Anàlisi de l'enquesta postelectoral del CIS: Catalunya i Espanya, moviment de vot, vot indepe, col·lapse de Cs i retrats socials

Avui s'ha fet pública l'enquesta postelectoral de les eleccions generals del 10N del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS). Les postelectorals del CIS ja són un clàssic demoscòpic, i jo les considero un encert. Permeten una aproximació molt interessant, molt oberta, des de moltes perspectives, al comportament electoral.

És una enquesta de gairebé 5.000 enquestats, feta a tot l'estat, evidentment. El CIS és un organisme estatal que gaudeix d'un merescut prestigi, reputació. És cert que ha tingut alguna etapa una mica fosca, però en general les seves són les millors enquestes que podem trobar a nivell de tot l'estat (a nivell només de CAT són les del CEO). A més a més en l'actual etapa, des que PSOE va arribar al poder amb moció de censura a Rajoy, el CIS ha estat més "valent" que mai. Ha fet algunes enquestes, com la que va fer sobre la percepció ciutadana de la justícia a Espanya que mai s'havia fet i que calia coratge per fer-la. Encara no s'atreveixen, però, a desafiar demoscòpicament el gran tabú del règim, la monarquia. Però no ho descarto. A més a més el CIS sempre ha proporcionat, en relació a les seves enquestes, una informació i accés a les dades molt obert i transparent. I ara més que mai, ja que és el propi CIS qui ens ofereix informes de les seves enquestes amb creuaments a partir de variables sociològiques, polítiques i per primera vegada també amb resultats desagregats a nivell de comunitats autònomes.

Des del punt de vista que més m'interessa, i crec que també a tots vosaltres, els meus lectors habituals, aquesta enquesta postelectoral del CIS aborda directament el tema de Catalunya i la seva incidència electoral, en el que és una perspectiva inèdita. Però també hi trobem moltes altres coses interessants, com les relatives al comportament electoral, moviments del vot i perspectives electorals i polítiques (en aquest punt em recrearé amb les evidències del col·lapse de Ciutadans, que, inequívocament, el situen ja com una opció política que desapareix). Un altre grup de preguntes molt interessant és el que permet veure les diferències socials i polítiques entre la societat catalana i la resta de l'estat des del punt de vista d'implicació i participació social, cívica i política. Hi trobem també elements vinculats a la configuració del vot des d'un punt de vista d'identitat, tant a nivell de Catalunya (especialment interessant) com a la resta de l'estat.

A diferència de la majoria de lectures que s'han fet de l'enquesta, el que menys m'interessa i al que no dedicaré ni una línia és a la projecció de resultats electorals a nivell en escons i percentatges de vot.

Catalunya i les coses que fem els catalans...Som o no som un problema? Pues depende...

Pregunta el CIS quin creuen els enquestats que és el primer problema que existeix actualment a Espanya. I quan mires els resultats penses o tothom menteix o tothom s'ha tornat mig boig, o el règim borbònic ha arribat a certes conclusions sobre com protegir-se, al marge de com veu la societat espanyola les coses.

Perquè resulta que el primer problema que els enquestats assenyalen és l'atur, amb un 35,5% de les respostes. En tercer lloc, d'alguna manera formant paquest amb aquest primer problema de l'atur, els problemes de "índole" econòmica, un 8,1%. O sigui un 43,6% atur/economia

El segon problema assenyalat pels enquestats són els polítics, els partits polítics i la política, així, en general. És el principal problema per a un 26,2% dels enquestats. I d'alguna manera associat a aquest problema de "la política", el quart problema és el de la corrupció i el frau, per a un 5,6% dels enquestats.

O sigui, els quatre primers problemes assenyalats pels espanyols són, agrupats per blocs:

- atur i economia, per a un 43,6%
- política, corrupció, frau, per a un 31,8%

No és fins a la cinquena posició que ens apareix, com a principal problema que existeix actualment a Espanya, la independència de Catalunya, que ho és per al 3,4% dels espanyols.

O sigui, el tema CAT és gairebé un monogràfic, i només és vist com un problema pel 3,4%. Mi no entiende nada.

I la cosa ja ens porta a l'APM i aquell gloriós "que no nos engañen, que nos digan la verdá" quan mirem els resultats d'una de les preguntes inèdites i més interessants que trobem en aquesta enquesta postelectoral del CIS, la que planteja als enquestats: "Lo que ha ocurrido últimamente en Catalunya ¿ha tenido alguna influencia en su decisión de voto en las elecciones del 10 de noviembre?"

Doncs bé, un 24,2% dels enquestats diuen que Sí. Un 75,3% No.

O sigui, 1 de cada 4 espanyols reconeixen que el tema CAT ha influït en el seu vot. Però no és un problema. Curiós.

Més curiós encara quan creuem la resposta per record de vot el 10N, perquè llavors veiem que ha estat decisiu per al 55,9% dels votants de VOX, per al 36,9% dels de Cs i per al 35% dels del PP.

I... com els ha influït?

- Le ha llevado a votar por el partido que mejor podía parar a los partidarios de la independencia de Catalunya per a un 27,9% dels votants de VOX, 20,9% del PP i 17,2% de Cs

- Ha cambiado su voto a favor de un partido que defiende más la unidad de España per a un 24,1% dels votants de VOX i 17,4% de Cs

Des de la perspectiva catalana, dels partits independentistes, és evident que la situació de Catalunya ha influit en la decisió dels seus votants, del 60,5% d'ERc i del 63,2% de JxCAT, i ho ha fet perquè "les ha llevado a votar un partido que defienda la independencia de Catalunya" en el 60,4% dels votants d'ERC i el 75% dels de Junts per Catalunya.

Finalment, per tancar aquesta part, el CIS fa una pregunta que ens aporta moltes pistes del que va passar el 10N. Pregunta el CIS, només per als que han reconegut que van canviar el vot pel tema de Catalunya, a quin partit tenien intenció de votar abans d'aquest canvi. Així veiem que entre els votants de VOX la intenció prèvia de vot, abans de posar Espanya pel damunt de tot un 23% era pel PP, un 13,7% per Cs i un 10,6 pel PSOE. Insisteixo, només entre els que han reconegut van canviar vot pel tema CAT.

El col·lapse de Ciutadans: les dades de la seva segura desaparició

Permeteu-me que em recreï una mica en el col·lapse d'aquesta opció política que tant odi ha sembrat, que té un comportament polític i personal tan inhumà, tan repugnantment inhumà.

Com ja havia avisat abans de l'estiu, totes les dades que teníem de Cs després del 28A apuntaven que havien entrat en fallida. I el resultat del 10N ho va confirmar. D'abril a Novembre Cs va passar de 57 diputats a 10. Hòstia còsmica.

Doncs bé, la postelectoral del CIS dibuixa un panorama de col·lapse total d'aquesta opció política. Normalment a les postlectorals, fetes poques setmanes després de les eleccions, la majoria del vot que han tingut els partits, el conserven. Així, quan es pregunta per intenció de vot si hi hagués noves eleccions, els percentatges de fidelitat són superiors al 80%: el 94,7% dels que van votar JxCAT el 10N ara ho tornarien a fer, tornarien a votar JxCAT, un 94,3% dels que van votar ERC, també votarien ERC, un 87,8% dels de Podemos, un 87,9% dels de VOX, un 84% del PP i un 82,6% del PSOE.

Tots no. En menys d'un mes, del vot que va tenir Cs el 10N, més d'un 50% ara no els votarien. Només un 46,7% dels que van votar Cs el 10N ho seguirien fent ara. El segon partit amb menys fidelitat de vot és el PSOE, amb un 82,6, i Cs se situa 35 punts per sota!!!! Acollonant

Un 10% dels seus votants ara votaria PP, un 2,5% al PSOE i un altre 2,5% a VOX. Són el partit que aboca més vot a l'abstenció, un 7,1% ara no votarien. I els que tenen més indecisos, un 27,4%.

Vull cridar l'atenció contra un reduccionisme que sovint es fa quan es parla de la fallida de Cs, dient que el vot que perdi va a VOX. Això ja veiem no és així, es reparteix cap a PP majoritàriament i tant cap a PSOE com cap a VOX, a distància del PP.

En relació al 28A segons la postelectoral del CIS, el vot de Cs es desplaçà gairebé per igual cap a VOX i cap al PP, i fou el PP qui més antic votant perdé cap a VOX.

Que el col·lapse és indubtable, ho veiem amb altres dades, com per exemple la que pregunta als enquestats si quan van votar el 10N a qui ho van fer, ho van fer amb convicció, dubtes o mal menor. Liderant els qui van votar amb dubtes també trobem Cs, un 42,9% dels que finalment els van votar. La mitjana de dubtes dels altres partits és del 21,1%. Només un 44% votà Cs amb convenciment, la xifra més baixa de tots, que té una mitjaa del 66,1%, o sigui més de 20 punts per sobre.

I la "Montapollos", què tal, com li va? Doncs mireu, en una escala de valoració de l'1 (molt malament) al 10 (molt bé), la Montapollos té una mitjana del 3,6 a tot l'estat i del 2,4 a Catalunya. El que és espectacular és que a CAT pràcticament el 50% dels enquestats (49,2%) la valoren amb un 1, la puntuació més baixa! Un 60,1% dels catalans la valoren pitjor impossible (1-2).

Coherentment amb aquestes dades si ara hi hagués eleccions generals a Catalunya Cs no obtindria representació: només un 2,1% dels enquestats de Catalunya diuen que votarien CS, per sota del 3% PP i del 2,6% VOX. La CUP p.ex. tindria un 3,9%. O sigui, col·lapse monumental, i també a Catalunya, on dos anys abans de l'enquesta Cs guanyava les eleccions del 21D. També a CAT, doncs, que és el lloc on Cs va néixer, desapareixeran.

Finito. L'últim o última que tanqui el llum.

Sobre el vot independentista:

Les dades de la postelectoral del CIS aporten una informació molt valuosa sobre el vot indepe que faríem bé d'interioritzar i assumir, ens agradin o no.

Si una cosa hauríem de tenir molt clara tots és que el vot indepe sap el que fa, que ningú no està enganyant ningú, que el vot s'expressa pluralment, que només podem ser majoria indepe si hi som tots i ens respectem entre nosaltres, i que tampoc no cal que se'ns estigui intentant vendre motos amb dades que no són certes d'eixamplament de bases, ni películes de captació de vot no indepe.

Mireu, aquest 10N el votant indepe que va votar ERC i Junts per Catalunya ho va fer amb absoluta convicció: un 83,7% dels votants d'ERC i un 80,7% dels de JxCAT. La mitjana estatal és del 66,1. O sigui, vam votar ERC i JxCAT amb plena convicció.

I ho seguiríem fent fins i tot d'haver sabut abans el resultat d'aquelles eleccions: un 99% dels d'ERC i un 96,5% dels de JxCAT. Mitjana estatal del 78,3, o sigui molt per sobre.

Un mes després del 10N, amb tot el tema dels pactes i posicionaments polítics no tancats al 100% però inequívocament lligats, ERC té una fidelitat de vot del 94,2% i Junts per Catalunya del 94,7%. És a dir, que tothom sabia què votava i que tothom està content amb com han gestionat, aquestes dues forces polítiques, el seu vot. No hi ha cap, cap, fisura.

Per tant, sí, el vot indepe s'ha expressat clarament, s'han evidenciat estratègies diferents, que eren conegudes pels seus votants i que s'han gestionat també satisfactòriament des del punt de vista d'aquests votants. Cap dubte. Agradarà o no. Però és així. Radicalment així. Fer una estratègia unitària requereix, per tant, fer convergir aquesta realitat. Si no convergim i gestem i blindem el "nosaltres" l'independentisme no té cap opció.

També, ens agradi o no, les úniques transferències significatives de vot es produeixen entre independentistes. Jo puc entendre que no hi hagi consens per bastir una opció política i electoral excepcional, que situï la independència com a objectiu del vot, amb la intenció d'abastar el gruix central i majoritari de l'independentisme, que és, a més, l'únic que pot gestionar fer la independència, o sigui, els espais de JxCat i d'ERC, però les fòbies partidistes que la falta d'unitat generen ens desgasten a tots. Perquè no és cert que així "arribem a més gent", l'únic que fem és centrar la pugna electoral entre nosaltres i alimentar tota mena de fantasmes contra els altres.

A Catalunya, abans del 10N, entre qui més dubtava la gent el seu vot? Doncs entre JxCAT i ERC.

La postelectoral del CIS també és contundent en evidenciar aquest fals relat que des d'alguns àmbits d'ERC s'intenta alimentar que s'està eixamplant la base, que s'està captant vot no indepe... Sí, és cert que ERC té una petita frontera amb espai de Comuns i PSC, però és fals que faci créixer res. Fixeu-vos, si ara hi hagués eleccions ERC podria guanyar un 8,6% de vot de l'espai Comuns i PSC, però és que perdria un 8,7% de vot que aniria cap a PSC i Comuns. O sigui, suma zero.

País, identitat i vot independentista

Una de les petites, però alhora més tòxiques i autodestructives conseqüències que s'han derivat de la "frustració" o confusió que ha seguit a no poder fer realitat la República després de l'1-O, a l'onada de repressió i als dubtes estratègics ha estat l'emergència d'un cert discurs que nega la nostra realitat nacional. Aquesta negació porta a discursos agressius dialècticament i contra el concepte integrador que ens ha permès arribar on som del "un sol poble" pacocandelià. Que si negació de la nostra realitat, orígens, llengües, identitats, que si repartidors de carnets, etc etc etc.

A aquestes alçades no puc entendre com hi hagi qui encara faci aquest "antiindependentisme" (és a dir, fer impossible assolir la independència), negant com ho fan la realitat. Perquè no crec sigui desconeixement.

Avui, aquest article, no és espai per explicar aquesta realitat. Però sí l'evidència de la dimensió política que té aquesta realitat en un aspecte tan sensible com és la identitat.

El nostre país, la Nació catalana, s'edifica a partir d'una realitat d'identitats compartides. El sentiment majoritari des del punt de vista de la identitat és el de sentir-se tan catalans com espanyols, un 40,4%. Un 65% dels catalans expressa un sentiment clar d'identitat compartida (més espanyol que català, tan català com espanyol i més català que espanyol). Només un 22,4% únicament català i un 6,2% únicament espanyol.

CSi això no ho entenem i processem constructivament, àdhuc ho potenciem i aixequem com a exemple de societat integradora capaç de bastir projectes polítics respectuosos amb identitats i orígens, i alhora inequívocament independentistes, no només no creixerem, sinó que ens carregarem la majoria assolida.

Un 50% dels votants d'ERC i un 49,1% dels votants de Junts per Catalunya expressen un sentiment d'identitat compartida. És evident que el sentiment d'identitat "només català" es concentra en aquests dos partits (49% i 49,1% respectivament), però encara és més evident que un independentisme que no processes adequadament aquesta realitat esdevindria minoritari, perquè un 50% del nostre vot expressa, ara i avui, un evident sentiment d'identitat compartida.

El vot independentista, un vot implicat a la seva societat, participatiu i solidari

Pregunta el CIS als enquestats si en els últims temps ha participat de mobilitzacions i actes de protesta. La mitjana estatal és del 19,9% que sí. Entre votants d'ERC i de JxCAT és del 58,6% i del 45,6% respectivament.

Pregunta també si es pertany a algua associació cultural o artística. A nivell estatal un 22,3% responen afirmativament. Entre votants d'ERC i de Junts x CAT un 45,6% i un 58,3% respectivament.

Un 30,4% dels espanyols pertany a alguna ONG o associació de solidaritat: un 56,9% dels votants d'ERC i un 33,3% dels de JxCAT

També una mitjana del 30% dels espanyols pertany a alguna associació ja sigui esportiva, sindical, política, laboral, veïnal... Entre els votants d'ERC i de Junts per CAT un 42,3% i un 42,1% respectivament.

He volgut acabar aquesta anàlisi amb aquestes dades. Són molt il·lustratives. Si abans veiem l'independentisme s'ha fet majoritari i pot créixer gràcies a integrar identitats compartides, ara també veiem que això ha estat possible gràcies a la gran implicació social dels independentismes, gràcies a la seva mobilització, a la seva participació en una riquíssima xarxa associativa cultural, solidària, esportiva, veïnal, etc.

Si l'independentisme no sortís de les fronteres de l'activisme independentista, no hauríem pogut arribar on ara som. És aquesta implicació i aquest moure'ns per tot arreu que ens permet créixer. Seguim així! FINS ACONSEGUIR-HO!!!!

Recordant el gran patriota Martí Torrent i el seu llegat de lluita i compromís, tan i tan útil aquests dies!

Aquests dies, llegint tuits d'aquest independentisme tan extremadament tòxic que hem vist néixer durant el procés independentista d'aquests anys, he recordat i pensat moltíssim en tots els històrics lluitadors per la independència que he tingut el privilegi de conèixer.

Si en aquest article m'hi refereixo, a aquests sermonejadors/sermonejadores, no és per ells/elles, que me la bufen, és únicament per preservar, davant la toxicitat que escampen, la memòria i l'honor de tants milers de militants per la independència al llarg de tants i tants anys, que amb el seu compromís i sacrifici, són els que ens han permès arribar on som avui (més lluny que mai), són els que ens han permès mantenir viva la nostra Nació i aquesta idea de Llibertat que és la independència de Catalunya.

Si no entenem que la independència és un procés històric, i no una partida a la playstation, no entendrem res. Permeteu-me fer un molt breu repàs de fites històriques a partir s.XX de gran transcendència des del punt de vista independentista, en aquest procés històric que és la independència:

• Quan esclata la IGM, d'entre un independentisme que llavors encara no tenia cap concreció política, s'apunten centenars i centenars de voluntaris a combatre al costat de França i altres països de l'aliança occidental, per la llibertat de tots, i amb l'esperança que els EUA, el president Wilson, incloguin Catalunya dins el seu reconeixement internacional a l'autodeterminació dels pobles. Combaten, moren i els que tornen a casa ho fan amb les mans buïdes. I seguim.

• Macià ha esdevingut el gran líder independentista. Davant la dictadura de Primo de Rivera, organitza el que es coneix com a Complot de Prats de Molló, una incursió armada des de la Catalunya Nord, per provocar un aixecament a l'interior del Principat i fer possible la independència. Són delatats, i no poden ni creuar la frontera. Detinguts i jutjats. Els voluntaris culpen els líders? No. Seguim!

• 14 d'abril 1931, guanya ERC les eleccions a CAT i Macià proclama la República Catalana. Després de negociacions amb el nou Govern de Madrid, s'acorda reinstaurar la Generalitat i Macià no tira endavant la independència. Que hi ha crítiques, sí. Però tothom entén que hi ha uns líders que ho han gestionat des del que creuen és millor per a tots. Seguim.

• 6 d'Octubre del 1934, Companys proclama l'Estat Català, que després de la repressió militar desencadenada per l'estat espanyol, queda en res. En els combats moren molts patriotes defensant aquell Estat Català acabat de proclamar. I tot el Govern de Catalunya, amb el seu president al capdavant, són empresonats. Però seguim.

• El triomf del Front Popular, el 1936, comporta l'alliberament dels presos del 6 d'Octubre. Esclata la guerra civil. L'independentisme combat a tots els fronts: a Madrid, a l'Aragó, a l'Ebre... fins el darrer dia. Mort, exili, presó. Cap independentista no exigeix res pel seu sacrifici de tres anys de guerra, no en fa una pancarta per rebregar-la als altres. I seguim!

• En la derrota, des dels camps de concentració, s'organitza la resistència, el Front Nacional de Catalunya. A l'interior i a l'exterior. A l'interior, en paraules de Pere Carbonell Fita "lluitàvem per mantenir oberts els camins a l'esperança". Es col·labora amb els aliats, lluitant, combatent, amb xarxes d'espionatge a favor dels aliats, travessant la frontera dels Pirineus amb combatents i, sobretot, aviadors aliats, amb refugiats polítics, amb jueus... Acabada la IIGM ningú se'n recorda de nosaltres. Però seguim

• La resistència antifranquista independentista creix. Neix el PSAN. Neix ÈPOCA. Neix Terra Lliure. Neix l'MDT. Neix la Crida a la Solidaritat. S'impulsa la Crida Nacional a ERC, i etc etc etc A les primeres eleccions autonòmiques ni tan sols ERC defensa la independència. Hauríem d'esperar a la Crida Nacional a ERC, finals dels 80 per retornar a una proposta política independentista. D'entrada amb presència gairebé testimonial al Parlament.

I llavors és quan, l'any 2012 fotem un milió de persones al carrer per l'Onze per la Independència.

No fou per "art de màgia" sinó per molt, moltíssim treball al darrere. I assolim majoria independentista al Parlament. I fem el 9N. I fem l'1-O. I no ho hem aconseguit encara. Però hem arribat més lluny que mai. I seguim, perquè com en la majoria dels processos històrics, la clau que determini la seva fi i la victòria, està en mans de la capacitat de resistència i la persistència. Per això seguim, fins aconseguir-ho!

És un modest pis de l'Eixample. En Martí ens ha rebut com sempre fa ell, amb un somriure de complicitat. Anem al seu despatx. Seu darrere una taula de fusta plena de papers, fotografies i revistes. Li explico que gravarem la xerrada d'avui, que li aniré preguntant coses, moltes de les que hem parlat molts cops, però que se senti lliure d'explicar el que vulgui quan vulgui.

És Martí Torrent, històric militant independentista: Nosaltres Sols, Estat Català, Front Nacional de Catalunya... És l'any 2010, i en Martí Torrent té 98 anys. Em meravella la seva lucidesa i memòria, la seva capacitat de situar noms, persones, fets.

Gravar aquella entrevista forma part d'un projecte de memòria històrica que hem endegat amb un grup d'amics i companys de lluita patriòtica per tal de recollir l'experiència vital i militant dels més destacats independentistes vius de l'època de la República i fins el 1979: Nosaltres Sols, ERC, Estat Català, FNC, PSAN, IPC i fins a EPOCA.

En Martí ens explica, amb llum als ulls, quan va conèixer els Germans Badia i la proclamació de la República. També la guerra, la negra nit de la dictadura... tot. Són 80 anys de lluita independentista. Somriu "un dia en Cardona -es refereix a Daniel Cardona, líder i fundador de Nosaltres Sols- estàvem un grupet i va dir "m'agrada en Martí perquè no enraona i actua sempre que se li ordena", i això ha estat sempre per a mi com un catecisme, complir amb el meu deure".

Seguim parlant, i arribem fins els nostres dies (any 2010). Llavors ens diu que està content perquè veu que hi ha una joventut bona i predisposada per la independència. I acaba el que ens estava explicant amb una frase que a nosaltres ens deixa de pedra, però que aquests dies (2020), gairebé 10 anys després, m'ha vingut al cap com un interrogant profètic "el que em pregunto és si aquest jovent d'aquí 10 anys seguirà igual"

En Martí sabia que allò més difícil no era fer-se militant, sinó ser capaç de mantenir viu aquest compromís militant al llarg dels anys, superant totes les adversitats, sacrificis, fracassos, dubtes... sense defallir. Allò que té valor és ser-hi sempre, no defallir mai, anar-hi sempre. Fins aconseguir-ho.

En Martí Torrent ens va deixar dos anys més tard, l'any 2012.

Per a mi i per a la majoria dels meus companys de lluita al llarg d'aquests anys, des que m'hi vaig ficar, l'any 1984, en Martí i molts d'altres com en Martí que he tingut el privilegi de conèixer, han estat un testimoni militant del que aprendre, del que aspirar a mantenir sempre viu el seu compromís i el seu llegat, del que en som hereus.

Mentre escrivia aquestes línies no he pogut evitar somriure al recordar el que fa uns dies proclamava solemnement per tuiter una d'aquestes sermonejadores d'aquest segment tan tòxic de l'independentisme que tenim: "Mai més mouré un dit com a ciutadana com vaig fer l'1-O portant apuntats els telèfons de 3 advocats al canell per ajudar a alliberar el país fins que us haguem fet fora a tots els aprofitats que ho heu utilitzat en benefici propi"

Presó, tortura, companys morts, guerra, clandestinitat, jugar-se permanentment la vida... mai, mai, en Martí Torrent no en va fer cap referència per fer-se valer.

A cap de les converses que vaig tenir amb en Martí Torrent mai ni una paraula de crítica per a ningú, mai començar a rajar de res ni de ningú. Sempre posant el seu sentit del deure com la força motriu de la seva militància.

En Martí només va fer tota la guerra civil, formà part de l'Expedició a Mallorca, durant els Fets de Maig del 1937 defensà la caserna d'Estat Català a Barcelona, coneguda com "l'Or del Rhin" (era el nom del bar que hi havia a sota) dels atacs de la FAI (la foto d'aquells fets és la capçalera d'aquest blog, de Dies de Fúria!). Va patir presó. Quan sortí de la presó no es va desvincular de la lluita contra el franquisme i els seus aliats, motiu pel qual va decidir fer-se espia a favor dels EUA, espiant els membres del partit nacionalsocialista alemany instal·lats a Barcelona. Ho feien perquè era la seva manera de lluitar contra el franquisme, contra Hitler, contra Mussolini . "No vaig cobrar mai res", recordava quan se li preguntava per aquest apartat de la seva vida, quasi com anticipant altra vegada profèticament el que havia de ser la toxicitat que avui vivim, que faria que qualsevol sermonejador l'acusés, tan alegrement, de "paguita", de militar en benefici propi, de ser un aprofitat.

Fixeu-vos que, segons la infal·lible doctrina dels nostres sermonejadors i sermonejadores, a la llum d'aquesta visió, Macià, Companys, etc només van ser uns aprofitats que tot el que feien només ho feien en benefici propi. Això és el que explicaria, per exemple, sense cap mena de dubte sermonejador/a, que Macià el 1931 passi de la República proclamada a la Generalitat. La paguita seva i de tota la seva colla al Palau de la Generalitat. Llirisme. Ens va trair. No era un veritable independentista, per això no va tirar endavant la independència.

En fi. A vosaltres us toca interrogar-vos sobre el compromís militant que voleu: si el d'en Martí Torrent o el dels sermonejadors i sermonejadores.

Tots hauríem volgut no caure l'Onze del 1714, però el més important és que, malgrat la derrota, ens vam aixecar. Tots hauríem volgut veure proclamada i efectiva la República aquell 14 d'abril del 1931, no fou possible, i vam seguir. I vam seguir l'endemà del 6 d'Octubre. I l'endemà del 39. També ho hauríem volgut l'endemà de l'1-O, i no fou. Però seguim. I seguirem sempre. Fins aconseguir-ho. No sabem quan ni com ho aconseguirem, només sabem que per aconseguir-ho cal ser-hi sempre, no defallir mai, i així, anar-hi, anar-hi, anar-hi.

Aquí teniu uns quants minuts de les coses que ens va explicar Martí Torrent aquell dia:

DONEC PERFICIAM

PS: El temps que he estat escrivint aquest post ha passat de tot. S'ha violat la voluntat popular tant retirant la la condició d'eurodiputat de n'Oriol Junqueras com la condició de diputat del President Torra. Però dilluns el President Puigdemont i en Toni Comín estaran al Parlament Europeu. Ens donen hòsties, sempre, però ens aixequem i hi tornem. Ells tenen la força i la coerció, tots els aparells de l'estat. Nosaltres ens tenim a nosaltres i al nostre absolut compromís en la nostra lluita. I ens aixequem. I hi tornem. I ho farem tants cops com calgui. Fins aconseguir-ho. Perquè ho aconseguirem.

Del COMO DEBE SER dels Brighton64 al "cómo debe ser?" militant

Ahir nit un enorme concert de la mítica i històrica banda Mod (modernista) de Barcelona Brighton64. Un ja gairebé clàssic concert de reis a una de les sales més underground i amb més recorregut de la ciutat, el Sidecar, a la plaça Reial.

SOLD OUT. Estava a petar. Força gent s'ha quedat al carrer. Hi havia molta expectació perquè presentaven el seu nou disc "Como debe ser", amb lletres absolutament compromeses amb la situació que estem vivint.

La intensitat del compromís de les lletres dels nous temes és una novetat, el que no és cap novetat és el compromís del grup amb el país. Des dels 80s, amb la seva presència i concerts al Fossar de les Moreres per l'Onze.

Aquests dies, en un dels seus grandíssims articles, Jordi Bianciotto, probablement -bé, sense el probablement- el millor cronista musical de la nostra ciutat i del nostre país, parlava del salt de més de 30 anys d'aquells Brighton64 als actuals. La seva fidelitat a un estil, a un discurs musical, i alhora el seu compromís.

Sí, més de 30 anys. Enguany ha fet 32 anys del primer gran concert que vaig organitzar, amb la FNEC, per la Nit de la Benvinguda, al campus de la Facultat de Dret de la UB, amb King Kameha Meha (un grup de la Facultat d'Econòmiques), Brighton64 i Huapachà Combo.

Ho vam petar moltíssim. Hi vam fotre milers i milers de persones.

En aquells anys, amb un independentisme pràcticament testimonial, només els concerts que érem capaços d'organitzar tenien poder de convocatòria. I amb aquell incipient "rock català" d'alguna manera ens vam "retroalimentar". La "Nit de la Benvinguda" de la FNEC va seguir, i vam portar, els anys següents, grups que llavors emergien i que probablement en aquells concerts era el primer cop tocaven a Barcelona: grups com Brighton64, Sopa de Cabra, BB Sin Sed, Els Pets, Bars, etc, etc.

Aquell novembre del 1987 jo tenia 21 anys. De vegades hi penso, en l'atreviment que vam tenir, per ser uns criajos com érem: trucar els grups, contractar-los, contractar escenari, equip de so, muntar les barres, beguda... i que tot funcionés. Fins i tot la previsió de contractar una assegurança de pluja, perquè el dia programat va ploure i no hi va haver concert, el vam haver de passar a la setmana següent.

Plantar-nos a la llavors emissora musical de la Corpo, RAC105, demanar parlar amb el responsable, aconseguir que ens rebés i explicar-li aquell projecte de la "Nit de la Benvinguda", una festa universitària, amb grups del país, amb programació eclèctica... per si volien implicar-se en la difusió. I arribar a un acord, i que ens promocionessin els concerts i repartissin invitacions.

Els/Les nostres sermonejadors/sermonejadores, tòxics/tòxiques de tot això només en farien una valoració: "fillsdeputa, ja hem anat a dos dels vostres concerts i encara no som independents, sou una estafa processista que només mireu pels vostres interessos!"

I cagumtot, mira que si tenen raó!!??? Cony, si l'any 87 vaig fotre un concert independentista i l'endemà no érem independents, haver seguit fent coses em convertia inequívocament en processista. Hauria d'haver reconegut el meu fracàs, i no moure un dit més, desaparèixer.

I encara més! potser sí que m'han pillat! Si no som independents potser és perquè en un moment donat, ho reconec davant vostre, vaig mirar pels meus interessos!

La cosa de la Nit de la Benvinguda va funcionar tan i tan bé que "me vine arriba", i l'any 1989 vaig voler organitzar un segon tipus de concert universitari, que recuperés les veus del que havia estat la Nova Cançó. Vam pensar començar-ho fort, portant a Lluís Llach. Vaig començar a parlar amb els que llavors eren els seus mànagers. I mai sabré com va anar la cosa, però tot de sobte em vaig trobar que la mateixa Universitat de Barcelona, la institució, s'havia posat a muntar també, quines casualitats, un concert del Lluís Llach. Jo vaig flipar, però vaig intentar seguir endavant. Fins que un dia, la llavors Secretària General de la Universitat de Barcelona, catedràtica de Dret Civil Català, i actual magistrada del Tribunal Constitucional, Dra. Encarna Roca, em va interceptar a l'entrada de l'edifici Ilerdenc de la Facultat de Dret, i em va començar a escridassar davant tothom. Va quedar clar que podia tenir problemes si no deixava estar el tema d'en Llach. Jo vaig flipar amb la magnitud de l'escena. Mentre ella marxava, tots els meus companys de la Facultat, també atònits, m'estaven mirant sense entendre res. "Hòstia, Abad, què li has fet???".

I així que sí, ho reconec, no vaig plantar cara, que és el que hauria fet qualsevol sermonejador/a, vaig pensar que tal i com estaven les coses millor no jugar-me-la amb una bronca institucional en la que tenia totes les de perdre i amb la que estava posant en una situació molt incòmoda als representants d'en Lluís Llach. Vaig parlar-ho amb ells i els hi vaig dir que endavant, que fos la institució, la UB, que organitzés el concert, a les pistes universitàries.


Pues eso, que em podeu dir tot el que vulgueu. Entre moltes altres coses que ara no venen al cas, vaig muntar 3 concerts a la Universitat, i vam omplir, van ser un èxit total...

Però... i després d'omplir què, eh? què? Doncs res. No érem independents. Els meus companys d'universitat per sort llavors no eren com els nostres sermonejadors i sermonejadores d'ara, i cap d'ells ni d'elles no m'insultava pels passadissos de la Universitat "filldeputa, ens has fet anar a dos concerts, hi hem anat i no som independents! Ets un miserable processista. Segur que ho has fet tot per la paguita. Ens has traït" i tal i tal.

I no només no vaig ser conscient de la meva estafa processista, sinó que vaig continuar fent coses que cap d'elles no ens ha portat directament a la independència. I les segueixo fent. No tinc perdó.

Ahir al concert de Brighton64 ens vam trobar una bona colla d'aquests que no tenim perdó. Que hem estat fent coses sempre, des d'aquells 80s que els Brighton tocaven al Fossar per l'Onze fins ara. Sovint en espais diferents. Però sempre amb complicitat militant de saber-se units molt per sobre de qualsevol diferència. Uns perdedors, sens dubte, perquè portem ja més de 30 anys de militància i encara no hem aconseguit la independència. Uns fracassats d'aquests que encara creuen en el que deia Antoní Massaguer "per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi", i que hi seguim anant. I hi seguirem anant.

I hi seguirem anant, com sempre, des del màxim respecte i honor en relació als patriotes que ens han precedit en la lluita i des de la total solidaritat antirepressiva. Abans i ara, perquè en aquests 30 anys hem vist i sofert de tot. Des del dolor i un respecte infinit pels qui pateixen presó o exili, i les seves famílies. Hi seguirem anant sabent que quan hi anem al costat tenim un company que donarà la cara per tu, que et defensarà, que t'allargarà la mà, que et guarirà les ferides. Hi seguirem anant, i quan brindem amb les nostres ampolles de cervesa no caldrà dir res més, perquè tot està dit amb tants anys de lluita com ens sabem i amb tot el que, pam a pam, hem pogut avançar des d'aquells 80s que ja musicaven els Brighton64, amb tot el camí fet que ens ha permès passar del testimonialisme a ser la majoria social.

Sí, ja ens perdonareu, sermonejadors i sermonejadores, per no ser tan llestos com vosaltres. A nosaltres no ens ha estat revelada la formula infalible per assolir la independència, que pel que sembla vosaltres sí teniu, tot i que mai la compartiu. Nosaltres només sabem que per arribar-hi cal anar-hi, anar-hi, anar-hi. Treballar, treballar i treballar.

Ja ens perdonareu que no hàgim abandonat la lluita a la primera d'intentar-ho i no aconseguir-ho. Som així de losers i de processistes, i així acabo, amb una molt mala notícia per a vosaltres: persistirem fins aconseguir-ho.

I si fem un esforç per començar l'any d'una manera mica diferent d com l'hem acabat?

No hem acabat l'any bé. De fet l'hem acabat molt perillosament. I és una pena, perquè el que ha fet que acabem així ha eclipsat un triomf històric davant la justícia europea, que pot tenir o que podria tenir un gran recorregut.

Amb l'anunci de "pacte" d'ERC amb PSOE i UP per facilitar la investidura de Pedro Sánchez s'ha desfermat una tempesta insuportable, que pot tenir conseqüències devastadores per a l'independentisme.

Per una banda, el pacte d'ERC hi ha molta gent que no l'entén, que es considera enganyada, que creu és un pas enrere que desarticula el procés per a aquesta generació, etc etc etc.

Tot això es pot pensar legítimament. El que passa és que al costat d'això, s'ha desfermat una autèntica bogeria contra ERC. Que si ja són ER (ja no són de Catalunya). Que si tot ho fan per la paguita. Que si ens han traït i venut. Que si totes les barbaritats que vulgueu.

Molt desagradable. Molt.

Deploro, no comparteixo i en molts casos em semblen absolutament inadmissibles, els atacs que ha rebut ERC i els companys d'ERC. Crítiques les que vulgueu, però això que hem viscut i estem vivint no són crítiques, és un linxament inadmissible. Els companys d'ERC sempre em tindran al seu costat. Podem no estar d'acord en diferents coses, però amb els companys d'ERC portem molts anys lluitant per la independència i ho seguirem fent.


La independència només serà possible si hi som tots. Per tant, hem de treballar pel nosaltres i no contra el nosaltres.

A l'altra banda, l'actitud d'ERC ha alimentat de manera incomprensible aquesta dinàmica. És legítim canviar d'estratègia, és legítim adaptar l'estratègia a la nova situació. Però el que no és admissible és passar de dir A a dir el contrari d'A sense més, sense cap explicació.

Fer-ho i no explicar-ho, fer veure que la gent diu amen a tot i no se n'hauran adonat del canvi ha alimentat bona part d'aquesta frustració i crispació col·lectiva que sovint s'expressa d'una manera que ja he dit abans no comparteixo, fins i tot reprovo contundentment.

ERC ha d'explicar i fer pedagogia de què creu que ha canviat en relació al que deia amb tanta rotunditat fa ben poc. Què ha canviat, per què ha canviat, i per què ara creu que el millor és l'estratègia que està impulsant ara.

Però en comptes d'explicar-se el que ha fet ERC, el seu front line mediàtic i a les xarxes, ha estat tractar-nos a tots de rucs, amb una supèrbia que no s'entén, repetint des d'un llorisme de molta vergonyeta dos arguments:

- que contra el que ells proposen, el seu pacte i suport al PSOE i a Sànchez només hi estan en contra "les dretes".

Segons això, tot es limitaria a un conflicte entre esquerres (PSOE, UP, PNB, Bildu, ERC) i dretes (PP, Cs, VOX i Junts per Catalunya). Porto molts dies intentant pacificar el que puc, però realment, quan veus això en tuits de diversos líders d'ERC et venen ganes d'enviar-ho tot a pastar fang.

De debò us penseu que som tan curts de gambals com perquè pensem que tot plegat és una manifestació del xoc entre dretes i esquerres? De debò us ho penseu? Perquè si us ho penseu, és que estem pitjor del que em pensava. El PNB és molt d'esquerres. I la CUP molt de dretes, com VOX. Igualico. I JxCat s'hi oposa per coses de dretes i esquerres, no per una diferent estratègia per fer la independència. No me'n sé avenir

- el segon llorisme és que com que JxCAT ha pactat a la DIBA amb PSC, doncs que ja no hi ha cap problema en pactar arreu amb PSOE, i que a callar.

Altre cop, per favor, per l'amor de Déu, deixeu de tractar-nos com si fóssim amebes. O sigui, ara és el mateix un pacte amb un organisme de gestió municipal, que no té la més mínima dimensió política, que blanquejar a qui ha impulsat la repressió, el 155, l'exili, la presó, i més i més repressió, a qui té a les seves mans resoldre el conflicte i no ho ha fet, ni ho fa ni ho farà?

I sí, alguns ja vam dir que no ens agradava gens ni hi donàvem suport, aquest pacte a la DIBA. Però per favor, prou tractar com a ruquets al personal. La Diputació no té cap dimensió política, i el Govern español la té tota.

Encara més, aquest penós pacte de la DIBA només és fruit de la reacció d'autodefensa en un cert entorn de PdeCAT quan veuen que ERC sistemàticament està pacatant a tots els ajuntaments que pot per fer-los fora. Si ERC no hagués volgut liquidar municipalment JxCAT, aquest pacte de la DIBA no s'hauria produit mai. Però què has de fer quan veus que ERC està pactant amb tothom: amb CUP, amb Comuns, amb PSC i fins i tot amb l'extremadreta franquista de la Terra Alta, per desallotjar de tot arreu on fos possible a JxCAT?

El que va passar a la Terra Alta és molt significatiu de fins on va portar, abans del pacte DIBA, la seva política de pactar amb qui sigui per fer fora JxCAT del màxim de llocs possibles. ERC va pactar amb l'alcalde de Batea, aquell que no va cessar les seves hostilitats contra l'1-O, fins al punt d'arribar a l'extrem d'intentar annexionar Batea a l'Aragó, i amb l'extremadreta franquista de la comarca. I ho ha fet contra qui era alcalde de Gandesa i president del Consell Comarcal de la Terra Alta, per fer-lo fora, per fer fora qui va lluitar per l'1-O. I us preguntareu, com es pacta amb l'extrema-dreta franquista, què ens estàs explicant? Doncs molt fàcil, el fins aleshores president del Consell Comarcal, de JxCAT, havia enderrocat el monument franquista del Coll del Moro. En venjança contra ell, per haver fet això, l'extremadreta franquista va oferir el seu suport a ERC per fer-lo fora, per venjança, i ERC ho va acceptar tan tranquil·lament.




Per acabar:
Torno a l'inici. El meu convenciment, després de tants anys de lluita i d'haver-les vistes de tots colors, és que només si hi som tots és possible la independència. Per tant, tot el que fem ha d'anar encaminat a enfortir aquest "nosaltres".

Jo m'esforço per fer confiança a tothom que està dins el "nosaltres" independentista i amb qui comparteixo els mínims valors de democràcia, drets humans, etc. M'esforço per entendre els arguments dels altres, sobretot quan discrepen dels meus. Entendre i respectar. Lluito perquè entre tots puguem vertebrar un moviment independentista integrador de tota la nostra pluralitat nacional i social, un moviment que interpel·li a tots els ciutadans de Catalunya, els expliqui perquè volem la independència i els pugui sumar al nostre moviment. Això ho hem sabut fer, i és el que ha permès que l'independentisme testimonial dels 80s hagi donat pas a l'independentisme com a força majoritària i motriu a nivell polític, nacional i social. Però hem de seguir-ho fent. No n'hi ha prou.

Per seguir-ho fent hi hem de ser tots, el "nosaltres" ens ha d'integrar a tots i ens ha de permetre treballar en una direcció compartida, amb una complicitat solidària i sòlida.

El que està passant aquests dies em preocupa molt perquè ens retorna a una situació ja tristament moltes vegades viscuda: aquella en la que l'independentisme només treballa per combatre i destruir altres independentistes. Personalismes, opacitat, estratègies ocultes, estratègies d'hegemonia de partit... Invertir totes les nostres energies en estúpides batalles fratricides que sempre provoquen un desgast extraordinari.


Permeteu-me que en aquest punt estiri d'algunes coses del que va ser l'alçament de Pasqua irlandès del 1916, que va fracassar, però que 6 anys després de lluitar va permetre fer realitat la República d'Irlanda.

Sovint ens mortifiquem sobre què vam fer bé i què no vam fer bé l'1-0. Després del fracàs de l'aixecament de Pasqua, un dels líders republicans irlandesos, O'Brien, juntament amb altres, van exposar que l'alçament estava condemnat a la derrota militar des del principi. No estaven preparats.

Qui hagi lluitat sap que això passa. Qui hagi lluitat sap que d'una batalla es pot sortir derrotat, perquè no hi ha plans perfectes ni infal·libles. I davant d'això, doncs aprendre el màxim de lliçons i a seguir lluitant. .

Els irlandesos ho van fer així, van seguir lluitant després de la seva rendició en l'Alçament de Pasqua. I vet aquí que finalment, després d'anys de lluita entre Irlanda i Anglaterra s'arriba a un acord per la independència d'Irlanda. I vet aquí que el Tractat excloïa l'Ulster de la nova República Irlandesa.

Això provocà greus diferències entre independentistes irlandesos.

I vet aquí que les diferències sobre el Tractat van ser profundament personals. Els protagonistes dels dos bàndols havien estat amics i companys durant la Guerra d'Independència (alçament de Pasqua i el que seguí). Això va fer més amarga i dura la seva radical discrepància sobre el text.

Fins al punt que la discrepància desembocà en una guerra entre independentistes irlandesos.

I fixeu-vos fins on pot arribar la bogeria, quan s'entra en espirals destructives,  que la guerra entre independentistes va costar la vida de més gent de la que havia mort en la Guerra d'Independència prèvia. I encara més: va deixar la societat irlandesa tan profundament dividida que la influència d'aquella divisió en la política irlandesa encara es pot veure avui en dia, un segle després.

No estic comparant res, Déu me'n Guard!!!! Estic explicant una història d'un altre procés independentista per il·lustrar fins a quin punt pot ser devastador no blindar el "nosaltres" i deixar-se arrossegar per les pugnes internes, personals, estratègiques... en comptes d'abocar-se, prioritàriament i urgentment, a resoldre-les.

Aplicat a 3 punts claus de tot el que hem viscut del 21D ençà:

- jo entenc perfectament que en relació a la investidura de Sánchez ERC pugui tenir una visió i JxCat una altra. Si hi ha un nosaltres blindat, el moviment ho pot assumir. No passa res. Seguim treballant. Ara bé, quan hi ha la sospita que el pacte és bàsicament en clau de partit, per provocar una nova majoria a Catalunya que reediti un nou tripartit, llavors és quan s'enverina tot.

- jo entenc perfectament que després del 21D ERC pensés que investir el President Puigdemont ens podia abocar a un nou 155 i més repressió, i que això ho havíem d'evitar com fos. Ho entenc. El problema el tenim quan s'estén la sospita que això és una excusa, que el que hi ha al darrere és un veto de caràcter personal i un intent d'allunyar del lideratge del procés al MHP Puigdemont.

- jo entenc perfectament les queixes d'ERC pel pacte de la DIBA entre JxCAT i PSC. Ho entenc. El problema el tenim amb tot el que ha passat abans d'aquest pacte. El problema el tenim quan veiem que a aquest pacte s'hi arriba després de que ERC s'hagi aliat amb tothom que ha pogut (CUP, Comuns, PSC, extremadreta franquista...) arreu del territori per treure a JxCat del màxim de governs municipals. Amb un nosaltres blindat després de les municipals ningú hauria d'haver conspirat per fer les coses que s'han fet contra qui forma part del "nosaltres". Sense un nosaltres blindat, i amb estratègies per destruir l'altre, és comprensible (sense deixar de ser criticable) que l'altre es posi a la defensiva, que no es deixi matar.

Si la devastació que propaga la deriva d'aquests dies no l'aturem, si no eliminem les causes que l'han provocada i si no construïm i blindem el "nosaltres", estem abocats a la nostra pròpia autodestrucció.

Només des d'un nosaltres respectuós, integrador d'estratègies, però intransigent amb la deslleialtat, i sense cap espai per a la conspiració, el sectarisme i les fòbies personals.

I això no implica cap renúncia a res ni a ningú, ni a cap idea, ni a cap estratègia, ni a cap lideratge. Ens necessitem tots i a tots. A l'únic que hem de renunciar és als mals rotllos que ens han portat al mig de l'actual tempesta. Això només implica ser conscients d'això, que ens necessitem tots, que tots ens hem pogut equivocar, que no hi ha perquè compartir-ho tot al 100%, però ens podem respectar prou i prou inteligentment i honestament com per treballar amb complicitat i confiances plenes, cadascú des de la seva posició.

A l'espera del que passarà els propers dies, fora bo que tots assumíssim que formem part necessària del moviment per fer la independència, però que també, segons el que fem, podem formar part de la nostra pròpia autodestrucció.

A l'espera del que passarà els propers dies, convençut que és inevitable que n'Oriol Junqueras gaudeixi de la immunitat que li ha reconegut el TJUE, i per tant, que, com ja han fet el President Puigdemont i en Toni Comín, pugui recollir la seva acta d'eurodiputat, atès que té l'únic que cal tenir per ser-ho, els vots de la gent...

...pensant en tot això, em permeto demanar o somniar un desig per a aquest any que avui encetem: el President Puigdemont i en Toni Comín esperant l'Oriol a la porta del Parlament Europeu, abraçant-se com mai al trobar-se, anar junts a recollir l'acreditació i fer després una roda de premsa plegats en la que ens diguin que pel damunt de tot el que ha passat, pel damunt de qualsevol diferència, el seu compromís és caminar plegats, lleialment, fins fer la República.

Segellar un pacte respectuós amb les legítimes divergències i visions, en el que ningú no imposi res a l'altre, però tot es parli i s'acordi sempre estem fent el millor que en cada moment podem fer, per ajudar-nos, no per a liquidar-nos. Un pacte entre el món de JxCAT que representa el President Puigdemont i el món d'ERC que representa Oriol Junqueras.

Un pacte en el que una encaixada de mans sigui tot el que calgui per segellar un acord i un compromís vinculant fins aconseguir-ho, fins fer realitat la República!

Bon any a tothom. Feliç 2020. Salut i Llibertat


DONEC PERFICIAM