Y UN PAR DE HUEVOS DUROS!

Crec que sobre la situació del procés ja he escrit tot el que podia escriure amb un cert sentit.

El resum seria que del 9N ençà l'hem cagat tant i tant, que se'ns ha tancat la finestra d'oportunitat que teníem, hem perdut l'ocasió de fer-ho bé, de prendre les decisions adequades, i ara estem en un escenari en el que ens haurem de conformar amb prendre la decisió menys dolenta de totes les possibles.

Des d'aquest punt de vista, la perspectiva analítica canvia, i molt. Alliberats de la pressió per prendre la decisió més adequada, ara només hem de pensar en quina és la menys dolenta de les possibles. El que ens responsabilitza és sempre haver de prendre la decisió correcta. Quan això ja no ho podem fer, com és el nostre cas, especular sobre quina és la menys dolenta li treu molt càrrega de responsabilitat.

És la puta vida, my friends. Posem el cas que viviu en parella, la finestra d'oportunitat és el projecte que es comparteix, tenir fills, tenir una casa, prosperar, etc. La decisió correcta és no enganyar la parella, des d'un punt de vista de dimensió moral i projecte compartit. Un cop estem en l'estat de posar-nos banyes, i aneu follant por ahí, ja s'està en un escenari de prendre la decisió menys dolenta. Si enganyo la meva parella, com a mínim que sigui amb una tiarra o un tiarro que tranquil·litzi la miniconsciència que quedi justificant-vos que no podíeu deixar passar l'ocasió de follar-vos-la-el... Perquè és clar, si enganyeu la vostra parella i ho feu amb un autèntic saldo, o algú tan proper que us estarà tocant els ous permanentment, no només no haureu pres la decisió correcta, és que estareu en la pitjor de les decisions, carregant-vos el projecte en comú, amargant-vos la vida i sense que ningú entengui perquè ho heu fet.

Però deixem-nos de follar, i tornem al procés, és a dir, a com estem, és a dir, ben follats, vaja, que se'ns han follat. Sortíem del 9N com els putos amos, i dos mesos després estem en la puta rue, desnonats, acomiadats i la parella se n'ha anat amb un altre. Així ens sentim.

I només encertem a balbucejar KA PASAO????

Pues que ens ha pasao un tren por encima, xato! El tren de la història que acabem de perdre.

Però PER QUÈ???? COMO HA SIDO ESO???? Doncs perquè ens hem quedat en la pantalla que si galgos o podencos, en la pantalla que si guanyar la guerra o fer la revolució, en aquesta trista pantalla en la que tantes i tantes vegades ens hem quedat enganxats com a poble.

Sí, hauria estat fàcil fer un «LO MEJOR ES ENEMIGO DE LO BUENO» i dir, què collons, vam pactar el 2012, ens ha funcionat, hem arribat fins aquí, tenim el 9N, tenim dos lideratges potents com el del President Mas i el de l'Oriol Junqueras, tenim la societat civil al darrere, li fotem collons, convoquem unes plebiscitàries a les que hi anem junts, ens traiem la poctlla (gràcies, senyor Llimó de Gràcia per la precisió ortogràfica) i fins al final, amb dos collons. A guanyar!

Però no. Això hauria estat massa fàcil. Això només era «bueno». I nosaltres som catalans, perfeccionistes de mena ni que no hàgim guanyat res des de fa 300 anys. I havíem d'ensopegar amb el clàssic «quítame allá esa paja» (s'entén que de l'ull), i havia de sortir aquell cuñao que algú havia dit que existia que algun dia deia que havia votat ERC i que ara, segons la cosina de la portera del pis on viu la seva germana, votaria Podemos. I és clar, PAREU MÀQUINES!!!! que perdem un vot cuñao! I tothom a buscar el vot cuñao. Y donde está el cuñao? I el cuñao que no apareixia. Estarà indecís, va dir un. Oh! El cuñao està indecís! I som-hi, tots a buscar el cuñao indecís que potser votaria Podemos després que potser hagués votat ERC. I així.

Clar, quan van començar a aparèixer altres cuñaos la situació ja va ser de camarote de los Marx. Tu, que em diu l'amic del cunyat de la meva dona que si aquell va a una llista ell no vota. I l'altre, doncs a mi em diu el cunyat del gendre de la sogra de la meva veïna que si aquell altre hi va ell tampoc vota.

I així han passat dos mesos. I ja no queda res del 9N. I hi ha més punyals volant que estrelles en el cel. I més val que passem pàgina.

Els dos únics escenaris que tenim pel davant ara mateix són tots dos dolents, o molt dolents:

- Escenari 1: vista la impossibilitat de configurar una candidatura de país, el President decideix, malgrat tot, convocar eleccions. Tothom hi concorre com si fossin unes eleccions normals, posant la ideologia pròpia i la diferència amb els altres com a divisa. Fem, com a molt -ho ha exigit l'ANC-, una mica el paripé de dir alguna cosa que ens permeti fer-nos unes palles que estem fent unes plebiscitàries. Ens degollem i traiem els ulls durant la campanya: que si aquests són uns corruptes, que si aquests són uns irresponsables, que si tu, que si jo... I així ens plantem una freda nit de diumenge de març amb una patacada monumental de tots, amb incapacitat de poder formar un govern CiU (o el que en quedi) i ERC (o el que en quedi). Amb cap possibilitat de fer una lectura del resultat en termes plebiscitaris. Amb un Parlament atomitzat a la israeliana, amb els Potemos per allà al mig cantant L'Estaca mentre entren a celebrar-ho amb Jiménez Losantos abraçat a Jiménez Villarejo. I davant l'estupefacció general de la part del món que encara estigués mirant a aquestes alçades què collons fèiem, al contemplar la devastació que nosaltres mateixos ens hem infringit: Convergència trinxada, el President Mas esbudellat, ERC pitjor que si estigués de Resacón en Las Vegas, Junqueras a punt de batre el rècord Guinnes de discurs en bucle exigint coses a tothom, la CUP por ahí a veure-les venir i donant les bones nits a Palestina, Kurdistan, poble Saharaui, mentre es van apunyalant pel darrere al crit de «boti boti boti XXXXXXXXXXX el qui no boti», i un llarg etcètera de calamitats.

- Escenari 2: vista la impossibilitat de configurar una candidatura de país, el President decideix no convocar eleccions i mirar d'esgotar la legislatura fins la tardor del 2016. El hàstag «PresidentVolemVotar» ho petaria. La xarxa bulliria d'activitat: uns que si és culpa vostra, uns altres que si us ho heu carregat vosaltres, els de més enllà que no, que els qui us ho heu carregat sou vosaltres, que si botiflers, que si irresponsables, que si... QUE PUM QUE PAM. Junqueras sortiria ràpidament a fer una roda de premsa plena d'exigències i hi aportaria el punt sentimental amb alguna llagrimeta. Iceta n'improvisaria una altra per dir que s'ofereix pel que calgui però si es fa servir preservatiu, lubricant i s'aporta un certificat de bona conducta constitucional. La Camacho intervindria 48 hores després des d'algun after de la ciutat, dándolo todo i desBOTOXnada. Duran i Lleida correria a retornar la quota d'alta del col·legi d'advocats i, en una emissió especial 24 hores amb en Cuní ens explicaria que ell ja ho deia, amb un somriure d'orella a orella. El David Fernández es tancaria a fer recompte de samarretes calculant plenaris fins els 2016. I el Riverita diria que tant si votem com si no votem estem fracturant la societat.

Tant en l'escenari 1 com en l'escenari 2 Rajoy encendria un puro.

I no m'ho preguntareu, i si ho feu no ho sabré, però ja us ho dic, preu per preu començo a pensar que l'escenari 2 és menys dolent que l'1.

L'escenari 1 ho dinamita tot. Fa saltar pels aires l'autoritat del President. Fa realitat un deliri generat en un estat paranoic, quan a algú se li va acudir aquell mantra de que el nou 9N no generava un mandat democràtic i calia, ja, immediatament, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara... unes eleccions. Per a fer què? Doncs per a fer unes eleccions. Mon pare m'explicava una entranyable anècdota del món caciquil murcià, quan uns pocs terratinents tenien tota la terra. Hi va haver una vaga de jornalers, molt dura. Per intentar dinamitar-la, un dels cacics va agafar un dels seus lacais i el va enviar a l'assemblea de jornalers, amb una consigna: rebentar-la. «Tu protesta per tot i oposa't a tot», li va dir. El lacai se'n va cap a l'assemblea i tan bon punt s'inicia comença a cridar «protesto!», i tan anava cridant que protestava que li pregunten, «pero por qué protestas?» i el lacai va respondre «Coño, protesto porque protesto, o es que no voy a poder protestar?!, y protesto y protestaré más y protestaré todo lo que me salga de los huevos». I sí, van aconseguir rebentar la vaga.

Doncs això. Fem unes eleccions i fem-les ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara. 

Un moment: unes eleccions per a fer què? Doncs per a fer unes eleccions, o és que no podem fer unes eleccions?

I tant que sí, fills meus, si ens podem passar la puta vida fent eleccions. Però per a fer què? «Per fer la independència!». Ah, vale. Alguna cosa més, alguna explicació seqüencial més? «Sí: fem unes eleccions, les guanyo, i som independents». Ah, vale, no sé com no se m'havia acudit abans.

Jo entenc que aquell programa de Los Chiripitiflaúticos que feien a la llavors única TV, la TVE, ens va marcar molt a aquella generació, però no sabia que fins a tal punt.

Fills meus, ovelles del ramat de Nostre Senyor que pasturem per aquesta bonica terra de Catalunya, el infierno existe. I la frimavera. I el ferano. Sembla mentida que havent portat un full de ruta tan sòlid com és el que ens porta al 9N, ara ens llencem als braços del «perquè sí» sense cap altra reflexió que no sigui que les eleccions ho arreglen tot.

Les eleccions no arreglen res si no és que prèviament hem treballat molt per saber com volem que vagi tot, i ho tenim tot pensat, calculat, i fins i tot lligat abans de fer-les. Perquè, i el debat comença a ser cansino, les eleccions són només un mitjà, no un objectiu.

L'objectiu no és fer unes eleccions, sinó la independència. I només té sentit fer servir un mitjà quan sabem quin ús en volem fer, quin resultat n'esperem i com pensem obtenir-lo. I si hi ha alguna cosa clara ara mateix és que no tenim ni puta idea del que hi ha, esperem o farem després d'unes eleccions. Si algú s'ho mira amb ulls empírics veurà que el punt de partida des del que volem abordar unes eleccions que volem que siguin el mitjà per a la independència és que NO ESTEM D'ACORD EN RES, que no hi ha cap acord bàsic en res. Que tot el que fem i diem ho fem i ho diem no per estratègia, sinó per oposició al que ha dit que vol fer l'altre. I que portem un mes repartint-nos llenya entre nosaltres de la manera més patètica possible.

Sincerament, no té cap sentit que vulguem fer front al repte de les nostres vides en les actuals condicions. És com si tinguéssim l'oportunitat de passar una nit amb el nostre mite eròtic pel que ho donaríem tot i ens hi presentem d'empalmada de tot el cap de setmana i borratxos com una cuba.

Si anem ara a unes eleccions, tal i com estan les coses, està escrit i és profecia que ens carreguem el procés, ens carreguem CiU, ens carreguem al President, ens carreguem ERC, ens carreguem el lideratge d'Oriol Junqueras i aboquem el país a una ingovernabilitat tràgica.

I sent tot això greu, gravíssim, letal, encara hi ha coses molt pitjors que passaran si anem ara a unes eleccions: que parlarem de tot menys de la independència. Que farem tota la campanya treient-nos els ulls els uns als altres, marcant perfil i fent discurs a partir de les diferències amb els altres i intentant matxacar l'altre per intentar rendibilitzar al màxim les opcions pròpies. És un fet també que ens mengem Podemos en el seu moment zènit d'aparició mariana més virginal, i tot i que no té una afectació al vot indepe, sí la pot tenir en mobilitzar el vot unionista i fer més fonda encara la divisió entre les opcions del bloc indepe. És un fet també que sense poder fer campanya en positiu per la independència, sinó en negatiu en relació als altres, serem incapaços de fer bascular el vot potencial cap a posicions independentistes. És un fet també que la societat civil, que ha liderat el procés fins ara, tindrà enormes dificultats per participar-hi, i perdrem aquest potencial descomunal de mobilització. És un fet també que la divisió generarà inseguretat, i que la inseguretat és el que més pot desmobilitzar el nostre vot. És un fet també que perdrem tot el vot que votaria indepe en un referèndum però que en unes eleccions de partits votarà els seus, ni que siguin partits i vots que no podrem comptabilitzar com a Sí a la independència. És un fet que els dos mons que són els pilars bàsics del procés, el convergent i el d'esquerra en sortiran afeblits, i amb el seu afebliment es col·lapsarà el procés i es farà ingovernable el país, prim i feble des de tots els punts de vista per fer front a qualsevol dels reptes, per petits que siguin, que tindrem pel davant.

Eleccions ara, tal i com estem, és la derrota segura i el col·lpase total del procés i del país. De les dues opcions dolentes que tenim pel davant, crec que és la més dolenta.

El segon escenari, no convocar eleccions i esperar-se a fer-les la tardor del 2016 inicialment a mi em semblava igual de letal. Però donant-hi voltes veig que, tot i ser també evidentment una solució dolenta (ja no n'hi ha de bones), potser ens permet salvar alguna cosa.

Està clar que si el President no convoca eleccions ara el ciri que es muntarà serà dels que fa història. Però això durarà com a molt un mes o dos. A partir d'aquest punt les coses es reconduiran. CiU patirà un calvari al Parlament, però serà un calvari que amb el temps també s'anirà reconduïnt, atès que ERC i les CUP no poden estar permanentment votant amb PP i C's contra el Govern. Després d'un parell de mesos de tempesta, arribarem al maig i a les eleccions municipals esgotats. ERC intentarà convertir-les en plebiscitàries, però no podrà. El desgast dels mesos previs i la fortalesa municipal de CiU -que és on més s'ha renovat- ho farà impossible. Qui més patirà serà el PSC-PSOE. Les forces emergents des de la immaculada concepció política al voltant de Podemos, etc. entraran en joc, i perdran la seva virginitat: caldrà prendre decisions, formar majories, buscar aliances, etc, a casa nostra i arreu l'estat. Després vindrà l'estiu, i res. I després ja les eleccions espanyoles, tardor del 2015. Aquí sí que CiU pot patir, però també és una oportunitat, de liquidar Duran i de fer alguna cosa agoserada. ERC estarà afònica de tant repetir «eleccions, eleccions» i no proposar res més. I el resultat de les eleccions espanyoles pot convertir Espanya en un autèntic caos. Sens dubte una de les coses que passaran serà que tant PSOE com Podemos hauran de prendre decisions, que els desgastaran, tan si PSOE configura bloc amb PP de «salvación nacional» com si Podemos entra a governar amb el PSOE i totes les seves motxilles. I encara faltarà un any fins les eleccions catalanes. No hi haurà res de federalisme ni poctllas de reforma constitucional i els Podemos hauran perdut la virginitat i s'haurà fet evident per tothom que la vida sigue igual. Més enllà d'això el que passi en aquestes eleccions ens la porta fluixa.

Un any després, finals de novembre del 2016 Catalunya tornarà a votar. Hauran passat dos anys des del 9N del 2014. En aquell moment ERC ja no estarà demanant eleccions, perquè hi seran a la força. La situació econòmica o haurà petat del tot, cosa que no ens va malament en termes de mobilitzar vot independentista, o haurà millorat i el President Mas podrà rendibilitzar l'esforç de gestió d'aquests anys. En aquest període el procés s'haurà refredat, això és segur. Si no s'ha congelat, serà el moment de plantejar una decisió madura al poble de Catalunya, i de votar-la.

Fins i tot s'hi podria arribar en un escenari més encoratjador. Si tots estem d'acord que s'han de crear estructures d'estat clau, i hi hagués un compromís clar per fer-ho, per què ERC no hauria d'entrar al Govern i treballar plegats per crear-les? I així arribar al 2016 i votar independència des de la tranquil·litat, la confiança, amb totes les garanties, amb totes les seguretats, amb tota la feina de propaganda que ens cal fer a favor de la independència feta? Jo no ho trobo tan bèstia. Passat el cabreig que pillarà ERC si no hi ha eleccions, no es pot passar dos anys remugant. Potser llavors tindrem la gran oportunitat de que tothom es deixi de tonteries i s'arromangui i es posi a treballar. Ens posem les piles per crear estructures d'estat que no hem fet (segons ERC per culpa de CiU, segons CiU per no ser possible fins aleshores) i posem la maquinària propagandística a favor de la independència a treballar a tot drap.

També pot passar que el Govern Espanyol ens col·lapsi, econòmicament, legislativament, competencialment, etc. Bé, si això passés, i quan passés ja haguéssim superat la fase actual de portar-nos la contrària com a tota proposta política, seria possible articular una resposta unitària i cada cop més inclusiva que ens permetés prendre les decisions oportunes a cada moment des de la co-responsabilitat, i no des de la competència. A més a més ICV-EUA hauria implosionat, el que seria una oportunitat d'or per al bloc sobiranista de, a partir del lideratge independentista de Raül Romeva, articular alguna proposta que falqui en el Sí el votant que si votem ara perdrem. Podemos ja seria una anècdota com ho fou en el seu moment Ruiz Mateos. I Ciutadans continuaria generant casos de corrupció sense haver tocat poder i barallant-se amb UpyD per veure qui és més nacionalista espanyol.

Per tant, al meu entendre, i partint de la base que ja només podem optar entre una decisió dolenta i una de pitjor, l'única possibilitat de salvar, ni que sigui pels pèls, el procés, és fer les eleccions de la independència la tardor del 2016. Igual ens en sortim....

Y UN PAR DE HUEVOS DUROS

(que tingueu tots un bon any 2015, que Déu hi faci més del que hi hem pogut fer nosaltres, però que ens doni salut per a veure-ho i per a viure-ho amb tots els que ens estimem. I què collons, que em moro de ganes de que estiguem treballant tots junts, com ho vam fer el 9N, per l'objectiu que compartim)

Balanç del 2014: les claus de la situació i de les perspectives

Escric aquest post que és 27 de desembre del 2014. Ja hem passat Nadal i Sant Esteve, i estem a les portes de tancar un dels anys més intensos políticament de les nostres vides. M'hagués agradat escriure «decisius», enlloc d'intensos, però dissortadament, i quan tot semblava que aquest seria l'adjectiu més adequat, del 9N ençà la trajectòria que portàvem ha patit una -per dir-ho suaument-frenada brusca, d'un abast i d'unes conseqüències totalment imprevisibles a hores d'ara.

Els tres fets clau políticament del 2014:

1. L'any del Tricentenari ha estat fins el 9N l'any més intens del procés sobiranista, i s'han assolit unes fites que semblava ens situaven a les portes del tram final del procés independentista. L'espectacular V de l'Onze, que va omplir de punta a punta els carrers de Barcelona va tenir enguany una especial transcendència. Sortíem d'un estiu molt complicat, en el que el cas Pujol, amb tot l'enorme impacte que havia tingut per la dimensió del personatge, havia estat salvatgement usat, exprimit, per tots els mitjans de comunicació espanyols per a desacreditar el procés independentista. Va ser una operació perfectament planificada i executada que tenia per finalitat fer punxar «el globus independentista», desmobilitzar. Aquesta situació va traslladar dubtes sobre la capacitat de mantenir la mobilització d'altres anys. Si els hi haguéssim donat un mil·límetre d'argument per dir que hi havia hagut menys gent que els anys previs, haurien caigut sobre nosaltres en tromba.

Però no els hi vam donar cap oportunitat, i altre cop una mobilització espectacular, multitudinària com les anteriors, exemplarment cívica, pacífica i democràtica va llençar un missatge inequívoc a tot el món: Catalunya vol decidir el seu futur, i vol que aquest futur sigui la independència.

Unes declaracions de finals d'agost del bocamoll impresentable de l'Enric Millo van posar el punt exacte del que estava passant «Si la V és menys nombrosa que la Via Catalana del 2013 serà un símptoma que el globus s'està desinflant». Això és el que esperaven, desitjaven i pel que tots els aparells de l'estat (inclosos tots els mitjans de comunicació estatals i alguns de Catalunya) treballaven. I això és el que no va passar. De manera que, sensu contrario, com que no va ser menys nombrosa, va ser un símptoma clar que no es desinflava res i que malgrat totes les turbulències de l'estiu, es mantenia la mobilització, sense fissures, sense concessions.

2. El segon fet cabdal de l'any 2014, i aquest a més a més podem considerar-lo el més important dels darrers 300 anys, va ser el 9N. Per primera vegada en 300 anys Catalunya votava per la seva independència. El 9N va ser un èxit espectacular, de transcendència històrica si no ho haguéssim espatllat després. Va ser un desafiament en tota regla a l'estat. Va implicar una mobilització de recursos i voluntaris sense precedents, amb una organització impecable. I es van assolir unes xifres de participació impensables, fregant els 2,5M de votants, amb gairebé 2M de vots per la independència. L'impacte internacional del 9N va ser espectacular. Centenars de mitjans de comunicació, tots els mitjans de comunicació internacionals de referència, i un missatge positiu i inequívoc: Catalunya havia desafiat l'Estat, Catalunya havia desobeït l'Estat, i Catalunya havia votat inequívocament per la independència.

Una corrent d'energia com mai havíem sentit va recórrer aquell dia el nostre país i la seva gent de punta a punta. Tot era il·lusió, orgull, satisfacció i un sentiment de seguretat i confiança sense precedents en tots nosaltres i el que estàvem fent.

Hi havia hagut, però, enmig d'aquell èxit que ho desbordava tot, un primer símptoma, molt greu i evident, d'un problema intern que amenaçava amb emportar-s'ho tot pel davant.

Alguna cosa molt greu estava passant a ERC i amb ERC, que s'havia situat en un estat mental i polític desconegut fins aleshores, sense cap confiança en cap dels altres agents fins aleshores implicats en el procés, singularment amb CiU, el President Mas i el Govern, i que es traduïa en tot un seguit de decisions tan imprevistes com imprevisibles. Aquesta situació ja va estar a punt d'emportar-se pel davant el 9N, quan ERC es va aixecar de la taula de partits i va dir en un comunicat de premsa que «el govern RENUNCIAVA al 9N». El 9N es va salvar miraculosament gràcies a la intel·ligència i determinació del President Mas i a la responsabilitat de la CUP. Però aquest marc mental que va portar ERC a aquest error monstruós en la valoració del que estava passant i que va estar a punt de fer saltar pels aires el més gran que hem fet des del 1714, està a l'arrel del drama en el que, del 9N ençà estem instal·lats, en aquest estat d'estupefacció, desil·lusió i col·lapse.

3. I aquest és, dissortadament, el tercer fet polític que haurà marcat el 2014, aquest col·lapse en el que tots estem sumits per la distància, desconfiança i diferència de propostes dels principals agents polítics que fins ara han liderat el procés. Davant l'estupefacció generalitzada, ERC va culminar una llarga llista d'errors polítics continuats des de la prèvia del 9N plantejant una proposta política per al procés sense pràcticament cap punt de coincidència amb la plantejada pel President Mas i assumida per la força política majoritària fins ara (CDC) i l'Assembla Nacional Catalana, que ha estat l'entitat cívica i social que fins ara havia liderat i impulsat el procés. En aquest punt estem i així sembla que acabarem el 2014.

 Una prèvia necessària per entendre el que després explicaré

Abans, però, reiteraré la meva visió personal, sense la qual crec no es pot entendre part de l'anàlisi i, sobretot, es pot fer una lectura equivocada del que dic i perquè ho dic.

En el procés en el que estem hi ha dues formacions polítiques i una associació cívica que són les veritablement clau: CiU i tot el món convergent, ERC i tot el món d'Esquerra i l'Assemblea, l'ANC. No són els únics, evidentment, però sí són els clau. A nivell polític també tenim la CUP i tot el món que gira al voltant de la CUP, que s'ha demostrat molt important, i a uns altres nivells, també partits polítics com Solidaritat o Reagrupament han treballat en aquest espai i, sense reflex en els seus partits polítics, hi ha hagut polítics d'indubtable influència en el procés, com Raül Romeva i aquest degoteig de figures del PSC que s'han acabat decantant cap al sobiranisme. En l'àmbit cívic el paper clau de l'ANC és inqüestionable, atès que des de l'Onze del 2012 i aquella primera mobilització que va convocar, ha estat qui d'una manera més clara ha liderat el procés, pel damunt i pel davant dels mateixos partits polítics, que n'han anat a remolc. Però també hi ha altres organitzacions molt important i amb espais propis d'indubtable transcendència, com són Òmnium (amb qui l'ANC va configurar la plataforma ARA ÉS L'HORA de cara al 9N), com és Súmate (l'organització cívica amb un major caràcter estratègic en aquests moments) i tot un estel d'associacions, entitats, etc. que s'han sumat a aquest moviment cívic, com el món casteller.

Des d'un punt de vista polític, la independència només és possible amb CiU (CDC si m'apureu, tot i que no tinc cap dubte que la gent d'Unió i les sigles també seguiran, al marge d'en Duran) i amb ERC. ERC és el partit que sempre hi ha estat, en l'independentisme, i CiU és la formació que ha anat virant fins assumir la independència com a objectiu i que amb aquest viratge és el que ha fet possible, donat cos i força, a l'actual majoria social per la independència. CiU i ERC són per tant, els dos pilars del procés des del punt de vista polític. No hi pot haver independència sense aquests dos móns, i, alhora, cap dels dos móns és prou fort ni ho serà com per arribar-hi en solitari.

CiU i ERC són indispensables, els necessitem i es necessiten. Per això desitjo que a tots dos les coses els hi vagin bé, i per això no desitjo cap mal a cap de les dues formacions. Els problemes en qualsevol de les dues formacions són automàticament problemes per al procés, ens afecten a tots i ho afecten tot. No crec que hi hagi ningú tan boig com per pensar que pot arribar a la independència en solitari, sense comptar amb l'altre. I aquests bons desitjos, aquesta necessitat que hi ha de que les coses a CiU i a ERC els hi vagin bé i no tinguin problemes, la trasllado a l'ANC. Qualsevol problema que hi hagi a l'ANC serà un problema i molt greu, per al procés, que tampoc ens podem permetre.

Què és el que està passant?

L'actual situació de col·lapse s'explica formalment perquè ERC va fer una proposta política de full de ruta que s'oposava radicalment a la que havia plantejat el President Mas i validat l'ANC. Per simplificar o reduir-ho a la part més evident del desencontre, Mas (i al darrere CDC) i ANC han apostat per una candidatura central de país pel SÍ a la independència, que aplegui el màxim nombre de forces polítiques, societat civil i personalitats rellevants de la nostra societat, mentre Oriol Junqueras i ERC aposten per llistes polítiques separades, cada partit la seva, amb els seus entorns habituals. Al darrere d'això hi ha la consideració excepcional d'aquestes hipotètiques eleccions com a plebiscitàries, on el vot quedés identificat clarament com un Sí o com un No, davant unes eleccions on això hi sigui, però hi siguin també tots els altres elements de caràcter ideològic i de confrontació política convencional.

Aquesta discrepància, forta, rellevant, amb conseqüències, no és, però, i això és el més important de tenir en compte, el principal problema que tenim, només és un dels símptomes més extrems amb què s'ha manifestat fins ara.

El gran problema que té ara mateix el procés és aquest estat de desconfiança irracional en el que s'ha instal·lat ERC en relació a Mas, el Govern i CiU. El gran problema és el marc mental en el que està instal·lada la direcció d'ERC i que, des del 14O els està portant a encadenar decisions equivocades una darrere de l'altra, perquè no es basen en cap estratègia ni full de ruta, sinó en la voluntat de posar distància en relació a tot el que faci, digui o proposi Mas i CiU.

Com hem vist abans aquest marc mental ja va estar a punt de fer saltar pels aires el 9N, que és el més important que hem fet els darrers 300 anys. Enlloc de reflexionar-hi i veure l'error al que aquell marc mental els havia portat i les conseqüències que hauria pogut tenir, l'únic que hem tingut fins ara és un major tancament i una gairebé malaltissa obstinació per buscar arreu, desesperadament, arguments per ser el més lluny possible de Mas, del Govern i de CiU i del seu món.

Tot i que les diferències de plantejament de cara a unes futures eleccions de Mas i de Junqueras són importants, no és el que provoca la situació actual de col·lapse. Totes dues propostes tenen punts forts i punts febles. Sense aquest marc mental del que parlava que està en l'origen de l'espiral de destrucció que està protagonitzant ERC, estic totalment segur que Mas i Junqueras i els seus equips s'haurien pogut seure a parlar-ne, a valorar les diferents propostes i estar-hi treballant fins trobar la fórmula més adequada, i llavors sí, sortir, explicar-nos-ho i executar-la. I tots al darrere. I sense aquest marc mental amb el que estan prenent les decisions, no haurien ignorat les gravíssimes conseqüències que tindria sortir públicament amb una proposta oposada a la de Mas validada per l'ANC.

Si ERC estigués en el marc mental i estat d'ànim que tenia el 25N del 2012 i que va fer possible que, davant d'una situació molt complexa, encara en sortíssim més reforçats i amb més empenta cap al davant, el resultat del 9N s'hauria gestionat amb intel·ligència i ara mateix estaríem llençats cap a la independència, no sé si amb llista de país o llistes separades, només sé que estaríem avançant com una màquina, a tope, imparables.

Però no. Estem en la desconfiança. Estem en el no voler saber res de l'altre. Estem en el fer propostes per oposició al que proposa l'altre. Si un creu que el procés participatiu és la millor manera que teníem d'assegurar el 9N davant l'hostilitat de l'estat, l'altre diu que el Govern renuncia al 9N. Si un diu que caldran eleccions plebiscitàries, l'altre diu que les eleccions hauran de ser constituents. Si un diu que el final del procés serà una DUI o un referèndum vinculant acordat, l'altre diu que el final serà sotmetre a votació una constitució. Si un diu que llista de país, l'altre diu que llistes separades.

I aquest és el problema, greu, gravíssim, que tenim al davant. No si les eleccions i les llistes seran així o aixà, sinó que el procés està paralitzat perquè els fonaments sobre els que s'edificava (la consciència de que només hi podem arribar anant-hi tots, comptant tots) s'han vingut avall i en el solar que n'ha quedat només es visualitza aquest ERC contra CiU.

I això és, amb diferència, el més important i urgent a resoldre. Perquè ni que ara arribin a un acord agònic, que permeti tant a Mas com a Junqueras sortir del pas i de l'infern al que s'abocarien i ens abocarien a tots si no ho fan, el problema de fons persistirà, i tornarà a evidenciar-se davant qualsevol nova situació que ens trobem. I més tard o més d'hora ens la fotrem, perquè és evident que no es pot avançar i que el que facin no ens donarà cap garantia ni seguretat si persisteix la desconfiança i la manera de fer política proposant el contrari del que hagi proposat l'altre.

El meu pessimisme, en aquest punt, i en contra del que és el meu caràcter, és gran, molt gran.

Crec que Mas va fer una proposta extraordinàriament ambiciosa i potent. Però que no era perfecta, evidentment, i que tenia ombres i incerteses que estava segur entre societat civil i, sobretot, ERC, haurien pogut abordar, perquè tampoc era tancada, fins configurar un full de ruta tan ambiciós com inclusiu, mobilitzador, engrescador i, sobretot, guanyador.

En comptes d'estar en aquest punt, estem en el contrari. Tot el que ha fet ERC des que es va conèixer la proposta de Mas ha estat marcar-ne diferències i anar improvisant nous arguments a mesura que els primers queden destruïts. Ja va començar la cosa a anar torta quan davant l'anunci de la conferència de Mas ERC contraprograma anunciant la conferència de Junqueras, i va seguir malament quan des de l'entorn de la direcció d'ERC es va criticar severament l'ANC perquè s'hagués posicionat amb la Declaració de Cornellà, que va ser prèvia a la conferència de Junqueras, quan la reunió de l'ANC estava programada des de feia molt de temps i, sobretot, moltíssim abans que ERC decidís contraprogramar Mas amb conferència i posicionament propis, en comptes de mirar de treballar discretament a partir de la proposta que havia fet Mas... I, alerta, perquè la proposta de Mas simplement recollia moltes de les coses que ja s'havien explorat abans entre CiU i ERC, i que es van aturar per no interferir en el 9N.

De com els «mantras» han caient i només ha quedat la voluntat d'oposar-s'hi

Un cop posicionada ERC contra la proposta de Mas validada per l'ANC, llavors ha vingut aquest espectacle inenarrable d'anar traient «mantras» que presumptament servissin per explicar o justificar aquest portar la contrària.

Primer va ser confondre la llista de país amb una «coalició» entre CiU i ERC. Com que la proposta de llista de país era tan sòlida i tan evident que no tenia res a veure amb res que ni de lluny s'assemblés a una suma de sigles, sinó que la seva gran ambiciosa justament era que superava sense contemplacions els partits, van abandonar aquest mantra.

Llavors va aparèixer el mantra dels «indecisos», que la proposta d'ERC estava pensada per poder actuar amb més possibilitats d'èxit sobre uns presumptes «indecisos» que la llista de país, que, d'acord a aquest mantra, només servia per als convençuts. Quan es va demostrar que d'indecisos pràcticament no n'hi havien i que els pocs que hi havien eren més susceptibles de ser mobilitzats amb una llista de país que amb unes eleccions de partits, van anar abandonant també aquest mantra.

El mantra dels indecisos fou substituït pel mantra de que unes eleccions de partits ens asseguraven que no es «perdés» cap vot per la independència, perquè si hi havia una llista central de país, hi hauria gent que no la votaria perquè els votants independentistes, enlloc de votar per la independència en les eleccions decisives, preferirien no fer-ho uns perquè si hi anava fulanito ells no el votarien, i uns altres perquè si hi anava menganito, tampoc. Novament es va demostrar que quan es perden vots, i de debò, és quan les eleccions són de partits i no es pot identificar clarament què s'està votant, perquè es prenen decisions de vot amb arguments de les eleccions convencionals. Superat aquest mantra originat en científiques experiències personals en alguna barra de bar, en sortí un altre.

Bé, aquest hi ha estat des del principi: «ah! Com la CUP ja ha dit que no hi participarà, ja no hi pot haver llista unitària, se siente, i no cal parlar-ne més». Aquest argument-excusa evidencia la formidable empanada mental. Sempre s'ha parlat d'una llista central de país, el màxim d'unitària possible, assumint que essent aquest desig positiu, i que si s'assolís seria òptim, també té sentit que les formacions que estan pel Sí però que se situen en l'extrem de l'espectre polític i ideològic potser fan un millor servei operant coordenadament en solitari. I que en ocasions això pot tenir un alt sentit i valor estratègic. Posaré un exemple: com tots sabeu la configuració de tots els elements de caràcter estratègic i tàctic en polític, a l'empresa, on sigui, s'han manllevat de l'àmbit militar, que és on neixen i es configuren. En les operacions militars de gran abast, que mobilitzen un gran exèrcit, un gran volum de tropes i recursos en un determinat front, és habitual l'estratègia d'intentar destacar un petit contingent de tropes darrere les línies enemigues. En el dia D, el gruix de les tropes, el que portaria el pes de la batalla, desembarquen a Normandia, però simultàniament s'havien enviat petits contingents de tropes, llençades en paracaigudes, darrere les línies enemigues. No podia ser molt gran, perquè llavors ho hagués enviat tot a la merda a tots els fronts, i havien de tenir una gran habilitat per moure's sigilosament entre línies, evitant l'arribada de reforços al front, generant el caos a la reraguarda, que no sap què és exactament el que està passant i, posteriorment, enllaçant amb l'avanguarda del gruix de les tropes del front principal assegurant el seu avenç evitant la destrucció de vies de comunicació i infraestructures.

Si la CUP volgués ser a la llista central de país, perfecte. Però al meu entendre és molt més estratègic que se'n quedin fora, cobrint el flanc extrem del vot antisistema frontera amb ICV i Podemos. Això la CUP ho pot fer perfectament, i més si compten amb Procés Constituent. Ideològicament no formen part del gruix central del país, són la força política més petita del bloc independentista i estan acostumats al màrqueting de guerrilla. Estaran tocant els ous des de la punta de l'arc parlamentari a tot el que es mogui fora de la llista central de país amb els antics esquemes de vot ideològic clàssic als partits. En tant que partit de govern ERC no podria fer mai aquest paper. I si s'entosudeix en intentar-ho fracassarà i ens farà fracassar a tots. No pots enviar darrere les línies un dels principals exèrcits, és una aberració estratègica.

El mantra Podemos. Des del cap de setmana passat, amb l'aterratge estelar del messies de Podemos a la Vall d'Hebron, ERC hi va veure, quan ja no tenia cap argument creïble que no fós el «no perquè no», l'oportunitat d'un nou mantra: una llista central de país deixaria via lliure a Podemos per penetrar a Catalunya, i s'emportaria vot indepe que davant les eleccions de la independència, preferiria apostar per la regeneració d'Espanya i el bla bla bla Cuarto Milenio de Podemos.

De qualsevol mantra que ERC ha anat improvisant per oposar-ne numantinament a una possible llista central de país, aquest és el més al·lucinant i alhora el que pot acabar tenint uns efectes més devastadors sobre el procés.

Com ja vaig tenir ocasió d'analitzar en un anterior post, Podemos actua pràcticament exclusivament dins del bloc dels votants unionistes, de manera que les úniques transferències de vot significatives d'altres formacions -que són les que fan possible la seva irrupció a l'escena política catalana- provenen del vot unionista de C's, ICV-EUA i PSC. La transferència de vot d'ERC i CUP a Podemos senzillament NO EXISTEIX (un 0,5 i un 0,0 respectivament, és a dir, sense el més mínim valor demoscòpic). Per tant, el mantra «aturem Podemos, que ens farà mal» va durar hores, va caure pel seu propi pes.

El nou gir en el mantra Podemos, potser serà l'última, però el més letal de tots:

A mitja setmana des de l'entorn de la cúpula d'ERC s'ha fet un gir terrible en l'ús del mantra Podemos, que és el que en aquests moments em fa ser més pessimista pel que fa al futur, si entenem que només hi pot haver futur per al procés comptant amb CiU i el món convergent i ERC i el món republicà.

El nou gir ha consistit en compartir l'anàlisi i el discurs polític de Podemos en tant que ariet contra la corrupció i «la casta», i situar en el punt de mira que a Catalunya personifica la corrupció i ser casta a CiU i el món convergent. De manera que no hi ha cap possibilitat de compartir projecte polític amb qui és responsable de totes aquestes atrocitats i l'única opció per a l'independentisme és assumir que només ho serà si assumeix i comparteix la denúncia que fa Podemos i els enemics que assenyala, com CiU, atès que Mas i Rajoy són el mateix.

La vespra de Nadal Ernest Maragall reclamava un front polític a Catalunya amb ERC, Podemos, ICV-EUA, CUP i Més.

El mateix dia 23 de desembre en Sergi Sol, que és el responsable de comunicació de l'Oriol Junqueras, que probablement sigui la persona que hi està més hores en contacte al llarg del dia i durant més dies a la setmana, feia el següent tuit (23/12/14 14:29), referint-se directament a la gent de Podemos: «Són els nostres veïns, amics, la nostra gent, molt més q els q han robat, estafat i viscut de puta mare gestionant l'status quo».

D'aquest tuit del company Sergi Sol, amb qui hem compartit força coses al llarg de la nostra militància independentista, però que ara penso que està profundament equivocat, em preocupa extraordinàriament si és un reflex del que pensa la cúpula d'ERC, del pensament en el que està instal·lada la cúpula d'ERC. Els darrers mesos els tuits d'en Sergi Sol van fer presagiar tempestes que vindrien des del món d'ERC, com p.ex. en relació al 9N. La meva preocupació ja no ha tingut aturador racional possible quan he vist altres companys de la cúpula d'ERC fent tuits alineant-se d'una manera o una altra amb la tesi de Sergi Sol.

I aquesta preocupació és el que em mena al pessimisme. Si això no és un mantra i és el frame en el que està instal·lada la cúpula d'ERC, ja podem donar per liquidat el procés:

- El canvi en l'eix polític: Si ajuntem aquest tuit, d'una persona molt qualificada del món d'ERC, amb les declaracions de l'Ernest Maragall, aliat d'ERC i eurodiputat a les seves llistes, el que es dibuixa clarament és un nou eix polític que es conformaria a partir del discurs que fa Podemos, que divideix el panorama polític entre «la casta i els seus gestors» (entre els que hi ha CiU) i que sembla precipitar a una nova reorganització de les forces polítiques en funció de si el seu projecte polític és denunciar i combatre aquesta casta i articular una proposta política de naturalesa regenerativa (on hi serien ERC, Podemos, ICV-EUA, CUP, Més, etc.) o no (PP i CiU).

- Trencar amb CiU: Reduint CiU a «gestora de l'status quo, lladres i estafadors» és evident que no hi ha cap possibilitat d'acord en res i que ens encaminem a una nova guerra civil a l'independentisme. Si CiU i el seu món no són algú amb qui s'ha de construir la independència, sinó algú que cal denunciar que només persegueix gestionar l'status quo per seguir robant i estafant, el procés, tal i com l'hem conegut fins ara, està mort. I m'envaeix una tristesa infinita a l'escriure-ho. Si això és el que hi ha al darrere de tot el que està passant i al que no trobem explicació, i cap a aquí és cap a on anem, d'aquí no en sortirà viu ningú, i el primer que ens carregarem serà el procés.

- Per què això ara i no al 2012? ERC té tot el dret del món a plantejar les coses en els termes que els hi doni la gana, ells sabran què volen, com ho volen i amb qui ho volen. Però si les coses són així, collons, que ja no s'hi haguessin posat després de les eleccions del 2012. A què ve aquest calentar-nos a tots amb aquell pacte de legislatura, haver arribat fins on hem arribat, i de sobte, amb una girada, dir que amb aquests no s'hi vol saber ni fer res i se'ls ha de combatre. I que els nous amics són la gent de Podemos i tal. Ens podíem haver estalviat la comèdia i jugar amb els sentiments i les il·lusions de la gent.

- També resulta curiós la facilitat com ERC, i els mateixos Sergi Sol i Ernest Maragall, obliden el seu pas per 7 anys de tripartit. I en el cas d'Ernest Maragall també per una llarga vida de poder gairebé absolut a l'Ajuntament de Barcelona i al PSC. Així, els 7 anys de tripartit, res, oi? Com si no haguessin existit. Home, crec que és un excés de barra, després d'haver estat governant tants anys situar-se en un extrem de la plaça pública com si mai no haguessin tingut la més mínima responsabilitat en res, reclamar per a un mateix la virginitat davant el poder i tot el que es feu. Només per posar un exemple molt dels nous amiguetes de Podemos, recordem que és el tripartit, amb ERC al Govern, qui situa Narcís Serra al capdavant de Caixa Catalunya, moment a partir del qual es produeixen tots els disbarats de mala gestió que ara estan sortint a la llum i que tanta pasta pública ha costat fins ara. Home, i això de viure de puta mare de gestionar l'status quo, com a mínim el tripartit va viure tan de puta mare com ho havien fet els que van succeir, no fotem!

- Finalment, dir als amics i companys d'ERC que aquest discurs que ara mateix estan fent ja l'havien fet. És el que va habilitar el tripartit, i aquella «brillant» estratègia que havia de permetre convertir ERC en l'Esquerra nacional, menjant-se el PSC-PSOE a l'àrea metropolitana. Doncs bé, recordeu que al PSC no li vàreu fer ni pessigolles, electoralment, i que en canvi per a ERC l'aventura va acabar amb 10 diputats. (I no em feu trampa d'imputar l'actual situació del PSC a l'estratègia tripartit, please). Si la cosa ara torna a ser el que diu, denuncia i proposa Podemos i com treballar-hi amb ells, apaga y vámonos.

Com podrien ser les coses?

Ara mateix podríem estar llençats cap a la independència, gestionant l'èxit del 9N, amb unes eleccions de caràcter clarament plebiscitari, amb una enorme candidatura central de país pel Sí a la INDEPENDÈNCIA, sense sigles de partits, però compartint els millors lideratges polítics, amb la implicació total de la societat civil i la seva demostrada capacitat de mobilització, i falcant la credibilitat i la potència de la proposta pel Sí amb personalitats tan plurals com transversals.

Ara mateix podríem portar ja setmanes treballant exclusivament per explicar tothom les virtuts de la independència, perquè la independència és un projecte polític que inclou tothom i que beneficia tothom.

Ara mateix podríem estar donant una total confiança i seguretat en el que estem fent, en el projecte que tenim i en com el gestionarem. Perquè sabem que un dels elements que retrau el vot de Sí a la independència són les incerteses, i les podríem estar destruint una a una des de la solidesa i flexibilitat d'un acord d'aquesta naturalesa, de llista central de país.

Ara mateix podríem estar explicant tothom que tenim un projecte de país nou. Un país millor. Un país políticament lliure, econòmicament pròsper, socialment just... i ètic. Perquè hauríem pogut aconseguir un pacte únic i excepcional per fer-ho possible, i transmetríem confiança i credibilitat per explicar que és l'única manera real d'aconseguir el legítim progrés econòmic al que aspiren la majoria de ciutadans d'aquest país, i que és l'argument clau que fa votar que sí a la independència.

Ara mateix podríem estar treballant tots junts, com ho vam fer el 9N, sense preguntar per sigles ni ideologies i, com vam fer a la Via Catalana, agafant la mà de qui tenim al costat per fer realitat un somni al que hi tenim dret: la independència.

Tant de bo encara hi siguem a temps, i aquest ara mateix no sigui allò que no vam poder fer, sinó només allò que vam trigar un mes més en començar a fer.

Un alè d'esperança?

En mig de tot això que he explicat, aquesta setmana hi ha hagut dos gestos que potser ens permeten pensar que l'ara mateix només hagi esdevingut un retard: la rapidesa en la resposta d'Oriol Junqueras a l'admissió de la querella contra el President Mas i les conselleres Ortega i Rigau pel 9N. A diferència de quan el fiscal de l'estat va presentar la querella, en que l'Oriol va trigar molt a reaccionar, aquest cop la resposta ha estat immediata i l'endemà de l'admissió, responent a la crida de l'ANC, Oriol Junqueras es posava al costat de milers de ciutadans autoinculpantse. Li dono un gran valor a aquest gest, és propi de l'Oriol que tots coneixíem i admiràvem.

Aquesta nit Oriol Junqueras ha publicat un article a l'ARA. Valoro la voluntat que expressa d'arribar a un acord, i que aquest acord apunti a qui ha d'apuntar, a les forces que estan per la independència i no a quimeres com la de Podemos. Tanmateix, ni un milímetre d'autocrítica en res i, el que és pitjor, parlar en tercera persona, dels problemes que únicament ha generat ERC i la seva actitud. M'hagués agradat una reflexió que no hi he trobat. El problema no és l'acord, sinó l'actitud, el marc mental, el frame en el que es mou, analitza les coses i pren decisions ERC. És aquesta la urgència més gran i la màxima prioritat que té el procés. La resta de coses, si això ho arreglem, vindran soles. Però sense això, no hi ha res de res de res.

En el comiat de Pere Carbonell, que obrí camins a l'esperança. Llegat i present

Pere Carbonell rebent la Creu de Sant Jordi del MHP Mas

La vida té aquestes coses. Ahir escrivia un post sobre els que sempre hi serem, una manera d'entendre la militància, compromís, camaraderia... en el que hi deia: “Fa molts anys que hi som. I abans de nosaltres hi van ser molts altres dels que ens proclamem hereus”. I ara arribo a casa de la cerimònia de comiat de Pere Carbonell, que justament va traspassar ahir, tot i que fins avui no ho hem sabut.

Pere Carbonell és un d'aquests patriotes dels que ens proclamen hereus. Un dels que sempre hi ha estat. Algú que va convertir la seva vida en un exemple permanent, en un llegat de compromís i valors excepcional.

Gairebé tenia 99 anys quan ha mort. 99 anys de compromís ininterromput amb el seu país i tota la seva gent.

Vaig conèixer Pere Carbonell fa uns pocs anys. En el marc de l'associació Catalunya 1640 fèiem lliurament de la medalla Pau Claris a Joan Triadú, un altre gran patriota també recentment traspassat. Li vam preguntar si volia que convidéssim algú al sopar on li lliuraríem la medalla, i ens va dir que li faria il·lusió que hi fos el seu gran amic Pere Carbonell. Ens hi vam posar en contacte, però ens va dir que era molt gran, i que no es veia en cor d'anar a un sopar d'aquelles característiques. De manera que li vam proposar gravar una salutació seva, que projectaríem en el transcurs del sopar.

I vam anar a casa seva, al barri d'Horta. Era una esplèndida tarda de primavera. Vivia en una d'aquestes antigues cases unifamiliars que hi ha encara pels carrers d'Horta, més amunt de la Plaça Eivissa. Ens acollí amb alegria i una gran complicitat. Ens vam instal·lar al petit pati interior que tenia la casa i vam començar una llarga conversa. Ens parlà de moltes més coses de les que recordo i vam poder gravar. Ens parlà de com el va impressionar per sempre, de manera inesborrable, l'alegria desbordant que va viure a la Plaça Sant Jaume el 14 d'abril del 1931. Ens parlà de l'Escola Normal de formació de professorat que posà en marxa la Generalitat, i de la que fou un dels primers alumnes. Ens parlà de la guerra, del seu pas per l'Escola de guerra de la Generalitat, d'on en sortí com a oficial d'artilleria, perquè tenia molta facilitat per al càlcul, etc. Del seu primer destí, al front d'Osca, on s'instal·là amb la seva bateria i on va patir una derrota dura que el deixaria tan marcat per sempre que ha deixat escrit que volia que escampessin les seves cendres en aquell turó. Dels camps de concentració. I, quan en sortí, del seu retorn a aquella Barcelona vençuda, ocupada pels franquistes, sense ànima, derrotada fins l'últim alè.

Aquesta és la part que a mi sempre m'ha impressionat més del seu compromís militant, i de tots els qui van fer el mateix que ell: en aquella Barcelona ocupada, derrotada, trista, represaliada, de la més negra nit de la postguerra, quan la por es podia tallar amb ganivet perquè ho omplia tot, Pere Carbonell participà de la creació del Front Nacional de Catalunya.

El Front Nacional de Catalunya neix de la derrota de la guerra, als camps de concentració de la Catalunya Nord, on s'amuntegaven milers d'exiliats independentistes i republicans. Va néixer per superar una història recent de divisions internes, i per dotar a la causa de la llibertat de Catalunya d'una organització unitària. Pere Carbonell en formà part, gairebé des de l'inici, a l'interior, a Catalunya.

En aquella Barcelona i en aquella Catalunya dels primers anys 40's, amb tots els seus líders polítics i moltíssims militants a l'exili, amb les presons plenes i amb execucions diàries de presoners republicans, un grup de joves va tenir el compromís i el coratge extraordinari de posar-se a treballar, evidentment des de la més estricta clandestinitat, amb el FNC, conformant l'única expressió independentista que operarà aquells anys a Catalunya. I va patir la "caiguda" inicial de tota l'organització, fet que li comportà tornar de nou a la presó.

Un dels llibres que va escriure Pere Carbonell es diu “Obrint camins a l'esperança”. I parla de tots aquells anys, també de més coses, però sobretot d'aquells anys. És un llibre extraordinari, que us recomano del tot. A mi em va colpir i en vaig aprendre moltes coses. El títol està molt ben trobat. Pere Carbonell ens explica que allò que van començar a fer aquells anys no ho van fer perquè es pensessin que podien derrotar el franquisme ni que podrien assolir una Catalunya lliure. Ho van fer perquè creien que la seva obligació era, en aquella negra nit, treballar per obrir camins perquè hi pogués haver un demà. Amb el país derrotat, amb l'exili, amb la presó, amb totes les estructures polítiques i socials del país destruïdes, van creure que la seva missió era treballar, des de zero, per no ser eliminats com a poble, per mantenir la flama de la nostra voluntat de ser. Obrint camins a l'esperança.

Després d'ells molts altres van transitar els camins que ells havien obert, i van recollir el seu testimoni. I així hem arribat avui fins on som. Gràcies a ells. Gràcies a gent com en Pere Carbonell.

I aquella tarda de primavera en aquell pati de la seva casa al barri d'Horta, mentre hi parlàvem, mentre ens coneixíem, ens reconeixíem mútuament com la trobada de dues generacions de militants que hem transitat pels camins que ells van obrir, i compartint els seus valors. 

La ideologia de Pere Carbonell era la de la causa de Catalunya i de la seva gent. I no hi va posar adjectius. Ni condicions.

Avui, en el seu comiat, hi havia molta gent. Hi ha anat amb el company de llargues lluites i militància Xavi Alcalde, amb qui, acompanyats de Xavi Fajarnés per gravar-ho, vam anar aquella tarda a Horta. Avui érem, i ja és dir, els “militants” més joves que hi havia. I, no fallen mai els que queden vius, ens hi hem trobat amb militants històrics d'aquell independentisme que va operar durant el franquisme.

M'hagués agradat poder preguntar a la família si la salut d'en Pere Carbonell el va permetre anar a votar el 9N. Estic convençut que a poc que pogués ho va fer. I estic segur que ho devia viure amb una intensa emoció, veient que aquells camins que amb tant sofriment van mantenir oberts a l'esperança ara ja assenyalaven la proximitat del nostre objectiu, del nostre destí, d'una Catalunya lliure.

Al sortir del tanatori ja era fosc. He agafat la Harley i he començat a fer kilòmetres sense cap rumb, fins que el fred convertia en fulles tallants sobre la meva cara les meves llàgrimes.

Juro pel més sagrat que no deixarem ni un minut de treballar per fer realitat l'esperança que ha transitat pels camins que en Pere Carbonell i tants i tants com ell van mantenir oberts amb tant de sacrifici i dolor, i que són els que han permès ser avui aquí, on som.

Descanseu en pau, Pere Carbonell. Gràcies pel vostre exemple de compromís patriòtic, per aquest llegat dels qui sempre hi heu sigut i del que ens proclamem, amb orgull, hereus.

Més que camarades, germans de sang. Els que sempre hi serem.

La columna Macià-Companys marxant cap al front

Avui explicaré una cosa que no ens agrada gaire d'explicar ni publicitar, perquè simplement forma part de la nostra manera de ser i militar d'alguns, d'una complicitat que no requereix altaveus, ni que es digui ni es proclami, sinó que es visqui.

Per fer-ho recorreré a una cançó de les moltes que té un cantant que han formatejat la meva manera de ser, en les que m'hi he vist sempre reflectit, per més que la distància que el mateix autor ha generat amb molts dels seus seguidors sigui a hores d'ara sideral. Sí, és Loquillo. Aquest Loquillo actual, convertit en un personatge grotesc que es pensa que allò que diu fent declaracions, opinant sobre coses té el més mínim interès, quan simplement el que fa és el patètic. Perquè el personatge en el que s'ha convertit és el d'un idiota total, sense eximents. Però el Loquillo cantant forma part, sobretot per a una certa generació, del nostre paisatge vital, músiques, cançons, temes, que descriuen tota una generació, una ciutat i una manera de viure i d'entendre les coses. És una pena que després ell sigui el primer en no ser lleial al que ha cantat. Però alguns hem fet d'alguns versos i d'algunes de les seves cançons part del nostre ADN.

No crec que hi hagi cap cançó, cap tema, com "Hermanos de sangre" que descrigui millor l'ambient de camaraderia, compromís i ser-hi sempre els uns amb els altres, fidels a uns valors i a un país, que alguns tenim, en el que alguns ens hem criat i amb el que a alguns ens agrada compartir la nostra militància amb els nostres camarades més propers, els de sempre, els que no fallen mai, els que sempre hi són, els que han acabat sent un tatuatge a la nostra ànima militant. 

En moments en que l'estupidesa fa trontollar tot pel que hem lluitat, nosaltres reivindiquem la nostra manera de ser i la nostra manera lleial i sense esperar mai res a canvi de servir al país, sense sigles, sense imbecilitats sectàries. Amb honor, amb orgull, i amb fidelitat.

"Por la búsqueda de la verdad
empeñamos nuestros sueños.
Defendimos lo no escrito,
de conjuras y rencores.
Defendimos las conductas
donde no caben traiciones.
En el fragor de la batalla
en lo mas crudo del frío invierno,
Yo seré tu hermano de sangre,
yo seré tu hermano de sangre,
yo seré tu hermano de sangre,
y tu refugio en el infierno,
tu refugio en el infierno.
Dame causas por las que luchar,
dame una fe en la que creer,
una guerra en la que combatir
por las últimas banderas junto a ti."

Fa molts anys que hi som. I abans de nosaltres hi van ser molts altres dels que ens proclamem hereus. Ara pensàvem que entràvem en la recta final d'un procés històric per una Catalunya lliure. Però de sobte ens hem trobat atrapats en un pou de merda i de misèria. 

I ara no sabem què passarà. No hi podem fer res, se'ns escapa totalment del nostre abast. Sabem que no hi ha dret a que estiguem així, però hi assistim impotents. 

Nosaltres únicament som els que sempre hi hem estat. I els que sempre hi serem. Els qui no ens equivoquem en reconèixer-nos com a camarades. Els qui sabem posar en valor tot el que ens uneix. Els qui no posem adjectius ni a l'amistat ni al servei a la llibertat de la nostra pàtria. Els qui estirem sempre la mà al camarada que ho necessita, i els qui sabem que tindrem la mà d'un camarada quan la necessitem. Els qui creiem en la lleialtat. Els qui estem disposats al que calgui sense preguntar gaire, sense exigir condicions, sense demanar garanties. Els qui creiem en una encaixada de mans. Els qui mirem sempre als ulls i els qui no abaixem ni desviem mai la mirada.

No sabem què passarà. Però sí sabem que nosaltres hi serem. Incondicionalment al servei del nostre poble, de tot el que sigui unitari, constructiu, positiu. I intransigentment hostils si algú malbarata el somni. Sense por a res, però també sense cap respecte per res ni per ningú si ens el fan perdre. 

Senderos de gloria

Finalment es va fer el tard. Desitjàvem aquest moment. Ens havíem passat el dia arraulits a la trinxera sota un incessant bombardeig aeri i d'artilleria.

Amb la fosca ni l'aviació ni l'artilleria enemigues podien operar. I per un moment aquell infern es quedava en silenci. Llavors, els laments. Els crits de desesperació dels companys quan trobaven els seus camarades morts, i aquell udolar esgotat dels ferits als que ningú no havia pogut atendre abans.

Però fins i tot en aquell infern, quan queia la nit era un moment de vida, quan et movies per la trinxera, et trobaves un company, un amic, un camarada al que sacsejaves el braç, com per comprovar que realment hi sigués, i aixecava lleument la cara, només per poder-te mirar des d'aquells ulls d'una desesperació tan intensa.

Portàvem així 300 anys. Perquè abans de nosaltres hi havien estat els nostres pares. I abans dels nostres pares els nostres avis. I abans dels nostres avis els nostres besavis. I abans dels nostres besavis els nostres rebesavis. No importava quan ni d'on haguessin o haguéssim arribat. El nostre país estava convertit en una trinxera gegant i només en la nit, només quan els altres no podien matxacar-nos, nosaltres, a l'igual que tots els que ens havien precedit, respiràvem.

La trinxera tenia un lema que s'havia transmès de generació en generació, a tots i cadascun dels seus defensors: resistir és vèncer. I així portàvem 300 anys d'una impossible derrota. Vexats, humiliats, saquejats, impossibilitats de fer res... excepte resistir com a tota forma de vida que ens havien transmès i que nosaltres semblàvem resignats a transmetre.

Aquella nit, però, era diferent a la trinxera. Era molt diferent a totes les anteriors i a totes les anteriors que s'havien viscut a la trinxera.

Ningú no sap com, però la gent de la trinxera havíem tret forces, coratge i decisió d'on semblava que no en podia quedar i estàvem decidits a sortir de la trinxera, recuperar el que era nostre i evitar que, amb l'arribada del dia, altre cop, com sempre des de feia 300 anys, ens tornessin a bombardejar incessantment.

Una inesperada energia ens havia sacsejat de punta a punta. Després de molts anys de patiment, divisions i desconcert, tota la gent de la trinxera s'havia agafat les mans i una mena de corrent de vida i d'il·lusió es va transmetre fins l'últim racó i fins l'últim home. Estàvem vius i encara teníem prou força per lluitar per evitar que els nostres fills continuessin encadenats, esclaus, de la trinxera i la por.

I en aquell moment, on abans només hi havia resignació, frustració i divisió, la trinxera es va convertir en un bressol de somnis. Probablement l'últim somni al que tindríem dret si no ens en sortíem.

Recolzat en aquella terra humida, fumant una de les últimes cigarretes que tenia, mirava a banda i banda l'activitat frenètica. Gent que fins llavors només havia mirat per ell mateix, el seu partit o la seva organització, treballant amb la resta de companys. I sí, sobretot, una energia que s'encomanava i era igual de viva en els qui portaven de sempre a la trinxera i en els que hi acabaven d'arribar. L'esclavatge era igual per a tots. I aquella nit la determinació per trencar-lo era igual en tots.

O això semblava.

Llavors és quan va començar a passar coses molt estranyes. Quan tota la trinxera i el seu comandament ultimava la seva decisió per alliberar-se de les cadenes, i el que havíem de fer semblava molt clar, van començar a arribar veus que ens van sumir en la confusió. Que si tots sortíem a l'hora ens massacrarien. Que si el millor era que cadascú sortís per la seva banda, perquè així podríem assolir millor els nostres objectius. Que si els d'aquell sector no eren de fiar. Etcètera etcètera etcètera.

Van anar passant les hores i ja ningú no tenia clar què faríem ni com ho faríem. Mentre sentíem la discussió del comandament al seu búnquer, i com l'oficialitat repetia les consignes dels seus superiors acusant els altres de fer fracassar l'operació, tots ens vam començar a mirar amb una tristesa infinita. I vam seure, amb el cap i el fusell entre les cames, sense dir res, mentre les llàgrimes gotejaven damunt aquella terra que volíem lliure i mentre assumíem amb una ràbia impotent que nosaltres tampoc ho veuríem.

Però jo no oblidaré mai qui va començar a qüestionar l'estratègia majoritària per voler imposar, contra els altres, la seva, i fer-ho convertint-ho tot en un esperpent i condemnant-nos, per més paraules que hi posessin, al fang, enlloc d'encomanar-se a un últim sacrifici, excepcional, per sortir-ne.

De la glòria a la misèria.

A un pas de l'abisme: dos posts pel preu d'un

INTRODUCCIÓ

Avui us “obsequio” amb dos posts pel preu d'un. Els tinc escrits des de divendres de la setmana passada. He dubtat si publicar-los o no. Ho faig, tots dos junts. Autèntica xapa. O no. Un mes després de l'èxit del 9N la meva sensació és que estem a un pas de l'abisme. I no ens ho mereixem.

En el primer post explico perquè crec el més urgent i important que tenim entre les mans és recuperar ERC per al procés. Parteixo -i pateixo- per tant de la base que els amics d'ERC estan ara mateix en un marc mental i polític fora del procés, i que no ens ho podem permetre.

En el segon post intento centrar, dades en mà, què és o què pot ser tot això que de sobte algú ha decidit és el gran impediment per una gran candidatura de país que asseguri el Sí a la independència: els indecisos. Existeixen? De què podem parlar quan parlem d'indecisos o d'alguna cosa que s'hi assembli? On són? Què hi podem fer? I veureu com res del que us expliquen o intenten encolomar per justificar prejudicis diversos es correspon amb la realitat.

Sort que hi sóc jo ;-)

1. OBJECTIU RECUUPERAR ERC PER AL PROCÉS

Des de dimarts de la setmana passada, amb la conferència/proposta/cop de porta d'Oriol Junqueras el sobiranisme està sumit en un cert estat d'estupefacció, per no dir irritació, per no dir col·lapse.

Era molt difícil centrifugar l'enorme força cohesionadora que va tenir el 9N, i la conferència de l'Oriol ho ha aconseguit. En aquests moments ningú sap on som, ni quin pot ser el nostre futur, ni si ens en sortirem. Es va rebentar la canonada per la que circulava aquell torrent d'il·lusió que va ser el 9N i ara tot són mans i mànigues per intentar recompondre alguna cosa.

Per què ha passat tot això en menys d'un mes?

Al meu entendre tot el que ha passat només té una explicació: la confluència simultània de dos elements que han instal·lat ERC i de retruc tot el procés en un bucle molt perillós.

El primer element és la constatació que ERC i el lideratge d'Oriol Junqueras són absolutament imprescindibles per al procés: no hi ha procés sense ERC i el procés necessita imperiosament aquell lideratge positiu de l'Oriol Junqueras que tots hem conegut. Ho he dit mil cops i ho tornaré a repetir les vegades que faci falta: la majoria social per la independència es configura com a tal a partir de la confluència del món de convergència i del món d'Esquerra. No hi ha independència sense aquests dos mons. Després hi ha molta més cosa, però l'espai polític que configuren el món de convergència i el món d'Esquerra no només són els centrals, sinó els que proporcionen la majoria sòlida.

El segon element és que a ERC ara mateix estan instal·lats en una espiral destructiva de tal dimensió que fa trontollar el procés. Per datar-ho, per bé que ja hi havia antecedents, ens hem de remuntar al 14 d'octubre, a la reunió de Pedralbes. Al darrere d'aquesta situació hi ha un dels grans misteris d'aquest procés: què va passar, qui va influir-hi, com va fer-ho... perquè la cúpula d'ERC s'instal·lés en una percepció tan errònia del que estava passant que els portés a un marc mental i polític que és el que està a l'origen d'aquesta espiral. D'aquesta situació en trec una conclusió molt clara: si ERC no en surt no hi haurà res a fer, perquè aniran encadenant errors que més tard o més d'hora esdevindran letals per al procés.

Quins crec que són els errors encadenats per ERC des del 14-O:

- ERC va estar a punt de carregar-se el 9N. Quan el 14-O van sortir de la reunió amb Govern i resta de partits amb aquell comunicat de premsa dient que el Govern “renunciava al 9N”, si la CUP no s'hi queda el 9N hagués saltat pels aires. I ara tots sabem que el 9N és el més gran que hem fet en 300 anys. Es van voler carregar a Mas amb l'excusa del canvi de model o és que la seva percepció de la realitat era tan deformada que es pensaven que el President Mas s'ho havia carregat tot? És igual. No es tracta ni tan sols de que ho expliquin, simplement crec que val la pena recordar-ho perquè vegin les conseqüències que poden tenir les seves decisions si no les prenen en l'estat de confiança i marc mental i polític adequat.

- Per intentar donar una dimensió política al que havien fet, desenvolupen una teoria nova, la de la que el 9N no generava cap “mandat democràtic”. Nou error. El nou 9N i l'anterior model produïen idèntiques conseqüències i de tots dos se'n podia derivar el mateix mandat democràtic. No és cert, per tant, que del nou 9N no se'n pogués derivar un mandat democràtic que sí es pogués tenir de l'anterior model, però ho han estat repetint com un mantra amb una intenció evident de devaluar el 9N.

- Conseqüència d'aquest mantra del mandat democràtic cauen en un tercer error, quan diuen que davant la situació creada l'únic que serveix és convocar ràpidament unes eleccions que ens portin a la independència. És un nou error, no perquè no sigui el que realment tocava fer, sinó per com ho fan. Que caldria unes eleccions plebiscitàries estava més que parlat. I fins i tot així figura en els informes del CATN. Però tothom estava d'acord en posar tota la carn a la graella del 9N i, segons el que hagués passat, decidir. Atrapats en aquest bucle destructiu, la reclamació de les eleccions es converteix en l'eix principal del seu discurs en totes les moltíssimes declaracions i compareixences que fan. I de pas no s'estalvien de seguir intentant devaluar el 9N.

-El quart error es produeix quan des d'ERC veuen que la societat civil els hi compra l'argument de les eleccions immediates, parlen d'eleccions plebiscitàries, però, ai làs! hi afegeixen l'exigència d'una candidatura d'unitat, de país, que representi el Sí: ERC deixa de parlar d'eleccions plebiscitàries i de DUI i es treu de la màniga fer unes eleccions constituents, amb un Parlament que redactés una Constitució i que la votació d'independència fos la de ratificació de la Constitució. Un nou error.

Davant la impossibilitat de celebrar un referèndum acordat amb l'Estat, que sigui vinculant jurídicament o políticament per a les parts, i abocats a un procés unilateral d'independència, el recurs que tenim són unes eleccions plebiscitàries, que adquireixen aquest caràcter perquè excepcionalment donen un sentit refrendari al rol democràtic clàssic d'unes eleccions i del joc de partits.

Una votació d'aquesta naturalesa té tota la validesa i legitimitat democràtiques davant la comunitat internacional. Si les eleccions configuren una majoria parlamentària clara inequívocament favorable a la independència, llavors es fa un proclamació o declaració d'independència i a mesura que la comunitat internacional comença a reconèixer el nou estat que ha proclamat el Parlament, es va fent efectiva la nostra independència.

Finalitzat aquest procés, i d'acord al que és normal, de sentit comú ha de ser un nou Parlament, escollit ja en termes de representació ideològica, de joc de partits, i no com a substitutiu d'un referèndum, que redacti la Constitució del nou estat.

El que no té cap sentit és convertir les eleccions de la independència, les eleccions que davant la comunitat internacional han de servir per comptar-nos en termes de Sí o de No, en unes eleccions de caràcter ideològic on l'objectiu sigui debatre i confrontar els diferents models i polítiques per al nou estat, un nou estat que encara no existeix, que encara és una quimera.

És un error que tampoc té cap explicació caure-hi, i en el que ERC, en solitari, continua instal·lada i defensant-lo numantinament, fent un mal evident a tot el procés, al generar una confusió innecessària i i dificultar la lectura i comprensió del que està passant.

- El cinquè error relliga tots els altres: en contra del que preveuen els experts del CATN, la societat civil, la proposta del President Mas i el més elemental sentit comú polític, com seria promoure una candidatura central de país amb l'objectiu de representar al màxim el Sí i d'assegurar un clar triomf electoral que s'identifiqui clarament com un Sí a la independència a ulls de tot el món, totalment i inqüestionablement representatiu de la majoria social democràticament expressada, ERC no vol participar d'una candidatura de país d'aquest tipus i reclama unes eleccions de partits, amb propostes diferenciades des del punt de vista de posicionament ideològic.

I en aquest punt estem.

Objectiu: recuperem a ERC!

El gran repte, que esdevé un objectiu que ens implica a tots, als d'ERC i als que no ho som, és facilitar-los-hi al màxim la sortida d'aquest marc mental i polític tan erroni i que puguin abandonar la desconfiança total que ara mateix tenen en relació a tot i tothom. Si ho fan, si ho fem, haurem recuperat a ERC i la millor versió del lideratge de l'Oriol Junqueras. Són tan imprescindibles que no podem permetre'ns el luxe que no hi siguin bé. Si no recuperem a ERC descarrilarem.

Fins que això no passi ERC seguirà responent a cada nova etapa del procés amb un nou salt endavant igualment poc meditat i que esdevindrà un nou error.

És evident que la conferència d'Oriol Junqueras va ser un gran error: no va aportar res i va sumir gairebé tot el sobiranisme en un estat d'estupefacció i desconcert totals, que va generar una reacció de desaprovació molt dura i crítica a molts nivells, especialment per les xarxes. Davant d'això ERC, en comptes de parar-se un moment a veure què és el que està passant, mobilitza tots els seus recursos, i fa un nou salt endavant... que es converteix en un nou error, embolicant-se amb la bandera dels indecisos.

En una situació “normal” el primer que haurien vist els amics d'ERC és que posicionar-se públicament en contra del que havien defensat el President Mas i l'ANC, i que coincidia amb el llibre blanc del CATN, ens portaria a tots greus conseqüències.

ERC i l'Oriol no podien ignorar que sortint amb una proposta que no coincidia en res amb la que havia plantejat el President i validat l'ANC es desencadenaria la tempesta en la que ara mateix estem sumits. Això no ho podien ignorar. El que potser sí que no s'esperaven era una reacció tan contrària com la que hi ha hagut, que fins i tot s'ha donat dins del mateix “món” d'ERC.

La resposta d'ERC és un nou mantra: ho fem per responsabilitat, perquè som els únics que pensem en els indecisos i en plantejar les coses de manera que sumem gent que ara mateix no està per la independència.

Qui pot criticar que es plantegi una cosa que s'assegura és el que ens permetrà convèncer indecisos? Tothom està a favor de tot el que sigui convèncer indecisos! És un argument de l'estil “s'ha de fer això així perquè permetrà acabar amb la fam al món” sigui el que sigui el que ens proposin, ningú no tindria ous d'oposar-s'hi.

Per què dic que estem davant un nou error d'ERC? Perquè, al meu entendre, això que diuen no hi ha res sobre el que sustenti. Tot és pura retòrica.

A hores d'ara NO HI HA NINGÚ QUE PUGUI MESURAR L'IMPACTE D'UNA OPERACIÓ COM LA QUE ESTEM FICATS, en cap de les dues propostes que tenim damunt la taula, perquè no s'ha donat mai i perquè ni tan sols s'ha concretat.

La proposta Mas i ANC és una candidatura de país, que no té RES A VEURE amb una coalició o suma de sigles. Estem parlant d'una experiència inèdita, excepcional i absolutament atrevida i ambiciosa, que supera els partits i es configura implicant-hi des del moment zero a la societat civil i a les personalitats de referència de la nostra societat amb una visió transversal, plural i amb data de caducitat.

Podríem tenir, a partir d'enquestes, un input inicial de com es valora la la proposta en abstracte, però fins que no estigui concretada no es podrà tenir cap evidència del seu impacte en termes de projecció de vot.

Cap proposta està exempta d'incerteses, i només podem aproximar-nos-hi a partir dels pocs referents i precedents que existeixen en el nostre entorn, del coneixement i contrast amb la nostra realitat que puguem fer i de la nostra intuïció política.

2. INDEPENDÈNCIA, INDECISOS, VOTANTS POTENCIALS, LLISTA DE PAÍS, FACTORS MOTIVACIONALS DEL VOT I ALTRES

Si agafem l'últim baròmetre CEO, que recollia la intenció de vot davant el 9N i ho creuava per la intenció de vot dels enquestats, podem fer una aproximació mínima que ens permeti respondre algunes preguntes inicials: a què ens referim quan parlem d'indecisos? Quants són? Com són? On se situen políticament? Quins són els factors motivacionals que influeixen en el seu posicionament? Des d'aquest punt de vista el CEO és una eina molt útil, perquè ens ajuda a conèixer la nostra realitat.

Així les coses, interpreto que quan parlem d'indecisos podem fer referència a dos perfils diferents de possibles votants:

• el col·lectiu d'enquestats que davant la pregunta de què farien el 9N van respondre NS/NC (indecís pur) i
• el col·lectiu de votants que no són indecisos, perquè tenen i expressen clarament una opinió, però que entenem que el seu posicionament (que no és independentista) és susceptible de ser derivat cap a un posicionament independentista. Estaríem parlant del col·lectiu que van dir que votarien Sí+No o Sí+NS/NC (els més propers a la independència en termes d'expressió política).

El NS/NC és un 8,2% de la població enquestada i el Sí+No/NSNC un 14,4% (12,6+1,8). Són els dos únics valors demoscòpicament significatius.

Si assumim que un avançament electoral amb unes eleccions plebiscitàries ens mena a les eleccions de la independència, les que han de servir per a “comptar-nos”, només comptaran com a Sí els vots a les propostes que explícitament ho portin al seu programa.

Mas i ANC han proposat una llista de país. Junqueras ha proposat diferents llistes que ho recullin, i ho justifica per arribar als “indecisos”. Les llistes Junqueras són, de fet, les propostes de sempre: la del món convergent, la del món d'ERC i la del món de les CUP, eventualment alimentades amb les aliances i suports que puguin incorporar d'altres formacions o personalitats en la seva òrbita.

En termes plebiscitàries només té sentit analitzar dues coses: o el vot dubtós -susceptible de perdre's- que ara tenen opcions polítiques que en unes plebiscitàries estarien en el bloc del sí a la independència, o el vot de sí a la independència que en unes eleccions plebiscitàries estaria en partits que no sumarien, que no podríem comptar com a sí a la independència. Així les coses, els tres subconjunts possibles de vot indecís o de vot susceptible de ser decantat cap a opcions independentistes se situaria en aquestes tres dimensions:

• El 45% de vot Sí+Sí que manifesten els votants d'ICV-EUA.
• El 8,4 de Sí+No+NS/NC i el 3,1% d'indecisos purs de CiU
• El 13,6% del PSC que diu votaria Sí+Sí, el seu 10% de “decantables (Sí+No/NS/NC) i el seu 11,6% d'indecisos (NS/NC).

Sobre el vot independentista d'ICV-EUA:

Crec que tots tenim clar que ICV-EUA no concorrerà a les eleccions amb cap posicionament sobre la independència, de manera que en termes de “comptar-nos”, els vots independentistes d'ICV-EUA no els podríem imputar al Sí a la independència. I això és un problema de primer nivell, perquè és una bossa molt important de vot independentista, superior als cent mil vots.

En un sistema de llistes, que vol dir que tothom té la papereta del seu partit a votar, aquests votants d'ICV-EUA que en un referèndum votarien Sí amb gairebé tota seguretat els perdríem. Al meu entendre cal fer-ne una de molt grossa per "rescatar-ne" una part. Una gran llista de país, sense sigles, només amb personalitats plurals i societat civil, podria incorporar algú com en Raül Romeva, que permetés arrossegar part d'aquest vot, i del potencial que també tenen en el Sí + No/NS/NC i el NS/NC. Però això, en canvi, ho veig molt més difícil si del que estem parlant és d'un escenari amb les propostes de sempre.

Una candidatura de país només té sentit si porta en el seu ADN ser molt sensible a la transversalitat i pluralitat, per poder atreure el màxim de vot per la independència resident en partits que no s'alinearan amb el Sí, i per facilitar al màxim que personalitat i prescriptors de vot adoptin posicionaments excepcionals, que en cap altre escenari no farien.

Si del que es tracta és de fer una constitució, de votar espais ideològics, el votant indepe d'ICV-EUA no tindrà cap estímul a deixar de votar la seva opció, perquè, tot el contrari, el que voldrà davant el repte de sentar les bases del nou estat, és remarcar la seva opció ideològica. En canvi si les eleccions són en clau de vot a la independència Sí/No, i els elements ideològics del nou estat queden postposats a una fase posterior, aquest mateix votant independentista que ara mateix manifesta seguirà votant ICV i que si ho fa el perdrem, tenim alguna possibilitat de recuperar-lo plebiscitàriament.

Assegurar el vot convergent que es pot perdre:

El segon gran volum de votants sobre el que cal operar en unes eleccions plebiscitàries està en el món convergent, i és un vot singular, perquè és un vot que l'objectiu és no perdre'l, atès que veiem elements d'indecisió que el fan perillar. Són un percentatge inferior al d'ICV-EUA, però en tant en quant CiU és la primera força política, en termes de vot és igualment rellevant. Estem parlant del 8,4 de vot Sí+No+NS/NC de CiU i del 3,1% d'indecisos purs, en total, d'uns 130.000 votants.

La pregunta que ens hem de fer és quins són els elements facilitadors de la mobilització d'un públic d'aquest perfil.

Jo crec que clarament la potència d'una llista de país, atès que és un motor d'il·lusió únic, que implica tota la societat, que aporta solidesa estructural al procés amb un lideratge compartit i plural, que és respectuós institucionalment amb la figura del President, i que garanteix la governabilitat i l'estabilitat interna davant les turbulències.

Per a un votant indecís/susceptible de perdre's de CiU unes eleccions de llistes, de partits, amb tot confús, amb les coses de sempre per allà al mig, amb un ambient crispat i que no pugui dissimular les dificultats futures per garantir la governabilitat... és un escenari ple d'incerteses,que pot portar definitivament a perdre aquest vot clau per assegurar la majoria.

El vot susceptible d'incorporar-se al vot per la independència des del món del PSC-PSOE

El tercer bloc de votants potencials està situat en l'òrbita del PSC, en aquest 13,6% que diu votaria Sí+Sí i que per tant també perdríem si es votés en un sistema de llistes de partits polítics, perquè el vot PSC no comptaria com a Sí a la independència, però també en un 10% de “decantables (Sí+No/NS/NC) i un 11,6% d'indecisos (NS/NC). Tenint en compte que el PSC és la segona força del Parlament en nombre de vots, aquests percentatges representen un nombre significatiu de votants.

Aquest perfil de votant encara alineat amb el PSC és un perfil identificat, com el convergent, amb certs valors com l'estabilitat i la governabilitat.

Per trobar referents que ens orientin sobre com es pot arribar a moure aquest vot el més directe és observar què han fet els antics votants de PSC, com ells, amb els que comparteixen aquests valors de catalanitat i progressisme, però que ara ja han decidit no seguir votant PSC. Doncs bé, el que primer veiem és que el vot que del 2012 ençà perd el PSC preferentment se'n va cap a CiU i, molt a prop, però una mica menys, cap a ERC.

Amb aquesta dada és evident que una llista de país que integri el món convergent i el món d'ERC és un valor segur per intentar decantar el vot indepe o susceptible de votar indepe que encara conserva el PSC. Sobretot si això va acompanyat també de la presència d'altres referents del mateix món socialista, que no tenen perquè ser els més mediàtics.

Aquesta visió es reforça encara més perquè, en contra del que en el seu moment es va vendre, el transvassament de vot socialista cap a ERC a les Europees, tot i el “fitxatge” d'Ernest “Tete” Maragall, va ser inapreciable, testimonial. Alerta per tant amb visions excessivament tòpiques sobre el comportament de l'electorat, perquè ja veiem que no funcionen...

I si ens ho mirem a partir del que motiva a votar a favor o en contra de la independència?

El discurs aquest que s'ha començat a fer com si es descobrís la truita de patates d'aconseguir fer votar indecisos té un altre punt feblíssim, a banda de tots els explicats fins ara, i és que en cap moment ens expliquen com pensen aconseguir-ho.

De fet invoquen un posicionament polític com si aquest, per art de màgia, tot de sobte il·luminés uns indecisos que ja hem vist que no existeixen o decantés un vot potencial, que en cap cas és indecís.

Al meu entendre l'única manera que tenim d'aproximar-nos als factors que poden ajudar a evitar perdre vot potencial per la independència entre votants de partits polítics que en unes plebiscitàries no comptarien com a vot independentista és analitzant els elements motivacionals que expressen els votants del Sí, i els elements motivacionals dels votants del Sí+No.

Per què ens posicionem a favor de la independència?

A partir de les dades del CEO podem veure que els votants del Sí fonamenten la seva decisió, de manera destacada, per la capacitat i el desig d'autogestió econòmica (un 29%) i perquè creuen que Catalunya milloraria (un 20,6% - tot i que és un factor molt lligat a l'anterior). En tercer lloc els votants del Sí situen el sentiment d'incomprensió de la resta de l'Estat amb Catalunya (un 20%).

Si agrupem aquests factors veiem que per als independentistes l'eix econòmic i de millora associada a aquesta dimensió té un pes del 50%, és el gran element motivacional, molt pel damunt dels que integren components de canvi estructural més intens i dels de caràcter identitari.

Quins són els elements motivacionals negatius respecte la independència?

És curiós -o no-, però els factors motivacionals dels votants Sí+No s'alinien amb els dels votants del Sí + Sí... però compartint objectius, volen assolir-los sense trencar amb Espanya. 

I és molt interessant i revelador veure que aquesta posició no és predeterminada en termes identitaris, sinó que el que els “frena” per no estar plenament identificats amb la independència és que no la veuen viable o factible (31,4%) o que creuen que no ens seria positiva econòmicament, que no ens convé (28,9%).

La llista de país té infinites més possibilitats de treballar pel Sí els elements motivacionals:

A la vista d'aquestes dades al meu entendre una llista de país té moltíssims més al·licients i possibilitats de mobilitzar aquest perfil de votants.

Els elements motivacionals de major pes se situen de manera claríssima al voltant de la capacitat que tinguem d'explicar tot el tema de l'espoli fiscal i de projectar un escenari econòmic viable sobre el nou estat i les millores que implicaria. No estan demanant, com diu la CUP, canviar-ho tot, sinó millorar, i és un votant que sap que aquesta situació deriva d'un maltracte econòmic sistemàtic.

Aquestes mateixes dades ens permeten identificar els elements que retreuen aquests votants del Sí+No de decantar-se per la independència, i són bàsicament de seguretat: política i econòmica. 

Què trasllada més seguretat sobre el procés i sobre la seva viabilitat? Que això sigui una olla de grills o que anem tots a una? Al meu entendre una candidatura de país esborra de l'horitzó qualsevol ombra d'incertesa sobre el futur, trasllada una inequívoca seguretat al votant del procés i garanteix des del primer minut la governabilitat del país, de manera que són clarament valors alineats amb el que el gran gruix de votants potencials valoren en les propostes polítiques.

No tinc cap dubte que allò que més pot ajudar a convèncer algú, al seu decantament, és la rigorositat, solvència i solidesa del que se li explica, del que se li proposa. Si cadascú fa la seva campanya pensant en capturar votants potencials per la independència correm l'enorme risc de llençar missatges contradictoris. Si les CUP estan assegurant que ho canviaran tot. Si ERC està venent un altre escenari i els convergents un altre el resultat és la manca de credibilitat de tots.

En termes estratègics jo crec que ofereix molta més seguretat en la viabilitat del procés una candidatura de país, que tingui molt ben estudiades i treballades les coses, que consensuï el discurs, el seu contingut i els seus límits. Tenim clarament situat, té un gran impacte, tot el tema de l'espoli fiscal del 8% del nostre PIB. Hem d'explicar això sense descans i tot el que podríem fer de disposar d'aquests recursos. Amb diferents accents i veus, però sense incórrer en visions contradictòries, que és el que acabarà passant amb el tema “llistes”.

Tots hem treballat, treballem i treballarem per convèncer el màxim de gent

Dintre d'aquest discurs improvisat que ha fet ERC per sortir al pas de l'impacte tan negatiu de la conferència de dimarts, crec que els companys d'ERC no haurien de referir-se a la seva proposta com la que està orientada a eixamplar la base electoral independentista, en contraposició a l'altra, com si la del President i de la societat civil fos una proposta d'onanisme tribal.

L'independentisme majoritari sempre ha tingut al cap una idea de l'activisme polític profundament social, pedagògic i de base. Des que vaig començar a militar, allà pel 1984, quan érem quatre gats, que tot el que he fet i tot el que sempre han intentat fer les organitzacions per les que he passat és treballar amb la gent, fossin estudiants, veïns, el que sigui. Vam treballar molt, vam sembrar molt, i ara es recullen els fruits.

Els últims anys, a més, moltes persones de gran talent i prestigi han treballat científicament amb una gran visió divulgativa perquè la proposta independentista disposés d'un gruix argumental sòlid.

Al costat de tot això, aquests anys hem viscut una autèntica explosió d'activisme sempre orientat cap a fora, cap a la gent, per explicar-los-hi la proposta, per mirar d'aproximar-los, de convèncer-los, de fer-los partíceps del procés. I aquesta extraordinària mobilització l'ha protagonitzada l'Assemblea Nacional Catalana, que ha fet el que fins ara mai no s'havia fet, que ha arribat fins on ara mai no havíem arribat i que ho ha fet amb una intensitat i encerts extraordinaris.

És molt injust i mancat de tot rigor enervar ara el tema dels indecisos i bla bla bla com si fos la gran descoberta, quan és el que sempre ens ha guiat: eixamplar la base independentista.

La veu dels que treballen sobre el terreny, picant pedra:

Vist com ha anat el debat cal recordar que l'ANC és, amb molta diferència sobre qualsevol altra organització, partit o el que sigui, l'autèntic front line de l'independentisme al carrer, els que més en contacte estan amb la gent, els que més hi parlen, els que més hi treballen. Té, per tant, un enorme valor, perquè recull l'experiència de tots aquests companys, la Declaració de Cornellà, en la que l'ANC ha situat clarament el seu suport a una candidatura de país, en una decisió presa després d'un exemplar procés de democràcia interna en el que hi van participar totes les assemblees locals i territorials.

Aquests dies també m'he trobat gent que per defensar que no hi hagi llista de país, sinó de partits, invoquen el Baix Llobregat o l'Àrea Metropolitana de Barcelona, com si en aquests àmbits només s'hi pogués treballar de la manera que ells proposen.

Doncs bé, crec és bo que se sàpiga que la immensa majoria d'assemblees locals de l'ANC del Baix Llobregat van apostar clarament per la llista de país.

Si confiem en la gent que fa més temps que està treballant sobre el terreny, amb els veïns, amb tot el teixit associatiu, explicant-los-hi la proposta independentista, escoltant-los, mobilitzant-los i fent-ho tot amb gran èxit i una projecció i impacte que no té precedents, si confiem en aquesta gent, en la gent de l'ANC del Baix Llobregat, seria prudent confiar també en el seu criteri, quan s'expressa amb la rotunditat que ho van fer defensant la llista de país. No tinguem tanta vanitat com per, des d'un despatx, parapetats darrere el full d'excel i a partir de quatre dades pillades pels pèls, alliçonar via tuiter a la gent que té el cul pelat de treballar amb els seus veïns. Jo em fio del seu criteri, li dono tot el valor que té i es mereix i em poso a la seva disposició per ajudar-los en tot el que pugui i per fer meves les seves conclusions: cal una llista de país.

La llista de país, per evitar que els partits segrestin les eleccions de la independència

Per acabar, l'argument que per si sol hauria de ser definitiu: som on som gràcies al lideratge i la mobilització de la societat civil. Si estem davant les eleccions de la independència és d'una estupidesa total no fer-ho de manera que hi hagi una llista de país que mobilitzi tots aquests recursos, que impliqui al 100% tota aquesta societat civil.

Com deia avui un dels màxims dirigents de l'ANC, en Jaume Marfany, ho exigim perquè ens ho hem guanyat. La societat civil exigeix llista de país perquè s'ho ha guanyat. I, com acabo de demostrar, no hi ha cap argument tècnic que ni de lluny pugui fer ombra al potencial mobilitzador d'una societat civil compromesa amb aquestes eleccions, i no bandejada o apartada, que és el que passaria amb unes eleccions de llistes de partits.