Dades per centrar el debat de les municipals BCN. Dades per ser transparents, intel·ligents i constructius

Voldria situar amb claredat en quin marc es desenvolupa el debat de les eleccions municipals a Barcelona, tant en general com pel que fa a les opinions i articles que jo estic fent:

1. Jo estic escrivint, reflexionant i fent propostes única i exclusivament sobre Barcelona, sobre les eleccions municipals a Barcelona. No tinc cap proposta per a a la resta de país, excepte que a cada lloc es faci el que sigui més intel·ligent per poder guanyar.

2. No es pot entendre res d'aquest debat sense entendre el molt singular règim electoral i de govern dels ajuntaments, local, que no té res a veure amb cap altre àmbit.

El règim municipal atorga una extraordinària protecció a la llista més votada, ni que ho sigui per un vot. Aquesta protecció abasta el nomenament de l'alcalde i el posterior govern municipal.

- pel que fa l'elecció d'alcalde, sempre ho serà el candidat de la llista més votada, excepte que la resta de regidors proposin un altre candidat que tingui la majoria absoluta de suports.

- pel que fa al govern del dia a dia, la normativa municipal és tan protectora que fins i tot permet aprovar pressupostos en total minoria si la resta de grups no són capaços de sumar majoria absoluta de suports a un nou candidat a alcalde.

Aquesta extraordinària protecció de la llista més votada, ni que ho sigui per un sol vot, no existeix enlloc més: ni al Parlament i Generalitat, ni al Congreso- Gobierno.

Guanyar, ni que sigui per un vot o regidor és tan determinant que a Barcelona sempre, des del 1978!!!!!!!, ha governat la llista més votada i que mai cap ha aconseguit la majoria absoluta.  Mai ningú no ha obtingut 21 regidors. El 1999 el PSC en va tenir 20, el moment que més a prop ha estat una força d'arribar als 21. 

I d'acord als resultats del 21D, res projecta que això hagi de canviar. 

3. Tampoc mai, des del 1978, la suma de regidors nacionalistes/independentistes/republicans mai no ha arribat als 21. En el cicle electoral de les darreres 5 eleccions, és a dir, de 1999 a 2015 la suma de les forces republicanes (projectant resultats a situacions no comparables, ho sé) ha estat:

1999: 13 (10 CiU 3 ERC)
2003: 14 (9 CiU 5 ERC)
2007: 16 (12 CiU 4 ERC)
2011: 16 (14 CiU 2 ERC)
2015: 18 (10 CiU, 5 ERC, 3 CUP)

En tot aquest període (de fet des del 1978) CiU només ha governat una vegada, amb el consistori que sorgí de les eleccions del 2011. No va ser, ja ho hem vist, la vegada que més regidors indepes hi ha hagut. Van governar simple y llanamente, perquè per primer i últim cop van ser el partit més votat, perquè la desfeta de l'ERC tripartita va desplaçar 2 regidors dels que sempre havia tingut ERC cap a CiU.

El 2015 s'incrementen els regidors indys, però la normativa electoral local, absolutament favorable a la llista més votada, va fer que la sra. Colau i els Comuns, que havien estat la força més votada, tot i que només havien tingut 11 regidors (1 més que CiU), fos escollida alcaldessa.

La importància de ser la llista més votada és absolutament determinant. El 2011, amb menys vots i menys regidors, però més ben "distribuïts" van permetre per primer cop govern municipal no-psc. El 2015, amb més vots i més regidors, però pitjor repartits als efectes de garantir governar, la sra. Colau es va fer amb l'Ajuntament. I això és una de les grans lliçons que ens aporta la història electoral municipal de BCN. Més vots i més regidors no impliquen tenir l'alcalde ni governar. Amb menys i més ben distribuïts (concentrats) les opcions es multipliquen.

4. A Barcelona l'evolució del mapa polític fa pràcticament inviable poder reeditar aliances de majories absolutes. Això, per ara, ha passat a la història, de manera que el fet de ser la llista més votada encara és més determinant, ja que la resta de forces, en l'actual escenari polític, fan inviable majoria absoluta alternativa.

En aquest cicle electoral 1999-2015 s'ha passat d'un consistori amb representació de 5 partits (PSC, CiU, ICV, PP i ERC) a un amb 7 (PSC, CiU, Comuns, C's, PP, ERC i CUP)

En termes de blocs tenim que la polarització del procés de fer República ha minimitzat les afinitats de caràcter ideològic. I així el que tenim és

Bloc del 155, amb Cs, PP i PSC
Bloc republicà, amb Junts x Cat, ERC i CUP
Comuns

Això, un cop més, ens aboca a que sigui la llista més votada la que tingui l'alcaldia i el govern de la ciutat.

Imaginem els resultats del 2015, però que CiU i ERC haguessin anat junts. Hauríem tingut alcaldia republicana. Haurien obtingut 14-15 regidors. I no hi hauria hagut majories absolutes possibles alternatives: el bloc del 155 sumava 12, només podia arribar a 21 amb els Comuns, escenari impossible. O sí, però hauria implicat que Colau fos escollida alcaldessa amb suport de PP i C's, amb la qual cosa la destrucció d'aquest espai polític hauria estat cantada.


5. Sense llista conjunta ERC-JxCAT la incertesa dels resultats és gran. Però no hi ha incertesa en que no hi hauria ni alcaldia ni govern municipal independentista, lleial a la República.

Ja hem vist com CiU només ha governat en una ocasió. Quan el "descalabro" de l'ERC post-tripartita del 2011 els va permetre "tenir" 2 regidors "prestats". És una evidència que aquests dos móns, el de convergència, pdcat, Junts per CAT i ERC es reparteixen sempre el gruix de l'electorat independentista, republicà. I de cara a les futures eleccions municipals això seguirà igual.

És molt trist que estiguem parlant de presumptes estratègies electorals per separat quan sempre sempre sempre, el 85-90% del vot que fluctua del món d'ERC i de Junts x CAT és entre aquestes dues formacions. La resta (5-15%) es reparteix amb altres fronteres (Comuns, CUP i PSC). O sigui, mirat des d'aquest punt de vista de la fluctuació de vot, tampoc té cap sentit anar amb llistes separades. De cada 10 vots indecisos o fluctuants només 1 s'escaparia a una candidatura conjunta.

Això evidentment reforça el que estava dient: amb una candidatura conjunta potser no assolim el màxim de vots possible per separat, però la pèrdua afecta només 1 o 2 de cada 10 vots fluctuants o indecisos (no del total de vots d'ambdues formacions, ojo!!! només dels indecisos). 

6. Projecció de resultats

Amb una ERC i uns JxCAT governant junts a la Generalitat no hi ha cap argument vàlid en termes ideològics o programàtics per no poder fer una candidatura que asseguri guanyar la capital de la República.

A 9 mesos vista de les municipals, tal i com estan les coses, l'escenari de resultat electoral que projecten totes les dades és que Valls/C's treuran un resultat històric a BCN (el 2015 C's va tenir 5 regidors), que els catapultarà cap als 11-16. El PP desapareixerà. El PSC segons com vagi tema Valls es pot quedar com està o perdre'n algun. Els Comuns resistiran amb els seus 10-11 per encara el factor Colau i la menjadora teixida aquests quatre anys. Els móns de JxCAT i ERC es repartiran els seus habituals 14-16 regidors (veurem com) i la CUP 0-3.

No fer una candidatura conjunta ens aboca gairebé sense remei a que el titular que surti de les eleccions municipals a BCN i que doni la volta al món és que Valls guanya les eleccions a Barcelona, que l'unionisme guanya les eleccions a Barcelona. Aquest titular segur si no hi ha llista conjunta només tindrà un responsable: qui no hagi volgut llista conjunta.

7. Haver de fer front a escenaris diabòlics en l'elecció de l'alcalde un cop constituït l'ajuntament.

- un escenari és que els Comuns, pels pèls, i davant la divisió del vot indy, tornin a ser la força més votada perquè la candidatura de Valls no assoleixi els resultats que ara mateix té en expectativa. Poden arribar a empatar en regidors, però, tot i que cada cop les possibilitats són menors, que Colau tingui alguns vots més. Això garantiria a Colau reeditar com a alcaldessa. Les 3 forces republicanes (ERC, JxCAT i CUP) no assoliran en cap cas la majoria absoluta. ERC reeditaria el suport que n'Alfred Bosch va donar a Colau el 2015. Òbviament el bloc del 155 (Valls i PSC) tampoc sumarien majoria absoluta alternativa.

- el segon escenari, el més probable (ara mateix li dono un 75%) és que guanyi en Valls i no tingui majoria absoluta amb PSC. Això ens portaria a un xantatge miserable, que exercirien els Comuns i ERC sobre el món de Junts x Cat: "o voteu la Colau, sí, aquesta que va executar la guerra bruta de les clavegueres de l'estat contra Trias, aquesta que s'ha carregat la ciutat, que l'ha deixat pitjor que mai, aquesta que sabem només està per ella i se la sua el país, o la voteu com a mal menor o tindrem un alcalde del bloc del 155, en Valls".

8.- Primàries o Quaternàries? 
El vot republicà a Barcelona se'l reparteixen, en el seu gruix, en el seu tronc central, els móns d'ERC i de Junts x CAT. Les últimes eleccions municipals (2015) i les últimes al Parlament (21D), gairebé van clavar tenir el 33% dels vots a la ciutat. Amb diferents participacions.

La CUP, pel fet de tenir menys vots, oscil·la més, i sembla moure's entre estar al voltant del 4% com a valor mitjà, amb puntes del 7,5 com va obtenir les municipals del 2015.

Aquests són els tres móns polítics republicans que s'han repartit el vot republicà, el vot indy, els darrers anys: dues forces centrals, que sempre sumen al voltant del 33% de l'electorat i recullen tot l'espectre ideològic des de la democràcia cristiana fins el socialisme democràtic, i una força minoritària, que frega sempre entrar o no entrar a l'Ajuntament de BCN (obtenir o no representació), i que malgrat estar a molta distància dels majoritaris, dels centrals, i malgrat la seva radicalitat antisistema, concentra una mitjana del 5% del vot indepe.

A aquest escenari cal afegir-hi ara la incògnita del tema de les Primàries. Al meu entendre i coneixement no són ni primàries, ni secundàries ni terciàries. Més aviat quaternàries, és a dir, una operació política enganyifa destinada a crear un quart espai indepe.

Per què li dic enganyifa?

Perquè em sembla una evidència inqüestionable que són un "invent" d'uns quants que han volgut investir d'una legitimitat impostada (votacions primàries) el procés de crear el seu propi espai polític. Crear un nou espai és legítim. Però els que impulsen les primàries, en comptes de fer-ho de cara, com sempre ha fet tothom que ha tingut una proposta diferent de les existents fins aleshores (Reagrupament, Solidaritat), creant un partit o moviment, el que fan és l'enganyifa de voler fer creure que la legitimitat per presentar-se passa per participar del procés que ells s'han fabricat a mida.

Penós. Una autèntica estafa. A mi m'agrada la gent que va de cara. No la que busca subterfugis o invents o enredar la gent amb històries com aquesta de les primàries.

I que consti que em sap greu, perquè hi ha gent que crec poden aportar molt, gent valuosa, com en Jordi Graupera. I que també em sap greu perquè s'hi han refugiat opcions polítiques que també valoro i estimo molt, com són els amics de Demòcrates. I encara més greu perquè hi veig molta gent de bona fe.

Tot aquest procés de primàries només és un procés de quaternàries, és a dir, de generar un quart espai polític, que s'afegirà als 3 existents. Quin serà l'espai que aconseguiran ocupar? Home, això no deixa de ser una incertesa, però analitzant perfils i dades prèvies, tot sembla indicar que es mouran en un perímetre electoral d'entre 20 mil i 30 mil vots. Tindran molt difícil aconseguir representació a l'Ajuntament, però no impossible. Dependrà de la participació, dependrà de si finalment la hiperventilació que acompanya el moviment el que fa és col·lisionar amb la intenció de vot de la CUP o bé es repartirà entre les tres forces.

En tot cas, l'únic efecte notable en termes polítics serà que contribuirà a la dispersió del vot independentista, per tant, a afeblir-lo electoralment. Però tampoc gaire perceptiblement.

Per al cas de candidatura conjunta l'impacte serà mínim i en cap cas podrà impedir el triomf republicà. Per al cas de candidatura separades pot implicar tenir, tots plegats, menys regidors, perquè sigui un vot que acabi quedant sense representació.


DONEC PERFICIAM

Granada: dietari d'estones (EL CORAZÓN MANDA). Dietari q vaig escriure l'octubre d 2007

Granada: dietari d’estones (EL CORAZÓN MANDA)

(Durant una certa etapa laboral meva vaig tenir la sort d'haver d'anar a Granada amb certa freqüència. En un d'aquests viatges, octubre del 2007, vaig escriure això, aquesta mena de dietari de les estones que passava per una ciutat que m'havia enamorat. L'altre dia, veient un documental sobre l'Alhambra, vaig pensar de recuperar-lo. Aquí el teniu. Segueixo igual d'enamorat)
----------------------------------------

Tinc l’avió cap a Granada diumenge a la tarda, a primera hora. La reserva electrònica diu Ibèria, però és Click Air, i les cames no em caben al seient (faig 1.80, d’allò més normalet avui en dia, però no m’hi caben). Sort que tinc passadís. L’aeroport de Granada és d’aquests petits, on encara vas a la terminal a peu. M’encanten aquests aeroports tan tranquils.

El taxista que em du a Granada és un xerraire compulsiu. Sempre acaba les frases amb una coletilla que matisa la seva afirmació prèvia, perquè, sobre totes les coses, hi ha diferents parers i s’han de respectar. Aquesta manera de veure les coses abasta des de Marina d’Or (d’on venien els seus anteriors clients) a la possibilitat de prendre’m una canya (o un vi, o un cubalibre, o un refresc, perquè no a tothom li agrada el mateix) en una terrassa que m'assenyala a la vora de l’hotel.

Però tinc altres plans, vull aprofitar per fer una de les passejades que més m’agraden al capvespre: Catedral amunt, Plaza Nueva, anar a buscar la preciosa església mudéjar de Santa Anna i Sant Gil i seguir, a la vora del riu Darro, per un passeig estret (Carrera del Darro o Via Dauro) fins que s’eixampla i es pot gaudir d’una vista privilegiada de l’Alhambra. Llavors m’assec en alguna de les terrasses del passeig, em prenc una cervesa i contemplo els magnífics palaus nazarís al capvespre. Es fa de nit sense adonar-me’n.

Dilluns 22Tot i que en principi tinc els dies bastant plens, em faig el propòsit de dedicar tot el temps que pugui a fer turisme. M’encanta aquesta ciutat.

Tinc tres hores al migdia. Vull anar a veure el Convent de Sant Jerònim, i la Basílica de sant Joan de Déu, que estan relativament a prop d’on sóc. Al Convent de Sant Jerònim hi està enterrat el famós Gran Capitán (la seva dona vivia al monestir i ell hi té totalment consagrada l’església, espectacularment carregada). La visita es converteix en un luxe. Estic sol. Quan entro al claustre sento les monges, des de la part que habiten del monestir, elevant a Déu els seus càntics gregorians. M’emociono, i fins em fa cosa caminar pel soroll de les sabates sobre les lloses. Sec en unes escales i em deixo anar en aquest moment tan fora del temps.

Trobo tancada la basílica de Sant Joan de Déu. Segueixo amunt. Passo pel davant de l’actual Facultat de Dret, primera seu de la Universitat fundada per l’Emperador Carles (té més de 500 anys, poca broma…). Ja hi he estat en altres visites. Més amunt hi ha l’actual Rectorat, a l’antic Hospital Reial, del que estan fent una rehabilitació acurada, es tracta d’un edifici molt notable i avançat en el seu temps, que varen fer els Reis Catòlics per atendre les múltiples malalties i ferides de la tropa…

Encara tinc temps, i vaig a buscar la Puerta d’Elvira, una antiga porta de la Muralla sarraïna. Pujo cap a l’Albaicín per un dels seus extrems i vaig a parar a la Plaça de San Miguel Bajo (foto). M’assec en una de les terrasses, sota els arbres. Puc veure perfectament l’Església mudejar que dóna nom a la plaça. El dia és net, lluent, i la plaça sembla submergida en un matí del que no vulgui ser despertada.

Quan plego de la feina a la tarda són quarts de vuit. Torno a creuar la ciutat cap a la Carrera del Darro, i pujo a l’Albaicín des d’aquesta banda, per buscar el Mirador de San Nicolás. Ja fosc, ofereix unes vistes espectaculars de l’Alhambra il·luminada. És una panoràmica única. Des d’aquest punt es veu perfectament això que diuen que l’Alhambra és com un vaixell varat a la muntanya.

Passejo amunt i avall per l’Alabicín, carrers estrets empedrats, entre cases emblanquinades i els murs dels diferents “carmens” que desperten la imaginació per aquests patis i jardins que amaguen. Els xiprers ho omplen tot, la vista es perd cap al cel seguint-los, darrere els murs o en els patis més impossibles. Per un moment em recorda les illes jòniques. I penso que l’Albaicín ja és una mica una illa, una illa blanquíssima de xiprers alts i esvelts enmig la ciutat. Amb la mateixa sensualitat i màgia de les illes. Encara s’hi conserven cisternes, aljubs, (“aljibes”) immemorials, alguns dels quals encara s’usen i donen nom a carrers i places.

Per tot, també, com a tota Granada, esglésies convents i monestirs. A la part històrica és impossible caminar cent metres sense trobar-te'n un. Autèntiques obres d’art i història viva de la fe i el cristianisme. No crec que sigui cap casualitat, i el fet que fós Granada l’última gran ciutat en poder musulmà en sòl europeu en deu ser la causa. Però el més sorprenent de tot és que és una fe viva i molts convents encara acullen congregacions de monges. Dissortadament trobo tancades la majoria d’esglésies. Les que són obertes és per a gaudi dels turistes, i la remor no convida gaire ni a l’oració ni al recolliment.

DimartsA migdia amb prou feines he pogut descansar una mica a l’hotel. Per la tarda he continuat amb les passejades, cap a la zona que en diuen del Realejo. Pel camí m’he trobat la casa “de los Tiros”, convertida en museu. Una obra reneixentista amb l’emprenta del que la senyalització en diu “noblesa guerrera”. La casa, al seu portal, té la divisa de la família: “El corazón manda”. Fantàstic! el cor mana. Què suggerent i poètic com a lema d’una família guerrera. Potser també era una mena d’avís. El corazón manda… la frase em va donant voltes pel cap.

Un altre cop amunt i avall per carrers costeruts i empedrats. Carrers, carrerons, que es recargolen i xoquen els uns amb els altres en un caos bellíssim. També m’hi trobo “carmens” espectaculars; si l’Albaicín està davant l’Alhambra, el Realejo està a la seva falda. Per on passejo pràcticament no s’hi acosten turistes, tot i que fins i tot les cases que s’endivinen més modestes, entre antics palaus, esglésies, i convents, tenen un encant especial. Vaig acumulant mentalment una llarga llista de noms de sants i mares de Deú, però és impossible enrecordar-se’n, només retinc algun nom tan castís, com el “Cristo de los Favores”.

Em continua donant tombs pel cap la frase “El corazón manda”.

Surto del Realejo i a l’arribar a la Plaça d’Isabel la Catòlica segueixo avall. Crec que no hi havia passat abans. M’hi trobo una altra plaça, del “poeta Luis Rosales”. He pensat que està bé això que els poetes tinguin places dedicades. Llavors he recordat que era el poeta falangista amic de Federico García Lorca, que s’estava refugiat a casa seva quan el van agafar per afusellar-lo. De sobte l’Espanya negra em colpeja.

A la vora de la placa de la plaça hi havia, escrita sobre rajoles, una poesia seva:

AUTOBIOGRAFÍA

Como el náufrago metódico que contase las olas

que faltan para morir,

y las contase, y las volviese a contar, para evitar

errores, hasta la última,

hasta aquella que tiene la estatura de un niño

y le besa y le cubre la frente,

así he vivido yo con una vaga prudencia de

caballo de cartón en el baño,

sabiendo que jamás me he equivocado en nada,

sino en las cosas que yo más quería.

Versos bellíssims, tràgicament emparentats amb la poesia lorquiana. Aquesta poesia que encavalca metàfores una darrere l’altra, amb paraules que la gent entén i perquè les entén parlen de poesia popular, però en realitat són composicions carregades d’un lirisme i una plasticitat úniques, excepcionals, en les entranyes dels seus versos.

I, com en una possible lectura de “el corazón manda”, en tots dos casos se’ns parla d’una ressignació que es lamenta. Com si no s’hi pogués fer res davant la fatalitat a la que estem abocats.

Camí de l’hotel he parat a fer un parell de canyes abans d’anar a veure el Barça a l’habitació (aquí als bars només feien el Sevilla). Amb les consumicions serveixen una tapa, generosa, que ja m’han servit per sopar.

Dimecres
Plou. Per estar aixoplugat, a l’hora de dinar vaig a visitar la Catedral i la Capella Reial. La Catedral és una obra colossal, un renaixement monumental, d’espectaculars columnes blanques, sòlides, que s’alcen enmig la seva enorme planta i la divideix en cinc naus. Tot i que els seus trets renaixentistes són evidents, no puc deixar de pensar en aquell barroc tan castellà de l’home atormentat i que representava el temor de Déu.

Enganxada a la catedral hi ha la Capella Reial, on estan enterrats els Reis Catòlics per decisió de Ferran. Em recorda la façana lateral de la Generalitat, un gòtic tardà, una construcció bella i delicada. Al seu museu s’hi conserva el que crec que la nota de la vitrina deia “terso” del rei Ferran, amb les quatre barres a les dues mànigues, i al pit, amb uns espectaculars brodats molt ben conservats. També hi ha l’espesa del, mal que ens pesi, nostre rei. La Capella està envoltada, en el seu interior, d’una exaltació heràldica de l’àliga emblemàtica d’aquests dos reis i d’aquesta unió dinàstica hispànica. Em produeix una impressió estranya. I quan baixo a la Cripta, mirant les tombes, no puc deixar de pensar que aquí va començar o es va acabar tot…

Al vespre continua plovent. Vaig a menjar un mig platet (molt generós) de pernil de l’Alpujarra, boníssim, amb una copa de vi. He pogut trobar una Vanguàrdia (descobreixo que arriba sobre la una del migdia) i la fullejo mentre vaig menjant.

Dijous
M’agafo dues hores que sumades a les altres dues del migdia penso que em permetran fer un volt per l’Alhambra. Em diuen que no trobaré entrades, però ho intento. Només trobo una entrada que en diuen de “jardines” (5 euros), que no permet accedir als palaus nazarís o a l’alcazaba. Ja m’està bé, ja hi he estat altres vegades… però no puc entrar fins a les dues. Per evitar aglomeracions i acumulacions, els torns d’entrada i visita estan molt regulats. Finalment entrem una estona abans. Hi ha una gentada. Un bon consell és anar tirant ràpid al començament i tenir controlats els grups, per no quedar-hi atrapat. Aconsegueixo passejar amb molta tranquilitat durant la major part de la visita. Arribo a l’esplanada que hi ha entre l’Alcazaba i el Palau de Carles V, des d’on es pot gaudir d’una panoràmica extraordinària de l’Albaicín, el continuo veient com una illa. Puc entrar a aquest bunyol de palau, que és un edifici molt notable, d’un Renaixement estilitzat i un sorprenent pati central circular, però té la cosa que al mig de l’Alhambra és com una mona de Pasqua. Acull un Museu interessantíssim, que avui no tinc temps de visitar. La seva construcció, així com altres mesures dels Reis Catòlics (ser enterrats a Granada) assenyalen la seva importància política i insinuen uns plans de capitalitat que mai es van executar.

Per la part posterior faig cap al Partal (retinc el nom perquè m’ha fet molta gràcia, no m’hi havia fixat mai) dels Palaus Nazarís, un regal per als sentits, una de les fotos més típiques de l’Alhambra, amb l’estany, els jardins i els miradors amb arcs preciosistes entre les torres de la muralla. Segueixo cap al Generalife pel que justament es coneix com a passeig de les torres. La remor intensa de l’aigua i l’ajardinament acuradíssim lleven credibilitat a l’Alhambra-fortalesa, que aquí és més visible que enlloc. Puc superar un grup de llatinoamericans, però finalment quedo atrapat entre un grup de japonesos i un d’alemanys. Val la pena fer paciència per gaudir dels seus jardins i jocs d’aigua tan delicats. Vaig a buscar la sortida per l’escala d’aigua i segueixo, ja sol, enmig de sèquies i remor d’aigua.

Agafo el miniautobús i encara tinc temps de passar pel restaurant Oliver, a la zona de la catedral, i gaudir d’alguna especialitat del seu peix i marisc de primera, això sí, a la la barra.

Avui acabem tardíssim. Camí de l’aeroport taxista pepero. Em resulta insuportable, però callo. El vòl va amb tant de retard que fins i tot ens reparteixen tiquets de descompte. Ja fa estona que som divendres. Quan pujo al taxi a BCN veig que el taxista porta la COPE, però com que li he parlat en català la treu immediatament. 

També està plovent a BCN. Però jo penso en la que està caient… “El corazón manda”, murmuro.

Guia personal per a la interpretació dels moviments i posicionaments d'ERC, és a dir, per ajudar a entendre el que no té cap explicació.

Dues prèvies per situar aquest article:

- en el meu últim article reflexionava sobre les implicacions de la renúncia d'Alfred Bosch com a cap de llista d'ERC a les eleccions municipals de BCN. Deia que el tema clau era si pel fet que Ernest Maragall -el relleu- estigués compartint govern amb Junts x Cat això facilitava una candidatura unitària del gruix de l'independentisme o, pel contrari, el perfil Maragall el que feia era obrir les portes descaradament a un nou tripartit, que començaria regalant l'alcaldia de Barcelona a la senyora Colau.

Doncs bé, els dubtes no han durat ni un parell de dies. Avui mateix el senyor Maragall ja ha deixat ben clar que res d'unitat republicana. És a dir, ja ha deixat clar que la candidata d'ERC a l'alcaldia de BCN és Ada Colau.

- es fa molt difícil escriure reflexionant sobre coses i circumstàncies que afecten a persones que ara mateix pateixen presó o exili. Molt. Però arribats a cert punt, és evident que aquesta situació (p.ex. presó) no pot ser una impediment per parlar obertament de les coses. Això seria injust. Això deixaria en indefensió argumental tots els que no estem a la presó. Tinc el màxim respecte i apreci per totes les persones que, per nosaltres, pateixen presó o exili. I faig tot el que puc per ajudar-los, a la seva llibertat, a les seves famílies, a la seva causa.

Però entenc que aquesta situació que ningú vol, que a tots ens afecta, no pot ser un obstacle per parlar obertament de les coses. Sobretot quan tenen les evidents repercussions polítiques que tenen.

CRÒNICA D'UNA DESENTESA ANUNCIADA, O DE QUAN EL RESSENTIMENT ESDEVÉ L'ÚNICA L'ESTRATÈGIA

- Sona el meu mòbil. És un dia indeterminat entre 2008 i 2009. És l'Oriol, Oriol Junqueras. Som amics des de l'època de la FNEC, a la Universitat. Ell sap com m'he oposat al 2n tripartit, i com he estat actiu en lluitar contra el que ha fet ERC. Jo havia votat ERC fins el 2003. Després del primer tripartit, ja no ho vaig fer. Sona el telèfon. "Hola Oriol, què hi ha?" "Mira, Francesc, la gent d'ERC m'ha proposat de ser el cap de llista a les eleccions europees. Com ho veus?"

Jo li dic que li han dit per "netejar-se la cara", que volen aprofitar-se de la seva bona fama i impacte mediàtic i social per evitar un fracàs que és inevitable a conseqüència de la mala política del tripartit. Em diu que tinc raó. Però que pensa que ha d'acceptar, perquè el tripartit està escrit que és un fracàs, però que després del fracàs ha de quedar algú amb capacitat de liderar el partit, de refer-lo. Li dic si és prou conscient de com de difícil serà per a molts triar entre ell i en Ramon Tremosa. Que ens els estimem als dos, que els valorem als dos, que tots dos i tots nosaltres sempre hem treballat junts. N'és conscient. I esdevé el candidat. I surt escollit amb gran recolzament.

- Les eleccions "autonòmiques" del 2010, després dels dos tripartits, ERC es fot una patacada monumental, i queda amb 10 diputats. El partit es renova. I n'Oriol Junqueras, tal i com ell ja havia pensat passaria, n'esdevé el nou líder.

Jo no sóc de cap partit, i tinc bones relacions amb el món convergent i amb tot l'entorn de l'Oriol. L'Oriol ho aprofita, i fem diversos sopars i quedades per refer ponts. Es refan confiances.

- Eleccions "autonòmiques de 2012". Mas i Convergència es pensaven traurien majoria absoluta. Això deien totes les enquestes. Però Duran i el CNI ho van rebentar. I del que havia de ser una victòria absoluta, Mas es queda amb menys diputats dels que havia tingut el 2010. Però CiU i ERC sumen majoria absoluta.

Jo estic a casa d'uns amics, seguint l'escrutini electoral. Tots estem bastant estupefactes per les dades electorals. Em sona el telèfon. És l'Oriol. És el gran triomfador de la nit, ERC ha recuperat un enorme percentatge de vot, gràcies a la guerra bruta de Duran i la credibilitat que genera l'Oriol. 

"Hola Oriol, enhorabona pel resultat!" "Gràcies, Francesc, escolta, si tens ocasió, fes arribar a la gent de CiU que no pateixin, que anirem tots junts, que no passa res, que tirem endavant, que comptin amb nosaltres".

La trucada em tranquil·litza. Trasllado el missatge a un parell d'amics del nucli dur de CiU.

Hi ha Govern, hi ha majoria parlamentària amb CiU i ERC. I es convoca el 9N.

- El 9N és un abans i un després en l'Oriol Junqueras que jo coneixia i de qui em considerava amic. Per a l'Oriol el 9N és una data i una convocatòria que defineix, delimita, qui està amb ell i qui està contra ell. I jo estava amb el 9N, per tant, per a ell, havia esdevingut algú hostil. Des del 9N no he tornat a parlar amb l'Oriol, amb qui abans ens trucàvem tot sovint, que fèiem viatges plegats, que havia estat a ca meu al poble, etc. 

- Per què tot el que va envoltar el 9N marca tan decisivament algú com l'Oriol? Jo tinc la meva versió, contrastada amb diferents fonts. 

Els mesos previs al 9N l'entorn més immediat de l'Oriol està brutalment intoxicat suposo que per maniobres del CNI, del Govern espanyol. Li mengen l'olla de tal manera que se'ls creu i que desconfia absolutament de Mas i de tot el seu entorn.

El punt ja sense marxa enrere esdevé l'estiu del 2014. Joan Rigol, com a coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, té alguns contactes amb membres del gobierno de España. En Mas no en sap res. Els intoxicadors al voltant d'Oriol Junqueras li "filtren" els contactes de manera enverinada.

Abans de marxar de vacances Mas i Junqueras es troben. Reunió llarga, transcendent de cara al 9N. Oriol li va preguntant a Mas "i no hi ha res més" i Mas bonament li diu que no. Mas no sap res d'aquells contactes de Rigol que Junqueras creu són una traïció.

Acabada la reunió, la gent de l'entorn de Mas li pregunten com ha anat, i els hi diu que bé, que to correcte. I la gent de l'entorn de Junqueras fan el mateix, i els hi diu que "fatal, ens estan traint, ens estan enganyant".

I des d'aquell moment ja tot es regeix sota aquests paràmetres de desconfiança.

Quan, abans del 9N, en aquella reunió al Palau de Pedralbes, davant el que el Govern havia preparat, l'Oriol s'aixeca i comença a colpejar la paret, i tot està a punt d'anar-se'n a norris l'únic que ho evita és que en representació de la CUP hi havia David Fernández, que no s'aixeca de la taula, que no abandona el pacte, com sí havia fet p.ex. en Joan Herrera i la seva ICV-EUA. La CUP no abandona el 9N, i això impedeix a Junqueras abandonar-lo. Però tothom és conscient el seu paper ha quedat reduït i minimitzat. No l'han abandonat, però ERC hi és amb perfil baix.

L'èxit del 9N trenca els esquemes del nou Oriol i la nova ERC. El pacte era rematar l'èxit del 9N amb unes plebiscitàries. Però Junqueras no en vol ni sentir parlar, ja només té al cap "acabar" amb els convergents que, segons ells, li han "jugada". L'estira i arronsa dura mesos i mesos. Un desgast brutal. I així arribem a l'agonia del 27S.

- El Govern que surt del 27S és feble. Necessita la CUP. I això genera molts problemes. La CUP vol la independència, però la CUP no està dins el full de ruta del món convergent i d'ERC. Mas se sacrifica. I hi ha govern i President, Puigdemont. Però no hi ha pressupost, perquè la CUP segueix sabotejant i incomplint els pactes.

Junqueras, en el seu imaginari, està convençut que Puigdemont i el món convergent, el "trairan" com segons ell i el seu entorn més tòxic el va trair Mas el 9N. Junqueras està convençut que els "convergents" mai arribaran a l'1 d'Octubre, i que abans d'arribar-hi se'n desmarcaran, buscaran un pacte, el que sigui. Però Puigdemont no vacil·la ni un moment. I així arribem a l'1 d'Octubre. Sense que ningú cregués hi podríem arribar.

L'estratègia Junqueras era esperar la frenada de Puigdemont i el món convergent per sortir davant tot el món a dir "ho veieu?No són de fiar, no podem fer res amb ells!". Aquell caos hauria dut a eleccions "autonòmiques", i ERC hauria esdevingut el nou partit hegemònic a Catalunya. I atesa "la traïció" dels "convergents", això hauria habilitat un nou tripartit, començant pactant amb els Comuns. I una nova estratègia, un nou Govern, un nou calendari.

Però Puigdemont no es va "rajar" en cap moment i el 21D Junts per Catalunya queda pel davant en vot i escons que ERC, que havia rebutjat llista unitària.

- Tot el que passa del 21D fins ara és la "digestió" del fracàs d'ERC en l'assalt a ser hegemònics. Tot el discurs d'eixamplar la base no és cap altra cosa que el discurs pensat per justificar el pacte amb els Comuns, la negativa a investir Puigdemont de la manera traïdora com ho va fer Torrent com a President del Parlament no és altra cosa que anar contra Puigdemont.

Hem tornat a la veritable motivació dels primers tripartits. Digués el que digués ERC llavors, el que hi havia al darrere de l'estratègia tripartita era un objectiu molt clar: el món convergent sense poder, desplaçat del poder, es desfaria, es derruiria. El tripartit implicava que PSC-ERC-ICV governaven la Generalitat, Barcelona i les diputacions. El món convergent no tenia cap mena de milímetre de poder. Això provocaria la seva desaparició. I amb la seva desaparició, ERC esdevindria hegemònica.

Això no va passar. El món convergent va demostrar una gran capacitat de resistència desplaçat de tot poder. I aquella ERC que havia justificat el tripartit com una operació de país per "cosir el PSC al país", va acabar amb 10 diputats i amb el PSC en el bloc del 155.

- Tota aquesta parauleria de "eixamplar la base" d'ERC ara mateix només amaga la reedició de l'estratègia tripartita per desplaçar el món de Junts per Catalunya, Puigdemont, PDECAT, etc. de qualsevol àmbit de poder. En el primer tripartit li deien "cosir el psc al país", ara li diuen "eixamplar la base".

L'únic que motiva tota aquesta estratègia és no superar aquest ressentiment. I sap molt de greu, molt. Perquè aquesta estratègia no supera les cel·les de la presó.

Mireu, a nivell de Barcelona, si el món d'ERC i el de Junts per Catalunya pacten i fan candidatura conjunta, unitària, des de la democràcia-cristiana fins el socialisme democràtic, ens assegurem la victòria, amb una seguretat del 99,99%.

El relleu de Bosch té al darrere aquest ressentiment irracional contra tot aquest món de JxCat. I avui el substitut, n'Ernest Maragall ja ho ha deixat ben clar: res de llistes guanyadores. El dubte és si el cartell electoral d'ERC-Maragall inclourà la Colau.

- La jugada d'ERC a BCN és molt maquiavèlica.  Amb què juga ERC? Fixem-nos-hi:

- descarta guanyar, per tant, lliura l'Ajuntament de Barcelona a les dues úniques formacions que, d'acord a les dades que ara mateix tenim, poden ser les més votades a BCN: Colau i els Comuns o Valls i l'acord de C's i candidatura independent.

- Si guanya Colau, tot perfecte. Només ella pot ser alcaldessa, per tant, des del punt de vista d'ERC, feina feta. Llavors emergirien els pactes fins ara ocults, i ERC entraria a governar BCN amb Colau

- Si guanya Valls, tenen a punt el xantatge més miserable al que mai haurem assistit. Malgrat la repugnant campanya de la Colau contra Trias, malgrat haver-lo fet fora actuant d'agent de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat, malgrat que ERC mai ha volgut guanyar a Barcelona amb JxCat, davant un Valls guanyador, el món de Junts per CAT seria sotmès al pitjor xantatge possible: votar la Colau per evitar que aquest ultra del Valls esdevingui alcalde de BCN

- Fins i tot no tinc cap dubte que si el món de Junts per CAT guanyés, no descarto que des d'ERC es treballés perquè Colau segueixi com a alcaldessa.


- Malgrat tot, torno a reclamar un gran acord unitari a BCN entre les forces lleials a la República, des de la democràcia cristiana fins el socialisme democràtic, per configurar una candidatura guanyadora. Si es configura, estem al 99,99% de garantia d'èxit.

Si no es configura, perquè ERC no vol llista unitària, és regalar Barcelona a la sra. Colau. Siguem transparents, si us plau.

Si arribem a les eleccions en aquest escenari que us he descrit, crec que tots hem de tenir clar que qualsevol vot a Barcelona a ERC és un vot a la Colau. I em fa molt mal dir-ho i escriure-ho així. Però slokai.

DE CARA, amics, cal anar DE CARA! I cal que anem tots junts. Cal enfortir el NOSALTRES.

Sense tots, no hi ha independència possible. No deixem que rancúnies ens atenallin! Estimem-nos i fem-ho possible! Sense ser-hi tots, absolutament tots, no hi ha ni independència ni República. Si hi som tots, si blindem el "nosaltres", guanyarem la independència, farem la República.

Reconeixement a Alfred Bosch i implicacions polítiques de la seva renúncia.

Avui s'ha conegut la renúncia d'Alfred Bosch a ser el cap de llista a les properes eleccions municipals de Barcelona.

Crec que és un fet polític gens menor, que val la pena observem en les diferents dimensions que té.

Vull dir, d'entrada, i abans de qualsevol altra cosa, que tinc un enorme respecte i estima per Alfred Boch.

Conec l'Alfred com a professor, a la Universitat Pompeu Fabra. I com a responsable que fou de les consultes a la ciutat de Barcelona, on, modestíssimament, vaig col·laborar com a voluntari. En totes dues facetes, chapeau, Alfred.

Però quan més l'he tractat, conegut i après a valorar ha estat com a membre -jo- del moviment veïnal. Ara fa 2 anys la sra. Colau i els seus il·luminats van posar en marxa un projecte demencial, la Superilla del Poblenou. Jo no havia participat mai de cap lluita veïnal, sempre havia militat en l'independentisme o en temes estudiantils o culturals. Però de sobte, com a veí del Poblenou, de la nit al dia, sense poder-hi dir res, sense haver estat informat... vaig veure com la meva vida resultava molt negativament afectada pel que feia l'Ajuntament, pel que feien els colauers.

Congestió per tot arreu, més soroll, més fums, empitjorament del transport públic, més contaminació, més absurdes pèrdues de temps diàries, etc. Empreses i comerços que havien de tancar. Llocs de treball que es perdien.

La pèrdua de qualitat de vida que hem patit la immensa majoria de veïns del Poblenou ha estat brutal. I tot per un projecte absurd, sense cap sentit, propi d'uns dements, al que hi han abocat milions i milions d'euros per intentar que semblés era alguna cosa. Propaganda, demagògia i autoritarisme atroç.

Inicialment ERC estava a favor d'aquest projecte, i va votar en contra de les propostes dels veïns en els primers plens en els que el tema va sortir. Però n'Alfred Bosch sempre ens va escoltar. Els veïns vam trobar en Alfred Bosch una persona dialogant, atenta i sensible al que li explicàvem. Els veïns vam intentar ser escoltats per l'Ajuntament de totes les maneres: manifestacions, recollida de milers de signatures, etc. Res. Finalment vam convocar una consulta popular. I n'Alfred Bosch hi va donar suport i es va comprometre a assumir el resultat del procés. I així ho va fer.

I així crec que es va guanyar el respecte no només meu, sinó de moltíssims veïns. Per tant, a nivell personal, gratitud, reconeixement i respecte cap a Alfred Bosch. De debò. Sincer.

Implicacions polítiques de la renúncia d'Alfred Bosch
1. Les primàries són una rucada. Tal i com estan les coses al nostre país, tal i com és la cultura política i tal i com són les dinàmiques organitzatives i de partit al nostre país, tots aquests temes de primàries no deixen de ser pura estètica. No m'atreveixo a dir un frau, però sí que són processos que obeeixen a lògiques que no són les de qualitat democràtica en els països i sistemes on aquesta dinàmica forma part de la seva cultura política.

No jutjo l'instrument primàries en abstracte. Té coses molt bones, té punts forts, però també en té de febles. El que sí dic és que les primàries, totes, al nostre país, no obeeixen a cap dinàmica de millora de la qualitat democràtica. I la renúncia d'en Bosch n'és un exemple. ERC va fer un procés de primàries, en Bosch el va guanyar i en Bosch ara s'ha vist obligat a presentar la renúncia.

Per a que les primàries funcionin, puguin dimensionar els seus punts forts, cal una cultura política molt diferent de la que tenim en aquest país. S'hi pot arribar, però ara mateix només són postureo, estètica, buidor o dreceres per a espavilats.

L'elecció de caps de llista i la configuració de les llistes tenen per a mi igual legitimitat democràtica quan descansa sobre òrgans de direcció i col·legiats de les formacions polítiques. Per a mi és perfectament democràtic i potser més inteligent que les formacions polítiques vagin a buscar el millor cap de llista possible per assolir els seus objectius, i que es configurin les llistes amb criteris de suma, d'estendre, d'arribar al màxim de públics, d'equilibrar equips, de capacitar en la màxima diversitat de coneixements i competències.

I què sembla que ha passat? Doncs que ERC, el seu aparell, ha arribat al convenciment que en Bosch no podia guanyar les eleccions a BCN (malgrat tota la propaganda que feien dient el contrari) i que creuen tenen un candidat que pot tenir millors resultats electorals. Per tant, carpetazo a les primàries, renúncia de Bosch i designació d'un nou candidat, que es creu té més opcions.

2. Les opcions d'ERC de guanyar a Barcelona depenen del candidat?

Això, com hem vist, és el que pensa l'aparell d'ERC. El mateix aparell que deia que Bosch estava disputant la victòria a Colau. El mateix aparell que les eleccions del 21D deia que els únics que podien disputar victòria a C's era ERC, i es reivindicaven, després de no haver volgut llista unitària, com a vot útil per aturar a C's.

I un cop més l'aparell d'ERC s'equivoca. No hi ha cap opció per a ERC de guanyar a Barcelona anant en solitari. CAP.

ERC té una relativament alta fidelitat de vot a BCN. I la major franja de transvassament de vot i d'indecisió de vot la té amb el món de Junts per Catalunya. Aquest vot té les més mínimes opcions de moure's pel candidat? En absolut. Cap.

Altres fronteres de vot d'ERC són la CUP i els Comuns. A molta distància de la frontera amb JxCAT, però són les dues ara mateix existents. Algú veu el vot frontera amb la CUP influenciable pel canvi de cromos del cap de llista d'ERC? Jo no.

Pel que fa als Comuns, és una frontera petita i feble i, a més, molt "fan" de la Colau.

I el PSC ja va quedar tan reduït a Barcelona les últimes eleccions que pensar hi ha un caladero de vot decantable cap a un candidat com Maragall, tal i com estan les coses, supera la ciència-ficció.

Per tant, en termes de projecció de vot, l'efecte Maragall substituïnt a Bosch tindrà un impacte mínim. I per tant les opcions d'ERC de guanyar en solitari seguiran sent zero. Absolutament zero. I ho dic i reitero. Cap opció.

3. Un candidat com Maragall pot afavorir o empitjorar les opcions de llista unitària guanyadora del tronc central del republicanisme, des de la democràcia-cristiana fins al socialisme democràtic?
Doncs és una incògnita. Jo dubto n'Alfred Bosch fos obstacle per a aquesta candidatura guanyadora. Però el cert és que la trajectòria d'en Maragall podria semblar "liquida" els arguments que fins ara havia fet servir ERC per dir que no a una llista unitària.

Efectivament, i si m'ho permeteu recorreré a una desafortunada expressió, però que resumeix molt gràficament l'argumentari contrari a pactar d'ERC, el que va dir fa pocs dies el d'altra banda admiradíssim Gabriel Rufián: "si anéssim junts automàticament Colau ens atacaria i desgastaria amb lo del 3%"

N'Alfred Bosch ha pogut mantenir un cert perfil propi a Barcelona (recordem va votar a favor de Colau com a alcaldessa), i no ha governat amb el món de convergència/pdecat/JuntsperCAT.

Però l'impediment que argumenta Rufian es disol del tot si el candidat és en Maragall, que està governant, colze amb colze, a la Generalitat, amb el món de convergència/pdecat/JuntsperCAT, aquests que en diu "els del 3%".

Seria absurd, incongruent i ridícul dir a nivell de país sí, a nivell de ciutat no. Cap sentit. Des d'aquest punt de vista Maragall candidat, actual conseller d'Exteriors d'un govern presidit per Junts per Catalunya, remou i elimina gairebé tots els possibles obstacles per a la unitat, la facilita.

4. Per què ERC podria haver activat la renúncia de Bosch i la designació de Maragall?

Al meu entendre crec que ho poden haver fet perquè sobre el paper el perfil Maragall sembla alinear-se millor amb el que, presumiblement, seran els grans temes de ciutat:

- Una ciutat més segura. Colau i els Comuns han sumit BCN en una inseguretat ciutadana com no es recordava. Calen candidats "xèrif", que ofereixin seguretat als ciutadans

- Una ciutat que funcioni. Colau i els Comuns han portat pràcticament al col·lapse a la ciutat. Calen candidats que ofereixin bona fama i experiència de bona gestió. Els colauers no han solucionat ni un sol dels problemes que tenia BCN i n'han generat infinits més.

- Una ciutat que recuperi l'autoestima i l'ambició. La Barcelona de Colau i els Comuns és la més grisa des de la transició. Sense cap ambició, sense cap projecte, sense cap il·lusió, sense cap capacitat de reivindicar-se com una de les grans capitals i metròpolis d'Europa i el món.

I jo crec que ERC ha pensat Maragall era un candidat que s'aliniava millor en aquests eixos que seran els que dominaran el debat electoral municipal, més enllà del tema República/independència.

5. És Maragall un candidat per a una Barcelona de majoria republicana o és el candidat per a reeditar tripartits?

Amics, amigues, aquest cinquè punt és la clau de tot plegat. La designació de Maragall i els seus moviments aclariran finalment totes les incerteses en aquest punt:

- si, com analitzàvem en el punt 3, Maragall és un candidat que, per estar governant amb tot el món de Junts per Cat, facilita la llista unitària del tronc central del republicanisme, la seva candidatura no trigarà en posar-se a treballar per fer-la possible. Si veiem que Maragall i ERC aposten per una llista republicana guanyadora d'ample espectre ideològic (de la democràciacristiana al socialisme democràtic), s'estarà apostant per una Barcelona amb govern lleial a la República. Això catapultarà les opcions d'èxit de les candidatures republicanes a tot el país i dels ajuntaments lleials a la República. Serà un pas endavant importantíssim per fer realitat la República. I contribuirà decisivament a enfortir la confiança entre totes les forces que volen fer la República.

- si pel contrari Maragall i ERC persisteixen en la negativa a guanyar les eleccions municipals, és a dir, persisteixen en presentar-se en solitari, estarà clara quina és l'estratègia d'ERC a nivell de Barcelona i de país: reeditar tripartits. I Maragall ha estat, al llarg de la seva dilatadíssima trajectòria política un dels grans "fontaneros" dels tripartits. Ho va ser a BCN, a l'ombra del seu germà Pasqual, governant amb ICV-EUA i més tard amb ERC. I ho va ser a la Generalitat amb els tripartits, també amb ICV-EUA.

Si, malgrat la designació de Maragall, ERC persisteix en l'estratègia de fer impossible la llista unitària voldrà dir que la seva estratègia és el tripartit, i que hi posa al capdavant a la persona amb més experiència en gestionar-los.

I això voldria dir, evidentment, regalar l'alcaldia de Barcelona a la senyora Colau, deixar-li a ella les fotos i el figureo, i assumir ell les tasques de "fontaneria" de la gestió municipal, a la que ja ha dedicat desenes d'anys de la seva vida.

Evidentment l'altra cara de la moneda seria que ERC provocaria unes eleccions "autonòmiques", que presumiblement intentarien fer coincidir amb les municipals per evitar el desgast de que la seva estratègia tripartita quedés al descobert, i de les que sortiria una nova majoria parlamentària de Govern fonamentada en l'aliança ERC-Comuns i amb el suport garantit del PSC, que potser inicialment només seria extern, i que a canvi reforçaria la majoria al Congrés de Pedro Sánchez i l'estratègia de "apaciguamiento".

Pues eso es todo amigos. 

 

Ja veieu si la cosa té lectures. Ja veurem com evoluciona tot plegat. I tant de bo tot el que implica la renúncia de n'Alfred Bosch i la designació d'un nou candidat permeti posar fil a l'agulla de l'única estratègia guanyadora possible per un ajuntament de Barcelona lleial a la República, permeti posar fil a l'agulla d'una gran candidatura central republicana que integri des de la democràciacristiana fins el socialisme democràtic. La República només és possible amb tots. Ens necessitem tots els que la volem.

Avui 20S 2018. Avui hi érem. Com fa un any. Com sempre. Que ningú abarateixi el somni.

DONEC PERFICIAM

Retrat del país i de l'independentisme a través dels "Onzes"

Jo vaig començar a anar a les manis de l'Onze l'any 1983. En aquella època el Fossar no era el que és ara. Ni les manis. Ni les organitzacions polítiques. Ni el país. Res.

Aquest darrer Onze 2018, quan arribava a casa després d'estar fent de voluntari, un cop més, en l'organització de la mani, hi pensava, en com feliçment ha canviat -evolucionat- tot. I en com podem fer un retrat del país, de l'independentisme... a través de l'evolució dels Onzes.

Aquest darrer Onze ha estat grandiós, formidable, increïble. Quina gentada. No havia vist mai una densitat tan enorme en l'ocupació de l'espai. Estàvem als trams 37 i 36 i no podíem creuar mar/muntanya, per la densitat de la gent que hi havia concentrada. Jo no ho havia vist mai. Retratava fidelment un poble que s'expressa majoritàriament en la seva reivindicació de la independència sempre que és convocat: al carrer, a les eleccions, als referèndums. Som majoria.

Amb companys de molts anys de lluita recordàvem, però, que aquest Onze feia també 30 anys d'un dels episodis més lamentables de l'independentisme: les hòsties, aquell matí de l'Onze del 1988, al Fossar, entre els dos MDT's. Quines hòsties. I quina pena.

Aquell llunyà 1988 l'independentisme bàsicament s'agrupava al voltant de La Crida a la Solidaritat (moviment cívic amb la no-violència per bandera) i l'MDT, el Moviment de Defensa de la Terra, que actuava d'expressió política de Terra Lliure, i que, per tant, defensava la lluita armada.

L'MDT havia esdevingut l'organització que liderava el que en deien independentisme combatiu, i els anys 86 i 87 havia convocat les manis indepes més importants fins aleshores des de la República. Unes manis, ojo al dato, que convocaven unes 10 mil persones. I ho assenyalo només com a mesura del que érem llavors. I unes manis que sempre acabaven amb enorme violència amb enfrontaments amb la policia espanyola.

Però l'MDT va entrar en una greu crisi i fractura interna, entre dues estratègies: la que s'anomenava "Front Patriòtic", liderada pel PSAN, i la que s'anomenava PIC (Plataforma Independentista de Combat), liderada per l'IPC. Com a cares visibles, Josep Guia i Carles Castellanos respectivament. La divisió va esdevenir fractura irreconciliable aquell Onze, amb les hòsties per veure qui es "quedava" l'acte del Fossar/Born. Unes hòsties molt bèsties. Uns fets lamentables. Érem, llavors, un independentisme residual. Políticament testimonial.

L'any següent, crec recordar, ERC per primera vegada des de la transició, va convocar un acte al Fossar. Jo hi era, perquè havíem entrat amb la Crida Nacional a ERC. No vam voler entrar en conflicte amb "l'independentisme combatiu" i vam fer l'acte a la plaça davant la façana principal de Santa Maria del Mar.

Un altre moment clau en la lectura de la situació del país a través dels Onzes va ser quan aquella ERC liderada per Colom i Carod va promoure un acord per la dissolució de Terra Lliure i l'abandonament de qualsevol veleitat de lluita armada, amb qui llavors era líder de l'organització, Pere Bascompte. Una part de l'independentisme això no ho acceptà. I tot i que minoritari, assenyalava a tots els qui estaven darrere d'aquella operació històrica, i estratègicament necessària, com a traïdors. Recordo cartells per tot c/Argenteria amb el pobre Carod amb tricorni de picoleto. Aquest independentisme residual que volia seguir vivint en la ficció d'una lluita armada, aquell Onze van convocar una "falla" contra la mani convocada per ERC a Plaça Urquinaona. Un altre episodi lamentable. Amb altres camarades vam estar en el dispositiu de protecció de la mani d'ERC. I no va passar gaire cosa. Anys després, alguns amics que llavors van participar en aquella "falla" em deien que era un dels episodis que més vergonya els havia comportat, dels que més se n'empenedien.

Amb un independentisme liderat per ERC, les manis de l'Onze van anar creixent, fins als 25 mil participants, no us penseu que gaire més. En aquells 90s els qui es definien com a esquerra independentista feien les seves pròpies convocatòries, molt més minoritàries (3-4 mil persones) que sempre acabaven amb aldarulls amb la policia espanyola.

Alguns feia molt temps que sabíem que tot allò -els enfrontaments- era un impediment perquè el moviment creixés. I a mesura que els Onzes es van "pacificar", l'assistència i participació als actes va anar creixent. ERC tenia una important presència parlamentària i l'independentisme era, políticament, una opció a l'alça.

En aquest context, la violència "urbana" al final de les manis de l'Onze, amb el desplegament dels Mossos a tot el país, inclosa Barcelona, s'havia residualitzat, però no havia desaparegut. Per a un cert independentisme, ja agrupat sota la CUP, semblava formar part de la seva identitat.

L'Onze de l'any 2012 un cop més va ser fidel reflex de la situació del país. Va ser el primer Onze multitudinari, sense comparació possible amb cap manifestació prèvia un Onze. Brutal. I el va liderar, convocar, organitzar... una entitat de la societat civil recentment nascuda, l'ANC, que va desplaçar als partits polítics i les seves lògiques divisives. Un nou independentisme estava neixent. Més fort que mai. Aquell Onze també estàvem al dispositiu d'organització, a la capçalera de la mani, a Pau Claris/Casp. Aquell dia ja sabíem la mani seria extraordinària. Havíem hagut de moure la capçalera a mesura que es veia la dimensió que agafava. Teníem dues preocupacions: com gestionar "col·lapse" a la mani i com "evitar" que elements infiltrats a la mani de l'esquerra independentista, que no s'hi havia volgut sumar, poguessin rebentar l'arribada de la capçalera de la mani davant l'Estació de França.

Per la primera de les preocupacions, efectivament, a l'hora d'iniciar la mani, tot el recorregut, de punta a punta, estava ple de gent. La capçalera no podia avançar. Llavors vam activar el pla de treure la capçalera pel carrer Casp, creuant pel barri de la Ribera, fins portar-la al Parlament, on l'esperava, per a un acte de fortíssima càrrega política, la Presidenta del Parlament. Tot va anar ok.

Pel que fa a la possibilitat que "incontrolats" rebentessin la mani a l'empara de la mani de l'esquerra independentista que no s'havia sumat a la convocada per ANC, el dispositiu de veterans independentistes i el fet que tot estigués ple de gent, va impedir qualsevol incident que hauria implicat un autèntic sabotatge a la mani increïblement massiva d'aquell Onze. La foto d'incidents provocats per incontrolats no la va tenir ningú i no va poder "tapar" la notícia: centenars de milers de persones per BCN per l'Estat propi.

L'independentisme s'acabava d'erigir en el gran actor polític del país, en el principal moviment, en el més mobilitzador. I l'estat no va poder sabotejar-ho.

L'Onze 2013 expressa per a mi la maduresa i solidesa del moviment independentista, amb el que és la manifestació més espectacular que mai hem fet: la Via Catalana. Unir el país de punta a punta amb una cadena humana, amb tots agafats de les mans. Excepcional.

Aquell 2013 la Via ja havia sumat tot l'independentisme. No hi havia cap risc de manis paral·leles que fossin aprofitades per incontrolats per fer violència i rebentar així la "foto" d'un moviment massiu, cívic, no violent, exemplarment pacífic. Però no es descartaven accions de sabotatge d'elements de la ultradreta espanyolista, o sigui, de les clavegueres de l'estat espanyol. Vaig coordinar la seguretat interna de la Via al seu pas per Barcelona. Un dels llocs on més atenció vam prestar va ser la zona de Sagrada Família, on estaven convocats tots els VIPS i la premsa internacional. I allà vam "parar" el que sigui que tinguessin previst fer elements d'aquesta ultradreta, amb gent de Tramuntana, Brigadas Blanquiazules i altres formacions ultres. Segons el periodista Xavier Rius-Sants (no confondre amb el de l'e-notícies), van intentar desplegar una bandera espanyola de dalt de la Sagrada Família. No van poder accedir-hi. Nosaltres els vam detectar minuts abans de les 17:00, quan s'havia de constituir la Via. Eren uns 30 elements, a banda i banda de la Via. Al detectar-los, el que vam fer és anar-nos posant al seu costat, sense dir res. I així els vam anar fent fora, sense que ningú se n'adonés del que estava passant. No sabem què tenien pensat fer. Jo sempre he pensat que buscaven generar un moment de tensió en mig de la Via i que això els donés una "foto" d'incidents que servís als mitjans de manipulació massiva per tapar l'èxit de la Via. No els ho vam deixar fer. No van tenir la foto.

D'aquell 2013 ençà, a aquest 2018 crec que és l'últim cop que la ultradreta espanyolista ha intentat fer alguna mena d'acció contra la mani de l'Onze. Suposo han vist era una mani suficientment ben organitzada com per no tenir cap oportunitat de sabotejar-la.

I així, aquest Onze hem tornat a demostrar que l'independentisme és un moviment cívic i polític excepcional, sense cap mena de comparació possible a tota Europa. Ens han fet de tot. Però hi hem seguit estant com mai. Ni un pas enrere. Ni un paper al terra. Civisme exemplar. Compromís indestructible. Suma de compromisos creixent.

Els Onzes ens expliquen com a poble i com a moviment polític. I aquest Onze 2018 també explicarà, en aquest fil de la nostra història que representen els Onzes, que no hi ha cap espai per als sermons alliçonadors que ens volen fer dubtar de la nostra força, majoria i convicció. Aquest Onze 2018 hem dit ben alt que som majoria i que estem preparats per a la independència, per fer Realitat la República Catalana. No hi ha hagut ni un retret a ningú, i així ha de ser. Però sí hi ha hagut una lliçó per a tots. Som tots. Ens volem tots. I sabem que és en aquest tots que el nostre futur es farà realitat. Els Onzes ens expliquen la nostra història. I el d'enguany ha estat, a més, profètic.

Aquest Onze he estat amb amics, amb camarades, que fa 30 anys s'estaven hostiant al Fossar, amb la fractura fels MDTs. Aquest Onze tots estàvem junts. Perquè ara allò que tots sabem ens fa indestructibles és ser-hi, ser-hi tots, ser-hi des d'un nosaltres en el que ens sentim reflectits com a poble, i no com a partits polítics divisius.

Fa 30 anys vam viure i patir la catàstrofe, el drama, de veure com convertir la unilateralitat d'estratègies pròpies, sectàries, de partit, ens portaven al punt de pegar-nos entre nosaltres.

30 anys després la mani d'aquest Onze el que ens ha dit és que som poble, i no som estratègies polítiques unilateralistes. Som poble, i no som peons de jocs d'escacs polítics. Som poble, i estem disposats a tot. I ho exigim des d'un compromís exemplar. Reivindicant-nos en el "nosaltres", en tot allò que compartim, en tot allò que sabem és el que ens ha de permetre ser i fer República.

DONEC PERFICIAM

Sobre l'enquesta de "El Español", o l'evidència del fracàs de l'estratègia de l'estat espanyol contra Catalunya

Avui diumenge el diari digital madrileny "El Español", que com el seu propi nom indica és superespanyolista, ha tret una enquesta sobre el tema Catalunya. Normalment no li hauria prestat cap atenció:

- el mitjà no ofereix gaire credibilitat en el tractament objectiu de la informació. No té, una enquesta, perquè ser una excepció a la línia manipuladora del mitjà.

- l'enquesta està feta a 1.500 persones a tot l'estat, amb una submostra per a Catalunya de 500 persones. És, per tant, en el cas CAT, una mostra molt baixa per ser adequadament representativa.

- el mitjà aporta escassíssima informació sobre l'enquesta. I amagar informació clau per valorar els resultats d'una enquesta és, per si sol, motiu suficient per no ficar-s'hi.

Tanmateix, l'enquesta té, sobretot, una pregunta prou original i que ofereix uns resultats prou interessants com per reflexionar una mica al voltant del que ens explica i implica.

Començaré per les conclusions: al meu entendre l'enquesta evidència el fracàs de l'estratègia de l'estat espanyol contra Catalunya. Sempre he tingut la percepció que des que es va iniciar l'actual procés, la reacció de l'estat espanyol ha anat encadenant errors. Fins al punt que només ha pogut impedir el triomf de la democràcia a Catalunya amb violència i repressió. Amb una violència i una repressió tan bèsties que han provocat el naufragi de la ja de per si precària democràcia espanyola. Doncs bé, ara agonitza.

En què em baso per dir que aquesta enquesta evidencia el fracàs espanyol contra CAT?

- l'independentisme, a Catalunya, es mostra extraordinàriament sòlid, de fet no ha deixat de créixer. Segons enquesta El Español, un 51% de catalans la volen, un punt més que fa un any. L'important de la dada no és aquest punt, que està dins del marge d'error de l'enquesta (del 3%). L'important de la dada és que en un context de repressió ferotge, d'assetjament policial, judicial i informatiu sense precedents... l'independentisme a CAT es mostra extraordinàriament sòlid. Estem en condicions de dir que aquest 50% de CAT que volem la indy hem arribat fins aquí per quedar-nos, és a dir, que és una dada que no minvarà. Només pot créixer, i això és el que, amb tota la prudència del món, fins i tot aquesta enquesta reconeix. Per tant, fracàs monumental de l'estat espanyol. L'independentisme no és passatger, no és un invent de quatre dirigents iluminats, no és un moviment generat per tapar res, no és una conseqüència de cap de les barbaritats a la que l'unionisme l'atribueix. NO. L'independentisme català és extraordinàriament sòlid. Ha vingut per quedar-se. Ni un pas enrere. I molts endavant.

- però la dada més interessant i "nova" que evidencia aquest fracàs és la que s'obté a nivell del conjunt de l'estat amb les preguntes sobre el que haurien de fer els polítics espanyols, plantejant de manera clara, oberta, dues opcions: estratègia repressiva o estratègia de diàleg. A això dedicarem l'anàlisi més intens.

DIÀLEG VS REPRESSIÓ DAVANT EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ

L'enquesta planteja la següent pregunta: "Qué cree que debe hacer Pedro Sánchez con Cataluña?"

I ofereix les següents opcions de resposta:

- Dialogar sin concesiones
- Dialogar con concesiones
- Aplicar de nuevo el 155

Al meu entendre aquesta pregunta i els resultats que ofereix són el més interessant de l'enquesta.

D'entrada ens permet visualitzar amb força precisió el perímetre de l'Espanya ultra, de l'Espanya autoritària, repressiva, de l'Espanya intolerant "de sempre", de l'Espanya que només és capaç d'abordar els problemes des de la violència.

Doncs bé, aquesta Espanya de la violència com a única política "només" és l'Espanya d'un 27,7% dels espanyols. És l'Espanya que imposa sense fisures l'Estat Espanyol, la casta governant, a l'administració, al govern, a la policia, als jutjats, als mitjans de comunicació... Però "només" és l'Espanya d'un 27,7% dels espanyols, la dels que, per a CAT, només veuen l'aplicació del 155. Un 155 etern, fins aconseguir acabar amb els catalans.

En canvi un 58% dels espanyols diuen que el que s'ha de fer amb Catalunya és dialogar.

Té tela la cosa, perquè tota la maquinària de l'estat està abocada des de fa anys a criminalitzar el diàleg i a convertir en terroristes, nazis, supremacistes, etc els catalans. Fa uns dies aquest tarat del nou líder del PP deia que la solució per a CAT passa per aplicar tot el que es va fer en la lluita contra ETA a Euskadi. I l'altre tarat de l'Albert Rivera està demanant cada dia que s'apliqui ja el 155.

Doncs un 58% dels espanyols diuen que el que cal és diàleg.

D'aquest 58% un 26,2 diuen que "diàleg sense concessions". No sé què vol dir exactament. Entenc que és una manera estranya de formular una pregunta que, d'acord al literal del seu redactat és intrínsecament absurda. Si no hi ha d'haver cap concessió, per a què dialogar? per dir no, no i no? La meva interpretació és que l'important de la resposta dels enquestats és que creuen hi ha d'haver "diàleg", que això és el que s'ha de fer. I que això de sense concessions, davant l'altra possible resposta de "amb concessions", apunta més a "límits" del diàleg.

I, dada molt rellevant, un 31,8% dels enquestats diuen que el que cal és diàleg, amb concessions. És a dir, la majoria dels espanyols, en aquesta Espanya oficial autoritària i despòtica, entenen que el que cal amb CAT és dialogar, un diàleg sincer. Un diàleg que contempli "concessions".

Tot és molt abstracte, cert. Però alhora tot és molt significatiu. El xoc entre l'Espanya oficial i el que volen els espanyols és brutal. I això per a mi és el que evidencia el fracàs de l'estratègia de l'estat espanyol contra CAT.

I sí, l'enquesta evidencia també com PP i C's tenen el vot del fatxerio hispànic, i com entre els seus votants efectivament la solució repressiva, violenta, contra CAT, és la majoritària: un 47,9% entre votants del PP i un 52,7% entre els de C's.

Però, ai làs! al costat d'això veiem, amb gran sorpresa pel que implica de divorci amb la línia oficial dels partits als que voten:

- Un 34,9% dels votants del PP volen diàleg "sense concessions" (però diàleg) i un 10% diàleg amb concessions, el que fa que un 44,9% de votants del PP el que creuen és que el tema de CAT s'ha d'abordar des del diàleg.
- I els de C's tenim que un 35,8% estan en el diàleg sense concessions, i un 8,4% en el diàleg amb concessions. O sigui, que un 44,3% dels votants de C's també creuen que s'ha d'abordar des del diàleg.

Aquestes són les dades que m'han motivat fer aquesta anàlisi. M'han semblat molt interessants. De fet si us fixeu lliguen molt amb aquell post anterior que vaig fer sobre el problema que es percebia per als de C's de pèrdua de suports, conseqüència de la seva radicalització ultra i d'abandonar les posicions més centristes.

A la vista d'aquesta enquesta podem dir, sense saber encara quin impacte pot tenir a mig termini, que PP i C's, com a partits, els seus líders, amb els posicionaments tan radicals, autoritaris i repressius contra CAT, només estan fent "feliços" al 50% dels seus votants.

Què passarà amb l'altre 50%, que opta pel diàleg? Aquí hi ha un tema...

El perímetre de l'ultraespanyolisme i la repressió a Catalunya:

L'enquesta, a través d'aquesta pregunta que hem analitzat de què fal fer a CAT, indirectament, amb els resultats de la submostra de 500 enquestes de CAT, ens permet establir quin és el perímetre de la població catalana que està amb la repressió, amb la violència, amb el 155.

I sí, és una dada coherent amb la d'altres enquestes, o sigui, al voltant del 20%. Un de cada cinc catalans. Segons aquesta enquesta un 21,9% dels catalans creuen que el govern espanyol el que ha de fer amb CAT és tornar a aplicar el 155.

Un 71,3% dels catalans diuen que el que cal és diàleg. Un 55,2% diàleg amb concessions i un 16,1% diàleg sense concessions. Aquest 16,1% crec que és el subperímetre de l'unionisme democràtic a Catalunya.

En conclusió:

L'enquesta dels espanyolíssims, suposo que molt al seu disgust, evidencia el fracàs de l'estratègia espanyola contra CAT. L'independentisme es mostra extraordinàriament sòlid, de manera que el mapa electoral a CAT no oferirà, en aquest sentit, gaires sorpreses. Al mateix temps, a ESP, es percep amb gran claredat la gran dissociació entre l'ESP oficial, repressiva i autoritària, i la majoria d'espanyols, que se situen a favor del diàleg. Aquesta dissociació ara mateix és una incògnita quins efectes pot tenir sobre el mapa electoral espanyol. Ho seguirem.


ENS VEIEM DIMARTS ONZE DE SETEMBRE A LA DIAGONAL

DONEC PERFICIAM

Estem preparats per esdevenir un Estat? Anàlisi de l'enquesta del SEM sobre les forces armades en una Catalunya independent.

Un any després de la primera, el GESOP ha fet una segona enquesta per a La Societat d'Estudis Militars (SEM) sobre el tema de l'exèrcit en una Catalunya independent. L'enquesta es va fer pública el mes de juliol, llavors no vaig poder-la analitzar (bàsicament per esgotament, ja ho vaig comentar en un post anterior), però era molt interessant, i em vaig guardar les dades per analitzar-les més endavant, o sigui, ara.

En el que és la seva pregunta central, l'enquesta planteja als enquestats la següent qüestió:

"Cas que Catalunya esdevingui un país independent, estaria d'acord que disposés d'unes forces de defensa equiparables a les d'altres països europeus semblants a Catalunya?"

És molt difícil valorar aïlladament els resultats que s'obtenen d'aquesta pregunta, atès que ni la nostra societat ni l'independentisme no han abordat mai aquesta qüestió, no s'ha debatut, no s'ha analitzat, no s'ha informat. Aquesta situació empitjora, des del punt de vista d'interpretar els resultats, pel fet que això no vol dir que no se n'hagi parlat. Se n'ha parlat molt: en contra. De fet sobre aquesta qüestió només hi hagut, fins ara, una veu, la dels antimilitaristes, que aquests sempre han estat en campanya. I com que eren l'única veu al respecte, semblava que la seva posició era la posició de tots.

I l'enquesta demostra, sortosament, que no. Partidaris i contraris, des d'un punt de vista del conjunt de la societat, estan empatats: 40,7% a favor i 40,9% en contra.

Per tant, i sense fer "campanya a favor", la meitat del país sí que vol unes forces armades en l'escenari d'una Catalunya independent.

Però hi ha un segon factor que encara desaconsella més "agafar" sense més aquests resultats, i és l'evidència que la resposta a aquesta pregunta per a una bona part dels enquestats està totalment "mediatitzada" pel posicionament davant la independència de Catalunya, més que per la pregunta en si.

Així tenim que entre els votants de partits independentistes un 52,3% en són favorables, mentre que entre els votants de partits contraris a la independència els favorables només en són un 39,9%. Què vol dir això? Que a l'hora de respondre la pregunta que planteja l'enquesta hi ha una part dels enquestats, els contraris a la independència, que responen clarament perquè ni volen sentir parlar de la independència, responen no com a no fins i tot a l'eventualitat de l'escenari, d'una CAT independent.

D'això se'n deriva -i explica- una de les dades més curioses de l'enquesta, com és que els menys favorables a unes forces armades en una CAT independent són els molt conservadors i molt unionistes votants del PP, amb només un 19%. És perquè els votants del PP són els més antimilitaristes? No, és perquè responen negant la major, és a dir, l'escenari d'una CAT independent.

Igualment, si ho mirem en relació al sentiment de pertinença, veiem que entre els enquestats que menys suport tenen unes forces armades en una CAT independent és entre els enquestats que s'autodefineixen com a "únicament espanyols" o "més espanyols que catalans". Sensu contrario, el major suport el trobem entre els enquestats que es defineixen com a "únicament catalans" o "més catalans que espanyols".

Això ens porta a l'evidència que el suport a unes forces armades en l'escenari d'una Catalunya independent seria clarament majoritari entre la societat catalana, inequívocament majoritari.  Sense el biaix difícilment evitable de que s'estigui responent a la pregunta com a sí o no a la independència, és a dir, en un escenari ja sòlid i estable d'una Catalunya estat, tot aquest no unionista que se situa en el segment de la dreta i el centre dreta, estaria en el sí.

I en un escenari en el que aquesta qüestió es pugui debatre socialment en igualtat de condicions entre favorables i desfavorables, és a dir, que els favorables puguin fer arribar els arguments al gruix de la societat, és evident que el suport també creixeria. Fixem-nos que l'actual suport, atès el silenci que sempre ha acompanyat aquesta qüestió és purament "intuïtiu", per això és majoritari entre els favorables a la independència. És un sí a ser un estat normal, amb tots els seus drets i deures. És un sí a no ser un experiment, a no ser una entitat internacional incapaç d'assumir els seus compromisos, com demostra la dada que un 69%, quan se situen en un escenari ja fet, són partidaris d'unes forces armades que participin en l'escenari internacional, al costat de les altres nacions, en el manteniment de la pau.

Hi ha una altra dada que reforça totalment aquesta visió, la visió d'una societat madura, preparada per assumir totes les implicacions que comporta la independència, esdevenir un estat, i és el posicionament per edats davant aquesta qüestió.

Quina és la franja d'edat clarament més favorable a disposar d'unes forces armades en l'escenari d'una Catalunya independent?

Doncs sí, els joves, i amb molta diferència sobre el posicionament de les altres franges d'edat. Un 56,7% dels joves entre 16-29 anys són favorables a disposar de forces armades, i només un 31,4% hi està en contra.

Aquesta és una dada que, als que estudiem el comportament electoral de la població catalana i el seu posicionament davant la independència, no ens sorprèn res, és plenament coherent amb el que expressa aquest segment més jove de la nostra societat. És el grup d'edat més favorable a la independència i el que amb major naturalitat sempre assumeix el que implica ser un estat. També en aquest cas, també sobre disposar d'unes forces armades.

El posicionament per edats és del tot rotund: màxim suport entre els més joves (16-29 anys, amb un 56,7%), mínim suport entre els més grans (a partir de 60 anys -inclosos-, amb un 32,3%). Recordem també que entre la gent gran és on el suport a la independència és menor. És a dir, tot lliga.

Però crec val la pena valorar la importància que té aquest suport tan majoritari entre la gent jove. És l'expressió d'una societat molt madura, molt conscient de l'espai geogràfic, econòmic i polític que ocupem. És l'expressió d'una garantia de futur, tant per a la independència com per a l'estat que construirem un cop assolida, en forma de República.

Fixem-nos també en una altra dada molt significativa: en aquest segment d'edat (16-29 anys), un aclaparador 76,6% es mostren partidaris d'unes forces armades que intervinguin en missions internacionals. Al meu entendre aquesta dada evidencia que el posicionament favorable de la nostra gent jove és perquè els seus referents se situen en els exèrcits moderns, democràtics, civilitzats, del nostre entorn, i no en aquest exèrcit franquista de l'estat espanyol, un exèrcit que té el dubtós honor de ser l'exèrcit que més cops a la història ha massacrat la seva població. La nostra joventut ja ha desconectat de l'estat espanyol en moltíssimes coses. També quan pensen en unes forces armades per a la Catalunya independent: pensen en Europa i no en els militars colpistes espanyols.

Per acabar aquesta anàlisi, una dada curiosa que no m'esperava trobar i que em permet conectar amb el penúltim post que vaig escriure, on analitzava el comportament electoral dels votants de C's a través dels baròmetres municipals de Barcelona de desembre 2017 i de juny 2018.

En aquella anàlisi advertia que les dades ens evidenciaven amb total claredat que, en contra del que podríem pensar per l'actuació política de C's, una part molt significativa dels seus votants, concretament 1 de cada 3 oferia un perfil propi, gens coincident ni amb la resta de votants ni amb els líders d'aquest partit.

Dèiem llavors que 1 de cada 3 votants de C's es manifestava obertament contrari a la repressió que s'estava donant a Catalunya, singularment a la persecució, empresonament i exili dels líders polítics i cívics de l'independentisme català. És un percentatge significatiu, que per exemple no es dona entre els votants del PP.

Un 35,8% dels votants de C's es mostren favorables a que una CAT independent tingui forces armades. Gairebé 20 punts més que els votants del PP, que són els menys favorables, amb un 19%. I un 48% dels votants de C's en una CAT independent voldrien que el nou estat estigués dins de l'OTAN, mentre que només un 20% dels votants del PP es manifesten així. Sí, 28 punts més a favor els votants de C's que els del PP.

Aquestes dades al meu entendre es deuen a dos motius:

- El primer deriva d'un factor ja analitzat: C's té un vot més jove que el PP, que és un dels vots més envellits de totes les formacions polítiques, i ja hem vist com el suport a unes forces armades en una CAT independent és abrumadorament majoritari entre la població més jove. Aquest fet explicaria en part aquest comportament singular d'una part del vot de C's.

- Però l'altre motiu que ho pot explicar és per a mi el més interessant en termes d'anàlisis política. I confirma el que apuntava en l'anàlisi dels baròmetres municipals: C's, el 21D, va tenir un vot centrista, un vot no fatxa, que s'hi va refugiar perquè va primar l'estabilitat pel damunt de tot. És un vot demòcrata (està en contra de la repressió) que votant C's el que volia era posar fi al que ells entenien era la irresponsabilitat independentista, que ells entenien podia posar en perill moltes coses, entre d'altres l'economia, llocs de treball, etc. I davant d'això hi va haver un significatiu vot centrista que va votar C's, potser amb el nas tapat, per acabar amb la incertesa, l'aventura secessionista. Aquest votant també emergeix en aquesta enquesta del SEM. És un votant, el d'aquest segment, aquest 1 de cada 3 votants de C's, que, a diferència del votant del PP, no té cap dificultat en imaginar-se l'escenari d'una CAT independent. Per això s'hi posiciona de manera tan diferent. 

 

En definitiva: SÍ, ESTEM PREPARATS!

 

DONEC PERFICIAM