27S: Voy a ser una Rock'N'Roll Star #JuntsPelSí

Hoy lo hemos petao en el Passeig Lluís Companys, la Festa dels Candidats de Junts pel Sí! Miles i miles de personas una tarde-noche del último viernes de agosto.

Hace poco más de 20 años -parece una eternidad- ahí mismo, justo al lado de l'Arc del Triomf, ante la estatua de Pau Claris, nos concentrábamos para conmemorar el Corpus de Sang un poco más de un centenar de militantes independentistas. Recordábamos la heroica revolta popular que derivó en la primera República Catalana.

Pues eso. Que dónde hoy nos concentrábamos miles y miles de personas, muchos miles, para presentar públicamente la candidatura de Junts pel Sí, que en las elecciones plebiscitarias del 27S dará sentido y hará viable una lectura democrática, caso de ganar, de que la sociedad catalana quiere la independencia, hace poco más de 20 años éramos menos de 200 los que nos concentrábamos para conmemorar un episodio clave de la historia de Catalunya.

De ser extraparlamentarios, prácticamente testimoniales, a configurar una candidatura enorme por la independencia, de una transversalidad excepcional que va desde la democracia cristiana a la izquierda alternativa, este es el corto e intenso viaje del independentismo en estos últimos años. 

Tres factores determinantes del cambio:
Con el tiempo en las facultades de políticas se estudiará la complejidad de todo este fenómeno, ahora sólo apunto algunos de los factores más determinantes que a mi entender lo han hecho posible:

- el carácter inclusivo del independentismo. Al igual que la sociedad catalana en su conjunto, el independentismo catalán siempre ha tenido un inequívoco carácter inclusivo, en el que nunca ha importado el origen, sinó la voluntad de ser. Cuando miro a mi alrededor, a los camaradas con los que más años hace que milito, prácticamente en ningún caso nuestros dos padres nacieron en Catalunya, i en los casos en los que sí, los abuelos no. Y no he conocido nunca a nadie que se hiciera independentista para hacerse perdonar nada ni bajo ningún complejo. Todo lo contrario, nunca nadie en el independentismo me ha preguntado por mi origen o el de mis padres.

Curiosamente -o no- es desde el unionismo que no se ha cesado de invocar orígenes para fracturar la sociedad, para encadenarnos a una dependencia determinista, de la que no podríamos librarnos, y que condicionaría todo cuanto políticamente pudiéramos hacer. Así, para el unionismo, si nosostros o alguno de nuestros padres ha nacido fuera de Catalunya, no nos queda otra que resignarnos a ser saqueados por el estado, a que se espolie sin contemplaciones nuestro trabajo, a ser empobrecidos, a perder oportunidades de progreso y prosperidad, de más y mejor trabajo, a colaborar en la aniquilación de la lengua catalana y en general a hacernos cómplices necesarios, cuando no agentes activos, de este genocidio silencioso que sufre la nación catalana desde hace 300 años.

- En el momento en el que el independentismo, gracias a su carácter inclusivo, consiguió articular una propuesta política que no únicamente defendía la supervivencia de la nación catalana, sinó que configuraba un proyecto creible, tangible, de mejora de la sociedad en su conjunto, el independentismo empezó a salir del testimonialismo, para crecer y penetrar transversalmente en la sociedad.

La depredación insaciable del estado español del fruto del trabajo de todos los ciudadanos de Catalunya, cualquier que fuera su origen y cualquiera que fuera su ideología, es lo que abonó y fertilizó la sociedad para que el discurso independentista penetrara desde las élites hasta las clases trabajadoras, del campo a la ciudad, de catalanes cuyo linaje se remonta a generaciones hasta catalanes recién incorporados a la sociedad, ya sea en la emigración de los 60 o en la más reciente de los 90. El independentismo es la única propuesta que trata a todos los ciudadanos como adultos libres, capaces de valorar y de decidir.

El unionismo, en cambio, seguía actuando como cómplice necesario para la depredación salvaje del estado español del trabajo de los catalanes, y lo que aún es peor, configurando una única propuesta política basada en el determinismo. El origen determina lo que podemos pensar y lo que no, lo que debemos hacer y lo que no.  Para el unionismo la población con origen fuera de Catalunya es la carne de cañón que debe resignarse a ser empobrecida porque su misión en este mundo es garantizar la españolidad de Catalunya, y ante el honor de ser el garante de España, cualquier precio a pagar es bajo.

- Y el tercer factor determinante es que en ese momento en el que el independentismo supo enlazar con una propuesta de prosperidad para el conjunto de la sociedad, el estado español se enrocó. Cualquier otro estado con un mínimo de inteligencia política o emocional hubiera reaccionado con políticas para evitar que la cosa se le escapara de las manos. El estado español no, y reaccionó como siempre lo ha hecho, a la defensiva, considerando todo lo que estaba pasando como un "desafío" y confiando la resolución del conflicto, como siempre, a la fuerza. Nunca reconoció en la otra parte un conjunto de razones que estaban llevando a velocidad de vértigo a que el independentismo se convirtiera en la fuerza motriz de la política catalana. No. Para el estado esapañol era un simple "desafío", al que debía hacerse frente desde los valores que lamentablemente no han dejado de inspirar su "cultura de estado", o sea, desde el autoritarismo. No se negocia, se impone. No se escucha, se silencia. No se busca comprender, se busca intimidar.

Así las cosas esto es lo que creo explica que hoy, una tarde de un viernes de agosto nos hayamos concentrado en el Passeig Lluís Companys de Barcelona miles y miles de catalanes para apoyar la candidatura de Junts pel Sí.


Si la ceguera del odio no se lo impidiese habrían hecho muy bien los miserables que han promovido esa argumentación repugnante de los apellidos de la lista de Junts pel Sí en pasearse por toda la zona ordenada alfabéticamente con los apellidos de todos los miles de candidatos que nos hemos comprometido. Es vergonzosa la manera como el unionismo sigue apelando a nuestros orígenes con la única finalidad de encadenarnos a un determinismo conformista y sumiso.

Las 40.000 personas que hoy estábamos en la Festa dels Candidats ya nos hemos rebelado contra todo esto. Y ya nos hemos comprometido del todo para cambiarlo, para dar un futuro a nuestro país, a nuestra sociedad, a todos nosotros, a nuestros mayores, a nuestros hijos, a todos.

Al llegar me he dirigido a los mostradores de recogida de la documentación de "candidato". Era el primero que abría la agrupación alfabética de candidatos por sus apellidos: ABAD ESTEVE. También estaban mis hermanos. He recogido el sobre y he abierto el póster de candidato. Ahí estaban Raül Romeva, Artur Mas, Oriol Junqueras, Eduardo Reyes, etc y en el ángulo superior izquierdo yo, con la foto que incorporé al hacerme candidato, encima de la Harley, mirando la cámara con el dedo pulgar hacia arriba, OK!

Me he emocionado al verme así. Supongo que también el resto de miles y miles de catalanes de todo origen, lengua y condición que nos hemos hecho candidatos de Junts pel Sí.

Me ha parecido una manera muy bonita por parte de la organización de la candidatura de darnos protagonismo a todos, porque visualiza la realidad de lo que estamos haciendo. Junts pel Sí no es una candidatura de estrellas, de políticos, de académicos, de ilustres. Junts pel sí és una candidatura que los incorpora a la lista oficial representando una sociedad movilizada y unida por un objetivo: la independencia.

Los protagonistas del 27S y de todo lo que va y pase desde ahora hasta el 27S vamos a ser nosotros, todos y cada uno de los ciudadanos de Catalunya. Y esto es lo más grande que podíamos desear, ser nosotros mismos los protagonistas y responsables de nuestro futuro.

Raül Romeva, Artur Mas, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Eduardo Reyes, pondrán la voz pública a todos nosotros. Pero todos nosotros, cada uno de nosotros, también somos candidatos y debemos actuar como tales. No nos han convocado a participar, sinó a implicarnos. Y estamos implicados. En el ámbito local, en el ámbito comarcal, en las sectoriales, en nuestro lugar de trabajo, en la universidad, en el gimnasio, en el bar, en la calle, en la familia, con los amigos... somos candidatos. Hay que explicar todo esto. Las razones que nos llevan a querer la independencia porque sabemos que es el único futuro posible para nosotros mismos y nuestros hijos. Explicar que queremos la independencia porque somos hombres y mujeres libres, que defendemos nuestro derecho a ser y a pensar nuestro futuro sin que nadie pueda nunca más arrogarse el poder de encadenarnos sumisamente a un origen para saquearnos impunemente, para anularnos.

Sí, amigos y amigas. De ahora al 27S hay que darlo todo.

Vamos a ser unas Rock'N'Roll Stars

DONEC PERFICIAM

Represa post-vacances: davant les setmanes més decisives de les nostres vides

Final de les vacances. Retornat a Barcelona. La setmana vinent, de nou a treballar. Hem viscut un estiu molt atípic, d'alt voltatge polític. I les poques setmanes que ens falten fins el 27S, poca cosa més que un mes, seran les més intenses i decisives políticament que haurem viscut mai.

El 27S ens juguem si volem ser independents Sí o No. És el primer que hem de fer per assolir la independència. El 27S ens comptarem. I el resultat que surti de les urnes el 27S condicionarà de manera definitiva el nostre futur, com a mínim per un parell de generacions.

Hem d'estar orgullosos que finalment s'hagi assolit un acord per configurar una llista central de país pel Sí a la Independència. Això era el més important i decisiu que havíem de fer de cara al 27S i convertir aquestes eleccions en plebiscitàries.

La reacció histèrica i irada de l'unionisme a aquest acord és per si sola el millor termòmetre que podíem tenir per valorar el nostre encert. Sí. Hem fet el que havíem de fer. I ho hem fet molt bé.

S'ha configurat una candidatura extraordinària, excepcional. I des de moltíssims punts de vista:

- És excepcional perquè després de mesos d'una tensió insuportable i destructiva, el món de convergència i el món d'esquerra s'han posat d'acord per treballar junts i des de la complicitat i perquè han estat capaços de configurar una candidatura que no és una suma de sigles, sinó la més gran mobilització que mai ens hauríem imaginat per configurar una candidatura del Sí, que supera totalment els partits polítics i el seu tradicional tacticisme, per configurar una proposta teixida directament amb la societat civil i molt oberta, no segrestada pels partits i les seves dinàmiques. I això és molt i molt necessari que ho reconeguem i ho aplaudim als nostres partits, perquè en el moment decisiu han donat una autèntica lliçó de generositat

- És excepcional perquè els dos millors lideratges polítics que té el nostre país, el del President Mas i el de n'Oriol Junqueras han fet un pas al costat per deixar que la candidatura l'encapçalin personalitats independents que d'aquesta manera podien visualitzar molt millor que estem davant una proposta única, irrepetible, que només té per objectiu aconseguir els vots i escons suficients que acreditin que el poble de Catalunya vol la independència, ha votat sí a la independència. A més, tot està prou planificat com perquè si s'assoleix aquesta majoria parlamentària hi hagi un govern fort, amb un lideratge fort i les idees del tot clares per passar del Sí a la independència a fer realitat la independència. Cal, també en aquest punt, lloar molt i molt aquests dos líders extraordinaris i generosos que han demostrat ser en President Mas i n'Oriol Junqueras.

- És excepcional perquè una personalitat com Raül Romeva, que sens dubte estaria, des de qualsevol punt de vista, entre els cinc lideratges polítics de Catalunya més potents, és qui encapçala la candidatura, des d'una exemplar exhibició de compromís amb el seu país i de desacomplexament que ha estat decisiu perquè sigui substantiu únicament allò que ho és. Romeva prové del món d'Iniciativa, però sempre ha estat independentista declarat. Romeva ha estat exemplarment coherent amb les seves idees i el moment del país, i la manera com s'ha desmarcat dels seus antics companys ha ajudat moltíssim a la consideració plebiscitària del 27S, a que tothom pugui visualitzar que el que s'està votant és independència Sí o independència No. La ira amb que l'han atacat els seus antics companys, a banda de desacreditar-los políticament i personalment, és un dels exercicis més patètics de misèria política al que mai haurem assistit.

- És excepcional perquè la societat civil hi és present i implicada fins al moll de l'os. Tots hem estat d'acord sempre que l'autèntic motor del procés ha estat la fortalesa, decisió i vitalitat de la societat civil. Doncs bé, que na Carme Forcadell, la Muriel Casals i n'Eduardo Reyes estiguin entre els 10 primers de la llista és una evidència clara d'aquesta excepcional simbiosi que s'ha produït entre partits polítics i societat civil.

- És excepcional perquè la llista té representants, a tots els nivells, de bona part del millor talent que té aquest país, i que, amb la seva presència a la llista, ja sigui en llocs de sortida, ja sigui en llocs de tancament, han volgut evidenciar el seu compromís, i que hi són i que aportaran tot el seu extraordinari coneixement a aquest procés, des d'on calgui, des d'on els hi demanin, des d'on pugui ser útils. La presència de personalitats com Germà Bel (catedràtic d'economia de la UB i un dels majors experts europeus en infraestructures) encapçalant la llista de Tarragona, d'Oriol Amat (catedràtic d'Empresa de la UPF, que ha estat membre de la Comisión Nacional del Mercado de Valores i que és una de les persones de referència en el coneixement del teixit empresarial de Catalunya i del funcionament de les empreses) de número 7 a Barcelona, de Carles Viver (catedràtic de Dret Constitucional a la UPF, que ha estat membre del TC i que ha estat el cervell de tot el tema de les estructures d'estat), d'Elisenda Paluzié (degana de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UB), de Francesc Xavier Grau (ex-rector de la Universitat Rovira i Virgili) o de científics de referència internacional com en Pere Joan Cardona... tota aquesta presència té la voluntat de representar, de ser només un tast, del compromís extraordinari del millor talent que té el nostre país. Us recomano, en aquest sentit, que visiteu el blog de Científics per la Independència, on trobareu el compromís i les idees dels nostres investigadors.

- És excepcional perquè també ha volgut combinar la presència de personalitats de gran projecció mediàtica i internacional amb personalitats poc conegudes a nivell de mass media, però que són referents en molts altres àmbits, específicament en una dimensió cultural, intel·lectual, social i solidària. Així hi trobem des d'en Pep Guardiola, potser el nostre esportista més internacional i més exitós fins el Pare Manel, capellà de Barcelona conegut únicament per la seva incessant tasca social a favor i al costat dels més desafavorits, però també acadèmics que formen part del conjunt d'intel·lectuals que en aquests últims anys són els que han aportat gruix d'idees al procés, com en Salvador Cardús o artistes excepcionals que han posat veu i idees a tantes generacions de catalans com en Lluís Llach, que encapçala la llista de Girona.

- És excepcional per la seva transversalitat ideològica única. Només en una experiència com la de Junts pel Sí poden conviure-hi des d'un cap de llista provinent de l'esquerra alternativa, com en Raül Romeva fins el moviment socialcristià que representen Demòcrates de Catalunya, amb en Toni Castellà, passant per tot el ventall d'ideologies totes elles exemplarment DEMOCRÀTIQUES compromeses amb la llibertat de Catalunya, des dels liberals de CDC fins la socialdemocràcia i la nova esquerra que s'està configurant a l'entorn del món d'ERC, entre els que hi ha Toni Comín o Fabián Mohedano. Una llista en la que hi conviuen des d'en Joan Reig, l'abrandat i fogós bateria de Els Pets o el ja esmentat Lluís Llach, figura iconoclàstica també des del punt de vista de trencar amb tots els convencionalismes socials fins a «representants» emblemàtics de la Catalunya d'ordre, com poden ser l'insigne Vila d'Abadal, el Cavaller de Vidrà, inevitablement associat al llegendari món del carlisme català o la Núria de Gispert o en Raimon Carrasco, fill del fundador d'Unió Democràtica.

- És excepcional també perquè tots hauríem fet una llista diferent, tots hi tenim candidats amb els que ens hi sentim 100% representants i candidats als que no hauríem votat mai de la vida. Com a soci del Barça que sóc sé que tradicionalment fer d'entrenador a can Barça ha estat molt difícil perquè hi havia «tants socis com entrenadors». Fins l'últim soci tenia la seva visió de com havia de jugar l'equip, a qui s'havia de fitxar o quina havia de ser l'alineació. L'excepcionalitat de la candidatura de Junts pel Sí ha fet que el procés d'elaboració de la llista ens hagi convertit a tots nosaltres en «elaboradors» de llistes, ens hi hem sentit implicats, hem patit amb el que no ens agradava, hem patit amb absències, hem patit amb presències, etc. Però tots i cadascun de nosaltres ha petit per motius diferents a qui tenim al nostre costat. Perquè aquesta és l'excepcionalitat de la candidatura: fer el que mai s'ha fet, donar entrada al que mai fins ara havia entrat a candidatures electorals, sumar visions socials extraordinàriament diferents entre elles, seleccionar representants de la societat (acadèmics, intel·lectuals, artistes, esportistes, etc.) com a mostra d'un compromís més ampli... i que tot plegat tingués sentit, fos coherent, sigui capaç de sumar el màxim de suports i, si assoleix la victòria, pugui monitoritzar amb fermesa i convicció el procés.

Mireu, ho torno a dir: estem davant les setmanes més decisives políticament de la nostra vida, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu, com a societat. Oportunitats com la del 27S rarament en té més d'una una generació, i el seu desenllaç pot condicionar moltes generacions.

El caràcter decisiu no es configura perquè el resultat operi automàticament i generi conseqüències directes, sinó perquè el resultat és el que determinarà si el procés segueix endavant o no. Si Junts pel Sí no guanya o ho fa insuficientment, el procés naufragarà. Si Junts pel Sí obté la majoria absoluta el procés seguirà endavant, i viurem altres setmanes decisives, sens dubte. Però el primer assalt el tenim el 27S.

Davant el 27S ens trobarem dues grans actituds per part de l'unionisme:

- la que representen l'estat espanyol, els mitjans de comunicació, el PP, el PSC-PSOE, C's i Unió, que faran la campanya de la por, que no aportaran cap argument contra la independència que no sigui la por i l'amenaça.

- la que representa Catalunya sí que es pot, i el poti-poti aquest de Podemos, ICV, EUA, etc. que faran de tontos útils de l'establishment abocant totes les seves energies a negar el caràcter plebiscitari de les eleccions i a devaluar-les via convertir-les en unes eleccions autonòmiques qualsevol.

És molt i molt important des del nostre punt de vista que sapiguem respondre aquest doble repte. Al meu entendre per guanyar cal que aconseguim:

- imposar el relat del caràcter plebiscitari de les eleccions, de que el que estem votant és Sí o No a la independència i de que tot el que no sigui vot a qui explícitament defensa la independència es comptarà com a No.

- La gestió i el Govern que s'està votant són les de conduir el país a la independència si aquesta és la voluntat majoritària del poble de Catalunya. No hi ha cap altra possibilitat de gestió, menteix qui ho digui. El sistema autonòmic, pel que fa a Catalunya, ha col·lapsat. O triomfa el procés independentista que finalitza amb la creació d'un estat propi que gestioni tots els seus recursos i polítics en el marc del context europeu o s'avala l'espoli fiscal del 8% del seu PIB a Catalunya i tots els seus ciutadans per part de l'estat i passem a ser gestionats des d'una simple descentralització administrativa.

- Construir la majoria social per la independència ha estat un procés transversal. Quan vam fer la Via Catalana, des dels Pirineus fins l'Ebre no vam preguntar per com veia les coses o la ideologia de qui teníem al costat. Ens vam agafar la mà i vam construir una formidable unitat de nord a sud. Ara es tracta del mateix. Ara es tracta de construir una formidable «cadena» de vot que sigui reflex d'aquesta unitat i que sigui prou generosa i desperti suficient il·lusió i confiança des d'una persona socialment conservadora fins una persona radicalment alternativa. Units pel Sí, units per la democràcia.

- El vot moderat és una de les claus de la victòria. L'actual majoria social per la independència s'ha configurat no a partir dels que sempre hem estat independentistes, sinó de la gran bossa de vot moderat en el social que ha mobilitzat Convergència. El milió i pico de vot convergent prové majoritàriament de posicions no independentistes, i hi està arribant via el lideratge que està exercint el President Mas. Convergència, com a partit i en tots els seus líders, ha completat el seu viratge de l'autonomisme i peixalcovisme a l'independentisme explícit, i la mostra més evident és la candidatura de Junts pel Sí i haver-se desfet sense miraments de la sangonera espanyolista d'en Duran. L'èxit del 27S depèn en molt que aquest milió i pico de vot convergent, que és un vot moderat en temes socials, segueixi vinculat al procés, als seus líders (Mas) i al partit al que votava (Convergència). Aquest vot cal cuidar-lo molt més del que s'està fent. Molt més.

- Una altra clau de la victòria és la capacitat que tinguem d'arrossegar el vot independentista que històricament tenia ICV-EUA. Si aquells votants d'aquests partits quan eren enquestats eren sincers en la seva resposta afirmativa a si volien un estat independent, ara han de votar Junts pel Sí o CUP. Si no ho fan és que no volen la independència. Els hem de convèncer d'això. Crec que globalment aquest votant ja se l'està cuidant molt, fins i tot que en ocasions patim d'un cert acomplexament per cuidar-lo, que ens pot generar problemes, perquè el que no podem permetre és que la intoxicació dels poscos i el seu argumentari per destruir el caràcter plebiscitari independència Sí o No del 27S es quedi atrapat en els paranys i fangars que ens estan parant per tot arreu, amb la complicitat i el suport de l'estat espanyol i els mitjans de comunicació.

A tall de conclusions:

La nostra generació difícilment tornarà a tenir una oportunitat com la del 27S per assolir la independència. No podem fallar. No ens ho podem permetre. Hay que echar el resto. Hay que darlo todo. I ho hem de fer els que som militants indepes de tota la vida i els que han arribat al Sí a la independència abans d'ahir. I ho hem de fer per sobre de les nostres ideologies, units com vam fer a la Via Catalana, amb la mateixa actitud.

Us diré com sabrem si hem guanyat o no: Si el 27S a les 20:00 quan tanquin els col·legis electorals i a TV3 facin públics els resultats de la seva enquesta, si el formatget de Junts pel Sí s'enfila fins al 68 diputats o més, als ulls de tot el món es visualitzarà que Catalunya vol ser independent.

Si a més a més, amb la suma dels vots de Junts pel Sí i de la CUP se supera el 50% dels vots, la victòria gaudirà d'una legitimitat democràtica indestructible, inqüestionable.

Sensu contrario, si a les 20:00 el formatget de Junts pel Sí queda per sota dels 68 escons haurem perdut amb gairebé tota seguretat. El que donarà solidesa, confiança, seguretat, i una lectura inequívoca del Sí serà el resultat de Junts pel Sí. Això és el que entendrà tothom. Això és el que mirarà tot el món. Això és el que es valorarà directament per part dels governs de punta a punta del planeta. Si hem d'anar explicant que també cal sumar-hi uns altres escons i tal, com poden ser els de la CUP, estarem instal·lats en «el lío», en un terreny confús, insegur, poc clar. I ens giraran l'esquena. Ens quedarem sols amb les nostres sumes.

Vull dir amb això que el vot a la CUP no serveix? No, no vull dir això. El vot a la CUP serveix pel que serveix, que no és per a fer la independència. Pot servir per a ajudar a la independència, però no per a fer-la. En un país en el que ens perd l'estètica, el vot a la CUP és aquesta cosa estupendíssima que alguns troben molt güai de poder fer per no anar amb la massa, per singularitzar-se, per deixar constància del seu testimonialisme, de que prefereixen el «antes muerta que sencilla». El vot a la CUP no farà la independència. Però sí pot ajudar a la independència. Tots sabem que a qualsevol societat hi ha un sector que voldria estar fora d'ella o carregar-se-la, un sector antisistema. Si aquest vot es vehicula cap a la CUP, benvingut sigui, perquè sumarà al Sí. Igualment, si la CUP ajuda a que el vot dels estupendíssims d'ICV-EUA que deien que votarien sí a la independència no votin CSQEP i votin CUP, hauran ajudat i molt a sumar més Sí. Per tant la CUP té el seu espai, pot tenir el seu públic i pot ajudar al Sí, i a més a més té un magnífic cap de llista, com és Antonio Baños, i el bagatge de la feina del David Fernández per tal de tenir èxit en aquests dos àmbits de vot que haurien de ser els seus: els antisistema i alternatius més extrems i una part del vot d'ICV-EUA. Si la CUP suma al seu vot tradicional, aquests cent i poc mil més votants, aquests altres segments de vot, haurà ajudat molt i pot ser decisiu per arribar al 50% dels vots.

Ara bé, si la CUP es converteix en un vot refugi d'estupendíssims i estupendíssimes que abans havien votat o a ERC o a CDC, o a Solidaritat, o al que sigui, i ara volen fer-s'ho de güais, simbòlics i tal, estarem caminant cap a la derrota. Confio que això no passi. I voldria que tots aquests estupendíssims i estupendíssimes si opten per fer-ho es facin una selfie en el moment de la votació per poder-la emmarcar i així ensenyar als seus descendents «sóc tan güai que no em va importar no ajudar a la victòria per fer-m'ho d'estupendíssim/-a i col·laborar a la derrota».

Només Junts pel Sí pot fer la independència. Només Junts pel Sí garanteix visualitzar una victòria clara del Sí. Només Junts pel Sí pot governar el país en les convulsions que seguiran si som majoria. Fer la independència només ho pot fer Junts pel Sí.

Acabo com començava: estem en les millors condicions possibles i imaginables per guanyar. Ens queden unes poques setmanes. El 27S és l'oportunitat més gran que Catalunya ha tingut d'assolir la llibertat des de fa 300 anys. El 27S és l'oportunitat més gran que tenen i que mai tindran tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya de fer un país millor, més pròsper i més just, i no només per a ells, sinó també per als seus fills i les generacions futures.

Junts pel Sí. Junts per fer-ho possible.




Jo ja sóc candidat de Junts pel Sí. I tu?

De Lora del Río a The Foggy Dew, passant pel 27S

Jo, malgrat ser un xarneguet pota negra (pare murcià i mare catalana), estar a punt de néixer a Sevilla, créixer els meus tres primers anys i mig de la meva vida a Lora del Río, i després al barri de Sant Ildefons, Ciutat Satèl·lit, Cornellà de Llobregat, sóc un independentista provinent de l'independentisme (sí, en algun moment hem estat un exotisme, però existim!).

Sóc independentista perquè des que vaig tenir ús de raó política vaig considerar-me nacionalista català. Perquè els meus referents polítics sempre han estat els separatistes. Perquè sempre he estat disposat a fer el que calgués per la llibertat de Catalunya, per la independència, perquè aquest ha estat el meu motor militant des de sempre. I perquè sempre he considerat accessori tot el que no fos la independència de Catalunya.

Abans he dit «malgrat» únicament per emfatitzar el meu perfil vital i la meva militància indepe. Perquè si d'alguna cosa estic més que orgullós és dels meus orígens, del meu pare, de la meva família, del barri de Sant Ildefons. Per totes aquestes coses que jo sé que si ara mateix acabés d'arribar a l'independentisme tindria un perfil 100% dels meus admirats amics de Súmate, que són el millor que ens ha passat en molt de temps. Però això no és així. Jo vaig fer el click fa molt de temps. Hi vaig arribar de la mà de mon pare. Sí, un murcià que va acabar fent les seves classes a les escoles del barri de Sant Ildefons en català. Al començament no se sentia segur. Però s'hi va llençar. Sí, mon pare, algú que també deia aquestes coses tòpiques com «uno no es de donde nace, sino de donde pace». Algú que mai va renunciar ni amagar els seus orígens murcians, que va ser membre molt de temps de la Casa Regional de Murcia, perquè li agradava conversar amb «paisanos» seus sobre la seva terra, etc.

Però mon pare, en algun moment de la seva vida, va implicar-se definitivament amb la causa de Catalunya. Potser hi va arribar per la influència dels seus companys del PSUC, potser dels capellans de la parròquia, potser per prendre consciència de la repressió cap a qualsevol mostra de catalanitat, des de la llengua fins a la història i la cultura que patia Catalunya.

Sí, suposo que per a mon pare promoure un manifest, en el tardofranquisme, perquè a les escoles del barri, d'un barri pràcticament monolingüe castellanoparlant, també s'ensenyés a la canalla el català, que això li costés un cap de setmana detingut a Via Laietana denunciat per una mestra catalanoparlant i catalana d'origen. Suposo que tot això també el va acabar de conscienciar.

I així mon pare va ser el primer que em va explicar coses de la història de Catalunya, que em va passar llibres perquè els llegís i que em va portar al Fossar de les Moreres un Onze de Setembre.

Hi penso molt, aquests dies, en mon pare. Donaria el que fos perquè estigués vivint el que estem vivint. «Catalunya es tierra de misión», em deia. «hay que salir y explicar a la gente lo que es Catalunya y lo que pasa con Catalunya. Y hay que hacerlo uno a uno, con paciencia, porque la gente lo ignora todo, sobre Catalunya y sobre lo que para ellos representa ser ahora también catalanes». Això m'ho repetia una i altra vegada. Si visqués estic segur s'hauria fet íntim de l'Eduardo Reyes i estarien tots dos amunt i avall, explicant perquè la independència de Catalunya és el millor que ens pot passar a tots els catalans, sigui quin sigui el nostre origen.


I sí, així és com un xaval crescut a Lora del Río i a la ciutat satèl·lit de Sant Ildefons acaba essent, des de l'any 1984, militant independentista i passa del grup de la JOBAC de la parròquia a La Crida...

Fa uns dies compartia amb el meu nucli d'amics una foto: la meva acreditació de «Seguretat» de la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental) que es va celebrar a Barcelona, l'any 1985. Jo tenia 19 anys. Un pollito. I ja em van posar a «seguretat». Va venir gent d'Irlanda, País Basc, Còrsega, Sardenya, Bretanya, Galícia, etc.

Un dels irlandesos que vaig conèixer em va regalar una preciosa xapa que encara conservo «The Spirit of Freedom». Jo sempre havia tingut clar, suposo que per formació i entorn, que la no-violència era l'únic camí. Però això no vol dir que no sentís fascinació per tot el que implicava la lluita per la independència i la reunificació a Irlanda del Nord, i també per tot el que havia estat la lluita per la independència irlandesa al sud, De Valera, Michael Collins... la seva influència a Catalunya, amb Macià, Estat Català, Nosaltres Sols, Palestra, etc.


I ara de sobte ens trobem que hem arribat més lluny que cap altra nació sense estat de les que aquell 1985 participaven a la CONSEO. De fet els dos que més a prop ho tenim som Escocesos i Catalans, que no entràvem a cap de les travesses d'aquella CONSEO del 1985. És molt significatiu.

Sí, ho hem fet molt bé i ho estem fent molt bé. Em provoquen arcades aquests pocs (tot i que sorollosos) que encara es posen estupendíssims per menysprear el que estem fent, que se n'enfoten de la revolució dels somriures que estem protagonitzant. Hi ha un cert personal que prefereix que fracassem únicament perquè el fracàs els hi doni la raó. És molt trist, però és així. Gent que critica si fem llista unitària, però que també criticava llistes separades, gent que critica els polítics, però que també fa el burleta amb les personalitats de la societat civil que s'hi estan implicant.

Arribats aquest punt us podeu preguntar amb raó: «cap a on ens porta la xapa que ens està fotent l'Abad?»

He intentat dibuixar en paral·lel, no sé si encertadament, dos escenaris diferents de lluites per l'emancipació nacional. Com he dit abans, a Catalunya, gràcies a que l'independentisme català va abjurar de la violència, els últims anys hem pogut avançar molt més que a les nacions sense estat els moviments d'alliberament nacional de les quals van practicar la violència.

Sense cap mena de dubte haurem de mantenir el to cívic, pacífic i no violent. Però, a diferència del que s'esdevé des del 2012, en el post 27S també haurem de fer front a situacions de conflicte, que requeriran una predisposició, fermesa i coratge per al que també ens hem de mentalitzar.

D'una manera o una altra ens acabarem jugant el nostre futur col·lectiu en la capacitat de mobilització i en la nostra fermesa en condicions d'un entorn de conflicte. Al click de la desconnexió li seguirà una reacció de l'estat espanyol que pot implicar des de la suspensió de la Generalitat a l'empresonament del President de la Generalitat o l'aplicació implacable per anul·lar amb un simple decret el nostre autogovern i la nostra capacitat de gestió sobre competències tan bàsiques com la de seguretat, de la dement i protofeixista llei de «Seguridad Nacional» rencentment aprovada.

De la manera com reaccionem davant de tot això dependrà el nostre futur col·lectiu. I ho farem sent fidels als valors que ha caracteritzat el moviment independentista tots aquests anys: amb civisme, amb la no-violència per bandera, amb exemplaritat democràtica.

The Foggy Dew és una preciosa balada irlandesa que commemora l'aixecament de Pàsqua del 1916 contra la dominació britànica. Tot i que en un primer moment la força del govern britànic aconseguí sofocar la rebel·lió, fou una victòria absolutament pírrica, i molt poc temps després el govern britànic i els electes irlandesos ja estaven negociant i donant carta de naturalesa a la independència d'Irlanda.

Hem fet el més difícil, que era superar 7 mesos autodestructius per parir la llista electoral més potent que mai hauríem pogut somniar pel Sí a la Independència. Ara no descansarem ni un segon per aconseguir el màxim de vots per a l'única candidatura que ens pot portar a la independència, la de Junts pel Sí.

I a partir del 27S sabrem estar al costat del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat en totes les passes que facin per portar el nostre país a constituir-se en un Estat independent.

I sí, hi haurà un «click», hi haurà un moment que desconectarem, hi haurà un moment que l'estat espanyol ens voldrà reprimir, però nosaltres ens mantindrem ferms, aguantarem, hi serem, no cedirem. I no abandonarem mai els valors cívics, pacífics i democràtics que caracteritzen el nostre moviment.

I llavors ja haurem guanyat. És igual el que faci el govern espanyol. És igual si decideix fer front a un problema polític per vies autoritàries i fins i tot és igual si aquesta resposta autoritària proporciona alguna victòria pírrica al govern espanyol. Si la voluntat majoritària democràticament expressada pel poble de Catalunya és ser independents, ho serem. Això és l'únic que compta.
DONEC PERFICIAM