EXCLUSIVA! Informe "Todo por la Patria" sobre los terroristas detenidos, los CDR, el Torra y muchísimo más

Resumen del Informe "Todo por la Patria" sobre la preparación y participación del Torra y los terroristas detenidos, a través d'un tercero hasta ahora no identificado, en la facilitación sediciosa de la apertura de puertas del Parlament.

De hecho, y de ahí la gravedad concluyente de la cosa, el tal Torra ya había hecho una copia de la llave de la puerta, según libre confesión de los detenidos.

Pero ahí no se acaba todo. La investigación realizada ha permitido evidenciar la evolución como precusor de la pólvora que usan estos comandos terroristas camuflados en eso que llaman cultura popular, una evolución que apunta que el asalto de esas fuerzas tácticas de los CDR al Parlament era sólamente la punta del Iceberg.

Poco ha transcendido que a los detenidos se les incautó también un precusor de dron, que sin conseguirlo, quisieron camuflar en uno de esos objectos de la violencia cultural intrínseca del pueblo catalán, como era un coete, con su palito y su petardo adosado, que incluso tomaba forma cónica en su punta. Se sospecha iba a ser lanzado al cielo simultáneamente a la apertura de puertas del Parlament.

En lo que sin duda es otro ejemplo de sedición y rebelión, la contrainformación separatista quiso minimizar el hallazgo de un plano de una casa cuartel, alegando que llevaba decenios fuera de uso y el plano era una impresión de google maaps. Ningún español ignora que el espíritu de la benemérita no está ligado a sus posesiones materiales. En ese solar abandonado pervivía el espíritu del cuerpo, contra el que los terroristas querían atentar, como acredita el plano intervenido y materiales suficientes para realizar una ouija, con el alevoso propósito de ahuyentar el espíritu del cuerpo que permanece eternamente allá donde sus miembros hicieron historia, pusieron sus pies, o mearon.

Pero aún hay más. También se encontraron, y se pusieron a disposición immediatamente de la Audiencia Nacional, planos detallados de acceso a diferentes espacios y cimas de la montaña de Montserrat. En los interrogatorios, de los que dimos traslado a fiscalía y juzgado, los encausados alegaron estaba previsto un encendido luminoso para el día 1 de octubre por la noche. Es una prueba concluyente de la actividad sediciosa de los detenidos. A nadie se le escapa la significación del día 1 de Octubre. Para nuestro equipo de investigación resulta evidente que la fecha y el lugar guardaban causa y relación con la búsqueda de apoyos externos para su proyecto secesionista. La montaña de Montserrat es lugar habitual de avistamiento de Objetos Volantes No identificados. No hay duda que los detenidos, con la complicidad de Torra, estaban preparados para establecer contacto con alguna civilización alienígena y atentar así contra la constitución y la unidad de España.

La fiscalía ha abierto una causa separada en relación a la principal, a consecuencia de las declaraciones en los diferentes interrogatorios de los detenidos en su paso por nuestras picolinas manos. Así, se ha podido establecer relación causal y organizativa con la muerte y crucifixión de Jesucristo. Tal y como en su momento ya publicó la prensa decana del periodismo de investigación, todo apuntaba que fueron catalanes quienes perpetraron ese horrible crimen de lesa humanidad. Los detenidos han confesado la participación de los CDR y la implicación de Torra, que en todo momento estuvo al caso, junto a Pilato, de los hechos. La unidad tecnológica de la Guardia Civil está rastreando las llamadas de esos días, y en breve podremos aportar las mismas pruebas concluyentes que en el resto del sumario.

Debe consignarse también ante el juez instructor, que se ha dado traslado a la fiscalía de los partes médicos de los miembros del cuerpo que intervinieron en la operación de detención de los terroristas, y sufrieron cortes, quemaduras y daños múltiples en sus articulaciones superiores, también conocidas como manos, al intentar desarmar a los detenidos del equipo táctico de defensa y ataque con el que iban provistos, consistente en lazos amarillos e inquinas chapas que los servicios lingüísticos estan provisionando informe acerca del alcance de las letras arrejuntadas "Llibertat presos polítics", de las que ahora mismo se desconoce su significado.

Finalmente informar a su señoría que están abiertas dos líneas más de investagación. 

 

Por una parte acerca del propósito de los detenidos, y evidentemente del Torra, de ampliar su perímetro de acción terrorista contra España más allá de nuestras fronteras. A pesar del empeño de nuestros interrogadores, no pudo arrancarse confesión alguna en relación a su participación en la derrota sufrida por los Tercios de Flandes, fechada en 1643, cerca de donde se refugia el huído Puigdemont. Pero la investigación permanece abierta, porque hay suficientes indicios de su implicación.

Por otra parte, la segunda línea de investigación se extiende geográficamente de los detenidos a la comarca conocida como el Maresme. En estos momentos la unidad de investigación química está analizando la composición de un producto identificado por los sediciosos, en diversas conversaciones interceptadas, como "cremat". A criterio de los investigadores que firman el presente informe, se apunta la participación de los detenidos, junto a otras personas delatadas e identificadas en las escuchas que a lo largo del último año hemos realizado, como "el meu avi", en la derrota española de Cuba. Tal derrota ha podido ser fijada, en esta investigación preliminar, en el año 1892. El análisis químico de esta sustancia inflamable, claramente precusora de explosivo, conocida como "cremat", debe aportar pruebas concluyentes sobre la culpabilidad de los detenidos, de los avis, y evidentemente del Torra, en el hundimiento de diversos buques de guerra de la gloriosa España, hecho que precipitó la pérdida dolorosa de esa parte inseparable de nuestra Nación, porque como todo el mundo sabe y quien no lo sepa Girauta se lo explica, Cuba es España.

Arriba Ex-paña!

EL SO DEL SILENCI

Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar. 

Machado era como una franja tras la cual solamente algo prohibido. Lo sé por los discos de mi padre. Escucha, nene. Era Serrat, cantando a Machado. Después estaba mi padre y sus cosas, que todas cobraban forma en una sonrisa de confianza y silencio ante nosotros y de extrañas apariciones, desapariciones, y visitas, y llamadas. Con el hermano que me seguía establecimos ciertos vínculos de causalidad entre la presencia masiva de los antidisturbios de los grises en el cuartelillo de la ciudad satélite y las ausencias de papá. Más tarde ya todo se supo. Entonces sólo aquel "escucha, nene" 

-murió el poeta lejos del hogar...

"Por qué murió lejos del hogar?" preguntaba. "Se tuvo que ir" respondía mi padre. "La guerra".

Lo recuerdo hoy, aquí, en Cotlliure, ante la tumba de Machado, el poeta que murió lejos del hogar. Mi novia me abraza. No está acostumbrada a verme derramar lágrimas.

Me pregunta, precediéndolo de un "tonto" con el que quiere sacar tensión al momento, qué me pasa. No respondo.

"Por qué me has traído aquí?", me insiste.

Lee en mis silencios todo lo que no sabe de mi, pero intuye.

"Qué saben de mi?", me pregunto yo.

No, no hay sendas que nunca se hayan de volver a pisar. Es mentira. Eso he venido a desahogarme ante la tumba de Machado.

Hoy yo tendría que estar en Barcelona, en un acto al que me habían invitado pero la autoridad no me permite asistir.

Yo crecí en los grupos de jóvenes de la parroquia. Compromiso, revisión de vida, vivir la fe. Hasta que un día cambié mi compromiso con la fe por un compromiso con la independencia de Catalunya. Mi fe y mi vivencia de esa fe me había estructurado una arquitectura de valores que siempre mantuve compatibles. La no violencia. La solidaridad.

Pero pasaron muchas cosas. Aquellos años 80 i 90 el independentismo era casi testimonial. Todos nos conocíamos por el nombre. Incluso cuando nos enfrentábamos entre nosotros. Y Barcelona era una jungla por la que frecuéntemente nos movíamos como presas de una violencia política fascista que actuaba impunemente. En la Facultad. En la calle. Acumulaba amenazas de las que no podía dar cuenta a nadie. Te hacías fuerte, pero eras igualmente vulnerable a sus cacerías. No eras como ellos, pero intentabas no te vieran débil. Cuando no te ven débil, eres fuerte. Entré a formar parte de los voluntarios de seguridad que velaban por el normal desarrollo de diferentes actos independentistas.

De aquella época acumulé ser víctima de tres palizas, una vez la nariz rota y que me saltaran dos dientes. Nunca ninguna denuncia. Para qué? La connivencia entre la policia española y la ultraderecha era total. Eso nos llevaba a una cierta autogestión de nuestra seguridad.

Yo conservaba, como un último cable con aquello en lo que me crié, contactos con el mundo de la Iglesia. Alguna vez me escapaba unos días al interior del monasterio de Montserrat. Y ahí me veía cara a cara con mi otro yo.

Pero lo cierto es que me escapaba más frecuentemente al País Vasco. A emborracharme, seguro, en las herrikos. A conciertos. A manis. Conoces gente, aunque no lleguen a ser tus amigos, si suficiente para quedadas, movidas, etc. Un día ves por la tele que algunos de esos que conocías los han detenido. Te acojona, pero al fin y al cabo tu no has hecho nada.

Hasta que un día detienen a un amigo de Barcelona. Y lo encarcelan. Nos carteamos. Y lo voy a ver, de acuerdo con la familia, varias veces a la carcel, en varias de las cárceles por todo el estado español donde lo tuvieron. Esas visitas fueron mi primer y único contacto con el mundo carcelario. Las horas de viaje. Las miradas desafiantes de los carceleros al saber a quien visitabas. El frío del vidrio separándote de tu amigo. El verlo levantarse, siguiendo las órdenes de los carceleros y alejarse a ese interior lejos de nuestra vista, cruzando el umbral de la puerta mientras aún se gira para una última mirada hacia nosotros, hacia lo que era su vida.

Hasta que salió.

Eran los 80 y los 90. Quedan ya lejos. O eso te crees, mirándolos entrado el s.XXI, año 2010. Hace unos cuantos días, me llamaron unos amigos de mi aún más lejano mundo de los movimientos cristianos, por si quería ir con ellos a un acto religioso en el que intervenían diferentes personalidades eclesiásticas y civiles, incluido el Rey. Les digo que sí. A los pocos días me vuelve a llamar uno de esos amigos y me dice: "mira, yo no sé qué has hecho con tu vida que yo no sepa, que no lo hayamos hablado alguna vez, pero de la lista que hemos pasado a la organización del evento internacional, la Guardia Civil nos la ha devuelto con solamente un nombre tachado, el tuyo. No te autorizan". 

La senda que nunca se ha de volver a pisar. La miro. Repaso mi vida. Nunca me han detenido. Nunca ningún juicio. Nunca ninguna denuncia. Pero no me autorizan. Qué creen que saben de mi? Qué temen de mi? Qué piensan de mi?

"Caminante son tus huellas
el camino y nada más"

De alguna manera debo tener huellas esparcidas por mi vida que alguien ha recogido, conservado y etiquetado. Unas huellas vivas en un gran silencio oscuro en algún inaccesible e inexistente archivo.

"Por qué me has traído aquí?", insiste ella.

Solamente un silencio que se sabe mejor que una mentira.

Anàlisi ràpid enquesta Vanguardia eleccions 10N i l'escenari de resultats que projecta

En un fil a twitter he comentat el que per a mi, com a analista, eren els escenaris de més interès que plantegen les eleccions del 10N, més enllà del que seria l'anàlisi estrictament polític de les eleccions i de les diferents propostes electorals.

Els interrogants que plantegen aquests escenaris només tindran resposta la nit electoral, quan coneguem els resultats. Fins aleshores tindrem les diferents enquestes que s'aniran publicant, i que poden -o no- anar-nos donant pistes de com van les coses.

Dic que podran -o no- donar pistes perquè com ja tots els qui em segui sabeu, d'enquestes n'hi ha de dos tipus: les bones enquestes i les males enquestes, i encara aquestes, les males enquestes, les podem subdividir en dues categories més: les enquestes dolentes, mal fetes, i les enquestes perverses, és a dir, enquestes que estan fetes des d'una evident voluntat política de manipulació electoral.

No ens hem de mirar les enquestes com si aportessin una informació estadística, sinó que les hem de llegir intentant veure quines són les tendències de fons que assenyalen i, sobretot, la seva evolució.

La primera que hem conegut ha estat aquesta enquesta de La Vanguardia, que ara comentaré a partir de la informació penjada al seu web. Dir, abans, que el 28A les enquestes de LV van marcar bastant bé les tendències de vot que s'estaven produint, tot i que va tenir alguns biaixos: van sobredimensionar els resultats que finalment van tenir PSOE i PP (que van ser més baixos) i van infradimensionar el vot de Cs i de Junts per Catalunya, que van tenir un vot superior al que les enquestes LV projectaven. En el cas de JxCAT això ja és un clàssic, a LV...

Però en general podem dir que van ser unes enquestes interessants que van reflectir bastant les tendències de vot que es projectaven. Així doncs, crec que val la pena comentar els resultats que projecta aquesta enquesta d'avui de cara al 10N. Faré els comentaris a partir dels interrogants que plantejava al FIL de tuiter (que poso en negreta), és a dir, explicant quines respostes trobem a l'enquesta de LV a aquests interrogants.

A nivell Estat Espanyol:

En relació al PSOE el gran interrogant és si el q ha passat provocarà un "efecte Andalusia" (abstenció d'una part del seu electorat) o bé els permetrà recollir "rèdits" (part d vot UP o fins i tot Cs)
L'enquesta de LV projecta un lleu increment de vot al PSOE. Cap salt. En escons LV projecta que en suma 9 més dels que ara té. De fet projecten una mica menys del que li projectava LV abans del 28A, i que ja vam veure els sobredimensionava.

En tot cas el que sí sembla descartar aquesta primera enquesta de LV és que es produeixi un "efecte Andalusia", és a dir, que part del seu electorat, davant tot el que ha passat, opti per l'abstenció. A Andalusia el que va "permetre" el triomf del trifachito va ser que una part de l'electorat del PSOE no va anar a votar. Això sembla no passarà de cara al 10N

En relació a Cs la cosa és quin serà el seu nivell de pèrdua d suports: salvaran mobles o serà descalabro total? I fins a quin punt el vot q perden alimentarà una possible recuperació del PP?
L'enquesta de LV projecta una molt significativa recuperació de vot del PP, que és gairebé la mateixa pèrdua que pateix Cs.

Així, el PP recuperaria 19 escons, esdevenint clarament el partit més beneficiat de l'avançament electoral.

Cs en perdria 16, seria el partit més clarament perjudicat per l'avançament electoral. És una pèrdua molt significativa, que ja sabíem que es produiria, però que, tot i la seva importància, ara com ara sembla que Cs evita el "descalabro". Veurem com evoluciona, perquè si a la monumental crisi en la que estan instal·lats hi afegim que l'electorat vegi el vot a Cs com un vot inútil, la pèrdua podria ser encara més gran. Veurem.

Com a element de prudència, recordar que en les enquestes del 28A de LV, el PP està sobredimensionat i Cs infradimensionat. Veurem, a mesura que tinguem més enquestes, si aquesta tendència que apunta LV es confirma o no.

Pel que fa al tercer integrant del trifachito, sembla recula una mica.

Un altre interrogant és què passarà amb UP. El seu electorat reconeixerà l'esforç fet per donar sentit al seu vot i la humiliació a què els ha sotmès Sánchez... o castigarà no haver donat suport sense més a PSOE?
Segons l'enquesta de LV el conglomerat Podemos resistiria bastant bé, amb una lleu pèrdua de 5 diputats. Cal dir una cosa en relació a l'anàlisi de Podemos, i és que és complexe perquè són moltes marques diferents, a Catalunya, al País Valencià, etc. De manera que en una enquesta així encara és més difícil ser precís en relació a aquesta opció política. La prova és que la mateixa Vanguardia, al 28A els projectava uns resultats molt i molt inferiors (27-30) als que finalment van tenir (42). Això que explico de la dispersió de marques en dificulta la projecció demoscòpica.

Per tant, a criteri meu, segons aquesta primera enquesta, Podemos no perd vot, aguanta l'escomesa i la criminalització que els ha fet Sánchez i el PSOE. Veurem com evoluciona la cosa.

Que Podemos aguanti implica, a criteri meu, que l'increment de vot del PSOE serà, de ser-hi, molt i molt moderat, excepte que finalment n'esgarrapi de Cs, cosa que em sembla poc probable. Veurem.

A nivell Catalunya:

Des d'un punt d vista indepe, tant ERC com Junts x CAT han estat fidel al relat i propostes amb les q es van presentar a les eleccions del 28A, q tenien elements comuns, però també clarament diferenciats

ERC es va presentar amb un missatge inequívoc q ells facilitarien investidura de Sánchez, i q ho farien sense condicions. I així ha estat, així s'han posicionat, tant a la sessió d'investidura fallida com davant la q ja no s'ha celebrat. En contra del q alguns diuen, ERC no ha enganyat ningú, ha fet el q va dir faria. Una altra cosa és "l'estòmec" q tindrà l'electorat perquè això ho hagin fet fins i tot en un context no d'absència d negociació, sinó d menyspreu i gairebé insult

ERC va guanyar a Catalunya les eleccions del 28A. I pel que apunta l'enquesta de LV, la major part dels seus votants revalidaran la confiança en ERC.

Això crec valida l'anàlisi previ que havia fet, de que ERC ha actuat a Madrid com va dir el 28A que faria. Per tuiter, els clàssics esbravats van dient que ERC ha trait els seus votants i no sé quantes animalades més.

No, ERC ha fet el que va dir que faria. Una altra cosa és que agradi o no el que va dir que faria i ha fet. Crec que el 28A tothom que va votar ERC estava prou informat de quina era la seva proposta i com pensaven actuar políticament al Congrés. I han fet el que van dir que farien.

I a la vista dels resultats que projecta l'enquesta, sembla que la majoria dels seus votants revaliden la seva confiança en l'estratègia política que ERC ha defensat a Madrid.

Tenia el dubte del possible impacte del maltracte, menysteniment, gairebé insult, amb que el PSOE i Pedro Sánchez han tractat a ERC, i el fet això no fes modificar la seva posició. Pel que sembla, no hi ha impacte.

Així doncs l'independentisme en general faria bé d'assumir que un enorme gruix de l'independentisme té, ara mateix, aquesta posició estratègica que està defensant ERC a Madrid. La podem compartir o no, però és el que hi ha. I amb això hem de treballar.

JxCAT ha mantingut amb fermesa el seu compromís de voluntat de diàleg i, alhora, d'exigència política. En absència total d diàleg, sense cap mena d negociació, no donar suport, i expressar la seva oposició, el sentit negatiu davant Sanchez

La coherència de Junts x CAT a Madrid, en relació al que va dir defensaria i ha fet és total. Ha apostat pel diàleg, per la negocació, però davant la negativa i el tancament del PSOE i Sánchez, la seva resposta política ha estat la que van dir que seria: anunciar el seu vot en contra, anunciar el seu NO a Sánchez.

L'enquesta de LV projecta el mateix resultat que Junts x CAT va tenir el 28A. I això, tractant-se de LV és més que positiu, perquè és una constant que sempre els projecta un resultat inferior al que finalment tenen. El 28A projectaven 3-4 diputats i en van tenir 7. De manera que els 7 d'aquesta enquesta del 10N crec que projecten un reconeixement de l'enorme tasca que han fet la Laura Borràs i la Míriam Nogueras, i un enfortiment de les seves expectatives de vot.

Altres:
Amb les dades que ara mateix tenim altres interrogants, com l'evolució de la disputa de vot entre PSC i Comuns no puc dir res. Tampoc en relació a si Cs a Catalunya ja ha tocat fons, després de l'hòstia descomunal que es va fotre en el cicle electoral 28A-26M o encara pot seguir perdent vot i residualitzant-se. Tampoc tinc resposta a l'enquesta, ara mateix, suposo aniran publicant, sobre si el PP finalment aconseguirà ser extraparlamentari a Catalunya. Quan publiqui LV més dades veurem, en definitiva, si el PSC ha esdevingut el vot central i útil del bloc del 155.

Valoració final:

He acabat el FIL de tuiter que recollia tots aquests interrogants amb aquest tuit: "En tot cas, tot això són interrogants d'interès per a "malalts" del tema analític. El q pocs dubtes hi ha és q el 10N a la nit Sánchez estarà, per fer govern, igual q abans d'obrir-se col·legis electorals. Quin frau de personatge! (i fins aquí aquest FIL)"

Aquesta primera enquesta que hem conegut, la de LV, ratifica PLENAMENT, aquesta visió i convenciment que havia expressat, que el 10N a la nit Sánchez estarà, per fer govern, igual que abans d'obrir-se els col·legis electorals".

Clavat, tu. L'únic moviment significatiu és el transvasament de vot de Cs cap al PP. I és un moviment, en el conjunt dels resultats, que no habilita cap altra majoria, tot queda entre blocs. El que perd Cs ho guanya PP, per tant, no hi ha majoria trifachita possible.

Igual que abans de les eleccions, el que l'enquesta dibuixa, és un escenari en el que només el PSOE pot fer govern, i només el pot fer o sumant amb UP o sumant amb Cs. Igual que ara. Bé, només una única però que caldrà seguir molt d'aprop a les enquestes i la nit electoral. Així com ara PSOE i Cs sumaven majoria absoluta, en l'enquesta de LV aquesta majoria absoluta penja d'un fil molt i molt prim.

És difícil trobar algú de la buidor, irresponsabilitat, estupidesa i covardia de Sánchez. Molt. Quin negoci que ha fet, amb la seva prepotència. Que le den!

I una última reflexió:
Vaig dir fa uns dies que no ens enganyéssim en relació a la nostra capacitat d'influència a Madrid. Que aquest abraonament del "bloquegem-ho tot" és d'una candidesa commovedora.

L'independentisme, en relació a l'escenari Congreso, no té força per bloquejar res.Tenim força per facilitar les coses o complicar-les, fins i tot complicar-les molt. Però no per bloquejar res.

Els partits del règim ara s'estan "temptejant", mesurant les seves forces. Però com ja han demostrat abastament, en qüestions del règim no triguen ni cinc minuts en posar-se d'acord. 

Per a aquell paper de "crosses" de l'autonomisme, àlies "peix al cove", sí que hi ha força, però només en el marc de l'autonomisme, no en el de l'independentisme. Aquella època forma part de la història. Ara, o s'opta pel que ha fet ERC, de no posar preu, fent entrar al PSOE en les contradiccions que ha hagut d'entrar i esperant ajudi o eviti mals majors. O s'opta per denunciar la no-política i l'autoritarisme, i es vota en contra, com ha fet Junts per Catalunya.

Però ni sumant ERC i JxCAT teníem cap possibilitat ni de bloquejar res ni d'aixecar cap bloqueig. El PSOE només podia governar amb UP i amb Cs, i això seguirà sent així. Podem, això sí, facilitar o complicar, però que ningú no es flipi, està fora del nostre abast bloquejar res.

I encara menys ens flipem amb les històries aquestes de "no votar". Si no ho fem, tot va cap a enfortir l'espanyolisme. El 28A la participació fou gairebé del 80% i les opcions no independentistes van sumar gairebé el 60% dels vots. El vot en blanc i el nul, cadascun al voltant del 0,50%. O sigui, no votar és regalar la vida a l'unionisme, que tindrien legitimitat i més diputats.

Hi ha un darrer factor que no sé com incidirà i que, evidentment, l'enquesta de LV no pot aportar cap pista: quina pot ser la incidència electoral de la sentència del TS contra els nostres presos? No ho sé. Per una banda crec que amb tot el que ha passat el vot ja està molt polaritzat, i difícilment es mourà, més enllà de moviments dins de cada bloc. Per una altra banda penso que si hi hagués una resposta política forta, sòlida, democràtica, això podria arrossegar o mobilitzar una part de vot d'aquest que sense ser independentista, s'oposa a la repressió.

Pensem que per a nosaltres el 10N té molta, molta, mala llet: són unes eleccions situades després de la sentència i de les possibles reaccions a la sentència. En termes polítics és molt important que l'independentisme tingui el millor resultat possible. Un triomf unionista en vots i escons podria ser "venut" com una desautorització de l'independentisme i de la nostra resposta a la sentència.

Per tant, màxima mobilització i intel·ligència política.

12O sentència TS, 10N, eleccions espanyoles... com ho veieu?

Un dels llibres que més m'ha influenciat és el del professor Carlo M. Cipolla Allegro ma non troppo, on desenvolupa la seva teoria sobre l'estupidesa humana.

Estableix que l'estupidesa és una constant a la humanitat, que s'identifica per un comportament que perjudica als altres i al mateix actor. Es diferencia d'un malvat en que aquest perjudica als altres però es "beneficia" a ell mateix.

Pedro Sánchez encaixa perfectament en la definició d'estúpid. I encara més, de gilipolles, covard, rata, etc.

El que ha passat a Espanya, com ha gestionat Pedro Sánchez les converses i negociacions amb els altres, o com no ho ha fet, i el resultat d'abocar novament l'estat espanyol a eleccions generals, el converteix en un dels màxims exponents de l'estupidesa hispànica.

Haig de reconèixer que ha estat una decepció molt important. Des de la distància, vaig sempre apostar per ell. El vaig defensar públicament quan l'establishment el va defenestrar via Susana Díaz, i em vaig alegrar quan es va rebelar davant aquesta situació i va aconseguir tornar a liderar el PSOE. Vaig pensar que els tenia ben posats, que tenia caràcter i que era un polític amb molt recorregut.

Amb el que ha passat del 28A fins ara ho ha desmentit, s'ha desmentit a ell mateix i, crec, a la majoria dels seus electors.

És difícil recordar una situació d'estupidesa tan colosal com l'exhibida, practicada, executada, per Pedro Sánchez.

Les properes setmanes començarem a conèixer enquestes, i en un mes i un parell de setmanes, tindrem les eleccions, i els resultats i escenari electoral que haurà projectat això que jo defineixo com a estupidesa extrema.

No crec que Pedro Sánchez tregui cap rèdit electoral del que ha fet. L'estupidesa es defineix per perjudicar als altres i a un mateix. No sé què hi ha al darrere del que ha fet Sánchez, però em costa molt visualitzar que en pugui treure el més mínim "rendiment".

Com en l'escenari català, la meva visió és que a ESP les coses, amb petites pujades d'un i petites baixades d'uns altres, quedaran com estan, o sigui, que Sánchez o governa amb Unidas Podemos o fa un pacte de ARRIBA ESPAÑA i fa un govern amb Cs i PP.

Però això ho hauria pogut fer ja. No sé per què ha provocat aquestes noves eleccions.

No veure què poden "aportar" és el que intriga, d'aquestes eleccions. Si no és res de fons, ha de ser alguna cosa d'incidència temporal, vinculada a altres objectius que no són els de fer govern.

I pensat així l'únic que emergeix com a possible desencadenant és la immediata sentència del TS en relació al procés independentista.

És evident que des de CAT hi haurà resposta a aquesta sentència, que no serà admesa, que no ens sotmetrem a la seva condemna. És evident que no sabem quina, però hi haurà resposta política institucional i de carrer.

I és justament la por a aquesta reacció el que ha portat Sánchez a buscar un escenari electoral. Per dos motius:

- Si hagués arribat a un pacte amb UP, fos el que fos, aquests mai no haurien acceptat una resposta totalitària, violenta, autoritària, contra Catalunya. I això, aquest fet, feia impossible a Sanchez qualsevol pacte.

- si la resposta catalana és mínimament contundent, això habilitaria Sánchez a liderar la resposta autoritària contra Catalunya, a liderar el bloc del 155, que arribaria a les eleccions sense diferències programàtiques entre ells, però amb tots tres (PSOE, Cs i PP) compromesos en el suport al Gobierno en l'aplicació del 155.

Això és l'única explicació que trobo a tot el que ha passat políticament a ESP, a tot el que ha fet Pedro Sánchez, un càlcul maquiavèlic en el que s'encaixa Sentència, resposta catalana i nou cop d'estat "constitucionalista", per tornar a aplicar el 155 i en aquest escenari excepcional, anul·lar qualsevol debat polític, empresonant PSOE, Cs i PP en la submissió a l'aplicació del 155.

Des del 28A ençà els dos partits independentistes amb representació al Congrés han tingut dues estratègies finals molt diferents. Totes dues (JxCAT i ERC) han defensat sempre la negociació i el diàleg, però JxCAT, en absència de cap gest, va dir votaria en contra. I ERC, malgrat no haver-hi cap gest, va dir no posava preu al seu vot, i que afavoriria investidura de Sanchez.

Cap dels dos posicionaments polítics no ha tingut la més mínima transcendència. Ni tan sols que totes dues forces s'haguessin posicionat igual. Ni el Sí incondicional d'ERC permetia la investidura de Sánchez, ni el NO de Junts per CAT la impedia.

L'únic actor polític rellevant en aquest escenari era UP. Si PSOE hagués volgut, hauria arribat a un pacte, sense problemes. Però PSOE no volia. Per tant, el que féssim els catalans era irrellevant. El PSOE ha optat per liderar el bloc del 155, no per liderar un nou escenari polític per a l'estat espanyol.

Crec que d'això no n'hem de tenir cap dubte. Les noves eleccions són únicament perquè el PSOE lideri la nova aplicació del 155.

Davant d'aquesta evidència, crec que s'imposa una reflexió a totes les forces democràtiques de Catalunya. Tindrem, en una banda, el bloc del 155, liderat pel PSOE, amb Cs i PP de comparses. I a l'altra banda estarem la resta. Com ho gestionarem?

Jo crec que l'evidència del menyspreu vergonyós de Sánchez a un pacte amb UP post 28A i l'evidència també que el PSOE ha provocat les eleccions per liderar l'aplicació del 155, permet pensar en diferents escenaris de resposta democràtica.

L'escenari que a mi més m'agradaria i que crec faria més mal al règim i més bé a la causa de la democràcia i per tant a exercir l'autodeterminació seria una candidatura de "demòcrates" en la que hi tinguessin cabuda tots els que no estan per l'aplicació del 155. Comuns, ERC, JxCAT, CUP, Front Republicà, societat civil...

Podria ser una candidatura civil, és a dir, liderada per personalitats de reconegut prestigi i no vinculació partidista. Una candidatura el vot a la qual fos inequívocament per la democràcia i els drets fonamentals. No cal res més. Una candidatura que pogués arrassar a Catalunya, i també tenir impacte en altres territoris com el País Basc, Navarra, País Valencià, Illes... Una candidatura que aillés al PSOE amb els del 155 i que, en aquest aïllament, s'evidenciés la fractura democràtia de l'estat a nivell internacional.

El 28A de 48 diputats ERC, Comuns i JxCat per separat en van aconseguir 29. Amb una candidatura excepcional per la democràcia, la llibertat i els drets humans podrien arrassar, treure CAT del mapa. I igual podria passar al País Basc, sumats PNB, UP i Bildu. I encaramés, presentar-se a tot l'estat, i per tant obrir-se a recollir suports significatius a Galícia, al País Valencià, a Illes Balears, etc.

Però sí, ja sé que em flipo, i que això és molt difícil que passi. És una pena. Una candidatura amb UP com a columna vertebral a tot l'estat i amb la marca democràcia, i amb tot CAT i EH... podria superar els 100 diputats, fins i tot projectar-se entre els 100-125, segons com anés fora de les comunitats autònomes "històriques".

Un escenari així obligaria a un pacte PSOE-Cs-PP i sumiria ESP en una crisi democràtica sense precedents. Un escenari que sumaria la regeneració democràtica i els drets humans amb l'autodeterminació dels pobles.

Un escenari que situaria només dues opcions polítiques: el "a por ellos", expressable amb vot a PSOE, PP i Cs, i el "democràcia", amb una única papereta a tot l'estat. Potser em quedo curt amb els 100-125...

Però sí, ja sé que em flipo i que això no passarà. Com que no passarà haurem de veure com ho gestionem a Catalunya.

Tindrem la sentència, l'opressió, la involució, la més gran violació dels drets fonamentals i democràtics, l'amenaça del 155, etc

Com ho gestionarem? Des de l'aillament de les tanques partidistes o des de l'esperança de tsunami democràtic que lligui resposta popular, internacional i política?

Només recordar, a les portes de la sentència del TS, que la immensa majoria del poble català i espanyol no tenen CAP confiança en la justícia:

- A CAT, per a un 77% de la població els jutges no inspiren cap confiança, un 70% de catalans no creuen en la independència judicial

- A ESP per a un 60% de la població els jutges no inspiren confiança i un 50% no creu hi hagi independència judicial. No arriba a 3 de cada 10 espanyols que creuen hi hagi independència judicial.

Per tant, no sé com, però hem d'aprofitar la sentència del TS per enderrocar el règim. No, no estic llegint l'escenari en clau espanyola. L'estic llegint perfectament, o això crec, en clau catalana. Davant un front del 155 no hi ha cap partidisme que pugui blocar, obrir, afavorir, ni res de res. Però una revolta democràtica davant el bloc del 155 sí pot bloquejar el 155, o col·lapsar-lo.

DONEC PERFICIAM

I si tothom té una mica de raó? i una mica de culpa? i una mica de mèrit? I si necessitem sumar-ho tot perquè ens necessitem a tots per fer-ho possible?

Han estat festes majors al Poblenou. Visc davant d'un dels espais on fan més programació jove. Aquests dies -nits- els he vist saltar, beure i ballar com si no hi hagués un demà. Cap mena de referència a la situació del país en totes aquestes hores nocturnes (no critico, només constato). Molta música de hits d'aquests de festa que a tots ens agrada cantar quan estem molt de festa, ja m'enteneu.

Jo aquestes nits també he estat una mica "de guàrdia". Impossible dormir amb el xivarri. I a més l'any passat una d'aquestes nits de festes ens van entrar a la finca i fer destrosses al terrat. De manera que no puc evitar estar amb un ull "de guàrdia".

I així he tingut moltes hores per anar pensant...

Un dels últims dies de concerts, em crida l'atenció com, en una de les últimes cançons del grup que està tocant la multitud de joves ha començat a cantar a pulmó. És aquell tema de la Shakira de "contigo, mi vida, quiero vivir la vida".

Em contrastava l'alegria desenfrenada que pujava del carrer amb el que, unes hores abans m'havia comentat una veïna del barri, quan ens hem trobat passejant, sobre aquest darrer Onze "hi vam anar, és clar, però quin ambient més estrany, Francesc, què apagat i desangelat ho vaig trobar tot".

Sí, no era la primera persona que m'ho deia. La gent hi va anar, a la mani, amb gran sentit del deure i compromís. Però en l'ambient el que es palpava és un sentiment d'evident confusió, desorientació, barrejat amb la tristesa de la repressió que, paradoxalment (o no) és una de les coses que més manté la mobilització.

Precipitadament, mentre tot aquell jovent cantava a pulmó "quiero vivir la vida", pensava o em preguntava què passaria si els plantegés implicar-se i mobilitzar-se en un conflicte abocat al xoc. Estava pensant al voltant de totes aquestes coses, a punt de treure conclusions precipitades quan el DJ que tancava la festa ha posat Els Segadors i la majoria dels joves els han començat a cantar amb entusiasme. M'ha sorprès l'escena. En acabar, cap crit de res, ni de presos, ni d'independència. Han posat un últim tema musical que jo no coneixia, però els joves sí, i fin de la noche.

Tot plegat m'ha semblat un gran retrat de la complexitat social, nacional i política que vivim, en la que estem instal·lats.

Al llarg d'aquestes nits de semi-vetlla m'havien anat venint al cap moltes de les coses que estan dient o proposant els nostres líders polítics més representatius, també de la societat civil (ANC i Òmnium) i diversos intel·lectuals i opinadors. 

Amb el que diuen alguns d'entrada hi sintonitzo molt ràpidament i més intensament, però ha estat a la llum de la nit d'aquestes hores pensant-hi que m'ha vingut al cap una pregunta: "i si cap d'ells té la tota la raó i tots en tenen una mica?"


La nostra "ZONA ZERO" de l'1-O: aquest espai concret on entren en col·lisió tots els  nostres argumentaris, reflexions, estratègies, tensions, dubtes, malfiances, desencís.

Aquesta "zona zero" de tot el que hem viscut i vivim és l'argument de la majoria de líders polítics d'ERC de que no som prou i cal eixamplar la base.

Al voltant d'aquesta frase esclaten tots els mals del passat, del present i, paradoxalment, de les nostres opcions de futur.

Quan sento als líders d'ERC dir això de "no som prou, hem d'eixamplar la base", el que immediatament em ve al cap és una pregunta: quan s'ha "descobert" que no som prou?

Perquè som els mateixos que érem, i tots sabíem els que érem llavors, quan ho vam fer, i els que som ara. Es va callar abans de l'1-O per partidisme i així vam arribar a l'1-O, no dient la veritat en relació a les nostres possibilitats, o s'argumenta ara per causes que no ens expliquen?

Abans de l'1-O érem els mateixos que ara. Es difícil admetre un canvi de visió estratègica sobre el nostre procés sense cap explicació, com si res.

Que no érem prou llavors jo crec que la majoria ho sabíem, però l'únic que va tenir els collons de dir-ho va ser n'Antonio Baños, la nit del 27S. Sí, el 27S, com a plebiscitàries, no va ser la victòria que esperàvem.

Però encara una cosa més, gens menor. Realment pensem que per fer el que hem de fer, és a dir, enfrontar-nos a un estat despòtic, tirànic, com l'estat espanyol, per fer la independència, en teníem (o en tenim) prou amb un vot més o un diputat més dels qui no la volen?

Llavors, per què es va tirar endavant? Al meu entendre per una fatídica triple coincidència de factors o fets polítics: 

- primer de tot pel que crec és visió compartida per tothom de la direcció política (partits i societat civil): no crec ningú s'esperés que el procés culminés unilateralment, i que, via internacional, s'acabaria imposant una sortida negociada.
No crec ningú s'enganyés en relació a les pròpies forces (segon i tercer punt dels tres), ni en relació a la reacció autoritària d'Espanya, però sí crec hi havia un cert convenciment que en plena Europa Occidental en ple s.XXI un procés tan radicalment democràtic, cívic i no-violent com el que estàvem protagonitzant no podria ser "ofegat" per l'autoritarisme, i d'alguna manera s'imposaria un marc negociat.

La trucada de Tusk al President Puigdemont estan en aquesta línia. Com ens van abandonar després i incomplir les seves propostes, no. I aquest punt és un dels que crec tothom més ha après. Sense que això dic sigui antieuropeisme. No ho és, però sí pragmatisme. Crec cara Europa encara no està tota jugada.


- per una altra banda, segon element crític, tenim que el partit que jo crec més conscient era de "la nostra força" i opcions era ERC.
De fet a micro tancat era no poca la gent d'ERC que et deia que "no estàvem preparats", i que ens calien 10 anys. Però ERC mai va fer res perquè el conjunt de l'independentisme assumís les seves reflexions, la seva visió.

Estaven convençuts que no calia fer-ho perquè els "convergents" no arribarien mai fins al final. Així des d'ERC es deixava fer i que les coses anessin avançant com ho feien perquè aquest convenciment, aquesta seguretat total que tenien que els "convergents" no s'atrevirien a arribar fins al final, era alhora la gran estratègia d'ERC per esdevenir el partit hegemònic de l'independentisme. Si ells, ERC, no deien res i deixaven fer, quan els "convergents" fotessin el freno o saltessin del barco, s'hi abraonarien proclamant davant tothom "ho veieu, els convergents no són de fiar, s'han cagat, només ERC ho pot fer".

Però és clar, això, a l'altra banda, la dels "convergents", tampoc s'ignorava. No s'ignorava les dificultats associades a la potser força insuficient pel que havíem de fer, ni s'ignorava que si eren ells els qui frenaven la cosa, era la seva fi, acabarien residualitzats.

I, ai làs! el que mai des d'ERC no van ser conscients era de a qui estaven "desafiant". ERC no va veure mai que el MHP Puigdemont no tenia res a veure amb la majoria de líders "convergents" amb qui fins aleshores havien tractat. I que li sobraven pebrots. I que no s'arronsaria. I que tiraria endavant. I que o estaven tots d'acord amb el que s'havia de fer, i tots donaven la cara, o ell no es rendiria.

I no ho va fer.

- finalment, el tercer factor crític s'esdevé en paral·lel al segon: el resultat del 27S va precipitar l'independentisme majoritari a una dependència total de l'independentisme minoritari (CUP) i a un llençar-se a fer les coses sense cap mena de control estratègic ni tàctic del que estàvem fent. 

Si el món convergent i el món d'ERC haguessin tingut unes millors relacions, una confiança i una complicitat plenes i compartides, vist com va anar el 27S no s'haurien plegat al xantatge de la CUP i hauríem anat a eleccions. Però com que no hi havia ni complicitat ni confiança, es va tirar endavant. Aquells mesos (novembre 2016) jo ja ho vaig escriure, criticar, advertir: estàvem en una fase de ràfting del procés. Què volia dir? Doncs que ens havíem llençat al riu, un riu d'aigües braves, bravíssimes, i ho havíem fet sense poder controlar ni la velocitat, ni el tempo, ni gairebé la direcció.

La CUP va provocar el pas al costat (o a la paperera de la història, com tan despectivament i injustament van dir) de Mas, van incomplir tots els acords als que havien arribat perquè això passés i l'independentisme majoritari presentés un nou candidat a President, que fou Puigdemont, van votar en contra dels pressupostos, van provocar que Puigdemont s'hagués de sotmetre a una moció de confiança i que es canviés el compromís electoral amb el que tant JxSí com Cup s'havien presentat a les eleccions: fer una DUI. De la DUI vam passar al RUI. Però tot eren fugides endavant sense control ni reflexió al voltant del que fèiem.


I així vam arribar a l'1-O, i l'1-O ho va canviar tot, per dos motius:

El primer, perquè enmig de tot aquell panorama, s'havia produït el miracle, i l'1-O es van obrir els col·legis electorals i es podia votar. El compromís de milers de persones, i la direcció política dels partits, del Govern i de la societat civil havia permès que el dia 1 d'octubre a primera hora es poguessin obrir tots els col·legis electorals, que a tots hi hagués urnes i que es pogués votar amb un cens universal.

El que havia passat era extraordinari, excepcional, únic. Ho vam fer. Vam desafiar i trollejar fins la vergonya aliena l'estat espanyol. Que això fos possible és mèrit DE TOTHOM. El que vam fer és l'exemple del que sempre hauríem de fer. Partits, dirigents, militants, entitats, ciutadans... tothom a fer possible votar l'1-O

El segon perquè l'Estat Espanyol, en comptes d'ignorar l'1-O com havia ignorat el 9N, es va llençar amb una violència demencial contra aquell exercici cívic de democràcia de les votacions. L'estat espanyol va llençar brigades rabioses de Policies Nacionals i de Guàrdies Civils contra una població que va respondre amb una èpica exemplaritat cívica i democràtica, defensant les urnes. I ja mai no podrem oblidar aquella violència, aquelles imatges. Mai.

Això, el que vam fer per poder votar, aconseguir votar i el que van fer per intentar impedir votéssim l'1-O va convertir la data en una data fundacional de la República Catalana. 

Sense la violència estatal, amb la ignorància estatal del 9N el 2-O hauríem estat tirant-nos tots els trastos pel cap, i en comptes d'això, vam fer el 3-O.


I després del 3-O, el 27-O, el desconcert, la repressió, la presó, l'exili i la intervenció institucional contra l'autogovern autonòmic, Parlament i Govern. Així arribem al 21D. I ho fem ja transparentment dividits.
El President Puigdemont, des de l'exili, es presenta amb la bandera de l'1-O. ERC trampeja i finalment acaba passant pàgina i invocant això de l'eixamplament de base. I la CUP a la seva, contra tot i tothom: Turull, pressupostos, etc.

Encenc una cigarreta enmig totes aquestes reflexions que m'acompanyen aquests dies. Intento abstreure'm -no ignorar- de tot el negatiu que hem viscut. I mentre exhalo el fum em torna aquell pensament: i si tothom té una mica de raó? .

I penso que el President Puigdemont té la seva part de raó, que l'1-O no es pot ignorar, que la repressió no es pot ignorar, que tenim davant un estat autoritari i despòtic, amb el que ja estem en conflicte i amb el que ens hi haurem d'enfrontar, desafiar, sempre des de la no violència.

I penso que Oriol Junqueras també té la seva part de raó, que potser no som prou per fer el que hem de fer, que hem de ser més forts del que ara som, i que mentre ens enfortim i creixem tàcticament ens convé visualitzar-nos com la part que inequívocament aposta pel diàleg, davant la nostra societat, la societat espanyola i la comunitat internacional.

I penso en la imminent sentència d'aquest judici farsa i penso que també tenen la seva part de raó els que diuen que no podem acceptar sense més una sentència condemnatòria, i que limitar la reacció a un parell de manifestacions simbòliques seria una vergonya, gairebé com acceptar-les resignadament, que seria com acceptar la derrota.

Però alhora també penso que també és molt propera la sentència dels tribunals europeus sobre la condició d'eurodiputats del President Puigdemont, d'en Toni Comín i de n'Oriol Junqueras, i que si fos favorable com espero sigui, seria la primera gran, enorme hòstia, a aquesta estat podrit i el seu règim judicial inquisitorial, i ens obriria moooltes altres portes. Sí, fins ara Europa ens ha fallat en tot, però encara queda aquest moment judicial, que pot ser transcendent. Com a mínim serà transcendent en una cosa, en saber si en la nostra estratègia Europa hi té encara un paper, o no el té (o el que és pitjor, el té de silenci còmplice amb la repressió). I jo, què voleu que us digui, en relació a aquest moment, sóc optimista. Em nego a creure -digueu-me innocent- que Europa pugui negar la democràcia com la negaria no donant la raó als nostres eurodiputats electes i reconèixer-los tots els seus drets -i els nostres, el dret a vot-.

I encara penso que també tenen raó els que reclamen exercim l'empoderament polític que tenim a les nostres mans, amb eines com el consum estratègic i, ja no diguem, el Consell de la República.

Els qui no tenen cap raó, són tots els qui sense haver fet mai res, menyspreen els qui han fet, els qui han assumit tot el pes de la repressió, els qui com a autèntics porcs, es rebreguen cada dia en el fang dels excrements que ells mateixos generen.

Només ho podrem fer si hi som tots. No crec ningú tingui tota la raó, i tothom té una part de la raó. Ens necessitem tots, excepte els que volen destruir el "nosaltres". El que hem viscut ja ha passat, no ho podrem canviar. Quedem-nos amb allò que ens fa més forts com a poble, com és el fet fundacional de l'1-O i convertim-lo en energia, complicitat i compromís per blindar una unitat estratègica que, a diferència del passat, ens permeti sumar totes les raons que tots tenim, però que són parcials, per generar el moviment ple de raó que som i volem ser.

DONEC PERFICIAM

Retrat de la Diada i retrat dels Comuns com a enemic de l'independentisme, de Barcelona i de la veritat

Tot l'unionisme tornava a dipositar les seves esperances de poder enterrar l'independentisme a partir del fracàs de la mani de l'Onze. Però això no ha passat. 450.000 inscrits. La vergonya, per a l'Ajuntament de Barcelona dient que 600.000 quan era evident, per l'ocupació de tot l'espai, que d'un milió de persones no s'ha baixat. Jo mateix estava apuntat al tram 26, últim Gran Via amb Passeig de Gràcia i no hi hem pogut ni arribar, hem fet un tram més, el 27, que arribava a Pau Claris. La mà manipuladora amb les dades del sociates ja s'ha conegut ràpidament. Però en el fons és igual. No hi ha cap país al món que durant tants anys hagi convocat els centenars de milers de persones que ha fet la causa independentista catalana.

Aquest fet es pot menysprear, insultar, ignorar, però no es pot discutir. La mobilització massiva del poble de Catalunya per la independència no té cap equivalent al món. I que enguany s'hagi esdevingut en mig la pitjor crisi política i de lideratge evidencia la fortalesa del moviment.

Un altre element a reivindicar d'aquesta Diada és el fracàs de la convocatòria de la infiltració unionista amagada en el paraigües de la hiperventilació independentista de manifestació i assalt al Parlament. Ni un centenar de persones. Provocadors encaputxats i poca cosa més. Avui el poble de Catalunya i el moviment independentista ha deixat ben clar que és un moviment constructiu, disciplinat i entenimentat, és a dir, que sap distingir el que són convocatòries de fiar del que són convocatòries de la infiltració troll unionista que només busca exacerbar els més baixos instints i provocar situacions contraries al nostre moviment.

Cal agrair i aplaudir la tasca de Mossos. Si em permeteu la confiança, només em sap greu no haver-hi estat per poder repartir unes quantes galetes amb la mà oberta a aquests quatre gats que han acabat davant Parlament. Hagués xalat, i és el que em venia de gust. Però al final he vist no valia la pena.

Aquest matí de l'Onze, al Fossar, també s'ha esdevingut un episodi que no s'hauria d'haver produit mai. Els companys independentistes de Poble Lliure tenien programada la seva ofrena floral a les 11:00. A aquella mateixa hora els inadmissibles MIC també, segons la seva propaganda, volien fer-la. Els joves de Poble Lliure, la Forja, estaven alerta. I han comès un error monumental al liar-la contra l'ofrena de penyes del Barça, confonent-les amb l'ofrena del MIC.

L'episodi ha estat lamentable. Trist. Jo m'hi he vist involucrat. I no donava crèdit. Si ho explico és només per una cosa, per, igual com denuncio la ficada de pota incomprensible d'aquests joves de La Forja, vull agrair i reconèixer la seva valentia i dignitat en haver reconegut públicament l'error, i demanar disculpes. Reconèixer errors i demanar disculpes és de valents. I els joves de La Forja avui ho han evidenciat, això de ser valents. 

Sí, s'han equivocat, però han demostrat ser gent amb un sentit de l'honor personal i col·lectiu com feia temps no veia en l'esquerra independentista. Avui, quan he vist els joves de la Forja donar la cara, venir amb la cara pel davant a demanar disculpes, he recordat, per contraposició, la misèria moral d'una actuació dels arraneros que, com avui, vaig patir en primera persona. En una acció que reivindicaven antiheteropatriarcal i antisexista van llençar merda a la botiga de depilació a la que jo vaig. Jo hi era (sí, cada pocs mesos em depilo els braços, per lluir millor els tatuatges que hi porto). Quan em van veure aixecar i anar cap a ells van fugir cametes ajudeu-me. Com que anaven amb l'estelada, em vaig veure amb l'obligació de, jo, que hi era com a client, demanar disculpes a les noies de la botiga. Els hi vaig dir que era independentista, que em sabia molt de greu el que havia passat i que volia ajudar-les a recollir la merda. S'hi van negar i em van dir que sabien perfectament que no tots els independentistes érem com aquells covards que els hi havien llençat merda a la porta de la botiga. Suposo que aquests covards d'Arran encara corren ara, perquè des que em vaig aixecar i anar cap a ells, i van fugir a l'escape, no els he tornat a veure.

Quina diferència de jovent amb valors i valents, també per assumir els propis errors, els de la Forja, que mai han dubtat en donar la cara, amb els covards i sense cap valor moral dels d'Arran, que encara s'amaguen ara.

Políticament la Diada i la mobilització del poble de Catalunya crec ha reforçat l'independentisme. La gent hi és, i hi és fins i tot en un context d'evident confusió i falta d'unitat i lideratge. Però d'alguna manera crec que avui és un abans i després, i la unitat estratègica que tant ens calia, ha emergit i es visualitzarà encara més en la resposta a la sentència del TS. Hi serem.

Una altra cosa que avui també hem palesat és allò que el professor Manuel Delgado va dir en una entrevista fa uns mesos: el pitjor enemic de l'independentisme són els Comuns. Ho va dir des d'una trajectòria personal d'inequívoc compromís d'esquerres radicals i transformadores. Però ho deia amb una contundència total. Els Comuns havien estat un "producte" generat per l'establishment per combatre l'independentisme, sota el paraigües de discursos presumptament esquerranosos. Un "producte" que ja va fer el seu servei a l'establishment amb tot el que va passar els mesos previs a l'1-Octubre, amb tot el que va fer en Coscubiela, i fins el mateix dia de la declaració d'independència.

Un producte que ha seguit sent de la màxima utilitat a l'establishment contra l'independentisme amb tot el que ha passat a l'Ajuntament de Barcelona, i el suport de PSC, Valls i Cs a la Colau contra l'independentisme.

Ara, aquest Onze, els Comuns han dit que no participarien en els actes perquè no eren "inclusius". He recordat el meu pare, mestre murcià a Cornellà de Llobregat, que era del PSUC, que ens va dur al meu germà i a mi per primera vegada, a començament dels 80s, al Fossar, a explicar-nos què era aquell espai, que es recordava i què era l'independentisme català. Recordo el meu pare anant també a emissores locals a explicar l'Onze. Ho feia en castellà, però ho explicava com un independentista més que ja era. El PSUC i ICV van desaparèixer dels Onzes. Mai els van reivindicar. Els ignoraven, més enllà dels compromisos institucionals. No tenien res a dir. Estaven còmodes amb l'autonomisme.

Però com a mínim tenien la dignitat de callar. Ara els Comuns ni això. Diuen no inclou. I em pregunto què volen que inclogui? La memòria de Felip V? la celebració de l'Onze com la victòria de l'absolutisme borbònic?

No se m'acut cap Onze fidel a la memòria del poble que som que no sigui reivindicatiu en relació al record i homenatge als màrtirs del 1714 i la nostra voluntat, al llarg dels segles, de ser, i de ser un poble lliure.

Per als Comuns això no és inclusiu. Com diu el professor Delgado, són el pitjor enemic de la independència. Perquè són els que més menteixen.

No lligat a l'Onze, però sí als Comuns i a les seves mentides fanàtiques i permanent manipulació, coincidint amb la Diada l'extraordinària maquinària de propaganda dels Comuns ha propagat que estendre les Superilles evitaries centenars de morts a Barcelona.

La repugnància moral i humana que em generen els Comuns amb coses com aquesta és incomparable amb res més. Fan servir un presumpte estudi sense cap dada científica per usar la mort com a palanca per obtenir un suport que ni tenen ni mai podrien tenir als seus projectes.

Que a Barcelona hi ha veïns que moren conseqüència de la contaminació no és discutible. Sí és discutible la xifra. De fet ni ells mateixos es posen d'acord al respecte, i ha anat variant en funció només de la seva cara dura i manca d'escrúpols. Quan van posar en marxa la Superilla del Poblenou deien que els morts eren "milers". Ara diuen "centenars". Però el cert és que cap estudi científic determina una causa-efecte numèrica fiable. Perquè de la mateixa manera que es pot dir, estadístiques en mà, que Barcelona té una de les taxes de mortalitat més baixes de Catalunya, la imputació causal de malalties i mortaldat no admet la frivolitat amb la que ho tracten els Comuns.

Però acceptem que efectivament, la contaminació a Barcelona genera malalties i és causa de mort. Això no ho pot discutir ningú. Això és així. I imaginem que tots acceptem que això afecta a X persones anualment, posem 500, o 700, o 1.000. Posem que n'hi ha, no cal entrar en quants.

Quina és una de les principals causes de contaminació a la ciutat?

Doncs mira, els creuers, el port de Barcelona.

Però els Comuns no diuen res en relació a això, i s'atreveixen, amb tot el desvergonyiment del món, a dir que amb les Superilles no passaria que aquestes persones morissin.

S'ha de ser molt miserable.

I sí, els Comuns són així de miserables. Quan van posar en marxa la Superilla del Poblenou no van fer cap estudi previ, en el perímetre interior de la Superilla ni en el perímetre exterior. Tot era pura propaganda demagògica.

Però és clar, el que els Comuns no comptaven és que un grup de veïns s'organitzés contra les afectacions de la Superilla. No hi comptaven perquè tenien i tenen totalment comprades totes les associacions de veïns "oficials". Però se'n van desplegar de noves, de noves associacions de veïns sense dependència dels Comuns.

I resulta que una d'aquestes noves associacions de veïns el que fa és descarregar-se totes les dades oficials de mesura dels nivells de contaminació del barri del Poblenou i dels barris limítrofs, un any abans de la Superilla i un any després de la Superilla.

Ho van fer assessorats per un prestigiós catedràtic d'universitat especialista en el tema, que al ser consultat i veure que no s'havia fet cap estudi previ a la implantació, va dir-los-hi que es descarreguessin totes aquestes dades públiques, perquè, en còmput anual previ i posterior, si el comportament al Poblenou diferia del comportament en les estacions limítrofes, de manera inequívoca el diferencial (positiu o negatiu) seria imputable a conseqüències de la implantació de la Superilla.

I quin va ser el resultat d'aquesta anàlisi? Doncs que de la comparativa prèvia i posterior a la implantació de la Superilla al Poblenou, de l'estació de mesura del Poblenou i de totes les colindants, l'única on els nivells de contaminació creixien era la del Poblenou.

O sigui, de manera inequívoca, la Superilla havia incrementat la contaminació al Poblenou.

Això són dades fefaents, objectives i públiques.

Són dades que els Comuns amaguen, que els seus estudis silencien.

No, les Superilles no impedirien morts per contaminació, perquè les superilles incrementen la contaminació.

Qualsevol ésser unineuronal hauria pogut anticipar que tallant arbitràriament la circulació en una quadrícula de carrers, en aquell perímetre d'aquella quadrícula sense circulació els nivells de contaminació disminuirien. Però fins i tot aquest ésser unineuronal hauria pogut anticipar que tot el trànsit desviat a la perifèria de la quadrícula hauria generat col·lapse, retencions, etc. i per tant increment de la pol·lució. I això és el que ha passat.

Aquí és on els Comuns se senten més realitzats, en el seu paper de "deus" que disposen sobre la vida de les persones. "Les Superilles evitarien X morts". I ells serien els que decidirien quins serien els pocs veïns "agraciats" per tant magnànima mesura que allargaria la seva vida, mentre condemnaria la resta, la gran majoria, a viure en carrers amb major contaminació i per tant a una mort prematura.

Com a mesura urbanística, l'experiència de la Superilla del Poblenou, dades objectives i públiques en mà, l'únic que demostra és que ha fet créixer la contaminació al barri.

Com a mesura populista, desertitzar uns quants trams d'uns quants carrers i col·lapsar la resta del barri és immoral, pot beneficiar uns pocs veïns reduint-los-hi la contaminació i pot condemnar la resta, la gran majoria, a incrementar les afectacions per contaminació.

He volgut acabar aquest article així, evidenciant, més enllà de l'Onze, que els Comuns són el projecte polític més immoral i demagògic, i que les principals víctimes en som els independentistes i, després, tota la ciutadania en general.

2n element crític per fer la independència: un moviment sòlid

L'altre dia vaig publicar el primer post sobre el que considero elements crítics per poder fer la independència. Aquest que ara publico és el segon. En l'explicació que entre aquests dos articles vaig haver de fer sobre els fonaments de la meva anàlisi, assenyalava la identificació d'elements divisius (als que vaig dedicar el primer article) i inclusius, allò que suma, allò que ens fa forts.

En aquests factors inclusius, sempre destacant pel damunt de tot, hi trobem:

• la percepció que el nou estat millorarà l'economia de tots, permetrà generar més i millors oportunitats per a tothom
• l'aposta per la qualitat democràtica

Per això en aquells enyorats anys que ens vam dedicar a explicar tan bé coses com per exemple l'espoli fiscal, la manera com ens afectava a tots i cadascun de nosaltres, etc...vam créixer.

Per això l'estat va desplegar l'estratègia que va desplegar per fer fugir empreses de Catalunya. Si aconseguia que la societat "comprés" que la independència, en comptes d'oferir oportunitats, ens les trauria, l'independentisme perdria suport. Si la independència acabés sent vista com un despropòsit, com un caos, com una aventura que ho posa en perill tot, la independència deixaria de ser la majoria social que ara és. Per això per aquí ataquen.

I per això per a l'independentisme, els radicalismes econòmics i socials ens allunyen de conservar la majoria social indy. En anteriors anàlisis he explicat que un dels elements més sorprenents del nostre procés independentista és que es desenvolupa en una societat molt satisfeta de la seva qualitat de vida, que en una escala del 0 al 10, se situa en el 7.

Tot el que l'independentisme faci que posi en perill la qualitat de vida del conjunt majoritari de la població, que és el que configura la majoria social indy que som, implicarà perdre suports, implicarà posar en perill ser majoria social. Podem esdevenir minoria sorollosa, però haurem deixat de ser majoria social i democràtica.

Des d'aquest punt de vista emergeix un factor crític en aquesta majoria social per la independència, com és la correlació de forces ideològiques i polítiques que la fan possible. I una necessitat, si volem preservar la majoria: respectar, entre els diferents actors, la seva representativitat.

Independència, majories socials i democràtiques, solidesa del moviment i gestió interna de la diversitat de forces independentistes

Aquesta anàlisi només té sentit en un context de ser majoria social i democràtica i d'haver assolit una unitat estratègica per tirar endavant el procés. A l'espera de veure si l'assolim, reflexiono sobre aquests elements que em semblen clau per gestionar aquesta unitat estratègica.

I un d'aquests elements, que ens ha mancat des del 27S del 2015 és el de, simultàniament a visualitzar-nos com un moviment ampli, molt transversal, plural... visualitzar-nos com un moviment sòlid, responsable, en el que l'estratègia no la marca ser presoners de les nostres diferències, sinó la capacitat de sumar visions amb responsabilitat, que vol dir acceptant i respectant el joc de majories i els objectius comuns pel damunt dels "particulars".

I això no ho hem aconseguit. En cap moment hem estat un moviment sòlid i per tant en cap moment hem donat aquesta imatge. I això ens pot acabar desgastant. És una amenaça important sobre la majoria assolida, sobre les nostres opcions de fer la República.

Per què no hem aconseguit ser un moviment sòlid?

Al meu entendre en l'arrel del que ens ha impedit fins ara actuar com un moviment sòlid hi trobem com ens hem configurat com a moviment, a partir de què. I en termes polítics veiem que aquest moviment s'ha configurat a partir de la confluència de tres espais polítics molt allunyats entre ells: el dels dos espais que sempre havien tingut la independència per objectiu, com eren el d'ERC i el de la CUP i el del catalanisme plural que representava CiU, que va assumir el 2007 el dret a decidir com a objectiu polític i la independència a partir del 2012.

3 espais polítics molt diferents, amb dinàmiques d'acció política molt diferents, sense cap precedent de treballar plegats, amb objectius d'agendes "pròpies" que els feien colisionar entre ells.

Fixeu-vos per exemple, que és un escenari del tot diferent al que hi ha a Escòcia, on l'SNP es configura com un únic gran espai independentista.

A CAT la majoria democràtica al Parlament s'ha configurat a partir d'aquests 3 espais polítics, que sempre tot el que han fet, ho han fet des d'unes relacions de desconfiança entre tots ells. Això es va veure pel 9N, això es va veure en el post 9N, en el 27S, en el post 27S, en l'1-O i, sobretot, en el post 1-O.

Si després de tot el que ha passat ara no som capaços d'arribar a cap unitat estratègica, tot saltarà pels aires i haurem de tancar aquesta etapa i obrir-ne una altra.

Però si s'arriba, com espero s'arribi, a aquesta unitat estratègica bàsica, cal acompanyar-la d'un compromís blindat que garanteixi la solidesa del moviment.

I per a mi, per fer això possible, qui té l'obligació de fer més deures és el món de la CUP, perquè malgrat que tothom té la seva part de responsabilitat en que les coses hagin anat com han anat, al meu entendre la CUP ha esdevingut un permanent factor de distorsió i impredictibilitat que ha sotmès a un desgast brutal la majoria social i democràtica per la independència, fins al punt, en moltes ocasions, de fer saltar pels aires aquesta majoria per la independència.

Que el món de JxCAT i d'ERC, en les convocatòries del 27S i del 21D no assolissin majoria absoluta per ells sols ha estat un dels grans llasts del procés (no l'únic!).

Totes les opcions són absolutament legítimes, que quedi clar. No estic qüestionant res de tot això. Està explicant el que per a mi és un problema greu que hem tingut de falta de solidesa en la configuració de la majoria per la independència.


És obvi que per fer aquesta majoria cal respectar tothom i sumar tots els punts de vista possible, fer-los compatibles. Però el compromís amb la causa exigeix un mínim respecte per la configuració d'aquesta majoria

El 27S Junts per Sí obté 62 diputats i la CUP 10.
El 21D JxCAT i ERC sumen 66 diputats i la CUP 4

En totes dues ocasions la CUP ha sotmès a un xantatge permanent a JxCAT i ERC, sense assumir mai la representativitat de cadascun, sense respectar mai que ells representen entre un 10 i un 20 per cent del vot indepe i el món d JxCAT i ERC entre un 90 i un 80 per cent del vot indepe. El 100% d'aquest vot mereix el màxim respecte. Però a criteri meu no assumir la representativitat que els independentistes hem donat a cada opció és un factor crític.

Quina és per a mi la línia vermella, que mai la CUP no hauria d'haver traspassat i ho ha fet i fa sistemàticament? Sumar els seus vots per derrotar el Govern, per deixar la majoria indy en minoria.

Entenc perfectament que la CUP no doni suport incondicional a la majoria indy, que critiqui coses, que presenti alternatives, que protesti. El que no entenc, i és el punt crític, és que la CUP sumi els seus vots als del 155 per derrotar al Govern indy.

Després del 27S el pacte pel qual Mas fa un pas al costat i s'investeix Puigdemont, sortint així de la crisi en la que havíem entrat, contemplava que la CUP, en el dia a dia del Parlament, no sumaria els seus vots als de l'unionisme per derrotar el Govern.

El més greu, però, és que després la CUP incomplís sistemàticament els pactes als que s'havia arribat i que els altres havien complert, amb l'argument que "els pactes muten".

Això ens va instal·lar en una feblesa total, que era l'oposat a la solidesa que necessitàvem transmetre. Diem que som majoria i cada dia estem perdent votacions al Parlament i no som capaços d'aprovar uns pressupostos?

Els tres espais polítics han de treballar lleialment entre ells. Ens necessitem tots i sense tots no som majoria per fer res. Els majoritaris s'han d'esforçar i comprometre a incorporar sempre que es pugui o fins on es pugui, la visió i propostes de la CUP, i la CUP s'hauria de comprometre a que pot no compartir moltíssimes coses, ser crítica, etc. però que no sumarà els seus vots als del 155 per deixar en minoria els governs independentistes.

Ara estem a les portes d'un nou episodi d'aquests que tant i tant desgasten, el dels pressupostos 2020.
Després d'anys amb pressupostos prorrogats, és urgent aprovar uns nous pressupostos. Si no s'aproven el govern queda afeblit, la majoria indy qüestionada, i dinamitada tota la possible la solidesa del nostre projecte independentista. És un escenari crític per a qualsevol Govern, no poder aprovar uns pressupostos, de manera que és un escenari que ens podria abocar a noves eleccions, a les que arribaríem, altre cop, dividits, afeblits, desgastats.

Unes noves eleccions que tornarien a sumir l'independentisme en debats interns. Unes noves eleccions potser farien que uns pugessin uns pocs escons més i uns altres els perdessin. El que no canviaria és que per ser majoria independentista ens seguirem necessitar i comptar tots. I que ens caldrem tots per mantenir un Govern independentista.

Un dels 4 diputats de la CUP, Vidal Aragonès aquest estiu ja va dir: “No ens trobaran aprovant pressupostos i segurament ni negociant”

Ho accepto. No comparteixo, però accepto. Estan en el seu dret. És legítim. Poden fins i tot, defecar-se en els pressupostos. Però si realment som una majoria independentista i assumim les nostres responsabilitats poden fer tot això, però el que al meu entendre no poden fer és sumar els seus vots amb els del 155 per derrotar la majoria indy.

Si hi ha compromís de debò dels 3 espais polítics per fer la independència, el 10% que representa la CUP no hauria de sotmetre a xantatge al 90% que representen JxCAT i ERC.

Si per votar els pressupostos la CUP vol imposar el seu programa radical i anticapitalista a la majoria del 90% que no ho és, tot se'n va a la merda, perquè deixarem de ser majoria, perquè no respectarem la transversalitat i pluralitat del moviment. Els 3 espais han de treballar per incorporar, això sí, propostes de la CUP. I la CUP no sumar mai els seus vots als del 155 per derrotar el Govern.

Això és el que faria del moviment un moviment sòlid. Això és el que no ha passat fins ara.

La CUP té tot el dret del món a plantejar una independència diferent, àdhuc associada a un procés revolucionari anticapitalista, socialista, antiheteropatriarcal, etc etc etc

En el moment que estem necessitem saber de la CUP si la seva contribució a fer possible la independència està lligada a que la resta assumeixin la seva proposta, perquè si no ho fan sumaran els seus vots als del 155 contra el govern i la majoria indy, o bé si estan disposats a assumir la representativitat de cadascú, a treballar lleialment amb la resta de forces que formen la majoria indy i a actuar amb responsabilitat per garantir la solidesa del moviment.

Si no és així ens podem trobar, com ja ens estem trobant, que podem ser majoria que vol la independència, però no ser majoria per fer la independència. El nostre moviment no pot pretendre fer la independència i no ser capaç d'aprovar uns pressupostos i estar perdent gairebé totes les votacions al Parlament per la pinça que fan els del 155 amb la CUP.

Fins la independència tots els pressupostos seran autonòmics i sotmesos a l'aixeta estatal. Són uns pressupostos amb un escàs marge de maniobra, perquè la majoria de despeses són fixes. Plantejar batalles de ser/no ser amb els pressupostos és estúpid, ens afebleix radicalment i l'únic que fa és allunyar la independència, que no siguem capaços de generar les condicions sòlides que es necessiten per fer la independència.

Insisteixo una altra vegada: l'opció CUP és absolutament legítima i el seu vot inequívocament forma part de la majoria indy. El que per a mi no és admissible és que la CUP posi el seu posicionament de partit pel davant del de país, sense atendre a que la majoria indy la formem molts, molt plurals, i ells en representen un 10-20%. I posar partit pel davant de país és, per a mi, votar amb els del 155 per deixar en minoria el Govern, contra el Govern. O, com en el cas, tristíssim, que em trenca el cor, de la investidura d'en Jordi Turull, dir que no es vota a Turull perquè és autonomista. I Jordi Turull l'endemà entrava a presó.

Ens necessitem a tots. Tal i com són les coses, tal i com és de plural el nostre moviment, o hi som tots o no hi ha majoria absoluta indy. Ens necessitem a tots per ser majoria absoluta indy i per fer la independència, perquè amb petits canvis, sempre hi serem tots, el moviment seguirà sent plural.

Però no serveix de res ser majoria absoluta indy si no som majoria absoluta per fer-la. Ens necessitem tots, i per ser-hi tots ens hem de respectar i hem de respectar el vot que hi ha al darrere de totes les opcions. Cal respectar la força i representativitat de cadascun, actuar lleialment i constructivament. Això ens farà més forts, ens farà sòlids i ens permetrà fer el camí que ens queda fins la independència.

DONEC PERFICIAM

Contextualització estratègia: factors divisius i inclusius en l'acció política en relació al suport a la independència

L'altre dia vaig publicar un post i anunciava n'hi hauria un altre. La idea dels dos posts era perquè compartia visió: ser elements crítics per assolir la independència.

L'anterior, el primer, el vaig dedicar a la importància de la llengua en la configuració de la nova nació que som, i el segon el volia dedicar a la importància que té no només assolir una unitat estratègica entre tots els actors, sinó en la gestió de la unitat interna des del punt de vista de la construcció de majories socials, democràtiques i de Govern i de la gestió i conducció del procés fins ser República.

Tanmateix, a la vista d'algunes reaccions al primer post, he escrit aquest article contextualitzador, per explicar el punt de partida de la meva anàlisi. Pel que sembla jo el donava totalment per assumit i es veu, pel deliri d'algunes reaccions, que no només no està assumit, sinó que hi ha gent que viu en una molt fosca i allunyada cara de la lluna del que representa l'independentisme majoritari.

CONTEXTUALITZACIÓ ESTRATÈGICA DE L'INDEPENDENTISME PER ESDEVENIR MAJORIA SOCIAL I DEMOCRÀTICA

Com sabeu els lectors habituals, jo fa molts anys que milito en l'independentisme (des dels 80s). En tots aquests anys m'ha tocat fer de tot. Tanmateix, en els últims anys, des del 2012, una de les contribucions que al costat d'altres companys hem intentat fer és l'anàlisi de dades estadístiques i demoscòpiques, per ajudar a tots els agents polítics a situar els elements crítics perquè l'independentisme esdevingués la majoria social i democràtica que a començaments de la dècada no érem.

El plantejament de tots els treballs sempre tenia dos eixos bàsics:
- identificar els elements que afavoreixen l'adhesió social i política a la causa independentista, o sigui, els elements que ens ajuden a sumar, inclusius

- identificar els elements crítics, divisius, que frenen i allunyen la gent de sumar-se a l'opció independentista.


Així, quan em vaig posar a escriure aquests dos articles donava potser precipitadament per fet que això és assumit per tothom, que hi ha factors que ens fan créixer, sumar, i n'hi ha que ens divideixen, afebleixen, resten.

Veig que m'equivocava, que era donar massa per fet. Però ara també he vist que hi ha una part, petita però sorollosa, de l'independentisme, que no s'accepta com la nació que som, tal com som, tal com hem evolucionat, tal i com la història ens ha acabat fent.

Per ser la majoria social que ara som l'independentisme ha sabut treballar bastant encertadament els factors inclusius, que sumaven, i els divisius. Si això no hagués passat així, si no s'hagués treballat encertadament, no hauríem sortit de ser la minoria que érem.

La societat en la que l'independentisme ha esdevingut majoritari és una societat complexa. Però ho hem fet. Ens hem sabut llegir, assumir i projectar cap al futur.

Molt resumidament: quin és el principal factor divisiu? Doncs tot allò situat en l'espai que es configura a partir de l'origen, la identitat, la llengua.

Per això Cs va sorgir i s'ha posicionat com ho ha fet en aquest espai, buscant sempre la fractura social, motivada per qüestions d'origen, de llengua, d'identitat, promovent el conflicte lingüístic, combatent les millors eines que tenim per fer un país inclusiu, com és la immersió lingüística a les nostres escoles.

Per sort, malgrat tot, no se n'ha sortit, perquè nosaltres veníem d'un espai polític, ideològic, social, que vam ser capaços de construir al voltant del "un sòl poble".

Però és un element crític, que fins ara hem sabut gestionar bé: hem sabut assumir la societat que som i cohesionar-la al voltant d'una idea, la independència, com a catalitzador polític. Gestionar-ho malament hauria volgut dir ser miops a la nostra realitat social i nacional i plantejar un projecte sectari sobre aquestes qüestions d'identitat, llengua, cultura.

Un exemple d'aquesta complexitat és com l'independentisme ha assumit que a la nostra societat el sentiment d'identitat compartida és el majoritari...i no passa res! No lluitem contra això. El nostre projecte no va d'identitats excloents, sinó de construir un nou Estat en el que tothom hi té cabuda, que fem entre tots i que no nega la nostra realitat, ni la complexitat de les nostres identitats compartides.

La identitat compartida catalana/espanyola és el sentiment majoritari de la nostra societat, més d'un 60%. El sentiment d'identitat "Només catalans" no arriba al 25%

Si el nostre projecte fos identitari com a molt com a molt estaríem en aquest 25%, totalment allunyats de ser majoria social i democràtica que som. I sí, som aquesta majoria perquè el projecte independentista no és identitari: un 50% dels qui volen la independència s'expressen amb un sentiment d'identitat compartida català/espanyol.

I amb la llengua igual. Si el nostre projecte no fos inclusiu, i fos agressiu contra la llengua castellana o s'haguessin fet propostes interpretables com que el nou estat limitarà drets en relació al castellà, que no s'hagués assumit com a part del que som i com som.

El català necessita un estat a favor al seu darrere, un estat que el protegeixi, que l'impulsi, que l'asseguri. Per fer això no cal negar res del com som ni limitar l'estatus que ara tenen català i castellà. N'hi ha prou amb desfer-se d'un estat, l'espanyol, que va contra el català. Si el català creix socialment en l'actual context, si hem preservat el català durant 300 anys de tots els atacs de l'estat espanyol... a qui voleu fer creure que amb un estat a favor el català, si el castellà també és llengua oficial, perillarà. Quin deliri, Mare de Déu, quin deliri.

Quan miro la societat que som i com som, des del punt de vista lingüístic, veig que un 39% dels catalans tenen el català com a la seva primera llengua, i que un 57% el castellà.  

Es pot ser tan gilipolles com per ignorar aquesta dada, aquesta evidència de com som i del que som des del punt de vista lingüístic? Sí, ja tots sabem de la nostra dissortada història, però més enllà del que implica de memòria viva al llarg dels segles, allò rellevant és que ens ha fet així, i així com som, que no és com érem, guanyar-nos el futur, la llibertat, l'estat propi.

Tornem així al fet cabdal que ens ha permès seguir sent, aquella voluntat, aquella convicció de ser "un sol poble", amb un projecte inclusiu que assumeix com som i ho projecta políticament.

I què vol dir això? Que, evidentment, el català és la llengua que només ens té a nosaltres i que el nou estat català la protegirà, la impulsarà, li donarà cobertura, l'assegurarà. Després de més de 300 anys de persecució, l'estat espanyol no ha pogut acabar amb la llengua catalana. Després de més de 300 anys d'un estat a la contra, toquem amb els dits un estat propi a favor de la nostra llengua, del català.

I per fer-ho no caldrà negar el que som ni com som.

No vull entrar en el tema del valor de l'oficialitat lingüística. Sí vull entrar en el que per a mi és una evidència inqüestionable: el nou estat català ens ha de reconèixer com som. I com som? Doncs una societat en la que català i castellà conviuen, formen part del nostre patrimoni lingüístic. El punt de partida i d'arribada des d'aquest punt de vista és mantenir, per al conjunt de la societat, el reconeixement que ara tenen, o sigui, que català i castellà són oficials. Perquè no em volem perdre cap de les dues.

Si els factors d'identitat, llengua i cultura són els principals elements divisius des d'un punt de vista social, polític i nacional, quina ment tan retardada el que proposaria per al nou estat català és limitar el reconeixement de la que és la primera llengua del 57% de la població? 

S'ha de ser un idiota prèmium per defensar que el nou estat català el primer que faci és limitar el reconeixement de la primera llengua del 57% de la població. Perquè si aquest hagués estat el plantejament, mai no hauríem assolit la majoria social i democràtica per la independència. Però també perquè la nostra realitat lingüística ha esdevingut un patrimoni col·lectiu a preservar i estimar.


Ara català i castellà comparteixen co-oficialitat. En el nou estat català també ho faran. Fer-ho així evidenciarà als ulls de tothom el caràcter inclusiu del nou estat. Fer-ho així suma, ens fa més forts i ens fa majoria social. I fer-ho així és totalment compatible amb impulsar totes les polítiques de protecció del català que calguin, en tant que llengua minoritària que necessita tota la protecció que li puguem donar. El futur del català no està en negar com som, sinó en, a partir del que som, tenir un estat a favor, no en contra.

Us imagineu un estat per al 39% que exclogués, negués, al 57%? Oi que no? Oi que som així? Oi que reconèixer-nos com som no afecta el que puguem fer per protegir allò que del que som necessita protecció? Pues eso.


Per posar un exemple del que vull dir en relació al tema lingüístic amb un altre tema. Ara imaginem que el 1714 els catalans teníem una religió X. I que aquesta religió X va ser perseguida, prohibida, etc. I que 300 anys després, no han aconseguit extingir-la, que desaparegui, la mantenim. I segueix formant part de com som, d'una manera nuclear. Però resulta que quan ens mirem com som, 300 anys després, tot el que hem viscut ens ha portat a que un 57% de la nostra societat tingui una altra religió.

Quina possibilitat de fer un estat català que integrés tota la societat tindríem si només es volgués proclamar com a única religió oficial del nou estat aquella que era majoritària el 1714? 

Quines possibilitats tindríem de bastir un nou estat propi si tot el que sabem dir de la nova religió que professa el 57% de la societat és que és conseqüència de les nostres derrotes militars i polítiques, i dels moviments de població al llarg dels segles, i per tant l'hem d'ignorar? 

Per a què volem l'estat català, per a passar comptes? No fotem!

Així estem. Som i ens reconeixem com som. I en aquest reconèixer-nos com som és quan ens fem grans i quan ens fem viables. No hi ha cap possibilitat de ser independents si la independència es planteja de manera no integradora, inclusiva, en relació a com som. No hi ha cap possibilitat de ser independents si no ens acceptem i estimem com som. 

No ens hem de mirar el castellà com ens mirem la imposició del castellà que ha practicat l'estat espanyol. Ens hem de mirar el castellà com a part del nou "nosaltres". I fer-ho amb orgull, perquè assumint aquest patrimoni de llengües i cultures fem realitat ser "un sol poble", l'únic que ens pot permetre fer la República Catalana, esdevenir lliures. El nou estat català protegirà el català com mai l'hem protegit, i, alhora, ens reconeixerem en la nostra diversitat i en el nostre patrimoni lingüístic excepcional, amb el català i el castellà com a llengües de la nostra Nació, de tots nosaltres.