 |
| Taula d'estiraments |
Avui diumenge dia 9 de març El
Periódico ha fet públics els resultats del baròmetre GESOP, que proporciona algunes
dades políticament interessants.
Consideracions metodològiques
prèvies.
- L'enquesta té una mostra de 800
persones. És el mínim. Queda lluny de les enquestes més importants
que es fan al país, com la del CEO, amb 2.500 enquestats. Però
també d'altres que es mouen en mostres de 1.000-1.200 persones. No ens permet afinar tot
el que voldríem en algunes qüestions perquè a mesura que anem
segmentat la mostra cada cop és més petita i fa que les conclusions
no siguin tan robustes.
- Els titulars que ha “permès”
periodísticament elaborar l'enquesta són evolucions tan petites que
fins i tot estan dins del marge d'error de l'enquesta. Alerta, per
tant, en treure conclusions massa precipitades. Crec que estem més
en possibles apunts de tendències (que tenen valor, per això els analitzarem) que no pas en conclusions
demoscòpiques. És important, en aquesta situació, ajudar-se de la coherència de les dades amb altres possibles enquestes o dades que puguem fer servir.
- Finalment, dir que El Periódico i
GESOP acostumen a fer públic un document amb moltes més dades sobre
l'enquesta de les que tenen cabuda en el diari. Per això avui parlo
d'avenç i de claus polítiques, que són les lectures que ens permeten les dades conegudes avui.
CLAUS POLÍTIQUES LATENTS EN ELS RESULTATS DE L'ENQUESTA:
1. Lectura dels resultats en clau de
projecció electoral centrada en els partits VS lectura dels
resultats en clau del procés.
Ja ho he dit en anteriors anàlisis. És una pèrdua de temps analitzar en termes de projecció
de resultats electorals dels partits polítics les enquestes. El
moment històric que estem vivint és tan intens que tot el que avui
puguem dir en relació a expectatives de vot
pot ser no res en funció de com evolucioni el procés.
Si tot va com ha d'anar, les properes
eleccions al Parlament de Catalunya seran ja unes eleccions
constituents, que escolliran el Parlament d'un nou país, d'un nou
estat sobirà. I això farà canviar el mapa polític i els seus
eixos de manera radical. Si les coses es torcen i no es pogués fer
la consulta, és evident que ens encaminarem a unes eleccions
plebiscitàries, i és impossible de dir ara mateix com hi
concorreran els diferents partits. Per tant en qualsevol dels dos
grans escenaris possibles per a les pròximes eleccions, siguin quan siguin, la situació del país serà tan diferent
que les anàlisis de vot d'avui en dia són autèntic paper mullat.
Sí que té en canvi molt de sentit
fer-ne una lectura centrada en el posicionament respecte el procés.
Perquè és el que ens permet valorar els suports que els diferents
posicionaments tenen, el seu impacte en el procés, fortaleses i
febleses i, finalment, fer-ne una lectura de coherència amb els
resultats que s'obtenen en les preguntes directes sobre la consulta.
2. En termes de procés els resultats
de l'enquesta són molt positius.
El Sí a la independència és, amb
total rotunditat, l'opció majoritària de la societat catalana. Es
mostra, a més, molt robust: no només no perd suports,
sinó que en guanya. Totes les estratègies de desgast, de por,
d'erosió, etc estan fracassant de manera evident.
Democràticament el Sí a la
independència no té competència. I tant si ho mirem en les
respostes directes a la pregunta de la consulta acordada el desembre
com si ho mirem en termes de representació electoral dels partits
que defensen el Sí/Sí.
2.1. El Sí/Sí com a opció clarament
majoritària en la pregunta del referèndum.
D'acord a les dades de l'enquesta, un
53,4% sobre vot volen un estat propi. I d'aquest 53,4% un 86,4% volen
que sigui un estat independent.
A partir d'aquí El Periódico i GESOP
ens fan una mica de trampes. Projectat sobre cens
l'enquesta assenyala que aquest 53,4% de Sí a l'estat és un 49,6%.
A diferència del treball que van fer per a 8TV, han tingut la
decència de no sumar l'abstenció declarada al NS/NC. Així sabem
que segons l'enquesta hi ha una abstenció declarada, ferma, de
l'11,5%.
La següent dada que ens donen és que
aquest 86,4% de Sí/Sí es correspon a un 42,9% de partidaris de la
independència sobre cens.
Però no ens dona quina és la dada del
Sí Sí sobre el total del vot, és a dir, descomptat aquest 11,5%
d'abstencionistes declarats. Ja us la dono jo, que he fet alguns
números...
En un escenari d'una abstenció de
l'11,5% (que mai s'ha donat a Catalunya, mai hem tingut una abstenció
tan baixa), i tenint en compte que els resultats d'un referèndum no recullen ni el vot en blanc ni el vot nul, el Sí/Sí sobre vot vàlid emès als efectes del referèndum s'enfila al 54%.
La trampeta que fan EP/GESOP que no puc
justificar de cap manera és sumar el NO de la primera pregunta amb
el NO de la segona. Home, no fotem... Però és igual, el NO de la
segona és tan petit que l'impacte és mínim. Només serveix per
maquillar que el Sí/Sí està 10 punts per sobre del NO.
Per tant, tenim que
- un 53,4% sobre vot
són partidaris de que Catalunya sigui un Estat
- un 86,4%
d'aquests és partidari que sigui un estat independent,
- que això
representa que el Sí/Sí arriba al 42,9% sobre cens (1,9 punts més que l'anterior baròmetre)
- que el Sí/Sí sobre
vot arriba pràcticament al 49% en un escenari improbable de
participació del 88,5%
- que aquest percentatge s'enfila al 54% si descartem, com es descarta als referèndums per a determinar el resultat final, el vot en blanc i el vot nul..
Una altra dada interessant: entre els partidaris de la independència no “existeix”
l'abstenció. En l'anterior anàlisi d'enquestes que vaig fer, arran
l'enquesta de 8TV, algú em va voler qüestionar aquestes dades. Doncs
bé, les dades de l'enquesta d'El Periódico són concloents, perquè
ho creuen explícitament: el 99,4% dels que volen la independència
anirien a votar, que és tant com dir el 100%.
És obvi, tot això: els partidaris de
la independència són els més motivats en tota aquesta història, i
per tant ni que sigui en ambulància tots anirem a votar. Així les coses, només que la participació fos del 80% (la més alta que mai hi ha hagut a Catalunya), el Sí a la independència s'enfilaria cap al 60% sobre vot...
2.2. El Sí/Sí des del punt de vista
de la representació parlamentària.
Les dades de l'enquesta en la pregunta
directa de la consulta són coherents amb les dades de l'enquesta que
projecten els resultats electorals de les diferents forces polítiques.
Sobre escons, només CiU i ERC ja
sumen entre 69 i 71 diputats, majoria absoluta assegurada. El Sí/Sí
més explícit s'enfila a la forquilla dels 75-77 diputats si hi
afegim la CUP i podríem especular fins als 84 només que el 50% dels
diputats d'ICV-EUA es comportessin com el seu electorat (un 50% dels
quals vota Sí/Sí).
En termes de suport a l'acord de
desembre de data i pregunta, parlamentàriament ens enfilem als 89-92
diputats, és a dir, 2/3 parts del Parlament. Suport inqüestionable,
abassegador.
3. La irrellevància ABSOLUTA de la
tercera via.
La realitat sempre s'acaba imposant. La
tercera via només existeix en la ment manipuladora de certs mitjans
de comunicació i de certs polítics. És un invent de
l'establishment per erosionar l'independentisme, una espectacular operació de màrketing
polític de l'establishment, a través de tots els seus enormes
mitjans, abocant-hi tot el seu enorme poder, per combatre
l'independentisme i el seu suport social, i fer-ho no des del NO, sinó des del
desgast de la proximitat, des d'una oposició no frontal, però tan
falsa que no resisteix ni una sola dada.
Segons les dades de l'enquesta d'EP un
53,4% vol que Catalunya sigui un Estat, i d'aquests el 86,4% vol que sigui un estat independent. Tan sols un ridícul 8,3% d'aquest
53,4% votaria No a la segona pregunta. I per a major desesperació
dels dels despatxos, és un percentatge minvant, que hauria perdut
gairebé 3 punts des del darrer baròmetre (de l'11,1% al 8,3%).
Sobre cens, la tercera via és un patètic 4,15% dels entrevistats, una opció absolutament marginal,
testimonial. Per comparar-ho en termes representatius, la CUP té un
4,5% d'intenció de vot. És a dir, que la tercera via té menys
suports que la CUP, que és la formació que tanca la representació
parlamentària. Aquesta és la veritable dimensió de
la tercera via: menys suports que la CUP.
Com a societat ens hauríem de
preguntar com podem tolerar, què és el que està fallant perquè una opció tan clarament marginal en
relació a la nostra realitat acapari i ocupi tant espai, tanta
opiníó i tanta farsa al seu voltant. És vergonyós. Però ens
assenyala la veritable naturalesa del nostre procés: un procés
popular, que neix i creix de la gent, i que és en aquests moments un
referent èpic de revolució democràtica, pacífica, civilitzada,
contra tot el poder de l'establihsment: un estat, un entorn internacional que d'entrada sempre "protegeix" a aquest estat, una gran patronal
que s'enriqueix ilegítimament dels favors que obté del BOE, uns
mitjans de comunicació al servei d'aquest poder i una cohort de
periodistes, opinadors i polítics “comprats” per aquest poder i
al servei d'aquest poder. Aquests són els enemics del nostre procés.
Contra tot això estem lluitant.
4. La projecció de resultats
electorals dels diferents partits.
4.1. L'aposta dels aparells de l'estat
per C's i Albert Rivera perquè liderin l'unionisme està donant els
seus fruits.
La sobredimensionada presència
mediàtica de tot el que té a veure amb C's no és una casualitat.
Forma part d'una operació perfectament orquestrada, en la que se
sacrifica tot el que calgui per donar protagonisme a l'unionisme que
pot tenir més projecció, que pot ser més eficaç en combatre la
majoria sobiranista.
Per què Albert Rivera i C's? Molt
fàcil, per dos grans motius:
- no han tingut mai cap responsabilitat
de govern. Això els permet una demagògia sense límits en relació
a tot el que ens envolta. Mai han hagut de prendre una decisió. Mai
han fet res ni cap altra cosa que no hagi estar néixer i créixer
exclusivament per a combatre el sobiranisme. El PP i l'Alicia Sánchez
Camacho estan molt cremats, tant per la seva acció de govern a tots
els nivells com per tots els escàndols que des del poder han
protagonitzat. I Pere Navarro i el PSC, malgrat la seva deriva
demencial cap a l'unionisme radical, venen d'una tradició que no és
aquesta, hi acaben d'arribar i, ni són de fiar ni la seva
participació en el poder (també a tots els nivells) ni la feblesa o
el ridiculisme extrem del seu lideratge permet comptar amb ells per
cap altra cosa que no sigui “que facin el que puguin”. Descartats
PP i PSC, Camacho i Navarro, la gran carta unionista sempre ha estat
Albert Rivera i Ciutadans.
- no han tingut mai cap escrúpol en
basar tota la seva política en atiar el conflicte civil, lingüístic
i d'arrel identitària per fer-se un espai polític. C's neix i creix
amb un únic objectiu, amb una única idea: combatre el catalanisme.
I ho fa fent el que fins aquell moment ningú, ni tan sols el Partit
Popular a Catalunya s'havia atrevit: promovent la fractura social, el
conflicte civil com a eina. Els partits tradicionals, entre els que
incloc tant a PSC com PP no havien mai passat de certes línies.
Ciutadans neix per actuar sense cap línia ni límit. Així, tot el
que és C's, des del seu entorn d'”intelectuals” que han edificat
el seu esquemàtic cos ideològic fins els seus dirigents i tota la
munició que li han pogut prestar els aparells de l'estat, en forma
de presència mediàtica, actuacions judicials i regulació
normativa, tot, absolutament tot, està orientat a promoure la
fractura social a Catalunya.
Els aparells de l'estat saben
perfectament que l'única opció que tenen per aturar el sobiranisme,
per aturar un procés d'impecable arrel democràtica i popular com el
català és promoure una fractura social que mai ha existit. Aquests
aparells de l'estat, dels que C's només en són braç executor saben
que només si aconsegueixen presentar el procés català com un
procés que sigui expressió d'un conflicte social, en el que
s'estableixen dos bàndols en funció d'elements de caràcter
identitari (origen, llengua, etc.), poden 1) mobilitzar un NO que mai
fins ara han aconseguit mobilitzar 2) Treure legitimitat democràtica
a un procés fins ara exemplar, tant a nivell intern com, sobretot, a
nivell internacional. La seva aspiració és, en aquest punt,
aconseguir, com a mínim, sembrar el dubte en la comunitat
internacional perquè ens neguin o qüestionin el caràcter
democràtic i inclusiu del nostre projecte.
Doncs bé, tota aquesta operació de
guerra bruta, d'intoxicació i de projecció mediàtica d'un projecte
polític sense cap mena de correspondència amb la seva
representativitat ja està donant els seus fruits.
El PPC assoleix mínims històrics en
fidelitat de vot: només un 28,1% dels votants que va tenir el 25-N
el votarien ara mateix. Curiosament, el mateix percentatge, un 28,1%
de votants del PPC el 25-N que ja tenen decidit votar C's. Un partit
que només té un 28,1% de fidelitat de vot és un partit en radical
fallida.
L'altra pota de l'unionisme és el
PSC-PSOE i el dement lideratge de Pere Navarro i els seus acòlits.
És molt difícil, i aquí cal reconèixer el mèrit de la seva
eficàcia, desnaturalitzar un partit dels seus trets d'identitat
històrics com ho ha fet Pere Navarro en relació al PSC. La seva
dedicació ja està tenint resultats, i només un 32,1% dels votants
del PSC el 25-N tenen clar a hores d'ara continuar votant PSC. És
una fidelitat de vot també espectacularment baixa. A diferència del
PPC, la fuga de vots massiva que pateix el PSC no té un únic destí,
i apareix p.ex com a principal destí ICV-EUA, amb un 8,9. La
dispersió d'antics votants del PSC cap a altres forces es produeix
en totes direccions. Estem davant un cas clar d'un lideratge tan
pervers, el de Navarro i els seus, que enduts pel seu objectiu de
desgastar el sobiranisme, d'intentar rebentar el sobiranisme, no han
dubtat ni un moment en sacrificar el seu partit, el PSC, no han
dubtat ni un instant en convertir-lo en un instrument per a la seva
missió i no per al compromís històric que havien tingut amb els
seus electors i fins i tot militància.
4.2. CiU comença a recuperar
expectatives electorals.
En aquest bloc he analitzat àmpliament
com el desgast electoral que va patir CiU el 25-N i el que ha patit
amb posterioritat i que han anat reflectint les diferents enquestes
es devia pràcticament íntegrament al deliberat desgast a que de
manera incessant ha sotmès l'actuació política
d'en Duran i Lleida al MHP Mas i CiU.
Duran i Lleida forma part de la relació
de polítics al servei de l'establishment de què parlàvem en el
punt 3 d'aquest post. Així, la seva activitat política mai ha
tingut per objectiu Catalunya, ni la fidelitat o lleialtat al MHP
Mas, ni a les sigles, l'ideari i l'exemple fins al martiri dels
líders d'UDC, i molt menys encara als electors de CiU. Duran està
al servei del poder. Aquest és el seu objectiu, servir a
l'establishment.
No podem negar-li eficàcia. El 25-N va
aconseguir, contra tot pronòstic, que CiU perdés suports
electorals. I del 25-N ençà ha seguit la seva incessant tasca de
desgast, també amb notable eficàcia, d'acord al que han evidenciat
les enquestes.
L'enquesta d'El Periódico té el valor que per primera vegada des del 25-N ens assenyala una situació d'enorme transcendència: s'inverteix la tendència a la baixa de CiU i recupera percentatge de
vot. De manera molt modesta si voleu, però això és la primera
vegada que passa.
Hi ha dues dades fonamentals per a
entendre o donar valor a aquest canvi de tendència, per més modest
que sigui.
D'una banda, la credibilitat reforçada
del MHP Mas després de l'acord de data i pregunta. Amb tot el que
estava passant, amb tot el que estava fent i dient en Duran, com a
portaveu de l'operació político-mediàtica de l'establishment de la
tercera via, hi havia seriosos dubtes que s'assolís. I es va
assolir. I tothom ha valorat l'enorme paper i lideratge que va
tenir-hi el President Mas.
I, d'una altra banda, la tan aparatosa com monumental derrota de Duran i Lleida via Salvador Sedó en la configuració de la candidatura europea de CiU. Fixem-nos
en una dada d'enorme transcendència per fer aquesta anàlisi: El
treball de camp de l'enquesta està fet entre el 26 i el 28 de febrer
del 2014, és a dir, just la setmana després del dissabte 22 de
febrer, el dia en què Duran i Lleida, davant tots els mitjans de comunicació, va haver de fer retirar el seu
candidat al Parlament europeu, Salvador Sedó, i buscar-ne un altre,
d'un perfil que no té absolutament res a veure amb el del seu protegit i que tan bons serveis li havia prestat
al Parlament europeu desgastant el procés i el MHP Mas.
La derrota de Duran i Lleida en l'afer Salvador Sedó és la seva
primera gran derrota pública. I tothom
n'ha fet la lectura correcta: és la primera de la cadena de derrotes
que patirà a partir d'ara. L'aïllament de Duran és total. La seva
irrellevància a CiU, també. Té capacitat de desgastar, de fer mal,
d'escopir la seva ràbia i la seva ira contra el MHP Mas, contra CiU
i contra el procés, però ja no pot fer res més. Duran va sortir
del Consell Nacional d'UDC del 22 de febrer amb més cara de
Berlusconi que mai, amb un missatge molt clar: no desafiïs el
President perquè no et seguirem; no intentis que UDC vagi contra el
procés, perquè no ho permetrem.
Estic totalment convençut que
l'assoliment de l'acord de data i pregunta i la derrota crepuscular
de Duran en el cas Salvador Sedó són els dos grans factors clau que
expliquen que en una enquesta feta la setmana següent de la derrota
de Duran, les expectatives electorals de CiU hagin millorat.
4.3. ERC continua molt forta.
Frec a
frec amb CiU. Em resulta incomprensible els titulars de “s'estanca”
o “perd força” per a un partit al qual l'enquesta projecta
passar del 13,6% de vot el 25-N a un 21,7%. És flipant.
El lideratge d'Oriol Junqueras és
sòlid, i el posicionament responsable que ha tingut ERC del 25-N
ençà estan en l'arrel d'aquesta tan positiva projecció electoral.
Caldrà veure quin impacte té tot el
que ha passat amb les eleccions europees. Crec que per primera vegada
des que n'Oriol Junqueras lidera ERC tothom té la sensació que en
el fracàs de la possibilitat de candidatura conjunta hi tenen més
pes factors partidistes i personalistes que de país. Això és la
primera vegada que passa. I no sabem quins efectes podrà tenir.
4.4. ICV-EUA segueix postposant fer
front a la realitat, i com a mínim això li assegura que a curt
termini no sembla hagi de patir desgast electoral. Però tot això és
no res davant la magnitud del que fins ara ha aconseguit evitar. La
seva presència en l'acord de data i pregunta va ser molt i molt
important pel país, i crec que majoritàriament el seu electorat
així ho ha avalat. Està per veure què passarà amb l'espectacle
que ha donat també en relació a les eleccions europees amb
posterioritat al treball de camp de l'enquesta i aquest repugnant
brot d'antisemitisme del Joan Herrera.
I, sobretot, què faran en el futur? Com resoldran tenir més d'un 50% del seu electorat abocades al Sí/Sí amb unes cúpules -Romeva a banda- tan refractàries al Sí/Sí, tan incòmodes fins i tot amb el procés?
4.5. La CUP es mou més o menys per on
està. En una enquesta de 800 persones és molt difícil que la seva
evolució es reflecteixi amb precisió. En tot cas, la seva presència
en l'acord de data i pregunta és avalada i recompensada per
l'electorat, d'acord a l'enquesta.
5. Pues eso es todo... Que, a l'espera dels moments decisius, anem força
bé. Que ens mantenim molt i molt ferms, inalterables i fins i tot
apuntant tendència a creixement, ja sigui des del punt de vista de
les preguntes directes sobre l'enquesta o des de la projecció dels
resultats electorals. La independència és l'opció clarament
majoritària de la nostra societat, i així ho expressem cada cop que
tenim oportunitat, ja sigui al carrer, ja sigui a les urnes ja sigui
en enquestes. És molt difícil combatre la democràcia i aquest
desig tan inclusiu de fer un país nou entre tots.
GUANYAREM!
Estic segur, a més, que
aquests companys meus de l'EGB, al Col·legi San Ildefonso, en plena "ciutat trapera" (homenatge a La Banda Trapera del Río) són ara mateix els primers defensors de la
immersió lingüística. Perquè volen per als seus fills el que
nosaltres no vam poder tenir. No he parlat amb ells individualment,
però sí amb molta altra gent del barri. I això és el que pensen.
I això és el que saben: que els seus fills surten de l'escola
sabent i dominant per igual castellà i català. I que de no ser per
la immersió aquesta oportunitat no l'haurien tingut mai. Com no la
vam tenir els de la meva generació. Per això només hi ha 5 famílies a tot el país que s'hi hagin oposat.
Entrades
