A LA CAZA DEL OCTUBRE ROJO (2): ELS EIXOS I ELS OBJECTIUS DE L'ESTRATÈGIA "RAMIUS"

PRIMER EIX: LA TOTAL CERTESA DE "L'AMENAÇA" SOBIRANISTA CATALANA

L'estratègia “Ramius” parteix d'una evidència que ho és jo diria que per a tot el món excepte per als mateixos catalans o bona part d'ells o una part d'ells.

Per primera vegada des de la restauració de la Generalitat hi ha un govern suportat per una majoria parlamentària que obertament es declara sobiranista, amb un President que diu que votaria sí en un referèndum independentista i que ha declarat per activa i per passiva, i des del Parlament fins a tots els mitjans de comunicació internacionals de major impacte, que la situació de Catalunya és insostenible, que aposta per un pacte fiscal que impliqui que Catalunya gestiona íntegrament els seus impostos i que, si això fracassa, Catalunya té la via oberta per iniciar un procés autodeterminacionista.

En aquest primer eix també s'hi recullen altres elements de la realitat catalana que són de gran importància: demoscòpicament està més que clara la descomunal saturació catalana, de la ciutadania. El PROU! Davant una situació insostenible d'espoli fiscal i empobriment ja arriba a pràcticament la totalitat de la ciutadania, amb independència del que votin. Més d'un 80% de la ciutadania catalana expressa amb contundència la seva irritació amb el tracte que rep Catalunya i exigeix un pacte fiscal a l'estil del concert econòmic. I en aquesta opció hi ha, i no és poc, la pràctica totalitat de votants convergents i d'Esquerra, i més de la meitat dels socialistes i iniciativeros. Però és que aquesta reivindicació fins i tot és compartida per un de cada tres votants del PP. En aquest punt, per a Espanya, és evident que hi ha un problema i que és mol greu.

Encara n'hi ha més. Tot i que encara des d'unes bases no tan sòlides com les que fan referència al tema fiscal, a Catalunya també s'està configurant, per primera vegada, una majoria social favorable a la independència. No és una majoria social sòlida, però sí estem davant una situació en la que, per primera vegada, a una pregunta binària (Sí/No), la majoria de la població catalana es mostra favorable a la independència, i d'una manera força clara (més del 40% en totes les enquestes dels últims dos anys).

Ja he explicat moltes vegades per què en aquest punt no estem davant una majoria sòlida. D'una banda, en aquestes mateixes enquestes, quan es planteja una pluralitat d'opcions de configuració política Catalunya-Espanya, l'estat propi només és la tercera opció d'aquesta mateixa mostra que en resposta binària sí/no es mostra favorable a la independència. Però encara més, quan preguntem sobre sentim d'identitat, el “només catalans” és també la tercera opció, darrere del “tant catalans com espanyols” i el “més catalans que espanyols”.

I en una qüestió com aquesta, aquestes dades de la nostra realitat social poden ser les que, de no tenir-se en compte, acabin configurant o decantant les majories.

El diagnòstic espanyol de la situació en relació a aquest primer eix és, per tant, molt clar: hi ha un problema que es pot convertir en una amenaça real.

SEGON EIX DE L'ESTRATÈGIA “RAMIUS”: LA FEBLESA CATALANA

Aquest segon eix situa simultàniament a la situació político-social de fortalesa sobiranista descrita en el primer dels eixos, una altra Catalunya extremadament feble i del tot vulnerable.

Sobre quins elements es diagnostica la nostra feblesa? Jo diria que els podríem agrupar en tres o quatre grans grups:

1. una situació econòmica dantesca
2. una situació político-institucional feble
3. un context social totalment immadur a molts nivells.

1. La catastròfica situació econòmica i financera és la que té un major impacte o incidència, la que més afecta. La Generalitat no té un duro i no té el més mínim marge de maniobra. Cap.

A aquesta situació s'hi ha arribat, com ja també he dit en anteriors posts, per la confluència de tres factors, que, units, han format una tempesta perfecta amb efectes devastadors sobre el nostre present i les opcions de futur:

a- l'espoli fiscal insostenible que ha anat creixent any a any i que ha dut Catalunya a un empobriment injust i a una pèrdua de competivitat. La manca total d'autonomia financera i tributària, i espoli fiscal sostingut són una combinació letal per al nostre país i autogovern.

b- la dement, irresponsable, incomprensible... gestió del tripartit. L'endeutament generat durant el segon tripartit és una càrrega tan insuportable que arrossega el país a l'abisme a una velocitat vertiginosa. La càrrega financera, només en interessos, que ha de gestionar l'actual govern de la Generalitat és tan bèstia que ens té lligats de mans, peus, tòrax, de tot. Fins i tot sense tocar res de l'espoli fiscal que patim, si el segon tripartit no hagués actuat amb la frivolitat i irresponsabilitat que ho va fer, en aquests moments la situació no seria la que és i la Generalitat, el govern de Catalunya tindria molts més instruments per fer el que li toca fer i vol fer, més marge de maniobra i no aquesta vulnerabilitat extrema i indefensió absoluta.

c- la crisi global. És evident que la crisi també ha afectat Catalunya, les seves finances i la seva economia. La crisi econòmica, afegida a l'espoli i l'endeutament generat pel tripartit situa el país al punt del col·lapse.

Vull emfatitzar una cosa: si el tripartit no hagués fet les barbaritats que va fer ara no estaríem així, el país no estaria en aquesta situació de vulnerabilitat extrema que està.

No entenc que des del govern de la Generalitat no s'hagi dut als responsables d'aquesta gestió tan irresponsable davant dels tribunals. Crec que van fer el que van fer sabent-ho perfectament, que van prevaricar amb una gravetat extraordinària i que són responsables de la ruïna del país.

Hauria entès que això (portar-los als tribunals) no hagués passat si els partits responsables de la situació creada haguessin arribat a una mena d'acord amb el govern de que assumeixen la seva responsabilitat i actuen en conseqüència, és a dir, afavorint una unitat en la gestió de la crisi que intenta fer el govern. Però no, els irresponsables que van fer el que van fer i ens van abocar a l'abisme encara es permeten el luxe de donar lliçons i de fer anar una demagògia nauseabunda, vomitiva, en relació a la situació i les mesures que sense cap alternativa ha hagut de prendre el govern. I a això no hi ha dret. El conseller d'Economia, sr. Castells, l'expresident Montilla i els responsables polítics del tripartit haurien d'estar a la presó o encausats.

Però bé, no hi són, i el país està com està, és a dir, en fallida, sense recursos propis, endeutat fins al moll de l'òs, amb un espoli fiscal dramàtic, etc. En termes de país i de finances som uns autèntics homeless. Pitjor, impossible.

Al costat d'aquesta situació econòmica financera dantesca, el país també té una segona i molt important feblesa: la político-institucional.

Els eixos d'aquesta feblesa político-institucional se situen en les següents coordenades:

• un govern suportat amb una majoria parlamentària molt important, però sense majoria absoluta. Va ser una autèntica desgràcia per al país que CiU no assolís la majoria absoluta. Aquesta situació l'obliga a una gestió de geometries polítiques variables que sempre té grans costos, ja sigui en termes polítics (només el PP actua amb una mínima responsabilitat per a poder fer el que el govern ha de fer) o de país (qualsevol altra força política actua amb un miserable interès mesquí i curtterminista, ignorant sistemàticament els interessos i necessitats del país i propagant una demagògia i una irresponsabilitat tan bèstia que arribar-hi a acords vols dir sacrificar el país per poder satisfer necessitats d'algun partit polític concret).
• No hi ha cap força política, al marge de CiU, que assumeixi la gravetat de la situació i, encara menys, la seva responsabilitat en la situació creada. I això és un drama. La feblesa político-institucional és tan greu perquè justament els actors polítics estan únicament preocupats de la seva quota electoral.

Finalment, en el capítol de les nostres febleses, un context social profundament immadur. I en alguns casos definir la situació com d'immaduresa és realment practicar el bonisme. A veure, per a ser una societat forta camí de la independència ens calen molts coses. I en moltes ni tan sols hi hem entrat, no tenim res. De quina societat civil parlem quan parlem de societat civil?? De la de l'acte de l'IESE pel tema aeroportuari? Dels empresaris? De poder financer? Si el teixit empresarial català, si el teixit finacer (el que queda), etc no es comprometen de manera decidida i desacomplexada amb el país, tenim un problema. Els partits poden avançar, però és la societat en general, tota, transversalment, que ho ha de fer. I mitjans de comunicació? Quina és la nostra fortalesa? Hem parlat molt de l'espai català de comunicació, però excepte en la ràdio, no tenim res. Quina responsabilitat tenen o exhibeixen els mitjans digitals? Cap, o molt poca, tot sovint fent de palmeros d'indignats i antisistema i incapaços d'entendre la situació del país, només acaben alimentant un estat de follia que és el nostre principal enemic.

Parlem de sindicats? Cal? O ens hi pixem directament?

Més enllà d'això, realment què fa o pot fer la societat civil -subvencionada o no-? Acompanya, vol liderar, vol criticar, vol denunciar i posar-se a repartir carnets? Què vol fer? També en aquest punt, i malgrat les iniciatives molt meritòries que de tant en tant sorgeixen, som molt febles.

L'ESTRATÈGIA “RAMIUS”

En aquest context, a partir d'aquests dos eixos, jo crec molt evident que el govern espanyol ha adoptat l'estratègia Ràmius: posar proa al conflicte per a fer-lo saltar abans no estiguem mínimament preparats.

Podrien precipitar la intervenció de Catalunya (financerament seria molt fàcil), però sense un paraigües polític això podria encara alimentar més les posicions sobiranistes.

La tàctica és vexar i humiliar Catalunya com ho estan fent, perquè esclatem. La tàctica és poder mantenir aquest xantatge vil sobre la Generalitat de no transferir fins hores abans els diners necessaris per poder pagar les nòmines. La tàctica és un pressupost estatal sense cap inversió a Catalunya, mentre per Espanya es continuen mantenint les inversions dements d'AVES i idioteses vàries que bàsicament paguem els catalans.

Que tenim tota i tota la raó, i més, per a rebel·lar-nos, per a dir que PROU!?? Sí.

És més que evident. I aquí està la qüestió. Si no som capaços de gestionar aquest PROU, si no som capaços de gestionar el quan, perdrem.

Necessitem que el nostre projecte de secessió tingui una preparació i uns fonaments mínims que ens permetin acometre'l amb unes garanties mínimes.

I jo tinc clar que el que diu el president Mas és la garantia mínima: una Hisenda pròpia articulada. No estem parlant d'una broma. No estem parlant d'un compte corrent. Estem parlant d'una estratègia amb un paraigües legal i operatiu que garanteixi moltes coses. I per poder-ho fer així, perquè realment el que fem ho fem bé i sigui eficaç en una situació de conflicte... cal temps. Potser un any o un any i mig. Menteix o enganya qui digui el contrari, i ja no sé si per pura maldat o per incompetència o desconeixement. O tot plegat.

El nostre torpede, la nostra garantia de que el procés català autodeterminacionista, de decidir el nostre futur, tindrà èxit, pot tenir èxit, és disposar de recursos propis suficients per a aguantar el pols amb l'estat. La ruïna del govern és la nostra principal vulnerabilitat. Superar-la requereix temps. I això és el que no ens volen donar els espanyols, tot el contrari, per això l'estratègia Ramius, de precipitar el conflicte abans no estiguem preparats.

L'estratègia Ramius del govern espanyol també els hi és útil i eficaç davant les altres necessitats a cobrir per la causa catalana en un procés així: la configuració de la majoria social sòlida, l'articulació d'un front político-institucional sòlid, el dimensionament internacional, la implicació final màxima d'una societat civil transversal a tots els nivells, etc.

Com vaig comentar en un  post anterior l'exemple Salmond i SNP és molt clar: en contra del calendari que voldria imposar Londres (seguint també una similar tàctica Ramius), Salmond i l'SNP diuen que el calendari, el tempo, el marcaran ells, i que l'acte de sobirania (sigui referèndum o el que sigui) es farà quan ells creguin que s'ha de fer, no Londres. Cal seguir d'aprop el que passa a Escòcia, perquè és clau per al nostre èxit.

No sé si l'ofec, humiliació, vexació, a què ens sotmet Espanya ens permetran disposar d'aquest temps que necessitem. És evident que tenim pressa, perquè la situació és insostenible. Però el que cal, sobretot, és fer les coses bé, preparar-les. Jo també tinc pressa, però tinc pressa perquè poguem guanyar temps al temps per fer el que hem de fer per poder tenir èxit en aquest que serà el més gran repte que mai hàgim viscut.

Creuo els dits i faig vots perquè les coses comencin a entendre's, perquè tothom comenci a assumir la responsabilitat que la ciutadania de Catalunya ha transferit a les diferents forces polítiques i perquè tots, del primer a l'últim de tots nosaltres, siguem conscients dels sacrificis i el compromís patriòtic que el procés en el que estem ens demanarà i ens exigirà.

"A la caza del Octubre Rojo" (una escena político-estratègica)

Aquesta setmana, després de la subponència que vaig escriure la setmana passada, he tingut ocasió de parlar-ne amb bons amics. I em va venir al cap una imatge molt cinematogràfica: una escena de la grandíssima película “A la Caza del Octubre Rojo”.

Suposo que tots l'heu vista. Hi ha algunes escenes espectaculars de combats i de tàctiques de combat entre submarins.

De totes, me'n va venir una al cap. La podeu trobar a partir del minut 4 del video que obre aquest post. L'acció transcorre cap al final de la pelicula. Hi ha tres submarins en l'àrea de combat: l'Octubre Rojo -OR- (el submarí soviètic d'última generació la tripulació del qual vol demanar asil polític als EUA), el Dallas (submarí nordamericà implicat en fer possible l'asil) i un segon submarí soviètic, el VK Konavalov, que té per missió enfonsar l'Octubre Rojo.

El Konalov, que va a la caça de l'Octubre Roig, l'ha localitzat i li llença un torpede. Els torpedes dels submarins, un cop llençats, necessiten d'un temps perquè s'activin, perquè “s'armin”. Quan des de l'OR identifiquen que els hi han llençat un torpede es dona una informació: distància i temps d'impacte. Davant l'estupefacció dels presents, el capità de l'OR, Marko Ramius (Sean Connery), el que fa és aproar el seu submarí cap al torpede, en el seu rumb, i dirigir-s'hi a tota màquina. La tripulació, angoixada, va seguint els segons que falten per a l'impacte, però a l'arribar al zero... no n'hi ha, no hi ha impacte.

Quan l'analista de la CIA, Jack Ryan (Alec Baldwyn), pregunta què ha passat, el comandant de l'US Dallas li respon: “tàctiques de combat, sr. Ryan! A l'anar contra el torpede el capità (referint-se a Ramius) ha disminuït la distància abans de que el torpede pogués armar-se o activar-se...”

Estic absolutament convençut que Espanya i el govern espanyol estan seguint amb nosaltres, amb Catalunya, aquesta tàctica de combat que podríem batejar com a “Ramius”: posar proa directa al conflicte, per tal que el que anticipen com a inevitable, al disminuir el temps que necessitem per a poder-lo gestionar, per a activar tot el molt que necessitem fer per poder gestionar un conflicte d'aquesta naturalesa. La tàctica Ramius és precipitar el conflicte perquè no tinguem temps per a prepar-nos-hi i així ser derrotats i humiliats amb facilitat.

En aquest conflicte els únics que no tenim ni l'estratègia ni la unitat imprescindibles per a una empresa d'aquesta magnitud som nosaltres, els catalans, Catalunya. Continuem invertint tots els nostres esforços en desgastar-nos entre nosaltres, en negar la realitat, en no entendre res.

Espanya i els espanyols, en canvi, crec que ho tenen molt clar i ells sí que tenen una estratègia. Sempre l'han tinguda, i també ara.

Espanya (el govern espanyol, si voleu), té una estratègia, que ha construit processant la informació sobre Catalunya, que agrupa en dos eixos:

• Primer eix: a Catalunya hi ha un problema sobiranista molt seriós, molt important (ells en diuen “desafiament”). Espanya té molt clar que l'amenaça és molt seriosa, li donen total credibilitat i saben que té possibilitats d'èxit.
• Segons eix: Malgrat això, malgrat aquest convenciment, també són plenament conscients de la situació d'extrema feblesa de Catalunya: tant del seu govern, com econòmica i social.

És sobre aquests dos eixos que Espanya ha iniciat la seva estratègia per a rebentar-nos, la tàctica “Ramius”, de posar proa al conflicte a tota màquina per a arribar-hi abans no estiguem mínimament preparats i això sigui el que ens derroti.

(els propers dies, més dades sobre la tàctica Ramius i els seus condicionants...)

NO SOMOS NADA (sense estratègia!). I un malson...

(Després de molts dies de no escriure, avui no he pogut evitar fer una autèntica xapa, ja em perdonareu, vosaltres o Déu Nostre Senyor! Això, ja us aviso, no és un article: és una ponència política. Per a compensar-ho m'he permès de fer una incursió en un gènere que no és el meu habitual...)

Cada mes, cada setmana, cada dia... totes les coses que passen no fan sinó confirmar que el país s'aboca -fins i tot podríem dir que es precipita- a un xoc de trens amb Espanya.

I tot el que arriba del nostre govern i de la força hegemònica del sobiranisme català, CiU, ho confirma plenament, ratifica que tant des del govern com des del partit s'és plenament conscient de la situació i s'està preparant el país, des de la precarietat absoluta en la que ens va deixar instal·lats el tripartit, cap a aquest xoc inevitable.

Com ha dit el president Pujol en moltes ocasions els últims temps, les coses han arribat a tal punt que ja ens hi juguem la pervivència, l'existir.

Últimament, i molt en contra del meu caràcter habitual (optimista), m'envaeix un cert pessimisme sobre el nostre futur. No sobre quin ha de ser el nostre objectiu ni sobre el convenciment de que si fem les coses bé -i malgrat la dificultat extrema que implicarà el procés- ens en poguem ensortir. M'envaeix un cert pessimisme perquè em costa visualitzar que, en aquest moment decisiu, sapiguem estar a l'alçada de les circumstàncies i sapiguem fer mínimament bé les coses. 

Tinc la dolorosa sensació que no hem après res i que estem instal·lats en uns marcs mentals, polítics i militants tan miops, tan egoïstes, tan esquizofrènics... que ens portaran a fracassar horriblement en aquest moment decisiu que durant tant i tant de temps hem esperat i pel que hi ha hagut tant dolor i lluita durant tantes generacions.

Confio que, no sé exactament com, siguem capaços de generar un procés catàrquic que ens permeti trencar la dinàmica en la que estem instal·lats, que ens porta irremeiablement al fracàs per tal de poder oferir el millor de tots i cadascun de nosaltres i actuar com un poble, com un sol poble. Necessitem i no tenim una solidesa, una unitat i una fortalesa que traslladi a totes les esferes i del primer a l'últim de tots nosaltres la determinació i la intel·ligència que necessitem per vèncer en el que serà el repte més important de la nostra vida i del nostre país.

Al meu entendre hi ha una sèrie de coses que TOTS hauríem d'entendre, assumir i compartir. Crec que només si tots fem un esforç en aquest sentit, per situar un acord mínim de punt de partida, uns eixos o pressupòsits en els que estem d'acord que són així, podem revertir la situació i ser capaços d'aprofitar aquest moment històric. Sense això, sense compartir aquest diagnòstic mínim no seria possible traçar les línies bàsiques de la nostra estratègia com a poble, que vinculin des del govern fins l'últim independentista, amb lleialtat, compromís i sentit patriòtic.

Necessitem una estratègia. Com a mínim unes línies estratègiques que siguin el màxim de compartides possibles i que, des de les diferències que tenim i mantenim, ens permeti actuar eficaçment, ens permeti fer el que en cada moment caldrà fer, fins i tot amb independència que individualment o grupalment pensem que el que tocaria seria fer una altra cosa.

Crec que sóc un d'aquests que habitualment es qualificaria com a "expert" en temes de planificació estratègica. En qualsevol procés de planificació estratègica un dels elements cabdals és disposar, com a punt de partida, d'un complet i bon diagnòstic de la situació, àmbit, el que sigui, sobre el que volem bastir una estratègia. El diagnòstic és clau. Un mal diagnòstic ens abocarà al fracàs. Un bon diagnòstic ens proporciona uns fonaments sòlids sobre els que dissenyar adequadament la nostra estratègia, els nostres objectius i la manera com pensem assolir-los.

Per tant, i amb tota la modèstia del món i sense fer-ho amb ànim d'inventari, em sembla molt important i necessari que comencem a compartir uns mínims sobre el diagnòstic de la situació i l'estratègia a seguir. Això és el més urgent i necessari. Si en això ja no ens n'ensortim, podem plegar. Alhora, el fet de compartir aquest diagnòstic essencial és el que ens ha de permetre saber amb qui podem o no podem comptar.

ELEMENTS CLAU PER A UN DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ I BASTIR UNA ESTRATÈGIA

1. La situació actual és insostenible i ens aboca al desastre. Cal fer alguna cosa i aquesta cosa ja no podrà ser una componenda. Cal un canvi radical, total, en la situació.
   
   
2. Qualsevol canvi, sigui de la naturalesa i l'abast que sigui, sempre ha de ser impulsat i avalat per un procés democràtic. Comptarà amb els atributs propis del que en l'Europa Occidental s'entén per legitimitat democràtica: representativitat política emanada d'unes eleccions lliures i majories parlamentàries formades a partir de la representativitat assolida. Procés democràtic implica, alhora, compartir uns valors mínims que són comuns en els països del nostre entorn: principi de legalitat i de seguretat jurídica, respecte a la vida, a les llibertats individuals i col·lectives bàsiques, a la propietat privada, i garantia de l'ordre públic. Aquesta enumeració d'atributs bàsics d'una democràcia pot semblar un exercici pueril, però no ho és. Qui no comparteixi aquests valors bàsics no pot participar en aquest procés, perquè el rebentarà. Democràcia, llibertat i seguretat. I tal com s'entén en els països del nostre entorn. No la “democràcia” chavista o nordcoreana. Majories parlamentàries i legitimació democràtica versus minories insurreccionals, violentes o no. Etc...
   
   
3. Cal una majoria parlamentària forta, molt forta, que es comprometi amb el procés i que el lideri, recolzant un govern legítim i fort.
   
   
4. Tot i que la majoria parlamentària és el requisit bàsic per a iniciar el procés, no n'hi ha prou. Cal també una majoria social que ratifiqui les decisions en un procés democràtic, i sota supervisió internacional, i això implica assumir que, ja sigui abans, ja sigui després, les decisions s'hauran de referendar en votació específica.
   
   
5. En aquests moments l'única possibilitat de configurar una majoria parlamentària és a partir de la força hegemònica del sobiranisme català, és a dir, de Convergència i Unió. En un futur hi poden haver altres majories, sobiranistes o no, però avui en dia qualsevol escenari polític per als propers anys passa per CiU. 
   
   
6. És indispensable, estratègicament, que s'assumeixi que qui ostenta l'hegemonia en el conjunt de forces possibles que configurin aquestes majories parlamentàries i socials té dues grans coses: la responsabilitat del procés i, inevitablement, el dret a poder “imposar” la seva estratègia. Imposar no és la millor paraula, perquè el procés, aquest procés, ha de configurar majories a partir de concertar diferents interessos i propostes, i des d'un gran respecte i complicitat entre tots. Però és evident que no pot tenir el mateix pes en la determinació final de l'estratègia aquell que té 63 diputats i el suport de més d'un milió de ciutadans que aquell que té -i poso l'exemple només perquè està en la forquilla baixa de representació d'aquesta hipotètica majoria parlamentària- 3 diputats i poc més de cent mil vots. 
   
   
   Tothom hi ha de participar, s'ha d'escoltar tothom, però és evident que no farem res si no hi ha un mínim respecte per la posició i responsabilitat de cadascun en el conjunt. I això implica del gran cap a la resta, perquè li toca assumir el lideratge i fer el màxim esforç per a integrar el màxim de forces en el procés i repartir el protagonisme, però també implica, i molt, a la resta envers el gran, ja que els obliga a un mínim i imprescindible respecte per l'estratègia i els tempos del gran. La resta poden tenir estratègies diferents, ben legítimes, però la corelació de forces en un procés d'aquesta naturalesa obliga a participar-hi amb generositat i assumint la pròpia força; és a dir, i per dir-ho ras i curt, els petits no poden aspirar a imposar la seva estratègia al gran i, sobretot, no poden actuar desqualificant permanentment l'estratègia del gran. 
   
   
   No estem davant un procés que s'hagi de demorar molt, per tant, cal començar a abandonar tota aquesta pose i tacticisme barato que l'únic que persegueix és el minut de glòria de cara a obtenir els màxims beneficis propis, de partit, sense mirar el país, per més que ens n'acabem omplint la boca.
   
   
7. Cal una estratègia que asseguri un “tempo”, una planificació, que permeti fer les coses quan el país realment cregui que s'han de fer, és a dir, quan el país estigui suficientment preparat. En aquest sentit en Salmond i l'SNP recentment ens han ofert un exemple paradigmàtic. El govern de Londres va voler pressionar perquè el referèndum escocés es fés el més aviat possible. En Salmond s'hi va negar i va dir que es faria quan ells creguessin que cal fer-lo, quan ells ho decidissin. És a dir, en el millor moment per als interessos escocesos, quan pensin que estan suficientment preparats i quan més assegurada tinguin una majoria favorable a les seves tesis.
   
   
8. Encertar el “quan” és per tant un element estratègic de primera magnitud, cabdal. I en el “quan” poden existir, legítimament, discrepàncies i punts de vista molt diferents. 
   
   
   Per això és bo, en relació a aquest “quan”, respectar dues coses: la primera, que lliga amb els anteriors punts, és que la força hegemònica té dret a proposar un calendari i a aconseguir un respecte raonable per a aquesta proposta. La segona, tan important com la primera, és que aquest calendari s'ha de basar sobre elements el màxim d'objectius possibles. 
   
   
   És a dir, si estem d'acord que del “quan” depèn bona part de l'èxit de les nostres opcions i estem tots d'acord en uns elements bàsics del que volem fer, el primer que cal fer és objectivar els elements que permetin decidir al voltant d'aquest “quan”. Caricaturitzant, no seria assumible que si es respecta el “dret” de la força majoritària a controlar aquest “quan”, els motius de la seva decisió no fossin transparents, es parlés de “quan a mi em sembli”, “quan el país estigui madur”, “quan poguem”, etc. No, això no és assumible. El respecte a la força hegemònica pel control del quan ha d'anar necessàriament acompanyat per un esforç del conjunt, però especialment del gran, per objectivar les condicions que es consideren clau per a decidir sobre el “quan”. 
   
   
   La resta de l'estratègia, per tant, cal que sigui enfocada a acordar  les condicions que cal que es donin per a activar el procés. Qui millor ha dissertat sobre aquestes condicions és el professor Ferran Requejo. Jo només en suggeriré algunes que a mi em semblen molt importants.
   
   
9. Organització: cal que el país, en totes les seves estructures estigui preparat per a suportar unes condicions de pressió extrema, fins i tot de boïcot. No hi haurà cap guerra, però sí que cal que les forces que configurin aquesta majoria, d'acord amb el govern, hagin previst totes les possibles incidències que poden succeir i, per tant, que estiguem suficientment preparats perquè, passi el que passi, el país no es col·lapsi. 
   
   
   I això implica moltes coses. La primera de totes: suficients recursos econòmics acumulats per a aguantar el país i la seva gent, des dels pensionistes i aturats fins a tot el sector públic (per això és tan important la reivindicació del pacte fiscal o disposar d'una Hisenda pròpia: sense recursos propis no podrem aguantar res i fracassarem). Però després cal tenir-ne previstes moltes altres: la garantia absoluta de poder controlar l'ordre públic, el subministrament energètic, les telecomunicacions, el sistema judicial, etc. Hi ha una infinitat de qüestions que són determinants en un procés d'aquesta naturalesa i cal tenir previstes. Crec que no ha de ser difícil que les forces que hi estiguin compromeses assumeixin aquests mínims que necessitem per a evitar que el procés degeneri en el col·lapse.
   
   
   Caldrà fer sacrificis. Però aquests no han de ser com a conseqüència de la imprevisió, la precipitació o la falta de diligència en l'estratègia i la gestió del procés.
   
   
10. El màxim convenciment que el procés no només gaudeix del suport d'una majoria parlamentària suficient (sense aquesta ja no es pot inciar), sinó que també existeix el suport d'una majoria social sòlida, molt sòlida. En relació a aquest punt mai no hi haurà una seguretat total, atès que del cert només ho sabrem el dia que votem. Però sí que hi ha manera d'aproximar-s'hi. Cal un acord mínim sobre el que considerem majoria social sòlida. D'entrada ha de situar-se en els llindars d'exigència de la comunitat internacional, per exemple en el cas de Montenegro. I després articular mecanismes demoscòpics que ens permetin monitoritzar l'evolució del posicionament social en relació a aquest procés, i situar d'alguna manera la franja en la que considerem que es disposa d'un marge suficient de seguretat com per a desencadenar el procés.
    
    
11. La dimensió internacional. No podem llençar-nos a la piscina. Ni que tinguéssim un absolut convenciment sobre les nostres possibilitats, tots sabem que bona part de l'èxit de les nostres opcions passen, inevitablement, per la reacció internacional que hi hagi. I aquesta dimensió internacional del procés s'ha de preparar molt i molt bé i amb molta discreció. Cal tenir molt dissenyat i conegut el mapa de reaccions internacionals i la xarxa de contactes. Cal, a més, que el govern català sigui un element internacionalment respectat perquè aquesta dimensió internacional del procés tingui èxit. 
    
    
12. Discurs: es necessita un discurs compartit, amb accents, però compartit i assumit, i tant a nivell intern com extern. Les forces que siguin capaces de posar-se d'acord en tots aquests punts -o els que siguin- ha de ser capaces també de compartir i visualitzar un mateix discurs. El discurs compartit serà l'expressió i l'element cohesionador de tot plegat. Sense discurs compartit, sense la disciplina de saber mantenir un discurs compartit -amb accents si cal-, ens mancarà la credibilitat que tant necessitem, tant a nivell intern (de cara a tota la ciutadania) com a nivell extern (de cara a la comunitat internacional. Un discurs que sigui respectuós i alhora contundent en relació a les nostres motivacions i intencions. Un discurs allunyat de cap mena de demagògia o sectarisme i, ja no diguem, de revantxismes o d'incitació a la divisió social.

Aquests 12 punts que he tractat els considero bàsics perquè puguem parlar que com a país estem en condicions d'iniciar un procés d'aquest tipus, que hem madurat prou i som capaços de treballar plegats, compromesos, per fer-ho possible. Més enllà dels punts concrets l'important és el convenciment que si no és amb aquest esperit difícilment farem res, o el que farem serà una cosa molt diferent, en unes condicions molt diferents i, probablement, en una època diferent, no ara.

Al costat de tots aquests punts hi ha altres elements que configuren una sèrie d'atributs del que ha de ser la manera de fer que són igualment importants. És a dir, no només som capaços de concertar la nostra acció en relació a les condicions i estratègia, sinó que també som capaços de consensuar i complir amb la manera de fer.

Alguns exemples:

• Discreció: no és possible cap mena d'èxit en un procés d'aquesta naturalesa sense saber actuar amb discreció i sense saber actuar discretament. Estratègia, tàctica, preparatius, TOT requerirà que hi hagi molt més que no se sàpiga que no pas que se sàpiga. Si això no s'entén o qui això no ho entengui no pot participar d'un procés d'aquesta naturalesa.
• Confiança: és evident que, entre tots els que assumeixin participar en aquest procés ha d'existir una confiança extrema, blindada, a prova de bombes, intoxicacions, manipulacions, dubtes... Sense una confiança extrema blindada no hi haurà res.
• Disposició al sacrifici propi en benefici de l'èxit del procés. Estem en una fase tan avançada que, en algun moment, caldrà que tots els partits polítics, que són els que han de liderar-lo, s'abstinguin de pensar en cap moment en clau de benefici electoral propi. Si durant el procés algú té la temptació de pensar en termes de rèdits electorals... ha de ser exclòs fulminantment de la majoria i denunciat.
• Lideratge social: cal que partits polítics, líders, organitzacions cíviques, etc. exerceixin un lideratge social més fort que mai. Això vol dir dues coses: posar tots els efectius humans de què disposin aquestes organitzacions incondicionalment a disposició del procés i actuar de manera que tot el que facin aquestes organitzacions i líders COHESIONI i UNEIXI el màxim de gent del país. Això vol dir no alimentar diferències, ni odis, ni retrets. Res de res. Màxim suport, màxima pedagogia i màxim compromís. 
  
  
  Cal que tots els que estiguem en aquesta majoria actuem molt i molt units i amb molt i molt respecte per les consignes i indicacions que es rebin per part d'organitzacions i líders. Tothom ha d'estar a l'alçada. I dic això no només perquè ens hem acostumat a militar i establir el nostre posicionament polític negant o insultant l'altre. No, ho dic, sobretot, pensant que en el nostre país, quan es desencandeni el procés, hi haurà una important massa de la ciutadania que hi estarà en contra, i pot ser utilitzada i manipulada fàcilment. I davant d'aquest risc, davant d'això, que sabem que passarà, tots nosaltres hem de ser molt i molt madurs i responsables per a conduir el procés, el dia a dia, etc. AMB MÀXIMA EVITACIÓ DEL CONFLICTE. Cada imatge de “conflicte civil” que l'espanyolisme pugui difondre ens complicarà les coses. Per tant, cal una disciplina fèrria i un convenciment absolut i responsable de líders, organitzacions i militància perquè sempre i en tot cas s'actuï seguint les indicacions que es rebin.

En fi. Si heu arribat fins aquí, avui sí que us haig de demanar perdó. No tant per l'extensió, que també, sinó perquè és un dels articles dels que menys content em sento d'haver sentit la necessitat d'escriure'l. Si ho he fet és, com assenyalava al començament, perquè moltes de les coses que veig per primera vegada en molt de temps em fan témer que tornarem a ser capaços de llençar-ho tot per la borda, tan lamentablement incapaços de teixir les més mínimes complicitats entre nosaltres, tan lamentablement llençats com estem a la desqualificació permanent de l'altre, del que pensa, del que defensa o de la seva estratègia.

La situació del país és dramàtica. No assumir-ho, també. No demostrar la més mínima responsabilitat, letal. Que ningú no es pensi que aquí funcionarà el “cuanto peor, mejor”. Que ningú tampoc no s'enganyi en relació a la capacitat real que té el país d'aguantar, en aquests moments, un pols. Fora bo que tothom deixés d'actuar com si no plantejar ara mateix aquest pols és covardia, traïció i totes aquestes immundícies que amb tanta frivolitat s'escampen per la xarxa.

Podem. Però necessitem estar preparats. I no ho estem. Ens falta molt per estar-ho.

Podem. Però si no fem les coses bé -o molt bé- el més probable és que l'únic que acabem fent sigui un ridícul monumental i acabem abocant el país al desastre més absolut. I això no ens ho podem permetre.

Podem. Però ara deixeu que acabi l'article amb una pregunta i una resposta que és la que jo, sincerament, crec que seria l'escenari, el que passaria. Si us plau, no la respongueu vosaltres als comentaris. M'agradaria demanar-vos el favor que cadascú hi pensi una mica, interioritzi l'escenari, s'interrogui sobre el mateix, miri al seu voltant en silenci... i, si de cas, d'aquí a uns dies ja obriré un nou post perquè hi aboquem tots les nostres reflexions i poguem contrastar i contraposar les respostes.

És un conte trist. Un malson. Però no una fantasia...

Us plantejo el següent escenari:

1- com tots sabeu l'actual situació financera de la Generalitat és dantesca. La situació heretada, la crisis, l'espoli fiscal, l'absoluta manca de recursos propis i l'ofec al que la sotmet el govern del PP fa que pagar a final de mes sigui en si mateix un objectiu que s'aconsegueix amb enorme patiment. Parlo de pagar tot el que paga la Generalitat: tots els sous del sector públic (entre 250 i 300 mil famílies), parlo d'ajuts com la renda mínima d'inserció, de proveïdors, d'edificis, de llum, de transferències a universitats i ajuntaments, etc.

2- Evidentment el govern del PP sap perfectament què està fent, i no ignora en absolut quina és la situació política de Catalunya i cap a quin escenari sobiranista s'està abocant.

Els incompliments dels governs espanyols i l'ofec al que sotmeten Catalunya és tan bèstia, tan humiliant, tan vexatori... que només podem pensar una cosa: el govern del PP està empenyent la Generalitat perquè faci un pas en fals políticament, perquè es precipiti, perquè fem el que no estem preparats per a fer... i col·lapsar-nos.

3- Imaginem que la Generalitat i els partits polítics catalans, els que siguin, davant aquesta situació, cauen en “la trampa” i fan una cosa així com “plantar-se”. Estem carregats de raons, ens en sobren, i a sobre ens hem posat d'acord, però caiem en la "trampa" del govern espanyol,  ens precipitem i fem una cosa per a la que realment no ens hem preparat com cal, ni tan sols mínimament.

4- No costa gaire d'imaginar que aquell mes no arribaria la transferència del govern espanyol que permet fer tots els pagaments consignats en el punt primer d'aquest escenari. Atès que la Generalitat té la caixa sense ni un cèntim, si un mes no arriba la transferència no cobra ningú. No entrem a jutjar res, d'on som o d'on venim. Sabem perfectament que la Generalitat no té recursos propis, no té administració tributària de cap mena, etc. Si la Generalitat paga és simplement perquè el PP sap que la transferència menusal és la seva arma per al xantatge. Ja fa temps que s'ha acabat la lleialtat institucional mínima. Portem mesos que es paga sota xantatge. I ara, com que no ens hem portat bé, aquest mes no hi ha transferència. I arriba final de mes i en aquest país NO COBRA NINGÚ que tingui la més mínima vinculació al sector públic.

Algú s'imagina el pollastre que es muntaria?Algú s'imagina el drama i el caos que es generaria?

Imaginem que com a país tenim encara suficient orgull i aguantem aquest mes o, amb un esforç col·losal, s'aconsegueix pagar una part, perquè la gent pugui anar a comprar una mica de pa, llet i fruita per a les criatures... 

Però quan arriba el mes següent tampoc no hi ha cap transferència i no es pot pagar res. És més, com que s'ha “aguantat”, el govern espanyol escanya una mica més, i no paga als pensionistes o aturats catalans. NINGÚ amb residència a Catalunya (excepte funcionaris de l'administració de l'estat) cobraria. Molts per segon mes consecutiu. Molts amb pensions o prestacions de misèria que només permeten viure al dia...

5- Dos mesos sense poder pagar res col·lapsarien totalment el país, abocaria persones i famílies a la desesperació i es generaria una fallida en cadena de l'ordre social.

6- El primer dia del tercer mes en aquesta situació el sr. Rajoy fa una solemne declaració pública dient que en aquell mateix moment, mentre ell parla, hi ha una delegació del Ministeri d'Hisenda viatjant en AVE a Barcelona, amb instruccions precises, en arribar, de que si la Generalitat de Catalunya s'ha deixat “d'aventures” (aquests termes despectius els hi agraden molt) i reconeix l'autoritat de l'estat, en el temps que tardi aquesta delegació en arribar al despatx del Sr. Mas Colell i de que aquest els hi vagi a buscar uns cafelitos, hauran ingressat el corresponent a tots els pagaments pendents dels dos mesos, i la transferència serà immediata a tots els afectats.

Però que en cas que la Generalitat mantingui el seu “desafiament” (aquesta paraula també els hi agrada molt), la delegació només sortirà de l'AVE per canviar de via i tornar a Madrid.

Vosaltres què creieu que passaria?

Jo ho tinc molt clar. Dissortadament.

Milers i milers de persones s'aplegarien a l'Estació de Sants per portar en volandes i vitorejant la delegació ministerial cap a la conselleria d'Economia, i una enorme multitud els aniria aclamant per tot el camí. Simultàniament la turba s'hauria concentrat també a la Plaça Sant Jaume per a prendre a l'assalt la Generalitat i llençar pel balcó el president Mas i els consellers, diputats i col·laboradors que encara romanguessin a Palau. 

Enfoteu-vos-en de les imatges d'aquella Barcelona exhausta, famèlica i derrotada que aplaudia les tropes franquistes mentre entraven per la Diagonal i enfoteu-vos-en de les imatges que tots tenim a la retina d'execucions sumàries per part de la turba.

Com que Mossos i tot quisqui portaria dos mesos sense cobrar, s'haurien col·lapsat les institucions i el funcionament del país. Ningú no faria res, tothom -potser excepte quatre romàntics- hauria abandonat ja faria dies els llocs de treball i responsabilitats.

Potser, també, com que tot el que estaria passant el govern espanyol ho tenia totalment previst -atès que ho havia planejat i provocat- en un acte de magnanimitat (és a dir, per a estalviar-se alguna diplomàtica observació de la comunitat internacional i, sobretot, per a no crear un nou màrtir) el ministre de l'Interior, el “català” Jorge Fernández Díaz, hi faria arribar una columna de la Guàrdia Civil, que seria rebuda amb entusiasme per la multitud concentrada a la Plaça Sant Jaume i al Palau de la Generalitat, i que aconseguiria rescatar de la turba President, consellers, diputats i col·laboradors que havien aguantat fidelment, heroïcament fins i tot, a Palau en aquelles hores greus.

Una nova i esgarrifosa derrota, humiliat.