Segon article analitzant manipulacions al Baròmetre municipal BCN, ara sobre les dades de "mobilitat". Atenció a les dades de l'Eixample!

Aquest Baròmetre Municipal de Barcelona segon semestre del 2021 ha estat dissenyat clarament per obtenir dos titulars molt clars. I per fer-ho s’ha manipulat l’enquesta fins aconseguir-los.

El primer dels titulars que es volia obtenir era el de que “Colau guanyaria les eleccions”, i vaig dedicar l’anàlisi del primer article a visualitzar com, efectivament, des d’un punt de vista mediàtic havia aconseguit aquest objectiu (va ser el principal titular a gairebé tots els mitjans de comunicació), i com s’havia aconseguit, com s’havia forçat, a través de la sobrerepresentació mostral dels Comuns, la manipulació demoscòpica, fins aconseguir el resultat volgut, el titular volgut.

El segon dels titulars que l’aparell de propaganda municipal va voler situar en totes les notícies de tots els mitjans de comunicació, altra vegada amb gran èxit, era sobre temes de canvi climàtic i mobilitat. En plena campanya propagandística sobre la Superilla Barcelona i les actuacions que es volen fer a l’Eixample, es volia aconseguir un titular contundent que exprés un ampli suport a les polítiques municipals. I altra vegada es va forçar la manipulació demoscòpica del Baròmetre fins aconseguir-ho, fins que l’enquesta donés les dades que l’Ajuntament volia. En aquest cas la manipulació ha consistit en el plantejament de les qüestions, per portar d’una manera abstracta i superficial als enquestats a les respostes volgudes.

Aquest segon titular, que com dic també l’aparell de propaganda de l’Ajuntament i la manipulació de l’enquesta han aconseguit col·locar mediàticament a tots els nivells, podríem dir que ha estat, a gairebé tots els mitjans, el següent: “El 74 % dels barcelonins són partidaris de reduir el trànsit del vehicle privat i deixar més espai per als vianants”.

I sí, és així, un 74% dels enquestats a la pregunta sobre el seu grau d’acord amb “reduir el tràfic de vehicle privat motoritzat” diuen que hi estan bastant d’acord.

A l’enquestat se l’ha fet arribar a aquesta qüestió des de preguntes prèvies que li plantegen les qüestions de canvi climàtic i sostenibilitat.

I no se li pregunta res més, sobre cap prioritat, sobre cap projecte, sobre conseqüències... res.

Seria com preguntar als socis del Barça si volen que el club torni a estar en l’elit de les competicions europees i jugar cada any la Champions, i se li explica que per guanyar-la cal reduir els sous de la plantilla, i llavors se li pregunta si estaria d’acord que el Club reduís els sous de la plantilla.

Podeu pensar que ara sóc jo qui està “manipulant” les dades i l’enquesta. Però no. Els que em seguiu en les meves anàlisis demoscòpiques sabeu que sempre us dic que el valor de la informació d’una enquesta sempre és molt més gran en la mesura que tenim altres enquestes per valorar l’evolució de les diferents qüestions que es plantegen.

I en aquest cas, per demostrar la manipulació del Baròmetre municipal sobre aquests punts, amb l’objectiu d’obtenir un titular propagandístic, el que farem serà buscar altres enquestes que plantegin aquesta qüestió, i veure quins són els seus resultats. Això ens permetrà obtenir una visió més àmplia i alhora més precisa sobre l’opinió ciutadana sobre aquest tema.

Si no hi hagués cap altra enquesta que ho hagués plantejat no ho podríem fer. Però el mateix Ajuntament de Barcelona té una molt recent enquesta, de juliol del 2021, que plantejava, tot i que de diferent manera, aquesta qüestió: l’Enquesta de Serveis Municipals.

Com hem vist el Baròmetre planteja a l’enquestat, així en abstracte, si està d’acord amb reduir el tràfic de vehicles privats motoritzats. I un 74% dels enquestats responen que hi estan bastant d’acord.

L’Enquesta de Serveis Municipals planteja a l’enquestat, valorant la gestió municipal, i després d’haver estat preguntat sobre els principals problemes que a criteri de l’enquestat té la ciutat, “què demanaria a l’Ajuntament que fes per la ciutat?”. I en aquest cas tenim que només un 1,6% dels 5.999 enquestats demanarien a l’Ajuntament “Reduir la circulació en vehicle privat”. És la prioritat número 21 en les demandes dels ciutadans a l’Ajuntament.

Fixeu-vos, a més, en la diferència de la mostra de totes dues enquestes: mentre en el Baròmetre la mostra és de 800 persones enquestades, a l’enquesta de Serveis Municipals la mostra és de 5.999 persones enquestades, per tant és molt més precisa. I planteja les qüestions d’una manera més complexa, més madura, de manera que els enquestats situen en aquesta posició 21 reduir el trànsit privat perquè abans prioritzen mesures per millorar el transport públic, per millorar la circulació, el trànsit o l’aparcament.

Si em pregunten “vols que el Barça guanyi la Champions, la lliga i la copa?” respondré que sí. És el que planteja el Baròmetre.

Si em pregunten què crec és prioritari al Club, respondré prioritzant mesures: fer neteja del primer equip, tornar a tenir un model de joc reconeixible, fitxar poc i bé, i fer de la pedrera l’estructura clara del primer equip.

Aquesta és la diferència entre el plantejament del Baròmetre i el de l’enquesta de Serveis Municipals. En el cas del baròmetre només es volia obtenir un titular “el 74% volen reduir el cotxe privat”, que seria com dir “el 99% dels socis del Barça volen guanyar la champions, la lliga i la copa”. D’una manera més madura, atenent a la complexitat, l’enquesta de serveis socials planteja quines són les mesures prioritàries a fer. I aquí és on reduir el tràfic de vehicles privats passa a ser prioritat de l’1,6% de la ciutadania, la mesura 21 d’entre tota una pensada i prioritzada racionalment llista de mesures.

Per què ha fet això l’Ajuntament? Sembla una mica gratuït, estrany, que s’hagi ficat en un berenjenal així només per un titular, oi?

Doncs no. Al meu entendre és justament els resultats de la macroenquesta de serveis municipals el que ha impulsat l’Ajuntament a aquesta estratègia de manipulació propagandística, buscant una dada que els permetés generar un titular que cobrís, legitimés, les seves decisions d’aquest 2021 i, sobretot, del 2022.

Recordem que el 2021 l’Eixample es va convertir en camp minat d’actuacions d’urbanisme tàctic, en xamfrans i carrers com consell de cent, que s’hi van fer carrils bicis sense cap mena de criteri i que, finalment, per acabar-ho d’adobar, ha estat la víctima urbana de mobilitat i circulació per la ciutat pel tancament de la circulació per la Diagonal en el seu tram de Passeig de Sant Joan fins Marina.

I recordem també que aquest 2022 l’ajuntament vol iniciar a l’Eixample tot un seguit d’actuacions urbanístiques i de mobilitat dins el projecte “superilla Barcelona”, sense cap estudi previ d’impacte i sense cap pla de proves pilots per valorar l’impacte de les mesures implementades.

I què té això a veure amb el que us estava explicant del titular que la propaganda colauer volia obtenir amb el Baròmetre? I per què les dades de l’enquesta de serveis municipals són les que han provocat aquesta estratègia de propaganda colauista?

Doncs molt clar. Ho he vist molt clar, en remenar i tractar les dades de l’enquesta de serveis municipals. En aquesta macroenquesta, que ens proporciona informació per districtes, sabeu quin és el quart problema més greu que han assenyalat aquest 2021 els veïns de l’Eixample? Doncs la congestió del trànsit. Sí, el quart problema més greu per als veïns de l’Eixample, aquest 2021 ha estat la congestió del trànsit, amb un un 6,4% dels veïns que així ho assenyalen. El problema més greu és la inseguretat, per a un 11,6% dels veïns de l’Eixample.

Sabeu quin problema era la congestió del trànsit per als veïns de l’Eixample abans d’aquest 2021? Zero. Inexistent.

És a dir, les demencials mesures, sense cap estudi previ i sense cap estudi d’impacte que l’Ajuntament Colau, amb el suport del PSC i d’ERC ha estat implementant a l’Eixample ha generat un problema que els veïns no tenien. I no un problema qualsevol, sinó que del no res ha esdevingut el 4t problema més greu del Districte.

Aquesta dada hauria de ser demolidora en qualsevol govern municipal, hauria d’obligar a replantejar les polítiques i les mesures preses i a prendre. Excepte a la Barcelona Colau, que, en comptes d’abordar el problema clar i greu que han creat, l’únic que fan és dissenyar una campanya de propaganda, manipulant una altra enquesta, perquè els resultats els permetin un titular que legitimit les seves polítiques. La realitat no interessa ni importa, en el món Colau. I si ha generat un problema als veïns, doncs que es fotin. I si amb el que vol fer aquest 2022 el problema es farà cada cop més gros, doncs que es fotin més.

I sí, evidentment els veïns de l’Eixample s’estan fotent, i molt.

Aquest 2021 un 31% dels veïns de l’Eixample deien que el barri havia empitjorat molt l’últim any, l’any de les actuacions d’urbanisme tàctic de Colau. L’any 2015, abans de Colau alcaldessa, només un 14% ho veien així, que el barri hagués empitjorat l’últim any.

I, per acabar aquesta explicació, una dada absolutament demolidora. L’Eixample ha estat, des que el va dissenyar Cerdà, el barri icònic de Barcelona, una joia urbana amb reconeixement i admiració mundial. Abans de Colau, l’any 2015, el 71,5% dels veïns de l’Eixample, preguntats sobre si volien quedar-se a viure-hi, responien afirmativament.

Amb l’arribada de Colau a l’alcaldia, es va començar a perpetrar l’assassinat del pla Cerdà, que s’està consumant aquests últims anys i els que venen. Doncs bé, aquest 2021 només un 58,8% dels veïns de l’Eixample han respost afirmativament preguntats sobre si volen seguir-hi vivint.

En sentit invers, l’any 2015, abans de Colau, només un 11,9% dels veïns de l’Eixample deien que, si poguessin, deixarien l’Eixample. Aquest 2021, en que l’evidència de l’assassinat colauer del pla Cerdà a l’Eixample s’ha fet absoluta, ja són un 26,3% dels seus veïns que, si poden, volen marxar. I no, no és una cosa del Covid, és una cosa de Colau i el seu Eixamplecidi, perquè aquest % de veïns que volen marxar només va començar a créixer quan Colau va començar les seves demencials actuacions. Al 2020 eren un 25,4% dels veïns, i al 2019 un 18,7%. Quan Colau  va esdevenir alcaldessa només volien marxar un 11,9% dels veïns.

Doncs ja ho veieu. Més clar, l’aigua. A l’Ajuntament Colau-Collboni són plenament conscients dels problemes que estan generant les seves polítiques, i dels que generaran. Les víctimes en som els veïns, la ciutat i els nostres barris. Es generen problemes greus on no n’hi havia, i per primera vegada el fluxe de veïns que volen marxar de barris fins ara tan desitjats com l’eixample, no ha deixat de créixer, conseqüència directa de les polítiques Colau.

L’assassinat de Cerdà, l’Eixamplecidi es consumarà aquest 2022. Colau necessitava un titular que amagués la realitat, al que agafar-se per intentar legitimar les seves autoritàries i despòtiques polítiques i les gravíssimes afectacions que estan generant.

Pues eso, que un 74% dels veïns volen reduir el trànsit de vehicles privats motoritzats.

Aquest ha estat el titular que volien, i aquesta ha estat la manipulació que han perpetrat.

 

 

 

 

 

Baròmetre semestral Ajuntament de Barcelona: quan ni la manipulació demoscòpica pot tapar l’evidència de la pitjor gestió municipal de la història i del naufragi de la ciutat!

 Avui dilluns dia 27 de desembre del 2021 hem tingut accés a les dades del Baròmetre semestral de Barcelona. És una enquesta que té gran valor perquè ens permet veure l’evolució de la percepció ciutadana sobre la ciutat i la gestió municipal en una sèrie històrica molt llarga, fet que aporta un enorme valor i interès.

Dit això, el primer que cal constatar és que l’enquesta d’aquest semestre, del segon semestre de l’any 2021, ha batut rècords en manipulació demoscòpica electoral. I val a dir que fent un ràpid cop d’ull per premsa i xarxes es pot veure que han aconseguit els seus objectius:

Tot Barcelona:

Per primera vegada en diversos sondeigs, el partit d'Ada Colau avança clarament Maragall i li treu cinc punts si ara es fessin eleccions

Nació Digital:

Els comuns superen ERC i guanyarien les eleccions a Barcelona

 El Periódico:

Colau guanyaria avui les eleccions: és la cinquena líder més ben valorada

La Vanguardia:

Los comunes ganarían las elecciones si se celebrasen ahora, aunque la alcaldesa Ada Colau obtiene la nota más baja con la que había sido puntuada hasta ahora, un 4,2

Catalunya Informació:

Els comuns guanyarien les eleccions municipals a Barcelona per davant d'ERC, però Ada Colau suspèn amb la pitjor nota dels seus mandats

BTV Informatius:

Colau guanyaria les eleccions municipals a més distància d’ERC

El Diario.es

Colau rompe el empate con ERC y lidera la intención de voto en Barcelona

Comuns:

I els voceros dels Comuns:

Un tal Jordi Manils:

Després de totes les campanyes mediàtiques, de tota la inversió dels lobbies per desgastar el govern municipal, de tenir cada dia desenes d'opinadors a sou atacant les transformacions de Barcelona...

La gent donaria una victòria reforçada a @bcnencomu i @AdaColau

.Un tal Molina:

Tot i les campanyes ferotges contra el govern municipal d'@AdaColau i @bcnencomu el baròmetre municipal dona un augment de la intenció de vot.

Endavant Comuns!

Un tal Xavi Calafat:

El projecte de transformació engegat en 2015 per @AdaColau i @bcnencomu rep avui un ampli suport a la ciutat. Encara queda per 2023, però pareix que alguns han anat fent feina per millorar la vida de la gent mentre altres només cridaven "decadència" des de les seves tribunes.

Mitjans de comunicació, tots molt ben sucats per l’Ajuntament Colau perquè siguin una eina més de la propaganda en Comú, i tota mena de voceros, també sempre ben “col·locats” en la trama d’endolls En Comú de l’alcaldessa Colau s’han llençat com si no hi hagués demà a difondre la notícia que Colau i els Comuns guanyarien les eleccions municipals, sumant avantatge en relació a la resta de forces polítiques.

És curiós, penses, d’entrada, que hi hagi aquests resultats, quan si una cosa deixa clarament de manifest el baròmetre municipal, és que Barcelona i els barcelonins som víctimes del que, sense cap mena de dubte, és la pitjor gestió municipal de la història.

Llavors, com es menja, això?

Doncs us ho explico. L’enquesta del Baròmetre Semestral de Barcelona que s’ha presentat aquest dilluns ha hagut de recórrer a la manipulació mostral per aconseguir aquests resultats a l’enquesta que permetessin aquests titulars i aquesta propaganda En Comú del colauisme.

Les dades de la manipulació són aclaparadores:

Barcelona en Comú, o sigui, Colau, va tenir un 13,7% de vot a les darreres eleccions municipals, de maig del 2019.

Des de llavors el baròmetre municipal ha hagut d’anar inflant la sobrerepresentació dels Comuns a la mostra de l’enquesta, per evitar que les dades evidenciessin el naufragi de la seva gestió. Però tot i que aquesta sobrerepresentació dels Comuns a la mostra ha estat sistemàtica des del 2019 mai, absolutament mai, havia arribat als nivells d’aquest baròmetre, en el que un 20,5% dels enquestats expliciten ser votants dels Comuns.

O sigui que Colau va tenir un 13,7% del vot, però a l’enquesta els que la van votar són el 20,5% de la mostra, dels enquestats. Sí, 7 punts més de sobrerepresentació mostral dels votants dels Comuns.

Amb una sobrerepresentació mostral tan bèstia qui no guanya eleccions?

Els biaixos mostrals existeixen a totes les enquestes, però per això tenim les eines demoscòpiques de correcció de biaixos. Unes eines que pel que fa a la projecció de vot del Baròmetre municipal no es fan servir. Així, el vot que l’enquesta dona és únicament la intenció de vot directa. I la intenció de vot directa està totalment condicionada pels biaixos.

I així és com es manipula una enquesta per obtenir els resultats volguts. El Baròmetre municipal ha pujat la sobrerepresentació dels Comuns del 13,7% al 20,5%, és a dir, 7 punts de sobrerepresentació. I tot amb un únic i claríssim objectiu: aconseguir el titular que Colau tornaria a guanyar les eleccions, aconseguir que l'enquesta digués el que no diu la ciutadania, el que una enquesta sense biaixos hauria dit.

ANÀLISI DE LES DADES DE L’ENQUESTA NO AFECTADES DIRECTAMENT PER LA MANIPULACIÓ MOSTRAL:

L’enquesta del Baròmetre semestral municipal d’aquest segon semestre de l’any 2021 al meu entendre ofereix una doble evidència claríssima i crítica en relació a la ciutat, a Barcelona, i la seva situació:

• Per una banda tenim que estem davant el moment més crític de la història de la ciutat des d’un punt de vista de valoració ciutadana de la seva gestió municipal i del dramàtic empitjorament de la ciutat al que aquesta gestió municipal de Colau-Collboni ens estan portant. Són les pitjors dades de la història de Barcelona des del 1979. Sense precedents.

 

• Per una altra banda tenim que malgrat l’evidència de que aquesta visió (que estem davant la pitjor gestió municipal de la història i davant un empitjorament dramàtic de la ciutat) és massivament compartida per la ciutadania, a uns nivells sense precedents, no hi ha cap alternativa política que es visibilitzi per poder aturar aquesta tràgica decadència a la que ha abocat la ciutat la gestió de l’Ajuntament Colau-Collboni

L’EVIDÈNCIA INQÜESTIONABLE DE QUE ESTEM DAVANT LA PITJOR GESTIÓ MUNICIPAL DE LA HISTÒRIA DE LA CIUTAT I DE QUE AIXÒ HA ABOCAT LA CIUTAT A UNA DECADÈNCIA DRAMÀTICA, A UN EMPITJORAMENT CONSTANT

Hi ha dues dades absolutament inqüestionables, d’una evidència absoluta, que reflecteixen que l’Ajuntament Colau-Collboni és el pitjor de la història de la ciutat i que la seva gestió ens ha portat a la més gran decadència i col·lapse de la ciutat des del 1979.

I aquesta evidència són les respostes a dues preguntes del baròmetre que sempre s’han fet:

-          "El darrer anys vostè creu que Barcelona ha empitjorat o ha millorat?"

L’Ajuntament Colau-Collboni té els pitjors registres de la història de Barcelona. Aquest desembre del 2021 un 63,8% dels enquestats diuen que Barcelona ha empitjorat aquest últim any. És un percentatge només superat, per poc, per altres dos percentatges “obtinguts” per l’Ajuntament Colau-Collboni, el 67,7% que juny 2019 deien que BCN havia empitjorat i el 65,9% de desembre del 2020.

És important fixar-se en dues coses: la percepció de major empitjorament de la ciutat al llarg de la història es dona a partir del maig 2019, d’aquest consistori Colau-Collboni. Son tres registres mai abans assolits. Per situar una referència temporal el mes de juny del 2015, últim del mandat Trias, era un 30,9% dels barcelonins que deien que Barcelona havia empitjorat en relació a l’últim any. Ara és més d’un doble dels barcelonins els que això ho creuen.

La segona cosa en la que cal fixar-se és que aquest empitjorament en cap cas és atribuïble als efectes de la pandèmia Còvid19: el percentatge més crític el tenim desembre del 2019, abans de la pandèmia. Per tant, és evident que l’empitjorament radical, dramàtic, de la ciutat, de l’evidència del seu empitjorament any rere any només té uns responsables: l’Ajuntament Colau-Collboni.

-          "Com valora la gestió de l’Ajuntament de Barcelona?"

Aquest desembre del 2021 la gestió de Colau-Collboni ha batut tots els rècords negatius de la història de Barcelona. Aquest desembre un 49,4% dels barcelonins diuen que la gestió de l’Ajuntament de Barcelona de Colau-Collboni és dolenta/molt dolenta. Mai s’havia donat un percentatge així a la història de la ciutat.

De fet altre cop Colau-Collboni tenen els tres pitjors registres en la valoració de la gestió municipal de la història de la ciutat: aquest 49,4% de desembre 2021, el 46,1% de desembre del 2020 i el 43,6% de desembre del 2019.

Per situar comparadament en relació a altres consistoris, juny 2015, darrer baròmetre del mandat Trias, només un 21,9% dels barcelonins opinaven que la gestió municipal era dolenta o molt dolenta.

Hem passat d’un 21,9% a un 49,4%, tot gràcies a Colau i Collboni, tot gràcies a la pitjor gestió municipal de la història de la ciutat.

Així doncs, només amb aquestes dues dades podem veure que mai Barcelona havia estat tan malament com ho està ara, i que mai com ara aquest empitjorament permanent, any rere any, de la ciutat, és conseqüència directa del que per a la immensa majoria de barcelonins és la pitjor gestió municipal de la història de la ciutat.

I això passa per molts motius, però sobretot perquè l’Ajuntament Colau-Collboni no ha resolt ni un sol dels problemes que podria tenir la ciutat, i els ha agreujat tots. Així ara tenim, aquest desembre, que la inseguretat és el principal problema que té la ciutat, així ho diu un 20,8% dels ciutadans. Quan Colau va arribar al poder la inseguretat només era visibilitzada com un dels més greus problemes de la ciutat per un 3,4% dels ciutadans.

Colau-Collboni ha aconseguit convertir la gestió municipal en el quart problema més greu que els barcelonins creuen tenen la ciutat. Quan Colau va arribar al poder la gestió municipal era el 14è problema percebut així pels barcelonins.

BARCELONA EN EL PITJOR MOMENT DE LA SEVA HISTÒRIA, AMB LA PITJOR GESTIÓ MUNICIPAL DE LA HISTÒRIA... I LA DESESPERACIÓ CIUTADANA PERQUÈ NO ES VISUALITZA CAP ALTERNATIVA POLÍTICA, CAP OPCIÓ POLÍTICA QUE PUGUI FRENAR AQUESTA DEBACLE

Sí, amics, això és així, i és una de les dades més sorprenents de l’enquesta, de les dades no influenciades pels biaixos mostrals. El Baròmetre municipal d’aquest segon semestre del 2021 evidencia el naufragi de tots els partits polítics amb representació municipal a l’Ajuntament de Barcelona, ja sigui dels que estan al poder, ja siguin dels que donen suport al poder o ja siguin dels que es podrien situar a l’oposició.

A poc més d’un any de les eleccions municipals de maig 2023 gairebé un 50% dels ciutadans de Barcelona manifesten explícitament que no saben a qui votaran (34%), o que ja tenen decidit abstenir-se (10%) o que votaran en blanc o nul (2,5%)

És a dir, estem en un escenari de brutal descontentament ciutadà amb el que està passant a la ciutat i amb la gestió municipal i, alhora, d’una sense precedents també desconfiança i dubtes en el panorama polític municipal, del que no se’n salva ningú, però que també, ho dic per evitar que ningú es faci cap pel·lícula, barra el pas a qualsevol alternativa d’il·luminats com va ser en el seu moment allò de les primàries, que va acabar regalant l’alcaldia a Colau, o com poden ser totes aquestes escorrialles de la misèria política que va acompanyar a Valls en la seva aventura barcelonina al servei del Règim del 78 i de l’alcaldessa Colau.

Al començament explicava fins a quin punt, al que no s’havia arribat mai, havia calgut manipular la mostra, sobrerepresentant els Comuns, perquè l’enquesta es pogués vendre com un èxit electoral dels Comuns.

Doncs no.

El biaix de l’enquesta sobrerepresentant als Comuns ha calgut passar-lo del 13,7% al 20,5% perquè els Comuns, ara mateix, només tenen una fidelitat de vot del 55,8%.

Estem davant el que és la gestió política més corrupta, despòtica, nepotista, amiguista, clientelar... que mai ha tingut Barcelona, la gestió de l’equip Colau, però ni tan sols aquesta xarxa de protecció mediàtica i clientelar que han teixit amb els diners de tots pot evitar que ara mateix només un 55,8% dels qui els van votar el 2019 ara tinguin clar votar-los.

És davant aquest naufragi que ha calgut pujar la sobrerepresentació dels Comuns a la mostra per arribar a aquest 14,8% d’intenció de vot directe. Colau i els Comuns estan en una decadència electoral que ni la manipulació demoscòpica pot ocultar, excepte que se sigui cec o que s'estigui encegat pel sectarisme o la corrupció en Comú.

El PSC tampoc està, en contra del que podia semblar després del 14F, per ser alternativa de res. La seva credibilitat, per formar part del pitjor equip de govern municipal de la història de barcelona, està sota mínims, amb una fidelitat de vot de només el 51,8%.

La gran esperança del PSC, de que amb la desfeta de C’s i Valls recuperessin vot que havien tingut o que van tenir el 14F, s’ha esvaït del tot. El vot de C’s se’n va cap a VOX, més del doble de vot cap a VOX que cap a PSC.

VOX serà la força emergent al nou consistori, perquè consolida el seu vot i arrossega vot del PP i de C’s.

Evidentment ni C’s ni Barcelona pel canvi ni com es vulguin dir, no entraran a l’Ajuntament, no obtindran representació. El PP, malgrat el descens continu que evidencia, acaba tenint un cert coixí electoral més fidel que el de formacions com CS o, no cal dir-ho, la tropa que va acompanyar Valls, de manera que fins l’últim moment no se sabrà si entra o no entra.

I tristament l’independentisme tampoc està per tirar cap coet.

La fidelitat de vot d’ERC ha baixat fins el 46,3%, i presenta més d’un 33% d’indecisos. La situació d’ERC ara mateix només pot fer que empitjorar. Malgrat la indigna, repugnant, jugada del règim del 78 encapçalada per Ada Colau, que va treure a ERC l’alcaldia que havia guanyat a les eleccions de maig 2019, ERC s’ha mostrat incondicionalment submisa a Colau, fins al punt de fer-se còmplice de les més demencials, irresponsables i autoritàries polítiques de Colau. N’és un exemple el suport al tramvia per la Diagonal, en contra del que havíem votat la majoria de barcelonins en l’única consulta ciutadana que s’ha fet a Barcelona, és a dir, fent-se còmplice de la més inadmissible gestió despòtica contra la democràcia ciutadana. I moltes altres, com el demencial projecte de la via Laietana, donant suport a Colau per evitar que hagués de fer estudis previs i d’impacte de les seves polítiques. I ara permetent l’aprovació dels pressupostos.

És cert que durant molt de temps l’electorat d’ERC havia sentit una devoció absolutament acrítica, totalment servil, per Colau i els Comuns. Però això s’ha acabat, a nivell electoral. Un 74,2% dels votants d’ERC opinen que la ciutat, que Barcelona, està cada any pitjor que l’any anterior, i un 63,7% d’aquests votants d’ERC qualifiquen la gestió municipal de Colau-Collboni com a dolenta o molt dolenta.

Aquest divorci entre electorat i partit, amb un electorat que ja no pot més en relació a Colau, i un partit absolutament servil a Colau, situa ERC en un panorama molt complicat, del que aquest 46,3% de fidelitat de vot només n’és una primera mostra.

A Junts les coses no estan gaire millor. Tot i que amb la baixa representació mostral de votants de Junts a l’enquesta és complicat fer pronòstics, aquest 39,2% de fidelitat de vot hauria de provocar més d’una reflexió. A diferència d’ERC entre direcció, partit, i electorat, de Junts, no hi ha ni visió ni posicionaments diferencials: un 89,4% de l’electorat de Junts opina que la ciutat ha empitjorat en relació a l’últim any i un 79,4% valora com a dolenta o molt dolenta la gestió municipal.

El lideratge d’Elsa Artadi se situa, entre l’electorat de Junts, a nivell similar al d’Ernest Maragall entre el d’ERC o d’Ada Colau entre el dels Comuns. Per tant el repte de Junts està, clarament, en visualitzar-se no només com l’única oposició, sinó gairebé com l’única alternativa. Mai com ara la ciutadania de Barcelona evidencia que la ciutat està, cada any, pitjor que l’anterior, amb uns percentatges d’insatisfacció i crítica sense precedents a la història de Barcelona. Colau i els seus Comuns, Collboni i el PSC, Eva Parera i com es digui que ara es diuen des que va marxar Valls, i Maragall i ERC són absolutament co-responsables, còmplices, de tots els disbarats de la gestió Colau-Collboni que ha portat Barcelona a l’actual decadència. Fent servir les paraules d’en Carod-Rovira, ara mateix només Junts i Elsa Artadi tenen les MANS NETES per visualitzar un projecte alternatiu al que ha portat a la ruïna a Barcelona, són els únics amb les mans netes per no haver-se fet còmplices de Colau & cia.

La CUP, com a les darreres eleccions, estarà pendent fins l’últim minut de si entra o no entra. I a diferència de les eleccions en les que va entrar, en aquests moments la seva proximitat i complicitat amb Colau i els Comuns pot jugar molt en contra seu. Difícilment la CUP es podrà visualitzar com una proposta que no sigui incondicionalment crossa de Colau o que permeti una majoria alternativa a Colau. I això en aquest escenari, pot pesar molt.

Pel que fa a la resta, siguin Primàries, siguin Pdecat, les seves opcions són menys que zero. Caldrà veure si l’independentisme segueix generant propostes d’iluminatis que com ja reiteradament s’ha vist tenen zero opcions d’aconseguir res que no sigui desgastar l’independentisme.

A la vista d’aquest escenari, i veient tot aquest muntatge de manipulació demoscòpica per aconseguir colar arreu un titular favorable a Colau en una enquesta en la que totes les seves dades (de la gestió i la Barcelona Colau) són les pitjors de la història de Barcelona, no tinc cap dubte que Colau i els Comuns seguiran sent, com han estat aquestes dos últimes eleccions municipals, la gran aposta del Règim del 78.

Per a mi l’enquesta d’avui, amb l’escandalosa manipulació que ha permès escampar el titular que Colau guanyaria les eleccions, seria la més votada, és l’evidència que el Règim del 78 ja no té cap dubte sobre quina hauria de ser la seva estratègia per seguir mantenint el control de Barcelona. Els resultats electorals a Barcelona del PSC les eleccions al Parlament del 14F del 2021 van fer pensar que el PSC podria recuperar la centralitat electoral a Barcelona. Però tal i com estan anant les coses aquesta opció s’ha esvaït. L’electorat de C’s se’n va cap a VOX, no cap al PSC, de manera que les seves opcions de creixement electoral han deixat d’existir.

Les eleccions de maig del 2023 cada cop són més a prop. El Règim del 78 i tot l’establishment ho aposten tot a Colau, i ho fan assumint que això implicarà la desfeta total de Barcelona, que la ciutat no es podrà recuperar del col·lapse i la ruïna a les que Colau ha arrossegat Barcelona.

 

La Barcelona Colau, o quan la ucronia esdevé el retrat d'una realitat: el malson de la gestió municipal colauer

 Tots sabeu que sóc molt crític amb el que considero la pitjor gestió municipal a Barcelona des de les primeres eleccions postfranquistes del 1979. Com a veí he participat i participo en moviments en defensa dels nostres drets, permanentment vulnerats per la gestió de l’Ajuntament Colau, com per exemple a través de la Plataforma d’Afectats per la Superilla del Poblenou. Però també, com a ciutadà, com a barceloní, aprofito les xarxes socials i el meu blog, aquest blog, per opinar i difondre la meva visió crítica, els meus arguments, davant les nefastes polítiques i gestió de l’Ajuntament Colau.

Fa uns mesos, per tuiter, vaig començar uns fils “ucrònics”. 

A partir d’un punt o fet dels que caracteritza la gestió Colau, desenvolupar un escenari fictici d’aquestes polítiques, amb uns relats que, tot i tenir una inicial connexió amb la realitat, ens traslladaven a una irreal fantasia de recreació ridiculista d’aquestes polítiques.

O això pensava jo, que clarament eren uns relats en el que els lectors ràpidament identificarien la crítica a través d’aquesta recreació ridiculista, absurda, fantasiosa, dels relats, d’uns relats que jo considerava tothom acabaria veient que eren una més o menys encertada o graciosa ficció amb la que expressava la meva crítica  a les polítiques i la gestió Colau.

Però si avui faig aquest article és perquè, per a monumental sorpresa meva, aquests relats ucrònics, que tenen força difusió, cada cop són més llegits com una notícia certa, com quelcom que està passant, com projectes reals que Colau i la seva gent volen i poden executar.

Aquest fet m’ha desconcertat totalment, però alhora m’ha fet veure la magnitud de la catàstrofe del que està passant a Barcelona, amb aquest Ajuntament Colau: la seva nefasta gestió, les seves absurdes polítiques han arribat a un nivell tan demencial que fan creïbles per a la majoria de la gent els relats més delirants d’actuacions, plans o polítiques, si les posem a les seves mans, en mans de Colau i la seva tropa.

Sobre el que és la ucronia, l’explicació que crec més encertada és la que diu que la “ucronía especula sobre realidades alternativas ficticias, en las cuales los hechos se han desarrollado de diferente forma de como los conocemos. Esa línea histórica se desarrolla a partir de un evento histórico extensamente conocido, significativo o relevante, en el ámbito universal o regional. Ese momento o acontecimiento común que separa a la realidad histórica conocida de la realidad ucrónica se llama punto Jonbar o punto de divergencia.”

En les meves ucronies sempre hi ha un punt inicial de connexió amb la realitat, amb algun fet, declaració o política que ha fet Colau a Barcelona. Però ràpidament arribo a aquest punt de divergència, que jo sempre havia pensat quedava claríssim, a partir del qual començava la “realitat ucrònica”. Una “realitat ucrònica” que, això pensava jo, construïa des d’un ridiculisme, comicitat, anada d’olla, que qualsevol lector ho veuria.

Però no, ja em podia empescar els relats ucrònics més delirants, que la magnitud de la catastròfica gestió colauer i de les seves polítiques, els feien cada cop més creïbles, més reals, més inequívocament certs, per a la majoria de lectors.

I aquest és el drama. Les enquestes, fins i tot les del mateix Ajuntament, ens diuen que mai com ara hi havia hagut tants barcelonins que creuen que la ciutat, cada any, està pitjor que l’any anterior. La gestió Colau és la que més gent suspèn de tots els ajuntaments des del 1979. Mai, fins Colau, la gestió municipal havia estat considerada el segon problema més greu que té la ciutat. Mai fins ara, amb Colau 1 de cada 3 barcelonins es planteja, si pogués, deixar la ciutat, marxar a viure a un altre lloc.

Això no passa perquè sí. Això, aquests indicadors, van començar a pujar fins el punt crític on estan ara a partir del segon any de gestió Colau, en que la gent va començar a veure el problema que teníem. I ara l’evidència del problema, gravíssim, que té la ciutat, és compartida per la immensa majoria de barcelonins.

I el nivell delirant al que ha arribat aquesta demencial gestió de Colau i les seves polítiques ha trobat un termòmetre inesperat en la credibilitat que la gent dona a les meves ucronies.

Fa un parell de dies vaig publicar una ucronia segons la qual l’Ajuntament Colau es plantejava pacificar els pàrkings dels centres comercials, per dedicar dues de cada tres plantes a la mobilitat sostenible i a crear espais de relació veïnal en aquest subsòl urbà fins ara privatitzat per l’home blanc capitalista.

Sí, per “justificar” la política ucrònica faig servir el llenguatge real amb que l’Ajuntament Colau publicita les seves actuacions i polítiques, amb aquests “pacificar”, “sostenibilitat”, “mobilitat”, lluita contra la “privatització” dels espais públics... Però em pensava ràpidament tothom veuria el punt de divergència, a partir del qual comença el relat ucrònic, quan es planteja en un pàrking, en el subsòl, vinculat a la mobilitat sostenible o a crear espais de relació veïnal. En un puto pàrking. En un espai tancat, fosc, sovint claustrofòbic.

I no. El deliri de la gestió colauer, tal i com és percebuda per la ciutadania, ho feia creïble per a gairebé tothom.

Fa unes setmanes vaig publicar una altra ucronia, aquest cop agafant un punt de realitat com és tot aquest discurs i polítiques colauers de “naturalització” de la ciutat, i portava el meu relat a un punt de divergència a partir del qual creia tothom veuria que començava la “realitat ucrònica”, és a dir, la fantasia, quan deia que el pla de naturalització de la ciutat que impulsava Colau implicava també deixar la ciutat a les fosques, seguint el ritme natural de la llum solar i de la nit i la fosca.

Estava convençut que quan comencés a explicar que aquesta naturalització de la ciutat que volia implementar Colau implicava que, quan es fes fosc, després de la posta de sol, la ciutat quedaria completament a les fosques, que ja no hi hauria més cap il·luminació dels carrers, de fanals, ni tampoc semàfors.

Pensava tothom veuria, per més que ho vestís amb el llenguatge real de les polítiques Colau, que això era un autèntic deliri. Però no. La bestiesa de totes les actuacions que sota aquest concepte de “naturalització de la ciutat” està implementant l’Ajuntament Colau també ho va fer creïble per a la majoria de lectors.

I així tot, així en una majoria creixent dels meus fils amb relats ucrònics. Fins al punt que molta gent, quan, estorat al veure que la majoria de lectors donen credibilitat al relat ucrònic, i acabo dient que era això, una ucronia, em diuen “no els hi donis idees!!!”.

Fins aquest punt arriba l’alarma ciutadana davant la demencial gestió de l’ajuntament Colau, davant les més irresponsables i perjudicials polítiques per a la ciutat i els seus veïns que mai ha desplegat un ajuntament a la nostra ciutat.

Sí, Barcelona s’encamina, víctima de la demencial gestió de l’Ajuntament Colau a un permanent col·lapse, a un bloqueig veïnal, comercial, laboral, empresarial, sense precedents.A una decadència sense precedents.

Ahir mateix estava esperant un instal·lador. Havíem quedat a les 16:00. Va arribar a les 17:00, en mig de lamentacions i disculpes “la ciutat està impossible, tot està col·lapsat, em sap molt de greu, no he pogut arribar abans”. I avui havíem quedat per dinar amb uns amics, un dels quals venia de fora. Ens ha trucat que anéssim fent, que estava tota l’entrada a Barcelona col·lapsada. Ha arribat quan ja havíem acabat de dinar “no m’havia passat mai, era desesperant, no avançàvem, he estat a punt de donar la volta”.

Són dos exemples viscuts en primera persona en només 24 hores. L’altre dia parlava amb un amic que treballa en el sector distribució i em confirmava plenament el que jo ja havia pronòstic passaria a Barcelona. Sí, la setmana vinent hi ha una vaga del sector del transport a tot l’estat, però a Barcelona també es farà per la irresponsable i classista manera com s’ha gestionat la implantació de la ZBE, que està portant a la ruïna a la majoria de transportistes autònoms. I també m’explicava el desastre que cada dia han de viure els transportistes a la nostra ciutat. No tenen lloc on parar, on poder descarregar. Inverteixen un munt d’hores per poder fer la meitat del que abans feien, amb una real amenaça per a la salut laboral de tots aquests treballadors per l’estrés i els nervis que tota aquesta merda d’urbanisme tàctic, i d’eliminació sistemàtica de zones de càrrega i descàrrega, està portant a aquest sector vital per a la ciutat.

I és clar, després hi penso i dic, doncs sí, la gent ha pensat que això de l’eliminació de plantes d’aparcament dels centres comercials podia ser totalment cert perquè aquest mateix Ajuntament Colau ja va voler restringir, absurdament, les places de pàrking que es podien fer als edificis de nova construcció, i només una sentència judicial ha impedit segueixi vigent aquesta delirant restricció.

I sí, és clar, després hi penso i dic, doncs sí, la gent ha pensat que tot aquest rotllo de la pacificació era creïble, per més que retratés escenaris que jo considerava absurds, delirants, perquè més delirant és aprovar projectes de pacificació escolar, que impliquen tallar un carrer per “garantir espai de joc i relació als infants”, quan la sortida de l’escola per la qual es tallarà un carrer vital en les connexions del barri és a un jardí públic de més de 6.000 m2, amb pistes de joc de tot tipus. Sí, efectivament, a mi no se m’hauria acudit mai una ucronia en la que parlés de deixar sense circulació un carrer per aconseguir pacificar l’entorn d’una escola els alumnes de la qual surten directament a un jardí de més de 6.000 m2. Però als Comuns sí, a l’Ajuntament Colau sí se li ha acudit, i ho farà.

És així com he vist que les meves ucronies s’havien convertit en un precís retrat del malson de la gestió de l’Ajuntament Colau, de les seves polítiques, i de tot l’irreparable mal que està fent a la nostra ciutat i a tots nosaltres, empitjorant, dia a dia, la ciutat i la nostra vida, fent, amb cada cosa que fa, una mica pitjor les nostres vides.

Cal dir prou, cal denunciar sense descans aquest malson que estem vivint i lluitar, des de tot arreu on poguem, per aturar aquesta sagnia urbana i veïnal, per evitar els seus efectes letals siguin irreversibles i condemnin a una decadència sense sortida a la nostra ciutat.

 

"Disparar-se" "Emergència"...? Quan "adjectivar" hiperbòlicament i sense connexió amb la realitat acaba perjudicant la nostra llengua

Com si no en tinguéssim prou, de problemes, pel que fa a la nostra llengua, de fa un temps som nosaltres mateixos, els que diem voler-la defensar, els que n’estem generant de nous, de problemes, per una absolutament inadmissible, incomprensible, delirant, adjectivació descriptiva en relació a tot el que fa referència a la situació de la nostra llengua.

Abordar i plantejar tot el que té a veure amb la nostra llengua des d’una permanent hipèrbole catastrofista em té totalment desconcertat, perquè això mai ajuda a la nostra llengua, només pot perjudicar-la. 

Amb dos casos viscuts aquests dies en tinc prou per explicar-ho:

Amb tot el que ha fet esclatar la delirant sentència sobre Canet, i tot el soroll i tensió que està generant, avui RAC 1 titulava així una notícia sobre el tema: “US HO AVANÇA RAC1: Es disparen les sol·licituds de famílies que demanen més escolarització en castellà”

Ostres, llegeixes aquest titular i et quedes glaçat.

Però llavors entres a la notícia i veus que la cosa és que 32 famílies, sí, 32 famílies han demanat castellà a les escoles on porten els seus fills. De debò, “es dispara?”. La cosa és més greu perquè després, a la mateixa notícia diuen que són 32 de més d’un milió i mig d’alumnes que hi ha a Catalunya.

Escolta, ni que fossin 32 sobre els 483.712 alumnes de primària que hi ha a Catalunya, i no en tot el conjunt educatiu. Això seria “disparar”???

Però estem bojos????

Que un 0,006% de les famílies amb fills en educació primària hagin pogut demanar, fent seguidisme del cas de Canet, més castellà, això és que “es disparen” les sol·licituds de les famílies????

Per a mi la notícia és que el 99,994% de les famílies amb fills a l’educació primària de les nostres escoles avalen el nostre model. Aquesta és la notícia.

Flipo, no entenc, em supera, aquest catastrofisme absolutament infundat. És una bogeria. I això genera un estat d’ànim i una crispació apocalíptica que no té cap correspondència amb la realitat. I si actuem sobre aquesta realitat empesos per aquest estat de catastrofisme apocalitístic, la cagarem, i molt.

A la segona situació hi he arribat perquè la vaig viure dilluns al programa de la xarxa de TV locals “Vull una resposta”, on el gran i admirat Jaume Marfany de tant en tant m’hi convida de tertulià. Dilluns m’hi havia convidat, i hi vaig anar, i vaig compartir tertúlia amb una representant estudiantil de l’AEP, que va fer una descripció terrible de la situació del català a les aules de les nostres universitats. Era una informació que coincidia i s’alineava amb el moviment que, liderat per la Plataforma per la Llengua, i amb altres associacions estudiantils de les nostres universitats, que han qualificat la situació del català a les universitats com a “emergència lingüística”

Ostres, una emergència és una cosa molt seriosa. Molt. Vaig anar a buscar algunes dades, i les he trobat. I altre cop no entenc, em deixa absolutament estorat, aquest hiperbòlic catastrofisme apocalíptic amb que nosaltres mateixos ens referim a la situació de la nostra llengua. Perquè ho fem sense cap fonament.

Segons els promotors de la campanya que vol alertar sobrel’emergència lingüística a les universitats la principal queixa dels estudiants és sobre les situacions de canvi de llengua a principi de curs o semestre, ja sigui perquè un alumne ho demana o perquè el professor ho ofereix. Les tres organitzacions (Plataforma per la Llengua, SEPC i FNEC) han constatat que el problema va en augment i cada cop són més els alumnes que alerten que les classes no s'estan donant en català, tot i estar així anunciat. La Plataforma per la Llengua va rebre el 2019 13 queixes al respecte, mentre que el 2020 van ser 66. Des de principis del 2021 ja en van 65.

Això era a finals d’octubre. Un cop posada en marxa la campanya, amb ampli ressò mediàtic i de mobilització als diferents campus,segons les últimes dades fetes públiques, les queixes rebudes per aquesta emergència en la plataforma posada a disposició de tot l’alumnat per aquestes organitzacions, han estat 120. Malgrat les 120 queixes segons la informació de les organitzacions són de situacions viscudes a universitats a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, per tant no només a Catalunya (no diuen quantes a Catalunya), imaginem, donem per bo, que les queixes, aquestes situacions que desencadenen el que s’ha anomenat “emergència lingüística”, estan, a les universitats catalanes, entre les 65 de l’octubre i les 120 de finals de novembre.

En relació a què, tenim aquestes 65/120 queixes, sobre quin conjunt, sobre quin total?

A l’informe anual de política lingüística, corresponent al’any 2019, que elabora la Direcció general de política lingüística, del Departament de cultura, amb la col·laboració de la resta de Departaments de la Generalitat i institucions del país amb competències o activitats al voltant de la llengua catalana, per fer un estudi global sobre la situació de la llengua al país, des de tots els punts de vista i àmbits, hi trobem dades molt interessants.

Així, segons podem trobar a la pàgina 37 d’aquest informe, quan explica la situació lingüística a les universitats, podem veure que, dades de l’últim curs disponible, a les universitats públiques de Catalunya s’imparteixen un total de 19.128 assignatures en català, 7.775 assignatures en castellà i 6.999 en anglès.

De manera que l’emergència seria que, en el pitjor dels casos, si imputem les 120 queixes a situacions viscudes a universitats del Principat, això implicaria una afectació màxima al 0,6% de les assignatures i mínima del 0,3 (si ens quedem amb les 65 queixes).

Really? Una afectació màxima a un 0,6% de les assignatures és una “emergència”???

Sí, està clar, sempre s’ha de respectar la llengua d’impartició anunciada, però no em sembla a mi que una afectació entre el 0,3 i el 0,6, segons dades dels mateixos promotors de la campanya, hagi de ser qualificat com una situació d’emergència.

No ho entenc. Què hi guanyem, amb aquesta absolutament infundada generació d’un catastrofisme apocalíptic sobre la situació de la llengua sense cap correspondència amb la realitat?

Més encara quan amb aquestes dades de l’informe de la situació del català al nostre país en tots els àmbits, podem veure que el nombre d’assignatures en català a les nostres universitats i molt més gran, milers d’assignatures més, que el nombre d’assignatures en castellà i en anglès fins i tot sumades.

I més i més encara quan veiem que a les darreres dades de l’informe, curs 2018-19, s’hauria assolit el nombre màxim d’assignatures en català impartides a les nostres universitats, amb 19.128 assignatures en català, mentre que en el primer curs amb dades a l’informe, curs 2014-15, les assignatures en català eren 16.122.

Que les nostres universitats hagin assolit un màxim històric d’assignatures en català és una emergència lingüística? M’estic perdent alguna cosa, crec.

Conclusions:

Sí, la nostra llengua té molts problemes i necessita de la màxima protecció i suport per poder garantir-ne el seu futur i que sigui la llengua d’integració social i nacional del nostre país i d’ús habitual.

Com ja he dit en altres articles, el que sobretot necessita la nostra llengua és un estat a favor, és a dir, la independència, no un estat en contra com sistemàticament és l’estat espanyol.

A l’article anterior també deia que per a una bona política i estratègia a favor del català, mentre no tenim l’estat propi, el que ens cal és un bon diagnòstic de la situació, no un diagnòstic erroni, per incomplet, com el que ara mateix tenim damunt la taula.

Finalment avui hem pogut veure que el que tampoc té cap sentit, el que no té ni cap ni peus, és que siguem nosaltres mateixos els que acabem generant nous problemes a la nostra llengua fent del catastrofisme apocalíptic sense cap fonament ni connexió amb la realitat, el titular i la visió que traslladem a la societat, amb els que intoxiquem a la societat.

Perquè parlar de que es disparen el nombre de famílies que volen seguir el que ha passat i incrementar les hores de castellà a les classes del seus fills, quan estem parlant de 32 famílies, quan estem parlant d’un 0,006% dels nens en educació primària del nostre país... és un autèntic despropòsit.

De la mateixa manera que no entenc res de tot això que han promogut 3 organitzacions del nostre país, de declarar que les universitats del nostre país estan en emergència lingüística en relació al català perquè hi ha hagut entre un 0,3 i un 0,6 de queixes per canvi en la llengua d’impartició anunciada.

Si per defensar i treballar per la nostra llengua hem de recórrer a aquests despropòstis hiperbòlics i catastrofistes sense cap fonament ni correspondència amb la realitat, no anem bé. I fer-ho com ho estem fent, crec que només ens generarà nous problemes, que haurem d’afegir a estar treballant en un marc conceptual basat en un diagnòstic greument erroni, per incomplet.