FAIL!!! NO ENS CONFONGUEM: NI «TSAHAL» NI «NAVY SILS».

Aquesta última setmana hem tingut dos articles que m´han provocat... Tots dos són, no podia ser de ningú altre, del gran Quico Sallés. Amb en Quico no és que ens coneguem gaire, però sí el suficient perquè pugui dir que el tinc en molta consideració, valoro molt la seva feina, el seu compromís i bon tracte personal que sempre ha tingut amb mi. Vaja, que és gent com cal. Tot i que aquest post pareteix de dos articles seus, no és una crítica cap a ell. Fa una provocació hiperbòlica que no puc deixar-la passar. Hi haig de ficar cullerada.

Dilluns, en la seva primera col·laboració amb El Matí, en Quico feia un article que, de no ser per una petita referència, hagués estat excel·lent, fantàstic. L'article es titulava «la quarta carlinada» i glossava amb encert el paper d”en Vila d”Abadal i totes les seves iniciatives independentistes i la seva projecció política, fent l'ullet històric al context de les carlinades.

Però en un moment donat, gratuïtament, en Quico no pot contenir la seva per a mi incomprensible bondat, o admiració o pena penita pena cap als Walking Dead, i com que en Vila d”Abadal va fer pública una d'aquestes iniciatives mentre clausurava com a alcalde de Vic una intranscendent assemblea de la secta zombi a la seva localitat, en Quico s'ho feia anar per a explicar-ho i referir-se a la secta com «el Tzahal català». Déu meu!

Increïble. Incomprensible. Home, Quico, una mica de respecte als qui com jo compartim una doble condició: la de sionista i la d'independentista víctima de la demència zombi dels Walking Dead, o simplement la d'independentista sense victimismes...

A veure, comparar aquesta colla d'arreplegats sectaris amb el Tzahal és gairebé ofensiu. La memòria, la història, el present i el futur del Tzahal, el seu sacrifici, la seva capacitat, la seva glòria... bé, comparar tot això amb una colla de zombis és passar-se molt. És ofensiu.

Però a més a més, per als qui hem llegit alguna coseta del Tzahal pensar que el seu paper el puguin fer aquesta colla d'arreplegats és que és tremendo, de bojos. Bé, és pensar que estem abocats a l'eterna derrota, que no hi ha res a fer i que per tant més val enfotre-se'n de tot. Potser és això el que fa en Quico, no ho descarto...

Curiosament, avui, al Nació Digital, en Quico reincideix en les metàfores «belicistes», en aquest cas amb un article que titula «Navy SIls». Uf!! El bo del Quico surt del foc per a caure a les brases dels solidaris, el moviment polític que en aquest moment concentra l'acció política més tarada i ensorradora del país.

En Quico fa una ocurrència amb el títol, convertint les forces d'elit de l'Armada nordamericana, els Navy Seals, en els Navy SIls, i, brometa a banda, ho aprofita per a fer una glossa llaudatòria del paper de Solidaritat. També tremendo... Hòstia, que m'he quedat de pedra...

Si l'amic Quico m'ho permet, començaré la deconstrucció del seu argumentari a partir dels arguments «militars» de la cosa. Els Navy Seals són una força especial. Intervé puntualment: missions concretes, quirúrgiques, que requereixen equips d'alta preparació i complementaris. La majoria de les operacions dels Navy Seals són, per la seva pròpia naturalesa, confidencials. O secretes, o encobertes. Van, fan la seva feina, i tornen. I si no se n'assabenta ningú, millor. L'operació contra el criminal islamista seria l'excepció pel que fa a la publicitat, que no pel que fa a la seva extraordinària precisió i eficàcia.

I, collons, aquesta tropa que en Quico anomena Navy SIls, l'únic que fan, el que guia la seva actuació és fer el màxim de soroll possible. El que és bàsic per a ells, el que defineix la seva actuació és la capacitat de fer soroll, de fer-se visibles, de cridar l'atenció. A això destinen tota la seva energia.

Conseqüència d”això tenim el segon gran drama i diferència: per a ells l”important no és ser útils, ser eficaços, poder assolir els «objectius» que diuen defensar. Tots aquests «objectius» són una pantalla, estan al servei del seu únic i veritable objectiu com a organització, que és el primer, el de visualitzar-se, el de fer soroll.

I atès que en Quico en alguns paràgrafs del seu article semblava posar-se seriós, jo també ho faré. M”hi poso: Amb el tema del català a l'escola n'hem tingut un exemple radical, tan paradigmàtic com indignant d'aquesta manera de fer.

Si hi ha un tema en aquest país que recull un suport transversal majoritari, sincer i compromès és el del català a l'escola. Probablement sigui l'únic. Però hi és. I fins ara ningú no n'ha fet electoralisme o politiqueria amb ell. Bé, enteneu-me, ningú dins el consens majoritari, que abasta parlamentàriament a CiU, PSC-PSOE, ERC i ICV. I a nivell social a la pràctica totalitat d'escoles, sindicats, associacions de pares, associacions cíviques, etc. D'aquest consens només se n'han exclòs fins ara, i n'han intentat fer un argument electoralista, PP i Ciutadans, coactuant amb sospitoses associacions fantasmagòriques i marginals, moltes de les quals una pura pantalla per al deliri de quatre xalats i quatre pares demenciats. La seva marginalitat política i social al nostre país l'han suplert amb una incansable estratègia judicial, convenientment magnificada per tots els mitjans de comunicació de les Espanyes, que han fet d'aquest tema un autèntic cavall de batalla.

Però no se n'han ensortit. Una de les claus ha estat, per a mi, la solidesa de l'enorme bloc polític i social que hi dóna suport. Això és el que ens ha permès arribar on som ara. I això és l'únic que ens permetrà fer front a qualsevol atac, entrebanc, etc.

Doncs bé, tornem al punt que parlàvem de les diferències entre un Navy Seal i un Navy SIl. Per al primer l'objectiu és ser eficaç en l'assoliment de l'objectiu, per tant, i en termes de defensa del model d”immersió, un Navy Seal operaria discretament i eficaçment en el context estratègic i operatiu, en l'escenari real. En canvi un Navy SIl s'ho mira diferent, i no es planteja en cap cas com pot ser més útil en la defensa i salvaguarda del model d'immersió, sinó com aquest tema els pot servir per a fer soroll i per a visualitzar-se.

I si per a aquest objectiu (visualitzar-se) s'ho han de carregar tot, ho han de rebentar tot, doncs es rebenta, o com a mínim s'intenta. Que hi ha un moviment que es diu SOM ESCOLA, que aplega un enorme front d'escoles, professionals, entitats, associacions de pares, etc. en la defensa d'aquest model... doncs es crea una altra entitat, com aquell que diu al despiste, per a rebentar l”estratègia unitària.

Que la màxima garantia d'èxit i la nostra principal força en l'objectiu de la defensa del model d'immersió lingüística a l'escola ha estat el gran compromís transversal que hi ha al país? ... doncs a mirar de rebentar aquest consens. A sembrar la confusió, a titllar tothom de traïdor, de no fer res per la defensa del model, etc.

De manera que aquesta setmana ens hem hagut de menjar, de boca un grupuscle irrellevant políticament i socialment, amb menys vots que els mateixos Ciutadans, i amb menys de dos anys d'existència, l'acusació a tota la gent que porta tants anys fent possible el model d'immersió, deixant-s'hi la pell: escoles, mestres, pares, partits polítics, sindicats, ciutadania en general...de que NO FEM RES PER DEFENSAR-LO????

És que és «es colmo»!!!!

Per tant, molta diferència, massa, entre un Navy Seal i un Navy SIl. La que va de consagrar la teva manera de fer a l'eficàcia en l'assoliment dels objectius i en la discreció i confidencialitat... al que va en convertir els objectius en una excusa per a fer el màxim de soroll possible, fins i tot si això va en contra dels mateixos objectius que ampulosament, sobreactuadament, es diu defensar.

Així les coses, crec que l'amic Quico Sallés no l'encerta gens ni mica amb aquestes metàfores militars...

Com a país estaria molt bé que tinguéssim al cap un model «Tzahal", però aquest no serà mai una colla d'arreplegats sectaris. I potser abans ens caldria començar per tenir una Haganah.

Como a país estaria molt bé tenir uns Navy Seals. I no només militarment. Si parlem sense tocar-nos-la, també políticament. Gent amb un alt compromís en el servei al seu país i no a si mateixos (no em busqueu tres peus al gat per aquí que això només va per un parell...). Gent que posés pel davant de tot ajudar, ser eficaços en ajudar a assolir els nostres objectius nacionals. Gent que sabés que tot sovint l'eficàcia de les operacions requereix absoluta discreció, confidencialitat, mesura.

I això, dissortadament, està molt i molt allunyat, radicalment allunyat, del que fan els nostres «Navy SIls».

Per a acabar, i posant-me ben seriós una altra vegada, en Quico acaba el seu article d'avui dient una cosa que m'ha semblat injusta i que és la que, en definitiva, m'ha dut a fer l'article. Diu en Quico: «Potser ja tocava tenir uns "Navy SIls". De fet, no n'hi havien hagut mai.»

Greu error, i greu injustícia. Primer, perquè aquests SIls són el més allunyat que hi ha a un Navy Seal. Segon, perquè si hi ha gent amb esperit Navy Seal es porta amb discreció, sense estar consagrats al numeret permanent. I, tercer, però el més important, perquè en aquest país hi ha hagut molta gent que han sigut autèntics SEALS en defensa del nostre país i de la llibertat: comandos especials que han protagonitzat operacions d'infiltracions, encobertes, snippers, sabotatges... Molts. I sempre amb una discreció absoluta. Molts ja són morts, d'altres simplement viuen en silenci amb el seu compromís i l'honor i la dignitat personal que només ells coneixen, i jo he tingut la sort de conèixer-ne alguns. La seva memòria no pot ser ignorada (alguns ja estem treballant perquè pervisqui i pugui ser transmesa a les noves generacions) ni el seu sacrifici pot ser menystingut amb certes comparacions, afirmacions o negacions...

En aquest país sí que hi ha hagut gent que han estat i han fet tot el que són i fan els SEALS. I aquests herois són o han estat tan reals i tan SEALS que, a diferència dels qui en Quico Sallés considera SIls, tot el que els envolta, ells mateixos i les seves accions, es caracteritzen per la discreció, la modèstia, i, com a única recompensa, la satisfacció amb el compliment del deure. És a dir, a les antípodes dels que han convertit la seva acció política en fer permanentment el numeret i convertir qualsevol causa en una excusa i oportunitat per a visualitzar-se, fins i tot si el preu a pagar és rebentar la pròpia causa que es diu defensar...

SEMPER FIDELIS
PS: per cert, i per si a aquestes alçades encara cal aclarir-ho: mai, mai, no he posat en qüestió el patriotisme de ningú. Adreço les crítiques a actituds, a comportaments, a estratègies, a maneres de fer. I em sembla que és el que tothom hauria de fer. Menys repartir carnets i més analitzar. El futur és nostre si respectem aquests límits, és a dir, que es pot criticar fins on calgui i amb la cruesa que calgui actituds, comportaments, estratètegies, però mai dubtar de nosaltres. Un nosaltres en el que hi incloc fins les persones que més pugui detestar (per sort, poquíssimes).

LA DISTÀNCIA QUE HI HA ENTRE LA GRATUÏTAT I LA CENTRALITAT POLÍTICA

Avui s'ha escenficat l'acord parlamentari que farà possible que CiU aprovi els altre cop complicadíssims pressupostos del 2012.

L'ARA ha fet públic el document de l'acord i els compromisos. Com diria en Jules Winnfield (Samuel L. Jackson) a la mítica Pulp Fiction, us repto, us repto una i mil vegades, les vegades que calgui, a que llegiu els punts de l'acord i em digueu amb quin grup parlamentari estan signats.

Només hi ha un petit apartat que delata la cosa, però que exemplifica la gratuïtat de l'acord: els 50.000 euros per a l'oficina d'atenció a les víctimes del terrorisme. Esostodo amigos...

En aquest punt, tanmateix, tots convindreu amb mi que aquests 50 mil euros són una ridiculesa davant la quantitat de centenars de milers d'euros que es destinaran a associacions «identitàries». És a dir, cap problema.

A veure, CiU, altre cop, havia de tirar endavant uns pressupostos complicadíssims. Perquè no hi ha cap governant que li plagui haver de retallar despesa. Però un govern responsable, com és el govern de CiU està obligat a fer-ho. Perquè la fallida en la que va deixar l'autogovern català el tripartit és tal que estarem pagant durant molt de temps les barbaritats tripartites.

El tripi, en un sol any va acumular un endeutament superior al BILIÓ de pessetes. Aquest i el dels dos anys previs fa que la Generalitat estigui en fallida. Fa que hàgim de pagar més de dos mil milions d'euros anuals només d'interessos. Reduïm la despesa de funcionament, però no la financera, la global. Gastem menys operativament, però continuem gastant igual perquè l'endeutament heredat és tan demencial que ens escanya en el dia a dia.

Per tant, un pacte com el d'avui, amb el PP, que ha de permetre aprovar uns pressupostos duríssims, complicadíssims, antipolítics... és una benedicció. I ho és, sobretot, perquè llegint el pacte hom pot veure clarament que HA SORTIT GRATIS. El pacte és gratis. S'han pogut fer els pressupostos que s'havien de fer, i no s'ha passat CAP línia vermella ideològica. Els 50 mil euros per a l'oficina de víctimes del terrorismes són la constatació de la gratuïtat. Senyors, em descobreixo davant els negociadors de CiU. Per a mi era impensable, inimaginable, un pacte així. No pensava que fós possible. Algú, en tot això, ha estat molt bé, ho ha fet molt bé.

Fa una setmana en els mitjans digitals s'escampava la brama que el PP exigiria retallar les subvencions «identitàries», i tothom va exclamar-se. Doncs res. Res de res. 50 mil euros i a circular, i a contribuir, com cal, a les associacions que fan país, i no cal dir noms, i tots sabem de què parlem.

Però anem una mica més enllà. Realment és gratis? En termes de pressupost, sí. En termes polítics potser no. Per què? Perquè en un país dominat per la tonteria, l'estètica i la mediocritat no importa tan com són les coses, sinó com sembla que són. I si el pacte és amb el PP, doncs ja criminalitzat. Ah, que no afecta a res, que només són 50 mil euros? És igual. És amb el PP, criminalització, indignació!!!

D'acord, n'hi ha més. Hi ha una part del pacte que permet que la bocazas de la Sánchez Camacho pugui sortir als mitjans fent-se la milhomes i reclamant per a ella i el seu PP ser socis preferents.

Si hom llegeix el pacte es veu clarament que això no és així. Però en una societat mediàtica com la nostra, les paraules de vegades sembla que ho puguin aguantar tot. No és el cas. Crec que la responsabilitat exhibida pel PP es devalua políticament amb aquesta sobreactuació camachil. Però és igual. Si és feliç així, a mi plim. L'important és que s'hagin pogut aprovar els pressupostos que s'havien d'aprovar a cost polític ZERO.

Dime de qué presumes y te diré de qué careces... és un savi refrany espanyol totalment adequat per a la situació. La Camacho presumeix del que no té, centralitat, influència, solidesa de pacte. No hi ha res d”això. Hi ha, això sí, responsabilitat. Però no hi ha Majèstic, no hi ha pacte estable, no hi ha soci preferent, no hi ha creuament de cap línia vermella.

Tot plegat fóra res si no fós perquè en el ridiculisme polític català la resta de partits polítics opten també per la sobreactuació i per intentar vendre que estem davant un pacte col·losal entre PP i CiU. És tan ridícul!!! Quan hom llegeix l'acord i hi posa al costat les declaracions polítiques, el tremendisme, etc... tot és tan patètic, tan ridícul, tan miserable...

Però bé. Tots es pensen que dient mentides, és a dir, assenyalant el pacte com el que no és, magnificant-lo, etc, en poden treure rèdits.

El PP les ha fetes tan grosses que ni que signi un acord tan GRATIS com el d'avui, la seva simple companyia fa que molta gent senti repugnància, se'n senti allunyat. I ho entenc. De fet només tinc un antídot: llegir l'acord.

Aquest diumenge vaig tenir l'ocasió de dir-li una cosa al meu amic Oriol Junqueras que, com que ell no em va prendre seriosament (és un home molt prudent) i no em va fer el mínim cas, m'atreveixo i goso fer pública. Li vaig dir que si volia rebentar l'escenari polític català, si volia fer alguna cosa trencadora i positiva en termes de país, dilluns havia de comparèixer al Parlament i dir que ERC votaria sí als pressupostos que presentés CiU, fossin els pressupostos que fossin i sense negociar res de res.

Malgrat l'impuls renovador de l'Oriol, que ha estat provindencial per a ERC, tenim un petit problema, i aquest petit problema és no haver assumit els errors del tripartit. Més d'un cop he dit que no calia fer un acte sacramental de penediment, però sí reconeixement de culpa, de les coses que no s'han fet bé i de la part de responsabilitat que es té en la situació actual. No hi pot haver futur de plenitud per a ERC sense fer acte de contricció i d”assumir els greus errors del passat tripartit i, sobretot, la molta responsabilitat que es té en la desastrosa situació actual. Cert que hi ha més causes, com la crisi internacional, que també ens afecta i, sobretot, l'insostenible espoli fiscal que patim. Però les batalles s'han de guanyar una a una, i ara era el moment del pressupost del 2012.

Si ERC hagués dit «per responsabilitat patriòtica votarem sí als pressupostos que presenti el govern» i sense negociar res... hagués desballestat de socarel qualsevol possible influència del PP, hagués permès CiU fer uns pressupostos amb més tranquilitat i potser agoserat i, sobretot, s'hauria eregit, directament, en un agent central de la política catalana. L'important, el transcendent, era no voler negociar res. Si s'hagués hagut de negociar res, cagada. Perquè és evident que de la misèria actual no se”n pot treure res de bo per a ningú. Per tant, ERC havia de dir que sí i votar que sí simplement per patriotisme, però sense negociar absolutament res.

Quins costos per a ERC? per a mi, molt pocs, o res que no es pogués explicar. D'acord, tenen una ànima molt esquerranosa, també hi és... però no ens enganyem, després d”haver arruïnat el país com ho van fer, no tenen autoritat moral per a dir res. O més encara, si admeten la negociació... a canvi de què? d”engrunes? Doncs més val tenir alçada de mires i dir que no negocies res perquè ja saps que no es pot aconseguir res que valgui la pena. Sí a canvi de res. Sí per patriotisme. Sí per responsabilitat. Però un sí que et deixés les mans i el discurs lliures per a dir les coses que cal dir, per a assenyalar el que no està bé i les possibles desviacions en relació al camí del dret a decidir.

oh! hagués estat un gran moment de la política catalana, generós, èpic, central. Un autèntic tsunami polític d'una projecció política futura emocionant...

Bé. No ha estat així. Ens hem de conformar amb l'èpica de la responsabilitat, d'un govern que es deixa la pell per salvar el país de la debacle, de la fallida. Ens hem de conformar, i també d'agrair i reconèixer, que finalment els pressupostos s'hagin aprovat GRATIS, ni que sigui amb l'abstenció del PP i amb cinquanta mil euros a l'oficina de les víctimes del terrorisme per tota contraprestació política. A banda d'unes fotos i d'haver d”aguantar els ridículs intents de la bocazas de la Camacho intentant fer veure el que no és.

A Catalunya, en l'actual escenari, només hi ha una centralitat política i una agenda: la del govern i la de Convergència i Unió, que és la del dret a decidir i la del pacte fiscal en aquesta legislatura. ERC, si actués amb més gosadia política podria haver esdevingut part d'aquesta centralitat, agent imprescindible i central de la política catalana. Continua arrossegant massa càrrega no alliberada de responsabilitat tripartita, fins que no se n'alliberi, no serà decisiva. I el PP camachil, doncs bé, molta gesticulació, però a l”hora de la veritat, un pacte GRATIS i, com sempre, absolutament allunyats de la centralitat política i social de Catalunya. Felicitats als negociadors de CiU, realment estic tan sorprès com meravellat del que han aconseguit...

Els pressupostos del 2012 permetran continuar endreçant un país instal·lat en la precarietat i acumular forces per a la batalla clau d'aquesta legislatura: el pacte fiscal. El país avança i el govern compleix. Sap greu, només, que podent-hi haver polítiques més agoserades i de llarg recorregut, la pràctica totalitat de les forces polítiques al Parlament continuïn presoneres del tacticisme. I sap més greu encara quan algunes d'elles el que haurien de fer és un «sí a tot» el que proposi el govern, atesa la seva responsabilitat en com han deixat el país.

30 de gener (2010-2012) Un feliç aniversari!!!

Ara fa un parell d'anys, un 30 de gener, a Vic, un personatge anomenat Joan Carretero va perpetrar un dels episodis més vergonyosos de la història del catalanisme polític.

Només a tall de resum, dir que llavors existia una cosa que es deia Reagrupament, que s'havia configurat com una opció política alternativa a totes les existents a partir de dos eixos: el de l'independentisme explícit i cara a barraca i el de la regeneració democràtica. Sobre el primer dels eixos, l'aposta tripartita d'ERC havia deixat un enorme camp per recórrer i sobre el segon dels eixos el camp estava tot per recórrer, ja que era l'única opció política que formulava propostes en aquests termes.

El moment, el lideratge i el conjunt de persones i sensibilitats que es van aplegar en aquest projecte el van convertir, de manera clara, en un agent polític de primer nivell. L'últim trimestre del 2009, poc després d'haver-se fundat, les enquestes de La Vanguardia ja atorgaven representació parlamentària. Altres enquestes que no eren públiques no només atorgaven representació, sinó grup parlamentari. I la convicció de tots els agents polítics i mediàtics era que aquell projecte fàcilment es podia situar en la frontera del 9-10 diputats. La cosa anava bé i apuntava molt amunt...

Però, com diuen els castissos madrilenys, «va a ser que no». I fou que no. En Joan Carretero, endut per una sobtada follia d'abuelete enamorat d'una joveneta, va rebentar-ho tot, va maquinar, conspirar i finalment fer saltar pels aires tot el projecte únicament per poder situar on ell volia la seva estimada.

El projecte que havia de ser alternatiu i garantir la regeneració i la qualitat democràtiques es convertia en el projecte «o es fa el que jo dic o plego». El projecte de l'amenaça, de l'autoritarisme, de la més salvatge vulneració de tots els principis democràtics, etc.

Jo estic molt orgullós de tot el que vaig fer abans de la crisi, que ho vaig fer per convicció absoluta i total, i deixant-m'hi les hores i la pell. Però encara més de tot el que vaig fer durant i després de la crisis.

D'entrada, com a país, ens hem de felicitar que la calentura de l'abuelete es produís en aquell moment i no més tard. Ara imagineu-vos que tot hagués tirat endavant d'acord a la planificació i el com anaven les coses i Reagrupament es planta amb 9-10 diputats al Parlament i es produeix llavors aquesta explosió de demència senil, autoritària i sectària. Com a país i com a independentistes hauríem tingut un problema, i greu.

I sí, estic francament content i satisfet de tot el que en aquell moment vaig fer i vaig compartir amb tots els companys que es van negar a entrar en aquella voràgine autoritària, dement i sectària. És una satisfacció patriòtica haver-lo desemmescarat.

De vegades la vida té aquestes coses, que ens posa en situacions tan extremes que hem de decidir en segons, minuts, hores o dies. I llavors surt el que de millor o pitjor tots portem a dins. La pressió del moment fa que tothom quedi retrat.

I a fe de Déu que tothom va quedar retrat. És evident que els qui vam liderar la resistència a la demència vam treure el millor que portàvem a dins, i ens vam quedar amb els valors que havia defensat fins aleshores el moviment. No només no ens en vam fer còmplices, sinó que ho vam denunciar. I aquest és un actiu vital, un patrimoni moral que tenim tots nosaltres. Des dels 4 de la Junta fins els centenars de reagrupats que ens van donar suport. Tots.

A l'altra banda, tots els qui després d'aquell 30 de gener van continuar donant suport al líder sectari i al seu autoritarisme formen part de la vergonya del país i d'un dels episodis més sinistres del catalanisme polític. I hauran de carregar amb això fins a la fi de les seves vides o, en el seu cas, fins a un acte de contricció públic.

Però al que anava en aquesta commemoració: com a país i com a patriotes ens hem de felicitar que passés llavors i de que passés com va passar.

Com a proposta política és una pena, perquè jo continuo creient en aquells valors inicials. Però com a concreció política és una sort, ja que ens va estalviar tenir incrustrats al Parlament una secta destructiva.

Des d'aquell 30 de gener Reagrupament ja no va aixecar el cap a les enquestes, no n'hi va haver cap que els oferís la més mínima possibilitat d'obtenir representació parlamentària. Tot s'havia acabat.

La història de Solidaritat, en contra del que creuen els sectaris, no és el que els va impedir accedir al Parlament, SI simplement va recollir un vot que existia i que després del que havia passat ja havia decidit no anar a cap a la secta.

Després del, no per anunciat menys descomunal i sagnant fracàs electoral, la secta va intentar treure el cap de la manera que fós, renunciant a tot, fent el que calgúes únicament per poder figurar i intentar esborrar el seu colosal fracàs. I es va trobar amb una ERC desorientada, amb lideratges locals tan fatídics com el d'en Jordi Portabella que els va incorporar a la seva decrèpita proposta, fet que va contribuir decisivament a la seva ensorrada electoral.

Posteriorment, i incomprensiblement, l'ERC que iniciava la seva renovació de la mà de l'Oriol Junqueras també els va incorporar a la seva candidatura amb igual «èxit», és a dir, manllevant-li credibilitat i impedint-li obtenir un millor resultat del que va tenir.

A hores d'ara la secta és ja un cadàver putrefacte del que ningú no en vol saber res. Alguns Walking Dead que s'arrosseguen per la xarxa, i poca cosa més.

Crec que valia la pena recordar aquell 30 de gener del 2010, a Vic. Valia la pena recordar com un projecte que hauria pogut ser molt i molt important i canviar la cara i el destí de l'independentisme, se'n va anar en orris en un plis plas per la demència senil d'un líder patètic arrossegat a l'abisme de la vergonya per una calentura de bragueta. Valia la pena, també, celebrar que aquell esclat de demència s'hagués produït llavors, i això impedís mals majors.

Però, sobretot, calia recordar-lo per tota la bona gent que havia treballat dur pel projecte i que, malgrat el dolor de la trencadissa, van ser coherents amb les seves idees, amb els seus valors i amb la seva moral, i van abandonar-lo i denunciar-lo. Per a molts d'ells -i elles- era la primera experiència política, per a molts d'ells -i elles- la il·lusió amb el projecte era tan i tan gran... que la seva fidelitat als seus valors, a les coses en les que creien i a les que es van mantenir fidels han esdevingut, amb el temps, un autèntic homenatge a la dignitat personal i militant.

De la mateixa manera que calia recordar-lo per a vergonya de tota la gent que es va fer còmplice d'una demència autoritària i sectària mai coneguda al catalanisme polític.

Amb els primers, i malgrat que poguem tenir diferències, ja serem camarades per a sempre. Amb els segons, que els bombin. I amb un petit grupet dels líders sectaris... ja ens trobarem, no hi ha pressa.

Recordant l'Ovidi...

Recordant l'Ovidi, amb aquesta interpretació realment màgica que fa d'un poema d'un altre gran, grandíssim, el poeta VA Estellés. M'aclame a tu. Lletra i composició són vibrants, precioses, fortes, inoblidables. Gaudiu-ne. Tenim un país preciós, amb una cultura extraordinària, amb uns poetes i uns músics que haurien de ser per a tots nosaltres un autèntic orgull nacional. Fem possible el somni! Serà dur, però el tenim aprop i... PER AQUEST BELL FUTUR I AUGUSTA CONTRADA, val la pena que treballem bé, sí, amb il·lusió, i amb confiança en nosaltres i entre nosaltres.

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre

L'estratègia de la construcció d'una majoria social sòlida vs l'estratègia "Sacad al tarado"

Gran fan com sóc del Tarantino, Pulp Fiction és una pel·lícula genial. Una de les escenes més recordades és quan «agafen» al Bruce Willis i al mafiós negrata Marcellus Wallace en aquell antro i els psicòpates de la botiga diuen «sacad al tarado», i obren el cofre i surt un pavo rotllo sado extrem disposat a fer barbaritats. El «tarado» no sap res de res, ni que l'espera, ni per què, res... només és un tarat disposat a atacar el que els seus captors, els qui el tenen presoner, li posin al davant.

El «sacad el tarado» és, dissortadament, una escena molt pròpia del nostre independentisme més decadent, com diu un gran amic meu, de l'independentisme de l'eterna derrota.

El president Mas ha aconseguit, en el que portem de 2012, dues tribunes internacionals excepcionals: una entrevista al Financial Times i una entrevista al Frankfurter Allgemeine.

En totes dues entrevistes el president Mas ha dit coses que en la nostra Catalunya contemporània mai cap president havia dit: ha parlat del dret a decidir de Catalunya, ha parlat de l'espoli fiscal i ha parlat de la voluntat de ser de Catalunya.

No sé quantes vegades caldrà repetir-ho, però jo no me'n cansaré. CiU i el president Mas no es van presentar a les eleccions del 2010 amb un programa independentista. Es van presentar amb un programa nacionalista i sobiranista que va mobilitzar una ingent quantitat de vot independentista, però també de vot no-independentista. Es van presentar defensant el dret a decidir i el pacte fiscal. I els molts independentistes que van votar CiU no són uns idiotes o discapacitats polítics als que calgui redimir de res.

Les dues entrevistes a què he fet referència abans són de gran importància. Estem parlant de dos dels mitjans de comunicació més influents d”Europa. I estem parlant d'un president de Catalunya que, davant el diari de la City i davant el diari de capçalera de l'Europa carolíngia, diu de manera clara que Catalunya no pot més, que Catalunya vol fer el seu camí i que hi té dret.

Doncs no per a tothom. Per a un cert independentisme rotllo Pulp Fiction, «sacad al tarado», tot això no té cap valor, no val res, no és res i s'hi abraona directament, sense mesurar res, sense valorar res. Com a la película, només reacciona quan els seus captors obren el cofre i els deixen anar perquè esdevingui el destructor de tot el que li posin al davant.

Sincerament, ni els raptors ni el tarat fan res a la peli, el seu final és més aviat penós. De la mateixa manera que ni per al present ni per al futur del nostre país aquesta mena de petits lideratges «raptors» en l'independentisme representen res, ni la «taramenta» que desfermen entre molta gent de bona fe tindrà la més mínima importància per al nostre país i el seu futur, inclòs l'assoliment de la plena sobirania. Són i representen, únicament, però que no és poc, la derrota eterna.

Ui, sí, el president Mas en el més influent diari de l'Europa econòmica va fer servir el terme «drenatge» per a denunciar l'espoli fiscal que pateix el nostre país. Ui, sí, el president Mas en el més influent diari de l'Europa política va parlar del dret a decidir i d'emancipació, i no d'independència... GRAVÍSSIM!!!!

Sortosament la majoria social i nacional d'aquest país entén el discurs del president i l'aprova.

Sortosament, la part de lideratges-raptors i de militància que es presta a comportaments gregaris rotllo «sacad al tarado» de l'independentisme és residual i amb clara tendència a la seva desaparició.

En relació a aquests «lideratges-raptors», no en vull saber res, no els entenc, en molts casos han estat una gran decepció, però com que entenc que el seu capteniment és extraordinàriament improductiu i la majoria de vegades nociu, per això ho denuncio, perquè no n'espero ja res de res. Però en relació a la bona gent independentista, patriòtica, que convençudament o entabanadament els hi segueix el joc, sí que m'agradaria convidar-los a reflexionar, a que no es deixin governar ni arrossegar per la frustració que els hi imposen aquests lideratges-raptors. Tot és molt complicat, però si no sabem valorar les coses que passen al nostre voltant el nostre problema no serà la complicació, sinó la frustració.

Fa temps que molts avisem que certes actituds de cert independentisme estan esdevenint un problema greu, un obstacle, en el nostre sempre complicadíssim camí cap a la independència.

Si no som capaços d'entendre el valor que té que el president Mas parli d'emancipació nacional en el diari més influent políticament d'Europa, i dediquem les nostres energies a insultar-lo, a fer brometa, a menystenir, a ridiculitzar, a treure cap mena de valor, fins i tot a considerar-ho una mostra definitiva de claudicació i rendició... tenim un problema, i greu.

Si no som capaços d'entendre el valor que té que el president Mas parli de «drenatge fiscal» en el diari més influent econòmicament d”Europa, en un context de denúncia de la situació de Catalunya, i de la insostenibilitat de la situació fiscal... i es dediquin tots els esforços a l'insult i el menysteniment, a considerar-ho tot, com sempre, una claudicació, una traïció.... tenim un problema, i greu.

Fixeu-vos una cosa. L'independentisme va assumir, en un moment donat, que el dret a decidir era l'expressió que cohesionava una proposta política nacional transversal. De la mà de la Plataforma pel Dret a Decidir es van viure mobilitzacions extraordinàries. Llavors tothom ho veia bé. CDC i posteriorment CiU van assumir i incorporar al seu marc polític i estratègic el Dret a Decidir, i, ah caramb, de sobte l'expressió «dret a decidir» va esdevenir condemnable, menystenible, buïda.

De la reivindicació del dret a decidir el president Mas ha passat a parlar de l'emancipació de Catalunya com a subjecte polític, amb plenitud de drets nacionals. No només es reivindica el dret a decidir, sinó que aposta clarament per l'emancipació. Però ai làs, això també és condemnable, menystenible, ridiculitzable, exemple de traïció, etc. Com és possible que no se sigui capaç d'entendre i valorar la importància política, no de la semàntica, sinó del fons del discurs que ha fet el president i on ho ha fet?????

Seriosament: allibereu-vos dels lideratges-raptors! CiU no va guanyar amb un programa independentista. I els qui es van presentar amb la independència per bandera, via directa, van obtenir uns resultats més aviat fluixets, oi? Tot i això, malgrat que els partits explícitament independentistes hagin obtingut aquesta exígua representació parlamentària, el sentiment independentista avança i es va consolidant una majoria social favorable a la secessió.

Doncs collons, la cosa és molt clara, no? Si els partits explícitament independentistes no tenen un suport majoritari, tot el contrari, però cada cop hi ha una majoria social més independentista, i això coincideix amb un cicle de clares victòries electorals de CiU (Parlament, municipals i espanyoles)... no serà que la manera com ho està gestionant CiU és correcta, o, com a mínim, és la que desperta confiança en la gent i la que aconsegueix construir majories???

Que hi ha projectes alternatius amb estratègies alternatives? Perfecte!!! Endavant!
Insisteixo: hi pot haver i és bo que hi hagi estratègies diferents, propostes diferents. Però el que no pot ser és que les minoritàries o fins i tot residuals es dediquin sistemàticament a la rebentada, a intentar treure legitimitat i valor a tot el que fa la majoritària i a actuar amb una demagògia tan barata que avergonyeix.

I ja no entro en el fons de l'assumpte, perquè el president Mas té tots els arguments estratègics del món per a plantejar les coses com ho està fent. Només cal analitzar mínimament la complexitat de l'escenari nacional i identitari català que descriuen TOTES les enquestes. Dit això, de la mateixa manera que ara aplaudeixo l'encert estratègic, el criticaria si acabés instal·lant-se en un escenari que frustrés les expectatives generades i en les que la majoria d'independentistes d'aquest país confiem.

En fi, que cadascú reflexioni una mica i n'estregui les propes conclusions. Jo ja ho he fet i per això aquest post.

Ens necessitem tots. Excepte les males persones -que poques, però hi són-, en aquest procés tots som indispensables. Intentem treballar i enfocar les coses de manera que ens impulsem amb les passes endavant, per petites que siguin, i fem possible el nostre somni d'una Catalunya lliure i pròspera!

Nosaltres, el Poble de Catalunya (grandíssim article dels amics d'Hasbara-ts)

(pel seu indubtable interès reprodueixo, amb l'objectiu de contribuir a la seva difusió aquest grandíssim article dels amics de Hasbara-ts)

dimecres 1 de febrer de 2012

Nosaltres, el Poble de Catalunya

Els catalans potser hauríem de dir prou a aquesta casta d'avantatgistes i subvencionats que maneguen a plaer l'economia i la política a Catalunya. Es fan dir societat civil i tothom calla que es tracta d'una màfia que apel·la al patriotisme per treure'n profit. Res més. No aporten res a l'economia productiva, a la investigació, a la cultura, a la indústria, a l'ocupació, al bé comú. S'han anat venent totes les joies que han adquirit i gestionat fent grans negocis i deixant Catalunya sense empreses estratègiques de telefonia, d'Internet, d'electricitat, d'assegurances, d'assistència mèdica, d'aigües, d'obres públiques. Només falta fusionar la Caixa amb alguna ruïna bancària madrilenya i convertir en Societat Anònima esportiva el Barça, el gran somni d'aquests voltors. Sempre guanyen: compren amb crèdit oficial i no reparteixen els guanys, però si perden, paguem tots. Molt patriòtic!

El cas d'Spanair és un escàndol majúscul. Tot va començar amb un greuge cert i sagnant : la gestió centralitzada dels aeroports espanyols excloent l'aeroport de Barcelona de les grans rutes transoceàniques amb tota mena de maniobres, des de la petició expressa del govern central a les companyies internacionals més importants per tal que usessin només Barajas com a Hub, a la desviació descarada dels guanys generats al Prat cap a altres aeroports -especialment el de Barajas-, passant per la provincialització del Prat per part de la companyia Ibèria que, per cert, és l'empresa aeronàutica que més s'ha beneficiat d'un pont aeri captiu en règim de monopoli en la història de l'aviació.

Aquesta marginació de l'aeroport de Barcelona, empenyent-lo a convertir-se en una pista per a escasses rutes europees i per a charters de turisme barat constituïa un greuge comparatiu i un perjudici econòmic inassumibles. En el decurs de les negociacions de l'Estatut de Catalunya el govern tripartit del moment va entrar en una pràctica perillosa consistent en deixar córrer part de l'articulat a canvi de la gestió de l'aeroport. Fins i tot ERC va caure-hi de quatre potes tal com va ocupar-se de manifestar el gran bocamoll d'en Joan Puigcercós. Quan un negocia una cosa realment seriosa no canvia cromos a mitja partida; no es poden donar tantes pistes. Així, vam quedar-nos sense aeroport i amb un Estatut de pena i va iniciar-se un nou cicle de promeses i concessions en què el govern espanyol tenia tot el poder per imposar les seves condicions.

La gestió de l'aeroport del Prat des de Catalunya havia de suposar un avenç per al país, però també -i sobretot- una oportunitat de negoci monumental si la finalitat no era estratègica ni nacional sinó una drecera per saquejar una vegada més una gran infraestructura per part dels pròcers catalans del moment: el PSC, la Caixa, el RACC, el Foment del Treball, el Grup Godó, l'Ajuntament socialista de Barcelona, els sindicats "de classe", etc.

El maig del 2007 aquests sacrificats patriotes van reunir-se en una coneguda escola de negocis (l'IESE) per exigir la gestió de l'aeroport d'El Prat. Eren la societat civil, deien. Mai no s'havia vist tanta unitat. Lamentablement, no van proclamar la independència sinó la seva intenció de participar en la privatització de l'aeroport. Ah, era això! El govern tripartit es va fer el sorprès i va començar a fer anar la repartidora. Va ser commovedor comprovar com l'esquerra orgànica clamava per privatitzar una infraestructura estratègica que acabaria, per exemple, a mans de La Caixa, el monstre a qui tothom li deu alguna cosa, que acabava de perdonar 1.000 milions de pessetes al PSC i que té el mal costum de revendre's les empreses que ha adquirit a preu de saldo gràcies a tota mena de privilegis.

Esperem que algun dia algú expliqui perquè una mòmia com Ricard Fornesa continua movent els fils de La Caixa des de l'ombra, per què no ha estat denunciat per la venda d'Aigües de Barcelona -inclosa la Torre Agbar- a un amic i per les mogudes de Critèria. Potser tenir en nòmina la filla del rei de Jerusalem puntua.

"Doneu-me una palanca i mouré el món"... I així fou. I la palanca es digué Spanair -un nom català com mai no s'havia vist-. Un grup de llestos afavorits pel govern tripartit amb subvencions directes i crèdits sindicats facilitats per l'Institut Català de Finances (és a dir, els contribuents) van comprar per un euro, en plena crisi, una companyia que l'última cosa important que havia fet era patir un accident a Barajas amb un resultat de 154 morts provocat pel pèssim manteniment de l'avió sinistrat. Curiosament els experts encara no s'han posat d'acord sobre les causes de l'accident, que eren idèntiques a les sofertes per un avió de la companyia Lapa que es va estimbar després de provar a enlairar-se infructuosament a l'Aeroparque Jorge Newbery de Buenos Aires el 31 d'agost de 1999 i que passats pocs dies van fer-se públiques : desinversió de la companyia, manteniment precari i un pilot temerós de perdre la feina si es mostrava massa exigent amb la seguretat. El pilot argentí no va fer cas del senyal acústic que indicava que els flaps no funcionaven. El pilot espanyol no va poder sentir el senyal acústic perquè el tècnic de manteniment va inutilitzar els sensors dels flaps per tal que no emprenyessin, amb l'acord del pilot. A l'Argentina va fer-se pública la conversa real de cabina abans d'un mes; a Espanya, havent passat tres anys, encara no. Això no és una anècdota sinó un símptoma que evidencia que l'aparent barroquisme administratiu en realitat és un instrument per impedir que l'acció de la justícia sigui efectiva. Potser algun dia se sabrà la veritat, però les responsabilitats penals i civils hauran prescrit. Alguns ho anomenen garantisme; d'altres, impunitat.

Fa uns dies el nou executiu espanyol va anunciar que interrompia el procés de privatització dels aeroports de l'estat. Ja sabem que al PP no li fa cap il·lusió que El Prat sigui controlat per "no afectos", però té una raó de pes per suspendre els concursos sobre propietats públiques : vendre-les ara és regalar-les. De fet, el PP ho havia anunciat abans de guanyar les eleccions i també ho ha aplicat a les loteries de l'estat. I CiU ha decidit el mateix pel que fa a subhastar algunes propietats immobiliàries de la Generalitat. Diguin-li sentit d'estat, diguin-li compte que hi ha més de cinc milions d'aturats, molta gent a punt d'esclatar, el rei fent equilibris i el record de com es van repartir Rumasa, Telefònica, etc. Ara no toca robar per la cara, que es notaria massa.

I què fan una colla de llestos hiper subvencionats i endeutats quan els diuen que ja s'ho faran amb la companyia aèria que havia de facilitar-los el control de l'aeroport? : el més normal en una república bananera; dir que pleguen i, efectivament, plegar. Tancament de la barraca i passi-ho bé a 25.000 usuaris amb el bitllet pagat i a milers de treballadors. Ja ho pagarà algú! Sí, ja saben qui; nosaltres, la part del poble de Catalunya que al final s'ha de gratar la butxaca perquè aquí ningú més no respon ni econòmicament ni penalment.

Segons sembla -potser no ho sabrem mai del cert- en els darrers dos anys la Generalitat ha subvencionat Spanair, una companyia privada, amb 140 milions d'Euros (uns 23.300 milions de pessetes). Però, a més, Spanair deu 500 milions que no té. És a dir, 83.000 milions de pessetes més. Ho diem en pessetes perquè el canvi de l'euro ens ha fet embogir i ha estat una mena de col·laborador necessari en la comissió de delictes flagrants. La majoria d'aquest deute és a favor de Institut Català de Finances (o sigui, les nostres butxaques), però pel que ens ha avançat delicadament el portaveu de la Generalitat de Catalunya, això tampoc no ho sabrem mai del cert perquè, ai las!, "aquests crèdits tenen un element confidencial perquè la llei ho empara".

Això ja passa de taca d'oli i put a neofranquisme resclosit fins al deliri. Durant la dictadura d'aquest saqueig en deien matèria reservada, ara l'anomenen clàusula de confidencialitat i en un estat autènticament democràtic està tipificat en diversesos suposits penals, inclosos la complicitat, l'encobriment, la prevaricació i l'ocultació de proves.

Aquí què està passant? Com gosen jugar amb la gent amb aquesta barra? Com pot ser que Joaquim Nadal, un dels responsables de l'inici d'aquest robatori, faci una compareixença al Parlament proclamant que "ha arribat l'hora davant d'aquesta nova circumstància que tota la societat civil que havia alçat la veu l'any 2007 en un acte multitudinari a l'IESE per reclamar la gestió individualitzada i autònoma de l'aeroport del Prat, torni a expressar el seu punt de vista"? ¿Ningú no l'ha insultat?, ¿ningú no l'ha detingut? Per quina tifa té a la societat civil catalana aquest individu que la confon amb 600 delinqüents d'alt standing? Gestió individualitzada vol dir privatització en el neollenguatge abstrús d'un partit que es fa dir socialista. I afegeix que patronal, sindicats i "la societat civil catalana, haurien de dir, amb el mateix to de veu i amb la mateixa actitud, què en pensen ara d'aquesta aturada de cop d'un procés que havia generat la complicitat de tots els agents econòmics i el Govern de Catalunya". Vagi amb compte, senyor Nadal, que potser algun dia li ho direm.

No sorprèn gens que la revista 'El triangle', refugi dels llimacs del periodisme subvencionat de partit, utilitzin les mateixes consignes i el mateix llenguatge trampós. "Clam polític i de la societat civil per la gestió individualitzada de l'aeroport del Prat". Oh, sí, estem tots clamant, però clamant el nom de la mare que els va parir. Clamem que no estem d'acord que hi hagi uns aeroports centralitzats com a la Romania de Ceaucescu i també que no estem disposats que es regalin a preu de saldo als qui han buidat les arques de la Generalitat i ens han endeutat per dues generacions. Clamem que estem farts que aquests immorals utilitzin el sentiment patriòtic per omplir-se les butxaques; precisament ells, els mateixos que pacten amb el PSOE més centralista i amb la caverna empresarial espanyola, els mateixos que s'embruten les calces quan a Espanya baixen les vendes de cava català. Clamem que és insuportable veure com aquesta gent que ha estat robant a plaer en nom d'un govern que es deia d'esquerres i catalanista ara surt a protestar perquè es retalla la sanitat i l'ensenyament quan ells han regalat milers de milions d'euros en subvencions a amics i a grups antisistema i en operacions tan contrastades i viables com Spanair. De debò volen que sortim al carrer?


L'actual govern de la Generalitat no es pot permetre protegir aquests grups de pressió, ni ignorar sous de 300.000 euros auto atorgats per directius d'empreses subvencionades, ni apel·lar a clàusules de confidencialitat amb el diner públic. De la mateixa manera que la població està suportant les greus retallades en serveis bàsics perquè afronta amb maduresa l'abast de la crisi, pot revoltar-se davant la falta de transparència o la perpetuació d'un doble espoli, el de l'estat i el de la corrupció, la ineptitud i la negligència dels dirigents del nostre país. Caldrà molt més que paraules per convènce'ns que els sacrificis són necessaris i que una altra batalla amb l'Estat per un finançament just no és una operació de màrqueting ni una nova aventura per repartir privilegis. No mereixem que ens tornin a enganyar.