QUO VADIS PSC-PSOE? Una visió complexa del seu present, futur i passat des dels ulls d'un militant independentista

Jo em vaig criar al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, el que es coneixia com “la ciudad satélite”. Des del nostre pis es veia el cuartelillo de la Policia Armada, els grisos, on ara la Policía Nacional hi té una comissaria. Al seu costat, llavors, només hi havia el que en dèiem un “descampao”, on amb el temps, amb el primer Ajuntament democràtic, s'hi feu una escola pública que es va batejar com a “Francesc Macià”.

La primera impressió de dimensió social de la que tinc memòria són les vagues dels treballadors. Llavors hi havia un munt d'empreses industrials. Estem parlant de ple franquisme. Mesuràvem la importància de la vaga pel volum de vehicles antiavalots dels grisos que s'aparcaven al “descampao”: jeeps, autocars, camions cisterna...

Però el dia del que en tinc un primer record polític més intens va ser quan la legalització del PCE i del PSUC. Mon pare ens va ficar a tots dins del cotxe i cap a un càmping, no sé si es deia la ballena alegre o la tortuga ligera, per Gavà o Viladecans. Una festassa del copon, amb actuacions (només recordo La Bandera Trapera del Río) i mítings, inclòs Carrillo, i una riuada de gent eufòrica com jo mai havia vist.

Fins aquest moment de la meva vida crec que no coneixia ningú que fós del PSC, ni se'n parlava, ni res de res. A nivell de Cornellà, no havia estat en res del que jo tingués consciència.

El PSUC va guanyar de carrer les primeres eleccions municipals. L'alcalde va ser Frederic Prieto. Era un moment dur: molt d'atur, moltes dificultats, tot per fer, tot d'il·lusions que ara costava fer realitat, etc. El que a mi més “m'afectava” era l'explosió de “bandes” que hi havia pel barri, convertit, com va cantar Loquillo, en “territorio de reyertas”.

Les segones eleccions també les va guanyar el PSUC. Però llavors ja el PSC, que era la segona força municipal, va començar una terrible campanya d'assetjament.

Inspirada, pel que es comentava, pel llavors totpoderós Josep Ma. Sala, es va donar una dimensió que fins llavors cap d'elles havia tingut a les entitats de caràcter folklòric que remetien a l'origen com a aglutinador associatiu. Només com a exemple, a casa participàvem molt de la parròquia; de sobte, una gent que no coneixíem de res va voler muntar una Hermandad Rociera; hi va haver cert follon, perquè fins aleshores d'això mai n'hi havia hagut, i cap dels habituals de la parròquia (en un 95% gent vinguda de fora) ho veia bé; però mossèn s'ho va haver de menjar, i encara hi és. No passa res, excepte des del punt de vista de qui va decidir “animar” a que això passés, una anècdota sense importància.

Menys anecdòtica va ser la campanya que a través d'aquestes entitats folklòriques (sempre amb el PSC al darrere) es va muntar: volien que l'Ajuntament pagués cursos de sevillanes i coses així. No hi havia un duro, o hi havia moltes altres necessitats molt més prioritàries per atendre, i no es van finançar aquestes activitats. Llavors es va muntar una campanya que acusava l'Ajuntament d'anar en contra de la cultura andalusa i dels andalusos. Terrible.

I com si fós ara me'n recordo que van aparèixer unes pintades anònimes pel barri que feien (vés quines coses...) “No al PSUC naZionalista”. Sí, així mateix.

I, vés quines casualitats, les següents eleccions ja les va guanyar el PSC i, tatxannnnn el sr. Montilla, que ni tan sols estava empadronat a Cornellà ni se'l coneixia de res, va esdevenir el nou alcalde. I PSC fins ara.

A la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Dret en particular el PSC-PSOE "torna" a aparèixer a meva vida. Des de la FNEC, on militava, les principals hòsties, de tota mena, eren amb la molt poderosa ultradreta, Acción Universitaria, amb els que acostumaven a anar del bracet, com a germanets petits d'aparença demòcrata, els cadells del PP, que es feien dir OCEU (Organización Catalana de Estudiantes Universitarios).

A Dret i Econòmiques els cadells del PSC estaven en una organització que es deia Estudiants Progressistes (EP), agermanada a l'AJEC. I també hi havia el Col·lectiu d'Estudiants Progressistes, en l'espai que ara ocupa ICV.

Tot i que a Dret no es menjaven res, els d'EP, a nivell d'Universitat, tenien molt bons padrins (Bricall era el Rector), influència, etc. Llavors, us sona un tal Carles Martí (actual president de la Federació de BCN del PSC)? estava sempre per Rectorat, no sé si era adjunt a no sé què, però feia i desfeia com volia. Fins que vam arribar nosaltres. I “le botamos”. Potser d'allà li ve aquest ressentiment amb tot el que significa el país, CiU, ERC i el procés.

Un altre que estava enquadrat en aquest espai EP era, tatxaaaan, Gonzalo Bernardos, que a la Facultat d'Econòmiques ja era un petit cacic que feia i desfeia, i que amb la nostra irrupció també va “volar”

I és clar, la FNEC, transversal, dura, compromesa i molt activa, va començar a arrassar a totes les eleccions, ser decisiva per l'elecció de rectors, degans, mobilitzar a tots els nivells l'estudiantat, etc. Vam arribar a una universitat en la que eren hegemònics i ho controlaven tot i els vam convertir en irrellevants a tots els nivells. No tinc cap dubte que una bona part del ressentiment que alguns socialistes i/o opinadors de la seva òrbita expressen avui crec que ve del seu fracàs universitari davant nosaltres, perquè van perdre humiliantment la seva hegemonia davant nostre, i ja no l'han recuperada mai. 

Un cop finalitzats els estudis és quan el xoc amb el PSC-PSOE és més dur. Llavors ja feia anys que vivíem a Barcelona, a Les Corts, i amb molts altres companys de l'època de la Universitat vam fundar el Casal Independentista de Les Corts.

Més enllà de les moltíssimes coses que vam fer, al barri no deixàvem de ser l'extensió de l'enfrontament brutal que a tots els nivells del país hi havia entre independentistes i PSC-PSOE, molt marcat per la gravíssima guerra bruta dels GAL contra l'independentisme basc amb el PSOE al govern de l'estat.

Però l'esclat de l'enfrontament més gran va ser tot el que va envoltar els Jocs Olímpics i la redada brutal contra pressumptament “Terra Lliure”. La quantitat de detencions i les notícies de tortures salvatges que rebien tots els companys detinguts marca per a mi el punt més àlgid de tensió amb el PSC-PSOE. L'estat espanyol va ser, anys més tard, condemnat davant el Tribunal Europeu de Drets Humans per aquelles tortures, davant el relat de les quals que feien els detinguts al passar a disposició judicial, el magistrat de l'Audiencia Nacional Baltasar Garzón no va moure ni una cella, en va ser, per tant, còmplice.

Simultàniament, a un nivell estríctament polític i de projecte de país, des de l'independentisme assistíem estupefactes al que consideràvem incessants polítiques “espanyolitzadores” de l'Ajuntament Maragall amb l'excusa del projecte olímpic. Tot allò es veia com una enorme maniobra espanyolitzadora. Com a símbol de tot allò tenim aquell intent sapastre de “canviar” la bandera de la ciutat. De la nit al dia, els pals de la senyera que s'alternaven amb les Creu de Sant Jordi es van convertir en dos a cada quadrant, i no quatre. Però aquests dos, enlloc de conservar les proporcions entre pals, “casualment” els dos pals vermells van anar creixent en la mateixa mesura que el groc dels pals exteriors es reduïa a un fil. Com qui no vol la cosa, ens havien clavat el que des de tots els punts de vista era una estanquera a la bandera de la ciutat.

Per no allagar-ho massa, d'aquest punt ja gairebé que saltem al que va ser el tripartit. Com a independentista, aquest cop resultava afectat perquè la diferència de criteri dels independentistes entre pactar o no pactar amb el PSC-PSOE, especialment en el segon tripartit, va derivar en una autèntica guerra civil dins l'independentisme.

L'estratègia de pactar amb el PSC-PSOE va convulsionar fins a tal punt l'independentisme que  gairebé porta al col·lapse a ERC i va costar la liquidació dels lideratges de Carod Rovira i de Joan Puigcercós. A més a més, d'aquelles tensions en van sortir propostes polítiques que després van resultar ser infinitament pitjors que l'original, i de les que vaig participar, com els Walking Dead de Reagrupament (la proposta més immoral i autoritària que mai ha sortit ni sortirà en l'àmbit del catalanisme) i Solidaritat Catalana per la Independència (amb la seva deriva final il·luminada i destructiva, que finalment només va ser autodestructiva). Feliçment tota aquesta etapa ja està tancada, ERC ha tornat a ser la gran força central de l'independentisme i el lideratge d'Oriol Junqueras és providencial, espectacular, excepcional.

Fins a aquest punt com a independentistes ens havíem mogut en una certa “testimonialitat”. El panorama polític quedava en mans de dues grans forces, CiU i PSC-PSOE, i l'independentisme, la proposta independentista, estava lluny de la centralitat política.

Tot el contrari del PSC-PSOE, que durant uns anys va arribar a copar pràcticament tot el poder a Catalunya: tenien el compañero Zapatero i el PSOE a Madrid, governaven la Generalitat, i tenien la pràctica totalitat de grans ajuntaments i diputacions a Catalunya.

Quina alineació planetària es va esdevenir? No ho sé. Però hi fou. I, el més excepcional de tot: tal i com va ser, va desaparèixer.

De sobte, en menys de dos anys, el PSC-PSOE perd la Generalitat, perd el govern a Madrid, perd la majoria de grans ajuntaments, diputacions, etc. En aquesta pèrdua en cascada i a velocitat de vertigen de tot el poder que havien acumulat, dos fets són especialment decisius i letals per a ells: la pèrdua de l'Ajuntament i de la Diputació de Barcelona.

Fins aleshores, Ajuntament de BCN i Diputació de BCN havien estat SEMPRE en mans del PSC-PSOE, fins al punt que s'havien convertit en la seva gran “menjadora”. Un feu tan important i tan inexpugnable que els va portar al deliri quan van voler convertir Barcelona i la seva àrea metropolitana en un contrapoder de la Generalitat, amb la Corporació Metropolitana, fins i tot amb bandera i himne propis.

Què ha passat en aquest menys de dos anys perquè el PSC hagi passat de tenir-ho tot a no tenir res i  quedar relegat a la tercera força política al Parlament, pel darrere d'ERC? Aquí sí tinc resposta: l'enorme canvi de la societat catalana.

Amb una velocitat i intensitat formidables, el centre polític a Catalunya s'ha desplaçat cap al sobiranisme. I davant aquest desplaçament el PSC-PSOE no ha sapigut què fer. Ni ho ha vist, ni s'ho ha cregut, ni n'ha analitzat adequadament els seus components, ni ha reaccionat ni ha proposat absolutament res.I per això s'ha col·lapsat.

Com a independentista estic absolutament astorat de tot plegat. Costa de creure que un partit que va arribar a ser tan poderós hagi pogut gestionar tan malament el seu espai polític. I ara, veure les hòsties que s'estan fotent, després de tot el que he explicat fins aquí, no deixa de provocar un somriure malèvol.

Però també, i com a independentista, sé que el moment que vivim és tan excepcional, que no ens podem permetre no estar atents al que està passant al PSC-PSOE. Cal que siguem molt responsables, cal, com hem fet amb molts altres àmbits polítics, que passem per alt les diferències del passat i que animem a tota la bona gent del PSC-PSOE que vulgui participar del procés a que ho faci. I cal que els rebem amb alegria fraternal, amb total complicitat. Si gent de CiU i d'ERC, fins i tot de les CUP i d'ICV-EUA s'han pogut posar a treballar plegats, res impedeix, tot el contrari, que ells participin amb la mateixa força i legitimitat.

Mireu, abans he parlat dels xocs que havíem tingut amb el PSC-PSOE els independentistes. Ara l'únic xoc, en termes polítics, que s'està produïnt, és entre la placa sobiranista i la placa unionista.

I la línia de xoc, la intersecció, el descomunal punt de fricció, d'aquestes dues plaques el tenim en el PSC-PSOE. Per això és tan important el que hi passi. Encara són la tercera força política al Parlament i el principal partit de l'àrea metropolitana, amb tot el que implica, amb l'alt valor polític i nacional que això té.

En aquests moments, tota la tensió del projecte es concentra en el PSC-PSOE. Una tensió que es veu agreujada per l'impacte del seu desallotjament de tots els espais de poder que tenien. En aquesta situació les dues ànimes que sempre s'havia dit tenia el PSC-PSOE, la catalanista i la unionista, la Pallach i la PSOE, estan col·lisionant amb una violència creixent.

Passaran coses. És inevitable. Perquè els canvis a la societat i al país han estat tan bèsties i el procés sobiranista està tan madur, que és inevitable que tothom s'acabi posicionant, o a favor o en contra ja sigui, d'entrada, de la consulta, ja sigui, immediatament després, de l'estat propi.

Ja no hi ha vies intermitges, ja no hi ha fum que valgui, ja no hi ha cap conill a cap barret.

Aquesta clarificació és la més important que queda pendent en el nostre procés. N'hi haurà d'haver d'altres, p.ex a Unió, que haurà de triar entre la fidelitat a la seva història i a les seves resolucions congressuals o la fidelitat suïcida al lideratge d'un Duran que ja no sap com rebentar el procés. Però passi el que passi, l'afectació serà menor, perquè la majoria de la bona gent d'Unió ja hi està compromesa i electoralment el q faci en Duran no té cap impacte, excepte per a desgastar al President Mas, cosa que fa amb notable insistència i eficàcia.

I finalment, també ICV-EUA haurà de deixar de fer la puta i la ramoneta. En aquest sentit, la tornada de Raül Romeva és una excel·lent notícia per al país i per a aquest espai polític.

Una última consideració, per a tots els partits i per a tots els que sou d'algun partit: no penseu en termes electorals en “the day after”. Les primeres eleccions, constituents, del nou estat català presentaran un escenari de propostes polítiques que no tindrà absolutament res a veure amb l'actual, hi haurà una recomposició de forces i un canvi d'eixos de la política tan bèstia que res no serà igual ni, probablement, semblant...

Onze de setembre del 2013, la Via Catalana cap a la Independència, l'acceleració del procés, la monja, els tocacollons i els irresponsables

Som a les portes d'un nou Onze de Setembre. Qui sap si l'últim sense estat propi. L'any passat una manifestació excepcional va fer vessar els carrers de Barcelona, en una exhibició extraordinària de compromís cívic, democràtic i pacífic del nostre poble amb el procés cap a la independència. La repercussió interna i la internacional van ser enormes, com tots hem pogut viure, veure i llegir en aquest any tan intens.

Enguany l'ANC, convertida en el principal motor cívic del país en aquest procés, ha convocat la Via Catalana cap a la Independència. Tot i que encara queden alguns trams on cal més gent, l'objectiu s'assolirà, i, altre cop, la repercussió serà extraordinària.

Tenim al nostre favor l'enorme simbolisme comparat amb la cadena Bàltica, avantsala de la independència de les tres Repúbliques. Però també perquè per si mateixa serà una mobilització sense precedents a l'Europa Occidental. I això tindrà, previsiblement, un gran impacte.

Estem davant d'un repte formidable, no només per la quantitat de gent que cal convocar, sinó per la complexitat per fer-ho. Cada tram té els seus responsables territorials, un equip de voluntaris, s'ha fletat tota la flota disponible d'autocars de Catalunya, i hem fet curt. Desplaçar a un punt concret de la nostra geografia a tota la gent és senzillament brutal. I s'està fent.

A diferència de l'any passat, crec que enguany el President de la Generalitat hauria de participar en aquesta convocatòria. Dimarts sortirem de dubtes, i, decideixi el que decideixi el President, li donaré suport. Però, insisteixo, el moment tan absolutament excepcional que estem vivint i el posicionament polític que emergeix amb la mani de l'any passat i la nova majoria parlamentària pel dret a decidir sorgida de les eleccions del 25-N (que també són conseqüència de la mani de l'Onze), així com el tipus de mobilització que és (una cadena humana, no una manifestació), per a mi crec que justifiquen del tot la participació del MHP Mas.

La repercussió internacional és un altre objectiu que crec assolirem. Tinc la intuició que l'impacte encara serà molt més gran i important que el de l'any passat. Els organitzadors, a més, han tingut l'encert de fer passar la via per llocs emblemàtics (p.ex. Sagrada Família, Camp Nou, etc), el que donarà una imatge de gran projecció del país i de la mobilització. El tema català continuarà a l'agenda internacional, entrant ja en la fase decisiva, de desenllaç.

Finalment, entre les conseqüències, crec que si com estic segur que passarà, la Via és un èxit, el President hauria de posar data a la consulta. L'any passat el president Mas va fer una gestió política excepcional, impecable, de la reivindicació massiva que va expressar la manifestació de l'Onze. No tinc cap dubte, cap, que enguany també serà així.

Tal i com estan les coses crec que cal posar data a la consulta, i que ho fem unilateralment. Si després el govern espanyol vol pactar-la (tant de bo!), perfecte, es negocia. Però cal posar data. I aquesta data no pot anar, en cap cas, més enllà dels voltants de l'Onze de Setembre del 2014. La situació no es pot allargar més, no és sostenible. No hi ha cap mena de perspectiva de desbloqueig a la banda espanyola (només cal mirar el límit de dèficit inassumible que han imposat). Només tindria sentit no fer-ho (fixar data unilateralment) si hi hagués un procés de negociació seriós obert amb l'estat. I, en els termes que ha proposat el Consell Assessor per a la Transició Nacional, caldrà fixar la pregunta. I tot això cal fer-ho, malgrat la competència executiva que tenen President i Govern, d'acord amb els partits que impulsen el procés, singularment tots els que han donat suport a les resolucions del Parlament sobre el Dret a Decidir. Cal fer-lo efectiu.

Tot això passarà en els propers mesos. I les conseqüències que se'n poden derivar crec que hi ha molta gent que no és capaç de visualitzar-les. La Via Catalana serà el detonant d'aquesta fase de desenllaç del procés. A partir d'aquest moment tots els actes polítics, totes les decisions que es prenguin, tindran una enorme transcendència i pot passar de tot, absolutament de tot. Des d'un pacte amb l'estat per fer la consulta en l'escenari òptim del procés fins a la inhabilitació del President Mas i la suspensió de l'autonomia en l'escenari més greu. I per a tot això que ve i pel que pot passar cal estar molt i molt preparat i requerirà saber estar a l'alçada.

I això, amics i amigues meus, ja no ho tinc tan clar que sigui així. Només cal donar un cop d'ull al nostre panorama polític, cívic, mediàtic, xarxes socials, per veure que, malgrat el lideratge ferm de la majoria social, que en termes polítics representen CiU (CDC per ser més precisos) i ERC i cívica , amb l'ANC i Òmnium, hi ha encara en la nostra societat una enorme bossa d'irresponsabilitat.

Una irresponsabilitat que es manifesta de diferents maneres, però que podem resumir amb una actitud que sempre tenen en comú: no ser conscients de la transcendència del moment i el procés i no saber estar a l'alçada del que reclama.

Perquè d'entrada reclama generositat i compromís. Perquè hem de fer el que no hem fet mai: treballar plegats, posar pel damunt de tot el procés i no fer això tan habitual de mirar d'aprofitar-ho tot per desgastar l'altre i intentar treure un petit, per més mesquí que sigui, rèdit polític.

En 300 anys mai hem tingut l'oportunitat de fer el que estem fent. I el que estem fent és el més important, en termes polítics, cívics i nacionals, que mai haurem fet a les nostres vides. I el país que en sortirà, de tot plegat, la Catalunya Estat, no tindrà res a veure amb el que tenim ara.

Fer ara aquesta mena de política que només persegueix veure a què es pot agafar de l'altre per mirar de desgastar-lo és MISERABLE. El procés està tan i tan madur que només hi ha dues alternatives: o posicionar-se per una banda, a favor o en contra del dret a decidir i, per una altra, a favor o en contra de que Catalunya sigui un estat independent, de que tinguem estat propi. La resta de qüestions, ara mateix, o són secundàries, o són cortines de fum o són enganys.

En l'àmbit cívico-polític també hem tingut aquest mes d'agost la inevitable cagaradeta, mesquinesa. Aquest cop la protagonista ha estat la monja Teresa Forcades i el seu ridícul engendro amb deliris de grandesa del Procés Constituent.

Quan tot el país està abocat a intentar garantir l'èxit de la Via Catalana, ells, d'una manera miserable, volen aprofitar aquesta extraordinària mobilització i el treball de desenes de milers de voluntaris per a obtenir un rèdit propi partidista, particular.

Quan tothom, quan la majoria social del nostre país, es mobilitza superant les diferències, justament amb una acció tan simbòlica com agafar-nos les mans perquè per damunt de tot tenim un objectiu que compartim, la independència, l'estat propi, ells es converteixen en uns paràsits repugnants i convoquen la seva pròpia “coseta”. És evident que totes les reivindicacions són legítimes, però la que han triat ells té 364 dies que resten a l'any per poder-la fer, sense intentar adulterar o manipular en interès propi el que és una mobilització extraordinària d'arrel transversal.

Fins i tot hem de considerar legítim que algú, l'Onze, el plantegés amb una reivindicació i mobilització pròpia, no sumant-se a la convocada per l'ANC, no hi està ningú obligat a anar-hi. També seria del tot legítim. El que és il·legítim, el que és miserable, és mentir, és voler manipular i fer veure que forma part de la mobilització convocada per l'ANC. Això és MENTIDA. I punt. Són uns paràsits i són uns miserables, perquè menteixen i perquè intenten aprofitar-se de la feina dels altres en interès particular, propi. I ja n'estic molt tip d'aquesta genteta.

L'altre episodi, ja gairebé un clàssic estival, és l'intent d'altres d'aigualir la convocatòria de l'ANC de la Via Catalana cap a la Independència. Aquí ens hem trobat amb el sr. Pelegrí i una part d'Unió, i amb ICV-EUA. A veure, senyors, s'agraeix el desig d'èxit. La millor manera de garantir-lo és remar amb els organitzadors i no encetant polèmiques absurdes, estèrils.

L'any passat la mani era “Catalunya nou estat d'Europa”. Alguns, els de sempre, ja van fer paripé d'aigualir-la, i després no van perdre cap oportunitat per a intentar manipular i portar l'aigua al seu molí dient que no era una mani independentista. Va home va.

Doncs s'ha acabat. Aquest Onze, tothom que hi sigui va a una convocatòria per la independència. Que evidentment contempla en aquest objectiu que puguem decidir, que puguem votar el nostre futur. Però ara ja estem en un altre moment, no és el de l'any passat. Ara ja hi ha hagut unes eleccions, una nova correlació de forces, unes resolucions al Parlament de Catalunya inequívoques, i no cal tornar-hi tota l'estona. Cal fer tota la pedagogia que calgui, això sempre, però ara el moment polític ja és un altre, i no podem instal·lar-nos en una mena de “el dia de la marmota” polític.

Si la societat civil, sempre al capdavant del procés, convoca amb un lema molt clar: VIA CATALANA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, el mínim que caldria exigir als nostres polítics és respecte per l'ANC. I si a algú no li agrada, doncs que no hi vagi, i, si s'atreveix, que ho digui i que convoqui una mobilització alternativa, que commemori l'Onze de la manera que li sembli més adequada.

Una última remarca: de tot això que està passant, no podem permetre'ns donar-ho tot ni per fet ni per guanyat. Això seria un error letal.

No tot està fet. I poden passar coses molt i molt greus. I caldria mantenir tot hora una actitud que ens permetés estar a l'alçada de tot el que pugui passar. Ja hem vist que entre els partits polítics i la societat civil no tothom sap ser-hi. Però també ens trobem amb molt valent per tuiter i per facebook que fan més mal que bé. Gent que situa les coses en el terreny del deliri, i no en el terreny del dia a dia, de la realitat. El procés requereix fermesa, però també responsabilitat. Menys bravuconades de pa sucat amb oli i més estar disposat a ser-hi sempre, treballant el que calgui i on calgui.

Ens caldrà aquí, en aquest punt, l'experiència i el coratge polític de tots els que portem molts i molts anys treballant per la independència. No perquè el nostre criteri tingui més valor que el de cap altre ni perquè estiguem per damunt de res. Tot el contrari, crec que som els que més ens n'alegrem cada cop que algú fa públic el seu compromís amb el procés arribant-hi des d'altres posicions; mentre que alguns d'aquests “valents” que ara corren per les xarxes s'atreveixen a fer retrets en relació al passat de tota aquesta nova fornada de persones compromeses amb el procés. És una cosa que m'irrita extraordinàriament. Cal ser molt i molt imbècil per fer retrets enlloc de celebrar-ho com el que és, un motiu de joia de compartir i d'anar configurant la majoria social que necessitem i que només poden fer possible aquestes persones que abans no s'ho plantejaven i ara sí.

Apel·lo a aquesta experiència i coratge polític simplement perquè nosaltres ja hi érem quan no hi havia gairebé ningú, i tinc la sensació que quan comencin els problemes, ens tornarem a quedar bastant sols plantant cara.

Que sí, que ja ho hem viscut massa vegades, això. Que ja sabem com funciona. Que quan les coses no passen de la bronca i interpelació a certa distància tothom és molt valent, però quan comencen les hòsties de debò n'hi ha més que fugen i s'amaguen que no pas es queden plantant cara...

I pel que fa al nostre procés, parlo d'hòsties en un sentit figurat, per a referir-me als diferents escenaris que eventualment podrien donar-se amb l'escalada del desenllaç del nostre procés, i que com abans he dit, podrien arribar (l'estat espanyol és prou descerebrat per fer-ho) a la inhabilitació i/o empresonament del President Mas, la suspensió de l'autonomia catalana, prohibició de consultes i eleccions, etc. Això difícilment podria passar a cap altre país de la UE, però amb aquests descerebrats de polítics espanyols que hi ha, tot és possible.

I una última cosa que miraré de desenvolupar en un futur post: alerta no donem per feta la majoria social per la independència que necessitem. Per a l'anàlisi vull partir de la recent monografia del CEO "Identitat nacional i autogovern. Un estudi qualitatiu sobre les configuracions identitàries nacionals a la Catalunya contemporània". No hem de deixar de treballar ni un minut per explicar les coses. Tot i que ara mateix el SÍ és majoritari a les enquestes, hem de pensar que un procés d'aquesta naturalesa tensiona tant la societat, és tan bèstia, que cal assegurar majories molt àmplies i sòlides. I aquest treball només es pot fer si no s'ignora la realitat i si s'actua volent sumar els que no hi són. El que fan alguns de substituir la realitat, el país que tenim, pel país que un dia -fa 300 anys- potser va ser, o el que a ells els hi agradaria que fos, i les actituds que se'n deriven, les bestieses que poden arribar a dir i escriure, forma part de la major amenaça que té la nostra majoria i cohesió social, perquè ataquen els elements més sensibles i determinants en el procés d'identificació de les persones, de construcció de la identitat i d'associar-hi una posició política.

Senyors, senyores: VIA FORA CATALANS! DONEC PERFICIAM

ENS VEIEM A LA VIA CATALANA CAP A LAINDEPENDÈNCIA!

GUANYAREM!

STOP & RESET! Prou ignorar, negar, manipular o no voler superar la realitat!

Avui s'ha conegut el límit de dèficit a les comunitats autònomes. A Catalunya ens ha “tocat” un vexatori 1,58. És immoral. És inassumible.

No vull gastar gaires arguments en tot plegat. L'únic que és asimètric és la vergonyosa reserva de capacitat de dèficit de l'estat, i la seva despesa fastigosa per supèrflua i immoral en un moment com l'actual.

També sabem que l'actual situació no té cap altra sortida que l'estat propi. El que passa és que el procés fins a arribar-hi no és senzill, i cal transitar-lo de la manera menys traumàtica possible. I el govern espanyol s'entesta en fer-la el més traumàtica possible. I nosaltres hem de maldar pel contrari, perquè sigui el menys traumàtica possible i assegurar l'èxit de l'empresa, del procés.

Però com en aquest camí  la realitat és tan dura, i n'hi ha que tramposament la volen ignorar, o negar, o manipular, o també que fan tot el possible perquè sigui immutable, voldria fer algunes reflexions i deixar ben clares algunes coses d'aquesta realitat:

1. Certament, és immoral que Catalunya, que contribueix de la manera que ho fa als ingressos de l'estat, pateixi l'espoli que patim, en termes de no retorn de cap manera de la nostra riquesa generada, fet que ens empobreix de manera radical any a any. Sí, cert, l'espoli és a la base de tot. I per a acabar amb l'espoli només hi ha una sortida: la independència, l'estat propi.
   
   
2. No es pot ignorar que la responsabilitat immediata en la dramàtica situació de les finances de la Generalitat correspon al tripartit. L'endeutament dement del 2008, 2009 i 2010 és el que fa que ara mateix estiguem com estem. I no em vingueu amb històries del punt número 1, de l'espoli. Aquest ha existit sempre, i també sempre en aquest període de “comunitat autònoma”. Però justament la bona gestió és no gastar el que no es té o, en el seu cas, treballar per tenir més del que es té. I el tripi es va beure l'entinement i no va fer res de debò per tenir més del que teníem, i ara en caguem les conseqüències.
   
   
3. Fent servir Joan Sales, tothom en aquests 30 anys ha fet l'imbècil. No hem deixat de fer l'imbècil. Des de la negativa inicial (pel que sigui, per A o per B, per una majoria o per una altra) a plantejar el concert econòmic el 1978 fins la comèdia del “millor finançament de la història” que ens va voler vendre un tripartit que agonitzava, i que des del minut 1 sabíem que era una presa de pèl. Aquí tothom ha fet l'imbècil.
   
   
4. En el punt en el que estem no serveix de res ni llepar-se les ferides ni fer-nos retrets sobre la situació en la que estem o com s'hi ha arribat. Només serveix, NOMÉS SERVEIX, treballar per canviar la realitat. És a dir, treballar colze a colze per l'estat propi. Això és l'únic important i l'únic que compta.

Però em sembla que per fer-ho encara cal una mica de teràpia de grup de tots plegats i repartir uns quants mastegots argumentals i dialèctics.

Crec que només hi ha dues forces polítiques que han assumit amb integritat i compromís el punt 4, la situació, la consciència dels errors passats, la importància de no perdre'ns en retrets i l'absoluta transcendència del moment, del procés cap a l'estat propi: són CDC i ERC. Són el president Mas i n'Oriol Junqueras.

No tinc absolutament res a dir que no sigui lloar-los i agrair-los tot el que estan fent.

Ara bé, sí que hi ha altres forces polítiques i polítics que trobo repugnant que únicament estiguin pendents de la situació per a treure'n el seu miserable rèdit polític partidista o personal. I faig una referència explícita, en aquest punt, a PSC-PSOE i ICV-EUA per una banda i al sr. Duran i Lleida per l'altra.

Els primers, perquè trobo indecent que parlin amb el desvergonyiment que ho fan de l'actual situació, culpant al govern Mas, sense fer la més mínima autocrítica, reconeixement, que en la base de la situació dramàtica actual hi trobem la irresponsabilitat del tripartit, el seu endeutament des del 2008.

I no ho dic amb cap ànim de retret sobre el passat, sinó únicament de retret sobre la immoralitat de certes posicions actuals. El que haurien de fer és assumir la seva part de responsabilitat sobre la situació, i actuar en conseqüència. No ho fan.

Tinc articles publicats ja el novembre del 2008 en els que denuncio el sr. Castells i el govern tripartit perquè està falsejant els pressupostos, perquè està fent uns pressupostos que generaran un endeutament que no podíem assumir. I tinc més escrits el 2009, i el 2010. No els linko perquè no crec que calgui, però hi són i els puc treure o retreure si convé. Ningú no pot dir que no es podia saber el que estava passant.

La prova del cotó de que tot això que vaig escriure -denunciar- aquells anys és cert és, no només els informes que hem anat coneixent de la Sindicatura de Comptes, sinó una cosa molt evident: l'endeutament del tripartit va ser de tal magnitud en aquells anys que, esgotant la legislatura, lja no podien recórrer a més crèdit en entitats financeres i es van treure de la màniga allò que en vam dir els “bons patriòtics”.

I aquesta realitat no la poden ignorar ni PSC-PSOE ni ICV-EUA, perquè forma part de la merda de l'actual situació. El venciment de crèdits, els interessos i la impossibilitat d'acudir a nou crèdit col·lapsa la Generalitat. I no pel que ha fet el govern Mas, sinó pel que van fer els que ara amb més desvergonyiment el critiquen.

Insisteixo, no hauríem d'entrar en aquests retrets, però això exigiria un pacte de TOTS. Tothom assumeix la seva part de responsabilitat i no fa servir llencívolament la situació actual. Si això no passa, cal denunciar els impostors.

I al sr. Duran i Lleida cal criticar-lo i denunciar-lo perquè s'atura en aquesta qüestió, el que va fer el tripartit, i ho vol plantejar com el centre del debat, quan tampoc no ho és. Perquè el centre del debat només és un: l'espoli sistemàtic que pateix Catalunya i que només té una sortida, l'estat propi.

Tot això el sr. Duran no només deliberadament ho vol defugir centrant-se en l'herència del tripartit, és que l'aprofita per a combatre el procés sobiranista. Ell voldria reduir el debat a aquesta cosa miserable del “tu més”, d'aquest politiqueig nauseabund que hem patit durant tant de temps i del que alguns n'han viscut tan esplèndidament que faran tot el que puguin perquè no canviï.

L'actual situació requereix de molta i molta alçada política, que es manifesta en tres grans valors: generositat, complicitat i ambició

I això és el que no tenen ni PSC-PSOE, ni ICV-EUA ni en Duran.

Cal generositat per a no instal·lar-nos en els retrets sobre el passat. Cal complicitat per a superar anteriors diferències i treballar colze a colze per l'únic futur possible. I cal ambició per fer realitat aquest únic futur possible, l'estat propi. STOP & RESET

I aquesta és l'única realitat. I aquest és l'únic futur possible per a tots nosaltres, per a Catalunya. Fem-lo realitat. Siguem generosos. Treballem confiant com mai els uns amb els altres. I alimentem-ho tot plegat de la més alta de les ambicions.

Si ho fem així, guanyarem. 

STOP & RESET