions estratègiques que la justifiquen, com ara no poder fer la independència si la meitat de la població no la vol, de la necessitat d'arribar a ser el 80% per poder-la fer, etc.

- la proposta de Junts, que implica mantenir viu el mandat de l'1-O i articular una estratègia independentista que permeti, tant democràticament com organitzativament, fer la independència. És una estratègia que segueix apostant per blindar un "nosaltres" independentista, i que compta com a únic aliat possible amb ERC, però treballant sempre amb la resta d'opcions polítiques independentistes, com la CUP i la societat civil.

En el mapa polític que dibuixen aquests dos escenaris la posició d'ERC és la més sòlida, per motius evidents:

- si ERC guanya, podrà tirar endavant el seu projecte, fer govern amb Comuns, excloure de tot arreu a Junts, i treballar un "nosaltres" republicà que a banda d'ERC i Comuns integri aleatòriament a PSC i CUP. En aquest escenari ERC haurà pogut desplegar plenament la seva estratègia, centrada en marginar de qualsevol escenari polític al món de Junts, tot i que el preu a pagar per fer-ho possible sigui renunciar a la independència fins que això no aplegui al 80% de catalans, o sigui, mantenir la independència com a objectiu purament teòric... La independència deixarà així de ser, com ha estat l'última dècada, el motor polític del país. Això implica, evidentment, que ni la nostra generació ni probablement les següents vegin la independència, ni tan sols que estiguin en condicions de fer possible la independència.

Des d'un punt de vista de partit s'assolirà plenament el principal objectiu polític que té l'actual direcció d'ERC, i que clarament va explicitar Joan Tardà: que ERC esdevingui el partit hegemònic. En aquesta direcció se situen tots els pactes d'ERC a Madrid i a la majoria d'ajuntaments de Catalunya, de pactes amb PSC, Comuns i CUP per excloure sempre que sigui possible a Junts. La més greu i contundent mostra la tenim amb la rendició mesella d'ERC de Barcelona a Colau. Són preus a pagar per una hegemonia que des d'ERC s'interpreta els permetrà ocupar massivament espais de poder a les diferents administracions i àmbits de gestió, i fer-ho excloent-ne sense contemplacions a tot el món de Junts, fins residualitzar-los. 

- Si Junts guanya, i ERC no pot tirar endavant el seu projecte amb els Comuns, Junts només té un aliat possible: ERC. En això basa la seva fortalesa i seguretat ERC: passi el que passi, hi seran. Si guanyen, es farà el que ells volen. I si no guanyen i guanya Junts, són absolutament necessaris, i per tant també hi seran.

Per més bé que li vagin les eleccions a Junts, només podrà configurar majories de govern i per fer la independència amb ERC. En el nosaltres independentista de Junts, sempre hi és ERC. I això, lluny de que ho veiem com un determinisme fatal, ho hem de veure com una gran oportunitat.

Només podem fer la independència si hi som tots. I per ser-hi tots, també hi ha de ser ERC. Necessitem que ERC hi sigui. I per això el 14F és decisiu. Si guanya Junts i per tant fracassa l'estratègia d'ERC i Comuns, estic absolutament convençut que ERC, sigui per pressió interna, sigui per assumir el seu fracàs, assumirà tornar a formar part del "nosaltres" independentista, amb Junts, la CUP i la societat civil.

És fort, però és així. L'única manera de recuperar ERC per a l'independentisme és amb la victòria clara de Junts el 14F. Només si guanya Junts es podrà treballar per la independència, per construir un nosaltres independentista, bastint una estratègia comuna, sumar Junts, ERC, CUP, societat civil, etc.

I... com estan les coses?

Fa uns mesos l'estratègia d'ERC semblava imbatible. Tanmateix en els pocs mesos des que Junts ha aconseguit articular una proposta política pròpia, al voltant del lideratge del President Puigdemont, absolutament transversal, moderna i inequívocament amb la independència com a objectiu polític, les distàncies s'han retallat, i ara mateix ERC i Junts estarien en un empat tècnic. Fa només 6 mesos, a les enquestes, l'avantatge d'ERC sobre Junts era d'entre 6 i fins a 10 punts. Ara estan tècnicament empatats.

Però, a més, hi ha algunes tendències demoscòpiques que són les que han desfermat aquest nerviosisme, per no dir atac de pànic, que podem veure en alguns dirigents d'ERC i, sobretot, dels socis amb els que han dissenyat tot aquest pla, aquesta estratègia, els Comuns. Així, a les enquestes més recents, per primera vegada observem dues coses, en relació a Junts i ERC, que no s'havien donat a cap enquesta des del 21D:

- per primera vegada Junts té més fidelitat de vot en relació als seus antics votants que ERC: 67,2% Junts i 54,4% ERC

- per primera vegada Junts té mes transvassament de vot provinent d'antics votants d'ERC que a l'inrevés. Ara un 13,5% d'antics votants d'ERC diuen que votaran Junts, mentre que només un 5,6% dels antics votants de Junts votaran ERC

Aquesta situació i projecció demoscòpica de les diferents opcions polítiques és el que, a criteri meu, explica el delirant nerviosisme de l'aparell d'ERC i dels Comuns.

La demencial, repugnant manera com l'aparell d'ERC es va llençar contra Josep Costa i contra Joan Canadell és absolutament inadmissible. I estic segur que molts dels que des d'ERC han participat en aquesta cacera organitzada, amb el temps se n'empenediran. Els que no se n'empenediran de tot el que estan fent són els Comuns. La seva indignitat no té límits. Titllar Junts i Laura Borràs de "nacionalisme excloent" com ha arribat a fer Colau és una nova evidència de la seva total falta d'escrúpols i de valors morals. Però tant en el cas d'ERC com dels Comuns aquests intolerables atacs responen al nerviosisme que tenen en veure com les urnes poden impedir o posar molt difícil desplegar el seu pla contra Junts i per evitar un govern independentista.

Pel que fa a Junts la seva feina tot just ha començat. Amb només posar-se en marxa Junts ha aconseguit dues fites polítiques extraordinàries:

- situar-se en empat tècnic amb ERC, quan fa 6 mesos estava fins a 10 punts per sota en intenció de vot

- fer-se amb el control absolut d'aquest espai, deixant sense la més mínima opció a forces polítiques que havien volgut sabotejar des de dins el projecte polític que encapçala el president Puigdemont. Així, ni PdeCat ni PNC tenen la més mínima opció d'obtenir representació política. La seva residualitat política és total. Només un 5,1% de votants de Junts el 21D ara diuen votaran PdeCat, i atès que PdeCat no té vot provinent de cap altre espai polític, la seva intenció de vot està per sota fins i tot del PACMA, amb poc més de l'1% dels vots. Res. Cap possibilitat d'obtenir representació. El fracàs anunciadíssim des que els dirigents de PdeCat van voler jugar a la política "com antes", imposant quotes i tal, es consumarà amb una intensitat devastadora sobre aquests tahurs de la política. I tema tancat. Pel que fa a PNC, fins i tot dubto es puguin presentar a les eleccions.

Tanmateix Junts afronta aquest tram final fins les eleccions del 14F amb un repte pel davant complicat de gestionar. La clau del seu èxit, en el doble sentit d'impedir un govern ERC-Comuns que aparqui la independència i de tenir prou força per catalitzar una confluència independentista que treballi per bastir una estratègia compartida i un govern des del "nosaltres" independentista, està en visualitzar-se com el vot útil per la independència i per barrar el pas al projecte destructiu dels Comuns a nivell nacional, a les ordres del Règim del 78.

Hi ha un 17% d'antic votant de Junts del 21D que ara és una de les claus perquè el resultat de Junts permeti seguir endavant amb la independència i per no deixar el país en mans dels Comuns. Si es manté el transvasament de vots d'ERC a Junts, i Junts acaba fidelitzant una mica més de la meitat del vot ara indecís, Junts guanyarà i el projecte independentista es mantindrà viu.

En un altre ordre de coses el 14F, si s'imposa l'escenari de Junts de seguir treballant per fer la independència, serà també cabdal la correlació de forces dins l'independentisme. Des del 2015 que l'independentisme majoritari de Junts pel Sí i ara d'ERC i de Junts, no hagi pogut arribar a la majoria absoluta per formar govern, ha sotmès a l'independentisme a un desgast terrorífic. La CUP forma inequívocament part del "nosaltres" independentista, i és necessària. Però des del punt de vista de gestionar la independència, que l'independentisme majoritari no tingui majoria absoluta i quedi en mans del xantatge permanent de la CUP és un greu problema. És molt difícil treballar amb qui creu que la paraula donada o els pactes escrits no tenen cap valor, perquè "els pacten muten". És molt difícil treballar per fer la independència amb qui, com la CUP, es fa còmplice de la repressió i no té cap escrúpol en impedir la investidura de Jordi Turull, titllant-lo d'autonomista, i l'endemà Jordi Turull entrava a una presó de la que encara no n'ha sortit. És complicat fer un govern independentista que treballi per la independència, si depèn d'un tercer, la CUP, que en les dues últimes legislatures ha votat més vegades amb PSC, Comuns, PP i C's que amb la majoria independentista de Govern.

El 14F també decidirem això, sobre el xantatge de la CUP a la resta de l'independentisme. Fa uns dies la número 3 de la CUP a les eleccions del 14F deia que "aspiraven a duplicar els seus diputats per a forçar a Junts i ERC a un nou referèndum". És a dir, l'objectiu de la CUP és arribar a tenir el 10% del vot independentista per a, així, poder fer xantatge al 90% de l'independentisme. La CUP no parla de treballar, acordar, dissenyar una estratègia compartida, comuna, de tot l'independentisme. La CUP, al que aspira aquest 14F, és a tenir un 10% del vot indepe que els permeti fer xantatge, forçar, al 90% de l'independentisme.

Necessitem una majoria de vot i escons independentistes, amb Junts, ERC i CUP, però també necessitem una majoria absoluta independentista de Junts i d'ERC per evitar el xantatge permanent de la CUP, amb tot el demencial bloqueig i desgast que comporta.

En definitiva:

Estem novament davant unes eleccions decisives, en les que el resultat de les urnes ens portarà a un escenari de noves majories, a partir del pacte blindat entre ERC i Comuns, que implica aparcar per generacions la independència i traslladar la gestió destructiva de Colau i els Comuns a Barcelona a tot el país.

Perquè la independència segueixi viva com a projecte polític majoritari del nostre país cal un triomf contundent de Junts. És l'únic camí que ens pot portar a treballar per restituir i blindar un "nosaltres" independentista, amb ERC i CUP i la societat civil, consensuant una estratègia comuna i compartida i treballant per fer-la possible.

I, finalment, per poder treballar per fer-la possible, cal que Junts i ERC tinguin majoria absoluta al Parlament, per evitar estar permanentment sotmesos al xantatge de la CUP, per evitar aquesta dinàmica letal en la que el 10% de l'independentisme, que representa la CUP, només pensa en com "forçar", fer xantatge, a la immensa majoria de l'independentisme, al 90% de l'independentisme que representen Junts i ERC

Ens necessitem tots. Sense ser-hi tots no és possible la independència. Ara, tristament, ERC no vol ser-hi, ha triat altres companys de viatge i de projecte, per poder anar contra amb qui fins ara ha configurat aquest "nosaltres". Necessitem que ERC torni al "nosaltres" independentista, i per fer-ho possible cal un triomf clar de Junts. Fem-ho realitat! Treballem per un resultat electoral el 14F que ens permeti treballar per refer el "nosaltres independentista", amb tots, amb una estratègia compartida per fer la independència.

Som-hi! Fem possible que l'endemà del 14F tots treballem plegats per la independència. Fem possible fer "reset" d'aquests mesos i blindar un nosaltres independentistes amb Junts, ERC, CUP i societat civil.