COMIAT (cuando fuimos los mejores…)

Torno a casa vorejant el litoral barceloní des de la Barceloneta, on vaig viure 10 anys i hi conservo molts d’aquests llocs i gent que són, també, la meva pàtria. Llocs als que entres i et saluden, i pregunten com estàs, i saps de tots.

L’hivern a BCN és màgic. M’encanta aquesta tarda fugaç que deixa una mar tranquila i unes platges netes que conviden a passejar-hi sense cap altra preocupació.

Recordo la Barceloneta molt. M’ho vaig passar molt bé. Molt. Barri, gent, aquella bellesa tranquila del port i la platja, aquella calidesa de la gent del barri, de les teves barres, dels teus dinars, paelles…

Va ser a la Barceloneta que em vaig fer blogger. Des de la meva taula, mirant la mar. Eren dies durs per a un patriota, aclaparat per la infàmia del tripartit. Vaig obrir el blog d’Elies115. I es van desencadenar tot de coses fantàstiques i inesperades, començant per la gent que he conegut i amb qui, a través de la xarxa, hem compartit militància i hem fet amistat. De ser blocs individuals, anònims, vam passar a articular coses com Blocs amb Estrella, BAT Blocs, i finalment l’ABSOLUT MAS. Sí, de tots, a sobre, el temps ens ha permès separar el gra de la palla, els amics i la gent com cal de...

He tingut la sort, a través del bloc, d’haver conegut els cimerencs, en Dessmond, en Joliu. He tingut tanta sort que ja són, els considero, amics meus, molt amics meus. He tingut, també, la sort de conèixer en Joan Arnera, no ha estat res del que explico, però és un personatge fonamental en tota aquesta història, pur talent, i davant el talent, sempre em descobreixo.

Però em quedo amb els amics. N’hi ha hagut més, molts més, però aquests que cito són ara mateix part del meu paisatge vital.

Llavors no érem res. El tripartit ho era tot i ho col·lapsava tot. Descobrir-te en d’altres va ser una explosió d’alegria que cridava a la supervivència, que apel·lava a aquesta voluntat de ser que sempre ha caracteritzat el nostre poble. I nosaltres vam ser. Vam esdevenir l’últim exèrcit de Catalunya. I quan tot semblava perdut, vam sembrar la xarxa de revolta i esperança.

Des del tripartit han dit que el seu problema ha estat “la comunicació”, però hi va haver un moment on només alguns blocaires discutíem aquest engendre polític i el combatíem. La Catalunya patriòtica va sobreviure a la xarxa. Amb una Convergència que semblava col·lapsada per la pèrdua del poder i sepultada pel poder absolut del tripartit, i amb un independentisme monopolitzat per l'Esquerra tripartita... hi va haver un grup de persones que a partir de la xarxa vam començar a bastir, des d'un insubornable independentisme, una oposició, una denúncia, del que era el tripartit. Sense la xarxa, això no hagués estat possible.

Vam ser revolta, vam ser resistència, vam ser la veu d’un poble, vam ser tot allò que no tenia cap altra expressió. Vent de llibertat.

Després les coses han anat com han anat, i després de moltes aventures l’únic que puc dir és que cadascú ha fet el que ha pogut i ha defensat el que ha volgut. I jo estic molt content, a hores d’ara, del meu suport final a l’Artur Mas i a CiU. Crec que ha estat un encert.

Té gràcia, vist en perspectiva, observar com des d'aquell moment inicial certs comportaments s'han anat traslladant -i fins i tot empitjorant- de tribu en tribu... Quan vam començar tota aquesta moguda teníem una oposició ferotge del que en deiem “jerkis desquiciats”, palmeros del tripartit que seguint les consignes, entre d’altres d'alguns listillos que ara ens volen donar lliçons i fer veure que allò no anava amb ells, inundaven la xarxa d’insults i de llocs comuns patètics. Després vam tenir la història amb Reagrupament. Alguns de nosaltres vam adquirir un compromís molt intens amb aquest projecte. Però tot se’n va anar a la merda un dia de gener, quan al Dr. Muerte se li van creuar els cables i va decidir liquidar el projecte polític per a convertir-lo en una secta política autoritària que l’adul·lés. Llavors els atacs que vam rebre van venir de la secta reagrupada, fins i tot amb una intensitat d’insults molt superior a la que havíem rebut dels “jerkis”. Per la violència amb que s'expressaven vull recordar l'especial emoció que em va produir un article d’en Dessmond que, davant el que m’estava caient, proclamava heroïcament “Jo també sóc amic d’en Francesc Abad”. Ara el relleu l’han agafat els solidaris, en una nova versió de xaladura, però d’idèntics components a la que van protagonitzar abans jerkis i reagrupats.

De manera que passa el temps, passen les coses, però els qui, des de l’independentisme, vam protagonitzar la revolta cibernètica contra el tripartit continuem essent víctimes d’atacs irracionals d’un cert independentisme absolutament desquiciat, i que troba la seva expressió natural en l’insult i la desqualificació. No són les mateixes persones, segurament, però és la mateixa manera de fer.

Sense novetat en el front. El que hem representat molts de nosaltres continua essent un referent de la Catalunya que volem i a la que aspirem: compromís, lleialtat, democràcia, valors, patriotisme.

Malgrat aquest relleu en la irrellevància d’un cert independentisme que amaga la seva impotència en diferents noms, el cert és que el nucli dur d’aquella resistència patriòtica que es va desencadenar a la xarxa estem molt orgullosos de la feina feta.

Jo no vaig pensar mai en cap desenllaç políticament concret a la resistència blocaire de la que formava part. Però finalment hem acabat donant suport a Mas. I, el que és més important, militant en la causa del dret a decidir sense límits al govern. Personalment n’estic molt orgullós. Les coses podien haver anat, clarament, d’altra manera, però finalment han anat així, ha sigut així per compromís patriòtic, i n’estic molt content, satisfet.

Avui, que és 29 de desembre del 2010, amb n’Artur Mas de president de la Generalitat de Catalunya i amb un nou govern que és molt i molt potent i actua sobre criteris que comparteixo sense tremolor, puc dir que com a blocaire he tancat una etapa.

I quan hom creu que ha tancat una etapa, el millor és intentar posar-hi fi amb dignitat i transparència. Vaig posar en marxa el bloc com a vàlvula d’escapament polític de tot el que no em podia callar. Després de molts anys de militància independentista, també vaig aprofitar la xarxa per a militar. I, després de molts atzars, he trobat feta realitat la meva penúltima aposta política (per a un independentista l'última aposta és sempre la nostra llibertat).

Crec que ha arribat el moment, doncs, de tancar el bloc. Hi he pensat molt. Sé que sóc un animal polític i m’agrada tenir opinió sobre totes les coses, i des d’aquest punt de vista, m’agradaria conservar-lo. Però no. El bloc Dies de fúria, com en el seu moment Elies115, respon a una molt determinada cojuntura, situació.

I el que em va motivar ja no existeix. Hem superat aquests dies de fúria. Tenim nous reptes, tinc noves inquietuds… però ja no poden ser una continuïtat en aquest bloc. Per tant, the game is over. Aquesta època la recordaré sempre amb el “cuando fuimos los mejores”, d’en Loquillo. Perquè crec que realment ho vam ser, ho hem estat, els millors.

Ara no sé què faré. Igual obro un altre bloc anònim. O igual obro un altre bloc amb noms i cognoms. No ho sé. Només sé dues coses: continuaré lluitant per una terra lliure i els amics que he fet a partir d’aquesta aventura cibernètica són dels que ho són per sempre, va per vosaltres, Arnau, Dessmond, Joliu!

Visca la terra!

Una invitació a reflexionar sobre la situació de l'independentisme

Des del 28-N fins el darrer Consell Nacional les hores per a Esquerra s’han fet pesades. I encara ho són, perquè aquesta certa instal·lació en la provisionalitat sempre posa pes a les ales i dibuixa un panorama complicat per als propers mesos i a tots els nivells. I després del consell nacional, cal afegir la qüestió del lideratge, després que en Puigcercós hagi renunciat a tornar-se a presentar per dirigir el partit al congrés de la tardor.

Sincerament, no m’acaba d’agradar la situació. ERC és massa important per al país com perquè entri en una espiral d’autodestrucció, de renúncia a exercir aquest lideratge polític en l’independentisme que encara li pertoca.

Tenim damunt la taula dues coses molt diferents, tot i que una acabi essent una conseqüència de la primera.

La primera és el fracàs de l’estratègia tripartita, un fracàs col·losal, sense paliatius. Per a molts ha estat la crònica d’un fracàs anunciat, des del primer dia. Em sap greu, molt de greu, que la gent d’ERC no escoltés, menyspreés, els arguments de “la seva gent”, dels que n’havíem format part, dels qui els votàvem, en contra d’aquesta estratègia suïcida. L’encegament de la direcció d’Esquerra va portar a que les crítiques es transformessin en distància. I el distanciament de molts és el que va generar el que en Cardús va batejar com “els sense nom”, un nou espai polític que ja no confiava en ERC, que no es volia fer còmplice, de cap manera, de la seva estratègia tripartita. ERC va observar tot això amb una supèrbia i un menyspreu polític inconcebibles, i, enrocada en un autisme atroç va portar la seva estratègia fins al final. I el final ha estat el 28-N.

Els resultats del 28-N són, d’alguna manera, el balanç de tot plegat. I crec que no hi ha ningú que es pugui sentir, des de l’independentisme, excessivament ufanós amb aquest balanç.

ERC, davant la rotunditat amb què s’ha expressat la ciutadania, i, específicament, davant la rotunditat amb què s’ha expressat l’independentisme, té, al meu entendre, dues coses molt importants a fer:
- analitzar adequadament, sincerament, sense autoenganys, sense apriorismes, sense corsés de prejudicis i fonamentalismes, el que ha passat. Una bona reflexió sobre el que ha passat és imprescindible per a no continuar-se equivocant.

- Un cop feta aquesta anàlisi indefugible, assumir que ERC continua essent la principal força independentista del nostre país, recuperar-se i treballar adequadament per poder liderar novament l’independentisme en aquest nou escenari polític post 28-N. Per força, per història, per tot… ERC té l’obligació de liderar l’independentisme. Caldrà fer les coses de diferent manera, caldrà entendre quin és aquest nou escenari, però caldria que ERC no abandonés massa ràpidament l’objectiu de ser el pal de paller de l’independentisme.

Dissortadament, tot el que he vist del 28-N ençà no em fa ser gaire optimista ni en relació a la primera qüestió (l’anàlisi), ni a la segona (gairebé totes les veus que s’han sentit s’encaminen no tant a tornar a ser el pal de paller de l’independentisme, sinó una opció esquerranista que és independentista).

La renúncia d’en Puigcercós tampoc no és una bona notícia, tot i que potser fós inevitable. Com a mínim em quedo amb el gest de responsabilitat de liderar el partit fins al congrés. Sincerament, ERC necessita en Puigcercós, crec que és l’únic líder que, en aquests moments, pot treure el partit del pou en el que s’ha ficat (del pou, no ens enganyem, en el que el mateix Puigcercós l’ha ficada, però al costat de tota la resta de la direcció, començant pel fariseu Carod).

ERC necessita la millor versió d’en Puigcercós per a aquests mesos tan difícils. Però no en té prou amb en Puigcercós, això és igualment evident. Necessiten renovar moltíssimes coses: l’anàlisi de la situació política, de la situació del partit i de com i perquè s’hi ha arribat, necessiten també nous lideratges, noves veus, noves idees; necessiten, urgentment, buscar i trobar la fórmula per a tornar a connectar amb molta gent que, heroicament (cal dir-ho així), estiguin disposats a donar la cara, a confiar i, si cal, treballar, per aquesta nova ERC que, per anar bé, hauria de sorgir de tot aquest procés. De fet estic pensant gairebé en una nova “Crida Nacional a ERC”. Però això només es podria donar si ERC assumeix i entén tot el que ha passat i treballa per una nova estratègia, per renovar aquest compromís històric d’actuar com a pal de paller de l’independentisme.

Tanmateix, no ens enganyem, la crisi és tan forta, i la situació és tan complexa i complicada que tot això em sembla gairebé utòpic, i, fins i tot si es fessin bé les coses, no tinc un total convenciment que se n’ensurtin…

Abans deia que no hi ha cap independentista que pugui sentir-se especialment content de tot el que ha passat aquests anys. La preocupació per ERC és encara més gran quan analitzem la situació de l’independentisme.

Em sap greu dir-ho, però crec que l’independentisme "explícit i organitzat" està fatal, molt i molt malament. Porto reflexionant-hi tots aquests dies, observant els diferents moviments, i tot plegat és molt depriment, és profundament desalentador. I això em porta a pensar que l’independentisme “organitzat o explícit” encara no ha tocat fons.

Sincerament, tinc la sensació que s’ha entrat en una fase de bogeria total, d’una inconsistència esgarrifosa, i que, en aquests anys, des de la crisi que desencadena ERC amb la seva aposta tripartita, s’ha generat una mena de “nou independentisme”, de nous dirigents i de nous militants que són, totalment, carn de psiquiatra. Potser és només que, per les circumstàncies que ens ha tocat viure, o per les noves eines de comunicació de què gaudim, la txaladura aquesta abans quedava eclipsada, invisible, en les tradicionals formes de militància, que inequívocament passaven pel sedàs amortirdor de l’activisme sobre el terreny i amb la gent, i ara té un protagonisme insòlit, que proporciona visibilitat a la buidor i a l’onanisme polític més dement.

I aquí els lideratges hi tenen molt i molt a jugar i a fer. Perquè poden alimentar aquest estat de les coses, o poden contribuir a canalitzar constructivament tantes energies com s’estan desplegant arreu del territori.

I sí, vull posar noms i cognoms. Perquè, al marge d’ERC, aquí, en la resta de l’independentisme explícit i organitzat, també hi ha moltes coses a criticar.

Comencem pels qui tenen representació parlamentària, per Solidaritat. Sincerament, no els entenc. La meva confiança en Solidaritat ha anat minvant dia a dia, fins a estar clarament en negatiu, pitjor impossible. I ni tan sols la quantitat de bons amics que hi tinc no poden fer variar aquesta impressió tan negativa que en tinc. L’asilvestrament total del tàndem López-Tena i Uriel Bertran, convertits en els únics estrategues, ideòlegs i tàctics els ha abocat a un discurs tan extraordinàriament pobre que me’n faig creus. Si tot el que volen fer és aquesta política del “numeret”, estem arreglats. I em sembla que va per aquí. Des de la mateixa nit del 28-N tot el que han sapigut fer és “fer el numeret”.

Ja ho vaig dir i em ratifico: tenir un objectiu polític molt clar (la independència) està molt bé. Però sense compromís patriòtic, no hi ha res a fer, s’està condemnat a la irrellevància. I a Solidaritat no hi podem trobar el més mínim compromís patriòtic (no parlo, evidentment, de la gent, Déu me’n guard, sinó de la direcció i la seva estratègia política).

Però bé, que facin el que vulguin, en el fons és el seu problema. El que per a mi és més greu i denunciable és la indecència amb que el tàndem López Tena-Uriel Bertran, acompanyats sempre per n’Héctor López Bofill, es dedica a assenyalar el que és independentisme i el que no ho és. I per aquí no passo. Em resulta execrable aquesta actitud i discurs polític de “repartidor de carnets d’independentista”. Per aquí no passo, i per aquí no hi hauria d’haver cap independentista que hi passés.

En això estan agermanats als reagrupats. Bons altres, aquests també. Tal i com ja vaig pronosticar, estaven abocats a la irrellevància més absoluta, i així va ser el 28-N, no van passar el tall del contrast amb la realitat. Van ser Wako. I ara són uns autèntics zombis polítics. Reagrupament és res, i serà menys que zero. Però també són uns altres que de manera indecent s’han dedicat a reivindicar-se com els únics, com els ungits, i a repartir carnets. Però bé, finalment només es recordarà que han estat els responsables d’inundar la xarxa i l’espai polític de mentides, insults, aberrants teories de conspiracions, etc. Netejar tanta merda com han deixat en l’independentisme els reagrupats costarà molt, però per sort ja només se’n parla en pretèrit.

Si reprenem el fil de la reflexió que estic fent sobre la situació d’ERC i de l’independentisme, el que per a mi és més important que s’entengui és que, tal i com ja venien assenyalant totes les enquestes, el 28-N ens ha deixat un escenari més obert que mai pel que fa a com s’expressa electoralment aquest independentisme.

Una de les farses que he sentit i llegit aquests dies són aquestes afirmacions de l’òrbita solidària que diuen que “per fi” hi ha 4 diputats independentistes al Parlament. Aquest menyspreu insultant cap a ERC és insuportable i inassumible. També ho és, tot i que no és el tema d’aquesta llarga reflexió, en relació a moltíssims diputats de CiU. No és un problema de noms. És un problema d’actitud.

Permeteu-me que us expliqui una anècdota personal per a il·lustrar la repugnància que aquest tipus d’expressions em provoca.

Vaig conèixer en Puigcercós quan la Crida a la Solidaritat. Vam entrar junts a ERC amb la Crida Nacional a ERC. Després ja res, fins a aquesta distància política sideral que es va generar amb el segon tripartit. L’últim cop que ens vam veure va ser de casualitat, perquè ens vam creuar al carrer de la Ciutat quan jo anava cap al casament del meu germà petit, a la basílica dels Sants Just i Pastor. Ens vam saludar i prou.

A finals d’agost d’enguany vaig assistir a un acte de Solidaritat Independentista a Badalona, i després vam anar a sopar. Un dels que exercia d’amfitrió era n’Uriel Bertran. Per a estupefacció meva no va parar de repetir que en Puigcercós no era independentista.

He tingut i tinc moltes diferències amb ERC i amb els seus dirigents sobre la seva estratègia. Moltíssimes i molt dures. Però mai, mai, no he dubtat ni de l’independentisme ni del patriotisme d’en Joan Puigcercós ni de cap altre dels dirigents d’ERC (bé, potser d’algun sí, però m’ho he callat). No trobareu cap línia en el meu bloc en aquest sentit. Una cosa és criticar l’estratègia i una altra és dubtar del compromís nacional, de l’independentisme o del patriotisme. Tot i que evidentment hi ha independentistes que no saben el que és el patriotisme.

Entendre això, i actuar d’acord amb això i tot el que implica és un primer pas indefugible per a tot l’independentisme.

Però permeteu-me que us expressi el meu escepticisme, perquè cada cop que Solidaritat obre la boca no puc evitar que em vinguin arcades. Crec que són un autèntic problema, amb la seva bogeria fatxenda, irresponsabilitat i impresentabilitat.

Per sort la irresponsabilitat de Solidaritat és irrellevant. Per sort, també, l’evolució de l’independentisme ens ha situat en unes altres coordenades, incomprensibles per als solidaris, en un context on, per primera vegada s’apunta una majoria social favorable a la independència. No és una dada sòlida ni estable. Cal treballar molt, encara, perquè en el nostre país tinguem aquesta majoria sòlida i estable que necessitem per assolir la independència. Cal entendre, també, que aquesta majoria independentista es configura des d’una pluralitat complexa, i que, políticament, s’expressa de moltes maneres. Cal abandonar, definitivament, la idea que arribarem a la independència de la mà de la majoria que proporcionarà una única força política que aplegui tot l’independentisme. Això no serà així.

El resultat de les eleccions del 28-N ha posat de manifest el que molts ja sabíem, el que és un secret a veus: “sense Convergència no hi ha independència”. Però també tots sabem que “només amb Convergència no hi haurà independència”.

L’independentisme explícit i organitzat ha de treballar intensament per a fer de la seva actuació, proposta i estratègia l’element catalitzador de la situació política, que permeti orientar l’escenari polític cap a aquesta, per a nosaltres, única sortida política: la independència. Però, per ara, els únics que estan treballant adequadament són els convergents. Voldria que ERC assumís el paper que li pertoca. I, sincerament, ja renuncio a esperar res de Solidaritat que no sigui vergonya aliena.

Sense novetat (o sí?) en el front...

Ha agafat el fusell amb molta força mentre apretava les dents i mirava i insultava mentalment la resta de soldats de la trinxera “no tenen ous, no combaten com cal perquè només volen salvar el seu cul”.

També es mira amb menyspreu l’oficial quan dona les ordres. Ordres a n’ell, s’irrita, i d’aquests inútils que són incapaços de guanyar una guerra! En el seu interior van creixent unes ganes boges que passi alguna cosa. Porta menys d'una setmana a la posició, però ha estat suficient per a que es desperti dins d'ell un desig insaciable de donar-los-hi a tots una bona lliçó, de posar-los en evidència.

Els seus companys, veterans, ja coneixen aquella mirada del “novell”, i aquella manera d’agafar el fusell, aquella ansietat. Un dels veterans s’hi acosta, i li recomana que no se separi d’ell, que faci el que ell fa. Això l’enerva, pensa que com s’ha atrevit a parlar-li d’aquesta manera, ell, que és un inútil que s’arrossega per la trinxera des de vés a saber quants anys.

Una mena de xiulet llarg i penetrant ha precedit l’esclat de la primera bomba. Ha pensat que per fi arribava el moment.

Després ha començat a volar tot: sacs, terra, fang, pedres i metralla. Els veterans es posen un tros de branca entre les dents, i s’arrauleixen tot el que poden a la paret de la trinxera. Fins que cessa. Quan es fa el silenci el novell agafa el fusell i, cridant, surt de la trinxera, fent gestos per a que el segueixin. Només s’ha sentit un únic tret, i el seu cos s’ha desplomat dins la trinxera. Li han encertat al coll, i la sang li brolla aparatosament. Des de l’instant de vida que li queda mira amb uns ulls de sorpresa oberts com a plats.

El veterà li agafa la mà mentre es convulsiona uns segons. Després li tanca els ulls, gairebé simultàniament a que la seva artilleria comenci a bombardejar les posicions enemigues, després, foc d’ametralladora i finalment pots de fum. Tots agafen les bombes de mà i comencen a sortir de la trinxera sigilosament, avançant en línia, arrossegant-se a escassos metres els uns dels altres, per sota del foc de les seves amatrelladores. Entre el fum intueixen les defenses enemigues, que obren foc. L’oficial fa un gest, s’aixequen tots, llencen les bombes de mà, es tiren a terra fins que esclaten, i llavors es llencen a l’assalt de la posició.

D’acord a la rutina habitual, després de conquerida, consoliden el perímetre i esperen l’arribada de les tropes de refresc, per a tornar la posició inicial. El veterà treu una navalleta i fa una nova ratlla al fusell, ja ha participat en l’assalt de quinze posicions enemigues, i el front ha avançat molt, malgrat tot, malgrat que sembli que no hi ha manera d’acabar aquesta guerra.

Quan arriba a la trinxera des d’on han sortit uns sanitaris estan ficant el cos del novell damunt una camilla. Els fa un gest perquè s’esperin un moment i s’hi acosta. Fica la mà a una de les butxaques i treu una llibreta; l’havia vist escrivint. Dues fulletes amb frases. Comença a llegir “No m’estranya que no guanyem la guerra, aquí no hi ha ningú que la vulgui guanyar”, o “tot això és un cau de traïdors i d’inútils, començant pels oficials, se’ls hauria de rellevar a tots o afusellar-los”, “dimecres ens van bombardejar durant dues hores i no vam fer res!!! Increïble!”, “ahir van dir que avui assaltaríem una posició enemiga, quins imbècils, el que hem de fer és arribar al seu lloc de comandament i matar-los a tots, tot això no porta enlloc”, i un últim apunt, potser de feia unes hores: “estic desitjant començar l’assalt, ja veuran tota aquesta colla què es pot fer si es combat amb el coratge que ells ni tenen ni coneixen, els ensenyaré com es fa, estic desitjant veure la seva cara de poltroneros i traïdors”.

El veterà tanca la llibreta, la torna a ficar dins la butxaca del novell i deixa que els sanitaris se l’emportin. No ha vist arribar l’oficial, que es queda mirant la camilla i fa un gest de disgust amb el cap, just abans de clavar els seus ulls al “veterà”. “Et vaig dir que controlessis al novato!” , crida, “ha estat a punt d’engegar-ho tot a la merda, sortint abans d’hora!”. El veterà aixeca la mirada per damunt de l’oficial, fins que perd de vista els sanitaris, la camilla i el novell. L’oficial l’agafa per l’espatlla, i li dona un parell de copets “no te’n sentis responsable”, li diu, i continua aquell discurs que ja li ha sentit més d’un cop. “Ens arriben sense instrucció, no estan formats”, crida, “i no respecten ni valoren res, es pensen que poden guanyar la guerra ells tots solets”.

El veterà s’obre pas per la trinxera mentre recorda aquells mítings que es feien a la reraguarda, l’últim cop que va estar de permís, en els que s’acusava a l’exèrcit d’inútils, de tenir una oficialitat corrupta, incompetent, i antipatriòtica, que havia convertit la guerra en una manera de viure, i que per això no la volien guanyar, i comminava als pocs joves que se l’escoltaven a demostrar-los-hi a tots aquests corruptes com es feien les coses, com es lluitava de debò.

A l’arribar al refugi s’ha estirat sobre la llitera, mirant-se les mans. Ha recordat el soroll sec del novell caient d’esquenes dins la trinxera, i els seus ulls incrèduls, oberts com a pomes, que miraven no se sap on, i aquell rostre que encara conservava el gest de menyspreu amb el que havia arribat feia quatre dies. El mateix gest d’aquell xarlatan del míting…

Anàlisi d’urgència del -fantàstic- resultat de les eleccions

D’entrada, la meva satisfacció pels excel·lents resultats de CiU i n’Artur Mas. N’Artur Mas havia fet els deures, i molt ben fets, i li hem reconegut. Ha fet una campanya extraordinària, boníssima, de les millors que, després de tants anys de militància política, he vist.

CiU podrà governar en solitari. Només caldrà treballar intensament per a l’aprovació dels pressupostos anuals, que seran molt complicats, duríssims, i que per tant serà difícil que tinguin el suport de cap altre grup. Però cal apel·lar a la responsabilitat de tots plegats per a entendre la dramàtica situació del país, i la duresa de les decisions que caldrà prendre. Per la resta, no preveig problemes. Al Parlament la majoria de lleis s’aproven amb força consens. I, en tot cas, l’oposició és massa diversa com perquè no es puguin aconseguir suports o plantegin un frontisme obstaculitzador.

CiU ha sabut recollir perfectament la necessitat de canvi que expressava el país. El fatal govern tripartit ha esgotat el país, i això ha provocat una extraordinària mobilització de vot cap a CiU, fins al punt d’assolir uns resultats espectaculars en nombre de vots i en diputats.

CiU, a més, és la força que millor ha sabut conectar amb l’esperit nacional que emana de l’escenari polític post-sentència del TC, inclosa la mani del 10-J. Clarament, perquè la defensa inequívoca del dret a decidir ha linkat perfectament amb aquella mani (recordem: Som una Nació, nosaltres decidim).

Com a independentista, fins i tot com a militant independentista, però, sobretot, com a patriota, estic molt feliç amb aquest resultat de CiU. Estic, a més, molt content de la feina que hem fet des de l’ABSOLUT MAS, aquesta nova iniciativa blocaire que vam desplegar per donar suport al Mas. Crec que hem sabut encarar perfectament l’anàlisi de la compatibilitat desacomplexada entre la nostra militància independentista i el suport a l’Artur Mas. I ens n’hem ensortit. Hem estat capaços, crec, de traslladar un discurs de qualitat en relació a aquest suport polític, les seves motivacions i l’anàlisi de la situació del país. És evident que el mèrit d’aquests extraordinaris resultats és exclusiu d’en Mas i de la gent de CiU, però com a independentistes independents estem contents d’haver pogut contribuir, en el que sigui, a aquesta victòria. Crec, a més, que amb el nostre compromís i desacomplexament hem contribuit, també, a obrir les finestres perquè es ventili l’espai dialèctic i estratègic de l’independentisme.

Una altra cosa que el resultat electoral ha posat de manifest és justament la necessitat que l’independentisme més militant faci una reflexió profunda sobre quin és el seu paper, quina ha de ser l’estratègia i quin el discurs perquè, com a espai polític, sigui realment útil per a l’assoliment de l’objectiu que persegueix.

Els resultats d’Esquerra han sigut molt dolents. Crec, fins i tot, que han tingut un càstig excessiu. Però, en tot cas, tot plegat és conseqüència de l’enorme error de la seva aposta estratègica tripartita i del seu posterior autisme. M’ha agradat el discurs que ha fet avui en Puigcercós. Realment ha fet honor a l’eslògan de la campanya i ha fet un discurs valent. Esquerra no pot defugir una anàlisi profunda del que ha passat, de perquè s’ha arribat a aquesta situació. Confio que aquesta anàlisi no sigui una carnisseria interna. Esquerra és massa important per al país com perquè aquest debat necessari no el plantegin adequadament. I des del punt de vista de compromís amb el país avui en Puigcercós ha estat a l’alçada, ha estat valent. Deixar sentat aquest voler ajudar, aquest voler ser constructius és un exemple del compromís patriòtic que haurien de tenir totes les forces polítiques, especialment les independentistes.

Dissortadament això ja sabem, a hores d’ara, que no serà així. Solidaritat Independentista ja ha deixat clar avui, per boca del “listillo” Uriel, que aquest compromís patriòtic no va amb ells. No m’estranya, l’Uriel ja va ser un dels màxims defensors del tripartit, i ara continua instal·lat en aquest mateix esquema mental de l’Esquerra del 2003 i del 2006. Aquesta és la part negativa dels solidaris. La part positiva és que me n’alegro molt pels molts amics que hi tinc, que hagin entrat al parlament. Sobretot per l’Emili Valdero, que ha fet una feinada increïble, però també per tots els companys del Fòrum Maians. Tinc claríssim que si SI ha entrat al parlament ha estat per la combinació del ganxo electoral d’en Laporta i per la massiva implicació del Fòrum Maians, que és qui ha proporcionat l’autèntica estructura organitzativa i territorial.

SI també pot fer coses importants per al país. Però cal que reflexionin sobre el seu discurs i sobre com enfoquen el seu paper polític. Tenen un objectiu polític molt clar, la independència, però no tenen compromís patriòtic. L’han defugit des del primer dia. I això no és bo ni per a ells ni per al país. Em sap molt de greu el discurs que ha fet “el listillo”, ha estat una de les coses més lamentables i execrables que he sentit en els últims temps. A veure nois, amb 4 diputats el que no podeu fer és voler imposar res, el que cal que feu, des de la legítima defensa d’uns objectius, és tenir una actitud constructiva, de suport en tot allò que necessiti el país, en tots els ordres. Si us heu de passar la legislatura amb aquesta actitud fatxenda de desemmescaradors de traïdors no anem gens bé. I és que és com si ho veiés, com que no han pogut superar Esquerra, estic segur que es dedicaran tota la legislatura a demonitzar-la, i a intentar aprofitar l’actitud constructiva que pugui tenir Esquerra, per a assenyalar-los com a malvats col·laboradors de “l’autonomisme”. Tant de bo m’equivoqui!

A més a més resulta especialment irritant veure com certs personatges que han estat autèntics llepaculs del tripartit, que han actuat d’autèntics mamporreros del tripartit, ara vulguin donar lliçonetes als que ja ens hi vam oposar des de l’inici. S’ha de ser molt farsant per haver gaudit de totes les prevendes del tripartit i ara fer segons quins discursets i, encara, pretendre donar lliçonetes…

Tornant a l’escenari dels resultats electorals, és evident que el sobiranisme en surt molt reforçat, amb aquest extraordinari resultat de CiU, però també amb la força d’Esquerra i de SI.

Des d’un punt de vista d’independentisme explícit, caldrà veure com actuen Esquerra i SI. Crec que és indispensable que parlin. La situació creada, un cop eliminada i enterrada l’amenaça i aposta tripartita, té un cert punt d’absurda i afebleix, clarament, les expectatives futures.

Una bona notícia que ha tingut l’independentisme és que la secta reagrupada no hagi entrat al Parlament. No ha estat cap sorpresa, ja ho havíem dit sempre, des d’aquest bloc, que no entrarien. I avui n’hem tingut la total confirmació. Això és una molt bona notícia com a independentistes, però també com a demòcrates i éssers morals. L’experiència sectària i autoritària de Reagrupament és la pitjor proposta que mai ha existit en el catalanisme polític. La seva previsible desaparició és una magnífica notícia. Caldrà cel·lebrar la seva disolució, que no crec trigui gaire, i passar ràpidament pàgina, oblidar-los per a sempre, que només en quedi un llunyà rastre d’aquest malson.

Pel que fa a la gent reagrupada, crec que els haurem de deixar una bona temporada en quarentena, fins que es desintoxiquin de totes aquestes males pràctiques que han caracteritzat la seva militància reagrupada. Caldrà tenir certes mesures profilàctiques, però al cap i a la fi, i en un cert futur, caldrà que tots siguem capaços d’actuar amb generositat i poder treballar plegats…

Una de les altres magnífiques notícies de la nit electoral ha estat el brutal “descalabro” dels sociates. Uf! Això sí que ha estat una sorpresa autèntica! Els socialistes tenen, ara mateix, un problema molt i molt greu. Estan col·lapsats i no es preveu cap escenari que els pugui ajudar a sortir d’aquest col·lapse. Tot el contrari, la proximitat de les municipals pot acabar de fer entrar en una crisi definitiva el projecte del socialisme espanyol per a Catalunya. I d’això ens n’hem d’alegrar!

En canvi, l’ascens del PP fa una mica de mal. Però no ens enganyem, aquest públic existeix, i des d’una situació de crisi com la que patim, és fins a cert punt normal que hagi canalitzat el vot de descontentament d’arrel espanyolista. Ciutadans, per contra, es queda com estava, que ja és molt i més del que voldríem, però en fi…

PxC ens ha donat, durant bona part de la nit, un autèntic ensurt. Han obtingut un resultat realment preocupant. Ja sé que no és gran cosa, però és que fins i tot han quedat per sobre dels reagrupats! Durant la inacabable hora que apareixia en pantalla amb 3 diputats la cosa no era gens divertida.

Haver vist aquestes orelles al monstre demagògic de la ultradreta a ca nostre em provoca dues reflexions:

Si el PP no hagués endurit el seu discurs anti-immigració… podríem haver assistit a un escenari en el que el PP no hagués tingut tants suports, però que en canvi hagués habilitat l’entrada d’Anglada al Parlament?
La tàctica de la criminalització dels debats no és bona. Amagar el debat dels problemes que perceben els nostres conciutadans no serveix de res, és contraproduent. Cal, per tant, parlar també de la immigració, i fer-ho o poder-ho fer sense demagògies i sense que, només per plantejar-ho, es sigui etiquetat de “xenòfob”.

En definitiva, crec que ha passat el millor que podia haver passat per al país i per poder avançar com cal cap al dret a decidir sense límits. Cal fer la feina ben feta, cal saber escoltar el país i cal plantejar estratègies que parteixin de la realitat i no d’experiments de laboratori d’uns il·luminats. La feina per fer és brutal. I cal començar per on cal, per treure el país del pou on és. I això només CiU i n’Artur Mas s’han postulat a fer-ho, vet aquí el seu triomf.

El nou mapa polític reflecteix, amb força claredat, el que ja ens estaven dibuixant les enquestes quan plantejaven els temes del nostre futur nacional. CiU ha fet els deures, i ha sintonitzat amb les necessitats del país i amb el que es va expressar el 10-J. L’independentisme encara té pendents aquests deures, i no pot defugir analitzar adequadament la situació. Caldrà fer-ho des de les organitzacions, perquè la situació d’Esquerra és delicada i perquè els resultats de SI, tot i meritoris, no deixen d’assenyalar-los com a una força testimonial, que xoca repetidament contra la realitat fins a -quan fa segons quins discursos de grandiolocuència tronada redemptista- fregar el grotesc. Però més enllà d’aquesta necessària reflexió que han de fer les organitzacions, cal una reflexió serena sobre el moviment en general, la seva situació i la necessitat d’una nova estratègia que optimitzi la seva força i empenta de manera útil per als objectius que es persegueixen.

Neix ARA, i tots neixem una mica amb aquest nou diari!

Avui, puntualment, a les 00:00 ha nascut ARA, el nou diari que tots estàvem esperant amb delit. Ha nascut, a aquesta hora, la versió digital, enorme. Demà al matí, quan ens llevem, tindrem al quiosc la versió paper.

És una de les notícies més esperades i celebrades. El nostre país estava absolutament mancat d'un diari en català i catalanocèntric. L'hem d'estimar i l'hem de deixar caminar.

Jo confio plenament en l'equip que l'impulsa i el dirigeix. Celebro a més enormement, per la garantia que em transmet, que hi sigui un bon amic com en Pere Martí, persona cabal, patriota i extraordinari professional.

Seguirem l'ARA, ens el mirarem amb ulls d'amor i de passió si cal, necessitàvem un diari que ens expliqués el relat del nostre dia a dia polític i nacional amb els nostres ulls. ARA el tenim.

Gaudim-ne, i, alhora, feu com jo, siguem admiradors i usuaris crítics, ajudem la gent de l'ARA a millorar la seva oferta. Jo ho penso fer. Des de la complicitat.

Gràcies, amics. Gràcies per haver fet possible que el demà sigui ARA.

Per què els independentistes votarem majoritàriament CiU

Dubtava com titular aquest article. Més encara amb la tendència que tinc a fer articles llargs. Però, sobretot, les moltes respostes possibles, que són simples constatacions de la realitat i la dimensió estratègica que té qualsevol procés d’aquesta naturalesa.

Una primera constatació: acceptem per independentista qualsevol persona que a la pregunta de si voldria una Catalunya independent, votaria que sí. En els termes plantejats per les darreres enquestes encara podríem afinar més, i dir que és independentista qualsevol que respon afirmativament la pregunta de si votaria Sí en un hipotètic referèndum o consulta sobre la independència de Catalunya.

Perquè aquest és el primer requisit per a un independentista: articular una majoria social clara, sòlida, robusta, disposada a votar afirmativament en un referèndum sobre la independència de Catalunya.

A partir d’aquí, ja tot són consideracions en relació a aquest conjunt de ciutadans que volem votar sí a la independència de Catalunya, que volem una Catalunya independent. I quan dic consideracions, vull dir diferències, unes de més abast que unes altres, entre tots nosaltres, però que tenen aquest SI el seu nexe d’unió, el nus a partir del qual pengen els diferents fils que teixexen la nostra societat i aquesta possible majoria favorable a la secessió.

I les últimes enquestes a què hem tingut accés situen l’opció favorable a la independència com una opció amb un amplíssim recolzament al nostre país. Com mai. Vol dir això que esiguem en condicions de plantejar, guanyar i fer viable un escenari d’aquesta mena? Jo crec que no. I són molts els arguments. Aquesta majoria tot just ara es comença a configurar, però no és ni clara, ni sòlida, ni robusta. Cal treballar molt i bé perquè ho sigui. Però és que encara cal treballar molt més perquè fem viable la consulta i el respecte al seu resultat.

Ja hi hem fet referència moltes vegades, des de l’ABSOLUT, a l’article clarivident del professor Requejo. Plantejava una sèrie de qüestions que són bàsiques, essencials, perquè un procés d’aquest tipus pugui triomfar, és a dir, esdevingui viable. I començava per reconèixer que aquesta majoria social encara no existeix avui en dia, i que cal treballar-hi molt. I continuava assenyalant la necessitat d’un govern fort, molt fort, que pugui dirigir el procés, un lideratge indiscutible, molt clar i reconegut internacionalment, un acord de gran abast entre forces polítiques, socials i cíviques –un acord, per tant, de tot el país, de totes les seves forces- i finalment assenyalava un altre element imprescindible: l’existència d’una estratègia sòlida, potent, clara, que actuï d’una banda com a relligador de tots els punts anteriors, però també que assenyali i tingui previstos tots els passos, el tempo del procés, les seves implicacions, els diferents escenaris, les aliances, etc.

Una estratègia, en definitiva, que només pot existir amb un govern fort, amb un lideratge reconegut, amb un acord sense precedents a l’interior de la nostra societat (i interioritzat!), i que a més a més ens doni confiança en relació a que tenim tot això, que és imprescindible, i sabem perfectament, responsablement, el que s’està fent, el que pot passar, i que, dintre de la complexitat i les dificultats enormes, com mai abans no haurem viscut, tenim respostes, sabrem donar respostes, podrem donar respostes, estarem preparats per quan hi arribem.

I em sembla que tots coincidirem –si no ens volem autoenganyar letalment- que la Catalunya d’avui en dia, i avui, quan escric l’article, és 1 de novembre, està absolutament allunyada de l’escenari plantejat pel Dr. Requejo. No tenim res del que ens cal. Tot està per fer. Però tot és possible, és clar, perquè comptem, i això ja és molt, però del tot insuficient si no ens volem suïcidar, amb la nostra voluntat, amb aquesta creixent majoria social favorable a la independència.

Comencem per una altra de les conclusions del Dr. Requejo, que assumeixo com un senzill i absolutament clarivident full de ruta que tots hauríem de compartir. Diu el Dr. Requejo que l’escenari en el que cal que pensem per a l’endemà de les eleccions és el d’un govern fort. No un govern per a la independència, sinó el d’un govern fort que actuï de facilitador d’aquest procés, és a dir, interpreto jo, d’un govern que permeti anar assentant i fonamentant aquesta estratègia sense la qual no hi haurà independència.

I aquest govern fort que treballi en aquestes coordenades, benvolguts amics, a hores d’ara només el pot oferir CiU, només el pot oferir el projecte que lidera n’Artur Mas. Vull insistir en la necessitat, imperiosa necessitat, que aquest govern sigui fort, fortíssim, si pot ser amb majoria absoluta, perquè qualsevol altre escenari, és a dir, el d’un govern feble, acabarà jugant a la contra. El nostre país està ara mateix en una situació catastròfica, derivada de la pèssima gestió del tripartit. Tots tenim clara la magnitud de la crisi en la que estem sumits, però és que el tripartit l’ha agreujada a casa nostra, i en totes les seves dimensions, tant per la seva incompetència, com per la seva falta de lideratge i per la radical necedat de moltes de les idees i polítiques que ha impulsat o traslladat a la societat, i que, tot plegat, ens ha dut a una situació d’autèntic col·lapse.

Ens cal, per tant, un govern fort que garanteixi, d’entrada, que s’acaba amb aquests 7 anys de desastre permanent, però també un govern fort perquè les decisions que caldrà prendre seran moltes i molt dures. I això, aquest escenari, només el pot liderar un govern fort, sense hipoteques, sense CAP hipoteca que no sigui la de fer el que toca fer, costi el que costi, per més impopular que pugui ser. Per això cal una majoria absoluta, per fer el que cal fer. Si no es té aquesta majoria parlamentària, ja s’ocuparan tots els grups de tornar al tacticisme ferotge, a l’estratègia del guany d’oportunitats amb la demagògia, amb la irresponsabilitat. I un país sumit en el caos, això és l’últim que necessita. Excepte, és clar, que l’estratègia sigui la d’ensorrar el país encara més.

I això em permet treure un altre punt clau per a entendre perquè la majoria d’independentistes votarem CiU. Per patriotisme. Perquè no només som independentistes sinó que, bàsicament, som patriotes. Hi ha, el podeu constatar cada dia, un independentisme que construeix un discurs de laboratori, allunyat de la gent, del país, de la realitat. Esquerra ja ha tingut la seva dosi de “glòria” flirtejant amb aquesta “elaboració” teòrica, que acaba ficant tots els ous a la cistella de l’economia. Però aquest nou independentisme que ara pugna per entrar al parlament, beu enormement d’aquestes fonts, i si els heu seguit una mica, si observeu com es comporten, el que diuen, el que comenten, veureu que la seva estratègia passa pel “cuanto peor, mejor”, és a dir, que si les coses van encara pitjor, més pujaran ells. I per tant, la política que plantegen és l’estratègia apocalíptica, d’una Catalunya absolutament ensorrada, que faci veure finalment a la gent que l’única sortida és la independència, i llavors emergir ells en aquest context com els nous líders als que la gent, inevitablement, hauran de recórrer perquè hi facin alguna cosa, ja que tots els altres hauran fracassat.

No creuen, per tant, que com a poble siguem capaços de plantejar-nos una estratègia independentista perquè és la nostra voluntat, perquè som forts i així ho volem. Per a ells, només s’hi arribarà des del caos, des de l’ensorrament.

I això, que es visualitza amb més claredat de la que voldrien, és també un dels factors clau pels quals els independentistes votarem majoritàriament a CiU, perquè no hi volem arribar des d’un país ensorrat, sinó des d’un país fort i des d’una sòlida voluntat i majoria social que ens sentim totalment capaços de construir.

Voldria fer un petit parèntesi en aquest punt, per posar un exemple paradigmàti del que dic, però també per a establir algunes diferències amb el que està passant, i que per a mi són rellevants i positives. CiU planteja clarament el Dret a Decidir sense límits com a estratègia final per arribar a la independència. I estableix, entre d’altres aspectes –com p.ex. les infraestructures, que ja van aplegar centenars de milers de persones manifestant-se a favor a BCN- el que en Quico Homs defineix com “l’estació concert”, és a dir, dret a decidir en matèria fiscal i econòmica, que es concreta en el Concert Econòmic.

Com és obvi, tota la campanya de tots els partits es basa en el “qüestionament” de CiU, des de tots els punts de vista possibles. En relació a la proposta de Concert Econòmic podríem distingir tres tipus de reaccions: per una banda, les esperables, amb PSC-PSOE, PP i Ciutadans, d’oposició frontal, fins i tot en contra del que volen els seus votants, que majoritàriament recolzen el concert econòmic. S’hi oposen amb una argumentació únicament en clau espanyola, visceral i negacionista sense cap mena de sentit ni compromís amb el país, que crec va resumir perfectament el sr. Iceta en aquesta frase tan nècia de “ni que me’l donessin –el concert econòmic-, no el voldria”.

Després hi ha hagut una altra reacció, aquesta jo crec que sí inesperada, però que explica clarament aquesta falta de sinceritat i generositat patriòtica, que és la radical, exhuberant i fins i tot dialècticament violenta oposoció dels grups independentistes que pugnen per entrar al Parlament. De fet, la més violenta oposició a aquesta reivindicació, a aquest plantejament polític del concert econòmic com a estratègia del dret a decidir, ha vingut d’aquests grupúscles. S’han exhibit dictàmens, s’ha negat, s’ha vilipendiat, s’ha dit de tot. Una oposició radical, sense fisures, un negacionisme acomplexat i miop, gairebé de rabieta. Dissortadament per a ells, les explicacions de n’Artur Mas, però sobretot el llibre d’en Quico Homs han desmuntat un a un tots els arguments que han exhibit. I sense treure ni un milímetre de la dificultat intrínseca que suposa, s’ha establert amb claredat que es tracta d’un procés polític –i aquí és on rau la seva dificultat- i que no precisa, en cap cas, de reforma constitucional. La posició d’aquests grups ha estat, patriòticament, totalment decebedora, i abona l’anàlisi que faig en aquest article.

Finalment hi ha hagut la posició d’ERC, que a mi m’ha semblat molt assenyada. I que m’agradaria creure que respon a un cert canvi de fons en l’històric partit independentista. Malgrat establir dubtes sobre la decisió de CiU de voler arribar fins al final amb aquest tema –dubtes que en termes polítics em sembla molt bé que plantegin, són legítims-, han manifestat que és una proposta a la que hi donarien suport, i que a més a més, és un esglaó bàsic per al procés independentista. He volgut fer aquesta referència concreta a la posició d’Esquerra, perquè em sembla just reconèixer-los-hi, que aquesta és l’actitud correcta, el compromís que és exigible patriòticament, per damunt de les diferències polítiques i d’estratègia: sumar en les qüesitons de país, remar junts.

Un cop més aquesta conclusió a la que arribava en el paràgraf anterior, m’habilita a un nou concepte: la capacitat de sumar com a factor clau per a l’èxit del procés independentista.

Només arribarem a la independència sumant moltes voluntats, voluntats molt diferents entre elles, amb diferències de tot tipus, des de polítiques a estratègiques. La capacitat que demostri el país i les seves organitzacions de sumar és clau. I jo diria que per fer viable aquesta suma, també cal un govern fort de CiU, i per això la majoria dels independentistes votarem a l’Artur Mas.

No ens enganyem: només podrem sumar si hi ha un lideratge fort. CiU ja suma la majoria de vot independentista, però és també una evidència que no suma tot el vot independentista. Aquesta majoria es construïrà únicament sumant molt més enllà del vot de CiU i d’altres forces polítiques, explícitament independentistes o no. Per ara, la segona gran força que aplega el vot independentista es concentra a Esquerra, i està per veure quina força tindran els altres grups dels que ara aspiren a entrar al Parlament. Passi el que passi, només amb una interiorització d’aquesta realitat plural és possible sumar de debò, en el sentit profund del que té d’objectiu: construir i fer sòlida aquesta majoria social favorable a la independència.

A les antípodes d’aquesta necessitat per a mi evident, hi trobem els repartidors de carnets d’independentista, aquells que es passen el dia desacreditant les altres opcions independentistes o els altres independentistes, no pel que fan o com ho fan –que és legítim-, sinó negant-los-hi la condició d’independentista. Sensu contrario, només es consideren independentistes a ells mateixos. Els altres som una altra cosa, però no independentistes.

Aquesta barbaritat és un dels plantejament més necis i letals pel que fa al nostre procés. I arriba a extrems absolutament delirants. Perquè aquí, l’últim que es necessita, l’última cosa que necessitem, són aquests repartidors de carnet d’independentista. Això no és que no sumi, és que resta a una velocitat formidable. I ens acaba portant a formulacions polítiques aberrants, com les que alguns defensen ara que la independència és molt fàcil, només cal votar-los a ells perquè sigui possible, o que les eleccions seran un referèndum, de manera que “si la gent ens vota a nosaltres voldrà dir que volen la independència, i si no ens voten, és que no la volen”. Buf!

La majoria d’independentistes votarem a CiU perquè tal i com estan les coses entenem que el més important per al país i per al procés no és aquesta patètica exhibició vocal de veure qui crida més fort i repeteix la paraula independència en menys minuts durant un discurs, sinó en la capacitat que tinguem per a construir aquesta majoria social que la faci possible, en establir una estratègia, un lideratge, etc. Ja ho hem vist. Inteligència, cal una mica d’inteligència, per poder valorar la complexitat del procés i defugir la simplicitat de laboratori amb què alguns ho volen plantejar, com si es tractés d’una xocolatada.

Es tracta de treballar amb la realitat, no d’oposar-s’hi i negar-la. Només assumint aquesta complexitat del procés és possible treballar en la direcció adequada i sumar… i fer possible establir aquella estratègia de què parlava el Dr. Requejo.

És clar, resultaria realment hilarant, si no fós perquè alhora és letal, no només aquesta negació de l’altre com a subjecte polític independentista, sinó pensar que reunint-se quatre persones i treient un paperet que, ja li diguin “constitució catalana” o “programa electoral”, ja només requereixi que la gent els voti perquè el desig es converteixi en realitat. ¿Es pot ser més pressumptuós i patètic que algú o alguns que sense ser res ja hagin aprovat la constitució que ens ha de regir o que hagin donat amb la pedra filosofal que ens meni, de la seva mà, cap a la independència? I els altres? Els altres, és a dir, tots els que no els votem som, a ulls d’aquests clarividents, un simple obstacle per a la independència. I després parlen de sumar…

També vam tenir el penós episodi de la ILP o la IP de les consultes al parlament. Quina entabanada més ben “dissenyada” des d’un despatxet o una taula de cafeteria… O sigui, que per a acometre el procés més important del nostre país, el més decisiu… n’hi ha prou que un parell o tres o quatre es reuneixin i decideixin tirar-lo endavant. I llavors és clar, tots els que s’oposin al que ells volen fer són uns totals traïdors i no volen la independència, ni res. Buf, buf i buf!!!

Tornem a l’estratègia: em sembla clar que qualsevol estratègia l’haurem d’elaborar entre tots, comptant-hi a tots els qui tinguin alguna cosa a dir, i no es pot deixar en mans d’uns quants o d’un parell. Ens cal una estratègia, però, sobretot, ens cal una estratègia que compti amb tots –tots els que compten per representació assolida, s’entén-, i no exclogui. I em sembla que CiU, com a força majoritària dels independentistes, alguna cosa hi té a dir, i ha dit.

No ens autoenganyem: no estem encara en cap escenari que ens permeti treballar per a elaborar aquesta estratègia. El 28-N podria oferir un nou escenari, molt més propici per a fer-la realitat, de manera explícita o, sobretot, implícita al començament. El pressupòsit és estar disposats a sumar i que hi hagi un lideratge fort. Aquest lideratge avui en dia només el pot oferir Artur Mas. No el té, perquè a hores d’ara només té el lideratge de CiU i en relació als qui aspirem al canvi en el govern de la Generalitat. Estem parlant d’un lideratge de país, és a dir, de la capacitat de treballar amb el màxim de forces polítiques i de la societat per a avançar cap al Dret a Decidir sense límits, amb les estacions que calgui.

I algú pot pretendre que es pugui bastir un lideratge així sense un govern fort, tan fort que faci que la resta de forces es plantegin únicament com poden treballar i ajudar en aquesta estratègia, enlloc de –que és el que passaria amb un govern feble- bastir una estratègia per a desgastar permanentment la força majoritària i així aspirar a treure’n rèdits electorals???

Jo no, i molts independentistes tampoc, la majoria, i com que sabem que això és el que passarà si no hi ha un govern fort, per això la majoria dels independentistes també votarem CiU. Una CiU i un Artur Mas que poguessin governar, però en minoria, seria letal per al procés de construcció d’aquesta majoria i d’aquesta estratègia, perquè la resta de forces polítiques centraran la seva estratègia en desgastar permanentment al govern i n’Artur Mas, tot esperant aquest “rio revuelto” que els permeti pescar quatre o cinc vots més les properes eleccions. I així no anirem enlloc. També des d’aquest punt de vista cal un govern fort, fortíssim.

Hi ha un punt clau en tot això que m’agradaria que una sòlida victòria convergent ajudés a fer possible: el necessari canvi de mentalitat en bona part de la militància independentista. I això no és cap altra cosa que la imprescindible assumpció de no estar en possessió de cap Sant Grial que la seva simple exhibició ens dugui a la independència. Cal que des de bona part de la militància i les organitzacions independentistes, explícitament independentistes, s’assumeixi que aquest procés requereix actuar, militar, comprometre’s en la suma, i no en l’adhesió. Només hi arribarem si assumim que ens cal una estratègia, que la societat comença a manifestar-se favorable a aquesta finalitat, però que encara ens cal treballar molt i cremar unes quantes etapes, si volem que el procés sigui exitós. I que això ho haurem de fer entre tots, no només comptant que al final tots “em vinguin a mi”.

Jo crec que CiU ha fet els deures, i els ha fet molt bé. Per això la majoria d’independentistes els votarem. Un 55% dels qui votarem CiU som favorables a la independència, i això converteix CiU en la principal força de referència dels independentistes. Un 45% dels votants de CiU encara no ho són. Si CiU s’equivoca en la gestió d’aquesta complexitat i diversitat del seu votant, la cagada seria atòmica, perquè llavors no estaríem en condicions de fer cap de les passes que assenyalava el Dr. Requejo. CiU assumeix i defensa el Dret a Decidir sense límits, i l’estació concert. El país requereix un govern fort per a liderar aquesta fase –aquesta legislatura- que no és la de la independència. És molt i està perfecte. Per això la majoria dels independentistes els votarem. A diferència d’altres, els qui ho fem, sabem que hi haurà molts altres independentistes que no ho faran, i que, legítimament, optaran per altres opcions, explícitament independentistes o no. No passa res. Però sí obliga a alguns a assumir una reflexió crítica sobre certes polítiques (p.ex. el tripartit) o certes actituds d’incomprensible i letal exclusivisme, que ja s’ha demostrat no ens porten enlloc.

Per això la majoria d’independentistes votarem a CiU i l’Artur Mas. No perquè volguem que la nostra travessia cap a Ítaca duri molts anys, sinó perquè sabem que no es pot forçar la travessia si no volem naufragar. Ara ens cal un govern fort i sentar les bases per a l’estratègia que necessitem. L’últim que necessita el país són “empentetes” d’aquestes que ens fotin contra les roques. Per això la majoria d’independentistes votarem CiU, i ho farem amb total convenciment.

Tic tac, tic tac…

Avui hem tingut nova onada d’enquestes: El Mundo, La Vanguardia i Antena 3. Ja hi ha poques coses noves a comentar, excepte cridar l’atenció per l’encara elevadíssim percentatge de votants indecisos (més del 30%) que poden fer alterar amb una certa significació el que repetidament van marcant les enquestes.

És potser per això que de manera imprudent em venen al cap ja lectures en clau política de tot el que està passant, anticipant el que pot passar diumenge i a partir de diumenge.

Encara hi ha una cosa molt clara, per a mi, i és la importància que té que CiU obtingui la majoria absoluta. Patriòticament és important per al país, gairebé necessari. Vet aquí el meu compromís, aquestes eleccions, amb CiU, i que, amb altres companys bloggaires independentistes i independents, hàgim volgut manifestar aquest suport amb l’ABSOLUT MAS.

Hi ha dues coses que són cabdals en aquesta aposta: la primera és la precària, lamentable situació del país. Qui governi es trobarà un país tan destruït que caldrà fer molta feina, prendre moltes decisions, i això, amics meus, només pot fer-se amb un govern sòlid, amb majoria absoluta. Sense aquesta majoria absoluta es poden fer moltes coses, també governar, però faltarà aquest punt que atorga la majoria absoluta i que és tan imprescindible en situacions excepcionals com la que vivim. Segon, CiU ha fet els deures, en aquest període; un fer els deures que s’ha explicitat amb l’inequívoc horitzó del dret a decidir sense límits, i amb l’estratègia del concert econòmic com a estació, en aquesta propera legislatura.

Sincerament: a algú se li acut com aprovarà CiU uns pressupostos terribles, com són els de l’any vinent, sense majoria absoluta? Qui voldrà cooperar en assumir les decisions que caldrà prendre per buscar la sortida d’aquest pou on ens ha enfonsat el tripartit? Penseu-hi, penseu-hi.

Aquest és, per tant, el meu gran desig i aposta per a aquestes eleccions: un canvi ABSOLUT MAS.

Les enquestes també ens estan explicant altres coses, en el món del sobiranisme. Començant per la més important: molts, en aquests últims temps, han donat per feta una majoria social inequívocament independentista, que, com aquell que diu, estaria segrestada pels partits polítics. No hi ha res més allunyat de la realitat que aquesta realitat de dibuixos animats que alguns ens han volgut vendre. El país és el que és, i excepte perquè CiU aconsegueix, pel que diuen les enquestes, rascar una mica de vot als sociates, la massa de votant sobiranista no presenta gaires variacions. Alerta, per tant, amb actuar frívolament. No confonguem un col·lectiu que tot el que ha passat els últims temps l’ha hipermobilitzat amb un increment decisiu d’aquest col·lectiu. Avui mateix a algunes enquestes podem veure com els partidaris de la independència ens situem en el 20%. La del CIS ens situava en una tercera part dels enquestats. Podria posar molts altres exemples. No per a tirar aigua al vi, sinó per a reclamar una cosa que és cabdal per al futur del nostre país: actuar correctament, conèixer el país, tenir estratègia, garantir compromisos i acció concertada en els temes de país. Evitar, en definitiva, aquesta certa sensació d’exèrcit de Pancho Villa sumit en la boira. I és que l’independentisme militant, en general, és qui menys o pitjor ha fet els deures.

Les enquestes assenyalen també una davallada molt important per a Esquerra. Ja veurem quina és, finalment, aquesta davallada, però tot sembla indicar que es mouran per sota de la línia que sempre he marcat dels 13 diputats. Esquerra, tanmateix, continuarà essent la principal organització explícitament independentista al Parlament. Esquerra és important per al país, i sobre Esquerra recaurà, l’endemà de les eleccions, la principal responsabilitat en liderar una refundació estratègica de l’independentisme, que cal, que és indispensable. Dissortadament, i pel que he pogut veure durant la campanya, a Esquerra sembla que no hagin acabat d’entendre el que està passant. Aquestes apel·lacions a situar en els altres la pròpia debacle és un exemple paradigmàtic del que dic, quan el més important de tot hauria estat, per a ells, interrogar-se sobre perquè només han aconseguit fidelitzar clarament un 35% del seu antic vot…

El primer pas que caldrà que faci Esquerra és analitzar seriosament, amb sinceritat interna, tot el que ha passat, i entendre-ho, assumir-ho. Més val tard que mai. Alguns ja fa molt que vam advertir que no s’anava en la direcció correcta, que s’anava cap al pedregal, que s’abocava el partit i el país al desastre… La major part de l’electorat, segons les enquestes, comparteixen aquest diagnòstic. I per això les enquestes pronostiquen el que pronostiquen.

Però, insisteixo, Esquerra és important per al país, i Esquerra està cridada a liderar la recomposició d’aquest espai, sobre altres fonaments, sobre uns fonaments molt diferents del que s’ha dit i fet aquests 7 anys (parlo en general, que també s’ha fet alguna cosa bé, no m’intenteu pillar per aquí). I crec que en Puigcercós, passi el que passi, és una de les persones que pot contribuir a aquest debat. No pot fer-ho, en canvi, i fora bo que callés la boca i s’apartés una llarguíssima temporada dels micròfons, gent com en Carod Rovira, té pebrots que estigui fent-s’ho ara d’aquesta estratègia “Banco Central”, d’intentar fugir entre la gent, com si ell no tingués res a veure amb el que està passant, amb el que ha passat a Esquerra. Quins pebrots! Em sembla demencial.

Finalment, les enquestes pronostiquen, amb pràcticament total seguretat, l’entrada de Solidaritat Catalana per la Independència, al Parlament. El dubte està en saber amb quina força, però crec que ja tots podem donar per descomptat que entraran. A mi que entrin, mentre això no tregui la majoria absoluta a CiU em sembla la mar de bé.

Tinc a SI molt bons amics, gent com cal. I és per a mi un orgull veure amb quin coratge estan treballant i com estan fent les coses. Ara no hem pogut compartir projecte, perquè com he explicat al principi, la meva prioritat és una altra. Però compartim projecte de país. Amics del Fòrum Maians, sou un autèntic exemple de patriotisme, capacitat i treball, estic molt orgullós de vosaltres.

Tanmateix, caldrà també que els solidaris facin els deures. Hi ha una part del seu discurs que no és correcta, i ells ho saben, forma part del passat, està lluny dels fonaments sobre els que s’ha de bastir el nou independentisme. És més, tenen alguns del pitjors vicis, com ara formular una proposta que s'estima més cremar i destruir el país només perquè això els afavoreixi electoralment.

Avui LV donava un 2.5% d’intenció de vot a SI, i 0-1 diputats. Això jo crec que implica que entren amb 1-4 diputats, probablement 3, vistes les coses, analitzades totes les enquestes amb què hem pogut treballar en aquest llarg període. Tenen una intenció de vot directa important, perquè és important estar a 7 dies de les eleccions amb un 2.5% d’intenció de vot. Aquesta anàlisi es veu acompanyada, i és poc científic però rellevant per a entendre-ho i poder assignar part del vot indecís a un partit sense record de vot, en l’espectacular èxit que està tenint SI a totes les seves presentacions, de la mà d’un lideratge popular i carismàtic com el d’en Jan Laporta.

L’entrada de SI al Parlament no serà, per tant, cap sorpresa, sinó el fruit de que aquesta força i aquesta gent, en un temps rècord, hagin aconseguit canalitzar mínimament aquell espai que en Cardús va batejar com “els sense nom”. Doncs bé, els sense nom ja en tenen, i és Solidaritat. I per mèrits propis, per aquesta voluntat de fer les coses correctament, per aquesta capacitat de conectar amb la gent d’aquest espai, etc.

Em resulta trist assistir al capteniment de qui va batejar aquest espai polític i electoral, en Salvador Cardús, en acusar els solidaris de no sé què. Aquest espai, fins a la sortida de Solidaritat, estava en encefalograma pla. Només la sortida de SI el reactiva, i, evidentment, el canalitza. No sé perquè el senyor Cardús s’entesta en uns laments democràticament incomprensibles envers la secta reagrupada. Reagrupament no té la més mínima opció de sortir a cap circumscripció, i aquesta és una magnífica notícia com a país, com a independentistes i com a demòcrates i persones morals. Una de les grans notícies del 29-N serà la desfeta del projecte autoritari, basat en la mentida, la calúmnia i la destrucció com a únic argument, que ha impulsat Joan Carretero.

Tant de bo la nit del 28-N, estiguem celebrant que CiU ha assolit la majoria absoluta que tant necessitem des de tots els punts de vista, i que Esquerra i SI siguin presents al parlament, que actuïn amb lleialtat i compromís patriòtic i que iniciïn aquest procés indispensable de repensament de l’estratègia independentista, on tots (evidentment excepte amb qui no comparteix els mínims democràtics) hi tenim un paper a jugar, on tots som indispensables, i on ningú no ha de repartir, mai més, carnets d’independentista. Perquè la primera lliçó de tot el que està passant és aquesta, que l’independentisme és plural, s’expressa pluralment, i l’important és l’estratègia que, lleialment, tots siguem capaços de traçar.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: ah! I si encara ets dels indecisos, no ho dubtis, el 28-N, aposta per un canvi ABSOLUT MAS!!!

La misèria que no cessa dels reagrupats...

Carlo Maria Cipolla, en el seu tractat sobre l'estupidesa humana, arribava a la conclusió científica que aquesta està distribuïda homogèniament a tota la societat, per classes socials, gènere, etc.

Probablement el Dr. Cipolla no hagués arribat a la mateixa conclusió d'haver conegut o estudiat el col·lectiu reagrupat.

L'últim dels seus innombrables episodis l'he trobat amb l'ús fraudulent que han fet del logo creat per l'amic Dessmond, per a Blocs amb estrella. Ara no val la pena entrar en el que va ser Blocs amb estrella. Només calen dues coses:

- el nom de Blocs amb estrella és meu, me'l vaig inventar jo i tots els companys amb els que vam posar en marxa aquest agregador, la majoria dels quals ara estem a l'ABSOLUT MAS, el van "comprar".

- el logotip de Blocs amb estrella el va dissenyar en Dessmond. D'ell és la propietat intel·lectual i creativa.

Ara ens hem trobat que alguns reagrupats l'han adulterat i costumitzat sense demanar cap mena de permís al seu creador. Curiosament, enmig de tot sempre apareix aquest personatge tan fosc, tan tèrbol, d'en Manel Bargalló. Un autèntic destructor.

Quanta misèria! Sort que només ens queden 8 dies per a que deixin de fer mal i malbé tot el que toquen!!!!

Exèquies polítiques anticipades, els casos d’Anglada i de Carretero (i no és una comparació, és coincidència en el diagnòstic i en el resultat)

Una situació de crisi generalitzada com la que pateix Catalunya, tant a nivell nacional (l’Estatut, la sentència del TC i l’esgotament de la via estatutària), com social (la més greu crisi econòmica de la Catalunya contemporània), i democràtica (2 tripartits formats pels partits que havien perdut les eleccions i amb pràctiques monopolístiques que els han atorgat un poder gairebé absolut a totes les administracions…)… és una escenari abonat perquè sorgeixin -i fins i tot assoleixin un cert protagonisme- projectes polítics que plantegin propostes i solucions molt radicals a alguna d’aquestes crisis que patim.

Normalment aquestes propostes tenen en comú una oferta simplista de solucions. No importa l’aplicabilitat ni l’esforç de governabilitat en la recerca i el plantejament de solucions, sinó que generin un impacte mediàtic a la societat i que d’aquí se’n derivin potencialitats polítiques.

La vida d’aquestes forces i propostes no acostuma a resistir el contrast “electoral”, i acaben desapareixent sense més. El votant no acaba comprant el menyspreu de la complexitat de les coses.

Tanmateix, en ocasions aquestes propostes aconsegueixen emergir políticament: tenim p.ex. els casos de Ruiz Mateos i Jesús Gil a Espanya, o de Ciudadanos i aquell exòtic PSA de les primeres eleccions al Parlament a Catalunya. En tot cas, res rellevant, res que transcendeixi políticament.

En altres ocasions realment sí que hi ha hagut propostes polítiques que han aconseguit, emergint així, fer un forat entre l'electoral i consolidar-se com a espai polític. Potser un dels exemples més clars el trobaríem amb el Front Nationale de Jean Marie Le Pen, a França, que va arribar a disputar la segona volta d’unes presidencials. O, en el seu moment, “els verds” a Alemanya.

Però el més normal és que de les desenes de noves propostes polítiques que a cada elecció poden acabar-hi concorrent, el contrast amb les urnes impliqui la seva desaparició o la seva ja permanentment condemna a l’espai polític de la irrellevància.

El que ja no és tan normal és que algunes d’aquestes propostes, que es caracteritzen per la singularitat i radicalitat de les seves solucions, arribin “mortes” a la cita electoral perquè hagin quedat en evidència davant tothom contradiccions radicals entre el que prediquen i la seva pròpia pràctica i realitat.

En la convulsa Catalunya dels nostres dies, que s’encamina amb força interrogants cap a les eleccions del 28-N, ens hem trobat amb dos casos de dos candidats que ja estan políticament liquidats abans d’arribar a les eleccions perquè la seva praxi revela la farsa o la impostura de les seves propostes.

Es tracta de Joan Carretero i el seu projecte de “regeneració democràtica” de Reagrupament i d’en Josep Anglada i el seu projecte polític anti-immigracionista de Plataforma x Catalunya.

Per actualitat, començarem amb el cas Anglada. En aquest enllaç hi trobareu tota la trama que aquí s'explica. La seva Plataforma x Catalunya va trobar un forat polític en un context en el que els temes relatius a la immigració estaven –de fet encara estan- letalment exclosos del debat electoral. Amb l’excusa de “no fer electoralisme amb la immigració” el resultat és que no es parla mai de la immigració, quan és evident que la massiva afluència d’immigrants en els darrers 10 anys, més d’un milió, ha situat aquest tema a sobre de la taula del debat quotidià de la gent.

Així, el senyor Anglada, procedent d’una fastigosa militància ultradretana i espanyolista (Fuerza Nueva), va anar configurant un discurs polític focalitzat en el tema de la immigració. En termes negatius, és clar, com a origen de tots els mals que patim. I aquest discurs, que contrastava diàriament amb el “silenci oficial” de la resta de partits, i amb un electorat que vivia una realitat a la que aquest “silenci oficial” no donava cap resposta, ni tan sols l’agendava, va comportar que en determinats municipis obtingués representació.

Un context com l’actual, de gravíssima crisi econòmica, multiplica l’impacte social d’aquesta enorme massa immigrant, i semblava dibuixar, per a molts analistes, un escenari polític en el que el discurs antiimigració del sr. Anglada pogués fer-hi forat. Tothom es preguntava si entraria al Parlament.

Però llavors és quan passa, feliçment, l’inesperat. I l’inesperat és que “es pilla” a un dels màxims líders d’aquesta formació que fa tot aquest discurset anti-imigracionista, “con las manos en la masa”, és a dir, enriquint-se, lucrant-se i afavorint aquesta immigració irregular que diuen combatre.

Segons publicava el diari “El Mundo”, un dels candidats de PxC havia estat condemnat “por tramitar contratos de trabajo falsos a inmigrantes irregulares a través de nóminas falsificadas, utilización de identidades de terceros o declaraciones de la renta manipuladas.”

Fins a fer-se políticament insostenible perquè “ El dato era conocido por Anglada, que aceptó regalos del condenado y al que protegió frente a las denuncias de Pablo Barranco (un altre membre de PxC que va abandonar el partit denunciant que a les llistes “hi havia delinqüents”).

Per a entendre l’impacte que té la descoberta d'una impostura així -per la contradicció entre el que es predica i el que es fa- val la pena llegir alguns dels comentaris de militants o simpatitzants de PxC que recollia, en relació a aquesta notícia, el diari digital espanyolista “Minuto Digital”.

“La victoria no es victoria a cualquier precio. ¿El fin justifica los medios? Anglada pertenece según se ha demostrado a la casta política podrida de la que tanto hablaba y a la que tanto denunciaba” nos comenta Alex, afiliado de Badalona.

Varios militantes con los que MD ha tenido la oportunidad de charlar han comentado que “es indignante que mientras defendemos la invasión que padece Cataluña, Anglada y sus amigos hayan permitido que esto ocurra. ¡Dios mío! Denunciando la inmigración y por detrás viviendo de ella!”.

Roger C. afirma “que esto es un golpe mortal. Este no es el partido en el que confiaba. Es una verguenza vernos liados a este tipo de gente. El proyecto de PxC no es válido, no. ¡Y yo pagando cuotas a esta gentuza!” afirma apesadumbrado.

Tanmateix, i a l’igual que més endavant veurem passa amb els reagrupats, hi ha un sector “sectari” de PxC per al qui no importa la farsa, no importa que hagin desemescarat la hipocresia i el cinisme dels seus líders, que hagin quedat en evidència. Per a aquest sector, i segons podem llegir en alguns comentaris, o tot és una conxorxa, o tot plegat és igual, els hi és igual, perquè l’important, l’únic important, és l’objectiu de lluitar “contra la invasión sarracena”, que ells en diuen. I fan ulls cecs a que els seus líders, que amb una mà denuncien aquesta “invasió” amb l’altra i simultàniament l’estiguin afavorint i s’estiguin enriquint gràcies a ella, amb pràctiques delictives.

Així, ens trobem amb comentaris com:
“CRISTOFER 3rd noviembre, 2010 12:23
NO OS CREAIS ESAS MANIPULACIONES.
ACASO CREES QUE NO SE DIFAMARIA AL PARTIDO, PARA EVITAR QUE ENTRE EN EL PARLAMENTO.
NI PSOE – NI PP”

Per a aquest tal Cristofer, igual que per als Children of the corn de Reagrupament, tot és fruit de conxorxes i manipulacions, i no hi ha evidència que els pugui fer baixar del burro, ni tan sols, com en aquest cas, quan es disposa d’una sentència judicial ferma, amb noms i cognoms, que ho acredita. Tot són manipulacions, i difamacions amb l’únic objectiu de perjudicar “el partit”.

Les segones i felices exèquies polítiques anticipades corresponen a Joan Carretero. A hores d’ara ja ningú no s’enganya del seu descomunal frau, i de com això ha impactat de manera letal en el seu projecte autoritari de Reagrupament i les seves expectatives electorals, que són nul·les.

Reagrupament va néixer a partir d’una defensa radical de la democràcia interna, de les llistes obertes, de la participació, de la regeneració, etc. en el si d’Esquerra. Reagrupament associava “independència” a un projecte renovador de “regeneració democràtica”, sobre el qual es va bastir bona part del seu discurs i del seu impacte inicial.

Però, ja fora ERC, ja com a projecte propi, amb la crisi desencadenada per Joan Carretero el mes de gener del 2010 va emergir una nova realitat que va transformar radicalment el que només –ja s’ha demostrat- era parauleria. Amb aquella crisi demencial, però sobretot per com s’hi va arribar i per com es va materialitzar, Joan Carretero va convertir un projecte de regeneració democràtica en un atroç experiment d’arrel autoritària, que se saltava permanentment la democràcia interna, els estatuts i acords aprovats per l’Assemblea i fins i tot les mateixes representativitats i responsabilitats conferides democràticament.

De la nit al dia, la regeneració democràtica es va transformar en un projecte sectari fonamentat en la idolatració al líder, el respecte suprem a la seva voluntat i el linxament sense pietat de qui gosés discrepar o, simplement, de qui fós assenyalat pel líder o la seva cort com a desafecte o, directament, enemic, o gra de pus, o el que sigui. El “si no es fa com jo dic, plego”, va esdevenir l’únic criteri a respectar o tenir en compte a partir d’aleshores.

La comèdia del “me’n vaig, però torno, perquè no ho he fet per escrit”, va acabar de situar amb claredat el perfil del personatge, la seva manca de credibilitat, per no dir el seu ridícul, i la impostura dels seus plantejaments.

Desgraciadament la capacitat de fer mal d’aquest projecte polític, del seu líder i dels seus seguidors, convertits en una autèntica secta, no s’ha acabat. S’acabarà el 28-N amb la constatació de la seva irrellevància.

Fins llavors continuaran sembrant el país de mentides, difamacions, teories conspiratives i un permanentment comportament absolutament calumniós, veient enemics per tot arreu, insultant tant com poden, etc. com a única estratègia política (només us cal llegir els comentaris a qualsevol digital o seguir qualsevol fil al feisbuc on hi hagi un reagrupat!). De Reagrupament, i el seu 0.5% de vots només en quedarà el fet d’haver estat la pitjor organització política del catalanisme.

Només tindrem un dubte: tots aquests reagrupats que encara circulen pel món, fonamentalment a internet… ja eren mala gent i l’organització els feia sortir i treballar amb el pitjor que portaven a dintre, o realment ha estat la dinàmica organitzativa, de lideratge, que ha acabat convertint gent que fins aleshores podíem considerar “normal”, fins i tot bona gent, en aquestes males persones, els ha fet comportar-se com ho fan, protagonitzant totes aquestes barbaritats que han fet i dit???

Com a catalans, com a patriotes, però, sobretot, com a demòcrates, ens hem d’alegrar de poder celebrar aquestes exèquies polítiques tan anticipadament, sense que calgui esperar al 28-N. Sempre és bo que la màscara caigui abans no sigui massa tard…

Tripartit i ingovernabilitat presenten candidatura pel 29-N

Nou article d'anàlisi electoral a l'ABSOLUT MAS, que incorpora les dades de l'enquesta del CIS...

The Joshua Tree (d'arbres, boscos i deserts polítics)

Evidentment, a l'ABSOLUT MAS!

Anàlisi del Baròmetre del CEO!

Parla Joan Carles Vilalta: homenatge als combatents, morts i desapareguts de la Batalla de l'Ebre.

Diumenge 24 d’octubre del 2010. Milers de persones hem fet cap a Gandesa i Les Camposines per a recordar i homenatjar els combatents, els morts i els desapareguts de la Batalla de l’Ebre. La majoria som familiars d’aquests combatents, morts i desapareguts.

És un homenatge absolutament imprescindible. Tot homenatge és poc. Hi ha, entre nosaltres, una emoció a penes continguda. Famílies senceres, vídues, fills i filles, nets i netes, nebots...

Han passat molts anys, des d’aquells 115 dies del 1938, però el record és ben viu entre nosaltres i a la terra.

Hi intervé en Joan Carles Vilalta, patriota de pedra picada, gent com cal, persona rellevant d’Esquerra, de qui tinc unes referències immillorables. El seu discurs em fa venir llàgrimes als ulls. Tots l’escoltem amb un silenci dens. És una intervenció brillant, extraordinària. És impossible dir-ho millor, és impossible resumir millor el que aquest homenatge representa per a tots nosaltres.

És un testimoni personal, d’una enorme intensitat, però que crec és la història també de milers i milers de joves que varen lluitar i morir a l’Ebre. Vaig pensar que calia difondre tot el que es pogués la seva intervenció. Gràcies al meu germà Joan l’he aconseguida. Vull agrair molt sincerament al Joan Carles Vilalta que em permeti publicar-la al meu bloc.

A tots vosaltres, us convido a llegir aquest text, que és extraordinari. Jo, ara, abans de penjar-lo, l’he tornat a llegir i no he pogut evitar, altre cop, les llàgrimes. Gràcies, de debò, al Joan Carles Vilalta, pel seu testimoni, i per deixar-me compartir-lo amb tots vosaltres en aquest bloc.

“Sóc en Joan Carles Vilalta i Serrano, fill de Manolita Serrano Pérez, que avui no serà aquí doncs ha mort massa gent esperant saber dels seus morts, net de Manuel Serrano Guerra que va caure en combat a la batalla de l’Ebre i del que avui, per fi, he vist el seu nom en una placa.

Quan em toca parlar en un acte públic no acostumo a llegir, però avui ho faré doncs no tinc la seguretat que no se’m trenqui la veu.

Un memorial és un lloc on servar memòria d’aquells que ja no hi són i això hem vingut a fer avui, a honorar, per fi, aquells de casa nostra que van perdre la vida a la més dura i cruel batalla d’una guerra que no s’hauria d’haver produït mai.

Se m’ha dit que parli en nom de tots els que avui heu vingut aquest acte i, la veritat, em sembla una gosadia. Jo us puc parlar en nom de la meva família, d’una de tantes famílies que avui sou aquí.

El meu avi, Manuel Serrano Guerra era un andalús que vivia a Barcelona, on s’havia casat amb Eufrasia Pérez Gutiérrez, de Castella la Vella, i havien tingut 2 fills. No eren gent important, eren emigrants com tants d’altres emigrants que ha rebut sempre la nostra terra. No tenien gaires estudis, com pràcticament tothom llavors, però creien en la justícia social, s’estimaven la terra que els havia acollit, encara la meva mare recordava les paraules de l’avia “hija mía, uno no es de donde nace sinó de donde pace” i pensaven que l’únic règim que podia representar i donar futur a la gent humil com ells era la República.

I a l’esclatar la guerra el meu avi va ser mobilitzat i va haver de deixar la seva família per a ser soldat, un simple soldat de la 1ª Companyia, del 494é Batalló de la 124 Brigada Mixta, 27ena Divisió de l’Exèrcit Popular. Com us deia un simple soldat que va fer tota la guerra i que, segons m’havia explicat un oncle-avi meu, abans de l’Ebre, havia estat a les batalles d’Osca, Belchite, a l’ofensiva sobre Saragossa,a la terrible batalla de Terol, on feia tant de fred que se’ls hi congelaven els dits i no podien ni beure, doncs l’aigua de les cantimplores es glaçava i on ell continuava fent broma, era de Sevilla sabeu? I des d’aquell fred, envoltats de neu i de mort seguia preocupant-se de la seva família, pels bombardejos de Barcelona, de la gana que es passava a la reraguarda i encara guardo una carta on diu que anava a enviar 4 galetes maria, 4 galetes! als nens però que li havia fet por que no arribessin. Com us deia era un home com tants d’altres, amb les preocupacions de tants altres, posat en una situació que cap d’ells no hagués volgut mai.

Quan va començar l’ofensiva de l’Ebre, la unitat de l’avi s’hi va desplaçar i, curiosament, li tocarà defensar les Camposines. No us vull fer una apologia d’aquells homes, alguns d’ells costa dir-los-hi homes doncs eren pràcticament nens, ni del perquè lluitaven. Valor, temor, companyonia, instint de protecció teu o cap els teus, fidelitat a uns ideals, o tot barrejat, no ho sé, només sé que davant d’un enemic molt superior van allargar el combat 115 dies. 115 dies d’un estiu a les terres de l’Ebre, 115 dies combatent sota el calor sufocant en unes muntanyes blanques, així les hi diu en un conte Ernest Hemingway, pelades, que poc tenen a veure amb els boscos que les omplen avui en dia. Ho feien pràcticament sense cobertura aèria, i allà, entre Vilalba i Gandesa, en un atac de l’aviació franquista, el dia 18 d’agost va morir el meu avi. Es veu que la meva àvia deia “después de toda la guerra, faltava tan poco...”

El gran escriptor Pere Calders parla dels homes amb l’h minúscula, la gent normal i dels homes amb l’H majúscula, la gent rellevant. Bé, sens dubte que el meu avi era un home amb l’h minúscula, però la seva mort, en una batalla que no s’hagués hagut de produir mai, en una guerra que no hagués hagut d’esclatar mai, va suposar molt més que la pèrdua d’una vida.

Conservo una foto del 1935 dels meus avis, la meva mare i el seu germà, junts, somrient a la càmera a la platja de la Barceloneta. Per a mi, aquella imatge d’una família de tantes d’aquella Barcelona popular, és la que va ser enterrada sota una olivera de la Terra Alta.

Així la meva àvia, la meva mare que tenia 5 anys i el meu oncle de 3 van passar a ser els vençuts d’una Catalunya vençuda. Sí, d’una Catalunya vençuda doncs hi va haver catalans vencedors, però el país havia estat derrotat i humiliat i la nostra terra, la nostra gent es va enfonsar en una llarga i duríssima posguerra, que a casa meva, pocs anys després, va portar a la mort per tuberculosi i pobresa de la meva àvia. Què podia ser pitjor aquells anys que ser vídua, roja i “charnega”? a que els seus fills creixessin entrant i sortint de la Casa d’Infants orfes i a que la meva mare, amb 8 anys, fos al carrer venent tabac.

En un país sense memòria, com és el nostre, cal recordar que això és el passat, però tots, ens agradi o no, som fills d’aquell passat, el qual, ho acceptem o no, encara ens condiciona.

Si us he volgut contar la història de casa meva no és perquè em cregui que aquesta és una història especial, al contrari, perquè penso que, d’una manera o altre ens explica a tots els que avui hem vingut aquí, a la meva dona que també hi va perdre l’avi, al meu amic Jaume Font, que hi va perdre l’oncle, al meu amic Joan Abad que hi va perdre família, tanta i tanta gent....... I si us plau, que ningú no busqui en això cap ànim de revenja, a l’altre bàndol, al Tercio de Montserrat tenia lluitant al germà de la meva àvia Rosal, el meu estimat tiet Lluís, es veu que en Franco va ordenar que els catalans ens matéssim entre nosaltres, i el germà del meu avi Vilalta, el tiet Ramon, va desaparèixer després de ser detingut per elements de la FAI simplement pel fet de ser un demòcrata burgès i catalanista de la Lliga i, com és natural, els meus cosins també busquen les seves restes.

Tots volem trobar els nostres morts. No ho sé, potser ens queda alguna cosa del que creien els antics grecs. Ells pensaven que aquells que no eren enterrats o no es guardava la seva memòria com calia, els seus esperits estaven condemnats a vagar eternament. O potser simplement, volem un lloc on poder-los-hi portar unes flors o retre’ls un petit homenatge, una cosa tan senzilla com tenir un lloc on hi hagi el seu nom i que permeti que el seu sacrifici no caigui en l’oblit.

Avui m’acompanya la meva família, encara que em falta la meva mare amb qui vem començar la recerca del cos de l’avi i per a la que sé que avui seria un dia molt feliç, doncs en aquest acte honorem el record dels nostres morts i en el meu cas del meu avi, el seu pare.

Però cal que recordem! sense rancúnia, amb objectivitat, però cal que recordem! Per a que mai més es tornin a repetir uns fets com aquells, per a que mai més hi hagi un enfrontament entre germans com aquell, per a que mai més la legalitat democràtica es torni a veure qüestionada, però també, per a que en tot moment sapiguem ser dignes d’aquells que van deixar la seva vida en el front de l’Ebre."