El passat 23 de juliol hi va haver eleccions al congreso y senado d’EspaÑa. Com totes les eleccions, van ser importants, i van reflectir moltes coses. Des del punt de vista independentista van reflectir clarament el desgast del post 1-O i tota la situació política viscuda, de frustració, d’actituds partidistes incomprensibles, etc. Però també de falta de capacitat de resposta davant els nous escenaris polítics. Així, segons dedes d'un estudi publicat el passat dilluns 14 d'agost pel Punt Avui, a les que hi he afegit altres pròpies, aquest 23J 2023 l’independentisme perd 666.000 vots en relació a les darreres eleccions espanyoles, el 2019. I la pèrdua d’aquest vot i el seu destí retrata clarament aquest escenari polític en el que es mou l’independentisme. Un 54,2% del vot indepe perdut va anar a altres partits, fonamentalment al PSC i a Sumar. I un 45,8% va anar a l’abstenció.
Els partits independentistes (ERC, Junts i CUP) van conservar 954.311 vots, és a dir, el 57,7% dels vots del 2019.
Un 18,4% del vot indepe del 2019 (305.032) aquest 23J 2023 ha anat a l’abstenció.
Un 13% (216.081) ha anat al PSC i un 7,6% (125.141) a Sumar.
Així les coses tenim que el 23J 2023 va reflectir que, malgrat tot, els partits indepes retenien un important i majoritari percentatge de vot, de 6 de cada 10 votants, però que patia una significativa fuga, desgast electoral, en dues direccions oposades.
Per una banda la fuga majoritària ha estat cap a el que en podríem dir “vot útil” en clau espanyola per aturar la dreta i l’extrema-dreta de VOX. Això ha mobilitzat un 20,6% del vot indepe del 2019 cap a votar PSC o Sumar.
En tercer lloc de la fuga de vot tenim aquest 18,4% de vot indepe del 2019 que aquest 23J 2023 ha optat per l’abstenció per a castigar als partits independentistes, com a forma d’expressar, amb aquesta abstenció, el seu càstig als partits.
Si hem d’atendre als raonaments dels apòstols de l’abstenció independentista, l’independentisme, a Catalunya, seria, electoralment, el 7,9%. L’independentisme hauria passat de ser, a les eleccions del 2019, el 42,6% dels votants, a ser només aquest 7,9%, no contaminat, no pagueta, no cagat, pur, fiable, segur, que tot ho sap.
Però aquest fet, per a aquest independentisme és anecdòtic. És igual ser el 52% que el 42,6% o que el 7,9%, l’únic que val és aixecar la DUI i fer la independència. Cap problema. És així de senzill.
Un 20,6% del vot indepe del 2019 no ho veu tan clar com els nostres apòstols de l’abstenció i davant el panorama polític espanyol i la confusió que transmetien els partits indepes, han optat pel que ells consideraven el vot més útil per aturar el feixisme de VOX.
Després tenim la cosa dels qui fiquen tot el vot indepe en el mateix sac, sense diferències, perquè tots són iguals, quan tenim que ERC ha perdut 411.976 vot, la CUP 148.177 i Junts 137.591. Que Junts hagi perdut menys que la CUP és igual. Que ERC dobli en vots a tots els altres, també és igual. L’únic que val és que els partits només són paguetes i que per ser independents només cal aixecar la DUI i ja ho tindríem. I per a això el millor és abstenir-se i, en un futur, votar qualsevol altre.
Tornem al que deia al principi. La frustració post 1-0, la divisió política i partidista, que ha acabat en fractura, la incapacitat de compartir un diagnòstic sobre la situació i un mínim full de ruta compartit està portant una part de l’independentisme a un estat mental d’autèntica bogeria, d’absolut allunyament de la realitat. Aquest 7,9% de l’abstenció creu que amb això que han fet la independència està més a prop. Els hi és igual, ni tan sols ho considerent, que un percentatge molt més alt de vot indepe hagi optat per vot útil en clau espanyola. L’embogiment és tal que han perdut de vista que el fonament i l’única legitimació per a la nostra independència és ser majoria social i democràtica. Amb tot el que fan no paren de carregar-se aquesta majoria social i democràtica per la independència, però els hi és igual, això no afecta per a res la seva estratègia, que es basa en aixecar la DUI i ja ho tindríem.
Els partits indepes segueixen concentrant i sent el pal de paller de l’independentisme, però és evident també que han perdut capacitat de donar resposta als reptes polítics del nostre dia a dia, com evidencia aquesta enorme fuga de vot cap a opcions de “vot útil” contra VOX i el PP.
En aquest context avui, 17 d’agost del 2023, s’ha constituït el Congreso i s’ha escollit la presidència del Congreso. Els resultats electorals del 23J han portat a que el posicionament dels diputats de Junts fos determinant per a l’elecció de la candidata del PSOE o de la candidata del PP.
El que era evident és que els diputats de Junts serien els que escollirien la presidència, ja fos amb el seu vot a favor d’alguna de les candidates, ja fos amb la seva abstenció.
Després d’una dura, i alhora silenciosa, discretíssima negociació, Junts ha arribat a un pacte amb el PSOE per votar la seva candidata. L’única alternativa a això era que Junts fes presidenta del Congrés la candidata del PP amb la seva abstenció o vot nul.
Ahir el president Puigdemont va demanar fets, no paraules, en relació a qualsevol pacte, atès que els partits espanyols són especialistes en incomplir tot el pactat. Aquest matí a primera hora el ministre d’exteriors del Gobierno de EspaÑa entrava davant els organismes competents de la UE la petició perquè el català fos reconegut com a llengua oficial de la UE. Era un fet. I Junts ha votat a favor de la candidata del PSOE i així l’ha feta presidenta del congreso.
Junts podia haver optat per abstenir-se o votar nul, i fer així presidenta la candidata del PP, a canvi de res. Això sembla és el que demanava una part de l’independentisme, la de l’abstencionisme. Una altra part de l’independentisme a xarxes socials s’hi oposava, a tot això que ha fet Junts, perquè no ha aixecat la DUI, que ens hauria fet independents automàticament. D’altres també s’hi oposaven perquè a ells i elles els hi és igual el que sigui el català a la UE, ells i elles volen que el català sigui l’única llengua que hi hagi a Catalunya, i això no s’ha aconseguit, per tant no es podia votar a favor de la candidata del PSOE per fer-la presidenta, sinó que calia fer presidenta a la del PP amb l’abstenció o el vot nul.
És molt important tenir en compte que malgrat només s’escollia la presidència del congrés, i els acords als que s’han arribat no vinculen en cap cas l’elecció del President del Gobierno de EspaÑa, per a alguns, com l’ANC, que Junts i ERC hagin optat per fer presidenta la candidata del PSOE, després d’una negociació, i d’uns acords històrics assolits, és un emblanquiment de l’estat espanyol, és a dir, una traïció, de manera que segons ANC, Junts i ERC haurien d’haver optat per fer presidenta la candidata del PP, sense negociacions, amb la seva abstenció o vot nul.
Em costa d’entendre que per a la direcció de l'ANC un posicionament de Junts i ERC que faci presidenta la candidata del PSOE (amb un pacte avalat per fets) sigui emblanquinar l’estat, i un posicionament de Junts i ERC que faci presidenta la candidata del PP sigui el correcte.
Perquè recordem Junts i ERC només podien fer 2 coses:
- Fer presidenta una de les candidates amb el seu vot a favor
- Fer presidenta una altra de les candidates amb la seva abstenció o vot nul
Junts i ERC no podien desaparèixer del mapa, de manera que fessin el que fessin, escollirien una o una altra de les candidates.
El que demana l’ANC és que que els partits indepes desapareguin del mapa, i deixar tota la representació de l’electorat català en mans dels partits unionistes.
ANC critica que votar una candidata, després d’haver aconseguit entrar oficialment via estat espanyol, l’únic que pot fer-ho, la petició perquè el català sigui oficial a tota la UE, és emblanquinar l’estat. L’ANC pel que sembla, proposava, volia, que amb el seu posicionament (abstenció o vot nul), Junts i ERC haguessin fet presidenta la candidata del PP. Pel que sembla, per a l’ANC, que Junts i ERC haguessin fet presidenta la candidata del PP no blanquejava l’estat.
I pel que sembla també, tot i tractar-se només de l’elecció de la mesa del congreso, per a l’ANC era el moment de negociar-ho tot, perquè tot això de separar-ho de la investidura del president del Gobierno de EspaÑa no val la pena. Per a l’ANC l’únic vàlid és el bloqueig que faciliti l’accés al poder del PP i de Vox, la resta, seguint sent súbdits. Que en aquestes eleccions les opcions unionistes, que rebutgen la independència de Catalunya, hagin tingut el 69,62% dels vots, això no té cap importància.
Per a l’ANC, que en una negociació per a la mesa del congrés no s’hagi decidit i votat tot sobre la independència, és blanquejar l’estat. L’electorat català només en un 27% en aquestes eleccions ha votat opcions que contemplen la independència. Però per a l’ANC tot això és igual, irrellevant. Per a l’ANC només serveix el discurs que tots els que no són la quarta llista són uns paguetes, uns traïdors, i que amb la quarta llista ja ho tindríem. No importa els vots ni res. La quarta llista aixecarà la DUI sense problema i tot arreglat.
Tenim un problema molt seriós en l’actual independentisme, i és, com ja he denunciat altres vegades, la incapacitat d’interpretar, de llegir, els temps actuals, la realitat de la nostra societat, aquests dies. I tot això porta a una llunyania abismal en relació a les propostes més útils, des del punt de vista de la ciutadania, en relació als principals reptes que tenim al davant.
Només així s’explica que aquest 23J 2023 pràcticament un 50% dels votants hagin votat PSC i Sumar. És molt bèstia. Però també és el reflex dels elements que més han mobilitzat el vot a la nostra societat aquestes eleccions. L’independentisme pot fer el discurs de que és igual PSOE que Sumar que PP o que VOX. Però això només ho compra un molt petit percentatge de la societat i del votant indepe. La majoria de la societat i de l’independentisme han votat en clau aturar PP i VOX. Malgrat tot, cert. Però així ha estat.
L’independentisme corre un risc molt gran de desconnectar del gruix de la societat i així abocar-se a tornar a ser l’expressió minoritària que era als 90. No és només que les lectures sectàries com la de l’ANC ens hi empenyin, és que també el difícil posicionament post 1-O i aquesta incapacitat col·lectiva de llegir-nos i interpretar-nos com a societat, ens hi aboca.
Les darreres eleccions municipals van permetre, a Barcelona, visualitzar això que dic. Fa un any Junts estava a totes les enquestes municipals a Barcelona com una força política intranscendent, minoritària. Però la irrupció de Trias i el seu plantejament de ser vot útil per aturar la destrucció de Barcelona el va fer guanyar les eleccions. Però el R78 evidentment no volia perdre Barcelona, i va forçar l’acord entre PSC, Comuns i PP. I amb els vots de PSC, Comuns i PP Collboni fou escollit alcalde de Barcelona.
Trias havia llegit bé la situació de la ciutat, i va guanyar, i va fer un pacte amb ERC, però la realitat política d’una barcelona en la que l’independentisme mai ha estat majoria absoluta, va permetre el R78 forçar els seus candidats i partits (PSC i Collboni, Comuns i Colau i PP i Cirera) a votar contra Trias, a votar Collboni.
L’independentisme ens podem quedar bramant contra aquest pacte imposat pel R78 als seus candidats, però aquí s’acabaria tot, en fer els ploramiques. L’independentisme s’hauria d’interrogar perquè mai no ha aconseguit la majoria absoluta a unes eleccions municipals a Barcelona, i ser conscient que sense això, mai no hi haurà un alcalde independentista. El Règim del 78 ha exhibit sense cap vergonya el seu poder a Barcelona, fa quatre anys fent alcaldessa Colau i els seus Comuns amb el suport de l’extremadreta racista de Valls i ara fent alcalde Collboni amb el suport de Colau i els seus Comuns i de Cirera i el PP.
A això hi hem d’afegir un altre repte, i és que Collboni el PSC estan demostrant gestionaran Barcelona lluny de la irracionalitat sectària de Colau i els comuns, que és el que els ha fet perdre les eleccions.
I així tornem a un altre punt clau per al nostre futur, la capacitat d’interpretar adequadament el nostre dia a dia i les prioritats de la gent. El 23J les prioritats de la gent eren aturar PP i VOX. A les municipals del maig a Barcelona les prioritats eren aturar la irracionalitat sectària de Colau i els seus Comuns.
Trias va recollir aquest vot, interpretant adequadament el moment polític i la situació de la ciutat. Però el pacte del R78 li va impedir ser investit alcalde, investint a Collboni. I la tornada del PSC a l’Ajuntament de Barcelona està tornant la racionalitat a les decisions. En aquestes poques setmanes que portem des que Collboni és alcalde i el PSC mana ja hi ha tres decisions de la seva gestió municipal que mereixen, sense problemes en reconèixer-ho així, el meu ple suport, el meu aplaudiment:
- Revertir el demencial urbanisme tàctic al carrer Pelai
- Situar la seguretat ciutadana i el compliment de les ordenances, com a objectiu estratègic, incloent-hi acabar amb la venda il·legal al carrer, el manterisme, etc
- Esborrar immediatament les pintades turismofòbiques i pro-immigració il·legal que els grups anti-sistema havien fet al barri de Gràcia al començament de la Festa Major
M’agradaria, voldria, que l’Ajuntament Collboni abordés amb idèntica determinació la revisió de les obres a Via Laietana i de la resta d’efectes calamitosos de l’urbanisme tàctic arreu de la ciutat, així com elements com les salvatjades de deixar sense zones de càrrega i descàrrega la ciutat, com la delirant distribució del trànsit a la Gran Via pel túnel de Glòries, que ha provocat el col·lapse absolut d’aquesta via, la revisió de la circulació en els carrers de la “superilla Eixample”, promoure un transport públic sostenible i eficaç, que vol dir revisar el decimonònic i irracional projecte del tramvia i apostar per la flexibilitat i eficàcia dels bus elèctric.
Què vull dir amb tot això? Que si Collboni, alcalde gràcies al R78, com abans ho fou Ada Colau, gestiona la ciutat des de la racionalitat i interpretant adequadament el que volen els ciutadans, a diferència de la irracionalitat sectària de Colau i els Comuns, Collboni pot tornar a obrir una nova etapa d’aclaparador domini polític a Barcelona. I l’independentisme mirant-s’ho sense entendre res i, el que és pitjor, sense entendre la gent, el gruix de la gent, dels nostres veïns.
Entrades
