Avui, quan a través de diferents mitjans hem sabut que les restes de l’aparell d’Esquerra havien aconseguit reventar la proposta de l’Oriol Junqueras perquè una personalitat independent i de prestigi encapçalés la llista d’Esquerra a les eleccions espanyoles, he pensat en l’Oriol com en una representació de l’heroi clàssic.
Certament, en les circumtàncies actuals, perquè algú accepti i es comprometi en el repte de liderar Esquerra i tornar a generar il·lusió i confiança i fer d’aquest històric partit el referent independentista que tant necessita el país... cal sobresortir de la mitjana.
I l’Oriol clarament ho fa, sobresurt per les seves característiques morals i pel seu valor. Cal molt de valor per acceptar assumir el lideratge d’un partit en autèntica fallida, que ha naufragat sense paliatius en la seva estratègia i que per la ceguesa i enquistament en l’error de la seva direcció ha perdut pel camí el 70% dels suports que havia arribat a tenir. Cal molt de coratge i valor per agafar aquest partit en una situació així.
Però el més fotut de tot no és això. El més fotut és que alguns o bona part dels responsables d’haver ensorrat el partit, d’haver triturat la seva credibilitat i d’haver-se emportat pel davant també bona part de la confiança ciutadana en l’independentisme... continuen maniobrant com si res no hagués passat, i continuen amb la seva dinàmica d’intrigues, de conspiracions i d’enervació dels interessos personals pel damunt dels interessos del partit, de l’independentisme i del país.
La crònica que en feia el diari digital Directe.cat era del tot reveladora del que ha passat:
“Un sector de l'antiga direcció d'ERC dimitida oficialment de les seves funcions però que encara controla òrgans decisius del partit com el Consell Nacional -que té el poder d'escollir el candidat a Madrid el proper 3 de setembre- s'ha oposat frontalment al procés d'obertura a nous sectors i personalitats de la societat civil que pretenia engegar Oriol Junqueras i ha aconseguit tombar el primer intent renovador: que el catedràtic de ciència política de la Pompeu Fabra, Ferran Requejo, fos el cap de cartell d'ERC a Madrid en les eleccions del 20N.
Requejo ha argumentat a Junqueras motius personals i professionals però fonts coneixedores de la decisió asseguren que ha volgut evitar una batalla amb una part de l'antiga direcció d'ERC després de les turbulències de les darreres setmanes i al fet que Joan Ridao estigui recollint els avals perquè el Consell Nacional de la formació l'entronitzi de nou com a cap de llista d'ERC a Madrid.
Requejo ha traslladat a Junqueras el seu suport al procés renovador que vol iniciar el futur president dels republicans a partir de l'1 d'octubre quan previsiblement serà escollit número 1 d'ERC.”
És a dir, el sr. Joan Ridao, dimitit que no ha plegat de Secretari General del partit i responsable del naufragi de la política d’Esquerra a Catalunya, però també molt especialment a Madrid (directament responsable i còmplice de la descomunal estafa que va representar el nou model de finançament pactat el juliol del 2009), enlloc d’assumir íntegrament la responsabilitat en la debacle del partit, el que fa és conspirar i dinamitar tots els intents per intentar reflotar i renovar el partit, proposant un nou full de ruta i lideratge que permetin recuperar la confiança de l’electorat i ser útil al país i a l’objectiu de la independència.
Insisteixo, la debacle d’Esquerra només és comparable, a l’Europa Occidental, amb la debacle de la UCD a Espanya o de la Democràcia Cristiana a Itàlia. Només hi ha una diferència, tant en el cas de la UCD com de la DC els responsables del naufragi col·losal van plegar. En el cas d’ERC, pel que sembla, persisteixen en la seva voluntat d’enfonsar la nau costi el que costi i pel damunt de qui sigui.
Amb la notícia que avui recullen els mitjans sobre la negativa del Dr. Requejo, l’aparell, l’immobilisme, els responsables de la debacle d’Esquerra, sembla que haurien obtingut un triomf... que se’m representa més pírric que mai.
Amb la seva maniobra els sectors responsables de la catàstrofe independentista d’ERC han aconseguit dissuadir una personalitat independent que semblava estar a prop d’acceptar assumir aquest repte compartit de renovació i lideratge amb l’Oriol Junqueras.
Però tothom sap, i sobretot ho sap la majoria dels militants d’Esquerra, que no hi ha alternatives. Aquell “renovar-se o morir” es conjuga, per a l’actual Esquerra, amb un imperatiu absolutament emfàtic.
I davant d’aquesta dificultat és on, un cop més, em torna a aparèixer la figura de l’Oriol Junqueras com a heroi.
L'heroi clàssic, el de la mitologia, -viquipèdia dixit- sovint segueix un mateix patró en el seu camí. Aquest camí de l'heroi té cinc etapes fonamentals: l'heroi és cridat a l'aventura, que pot acceptar d'entrada o refusar fins veure's obligat a participar-hi; les proves o episodis on l'heroi va triomfant i aprenent; l'arribada a l'objectiu inicial, que suposa sempre un autoconeixement o revelació de la veritat oculta; el retorn al món ordinari; com reacciona el món a la troballa de l'heroi.
Clarament l’Oriol Junqueras és l’heroi que està en una d’aquestes etapes: ha estat cridat a “l’aventura”, l’ha acceptada, es veu obligat a participar-hi... i ara estem davant les proves o episodis on l’heroi ha de triomfar.
Aquest desafiament de l’aparell del partit no admet, en el camí de l’heroi, una derrota. Això seria la seva fi i la fi del projecte de renovació. L’heroi, l’Oriol Junqueras, ha de triomfar en aquesta prova a la que ha estat sotmès.
I tots els independentistes i patriotes de bona fe estem cridats a donar-li suport.
PS: Us juro que en aquesta reflexió i anàlisi no hi ha tingut cap influència el fet de que en la pàgina 26 de l’imprescindible llibre “Converses amb Oriol Junqueras”, de l’amic Bernat Ferrer, a la pregunta de “Amb quines persones vas fer amistat –a l’època de la Universitat, de la FNEC-“, l’Oriol respongués “Amb molta gent que després va anar cap a ERC, com Sergi de los Ríos, amb l’actual eurodiputat de CiU, l’independent Ramon Tremosa, amb gent que continua vinculada a la universitat, com Albert Lamarca o Francesc Abad...”
Entrades
