Coi, si li han fotut "jeta" els de La Vanguardia als titulars de l'enquesta que avui publiquen. Tela. Veiem-ho. I veiem també, al marge dels titulars, algunes dades que conviden a la reflexió

No m’agrada massa comentar enquestes de les que no tinc algunes informacions importants. Tanmateix, com que amb les dades que tinc no comparteixo gens la lectura -els titulars- que en fan a La Vanguardia, he volgut fer aquest post d’urgència.

També perquè l’enquesta ofereix una lectura complexa en relació a l’escenari polític, més enllà de les projeccions electorals, que crec que, des de l’independentisme, no hauríem d’ignorar, o hauríem d’aprofundir en els posicionaments que hi ha al darrere...

Projecció de vot:

Pel que fa a la projecció de vot i el titular de La Vanguardia, doncs no ho comparteixo.

Segons LV ERC avançaria al PSC i ampliaria el seu avantatge electoral sobre Junts, fins al punt que projecta un 25,9% de vot a ERC i un 17,3% a Junts, més de vuit punts de diferència, que traduït en escons implicaria que ERC s’enfila fins als 39-40 escons i Junts es quedaria amb 27 escons.

No hi estic gens d’acord, no ho comparteixo, crec que aquesta projecció està bastant manipulada.

Fixem-nos en una dada que sí coneixem: el record de vot dels enquestats, de la mostra, i el vot que les diferents opcions van tenir el 14F.

El PSC a la mostra té -6 punts (6 punts menys de record de vot que de vot el 14F), ERC  -4 i Junts... -9.

Amb aquestes dades podem veure clarament com Junts està infrarepresentat a la mostra de l’enquesta. Aquests 5 punts de diferència, d’infrarepresentació de Junts en relació a ERC, crec que afecten radicalment a les projeccions i titulars que ha fet LV.

Com podem detectar aquestes afectacions?

Doncs comparant, de les dades que tenim a l’enquesta, el record de vot i el vot directe a les diferents opcions:

-ERC té +1, és a dir, sembla creix miqueta

-Entre record de vot i vot directe Junts té -2,6 punts, semblaria perd una miqueta

Però, i aquí és on entren els biaixos i fan descarrilar la projecció de LV, és que sense el  diferencial de -5 punts de Junts en relació a ERC, per la infrarepresentació mostral de Junts el més probable és que les coses estiguessin pràcticament igualades.

És a dir, ERC té +1 i Junts -2,6, però és que en relació a la mostra la infrarepresentació de Junts en relació a ERC és de -5 punts, o sigui que les variacions que projecta LV estan en els biaixos mostrals, dins d’aquests 5 punts de diferència per infrarepresentació de Junts.

Sense taula de fidelitat de vot i moviment de vot entre opcions és difícil anar més enllà.

Pel que fa a la projecció de Junts una dada també molt interessant és la que certifica la desaparició del PDECAT. L’enquesta els hi projecta un 0,6% d’intenció de vot. O sigui, que han deixat d’existir. DEP

Altres elements de context polític:

• Un element inquietant és la resposta a la pregunta directa que fa l’enquesta de si en cas de referèndum es votaria Sí o No a la independència. L’enquesta situa el Sí en un 39% i el No en un 52%. No és una bona dada. Però tampoc s’entén gaire. La suma de percentatge de vot d’ERC, Junts i CUP se situa en 48%. Tot i que en un cas estem en projecció de vot i en un altre en vot directe (Sí/No), les dades plantegen massa dubtes, el diferencial és massa gran. Tanmateix, seria molt interessant disposar del creuament d’aquesta pregunta de vot en referèndum amb la intenció de vot electoral. Poder disposar d’aquest creuament ens permetria veure si una de les possibles explicacions a aquest diferencial entre vot a favor de la independència i vot a partits “independentistes” es troba, com ja hem vist en moltes enquestes els últims mesos, en que el vot d’ERC consolida un espai no indepe, un espai que no votaria a favor de la independència.

•  De tots els titulars que ha fet LV en relació a les dades de l’enquesta, el que em sembla més inadmissible, el que em sembla una trampa absolutament barroera és quan es treu de la màniga el titular que diu que el 80% rebutja la via unilateral. Quina jeta!!!! L’enquesta no pregunta això. L’enquesta el que fa és preguntar com creu l’entrevistat que s’hauria de decidir el futur de Catalunya. És a dir, apel·la a un desig, li pregunta a l’enquesta com li agradaria que es pogués resoldre el conflicte. No li està preguntant si rebutja la via unilateral. Home, que i és clar que gairebé tothom desitja, que tots voldríem que el nostre futur el poguéssim decidir via acord amb l’estat. Qui diria que no a això? Una altra cosa és si creiem sigui possible, i si no és possible què fem, ens creuem de braços o tirem endavant? En fi.

•  Una dada que sí podem donar per bona és la que evidencia que majoritàriament la gent no es creu que la taula pugui oferir sortides a la situació. Tot i que els diferencials siguin no gaire grans.

•  Unes de les dades que més m’han cridat l’atenció, i que entenc no són gaire manipulables, per tant les podem donar demoscòpicament com a fiables són les dades que s’obtenen a la pregunta de quin creuen els enquestats que hauria de ser el paper del Govern en aquesta situació, en la situació en la que estem. Són unes dades que caldria confirmar amb altres treballs demoscòpics, però que al meu entendre apunten clarament a un bany de realisme/possibilisme del gruix de l’electorat independentista, molt lluny del soroll de xarxes de “fem la DUI i s’ha acabat” i totes aquestes soflames. Apostar perquè el Govern lideri una nova DUI només s’ho planteja el 7,9% enquestats (al maig 12,2%). Apostar per un nou referèndum el 15,4 (al maig 22,4%). I en canvi negociar millores finançament, etc passa a ser l’opció defensada per un 47,7% (al maig un 40,2%). Evidentment no es pot traçar cap estratègia amb una única enquesta, i menys una enquesta com aquesta, però alerta que les dades apunten un escenari en el que la gent ha interioritzat que no estem com per fer com si no hagués passat res des de l’1-O, i per això no subscriu unilateralismes de “como decíamos ayer”. És un tema que cal explorar perquè té moltes implicacions polítiques i estratègiques. D’aquesta enquesta la via “tirar pel dret” no es veu, en les actuals circumstàncies, com a viable. Calen més dades i cal pensar-hi, perquè estratègicament és clau. 

•  Finalment, fins i tot amb un treball de camp de l’enquesta fet abans de la detenció del President Puigdemont a l’Alguer, i de tot el que l’ha seguida, d’aquesta nova victòria de l’exili sobre la repressió de l’estat espanyol, el lideratge del President Puigdemont en l’espai de Junts és extraordinari Cap líder de cap altre partit té, entre els seus votants, la valoració que té el MHP CP entre els votants de Junts. Una dada curiosa és que KRLS és el millor valorat pels votants de la CUP, fins i tot per sobre de la candidata de la CUP, de la Dolors. I evidentment KRLS és l’enemic a batre per a l’espanyolisme, que és al líder que puntua pitjor. I lamentablement el sectarisme de la política de la direcció i dels voceros d’ERC té aquí un impacte clar. Els votants d’ERC només valoren KRLS amb un 5,2, mentre els de Junts valoren Oriol Junqueras amb un 6,9. El sectarisme de l’aparell d’ERC i l’impacte que està tenint en el seu electorat el veiem molt clar aquí, quan valoren a l’Illa amb un 5,3, pel damunt del President Puigdemont. En fi. ERC està recollint el que fa tant de temps sembra, i no és una bona notícia, perquè està impactant en el seu electorat, i l’està arrossegant als posicionaments tan sectaris i divisius de la seva direcció i del seu cor d’opinadors. És una pena, perquè és el mateix sectarisme que sembla portar una part no negligible del seu electorat, de l’electorat d’ERC, a rebutjar la independència.

 Com sempre dic, ens necessitem a tots per fer la independència. Em fa mal que el partidisme esgarrifós de la direcció d’ERC i dels seus opinadors arrossegui el seu electorat a valorar millor a Salvador Illa que a Carles Puigdemont. Fa molt mal. I tots hi hauríem de pensar i rectificar. D’alguna manera aquest cap de setmana, amb tot el que ha passat a l’Alguer, crec que s’estaria en la direcció correcta, i que cal valorar molt positivament el paper i la reacció lleial del President Pere Aragonès.

 

 

 

Barcelona, en situació límit, d’emergència, per la degradació (inseguretat) en la que l’ha sumit la nefasta gestió Colau

Els que em seguiu, tant aquí al blog com per twitter o a tots dos llocs, sabeu que sóc molt crític amb l’ús propagandístic d’expressions hiperbòliques, de paraules que ens situen en escenaris catastròfics.

Tanmateix avui crec està absolutament justificat fer servir el terme “Emergència” per a referir-nos a la situació de Barcelona i a la degradació a la que l’està abocant la nefasta gestió de Colau i la seva tropa.

Fins ara, en parlar de la situació de la Barcelona Colau, hem parlat de “decadència” per a referir-nos a elements urbans com l’urbanisme, mobilitat, neteja, cura de la ciutat, etc. També hem parlat de ruïna, per referir-nos a la situació econòmica, a una BCN que Colau va rebre amb superàvit i que ara ja és l’Ajuntament amb major endeutament i dèficit, tot i haver pujat absolutament tots els impostos i taxes. I així amb molts altres conceptes.

Però avui parlo de la DEGRADACIÓ de la ciutat, de Barcelona, en un concepte en el que situem els elements vinculats a la inseguretat de la ciutat, incivisme, delictes, etc.

I si avui parlo d’Emergència davant la degradació de Barcelona, tristament no estic usant cap expressió hiperbòlica ni manipuladora. Tot el contrari, ara mateix, si l’ús del concepte EMERGÈNCIA té un ple sentit i justificació, és en el que està passant a Barcelona, és a la situació d’emergència a la que ens han portat les polítiques Colau. Una situació d’emergència que les dades fan molt evident.

El desencadenant d’aquest article d’avui i del que estic explicant és la gravetat del que ha passat a Barcelona, amb els massius botellots. I en concret, el detonant d’aquest article i de la qualificació d’emergència és la gravetat d’una dada: 13 ferits per arma blanca en una sola nit a la nostra ciutat.

Aquesta dada, aquests 13 ferits per arma blanca, 3 dels quals de gravetat, en una sola nit a Barcelona és una dada esgarrifosa, que posa els pèls de punta. Una dada que mai s’havia donat a Barcelona.

I aquí algú podria pensar que és hiperbòlic qualificar una situació pel que ha passat una nit. I seria cert. Si parlo de que aquests fets són el detonant és perquè la situació fa molt temps que s’està deteriorant en termes de seguretat a la nostra ciutat. Concretament des que Ada Colau és l’alcaldessa, està directament vinculat, lligat, a la degradació permanent en matèria de seguretat ciutadana que pateix la ciutat. 

Són moltes les dades que ens estaven alertant de la gravetat del que estava passant, de la inseguretat creixent a la ciutat, i de la responsabilitat per irresponsabilitat de Colau en aquesta situació.

La nefasta gestió de Colau i els que li donen suport han portat a Barcelona als índexs més alts d’inseguretat ciutadana en la història de la ciutat.

L’any 2018, després de tres anys de gestió Colau Barcelona va tenir el major percentatge de barcelonins que han estat víctima d’algun delicte, el 31,8%. Un percentatge mai assolit. L’any següent, el 2019, les conseqüències directes de la gestió Colau fan que s'arribi al segon més alt percentatge de la història, amb un 30,9% de barcelonins víctimes d’algun delicte.

Ni en els pitjors anys de la Barcelona pre-olímpica, d’aquella Barcelona tan fosca dels 80s, s’havia arribat a aquests percentatges. L’any 1983 p.ex. el % era del 24,9%. I el % més alt de víctimes de delictes abans de l’arribada de Colau el vam tenir el 1986, amb un 26,2%.

I en els anys previs a l’arribada de Colau al poder municipal, durant el mandat Trias, el % de barcelonins víctimes de delictes va oscil·lar del 20,8% al 23,7%.

Amb Colau d’alcaldessa el % de barcelonins víctimes de delictes no para de créixer, fins arribar a ser el més alt de la història, amb aquests 31,8% i 30,9%.

Per tant, els indicadors en matèria d’inseguretat ciutadana fa anys que havien disparat totes les alarmes.

La gestió Colau havia fet de Barcelona la ciutat més insegura de la seva història. I és aquí on trobem els fonaments que expliquen l’actual situació d’emergència per la degradació de la nostra ciutat, que amb els 13 ferits per arma blanca en una sola nit ha passat a evidenciar-se ja per a tothom amb tota la seva gravetat.

La degradació de la ciutat, fins arribar a aquesta fase actual, d’emergència, tenia, com ja he dit, totes les llums d’alerta enceses des de fa anys, des que es comencen a percebre els resultats de la nefasta gestió de Colau. Fixem-nos en una altra dada: 

L’últim any del mandat Trias la inseguretat ciutadana era el principal problema que tenia la ciutat per a un 3,4% dels barcelonins, era el 7è problema que percebien els barcelonins. 

L’any 2018, quan les polítiques i la gestió de Colau comencen a generar efectes, comencen a poder-se valorar per la ciutadania, la inseguretat ciutadana ja va esdevenir el principal problema que té Barcelona per a un 21% dels barcelonins. Òbviament amb aquest percentatge la inseguretat ciutadana esdevé el primer problema dels barcelonins. I ho ha seguit sent fins ara.

Si tu (Colau) reps, el maig del 2015, una ciutat en la que la inseguretat era el principal problema per al 3,4% dels barcelonins, en la que la inseguretat era el problema 7 dels barcelonins, i tu, Colau, com a alcaldessa, amb la teva gestió, quan els efectes d’aquesta teva nefasta gestió comencen a produir-se, comencen a fer-se evidents, desembre 2018, portes a que la inseguretat sigui ja el primer problema de la ciutat, sigui el problema més greu per al 21% dels barcelonins... i quan des d’aquell desembre 2018 fins ara, dades juliol 2021, la inseguretat ha seguit sent el principal problema de la ciutat... quan tot això passa és que tu (Colau, alcaldessa), n’ets la responsable.

Que Colau assenyali a Mossos perquè “és un problema d’ordre públic” és, a més, el colmo. S’ha de ser molt barruda, barruda com només ho és la senyora Colau, per assenyalar altres de la responsabilitat que, com hem vist, és exclusivament seva, per fer veure que ella no té res a veure amb la situació creada. No es pot ser més farsant. No es pot ser més immoral.

El drama és que un cop les polítiques Colau han arribat al nivell de degradació que han arribat, fins esdevenir una emergència, la seva reversió és molt complicada.

Tenim la ciutat més insegura de la història, amb un ajuntament arruïnat, amb la més alta pressió fiscal de la història, amb una decadència sense aturador en qualsevol àmbit de la nostra ciutat, des de l’urbanisme a la neteja, i amb una alcaldessa i un equip de govern de Comuns i PSC només pendent de xorrades, pinturetes i fer la vida cada dia més complicada a la immensa majoria de veïns. I a sobre tenim una ERC-Barcelona absolutament entregada, totalment submisa a la faraona Colau, fins al punt de fer-se els còmplices necessaris per, per si tot això no era poc, de la Barcelona més antidemocràtica i despòtica de la història. ERC va donar ple suport a Colau per pixar-se en el que havíem votat els veïns de la ciutat en l’única consulta ciutadana que s’ha fet a la ciutat. Sense ERC Colau no hauria pogut anar en contra del que vam votar els veïns. ERC va preferir la submissió servil a Colau que respectar la voluntat dels veïns, que respectar aquest 85% de veïns que vàrem votar i decidir no al tramvia per la Diagonal.

Pues eso, mala peça al teler.

De fet ara mateix només veig una manera de que els veïns puguem intentar fer alguna cosa davant la decadència i emergència per la degradació i inseguretat de la nostra ciutat, de Barcelona: fer el que vàrem fer la vespra de la Mercè: mobilitzacions ciutadanes arreu, cada cop més massives, com fou la xiulADA.

La xiulADA del pregó fou, malgrat tot el blindatge antidemocràtic darrere del que es va voler refugiar Colau, un èxit espectacular, fruit d’una convocatòria espontània de veïns als que només ens impulsa la preocupació pel que està passant a Barcelona.

Hem de seguir aquest camí. No ens podran callar. No callarem. 

Colau, estigues preparADA. El malson de la teva gestió ja està convertint també en un autèntic malson les vides de la majoria de barcelonins. 

Però ja s’ha acabat, ja hem dit prou.Des d’ara, miris on miris, vagis on vagis, no podràs evitar sentir-te sempre xiulADA. Un dia serem un parell, un altre dia serem milers. Un dia ens sentiràs, un altre dia creuràs que ens estàs sentint, i acabaràs que fins i tot enmig del més absolut silenci et sentiràs xiulADA.

I un dia, si pot ser demà millor que d'aquí un any i mig, deixaràs de ser alcaldessa i llavors, siguis on siguis, miris on miris, facis el que facis... tot sempre t’estarà dient “has estat la pitjor alcaldessa de la història de Barcelona”, i cada veí amb el que et creuis sabràs és algú al que el teu únic llegat haurà estat fer-li pitjor la seva vida, esdevenir el malson de la immensa majoria de barcelonins.

 

Les dades de la decadència de Barcelona provocada per Ada Colau i qui li dona suport

Dijous. Començo a escriure aquest article que fa dies em ronda pel cap en un estat de benestar personal extraordinari. Acabo d’arribar d’un magnífic capvespre i vetllada gastronòmico-musical a un dels racons més màgics de la nostra ciutat, de Barcelona: la caseta del migdia, a Montjuïc.

El mirador del migdia té unes vistes espectaculars sobre el port i tot el territori al sud de la ciutat. I allà, al mirador, també hi ha un lloc d’aquests únics, que roman en el temps i que tenim la sort estiguin gestionats per gent emprenedora, amb ganes de fer coses, amb ganes de fer-nos feliços, com és la Caseta del Migdia i la seva fantàstica programació d’acompanyament musical. Els dijous, o sigui, tal dia com avui, barbacoa musicalitzada per qui potser és el DJ més mític de la Barcelona i l’Eivissa electròniques.

Per anar-hi la colleta que hi hem pujat ens hem organitzat i repartit per poder-hi anar en moto. És la millor manera d’arribar-hi. Tothom sap que la moto és la millor manera de viure i de moure’s per Barcelona. Tothom excepte Colau i la seva secta.

Des del Poblenou hem agafat la ronda litoral, hem zitzaguejat la circulació col·lapsada, hem sortit per la sortida cap a l’anella olímpica i hem arribat fantàsticament al Mirador del Migdia.

Després de la vetllada he portat el meu partner motorístic de la colla cap al seu barri, cap al Guinardó. He anat a buscar la plaça Cerdà, m’he ficat per la ronda del mig, travessera de dalt i fins ronda Guinardó. Fantàstic.

Quins tres elements, oi? Quins tres elements que ens permeten viure intensament la nostra ciutat, ser feliços.

La nostra muntanya màgica, Montjuïc, amb tants racons tant desconeguts, amb tants racons i espais tan diferents. Una meravella. Un privilegi per a la nostra ciutat, amb interminables espais verds, jardins, bosc, amb una espectacular oferta museístics, amb espais de lleure, esport, oci... Sóc un enamorat de Montjuïc.

La ronda litoral. Sóc usuari setmanal de la ronda litoral. I diàriament hi passo al costat, pel lateral. No sé què seria de Barcelona sense la Ronda Litoral. Caldria fer un homenatge permanent als urbanistes que van tenir la visió de fer-la i la manera com la van executar. Sense la Ronda Litoral Barcelona no hauria pogut ser el que ha arribat a ser, una referència mundial en urbanisme i qualitat de vida urbana.

La ronda del mig. Sí, ja sé, Porcioles, alcalde franquista. Però cal tenir la suficient visió històrica com per veure que aquesta obra, que la visió que hi va haver per fer aquesta obra, ha estat clau per a la ciutat, que els beneficis que ha aportat i aporta a la ciutat i a tots els que hi vivim són immensos. I que la ciutat va saber rectificar els problemes que generava cobrint-la en moltes zones del seu trajecte.

Fins a l'arribada d'Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona en tots els alcaldes que fins ara ha tingut la ciutat podem veure-hi actuacions pensades clarament en benefici de la ciutadania, ni que en sigui una. No cal acudir als moments clau i més brillants de la gestió de la nostra ciutat, com quan s’impulsa el pla Cerdà, com quan es reforma el Gòtic, com la Barcelona de les exposicions i, sobretot, com la Barcelona olímpica. Sí, aquests van ser moments clau per a la nostra ciutat que vam tenir la sort de poder viure, de que hi haguessin lideratges que ens hi portessin. Són aquests moments de la nostra història als que hem d’agrair la meravella de ciutat que tenim. Però fins i tot, insisteixo, fora d’aquests moments, és estrany no trobar elements, en qualsevol moment de la gestió de la ciutat, de millora, d’actuacions pensades per millorar la vida dels barcelonins, per millorar la ciutat.

Només hi ha una excepció: Ada Colau i els Comuns, i els que li ho permeten fer-ho, aquest PSC i aquesta ERC-BCN. Des que al 2015 Ada Colau va accedir, impulsada pels aparells del Règim del 78 a l’alcaldia de Barcelona, ella i el seu equip no tenen ni una sola actuació, ni una, de millora de la ciutat ni de millora de la qualitat de vida dels barcelonins (dels que hi vivim i dels que hi treballen).

En aquest mandat de Colau i els Comuns els únics beneficiats són els milers de milions del pressupost públic, o sigui, dels diners de tots, gastats en adjudicacions directes a amiguetes dels Comuns. Els únics beneficiats són els amics i parents sense ofici ni benefici que ara tots tenen pagueta.

Colau no només no té ni una sola actuació que pugui passar a la història com una millora de Barcelona o de la qualitat de vida dels barcelonins, és tot el contrari: la gestió Colau és una gestió que està arruïnant la ciutat, que l’ha sumit en una decadència indissimulable i que ha empitjorat les condicions de vida de tots els barcelonins, i ho ha fet des del nepotisme, el despotisme i la farsa més atroç que mai haurem conegut.

Les dades que evidencien la decadència i ruïna de la ciutat i l'empitjorament de la vida de tots els que hi vivim i treballem:

-          Quan Colau va accedir a l’alcaldia, impulsada pel Règim del 78, un 30,9% dels barcelonins opinava que la ciutat, en l’últim any, havia empitjorat. Era juny del 2015. Dos anys després, juny del 2017, gairebé sense temps de que es visualitzés el desastre de les seves polítiques, ja era un 40,9% de barcelonins que opinava que Barcelona havia empitjorat l’últim any. Al juny del 2020, 5 anys de Colau després, era un 60% de barcelonins els que creia que la ciutat havia empitjorat l’últim any.

Des de juny del 2017 els barcelonins que creuen que la ciutat cada any està pitjor que l’anterior són sempre, sistemàticament, al voltant del 60%, arribant fins i tot al 67%. Mai a la història de la ciutat, des que tenim aquestes dades, mai, s’havia arribat a aquests percentatges.

Colau i els Comuns han batut a Barcelona tots els rècords possibles en mala gestió, fins al punt que any rere any per al 60% de la població la ciutat està pitjor que l’any anterior.

-          La farsa Colau, la seva permanent manipulació ja no pot evitar que la majoria de ciutadans de Barcelona tinguin clar que la gestió de Colau és la responsable del que està passant. I així és com arribem a una altra dada brutal, la del baròmetre semestral municipal de juny 2021, quan, per primera vegada a la història de la ciutat, la gestió municipal és assenyalada pels barcelonins com el segon problema més greu que té la ciutat, que té Barcelona. Mai, mai, la gestió municipal havia estat el segon problema més greu que té Barcelona.

 -          En el que ara mateix és el problema més greu que té la ciutat, la inseguretat, veiem que la gestió de Colau i els Comuns ha portat Barcelona als seus pitjors registres en aquest àmbit. Mai a la història un 31,8% el 2018 i un 30,9% el 2019 dels barcelonins havien estat víctimes de delictes, víctimes d’una inseguretat ciutadana sense precedents. Tenim dades des del 1983 i mai, mai, s’havia arribat als nivells on la gestió Colau ho ha portat, a aquest més d’un 30% de barcelonins víctimes de delictes. MAI

 -          La ciutat va fer un grandíssim esforç de peatonalització de moltíssims espais: gairebé tot el centre històric de la ciutat, gairebé tot el Born, tots els centres històrics dels barris, etc. Els vianants havien esdevingut els protagonistes i els més respectats en la mobilitat. Fins l’arribada de Colau. La demagògia discursiva en aquests temes de mobilitat ha anat acompanyada d’una absoluta impunitat dels vehicles considerats fetitxe pels colauers (bicis i patins), i els vianants han estat abandonats a la seva sort, que vol dir accidents, ser atropellats, caminar espantats, no poder passejar tranquils, etc. I això ho veiem també, de manera claríssima, a les dades municipals: ara mateix, per al 40% dels barcelonins, l’incivisme de bicicletes i patins són el segon més greu problema de convivència que té la ciutat.

Colau i els Comuns només excel·leixen, i se’ls hi ha de reconèixer, en una cosa: en la seva capacitat de manipulació.  

Són uns farsants com mai hem conegut, amb una extraordinària capacitat de convertir les seves mentides en dogmes inqüestionables i de manipular ciutadania, mitjans de comunicació... tot, absolutament tot, al seu servei. Només des d’aquesta extraordinària capacitat de manipulació s’entén que tinguin al PSC governant amb ells carregant-se tot l’extraordinari llegat de molts anys d’ajuntament socialista (especialment amb Pasqual Maragall). I només des d’aquesta extraordinària capacitat de manipulació s’entén que un Ernest Maragall, que va guanyar les últimes eleccions, i a qui Colau li va robar l’alcaldia pactant amb la dreta xenòfoba de Valls, doni suport absolut en tot i absolutament acrític a Colau, i que s’hi refereixi com a la seva aliada natural.

Un dels temes més greus de la manipulació de Colau i la seva secta d’adictes al Règim del 78 és tot el que té a veure amb l’habitatge i amb una ciutat més saludable.

Partint de la base que ciutats com Barcelona sempre tenen reptes pendents i estan en permanent transformació, per millorar com a ciutat i per millorar la vida dels seus ciutadans, la manipulació colauer en aquests dos àmbits és repugnant, és d’una immoralitat atroç, sense precedents.

Colau va arribar a l’alcaldia prometent resoldre el problema de l’habitatge a Barcelona. Deia que resoldre’l era una simple qüestió de “voluntat política”, que Trias no la tenia, però que ella sí, i que per això arreglaria el tema de l’habitatge a Barcelona.

És evident que el tema de l’habitatge és un tema de drets fonamentals, molt sensible per a la ciutadania. La societat ha de funcionar de manera que faciliti l’accés del màxim nombre de ciutadans a l’habitatge via els seus propis recursos, el seu treball, i els poders públics han de garantir que qui, per les seves circumstàncies, no pugui accedir al mercat de vivenda, tingui també un sostre digne.

Dit això, el volum de gent al que afectin els problemes en l’accés a l’habitatge és evident que determinarà l’abast o magnitud del problema.

La senyora Colau va fer campanya, el 2015, centrada en el tema de l’habitatge. Sí, hi havia problemes d’habitatge, però Colau, amb la seva infinita capacitat de manipulació, va aconseguir que fos “l’únic problema”. I va esdevenir alcaldessa. Sabeu, quan Trias deixa l’alcaldia, per a quants ciutadans de Barcelona l’accés a l’habitatge era el problema més greu que tenia la ciutat? Doncs per a un 0,6%. Amb el mandat de Colau l’accés a l’habitatge ha arribat a ser el problema més greu de la ciutat per a un 14% dels ciutadans.

Ni que hi hagi una sola família que no pugui accedir a un habitatge, això hauria de ser sempre preocupació preferent dels poders públics. Però és absolutament indigne, moralment repugnant, aquesta manipulació Colau, que va criminalitzar Trias d’un problema que ho era pel 0,6% barcelonins i que quan ella, Colau, ha començat a manar, la seva nefasta gestió, també en aquest tema, hagi portat a que sigui el problema més greu per al 14%.

La que va fer campanya assegurant solucionar el problema de l’habitatge a Barcelona és la que l’ha portat a la situació més complicada de les últimes dècades. En 6 anys de gestió Colau només ha generat 1.000 nous habitatges públics, mentre no ha parat de fer la vida impossible als promotors privats i als petits propietaris.

El segon tema en el que amb més immoralitat es manifesta aquesta repugnant manipulació de Colau i la seva secta és tot aquest discurset de "fer una ciutat saludable" que acompanya les mesures colauers que fan de la nostra ciutat una ciutat impracticable, que fan la vida impossible als seus ciutadans.

Primer de tot, amb la salut no s’hi juga. Tot el que es pugui fer per la salut de les persones, cal fer-ho.

Segon de tot, amb la salut no s’hi juga, ni se’n fa demagògia ni es manipula. La manera com Colau i els seus manipulen fent servir d’escut protector per a aquesta manipulació la salut de les persones és REPUGNANT.

Colau el primer que hauria de reconèixer i compartir amb els veïns és que a Barcelona és on tenim una de les esperances de vida més altes del planeta, de 83,67 anys, només superats pel Japó, que té una esperança de vida de 84,21 anys. L’esperança de vida a Barcelona està per sobre de la de països com Alemanya (81,10), Dinamarca (81,60), Països Baixos (81,50), etc.

L’any 1981 l’esperança de vida a Barcelona era de 76,48 anys, i ara, com ja hem vist, de 83,67. En només 40 anys l’esperança de vida a Barcelona ha crescut més de 7 anys.

O sigui, que la nostra ciutat no deu ser tan terrible com ens la pinten els colauers, tot el contrari, la nostra ciutat, abans que ells la toquessin, era un model de qualitat de vida i de longevitat.

Si l’esperança de vida a Barcelona no ha deixat de créixer fins situar-se en ser una de les més altes del planeta el que haurien de fer Colau i la seva secta és deixar de ficar la por al cos a la gent i celebrar vivim en una de les ciutats més saludables del planeta. O alguna té més esperança de vida que la nostra.

I sí, millorar tot el que calgui, però sense carregar-se ni la ciutat ni el nostre model de ciutat i de vida, que són els que ens han permès tenir aquesta esperança de vida. En canvi Colau el que està fent és carregar-se el model que ha permès assolir una esperança de vida de les més altes del planeta. I ho està fent per dues vies:

-          Mesures absurdes, demencials, que bloquegen la ciutat, que tallen la circulació en un carrer, desviant-la als seus perimetrals, fins col·lapsar-los. La congestió permanent de la ciutat que estan provocant les mesures Colau comporta, sempre, un increment de la contaminació, com ja es va poder veure amb la Superilla del Poblenou

-          A banda de l’increment de la contaminació que provoquen les mesures Colau, una altra cosa que fan és incrementar els factors de risc de les patologies que són la principals causa de mort a la ciutat, singularment en àmbits laborals.

Fa uns dies la lideressa del Règim del 78 a Barcelona, Ada Colau, l’aliada natural d’ERC segons va afirmar rotundament Ernest Maragall, va proclamar solemnement que votar en un referèndum era una tonteria.

En això se li ha de reconèixer que és una de les poques coses en les que té certa coherència, com va demostrar pixant-se damunt el resultat de la consulta per la Diagonal, en la que el 80% dels veïns vam dir NO al Tramvia per la Diagonal, en l’única consulta veïnal organitzada per l’Ajuntament fins ara. Evidentment, en tant que aliada natural d’ERC, ERC Barcelona també va donar ple suport a Colau en considerar una tonteria la consulta veïnal, i pixar-se en el que havíem votat els veïns.

En canvi per a la senyora Colau no és cap tonteria repartir milions d’euros entre els seus amiguetes amb la farsa dels “pressupostos participatius”, una estafa per privatitzar parcs i jardins públics per fer-ne horts urbans, la clau dels quals la tenen els amiguetes de Colau, que a més a més reben una molt generosa subvenció perquè puguin conrear hortalisses des de la perspectiva de gènere i muntar-se la barbacoa.

Lo dicho, Colau i els Comuns són el projecte més nefast, corrupte, nepotista, despòtic, immoral, incompetent, irresponsable... que mai ha conegut Barcelona. I el resultat de tot això ja és una evidència per a tots: la ciutat cada any pitjor, la gestió municipal convertida en el segon problema més greu de la ciutat.

En definitiva, la Barcelona Colau, la Barcelona de la decadència i la ruïna.

PS: ens veiem a la xiulADA el proper 23S a la plaça sant Jaume. Defensem la nostra ciutat i el nostre futur. Segons sembla la Faraona Colau vol impedir l'accés a la Plaça Sant Jaume a tots els que no tinguin plaça, unes places que, curiosament, quan han sortit perquè la gent les pogués demanar, ja estaven exhaurides. Doncs tothom tranquil. Tots a la Plaça Sant Jaume, pels seus diferents accessos, i fins on es pugui passar: carrers Jaume I, Llibreteria, Ciutat, plaça Sant Miquel... si envoltem l'edifici de l'Ajuntament amb la nostra xiulADA ningú no ens podrà callar. Agafeu xiulets, trompetes, botzines... i ens veiem a la Plaça Sant Jaume o voltants a partir de les 18:30 de dijous 23 de setembre