Madurar com a poble, com a societat i com a proposta política també forma part d'estar preparats per fer la independència

El President Puigdemont ha estat l´únic polític a Catalunya que ha fet avaluació pública de tot el que va passar el mes d'octubre del 2017.

Sintèticament ha dit que el dia 10 d'octubre, davant tot el que havia passat i podia passar, i davant tot el que persones en principi "fiables" li obrien per resoldre el conflicte polític per la via del diàleg, si s'aparcava la unilateralitat, ho va fer. Però un cop fet tots aquells "fiables" van desaparèixer. I que, si fos ara, no faria el que va fer, si fos ara, hauria tirat endavant el procés.

Aquest discurs d'autocrítica i d'autoavaluació el president Puigdemont l'acompanya d'una crida a "estar preparats" per fer la independència. "Preparem-nos!"

Estar preparats vol dir moltes coses. Vol dir estar disposat, vol dir estar organitzat, vol dir haver fer moltes coses decisives perquè, arribat el moment, en una situació de conflicte polític, estiguem en condicions d'alçar-nos amb la victòria, de guanyar qualsevol desafiament unilateral al que ens porti el procés.

El president Puigdemont tot això ho situa en un marc polític d'impecable exercici democràtic, d'impecable força democràtica.

Al meu entendre l'estar preparats i el requeriment democràtic guia, impuls, legitimació i força per fer la independència, conflueixen en un moment político-social previ, al que em vull referir en aquest article: la necessitat de madurar com a societat i com a proposta política.

Fa uns dies, el grandíssim Antonio Baños feia referència a aquest "independentisme Amazon" que prolifera per les xarxes socials i certs discursos: "he demanat independència, i no me l'han portada, i me l'han de portar, perquè he demanat independència" Més o menys era això. Més o menys denunciava aquest infantilisme político-social que aplica mecanismes d'automatisme comercial al que són processos polítics d'extraordinària complexitat.

Hi ha una necessitat imperiosa de fer madurar el discurs polític i social de l'independentisme.

Explicacions com la que ha fet el president Pugdemont van en aquest sentit, però cal molt més. No ajuda gens ni mica a aquesta maduració tot el que ha fet ERC, que d'un dia per l'altre ha passat de l'1-O i la unilateralitat a un discurs de dir que no som prou per ser independents, que les coses no es poden fer unilateralment, etc. No dic no sigui un discurs legítim. Dic que passar del blanc al negre sense cap mena d'explicació no ajuda a teixir un discurs i una estratègia política i social madura des de l'independentisme.

Poso tan de relleu el que està explicant el President Puigdemont perquè és l'únic, des de l'1-O del 2017, que està donant la cara i que s'està adreçant a tots nosaltres com a subjectes polítics madurs i responsables.

I això és potser del que més falla a ERC, perquè en aquest punt és on s'originen moltes de les tensions centrifugadores de l'independentisme. És evident que entre les ments pensants d'ERC s'ha avaluat tot el que ha passat i s'ha gestat aquest discurs del no som prou, eixamplem la base, etc.

Però el fet d'haver passat del blanc al negre sense haver fet cap avaluació pública, sense haver compartit amb la societat els elements d'autocrítica i els elements sobre els que se sustenta la nova estratègia d'ERC, com a partit, ha esquerdat tota solidesa als fonaments del nou discurs i de la nova estratègia.

I el que definitivament ho ha transformat tot en una espiral divisiva, amb una enorme càrrega destructiva, és que tot aquesta anàlisi ERC no l'ha compartida en cap moment amb la resta de l'independentisme. Ni amb els altres partits indepes, com JxCAT o la CUP, ni amb les entitats de la societat civil.

Si volem una societat i un moviment independentista madurs, se'ns ha de tractar així, com a persones madures, com a un col·lectiu madur, davant el qual es poden retre comptes, es pot fer autocrítica, i es pot compartir una diagnosi a partir de la qual bastir una estratègia. I en aquest punt cal que estirem una mica les orelles a tothom.

Des del meu punt de vista em resulta incomprensible el mai culminat procés de fundació d'aquest nou espai polític al voltant del President Puigdemont, que té com a marca Junts per Catalunya, però en el que hi concorren PDECAT, CRida Nacional, etc. Més de dos anys després de l'1-O que tot aquest espai polític tan transversal, plural i que pretén exemplificar la vocació unitària de l'independentisme estigui com està és decebedor. I perillós.

Però és clar, més perillós és per a l'independentisme que per a ERC el principal objectiu polític sigui anar contra JxCAT sempre que sigui possible. Que ERC, després de l'1-O, hagi desfermat una estratègia política el primer objectiu de la qual és la caceria contra JxCAT, dinamita tota possibilitat d'una estratègia compartida i se situa, quan semblava que JxSí havia aconseguit superar aquesta etapa, en un permanent i sistemàtic desgast per a l'independentisme com a moviment. Després del 21D ERC va convertir en el seu principal objectiu apartar JuntsXCat de qualsevol àmbit de poder. I per fer-ho han pactat amb PSC, amb Comuns, amb CUP, amb la ultradreta franquista de la Terra Alta. Per a ERC, o, millor dit, per a una part molt secta del sol però que aspira a no tardà en manar-ho tot, només hi ha un enemic: Junts x CAT. La majoria de les coses que ens passen són fruit d'això.

Finalment, no deixa de ser un gegantí factor de desgast de l'independentisme, i d'evidència de la seva immaduresa com a moviment, la gestió anti-tot de la CUP, sense el més mínim respecte per la resta del moviment independentista. Si l'independentisme és un moviment, i és un moviment plural, però aspirem a que a més sigui un moviment amb estratègia sòlida, ens hem de respectar entre nosaltres, entre tots. O com a mínim entre tots dins dels que vulguem formar part d'aquest moviment. I des del 27S del 2015 la CUP ha actuat, a nivell parlamentari, sense el més mínim respecte per a la majoria independentista. No només això, s'ha alienat gairebé sistemàticament amb Cs, PSC, Comuns i PP contra la majoria independentista del Govern de JxCAT i ERC

La CUP representa, aproximadament, el 10% del vot independentista i un dels grans problemes de maduresa de l'independentisme com a moviment és que la CUP mai, o gairebé mai, ha respectat al 90% de la resta de l'independentisme. En un moviment madur la CUP hauria trobat la manera de situar la seva singularitat política, però també d'assumir que només són el 10% de l'independentisme i que per tant la seva actuació política respecta a aquest independentisme majoritari, a aquest 90% de l'independentisme.

Però això no ha estat així. La CUP mai, o gairebé mai, no ha tingut el més mínim respecte per l'independentisme majoritari, pel 90% dels independentistes. Ha enviat líders a la paperera de la història, se n'ha enfotut dels pactes i acords signats amb l'independentisme majoritari, amb l'argument de que "els pactes muten" i per tant la paraula donada no té cap valor. S'ha fet col·laboradora necessària de la repressió de l'estat espanyol, impedint la investidura de Jordi Turull, titllant-lo de "autonomista. Un Jordi Turull que l'endemà entrava a una presó de la que encara no ha sortit. Mai la majoria independentista no ha tingut la més mínima complicitat o suport en la CUP, tot el contrari, la CUP vota sistemàticament amb PP, Cs, PSOE i Comuns contra la majoria independentista.

Mai la CUP no ha tingut una actitud política de dir "assumim que som el 10% de l'independentisme, que no coincidim en moltes coses amb l'independentisme majoritari, aquest 90% que representen JxCAT i ERC, però no actuarem contra ells, respectarem el vot de la gent i des de la discrepància ajudarem a que hi hagi una majoria independentista sòlida". 
O els partits i moviments polítics maduren i comencen a fer les coses d'una altra manera, o això ho tenim fotut.

També han de madurar les principals entitats cíviques que representen l'independentisme, i que han actuat de gran motor. L'Assemblea segueix sent el pal de pallar indispensable, però aquests darrers anys ens ha donat una de cal i una d'arena. Ha estat capaç de vertebrar el gran moviment antirepressiu i de solidaritat i ha estat capaç d'impulsar moviments com "eines de país" que han permès guanyar les eleccions de la cambra a l'equip que liderava Joan Canadell, i que és una de les coses més importants que hem fet des de l'1-O. Però al mateix temps l'ANC ha fet cagades monumentals com el suport a tot aquest moviment tan letalment divisiu i tòxic com és el de Primàries. Prou!

Finalment, com a tercera pota del moviment que ens permeti tenir opcions de fer realitat la independència, també hem de madurar tots nosaltres, com a individus, com a societat, com a militants.

Com concreto aquesta maduració militant individual i social?
Per a mi, d'entrada, implica tractar amb maduresa, assumir, que no hem acreditat democràticament en un procés internacionalment reconeixible, ser més del 51% els catalans que volem la independència.

I això és un punt cabdal. I no s'hi val mirar a una altra banda. Prou independentisme "Amazon". Per fer la independència, el requisit ineludible és acreditar sòlidament en processos democràtics totalment representatius i reconeguts, ser més del 51%

Però aquesta maduresa a la que apel·lo abasta moltes més dimensions.

Dimensions com per exemple la internacional. No podem pretendre un procés autàrquic. Hem de ser plenament conscients del país que som, de l'espai que ocupem, del paper que ens hi toca fer i de la solvència i fiabilitat que ens hem de guanyar.

Dimensions també de la nostra realitat interna, de la nostra conformació nacional, històrica, social, cultural, lingüística, etc. Em treu de polleguera aquest personal per al qual fer la independència és una cosa com tornar a ser com érem posem el 10 de setembre del 1714, com si no hagués passat res des de llavors. Maduresa vol dir assumir-nos com ens ha fet la història i lligar-nos a aquest nou futur col·lectiu que representa la República Catalana. Maduresa vol dir assumir que per al 56% dels catalans el castellà ha estat la nostra primera llengua, mentre que el català ho ha estat per a un 31%. Maduresa vol dir saber que només amb la independència el català tindrà al darrere un estat que el protegeixi i impulsi, però maduresa vol dir no només no renunciar, sinó reivindicar i estimar el castellà com a llengua de la nova nació que som.

Hi ha també una maduresa que l'independentisme hauria d'exhibir socialment, per guanyar prestigi i credibilitat, i és la que té a veure amb polítiques socials i econòmiques.

I aquest és un punt cabdal en aquests dies, sota l'impacte de la pandèmia Covid-19.

Amb evident justificació aquests dies s'està defensant una renda bàsica per a tothom, per a tots els ciutadans de Catalunya, que asseguri les seves necessitats bàsiques en un moment crític.

Però és clar, fer aquesta renda universal una realitat ens obliga a assumir una certa maduresa en relació a altres plantejaments que mantenim com a societat, com per exemple tot el que té a veure amb "volem acollir", "papers per a tothom", etc.

Una renda universal i un accés universal, sense cap control ni restricció, al nostre país és incompatible. No és maduresa pensar que des de Catalunya podem resoldre tots els problemes de la humanitat, que només cal que tothom vingui a Catalunya, que els donarem un renda bàsica, i tema sanjat.

 

Catalunya ha fet , durant els 10 primers anys del s.XXI el que no ha fet cap altre país del món, cap! En 10 anys hem acollit 1 milió de nous catalans, provinents de tots els continents del planeta. 1 milió de persones en 10 anys sobre una població prèvia de 6 milions. Cap altre país del món ha incrementat la seva població migrant amb aquest més del 15% que ha fet Catalunya. I ho hem fet molt i molt bé: socialment, sanitàriament, educacionalment, integradorament. N'hem d'estar molt orgullosos com a país, com a societat.

Però les nostres polítiques d'acollida s'han d'encaixar amb les dels països del nostre entorn. Ni més, ni menys.

Una societat i un moviment madurs també en relació al que són les nostres principals fortaleses econòmiques. A què bé aquesta criminalització del turisme? O sigui, el sector que aporta al voltant del 15% del PIB de la nostra economia i centenars de milers de llocs de treball, ara el volem convertir en l'ase dels cops, en el causant de tots els nostres problemes? És flipant

Aquests dies hem conegut la desastrosa notícia que Nissan vol tancar les seves plantes a Catalunya. En termes industrials i de pèrdua de llocs de treball directes i indirectes és un drama. Un moviment madur com el que necessita la nostra societat és el que és capaç d'explicar amb convicció com s'ha arribat a aquest punt, i això només ho ha fet en Joan Canadell, des de la seva presidència de la Cambra. En Joan Canadell ha explicat amb totes les dades l'origen dels mals que han portat a on ara som, i és la negativa del Gobierno Zapatero a atendre les demandes que va fer Nissan l'any 2006. Unes demandes que no eren de "subvencionar-los", sinó de facilitar-los-hi la seva feina, disposant de les infraestructures que calien, que eren competència del Gobierno de España, però que no atenien. I que no han atès.

Madurar vol dir explicar a la nostra societat l'empobriment que la manera com l'estat colla a Catalunya ens fa perdre moltes oportunitats. Fa uns anys es va perdre una inversió multimilionària al port de Tarragona, que hauria generat milers de llocs de treball perquè el Gobierno no garantia la connexió ferroviària necessària. I seguim així.

Madurar vol dir que tot això, explicar tot això, ha de ser el nostre principal objectiu en relació a tota la societat catalana, perquè és així com s'eixampla la base. Està demostrat per molts estudis que el gran motor de fer independentistes és arribar al convenciment que amb la independència Catalunya tindrà accés a una prosperitat i capacitat de generar riquesa que es transformarà en més i millors oportunitats per a tothom.

No és madurar, i anava a dir al meu entendre, però no, perquè és una evidència absoluta, la submissió i l'entreguisme a grups polítics com els Comun's que són un exemple sistemàtic de ruïna en tot el que toquen. Té pebrots que l'alcaldessa Colau es vagi a fer fotos a Nissan quan la seva segona, la Janet Sanz, havia dit feia unes setmanes que tant de bo Nissan i Seat no reprenguessin la seva activitat després de l'aturada de la pandèmia.

Madurem també per evitar trampes de simbolisme improductiu, com és tot el relatiu a la política tributària, mentre no siguem independents. Assumim que Catalunya no recapta els impostos, que ho fa l'estat i que ens retorna el que vol. Assumim que apujar els impostos als catalans només implica transferir més diners a l'estat.

Pensem, mentre no som independents, estratègies per esquivar aquest espoli. Per exemple amb polítiques que rebaixin la pressió impositiva sobre IRPF, potenciant simultàniament models de tarifació social, on determinats serveis públics siguin gratuïts o es paguin en funció de la renda familiar. Això permetria esquivar la confiscació estatal i alimentar polítiques pròpies de qualitat als diferents serveis públics i d'equitat en el seu accés.

Però madurem, sobretot, per explicar amb total convenciment a tots els ciutadans de Catalunya que cada any l'estat espanyol ens espolia 16 mil milions d'euros del nostre treball. I que sense aquest saqueig Catalunya seria molt més justa i podria atendre moltes més necessitats i generar moltes més oportunitats per a tothom.

En resum:

- cal aplaudir i exigir l'autocrítica en relació a tot el que va passar l'1-O i ha passat des de llavors. Una autocrítica constructiva, per aprendre dels errors i per refer totes les complicitats del moviment.

- no hi pot haver moviment independentista si els partits polítics, tots, no maduren. JxCAT, ERC i CUP tenen cadascú les seves pròpies dinàmiques i reptes. I els han d'afrontar. Si no ho fan, no serà possible el nosaltres per fer la independència

- hem d'estar preparats. Però per estar preparats tots, individualment, hem de renovar el nostre compromís i ens hem de sentir interpel·lats a tornar a sumar al costat dels lideratges polítics i de la societat civil. Però també, estar preparats, ens apel·la a assumir i actuar en conseqüència, una maduresa política en relació a la nostra societat, economia, geolocalització, identitat, història, etc.

- Encapsulem aquest independentisme "Amazon" incapaç d'assumir la més mínima complexitat de les coses, de la història, dels moviments, i tan tòxicament exigent des del seu infantilisme "Amazon".

- madurem també per ser exigents i alhora responsables, que vol dir, assumint la complexitat de les coses, no fer-les més difícils. Hem de ser exigents, perquè sense exigència no avançarem. Però exigència sense responsabilitat ens aboca al fracàs. Hem de ser exigents amb els partits polítics, però si som irresponsables i pensem que hem de fer servir el nostre vot "per a castigar-los" l'únic que farem serà que l'independentisme no només no arribi al 51%, sinó que acabi perdent la majoria. De què ens serveix tenir 4 candidatures indepes a les municipals a BCN si treiem menys vots que en cap altra elecció? De què ens serveix tenir 4 candidatures indepes a les munis de BCN si acabem treient menys de 50 mil vots dels que, aquell mateix dia, en l'urna del costat, hem tret a les eleccions europees?

- Madurem, en definitiva, perquè hem demostrat que ho podem fer, perquè no haver-ho assolit encara no ens atura, sinó que ens fa més fidels en la lluita, i perquè som conscients que encara hi ha molta feina a fer per fer-ho possible, per estar preparats.

DONEC PERFICIAM

Elements clau per a generar un nou "momentum" i factors instrumentals i estructurals per fer la independència

En l'anterior article, del que aquest és continuació, deixava clar que l'única possibilitat que tenim de fer la independència passa per generar i blindar un "nosaltres" amb totes les forces polítiques i entitats cíviques independentistes del nostre país. Un "nosaltres" amb el món d'ERC, amb el món de JxCAT, amb el món de la CUP, amb l'Assemblea, amb Òmnium, amb tots nosaltres. Un "nosaltres" de confiances blindades que permeti fer el que calgui en qualsevol moment sabent sempre que tots ho fem des de la lleialtat i amb la mà estesa. Un "nosaltres" que generi una nova dinàmica política cooperativa, i no competitiva. Un "nosaltres" que des de la diversitat, sempre generi sinèrgies constructives i estratègiques per arribar més lluny que mai, a més gent que mai i assolir així més suports que mai per fer la independència.

També deia que en termes estratègics fer la independència requereix generar un nou "momentum", com ho va ser l'1-O, i, aquest cop sí, que aquest "nosaltres" blindat des del que hi arribem, ens permeti fer-la realitat.

Aquest segon article, per tant, només té sentit en la seva formulació si hem assolit el primer objectiu, generar i blindar aquest "nosaltres". Si no hi som tots veurem com es desfà entre les nostres mans i somnis la possibilitat de fer la independència ara. Entenent aquest ara com la nostra generació. Si no hi som tots, la independència passarà a ser un futur possible però llunyà, que ja difícilment viurem o veurem tots nosaltres.

Si no hi som tots voldrà dir que el sector sectari d'ERC ha imposat la seva estratègia de rebentar el "nosaltres" independentista, per generar un nou "nosaltres" amb els Comun's, cohesionat a partir de l'objectiu de liquidar el món de Junts per CAT, i assumint que per fer-ho possible, cal sacrificar, en aquest "ara", l'objectiu de la independència.

Però com deia a l'anterior article, vull ser optimista. Conec tanta gent d'ERC amb la que hem compartit tantes lluites, de les que no dubto absolutament en res del seu compromís, que em nego a acceptar que no puguin aturar aquest despropòsit al que està abocant a l'històric partit independentista la secta del sol.

Per tant, situem-nos en l'escenari que entre tots hem aconseguit generar i blindar aquest nosaltres, en el que hi som tots.

1. Quins serien, assolit aquest objectiu principal de generar i blindar el nosaltres, els elements clau per a una estratègia que faci possible un nou "momentum" per fer la independència?

Al meu entendre aquest nou momentum només el podem generar i estar en condicions d'aprofitar-lo, en un escenari unilateral, però estríctament democràtic, en el que una majoria inequívoca dels nostres ciutadans voti per la independència.

No veig cap possibilitat, ni una, d'una sortida negociada amb l'estat espanyol, d'un referèndum d'autodeterminació acordat. Descartada aquesta opció, el nou momentum tampoc arribarà amb un referèndum unilateral com fou l'1-O. Només veig l'opció d'aprofitar unes eleccions al Parlament i convertir-les en plebiscitàries. Com va voler ser el 27S del 2015, però que no vam aconseguir-ho.

Aquestes eleccions, que hem d'aconseguir siguin decisives per fer la independència, les hem de fer quan, des d'aquest nosaltres blindat, considerem que estem en condicions de fer-les i de guanyar-les, i que el resultat electoral reflecteixi una inequívoca majoria per la independència, i, a més a més, que també estiguem preparats per fer efectiu el mandat de les urnes.

No estic pensant, per tant, en les properes eleccions al Parlament. No estem preparats perquè siguin plebiscitàries. Ni tan sols sabem si hi haurà un "nosaltres" independentista o estarem instalats en aquesta demencial guerra civil dins l'independentisme.

Tanmateix, aquestes eleccions al Parlament de CAT que s'han de fer després de l'estiu o els primers trimestres del 2021, sí que són decisives per estar en condicions de plantejar, més endavant, les eleccions plebiscitàries que situo com a nou "momentum". Si d'aquestes properes eleccions no en surt una majoria independentista que pugui governar amb solidesa, oblidem-nos de tot.

Aquestes properes eleccions han de ser el primer pas del nou "nosaltres", mantenint la majoria parlamentària independentista i permetent un govern sòlid, blindat davant el filibusterisme parlamentari de l'unionisme, recolzat en la persecució autoritària i demofòbica del poder judicial espanyol.

Per mantenir la majoria parlamentària indy cal que el món de JxCAT, d'ERC i de CUP tinguin el millor resultat possible. I per tenir un Govern sòlid, que pugui treballar per generar i estar en condicions d'aprofitar el nou momentum, cal que JxCAT i ERC puguin governar amb majoria absoluta, o que la CUP maduri i respecti la majoria social i política indy que representen JxCAT i ERC. Un respecte que no vol dir "sotmetre's-hi", sinó simplement, des del ple respecte al perfil i projecte polític propi, de la CUP, respectar també la majoria indy, no sotmetre-la permanentment a xantatge volent imposar polítiques que els electors no han recolzat. I això es pot fer, fent política, i alhora respectant la majoria indy, no dinamitant el govern de la majoria indy sumant els seus vots, els de la CUP, de manera sistemàtica al vot contra el govern de l'unionisme, de Cs, de PSOE, de PP, de Comun's.

Tal i com veig jo les coses, si es donen aquests dos factors (revalidar la majoria indy i constituir un govern indy sòlid), estaríem en condicions de treballar per, en el termini de 2 a 4 anys, convocar aquestes eleccions plebiscitàries i, si s'assoleixen els objectius democràtics d'aquestes eleccions, estar preparats per fer efectiva la independència.

2. Una estratègia de país per ser, en unes eleccions plebiscitàries, una majoria clara a favor de la indepèndència, inequívocament visible als ulls de tothom, dins del nostre país, a l'estat espanyol i internacionalment.

Una de les conseqüències de no haver culminat o aprofitat el "momentum" que fou l'1-O és que el nou escenari democràtic per tornar-ho a intentar, aquest nou momentum, ens exigeix ser una inequívoca majoria d'electors a favor de la independència.

El 27S no ho vam ser. I tampoc el 21D. Quan parlo d'una inequívoca majoria és que, al tancar les urnes i començar l'escrutini, tots els vots a favor de la independència estiguin clars. I siguin més que els vots de la resta de formacions polítiques. Res d'aquests ni sí ni no, els vots en blanc com els tractem, etc. Es fa l'escrutini i els vots pel Sí de les eleccions, plantejades amb aquest caràcter plebiscitari, superen, inequívocament, la resta. Això vol dir, per a mi, arribar, com a mínim, al 51% dels vots pel sí. Però tenir com a objectiu assolir el màxim de vots pel Sí. Si podem ser el 55% millor que el 51%. Si podem ser el 60%, millor que el 55%.

No hi hem arribat mai. I aquest és el repte, i ho dic amb absolut convenciment, per fer la independència. Arribar-hi.

I per arribar-hi cal, que des de ja, generem i blindem aquest nosaltres imprescindible pel nou momentum, i ens aboquem, tots, a treballar amb inteligència, determinació, estratègia i coordinació, per fer independentisme, per fer independentistes. I això vol dir arribar on fins ara no hem arribat i convèncer a qui fins ara no hem convençut.

3. Quins són, a criteri meu, els factors que en qualsevol estratègia que despleguem per assolir aquest objectiu de recollir el màxim de suports al Sí en unes eleccions plebiscitàries, s'haurien de tenir en compte?

Classificaré aquests factors en dos tipus: els instrumentals i els estructurals. Se'n poden dir molts, però intentaré centrar-me en aquells sobre els que crec puc aportar visió més transgressora. Sacsejar!

3.1. Factors instrumentals:

- No som una societat fracturada, però sí som una societat dividida. Ara mateix a Catalunya hi ha dos grans blocs, sense pràcticament vasos comunicants entre ells: el bloc independentista i el bloc unionista. Dos blocs sense problemes de convivència però també sense comunicació i amb referents totalment dispars. L'unionisme ha instal·lat, és el seu èxit (miserable èxit), un rebuig total a les institucions catalanes entre els unionistes. Irracional i irreflexiu. I absolutament desconectat de la visió que tenen els independentistes.

Fixem-nos en un parell de dades molt significatives:

- aquesta setmana el CEO ha presentat una enquesta sobre l'impacte de la pandèmia Covid-19 a la nostra societat. D'entre totes les preguntes, pregunta com creu l'enquestat que ho està fent el Govern Català

El bloc independentista (JxCAT, ERC i CUP) valora que el Govern CAT sap què vol fer però no pot perquè no té competències en un 73,1% votants ERC, 80,3% votants JxCAT i 73,3% votants CUP

El bloc unionista té una percepció radicalment diferent de l'actuació del Govern català, i la resposta majoritària és que ni sap ni fa res, per al 79,7% votants PP, 69,6% PSC, 88% C's i 51,3% Comun's

Però la realitat és que per al bloc unionista és igual que es preguntés sobre la pandèmia o sobre l'estació espacial internacional. Govern català = merda. Sigui el que sigui.

Al darrer BOP del CEO, quan es pregunta, en general, sobre el govern català, i es demana es valori de 0 a 10 com ho fa, amb el 0 pitjor impossible i 10 molt bé, el bloc unionista respon cohesionadament, i el valor 0 és el principal per a tots els seus votannts (53,5% votants PP valoren zero, 38,8% PSC, 42,6% C's i 20,5% Comun's -en endavant Co's-)

És igual què es pregunti. Per al bloc unionista, tot el que soni a govern català és i serà sempre merda, sempre el zero com a resposta majoritària.

La complexitat de la nostra societat i aquesta divisió, que no fractura, en blocs no comunicants s'evidencia també en aquesta enquesta del CEO sobre el COVID-19 amb la pregunta sobre com se situa l'enquestat en termes d'identitat. En el bloc unionista el 72% del PP tan espanyol com català, que és la resposta majoritària també de PSC (70,7%), dels C's (55,9%, però amb un 26,5% només ESP) i Co's (61,8%)

En canvi en el bloc indy identitat únicament CAT o més CAT que ESP és la identificació del 86,7% dels votants ERC, del 92,3% de JxCAT i del 91,2% de CUP.

Per què situo tot això en aquesta tipologia de "factors instrumentals"?

Doncs perquè al darrere d'aquesta divisió (que no fractura) hi ha dos blocs absolutament incomunicats entre ells, aillats, i amb referents totalment diferents.

I els mitjans de comunicació en són l'exemple més radical. El 75,8% dels catalans diu que la TV és el seu principal mitjà de comunicació política. És a dir, de manera aclaparadora (que no única, perquè també hi ha ràdios, premsa i internet), la TV és la principal font d'informació. La gent s'informa per la TV, el seu univers informatiu es construeix a través de les TV.

Mirem ara què consumim en aquests dos blocs:

L'unionisme totes les seves cadenes de TV majoritàries són espanyoles: el 36,1% dels votants del PP La 1 i el 22,2% T5, per als del PSC 21,7% La 1 i 19,9% la Sexta, per als de C's 25% La 1 i 25% T5 i per al Co's 31,7% La Sexta

En el bloc indy TV3 és la cadena de referència per al 72,6% de votants ERC, 74,4% CUP i 88,6% JxCAT

I així amb tot. A la nostra societat unionista (PP, C's, PSC i Co's) de CAT només els hi arriba la caricatura i sistemàtica crítica repugnant cap a tot el que és el Govern català o els partits independentistes. I mai els hi arriba cap missatge del món indy ni del Govern CAT, perquè tots aquests mitjans mai en fan cobertura.

Així, per al bloc unionista "Torra" és un dement follonero i deslleial, perquè a cap dels mitjans de comunicació amb els que s'informa mai han dit que el President Torra està actuant amb criteris científics, i tot el que s'avança en els plantejaments, inicialment sempre és repudiat pel Gobierno de España i els seus voceros, però a la setmana sistemàticament acaben fent el que havia proposat el president Torra.

Conclusió: en qualsevol estratègia per fer independentisme, aquesta realitat instrumental i divisiva instalada a la nostra societat en dos blocs tan diferenciats l'haurem de tenir present. Sempre present. Si la ignorem, fracassarem.

3.2. Factors estructurals: Assumir-nos com som i treballar i gestionar amb inteligència els factors inclusius i els factors divisius que caracteritzen la nostra societat en relació al suport o no a la independència.

En la presa de consciència a favor de la independència, els factors clarament més inclusius són tots els vinculats a veure la independència com una gran finestra d'oportunitats com a país, amb la capacitat de gestionar els nostres recursos i no ser sotmesos a l'espoli fiscal que patim, i individual, un país més just, amb més i millors oportunitats per a tothom. Però també el veure la independència com una oportunitat d'un país amb més qualitat democràtica, més just, més civilitzat, menys autoritari, un país de llibertat i de llibertats.

Quan això arriba a la gent de manera convincent, s'obren les portes per assumir la independència com la seva opció política, es fa el camí cap al Sí entre qui fins ara no estava en el sí. Per això hem de tornar a explicar totes aquestes coses.

A l'altra banda, els factors clarament divisius socialment i que formen autèntiques barricades contra la idea de la independència, infranquejables, són tots els que es mouen al voltant de la identitat, l'origen, la llengua, etc.

Qualsevol estratègia independentista per fer possible la independència passa per gestionar amb intel·ligència, compromís i racionalitat els elements clau de la societat i la nació que som, que no són els elements de la societat i la nació que érem fa dos segles.

I aquest és un factor absolutament crític, en el que ho vam fer molt bé fa anys, però en el que ara estem naufragant o estem assistint a uns certs discursos i soflames que a mi em posen els pèls de punta.

Per fer possible la independència ens hem d'assumir com som, hem d'assumir la nova nació que som, la nova societat que som, i ho hem de fer de cara a la nostra realitat, no d'esquenes a aquesta realitat.

Les nacions no sóm una foto fixa, sinó allò que esdevenim, aquella realitat a la que ens porta la història viscuda. En els últims 70 anys el nostre país ha viscut una transformació social espectacular, a partir de les dues grans onades migratòries viscudes, la dels 60-70 i la del 2000-2010. Més d'un 60% dels catalans som fruit d'aquestes onades migratòries. Aquesta és la nostra realitat. La Nació catalana, la societat que som, ha evolucionat molt. I allò que volem ser no és en relació a una fotografia de fa dos segles, sinó en relació a la nostra voluntat de ser i de governar-nos en llibertat.

Gestionar amb inteligència constructiva la nostra realitat social vol dir, per tant, assumir la nostra realitat. Som catalans, i ho hem esdevingut des d'origens molt diferents. L'unionisme ha jugat totes les seves cartes contra l'independentisme a encadenar-nos als nostres origens, amb un determinisme insultant que anul·la l'individu i la seva llibertat per decidir formar part d'una comunitat, lliurement. El meu pare era murcià, doncs jo, per damunt de tot, haig de mantenir-me lligat a aquests origens del meu pare, i així combatre l'independentisme, perquè ser independentista seria trair els meus origens, al meu pare.

Històricament el catalanisme ha estat molt conscient del que per a la nostra societat i la nostra Nació han implicat aquestes grans onades migratòries, i com ens han transformat. El candelià "un sol poble" és la millor expressió d'aquesta inteligència col·lectiva amb la que el catalanisme primer i després l'independentisme, ha gestionat aquesta realitat.Assumint-la. Assumint-nos.

Però en els últims anys, com deia abans, estem assistint a alguns discursos preocupants, absolutament mancats d'intel·ligència, i que estratègicament són letals per a l'independentisme, ja que fan el joc a l'estratègia divisiva de l'unionisme.

Entre aquests discursos, els que tenen relació amb la llengua són els més preocupants i els que més capacitat destructiva tenen. Tots aquests discursets rotllo Koiné de catastrofisme lingüístic, i de negació de la nació que som són una estupida i crepuscular ejaculació nacional-onanista.

Fixeu-vos en aquesta dada: del 2000 al 2010, en aquesta gran segona onada migratòria, el nostre país acull més d'un milió de nouvinguts, que sobre la població prèvia catalana, impliquen gairebé un 20%. En 10 anys, un 20%. I ho hem gestionat espectacularment bé: a l'escola, socialment, sistema sanitari, convivència, etc.

Un dels elements en el que més clarament es manifesta aquesta nova realitat nacional que som és la inequívoca manera com el castellà ha passat a formar part d'aquesta nova nació que som. Una realitat que només mentalitats malaltisses poden considerar-lo, en una Catalunya independent, una amenaça per al català.

El castellà és la nostra llengua inicial per a un 56% dels catalans. Això és un fet. Ignorar-ho em sembla demencial.

El castellà, la llengua castellana, no és el problema del català, de la llengua catalana. El problema del català és que durant més de 300 anys ha estat sistemàticament perseguit per l'estat espanyol. Però el tenim viu. No han pogut amb nosaltres. Algú creu que si fem la independència, i tenim un estat a favor del català, amb tots els mitjans i suports necessaris, la situació del català serà pitjor que l'actual? Va home va!

Una altra dada:

- el castellà és la llengua inicial del 56% de nosaltres
- el català és la llengua inicial del 31% de nosaltres

Però a partir d'aquesta dada, que expressa una realitat demogràfica que és la que és, d'orígens, tenim l'evidència de com l'acció social, l'escola, el país, fan evolucionar aquesta realitat, fins al punt que el català esdevé la llengua d'identificació (amb quina llengua t'identifiques, consideres pròpia?) i d'ús habitual per al 41% de la població.

El català és l'única llengua que a Catalunya, creix, que guanya parlants i que és assumida com element d'identificació. D'un 31% que tenen el català com a llengua inicial, creix 10 punts, i passa a ser la llengua d'identificació i d'ús habitual per a un 41%

Convertir els elements d'origen, d'identitat, de llengua, en camp de batalla és una de les majors estupideses i febleses que podem fer i tenir. No assumir la nostra realitat, no assumir que el castellà ha passat a formar part de la nostra realitat nacional, és absolutament demencial i letal per a qualsevol opció d'esdevenir independents, de ser la majoria social i nacional que necessitem per ser independents.

De tots els elements vinculats a la identitat, que són els que tenen un potencial divisiu més devastador per a l'independentisme, si no tornem al marc mental, nacional i social en el que històricament sempre ens hem mogut, el de "un sol poble", la llengua és el més sensible. I és en el que més patosament estem actuant.

Per acabar, en aquests elements estructurals, i aquest assumir-nos com som, a partir de saber com som, hi ha una dada que sempre hauríem de tenir present, en qualsevol estratègia per fer del Sí a la independència l'opció clarament majoritària al nostre país, i aquesta dada és que el moviment independentista, el sí a la independència, l'hem construit sobre una realitat d'identitats compartides.

Només el 22,3% dels catalans expressa un sentiment d'identitat de ser "únicament catalans". Gairebé el 70% dels catalans expressa un sentiment d'identitat compartida català/espanyol.

Qualsevol estratègia per fer la independència ha de gestionar amb inteligència aquesta inequívoca realitat i complexitat. Si ens deixem arrossegar a que la independència es visualitzi com un tema identitari, de llengua, d'origens, que és el camp de batalla en el que sempre ha volgut enfangar-nos l'unionisme, no ens en sortirem. Assumim-nos com som. Assumim-nos amb aquest llegat integrador de ser "un sol poble" de tots els que ens han precedit, i portem aquest un sol poble cap a la llibertat i una independència a la que la Nació que som té tot el dret i que portarà infinites oportunitats col·lectives i individuals de progrés i benestar.