Memòria i honor del que som i hem heredat i vergonya del que alguns fan

Carnet PSUC de la clandestinitat (2n semestre 1976)

El meu avi havia estat militar, i durant la guerra va ser fidel a la República. I acabada la guerra va patir tres llargs anys de presidi a Montjuïc. Un tiet avi meu mobilitzat per la República amb la lleva del biberó va caure presoner i va patir llargs anys de "servei militar obligatori" al Nord d'Àfrica. La guerra, l'opressió permanent del feixisme, i els valors de la llibertat i la democràcia sempre han estat presents en el nostre relat familiar. Ara mateix, mentre escric això, tinc al davant el carnet del PSUC del meu pare durant la clandestinitat.

Jo encara no tenia 18 anys que estava a la Crida a la Solidaritat. I amb poc més de 18 vaig entrar a ERC amb la Crida Nacional a ERC.

D'aquell moment, d'aquella militància inicial a ERC, el que més recordo és quan un dia, al poble, a Corbera d'Ebre, un altre tiet avi, l'oncle Pere, va veure un dels cartells d'ERC que ens havien sobrat d'alguna encartellada... i ens va agafar a mon germà i a mi i ens va dir, enmig d'una emoció indescriptible, que ell havia conservat el seu carnet de militant d'ERC durant tota la dictadura franquista. Ningú de la família no ho havia sabut fins aleshores.

El meu avi, els meus tiets avis, el meu pare, jo mateix i els meus germans... crec que hi ha una herència moral que ens enllaça i ens fa sentir membres d'un poble, compartir uns valors, un legítim orgull de democràcia, llibertat i respecte.

I jo m'esforço per ser digne d'aquesta herència. I per això ahir estava molt i molt emocionat veient CiU, ERC i ICV-EUA votant a favor de la Declaració de Sobirania. Hi veia tot en el que jo crec i tot en el que ha cregut tota la meva família, durant tantes generacions, votant-hi a favor: jo he votat CiU aquestes eleccions, però he estat d'ERC i l'oncle Pere en va ser durant tota la dictadura i ara mateix els meus germans en són, i el meu pare havia estat del PSUC del que ICV n'és en part hereva. És molt fort i és molt emocionant veure-ho i viure-ho, tot això i així.

D'altres, en canvi, converteixen la seva militància en vergonya per al poble que diuen representar. I sí, avui m'estic referint a la vergonya de la CUP o les CUP.

Quan el nostre poble fa història en el seu camí cap a la llibertat, ells decideixen posar-se "crítics". Quan tot el Parlament ret homenatge a les víctimes de l'Holocaust ells decideixen no fer-ho.

I ja n'hi ha prou, home, ja n'hi ha prou. Que tot això ens provoca una vergonya extrema. Que tot això fa que tot pel que tants patriotes han lluitat durant tants segles sigui vilment ultratjat.

He tingut la sort de conèixer i poder parlar amb molts patriotes que van arriscar la seva vida per salvar la vida de molts jueus i de molts militars aliats. Patriotes que han tingut grans reconeixements per tots els estats aliats, i escassos a casa nostra.

Som una continuitat moral en la lluita de segles per la nostra llibertat. L'herència democràtica i de valors dels patriotes que ens han precedit és a hores d'ara, un patrimoni moral d'un valor incalculable.

Per això m'irrita profundament que hi hagi qui, des de l'independentisme, violi i ultratgi aquesta memòria i aquest patrimoni. I les CUP o la CUP ho estan fent.

Això va molt més enllà de la consideració crítica que puc tenir en relació al seu projecte social, que té arrels clarament totalitàries. El que estic dient apunta directament a que ni tan sols sàpiguin compartir la decència d'una memòria immaculada.

Tot i que tinc bons amics o molt bons amics a l'àmbit de les CUP, no tinc la més mínima confiança en res del que representen o diuen defensar.

M'és igual el que em puguin dir. M'és igual el que em puguin fer. 

Encara aniré una mica més lluny. Tant de bo tots els seus diputats poguessin tenir la consciència tranquil·la de que el que han fet abans d'arribar a ser diputats ha estat defensar Catalunya i defensar els catalans...

Carta oberta al President Mas

President, no teniu perquè saber de l'enorme afecte, respecte i admiració que sento per vós. Crec que sou un líder providencial per al nostre poble en uns moments com aquests. I tinc una confiança plena en vós perquè feu realitat el somni de tantes generacions de catalans.

No teniu perquè saber tampoc que tant a les eleccions del 2010 com aquestes us vaig votar i vaig fer tot el que modestament estava al meu abast perquè el vostre projecte tingués el màxim recolzament. I ho vaig fer desacomplexadament i convençudament. Jo vinc de tradició militant independentista, tinc bons amics a Convergència, però no sóc “convergent”. Des que tinc ús de raó he militat i treballat en l'àmbit de l'independentisme explícit, més o menys radical, més o menys de carrer, més o menys activista. Des d'aquesta cultura militant, en el seu moment vaig combatre amb totes les meves forces el tripartit, perquè el considerava un projecte polític letal per al país. I, arribat el moment, el 2010, vaig tenir-ho molt clar i vaig fer-vos total confiança, fins al punt de ser una de les cares més visibles del projecte “Absolut Mas”, i crec sincerament que vam fer una molt bona feina a la xarxa des del nostre punt de vista independentista.

Aquest 2012 també us he donat ple suport. Malgrat que també m'hagués agradat donar-lo per igual a l'Oriol Junqueras, que és un bon amic i que em mereix tota la confiança del món. Però fins i tot pel damunt de l'amistat, vaig pensar que era molt important donar-vos suport i que obtinguéssiu el recolzament excepcional que demanàveu.

El 25-N vaig quedar molt tocat, confús, amb els resultats. Però veure-us després tant a vós com a l'Oriol Junqueras gestionar el procés de constitució d'una majoria estable que assegurés un govern ferm i un procés decidit cap a l'estat propi, em va retornar ràpidament la il·lusió i les ganes d'ajudar en tot allò que pugui.

El govern sortit d'aquest pacte té tot el meu recolzament. Crec que tant vós com n'Oriol Junqueras sou dos liders excepcionals que sabreu conduir amb prudència i amb determinació el procés. Plena confiança.

L'ENTREVISTA A CATALUNYA RÀDIO
L'altre dia vaig escoltar-vos amb atenció en l'entrevista que us varen fer a Catalunya Ràdio.

I és per això que he gosat posar-me a escriure tot això. Si em permeteu l'atreviment i la sinceritat, president, us vaig notar estrany. No us vaig veure amb aquella força i aquella pegada, claredat i determinació que, per afitar-ho, heu exhibit de l'Onze ençà. Però el que més m'ha preocupat és que en algunes coses m'ha semblat que us hi enredàveu, circularment, confusament.

Entenc que la situació crítica del país i la dificultat extrema del nostre projecte han de pesar molt. També entenc que deveu estar sotmès a unes pressions inhumanes, fins i tot amenaces.

Estic segur que hi ha una sèrie de gent que ha vist en els resultats del 25-N una vulnerabilitat de lideratge que volen sigui una oportunitat de frenar el projecte de país.

I us vull traslladar que estan molt i molt equivocats. Crec que s'equivoquen molt si veuen en els resultats del 25-N una vulnerabilitat, perquè no hi és. El vostre pacte amb l'Oriol Junqueras fa el procés més fort, l'enforteix. Potser d'una manera diferent a la que hauríeu volgut, però el fet, el que compta, és que és un pacte fort, perquè tant l'Oriol Junqueras com vós sou dues persones de paraula, de principis, de les que hom es pot fiar amb els ulls clucs. I aquest espai que heu generat us fa a tots dos més forts i fa eixampla la base sobre la que bastim la fortalesa del projecte.

En un moment de l'entrevista heu comentat que mentre aquí “anem amb el lliri a la mà”, l'Estat “va a sac”. Hi estic parcialment d'acord.

Cert: l'estat espanyol "va a sac"
L'estat espanyol té un enorme dèficit democràtic. Probablement només Europa ha impedit que el nostre procés no hagi estat ja avortat per la força, amb la clàssica sortida autoritària de l'estat espanyol. No ens deixaran ni respirar. Ens voldran ofegar, etc. Ho sabem. Ho sabíem. I hem d'estar molt preparats, molt conscienciats.

Anem amb el lliri a la mà?

En ocasions jo també penso que moltes vegades no som prou conscients de les dificultats i reptes que planteja el procés. Penso també que hi ha pogut haver qui ha fet una pedagogia molt contraproduent de la “facilitat” del procés, i que si no ho fèiem era perquè no volíem.

Però jo crec que a hores d'ara això ja està superat, i des de la majoria social que dóna un suport clar, hegemònic -com heu reconegut a la mateixa entrevista- al procés i a l'estat propi, hi ha un convenciment sever de la dificultat del procés.

I el que és millor, una disposició plena a fer tot el que calgui per garantir l'èxit del procés. Tenim un poble mobilitzat. Molt mobilitzat. Un poble que no va amb cap lliri a la mà, sinó aguantant amb fermesa una rosa de l'esperança les espines de la qual les tenim ben clavades a la mà, fins al punt que sagnem.

I aquest poble només demana una cosa: lideratge ferm. Estem a les ordres. Doneu-les. Convoqueu-nos. Compteu amb nosaltres com nosaltres comptem amb vós, com comptem amb l'Oriol Junqueras.

La deslleialtat de partits i personatges:
Entenc que ha de ser profundament irritant, decebedor i fins a cert punt desencoratjador haver de gestionar tot això amb una sèrie de personatges i de partits polítics que exhibeixen una profunda desllialtat en alguns casos i una reprobable gasiveria, falta de perspectiva i capacitat de sacrifici, per una altra.

Estic segur que us pensàveu -jo també- que tant persones com partits polítics sabrien estar a l'alçada del moment tan transcendent que vivim i el seu comportament seria un altre. Dissortadament no ha estat així, i alguns no han perdut cap oportunitat de posar-se en evidència.

La declaració de sobirania que heu promogut amb ERC és cabdal per al país. Compta, des del seu origen, amb una majoria absoluta molt sòlida del parlament de Catalunya. I estic segur que també s'hi sumaran ICV-EUA i les CUP. Això fa que tingui el suport de pràcticament 2/3 parts del Parlament. Un suport extraordinari.

Entenc que el miserable paper que està fent el PSC-PSOE, filtrant documents amb ànim de rebentar negociacions, desmarcant-se dels seus compromisos electorals, etc. sigui dolorós, atès que és un partit important a Catalunya i hagués estat important comptar amb el seu suport. Ja estem veient que això no serà així. Potser s'hi sumen alguns diputats individualment, no ho descartem. Però com a partit, ja hem vist que no s'hi pot comptar. Però no passa res.

La deslleialtat d'en Duran LLeida:
Crec que hi ha una altra cosa que us deu ferir i desgastar molt. A vós i, no ho oblideu, també a tots els més d'un milió de catalans que us vàrem donar suport, i és la deslleialtat esgarrifosa que dia rere dia exhibeix en Duran Lleida.

El sr. Duran, i em consta que ho sabeu perquè segur que també teniu estudis que així ho evidencien, ja us va rebentar la campanya electoral. Tot just abans de començar la campanya el sr. Duran es va despenjar amb un seguit de declaracions que eren autèntics torpedes a la línia de flotació de la vostra proposta. I van impactar. I les conseqüències van ser molt clares: pèrdua de credibilitat en un segment significatiu dels votants potencials. Això tots sabem que va anar així.

També sabem que no va ser una ficada de pota. Va ser deliberat. El sr. Duran sabia perfectament el que es feia. I se'n va ensortir. Aquell cap de setmana post-declaracions va ser molt complicat, ho sé. Estàveu a Moscú. I el sr. Duran, conscient del que havia fet, després de fer la malifeta es va amagar com un covard, i només va reaparèixer el dia que començava la campanya electoral. No m'estranyaria gens, ja m'enteneu, que haguéssiu volgut parlar amb ell infructuosament. Us va apunyalar, en sou conscient i en som conscients tots. N'érem tan conscients que no hi havia míting en el que intervingués el sr. Duran que no fós rebut amb crits constants d'independència.

El més greu, però, encara havia de venir, i de fet està venint. Des de l'endemà del 25-N el sr. Duran ha estat treballant amb una agenda contrària a la vostra i del país.

Estic segur que sou conscient de com ha conspirat contra vós i el vostre projecte. De qui són els seus “amics” i de quines són les seves obediències. Sabeu perfectament que després d'haver rebentat la campanya electoral, el sr. Duran està treballant amb una agenda pròpia, ben acompanyat i editorialitzat, molt ben “protegit”, que només té un únic objectiu: rebentar el procés sobiranista.

Tenien l'esperança que ERC no podria assumir els costos de la situació actual. Tenien la convicció que ERC seria incapaç de sacrificar-se com ho està fent, amb una responsabilitat i compromís EXEMPLARS. La solidesa del lideratge de n'Oriol Junqueras i la maduresa que està exhibint ERC ha estat un cop molt dur per a tota aquesta agenda contrasobiranista que encapçala el sr. Duran.

Només vós sabeu com van anar les negociacions i les dificultats estúpides que us va plantejar el sr. Duran. No ho feia perquè ell sigui estúpid. Ho feia perquè intentava sabotejar-ho tot.

I crec que l'estat anímic afectat que m'ha semblat percebre en la vostra entrevista a Catalunya Ràdio té a veure amb aquest convenciment total que teniu que el sr. Duran ara mateix ja és una persona absolutament desquiciada, fora de control, que no pararà d'intentar sabotejar-ho tot, rebentar-ho tot.

I això fa mal. L'enquesta que aquest cap de setmana publica El Periódico pot ser-ne un exemple. Les contradiccions permanents que en el vostre discurs està introduïnt el sr. Duran tenen un alt cost en relació a com la societat percep la proposta de CiU. Perquè la contraprogramació de discurs és tan salvatge que no és dissimulable.

El sr. Duran, en la seva deriva contrasobiranista fins i tot s'està saltant salvatgement els acords i els objectius que va aprovar el darrer congrés d'UDC. L'històric partit va apostar per l'estat propi i per entendre com a prioritari construir aquest estat propi a partir del qual poder-se confederar en un context europeu. El sr. Duran va contra Unió i diu que votaria que no a l'estat propi i parla de confederació espanyola. Viola sistemàticament els acords d'Unió i vexa permanentment la memòria i les idees de Carrasco i Formiguera.

La tensió i contraprogramació permanent d'en Duran porta obligatòriament a accelerar una reunió decisiva i final amb en Duran per deixar definitivament clar quin és el full de ruta i les opcions a defensar. Quan més tard esdevingui això, pitjor pel procés. Una acció de govern permanentment torpedinada i un President permanentment qüestionat pel president de l'altre partit en coalició porta al desastre. I, President, en cap cas no podeu quedar atrapat en aquesta teranyina de confusió, deslleialtats i contraprogramació que teixeix sense descans en Duran.

Missatge final i compromís i adhesió personals

Som molt conscients del que està passant. Volia dir-vos que, tal i com va dir aquesta mateixa setmana el conseller Homs, l'alternativa a l'estat propi és morir.

President. Estem amb vós. 

I teniu al vostre costat un gran equip i un suport excepcional, el de n'Oriol Junqueras. No feu cas de res que no sigui això. No feu cas de cap altra cosa que no sigui el vostre convenciment, que és el nostre i que és el que té la gran majoria de la nostra societat, que només ens n'ensortirem amb l'estat propi.

Enfileu el rumb de manera inequívoca, sense que us tremoli el pols, cap a l'estat propi.

Ho heu dit més d'un cop: 300 anys després del 1714 el nostre poble es troba en una cruïlla històrica definitiva, en la que o bé ens n'ensortim i assolim l'estat propi o bé desapareixem com a poble.

La responsabilitat que teniu a sobre vostre és terrible. Us estem demanant molt, moltíssim. I crec que sou perfectament conscient de la gravetat del moment, com ningú altre. Només hi ha un camí, i és l'estat propi. Molts, que ens considerem soldats de Catalunya, estem disposats a tots els sacrificis que siguin necessaris. Em consta que també vós. No hi ha un altre camí.

VIA FORA, president! Estem amb vós. Heu tingut el destí històric d'estar al capdavant del nostre poble en aquest moment transcendent. Feu-ne honor. Us seguirem. Salveu el nostre poble de la mort!

Tot ho farem AMB, res CONTRA. El castellà és, també, la meva llengua.

Porto des que tinc ús de memòria política TREBALLANT per la independència. No volent-la, no de boquilla, no: treballant. Amb major o menor encert, però treballant, fent sempre allò que m'ha semblat millor, però que implica no només dir alguna cosa, que em marxi tot el meu compromís per la boca o el teclat, sinó TREBALLANT, intentant fer coses que ajudin. El que sigui. Ho he explicat mil i un cops: vida militant i activista. Fer, fer i fer.

I com jo, molts i molts amics amb els qui he compartit molts trossos d'aquest camí.

Entre moltes altres, hi ha una cosa que sempre hem tingut en comú, i és la defensa del català. Català com a llengua pròpia de la nostra nació. Vaig acabar la carrera de Dret a la UB sense haver rebut una puta classe en català. Però des de la FNEC vam treballar tot el que vam poder perquè això no tornés a passar. Vam reivindicar el català com a llengua acadèmica i jurídica. No només vam impulsar el seu ús a les aules, sinó que vam fer coses, testimonials si voleu, però que pensàvem obrien el català al nostre àmbit, com les mostres de llibres de Dret en Català. Després fins i tot vaig tenir l'oportunitat de treballar en el dificilíssim àmbit de la normalització lingüística a l'adminstració de justícia.

A nivells molt més de carrer, al barri on vaig viure mentre estudiava a l'institut i després la carrera, Les Corts, vam constituir l'Assemblea per la Llengua, en l'àmbit de La Crida, i experimentàvem com augmentar l'ús de la nostra llengua arreu, entre la gent, els botiguers, etc.

Alguns dels companys de lluita en aquella època, gent com per exemple l'Eduard Voltas, són gent que no només ha fet tot això, sinó que ha treballat amb extraordinari encert perquè el català fós una llengua normalitzada i de referència en els mitjans de comunicació, a partir de generar amb enorme esforç, productes d'extraordinària qualitat per a consum cultural fets i pensats en català.

I esmento l'Eduard perquè avui, a partir d'un fet lamentable, com ha estat que alguns imbècils, sí I-M-B-È-C-I-L-S, xiulessin el seleccionador nacional català, en Johan Cruyff, perquè s'ha expressat en castellà, tant l'Eduard, com jo i com molts d'altres, com en Ramon Tremosa, ho hem criticat severament, I alguns que s'han sentit, pel que sembla, ofesos i aludits per aquesta crítica, i fins i tot han gosat etzibar-li -a l'Eduard!!- “creieu que amb la vostra actitud hauríem aguantat fins ara?”. I aquí és on he pensat que ja en tenia prou!

Amb l'Eduard hem estat molt amics i hem tingut també diferències molt profundes. I des d'aquest coneixement crec que puc dir amb total autoritat que en aquest país, a hores d'ara, hi ha molt poca gent que pugui exhibir el seu full de serveis en favor del català. Des de qualsevol punt de vista. No conec qui s'ha atrevit a dir això a l'Eduard, un tal @aleixsalvans. Però molt em temo que en tota la seva vida no aconsegueixi fer ni un 0,1% del que l'Eduard ha fet per la nostra llengua. Fer, s'entén, per fer. Coses reals, efectives, certes, fets. Coses de les que es poden posar efectivament en una balança, per dir, jo he fet això i això altre.

Què és el que està passant? Ho resumiré molt clar:

Estem en un moment crucial de la nostra existència com a poble. Per primera vegada hi ha una amplíssima majoria social que defensa el dret a decidir i una significativa majoria que a més a més es mostra favorable a un estat propi.

Molts sabem que l'estat propi és l'única possibilitat que té la nostra llengua, el català, perquè continuï existint amb tot el potencial de qualsevol llengua normalitzada.

Lamentablement, entre aquests molts, n'hi ha uns pocs que pensen que aquest escenari polític futur ha de ser el moment per a una mena de “passar comptes” amb el castellà, i eliminar-lo de les nostres vides, de la nostra societat. I això és una gran merda de quatre imbècils que no tenim perquè menjar-nos.

Tornem a la piulada inicial de l'Eduard: “Els que han xiulat Cruyff per parlar en castellà són la mena de gent que ens farà perdre el referèndum”

Durant una fase important de les nostres vides vam haver de reivindicar el català i el seu ús social com a part de la nostra militància. El predomini social que tenia el castellà feia que hagúessim d'apel·lar a l'ús social del català com a acte de militància. Vam fer el que tocava fer, i ho tornaríem a fer. Era el que tocava. Però ara, tal i com estan les coses, tots sabem que només una estructura d'estat pot aconseguir que el català sobrevisqui, i no com un acte de militància, sinó com un acte normal, de llengua pròpia i d'ús social habitual de TOT el país. La immersió lingüística ha fet que hàgim recorregut un enorme trajecte en aquesta reivindicació, però el que ens queda per recórrer és, encara, una immensitat.

Tanmateix molts entenem, hem entès perfectament, que aquest recorregut no l'hem de fer CONTRA el castellà. L'hem de fer AMB el castellà. Perquè el castellà forma part de les nostres vides, de la nostra societat i és un patrimoni del que en cap cas volem prescindir-ne!!!!

Tenim la sort de que el nostre país no hagi de triar entre una llengua o una altra, sinó de que puguem fer el país que volem amb dues grans llengües, el català i el castellà.

Jo vaig arribar a primer de BUP que no havia escrit una puta paraula en català. Al meu cole, el San Ildefonso, al barri del mateix nom, a Cornellà de Llobregat, mai no em van ensenyar el català, i el sabia parlar, però no el sabia escriure. El primer dia de BUP, a l'Institut Emperador Carles, a tocar de l'estació de Sants, el professor de català, ens va demanar que escrivíssim una redacció sobre el que havíem fet durant l'estiu. Recordo amb dolor aquell moment de pànic davant el full en blanc, no és la primera vegada que ho explico. Això és l'analfabetisme: tenir paraules al cap que no saps com escriure-les. Evidentment vaig suspendre. Però em vaig aplicar, i aquell primer curs finalment el vaig aprovar amb un notable.

I recordo perfectament com, mentre escampava campanyes en favor del català, a casa parlava sense cap problema en castellà amb el meu estimat pare, al cel sia. De la mateixa manera que tota la meva puta vida fins aleshores amb la immensa majoria dels meus amics parlava en castellà. A Cornellà, en català, només amb uns molt pocs amics, i amb la resta, la immensa majoria, sempre en castellà.

I què? Mai no ho vaig viure com un problema. I mai no ho va ser. I mai no ho serà.

Ah, potser sí, n'hi ha que han tingut la "sort" de criar-se en un ambient on pare i mare eren catalans de socarrel, i tots els amics al cole també, i parlaven català, i es pensen que els qui també parlem en castellà som una amenaça.

Doncs no, amics meus. I n'estic fins el pebrots d'aquesta actitud lamentable, absolutament minoritària, però lamentable i que no em cansaré de denunciar.

El nostre país és el que és i estem en condicions d'esdevenir un estat perquè hi ha una majoria formada de gent que ho vol. Vinguem d'on vinguem, nosaltres o els nostres pares. Si el catalanisme no hagués estat inclusiu, no estaríem aquí. Som on som perquè volem ser-hi AMB TOTS.

I el català esdevindrà la llengua que tots volem que esdevingui AMB el castellà! El castellà no és cap amenaça, tot el contrari, és una gran oportunitat, patrimoni, del nou estat català. L'única amenaça que té el català és que no tinguem un estat propi.

Tot el que fem, tot el que defensem i tot el que volem construir és AMB, no CONTRA.

I aquest és el nostre gran patrimoni i la nostra gran fortalesa! L'única possibilitat que tenen d'evitar que ens n'ensortim és que per la demència d'uns i la insistència dels altres, finalment entre tots aconsegueixin crear un clima de que no ho estem fent AMB, sinó CONTRA.

Per això dic i reitero que els pocs imbècils que avui han xiulat en Cruyff són això, uns pocs imbècils que, malgrat la seva imbecilitat minoritària, poden aconseguir carregar-se tot el procés. No podem menystenir en cap moment l'efecte devastador que pot arribar a tenir una minoria bojament imbècil. Per això cal pronunciar-s'hi amb absoluta contundència.

I per tot això cal, cada cop més, que els nostres líders reforcin el discurs que estan fent, de que el projecte de l'estat propi és un projecte que farem AMB tots i cadascun de nosaltres, i NO CONTRA ningú ni cap de nosaltres. Estic molt i molt tranquil i molt i molt orgullós, en aquest sentit, del que estan fent tant el president Mas com n'Oriol Junqueras.

Tot ho farem AMB, res no ho farem CONTRA. Queda clar? Doncs no emprenyeu, no ho feu impossible. El nou estat el farem AMB tots i ENTRE tots, amb independència del nostre origen o el dels nostres pares i amb respecte total a llengües i sentiments, inclosa la inevitable complexitat identitària. Ens n'ensortirem. No permetrem que quatre xalats d'aquí i tots els fillsdeputa d'allà ho rebentin. No permetrem que malbaratin el nostre somni que ja vivim com una realitat!