Poitiers, Carlemany, Sant Esteve i... (un article del 23 de desembre del 2006)

(avui, Sant Esteve, us deixo amb aquest article d'Elies115, escrit el desembre del 2006, on s'explica el per què els catalans cel·lebrem aquesta festivitat i d' altres, l'endemà de cada Pàsqua).

D'un temps ençà els cursis i els ridiculistes del políticament correcte obvien "Bon Nadal" a les seves felicitacions nadalenques i circumvalen la dimensió religiosa, tot desitjant, en el millor dels casos, un pressumptament neutral "bones festes" o bé un bon any nou.

Quan veig aquestes "nadales" laïques, que eviten qualsevol referència al sentit d'aquestes dates, tan profundament religiós, adoptant aquest to burocràtic i funcionarial, com si tot es limités a una acumulació administrativa de dies de festa, d'assumptes propis en terminologia funcionarial, sento una barreja de pena i de vergonya aliena.

Nadal és una de les festes catòliques més boniques i emotives. La Nativitat del Senyor, el Crist fet home, un nadó nascut en una establia, humil, pur, innocent. Per als qui creiem és, amb el Diumenge de Resurrecció, una data cabdal. Déu es fa home per donar-nos esperança. I cada any, quan cel·lebrem el neixement d'aquest nadó que és el Crist, tenim una oportunitat de renovar-nos, d'atendre la crida de Déu perquè el seguim, perquè tinguem en el seu Fill aquell home bo, net, pur, de referència... el nostre Messies.

Fins i tot per als qui no creuen aquestes dates són una magnífica oportunitat de renovació espiritual i vital. És el triomf de la vida, de la llum, del dia, que s'imposa sobre la fosca i les tenebres, sobre les nostres misèries i angoixes.

Nadal no és, per tant, un dia més marcat de vermell en el nostre calendari. I desitjar un Bon Nadal és molt més que desitjar passar-s'ho bé un dia que tenim festa.

I a més a més, després de Nadal cel·lebrem Sant Esteve. L'emperador Carlemany va establir que l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I els pobles de la cristiandat carolíngia preservem aquest llegat, l'endemà de la Pàsqua de la Nativitat del Senyor, l'endemà de la Pàsqua de la Resurrecció del Senyor... És un tret diferencial i identitari clau, que es remonta als orígens de la nostra nació, de la nostra gènesis com a poble. I, sens dubte, a les arrels cristianes d'Europa.

L'any 732 de Nostre Senyor, a la batalla de Poitiers o de Tours els exèrcits francs van derrotar els exèrcits islamistes; segons els historiadors, les tropes de Carles Martell, amb un màxim de 75.000 homes, van derrotar un exèrcit musulmà de 400.000 efectius, invicte fins alhesores. Es tracta d'un esdeveniment d'importància macrohistòrica, pel fet que va aturar la invasió d'Europa per part dels musulmans i preservat el cristianisme com la fe dominant durant un període en què l'islam estava arrassant les restes dels antics imperis romà i persa.

L'any 768 va ser coronat emperador Carlemany, els exèrcits del qual arribaven als Pirineus, i que, amb posterioritat a aquesta data ajuda els comtats catalans en la recuperació de les terres al sud dels Pirineus. En aquest període té lloc l'edicte imperial segons el qual en les seves terres cristianes l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I d'aleshores fins ara. Per això és festa Sant Esteve, i per això a Espanya no.

Però ara és Nadal. Gaudirem del seu profund significat i de l'ocasió de retrobament i comunió familiar que representa. Assistirem als actes litúrgics més populars del calendari catòlic, com la Missa del Gall. I atravessarem els segles, fins a l'Edat Mitjana, escoltant el Cant de la Sibil·la.

Gran discurs d'en Duran. La col·lisió no és d'estratègies, sinó amb la realitat.

Ahir en Duran va fer un gran discurs. Grandíssim. Avui CiU ha votat en contra de la investidura d'en Rajoy. I ho ha fet, davant el discurs d’en Rajoy, per coherència amb el que han estat els seus compromisos electorals. Jo me'n sento molt orgullós i satisfet. Sincerament, no m'hagués pensat mai que en Duran pogués fer un discurs com el d’ahir. I igualment de sincer: m'encanta que una persona de la preparació i talla d'en Duran basculi cap a discursos del pes sobiranista que va fer ahir.

Lamento que encara hi hagi gent que no dóna cap credibilitat a res, que sempre s’ho mira tot des d’una suficiència estúpida, com si algú els hagués habilitat per a anar donant lliçonetes de res. Per sort som molts, moltíssims, els que valorem el gir polític de CiU i confiem en les seves propostes. N’hi ha que continuen presoners dels seus prejudicis i apriorismes. Per a aquests sempre tot és mentida i no té cap valor (això en el millor dels casos, en d’altres tot és covardia i traïció. Què hi farem, n’hi ha que tenen un faristol o una tribuna periodística quan els hi aniria millor el divà d’un psiquiatra).

Les coses són molt complicades i la gestió de l’actual escenari és terrible. I malgrat pot passar qualsevol cosa, crec que CiU està donant sobrades mostres que podem confiar en la seva proposta política. Des de la conferència d’en Mas al Palau de Congressos, quan va situar el Dret a Decidir al centre del debat polític, amb l’estació concert o pacte fiscal, totes les coses que fa CiU, començant pel seu govern, són coherents i dignes d’elogi. Cal molt coratge per fer el que s’està fent des del govern per treure el país de l’abisme en el que l’havia sumit el tripartit. I cal també molt coratge per a plantejar de la manera que s’està fent, és a dir, estratègicament, el pacte fiscal.

Agradarà o no. Però hi ha una estratègia i hi ha uns compromisos, i CiU, que és la força sobiranista hegemònica, està essent coherent i fidel a aquesta estratègia i als compromisos que va adquirir davant l’electorat.

Com a força hegemònica, CiU està habilitada a fer i tirar endavant la seva estratègia. És legítim discrepar-ne. Però el que no és legítim, de fet és antipatriòtic, és dedicar-se sistemàticament a menystenir-la, insultar-la o intentar rebentar-la. Això és patètic i molt poc patriòtic. Això de bombardejar la pròpia flota que surt cap a la batalla abans no surti de port pot ser molt grat als ulls de la psicopatia sociòpata, però no aporta res.

Atacar l’estratègia convergent del pacte fiscal no té cap sentit. I fer-ho és no entendre o no voler entendre res. Quantes vegades caldrà repetir que si CiU és hegemònica no ho és pel seu independentisme, sinó perquè té la capacitat de sumar vot independentista (un 55% del seu vot) amb vot que no ho és (un 45%). Liderar aquesta hegemonia requereix per tant una estratègia de síntesi entre el que aquestes dues masses enormes de votants convergents volen.

Insisteixo, és legítim, plenament legítim, que es plantegin altres estratègies, però si la societat no els hi dóna suport o el suport que els hi dóna és minoritari, residual, el que no poden pretendre els residuals o minoritaris és imposar la seva estratègia (cas que en tinguin cap) a l’hegemònic. Això no va així. Primer es guanya l’hegemonia, el respecte de la societat i de l’electorat i després s’assumeix la responsabilitat. Actuar des de la irresponsabilitat de la residualitat amb l’únic objectiu d’intentar rebentar-ho tot, enlloc d’assumir compromisos patriòtics que ajudin a avançar forma part d’aquest independentisme sociòpata, incapaç de valorar res ni d’entendre res.

Però tornem al que és important. El discurs d’ahir d’en Duran, el vot negatiu de CiU d’avui i també, perquè no dir-ho, els pressupostos que avui ha presentat el megaconseller Andreu Mas-Colell.

Vaig dir-ho en un post anterior. A Catalunya patim i vivim tres crisis superposades que fan que la nostra situació sigui crítica: la crisi internacional (sobre aquesta no hi podíem fer gaire cosa), la crisi tripartita (és a dir, la crisi derivada de la demencial gestió del tripartit, i aquesta és cosa exclusivament nostra) i la crisi derivada de l’espoli fiscal que patim.

Sense els efectes de la crisi derivada de la demencial gestió tripartita la situació no seria tan crítica, i podríem abordar la crisi derivada de l’insostenible espoli fiscal des d’una posició de força. Ara, fruït de l’endeutament dement en què va deixar el país el tripartit, la situació és de gran precarietat. Per fer front a una lluita com la que implica el pacte fiscal cal ser i estar forts. I això és el que aquest govern està fent: enfortir el país.

El país està fent grans sacrificis. Però ho estem fent ordenadament, raonablement. Ningú no pot dir que les mesures del govern no siguin raonables, no tinguin un objectiu, no estiguin fonamentades. De la mateixa manera que ningú no pot negar tampoc que són mesures que impliquen sacrifici. Però després dels ajustaments de l’any passat, enguany es podrà mantenir la despesa en sanitat, en educació i en benestar social. Com a societat hem de continuar assumint que som un 20% més pobres del que ho érem fa quatre anys. I la crisi ens impacta a tots i a tot arreu. Crec que el govern ho està fent prou bé en aquest context. I desitjo que poguem atendre com cal tota la part de la nostra societat que està patint i necessita de la nostra ajuda. Aquest ha de ser un objectiu prioritari, i en aquests pressuspostos ho és.

També vull dir una altra cosa. Alerta amb els números que estem fent. És evident que patim espoli fiscal, i és evident, com deia ahir en Duran, que Espanya ens empobreix. Però també ens ha empobrit la nostra pròpia gestió. També.

Que ningú es pensi que en aquest país tornarem a lligar res amb llonganisses. Res. Ni tan sols en un país independent. O algú es pensa que la independència no té costos? Volem ser lliures i estem convençuts que la independència és el millor per al país. Però que ningú no es pensi que serà xauxa. Podem ser independents i ser totalment viables. Però que ningú no s’enganyi, la independència també té costos (i molts!) i només una bona gestió, una acurada gestió, com la que ara s’està fent, garanteix la nostra viabilitat com a país.

Torno per on començava: CiU s’està mostrant del tot coherent amb el nou projecte que representa, i amb el que ha obtingut aquesta extraordinària confiança de l’electorat a les eleccions catalanes, municipals i espanyoles. El gran vaixell que és CiU, de difícil maniobralitat pel seu volum, té un rumb que ningú no pot negar, i el discurs d’ahir d’en Duran i la votació d’avui a la investidura d’en Rajoy són dues fites que tampoc ningú no hauria ni d’ignorar ni de menystenir.

La travessia serà molt complicada. I hi haurà moments de tot i situacions per a tot, dificultats, disgustos, zotzobra. Tot i que sigui irrellevant, no deixa d’entristir observar amb estupefacció com hi ha qui fa de negar l’evidència el seu únic discurs. Si això passa ara, no vull ni pensar què poden dir quan hi hagi zotzobra, que n’hi haurà. Si això passa ara, quan de fet l’únic compromís que a la seva irresponsabilitat i irrellevància els hi seria exigible és un mínim compromís patriòtic, no vull ni imaginar-me què poden oferir quan el país requereixi molt de tots nosaltres. L’electorat, per sort, sí que ho veu, i els condemna a la irrellevància. Tot això només fa que confirmar el diagnòstic que feia en el post anterior: l’independentisme friqui i l’independentisme sociòpata són una de les principals amenaces per al procés d’emancipació. Des dels Walking Dead que assenyalen com a “idiotes” els independentistes que voten CiU i no ho han fet a ells (té collons la cosa!) fins als qui proclamen amb grans estirabots que els pressupostos del conseller Mas Colell són “africanistes”.

I no estem davant un problema de “col·lisió d’estratègies”, estem únicament davant un problema, d’alguns, de col·lisió amb la realitat, de negació de la realitat. No reconèixer el que està fent CiU i negar legitimitat a la seva estratègia és el gran problema d’un cert independentisme. La gran virtut, en canvi, de l’independentisme diguem-ne que explícit seria (en la mesura que la seva estratègia no sigui la majoritària) plantejar-se com pot ajudar i empènyer decisivament en l’èxit de l’estratègia hegemònica, a través de les fases en què s’ha plantejat i s’està defensant coherentment.

Contra l’independentisme sociòpata

Avui, en un altre magnífic article al Nació Digital, en Salvador Cardús dèia: “Si d’alguna se’m pot acusar, és d’haver estat especialment dur amb allò que considero que és l’independentisme friqui, entre arrauxat i pitarresc. He escrit, sobre aquesta mena d’independentisme, que era el principal adversari de la independència. Que cada vegada que obria la boca, es perdien adeptes. Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra.”

Modestament, jo també fa temps que estic alertant sobre aquest fet. Fa temps. He escrit al voltant de l’efecte pervers que, a l’ensems de l’enorme potencial que tenen, estan ocasionant les xarxes socials. No és per remetre’s a batalletes, però sí a actituds. Abans de les xarxes socials la militància independentista es desenvolupava sobre el terreny, dins organitzacions, en un territori, i amb uns objectius polítics. La militància era participació real, presencial, opinió, debat i decisió. I era també activisme, és a dir, tot allò que fèiem per dur a terme els nostres objectius, després de debatre-ho i després d’aprovar-ho. De tal manera que les idees de bombero, després de ser debatudes, eren abandonades, i els bocamolls quedaven en evidència davant l’imperatiu militant. La militància, la constància, l’aportació d’idees i el treball era el que definia un compromís real i atorgava credibilitat. I també era el que permetia estructurar les coses i els projectes.

Aquesta coherència militant ha saltat pels aires amb les xarxes socials. És evident l’enorme potencial que han aportat políticament i socialment, és a la vista de tots i ara no cal que ens hi referim, tots en som conscients, ho valorem i n’abusem. El problema són els efectes perversos o fins i tot contraproduents que han generat. D’entrada, han catapultat el que sempre havia existit però que la militància real, la força del compromís del dia a dia, sepultava: el friquisme, en qualsevol de les seves expressions.

En Cardús apunta al que diu és “independentisme friqui”, que s’ha convertit en el principal adversari de la independència. Hi estic d’acord.

Que n’hàgim de parlar és per la “presència” que tenen a les xarxes socials i per la força que el seu friquisme extrem fa aparentar que tenen. És evident que estem en un context de persones amb una manifesta escassa o nul·la cultura militant i política o, de vegades, de persones a les que les xarxes han sobredimensionat el seu perfil militant anterior.

Dissabte passat, després de la gloriosa victòria del FC Barcelona davant el Real Madrid, els comentaristes de Punto Pelota estaven destrossats. El món s’havia ensorrat als seus peus. Aquests tertulians havien edificat un discurs exclusivament a partir del seu desig. No havien analitzat la realitat i n’havien estret conclusions. Res d’això. Simplement havien fet un vestit a mida del seu desig sense cap correspondència amb la realitat. Com si el simple fet de concretar i repetir fins a l’esgotament el seu desig l’hagués de fer realitat.

Després de tres anys de parlar de “fin de ciclo”, aquell periodista francès, dissabte, estava ensorrat, incrèdul. El problema no era que la seva anàlisi hagués fallat, el problema és que el seu desig s’havia frustrat; el problema era que el seu desig no s’hagués fet realitat. La preocupació del periodista francès no era estudiar en què s’havia equivocat en la seva anàlisi, sinó no poder entendre, assumir, que el seu desig no s’hagués fet realitat. El seu problema era del tot vital: havia d’entendre que els seus desitjos no tenen perquè esdevenir realitat, per molt que ho desitgi intensament, per molt que el defensi a crit pelat.

Entenc que el que en Cardús denuncia és que un cert independentisme està instal·lat en aquest mateix marc mental que el periodista francès de Punto Pelota. Les coses han de passar no perquè hàgim analitzat la realitat i hàgim arribat al convenciment de que poden passar, que es donen les circumstàncies perquè passin. No. Les coses han de passar perquè “jo” desitjo que passin. Evidentment, aquesta dissociació de la realitat és el que genera frustració, irritació, violència verbal, etc.

Aquest independentisme “friqui” no és letal en tant que independentista, sinó en tant que la incomprensió en relació al funcionament de les coses, al desconeixement de la realitat, i, per tant, a no entendre que els seus desitjos no tenen perquè convertir-se en realitat perquè ells ho desitgin, els aboca a considerar la resta de la humanitat, culpables d’aquesta frustració. I aquí és on es desencadena el seu efecte letal sobre l’independentisme.

Els periodistes frustrats del Punto Pelota no han fet front a la qüestió vital de que els seus desitjos no tenen perquè convertir-se en realitat. Aquests periodistes el que han fet és buscar culpables arreu de que això no passi: que si villarato, que si dòping, que si jugar contra 10, que si UNICEF, etc. Si no passa el que jo desitjo que passi, la culpa és de la resta de la humanitat.

Igual s’esdevé amb els nostres “independentistes friquis” que en diu el Cardús. Si no passa el que ells desitgen que passi, cal anar a trobar els culpables. Perquè hi són. És evident que si no passa el que desitgen que passi és perquè tota la resta del món ho impedeix. Per tant, culpables. A per ells!

I és en aquest punt on hem entrat en una perillosa espiral en què l’independentisme friqui es transforma en un independentisme sociòpata.

I així assistim, perplexos, a un espectacle de cacera de bruixes davant el qual el macarthisme és un infantil joc de nens. Aquí, en aquest punt, és on el qualificatiu de “friqui” ja no pot definir el que està passant. En paraules d’en Cardús “Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra”.

Aquest punt és el que els converteix en letals. Quan el que diuen i fan es converteix en objecte de temor. Quan ja no fa gràcia ni pena ni vergonya. Quan ja hem entrat en la fase en la que de sobte penses “Déu meu, si aquests mai tinguessin el més mínim poder!”.

Aquest punt, que es propaga com la pòlvora per tot el país és el que és letal per a l’independentisme, perquè si ens glaça la sang als que som militants independentistes, què no ha de provocar en els que no són independentistes, o pitjor encara, en tota aquesta massa social que des de posicions no-independentistes estan assumint la independència com una sortida política possible a l’actual situació?

Per això crec –i no sóc ningú per a interpretar-lo- que en Cardús diu que són el pitjor adversari de la independència, perquè la seva follia esdevé una barrera infranquejable per a moltíssima gent que cal que vinguin amb nosaltres, que s’acostin a la idea de la independència i l’acabin fent seva.

No em cansaré de repetir-ho, perquè crec que tinc raó i perquè crec que només podem bastir una estratègia guanyadora cap a la independència si ho tenim en compte: encara no hi ha al nostre país una majoria sòlida favorable a la independència. Hi estem avançant, però encara no hi és.

I aquesta majoria que s’està bastint no es construeix, en cap cas, des de posicions d’un independentisme a prova de bombes. Tot el contrari. Si la idea de la independència té la més mínima possibilitat de triomfar és des de la transversalitat, des d’un cert eclecticisme. Bo i acceptant que a la pregunta “independència Sí, Independència No”, ja hi ha una majoria que s’hi manifesta a favor, el cert és que la diversitat política i sociològica des de la que es construeix aquesta majoria la fa fràgil. I aquest independentisme amb tics sociòpates és la principal amenaça que té aquesta majoria, el que pot engegar a la merda la majoria fràgil.

Fixem-nos en un parell de coses que ja he explicat alguna vegada. Quan la pregunta que es fa als ciutadans té resposta múltiple (no dicotòmica com la de independència sí/no), el seu desig polític no atorga preferència o majoria a la independència, ans al contrari, llavors només és la tercera opció, darrere de “un estat dins una Espanya federal” i “una comunitat autònoma d’Espanya”..

I encara més. Quan preguntem sobre el sentiment d’identitat, els qui només ens sentim catalans som també la tercera opció, darrere dels que se senten “tan catalans com espanyols” i “més catalans que espanyols”.

Ens hem de flagelar perquè aquest sigui l’escenari, perquè aquesta sigui la nostra realitat? No! En cap cas! Simplement això forma part de la realitat, i l’hem de conèixer. Perquè aquest coneixement és l’únic que ens permetrà bastir estratègies amb possibilitat d’èxit.

Però si la cridòria friqui acabés imposant un marc basat no en el coneixement i l’anàlisi d’aquesta realitat, sinó en el desig, el fracàs estaria anunciat.

I si a sobre, desrprés del fracàs del friquisme, el que ens trobem és amb un comportament pràcticament sociòpata, de puntopeloteros polítics, acusant a tothom d’autèntiques barbaritats i proposant autèntiques barbaritats, llavors és quan, lluny de treballar per fer possible la independència, el que s’està fent és treballar contra la independència.

No per cridar més vegades independència i fer-ho a pulmó es treballa de manera efectiva i eficient per la independència. Es pot desitjar la independència i convertir l’infern de la pròpia frustració per la incomprensió de la realitat en una autèntica trituradora de possibles independentistes. Es pot desitjar amb tota la força del món la independència i ser, alhora, un autèntic fre o adversari per a la independència.

I això no ens ho podem permetre! Alerta, doncs, i mirem, entre tots, de posar-hi seny, que tots som necessaris i ens necessitem!!!

RESSACA POSTELECTORAL I NACIONAL... I EL MOTOR DEL PAÍS

No havia dit res encara des de les eleccions del 20-N.

La veritat és que els esdeveniments em superen, i prou faig seguint-los una mica a través del feisbuc.

El primer que haig de fer és reconèixer que no la vaig encertar gens ni mica, en els pronòstics que feia. La vaig marrar des de dos punts de vista:

- En l’anàlisi de les enquestes, atès que el que vaig pronosticar o em temia que passaria no va passar, ni tan sols s’hi va acostar

- En l’olfacte, atès que tampoc vaig percebre els moviments de fons de l’electorat a partir de l’experiència personal, de la pròpia percepció.

I el segon és dir que me n’alegro enormement de no haver-la encertat i de que els resultats electorals fossin els que finalment van ser.

En honor a la veritat, dels dos pronòstics que vaig fer un el vaig encertar: que ERC aturaria la seva caiguda i seria capaç, en contra del que assenyalaven totes les enquestes el mes de juliol, de mantenir els tres diputats.

El que més alegria ens va proporcionar la nit electoral va ser l’extraordinari resultat de CiU, que va aconseguir guanyar, per primera vegada a Catalunya, unes eleccions generals. Aquest fet cal qualificar-lo directament com a gesta, i va permetre disfrutar a l’ensems, de l’ensorrada socialista (tremenda) i de l’irrellevant creixement i paper del PP a Catalunya, relegat a una humiliant tercera posició en un context de clara hegemonía hispánica.

El mapa electoral del 20-N, amb tot el que és Espanya de blau pepero, i amb únicament dues zones “rebels”, el País Basc i Catalunya, va ser pedagògicament insuperable.

La gran cosa és què va passar amb CiU perquè finalment obtingués el resultat que va obtenir, aquest triomf històric que cap enquesta vaticinava, ni tan sols apuntava.

Vaig abominar de la campanya convergentiunista que va protagonitzar en Duran Lleida. És evident que no la vaig encertar gaire, i que els resultats no van ser -per sort- els que pronosticava. Tanmateix, i hom només pot parlar a partir de la seva experiencia directa, sense cap estudi o enquesta que ens aporti una visió més científica, tampoc crec que la meva anàlisi fós una quimera sense fonament. Ben al contrari. Crec que vaig encertar en els problemes que va tenir la campanya duranista, però vaig fallar en l’anàlisi sociòlogic de la situación del país, del posible electorat convergent i de la seva capacitat de mobilització.

Perquè aquesta ha estat la clau d’aquestes eleccions: la capacitat de mobilització del potencial electoral convergent, d’aquesta centralitat del país que acut a CiU des de diferents sensibilitats i amb diferents requeriments.

Que CiU ha guanyat clarament la centralitat política i electoral és, a hores d’ara, després de les eleccions al Parlament de Catalunya, de les municipals i de les generals, un fet inqüestionable i inèdit en el panorama polític català.

Haver obtingut aquesta posició és conseqüència tant dels mèrits propis (un govern seriós, amb un president impressionant i amb una política sense concessions, orientada al rescat del país, a evitar caure en l’abisme) com dels demèrits dels altres, una autèntica ensorrada política i de projecte dels socialistes (entre d’altres).

A la vista del que va passar el 20-N hi ha una cosa que potser sí caldrà reconèixer a en Duran, i és que va evitar fuga de vots cap al PP. Cap vot convergent es va decantar cap al PP, com d’alguna manera alguns temíem que passés. Però tampoc ho va fer –això ja era més previsible- cap a altres opcions. Tot el contrari, sembla que la centralitat va atreure votants diversos…

Suposo que la gran sorpresa del 20-N va ser que CiU, malgrat en Duran de cap de llista, aconseguís retenir una enorme massa de votant sobiranista. Fins i tot fer-la crèixer.

En Duran és, als ulls dels sobiranistes, el pitjor candidat que podía presentar CiU si aspirava a festejar amb aquest electorat. I, tanmateix, aquest electorat finalment, i de manera sorprenent per a tothom, va tornar a confiar en CiU com ho havia fet a les eleccions catalanes.

Jo només puc parlar del que conec, i és de la gent sobiranista que va votar CiU. I pels molts que conec i per la molta gent amb qui he parlat, en aquest petit o no tan petit univers, he observat unes pautes polítiques molt clares:

- El vot a CiU es va decidir molt en l’últim moment. Molt! Per això les enquestes no el van detectar. Es va mobilitzar en l’últim moment.

- Es va mobilitzar en l’últim moment i ho va fer com a expressió de suport al govern d’en Mas. Donar suport a la titànica tasca del govern Mas va ser un factor clau en la mobilització d’una part molt important de votants cap a CiU.

- I, finalment, es va mobilitzar malgrat en Duran. Si no estava mobilitzat i si compartia l’acció de govern, però no tenia decidit el vot, era pel factor Duran, per l’angúnia que provocava votar algú com en Duran. Tanmateix, en aquest últim moment, va ser moltíssima la gent que va primar el vot al projecte pel damunt fins i tot del personalisme excloent que significava en Duran.

Potser abans no vam ser capaços de veure-ho, però és evident que el triomf de CiU en aquestes eleccions ha estat una victoria nacional, un fet sense precedents que ha afermat les nostres aspiracions , la nostra autoestima.

He intentat imaginar-me el nostre escenari nacional i polític si CiU no hagués guanyat, i m’entra vertigen. Imaginar-me que hagués guanyat la Chacón o la Camacho ens hauria situat en un escenari fregant l’apocalipsis político-nacional.

L’èpica victoria de CiU contribueix a uns fonaments sòlids en l’escenari polític, imprimeix seguretat a l’hegemonia política sobiranista que representa CiU i assegura una gestió sòlida del seu projecte.

Ara tot està obert com mai. El pacte fiscal, el dret a decidir, la geometria variable en els pactes, etc. Tothom té una actitud més positiva. No sabem fins on arribarà, però hi ha converses a tots els nivells i amb tothom i les passes immediates sabem que no comprometran escenaris futurs. Hem entrat en una altra etapa política, que s’anirà manifestant poc a poc, no sense ensurts o disgustos, però oferint cada cop més mostres d’aquest nou escenari que apenes s’intueix, però s’endivina.

L’hegemonia convergent acabarà decantant cap als seus posicionaments i cap a la seva estratègia la resta de forces polítiques. No pot ser d’una altra manera.

Entre la resta de forces polítiques, m’alegro especialmente dels resultats d’ERC. Confirmen i afiancen el projecte de renovació que va emprendre n’Oriol Junqueras.

I els posicionaments polítics que ha fet l’Oriol confirmen la bona direcció. Ara només cal que no s’equivoqui en relació al que ha estat la seva gran equivocació aquestes eleccions, el tractar de tu a tu als Walking Dead. Tot fa preveure que els ignorarà radicalment. I això li ha de permetre crèixer en tots els sentits, sense portar pilars de ciment lligats als turmells.

El país s’aboca a un escenari molt complicat. Gestionar la indescriptiblement letal herència del tripartit ens atenalla, ens situa permanentment a tocar de l’abisme. Però aquest escenari també ha permès emergir amb una inusitada força el lideratge d’en Mas. El país és feble, molt feble. Ho podem veure permanentment, a cada cosa que passa. Els crits del feisbuc o del twitter no són més que ecos de la nostra impotència. Però la fermesa convergent i la predisposició patriòtica que exhibeix la nova ERC de l’Oriol Junqueras apunten un futur ple d’esperança.

Qui privatitza TV3? (article dels amics de Hasbara-ts)

(reprodueixo íntegrament l'extraordinari article dels amics de HASBARA-TS, indispensable en un moment en el que el soroll de la demagògia es converteix, per moment, en la principal amenaça que tenim. Article de lectura OBLIGADA I DE DENÚNCIA DOCUMENTADA I NECESSÀRIA)

Catalunya ha de tenir una televisió i una ràdio públiques. Sempre ho hem defensat i, a més, hem afirmat que la seva creació va ser un dels encerts més remarcables del president Pujol i que suposa una de les joies del nostre país. Ens oposarem sempre que es privatitzi o es desnaturalitzi. Però ¿de quantes maneres es pot privatitzar una televisió pública?

L'actual govern de la Generalitat ha decidit aplicar un ajust als pressupostos de la Corporació catalana de mitjans audiovisuals (CCMA) a causa de la crisi econòmica i del deute manicomial heretat dels governs del Tripartit. A més, a aquesta retallada cal afegir-li els prop de 20 milions d'euros que la CCMA va gastar de més l'any passat. I això la nomenklatura exquisida de la Corporació no s'ho esperava. Estaven acostumats a passar-se de pressupost sense gaire problemes i a rebre els diners amb alguna queixa més o menys protocolària de les institucions polítiques. L'any 2007 el segon Tripartit va eixugar un dèficit de la Corporació de 1.047 milions d'euros que suposem que no compten quan proclamen que TV3 només ens costa 40 euros a l'any a cada català. Això s'ha acabat. Senzillament no pot ser. Tot el sector públic ha hagut de sotmetre's a severs ajustos i fiscalitzacions. Per més que la directora de TV3 i els gestors de la CCMA al·leguin que han baixat, i molt, els ingressos per publicitat i que l'any passat van veure reduïts els seus salaris, els pressuposts s'han de complir. S'ha fet amb Sanitat i Ensenyament i, sobretot, hi ha centenars de milers d'aturats, una munió de catalans amb problemes gravíssims d'habitatge, de diners, d'alimentació. I d'angoixa i por per la incertesa que tots percebem.

L'anunci de la retallada comunicat al Parlament divendres passat per Francesc Homs en nom del Govern no va agafar per sorpresa a Mònica Terribas ni a la direcció de la CCMA. Se'ls havia informat dies enrere, com és natural. Per això tenien els seus discursos preparats i van passar a l'acció conscients que el seu poder mediàtic és descomunal i que com més soroll facin més poden pressionar el Govern, que ha demostrat amb escreix fins a quin punt els tem. Hem sentit declaracions proclamant que aquest pressupost ajustat "trenca el model", i el cert és que no té per què impedir el bon funcionament d'uns mitjans de qualitat. Però pot suposar l'inici de la fi d'uns privilegis intolerables.

També hem pogut sentir les declaracions inqualificables del diputat socialista Joan Ferran, que va afirmar que es tractava d'un "intent de cop d'estat a la CCMA". És lògic que els socialistes estiguin nerviosos, perquè des del dia de la seva estrepitosa derrota electoral han provat de forçar com fos que la Corporació que van imposar modificant irregularment una llei no es toqués. Curiós que aquest personatge que sí va donar un escandalós cop d'estat acusant la televisió i la ràdio públiques d'exccés de "crosta nacionalista", iniciant una purga i imposant contertulians i consignes ara s'escandalitzi d'un ajust pressupostari del 13% per a l'any vinent quan el seu partit va dur el país a un dèficit que haurem de pagar durant generacions.

Mònica Terribas va afirmar al Parlament que amb aquesta dotació els drets del futbol s'havien acabat, cosa que ella no pot decidir i que en tot cas caldrà plantejar l'any vinent. ¿Potser pensava que els catalans sortiríem al carrer amb la falç i la destral perquè no podríem veure el Barça per TV3 de tant en tant? Els informatius d'aquell dia i dels següents van ser un deliri i una legió de suposats admiradors de TV3 va iniciar una ofensiva en tota regla als apartats de comentaris de tots els diaris digitals denunciant que la retallada en realitat amagava una mena de conspiració per privatitzar TV3 o per ferir-la de mort amb la intenció d'afavorir 8TV. ¿Per què els fa tanta por 8TV, perquè pot ser un refugi mediàtic de CiU quan no governi o perquè temen que aconsegueixi el mateix que el seu canal de ràdio, Rac1, que els passa la mà per la cara amb menys pressupost i personal i amb excel·lents professionals, molts dels quals destituïts i maltractats per la Corporació?

Tots aquests escarafalls, ¿de debò tenen per objecte la defensa dels mitjans públics de comunicació o més aviat el manteniment de la privatització selectiva de TV3 a favor de certes elits de la Casa?

A mitjans dels anys 90 Catalunya Ràdio i TV3 s'havien consolidat i havien crescut considerablement en audiència, prestigi, dotació, personal i mitjans tècnics. Va iniciar-se aleshores un assalt imparable capitanejat per autèntics depredadors que van fer-se amb les regnes de la Corporació. La corrupció era políticament d'allò més transversal. El xantatge a les empreses de doblatge a canvi d'un percentatge i de favors personals per part d'un directiu convergent de TV3 va facilitar que s'instaurés una mena d'omertà que va acabar desembocant en el que tenim ara. La jugada mestra de la desvergonya va ser la pèrdua accidental per un suposat descuit administratiu dels drets d'emissió del futbol que, casualment, van acabar a mans del professional de TV3 que havia de vetllar per la seva renovació : Jaume Roures, el trotskista que a partir d'aleshores s'ha fet d'or amb els nostres impostos cobrant una fortuna per l'emissió del futbol i la Fórmula 1. Va ser en aquells anys que, juntament al buidatge econòmic, va iniciar-se l'assalt als serveis informatius liderat per un nucli ideològicament dogmàtic i amb indissimulada tendència a l'agitprop que no va tenir manies a l'hora d'arraconar els companys que no compartien les seves consignes. Els defensors de la demonització d'Israel, de la democràcia parlamentària i de l'economia de mercat havien guanyat la partida. Això sí que va ser un cop d'estat.

Profusió de productores de directius de la casa, augment descontrolat de personal malgrat la informatització, contractes blindats sense cap autorització administrativa, adjudicacions a dit, explotació de becaris, cobrament de sobresous a través de productores per alguns professionals de la plantilla...

Amb l'excusa de contribuir a l'enfortiment de la indústria audiovisual la direcció de TV3 reparteix discrecionalment programes a productores d'antics directius i treballadors assegurant-se així un lloc de treball privilegiat en el futur. Tal com ha dictaminat repetidament la Sindicatura de Comptes, la falta de transparència, l'absència de procediments legals d'adjudicació i el bloqueig d'informació, fins el punt que no se sap quines productores estan homologades ni per quin procediment i mèrits, ha disparat la despesa, obliga a la inactivitat a molts bons professionals de la plantilla i ha estat contestat per les autoritats de la Unió Europea. Però, pel que sembla, les decisions d'una camarilla estan per damunt de la llei i, fins i tot, de la política internacional. Aquests detalls també minen el crèdit internacional de Catalunya.

Potser per això ni Mònica Terribas ni cap directiu de la CCMA ni els informatius de TV3 o de Catalunya Ràdio no van esmentar en les seves irades protestes els advertiments que Francesc Homs va fer en seu parlamentària sobre aquestes irregularitats, especialment quan va demanar "una major transparència en els processos de contractació de la producció associada".

TV3 està obligada legalment a invertir el 6% en la indústria audiovisual per mitjà de la coproducció de cinema, animació i documentals, però enguany hi ha invertit el 20% del seu pressupost total i el 36% del destinat a producció. Seixanta milions d'euros sobre un total de 300 han anat a parar a productores en la seva major part per a elaborar sèries i programes que hauria de produir TV3. Com hem dit, l'adjudicació d'aquestes externalitzacions de facto es concedeixen amb total opacitat i discrecionalitat i la majoria de les empreses agraciades pertanyen directament o indirecta a personal que és o ha estat fixe o eventual a TV3. Seria un detall que Mònica Terribas, entre proclama i proclama, ens expliqués per què 'Divendres', un magazine diari presentat per professionals de la casa i emès des dels estudis de TV3 ha de ser coproduït per El Terrat, la productora del senyor Buenafuente. Pot entendre's que, per exemple, un programa com 'El convidat', ideat, desenvolupat i protagonitzat per un professional que no pertany a la plantilla i que a més requereix un equip reduït disposat a treballar fora de l'horari i la dinàmica laboral usuals aconselli la coproducció; però el magazine de la tarda, per què? El Terrat, Mediapro, Diagonal i un seguit de petites productores amb programes aprovats per l'anterior director de TV3, Francesc Escribano, i en les quals el mateix Escribano hi té interessos, formen una xarxa clientelar fora de control.

Precisament perquè una televisió pública no és el mateix que una fàbrica estatal de salsitxes, el cas és més inquietant i va més enllà de la col·lusió, especialment en una nació sense estat. TV3 hauria de jugar un paper fonamental com a referent, com a instrument de normalització lingüística i com a motor de l'audiovisual català. Però amb el temps TV3 s'ha convertit en la responsable quasi absoluta del sector amb més visibilitat de la política cultural de Catalunya : l'audiovisual, la gran eina i l'aparador que actualment defineix cada societat davant de sí mateixa i davant la resta del món. La seva dotació econòmica i el fet d'haver-se convertit gairebé en client únic del cinema català dota els seus directius d'un poder cultural, social, econòmic i polític inaudits. En gran mesura la responsabilitat d'aquesta anomalia rau en l'excepcionalitat cultural de Catalunya i en la incúria de la classe política, que sovint delega decisions de gran abast sense ni tan sols ser-ne plenament conscient. Sovint, doncs, es triangulen els ajuts (CDA-ICIC-TV3) i es fan recaure en aquells productes que interessen a un grup reduït de buròcrates i de directius amb escassa responsabilitat aparent. Amb freqüència aquests mateixos buròcrates imposen, bé directament bé mitjançant amables suggeriments, el director, els guionistes, el càsting, l'equip tècnic, etc. Decideixen quins temes cal tractar i amb quin to, quines productores o quins professionals cal potenciar i quins cal vetar. Potser això explicaria en part la pràctica inexistència del cinema català al món essent Catalunya un país amb una capacitat creativa tan immensa i, també, la lluita contra-corrent que durant anys ha hagut de mantenir la productora que finalment ha aconseguit que una pel·lícula catalana i en català hagi estat nominada per l'Oscar a la millor pel·licula estrangera.

Per acabar-ho d'adobar, TV3 disposa d'un Departament de Vendes absolutament inoperant incapaç de gestionar la immensa quantitat de drets d'explotació que administra. Si TV3 paga coproduccions que es reserva i és incapaç de vendre-les, o bé són d'ínfima qualitat o bé no té cap interès en comercialitzar-les. Algú ho hauria d'explicar.

Una altra greu conseqüència de l'externalització és la vulneració dels drets i garanties laborals i legals que freqüentment pateixen els treballadors d'algunes d'aquestes productores, fruit d'una doble moral social intolerable. Així, tenim que uns sindicats aparentment irreprotxables negocien uns convenis que regulen molt favorablement tota mena de drets laborals i econòmics dels treballadors de la Corporació mentre es desentenen de la precarietat i l'abús, que coneixen perfectament, imposats per algunes productores als seus treballadors. Quan TV3 contracta directament un professional eventual està obligada a signar contractes i a complir i exigir unes prestacions. Quan contracta una producció aliena no se'n responsabilitza. Professionals treballant sense contracte o amb addendes il·legals, preus rebentats, feines que no es cobren, condicions laborals impresentables, coaccions, indefensió absoluta,... La subcontractació té aquestes coses; a TV3 també tenen els seus tallers d'esclaus que enriqueixen amics, parents i saludats. Són les sentines de tanta progressia i tanta conquesta social.

Aquest és el resum de la part fosca de la Corporació i, especialment, de TV3. El conflicte més greu no és l'ajust del pressupost sinó els privilegis, la manipulació informativa, la hipocresia social, l'abús sistemàtic i l'apropiacio -amb conseqüències nefastes- de la política cultural que hauria de suposar més projecció nacional i internacional. Catalunya, TV3 i molts dels excel·lents professionals que la conformen mereixen uns mitjans públics de comunicació dignes, efectius, decents i innovadors.

Per això ens demanem qui està privatitzant TV3, la indústria audiovisual i la cultura de Catalunya.