Forces de defensa en una CAT independent: Enquesta del SEM (Societat d'Estudis Militars). El retrat d'un país madur i responsable

Aquesta setmana hem tingut les dades d'una de les enquestes més singulars, per atrevida, del nostre país. És l'enquesta que fa tres anys va començar a fer, amb caràcter anual (per tant la d'enguany és la tercera) la Societat d'Estudis Militars (SEM), una associació que des del compromís per fer de Catalunya una República, s'ha especialitzat -com el seu propi nom indica- en estudiar tot el que té a veure amb possibles models per a una política de defensa per a una Catalunya independent. Dins d'aquest estudi molt complet que fa el SEM també hi trobem aquesta enquesta, que l'any 2017, per primera vegada, va voler i poder donar veu als catalans sobre com vèiem les qüestions relacionades amb la política de defensa en el marc de la independència.

Dic és una enquesta "atrevida" perquè fins que no la va impulsar el SEM aquest tema de la política de defensa semblava un tema tabú, del que ni se'n parlava ni se'n volia -àdhuc podia- parlar. Era un tema "segrestat" per un pensament presumptament del políticament correcte que situava una eventual Catalunya independent com un país al marge del món en aquestes qüestions. Al marge de la realitat, també cal dir.

El súmmum d'aquest "segrest" el vam tenir amb aquella història de l'avantprojecte de Constitució Catalana que un grup de gent va redactar l'any 2016. Deien els autoanomenats ponents i redactors d'aquella "constitució": “Catalunya no té enemics i, per tant, una política nacional de defensa i seguretat catalana no necessita un exèrcit ni del recurs a les armes". Per tota referència a les polítiques de defensa el text elaborat pel col·lectiu Constituïm contemplava una agència de defensa basada en la diplomàcia, la cooperació i els drets humans.

En fi. Aquest "segrest" va durar fins que el SEM va tenir l'atreviment d'encarregar una enquesta per saber què n'opinaven els catalans, d'aquesta matèria.

I ho va fer d'una manera molt i molt senzilla, molt i molt clara: al voltant de 3 preguntes, que recullen les 3 qüestions bàsiques a formular-se per un país com Catalunya en el context políticoregional en el que estem. Les 3 preguntes són:

- En cas que Catalunya esdevingui un país independent, estaria d'acord que disposés d'unes forces de defensa equiparables a les d'altres països europeus semblants a Catalunya?

- En cas que Catalunya esdevingui un país independent i disposi de forces de defensa, creu que una de les seves funcions hauria de ser la participació en missions de pau internacionals?

- En cas que Catalunya esdevingui un país independent, estaria d'acord que fos membre de l'OTAN?

O sigui, voleu que la CAT independent tingui un exèrcit, sigui membre de l'OTAN i participaci de missions de pau?

Doncs bé, des de la primera edició de l'enquesta (2017), les dades que va proporcionar van ser les d'un país normal, és a dir, les d'un país que sap ha de tenir forces de defensa, que vol estar integrat, amb els nostres socis, a l'OTAN, i que vol participar, com fan els estats europeus de referència, com Dinamarca o Àustria, en missions internacionals de pau.

Tres anys després de que aquesta qüestió deixés de ser tabú, els resultats del 2019 són més concloents que mai:

• Sobre disposar d'unes forces de defensa, un 49,6% dels catalans hi estan a favor, i només un 38,7% en contra. La distància d'onze punts a favor de tenir exèrcit no s'havia assolit mai. Podem dir clarament que la meitat dels catalans ha normalitzat el que això implica per a un país independent, i assumeix i vol disposar d'unes forces de defensa.

• També el suport, quan tinguem aquestes forces de defensa, a participar en missions de pau és el més alt de les tres edicions, amb un 73,4% de suports.

• Finalment, el 46,4% de catalans que volen formar part de l'OTAN, davant el 35,6% que no és per a mi la dada més significativa, el millor i més contundent retrat d'una societat madura i responsable per assumir les seves obligacions i conscient del lloc en el món que ocupem i de quins són els nostre aliats.

Les dues coses més importants que ha aconseguit el SEM amb aquesta enquesta són, per una banda alliberar aquesta qüestió del segrest i silenci al que havia estat sotmesa, de la captura que n'havia fet el pensament políticament correcte i happy flower. I, per una altra banda, que, al donar-nos veu als catalans sobre aquesta qüestió, la nostra veu s'ha revelat com la veu d'un poble madur i responsable. 

I això a mi, com a independentista, m'alegra molt, perquè és una excel·lent notícia. Jo no sé quan podrem fer efectiva la independència, però sí sé que ho farem, que farem la independència. I que una de les coses que em fan estar absolutament segur de que farem la independència són coses com les que reflexa aquesta enquesta, és aquest retrat d'un poble madur i responsable.

Si l'opinió majoritària dels catalans hagués estat la dels autodesignats com a ponents d'aquell avantprojecte de constitució pensaria que ho tenim molt pelut, perquè un poble que estigués atrapat en aquesta mena de pensament màgic, infantil, dramàticament inconsistent, de que "com no tenim enemics no ens cal exèrcit" i punto i final, és un poble tan allunyat de qualsevol realitat que em faria pensar mai no seríem capaços de fer la independència.

I ara, un cop situades les 3 dades més importants, si us sembla entrem a analitzar les coses molt interessants que també ens explica l'enquesta, quan tractem les dades des de diferents perspectives de la societat i la nació que som.

La primera dada que crida poderosament l'atenció, i ho fa d'una manera molt positiva, engrescadora, és que el suport a la normalitat de tenir unes forces de defensa és aclaparadorament majoritari entre la població jove (dels 16 als 29 anys), amb un 63,1 de favorables, 20 punts pel damunt del suport que té entre la població més gran, de 60 anys i més, que és la franja amb un menor suport (43,8%).

Malgrat aquesta diferència de 20 punts, el suport a disposar d'exèrcit és majoritari a totes les franges d'edat. I que sigui la gent jove la que més clar ho té, és una excel·lent notícia. Són els que més han normalitzat la independència.

Una altra dada del tot significativa és que el suport a disposar d'un exèrcit propi és més gran entre les dones que entre els homes: 53,6% vs 45,4%. Retrata amb claredat el compromís de modernitat i igualtat, sense prejudicis sexistes, de la nostra societat. Les dones catalanes se senten clarament i majoritàriament implicades en la nostra política de defensa. I això, aquesta dada, és tota una garantia de futur per a Catalunya.

Des del punt de vista social, una altra dada molt interessant és que entre els enquestats estrangers aquesta qüestió té 10 punts més de suport que entre els "nacionals". Els estrangers ho viuen amb molta més normalitat. "Un exèrcit? Clar que sí, com poden no pensar que cal?" que els "nacionals", més afectats per aquesta captura del políticament correcte.

Finalment, en aquest punt de voler o no unes forces de defensa en una CAT independent, l'enquesta reflecteix amb claredat una doble polarització ideològica: la derivada del posicionament davant la independència i la estríctament ideològica, antisistema.

Fixem-nos com, quan creuem el Sí o el No a les forces de defensa pel sentiment de pertinença dels enquestats, en l'únic grup on el NO s'imposa al Sí és entre els que es consideren "únicament espanyols", entre els quals el Sí es queda en el 32,2%, davant un 44,1% que No ho volen. A l'altra banda, entre els que únicament se senten catalans, el Sí és del 54,4% i el No d'un 38,6%. Però el Sí, el suport a les forces de defensa és també majoritari en els tres trams d'identitats compartides (més esp que cat, igual esp que cat o més cat que esp).

És a dir, només els ultraespanyolistes estan més en contra que a favor. La resta, més a favor que en contra, el que també és una dada de normalitat nacional engrescadora.

I quan creuem el Sí o el No a unes forces armades pel record de vot dels enquestats, ens trobem que el No només s'imposa al Sí entre els votants de 3 úniques forces polítiques: els de la CUP, els de Cs i els Comuns.

Aquí s'evidencia un altre cop el perfil de vot més ultra i montapollos que ha tingut Cs, en aquest 48,3% en contra i 37,3% a favor.

Contrasta aquesta dada de Cs amb el 42,9% de favorables entre votants PP, superior al 35,4% que no. El votant del PP no vol la independència, però no és tan fatxa embogit com el de Cs, i és capaç de fer la mínima abstracció per plantejar-se, cas que finalment CAT assolís la independència, si cal tenir forces de defensa. I amb la seva resposta el votant del PP manifesta que, sobretot, és un vot d'ordre, que no sucumbeix a la negació absoluta ultra de Cs.

Entre els votants del PSC el Sí també s'imposa, amb un 45,6%.

I és entre l'independentisme majoritari, que representen JxCAT i ERC, que el suport a unes forces de defensa és més alt: un 56,1% i un 54,4% respectivament, davant un 39,3% i un 40,2% que no ho voldrien.

Confrontats a aquest clar posicionament dels votants de l'independentisme majoritari, els votants de la CUP són els que més contraris a unes forces de defensa hi ha de tot el panorama polític a CAT: un 67,2% hi estan en contra, i només un 24% a favor.

La contundència d'aquestes dades, d'aquest contrast, ens il·lumina també sobre altres coses, febleses, en relació al procés independentista derivades de la complicadíssima gestió de la nostra heterogeneïtat i, alhora, del "xantatge" al que l'independentisme minoritari ha sotmès sistemàticament al majoritari.


Ara imaginem que cal prendre una decisió sobre aquest tema. No podríem. Malgrat ser JxCat i ERC el 90,6% de l'independentisme i que els seus votants estiguin claríssimament a favor de disposar d'unes forces de defensa, i que això connecta amb el sentiment majoritari de la societat catalana, no ho podríem impulsar, perquè la CUP, des del seu 9,4% del vot indepe que té, ho vetaria, imposaria el seu xantatge.

Així portem des del 27S:

- No van respectar el vot majoritari independentista i portà el seu xantatge fins imposar llençar a la paperera de la història líders de les forces indepes majoritàries

- No van respectar els pactes que van fer possible la investidura de Puigdemont, i van votar sistemàticament amb Cs, PP i PSC contra el Govern independentista de JxSí. Des del xantatge de "els pactes muten" van rebentar uns pressupostos vitals per al procés

- Van imposar una moció de confiança i passar de la DUI prevista al RUI

- No van respectar la proposta que representava el 90% de l'independentisme ni van tenir la més mínima sensibilitat humana i patriòtica, i van impedir la investidura d'en Jordi Turull, per "autonomista" van dir. I en Jordi Turull l'endemà era empresonat, i encara hi és, entre reixes.

No és que estigui "passant comptes". Dic tot això per exemplificar com el fet que la CUP mai hagi respectat la voluntat majoritària del 90% de l'independentisme, i hagi exercit la seva representació del 10% de l'independentisme des de l'estratègia del xantatge a l'independentisme majoritari, al 90%, és un fet que ens ha sotmès a un enorme desgast, ens ha fet perdre moltes oportunitats i és una barrera infranquejable perquè l'independentisme pugui seguir creixent.

Quan la radicalitat antisistema del 10% de l'independentisme s'imposa a la visió social de l'independentisme majoritari, només hi guanya el postureo i la xerrameca. Quan l'independentisme majoritari, que representa al 90% dels indepes no pot fer les seves polítiques ni desplegar les seves estratègies, qui perd és l'independentisme. I la societat.

M'agradaria que la contundència de les dades de l'enquesta del SEM en aquest punt servís perquè tothom reflexioni sobre això que està passant des del 27S. L'independentisme majoritari vol i assumeix disposar de forces de defensa en una CAT independent. Arribat el cas, si la CUP segueix tenint aquest mínim, però indispensable suport per ser majoria, imposaria a la majoria del 90% el seu xantatge i no es podria impulsar. I així amb tot. Això ha passat amb tot.

DONEC PERFICIAM

Enquesta CEO relacions CAT-ESP: retrat social, anàlisi política i evidències estratègiques per a l'independentisme

Avui hem conegut una altra enquesta del CEO, una enquesta com mai n'havia fet cap altra, una enquesta feta a tot l'estat espanyol, centrada en obtenir evidències del debat territorial a tot l'estat espanyol, singularment de les relacions entre CAT i ESP.

Es fa estrany que el CEO presenti dues enquestes seguides, la setmana passada i aquesta. Altre cop cal recordar que la programació del CEO no és "a salto de mata", sinó que es programa amb molt de temps. I que en aquest cas el que estem patint és haver programat dues entrevistes que no van poder veure la llum per la inesperada irrupció del calendari electoral de les eleccions generals avançades del 10N.

La setmana passada, en l'enquesta sobre cosmopolitisme i localisme del CEO, l'unionisme es va abocar a elevar la dada del % de catalans que volien o no la independència, a categoria, a dada indiscutible, perquè el Sí a la independència se situava "només" en el 41%. Això passava mentre l'independentisme més hiperventilat i irracional s'abocava a destruir l'enquesta, el CEO i a denunciar demencials conspiracions per explicar aquella dada.

Avui, en l'enquesta sobre les relacions CAT-ESP, els favorables a la independència se situen en el 49%. L'unionisme calla, i fa com si no existís l'enquesta. I la hiperventilació també calla perquè després de les demencials paranoies amb les que havia atacat el CEO, ara no saben què dir, quan una dada els és favorable, perquè el seu univers delirant s'ha ensorrat.

I mireu, ni fa una setmana estàvem tan malament ni ara estem tan bé. Estem parlant d'una enquesta. Estem parlant de mostres diferents. Estem parlant de marges d'error. Estem parlant de formulacions no idèntiques de les preguntes.


Així, tot i que aquest 49% per la independència de l'enquesta d'avui hagi estat la dada que més ha circulat, per a mi no és, ni de lluny, la principal dada de l'enquesta, la més interessant, la que permet un més estratègic recorregut analític.

L'enquesta d'avui a criteri meu permet tres grans enfocaments:

1- observar les dades que evidencien el col·lapse polític i democràtic de l'estat espanyol

2- comprovar la creixent i podríem dir irreconciliable visió diferencial de la realitat, la política, les aspiracions, tot, de la societat catalana per una banda i de la societat espanyola per una altra

3- situar els elements clau, de major profunditat política i nacional, que ens han de permetre avançar cap a la independència, a partir d'assumir la nostra pròpia realitat social i nacional i processar-la adequadament en termes estratègics per esdevenir una majoria inqüestionable i sòlida per la República Catalana

1. SOBRE EL COL·LAPSE DEMOCRÀTIC DE L'ESTAT ESPANYOL

Un 88% dels catalans estem poc o gens satisfets amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol. Entre els ciutadans de la resta de l'estat, un 75%.

És a dir, a la resta de l'estat només 1 de cada 4 ciutadans estan satisfets o relativament satisfets amb el funcionament de la democràcia. 3 de cada 4, insatisfets.

Quin país pot assumir com si res que 3 de cada 4 dels seus ciutadans estiguin insatisfets amb el funcionament del que és la gran arquitectura política, els fonaments, sobre els que s'aixeca la resta de coses, institucions i eines de l'estat?

Només Espanya. Només un país en el que les institucions que menys confiança mereixen són els partits polítics, la Banca i el Congrés de Diputats. Si ens hi fixem, són 3 opcions de resposta, però assenyalen el mateix, un règim podrit, que ha desistit de fer política, que actua d'esquenes als ciutadans i que pren les decisions no pel bé comú, sinó obeint als interessos d'una casta oculta, digueu-li IBEX, digueu-li Banca.

No deixa de ser curiós que hàgim conegut l'enquesta els mateixos dies que hem conegut, segons dades del Banc d'Espanya, que el rescat (sense retorn) de la banca a Espanya ha costat gairebé 70 mil milions d'euros. By the face. Sense retorn.

L'enquesta no evidencia en cap moment desconfiança en la democràcia com a sistema, sinó un fastigueig indissimulable de com els partits polítics i la casta han col·lapsat el funcionament de la democràcia, l'han buidada de contingut, l'han transformat en un règim podrit, al que a la demos, al poble, se li ha sostret la capacitat de decidir, per submissió a una casta oculta que pren les decisions, però també d'un col·lapse perquè aquests denostats partits polítics han dimitit de fer política, i s'han amagat en lleis, tribunals, i mitjans de comunicació al servei del règim.

Clama al cel que un 45,2% dels ciutadans de la resta de l'estat diguin que la solució al conflicte entre CAT i ESP ha de ser eminentment política i únicament un 27% que ha de ser judicial, mentre que el 70% dels espanyols van votar partits que neguen cap tracte polític al conflicte de CAT, i que aposten, sense fissures, per la màxima duresa judicial.

Qui representa a aquest 45,2% de ciutadans espanyols que creuen en la política? Ningú. Perquè ningú no fa política, perquè la política, a l'estat espanyol, s'ha abandonat, i ha estat substituïda per l'opacitat antidemocràtica d'un aparador democràtic gestionat per titelles. Per això el 75% dels ciutadans de la resta de l'estat estan insatisfets amb la democràcia que viuen. Per inexistent.

2. S'HI POSIN COM S'HI POSIN, CAT I ESP HAN ESDEVINGUT DUES SOCIETATS AMB VISIONS IRRECONCILIABLES

El camí divergent, l'allunyament, de la societat catalana en relació a la de la resta de l'estat, que en termes més recents podríem situar va néixer amb tot el que va ser el procés de nou estatut que va dinamitar el TC i amb tot el procés salvatgement recentralitzador i de negació permanent, sistèmica, dels drets fonamentals, i que esclata definitivament l'1-O, és ja irreversible.

Ens costarà el que ens costi assolir la independència, però no hi ha marxa enrere, no hi ha alternativa. L'evidència dels dos països, de les dues societats, de les dues visions gairebé antagòniques no admet discussió.

Tornem al que és la dada més esgarrifosa de l'enquesta: un 88% dels catalans estan insatisfets amb el funcionament de la democràcia de l'estat espanyol. 9 de cada 10 catalans!

Les institucions que "encarnen" aquest règim de la Constitució del 78 són radicalment rebutjades, mal considerades, per la ciutadania de Catalunya.

La pitjor valorada és la Monarquia. El col·lapse de la monarquia borbònica a Catalunya és total: del 0 al 10 té una valoració del 2,21

L'Església Catòlica, la que proclamava que la unitat d'Espanya era un bé moral, del 2,61, la Banca del 2,86, el govern central del 3,12, el Tribunal Constitucional del 3,47, els tribunals de justícia del 3,89.

Cap institució de l'estat espanyol genera la més mínima confiança o aprovació per als catalans. Tot el contrari, els fonaments del règim són radicalment, estructuralment, massivament, mal valorats. És una valoració negativa tan bèstia que només té una visió possible: són vistos no com a instruments del funcionament d'una democràcia, sinó com a instruments de dominació colonial, antidemocràtica.

Mentre un 62% dels catalans creuen que CAT té un nivell insuficient d'autonomia, un 51% dels ciutadans de la resta de l'estat creuen que tenim massa autonomia (cosa que només un 8,5% dels catalans comparteix).

Un 70,8% dels catalans voldrien resoldre amb un referèndum l'actual conflicte amb l'estat, mentre que això només ho vol un 30% dels ciutadans de la resta de l'estat. I a sobre aquest 30% no tenen qui els representi, els doni veu.

Un 75,2% dels catalans considera injust l'empresonament dels polítics independentistes catalans, mentre que un 60% dels ciutadans de la resta de l'estat el considera just.

En resum, que gairebé l'únic que es comparteix amb els ciutadans de la resta de l'estat espanyol és la insatisfacció amb el funcionament de la democràcia.

3. EVIDÈNCIES ESTRATÈGIQUES PER AVANÇAR CAP A LA INDEPENDÈNCIA

L'enquesta d'avui del CEO ens ofereix, a criteri meu, una panoràmica molt clara, contundent, d'aquells elements que com a societat ens vertebren i ens han de permetre avançar cap a la República, però també d'aquells altres elements que si no els sabem interpretar adequadament i situar en el seu context social i nacional, ens en poden allunyar.

Comencem per la dada que més mandra em fa de tractar, però que cal fer-ho. En l'anterior article intentava respondre a la pregunta de quin suport té ara mateix la independència a la societat catalana.

Tothom estava molt escandalitzat perquè en l'enquesta de la setmana passada només apareixia un 41% a favor la indy. En l'enquesta d'avui som un 49%. Als Baròmetres del CEO al voltant del 43-44%. Hi torno: són enquestes, no són censos. 

Configurar una mostra representativa es fa tenint en compte moltes variables, no només la llengua primera. Les mostres han de ser representatives territorialment, per edats, per orígen, per estudis, etc etc etc

Les de la setmana passada i aquesta són dues enquestes singulars. Vale, estem entre el 41 i el 49 a nivell demoscòpic. I sí, millor ser més en el Sí que en el No, òbviament. Però coincidireu també amb mi que gairebé sempre el Sí està per sota del No, ni que sigui en distàncies dins els marges d'error de l'enquesta. I que mai no hem tingut enquestes que evidenciïn un suport que trenqui clarament la barrera del 50%. 

Ni demoscòpicament ni electoralment. Cert, mai no hem pogut fer un referèndum rotllo Escòcia, el que ens hauria permès comptar-nos sense cap mena de dubte els que la volem i els que no la volen. De la mateixa manera que també és una certesa que des que el 27S vam voler convertir aquelles eleccions en "referendàries o plebiscitàries", mai no hem superat aquest 50%. Us ho podeu mirar com vulgueu.


I en un context en el que els Comuns, que sempre havíem fet servir com una mena de "comodín de que aquests no els hem de comptar ni a favor ni en contra", han arribat a un pacte amb el PSOE per governar a Espanya, aquest argument, ara ja s'ha fet miques.

Així doncs, al meu entendre, és estratègicament vital fer créixer el suport a la independència. Quan jo vaig començar a militar a l'independentisme érem totalment testimonials. Vam créixer una mica i vam sortir de la residualitat. I vam arribar al 10%. D'aquest 10%, amb molt de treball, amb encerts i també gràcies a errors dels altres, hem aconseguit arribar a aquest 42-43-44-45 % en el que ara estem.

Cal treballar intensament, intel·ligentment, estratègicament, per provocar una nova "estirada" en el suport a l'independentisme, sumar 10 puntets més, i assolir un suport inequívoc, demoscòpic i, òbviament, electoral, a totes les eleccions. Això potser no ens assegura automàticament la independència, però sens dubte ens farà molt més forts, ens farà estar en molt millors condicions per assolir-la.


L'enquesta d'avui del CEO evidencia la força amb la que han emergit dins la societat catalana nous consensos, noves visions i valoracions que apleguen inqüestionablement la gran majoria de la nostra societat. Aquests nous consensos, aquests nous posicionaments polítics tan majoritaris són el terreny de joc polític en el que hem de treballar amb més visió i ambició estratègica per fer créixer l'independentisme.

Aquests nous consensos s'han edificat al voltant del que en podríem dir, per una banda, elements de qualitat democràtica i, per una altra banda, d'alternativa a unes institucions estatals del règim del 78 que són les pitjor valorades de totes les institucions.

Estic parlant de coses que ja hem vist:

- aquest 88% de catalans insatisfets amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol

- que la monarquia sigui la institució pitjor valorada per part dels catalans, seguida de la resta d'institucions del règim del 78: congreso de los diputados, tribunal constitucional, tribunals de justícia, etc.

- el 75,8% que creuen injust l'empresonament dels líders polítics independentistes

- el 70,2% que reclamen un referèndum per decidir el futur de Catalunya

- el 62% de catalans que creuen tenim un nivell insuficient d'autonomia

Denúncia del règim podrit del 78 i de les seves institucions antidemocràtiques i treball polític per associar la independència a la qualitat democràtica esdevenen així elements estratègics cabdals per sumar, per fer créixer l'independentisme.

En paral·lel a aquesta visió estratègica que ens pot facilitar créixer, l'enquesta també torna a evidenciar aquesta realitat complexa de la societat catalana. I on dic complexa puc dir rica, o engrescadora, o diversa, o plural.


Dissortadament els últims temps, no sé si per l'efecte soroll de les xarxes, no sé si per la toxicitat de certs elements (tant dels que són conseqüència de la inevitable estupidesa que hi ha en qualsevol col·lectiu, com dels que són conseqüència de l'activitat dinamitadora dels aparells de l'estat), no sé si per la ignorància d'uns altres... veig algunes actituds que em preocupen.

I em preocupen tant pel que tenen d'incapacitat d'entendre i d'assumir la realitat i de posar-la en valor, com pel que impliquen de posar en perill, fer inviable, qualsevol estratègia per fer créixer l'independentisme. 

I sí, m'estic referint a tots aquests elements que tenen a veure amb la identitat, amb la llengua, amb la identificació.

Si no entenem com som, mai podrem blindar un nosaltres sobre el que edificar un independentisme clarament majoritari en una societat cohesionada.

Fixem-nos en unes quantes dades de l'enquesta (coherents amb la resta d'enquestes):

- Un 64,8 dels catalans manifesten un clar sentiment d'identitat compartida (CAT/ESP). Només un 24,4% s'expressa, en termes d'identitat, com a únicament català. Més de la meitat dels enquestats que fan possible que el Sí a la independència tingui un suport del 49,3% tenen un sentiment d'identitat compartida CAT/ESP.

I no passa absolutament res. Que un 24,9% dels catalans que s'expressen amb un sentiment d'identitat compartida estiguin pel Sí a la indy és el que ens permet aspirar a la indy. D'aquest 24,9 fins el 64,8 total amb sentiment d'identitat compartida, tenim 40 punts de compatriotes amb els que treballar, amb els que fer veure que la independència no és un projecte identitari, sinó de suma d'identitats, que és el que ha fet néixer la nova nació catalana que som.

I encara més: un 49% estem per la independència, però només un 21,9% dels CAT consideren "Espanya" un Estat aliè, del qual el meu país no hauria de fomar-ne part. Per a un 73,4% dels catalans, Espanya representa alguna altra cosa, com aquest 24% que diuen és el seu país, o el 9,8% que diuen és la nació de la qual se senten membres, o el 15,8% per als que és l'Estat del que són ciutadans, o el 23,8% que diuen per a ells és un estat format per diverses nacionalitats o regions.

Doncs bé, el 49% a favor de la indy només és possible perquè d'entre aquest 73,4% de catalans per als que Espanya representa alguna cosa, n'hi ha 27,4% que volen la independència.

Portant les coses a l'extrem, perquè ens entenguem millor, els indepes que veuen Espanya com quelcom aliè, serien com a molt aquest 21,9%, davant aquest 27,4% d'indepes per als que Espanya no és això. De manera que si l'independentisme el situem en el "putaespanyisme" ens bloquegem el creixement.

Saber distingir el que és règim 78 i el que és el país, ens assegura poder arribar a més gent, ens assegura assumir i integrar intel·ligentment la complexitat d'adhesions afectives, mentre canalitzem políticament cap a la independència el col·lapse de l'estat i els seus aparells.

D'entre els elements d'identitat més sensibles hi ha la llengua. Segons les dades estadístiques sobre la nostra societat i les nostres llengües (IDESCAT), el castellà ha estat per al 52,7% de nosaltres la nostra primera llengua, sí, per a més de la meitat dels catalans. És una realitat que ens enriqueix i que inqüestionablement hem assumit i integrat com a part estructural de la nostra Nació, de la Nació Catalana del s.XXI. No som la Nació catalana del s.XIX, ni del 1714. Som molt diferents en moltes coses. Si això no s'entén, difícilment anirem enlloc. Les llengües mai són l'enemic. Ho són els estats i les polítiques agressives, genocides, contra altres llengües. L'enemic del català no és el castellà, és l'estat espanyol i les seves polítiques contra el català. Situar, com alguns fan, el castellà com la "peça de caça a abatre" en el procés indy és un error monstruós, tant d'un punt de vista de principis com estratègic.


D'entre els que tenen el català com a llengua primera, al voltant del 75% estan per la independència, i només un 17% no.

D'entre els que tenim el castellà com a llengua primera, al voltant del 30% donem suport a la independència, però més d'un 60% no.

Per a Cs i l'unionisme vincular la llengua primera a la identitat i així a un posicionament polític captiu contra la independència ha estat la seva repugnant estratègia. I han fet mal. Però no se n'han sortit. Una de les claus més importants de qualsevol estratègia independentista ha de passar per desactivar el camp minat lingüístic que han sembrat infatigablement, repugnantment, partits polítics i mitjans unionistes. Per fer-ho cal molt intel·ligència i un immens esperit pacocandelià. El creixement de l'independentisme passa també, inequívocament, per reivindicar el castellà com a part de la nostra identitat. Aquest 52,7% que hem tingut el castellà com a llengua primera retrata la nostra realitat, com som. Fer créixer el 30% de suports a la indy que ara mateix hi ha en aquest col·lectiu i evitar que aquest 62% que ara hi està en contra s'atrinxeri en el No, és cabdal, decisiu per a la nostra causa.


Finalment, un últim element de l'enquesta al que voldria que tots prestéssim atenció, per evitar prendre mal, és que tots aquests consensos dels que he parlat i tots aquests percentatges que hem vist, com aquest 49% que segons l'enquesta estaria per la independència, només els assolim, només hi arribem, perquè hi som tots, perquè, enmig de grans diferències de tot tipus, ens representen, ens expressen a tots.

I avui dia el moviment independentista, conseqüència de tot el que ha passat, de tot el que estem vivint, de totes les dificultats que cada dia hem de travessar per fer camí, no té una estratègia comuna, compartida. Persisteixen recels, persisteixen visions diferents, persisteix, dissortadament, partidisme.

Però no ens hem de deixar atrapar en aquest escenari, i hem de treballar infatigablement per respectar-nos cada dia més entre nosaltres, per fer créixer la confiança i les lleialtats.


L'independentisme és molt plural. Si no ho acceptem i convertim en enemic qui fa coses que jo no comparteixo, qui no fa el que jo crec que s'ha de fer, la cagarem.

L'enquesta del CEO va acabar el seu treball de camp després de la sentència del TS, la condemna de més de 100 anys als nostres líders polítics, la convocatòria del Sánchez d'eleccions pel 10N, etc. En aquest context, i pel que fa a les relacions CAT-ESP l'enquesta preguntava "què diríeu que és més necessari?"

I sí, en aquest context, ja amb la sentència del TS, ja amb la primera setmana de manis i aldarulls, en aquest context, només un 11,2% han respost que el que consideren més necessari és una política d'UNILATERALITAT per part del Govern de CAT.

La majoria, en aquest context, diu que el que consideren més necessari és una política de diàleg (el 42,4% un diàleg sense límits, el 38,1% en el marc constitucional).

Insisteixo molt en lo de "en aquest context" perquè em sembla del tot rellevant. Malgrat tot, malgrat sentències, malgrat repressió, la majoria segueix apostant per no donar per tancat el diàleg, per seguir explorant la via del diàleg. I només un 11,2% aposta per la unilateralitat. En termes d'independentistes podríem dir que només 1 de cada 4 indepes, en aquest context, aposta per la unilateralitat. A mi em semblen legítimes les dues opcions. El que no em sembla legítim és que aquest 1 de cada 4 indepes aboqui la seva fúria contra els altres 3. Ni traïdors, ni apoltronats, ni covards ni cap d'aquestes merdes que dissortadament veiem escampar a aquest 1 de cada 4 indepes contra els altres 3.

Assumir que només des del nosaltres podem fer la independència implica assumir també els altres i les seves diferències, assumir també que no tothom veu igual les coses, assumir que l'independentisme majoritari no vol donar per tancada la via del diàleg, perquè és el que consideren més necessari. Malgrat tot, i sí, en aquest context.

DONEC PERFICIAM

Quin és l'actual suport a la independència? Anàlisi a través dels diferents resultats electorals i de les enquestes

Diumenge passat, dia 10N, vam tenir eleccions generals, sobre el resultat de les quals hem tingut, en aquests dies, diferents interpretacions, visions i valoracions. Tenia pendent fer-ne la meva anàlisi. Volia deixar reposar les dades, perquè la meva visió tenia alguns matisos diferencials amb la visió general que se'n feia.

Ha anat bé que ho fes: avui hem tingut una singular enquesta del CEO, sobre cosmopolitisme i localisme, però en la que s'hi recullen moltes dades al voltant del suport a la independència i una visió més àmplia de l'habitual sobre la política al nostre país.

Tenia pendent, també, entrar més a fons en alguns aspectes de l'enquesta de l'ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB) que vam conèixer durant la campanya electoral del 10N.

El meu primer objectiu, per tant, en aquest article, és combinar, alinear, dades procedents de fonts tan diferents com són, per una banda, les electorals (amb les dades de les eleccions del 10N, però també del 28A, del 21D i fins i tot de l'1-O) i d'una altra banda d'aquestes dues enquestes més recents, la del CEO d'avui i la de l'ICPS de fa un parell de setmanes.

L'objectiu de treballar amb tantes fonts diferents és intentar respondre a la pregunta de quin és el suport a la independència que s'infereix de totes aquestes dades. És un suport similar d'unes dades a unes altres o hi ha variacions? Si hi són, quin abast tenen i com estan evolucionant? Són coherents les dades sobre aquest suport a la independència d'unes fonts i dades a unes altres fonts i dades? I, finalment, com hem d'interpretar, valorar, en termes polítics, aquest suport a la independència que ens expressen totes aquestes dades?

Som-hi, doncs.

Abans, però, volia autofelicitar-me per les anàlisis i projeccions pre-electorals que vaig fer en els meus articles abans de les eleccions, especialment el darrer, 4 dies abans de les eleccions. Mal m'està el dir-ho, però ho vaig clavar. Les enquestes que teníem no deien totes el mateix, però si se sabien llegir, totes ens anaven explicant unes tendències molt sòlides. Fer emergir aquestes tendències i projectar-ne una aproximació al resultat que podia donar-se el 10N ho vaig fer tractant els elements interns d'informació que podia treure de les diferents enquestes, més enllà de la projecció de resultats que cadascuna efectuava. Així ho vaig fer i crec vaig encertar les projeccions en relació a totes les opcions.


He fet aquesta prèvia perquè avui, en conèixer l'enquesta del CEO, i que les dades sobre suport a la independència no ens eren "bones", gairebé tothom s'ha llençat a desacreditar l'enquesta, amb diferents "argumentacions", totes les que he llegit incorrectes o espúries. Si heu arribat fins aquí, segurament estareu dient "jo sóc un d'aquests, dels que l'ha criticada, dels que no se la creu". Si heu arribat fins aquí, us demano una mica de calma i que presteu atenció a l'anàlisi que faré, per tenir més i millor informació. A partir d'aquí, amb més informació, que tothom en faci la valoració que vulgui. Jo faré la meva, però tothom podrà fer-ne la seva, només faltaria. Potser sí una cosa que tots estarem d'acord és que l'enquesta no és gaire "oportuna". Però és que la programació del CEO és anual, i aquesta enquesta estava programada i adjudicada de fa temps, de molt abans que es convoquessin aquestes noves eleccions del 10N.

Anem al gra: quin és el suport a la independència que hi ha? 

Amb els resultats del 10N tothom va dir que l'independentisme havia millorat els seus resultats i seguia creixent, en vots i en % de vot. Tothom ho va valorar així comparant el resultat amb el de les eleccions del 28A. I era cert. Havíem tingut 7.077 vots més que el 28A (suma de vots d'ERC, JxCAT i CUP el 10N vs suma de vots d'ERC, JxCAT i FR el 28A) i havíem passat de tenir el 39,4% dels vots a tenir-ne el 42,6%.

Si recordeu els meus escrits previs, assenyalava com a clau en el resultat que aquest 10N tingués l'independentisme, dos factors:

- quina seria l'abstenció final que totes les enquestes projectaven i si seria diferencial entre blocs o afectaria a tothom per igual.

- si es mantindria aquest endèmic vot dual que afecta l'independentisme, aquest vot que en algunes eleccions (bàsicament "autonòmiques") vota indy, però que no ho fa en d'altres eleccions.

Pel que fa a l'abstenció, si recordeu, deia que totes les enquestes assenyalaven que aquest increment de l'abstenció que projectaven bàsicament castigaria als partits unionistes, que doblaven o fins i tot triplicaven l'abstenció decidida entre els seus antics votants en relació a les dades dels partits independentistes. I així va ser.

El 10N ha tingut 5 punts menys de participació, de vot, en relació al 28A: s'ha passat de 4.419.485 vots i un 77,58% de participació el 28A a 3.876.044 vots i un 72,17% de participació el 10N.

Com hem vist, el bloc indy ha sumat el 10N 7.077 vots més que el 28A i ha millorat 3,2 punts el seu percentatge de vot (del 39,4% al 42,6%). És a dir, no només no l'ha afectat l'increment de l'abstenció (crides a l'abstenció incloses en el sector més majara de l'independentisme), sinó que ha millorat miqueteta, el seu vot.

En canvi el bloc no indy (hi incloc Comuns) ha perdut 305.786 vots, i ha passat de tenir el 60,1% dels vots el 28A a tenir-ne el 56,7% el 10N.

Per tant sí, hi va haver abstenció diferencial, que va castigar als partits no indys i no va afectar al bloc indy.

Pel que fa al vot dual, la veritat és que no hem millorat, s'ha mantingut. Això en la més beneficiosa per a nosaltres interpretació.

Veiem-ho.

Si mirem només l'evolució 28A a 10N, en un mateix tipus d'eleccions (generals), és evident que l'independentisme té una miqueteta de vot més que no va tenir el 28A i que millora % gràcies a l'abstenció diferencial que ha castigat els no-indys.

Però d'aquí jo no en trauria cap altra conclusió. No aniria més enllà, no faria cap discurs de que l'independentisme segueix creixent. I menys encara que la redistribució del vot entre les diferents opcions ha implicat que hi ha hagut un nou vot que abans no era indy i que ara ha anat a ERC, mentre que la millora de resultats de JxCAT i CUP és per redistribució del vot indy "de sempre", com es va atrevir a afirmar en un article i en tertúlies en Sergi Sol. Quina vergonyeta pontificar des de tanta ignorància manipuladora.

Mireu, si aixequem el zoom i ens fixem amb altres eleccions recents no tenim massa motius per massa celebracions.

En relació al 21D, el bloc indy el 28A va "perdre" 453.339 vots, i aquest 10N "només" ha perdut 437.277 vots.

El 21D és l'elecció que més vot independentista hi ha hagut, lleugerament per sobre dels vots indys del 27S 2015 i dels Sí de l'1 d'Octubre. Des de llavors l'independentisme mai ha tornat a tenir aquells 2.079.340 vots que va tenir el 21D. De les diferents eleccions que hem tingut, en les que menys distància hi ha hagut ha estat amb les europees del 26M, quan l'independentisme va assolir 1.720.550 vots a Catalunya, "només" 358.790 vots menys que el 21D.

I aquí és on emergeix la gran incògnita: la pèrdua d'aquests centenars de milers de vots independentistes és conseqüència del comportament dual d'una part molt important de l'electorat o són vots que hem perdut, són vots de desgast independentista?

A mi em costa de creure, amb tot el que estem vivint, amb tot el que està passant, amb tota la repressió que hi ha, que es mantingui aquest vot dual. O que ho faci amb aquesta intensitat de situar-se entre un 20% i un 25% del vot indepe. Més encara quan hem tingut diferents eleccions i diferents propostes electorals. A les generals 28A i 10N tres candidatures diferents amb tres perfils molt diferents. A les europees dues úniques candidatures, encapçalades pels màxims líders, Carles Puigdemont des de l'exili i Oriol Junqueras des de la presó. I no hi fico el resultat en nombre de vot a les municipals, perquè amb 4 propostes diferents, incloent-hi els davidians de les primàries, fou quan el nombre total de vots indys fou més baix.

A mi em costa de creure, però no tinc més dades. No sé si és vot dual (esperem-ho) o és vot que hem perdut, que no acabem de fidelitzar.

En qualsevol cas, el que dissortadament no admet cap mena de dubte és que l'independentisme no creix, no guanya suports. Si admetem patim vot dual, podem estar com estàvem el 21D. Si hi ha alguna cosa que no és únicament la dualitat no és que no guanyem suports i vots, sinó que en perdem.

I això és així. I ja vaig alertar al respecte després cicle electoral del 28A i del 26M, però ningú n'ha fet el més mínim cas. Ni estem ampliant cap base ni estem consolidant suports i posicions. No ens autoenganyem, que pot ser molt perillós.

El suport a la independència a través de les enquestes.

Hem vist que el suport a la indy a través de les eleccions en els dos últims anys ha oscil·lat entre el 45,7% del 21D i el 39,4% del 28A.

Avui, en fer-se públiques les dades de l'enquesta del CEO tots els titulars de la premsa han dit el mateix: el suport a la independència en el seu mínim històric.

Segons l'enquesta del CEO a la pregunta "vol que Catalunya sigui un Estat independent", un 41,9% han respost afirmativament i un 48,8% negativament. Des d'aquest juliol, el Sí a voler ser un Estat independent ha perdut 2,1 punts, i el No n'ha guanyat 0,5.

Abans de precipitar-nos en les conclusions, veiem un parell de dades. El marge d'error mostral de l'enquesta és del +/- 2,53. O sigui que les variacions estan dins del marge d'error.

Aquesta enquesta de Cosmopolitisme i localisme a Catalunya no és el Baròmetre d'Opinió Política del CEO. És una enquesta molt singular. I si mirem la mostra, s'aprecien alguns biaixos no negligibles en relació a la composició d'altres mostres d'altres enquestes del mateix CEO. Això són coses que poden passar. Per això són només enquestes. I per això hi ha un marge d'error, dins del qual les variacions les hem d'observar amb prudència. Que en l'execució de l'enquesta, i sempre dins la representativitat, alguns col·lectius hagin tingut miqueta més de pes que en anteriors, són coses que poden passar. Insisteixo, per això hi ha el marge d'error.

I per això, en qualsevol anàlisi, l'important no és un resultat puntual, sinó les tendències. I quines són les tendències? Per analitzar els resultats electorals hem agafat com a referència comparativa el 21D del 2017, quan més vot independentista hi ha hagut. Agafem, per tant, dades del CEO a partir 2017.

I què ens trobem? Doncs fixeu-vos, al BOP del CEO de juny del 2017 és quan el suport a la indy és més baix de tota la llarga sèrie des del 2014, un Sí de "només" el 41,1% dels enquestats, mentre que el No s'enfilava al 49,4%, o sigui 8,3 punts de diferència. Des de llavors gairebé sempre ens hem mogut en un suport a la indy del 43% o del 44%. I sí, aquesta enquesta baixa fins al 41,9%.

Per a mi això no és el significatiu. Són oscil·lacions pròpies de l'instrument demoscòpic, de coses de la mostra, marge d'error, etc. Per a mi el que és significatiu és que, a l'igual que hem vist amb les dades electorals, en el millor dels casos ens quedem com estem, a nivell de suports, no en guanyem, no creixem.

Per seguir analitzant quin és el suport a la independència, des d'un punt de vista demoscòpic, encara podem fer una altra cosa: analitzar les dades de la molt interessant enquesta de l'ICPS.

L'ICPS planteja una pregunta pràcticament idèntica a la del CEO: "vostè vol que Catalunya sigui un Estat independent o prefereix que segueixi formant part d'Espanya"

Un 43,6% dels enquestats diuen que volen que Catalunya sigui un estat independent, i un 48,2% no. Fixeu-vos que les dades són pràcticament idèntiques a les del CEO, amb molt petites variacions sempre dins marges d'error mostral.

Per a mi la conclusió és clara. Ens agradi o no, sembla que, d'acord a la demoscòpia, hi ha una majoria de ciutadans del nostre país que no voldrien la independència, que no voldrien deixar de formar part d'Espanya. La diferència no és molt gran en relació als que sí volem la independència, però hi és, oscil·la entre aquests 4 i 7 punts de diferència.

Tanmateix, l'enquesta de l'ICPS ja fa temps ens va fer evident un fenomen polític molt singular del nostre procés independentista i del nostre país.

Aquest diferencial a favor del No a la independència l'obtenim, tant al CEO com a ICPS, en unes preguntes que apel·len a l'enquestat sobre el que ell voldria: "vostè vol...".

L'ICPS introdueix una altra pregunta a la seva enquesta: "si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè QUÈ FARIA?", i l'enquestat pot respondre votaria a favor, en contra, no votaria, en blanc, NS/NC.

I davant aquesta pregunta, que no interpel·la a l'enquestat sobre "què vol", sinó "què faria", els resultats fan un tomb absolutament contundent:

- Un 46% votaria a favor de la independència
- Un 31,5% votaria en contra de la independència
- Un 15,4% no votaria
- Un 1% en blanc o nul
- Un 6,3% no ho sap

Fixeu-vos quin canvi tan radical de la resposta social obtenim quan passem del món personal del "voler" al món del "fer": aquell 48,2% d'enquestats que no voldrien la independència, davant un referèndum, davant la decisió de votar contra la independència, es queda en un 31,5%

I ambdues són dades estables en el temps en aquesta enquesta d'ICPS. El 2018 el Sí davant un referèndum per la independècia era del 47,9% i el No davant un referèndum, del 31,8%. Amb petites variacions sempre dins el marge d'error mostral aquests percentatges són així des del 2012 en el sondeig anual d'ICPS.

Hem d'agrair a ICPS que fes emergir aquest fenomen polític i social, de comportament electoral, tan singular.

Al nostre país tenim una majoria de gent que no vol la independència, però 1/3 part (aprox) d'aquesta ciutadania que no voldria personalment la independència, no s'hi oposaria políticament, no hi votaria en contra.

I això explica moltes i moltes coses. I per avui, fins aquí.

(aquesta anàlisi seguirà en nous articles)

DONEC PERFICIAM

10N: així estan les coses. Últimes enquestes i reflexions. I així està el meu vot...

Campanya electoral tocant la seva fi. Dimarts va ser últim dia per enquestes públiques. Des de llavors hem conegut algunes de les que es fan una mica tramposament (que es publiquen en un diari andorrà, però que d'una a l'altra només renoven petita part de la mostra de l'enquesta, amb la qual cosa de fet són una mica frau), però també alguns hem tingut, per motius professionals, alguna que altra filtració d'enquestes pròpies dels partits, de tot l'espectre, de les que no es fan públiques.

Així doncs, a nivell estatal, com estan les coses?

PSOE: es consuma el fracàs de Sánchez, es fa realitat la conseqüència lògica de tanta estupidesa. Totes les enquestes últimes ja situen clarament que el PSOE empitjora els seus resultats en relació al 28A, amb una pèrdua d'1 a 10 escons sobre els que ara mateix té. Això explica els nervis sociates d'aquests dies i que davant aquesta situació, estiguin improvisant les barbaritats que estan improvisant en un desesperat intent de salvar mobles, com és el cas d'aquest feixista decret llei contra la llibertat de comunicacions. Dubto tingui cap efecte. El vot del trifatxito ni l'oleren, per més fatxa que es posi Sánchez.

PP: millora els seus resultats del 28A, però es quedarà per sota dels 100 diputats, a distància del PSOE. La "moderació" que Pablo Casado ha intentat imprimir a aquesta campanya no ha pogut vèncer la buidor pepera que arrosseguen des de defenestració de Rajoy del Gobierno (i mira que ja és dir!!!). Després de l'hòstia pepera del 28A, quan es van quedar amb 66, ara les últimes enquestes projecten una forquilla de creixement variable fins un màxim de 90 diputats i un mínim de 80.

Cs: l'hòstia que es fotran serà còsmica, és de les coses més segures d'aquest 10N. Ciutadans va tenir 57 diputats el 28A, es va quedar a 9 de fer el sorpasso al PP i esdevenir així la "referència" del bloc trifatxito. Va poder governar amb Sánchez. Venien de guanyar en vots i escons les eleccions del 21D a Catalunya. Però van optar pel montapollismo com a única política. I ara absolutament totes les enquestes els pronostiquen una hòstia com poques vegades s'han vist al planeta Terra, ens hauríem de remuntar al meteorit dels dinosaures. Dels 57 diputats del 28A a una forquilla, ara mateix, entre els 13 i els 18 diputats. O sigui, la fi de Ciutadans, el seu col·lapse, la seva irrellevància i, inevitablement, desaparició.

Unidas Podemos: van començar la campanya des d'una posició política molt amenaçada, amb el temor d'un possible vot útil cap al PSOE i amb l'aparició (algun dia se sabran les coses) del projecte Errejonista destinat a robar-los-hi vots. Però, segons les enquestes d'aquests dies, podrien quedar-se com estan (que tenint en compte el panorama suara descrit seria un "èxit"), al voltant dels 42 diputats, però també podria ser en perdessin alguns més, fins la franja dels 35. Jo crec estaran sobre els 40

VOX: seran els grans beneficiats per aquestes estúpides eleccions provocades pel Sánchez. Dels 24 diputats que varen aconseguir el 28A poden enfilar-se fins la línia dels 60. Una autèntica barbaritat. Que un partit desacomplexadament feixista/franquista s'enfili fins esdevenir la tercera força política de l'estat, esgarrifa. Temps tindrem d'analitzar aquest fenomen de merda. Avanço dues línies argumentals que poden afavorir aquest demencial creixement: per una banda que tots els partits excepte Podemos, han abraçat les tesis de VOX en relació a Catalunya, el que ha "legitimat", o emblanquinat, o normalitzat, el feixisme d'aquesta proposta política. Com podien combatre-la si defensen el mateix?? L'altra línia, fora del tema català, és el possible impacte d'un cert "hartazgo" social del "políticament correcte", de no parlar de certs temes perquè no és políticament correcte. O sigui que preparem-nos per tenir recital facciós diumenge... y lo que vendrá.

El resultat de tot això, a nivell espanyol, serà un ja cantat empat entre "blocs", o sigui, entre la suma PSOE i UP i la suma PP, VOX i Cs.
Quin crack, aquest Sánchez i els seus "assessors". Es pensaven que de la desfeta de Cs pillarien algo, però els únics que han pillat són PP i VOX. Es pensaven que podrien ofegar Podemos, però no se n'han sortit. O sigui, que el PSOE arribarà al 10N amb menys vots i escons, havent aixecat el feixisme fins la 3a posició. I sense pràcticament cap possibilitat de fer govern estable excepte pactant amb el PP. Acollonant. Un aplaus!!!!!

Panorama a Catalunya:

ERC: tot i que les enquestes post-estivals, abans de l'inici de la campanya electoral, projectaven solidesa en els seus resultats i possibilitat de guanyar fins a 3 diputats (enfilar-se dels 15 del 28A a 18 el 10N), ara mateix, tot i que ERC seguirà sent sense cap mena de dubte la força independentista més votada, pot estar tenint mica de pèrdua de suports. Les seves opcions millors se situen en repetir els 15, però les últimes dades que anem tenint també apunten la possibilitat de que perdin 1-2 diputats. Al meu entendre seguirà sent un excel·lent resultat, atès el desgast, sovint molt injust, al que per la part més tòxica de l'independentisme se'ls ha volgut sotmetre, i atès també que en termes estratègics i de propostes polítiques són els qui més han arriscat.

Junts per Catalunya: tal i com vaig dir en l'anterior post, a JxCAT les campanyes electorals li senten bé. Va començar la campanya que algunes enquestes els situaven perdent fins a 3 dels 7 diputats que van aconseguir el 28A, però amb totes les dades que ara mateix tenim veiem que han aconseguit invertir la tendència. A les portes del 10N la seva projecció se situa en que podria créixer, i arribar als 8. També podria quedar-se amb els 7. I també podria perdre'n 1. Dependrà de la participació, dels resultats a Tarragona, etc. Però el cert és que la campanya ha permès visualitzar i valoritzar el lideratge de la Laura Borràs, un perfil polític totalment allunyat de la resta de candidats, tan per la seva enorme cultura com per la seva dialèctica alhora educadíssima i contundent. El canvi de tendència també ve donat perquè JxCAT ha pogut posar en valor tota la feina feta a Madrid aquests mesos, des del 28A, coherent, compromesa, contundent. I el compromís amb el President Puigdemont.

CUP: és una incògnita, una mica com ho eren a començament de campanya... però menys. Crec que tindran, sense problema, el vot cupaire que ja van tenir el 21D, però que, en contra del que en algun moment va semblar, han fracassat en el seu intent d'atreure cap a ells el vot anti-tot, el vot tòxic. La CUP ha perseverat en centrar la seva campanya en atacar les altres formacions independentistes, en oferir-se com a vot de tot aquest personal que vota no pel que es pugui fer, sinó per castigar als altres, contra els altres (ERC i Junts per CAT). Però no sembla se n'hagi sortit, i tot i la incertesa dels resultats, a hores d'ara les enquestes els projecten uns resultats d'entre 1 diputat (x BCN) i 3/3 (BCN i GRN). En l'anàlisi que vaig fer en l'anterior article els projectava 2-3, i segueixo pensant és on estan situats. Tot i això, les enquestes més recents i no públiques els situen en només 1.

Crec que, a banda de la buidor del plantejament general cupaire, errors greus com aquest video tan infantil, tan de vergonyeta, dels candidats fent el xou pel Congreso, o les ficades de pota greus de la seva candidata al debat de TV3, acusant falsament a Rufián, i l'actitud desafiant, xulesca, de voler fer veure que la rectificació d'una falsedat que és el que en Rufián li demanava era una amenaça, que l'estava amenaçant... jo crec que tot això els ha pogut acabar de reduir les seves expectatives (minimitzar fins a un únic diputat segons alguna enquesta de les no públiques).

Mirat en conjunt, avui no sóc tan optimista en relació a una contundent victòria independentista el 10N. Crec que guanyarem, però no tinc clar que aconseguim arrencar aquest petit % de vot que ens falta per fer, als ulls de tothom, inequívoca la majoria indepe. Però ojo, que tampoc ho descarto. Dependrà de la participació i de la mobilització final unionista. Ara mateix, a Catalunya, el possible (àdhuc probable) increment de l'abstenció l'assumeixen els partits unionistes, són ells els que estan perdent votants del 28A cap a l'abstenció (cap cosa massiva, estaríem parlant d'entre 2 i 5 punts). Això és una bona notícia per a l'independentisme. Constatat ja el patètic fracàs de les crides a l'abstenció, vot nul o vot en blanc efectuades des d'alguns racons de l'independentisme més tòxic, cal confiar i treballar per la màxima mobilització indepe, i perquè aquest vot dual que fins ara havia existit (indepe a les catalanes, abstenció, comuns o psc a les espanyoles), tal i com estan les coses, voti independentista. Crec que l'oferta que representen ERC-JxCAT-CUP permet recollir tot el vot indepe, perquè més o menys tothom pot trobar encaix en les seves propostes.

Jo què faré?

Com sempre faig quan hi ha eleccions, crec que és obligat, per a algú com jo, que fa, en sus ratos libres, opinió i anàlisi política, anar de cara, i dir, a nivell personal, què penso fer. I per això sempre ho faig. Em sembla que és una pràctica transparent en relació a tots els meus lectors, que tenen posicionaments diversos.

També, i em sembla pueril haver-ho de repetir, recordar que jo no tinc cap carnet de cap partit polític. Faig el que vull. Ajudo qui vull. I voto qui vull. Els tòxics tot ho redueixen a paguitas, carnets i obediències fantasmes, fins a límits grotescos, delirants. Res. Els qui em coneixeu ja ho sabeu, i els qui no em coneixeu, ja us ho dic. Cap carnet. Cap obediència. Llibertat de pensament, laboral, opinió i vot.

Votaré Junts per Catalunya.

M'havia plantejat votar ERC, perquè em repugnava la campanya dels tòxics contra els lideratges d'ERC i contra els companys de lluita d'ERC, i perquè valorava el seu coratge en assumir certs postulats estratègics, tot i saber-ne la seva impopularitat.

M'ho havia plantejat, però no ho faré. Votaré JxCAT. Ho faré perquè em sento totalment vinculat a l'esforç que sempre han fet per la unitat, per l'esforç que fan de sumar perfils com el d'en Roger Español, perquè no ho fan des de càlculs maquiavèlics, sinó des de la conseqüència lògica d'haver respost positivament a la crida a la unitat que va fer n'Albano Dante Fachín.

Votaré Junts per Catalunya també per lleialtat al President Puigdemont. Si estem amb el President legítim, amb el President Puigdemont, la millor manera d'evidenciar-ho és votant JxCAT. El President Puigdemont és, sense cap mena de dubte, l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, faran el que sigui, qualsevol cosa, per neutralitzar-lo, per empresonar-lo, per fer-lo desaparèixer. No em puc imaginar a mi mateix no evidenciant-li el meu suport amb el meu vot. A les eleccions europees també vaig haver de posicionar-me així. I jo hauria volgut poder votar al President, a l'Oriol Junqueras, a la Clara, al Toni. Però ERC no va voler, malgrat el President oferia a Junqueras encapçalar la llista. Jo voldria amb el meu vot, en aquesta situació tan excepcional, expressar el meu suport a tots els presos i exiliats. Però no ha pogut ser, i com que em veig obligat a triar, doncs trio Puigdemont, o sigui, Junts per Catalunya.

Evidentment m'alegro que es presenti la CUP, perquè crec això ha de servir per recollir més vot indepe que no mobilitzàvem en unes eleccions així, però en cap cas m'he plantejat la més mínima opció de votar-los, com sí m'hauria plantejat a Front Republicà. No puc amb la xerrameca cupaire, aquesta del discurset d'anar a Madrid a bloquejar, quan el que estan bloquejant de manera sistemàtica al Parlament de Catalunya és la majoria indepe, votant sense cap mena de vergonya amb Cs, PSC i PP contra el Govern i la majoria indepe que els nostres vots van configurar al Parlament, impedint la investidura d'un Jordi Turull que l'endemà entrava a una presó de la que ja no n'ha sortit.

Respecto plenament els votants de la CUP que són fidels al seu projecte i amb els que hem compartit moltes lluites, però ja no respecto tant a aquest personal, per sort residual, que es va fent autobombo que votarà CUP per primera vegada, i que ho fan o ho faran no perquè pensin amb aquest vot es podrà fer res, permetrà construir res, sinó únicament moguts per les ganes de fer mal, de desitjar el pitjor, a les altres opcions independentistes.

PS: quan estava acabant aquest post hem conegut la trista notícia de la mort del pare (ACS) del President Puigdemont. Això ha posat altre cop davant els nostres ulls la crueltat de la repressió. La crueltat de la presó. La crueltat de l'exili. La crueltat de la repressió d'un estat inhumà, que ha impedit a un fill poder acompanyar el seu pare en aquestes últimes hores, i que l'impedirà vetllar-lo, tancar-li els ulls, acomiadar-lo. La crueltat d'una repressió tan injusta que avui mateix el Regne Unitat retornava, rebutjava tramitar, l'euroordre d'extradició de la consellera Clara Ponsatí. No ha estat un judici, ha estat una venjança. Només un estat podrit com l'espanyol (i els seus socis turcs i xinesos) poden vulnerar els drets més fonamentals com ho fan, tenir els presos polítics com els tenen, com els han condemnat i mantenir l'exili i la repressió més ferotge i salvatge sobre un país i la seva voluntat democràtica.

El 10N, més que mai, hem de mobilitzar el nostre vot contra aquest estat feixista, hem de mobilitzar el nostre vot contra tanta injustícia i repressió, hem de mobilitzar el nostre vot en solidaritat amb tots els nostres presos i exiliats.

La independència només la tindrem si, cada cop que tenim urnes al davant, les omplim d'independència, amb tots els matisos que vulgueu, amb totes les crítiques que vulgueu, però sempre des d'un doble convenciment:

- que només si hi som tots ho podem fer i que ser-hi tots ens ha de servir per ser cada cop més

- que allò que més ens afebliria, allò que deixaria greument tocades les nostres aspiracions seria ser derrotats a les urnes.

DONEC PERFICIAM

(President Puigdemont, des d'aquest blog, rebeu el meu condol i testimoni del meu suport i plena lleialtat)

Anàlisi polític i demoscòpic (de les diferents enquestes) sobre el 10N

El 10N ha esdevingut un plebiscit el resultat del qual serà determinant en termes de legitimitat interna i internacional de les dues posicions polítiques ara mateix estan confrontades a Catalunya.

Un triomf electoral del PSC, que sumi majoria de vots amb PP, Cs i VOX seria exhibit com el fet que legitima la repressió de la sentència TS i policial. Un triomf així donaria ales a la seva estratègia internacional de deslegitimar el nostre moviment i les nostres aspiracions. A l'Estat Espanyol només li caldria anar amb els resultats electorals pel davant per tot el món, i no amb aquest patetisme amb el que fins ara no té més remei que fer les coses l'equip de Borrell i Espanya Global.

En canvi, un triomf electoral de l'independentisme, que sumi majoria de vots entre ERC, Junts per CAT i CUP, reforçaria la legitimitat de les nostres aspiracions democràtiques i la resposta a la sentència. Després de l'extraordinària reacció que s'ha esdevingut a Catalunya contra la sentència del TS, un triomf independentista deixaria gairebé en el KO a l'estat espanyol. Les imatges de les manifestacions massives, permanents, excepcionals, tindrien, amb una victòria indepe el 10N la clau de volta final per legitimar internacionalment, a tots els nivells, la nostra causa i les nostres mobilitzacions.

La bona notícia és que només depèn de nosaltres que aprofitem l'oportunitat que ens ofereix el 10N, que només depèn de nosaltres desactivar l'amenaça que representa el 10N.

La mala notícia és que, des d'un punt de vista d'oferta electoral independentista, hi tornem a arribar dividits, i amb propostes electorals a priori sotmeses a un desgast important.

Així les coses, què ens estan dient les enquestes?

Les enquestes ens estan dient coses molt interessants i, el que és més important, encoratjadores. Tenint en compte la quantitat d'enquestes que estem tenint en un espai tan petit de temps, no faré una anàlisi individualitzada, sinó global, a partir de les tendències més fortes que la seva lectura global, ens permet detectar com a més rellevants i sòlides.

Només un petit parèntesi abans d'entrar a fons amb el tema. Entre aquestes enquestes n'hem tingut una de particularment interessant, l'anual de l'ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB). Per a mi les coses més interessants que ens aporta estan al marge de les projeccions electorals, i tenen a veure amb el retrat de l'independentisme que ens proporciona. Avui no hi faré esment. Després d'aquestes eleccions hi dedicaré un article, només sobre aquesta enquesta i les coses que ens explica.

Visió global de les opcions independentistes:
Segons totes les enquestes, l'independentisme pujarà en relació al 28A, i pot arribar a tenir un resultat molt i molt important, de majoria en escons i de majoria en vots. Això últim és més difícil, però no impossible.

Tot i que ara hi entrarem més detalladament, és una evidència que la fortalesa electoral d'ERC, unida a que JxCAT aguanti resultats 28A i que es presenti la CUP, amb el que implica de mobilització d'un segment d'electorat indepe que, o bé votava altres opcions no indepes o bé no votava, unida al nou ridícul dels nostres sermonejadors i sermonejadores amb la seva campanya per l'abstenció, vot en blanc o nul, farà que aquest 10N l'independentisme tingui el millor resultat de la història en unes eleccions d'aquest tipus, que tinguem a tocar més de la meitat dels escons en joc.

Si a això hi afegim la crisi electoral dels partits del bloc del 155, on els majoritaris (PSC-PSOE i CS) semblen retrocedir, i només PP i VOX milloren miqueeeeta, en relació al pou en el que van quedar el 28A, tenim que la victòria en vots també és possible.

Anem ara a fer una petita visió de les diferents opcions indepes:
Comencem per ERC, que va guanyar les eleccions del 28A. Ha arribat a aquestes eleccions sotmesa a un per a mi delirant assetjament polític per una part prou sorollosa de l'independentisme. Una part sorollosa i, alhora, absolutament minoritària, a la llum de totes les enquestes. Totes les enquestes situen ERC repetint el resultat del 28A, amb variacions sempre dins el marge d'error de les enquestes, tant les que projecten que pugui créixer en 1 i fins i tot 2 diputats més, com les que projecten en pugui perdre 1. Res, això és res, això tot dins marges d'error.

En relació a ERC la notícia és, per tant, la solidesa de les seves opcions electorals. ERC manté el suport que va tenir el 28A. El seu paper durant la fallida investidura de Pedro Sánchez va generar molt soroll per les xarxes, i molt desagradable, però zero impacte electoral. L'electorat d'ERC a les eleccions generals avala la seva política i les seves propostes estratègiques.

És un aval, a més, que els situa, dins l'independentisme, en aquestes eleccions generals, com la força clarament hegemònica. I d'això n'hauria de prendre nota tothom. Si ERC té aquestes opcions i aquesta força de cara al 28A és perquè la seva proposta de cara al Congrés és la clarament majoritària dins l'independentisme. I això pot agradar més o menys, però s'ha de respectar i hem de treballar, tots plegats, assumint aquest escenari i tot el que implica.

Finalment, en relació a ERC dir que, malgrat aquesta solidesa que expressa en els resultats de totes les projeccions de les diferents enquestes, assenyalar que per primera vegada en moltes eleccions, la fidelitat de l'electorat d'ERC des del punt de vista de record/intenció de vot en unes mateixes eleccions, ha baixat, no presenta la mateixa solidesa p.ex. que el 28A. Els % no poden ignorar-se, cal esmentar-ho, però tampoc no tenen perquè tenir cap impacte. A més a més, cal tenir en compte que el 28A ERC va tenir els millors resultats q mai havia tingut en unes eleccions generals. Això vol dir que va tenir molt nou votant. I és normal que demoscòpicament aquest nou votant que s'ha pogut tenir en unes eleccions, pugui expressar alguns dubtes demoscòpics. Veurem!

En definitiva, la projecció a les diferents enquestes d'ERC se situa entre els 14 i els 18 diputats. Jo crec repetirà resultat 28A, o sigui, 15 diputats.

Junts per Catalunya
Hi arriba, com a proposta electoral, desgastada per les permanents tensions que sempre genera PDECAT en la prou complicada tasca de vertebració d'aquest espai polític, però crec que l'extraordinària feina feta a Madrid sobretot -no únicament- per la Laura Borràs i la Míriam Nogueras és valorada majoritàriament per l'electorat, i així és com les opcions electorals de JxCAT per a aquest 10N es mantenen molt estables en relació als resultats del 28A. La majoria d'enquestes apunten pot haver-hi un lleuger descens, que pugui implicar la pèrdua d'algun diputat, però jo el que veig és que són projeccions gairebé sempre afectades i no corregides adequadament de l'endèmica infrarepresentació del votant de JxCAT.

Cal tenir en compte, a més de la molt bona valoració de la feina feta, de la coherència exhibida, per JxCAT a Madrid des del 28A i del lideratge abans assenyalat de la Laura Borràs i de la Míriam Nogueras, el valor que té que a JxCAT s'hagi imposat el coratge d'obrir la proposta electoral el màxim possible, de treballar sempre per, en aquestes circumstàncies extraordinàries, poder articular una resposta extraordinària, en forma de proposta electoral unitària.

 

Aquesta actitud és el que ha permès incorporar a la candidatura una persona com en Roger Español, amb tot el que té d'icònica en relació a tot el viscut com a país, amb tot el que pot aportar, que és molt, de fermesa i convicció. Un gran encert.

A més a més a JxCAT crec li senten bé les campanyes, perquè té l'oportunitat d'arribar amb més claredat del que pot fer-ho habitualment, sotmesa com està sotmesa aquesta opció a un permanent menysteniment informatiu arreu.

Finalment, en aquest "sentar bé les campanyes", també hi afegiria que és el moment en el que emergeix vinculada a una opció l'enorme capacitat de lideratge del President Puigdemont, que tot i servar sempre el rol institucional unitari que ha de preservar, ho fa compatible amb donar la cara pels qui mai l'han fallat, pels que sempre ha tingut al seu costat.

A la vista del que projecten les enquestes, i a l'igual que en el cas d'ERC, jo també crec Junts x CAT repetirà el resultat del 28A, o sigui 7 diputats. Això voldria dir s'ha conservat el diputat de Tarragona, impedint que vagi al PSC, que és la combinació que assenyalen les enquestes podria passar si JxCAT perd vots a Tarragona.

CUP
La gran novetat d'aquestes eleccions és que s'hi presenti la CUP, que no ho havia fet mai. Que ho facin és una bona notícia des del punt de vista que això ajudarà a no perdre cap vot independentista.

El resultat de la CUP és una mica incert. I per valorar les opcions cal fer una miqueta d'història. El passat 28A l'opció de Front Republicà va quedar-se a les portes d'obtenir representació al Congrés. De fet jo en les meves anàlisis la donava per segura. La candidatura que havien configurat en un temps rècord n'Albano Dante i Poble Lliure (que forma part de la CUP) va fer-se ràpidament amb un espai electoral que en la majoria de casos els hauria permès obtenir representació. Però la participació es va enfilar fins a un gairebé inèdit 78% quan, per posar un exemple, el 2016 havia estat del 64%. Aquest enorme increment de la participació a unes generals va impedir que FR obtingués representació.

També una altra cosa: una part molt significativa de la CUP no només no va ajudar o votar els seus companys de Poble Lliure en la seva opció de FR, sinó que no perdien oportunitat de desgastar-los. Si tot el sector més "enredant" hagués tingut envers els seus "companys" de Poble Lliure la mínima lleialtat de votar-los, també haurien entrat.

Això la CUP ara ho sabia, que la bona feina feta per FR tindria amb tota probabilitat, premi, i sí obtindrien representació. I això era una cosa que es vivia, en certs sectors de la CUP, com una amenaça, per això finalment s'han presentat com ho han fet. Per evitar el risc que per a ells representava la consolidació de FR.

Així les coses, i malgrat els pobres resultats que va tenir la CUP a les municipals, sembla que el moment polític, si mobilitzen el seu votant més ampli, assegura la CUP obtenir representació per Barcelona, amb 2 diputats, i potser també a Girona. Pel que fa a Lleia i Tarragona està totalment descartat.

És una incògnita fins a quin punt l'actual escenari pot afavorir que la CUP rasqui alguns vots d'altres opcions. La CUP diu que es presenta per bloquejar-ho tot a Madrid, però crec que fins l'últim votant independentista sap que de fet l'únic que sistemàticament la CUP està bloquejant i sabotejant és la majoria independentista del Parlament de Catalunya que són JxCAT i ERC i el Govern de la Generalitat. Diuen que aniran a Madrid a bloquejar PSOE i PP, però el cert és que al Parlament no tenen cap mena de problema en votar amb PP, PSC i Cs contra el Govern, contra la majoria indepe de JxCAT i ERC, ja sigui per evitar la investidura d'en Jordi Turull un dia abans d'entrar a presó, ja sigui per carregar-se els pressupostos.

Així doncs, més enllà d'intentar passar de puntetes sobre aquesta dada, que al Parlament de Catalunya la CUP ha votat més vegades amb PSOE, PP i Cs contra el Govern que amb ERC i JxCAT a favor del Govern, és una incògnita què pot arribar a rascar d'antics votants d'aquests partits la CUP. Segons les enquestes podria estar al voltant del 6% del d'ERC i del 4% del de JxCAT.

La projecció d'escons que es fa a la CUP en les diferents enquestes va dels 1-2 als 4-5. Jo crec que estarà en els 3 diputats: 2 per Barcelona i 1 per Girona

Sobre el comportament electoral dels partits no independentistes a Catalunya el 10N

El més impactant que veurem aquest 10N en termes d'evolució de resultats electorals a nivell de tots els partits és l'asseguradíssima hòstia monumental que es fotran els de Cs.

En 2 anys, del 21D 2017 al 10N 2019 hauran passat de guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya en vots i escons a quedar-se, en aquestes eleccions generals, amb un únic diputat per Catalunya. I gràcies.

La desfeta és atòmica, de proporcions inaudites. I de fet serà, amb tota seguretat, una de les dues grans notícies que tindrem el 10N. Un partit de males persones, amb un comportament inhumà i tan repugnant en relació al dolor dels altres, a la vida dels altres, només mereixia un final així. Colossalment ridícul. Un final patètic per a una proposta política que del 21D ençà havia fet un gir polític cap a l'extremadreta demencial i que basava tota la seva política en el montapollismo permanent.

Curiosament i en contra del que alguns pensàvem, no sembla que el PSC-PSOE estigui aprofitant aquesta desfeta. El naufragi del PSC en tant que un dels grans partits de Catalunya, en l'actual moment polític és també colossal. Cap proposta política que no sigui repressió. Una vergonya. I una llàstima per al nostre país, que el PSC hagi renunciat a tenir cap paper polític a Catalunya. Jo crec, com en Cuixart, que el PSC hauria pogut formar part de les solucions. Però hi ha renunciat.

El 28A el PP va estar a punt de quedar fora, aquest 10N sembla pot duplicar els seus escons, passant d'1 a 2. I igual pel fatxerio de VOX.

Aquests dos apunts de PP i de VOX al meu entendre quedaran condicionats a quina sigui la participació que hi hagi.

EPÍLEG:

Les eleccions del 10N són unes eleccions absurdes, a les que només s'hi ha arribat per l'estupidesa gegantina de Pedro Sánchez. Ho tenia tot a favor per fer govern, i amb dues opcions diferents: govern d'esquerres amb Podemos, govern de bifachito, amb Cs.

De vegades dedico alguns minuts a pensar "què volia aconseguir aquest home -Sánchez- amb aquestes eleccions?" I no hi trobo cap resposta. Un enigma. Es pensava arrasaria electoralment? Es pensava que, després de la sentència, hauria derrotat l'independentisme i ho podria exhibir com a trofeig electoral, inclosa l'extradició del President Puigdemont?

Quina buidor d'home. Potser mira més el tuiter del que ens pensem. O té qui ho faci per ell, i a partir de tuiter generar escenaris. Si no és així, no té cap explicació. Potser l'equip de la Moncloa va creure que tot aquest soroll que generaven els "nostres" tòxics i tòxiques, sermonejadors i sermonejadores, tenia impacte social i electoral, i que realment els partits indepes estaven perdent suports de manera massiva i imparable.

Però per sort ja hem vist això no ha passat, i que tot aquest personal no representen a ningú ni mobilitzen a ningú. De vegades penso que no es representen ni a ells mateixos.

La solidesa d'ERC i de Junts per Catalunya és una molt bona notícia per a l'independentisme. Ni crides a l'abstenció, ni al vot nul, ni al vot en blanc, ni res. Ni crides a votar CUP no per fer res, sinó únicament per castigar la resta, per canalitzar el seu odi cap a ERC i Junts x CAT. Res. ERC, Junts per CAT i CUP aconseguiran, aconseguirem tots i totes amb el nostre vot, que el 10N, que inicialment era una inquietant amenaça per a la nostra causa, esdevingui una oportunitat que projecti la nostra causa i la nostra mobilització.

Mobilitzem fins l'últim vot possible. Fem-ho constructivament. Fem-ho per guanyar, en vots i en escons. Fem-ho perquè internacionalment quedi clar el nostre rebuig a la sentència del TS i a la repressió, alhora que legitimem tota la resposta i mobilització que estem mantenint contra aquest estat autoritari i demofòbic

SOM-HI! 

DONEC PERFICIAM