Aunque me tiren el puente...

(La revetlla de Sant Jaume del 1938 l'exèrcit republicà creuava l'Ebre en una maniobra tan imprevista pel comandament feixista com desesperada per a la República i per a Catalunya, per no perdre la guerra. Fa uns quants anys ja, un juliol del 2007, vaig escriure això que avui, com he fet altres anys, us reprodueixo, en homenatge a tots els que hi van participar, com el meu avi, capità de sapadors, i a tots els que hi van perdre la vida). Visca Catalunya, visca la democràcia, visca la llibertat!

...................................................................

Tal dia com avui, de fa 69 anys, les tropes de la República havien passat l'Ebre des de Mequinensa-Faió fins a Amposta, en una operació audaç que tenia per objectius evitar la caiguda de València en mans de l'exèrcit feixista i allargar una guerra que semblava perduda per tal que el context internacional oferís un escenari més favorable a la República, aïllada totalment pel que fa a les potències occidentals (només rebia ajut -i a quin preu!- de l'URSS).

El pas d'Amposta, que era secundari respecte l'operació principal, va fracassar, i diverses brigades internacionals, com la franco-belga, van quedar pràcticament aniquilades intentant el pas, al mateix riu.

En la resta del perímetre les tropes republicanes avançaven decididament, a peu, carregant tot l'equip de material de guerra (armament i munició) i de subsistència, sense suport motoritzat, i provocant la desbandada en diverses divisions feixistes. La tarda del dia 25, després de violentíssims enfrontaments, les millors unitats de l'exèrcit republicà establien les seves posicions a Camposines, Pàndols, la Fatarella, Cavalls, etc. i estaven a les portes de dur l'ofensiva en la línia de Gandesa, penetrant en direcció a l'Aragó.

Acabava de començar La Batalla de l'Ebre, la batalla més dura, cruel i terrorífica de la guerra civil. L'exèrcit republicà, tanmateix, abans de finalitzar juliol veu totalment frenada la seva ofensiva, a les portes de Gandesa -van arribar a les portes de la cooperativa- i de Vilalba dels Arcs -es va combatre a les parets del cementiri-, sense poder-les ocupar, i va haver de passar a consolidar les seves posicions i preparar-se per a una guerra defensiva, mentre els feixistes protagonitzaven la més important acumulació de forces terrestres, artilleria i aviació de tota la guerra.

Durant 115 interminables dies el territori de la Terra Alta que abraça des de la Fatarella -al nord- fins al Pinell de Brai -al sud- (uns 800 km2) esdevindria l'escenari d'una carniceria històrica, d'una lluita inhumana que, per al nostre país, implicava una catàstrofe històrica similar a l'11 de setembre.

Segons Oriol Junqueras i altres historiadors, al llibre "La batalla de l'Ebre (Història, paisatge, patrimoni)", de l'editorial Pòrtic, "podem argumentar que la derrota de l'Ebre va ser determinant en la història de Catalunya, mai res no tornaria a ser igual després del desastre de l'Ebre. Arribats a aquest punt, es fa forçosa la comparació amb l'11 de setembre, una altra gesta que de grat o per força van haver d'afrontar els catalans."

I continuen: "La guerra de Successió, com la Guerra Civil Espanyola, va tenir una dimensió europea, peninsular i civil. Els catalans van ser lleials a l'arxiduc igual que ho van ser al govern de la República, malgrat que ambdós poders centrals, desconfiant de les forces de Catalunya, van desaprofitar-ne els recursos materials i humans..."

"Des de l'ofensiva de l'Ebre l'exèrcit republicà de Catalunya, nodrit, cal no oblidar-ho, majoritàriament per catalans, va lluitar sol; i la República també va resultar traïda per les potències d'aquell moment. Amb tot, a les muralles de Barcelona i a les crestes de Cavalls i Pàndols calia resistir i calia guanyar temps, resistir singificava donar una oportunitat a la victòria, ja que d'un moment a l'altre la situació internacional podia capgirar-se"

"La resistència a l'Ebre, com la de l'11 de setembre, va ser assenyada; calia lluitar per la vitòria perquè la victòria era possible i el que estava en joc era important: calia barrar el pas a la barbàrie".

Molts joves d'aleshores hi van deixar la vida, atrapats entre les serres rocalloses de Pàndols i Cavalls i una terra plena de turons seguits un darrere l'altre, i els bombardejos aeris i d'artilleria més importants, terribles, que mai s'han vist a la península i, probablement, fins aleshores, a Europa. Tones i tones de bombes que feien tremolar la terra com si es tractés d'un terratrèmol i embogir els soldats en els seus refugis precaris, massacrats, sense poder enterrar els morts, aguantant dies i dies sense poder beure sota el sol d'agost a la Terra Alta.

I van aguantar 5 ofensives diferents i fracassades dels feixistes durant 115 dies, fins que, oblidats a Munic, amb les fronteres tancades novament, sols davant la barbàrie, l'exèrcit de l'Ebre, exhaust, i que tenia al davant un enemic amb una aclaparadora superioritat de foc i tropes de refresc, va tornar a creuar l'Ebre cap a la ribera esquerra, en la sisena ofensiva feixista, que va trencar les defenses de Cavalls, i les tropes de Pàndols i Ascó i corrien el risc de quedar encerclades.

L'últim home va creuar el riu el 16 de novembre, havien passat 115 dies a l'infern. El replegament es va fer amb ordre. La guerra estava perduda i milers i milers i milers de catalans estaven en mans d'un destí cruel: la mort, l'exili, la presó, la mort civil... El país quedava sumit en una fosca terrible, privat de la seva joventut, institucions, dirigents, intel·lectuals, acadèmics, llibertats...

(...)

Aquest segon post de la sèrie "Aunque me tiren el puente" el volia dedicar a tots els herois que van combatre a l'Ebre, com a modest homenatge i record, i contribució al coneixement d'aquests fets i el valor d'uns homes que, per sobre de tot, combatien la barbàrie. El dedico a tots sense excepció.

Però, i tot i que pugui allunyar-me una mica de la focalització en la Batalla de l'Ebre, vull tenir un especial record a tota la generació de patriotes catalans que es van trobar atrapats en un conflicte que sovint els plantejava un munt de contradiccions, però que no van dubtar ni un moment en combatre amb tot el coratge del món contra les tropes feixistes, sabent com sabien que perdre la guerra era, per a Catalunya, el desastre més absolut, i sabent com sabien que fàcilment podien caure per "foc amic". 

Cal llegir Joan Sales i "Incerta glòria" per entendre-ho. Cal llegir Raimon Galí. Cal haver conegut el testimoni de tants i tants patriotes, com Andreu Xandri, que no només van combatre amb coratge, sinó que ho van fer mantenint les seves conviccions catòliques. Cal saber de tota la bona gent d'Esquerra i d'Estat Català que en unes condicions duríssimes no només van lluitar fins a la mort, sinó que van lluitar també per salvar la vida de molts altres compatriotes l'únic pecat dels quals era creure en Déu, anar a missa, ser de la Lliga... Sempre recordaré, en aquest sentit, la tarda que vaig conèixer, en un pis del Poble Sec, compartint un gotet de ratafia, un militant històric de les JEREC que, amb altres companys del Ripollès, es va apostar a l'interior del Monestir de Ripoll per tal d'evitar que la barbàrie anarquista dels incontrolats el profanés i el destruís.


Els espais de la Batalla de l'Ebre i el Centre d'interpretació de Corbera d'Ebre conserven aquest 115 dies, en homenatge als 115 dies a l'infern que van haver de patir aquests soldats, i la població civil. No és només un record intelectual i polític. És també un record familiar. El meu avi era capità de l'exèrcit de la República, i també va combatre a l'Ebre. La meva família pervé de la Terra Alta, i va patir el calvari de la separació, d'haver de fugir de casa, abandonant-ho tot, perdent-ho tot, de ser ferida greument la meva besàvia en els bombardejos feixistes i arribar, fugint, i d'hospital en hospital, fins a Barcelona. A Barcelona es van "retrobar": la besàvia a l'hospital, el meu avi pres a Montjuïc i la resta de la família, passant tres llarguíssims anys de presó, hospitals, penúries, fam, humiliació.

I, malgrat tot, hem arribat fins aquí. I aquesta és, avui, la nostra victòria. Demà la nostra victòria serà el país lliure que tantes generacions hem somiat...

Vull acabar amb una altra de les moltíssimes històries commovedores de la Batalla de l'Ebre. De les poques coses amables que s'explicaven a casa de la guerra era la presència dels brigadistes internacionals. La història de les brigades internacionals és extraordinària. Milers i milers de joves de tot el món van venir aquí a defensar la llibertat davant la barbàrie feixista que s'estenia arreu. Després de Munic, en un gest desesperat de la República per intentar garantir la neutralitat internacional (davant la massiva ajuda que Franco rebia de Mussolini i Hitler), s'ordenà evacuar les Brigades Internacionals. Molts no tenien on anar. En els seus països, el fet d'haver lluitat aquí els convertia en indesitjables, en enemics polítics.

Al llibre "La batalla del Ebro, de Jorge M. Reverte, he trobat aquest testimoni basat, a la seva vegada, en el llibre "Shalom libertad! Judíos en la guerra civil española", d'Arno Lustinger (editorial Flor del Viento, Barcelona, 2001):

"(21 de setembre del 1938). La compañía Botwin es parte de la XIII Brigada Internacional (...). Los de la Botwin son judíos, y cuentan incluso con una publicación propia, que se edita en yiddishy. En sus filas hay judíos palestinos, de los que han acudido más de dos centenares como voluntarios (...).

La compañía ha sufrido enormes bajas desde que comenzó la ofensiva del Ebro. El 30 de julio cayó muerto su capitán Israel Halbersberg en el asedio de Gandesa (...). Desde hace cuarenta y ocho horas, la artillería les machaca con una eficacia terrible. Los morteros de los franquistas completan la tarea. Las trincheras en las que se refugian casi han desaparecido por efecto de las numerosas explosiones. Las bajas se cuentan por docenas y la moral decrece a marchas forzadas. Los hombres saben que sus unidades van a ser disueltas en pocos días. Son sus últimas horas en el frente (...).

El teniente Mischa Skorpurinski manda una sección de ametralladoras que hace fuego de contención sobre el enemigo, que ya ha saltado las trincheras. Los acontecimientos se sucedent con rapidez. El comandante Mateu, del 5 tabor de regulares, el mismo que protegió la retirada hacia Gandesa el 25 de julio, cae en el asalto. Sus tropas, atacan con fiereza (...). El fragor de las granadas y el polvo enloquecen a los defensores, que casi pierden el sentido. En pocos minutos, los regulares les han rodeado y les conminan a rendirse. Los pocos supervivientes alzan las manos. Un oficial ordena que se separen los españoles de los extranjeros y todos obedecen la orden. El comisario de la compañía, el español Diego Mula, impide a Skopurinski que se desplace con los demás extranjeros, le obliga a quedarse a su lado. Los dos ven con horror cómo los legionarios disparan sobre los prisioneros y los rematan en el suelo, uno por uno (...).

La compañía Botwin ha dejado de existir. Ningún gobierno protestará por ello."

Gestionar el futur en la crisis de les certeses, avançar cap a l'estat propi

Jo no he llegit Francis Fukuyama. Només sé d'ell que pel que diuen interpreta tot el que ha passat i està passant en la nostra societat, en el món, i en dedueix la fi de les ideologies, que ja no són necessàries i que haurien estat substituïdes per l'Economia.

Com a aproximació i a la vista de tot el que està passant els nostres dies, amb aquesta crisi monumental i la implosió de tota una sèrie de conceptes exclusivament econòmics, penso que potser no li falta raó a l'home.

A un nivell molt més domèstic, del nostre petit país, de vegades he pensat que també vivim una particular adaptació d'aquesta teoria Fukuyama.

Potser no hi ha ningú que hagi teoritzat sobre la fi de les ideologies a la Catalunya sobiranista del s. XXI, però sí tenim un Salvador Cardús que, en el seu moment, va teoritzar sobre els “sense nom”, per a explicar el divorci creixent entre una majoria social sobiranista i unes elits partidistes que no recollien ni sabien interpretar aquest desig.

Al meu entendre, a Catalunya sí que vam viure una situació que d'alguna manera va provocar que estiguem en un terreny político-social que es pot caracteritzar per la fi de les ideologies.

Em refereixo,és clar, al tripartit. El descomunal fracàs de l'aposta de laboratori del tripartit, una compinxada de les elits dels partits al marge de la militància i l'electorat va precipitar una certa fi de les ideologies. A diferència de l'escenari descrit per Fukuyama, en el nostre cas no han estat substuïdes per l'Economia, sinó pel Sobiranisme. A Catalunya, la fi de les ideologies es precipita no només pel seu fracàs, sinó per l'emergència del Sobiranisme com a eix central i motor de la política catalana, fet que eclipsa qualsevol altra consideració.

Sembla que fa molt temps d'això, però no fa més de cinc anys del segon tripartit, potser un dels últims experiments d'arrel semitotalitària viscuts a l'Europa Occidental, ja que va buscar -mitjançant un pacte entre les elits dels partits- subvertir la voluntat popular i les majories expressades per les urnes i, mitjançant l'engany i l'ocultació al propi electorat, blindar una majoria governamental únicament cohesionada per l'objectiu d'eliminar la força política majoritària del país, CiU, per a, un cop assolit aquest objectiu, repartir-se les seves despulles electorals.

El fracàs del tripartit va ser veritablement colossal. No només va fracassar en el seu objectiu principal de destruir CiU (després de 7 anys de tripartit i de polítiques únicament inspirades en la destrucció de CiU és la força hegemònica a tots els nivells en el nostre país), sinó que el seu fracàs es va estendre a tots els racons del país i les seves estructures. 

El país que deixa el tripartit és un país absolutament arruïnat, amb un endeutament dement que deriva directament de la seva irracional i irresponsable gestió. A més a més, el tripartit va voler vestir el seu govern de tot de polítiques absurdes, desarrelades del país, amb una única finalitat ideologitzant, de fer canviar la manera de pensar de la gent, d'intervenir en la gent i en la seva manera de pensar i de fer. A hores d'ara, sortosament, encara no dos anys després de la fi de l'experiment, no en queda res de les seves polítiques.

I, com a darrera dimensió d'aquest fracàs, el de les elits que el van impulsar. Radical.

D'alguna manera el fracàs i la fi del tripartit va propiciar a Catalunya un escenari polític caracteritzat per una certa fukuyamització, de fi de les ideologies. I on les ideologies han estat substituïdes pel sobiranisme.

Efectivament, el sobiranisme és a hores d'ara l'element central del panorama polític a Catalunya. Res del que passa no s'explica si no és en clau de discurs al voltant del sobiranisme. I la gestió del sobiranisme és l'únic element que permet pensar pot condicionar les expectatives electorals dels diferents partits. 

Fins i tot en mig d'una crisi econòmica i financera sense precedents qualsevol debat sobre la sortida catalana d'aquesta crisi passa per un debat sobiranista. Un 80% de la ciutadania de Catalunya considera que el nostre país està profundament maltractat a tots els nivells des del govern central i desitja un pacte fiscal que dipositi la sobirania tributària en la Generalitat de Catalunya.

El sobiranisme està condicionant discursos, programes i propostes polítiques. I, no cal dir-ho, expectatives electorals. Els partits que a hores d'ara encara mantenen posicions ambigües o contràries en relació al desig de sobirania de la ciutadania de Catalunya pateixen, enquesta rere enquesta, una minva significativa en la seva intenció de vot. I el govern de CiU, que és un dels que amb més rigor i seriositat està forçant uns ajustos inevitables, és l'únic govern de l'Europa Occidental que desafia el desgast que han patit la resta, i ofereix una insòlita fortalesa en les seves expectatives electorals.

Tot això només té una lectura possible, i és que CiU, més enllà de les doloroses i dramàtiques polítiques que s'ha vist obligada a desplegar, és valorada en aquests moments com a la principal força per a canalitzar el desig de sobirania del poble de Catalunya.

Els ciutadans no estan valorant només el seu govern, sinó també la seva capacitat de gestionar i conduir un desig de sobirania, ja sigui expressat a través del dret a decidir, del pacte fiscal o de la transició nacional.

I això malgrat que en relació a aquest objectiu i desig, CiU s'ha vist obligada a pactes realment violents i desagradables, que han estat demagògicament ampliats i sobredimensionats pel conjunt de la classe política i opinadora d'aquest país. És cert que en moltes ocasions CiU ha fet coses i pactes de molt difícil explicació, però, enquesta rere enquesta, el país demostra una fortalesa d'esperit i patriòtica que fa que tot això sigui entès com a pedres en el camí, però que no manlleven la confiança final.

En el fons la gent és/són/som molt més previsibles i racionals del que molts analistes i aprenents de bruixot poden albirar o entendre.

CiU ha personificat tots els mals del país i a tots els nivells (morals, econòmics, nacionals, etc.). I qualsevol indocumentat incapaç d'obtenir la més mínima i miserable representació parlamentària s'ha vist capaç de tractar d'idiotes els votants de CiU.

I de ben segur que a CiU no tothom és un santet, que han fet i fan coses malament (o que a alguns no ens agraden), això és més que evident. Com també ho és que la seva estratègia de vegades ens sumeix en la confusió. O que les tensions entre els objectius estratègics i la crueltat de la gestió del dia a dia infernal del govern provoquen contradiccions doloroses, i fins i tot que la dieta de “gripaus” en ocasions amenaça de col·lapsar el nostre metabolisme.

Però el cert és que CiU, malgrat tots els malgrats, conserva gairebé intactes els seus suports electorals, conforma una enorme majoria social a favor del pacte fiscal i aconsegueix anar desplaçant el seu electorat cap a opcions cada cop més independentistes, fent pujar gairebé 10 punts els electors convergents favorables a la independència, fet determinant en l'assoliment d'aquesta majoria social favorable a la independència que va posar de manifest l'últim baròmetre del CEO.

Si no estiguéssim visquent en primera persona tots aquests fets, si ens ho expliquessin, pensaríem que ens estan enredant, no entendríem res. Si no veiéssim dia a dia el que està passant, el que s'està fent i el que s'està dient... pensaríem que tot plegat sembla cosa de màgia.

I no, és realitat. És política.

I els fonaments d'aquesta situació no són febles, sinó molt i molt sòlids.

I el suport que té CiU no surt d'una espantosa multitud de traïdors, desinformats, imbècils, corruptes, panxacontents, covards, etc. que, malgrat la seva idiotesa, són/som capaços de confabular-se i assolir clares majories.

I això malgrat els incessants intents dels bons independentistes, dels purs, dels que no s'equivoquen mai, dels que sempre són coherents, dels que sempre tenen la raó, per més que ningú no els ho reconegui...

Si tenim un problema és aquest anticonvergentisme tan irracional i tan estès al nostre país. CiU és dimonitzada des de Ciutadans i PP per independentistes, des de PSC-PSOE i ICV-EUA per ser uns sàdics antisocials, per l'amalgama SI i CUP per ser el dimoni espanyolista i burgès que assetja el poble, pels digitals i opinadors alineats en les files del sobiranisme perquè mai fan allò que ells pensen que s'ha de fer des de la seva docta, immaculada i irrefutable opinió, etc.

De tota aquesta follia, en aquest país i en aquests moments només se'n salva la nova ERC d'Oriol Junqueras. 

L'Oriol ha estat capaç de mantenir una línia política que no dimonitza CiU, però hi manté una tensió política d'alta exigència que és molt positiva per al país. L'Oriol no insulta, busca convéncer. L'Oriol s'esforça per fer pedagogia del que a ell li sembla que és millor per al país, però s'esforça igualment en entendre l'altre i en allargar la mà, tantes vegades com calgui, per al dia que l'altre decideixi avançar (d'acord al criteri de l'Oriol). L'Oriol assenyala les diferències, però no les converteix en abismes. L'Oriol no pràctica el mourinhisme polític, aquest estar permanentment pendent del que pugui fer o dir l'altre per a abraonar-se a sobre d'ell a destruir-lo, a ficar-li el dit a l'ull i treure-li. L'Oriol tracta com a adults els ciutadans, i s'esforça no en destruir l'altre, sinó en explicar el que ell creu que és millor per a Catalunya. No en amagar les coses, sinó en fer pedagogia de la complexitat. No en enganyar, sinó en formar.

Ja com a eurodiputat va promoure i participar en infinitat d'accions conjuntament amb aquests altres dos grandíssims, excepcionals, eurodiputats, en Ramon Tremosa i en Raül Romeva. Per això ha estat capaç d'atreure cap a posicions favorables al pacte fiscal a CCOO i UGT. Per això és capaç de ser alcalde de Sant Vicenç dels Horts amb CiU i amb ICV-EUA.

Per tot això l'Oriol és un dels més grans actius polítics que té aquest país. Per tot això és que també s'ha convertit en blanc de les infàmies habituals dels miserables habituals d'aquest país.

El procés cap a l'estat propi té en aquest delirant anticonvergentisme una de les seves més grans amenaces. 

En aquests moments, i en aquest país, la visió majoritària del sobiranisme és que estem en un moment absolutament crític i amb un procés sobiranista iniciat, en marxa. Que pot tenir arrencades i frenades, desconcerts, salts endavant, etc. Tot el que vulgueu. Però crec que la visió majoritària és que estem dins un procés sobiranista que ens pot portar a la creació d'un estat propi en un període breu de temps. Un procés que no es podria donar sense els diputats de CiU i sense els votants de CiU.

Essent això així, en aquests moments hi ha dues estratègies diferents en relació al que implica aquesta situació, el lideratge de CiU i el paper del món de CiU.

Per una banda estem els que pensem que CiU representa inequívocament la nova centralitat política sobiranista de Catalunya i que l'evolució de CiU és també l'evolució del seu electorat, que es mouen aparelladament i amb una gran fidelitat.

Els que ho veiem així pensem que CiU com a força hegemònica i majoritària té tot el dret del món a plantejar la seva estratègia de la manera que li sembli més adequada i amb els tempos que li semblin més convenients. I, pel que diuen sistemàticament totes les enquestes, aquesta estratègia és refrendada totalment pel seu electorat, que és qui presenta un percentatge més alt de fidelització.

Així les coses, els qui així ho veiem, tot i que potser hauria de parlar només en singular, perquè només parlo per mi, fem confiança a CiU, malgrat tots els malgrats que puguin haver-hi en el seu camí, malgrat que, com deia abans, ens condemni a una dieta excessivament alta en “gripaus” que tot sovint amenaça el nostre metabolisme.

A l'altra banda estan els qui defensen la tesi que l'única manera d'avançar decididament cap a l'objectiu de la creació d'un estat propi passa per la destrucció de CiU i per un desplaçament massiu del seu electorat cap a opcions inequívocament independentistes. Tot i que els “gestors” polítics d'aquesta tesis tenen un suport electoral pràcticament testimonial, alimenten tot un discurs de dimonització de CiU i tot el que representa, i que gaudeix de molt suport en els mitjans digitals i entre l'activisme més ferotge de la xarxa.

Hi ha tot un eixam polític-mediàtic-ciberactivista que troba la seva raó de ser en exercir de manera implacable l'anticonvergentisme. El seu modus operandi és molt bàsic: tots els mals venen de CiU i tot s'hi val contra CiU, perquè l'important no és el que faci, sinó la seva destrucció.

Aquesta estratègia, tanmateix, xoca sistemàticament amb la realitat. Per més que s'hi dediquen amb passió, cap enquesta no els hi dóna els fruits desitjats. I CiU continua gaudint d'un amplíssim i molt majoritari suport electoral.

Els qui avalem l'estratègia convergent no ho fem ni cegament ni acríticament. Però sí pensem que tal i com estan les coses, si el procés sobiranista ha d'avançar ràpid i la creació d'un estat propi no pot demorar-se més enllà del que queda de legislatura i una altra, sabem perfectament que res d'això no serà possible sense CiU. Tinc confiança en que CiU farà el que crec que farà. Però no en tinc cap garantia.

Només sé una cosa: ara mateix, només de la mà de CiU és possible la creació d'un estat propi. I crec que el meu compromís militant passa per fer-los-hi confiança. O és amb ells o, ara en els propers anys, no serà. Per tant, més val que sigui amb amb ells. Crec que, a la seva manera i ritme, no ens decebran.

Perquè si, finalment arribem a un punt que l'estratègia de CiU es col·lapsa i fracassen, tinc claríssima una cosa: la creació d'un estat propi haurà d'esperar molt. Perquè en cap cas no hi haurà un procés automàtic de substitució i de creació d'una nova majoria. Això no passarà, ni per col·lapse de l'estratègia convergent, ni perquè els anticonvergents hagin aconseguit afeblir-la.

Per tant, i com que sóc dels qui també té pressa, més val que CiU no ens falli. El meu compromís patriòtic em mena de manera natural a donar suport a l'estratègia de CiU, a confiar-hi (pel damunt de la dieta excessiva de gripaus), de la mateixa manera que dono suport, ple suport, a l'estratègia de l'ERC de l'Oriol Junqueras.

Que no s'enganyi ningú: si en els propers anys tenim la més mínima oportunitat d'assolir l'estat propi, això passa i això serà gràcies al president Mas i el seu lideratge i el món convergent per una banda i a l'Oriol Junqueras i la seva ERC per una altra. Mas i Junqueras, CiU i ERC són la clau per tenir l'estat propi. Si són forts i s'entenen, el tindrem. I jo crec que el tindrem, i més ràpid del que ens pensem, i els hi estarem eternament agraïts, per això anticipo el meu reconeixement.

Els qui no militem en cap partit tenim una gran oportunitat i una obligació, i és la d'ajudar tothom i bastir tots els ponts que calguin en la construcció d'aquest “nosaltres” inclusiu, ple, ferm i compromès.

No hem de ser presoners de cap passat ni dels nostres prejudicis. I molt menys de tacticismes partidistes que només fan que debilitar el “nosaltres”.

Tothom té el dret i l'obligació de defensar amb honestedat els seus plantejaments, estratègies i tempos, i fins i tot, està clar, d'assenyalar les diferències amb els altres.

S'autoenganyen molt, moltíssim, els qui pensen que treuran cap rèdit d'aquest exercici implacable i ferotge d'odi i de persecució contra tot allò que fa tuf de “convergent”. S'equivoquen molt, moltíssim, els qui dediquen tota la seva acció política a gratar, remenar i esperar la més mínima (o no tan mínima) oportunitat per a abraonar-se contra CiU. La seva obsessió anticonvergent els ha fet perdre ja qualsevol credibilitat. El seu odi desproporcionat contra tot el que és, fa i representa Convergència ha estat precisament el millor antídot en el món convergent, immunitzat ja del tot contra tot aquest desplegament i gesticulació.

El fracàs d'aquest maccarthisme político-mediàtic-digital contra CiU és d'una evidència total. De la mateixa manera que ho és la necessitat de comptar amb CiU i el seu lideratge per a la creació de l'estat propi.

En aquests moments i tal i com estan les coses, si l'estratègia de CiU fracassa (pels motius que siguin -externs, interns, induïts...-) la creació d'un estat propi haurà d'esperar una altra generació.

Per això, perquè tinc pressa, perquè el país té pressa, hem de fer confiança, cadascú des del seu posicionament i les seves legítimes preferències, al president Mas i a CiU i a l'Oriol Junqueras i a ERC. No són iguals, no representen el mateix i no ho volen de la mateixa manera, però són les dues grans forces i lideratges nacionals que, un cop parlin les urnes, poden ser capaces de, plegats, portar-nos cap a l'estat propi.

Tindrem l'estat propi, i el tindrem molt d'hora, i hi arribarem de la mà de CiU i d'ERC. Endavant!

Qui se'n recorda, de l'Or del Rhin? Exemple de sacrifici, compromís i coratge.

Maig 1937. Caserna l'Or del Rhin d'Estat Català

Maig del 1937. L'Or del Rhin és la caserna d'Estat Català durant la guerra. Està a Rambla Catalunya amb Gran Via, i pren el nom del popular restaurant que hi havia al baixos de l'edifici incautat.

Des del començament de la guerra la gent d'Estat Català formen part dels vençuts. També Incerta Glòria. Mesos abans de l'esclat de la confrontació un escamot failangista assassina, amb connivències mai aclarides, els Germans Badia, els líders de la formació i de les JEREC. Des que ha esclatat la guerra els militants d'Estat Català han patit una persecució implacable per part dels anarquistes, autèntics amos i senyors de la reraguarda republicana. 

Mentre el gruix de les tropes d'Estat Català, les JEREC, la FNEC, combaten al front... a la reraguarda la gent d'Estat Català és segrestada, afusellada, feta desaparèixer. S'han defensat com han pogut i han anat guanyant posicions. Segrestaments de militants d'Estat Català tenen com a resposta incursions a la Torrassa de columnes d'Estat Català que fiquen potes enlaire el barri, el feu faista, fins trobar els companys segrestats.

Aquell maig del 1937, mentre la majoria de les forces d'Estat Català són al front, la FAI, molt covardament forta a la reraguarda, pensa que ha arribat el moment de donar el cop definitiu a Estat Català, i aprofitant la convulsió del moment, inicia l'assalt a la seva caserna, l'Or del Rhin.

Dins, amb majoria de milicians molt joves, encara verds per al front, es defensen amb un coratge heroïc, inesperat per als assaltants. L'Or del Rhin aguanta la primera escomesa. I una segona. El fracàs del segon assalt faista sumeix la xusma anarquista en un desconcert tan absolut que els militants d'Estat Català ho aprofiten per a perseguir-los fins a la seva pròpia seu, que prenen a l'assalt.

Martí Torrent forma part d'aquells joves patriotes que defensen l'Or del Rhin, la caserna d'Estat Català. Aquell maig del 1937 els molt joves patriotes que estaven a la caserna l'Or del Rhin d'Estat Català van fer història, per més que la nostra miserable  història oficial ho hagi ignorat, menystingut i ocultat.

Tal i com va explicar perfectament en Francesc Marc Àlvaro, el nostre país ha tingut molts assassins d'un Franco que va morir de vell a l'hospital. I la nostra guerra ha tingut un estol d'herois i referents entre els quals mai, mai, per a aquesta història oficial, han existit els militants d'Estat Català. La Caserna l'Or del Rhin mai ha figurat en els mapes de la resistència contra el feixisme espanyol, com el que realment era, un baluard de la democràcia i el patriotisme. Les estelades al front de la Columna Macià-Companys que portaven la llegenda “Casal l'Or del Rhin” mai no han existit oficialment. El combat en el front i en la reraguarda dels militants d'Estat Català no ha constat mai.

Agost del 1936, milicians d'Estat Català a Formentera

El desembarcament de les tropes d'Estat Català a Mallorca, Eivissa i Formentera s'ha intentat ocultar tot el que s'ha pogut, i encara més la traïció del comandament republicà espanyol, que va fer fracassar la missió deliberadament, miserablement.

La caserna l'Or del Rhin té tots els elements perquè sigui un autèntic símbol de dignitat nacional i de coratge. En ple centre de Barcelona, en un edifici amb balcons guarnits amb l'au fènix de la Renaixença, Estat Català va muntar la seva caserna i va mantenir el seu compromís patriòtic ben a la vista de tothom.

La FAI sempre ho va entendre com un desafiament. A l'igual que l'aviació franquista. L'aviació legionària de Mussolini va tenir en la Caserna l'Or del Rhin un dels seus objectius més castigats, en aquells dies de la Barcelona desprotegida i a mercè de l'aviació feixista. I no, mai ningú no ha fet referència a l'Or del Rhin. Mai ningú no ha volgut considerar aquesta dimensió del conflicte. És massa molesta, trenca massa esquemes.

Però el record del coratge dels patriotes d'Estat Català defensant la seva caserna davant les escomeses criminals de la FAI i els bombardejos feixistes perdura fins als nostres dies, i és ben viu i fort per a qualsevol que ho vulgui sentir i entendre.

Ara, penso, ja no és només un record, i ja no és un acte de reparació i de reconeixment el que exigim. Ara penso, en aquestes hores greus que torna a viure el nostre poble, que l'Or del Rhin, la gran caserna d'Estat Català, és un símbol per a tots els patriotes: de coratge, de compromís i de sacrifici... els valors que tant i tant necessaris són, altre cop, ara mateix.

L'Or del Rhin, com a exemple de la història que ens han negat. L'Or del Rhin com a exemple del compromís patriòtic que reivindiquem i del sacrifici que estem disposats a assumir, fins a les últimes conseqüències.