Anàlisi de l'Enquesta de Valors Socials de l’Ajuntament de Barcelona:1) brutal retrat de les hipocresies pijoprogres i del caracamalfatxerio! 2) Totes les alarmes enceses a l'independentisme

 Aquesta setmana hem conegut les dades de l’Enquesta deValors Socials del 2021 (final treball de camp desembre 2021) que des de fa anys realitza l’Ajuntament de Barcelona.

D'entrada és una enquesta d’aquestes estranyotes, que no saps ben bé on et porta, i amb un plantejament molt diferent a la resta d’enquestes conegudes. Però, alhora, és una enquesta interessant des de diversos punts de vista:

•  primer perquè tenim accés a les dades de manera transparent, i per tant això ja obre la porta a mirar-ne els resultats i avaluar-los. Vull posar això en valor perquè aquesta setmana hem tingut alguna enquesta d’algun mitjà de comunicació que, com és clàssic als mitjans de comunicació, només fan públiques les dades que els interessen, no són gens transparents en relació a les dades totals de l’enquesta, i heu estat molts els que m’heu enviat missatges que esperàveu la meva anàlisi d’aquesta enquesta. No, ni hi he entrat. No entro mai en enquestes que no tenen la més mínima transparència sobre la mateixa, ni permet accés a dades clau per poder-la valorar. A mi dir que tal té una intenció de vot de X, quan no puc veure ni com està feta la mostra, ni puc consultar dades clau com el record de vot, ni tenir accés a microdades per fer creuaments alternatius que ajudin a estudiar els resultats... doncs no, no ho faig, passo. Per sort aquesta enquesta municipal és, com sempre al llarg de la seva història, transparent, i només això ja motiva a mirar els resultats, estudiar-los i analitzar-los.

• Segon perquè ofereix algunes classificacions dels resultats des d’òptiques agregades molt singulars, i això és interessant. M’estic referint en concret a l’avaluació de les diferents respostes als diferents temes que planteja l’enquesta des del punt de vista de l’autoubicació ideològica des del molt progressista al molt conservador. Estudiar els resultats des d’aquest punt de vista m’ha resultat molt interessant, i ho vull compartir amb tots vosaltres

• Tercer perquè tot i ser una enquesta barcelonina, als veïns de Barcelona, al tenir una sèrie històrica llarga, els resultats a les preguntes de dimensió nacional són molt i molt interessants, perquè a criteri meu són també una d’aquestes clares alertes que al voltant de l’independentisme s’estan encenent.

Per tant, som-hi amb l’anàlisi dels elements que a mi més interessants m’han semblat:

1. Davant les diferents qüestions que ens planteja la vida, es pot ser només “progre” o només “conservador”, o podem ser progres per a algunes coses i conservadors per a unes altres?

Alguns aspectes són igual de molt importants per als més progressistes i per als més conservadors: són aspectes com la família, el desenvolupament personal i els estudis.

Però en les respostes a altres qüestions que planteja l'enquesta ràpidament podem començar a verure com diferenxen les coses entre progres i conservadors.

Així jo em sento molt conservador amb aquest 70,1% que diuen que la feina és un aspecte molt important de la vida, davant només un 41,2% dels progres. 30 punts de diferència. Sí, jo estic amb els que creuen que la feina és molt important a les nostres vides.

En coherència amb això a la pregunta de quina és la raó més important per estudiar, jo també estic amb aquest 39% molt conservador que diuen que la raó més important per estudiar és poder aconseguir una bona feina. Només un 7,1% dels progres diuen que és important estudiar per tenir una bona feina...

Una dada molt rellevant socialment és que l’estabilitat a la feina és l’aspecte més valorat pel conjunt de la societat barcelonina, amb un 44,7%, seguida del sou amb un 27%. Però també aquí trobem diferències importants. I també aquí jo em sento més conservador que progre, em sento més aprop d’aquest 52% conservador que diu l’aspecte més important és l’estabilitat a la feina, davant només el 27% entre els progres. I hi ha una dada molt i molt interessant, davant la qual no pots evitar somriure, que la que reflexa clarament la naturalesa de “pijoprogres” dels nostres progres, per als quals el més important de la feina no és ni l’estabilitat ni el sou, ho és el “tipus de feina” (45,3%). Entre els conservadors el tipus de feina només és important per a un 15,9%. El pijoprogre pot escollir. Els conservadors acsotumen a saber millor el que costa guanyar-se les garrofes, i per això, per guanyar-se-les, estan disposats a fer la feina que calgui.

El pijoprogressisme nostrat també queda ben retrat a la pregunta sobre les actituds a inculcar als fills. I un cop més jo em sento molt lluny d’aquests pijoprogres i molt aprop dels “conservadors”. Em sento molt aprop d’aquest 42% que diuen és important inculcar als nostres fills saber apreciar el valor de les coses, davant només el 17,6% entre els progres que així ho creuen. Però encara és més frapant que mentre un 38% dels conservadors creuen que és molt important inculcar als nostres fills l’actitud i el valor d’esforçar-se, de tenir ganes de superar-se, això només ho veuen important i ho volen un 4,7% dels pijoprogres.

Doncs sí, que voleu que us digui, em sento conservador, perquè he estudiat per poder-me guanyar millor la vida, he estat sempre disposat a treballar del que fos, perquè necessitava treballar, i estic enormement agraït als meus pares que m’hagin educat en uns valors que em permeten apreciar el valor de les coses i, sobretot, d’esforç, de la cultura de l’esforç.

Seguint amb aquest retrat dels nostres pijoprogres, tenim aquesta altra colpidora evidència. A la pregunta als enquestats de quins aspectes són els més importants per a un país, el 42,4% del conjunt dels barcelonins situen mantenir el creixement econòmic. Però aquest 42,4 amaga un frapant retrat dels nostres pijoprogres, ja que només per a un 11,4% d’ells és important mantenir el creixement econòmic. Entre els més conservadors, un 70,4% ho consideren molt important.

Tampoc cal seguretat ciutadana, per als nostres pijoprogres: només un 13,5% diuen que és important per a un país mantenir la seguretat ciutadana. Doncs em torno a sentir molt a prop d’aquest 77% conservador que diuen que és molt important mantenir la seguretat ciutadana.

Això sí, un 91,8% dels pijoprogres diuen que el més important és augmentar la participació dels ciutadans en les decisions de govern.

Aquest retrat del pijoprogressisme nostrat acaba, com no, amb la legitimació de les okupacions il·legals: mentre que per a un 92,7% dels conservadors la okupaciói il·legal és un fet molt greu, per als pijoprogres només és greu per a un 14,7%.

No us esforceu, no treballeu i okupeu seria un bon resum del pijoprogressisme que ens mana arreu, que ha imposat el seu discurs del políticament correcte. Però és clar, llavors l’enquesta es “complica” i del retrat dels nostres pijoprogres passem al retrat dels nostres conservadors del “carcamalismequemaltodo” quan freguen actituds “racistes”, com quan pregunta l’enquesta si es pot confiar en persones d’una altra nacionalitat, i només un 25% dels conservadors diuen que sí, davant el 90% afirmatiu entre els progres. I encara més greu, només un 15,9% dels conservadors diuen que es pot confiar en persones d’una altra religió, davant el 88% entre els progres.

I igual passa amb les dades al voltant de l’impacte migratori i la visió i pors que en tenim:

Un 76% del fatxerio creu que les persones migrants poden causar problemes de convivència, i un 71,3% que resten/treuen recursos socials a la població local.

Aquests percentatges contrasten amb el 20% que així ho creuen entre el progressisme.

Tanmateix també seria del gènere estúpid no prestar atenció a la realitat de la nostra ciutat, a com viuen els seus veïns aquesta qüestió. Un 44% de la ciutadania creu que les persones immigrades poden causar problemes de convivència. Els silencis del pensament políticament correcte, amagant totes les dades que podrien visualitzar problemes generats per aquest col·lectiu, no amaga, per a una part molt important de la ciutadania, la realitat d’aquest impacte, la seva vivència. La inseguretat és un problema gravíssim a Barcelona, que té causes diverses, però també causes molt evidents, i zones on és especialment crítica la situació. Negar-ho per mor del políticament correcte és un error, que acaba alimentant el discurs del fatxerio.

Finalment, hi ha una doble pregunta sobre aquests temes els resultats de les quals o bé són especialment complicats d’analitzar... o bé ens retraten amb tota la nostra hipocresia.

Pregunta l’enquesta “És millor per un a país que hi convisqui gent de costums i tradicions diferents?” I un 81,7%, una aclaparadora majoria, a la que m’hi sumo, responen que sí, que això és millor per a un país.

Però després pregunta l’enquesta si es prefereix viure a un barri on hi conviu gent de costums i tradicions diferents o es prefereixo viure a un barri a on gairebé tothom comparteix els mateixos costums i tradicions.... I vet aquí que d’aquell 81,7% que ho defensava a nivell de país, quan se li pregunta directament sobre si així ho vol per al seu barri, el sí passa al 65,8%.

Aquests 15,9 punts de diferència a la baixa entre els qui volen una cosa a nivell de país però que no la volen a casa seva, al seu barri, és un retrat perfecte de la hipocresia social.

I suposo que no és cap sorpresa que qui recull el premi a la hipocresia són els nostres més abraonats pijoprogres: el 97,6% diuen que és molt bo per a un país que hi convisqui gent diversa, amb tradicions diverses, però quan això mateix els hi preguntes si ho volen així al seu barri, ja només un 87,1% ho volen, 10,5 punts menys dels 15,9 totals de diferència.

Sí, les dos terceres parts del més contundent retrat de la hipocresia social es corresponen als nostres més abrandats pijoprogres “ho vull per al país, però no al meu barri”

2.       2. Retrat polític i nacional que del nostre país fan els veïns de Barcelona, i les clares alertes a l’independentisme que se segueixen encenent allà on mirem

Acostumat com estic a treballar amb dades, sempre he defensat que el coneixement de la realitat, ser conscients de com som, és la clau de qualsevol estratègia política que vulgui triomfar. Des de l’any 2010, i singularment a partir del 2012, l’independentisme va explosionar i es va convertir en la força política majoritària social i democràticament perquè era molt conscient de la realitat sobre la que actuava, perquè coneixia bé aquesta realitat social, i va saber fer un discurs i unes propostes que van conectar amb la majoria social del país. Això, unit a la determinació i unitat política que va seguir al 27S 2015 és el que ens va permetre arribar més lluny que mai, arribar a l’1-O, una data fundacional que evidencia la més gran victòria de l’independentisme, de tots, des del 1714.

Tot el que ha seguit a que l’1-O no finalitzés fent efectiva la República Catalana és un autèntic drama. I tots ens som responsables. Segurament uns més que uns altres, però tots ho som.

Les dades de l’enquesta municipal que estic analitzant també ens permeten veure, des d’un punt de vista independentista, fins a quin punt el naufragi post 1-O, que podíem concretar en dues actituds polítiques dins d’aquest independentisme, està ensorrant el moviment:

2.1. Per una banda tenim el radical canvi d’actitud d’ERC de la nit al dia, de passar de dir “doneu-me 68 diputats i farem la independència” a tot aquest discurs del no som prou, no hi ha data, ves a saber...

2.2. Per una altra banda tenim tot aquest discurs que s’ha generat a les brases de la frustració i que es manifesta amb unes més que preocupants actituds identitàries i, alhora, amb una psicopàtica negació destructiva de tot, singularment dels altres independentistes (tots els que no són ells són traïdors), i que podem observar en totes les soflames antipartits independentistes i per la creació d’un quart espai polític partidista dins l’independentisme, abocat a destruir els altres independentistes, com podem trobar en el que estan dient l’ANC, la Clara Ponsatí o en Vicent Partal

 2.1. La imparable erosió que trasllada al moviment independentista el discurs d’ERC del no som prou, l’haver canviat la determinació que va guiar globalment el moviment entre els anys 2012 i fins l’1 d’octubre del 2017 per aquest amagar i silenciar el conflicte del discurs d’ERC, del no som prou. Doncs bé, si no ho som, no ho serem mai, amb aquesta actitud.

L’enquesta municipal de Barcelona pregunta sobre l’independentisme, sobre el grau d’acord dels entrevistats amb l’independentisme. Un 39,1% diuen que hi estan més aviat d’acord, i un 28% que més aviat en desacord. El problema el tenim quan veiem que el màxim d’acord el trobem l’any 2014, quan un 52,1% estaven més aviat d’acord amb l’independentisme. Després de l’1-0 només ha fet que baixar, aquest %: el 2018 ja només hi estava d’acord un 42,1% i aquest 2021 només un 39,1.

No, el discurs i l’estratègia que ha imposat ERC a la resta de l’independentisme està desgastant el moviment, està erosionant les opcions de l’independentisme. Sense determinació no hi ha credibilitat ni creixement, ni suport. I això és així de clar de la mateixa manera que és clara, claríssima, la distància brutal de la ciutadania amb les principals institucions de l’Estat Espanyol: només un 7,7% dels barcelonins tenen molta o força confiança en la Monarquia, que esdevé així la institució amb menys suport i credibilitat de totes, però també tenim que només un 34,1 té confiança en els tribunals de justícia i només un 24,1% en el govern de l’estat. En general, excepte les universitats, no hi ha cap institució que generi una clara confiança entre els barcelonins, però tampoc podem deixar de valorar que mentre el govern de l’estat només un 24,1% hi té confiança, un 41,9% confia en el Govern de la Generalitat, gairebé 20 punts més. És a dir, les institucions estatals, del poder del règim espanyol, estan totalment desacreditades a Catalunya, però som incapaços de mobilitzar aquesta desconfiança, aquesta falta de credibilitat de l’estat, cap a l’independentisme.

I a que això no es pugui fer també hi està contribuint de manera decisiva tots aquests discursets de puristes que mai no s’han equivocat en res, que tot ho fan bé i que ara s’han posat a repartir carnets d’independentista i a condemnar a la foguera de la inquisició indepe als indepes que no estan amb ells, és l’altra llum vermella que s’encén simultàniament com a alarma en aquest tema. Si a la falta de determinació, si a no estar fent independentisme d’una manera activa hi sumem al caïnisme atroç al que ens aboquen els divisius, els puristes de les primàries o ara quarta força política independentista amb l’objectiu de liquidar la resta d’independentistes, per falsos independentistes, s’entén clarament la crisi en la que estem instal·lats.

2.2 Però , paradoxalment, tot i la gravetat del punt anterior, si en un àmbit la reacció d’una part de l’independentisme en aquest post 1-O ens aboca directament a la nostra més terrible catàstrofe, a la nostra dissolució no només com a moviment, sinó nacional, és aquesta reacció identitària que estem tenint, patint, que busca cobertura en l’excusa de la llengua. Si uns, en el punt anterior, es dediquen a repartir carnet d’indepe, aquest personal abonat a postures identitàries que s’amaguen darrere la defensa de la nostra llengua, ja directament reparteixen carnets de català, ja diuen qui és català i qui no.

I amb la reacció que estem tenint al tema de la sentència judicial del 25% i l’acord del 80% del Parlament per impulsar un nou marc normatiu que intenti refer les coses n’hem tingut un exemple claríssim, d’aquest despropòsit tan i tan destructiu.

L’èxit que ha tingut fins ara el moviment independentista, que ens ha permès assolir la majoria social i democràtica, s’ha fonamentat en un moviment que assumia constructivament la realitat de la nostra societat, la nostra diversitat d’origens, de sentiment de pertinença, de llengües, cultural... i no només evitava es convertís en un factor divisiu que hauria estat letal per a l’independentisme, sinó que la sabia projectar a un nou país millor per a tots, amb més i millors oportunitats per a tots.

L’independentisme va poder fer el que va fer i arribar on va arribar perquè sabia que el projecte d’un nou estat no es podia basar en l’identitarisme, perquè si abocàvem la població a votar per sentiment de pertinença, com volia Cs, mai hauríem pogut arribar a ser majoria. El sentiment de pertinença majoritari a la societat catalana sempre ha estat sentir-se tan català com espanyol.

De la mateixa manera, si l’independentisme hagués volgut negar la realitat del país que som, ignorant que el castellà forma ja part del nostre país, i és la llengua primera de la majoria de catalans, però que això no obsta, vam saber evitar la divisió per raó d’origen i llengua que volia fer C’s per bloquejar el nostre creixement, a que moltíssims conciutadans en aquesta situació, amb castellà llengua primera, estiguin a les files independentistes i hagin fet possible ser majoria social i política. Si l’independentisme, aquell 2010 en el que comença a créixer imparablement social i políticament hagués assumit aquest deplorable discurs castellanofòbic que alguns estan impulsant, no hauríem passat de testimonials.

El discurs identitari, a partir de les mentides sobre la situació de la llengua, està liderat per entitats com la Plataforma per la Llengua i alguns sindicats i ara també la CUP.

Ara li ha tocat a l’acord d’ERC, Junts, PSC i Comuns pel català. Segons aquest lobby destructiu aquest acord converteix el castellà en llengua vehicular a l’ensenyament, es carrega la immersió i acabarà amb la llengua catalana perquè un 25% de la docència es farà en castellà.

Com ja vaig demostrar en l’anterior article el castellà és llengua vehicular a l’ensenyament des del 2010. Així ho va establir el Tribunal Constitucional, en una sentència d’obligat compliment. Com pot no complir-se? Amb la independència. Mentre no siguem independents, les regles són aquestes, i no són noves, fa 12 anys que van. I no han acabat amb la immersió, de la mateixa manera que, òbviament, tampoc no l’acaba aquest acord de partits.

És tot un deliri. Un deliri que arriba a la seva màxima expressió quan es fa veure que tot plegat és una anada d’olla de 4 partits. Doncs resulta que no, que fa 12 anys que legalment estem com estem, que sense independència no hi ha cap manera, ni la més mínima, d’evitar haver de complir la lectura legal que en va fer el TC, És un deliri que hi hagi qui parli de conxorxa de 4 partits, quan aquests partits han estat capaços de mantenir aquest enorme patrimoni nacional que és que el consens sobre la llengua, sobre el català, abasti al 80% del Parlament, de Catalunya i arribi positivament a tot el país.

Tornant a les dades de l'enquesta, podem veure que aquest identitarisme, aquesta enervació del conflicte lingüístic, ha portat ja a que el percentatge de barcelonins amb un sentiment de pertinença de només català o més català que espanyol sigui el més baix de la història de l’enquesta, sigui de només el 31,8%. El 2014, en ple esclat de l’estratègia independentista, aquest sentiment va arribar a ser del 42,2% i el 1998 del 34,4%.

El sentiment d’identitat compartida és l’indiscutiblement majoritari a la nostra societat, ara aquest 2021 torna a estar en els valors més alts, amb un 63,1%, davant el 14,1% que se senten només catalans i el 9,7% només espanyols.

Sense entendre la nostra realitat, sense entendre el país que som i com som, i sense ser-hi tots, no hi ha independència possible. La majoria independentista la vam assolir perquè ho sabíem i respectàvem. Si algú es pensa que des de la xaladura identitarista i d’enervació del conflicte lingüístic, farà d’aquest 14,1% amb sentiment de pertinença només català, una majoria social i democràtica, doncs faria un fart de riure, si no fos perquè s’ho estaria carregant TOT: el moviment independentista i la nació.

 

 

 

Sentència 25% castellà i “sentència” 100% mentida i manipulació dels “presumptes” defensors del català contraris al pacte inicial d'ERC, Junts, PSC i Comuns

Aquests dies estem tenint molt soroll polític arran la sentència del TSJC que estableix amb caràcter obligatori un 25% de la docència a les escoles de Catalunya i de la resposta política i cívica que hi ha hagut a aquesta sentència.

El soroll més fort s’ha generat quan després d’un inicial “pacte” entre les forces polítiques majoritàries al Parlament: ERC, Junts, PSC i Comuns... Junts s’ha retirat del suport a la modificació de la Llei de Normalització Lingüística amb la que es pretenia situar un nou marc i àmbit normatiu que garantís el model d’immersió lingüística a l’ensenyament.

Segons han dit els portantveus de Junts, aquesta retirada es deu a que la modificació no comptava amb el suport de la societat civil, entre d’altres Plataforma per la Llengua, ANC, etc.

No aniré per les branques, de manera que anant de cara a l'actual situació, aquest conflicte lingüístic i polític té, per a mi, dos grans eixos des del que ser analitzat:

-        El primer, ignorar que aquesta sentència del 25% és només una mostra més de la dependència política, a tots els nivells, del nostre país, del règim del 78, ja sigui a nivell legislatiu espanyol, ja sigui a nivell judicial, ja sigui a nivell policial, mediàtic i el que vulgueu. Fer veure que podem decidir, també en aquest àmbit, és estafar a la gent. No, no podem decidir. Només podrem decidir si som un estat independent. Si no ho som, estem sotmesos a aquesta dependència de l’estat espanyol. Fer veure que no hi existeix aquesta dependència i que podem fer, és estafar, mentir, a la gent. Sense independència no hi ha cap possibilitat de determinar com han de ser les coses.

 -       El segon element, el segon gran eix, és el que, en l’anàlisi d’aquest tema, d’aquesta qüestió, del 25% imposat judicialment, és l’evidència que en aquest estat de frustració nacional i falta d'estratègia política unitària, hi ha una part de la societat civil que es refugia en posicionaments basats en la mentida i en la manipulació.

 Sobre el primer element, que sense independència no hi pot haver llibertat per fer les polítiques que vulguem, em sembla pueril haver-m’hi de referir. Sense independència no som més, administrativament, políticament, que una comunitat autònoma del Regne d’Espanya. Sense independència no som lliures per formular cap política, i totes les nostres polítiques hauran d’ajustar-se a les normatives i polítiques estatals i al que, en última instància, estableixin els tribunals judicials espanyols, ja sigui a nivell Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ja sigui a nivell Tribunal Suprem o ja sigui a nivell Tribunal Constitucional.

Podem fer les lleis i les polítiques que vulguem, però, sense independència, sempre, totes aquestes lleis i polítiques tindrem un tribunal espanyol que n’establirà la seva legalitat, abast i límits.

Sorprendre’s ara perquè el TSJC hagi establert aquest 25% és absurd. I més absurd és encara reclamar la “insubmissió”, perquè no té la més mínima opció de prosperar ni d’obtenir cap resultat. L’única manera de fer front a les imposicions dels tribunals espanyols és amb la independència. Fer veure que sense independència podem oposar-nos-hi és mentir, és estafar a la gent.

Tanmateix, tot i essent aquest primer element, eix, el nuclear en la situació, a criteri meu el més greu amb tot el que està passant a partir d’aquesta sentència és l’evidència de fins a quin punt una part de l’independentisme pot quedar presonera de les mentides i la manipulació del discurs de certes entitats que s’autoerigeixen en garants de la puresa i de la lluita per la llengua.

Una de les entitats que més abusa d’aquest posicionament sobre qüestions lingüístiques sense cap fonament, d’aquest posicionament basat en una permanent mentida i manipulació de la realitat és la Plataforma per la Llengua. Lamentablement també s’hi han sumat altres entitats com l’ANC i sindicats.

El gran problema que tenim és quan aquesta mentida i aquesta manipulació arrossega al país, s’obre pas en el discurs polític i mediàtic.

Desemmescarant les mentides:

La més gran mentida, la més gran manipulació que sobre aquest tema de la sentència del 25% de castellà a les aules han promogut Plataforma per la llengua i altres entitats que s’hi han sumat és dir que la modificació de la Llei de Normalització Lingüística promoguda pel pacte polític inicial entre ERC, Junts, PSC i Comuns converteix en llengua vehicular el castellà. 

Segons aquesta mentida i manipulació modificar la LNL implica elevar a legal el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament.

I és clar, això és intolerable, és una rendició, és matar al català, és acabar amb la immersió, etc, etc.

Doncs bé, la realitat, la puta i dura realitat és que el castellà és llengua vehicular a l’ensenyament, legalment, i a tots els efectes, des de l’any 2010.

Sí, el castellà és llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya des del 2010. Fer veure que aquest pacte per “digerir” la sentència del 25% és fer legal per primera vegada el castellà com a llengua vehicular és una mentida inacceptable, fastigosa, que s’està promovent des d’aquestes entitats l’acció i posicionament de les quals es basa gairebé sempre en mentir i manipular.

En la sentència sobre l’Estatut de Catalunya del Tribunal Constitucional, aquest tribunal establia, i des de llavors, des del 2010, és la legalitat a la que estem sotmesos, el castellà també com a llengua vehicular, juntament amb el català. I ho feia en aquests termes:

“Cierto que el apartado 1 del art. 35 EAC omite en su literalidad toda referencia al castellano como lengua docente. Sin embargo, no puede entenderse que su silencio en punto a una circunstancia que resulta imperativamente del modelo constitucional de bilingüismo obedezca a un propósito deliberado de exclusión, puesto que el precepto estatutario se limita a señalar el deber de utilizar el catalán «normalmente como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza universitaria y en la no universitaria», pero no como la única, sin impedir por tanto –no podría hacerlo– igual utilización del castellano. En consecuencia, el segundo enunciado del art. 35.1 EAC no es inconstitucional interpretado en el sentido de que con la mención del catalán no se priva al castellano de la condición de lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza. Por lo mismo, el solo reconocimiento de un derecho a recibir la enseñanza en catalán (primer enunciado del apartado 1 del art. 35 EAC) no puede interpretarse como expresivo de una inadmisible voluntad legislativa de excepción, de suerte que la interpretación constitucionalmente admisible es la que conduce a la existencia de ese derecho a la enseñanza en castellano. Lo mismo ha de decirse del primer enunciado del apartado 2 del art. 35 EAC.

En consecuencia, el apartado 1 y el primer inciso del apartado 2 del art. 35 EAC admiten una interpretación conforme con la Constitución en el sentido de que no impiden el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza.”

Sí, aquest és el marc normatiu, legal, des del 2010. El castellà és llengua vehicular a l’ensenyament, a tots els efectes, a totes les lleis, a totes les polítiques, des del 2010.

Malgrat això, i per això crec és el que cal denunciar amb contundència, això és el que han dit aquestes entitats contràries al pacte:

Plataforma per la Llengua proposa:

1) Retirar la proposta de modificació de la LPL

La proposta de modificació de la Llei de política lingüística presentada per ERC, PSC, Junts i En Comú Podem no pot tirar endavant. La incorporació de la vehicularitat del castellà a aquesta llei representaria un pas enrere que el català no es pot permetre en l’actual situació d’emergència lingüística.

No, aquest pacte per modificar la LPL no “incorpora la vehicularitat del castellà”. La vehicularitat del castellà està incorporada des del 2010. Prou mentides. Prou manipulació.

En aquest mateix nivell de mentida i manipulació, tristament, hi trobem l’ANC:

En un comunicat, l'Assemblea Nacional Catalana es mostra completament contrària a la modificació de la llei de política lingüística proposada per ERC, Junts, el PSC i els comuns.

Consideren que s'ha introduït el castellà com a llengua vehicular a l'escola.

No, aquesta modificació en cap cas introdueix el castellà com a llengua vehicular a l’escola. Prou mentides, prou manipulació. El castellà és legalment i a tots els efectes llengua vehicular a l’escola des del 2010.

Tothom té dret a a fer el que vulgui i a proposar el que vulgui, però és inadmissible fer-ho, com ho han fet Plataforma per la Llengua i ANC, a partir d’una manipulació basada en una mentida sistemàtica. Inadmissible i indignant.

Així no anem enlloc.

Que hi pot haver motius per oposar-s’hi, a aquesta modificació i aquest pacte, doncs potser sí, però mai, mai, han de ser aquesta repugnant mentida i manipulació amb la que s’han posicionat Plataforma per la Llengua i ANC.

Tornant al primer punt, eix, sobre el que al meu entendre gira el patetisme amb el que des de l’independentisme s’està reaccionant a la sentència del TSJC que estableix el 25%, també em sembla lamentable, per fals, per manipulador, dir que aquest establiment judicial del 25% trenca la immersió lingüística, que és un atac al català i a la immersió.

Jo, sens dubte, i per això lluito per la independència, crec que els poders polítics, legislatiu i executiu, que representin democràticament al meu país, són els únics que poden establir quin ha de ser el model educatiu del meu país. És una anomalia “colonial” que siguin els jutges els que estiguin establint com ha de desenvolupar-se la docència a les nostres aules.

Però això, evitar això, evitar que siguin els jutges que estableixin com ha de ser i desenvolupar-se el model docent, només ho podrem assolir, només podrà ser, amb la independència. Pensar que seguint sent una Comunitat Autònoma del Regne d’Espanya podem decidir i fer lliurement al respecte és patètic.

Diu la Plataforma per la Llengua que:

“No podem permetre que el Govern cedeixi a l’activisme judicial que, sense cap criteri pedagògic, pretén tombar un model d’escola que afavoreix la cohesió social, que està avalat per una immensa majoria de la societat i que és imprescindible per a la normalització de la llengua pròpia del país”

I encara més, fent-se els indignadíssims, teníem la CUP:

La CUP ha mostrat la seva indignació amb el pacte. El diputat Carles Riera considera que “ERC, JxCat, PSC i Comuns acaben amb la Immersió, reformant la Llei de Política Lingüística facilitant que el castellà també sigui llengua vehicular a les escoles, i aplanant el camí a la sentència del 25%. Acord de partits contra un consens de país”.

Per la seva banda, Dolors Sabater creu que ”el Govern d'ERC i Junts amb PSC i Comuns han rubricat una sentència de mort contra la immersió lingüística, un model de cohesió social durant més de 40 anys”.

Doncs no, aquell pacte en cap cas acabava ni acaba amb la immersió lingüística, ni implicava ni implica rubricar “una sentència de mort contra la immersió lingüística”. L’any 2010 el TC ja va establir les bases que el TSJC ha concretat amb aquest 25%. Des de l’any 2010 el marc legal al que l’ensenyament a Catalunya està sotmès ve establert per aquesta doctrina constitucional, d’obligat compliment:

Se hace preciso, en definitiva, cohonestar en este ámbito el objetivo de la adecuada normalización lingüística de las lenguas cooficiales, por un lado, con el derecho a la educación, por otro, siendo nuestra doctrina que «corresponde a los poderes públicos competentes, en atención a los objetivos de la normalización lingüística en Cataluña y a los propios objetivos de la educación, organizar la enseñanza que ha de recibirse en una y otra lengua en relación con las distintas áreas de conocimiento obligatorio en los diferentes niveles educativos para alcanzar un resultado proporcionado con estas finalidades; y ello al objeto de garantizar el derecho de los ciudadanos a recibir, durante los estudios básicos en los Centros docentes de Cataluña, enseñanza en catalán y en castellano.

No, el 25% no es carrega la immersió. El 25% l’únic que fa és posar un % al que en el 2010 el TC va establir els poders públics (generalitat) havien de fer d’organitzar l’ensenyament que s’havia de rebre en una i altra llengua (català i castellà). Sense una concreció numèrica demostrable d’aquesta organització de l’ensenyament, el TSJC ha establert aquest 25%. Però aquest 25% només és una concreció de la sentència del TC del 2020, aquell pacte inicial entre partits no es carregava res de la immersió, com també falsament, mentiderament, han dit des de la CUP.

El marc legal de la immersió és claríssim, i des dels seus inicis: és un model educatiu que havia de garantir el dret dels ciutadans a rebre, durant els seus estudis bàsics, ensenyament en català i en castellà, per assolir resultats similars. El TSJC de fet reconeix la immersió quan estableix per al castellà només un 25% d’obligatori. El TSJC aplica el que va disposar del Tribunal constitucional el 2010, quan va establir que “corresponde a los poderes públicos competentes, en atención a los objetivos de la normalización lingüística en Cataluña y a los propios objetivos de la educación, organizar la enseñanza que ha de recibirse en una y otra llengua”. És a dir, davant el 25% per al castellà el TSJC situa un 75% per al català “en atención a los objetivos de normalización lingüística en Cataluña”

Fer veure que el sistema educatiu català no està sotmès a cap regulació normativa estatal, constitucional o judicial és lamentable. Sí, no som un estat independent, i per tant això és el que tenim. Fer veure que podem fer com si fóssim independents és tractar a la gent com a imbècils, com a rucs.

La sentència del TSJC només concreta el que ja és legal i marc normatiu d’obligat compliment des del 2010, ni introdueix el castellà com a llengua vehicular ni es carrega la immersió. Per a res.

Per què, doncs, aquestes entitats com la Plataforma per la Llengua o l’ANC han mentit i manipulat com ho han fet, en relació a aquestes qüestions? Se’m fa difícil d’entendre. De fet no ho puc entendre. Només puc trobar alguna explicació en dinàmiques internes al marge dels discursos que fan en relació a això.

Pel que fa a l’ANC en aquest tram final de mandat de l’Elisenda Paluzié, l’agenda política i de posicionaments de l’ANC té més a veure, per no dir que únicament té a veure, amb l’agenda política de la presidenta sortint, de l’Elisenda, de liderar o coliderar aquest quart espai polític pel que porta tant de temps treballant. Per tant, en l’agenda de buscar espai polític per a aquesta quartat proposta política, convertir en camp de batalla el tema de la llengua i de l’ensenyament forma part d’un objectiu clar de dinamitar-ho tot, al cost que sigui. I amb les mentides i manipulació que calgui, com ha quedat demostrat.

Pel que fa a la Plataforma per la Llengua, doncs ja fa temps que aquesta entitat viu instal·lada en una negació de la realitat lingüística i social del país. Primer va generar aquest discurs d’emergència lingüística, per al que va necessitar silenciar, evitar, totes les dades i informes que analitzaven la situació del català des d’un punt de vista evolutiu i d’impacte demogràfic. Calia generar un ambient d’emergència, i no va tenir problema en fer-ho amagant les dades i informes que tenien i que assenyalaven un diagnòstic diferent, i ignorant també qualsevol impacte demogràfic. Ara, per generar un nou conflicte lingüístic, la Plataforma no ha tingut cap problema en mentir i manipular com ho ha fet, tan salvatgement, en relació a temes com la vehicularitat i la immersió.

El model d’immersió lingüística ha estat i és un dels grans èxits de país que hem tingut. Necessita adaptar-se als nous temps i necessita moltes millores, com la flexibilitat entre zones i àmbits territorials, demogràfics i lingüístics. Però ha funcionat i garanteix el coneixement del català fins i tot en àmbits on fora de l’escola no existeix.

A més a més el model d’immersió lingüística i el de normalització lingüística necessita, segueix necessitant, com el primer dia, del màxim consens polític possible. Un pacte amb ERC, Junts, PSC i Comuns era un pacte que garantia el català i el seu futur arreu del país, amb la complicitat de la gran majoria social del país i de la pràctica totalitat d’ajuntaments del país, inclosos els de l’AMB.

Que entitats com Plataforma o ANC hagin aconseguit rebentar el pacte inicial amb arguments 100% mentida i 100% manipulació és absolutament lamentable. De la CUP ja no en podíem esperar res, perquè per a ells els pactes no existeixen i tot ho valoren únicament no des d’una perspectiva de país sinó des de l’oportunitat que els hi dona de liar-la. A la CUP li és igual el pacte, les sentències o el que passa a les escoles, l’únic que els interessa és si la poden liar, per abocar-s’hi. I m’hauria agradat creure que la societat civil actuaria amb responsabilitat. No ha estat així. Com tristament ja tenia experiència, la Plataforma ha seguit alimentant discurs a base d’ignorar i d’amagar la realitat, mentint i manipulant el que calgui. Això de l’ANC em sap molt més greu, perquè per partidisme d’uns quants de la direcció s’ho estan carregant tot, han abraçat la mentida i la manipulació, fins i tot en un tema tan central de país, per alimentar els seus interessos personals per generar un quart espai polític. Aquest quart espai polític necessita, a ulls dels seus promotors, llençar tota la merda, tota la mentida i tota la manipulació que sigui possible damunt dels altres, sense importar-ne el cost per al país.

 

 

 

 

“El gran masturbador”: la influència daliniana en un sector de l’independentisme

“El gran masturbador”: la influència daliniana en un sector de l’independentisme

En el moviment independentista català sempre hi ha hagut una certa petjada “surrealista”, sempre ha tingut formulacions i polítiques, estratègies o situacions amb una clara empremta del moviment surrealista, si més no en la definició que situa el surrealisme com “un dictado del pensamiento, sin la intervención reguladora de la razón”

En aquesta dècada que va del 2012 al 2022 són moltes les situacions que evidencien aquesta influència del surrealisme en l’independentisme, aquesta manera d’actuar i de pensar caracteritzada per la no intervenció reguladora de la raó: des d’arribar i fer l’1-O i que no sabéssim com seguir endavant, fins a actuacions concretes dels diferents “actors” que configuren aquest moviment independentista: com la afirmació de  la CUP de que “els pactes muten”, per no complir allò que havia acordat amb Junts pel Sí,  o quan ERC passa en un parell de dies de defensar amb total contundència que amb 68 diputats es faria la independència a dir, quan els resultats de l’independentisme s’han situat fins als 74 diputats i més del 52% dels vots, que no som prou, que cal eixamplar la base i que circulen.

Com deia, la influència del surrealisme en el moviment independentista català ha estat important, per més que el moviment independentista globalment begui més de la confluència del romanticisme i de l’exaltació passional, alegre i creativa del modernisme amb la retòrica barroca, l’austera solidesa romànica i l’elegant alçada gòtica dels nostres somnis, fe, ambició. És això el que, malgrat tot, ha fet possible que en aquesta dècada l’independentisme hagi arribat més lluny que mai des del 1714. És això el que ha permès, malgrat tot, que en aquesta dècada l’independentisme passés de ser el 15% a ser el 52%.

Tanmateix tot el que ha seguit a l’1-O, després de no poder fer realitat la República, està introduint noves influències i referents en l’independentisme. Per una banda està escampant la incomprensió analítica de l’abstracte. Però, per una altra banda, també està evidenciant, dins del moviment independentista, una determinant influència daliniana en un sector d’aquest independentisme.

Parlem del sorgiment d’un independentisme de clara inspiració daliniana, però la influència central, allò que aplega tot aquest sector de l’independentisme és una única obra de Dalí: “El gran masturbador”.

El gran masturbador és un dels més famosos quadres de Dalí, on s’hi reflexa el malestar de l’autor, en un moment en el que temia, fins i tot, perdre la “cordura”. Però els elements d’aquest quadre la influència dels quals han estat determinant per a aquest nou independentisme són el somni de que els nostres desitjos es compleixin i, alhora, la total absència de l’altre, una figura totalment aïllada com a expressió de soledat, una soledat des de la que emergeix la masturbació com a activitat sexual més pura.

És evident que la masturbació és una activitat sexual practicada per tota la humanitat i tant per dones com per homes. Però no és una relació sexual. Només hi ha relació sexual quan hi ha un “altre”, quan aquest altre genera un desig, quan aquest desig ens fa pensar estratègies per acostar-nos-hi, quan convertim el desig en mutu, el compartim, i acabem follant, acabem mantenint relacions sexuals. Però no sempre això va així de fàcil. Sovint fracassem en els intents. L’altre pot passar de nosaltres, l’altre pot no sentir-se gens atreta o atret per nosaltres, també podem fer coses que no funcionin, que la caguem. Però sempre hi ha una persistència, un aprendre d’errors i d’encerts, que ens permet avançar i seguint fent possible consumar la relació sexual. I també, sempre, la tensió entre la fidelitat i la lleialtat...

En l’independentisme dalinià, profundament imbuit pel gran masturbador, l’altre no existeix, s’obvia. Aquest és el cas de ”les primàries” en el seu moment, ara del quart partit o la candidatura cívica, que ha rebrotat amb certa dimensió mediàtica, de la mà d’articles, llibres i entrevistes a personalitats tan diverses com Clara Ponsatí, Vicent Partal o Albano Dante. Les dues iniciatives en són un bon exemple: neguen l’altre, no es plantegen un projecte ni una estratègia com una relació en la que existeix un o una altre o altra, amb el o amb la que cal connectar i treballar per poder fer algo.

Fins ara, tot i que amb moltes dificultats, tot l’independentisme ha estat conscient que sense “l’altre” no es pot fer la independència, que per fer la independència ens necessitem tots. I així és com la relació amb “els altres” ha esdevingut la clau de volta de l’estratègia independentista i dels seus encerts i fracassos. L’altre, els altres, existeixen, i de la capacitat de treballar amb ells/elles, de compartir, de seduir-nos, fins consumar el nostre desig, depèn tot. Si l’altre o altra no hi és no hi ha relacions sexuals.. L'altre, com a concepte, és el que ens permet construir el nosaltres, edificar aquest nosaltres sense el que la independència no és possible, un nosaltres, vet aquí la seva dimensió nacional, en el que també hi han de ser, necessàriament, els qui neguen als altres, els qui consideren que els altres no són necessaris.

L’independentisme dalinià, del gran masturbador, nega l’altre, no necessita l’altre. Tanca els ulls, baixa la seva mà fins a les seves parts, i es comença a tocar. Per la seva ment i ulls tancats es fan realitat totes les seves fantasies. No hi ha límit. La masturbació els permet activitat sexual amb qui vulguin. Tot és fàcil. La palla és el seu món, un món en el que tot es fa “realitat”, en el que tot passa com, en la fantasia onírica de la seva palla, volen que passi.

Quan obren els ulls tot segueix igual, no hi ha ningú al seu costat. Però no els importa. Estan sols, però és així com se senten realitzats. Sí, de vegades quan senten altres follar, flirtejar, els i les hi fot ràbia, però l’independentisme dalinià també té resposta a aquesta situació: tot és mentida, els altres fan veure que follen, però és mentida, ni follen ni volen follar. Igual que els falsos indepes (només són indepes de debò els de les primàries, el quart partit o la candidatura cívica).

El gran masturbador! No hi ha sexe fora del seu WC o del seu llit en la seva habitació a les fosques, en els que no paren de follar amb qui volen i tot el que volen. Tanquen els ulls, es donen fort, amb decisió, com només ells i elles saben fer i la independència es fa realitat. No fallen mai. Llavors obren suaument, mandrosament, els ulls, i s’aixequen del WC o del llit, i mentre es renten les mans al davant del mirall se senten una mica incòmodes. Sí, ha estat una palla. Però l’important és que els altres no follin.

La situació tan complicada en la que està el país i el moviment, la frustració, divisió, pèrdua de confiança, és el terreny abonat perquè els dalinians converteixin l’independentisme en un moviment onanista, tancat en ell mateix, presoner de les seves fantasies, incapaç de relacionar-se amb els altres, cada cop més allunyat de la realitat i consumit en el caïnisme.

Matar-se a palles i menystenir que els altres follin, això és l’únic objectiu de l’independentisme dalinià. Res es resisteix al gran masturbador. No som independents perquè ara mateix hi ha un 0% de partits indepes al parlament, perquè si fossin indepes ja seríem independents. Això excita molt als dalinians.

S’hi veuen. Es veuen atacant dia i nit, sense pietat, als falsos indepes, és a dir, a tots i totes els que no són ells i elles. Tanquen els ulls i es donen fort: arribaran al Parlament i faran efectiva la DUI, directament. I si no els hi fan cas, tancaran més fort els ulls i es donaran més fort, fins bloquejar tot el país, fins parar-ho tot. I ja estarà.

 El demà dels dalinians:

En nits humides l’independentisme dalinià s’aplica cremetes i lubricants: només han tret quatre diputats, però han fet història, perquè per primera vegada hi ha independentistes al Parlament, no autonomistes, ni neoautonomistes, ni paguetes... i valoren com un gran èxit que el PSC-PSOE sigui la força més votada i hagi investit president de la Generalitat el seu candidat i format govern sense cap dels falsos indepes. Per a l’independentisme dalinià la Generalitat és Espanya, i no hi hem de fer res, per tant, que se la quedin. Comparteixen grup mixt amb C’s, i això els fa sentir els últims maulets. Els diputats de les altres tres formacions indepes, per a ells de falsos indepes, han obtingut 55 diputats, però els dalinians no s’hi parlen, perquè fer-ho seria legitimar-los.

L’ANC i la seva candidatura cívica ha portat l’independentisme al pitjor resultat electoral des del 2015, a que l’independentisme perdi la majoria democràtica i social que fins ara tenia i legitimava la nostra causa. I tot plegat també ha comportat greus conseqüències per a l’ANC, per al moviment cívic que havia estat el motor del procés. El lideratge de l’independentisme dalinià ha portat l’entitat al col·lapse, amb una pèrdua massiva d’associats i la dissolució de la majoria d’assemblees territorials i locals.

El primer Onze després de les eleccions i les llistes cíviques dalinianes de l’ANC a Barcelona es van convocar fins a 5 manifestacions diferents, amb uns pocs centenars d’assistents a cadascuna d’elles, i insults dels dalinians a les altres manis, al crit de processistes, autonomistes, traïdors....

Després de la seva mani els dalinians van convocar a encerclar el Parlament per fer efectiva la independència, perquè només el poble pot fer-ho, però el dispositiu de Mossos va acabar havent d’intervenir per separar les 57 persones que havien respost a la crida quan s’han començat a insultar entre elles al crit de “lliristes” i “processistes” perquè la majoria no va voler seguir la crida a assaltar el Parlament que van fer un grupet de manifestants.

Els 4 diputats de l’independentisme dalinià a mitja legislatura van acabar dividint-se en dos grups diferents, irreconciliables, fins al punt que fou necessari situar els 3 diputats de C’s entre ambdós grups escindits. El motiu de la fractura fou la negativa de dos dalinians a defensar que al fer efectiva la República es restituïssin immediatament les constitucions vigents el 1714.

Els dos diputats dalinians que exigien la restitució i vigència d la constitució del 1714 van acabar abandonant el Parlament i renunciant a la seva acta de diputats al crit de DONEC PERFICIAM, perquè l’única legitimitat i llei que reconeixien era la de les constitucions del 1714. Van acabar acusant als seus antics companys de col·laboradors borbònics i autonomistes.

A la vista de la situació creada l’anterior presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzié, que havia impulsat la candidatura cívica, el 4t partit, va fer una crida a constituir una nova candidatura de personalitats al marge dels 4 partits existents, el que seria una cinquena proposta política en l’espai independentista.

En una roda de premsa posterior, dos dels altres líders de l’independentisme dalinià, Clara Ponsatí i Jordi Graupera, van fer responsables als 4 partits existents i els 2 diputats del grup mixt de la situació, i van reclamar una mobilització ciutadana per generar un procés democràtic i participatiu en forma de primàries per articular una nova proposta política, deslligada de la proposta de l’antiga direcció de l’ANC. Per a Ponsatí i Graupera, aquesta sisena força política dins l’espai independentista era absolutament necessària, perquè les altres 5 forces polítiques dins l’espai independentista ja havien demostrat que no farien mai la independència.

I així es va arribar a unes noves eleccions. Les 3 forces independentistes dalinianes,que s’havien presentat per separat, van obtenir 7 diputats (2+2+3), i van haver de compartir ser el grup mixt del Parlament, atès que C’s ja no va obtenir representació. Els líders de les 3 formacions van voler llençar un missatge de futur, optimista, amb una roda de premsa conjunta en la que van celebrar que per primera vegada al Parlament de Catalunya hi havia 7 diputats independentistes.

El 27S del 2015 el nosaltres parlamentari independentista estava format només per Junts pel Sí i CUP. Es reconeixien en els altres, però el procés d'edificació del nosaltres fou agònic, desesperant. Qualsevol procés polític en el qual una part dels seus integrants nega als altres està abocat al cainisme, però caldrà que hi hagi, en aquests altres negats, la maduresa i responsabilitat necessària per saber que aquests altres que els neguen formen part també del nosaltres, i que no hi ha nosaltres si no hi som tots, fins i tot els que neguen als altres i fomenten la divisió. Estratègicament gestionar un escenari polític tan polaritzat i dividit com s'està promovent des de l'independentisme dalinià afegeix una complexitat extraordinària a la causa, a tornar a estar en condicions de fer la independència.

Continuarà...