Reivindicació del "tal i..." i dels origens en el camí a l'estat propi.

Aquí us deixo un “tal i com ja vaig dir”.  És un punt clau i és un punt sobre el que caldria que ningú frivolitzés el més mínim. El president va dir: “el castellà forma part del patrimoni de Catalunya”.

És una afirmació transcendental. Sovint l'independentisme ha tingut una temptació excloent en relació a la llengua castellana. La necessitat de recuperar la nostra llengua era tan evident que qualsevol competència semblava una amenaça. Això s'ha acabat. L'única amenaça possible per a la nostra llengua és no tenir al darrere un estat.

El castellà forma part del patrimoni de Catalunya. Això és així ara i és del tot transcendent el compromís del president Mas, que ha de ser el de tots, perquè continuï sent així en el futur estat català.

El meu punt de vista:

• el castellà forma part de Catalunya. És la llengua materna o paterna de més de la meitat de la nostra ciutadania. M'hi incloc. El meu pare, al cel sia, tenia el castellà com a llengua pròpia, i a casa ens vam criar parlant indistintament castellà i català. No hem tingut mai cap problema. Cap. I com jo, i com la meva família, centenars de milers de conciutadans. El castellà forma part de nosaltres i ho continuarà essent. Ho assumim sense cap mena d'inquietud ni de trasbals. Forma part de nosaltres, dels ciutadans de Catalunya, de la Nació Catalana i de l'Estat Català.
  
  
• El respecte i l'assumpció pel castellà, que hauríem de fer de manera espontània i natural, és a més a més una qüestió absolutament estratègica. Establir com ho va fer el MHP Mas que el castellà forma part del nostre patrimoni com a Nació té una dimensió estratègica absolutament clau, atès que desarticula qualsevol possibilitat de que l'unionisme pugui enarbolar una bandera tan sensible com aquesta a partir de la qual construir un discurs de dues comunitats, que seria letal per al nostre projecte i procés. 
  
  
• Finalment no tingueu cap dubte que el fet que el futur estat català tingui el català i el castellà com a llengües d'ús habitual i natural, i que amb el temps també aconseguim que ho sigui l'anglès... tot això ens donarà un enorme potencial econòmic. El nostre país és molt emprenedor i exportador. El nostre mercat és el món, i tenir el castellà i l'anglès ens obre les portes a 3/4 parts dels països.

Sí: el castellà forma part del patrimoni de Catalunya i del futur estat català perquè per a una enorme massa de nosaltres forma part de les llengües amb les que els nostres pares ens han criat, formen part del nostre patrimoni individual a través del qual construïm el col·lectiu. A més a més, amb l'assumpció natural i desacomplexada del castellà blindem el nostre projecte davant els intents mesquins que hi haurà de fer servir la llengua com a palanca per a provocar fractura social. No ho permetrem. Per convicció i perquè som massa intel·ligents com per permetre-ho. Mai.

Y ahora voy a acabar como nunca lo he hecho, en castellano. No por lo que explicaba antes. Simplemente porque si hay quien en estos dias está siguiendo lo que se publica en Catalunya sobre el proceso hacia el estado propio, quiero que entienda bien lo que somos y lo que pasa en este país. Y que no habrá ningún hijodeputa com el ex-presidente de la Junta de Extramadura que consiga dividirnos.

Mi padre llegó de Murcia a Catalunya en plenos 60's. Y se casó con mi madre. Cuando yo nací mis padres se fueron de maestros a Andalucía. Y yo me crié ahí hasta los 4 años, en Lora del Río (Sevilla). Mi abuela catalana (la iaia) se reía mucho de mi porque casi no sabía pronunciar la “s”, todo eran “z”. Volvieron a Catalunya y nacieron mis hermanos, y hasta ahora. Mi padre acabó dando las clases en catalán y, se consideraba catalán de adopción y derecho y lo daba todo por el catalán y por Catalunya. En pleno franquismo, pasó un par de noches en el calabozo de Vía Laietana porque otra maestra, catalana de origen, le denunció porque estaba difundiendo un manifiesto a favor de que en las escuelas de Cornellà de Llobregat (donde vivíamos entonces) se enseñase el catalán. De la mano de mi padre fuimos, con mi hermano mediano, por primera vez, un Onze de Setembre, al Fossar de les Moreres.

Y siempre, siempre, cada año hemos bajado a Murcia a ver a nuestra familia: abuelos (mientras vivían), tíos y tías y primos y primas. Son mi familia y siempre lo serán. Y compartimos alegrías y penas, porque nos queremos. Y nos respetamos.

Yo, desde que tengo uso de razón política, con 18 años, que he sido independentista y he luchado por Catalunya y sus derechos. Soy catalán y no reniego ni escondo para nada (todo lo contrario!) la herencia de mi padre ni los lazos que me unen a Murcia a través de mi familia. Y como yo, somos centenares de miles los hijos de padres que no nacieron en Catalunya y que estamos a favor de la independencia de Catalunya. Mi padre, si todavía viviese, también lo estaría, al igual que otros centenares de miles que, como él, vinieron a Catalunya buscando una vida mejor.

Escribo esto porque mi padre ya no está y no puede hacerlo. Si todavía estuviera aquí, con nosotros, sería el primero en alzar su voz de protesta ante la demencia de gentuza como este expresidente de la Junta de Extremadura, y ante la manipulación de los sentimientos que orquestan personajes como los de Ciudadanos o el PP.

No podreis nada contra nosotros. No teneis ni puta idea de lo que pensamos o sentimos centenares de miles de hijos de la immigración. Ni puta idea. Ni nosotros, que ya hemos nacido aquí y somos catalanes (nos expresemos habitualmente en catalán o en castellano), ni nuestros padres, no somos carne de cañón para vuestra nauseabunda demagogia. Somos un único pueblo, todos formamos parte de él y no conseguireis, para nada, que esto cambie.

Nunca, nunca, había tenido la más mínima necesidad de explicar todo esto. Nunca nadie me ha preguntado por mis orígenes o los de mis progenitores. Pero, para que no quede ninguna duda, si teneis la más mínima tentación de intentar dividirnos o clasificarnos, sepais que delante os vais a encontrar centenares de miles de testimonios como el mío que os van a dejar sin aliento, sin nada, desnudos ante vuestra maldad, mentiras y manipulación.

SOM UN POBLE!!! Som un ÚNIC poble! Amb diferents orígens, amb diferents circusmtàncies, amb diferents llengües d'ús. Però SOM UN POBLE! I no ens dividireu!

Va per tu, pare, ara sí! La independència!!!! I amb els convergents, com tu sempre m'havies dit que passaria, quan vaig començar a militar a La Crida i a ERC...

L'acceleració definitiva del procés cap a l'estat propi! DIES DE GLÒRIA!

Després de l'històric acord parlamentari reclamant la fi de l'espoli i un pacte fiscal amb Espanya amb les característiques del concert econòmic, vaig escriure que acabàvem d'entrar en una nova fase, la del principi del final en el camí cap a l'estat propi. Havíem arribat al final del principi i ens endinsàvem en el principi del final. També vaig dir que les coses anirien depressa, que aquesta fase no s'allargaria molt.

11 dies després de la històrica manifestació de l'Onze, que va aplegar més d'un milió i mig de persones omplint la ciutat de Barcelona sota un lema inequívoc -Llibertat! Catalunya nou estat d'Europa-, s'ha fet evident amb una força extraordinària que estem totalment immersos en aquesta fase final i que avancem a una velocitat inesperada.

La manifestació de l'Onze és històrica no només per la increïble quantitat de gent que va concentrar sota un lema tan clar com el de tenir un estat propi, sinó per algunes de les característiques i conseqüències que ha tingut. En voldria destacar algunes, perquè són de gran transcendència en el nostre procés:

1. L'acceleració del procés.
2. L'exemplaritat cívica
3. La internacionalització de la reivindicació catalana

1. L'acceleració del procés. Abans de la manifestació de l'Onze no hi havia ningú que pogués pensar que les coses es precipitarien i anirien tan ràpidament. L'enorme mobilització popular, combinat amb el ràpid i contundent posicionament del MHP de la Generalitat, Artur Mas, ha fet que les coses s'hagin precipitat d'una manera vertiginosa. Vull insistir que és la combinació de tots dos fets el que ha fet trencar les costures de l'espai-temps de la nostra reivindicació.

Què ha passat? Dues coses molt importants. La primera, que la gent ja no pot més. La crisi ha fet esclatar amb tota la seva cruesa els efectes tan i tan negatius de la dependència d'Espanya. D'uns anys ençà el sentiment favorable a la independència no ha deixat de créixer, fins a arribar a concentrar més del 50% de favorables segons les últimes enquestes. L'Onze, a més, es va demostrar no només que som molts, sinó que estem disposats a mobilitzar-nos, a moure'ns, a ser-hi. El clam del poble va ser inequívoc... i es va sentir amb total claredat arreu.

La segona qüestió és la rapidesa en la reacció del president Mas... i la seva contundència. L'endemà, a les 09:30 compareixia davant els mitjans de comunicació per a fer una declaració solemne, en la línia del que ja havia avançat els dies previs: “el vostre clam i el vostre anhel són els meus”. El president va recollir i va fer seu el clam del carrer i es va posar a gestionar-lo. Al llarg de la setmana el posicionament presidencial va anar tenint altres fites històriques, com la conferència a Madrid, on va mantenir el mateix discurs, que ja situava amb claredat l'estat propi com la reivindicació de Catalunya, expressada al carrer i assumida pel govern i el principal partit del país. Aquest posicionament presidencial es manté en totes les compareixences, i arriba al seu zènit en la compareixença posterior a la reunió amb el president del govern espanyol per a traslladar-li l'acord del Parlament. La negativa espanyola a tenir-lo en compte va tenir com a resposta la contundència: s'ha acabat la negociació amb Espanya, ho hem intentat, però no hi ha res a fer, i davant aquesta situació, Catalunya té una obligació, la de fer el seu propi camí per a garantir el nostre futur.

El discurs que va fer el president Mas no va ser un discurs adreçat únicament als convençuts: va ser un discurs que també va tenir molt en compte els no-convençuts. Des d'aquest punt de vista la contundència pedagògica amb la que va acompanyar les seves reflexions va ser molt i molt encertada. El nostre futur no ens el juguem únicament amb la mobilització dels convençuts, per més que ja formem una majoria social prou important. Ens el juguem, sobretot, amb els no convençuts. I això de vegades sembla que no s'entengui per alguns...

Hi ha una altra reflexió necessària per a entendre que les coses hagin anat tan ràpid: s'estava preparat per a aquest escenari. Des d'aquest bloc ja fa temps que vinc explicant, per a qui vulgui entendre-ho, que CiU i el govern de la Generalitat, amb el seu president al capdavant, tenen una estratègia i que aquesta estratègia estava incidint en la realitat del país.

Per això la reacció presidencial és tan ràpida i tan desacomplexada, contundent. És més que evident que si l'estat propi no hagués format part de l'estratègia convergent, aquesta reacció no s'hauria pogut produir. O, per a interioritzar-la, hagués calgut més temps. L'estat propi era i és el gran objectiu de l'estratègia convergent. L'acceleració de les coses i la negativa de Madrid a negociar el pacte fiscal el que ha fet és que tot hagi passat molt més ràpid del que estava previst, de com es pensava que anirien les coses. La virtut del governant és la capacitat que tingui de fer front als reptes al ritme amb què s'esdevingui la realitat i que aquesta realitat permeti.

Gestionar el tempo és, com també havia dit, clau. No hi ha cap dubte de la capacitat del president per a gestionar aquest nou calendari que implica el desbordant suport popular a l'estat propi. Ara té pel davant el repte de gestionar el tempo i les passes i fases cap a l'estat propi. Aquesta setmana, amb el debat de política general, tindrem noves claus sobre aquestes fases, que sense cap mena de dubte només pot començar amb unes eleccions, on caldrà que els partits que tinguin l'estat propi com a fita configurin una àmplia majoria parlamentària.

I encara més sobre això del tempo i la rapidesa presidencial i convergent en l'adaptació a la nova realitat. Aquesta estratègia, per més que alguns no l'hagin volgut veure i l'hagin combatut i menyspreuat d'una manera salvatge, arrenca de la conferència d'en Mas, no sé si era l'any 2008 o 2009, quan va situar el dret a decidir com l'eix de l'estratègia convergent. Les eleccions del 2010 CiU es va presentar ja assumint plenament el dret a decidir i establint el que se'n va dir, l'estació concert. D'acord a l'estratègia convergent el dret a decidir s'havia d'anar interioritzant socialment a través de fites en les que hi hagués una majoria social suficient.

L'any 2010, ni que sembli ara estar molt lluny, hi havia una majoria social favorable al pacte fiscal (que amb el temps i la pedagogia que s'ha fet s'ha convertit en una majoria aclaparadora, propera al 80% de la població), però el suport a l'estat propi no era ni de lluny la reivindicació majoritària del poble de Catalunya ni, en cap cas, concentrava els suports que ara, l'any 2012, té. L'estratègia estava ben plantejada, i circumstàncies com la crisi econòmica i la “cerrajón” espanyola, per no dir la permanent vexació cap a Catalunya clarament ho han accelerat de manera espectacular.

Per això el president Mas no va tenir cap mena de dubte en sortir l'endemà de l'Onze i dir el que va dir, amb la contundència i claredat amb que ho va dir. Era una evidència com havien canviat les coses, i davant aquest canvi, l'estratègia es va adaptar, establint un nou tempo, un nou calendari. I jo que me n'alegro.

Una última consideració sobre aquest punt. En relació a la manifestació, i des que es va generar el debat (per a mi CiU va cometre un error incomprensible obrint-lo) sobre si el president havia d'anar o no a la manifestació, des del primer moment hi vaig estar en contra, pensava que no hi havia d'anar. Vaig dir que respectaria si hi anava, perquè també hi havia motius per anar-hi, però que la seva posició institucional no era la d'anar a la manifestació, sinó, en el seu cas, recollir i gestionar el que el poble de Catalunya hagués expressat de manera inequívoca i ferma al carrer. I així va ser, i ha funcionat molt i molt bé i ha permès donar una imatge de gran solidesa com a país. Enormement beneficiosa, aquesta combinació de manifestació massiva, única, i de solidesa, fermesa i dignitat institucional que va oferir el president.

Trec aquest tema perquè, dissortadament, quan des del govern es va dir que el president no assistira a la mani vam tornar a assistir a l'enèssima i delirant carregada contra el president i contra CiU per part d'alguns sectors. Entenc perfectament que hi hagués qui pensés que hi havia d'anar. Però no puc entendre la desproporció de la reacció que hi va haver. Alguns sembla que només se senten realitzats en aquest paper d'inquisidors i d'escrutadors permanent de totes les paraules i gestos de CiU buscant-hi la prova definitiva que els hi confirmi un diagnòstic previ que ells ja tenen, que no pensen canviar, i amb el que ordenen el seu món de bons i dolents. I CiU, als seus ulls, són clarament els dolents. Aquest maniqueïsme i aquesta falta de capacitat per a entendre les coses i per a evitar l'histrionisme, la reacció histèrica, a cada paraula i gest convergent que ells considerin la prova definitiva dels seus prejudicis, no ajuda gaire, no aporta res. Tampoc passa res, perquè el món convergent està fent el seu camí i ho està fent molt bé, però no aporta res.

2. Un altre element a destacar de la manifestació és l'extraordinari civisme amb que es va desenvolupar una concentració tan massiva, tan increïblement gran. Vam donar un exemple realment emocionant, d'un poble determinat, ferm, alegre, cívic. La manifestació va transcorre amb una increïble ambient de compromís i de civisme. Com va dir la Rahola, és que ni tan sols es van trepitjar els parterres de la font de la zona zero de la mani, en la confluència Gran Via i Passeig de Gràcia.

Que ningú no ho dubti. Estic segur que el govern espanyol i els aparells de l'estat estaven esperant qualsevol escena de tensió, bronca o incident per a convertir aquesta foto, aquesta imatge, en la foto pantalla que tapés la veritable foto, la veritable notícia, un poble en marxa cap a l'estat propi. La multitud que ho desbordava tot amb aquesta actitud tan cívica ho va fer impossible.

I aquesta imatge, la d'una multitud com aquella, amb aquell comportament tan extraordinàriament cívic, exemplar... va donar la volta al món, va impressionar al món. I d'aquí l'altra conseqüència:

3. La internacionalització del cas català. La indescriptible mobilització que el poble de Catalunya va protagonitzar l'Onze i la manera com es va produir va fer entrar la nostra reivindicació per la porta gran a tots els mitjans de comunicació i governs del món.

La internacionalització és un element clau per a l'èxit del procés cap a l'estat propi. I l'Onze ha fet que tot el món, de sobte, tingui els ulls fixats a Catalunya. La qüestió catalana està damunt la taula i a les agendes de tot el món, siguin governs, siguin mitjans de comunicació.

Des del govern ja s'havia treballat molt aquest assumpte. Només cal recordar que en el que portem de legislatura el president ha anat fent entrevistes clau en els mitjans de comunicació més influents d'Occident. També hi ha hagut una feina de formiga, però d'extraordinari valor, com la que ha fet el col·lectiu Emma, rigor i capacitat d'incidir per a intentar que els mitjans de comunicació internacionals poguessin superar la visió hispanocèntrica que tenien conseqüència que tots els seus corresponsals estan a Madrid. Podríem dir, fent una variant de l'original que #algúhohaviadefer... i ells ho han fet i no vull desaprofitar l'oportunitat d'agrair-los-hi.

Conclusions finals:

El nostre país es troba immers en un moment crucial. Tots tenim la sensació d'estar vivint i essent protagonistes de la història. La reivindicació de l'estat propi és ja la reivindicació majoritària del nostre país, expressada al carrer, a les enquestes i assumida per la majoria de les forces polítiques que ens representen. Hem aconseguit arribar a aquest punt històric, i tots ens n'hem de sentir protagonistes.

Si som on som és gràcies al poble de Catalunya, i als milers i milers de patriotes que des de fa segles han lluitat per una terra lliure. Hi ha hagut una transmissió de generació en generació del nostre compromís amb el país i amb la causa de la llibertat. Ara estem a les portes d'assolir allò pel que tantes generacions de patriotes han lluitat i que tants sacrificis ha requerit: l'estat propi. El moment, però, requereix que el vivim amb els braços oberts, amb l'alegria que ho vam viure l'Onze, com un poble unit i decidit.

Els passos que vindran ara són molt clars. D'entrada, al meu entendre, i d'acord a la doctrina Requejo, és absolutament inevitable que el president Mas convoqui eleccions. El que ha passat és molt important i el camí que es vol emprendre el més rellevant a que mai haurà hagut de fer front la Catalunya contemporània. Davant això, l'únic que es pot fer és convocar unes eleccions on els partits que s'hi presentin ho facin deixant molt clar el seu posicionament sobre l'estat propi, sobre l'estat català, ja sigui a favor o en contra.

Un cop fetes les eleccions caldrà veure si, com tots desitgem, els partits favorables a l'estat propi formen una majoria parlamentària suficient, sòlida. Des d'aquest punt de vista són molt i molt importants els resultats que puguin obtenir els partits que van configurar la majoria parlamentària del juliol, per al pacte fiscal. Són tres opcions amb les seves característiques pròpies i molt marcades, que té tot el sentit del món que es presentin totes i cadascuna d'elles per separat a les eleccions, perquè que incorporin un mínim comú reconeixible per l'estat propi.

Si això passa, i es forma un govern que tingui aquest punt com el clau en la seva agenda de legislatura, serà el moment de començar a fer les passes decisives que ens portin, quan sigui el moment, a la proclamació de l'estat català i/o el referèndum (i no sé quin haurà de ser l'ordre).

Fins a aquell moment el nou govern tindrà dos reptes fonamentals:

• desplegar una agenda internacional que comprometi amb el nostre procés les institucions internacionals, que avalin la realització de la consulta i facilit el posterior reconeixement internacional del nou estat català. El que d'entrada em sembla més bé és que primer hi hagi una declaració del Parlament i després la consulta. Però també pot ser a l'inrevés. El que és important és que la consulta tingui suport i supervisió internacional, com va passar amb Montenegro. Fins i tot crec que, per aquest suport internacional, hem d'acceptar que hi hagi certs requeriments, tant en relació a la participació com al percentatge de vots favorables. El que és bàsic és el suport internacional. Si no el tenim, no ens n'ensortirem. Aquest punt és absolutament determinant.
  
  
• Haurà de generar, en un temps record, algunes estructures d'estat claus per a dues coses: per a minimitzar tan com puguem el previsible bloqueig espanyol i perquè quan neixi el nou estat tinguem totes les coses a punt. Des d'aquest punt de vista, muntar l'estructura d'estat d'una Hisenda pròpia també és absolutament clau. Hem d'interioritzar que, en algun moment del procés, l'estat espanyol pressionarà tallant la transferència de fons a la Generalitat. Per a no quedar bloquejats i poder tenir un mínim que permeti subsistir al país caldrà tenir muntada una estructura tributària que, a partir del moment que això passi, la Generalitat passi a recaptar tots els impostos dels catalans. Aquest serà un moment crític, ja que és on es visualitzarà amb major intensitat el conflicte. L'estat tallant la transferència, la Generalitat adreçant-se al poble de Catalunya perquè la seva contribució impositiva (IRPF, IVA, Seguretat Social...) es faci a la hisenda pròpia. Veurem com responem ciutadans i empreses. Després vindrà la guerra de sancions, etc. Si aguantem, haurem guanyat. Però també caldrà, abans de proclamar l'estat, haver treballat per tenir altres estructures que són decisives i que necessiten estar en funcionament des del primer minut.

El procés s'ha accelerat extraordinàriament, però, per més depressa que vagi, encara hem de fer moltes coses abans de proclamar l'estat. Que ningú es pensi que serà l'endemà de les eleccions. No caiguem en cap mena de frivolitat en relació a aquest tema. Encara hi ha molt per fer. I encara haurem de passar per tota mena de conflictes i sacrificis, per als que hem d'estar preparats.

Però ens n'ensortirem. Tenim el més important per a assolir l'objectiu: la majoria social, i un poble determinat, ferm i exemplar. Guanyarem!

Finalment, i com ja haureu vist, jo també faig un petit gest d'adaptació als nous temps: a partir d'ara aquest bloc canvia de nom. Ja no estem en dies de fúria. Els dies que tenim la sort d'estar vivint són DIES DE GLÒRIA!

SOM-HI! Visca Catalunya lliure! 

La històrica manifestació de l'Onze des de la visió del grup de seguretat número 1

Part del grup a les portes del Parlament

Amb el responsable de seguretat de l'ANC ens coneixem de fa temps i ens tenim una confiança patriòtica d'aquelles que jo considero sòlides, bastida per la meva banda en el gran respecte que tinc per la seva descomunal trajectòria patriòtica i tracte exquisit, ple d'amistat i complicitat que sempre ha tingut amb mi i, només puc suposar que per part seva, per ser -jo- algú que sempre mira de ser-hi quan se li demana i de fer-ho bé.

No havíem parlat des de l'Assemblea General de l'ANC al Palau Sant Jordi. Dies abans em va trucar per si podia donar un cop de mà en temes de seguretat, i amb un equip d'uns 8 camarades de la PB Creu de Sant Jordi ho vam fer.

A començaments de juliol em va tornar a trucar per si podíem donar un cop de mà en la seguretat de la manifestació de l'Onze. Un cop consultat a la gent de la Penya, i tot i que la participació sempre és a títol individual, vam decidir, un molt important grapat, respondre a la crida i ajudar en el que poguéssim. Vaja, com sempre que podem fem...

Vam parlar de les necessitats i objectius que tenia el dispositiu de seguretat i ràpidament vaig veure que calia mobilitzar més camarades per poder ajudar l'ANC. I, com en altres ocasions en les que hem tingut ocasió de treballar plegats, vaig trobar, a través del Lluís, una inestimable col·laboració entre els amics, camarades i patriotes de l'Associació Germans Badia.

Finalment, plegats, vam formar un sol grup i vam poder posar a disposició de l'ANC uns 55 patriotes de total confiança i preparats per a aquestes tasques.

L'Onze va despertar xafogós. Ens havien assignat el grup número 1 del dispositiu de seguretat de la manifestació, vinculat a la capçalera, i desplegat amb diferents funcions. Calia blindar la “càpsula” de la capçalera de la manifestació, en la que hi havien d'anar 1.000 persones entre càrrecs electes de l'AMI i dirigents de l'ANC. La nostra funció era fer-ho per la banda mar, a l'alçada de Casp, mentre els voluntaris de la Plataforma pro-seleccions, també en tasques de suport a la seguretat, ho feien per la banda muntanya, a l'alçada de la GranVia.

La majoria de nosaltres vam quedar per fer un dinar de germanor a la Taverna El Glop, just al costat d'on, poc passades les tres de la tarda, ens havíem de desplegar.

Repassant les instruccions...

Malgrat la minuciosa planificació prèvia, des del primer moment els fets es van succeir a una velocitat i intensitat tal que ràpidament vam haver de començar a prendre decisions sobre la marxa, però d'acord a la cadena de comandament prevista.

Tot i que inicialment només estava previst “blindar” Pau Claris/Casp només per la banda muntanya (de la vorera de Llobregat a la vorera Besòs), vam veure que això desbordava absolutament el dispositiu, i que calia estendre el blindatge de la capçalera. De manera que vam tancar totalment la confluència Casp/Pau Claris, tant en la banda Llobregat com en la banda Besòs, i, el mateix Pau Claris fins a gairebé tocar la Plaça Urquinaona i la Ronda Sant Pere. En aquest espai teníem la dificultat d'haver de zitzaguejar tres bars, dos a la banda Besòs i un a la banda Llobregat.

Després d'uns deu minuts de rebuda la instrucció de delimitació i control de tot el nou perímetre... aquest ja estava buit, el que va permetre l'accés dels camions de l'organització de la manifestació (speaker i coordinació) i de diferents emissores de ràdio i TV.

Faltaven encara dues hores per a l'inici oficial de la manifestació. Amb el suport de voluntaris de Servei d'Ordre i d'Organització de l'ANC, amb petos verds i grocs, vam aconseguir anar aguantant aquest perímetre. Sabíem que si fallàvem en aquest control no hi hauria manera de que la capçalera avancés el més mínim.

A mesura que va anar avançant la tarda la Via Laietana es va anar omplint, cada cop amb una major densitat de manifestants/concentrats. Sobre les 16:45 es van anar incorporant més voluntaris, que vam destinar a reforçar el davant de tot de Pau Claris i la línia de Casp banda Llobregat.

Malgrat que havíem previst poder muntar un dispositiu per a avançar formant una cunya, l'alta concentració de persones a la Via Laietana cada cop feia més improbable que ens n'ensortíssim. A les 17:15 vam traslladar als responsables de la marxa que potser fora bo avançar la sortida de la capçalera per poder fer la manifestació. Després de deliberar-ho les instruccions van ser que, tal i com estava previst, la manifestació no començaria fins a les 18:00 hores en punt.

Abans de les 18:00 la densitat a Via Laietana ja era enorme, i vam començar a assumir que seria molt difícil que la capçalera avancés més enllà del perímetre que teníem controlat. Cal dir que si el teníem controlat era perquè els milers de persones que teníem davant nostre, a Casp/Besòs, a Casp/Llobregat i a Pau Claris/Plaça Urquinaona van mantenir en tot moment una actitud cívica exemplar.

A les 18:00 hores la capçalera va començar a avançar, en l'espai que havíem deixat “buit”. Al capdavant de tot, pel davant dels diferents vehicles, i tot i que hi vam concentrar el màxim de recursos possibles de Seguretat, Servei d'Ordre i Organització i que ens havíem provist de cordes per poder fer una cunya... va ser impossible, no ens en vam ensortir. Escassos metres. La gent no tenia cap a on anar, atesa la densitat i, per molt que continuéssim fent la cunya amb extrema cura, davant nostre només aconseguíem que la gent s'hi quedés més apretada. I ho vam deixar estar.

Des del camió de la música l'speaker, el locutor que animava la gent, va començar a demanar-los-hi que es giressin i comencessin a marxar direcció mar. Res. Fins i tot va baixar del camió i, barretina i micro en mà, va provar d'endinsar-se entre la multitud, animant-los a moure's. Res.

Pel circuït intern ja havia rebut la informació que la Via Laietana estava plena fins al mar, a l'igual que Marquès de l'Argentera i que la gent també s'estenia fins a Colom. I ja no diguem el que estava passant pel damunt de la Gran Via...

Malgrat tot, a les 18:25 ho vam tornar a intentar. Vaig parlar amb el locutor de la barretina i li vaig dir que ho intentéssim plegats, que se situés just darrere meu animant a la gent a moure's direcció mar i que amb jo de vértex i agafats a dreta i esquerra per una corda gent de Seguretat i de Servei d'Ordre intentaríem fer de nou una cunya per a avançar. Res. Poc més de dos metres. No era possible avançar més davant aquella densitat de manifestants.

A les 18:45 vaig rebre la instrucció d'agafar entre 8-10 persones de l'equip de seguretat de la capçalera per tal de, a les 19:00 en punt, donar suport i acompanyar la delegació d'electes de l'AMI i de la direcció de l'ANC que havien d'anar fins al Parlament.

Vam ajudar a obrir pas com vam poder fins altre cop Casp i, llavors, seguits d'una multitud que contemplava i seguia encuriosida l'escena, vam enfilar direcció Passeig de Sant Joan, amb l'objectiu de fer arribar la delegació a l'escenari preparat per a la lectura del manifest final. En un moment donat vam baixar direcció Born, fins arribar a Marquès de l'Argentera pel carrer Comerç.

Tot el recorregut estava ple de gent, però en aquella confluència, quan ja estàvem a escassos metres de l'escenari, la concentració de persones era tan alta que vam haver d'improvisar un passadís humà fins les tanques que delimitaven l'escenari. Ho vam aconseguir i electes i dirigents de l'ANC van poder accedir a l'escenari.

Tot havia passat molt ràpid, i en la comitiva hi havíem acabat els caps dels tres subgrups del nostre grup de seguretat en que estàvem organitzats inicialment. Al capdavant de la manifestació s'hi havien quedat més de 40 companys nostres, que van continuar amb la tasca encomanada d'intentar protegir i fer viable l'avenç de la capçalera, i ho van fer amb un més que notable èxit. A mesura que va anar passant el temps, i sobretot després de l'arribada dels electes i dirigents de l'ANC a l'escenari, la densitat a Via Laietana va anar reduïnt-se i permetent el lent avenç de la capçalera de la mani.

Un cop aprovat simbòlicament per la multitud el manifest de l'ANC vam haver d'obrir pas a la delegació fins el Parlament. El darrere de l'escenari també estava saturat de gent, i no va ser fins a accedir al Parc de la Ciutadella que vam tenir espai lliure suficient per a caminar amb tranquil·litat. A les portes del Parlament, la Mesa hi havia preparat un dispositiu per a l'acreditació dels electes i membres de l'ANC que hi accedirien per a traslladar el manifest/proposta a la Presidenta del Parlament i diputats presents.

Tots nosaltres ens vam quedar fora, però els vam esperar perquè teníem instruccions d'acompanyar-los, quan sortissin, altre cop fins l'escenari. En aquell punt havíem perdut la cobertura dels nostres walki-talkies, però havíem recuperat la cobertura dels nostres mòbils, i vam poder contactar amb la nostra gent a la manifestació per tal que, si tot estava tranquil, vinguessin fins on érem nosaltres, al Parlament. S'hi havia format una concentració/manifestació espontània. Com tota la jornada, la concentració va ser absolutament cívica i exemplar, però havíem de preveure qualsevol eventualitat, inclosa la possible infiltració de grups antisistema. Res de res. Un molt emocionant comportament cívic de tots els manifestants.

La sortida dels electes i dirigents de l'ANC va ser rebuda amb grans aplaudiments. Altre cop a pas lleuger vam obrir pas cap a l'escenari. El grup es va aturar un parell de vegades per a atendre els mitjans de comunicació. Un cop fora del Parc, el camí fins l'escenari tornava a estar molt ple de patriotes manifestant-se, però vam poder obrir tranquil·lament un passadís fin el darrere de l'escenari, facilitant així altre cop l'accés de la delegació, que va retre comptes a la multitud de la conversa amb la presidenta del Parlament.

Feia més de sis hores que havíem començat el nostre desplegament en el xamfrà Casp/Pau Claris. Les gotes de suor em queien a raig per la barbeta. Ens vam mirar tots i ens vam abraçar, contents d'haver fet el que se'ns havia encarregat. Ens vam acomiadar del nostre immediat cap de seguretat i vam enfilar cap a la zona dels concerts, per fer una cervesa, relaxar-nos i comentar amb enorme satisfacció patriòtica tot el que acabàvem de viure, ja plenament conscients que havia estat una jornada històrica i que, com a poble, acabàvem de donar al món una enorme lliçó de compromís, unitat, civisme i determinació per a obtenir l'estat propi.

Amb aquest escrit només he volgut explicar la nostra experiència per donar a conèixer a través dels nostres ulls (del grup de seguretat núm.1) el punt de vista dels centenars i centenars de voluntaris de l'ANC que des de molts mesos enrere i també aquell dia, han treballat sense defallir perquè la manifestació fós un èxit. L'èxit l'hem tingut per l'espectacular mobilització del nostre poble. Però és just reconèixer i agrair a aquests centenars i centenars de voluntaris la seva tasca. Gent de totes les edats treballant sense parar en les moltes coses que calia fer abans de la manifestació i també durant la manifestació. Voluntaris de Servei d'Ordre, voluntaris d'Organització, enfundats en les seves armilles verdes i grogues, ajudant arreu on calgués i a qui calgués, i també, està clar, voluntaris en tasques de Seguretat com nosaltres, i com d'altres companys que també s'hi van desplegar. Gent sempre amb un somriure patriòtic d'il·lusió i compromís que aconseguien traslladar a tothom.

Cadascun d'aquests milers de voluntaris va viure la manifestació amb els seus propis ulls i des de la responsabilitat que tenia encomanada. A través del relat de l'experiència del nostre grup de seguretat, a través dels nostres ulls, he volgut retre homenatge sincer a tots ells (i si de pas us feia passar una estona entretinguda amb aquesta lectura, perfecte!). Perquè al darrere de les grans coses sempre hi ha aquests compromisos anònims, els voluntaris, que es deixen la pell, les hores, els diumenges... i fan tot allò que cal fer per l'èxit de les coses. Perquè l'èxit només arriba, quan arriba, després de molt i molt treball, la majoria de les vegades invisible. Els manifestants vau tenir la vostra vivència, i vàreu ser els protagonistes.

Pel que fa a mi, considero un privilegi haver pogut ajudar l'ANC en el que se'ns va demanar i que el cap de seguretat de l'ANC confiés en nosaltres. Ho vam fer el millor que vam saber i sempre d'acord a les instruccions rebudes. Va ser una modestíssima contribució que només té el valor d'haver fet el que se'ns va demanar.

No podria acabar aquest escrit sense expressar el meu agraïment infinit a tota la gent que va formar part d'aquest grup de seguretat número 1, i molt especialment al Lluís. Autèntics amics i camarades. Gent com cal. Gent de principis, valor, compromís i coratge, hereus naturals del mestratge i exemple patriòtic dels Germans Badia. Un honor, un autèntic honor, fer el que vam fer junts. Semper Fidelis!

Física elemental aplicada a l'anàlisi del procés cap a l'estat propi

Ens acostem a l'Onze de setembre, i tothom té la sensació que serà una manifestació històrica en aquest procés en el que ja estem plenament instal·lats de creació d'un nou estat, l'Estat Català.

Que Catalunya esdevingui un nou estat a la UE és un fet en el que ja no només hi estem implicats els catalans, sinó que forma part de l'agenda internacional.

La ciència política ens ofereix una metodologia d'anàlisi dels fenòmens polítics contrastada. Tanmateix, de vegades, i per a explicar certes situacions enquistades, podem recórrer a altres ciències, que podem fer servir com a auxiliars.

Avui recorreré a alguns conceptes molt bàsics de la física, perquè crec són totalment aplicables a la nostra realitat i ens poden servir per a interpretar-la, per a comprendre millor els fenòmens i canvis als que estem assistint.

Segons una definició bàsica de la “matèria” ho és tot allò que ocupa un lloc en l'espai, té una energia mesurable i està subjecte a canvis en el temps i a interaccions amb aparells de mesura.

Hi ha un altre atribut en termes físics i filosòfics, i és la matèria com a terme que es refereix a allò que constitueix una realitat material objectiva, és a dir, que pot ser percebuda de la mateixa manera per diversos subjectes.

M'ha semblat oportú referir-me al concepte de matèria perquè crec que el podem aplicar, amb tots els respectes, a la societat, a aquest conjunt de persones que formem una societat i que tenim capacitat d'expressió com a tal.

Com la matèria, una societat, un poble, una nació, ocupa un lloc en l'espai (un territori), té una energia mesurable (el que vol ser i fer és mesurable), està subjecta a canvis en el temps (el que vol ser i fer varia amb el temps, evoluciona) i a interaccions amb aparells de mesura (necessitem mesurar el que volem ser i fer, i la simple mesura interacciona amb el que som).

De fet, és la capacitat de mesura l'únic que ens pot obrir les portes a un dels altres atributs de la matèria, en aquest cas des del punt de vista d'una societat o d'un país, i és que sigui percebuda de la mateixa manera per diversos subjectes, l'objectivitat, la realitat objectiva.

En relació a una societat això és molt complicat, però és evident que la capacitat que tinguem de mesurar les seves aspiracions, el que vulgui fer i ser una societat i que el resultat de la mesura sigui acceptat, ens aproximarà a aquest atribut, és a dir, a que una societat pugui ser percebuda de la mateixa manera per diversos subjectes (per subjectes que pensen i tenen aspiracions i desitjos diferents).

La capacitat que tinguem de mesurar una societat esdevé clau per a entendre-la i perquè la seva realitat pugui ser compartida, objectivable.

I fins ara no s'ha trobat cap altre sistema millor de mesura de la voluntat de les societats que la democràcia, tant en el que implica de representació a través d'electes (governs, parlaments, municipis...) com des del punt de vista de referèndums o consultes, per a conèixer l'opinió del conjunt sobre temes concrets que els afecten.

Hi ha altres sistemes indirectes que permeten una aproximació de mesura al que pensa i vol una societat, com són les enquestes o les manifestacions. Però, a diferència dels mecanismes democràtics com les eleccions o els referèndums o consultes, no traslladen als seus resultats la mateixa legitimitat constituent.

L'única aproximació possible a una mesura de la realitat d'una societat són els mecanismes democràtics (eleccions o consultes) la transparència dels quals faci indiscutible que una realitat pugui ser percebuda de la mateixa manera per diversos subjectes.

Aquesta percepció, de fet, només pot ser negada des de visions totalitàries i/o subversives, que arrelen en una desacreditació del mitjà (la democràcia) -en la mesura que no atorga els resultats que hom voldria- o de la mateixa societat (la matèria), en la mesura que se la considera incapacitada per a emetre una opinió vàlida i acceptable.

Els totalitarismes de qualsevol signe tenen en el no reconeixement de l'expressió democràtica un nexe comú i compartit. Des dels generals colpistes que decideixen que ells són els qui interpreten “les necessitats de la pàtria” fins als moviments subversius que traslladen la capacitat de decisió a l'avantguarda revolucionària i mobilitzada, perquè consideren que “la massa” no té ni la formació ni la capacitat de decisió per a menar el seu futur.

Per tant, el que és essencial en una societat com la catalana és el respecte a la realitat objectiva que traslladen els mecanismes democràtics. Si el que expressen les urnes no és percebut com la realitat de la nostra societat, tots els mecanismes socials entren en fallida i ens aboquem a la catàstrofe.

Sembla mentida que hàgim de recordar això o estar parlant d'aquestes coses, però una certa follia instal·lada en certs segments socials, a una banda i a una altra, ho fan necessari. Aquests mecanismes no són, en cap cas, ni substituïbles ni ignorables. No podem en cap cas qüestionar la legitimitat democràtica que expressa la nostra realitat social per uns “m'agrada” de facebook, per una enquesta de qualsevol diari o institució, per un conjunt de piulades o d'opinions o per una manifestació... PER RES!

Si el resultat de la mesura de la nostra realitat objectiva que proporcionen els instruments democràtics no serveix per a establir una percepció comuna i acceptada, podem plegar. Aquest és el fonament de la nostra societat, fins i tot amb les mancances que hi pugui haver en el sistema, és la millor i més neta, transparent i respectuosa aproximació que mai podrem tenir. Aquesta realitat ens pot agradar o no, però en cap cas això ens ha de permetre negar la visió col·lectiva que a tots ens proporciona. Negar la legitimitat als seus resultats, ignorar-los i fabricar-se una percepció al marge de la nostra realitat social és un error de proporcions astronòmiques, inassumible i que hem de combatre activament.

Aquests dies estem assistint a una certa orgia sociòpata des de diferents visions, tant dels qui demanen acabar amb Catalunya perquè no els hi agrada com som, com dels qui neguen cap legitimitat al govern que expressa la voluntat majoritària del poble de Catalunya simplement perquè aquesta voluntat majoritària no coincideix amb la seva personal i dels seus amics al facebook.

L'arrel democràtica de la mesura de la nostra realitat social lliga de fet de manera clara amb un dels altres principis de la matèria i la societat, i és que està subjecta a canvis en el temps.

Matèria i realitat social estan sotmeses a canvis en el temps. Els diferents agents socials interaccionen de manera que aquests canvis es produeixin o no, es precipitin o es retardin.

Negar els canvis, ignorar els canvis, ser incapaços de visualitzar-los forma part també, d'alguna manera, de les nostres febleses.

La societat catalana ha experimentat un canvi extraordinari en els últims anys. I quan parlo de societat parlo de la gent, de la societat civil i dels partits polítics, però també de les nostres aspiracions i exigències.

De vegades, a través de les xarxes socials, em faig creus de com hi pot haver gent tan malalta com per poder negar o ignorar els canvis als que estem assistint.

Enllaçant amb aquesta tara sociòpata que es pot detectar i democraticofòbica en un cert independentisme, ens trobem amb aquesta incapacitat per a advertir, reconèixer i assimilar els canvis que es produeixen.

Arribats a aquest punt potser ens cal acudir a un altre principi físic molt elemental: el de la conservació de la matèria.

Segons Lavoisier la matèria, mesurada per la massa, ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma en el decurs de les reaccions químiques.

Podríem dir, per tant, que la societat ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma, condicionada a reaccions polítiques, nacionals, socials...

Altre cop enllacem amb el conflicte entre els qui respecten la realitat social democràticament expressada i els que no. Totalitarismes d'una i altra mena basen les seves propostes en “crear una societat nova” o bé en “destruir una societat”, tot i que en la majoria dels casos són processos que es proposen combinats (per a construir la nova societat cal destruir la prèvia).

El mite fundacional és tan primitiu com obsolet. En els nostres dies les apel·lacions a les estratègies “Armaggedon”, que propugnen la destrucció de la societat que coneixem per a, de la mà dels seus lideratges, construir una societat nova són fantasies totalitàries i messiàniques d'uns pocs dements, per més que puguin ser sorollosos i que la seva capacitat destructiva no hagi de ser mai menystinguda.

Tanmateix en la majoria dels casos que configuren una certa feblesa de la nostra posició en el procés cap a l'estat propi el problema el trobem en la incapacitat per a entendre que els canvis i les transformacions en la matèria i en la societat són reactius.

Cal fer coses perquè es produeixin canvis. I cal que el que es faci sigui suficientment efectiu perquè els canvis transformin la societat fins als nivells que volem.

En aquest punt ens trobem amb una paradoxa que realment em té molt sorprès. Entre nosaltres ha fet fortuna l'expressió #tenimpressa, com si el fet de tenir pressa fós un reactiu que hagués d'activar tots aquests canvis i transformacions.

I això, senyors meus, no és així. El desig individual, l'ansietat personal no genera mai canvis en tercers, i per tant socials. Simplement condiciona el nostre estat d'ànim i, amb tota probabilitat, no és la millor situació per a dissenyar estratègies guanyadores, sinó per a cometre errors que pagarem llargament.

Tots tenim mil i un exemples vitals que el #tenimpressa és el pitjor dels estats amb el que podem desplegar una bona estratègia per a l'assoliment dels resultats esperats, per a assolir els objectius.

Per més “escàs d'amor o de sexe” que es pugui anar, tots sabem que si ens plantegem abordar una xicota des del #tenimpressa estem abocats a la catàstrofe més absoluta. Només serveix per anar de putes.

Per més ganes que tinguem de prosperar en el lloc de treball fer-ho des d'un #tenimpressa l'únic que farà serà aïllar-nos dels nostres companys, ser vist com una amenaça i un trepa.

Per més ràpid que volguem tenir un títol universitar el #tenimpressa només ens abocarà a la sobrematriculació i a suspendre més que si fem els estudis d'acord a la seva programació.

Tampoc no és gaire aconsellable, per més ganes que tinguem d'arribar a destí, aplicar el #tenimpressa a la conducció.

I així podríem trobar infinits exemples. Entenc també que el #tenimpressa i per a la gent més sensata és una expressió de final d'etapa (de l'autonomisme) i d'urgència de progrés en el procés de creació del nou estat atès que la situació actual amenaça greument el nostre país, el nostre futur i a tots i cadascun de nosaltres.

Però no puc entendre ni compartir el #tenimpressa com un hashtag que habiliti saltar-se qualsevol estratègia, legitimitat, anàlisi, etc, i abocar el procés de creació de l'estat propi a una espiral de bogeria, improvisació, imprevisió i irresponsabilitat.

Fa un moment hem vist com la matèria i les societats es transformen quan són sotmeses a reaccions. L'estratègia és justament activar les reaccions que afavoreixin aquesta transformació, que facilitin els canvis socials que volem.

Des d'aquest punt de vista l'estratègia del pacte fiscal ha estat un dels més encertats reactius en el que mai hauríem pogut pensar. Sí, ningú pensava fa uns anys que el 80% de la població de Catalunya assumiria la reivindicació del pacte fiscal. I ningú pensava que en menys de quatre anys i a totes les enquestes els partidaris del sí a la independència en un referèndum hagin passat d'un aproximadament 25% a un 51% en l'última enquesta CEO.

La societat ni es crea ni es destrueix. Es transforma. I la reivindicació del pacte fiscal, amb tota la pedagogia que s'ha fet sobre l'insostenible espoli fiscal que pateix Catalunya ha transformat la nostra societat.

Però això són enquestes. El retrat més fidedigne de la nostra societat és la legitimitat d'uns resultats electorals. I en els últims dos anys hem tingut tres eleccions: al Parlament de Catalunya, Municipals i al Congrés espanyol. I en totes tres eleccions Convergència i Unió ha sortit clarament guanyadora. Claríssimament.

Per tant, estem assistint a una evident transformació de la nostra societat, cada cop més sobiranista, amb una cada cop més important majoria social a favor de la independència, que ofereix alhora un retrat molt clar de la realitat de la nostra societat, en la que l'hegemonia, a tots els nivells, és atorgada, elecció rere elecció a CiU.

És un error gravíssim i afebleix el nostre procés agafar-se a les evidències de transformació de la societat però negar la realitat democràtica que la mateixa societat expressa elecció rere elecció.

És evident que les lectures absolutament embogides de la nostra realitat, que situen CiU com a CyU i li atorguen un paper d'agent de l'autonomisme xoquen una i altra vegada, cada cop més fort, amb la realitat de la societat.

Farien bé els qui tants esforços destinen a desenmescarar les pressumptes i inexistents estratègies autonomistes de CiU (CyU per a ells) en destinar una petita part dels seus esforços i escasses neurones a intentar entendre perquè està passant el que està passant, perquè es donen els resultats que es donen. Potser llavors veurien que l'independentisme explícit continua amb uns resultats electorals iguals o minvants que anys enrere. El seu onanisme malaltís els hauria de permetre veure que les seves idees i les seves propostes no passen d'aquesta situació. I si no estiguessin cegats per l'odi, que és l'estratègia de CiU la que ha fet avançar definitivament el país i ha permès consolidar aquesta hegemonia sobiranista (sigui dit amb el màxim respecte i honor envers els qui de sempre hem defensat una estratègia independentista per al nostre país, ja que si som on som és clarament gràcies als milers de patriotes que generació rere generació han mantingut la flama de l'esperança i la lluita per un estat propi).

Per tant, valdria més que els elements sociòpates que hi ha en l'independentisme entenguessin el que són els processos de canvi i de transformació, qui està actuant realment com a reactiu i, si no és molt demanar, tinguessin un mínim respecte a l'expressió democràtica de la nostra realitat social. Fora bo que entenguessin que amb els seus insults i desqualificacions no insulten i desqualifiquen un o altre dirigent o sigla, sinó tots els centenars de milers de catalans que elecció rere elecció els hi donen suport.

Perquè, per més que alguns tampoc ho entenguin, no hi ha cap possibilitat de “teletransportació” de la matèria ni de la societat. Per més que diàriament omplim facebook i twitter del #tenimpressa, aquest hashtag no és un mecanisme revolucionari que permeti traslladar d'un punt a un altre punt una societat.

La societat catalana pensa el que pensa i s'expressa com s'expressa. I el seu procés de transformació s'està produint a una enorme velocitat, però sempre com a conseqüència de l'aplicació estratègica de reactius, de propostes. En aquest procés estem, i ens n'estem ensortint. La mani del 10-J va ser una fita. L'acord del Parlament contra l'espoli fiscal un altre. La mani de l'Onze serà el següent. I amb tot això les diverses forces polítiques, però sobretot la majoritària, continuen avançant i arrossegant la majoria social cap a l'estat propi. Hi arribarem. Hi ho farem amb estratègia, seriosament, tenint en compte totes les circumstàncies, etc. I guanyarem.

I, ho sento, xiquets, però els reis han estat sempre els pares, el #tenimpressa no ens porta enlloc, crear un grup al facebook i omplir la xarxa de comentaris no ens converteix en agents de cap transformació i la democràcia és l'única percepció vàlida d'una realitat social sempre en moviment, sempre sotmesa a les reaccions que provoquem amb les nostres estratègies, des de la del pacte fiscal i la denúncia de l'espoli fiscal fins a la mobilització massiva a favor de l'estat propi que farem el proper Onze.