"I ara què?" (crònica de l'acte de l'ANC de Cornellà)

Amb aquest suggerent interrogant avui l'activíssima ANC de Cornellà de Llobregat ha celebrat un acte amb quatre primeres espases del periodisme i l'opinió nacionalment compromesa: en Francesc-Marc Àlvaro, en Salvador Cot, en Quico Sallés i n'Eduard Voltas, moderats per aquest jove valor del periodisme que és en Bernat Vilaró.

Han estat gairebé dues hores de debat interessantíssim. Amb la primera de les intervencions ja he vist l'havia cagat no portant una llibreta per anar apuntant tot el que deien, perquè eren idees i formulacions molt pensades, a partir de la seva experiència periodística, coneixement dels temes i capacitat d'anàlisi.

Començo a escriure aquest post amb la potser absurda idea de resumir o traslladar-vos algunes de les seves reflexions i valoracions. Si ho esteu llegint és que crec potser me n'he ensortit el mínim com per compartir-ho amb tots vosaltres.

D'entrada, tots quatre han coincidit força en la seva valoració sobre el moment en el que estem, el que implica i el que encara ha de passar.

De tot el que han dit -i recordo- destacaria:

- satisfacció sobre el que s'ha aconseguit, i el punt en el que estem. Per primera vegada a la nostra història tenim un govern 100% independentista treballant explícitament per la independència des del minut u. I això s'ha aconseguit en el temps rècord de menys de 5 anys. El procés ha avançat a una velocitat i intensitat excepcionals. S'ha passat d'un independentisme que no arribava al 20% dels suports a tenir el 48% dels vots.

- la independència és possible i hi arribarem amb un procés negociat, d'una manera o una altra, però negociat en la seva fase final, perquè internacionalment no hi ha alternativa possible, i això, si mantenim la determinació, s'acabarà imposant.

- es visualitza l'evidència que el fet que aquest 48% s'expressi parlamentàriament en forma de 62+10 és una dificultat que té el procés en aquesta fase. Aquest fet objectiu ha estat compartit com a dificultat, i després hi ha hagut opinions diferents sobre el paper d'uns i altres i la "singular" manera que tenim de ser i de fer els catalans.

- hi ha dues coses sobre les que en general també han compartit similar valoració, i és que hi ha alguns "tòtems" dels procés que ens hem autoimposat i que poden acabar sent més perjudicials que cap altra cosa: l'anomenat "full de ruta", les "estructures d'estat" i això dels "18 mesos".

En un procés de la complexitat del procés secessionista de Catalunya, del que no existeixen precedents han explicat que és una temeritat subjectar-se a un full de ruta i a un calendari. L'important del procés és l'objectiu compartit, que és arribar a la independència, però la manera com hi arribarem és impossible recollir-ho o preveure-ho en un full de ruta. Pot passar de tot, haurem de fer front a un ventall de situacions possibles d'una diversitat tan extraordinària que no té massa sentit aquest intent de traçar un full de ruta. Cal tenir en compte que tan important o més que el que fem nosaltres serà què farà l'estat espanyol i com reaccionarà la comunitat internacional. Està clar que tenim un govern dissenyat per fer possible la independència, però la manera com haurà de gestionar aquest "fer-la possible" només ho podrem saber sobre la marxa, a mesura que avancem, cremem etapes i vagin sortint dificultats. Seria un desastre avaluar el procés com si el full de ruta fos un check-list.

No sabem tampoc si aquesta fase final del procés durarà 18 mesos, o 16 o 24, o el que sigui. No és possible determinar preclusivament un calendari com si tingués anotada a la tapa una data de caducitat. Està bé que hi hagi aquesta idea de que és un govern fet amb un objectiu clar, i els 18 mesos expliciten aquesta determinació. Però no ens hem d'obsessionar amb el calendari.

Finalment, en aquest apartat de "totems" que hem de relativitzar, el tema de la "construcció d'estructures d'estat". Ras i curt, aquestes estructures d'estat només les pots tenir de debò quan esdevens un estat. Una cosa és preparar-se per al moment de la desconnexió de la millor manera possible, però la construcció d'aquestes estructures tots sabem només serà possible a partir d'esdevenir un estat.

- crec que han coincidit bastant en que aquest 48% de suports a la independència és una autèntica fita, i que ens habilita totalment en aquesta fase del procés, però que també hem de ser conscients que ens caldrà acreditar, en un moment o altre, que som més del 50%. Ara tampoc no ens hem d'obsessionar en com ho farem. Ara hem d'aprofitar aquest govern per fer-ho molt bé i que això serveixi perquè més gent faci el "click" i doni suport a la independència, generar un cert efecte social d'arrossegament cap a posicions independentistes.

- tot i que l'estat espanyol sigui molt poderós, tingui tots els mitjans i estigui tot ell treballant per fer impossible la nostra independència, no són tantes les coses que pot fer per impedir-la. Sovint s'haurà d'enfrontar a una disjuntiva diabòlica entre fer una cosa o una altra, sabent que faci el que faci l'independentisme i la posició de Catalunya en sortiran reforçats.

En el fons la independència ens l'estarem jugant en la tensió entre desafiar l'estat i que l'estat pugui exercir de manera efectiva el seu poder. Des d'aquest punt de vista s'ha valorat molt positivament el que va representar el 9N, perquè va ser un desafiament en tota regla a l'Estat, que no va poder impedir passés una cosa contra la que hi havia abocat tota la maquinària estatal. Aquesta fallida de l'estat en poder fer complir les seves decisions, en fer efectiu el seu poder, és el gran valor que va tenir.

- Han estat molt d'acord que en aquesta fase el més important és que nosaltres mateixos no cometem errors. Cal evitar del tot els errors propis i tota tendència a la gesticulació. Els ponents han assenyalat dues situacions com a exemples d'errors propis que haurien pogut fer descarrilar el procés:

• les dificultats per investir President i formar Govern, amb tot l'espectacle d'aquells mesos "horribilis"
• l'aprovació d'aquella "declaració d'independència" que feu el Parlament.

- Alguns dels ponents han explicat que l'anterior Govern ja va fer moltíssimes coses a nivell internacional per explicar el procés independentista català, oferir una imatge,, seguretat i garanties democràtiques sobre tot el que s'estava fent. I començar així a guanyar suports entre la comunitat internacional. I que aquest govern seguirà aquesta tasca.

En relació a la nostra posició en el context internacional s'ha situat l'aprovació de la "declaració d'independència" com una de les coses que més mal ha fet a la credibilitat i confiança guanyades en tot aquest temps de treball discret i silenciós. No podem tornar a cometre errors així. Tots els ponents han valorat com a transcendent que l'independentisme hagi associat el seu projecte a una qüestió bàsicament democràtica, d'exercici i expressió democràtica, superant possibles plantejaments de caràcter identitari o economicista. Cal seguir per aquest camí.

- És obvi que l'estat espanyol, amb el consens de pràcticament totes les opcions polítiques excepte Podemos, i amb la implicació activa de tots els ressorts d'un estat i a tots els nivells, ha fet, fa i farà tot el que pugui -i més- per combatre l'independentisme. Ara mateix l'estratègia estatal, amb aquest reguitzell interminable de recursos davant el TC i de suspensions, busca tensionar, fins aconseguir trencar-lo, el fil de legalitat entre el Govern i l'administració de la Generalitat, l'estructura funcionarial, fer-los entrar en conflicte.

- la valoració del paper de Podemos i d'Ada Colau ha donat lloc a un debat interessant. S'ha reconegut que sigui pel que sigui de fet Podemos ha estat i és l'única força política espanyola que defensa una sortida democràtica a la situació de Catalunya, i en fa pedagogia. Però també tots han coincidit que una sortida d'aquest tipus des de l'interior de l'estat espanyol és del tot impossible. I el pacte PSOE-C's és l'última prova que n'hem tingut.

Arran d'aquest fil, quin sigui el paper d'Ada Colau, el seu posicionament en relació a la independència i la millor manera de o "portar-la" a les nostres posicions o minimitzar el seu impacte i força és un dels temes que més oberts han quedat i amb visions més diferents entre els ponents. Des de qui ha recordat que Ada Colau va votar Sí+Sí el 9N fins qui creu que la pròpia dinàmica i lògica (ilògica) política de l'estat espanyol acabaran ofegant el que ara es visibilitza com una proposta política emergent que en el fons torna a intentar obrir un espai en això que s'ha dit "la tercera via".

- la importància que pot tenir el posicionament de la Colau en relació a la indy, per fer decantar votants, no ha impedit que els ponents també valoressin que cal anar alerta per preservar la pluralitat i transversalitat del procées, perquè el procés també s'està jugant en altres espais ideològics, com per exemple el moderat, el de les classes mitjanes liberals.

I bé, una mica aquestes són les principals idees amb les que m'he quedat del molt que han parlat tan brillantment aquests 4 ponents. En definitiva, que anem bé. Que hem aconseguit molt i molt poc temps. Que tenim per primera vegada un govern independentista i que l'hem de deixar treballar perquè els encerts que tingui amb tot el que faci poden ser cabdals per assolir una majoria per sobre del 50% de partidaris de la independència. Que per a l'èxit del procés aniria bé deixar de banda aquests totems com el full de ruta i el calendari que nosaltres mateixos hem aixecat i que l'únic que fan és tensionar el procés absurdament. Que el més important ara mateix és no cometre errors propis (com va ser l'aprovació de la declaració d'independència). I que ho aconseguirem, per més que a dia d'avui no puguem visualitzar encara com anirà la cosa, ni a què haurem de fer front ni quan s'esdevindrà.

Som-hi. SEGUIM. Moltes gràcies a Eduard Voltas, Quico Sallés, Salvador Cot i Francesc-Marc Àlvaro per haver vingut a Cornellà, responent a la invitació que els hi vam fer des de l'ANC de Cornellà, i per tot el que avui ens han explicat i compartit amb nosaltres. Un autèntic luxe!

DONEC PERFICIAM 

PS: espero que els intervinents estiguin d'acord amb aquest resum de valoracions sobre les diferents qüestions que han plantejat. No voldria per res del món haver escrit o valorat alguna cosa que no coincideix amb la seva visió. Si ho he fet, si us plau, poseu-vos en contacte amb mi que ho esmenaria.

Cosas de barrio, cosas de pueblo y cosas de Julito o Tote...

Ser de barrio siempre ha tenido lo suyo. Yo crecí en un barrio, y lo sé. Sus reglas, sus costumbres, sus jerarquías, todo eso que se conoce por "sus cosas".

Ser de pueblo también tiene lo suyo. Y yo también crecí en una proporción de 1-3 muy de pueblo. Los pueblos también tienen sus reglas, sus costumbres, sus jerarquías, vaya- también todo eso que se conoce como "sus cosas".

Tal vez por la acumulación de cosas y reglas y por los mecanismos contradictorios de jerarquías entre las cosas del barrio y las cosas del pueblo yo nunca destaqué en nada, y tuve una infancia, adolescencia y juventud tan discreta que nadie se acuerda de ella, ni yo mismo.

No era el único. De hecho la mayoría, en el pueblo y en el barrio éramos lo que se conoce como "el montón", lo que en sí mismo no era negativo, ya que el anonimato de la masa te quitaba mucha presión para todo aquello que eran "las cosas" del barrio o del pueblo. Eso sí, era necesario no asumir como un fracaso no ser de los "elegidos" o "llamados" a destacar.

En el pueblo una de sus cosas era el concurso anual de calabazas. Lo que empezó de una manera difusa, casi como una broma, ahora era una especie de hilo conductor de la vida local durante todo el año. De las primeras calabazas plantadas para darles una finalidad comestible se había pasado a unas calabazas majestuosas, enormes, descomunales, con nombre propio, y que eran transportadas con sumo cuidado con enormes gruas hasta el lugar de exhibición para el concurso anual.

Durante el año las calabazas eran mimadas y protegidas con dedicación filial y secretismo. Nadie quería quedar en evidencia o alertar los rivales sobre si su calabaza progresaba adecuadamente e iba ganando peso exponencialmente o había problemas.

Ahora somos el pueblo del mundo que más calabazas gigantes produce.

En el barrio tal vez una de "las cosas" que más configuraba una manera de ser y una jerarquía social era el concurso anual de paellas. Tuvo su origen en dos familias de procendias territoriales dispares, cada una de las cuales llegó al barrio con su propia cultura de paella. Entre las dos familias se menospreciaba y combatía la receta de la otra, lo que derivó en un conflicto que implicó a las respectivas calles donde vivían en un posicionamiento que se trasladaba generacionalmente, desde el colegio.

Eso fué así hasta que un día el mosén de la parroquia, temiendo por el cariz que estaba tomando la rivalidad paellera, propuso hacer un concurso, con un jurado de expertos y otro popular. La cosa no acabó bien, porque los dos bandos se acusaron mútuamente de influenciar ilegítimamente en el jurado de expertos, hasta tal punto que estos, temiendo por su integridad, se largaron sin emitir veredicto alguno.

Pero pasó una cosa maravillosa: todos los vecinos que se acercaron a probar las paellas coincidieron que las dos estaban muy buenas y que el día había sido fenomenal. Y salomónicamente se zanjó la rivalidad y se originó este concurso anual que se vive con tanta pasión. Al año siguiente el concurso se liberalizó, participaron más paellas y familias, y ahora mismo ya son cerca de un centenar los concursantes.

Julito, como le llamaba únicamente su madre, provenía de una de las familias del barrio que más cucharas de madera había ganado, y estaba llamado a ser una de las grandes estrellas paelleras del barrio, con mucha proyección.

A parte de los concursos ganados por la familia, la madre de Julito contribuía decisivamente a engrandecer la fama de su hijo. En la panadería, en el parque, en la puerta del colegio, a la mínima ocasión, sentenciaba "mi Julito tal" o "mi Julito cual". Y explicaba con orgullo como Julito ya cortaba precozmente ajos y picaba tomate.

Pero donde Julito, "Tote" para el resto del barrio, excelía era en el manejo de la sal. "Julito, sala", le decía su madre, y Julito cogía el salero, desde bien crío, y salaba. "Julito, prueba a ver como está de sal", y Julito cogía su cuchara y ante la mirada atenta de la concurrencia recogía unos granos de arroz y un poco del caldo, lo movía elípticamente para quitarle el ardor y se acercaba la cuchara a la boca para ir sorbiendo poco a poco.

A medida que Julito fué creciendo tomó conciencia de la expectación que ese momento levantaba entre todos los que le observaban, y fué tetralizándolo. Julito, o Tote, realizaba la prueba con una característica inclinación hacia delante de su cabeza y torso, como si quisiera acercarse a algun sitio al que no pudiera llegar, y administraba muy bien los sorbos, las pausas, los silencios, los sonidos guturales al tragar, etc.

El zénit del ceremonial llegaba cuando se erguía, levantaba ligeramente la mirada por encima de las cabezas de los que le rodeaban, cerraba unos instantes los ojos, y finalmente emitía su veredicto.

Un "está en su punto" siempre iba seguido de una sonora ovación. Pero también era asumido como parte de su sabiduría si ordenaba rectificar de sal. Y siempre, siempre, las paellas de Julito eran las que todo el mundo encontraba más al punto de sal.

La fama de Julito trascendió las fronteras del barrio. "Ese Tote, que se va a comer el mundo", le decían los chavales cuando se rumoreó que el propietario de un restaurante de toda la vida de la ciudad había ido a hablar con la mamá de Julito para incorporarlo a su equipo. Julito ya había hecho los 19 años, pero a parte de su jerarquía paellera, en el resto de su vida continuaba siendo ese pasmao caprichoso, repelente y resabiado que le había originado el mote de "Tote", desde que en el parvulario le empezaron a llamar "Tontote". Cosas de críos.

Y sí, un día Tote se incorporó a ese restaurante del centro de la ciudad, precedido por su fama. Al prinicipio la apuesta del restaurador por Tote fué un éxito. "le da el punto de sal a la paella como nadie" fué un latiguillo que la clientela pregonaba a los cuatro vientos de sus amistades. De manera que había que reservar con meses para gozar de ese punto de sal del que todo el mundo hablaba.

Pero ahí dentro, enmedio del éxito y la fama de Julito, seguía habitando, como oculto, el espíritu indómito del Tote de toda la vida.

Un día una mesa le comentó al jefe de sala que el arroz estaba salado, que no se podía comer. El jefe de sala se quedó atónito, y les dijo que eso no era posible. Insistieron tanto que al final no tuvo más remedio que probarlo, y ante un asombro rozando la conmoción dió la razón a los clientes. Y retiró la paella.

Cuando Tote vió volver aquella paella a la cocina perdió el sentido. "Qué ha pasado, qué ha pasado" gritaba. El maïtre balbuceó "esta salada", ante lo cual, efectivamente, la ira de Tote se multiplicó. "Qué coño va a estar salada!!!!". Y cogió por el cuello al maitre interrogándolo "qué mesa ha sido, qué mesa ha sido", hasta que éste, medio ahogado, balbuceó "la 12"

Tote irrumpió en la sala lanzado directamente hacia la mesa 12. Las dos parejas de la mesa se quedaron paralizadas ante su presencia intimidatoria, y se hizo un silencio denso, impenetrable. Tote miraba uno a uno a los cuatro comensales. Y bajó el tono de su voz "no tienen ni puta idea de lo que es el punto de sal de una paella". En todo el restaurante nadie movía ni un músculo.

Tote se sentía el puto amo, en ese momento. "como se atreven a decir que mi paella está salada? Ustedes son unos idiotas". Y fué ahí, cuando alargaba teatralmente la S de "idiotassss", que de otra mesa otro cliente dijo "nuestro arroz también está salado". Y como un resorte, también las otras mesas "y el nuestro" "y el mío" "incomestible".

Tote miraba de una mesa a otra. Sus ojos escupían odio y se abalanzaba sobre todas ellas recriminándoles "son unos idiotas!", "no tienen ni puta idea de lo que es salar una paella", "dicen todo esto porque se creen que en mi barrio no tenemos derecho a sazonar bien las paellas", "no voy a permitir que se metan con mi barrio", "como pueden ser tan miserables de pensar que en mi barrio no tenemos derecho como el que más a hacer paellas".

"yo no sé cuál es su barrio, solamente he dicho que la paella está salada", se atrevió a decirle un chaval cuando Tote se cogió con firmeza a su mesa y les miraba a él y a su pareja con la boca entreabierta y crujiendo los dientes.

Entonces Tote se arrancó el delantal, el gorro blanco y los tiró con furia al suelo. "Que no saben cuál es mi barrio!!!" "Tantos años haciendo un concurso de paellas y con una asociación paellera que lleva años luchando por poner a todas las calles nombres de paellas y ahora me insultan diciendo que no saben cuál es mi barrio. Estoy harto de que se metan con mi barrio. Harto."

Y se fué. Y eso casi que es todo.

Solamente añadir que cuando en el barrio se supo lo que había pasado volvió a ser, para todo el mundo, el "Tontote" de siempre, ni tan siquiera la misericordia respetuosa de cuando abreviavan "Tote".

Desde aquel entonces Tote se pasa las horas en la confluencia de las calles "Paella marinera" con "Paella mixta", explicando a cualquiera que pilla desprevenido como fué de importante para el barrio cambiar los nombres de esas calles, después de muchos años de compromiso y lucha. "Hemos coseguido ser el primer barrio con un nomenclator que reconozca todo lo que el barrio y su gente han hecho por la paella."

DONEC PERFICIAM

LO RIU ÉS VIDA! (malalt d'amor pel meu país)

Mira que he anat a manifestacions a la meva vida. A Barcelona, a València, a Perpinyà, a Bilbao, fins i tot a Brussel·les. Mira que he anat a desplaçaments futboleros, incloses totes les finals de Champions que ha jugat el Barça. Mira que he fet coses diverses en tots aquests anys...

Però pocs dies he arribat a casa amb aquesta brutal satisfacció i orgull pel que avui hem viscut a Amposta, per la manifestació convocada per la Plataforma en Defensa de l'Ebre contra el nou pla hidrològic de l'estat espanyol, que és l'amenaça més salvatge contra les Terres de l'Ebre que mai hi haurà hagut ni hi haurà. Una amenaça contra el riu, contra el Delta, contra la natura, contra una societat, el seu estil de vida, la seva cultura i la seva pròpia identitat.

Avui, més de 50.000 persones hem omplert els carrers d'Amposta per cridar ben fort LO RIU ÉS VIDA.

La lluita contra el primer intent de l'estat espanyol d'espoliar l'Ebre, de saquejar el riu... va configurar per primera vegada les Terres de l'Ebre com a subjecte polític. Fins aleshores havíem estat unes comarques amb una arrel històrica i cultural comuna, però sense un sentiment col·lectiu de la pròpia identitat com el que llavors es va adquirir.

Des d'aquella lluita les Terres de l'Ebre han crescut com una realitat amb una forta personalitat pròpia i amb uns llaços creixents entre totes les comarques que en formen part. I aquella lluita va permetre, a més, posar en valor, l'enorme patrimoni natural, cultural, històric, i humà d'una zona caracteritzada pel seu oblit, pel seu abandó, per una acusada i trista perifèria en relació a la resta del país, a la resta de Catalunya.

Les Terres de l'Ebre i tot el que són i en forma part han estat la gran descoberta de la resta del país tots aquests anys. El Delta, els Ports, l'Ebre, la seva història -especialment tot el que té a veure amb la Batalla de l'Ebre--, els seus vins, la seva gastronomia, les seves festes, la seva música...

Si tot això va passar llavors, avui tot el país s'ha bolcat en suport de la gent de l'Ebre, de les Terres de l'Ebre, de lo riu, del Delta.

Una riuada de solidaritat ha recorregut el nostre país des dels Pirineus fins a les Terres de l'Ebre, i avui es manifestava a Amposta.

50.000 persones, 50.000 accents, 50.000 procedències, 50.000 afectes. 50.000 compromisos. 50.000 il·lusions. Avui les Terres de l'Ebre han vertebrat el país. I la gegantina onada blava i d'estelades explicava fins a quin punt avui el nostre país i el nostre futur es teixeixen sobre el full de ruta del procés.

El país que sent, el país que somnia, el país que lluita, el país que desitja, el país que creu, el país que vol ser, el país que assumeix, el país que hi és, el país que sap només ens tenim a nosaltres i que tot el que ens passa ens afecta a tots i ens fa solidaris amb tots... aquest país, tots aquests països en un és, avui més que mai, la independència.

Les estelades avui eren aquesta força espectacular, aquesta columna vertebral del país disposada a fer el que calgui per tenir un futur. Avui aquest futur es deia Ebre, era LO RIU ÉS VIDA. I avui això era Amposta i les més de 50.000 persones que omplíem els seus carrers.

Enmig de tot això les banderes republicanes dels 20 podemitos semblaven tan marcianes com els 4 tarats amb banderes soviètiques i retrats de Lenin i Stalin que estaven en una cantonada d'Amposta, allà, sols, al marge de tot, sense que ningú, ni tan sols ells mateixos tinguessin clar de quina fosca perversió havien sortit.

Però també produïen una imatge similar els que s'esforçaven per aguantar la pancarta del PSC. Semblava més que acompanyessin un dol que no pas que estiguessin dins de tot allò que s'esdevenia al seu voltant. Estaven totalment desconnectats de tot.

On miraves, gent amb estelades. On miraves, el futur tenia nom d'independència. On miraves aquesta enorme força tenia ulls blaus, com el cel d'avui després de la ventada, com la mar, com lo riu. Estels d'independència i blaus d'aigua i cel arrelats a la terra i a totes les nostres lluites per un país digne i per un futur per a tots.

Avui 50.000 compromisos arribats de tot el país. Perquè el compromís és l'únic que sabem ens permet conjugar els verbs del que som en futur.

El compromís és un somriure al vent. El compromís és una abraçada. El compromís és un ser-hi. El compromís és amor. El compromís que vivim és donar sense esperar rebre res a canvi que no sigui fer realitat la nostra voluntat de ser.

Som, encara, perquè aquesta esperança és viva en tots i cadascun de nosaltres, i perquè tothom des d'on pot i com pot, la transformem en compromís en tot el que toquem o fem. I aquest compromís, que avui ha omplert els carrers d'Amposta, és l'únic que ens permetrà tenir un futur demà, fer-lo realitat.

LO RIU ÉS VIDA

DONEC PERFICIAM

D'Alfonso XIII i Primo de Rivera a Felipe VI i l'Audiència Nacional: L'ESPANYA DE SEMPRE

14 de juny del 1925, el FC Barcelona jugava, a l'antic camp de Les Corts, un partit amistós amb el Júpiter, en un partit d'homenatge a l'Orfeó Català.

Milers de persones omplien les grades del camp del Barça, llavors ja "més que un club", llavors ja un club connectat amb els sentiments d'un poble, les seves aspiracions i els seus anhels de llibertat. Quan una banda de la Royal Navy interpretà la "Marcha Real", és a dir, l'himne "nacional" espanyol, la multitud va esclatar en una monumental xiulada. Que va contrastar amb la sonora ovació al God Save the Queen.

El llavors Gobernador Civil, de cognoms de gran pedigrí democràtic, Milans del Bosch, va muntar en còlera, va imposar una sanció de 6 mesos de tancament del Camp, multa, i "convidar" els directius del FC Barcelona a plegar. Gamper es va haver d'exiliar.

30 de maig 2015, final Copa del Rei al Camp Nou, entre el FC Barcelona i l'Athlètic de Bilbao. Abans de disputar el partit, sona l'himne espanyol, i una monumental xiulada el fa inaudible, l'ofega.

Des d'aquell dia, tot l'aparell de l'estat espanyol, en una delirant cacera, es va posar a perseguir la xiulada. La demencial persecució avui ha batut tot l'imaginable quan l'Audiència Nacional, sí, l'hereva del Tribunal de Orden Público franquista, un tribunal d'excepció, vinculat a greus delictes com terrorisme o narcotràfic, ha decidit jutjar la xiulada a l'himne, tractar-la com un gravíssim delicte penal.

Aquesta demència democràtica i judicial se suma a les sancions ja acumulades imposades per la "justícia esportiva".

90 anys després, la reiteració de la situació és molt significativa. D'una banda, per a tots aquests imbècils que diuen que l'independentisme és un "muntatge" d'ara, evidencia que és un sentiment molt i molt arrelat a la societat catalana, i que perviu en el temps i per damunt dels diferents règims.

Però, per d'altra, posa de total manifest quina és la veritable naturalesa de l'Estat Espanyol. És igual la forma que adopti, la seva naturalesa autoritària s'imposa sempre.

És igual que el 1925 fos una monarquia, la d'Alfons XII, suportada per la dictadura del General Primo de Rivera.

És igual que el 2015 fos una monarquia, la de Felipe VI, suportada per un presumpta democràcia constitucional.

La naturalesa autoritària de l'estat, s'imposa amb independència de quin sigui el règim amb què es vesteixi. Es persegueix el mateix, i es busca castigar-lo sempre, és a dir, qualsevol manifestació d'aspiració de llibertat de Catalunya. El 1925 el règim ho va castigar via les sancions governatives, i els generals al mando (Primo de Rivera i Milans del Bosch). El 2015 el règim ho castiga via un tribunal d'excepció, l'Audiència Nacional, amb un fiscal que obeeix ordres del Gobierno de España i via la denúncia presentada per un "sindicat" ultradretà, franquista, com és Manos Limpias.

Si a l'estat espanyol hi ha algun demòcrata, a banda del professor Cotarelo, avui haurien d'estar morts de vergonya.

I si a Catalunya encara hi ha algú que es pensi que l'estat espanyol canviarà la seva naturalesa autoritària, ja seria hora que anés reconeixent la realitat, aquesta miserable realitat autoritària.

Ho vaig escriure fa uns mesos. L'única esperança que poden tenir els demòcrates espanyols, si n'hi ha, és que triomfi el procés independentista català. És l'únic que pot col·lapsar un estat l'arrel autoritària del qual perviu sigui quin sigui el règim formal que l'empari.

La notícia de l'Audiència Nacional perseguint uns xiulets és un escàndol monumental, insòlit, antidemocràtic, carpetovetònic, protofeixista, essencialista, un espectacle del pitjor nacionalisme possible.

Però aquesta notícia s'emmarca en una setmana en la que s'ha posat en l'ull de mira judicial a l'Assemblea Nacional Catalana, a l'Associació de Municipis per la Independència, al sr. Francesc Homs, a diversos ajuntaments catalans, etc.

La involució autoritària de la ja precària democràcia espanyola és esgarrifosa.

Fa centenars d'anys que es pensen que reprimint, negant, empresonant, afusellant, prohibint, etc. podran amb nosaltres, podran acabar amb el poble català, podran acabar amb un sentiment, podran acabar amb una voluntat política col·lectiva, podran impedir que pensem en llibertat i aspirem a la llibertat.

Aquell juny del 1925 els catalans que al camp de Les Corts xiulaven l'himne espanyol, en plena dictadura, sabien el que feien, sabien perquè ho feien, sabien el que representava. Com ho sabíem els qui ho vam fer aquest maig del 2015. Com ho hem fet sempre que tenim ocasió. És una reacció individual que assoleix una dimensió col·lectiva davant el que considerem un himne que representa tota la repressió que pateix i ha patit el nostre poble.

Des que al 1987 em vaig fer soci del Barça he anat a totes menys una les finals de Copa que hem jugat. I ABSOLUTAMENT EN TOTES hem xiulat l'himne espanyol. EN TOTES.

No és que ara l'independentisme sigui més fort del que ho era abans, i per això xiulem. Ho vam fer a la final de la temporada 1987-1988, 1989-1990, 1996-1997, 1997-1998, 2008-2009, 2011-2012 i 2014-2015. Ho hem fet a Saragossa, a València, al Bernabeu, al Calderon. Allà on hem jugat i algú ens ha imposat aquest himne que representa tot el patiment del nostre poble, l'hem xiulat.

I ho tornarem a fer. Ja poden fer contra nosaltres el que vulguin, que mentre hi hagi un de nosaltres viu i al camp, ho farem.

Que tanquin al Barça, que li prohibeixin jugar competecions, que no ens donin entrades, que ens detinguin a tots, que ens confinin, els dies de final, en un estadi, rotllo xilè, perquè no hi puguem anar. Perquè mentre el Barça jugui i un de nosaltres pugui, xiularem, ni que sigui l'últim que fem, però no deixarem d'expressar el que som i sentim. No deixarem ens anul·lin. No ens rendirem.

Ens podreu reprimir molt. Ho heu fet sempre. Ens podreu jutjar, ens podreu multar, ens podreu sancionar, ens podreu empresonar, ens podreu matar, ens podreu afusellar (pràctica que segueixen a èpoques, i de la que p.ex. en fou víctima el mateix president del Barça, Josep Sunyol). Però nosaltres seguirem fidels als nostres valors. Tots i cadascú de nosaltres formem part d'aquesta llarga cadena de la història que ens ha transferit un llegat i un compromís, que exercim i que nosaltres, a la seva vegada, transferirem als que vinguin darrere.

Al 1925 n'eren uns. Al 2015 n'érem uns altres. I, fins que siguem independents, sempre hi haurà algú altre que prengui aquest relleu. De la mateixa manera que sabem que davant nostre sempre tindrem un estat autoritari tot ell dissenyat i orientat a acabar amb qualsevol rastre de catalanitat, sigui la llengua, sigui el sentiment col·lectiu, sigui la voluntat de ser.

XIULEM I XIULAREM

DONEC PERFICIAM

El procés ens roba, la terra és plana, las familias se dividen i España es la Nación más antigua del mundo

Des que el procés independentista va esdevenir el projecte de la majoria social de la societat catalana han passat moltes coses. I en molt poc temps.

Una de les coses que els llibres d'història estudiaran és la degradació política, moral i ètica de l'unionisme, que s'ha produït en paral·lel a la guerra bruta de l'Estat espanyol i de l'establishment contra el procés, només superada per la guerra bruta d'alguns estats durant el s. XX contra organitzacions terroristes (recordo que el procés català és exemplarment cívic, pacífic i democràtic, i no és que no hagi tirat una bala, és que ni tan sols ha tirat un paper al terra).

L'unionisme hauria pogut tenir un projecte polític defensable a Catalunya. De fet jo m'esperava -i m'hagués agradat (per poder debatre argumentadament i democràticament amb algú)- que hi fos. Però no. Des de bon principi hi van renunciar.

El que vol la majoria de la societat catalana no pot ser perquè ells diuen que no pot ser. I punt. Final de l'argumentari unionista.

A partir d'aquí, situat en en aquest punt d'indubtable consistència i qualitat democràtica quin és la posició inicial i final de l'unionisme, la resta de coses són accessòries, irrellevants, prescindibles.   I la primera cosa de la que van prescindir va ser de la veritat. Amb la seguretat que els ha donat sempre tenir tot un estat, tot l'establishment i la pràctica totalitat de mitjans de comunicació de masses al seu servil servei, s'han llençat a un delirant espectacle de soflames totalment falses, de mentides i de manipulacions sense precedents.

El que han dit i fet donaria per omplir molts llibres. Avui no és l'objectiu d'aquest escrit repassar tot aquest deliri.

Però no podia deixar de fer una reflexió arran de la convocatòria unionista de diumenge a BCN. Segons la GU han aplegat 3.500 persones a la Plaça Sant Jaume. Des del 2012 i davant les massives mobilitzacions de l'independentisme català cada Onze (a BCN, la Via Catalana, la V baixa, la Meridiana) que han aplegat MILIONS de persones, l'independentisme sempre ha tingut la mateixa resposta: sí que hi ha anat gent, però som molts més els que ens hem quedat a casa, per tant, hi ha una Catalunya real, hi ha una Catalunya silenciosa, que supera la Catalunya independentista, que supera els mobilitzats. Així, si els indys som 2 milions al carrer, vol dir que hi hauria 5,5 milions que no estan amb la indy. Tema sanjat. Fin de tota valoració sobre que 2 milions de persones protagonitzin les mobilitzacions més massives i exemplarment cíviques de tota Europa en molt i molt de temps, per no dir en la història.

Si avui tinguéssim la pocavergonya de l'unionisme podríem estar tots de festa, perquè si a 7.508.106 que segons dades oficials d'IDESCAT és la població de Catalunya hi restem aquests 3.500 resulta que els no unionistes som 7.504.606.

Si apliquéssim la reductio ad absurdum unionista avui els indepes ho hauríem petat, i convertits en majoria silenciosa, la nostra mobilització hauria deixat en menys que res els unionistes. Ells ho fan, impunement, i amb posat seriós. Però la seva pocavergonya queda en evidència quan els hi posem un mirall al davant de la seva impostura, mentida i manipulació.

Una mentida i una manipulació que apliquen de manera permanent i en tots els àmbits. I que únicament poden fer per aquesta guerra bruta de la tot poderosa brunete mediàtica, que és la pràctica totalitat de mitjans de comunicació de masses.

Així, no passa res perquè un Presidente del Gobierno de España, ni que sigui Rajoy, digui "España es la nación más antigua de Europa". Una rucada de proporcions siderals, sense cap fonament, sense res que no sigui que una mentida així convertida en soflama per tots els mitjans de comunicació alguns se l'acabin creient.

I ja no és una rucada, perquè és una manipulació fastigosa, per falsa i perquè intenten imposar un relat miserable de la societat catalana, tenim una de les estrelles d'aquestes soflames: "el procés independentista està fracturant la societat catalana, dividint les famílies i provocant violència"

S'ha de ser una autèntica rata per dir aquestes coses. El moviment indy és exemplarment democràtic, pacífic i cívic. Però ells s'esforcen tan com poden perquè no ho sigui, i com que no ho han aconseguit, menteixen sobre la realitat, sobre el que és i passa, i ens converteixen en això, en violents, segregadors, fanàtics divisors i intolerants. Que això no tingui ni un mil·límetre, ni un àtom, de realitat és igual. Els altaveus mediàtics ho esbombem i a veure si cola. L'última salvatjada, a càrrec d'aquest desquiciat del Girauta, que en un tuit ha dit això:
Concluyo: para que @CatalunyaRadio te respete en una entrevista hay que haberle pegado a alguien una bomba en el pecho por la independencia.

REPUGNANT, MISERABLE... I així absolutament amb tot. Una mentida rere l'altra. Una manipulació rere l'altra. Impunement. Sense cap vergonya. Sense cap decència. Des d'una immoralitat repugnant.

Avui la convocatòria de Societat Civil Catalana, que ha aplegat 3.500 persones i n'ha deixat set milions i mig en contra, tenia com a lema "El procés ens roba".

El lema manllevava l'expressió "Espanya ens roba" amb la que en algun cop s'havia volgut evidenciar l'espoli fiscal que pateix Catalunya, que patim tots els catalans. Una expressió que només uns pocs han fet servir perquè tots tenim clar que no és Espanya ni els espanyols, sinó l'Estat espanyol qui ho fa.

Hi ha una mena de consciència plena entre l'unionisme que no l'alimenten ni arguments, ni propostes, ni l'importa la veritat, ni res que no sigui una cosa: tot es basa en un argument tan eficaç com indestructible: "tu eres español, pues qué coño te importa todo lo demás? Obedece, vota, calla y no preguntes".

Així les coses, per què cal justificar ni explicar, ni defensar-se davant la qüestió de l'espoli fiscal català? Es diu que no és cert, i tema tancat. I si segueix viu el tema es diu que no només no hi ha espoli fiscal, sinó que el problema dels catalans és que el "procés" és un consumidor de recursos tan excepcional que és el que està provocant la crisi, les retallades i que no plogui des de fa tants dies.

Fixem-nos en la perversitat a la que ha arribat l'unionisme i la immoralitat amb la que actua sobre els ciutadans de Catalunya que se'ls creuen.

L'espoli fiscal a Catalunya, és a dir, a tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya, és, de mitjana, de 16 mil milions d'euros anuals, el 8 del nostre PIB. Com va dir Xavier Sala Martín, un dels nostres economistes més prestigiats a nivell internacional, hi ha dues constants a l'univers: la velocitat de la llum i l'espoli fiscal català, que sempre és del 8%. No importa qui governi, no importa què es pacti, no importa quin sigui el model de finançament... l'estat espanyol, d'una manera o una altra, sempre acaba espoliant el 8% del PIB català, és a dir, saquejant el 8% de tota la riquesa que entre tots els catalans generem amb el nostre treball.

16 mil milions d'euros anuals. Vosaltres sabeu què és això? Vosaltres sabeu tot el que es podria fer, totes les polítiques que es podrien finançar, el país que tindríem, amb aquests 16 mil milions d'euros anuals, que es correspondrien a uns 3.000 euros per cada ciutadà de Catalunya????

I encara més, no és únicament que aquests 16 mil milions se'n vagin i no tornin mai més, la cosa s'agreuja perquè l'Estat espanyol totes les seves decisions des de fa molts anys estan estratègicament orientades a l'empobriment de Catalunya, a dificultar la creació de nova riquesa. El corredor mediterrani és l'exemple paradigmàtic d'això. Però hi ha coses més petites. Fa molt poc el Port de Tarragona va perdre una inversió multimilionària, que hauria creat milers de llocs de treball, perquè el govern espanyol simplement no ha volgut connectar ferroviàriament el port com calia. Una inversió que no arribava als 200M€ i que ha costat milers de milions d'euros. I així una darrere l'altra.

Davant això què fa l'unionisme. Diu "no". I diu que l'únic problema és que la Generalitat es gasta el que té en el procés. "El procés ens roba" La Generalitat no s'ha gastat RES en el procés. Si ho hagués fet, tal i com s'està controlant, fiscalitzant i auditant la despesa de la Generalitat, qualsevol despesa que hagués pogut ser imputada al procés s'hauria denunciat amb gran profusió de titulars, obrint tots el noticiaris i omplint totes les tertúlies radiofòniques i televisives.

Si no ha passat és perquè no n'hi ha cap, d'aquestes despeses. Què "ens roba" el procés??? Res.

Excepte, és clar, que s'associï al procés totes les despeses derivades del fet d'existir i de respirar. Clar, si les polítiques de suport a la llengua catalana són "el procés", llavors sí hi ha despeses i el Govern està "robant". Perquè segons aquests cracks només la llengua castellana pot ser receptora d'ajuts, malgrat la parlin centenars de milions de persones i sigui l'oficial a desenes de països. El castellà sí requereix tota l'ajuda que se li pugui prestar i que li presta, abundantment, el Gobierno de España. Però el català, que només parlem uns pocs milions de persones en aquest petit racó del planeta, el català perquè collons mereix ser ajudat? Això és una despesa que "roba".

O les delegacions del Govern que hi ha pel món. Són una pèrfida manifestació d'aquest lladronici. Que hagin format part de manera decisiva de l'estratègia d'internacionalització de l'economia catalana, que ens ha portat a ser una de les regions europees amb major creixement de l'exportació i de la inversió estrangera, això res. Catalunya simplement no n'ha de tenir. Porque nosotros decimos que no. Perquè això només ho pot fer l'Estat espanyol, i si ho fem nosaltres, ja és que "el procés ens roba". Quan després resulta que el PP i C's pacten a Andalusia obrir més de 50 delegacions de la Junta de Andalucía per tot el món, llavors "si eso ya tal". I surt aquesta senyora sempre tan irritada, la Arrimadas, i diu que no és el mateix, perquè nosaltres, com ja tenim molta exportació, no cal que mantinguem aquestes delegacions. Un aplaus molt i molt fort. Quina crack. No sé si ens morim més o menys que altres comunitats de l'estat, espero que no morim "menys" que els altres, perquè aquesta dona pel mateix motiu podria reclamar tancar hospitals i acomiadar metges "perquè com tenim més bona salut, no cal invertir tant". O que no demani tancar empreses perquè tenim "menys atur que altres". O que no demani tancar centres de recerca perquè Catalunya "ja té molta recerca i altres no". Quina crack, tu.

Per a l'unionisme el problema és que els catalans sobrem. La reductio ad absurdum que ha fet l'unionisme del procés és que els problemes són que hi ha una Generalitat, que hi ha autonomia, que tenim una llengua pròpia i que tenim la funesta mania de pensar i de voler decidir sobre allò que som, que volem fer i que es faci o deixi de fer al nostre país.

El problema català només s'arreglarà quan no hi hagin catalans, quan s'esborri del mapa de la història i del món els catalans, que siguem menys que una tribu perduda de l'Amazones, quan la llengua catalana esdevingui una llengua morta, i que les persones que quedin habitant aquest petit tros de terra en aquest racó del món hagin estat totes exitosament políticament lobotomitzades i siguin incapaces de pensar autònomament sobre la seva existència, i inhabilitades de tenir cap mena de relació social que pogués derivar en una opinió col·lectiva. Fins llavors tot el que fem serà un "el procés ens roba", ni que sigui exactament el mateix que fan tots els governs i totes les cultures i societats del món.

Haurien pogut posar com a lema "la terra és plana", i aquests 3.500 hi haurien anat igual, amb el mateix entusiasme, amb l'únic que els preocupa "yo soy español, español, español", i que encara existim com a societat, els catalans, perquè això és evident que és el fonament de tots els nostres mals.

PS: I si no és així, fem un cens dels qui creuen que "el procés ens roba" i dels qui creiem que patim un espoli fiscal del 8% del nostre PIB, demanem a l'ONU designi un comitè d'experts, que vinguin aquí, que s'estudiïn la situació i que facin un informe que acabi dient els euros que "ens roba el procés" i els euros "espoliats per l'estat". I la població censada es compromet a pagar a l'altra, anualment, la diferència. Si els experts conclouen que hi ha 10 mil milions d'euros de "el procés ens roba" i només 4 mil milions d'espoli, els que hem defensat l'existència de l'espoli compensem els altres per aquests 6 mil milions de diferència. Però si resulta que associat al "procés ens roba" només troben, posem per cas, 25 milions d'euros, i es confirmen els 16 mil milions d'euros anuals d'espoli, el diferencial del que impliquen, aquests 15.975 milions d'euros (sí, quinze mil noucents setanta cinc mil), ens els paguen els unionistes a nosaltres, amb el seu patrimoni. HAY HUEVOS?