CEO-2, IDENTITAT I PROJECTE POLÍTIC: 1)LA CONFIRMACIÓ DEL DIAGNÒSTIC 2) ON ENS ESTEM JUGANT LA MAJORIA PARLAMENTÀRIA I SOCIAL?

L'enquesta del CEO ens confirma certes dades sobre com és la nostra societat i les seves expectatives polítiques i identitàries de tal manera, amb tal intensitat, que formen part d'aquest coneixement bàsic de la terra que trepitgem, d'aquestes dades indispensables per fer un diagnòstic fiable de la nostra situació, a partir de la qual, i d'acord als nostres objectius, bastir una estratègia adequada per al seu assoliment.

El primer que cal dir en l'anàlisi de les dimensions de projecte polític i d'identitat és que també estan marcades per una gran estabilitat en relació a les dades d'enquestes precedents. I això és una bona notícia.

Comencem per la dada més llaminera per a tots els, com jo, malalts per la independència. A la pregunta dicotòmica (sí/no) sobre la independència un 44,6% dels enquestats diuen que votarien SÍ.

La Vanguardia, en una de les notícies sobre aquesta enquesta del CEO titulava «el sí a la independència baixa per primera vegada». Un titular clarament sensacionalista i sense cap mena de fonament demoscòpic. Aquesta pregunta es va incorporar el CEO de la mà del seu actual director, en Jordi Argelaguet. El tripartit mai s'havia atrevit a plantejar-la. N'Argelaguet. I en les tres onades en les que s'ha pogut plantejar ens hem trobat aquests resultats: Juny 2011: 42,9- Octubre 2011: 45,4 i Febrer 2012: 44,6.

Tenint en compte que el marge d'error de l'enquesta és del 2,47, una fluctuació entre onades del 0,9 en una pregunta dicotòmica és irrellevant. L'important, l'únic important, és la inequívoca solidesa que implica estar per sobre del 40%, entre el 40 i el 45. Aquesta és la dada clau.

Tanmateix, per a mi hi ha una altra pregunta clau a tenir en compte, i és la que planteja una resposta múltiple sobre el que els enquestats creuen que ha de ser Catalunya. En aquest cas l'enquestat té més opcions per a definir el seu posicionament polític.

Sobre quatre possibles escenaris ens trobem que el que coincidiria plenament amb la majoria del sí a la independència passa del 44,6 en la dicotòmica al 29,0 en la múltiple. Està lleugerament per sota de la resposta majoritària: «un estat dins una Espanya federal», avalada pel 30,8% dels enquestats, seguida d'un 27,8% que assenyalen que Catalunya hauria de ser «una comunitat autònoma d”Espanya». Les distàncies entre totes tres opcions s'han escurçat en termes favorables als partidaris a l'estat propi i punt. Només un 5,2% diuen que hauria de ser «una regió d”Espanya».

Als efectes de valorar encertadament l'escenari social no podem perdre de vista aquests 15,6 punts de diferència que hi ha entre el sí a la independència entre totes dues preguntes. És el primer avís de l'escenari complexe en el que ens movem.

La complexitat de l'escenari es fa més radical quan la pregunta apunta al sentiment d'identitat, no al projecte polític. Aquesta onada del CEO confirma el que en anteriors anàlisi ja vaig definir com a divorci entre aquests ítems.

Ras i curt: de manera clara, sostinguda i estable, el sentiment de pertinença o d'identitat majoritari entre els catalans és el de ser «tant espanyols com catalans», amb un 42,4% dels enquestats que se senten així. Un 28,2% se senten més catalans que espanyols i només un 21,1% se senten només catalans.

Fixem-nos en aquest escalat de percentatges:
- en pregunta dicotòmica un 44,6% votaria sí a la independència
- en pregunta de resposta múltiple un 29,0% vol un estat independent
- preguntats sobre el sentiment d”identitat un 21,1% se sent únicament català.

D'aquesta seqüència el més rellevant per a mi és la confirmació que la majoria sòlida que necessitem i volem favorable a la independència no es construeix sobre bases identitàries, sinó sobre conceptes i fonaments molt més complexes.

El salt del 21,1% que se sent únicament català al 44,6% que votaria sí a la independència ens deixa 23,5 punts de diferència de conciutadans que fan compatible un major o menor sentiment o identitat espanyola amb el seu suport a la independència.

I aquesta és una dada extraordinària que ha de formar part radicalment del nostre diagnòstic, del punt de partida en el disseny de l'estratègia per a ser independents, per a aconseguir que en el nostre país hi hagi una majoria sòlida favorable a la independència.

En l'anterior onada del CEO ja ho vaig advertir: fer compatible el projecte polític amb la diversitat identitària ens obliga a una reflexió molt serena, desacomplexada i constructiva sobre els fonaments i acords implícits i explícits que cal adoptar.

I assenyalava amb claredat el tema de la llengua. Fa un parell de diumenges l'Eduard Voltas, en un article a l'ARA, incidia en aquest tema, i d'una manera valenta assenyalava que una de les maneres, potser l'única, que tenim de fer visible aquesta compatibilitat no agressiva, fins i tot podríem dir-ne complicitat, entre projecte polític i identitat és assumir el castellà sense complexos.

I jo hi estic del tot d”acord. El projecte polític d”una majoria sòlida favorable a la independència només és possible, només és viable, si canalitza adequadament la diversitat identitària. El pas del 21,1 d”únicament catalans al 44,6 de favorables a la independència només és possible a partir d”aquesta part majoritària de la nostra societat que malgrat reivindicar per a si mateixos un cert sentiment d”identitat compartida catalana/espanyola, aposten per la independència.

Si el projecte polític d'una Catalunya independent s'ha de fonamentar únicament sobre el col·lectiu de ciutadans que ens sentim únicament catalans... no hi haurà MAI independència.

Si el nostre gran objectiu és una Catalunya independent, i sabem necessària una majoria sòlida favorable al Sí, i sabem alhora que el sentiment majoritari de la societat catalana és el de la compatibilitat identitària catalana/espanyola (un 76% dels enquestats!)... la nostra estratègia ha de fer possible, viable i visualitzable aquesta complexitat i complicitat, en cap cas agredir-la o menystenir-la.

Cal que hi pensem, però per a mi la llengua és el compromís bàsic i fonamental d'aquesta compatibilitat, complicitat i respecte.

El català és la llengua pròpia de Catalunya, però el castellà és la llengua habitual i pròpia del 50% dels nostres ciutadans. I per a mi és sobre el castellà que cal construir exemplarment el nostre model de convivència que faci possible aquesta compatibilitat d'identitats i projecte polític.

El castellà està aquí, entre nosaltres, i ja hi serà sempre. Per a molts independentistes, entre els que m'hi incloc, també ha estat la nostra llengua paterna i/o materna. Deixem-nos d'històries. Fins i tot és bo que li donem la rellevància nacional que té, atès que ens dóna moltes oportunitats com a poble. Cal una manifestació nacional que expliciti que el castellà també formarà part de la Catalunya independent, del futur Estat Català. Que serà llengua co-oficial. Que serà també llengua d'ensenyament, és a dir, que sense fixar-nos en el com, assumim el compromís i l'objectiu que els nostres escolars finalitzin la seva etapa educativa dominant el català i el castellà (i també l'anglés, però això és un altre debat...). Que tots els ciutadans podran adreçar-se indistintament a l'administració en català i en castellà, etc.

Som un poble, volem un estat, tenim dues llengües i un sentiment identitari compatible.

Partits polítics i projecte nacional
Assumida la complexitat entre identitat i projecte polític, val la pena fixar-se en la complexitat que també es desprèn entre la majoria social favorable al Sí a la independència (44,6) i els partits polítics, és a dir, el vot d'aquesta majoria, què voten els que fan possible aquesta majoria.

També en aquesta dimensió d'anàlisi les coses estan o són molt estables. El sí a la independència, aquest 44,6, es construeix a partir de votants d'absolutament TOTS els partits de l'arc parlamentari català:
- un 55,3% dels votants de CiU
- un 94,5% dels votants d”ERC
- un 45,9% dels votants d”ICV-EUA
- un 27,2% dels votants del PSC-PSOE
- un 99,3% dels votants de SI
- un 9,0% dels votants del PP

Tots aquests enquestats, que s'expressen tan divergentment en opció de vot a partits polítics, són els que reflecteixen la realitat social que fa possible assolir un 44,6% de Sí a la independència.

I, hòstia, això és molt i molt complicat de gestionar!!!!

Perquè és clar, resulta que, de cara a l'èxit en la independència, és més important numèricament, per volum, el 27,2% de favorables al Sí que voten al PSC que el 99,3% que voten Solidaritat!!!!

Com ens ho mengem, això? No ho sé. Només algunes idees:
- la complexitat de l'escenari obliga a un procés concertat i molt i molt suau
- la cridòria i l'enervació identitària pot ser el principal obstacle per a la independència
- si el sobiranisme ja és l'element central de la política catalana, cal ara situar-hi la independència, i fer-ho de la mateixa manera tranquila com hem aconseguit que ho sigui el sobiranisme
- no hi ha independència sense Convergència. Cal pregar Déu i confiar en la bona gent de Convergència perquè continuïn amb el seu full de ruta i la fermesa que estan exhibint en aquesta legislatura i que això acabi arrossegant, arribat el moment, i amb independència del partit al qui votin, la majoria social.

Aquest és l'escenari, aquesta és la complexitat que té i, o sabem gestionar-la o no hi ha independència.

Podria haver-hi un escenari diferent, alternatiu, en el que hi hagués una clara alineació de favorables i contraris a la independència entre partits. Així les coses, quan el partit del Sí guanya, el sí és majoria social. No és el nostre cas i, siguem-ne conscients, no sembla que ho hagi de ser mai, com a mínim en les properes dècades... El nostre repte és gestionar la diversitat i la complexitat.

Escenaris possibles vs escenaris impossibles
De les dades de posició favorable a la independència i record de vot n'hi ha hagut una que m'ha deixat una mica tocat...

En contra del que em pensava passaria, ens trobem que enquesta rere enquesta els votants de CiU que diuen votarien sí a la independència continuen instal·lats en el 55%. Fa molts anys, amb diferents enquestes, mitjans i consultores, que la dada és la mateixa... només un 55% dels votants de CiU votarien sí a la independència. Són, això, l'aportació majoritària, la de més volum... però passen els anys, les eleccions, les coses... i continuem en aquest 55%

Per a mi resulta força sorprenent i em preocupa. Segons enquestes internes de CDC (no tinc dades d”UDC), la pràctica totalitat dels seus militants es declaren favorables a la independència. Però entre els votants es continua en aquest 55%.

Això té moltes conseqüències i implicacions.

Com que de vegades ens toca la loteria i algú amb dificultats per a entendre les coses acaba llegint aquest bloc, miraré de fer-ho fàcil i entenedor. Farem la bona acció del dia...

Hom es presenta a les eleccions amb un programa i la gent vota o no vota les diferents opcions. CiU es va presentar a les eleccions amb el tema bandera del pacte fiscal, i va guanyar. Hi va haver tres propostes polítiques que s'hi van presentar abanderant la independència, que van obtenir uns resultats més aviats moderats: ERC va perdre bous i esquelles, i va baixar fins a 10 diputats; Solidaritat en va obtenir 4 (ni tan sols va poder constituir grup propi) i els Walking Dead de Reagrupament van ser vexats pel poble de Catalunya, deixant-los fóra del Parlament.

Per tant, i com a independentistes explícits, al Parlament tindríem 14 diputats (10 d”ERC i 4 de SI), i l'enquesta del CEO atorga únicament representació a ERC, amb 14-15 diputats. És a dir, que ens estem movent amb un patró de representació força estable d'aquest segment.

Si el 55% dels votants de CiU són favorables a la independència vol dir que el gruix de votants independentistes va votar CiU, tot i saber que la independència no figurava en el seu projecte polític per a aquesta legislatura.

Resulta un espectacle francament grotesc, per no dir patètic, tota aquesta gent que es deixa la veu i les tecles a les xarxes socials i on els volen escoltar invocant una suma de CiU+ERC+SI = majoria parlamentària per la independència.

No, amics, les coses no són així. L'espectacle entra en fase gore quan veiem que els mateixos que invoquen aquesta majoria són els mateixos que no es cansen d'insultar a CiU i d'acusar-la de tots els botiflerisme possibles, etc. En fi, tenim el país que tenim i hem d'aprendre a conviure amb la nostra particular xaladura...

A criteri meu l'únic escenari possible per a la independència es troba en la gestió que CiU faci del seu electorat i de la resposta d'aquest.

Amb només un 55% de votants favorables a la independència, la gran incògnita és saber què pot passar si CiU fa un pas endavant, com molts esperem que faci, i lidera el procés de ruptura amb l'estat espanyol.

És evident i això cal que ho assumim tots que aquest escenari només és possible amb lideratge de CiU. Tot el que no sigui això implica iniciar una autèntica travessa del desert de molts i molts anys.

Però el gran problema, el gran interrogant, és quina serà la resposta del votant de CiU davant el que sembla inevitable: un escenari de ruptura.

En Jordi Barbeta aquest diumenge, a La Vanguardia, dibuixava amb molta claredat cinc possibles escenaris per a aquest final de legislatura, la major part dels quals acabaven amb unes eleccions anticipades i amb una CiU que s'hi presentava liderant un escenari de ruptura amb l”estat.

... què pot passar si només aquest 55% de votants pro-sí acaben votant CiU en aquest context? Ja us ho dic jo: UN DESASTRE!

En l'escenari més favorable podríem sumar al 55,3% de votants CiU favorables a la independència el 20,6% que diuen s”abstindrien. Això ens donaria que CiU retindria un 75,9% dels seus votants actuals. Si ara té 62 diputats, i en unes eleccions sota aquest paradigma perd un 25% dels seus votants... QUINA MAJORIA TINDRÍEM AL PARLAMENT?

CAP!

Només que CiU perdés el 20% dels seus votants que es manifesten directament contraris a la independència... NO HI HAURIA MAJORIA PARLAMENTÀRIA FAVORABLE A LA INDEPENDÈNCIA, o, en tot cas, seria tan exígua, tan feble, que impediria totalment tirar endavant.

Pensem que la pèrdua del 20% de votants convergents que votarien NO implica passar de 62 escons a entre 42-45.

A tall de conclusions:
- Sense Convergència no hi ha independència
- En els propers anys només es pot entrar en una fase de ruptura si la lidera Convergència
- Amb el lideratge convergent no n”hi ha prou: la majoria social es construeix a partir d”electors de procedències molt diferents.
- Sense el lideratge convergent és impossible activar la diversitat
- La majoria parlamentària i social s”està jugant en el percentatge d”electors de CiU que s”hi mantingui fidel en un escenari de ruptura. El fet que el percentatge de votants convergents favorables a la independència no passi del 55% estableix un marge d”incertesa dramàtic sobre qualsevol projecció
- Només si en aquest hipotètic escenari CiU conserva tots els seus suports pot liderar un procés d”aquesta naturalesa, cooperativament amb altres forces polítiques i amb capacitat d”incidir en els votants de partits de tot l”espectre polític per a fer possible la majoria social.
- Un escenari en el que entre el 20% i el 40% dels votants convergents que no es posicionen a favor de la independència retiressin el seu suport electoral a la coalició... ens abocaria a un Parlament sense majoria sobiranista i sense cap ni una possibilitat d”iniciar cap procés de ruptura.

Així les coses, i com a independentista que vol assolir la independència el més ràpidament possible, penso que el millor que es pot fer és deixar que CiU gestioni el seu escenari de la manera que cregui més convenient per a arrossegar en aquest procés el màxim dels seus votants. En l”èxit d”aquesta operació és on rauen totes les nostres possibilitats d”èxit en els propers anys.

CiU, per tant, té una doble legitimitat per a imposar el seu full de ruta i ritme:
1) el que li ha conferit el poble de Catalunya en forma de suport electoral majoritari. Qui guanya i qui té majoria és qui té i marca l”agenda i l”estratègia.
2) el fet que, en el seu percentatge de votants que no són favorables a la independència (que s”abstindrien o que hi votarien en contra), ens estiguem jugant la majoria parlamentària, social i el lideratge necessaris en un procés d”aquesta naturalesa. La clau està en aquesta bossa de votants de CiU, i per tant és la direcció de CiU la que té el repte de dissenyar una estratègia per a arrossegar-los. Des del món que no és CiU, no entendre això, dinamitar o torpedinar l”estratègia convergent, etc. és dinamitar o torpedinar les possibilitats d”iniciar un procés de ruptura els propers anys. Si CiU es deixa endur per la follia o l”angoixa del moment, i en el seu pas perd aquests votants, no hi ha independència. Per tant, a creuar els dits, i a pregar perquè la direcció convergent i els passos que està fent acabin arrossegant a tots els seus votants, que els incorpori al procés...

Primera onada CEO-2012: estabilitat i solidesa de les tendències. Progressem adequadament.

Aquest divendres hem conegut el resultat de la primera onada 2012 del baròmetre del CEO.

Els resultats són molt i molt positius, des de tots els punts de vista, o gairebé. En tot cas, i pel que fa als principals indicadors de caràcter polític, nacional i electoral, els resultats d'aquesta macroenquesta els hem de valorar molt positivament. Confirmen plenament la tendència que de fa temps s'observa en aquests indicadors, per tant, són valoracions sòlides, i a més a més, tot i aquest context d'estabilitat, les variacions que s'observen són sempre en positiu.

D'entrada, però, vull fer un reconeixement públic del treball que està fent en Jordi Argelaguet al capdavant del CEO. L'enquesta i informe del CEO són extraordinaris. Molt ben feta i amb un informe excel·lent, molt ben fet, i valent, atès que per primera vegada s'apliquen tècniques demoscòpiques per a ajustar la projecció electoral.

Els resultats de l'enquesta són per tant, i des del meu punt de vista, totalment fiables, l'aproximació a la realitat assoleix la màxima certesa que l'instrument d'enquesta permet. Per tant, és obligat reconèixer la capacitat i la feina de qui ho ha fet possible, l'actual director del CEO, en Jordi Argelaguet. Hem de ser crítics quan cal ser-ho i reconèixer la feina ben feta quan està ben feta. I ara ho està.

Com que hi ha molt informació, dividiré l'anàlisi en dos grans blocs: avui tractaré el comportament electoral i deixarem per a un post posterior l'anàlisi de les qüestions de dimensió i posicionament nacional (identitat, projecte polític, etc.).

COMPORTAMENT ELECTORAL:
Primer, un apunt tècnic: fins ara el CEO havia ofert resultats de projecció electoral únicament a partir de la intenció de vot directe declarada. Això podia induir a confusió o error, atès que com a mínim dos factors transcendents no es tenien en compte per a ajustar millor els resultats de l'enquesta a la realitat: els possibles biaixos (lògics) en la mostra i la distribució dels indecisos.

L'informe del CEO, en el seu apartat final, sí que ho fa. Com molt bé explica el mateix document, accessible a la web del CEO, s'han aplicat les tècniques habituals per passar de la simple intenció de vot directe a una projecció de vot i escons. Què és el que habitualment es té en compte per fer això? Doncs, fins on jo sé, coses com corregir els possibles biaixos en la mostra (contrastant record de vot amb resultats electorals), redistribució del vot indecís a partir d'elements com «simpatia» o «proximitat» als diferents partits i la fidelitat de vot que expressen els votants de cada opció, així com, en la no-fidelitat, les possibles pautes de comportament d'aquest vot. Finalment, a l'hora d'assignar escons, també es té en compte la territorialitat, per tant, aplicant el model sobre les quatre circumscripcions electorals.

Convergència i Unió:
CiU continua recollint un suport majoritari entre els electors catalans. Les seves expectatives electorals es mantenen pràcticament intactes, tant pel que fa a percentatge d'intenció de vot com en la traducció en escons.

Aquesta solidesa és, per a mi, el fet més rellevant de tots els que posa de manifest l'enquesta. Amb la situació tan i tan complicada que estem vivint, amb una crisi que encara s'aguditza per moments, amb una herència tripartita absolutament enverinada -que va deixar el país al punt de la fallida, del col·lapse-, amb totes les mesures i ajustos que ha calgut fer per poder salvar el país de la intervenció, per no caure per l'abisme... i amb la fastigosa demagògia amb que tot això s'està instrumentalitzant per bona part de l'oposició... Amb tot aquest panorama, que CiU conservi intactes els seus suports, és molt gran i diu molt del país, de la gent. Aquest suport a CiU, aquest no deixar-se arrossegar per la demagògia i la mentida que propaguen amb absoluta irresponsabilitat molts agents polítics és una mostra de maduresa nacional que ens ha de permetre ser optimistes per als nostres reptes de futur. CiU està fent el que tothom sap que s”ha de fer, de fet l'únic que es pot fer, i ho fa amb rigor, amb seriositat. I això està tenint la recompensa de la fidelitat en els suports.

Esquerra Republicana de Catalunya
L'altre fet rellevant de l'enquesta és la també molt positiva confirmació de la tendència de recuperació de suports electorals de la nova ERC de n'Oriol Junqueras. És una recuperació lenta, però clara, ferma.

En relació a l'anterior onada, ERC incrementa en un 0,8 la seva intenció de vot directe. Un cop feta la projecció demoscòpica veiem com ERC se situa en el 9,6% de suports, 2,6 punts per sobre dels seus resultats en les eleccions al Parlament de Catalunya de finals del 2010. Tenint en compte que l'Oriol Junqueras està liderant ERC des de l'octubre del 2011 i que el treball de camp del CEO es va fer el febrer del 2012 vol dir que en poc més de 4 mesos l'Oriol ha aconseguit recuperar 2,6 punts d'intenció de vot. I això és molt, moltíssim. La tendència és, per tant, molt clara, indiscutible. I, més enllà del CEO, confirmada també per altres indicadors com els resultats electorals a les eleccions generals i altres enquestes que s'han conegut en aquest període.

PSC-PSOE
Continua el descalabro del PSC-PSOE. La pèrdua de suports dels socialistes és contínua, no sembla tenir aturador. És més que evident que el caos polític i de projecte en el que estan sumits els socialistes catalans té una traducció directa en la pèrdua de suports electorals. El cicle de derrotes electorals que han patit els socialistes -fins ara una autèntica maquinària perfectament engreixada de guanyar eleccions i de poder- no ha tocat fons. El seu desplaçament de la centralitat política és una evidència tremenda. Fins al punt que mai com fins ara la diferència entre PSC-PSOE i les altres forces que se situen en l”escenari de «les esquerres» havia estat tan petita.

Partit Popular
L'enquesta també confirma que PP ha tocat sostre a Catalunya. Això ja es va poder veure a les eleccions generals, quan en una onada que semblava ho havia d'arrassar tot, els resultats del PP, en unes eleccions que els hi són propícies, van ser més que modestos. El PP té el seu públic, això està clar, i continua essent la tercera força al Parlament de Catalunya (també a les eleccions generals), però sembla haver arribat al màxim de suports possibles.

Aquesta és una dada interessant perquè, a criteri meu, desmonta un cert argumentari que circula pel nostre país i del que jo he discrepat sempre, segons el qual que CiU pacti els pressupostos amb el PP els hi dóna centralitat i habilita el seu creixement. Jo crec que és tot el contrari. Els resultas del PP milloren en la mesura que existeixen fronts anti-PP o se l'exclou convertint-lo en l'única oposició real entre un cert segment de població. Perquè d”entrada, i per més que de vegades em dolgui, em nego a considerar els votants com a persones discapacitades, com alguns sembla que fan. Són els votants els qui donen força o la treuen a les diferents opcions, també al PP. El cas de Badalona és des d'aquest punt de vista, paradigmàtic. Després d'una legislatura municipal amb un «tots contra el PP», amb socialistes, convergents, esquerra, enciams... va el PP i arrassa. Però en fi, això ja ho tractarem un altre dia. En qualsevol cas, el PP està clar que ha tocat sostre a Catalunya. I això ja és per si una bona notícia, per bé que aquest sostre sigui més alt del que a molts ens agradaria...

ICV-EUA
Confirma el seu lleuger increment de vot. Molt petit, però increment. La projecció de vot dels enciams és potser l'únic punt de l'enquesta que penso potser s'ha quedat mica curt. Tenint en compte que ofereix el mateix vot directe que intenció de vot... crec que podria ser que tingués una miqueta més de percentatge. En tot cas res significatiu. És a dir, que tot el soroll que aquests demagogs populistes (repetir moltes vegades una mentida no la converteix en veritat) no té cap rèdit significatiu.

Malgrat els seus esforços per incendiar-ho tot, per enviar el país a la merda... el seu públic, sortosament, és el que és, també més del que m'agradaria, però limitat i sense creixement significatiu. Això és més greu per a ells si ho posem en relació a la pèrdua de suports dels socialistes. Crec que està clar que el radicalisme demagògic i antisistema dels enciams, la seva passada de frenada, els ha estigmatitzat molt i allunyat del tot de qualsevol opció de recollir de manera significativa suports que perd el PSC-PSOE.

Ciutadans i Solidaritat Catalana per la Independència
Finalment arribem als dos grups més petits del Parlament, C's i SI. El tractament demoscòpic d'aquestes opcions tan petites sempre és el més difícil de tots, atès que és molt complicat, per la seva escassa incidència social, que la mostra pugui recollir amb la precisió dels més grans, el seu comportament. Tanmateix, em sembla que el CEO ens aporta unes dades força concloents, que no deixen cap espai a la incertesa.

Ciutadans semblen instal·lats en la seva insignificància espanyolista i anticatalana. Continuaran essent insignificants, però no desapareixen, tot sembla indicar que continuen tenint el suport mínim per continuar tenint representació parlamentària. I aquí s'acaba tot.

Pel que fa a SI la cosa és diferent, i la pèrdua de suports és ja prou evident com per concloure, tal i com indica el CEO, que estan abocats a perdre la representació parlamentària que van obtenir el 2010, tot i que conservin -això també em sembla clar- unes quantes desenes de milers de vots.

Des d'ahir divendres he rebut algunes trucades preguntant-me sobre el tractament que havia tingut la projecció de vot de C's i de SI, i he pogut llegir també algunes barbaritats per les xarxes socials. Aquests dubtes tenen el seu origen en que la intencio de vot directe a C's i a SI és, en l'enquesta, la mateixa (un 1,1), però en canvi després, en la projecció de vot, a C's s”atorga un 4,0 i a SI un 2,4.

És molt fàcil explicar la diferència. D'entrada, a la mostra, veiem com només un 0,8% diuen, en el record de vot, haver votat C's, i aquesta formació va obtenir un 3,39 de vot. En canvi SI té un record de vot d'1,5, i havia tingut un 3,29 de vot. Totes dues formacions estan lleugerament infrarepresentades en la mostra, fet que és del tot normal atès que estem parlant de les dues formacions amb menor suport electoral, més minoritàries. Però en el cas dels ciutadans la diferència és de 2,59 i en el cas dels solidaris d'1,79. Per tant, i des del punt de vista del tractament del biaix detectat de la mostra, la correcció a l'alça de C's havia de ser necessàriament superior.

Però hi ha un altre factor que al meu entendre encara influeix més en aquest tractament de la projecció i que té una major significació política, i és la diferència en la fidelització de vot.

I aquí hi ha una dada clau: SI és l'opció política que té una més baixa fidelització de votants: només un 27,8% dels votants que van votar SI el 2010 ho farien ara. Ciutadans, en canvi, té una fidelització de vot del 57,9%. Si a això hi afegim que els votants de SI també són els qui menys decidit tenen què fer (un 29,8% no ho sap), és el que explica de manera clara i transparent aquesta diferent i encertada, fiable, projecció de vot (crec, fins i tot, que el CEO ha estat molt prudent i ha preferit ser generós en la projecció de vot als solidaris).

L'espai independentista explícit
Així les coses i des d'un punt de vista de les opcions fins ara explícitament independentistes representades al Parlament, com són ERC i SI, sembla clara, molt clara, quina és la tendència en la configuració d”aquest espai: l'ERC renovada de l'Oriol Junqueras continua creixent i recuperant suports, mentre l'opció que representa SI es va diluïnt electoralment, amb una més que evident fuga de votants; el fet que només un 30% dels seus antics votants els hi continuïn donant suport és una dada rotunda, absolutament rotunda i fiable, fins i tot malgrat les limitacions demoscòpiques.

Per a mi això confirma del tot l'anàlisi que vinc fent en anteriors articles, del naufragi de l'estratègia política i dialèctica de SI, de que han instal·lat la seva actuació política en un terreny que frega la bogeria. Això no fa cap bé al país ni a l'independentisme, tot el contrari, però a més a més els hi fa un mal totalment demostrat a ells mateixos. Curiosament la fuga de vots dels solidaris cap a altres opcions es reparteix a parts iguales entre CiU i ERC (les "víctimes" habituals de les seves insídies) i molt lleugerament per sota a l'opció altres, en el que jo interpreto que pot ser vot CUP que el 2010 va anar a SI.

Precisament les CUP, si com tot apunta decideixen presentar-se a les properes eleccions al Parlament, són l'única incògnita que podríem tenir en la reconfiguració d”un espai independentista en el que, ara com ara, ERC sembla recuperar el seu paper central, aglutinador. SI és evident que si segueixen així les coses no té cap opció d'obtenir representació, per més que conservi algunes desenes de milers de vots. Està per veure què podrien oferir i recollir les CUP en unes eleccions d'aquesta naturalesa, tot i que per les diferents informacions que podem posar en joc (altres enquestes, vot a «altres») tampoc no sembla que la seva irrupció electoral pugui anar més enllà de, com a molt, obtenir una mínima representació parlamentària (3 diputats).

Fidelització de vot i moviments entre partits
En l'anàlisi de SI hem introduït, per a explicar la seva projecció de vot, el tema de la fidelització de vot i on van els vots no fidelitzats.

El cert és que l”enquesta no apunta grans moviments de transvassament de vot entre partits. És lògic: la primera conclusió que n'hem tret és l'estabilitat de l'escenari electoral i polític.

Tanmateix, sí que hi ha algunes dades que podem considerar significatives, que apunten tendències o comportaments electorals.

D'entrada, i coherentment amb els resultats de l'enquesta, CiU és l”opció política que té una més alta fidelització dels seus votants: un 77,5%. Molt alta. Segueix ICV-EUA, amb un 73,5, després ERC amb un 68,2, PP amb un 68 i PSC-PSOE amb un 66,7. No hi ha, per tant, grans diferències.

De fet, i sobre aquest aquesta dimensió -transcendent en termes polítics- de la fidelització o no de vot, els dos únics fets rellevants són, d'una banda la solidesa de CiU, que en aquest context tan «favorable» per al desgast és qui té una major fidelitat de vot, i d'una altra banda la ja comentada baixíssima fidelitat de vot que obté SI (únicament el 27,8% dels seus antics votants).

Més enllà d'això, què és el que podem considerar significatiu o interessant dels moviments de votants entre partits?

El que més m'ha cridat l'atenció és que, malgrat tots els discursets que s'han fet sobre el PP, la seva centralitat, etc... aquest partit pateix una significativa fuga de vots cap a CiU, del 12,4% dels seus antics votants. Tenint en compte que són la tercera força política del Parlament, no és menystenible. I és una dada que també tira per terra algunes teories sobre aquest partit, pactes, centralitats, etc.

Una altra dada significativa -però absolutament normal- és que la major part del vot que no es fidelitza de gairebé tots els partits se situa actualment en el NS/NC. Així, CiU no té cap mena de fuga de vot cap a altres opcions, però si té un 9% de votants que ara no saben què farien. En termes d'anàlisi el fet que no hi hagi cap opció que reculli vot convergent més enllà de l'anècdota aferma la posició de la coalició nacionalista.

Abans he comentat que el PSC-PSOE continua perdent suports. Aquí sí que és interessant veure que fins i tot la distribució del vot perdut ens confirma la seva precària situació: perden vot en tantes direccions i tan oposades que qualsevol decisió que prenguin els pot implicar una nova sagnia. Potser per això han optat per no fer res. Perquè és clar, tenim que la seva fuga de vot majoritària és cap als enciams, amb un 7,8%, però després cap a CiU, amb un 5,2. En contra del que en alguns anàlisis sapuntava o es temia, no hi ha transvassament de vot al PP, i això ja és en si mateix una dada interessant: només un 1,7. Pel que fa als ideòlegs d”ERC del tripi, que haurien d'estar tots amagats sota terra, una nova dada que confirma el seu fracàs sense paliatius: només un 0,8% del vot que perden els sociates va cap a ERC (un 0,7 va cap a C's...).

Pel que fa a ERC, la bona notícia en termes de país és que el seu creixement no es produeix a costa de CiU, sinó que rasca votant de llocs molt diferents, res especialment significatiu, però que fa que allò de «una mica per aquí i una mica per allà» acabi generant aquest creixement. ERC recull un 13% de l'antic vot solidari, un 12,3 d'altres i nul, un 7,3 de l'abstenció, un 3,5 de vot en blanc, un 2,8 d'ICV-EUA i un 1,8 de CiU.

Parem-nos un moment aquí. Un dels grans debats que té l'actual ERC és l'etern dilema de resistència de costures. Si aposta pel tripartit es trenca la costura patriòtica i pateix una descomunal fuga de vots cap a altres opcions. Ara hi ha qui diu que si s'aposta per la responsabilitat patriòtica i recuperar la centralitat independentista això pot provocar que la costura «esquerranosa» cedeixi i se li fuguin vots per aquesta banda.

El CEO ens aporta llum sobre aquest debat. D'entrada perquè la cosa principal és que l'Oriol ha aconseguit fidelitzar l'electorat, amb gairebé el 70%. Però després perquè les dades de moviments dels «no fidelitzats» també ho confirmen.

Un 5,0 dels antics votants d”ERC diuen que ara votarien ICV-EUA, però un 2,8% dels antics votants dels enciams ara votarien ERC. És cert per tant que hi ha un diferencial negatiu d”ERC envers ICV-EUA, però és mínim, baixíssim, del -2,2. En canvi si ens fixem en CiU podem veure que, malgrat tots els esforços de renovació que està fent l”Oriol, un 6,5% dels antics votants d'ERC ara votarien CiU, mentre que només un 1,8% dels votants convergents ara votarien ERC. Un diferencial de -4,7. És a dir, per aquesta via és per on ERC continua tenint els majors problemes, tot i que molt minoritzats. Estem parlant d'una incidència molt baixa, però fins i tot en aquest escenari el que apunten les dades és això, i no cap altra cosa.

Lideratges
Les preguntes sobre els lideratges polítics també ens traslladen algunes coses interessants.

Voldria excusar una ignorància: no sé si en el tractament de la informació que fa el CEO descarta les respostes extremes, és a dir, el 0 i el 10. Això de vegades es fa. Jo no entendria que es fés aquí, però m'agradaria saber-ho i saber així si això ajuda a explicar algunes coses, sobretot la relativa escassa diferència de valoracions entre líders, amb una forquilla que va del 5,61 del Duran -el més ben valorat- al 3,16 del Rivera -el pitjor valorat-. Un diferencial màxim de 2,45 en una escala del 0 al 10 em sembla molt poc. Però en fi, és el que tenim.

Com acabo de dir, en Duran Lleida és el líder polític més ben valorat, amb un 5,61, seguit del president de la Generalitat, Artur Mas, amb un 5,34. L'Oriol Junqueras ocupa una absolutament meritòria tercera posició, amb un 4,89.

L'enquesta posa de manifest el que ja havia explicat vàries vegades en altres articles. En Duran surt com a el més ben valorat perquè entre el votant espanyolista és molt més ben valorat que n'Artur Mas. El president de la Generalitat recull una molt alta valoració dels votants convergents, gairebé un 7 (6,92). Sorprenentment per a mi en Duran també recull una molt bona valoració entre els votants convers, d'un 6,85. Però si anem a mirar el PP, veiem que els seus votants valoren Duran amb un 6,38 i a Mas amb un 5,74, que els sociates valoren Duran amb un 4,99 i Mas amb un 4,21 i que els ciudadanos atorguen un 5,24 a Duran i un 4,47 a Mas. La pauta de comportament i valoració és claríssima. I no és casualitat.

El que sí m'intriga força és com és que això també passa entre els votants d'ICV-EUA, que valoren Duran amb un 4,67 i a Mas amb un 4,31. Quines coses...

Duran i Mas són els dos únics líders que aproven. En Mas també mereix l'aprovat entre els votants d'ERC i de SI, mentre en Duran suspèn. Val a dir que en Mas també aprova entre els votants del PP i de C's. Només suspèn entre els del PSC-PSOE, ICV-EUA i C's.

L'Oriol ha aconseguit situar-se, en poc més de quatre mesos, com el tercer líder més ben valorat. Això té molt de mèrit i això vol dir que el seu lideratge és ferm i amb projecció. En relació a anteriors enquestes la principal novetat és que per primera vegada l'Oriol obté l'aprovat entre l'electorat convergent, amb un 5,03. És evident que els esforços de visualització de la nova estratègia d'ERC estan tenint els seus fruïts i es comença a superar l'horrorosa trencadissa que va suposar el maleït invent del tripartit.

Sobre l'Oriol també haig de dir que em sorprèn «l'exigència» que té el votant d'ERC, ja que únicament el valora amb un 6,24, quan és la persona que ha fet possible el miracle de salvar un partit que estava en autèntica fallida. Només els votants del PSC-PSOE valoren amb menys amabilitat els seus líders, ja que tan sols atorguen un 5,63 a Joaquim Nadal i un 5,58 al Navarro.

La projecció de lideratge de l'Oriol necessita, tanmateix, d'accions urgents perquè es visualitzi més. Només un 50% dels enquestats el coneixen. Un percentatge anormalment baix per a un líder d'un partit com ERC. La dada és més punyent encara si observem que un 23,3% dels votants d'ERC tampoc el coneixen...

Pel que fa als solidaris, valoren bé el seu líder Alfons López Tena, però, i aquí trobem una altra clau del cortcircuït que tenen amb el seu electorat, els votants de SI també valoren positivament n'Artur Mas i n'Oriol Junqueras. Tota aquesta campanya d'insults al President Mas i de menysteniment del procés de renovació d'ERC que impulsa l'Oriol no la compra el que ha estat el seu electorat.

A tall de conclusió sobre aquest bloc de comportament electoral:
Després d'aquesta pallissa d'anàlisi del primer bloc, i si cap valent ha arribat fins aquí, resumeixo la meva valoració i la faig del tot subjectiva:

L'escenari electoral és força estable. La gran victòria de CiU és que amb la que està caient i com s”ha trobat les coses (la dantesca herència tripartita), mantingui intacte el seu suport, que és molt sòlid des de tots els punts de vista. És una victòria de país aquesta solidesa. És una radical expressió de maduresa política que ens fa més forts i dóna confiança per a abordar els reptes de futur que tenim pel davant. I que desacredita de socarrel tots els demagogs populistes que fan de la mentida i la infàmia la seva estratègia política, que únicament cerca desgastar CiU.

L'espai independentista explícit s'està transformant, amb el creixement continu dels suports a ERC i la clara pèrdua de suports a l'altra opció independentista present al Parlament, SI. El lideratge de l'Oriol Junqueras ja és ben valorat i la renovació que ha portat a ERC està recollint fruits. En canvi, i pel que fa als solidaris, la seva estratègia i dialèctica els està portant al precipici, amb una fuga massiva dels seus antics votants (fidelització de vot únicament del 30%). La recuperació de suports d'ERC, unida a la consolidació de la seva estratègia d'independentisme responsable i compromès és també una de les grans notícies que ens dóna el CEO i una altra de les claus per a abordar el futur amb optimisme.

(propera entrega: l”anàlisi del comportament social davant les qüestions de projecte polític de país i d”identitat)

Enyorant els Germans Badia i carregant-nos de raons...

No se m'acut cap altra manera de començar aquest post que dient que alguns n'estem fins a la polla, fins als collons... de tot això que està passant.

Els catalans, en el fons, ens dividim en dos grans grups: el grup dels qui compartim l'esperit català, aquell esperit pujolsià i atàvic que ens confereix caràcter, personalitat... i el grup dels catalans espanyolitzats i mindunditzats, vaguistes, protestons, dropos...

Fa molts i molts anys que treballo. Molts. I mai a la vida he necessitat una baixa ni he fet una vaga. Amb febra, a la feina. Amb dolor d'estòmec, a la feina. Amb migranya, a la feina. Amb problemes, més motius per treballar més i més. Lluitant, treballant, deixant-me la pell per l'empresa, per la institució, pel que calgui. Per als catalans que combreguem amb l'esperit català, la feina és el primer de tot, i no ens vinclem. Sabem que només treballant, i treballant i treballant... ens n”ensortirem.

Hi ha, cada cop més nombrós, un altre grup de catalans. Catalans que es pensen que tot sels hi ha de regalar. Catalans espanyolitzats, lobotomitzats nacionalment, vampiritzats espiritualment. Són els catalans de la indignació, de la vaga, de la protesta, de la demagògia, de la droperia, del gandulisme...

Fins aquí no hi hauria cap problema. Els catalans que combreguem amb l'esperit català immortal creiem en la llibertat i en l'individu. Nosaltres fem, i ells fan.

El problema, la gran qüestió, és quan el seu «fer» és la negació de la nostra llibertat, és la coacció, és la barbàrie.

I en aquest país fa temps que hem arribat al límit. Fa temps que hem franquejat les fronteres de la llibertat individual per a endinsar-nos en el tèrbol món de la coacció totalitària. Fa temps que Catalunya i en especial Barcelona són un terreny abonat per a la barbàrie antisistema. Fa temps que ja no es pot defensar una postura, sinó que bandes d'antisistema imposen la seva dictadura totalitària, de la por, l'amenaça, el boicot, el tall de carreteres, etc.

Aquesta setmana hi ha hagut una mobilització i vaga universitària. Ha estat una mobilització i una vaga paradigmàtiques dels temps que ens toquen viure. Una demagògia sense precedents, unes mentides i falsedats sense precedents... i finalment una violència emparada col·lectivament.

Però, en mig de la barbàrie protocomunista i anarquista, la llum. Ha estat portada fins i tot al New York Times: un treballador, un honrat i complidor treballador, enfrontant-se la xusma encaputxada que escampava la barbàrie, el saqueig i la destrucció.

La imatge d'aquest treballador enfrontant-se als bàrbars antisistema és, per a mi, la imatge de l'esperança, de la fe, de la confiança en el futur. La imatge d'aquest treballador fent front, en solitari, a la turba de bàrbars i foragitant-los és una de les escenes més brutals, valentes, coratjoses i emocionants que mai haurem pogut viure.

No hi ha cap futur, en res, si cedim a la barbàrie. L'any 36 uns faieros van assassinar vilment els Germans Badia. Ho van fer perquè els Germans Badia personificaven la dignitat catalana i la resistència, la fortalesa, el coratge... davant la barbàrie anarquista, falangista i comunista.

Els Germans Badia són el crissol dels nostres valors.

La Nació Catalana, l'esperit nacional català no existiria sense l'exemplaritat i el martiri dels Germans Badia. Existiria una banda de comunistes, o d'anarquistes, o de perroflautes, o d'indignats, o de dropos, o de vaguistes demagogs... però no existiria l'esperit català, la Nació Catalana.

El treballador que s'enfronta a la barbàrie ens lliga als Germans Badia i ens fa present, com un homenatge, que la nostra actitud individual compromesa és la nostra més sagrada missió. En cadascun de nosaltres niua la Nació. En cadascun de nosaltres la Nació se la juga, s'enfronta al seu futur. I depèn de cadascú de nosaltres que morim o que tirem endavant.

Molts historiadors diuen que si els failangistes, és a dir, la barbàrie, no hagués matat els Germans Badia, el curs de la història hagués estat un altre. Diuen que els Badia haurien pogut impedir la demència criminal d'anarquistes i comunistes. Diuen que un país sota el lideratge de persones de bé i d”ordre com els Badia, hauria guanyat la guerra.

Això no ho sabrem mai. Només podem saber una cosa, i és el que pensaven i defensaven els Germans Badia i, sobretot, què combatien: la barbàrie.

El nostre país necessita multiplicar el significat del martiri dels Germans Badia i enervar el seu exemple, coratge i compromís patriòtic per damunt de tot. Els Germans Badia ens van ensenyar que tots i cadascun de nosaltres som els que fem possible l”existència de la Nació Catalana. I avui, més de 70 anys després, el coratge del treballador que s”enfronta a la barbàrie ens fa més evident que mai aquest compromís.

El nostre país està esgotat d”espoli econòmic i manca de llibertat... però també de la barbàrie antisistema, del gandulisme, de la demagògia, etc.

Com a patriotes, sempre tindrem el testimoni i l”exemple dels Germans Badia. Però com a ciutadans del 2012 tenim el coratge del treballador que s”enfronta als bàrbars totalitaris.

Com a patriotes, com a catalans, el nostre deure és organitzar el llegat espiritual dels Germans Badia. Com a persones de bé, el nostre deure és homenatjar aquest heroi anònim que s”enfronta a la turba antisistema. I com a independentistes, el nostre deure és organitzar i garantir l”ordre, fonament únic de la llibertat i del progrés.

Els Germans Badia van liderar Estat Català i els seus escamots. Tots els qui som o ens considerem hereus dels Badia ens hauríem de comprometre, de manera explícita i efectiva, en organitzar-nos per poder garantir sempre i en tot moment l”ordre i la seguretat a qualsevol racó del nostre país.

La principal amenaça que té avui en dia el procés independentista de Catalunya és la barbàrie dels grups antisistema, comunistes i anarquistes... El nostre compromís patriòtic, per fer possible la independència, no pot ser cap altre que ser prou forts per a neutralitzar la barbàrie i oferir i garantir ordre i seguretat als nostres veïns i conciutadans.

Ordre, seguretat i llibertat!