Parla Joan Carles Vilalta: homenatge als combatents, morts i desapareguts de la Batalla de l'Ebre.

Diumenge 24 d’octubre del 2010. Milers de persones hem fet cap a Gandesa i Les Camposines per a recordar i homenatjar els combatents, els morts i els desapareguts de la Batalla de l’Ebre. La majoria som familiars d’aquests combatents, morts i desapareguts.

És un homenatge absolutament imprescindible. Tot homenatge és poc. Hi ha, entre nosaltres, una emoció a penes continguda. Famílies senceres, vídues, fills i filles, nets i netes, nebots...

Han passat molts anys, des d’aquells 115 dies del 1938, però el record és ben viu entre nosaltres i a la terra.

Hi intervé en Joan Carles Vilalta, patriota de pedra picada, gent com cal, persona rellevant d’Esquerra, de qui tinc unes referències immillorables. El seu discurs em fa venir llàgrimes als ulls. Tots l’escoltem amb un silenci dens. És una intervenció brillant, extraordinària. És impossible dir-ho millor, és impossible resumir millor el que aquest homenatge representa per a tots nosaltres.

És un testimoni personal, d’una enorme intensitat, però que crec és la història també de milers i milers de joves que varen lluitar i morir a l’Ebre. Vaig pensar que calia difondre tot el que es pogués la seva intervenció. Gràcies al meu germà Joan l’he aconseguida. Vull agrair molt sincerament al Joan Carles Vilalta que em permeti publicar-la al meu bloc.

A tots vosaltres, us convido a llegir aquest text, que és extraordinari. Jo, ara, abans de penjar-lo, l’he tornat a llegir i no he pogut evitar, altre cop, les llàgrimes. Gràcies, de debò, al Joan Carles Vilalta, pel seu testimoni, i per deixar-me compartir-lo amb tots vosaltres en aquest bloc.

“Sóc en Joan Carles Vilalta i Serrano, fill de Manolita Serrano Pérez, que avui no serà aquí doncs ha mort massa gent esperant saber dels seus morts, net de Manuel Serrano Guerra que va caure en combat a la batalla de l’Ebre i del que avui, per fi, he vist el seu nom en una placa.

Quan em toca parlar en un acte públic no acostumo a llegir, però avui ho faré doncs no tinc la seguretat que no se’m trenqui la veu.

Un memorial és un lloc on servar memòria d’aquells que ja no hi són i això hem vingut a fer avui, a honorar, per fi, aquells de casa nostra que van perdre la vida a la més dura i cruel batalla d’una guerra que no s’hauria d’haver produït mai.

Se m’ha dit que parli en nom de tots els que avui heu vingut aquest acte i, la veritat, em sembla una gosadia. Jo us puc parlar en nom de la meva família, d’una de tantes famílies que avui sou aquí.

El meu avi, Manuel Serrano Guerra era un andalús que vivia a Barcelona, on s’havia casat amb Eufrasia Pérez Gutiérrez, de Castella la Vella, i havien tingut 2 fills. No eren gent important, eren emigrants com tants d’altres emigrants que ha rebut sempre la nostra terra. No tenien gaires estudis, com pràcticament tothom llavors, però creien en la justícia social, s’estimaven la terra que els havia acollit, encara la meva mare recordava les paraules de l’avia “hija mía, uno no es de donde nace sinó de donde pace” i pensaven que l’únic règim que podia representar i donar futur a la gent humil com ells era la República.

I a l’esclatar la guerra el meu avi va ser mobilitzat i va haver de deixar la seva família per a ser soldat, un simple soldat de la 1ª Companyia, del 494é Batalló de la 124 Brigada Mixta, 27ena Divisió de l’Exèrcit Popular. Com us deia un simple soldat que va fer tota la guerra i que, segons m’havia explicat un oncle-avi meu, abans de l’Ebre, havia estat a les batalles d’Osca, Belchite, a l’ofensiva sobre Saragossa,a la terrible batalla de Terol, on feia tant de fred que se’ls hi congelaven els dits i no podien ni beure, doncs l’aigua de les cantimplores es glaçava i on ell continuava fent broma, era de Sevilla sabeu? I des d’aquell fred, envoltats de neu i de mort seguia preocupant-se de la seva família, pels bombardejos de Barcelona, de la gana que es passava a la reraguarda i encara guardo una carta on diu que anava a enviar 4 galetes maria, 4 galetes! als nens però que li havia fet por que no arribessin. Com us deia era un home com tants d’altres, amb les preocupacions de tants altres, posat en una situació que cap d’ells no hagués volgut mai.

Quan va començar l’ofensiva de l’Ebre, la unitat de l’avi s’hi va desplaçar i, curiosament, li tocarà defensar les Camposines. No us vull fer una apologia d’aquells homes, alguns d’ells costa dir-los-hi homes doncs eren pràcticament nens, ni del perquè lluitaven. Valor, temor, companyonia, instint de protecció teu o cap els teus, fidelitat a uns ideals, o tot barrejat, no ho sé, només sé que davant d’un enemic molt superior van allargar el combat 115 dies. 115 dies d’un estiu a les terres de l’Ebre, 115 dies combatent sota el calor sufocant en unes muntanyes blanques, així les hi diu en un conte Ernest Hemingway, pelades, que poc tenen a veure amb els boscos que les omplen avui en dia. Ho feien pràcticament sense cobertura aèria, i allà, entre Vilalba i Gandesa, en un atac de l’aviació franquista, el dia 18 d’agost va morir el meu avi. Es veu que la meva àvia deia “después de toda la guerra, faltava tan poco...”

El gran escriptor Pere Calders parla dels homes amb l’h minúscula, la gent normal i dels homes amb l’H majúscula, la gent rellevant. Bé, sens dubte que el meu avi era un home amb l’h minúscula, però la seva mort, en una batalla que no s’hagués hagut de produir mai, en una guerra que no hagués hagut d’esclatar mai, va suposar molt més que la pèrdua d’una vida.

Conservo una foto del 1935 dels meus avis, la meva mare i el seu germà, junts, somrient a la càmera a la platja de la Barceloneta. Per a mi, aquella imatge d’una família de tantes d’aquella Barcelona popular, és la que va ser enterrada sota una olivera de la Terra Alta.

Així la meva àvia, la meva mare que tenia 5 anys i el meu oncle de 3 van passar a ser els vençuts d’una Catalunya vençuda. Sí, d’una Catalunya vençuda doncs hi va haver catalans vencedors, però el país havia estat derrotat i humiliat i la nostra terra, la nostra gent es va enfonsar en una llarga i duríssima posguerra, que a casa meva, pocs anys després, va portar a la mort per tuberculosi i pobresa de la meva àvia. Què podia ser pitjor aquells anys que ser vídua, roja i “charnega”? a que els seus fills creixessin entrant i sortint de la Casa d’Infants orfes i a que la meva mare, amb 8 anys, fos al carrer venent tabac.

En un país sense memòria, com és el nostre, cal recordar que això és el passat, però tots, ens agradi o no, som fills d’aquell passat, el qual, ho acceptem o no, encara ens condiciona.

Si us he volgut contar la història de casa meva no és perquè em cregui que aquesta és una història especial, al contrari, perquè penso que, d’una manera o altre ens explica a tots els que avui hem vingut aquí, a la meva dona que també hi va perdre l’avi, al meu amic Jaume Font, que hi va perdre l’oncle, al meu amic Joan Abad que hi va perdre família, tanta i tanta gent....... I si us plau, que ningú no busqui en això cap ànim de revenja, a l’altre bàndol, al Tercio de Montserrat tenia lluitant al germà de la meva àvia Rosal, el meu estimat tiet Lluís, es veu que en Franco va ordenar que els catalans ens matéssim entre nosaltres, i el germà del meu avi Vilalta, el tiet Ramon, va desaparèixer després de ser detingut per elements de la FAI simplement pel fet de ser un demòcrata burgès i catalanista de la Lliga i, com és natural, els meus cosins també busquen les seves restes.

Tots volem trobar els nostres morts. No ho sé, potser ens queda alguna cosa del que creien els antics grecs. Ells pensaven que aquells que no eren enterrats o no es guardava la seva memòria com calia, els seus esperits estaven condemnats a vagar eternament. O potser simplement, volem un lloc on poder-los-hi portar unes flors o retre’ls un petit homenatge, una cosa tan senzilla com tenir un lloc on hi hagi el seu nom i que permeti que el seu sacrifici no caigui en l’oblit.

Avui m’acompanya la meva família, encara que em falta la meva mare amb qui vem començar la recerca del cos de l’avi i per a la que sé que avui seria un dia molt feliç, doncs en aquest acte honorem el record dels nostres morts i en el meu cas del meu avi, el seu pare.

Però cal que recordem! sense rancúnia, amb objectivitat, però cal que recordem! Per a que mai més es tornin a repetir uns fets com aquells, per a que mai més hi hagi un enfrontament entre germans com aquell, per a que mai més la legalitat democràtica es torni a veure qüestionada, però també, per a que en tot moment sapiguem ser dignes d’aquells que van deixar la seva vida en el front de l’Ebre."

Que entri el sol i que passi l’aire

Té Loquillo, el meu admirat MÚSIC Loquillo, autèntic poeta generacional i vital -coses dels anys- un tema fantàstic, màgic, d’un dels seus últims treballs “Balmoral” (2008), que és una versió personalíssima del tema Always The Sun, dels Stranglers.

“Y yo, sólo observo el sol, como entra el sol

sólo observo el sol, como entra el sol

en los lugares que habitan los hombres, y se refleja su luz

sólo observo el sol, sólo observo el sol”

Sentiu el tema (linkat i al menú de la dreta, activeu el video mentre llegiu l'article...), deixeu-vos arrossegar per la força continguda de la cançó i com es desfermen amb tota la seva potència lírica i musical, repetitivament, aquests versos. Brutal! El que més m’agrada és aquest punt de distància que agafa el protagonista: “Y yo, sólo observo el sol, como entra el sol…”

El protagonista només observa, però observa, agafant una certa distància, un fenomen implacable, que no admet concessions, observa el sol, més concretament, com entra el sol…

Després ens diu on entra, que no és poc: “en los lugares que habitan los hombres”, i l’efecte que produeix: “y se refracta/refleja su luz…”.

Quines xorrades, avui, a Dies de fúria, podeu pensar…

Però és que assistint a tot el que estem assistint, he pensat que aquesta cançó em podia ajudar a explicar-me.

Mireu, com a independentista estic assistint estupefacte a tot el que està passant en el nostre “món militant i pressumptament organitzat”.

Ja ho he anat comentant en posts anteriors, però tot el que va passant cada dia em reafirma en el meu preocupant diagnòstic. Estem en el millor moment polític nacionalment per a tots els qui aspirem o somniem amb una Catalunya lliure. Mai com ara hi havia hagut tants partidaris de la independència. I, alhora, mai com ara el paper dels militants independentistes i de les organitzacions i lideratges que els volen representar és més penós, més patètic.

És evident, sembla una perogrullada, però cal dir-ho per entendre el que vull dir, que els independentistes som, en general, els protagonistes de que hàgim arribat on hem arribat, a aquest punt tan interessant políticament. La nostra idea política, els nostres objectius, són ja un element central del debat polític i s’està configurant una massa, que encara no podem dir sigui una majoria sòlida, que comparteix aquest objectiu.

Però tot el que ha passat en aquests últims anys, també ens ha situat, com a militants independentistes, en una mena de túnel polític, del que ho ignorem tot, però que, empesos perquè es vegi la llum al final d’aquest túnel, hem entrat en una mena de follia i allunyament de la realitat que ens fa, en tant que militants independentistes, molt perillosos per al procés d’independència.

És una pena que no hàgim tingut l’ocasió de parar un moment, i adoptar aquesta posició, tan necessària de tant en tant, d’observador. Qui observa i reflexiona a partir de l’observació sobre el que està passant, les coses que succeixen i com succeixen…

No és el mateix observar el sol que veure, exclusivament, el sol. El “sólo observo el sol” de la cançó no és exclusivitat o enlluernament, és una posició reflexiva, modesta, que remarca una certa distància per poder veure què està passant. Mirem el sol, però, sobretot, mirem com entra el sol “en los lugares en los que habitan los hombres y se refracta su luz”, és a dir, el que passa. I l’independentisme en cap cas està sent ni reflexiu ni inteligent en l’observació del que està passant amb la nostra idea. Més aviat s’ha quedat encegat, gairebé inutilitzat, i enlluernat, sense veure-hi, va donant bandades per l’interior del tunel. I així no en sortirem mai.

És, amb aquestes bandades, amb aquesta cridòria generada i degenerada, tan buïda, tan alimentada d’eslògans descerebrats i mentides interessades, que fa que tot plegat s’hagi convertit en el que en Sostres clarividentment va denunciar com a sala d’espera del psiquiatra, rotllo “alguien voló sobre el nido del cuco”.

No és imputable directament el que està passant a la gent, als militants, o només ho és fins a cert punt, perquè embogir al cap i a la fi també té una dimensió individual. Jo crec que hem d’apuntar altres causes, entre les que cal situar la crisi monumental que desencadena ERC entre l’independentisme amb el segon tripartit, que ha generat un espai, encara per quantificar, en el que han proliferat tota mena d’iniciatives, propostes, projectes, lideratges, idees, eslògans, etc. que han col·lapsat el sistema.

Perquè l’important no era haver vist el sol, sinó observar com i on entrava aquest sol, identificar clarament com entra aquest sol en aquests llocs on habiten els homes i com es reflecteix la seva llum. Això era el realment important, en termes políticament estratègics, i no s’ha fet. Tot el contrari.

Aquesta majoria que s’està construïnt no es construeix pensant que el sol, la nostra idea, té un únic raig de llum, que només il·lumina una organització i un tipus de persona. Això s’ha acabat. Si aquesta idea s’està imposant, és perquè es refracta i perquè entra a tots els espais polítics dels catalans, des del PP fins a, evidentment, les CUP, passant per CiU, pel PSC, per ICV-EUA, per Esquerra… i, per damunt del que proposen els partits, les seves prioritats, i fins i tot contradictòriament en alguns casos com el PP... hi trobem votants seus que votarien a favor de la independència. Els partits no són independentistes, però una part dels seus votants sí. I això és extraordinari, i això és el que ens obliga a repensar l'estratègia!

El sol, la idea de la independència, es refracta, i entra a tots aquests espais polítics, amb menor o major força, i per damunt de les sigles, il·lumina persones, votants seus, i alhora potencials votants a favor de la independència! i això és el que alimenta aquesta majoria que s’està construïnt. No l’alimenten els militants independentistes, sinó aquesta inèdita capacitat de penetració en els diferents àmbits polítics que ha tingut “el sol”.

I l’independentisme això no ho ha sabut veure, ni ho ha vist ni ho ha interpretat, ni ha bastit cap estratègia sòlida i coherent per poder ser, com hem estat fins ara, els qui llauren i obren el camí per on ha de transitar aquest procés. Ara, el que queda d’independentisme militant i organitzat al voltant d’aquesta idea més aviat està tancant el camí, confonent-lo, fent-lo intransitable. De fet, i en molts casos, últimament fins i tot posant pedres al camí, assaltant-lo.

Sens dubte, la pèrdua de l’element referencial d’Esquerra, el seu lideratge estratègic, fruit de la demencial aposta tripartita, està a l’arrel d’aquest problema. Però un cop generat el problema, tot el que ha passat des de llavors, analitzat serenament, és un autèntic horror, això s’ha convertit en una autèntica bogeria, arrossegada a un canibalisme polític atroç que em recorda algunes imatges de la brutal película Apocalise Now, concretament quan el capità Willard (Martin Sheen) acaba trobant el Coronel Kurtz (Marlon Brando) i el seu fantasmagòric i alienat exèrcit, allà al fons de la selva, on no hi entra la llum, el sol…

És una pena que hàgim arribat a aquesta situació, a aquesta lamentable incapacitat, en un moment decisiu, d’observar el sol i els llocs on entra i es refracta la seva llum, per a poder bastir l’estratègia adequada.

Y yo sólo observo el sol… però ho he fet. He parat, he observat, he vist com es refrectava, he vist com arribava a tot arreu… i he pres consciència del desastre polític que està desencandenant la militància independentista. Jo no tinc la solució, però sí sé el que no vull fer, alimentar aquesta estratègia que ens engoleix com un forat negre.

Tinc idees del que ens cal, tinc idees que circulen al voltant de la brutal necessitat no d’erigir-se en els únics independentistes, és a dir, d’expulsar “del paradís” els qui no militen en el que els enlluernats i alienats pensen que és l’única veritat. Veig molt clara, observant el que passa, la necessitat de bastir estratègies intel·ligents, agoserades (que no vol dir en cap cas precipitades), perquè aquesta transversalitat que permet la majoria social, sigui cada cop més àmplia i més sòlida.

Tinc claríssim que els missatges apocalíptics de “l’ara o mai”, o que la nostra nació “desapareixerà” si no passen certes coses en aquestes eleccions és caminar decidits a l’abisme. I dissortadament són els missatges que abunden a “el nido del cuco”, amb aquesta confiança de veure-hi estant totalment enlluernats, que fa presumir o assegurar coses que no són. Amb aquest demencial canibalisme polític, aquesta esquizofrènia on tots els argumentaris s’acaben construïnt a partir de teories de la conspiració i paranoies diverses. Aquesta veda oberta per veure qui té més legitimitat o números per a repartir carnets d’independentista…

Aquesta barbaritat antipatriòtica, dement, de plantejar les eleccions com un referèndum... o aquest fals axioma que s'intenta vendre de "si em voteu a mi és que es vol la independència, si no em voteu a mi és que no es vol" són dos dels productes estrella d'aquesta degradació i degeneració discursiva i estratègica a què s'ha arribat, i de la que cal fugir com de la pesta.

Un autèntic desastre!!!! Alguien voló sobre el nido del cuco…

És una llàstima que tots plegats no hàgim estat capaços de parar un moment i observar. No estaríem com estem.

Davant tanta bogeria, en boca de segons qui pura mesquinesa, personalment, ja ho sabeu, he decidit donar suport a l’única opció que em sembla no ha embogit, i proposa coses raonables i en la direcció correcta, Convergència i n’Artur Mas. I ho dic amb total convenciment.

Aquesta bogeria desfermada quan s’ha vist la sortida del túnel és letal per als nostres objectius: no sabem res en relació a com arribar a aquesta llum, ni el que falta per arribar-hi, ni l’amplada del túnel, ni les condicions en què hi haurem de transitar, ni les provisions, ni si ens hi espera algú, ni amb qui confiem que vagi fent el camí, ni si hi anem molts o pocs, ni si estem tots caminant en la mateixa direcció, ni si tothom –que és el que interessa- segueix al mateix ritme, per a arribar-hi amb una majoria sòlida i convincent, i preparats i forts.

Em crec i compro el discurs convergent, és, clarament, el més sòlid i el que millor ens pot fer avançar. Hi veig convicció i inteligència. Hi veig, sobretot, aquest punt tan necessari de calibrar adequadament, en tot moment, les prioritats que ens marca el camí, aquesta sortida del túnel.

No necessito que m’exhibeixin i enarbolin estelades permanentment com a única referència i guia. Es pot avançar molt més, i crec que avançarem molt més, establint els objectius i fent la marxa, transitant el camí d’aquest procés, amb realisme, amb estratègia, lideratge, i, sobretot, esforçant-se permanentment perquè hi arribem tots, el màxim, una majoria molt sòlida i potent.

I també entenc que per a arribar-hi, avui, el que ens cal amb urgència és un govern molt fort que pugui atendre les necessitats tan immediates que tenen moltíssims dels nostres conciutadans. Sortir de la crisi econòmica, social, etc. en la que ens ha sumit el tripartit és bàsic per poder caminar amb confiança i junts. La confiança en el nostre govern, en el seu lideratge, visualitzar que som capaços de sortir de la crisi, de fer les coses bé, de plantejar-nos objectius compartits àmpliament com a poble, i que tot això es fa buscant, com a horitzó final, sortir del túnel, sortir a la llum, és el que em motiva, a hores d’ara, a donar suport clar i convençut, ferm, a CiU i a l’Artur Mas.

No estem al final, estem simplement al principi del final. Avancem, poc a poc si cal, però no la caguem, no volguem avançar a empentes, sobretot amb empentes d’aquestes que ens acaben abocant a l’abisme.

Y yo, sólo observo el sol, como entra el sol

sólo observo el sol, como entra el sol

en los lugares que habitan los hombres, y se refleja su luz

sólo observo el sol, sólo observo el sol

En defensa d'en Joan Laporta, president del FCB, i contra la misèria

Avui és un dia trist. Avui és un dia que he fet una cosa que no havia fet mai: anant cap al Camp Nou, amb el metro, línia groga, a l’arribar a Passeig de Gràcia, enlloc de fer el canvi per anar cap al camp, he girat cua, he canviat de sentit i me n’he entornat cap a casa.

Avui, a més de dia trist, és un dia d’aquests complicats per a circular sense ser atropellat per aquests energúmens de la xarxa que condueixen “tunejats” per la seva misèria i amb el seu pensament i comentaris de sala d’espera de psiquiatra a “alguien voló sobre el nido del cuco”. Ja estem arreglats, amb aquest panorama…

Mireu, el més important de tot, de fet l’únic important, és que el que avui ha fet la Junta Directiva del FCB, i han aprovat els socis per un escassíssim marge és UNA INDIGNITAT TOTAL. El que avui ha passat, amb tota aquesta comèdia de la Due Diligence i la demanda contra en Joan Laporta i la seva junta és UNA VERGONYA TOTAL.

Vist on han portat les coses en Sandro Rosell i la seva junta, no hi pot haver matisos en la qualificació de vergonya del que ha passat. El que ha passat, com ha passat… NO HAURIA D’HAVER PASSAT MAI, MAI.

He seguit pel C33 com han anat desgranant els diferents arguments, i la meva indignació ha anat creixent. No hi ha dret. No hi ha dret que el millor Barça de la història, i el millor president i direcció que mai hem tingut hagin estat exposats i llençats al peu dels cavalls d’aquesta manera tan indigna, tan barroera, per l’actual president i la seva junta directiva.

Al feisbuc he comentat que tot plegat és tan penós i desproporcionat que farà que les coses realment criticables, raonablement criticables, del mandat d’en Jan Laporta, siguin una futesa al costat de la bestiesa que ha fet l’actual junta directiva.

La fractura que han provocat en el barcelonisme serà de les que faran època. Una assemblea com aquesta de compromissaris del FCB, que tots sabem que són un autèntic camelo des del punt de vista de participació, representació, etc, per més estatutàries que siguin. Una assemblea on només hi ha assistit poc més de mil compromissaris dels més de quatre mil que “representen” les desenes i desenes de milers de socis. Una assemblea on només s’ha pogut sentir una veu, la de la directiva i els seus “voceros”, per més maquillatge professional que vulguin donar a l’afer. Una assemblea que només ha conegut allò que la directiva ha volgut que es conegués, i que han filtrat a la premsa prèviament com li ha convingut el que els ha convingut. Una assemblea, en definitiva, amb totes aquestes circumstàncies…

… i que la petició de la directiva de demandar l’anterior president s’hagi pres per poc més de 400 compromissaris, i per una diferència ridícula, de menys de 40 vots, en relació als compromissaris que s’hi oposaven… TOT AIXÒ VOL DIR QUE AQUESTS TIOS ACABEN DE FRACTURAR EL CLUB DE LA MANERA MÉS BARROERA, IMBÈCIL I IMPRESENTABLE POSSIBLE.

Estem parlant del millor Barça de la història i de la millor presidència i junta que mai hem tingut, professional, compromesa amb un model i amb uns valors, els de la catalanitat, que han estat vindicats permanentment i sense complexes.

Que hi ha hagut errades, evident. Que no sempre s’han fet les coses que calia, quan calia i com calia, igualment evident. Estem parlant de LA MILLOR direcció del Barça, no d’una direcció PERFECTA. A veure si ens deixem de tonteries i de fer-nos els plusquamperfectes. De vegades sembla mentida que hàgim de recordar certes coses, de dir-les, però és que a la vista de certs comentaris no hi ha més remei: tots ens equivoquem, tots fem errades, etc. Però el que cal valorar són els principis, les realitats, les rectificacions, els resultats… que és el que acaba definint les coses, els mandats, etc.

Jo he estat laportista des del primer minut, des de l’Elefant Blau. Tan laportista que fins i tot en el moment més crític, el de la moció de censura, després de dos anys en blanc durant els quals les coses no es van fer bé, vaig votar-hi en contra (de la moció), i a favor del Jan i del projecte que defensava, de la rectificació que havia fet i del seu dret a finalitzar el seu mandat.

Després de la inacabable, fosca i depriment nit del nunyisme, el projecte que encapçalava en Joan Laporta va retornar la llum i l’alegria al nostre estimat Club. I els colors, com si hi reconeguessin en els nous dirigents la seva veritable naturalesa, van lluir triomfants com mai abans, fins enlluernar el món.

Ara ens tornen a tancar en la negra nit. En la misèria, en els arguments mesquins, en les mentides, en la manipulació… en aquest aire revantxista de postguerrra en blanc i negre. Avui teníem power-points, però el soroll era el del teclat de les màquines d’escriure inquisidores, del funcionari que pren declaració en la tenebra humida del revantxisme atroç, de la por, d’una societat instal·lada en la misèria a tots els nivells.

I dic això i ho dic també sabent i coneixent d’un munt de coses que s’han fet i no m’agraden, les deploro o les critico. Però és que avui parlar de tot això, d’aquestes coses que m’agradaria poder criticar amb tranquilitat del laportisme, davant del que han fet en Rosell i companyia, seria un exercici de cretinisme en el que no penso caure.

Només una cosa, que no ha sortit a la DD: que avui estiguem així i que en Rosell avui hagi presidit l’Assemblea… sí que li haig de retreure a en Laporta. La seva etapa final com a president, el núvol d’èxit en que estava instal·lat, el va portar a un autisme atroç i a dinamitar qualsevol opció que hi hagués, a les eleccions del juny, per a construir una candidatura forta, potent, de tots els barcelonistes que defensàvem la continuïtat del model. I això avui, malgrat tot, sí que és el dia de recordar-ho i retreure-ho. El que va fer en Jan en aquesta història és terrible, lamentable. I ara no només ho lamenta ell, n'estic segur, sinó tots els qui ja ho lametàvem llavors (i que ja vam fer tot el que bonament vam poder per evitar que guanyés en Sandro) i més que ho lamentarem en els anys que venen…

El que ha passat avui, en definitiva, és dolent, pèssim, per a tots, per al Club, per al país i per a la nostra dimensió moral, autoestima i confiança. No anem bé, gens bé.

I ara, un cop sentada amb total nitidesa la meva postura en relació a aquest tema, permeteu-me que acabi amb una altra reflexió.

En l’evident dimensió política que també té aquest afer, atès el lideratge d’en Laporta d’una opció política com Solidaritat Catalana per la Independència, em sembla que el pitjor favor que li pot fer la seva gent, els solidaris, és reaccionar convertint-se en una nova mena de “Children of the corn” com en el seu moment es van transformar els reagrupats.

Jo he defensat, defenso i defensaré en Jan Laporta com a president del Barça, per tot el que ha fet. Ningú pot dubtar del meu homenatge i reconeixement. Però això no condiciona en absolut cap mena de suport a la seva aventura política. Amb tota tranquilitat també us dic, tot i que ja ho sabeu, que no el votaré, ni a ell, ni a SCI. I no passa absolutament res, crec que és perfectament compatible. I estic segur que aquest sentiment el comparteixen els també més de 400 compromissaris que han votat contra la seva demanda.

Em sembla que els solidaris faran un pèssim favor al Jan si ara es llencen a fer un totum revolutum d’arguments que barregin la gestió al Barça, Solidaritat, política, conspiracions, acusacions paranoïques, etc. Si els solidaris decidiu llençar-vos a aquesta guerra us quedareu sols i el deixareu –al Jan- sol.

El meu consell és que eviteu convertir-vos en uns nous “children of the corn”. Es pot defensar amb contundència en Laporta sense emprendre una guerra contra el món, a base d’insults, teories conspiratives, acusacions paranoïques, etc. Es pot defensar en Laporta, la seva gestió i el seu llegat, buscant complicitats, i trobant-les, en tota la gent que us l’estem oferint, els que avui eren a l’assemblea de compromissaris i tots els milers i milers de socis, barcelonistes i catalans que estem orgullosos del seu mandat, de la seva presidència, de la seva figura i lideratge.

Amb aquesta tendència que tinc de vegades a ficar-me on no em demanen, jo veig en tot això que ha passat avui, una enorme oportunitat per al Laporta de reivindicar-se i de recollir molta simpatia. Ja s’ha vist avui a l’assemblea: el resultat és un rotund fracàs del rosellisme, de fet crec que serà la seva tomba; a la gent d’aquest país no li agraden els linxaments, en general els catalans tenen una evident tendència a posar-se al costat de la víctima, del “feble”…

Tot això generarà, crec, una nova corrent de simpatia cap a Laporta. Recordem el cas Carod, p.ex. després de Perpinyà, quan es va presentar a les eleccions espanyoles.

Jo, que m’ho miro sense desitjar el més mínim èxit electoral a Laporta i a SCI, em temo que això d'avui els pot ajudar. De fet només veig una possibilitat perquè això no passi, i és que els mateixos solidaris l’avortin per una reacció desmesurada, de xalats, com uns nous “children of the corn”, i que comencin a escampar merda per tot arreu, teories conspiratives, mentides, acusacions paranoïques, etc.

En Rosell, d’una manera inconcebible, acaba de fer-li la campanya al Laporta i a SCI. Només el mateix Laporta i els solidaris ho poden esgarrar, poden perdre l’oportunitat política que tot plegat els hi representa. Però si la seva reacció és serena, responsable, i en aquesta circumstància tan dura saben gestionar la situació amb fermesa, convicció i moderació estratègica i dialèctica, poden revertir-ho i fer-se una imatge constructiva, positiva… que crec fins ara no han tingut per al conjunt dels electors.

Sensu contrario, les declaracions del Dr. Muerte, comparant en Laporta amb la Belén Esteban, o contribuïnt a escampar el dubte sobre la gestió d’en Laporta al FCB… crec que són la seva tomba definitiva, i en bona mesura pels mateixos arguments que abans explicava poden generar una corrent de simpatia per al Laporta.

La reacció al que ha passat avui dels “Children of the corn” reagrupats confirma totalment la seva malaltia, el seu caràcter purament sectari, i la seva absoluta irrellevància política. No és que estiguin amb rumb a les roques, és que del seu naufragi, a hores d’ara, ja no en queda res, ni la pietat envers ells.

També voldria aprofitar per a fer una altra recomanació a tots plegats. Crec que seria molt positiu per al país que ens deixéssim de tanta tonteria i paranoia conspirativa. És realment trist veure fins a quins nivells tan baixos hem caigut (un plural de país, tot i que només afecta a un segment político-social).

Els reagrupats primer ens van acusar als “Quatre de Gilford” de ser infiltrats de tota mena d’oscures trames. Després, amb SCI, els mateixos children of the corn de Reagrupament van urdir i escampar arreu sense vergonya ni pudor, que el sorgiment de SCI era una maniobra de CiU i ERC (Madí i Puigcercós treballant colze amb colze!!!) per a desactivar-los a ells (cal tenir pebrots per a victimitzar-se d'aquesta manera sense ser absolutament res…). Però ara, com en una mena de dia de la marmota, ja estan sortint solidaris a denunciar que tot plegat és una conspiració convergent contra ells, etc.

Jo diria que sempre, però especialment en aquestes circumstàncies, no fer el ridícul és important. I recomanaria a tots plegats comptar fins a cent abans d’escriure segons quines bestieses, abans de caure en un delirium tremens polític sense retorn.

Aquest consell, evidentment, no va adreçat –a aquests ja els dono per perduts- als qui només saben fer que viure instal·lats en aquestes misèries, rebregant-s’hi i escampant-les. Aquest missatge va dirigit, bàsicament, a la bona gent, perquè no s’hi sumi, i sàpigui actuar políticament amb autoritat personal, que no siguin incauts, que es pensin dues vegades les coses abans d’esdevenir còmplices de tanta xaladura.

Una última cosa també en relació a tot aquest jardí de xaladura que ha florit entre l’independentisme. Quan la crisi del gener a Reagrupament, un dels arguments esgrimits per la direcció sectària i escampat impunement, amb total desvergonyiment, pels “children of the corn”, era que nosaltres ens oposàvem a l’arribada d’en Laporta a Reagrupament. Com tot el que es va dir en aquells dies, era mentida. Tant l’Emili Valdero com jo érem laportistes de primera època, i des del primer moment vam estar treballant per crear les condicions perquè en Laporta hi pogués “aterrar”. Es curiós comprovar com els mateixos que llavors escampaven tota aquesta merda, totes aquestes mentides, i es refugiaven en la figura d’en Laporta per a linxar-nos, des de fa prou setmanes, però amb especial intensitat en aquests dies, s’estan sumant al linxament rosellista d’en Laporta. Les conviccions es demostren en que els falsament acusats llavors de no sé què en relació a Laporta ara, i fins i tot des de diferents posicions polítiques, som els que el continuem defensant. És un exemple paradigmàtic d’aquesta enganxosa misèria humana i política que ha escampat arreu la gent de Reagrupament i que quedarà com a tot llegat seu.


PS: importantíssima victòria del Barça contra el València. Tots plegats hem d'intentar que el que està passant no afecti l'equip, no es traslladi la crisi social a l'àrea esportiva. Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

A Salamanca o a Berlín…

M’havia fet el propòsit de no tornar a dedicar-los-hi la més mínima atenció, a aquesta secta miserable en què s’han convertit Reagrupament i els reagrupats. Però el que estan fent és massa fort com per callar, la seva capacitat de superar-se sectàriament supera també la meva capacitat de sorpresa i de contenció.

Mireu, l’independentisme català ha estat, des que es va començar a formular organitzativament, un cau permanent de conspiracions, escisions, tensions, etc. Aquesta imatge la tenim tots gravada al nostre ADN independentista. Tot i que també hem tingut molts bons moments en que, sota un bon lideratge, hem estat capaços de formular propostes polítiques convicents i d’actuar com cal. Per tant, tenim tots els exemples negatius i positius que volgueu.

En l’independentisme més recent, és a dir, des de la “transició”, jo recordo dos episodis especialment cruents d’aquesta divisió a la que semblem endèmicament abocats. El primer episodi a què faig referència són les hòsties al Fossar de les Moreres quan l’escisió de l’MDT, entre els qui defensaven la PIC i els qui defensaven el Front Patriòtic. Aquell Onze va ser molt dur, i les hòsties encara més. Però, fins i tot en aquell context, les hòsties van ser per una qüestió estratègica, de plantejament, que es va dur més enllà del que ningú podia pensar mai que s’arribés.

El segon episodi, de molt menys abast, però també força dur, va tornar a ser un altre Onze de Setembre, quan ERC ja s’havia convertit en el referent independentista majoritari, i el bo de l’Àngel Colom va llençar un cable a la gent de Terra Lliure per tal d’aconseguir un procés polític de disolució. La major part dels militants de Terra Lliure hi van donar suport, però des del que quedava dels sectors més “revolucionaris”, allò es va combatre amb una inusitada i absurda violència. Jo donava suport a Esquerra, llavors, però tenia amics que van participar d’aquell absurd akelarre a la mani de la tarda i durant tot el matí. Aquests mateixos amics, anys després, m’han reconegut i s’han sincerat amb mi, que el fet d’haver participat en aquella tangana és una de les coses que més els avergonyeix.

Explico això perquè essent per a mi dos dels episodis més sinistres de l’independentisme contemporani, més violents… ni tan sols en aquell moment vaig sentir, llegir, etc. el que estic sentint, llegint, etc. provinent de la secta reagrupada envers tothom que no sigui de la secta. És molt fort, però és així.

Mireu, tot el que ha passat amb els tripartits, aquesta demencial aposta d’Esquerra, tot l’espai que va deixar orfe de referents, tot el que en vam dir l’espai de “els sense nom”… ens va acabar portant a molts a aplegar-nos en el projecte de Reagrupament. Tot el que al principi era positiu d’aquesta proposta política aviat, i incomprensiblement, va començar a mutar, sota el lideratge sectari d’en Joan Carretero, a un dels inferns polítics més descomunals i demencials que mai he conegut, i porto 24 anys de militància independentista.

Després de la primera Assemblea de Reagrupament, i endut per la follia de la seva relació sentimental amb Sandra Lomas, Joan Carretero comença a fer autèntiques barbaritats, secundat per altres membres sectaris de la junta, en un procés que finalitza amb la crisi del 30 de gener.

Aquella crisi és l’episodi més aberrant que mai he viscut i que, crec, mai tornaré a viure. Quan Joan Carretero, absolutament enfollit, planteja que 4 membres de la junta hem de dimitir perquè a ell li dona la gana, i que si no ho fem plega ell… es desencadena un dels processos més aberrants que mai coneixerem tots plegats.

Embogit per la seva relació amb Sandra Lomas, i de les seves ganes de donar-li un protagonisme polític per damunt de tot, i a costa de tot, demana la dimissió de 4 persones que l’únic que teníem en comú era tenir criteri propi i ser vistos, per Sandra Lomas i Rut Carandell, com a possibles amenaces a les seves aspiracions, com a amenaces als seus interessos.

Quan esclata la crisi esclata alguna altra cosa. Davant la irracionalitat de la situació, davant la situació dement que havien creat, els membres sectaris de la junta llencen una campanya, mai vista fins aleshores, de mentides, infàmies, insults… contra els 4 membres de la junta a qui totalitàriament, s’havia compelit a plegar. Per a intentar explicar el que havia passat, tant en Joan Carretero, com la Rut Carandell, com la resta de membres sectaris de la junta, es llencen a una campanya d’atacs personals, d’infàmies, mentides, calúmnies, etc. contra els 4, d’autèntic jutjat de guàrdia. Increïble. Tot, absolutament tot, el que van dir aquells dies era mentida.

Jo no havia assistit mai fins aleshores a una cosa així. Encara ara em faig creus de tota la merda, de totes les mentides que van llençar en contra nostre. Increïble. Una autèntica bogeria, una indecència política i personal mai vista.

Però… quin va ser el problema real que es va generar aleshores? Terrible: que van convertir a la majoria dels associats en autèntics sectaris, que es van llençar a la xarxa, als blocs, al feisbuc, als comentaris als digitals, a tot arreu on podien… a replicar com a autòmates tot el que sentien dir als líders sectaris. Ja no importava res, no importava la veritat, no importaven les persones, no importava la trajectòria… res! Els reagrupats es van convertir, van mutar, en un tsunami sectari que només actuava atacant de la manera més miserable mai coneguda, les 4 persones afectades.

I així es va donar carta de naturalesa al Reagrupament actual, al que tots coneixem, convertit en un autèntic WACO polític i sectari. Allò va acabar. Els quatre vam acabar marxant, cadascú quan va voler, perquè mai havíem estat un grup. Però els atacs i les infàmies van continuar.

I vet aquí aquest problema real que s’havia generat: els sectaris no tenien “aturador”. I així, tot el que per a ells implicava alguna cosa que pensaven que anava en contra de la secta, de Reagrupament, era respost en aquests paràmetres, sense argumentació política, directament a buscar l’insult, el menyspreu i la destrucció personal de qui gosava profanar o interposar-se en el camí de la secta.

El nou zènit de tot plegat l’hem trobat amb el sorgiment de Solidaritat Catalana per la Independència, amb la negativa de Joan Laporta a sotmetre’s a les humilians condicions plantejades pel gurú sectari Joan Carretero.

En Laporta, que fins aleshores havia estat objecte de la devoció incondicional dels sectaris, tan bon punt es planta, esdevé objecte dels atacs més demencials que mai ha patit aquest home, i mira que n’ha patit. I el mateix va passar amb la resta de persones que van acompanyar en Jan amb la nova proposta política.

El nivell d’insult, de menyspreu, d’ignorància sectària que han exhibit està tan fora de la comprensió humana i política que caldrà que algun dia sigui estudiat pels psiquiatres.

Els tres impulsors de SCI van esdevenir llavors objecte de la litúrgia sectària d’insults, ja tots responent al mateix patró, que suposo és el que troben més els recomforta: tot el que no són ells, tot el que no es mou al ritme que ells marquen… és perquè hi ha uns terribles interessos personals al darrere.

La qüestió no és que quatre xalats, quatre perturbats mentals, es dediquin a escampar tot això per la xarxa. La qüestió és que ho fan perquè han tingut uns líders que ho han fet i els han empès a ells a fer-ho. Aquest és el drama. Aquesta és la vergonya, aquesta és la qüestió per la que tots aquests líders sectaris de Reagrupament algun dia caldrà que passin comptes.

Per l’adreçador sectari hi hem passat, doncs, els 4 de la junta, en Laporta, en López Tena, n’Uriel… i més recentment la pobra Isabel Clara Simó o el mateix Toni Strubell.

Crec que era ahir que, estorat, llegia en un fil del feisbuc unes barbaritats tals, tan demencials, d’un patriota i d’una persona de la integritat d’en Toni Strubell, que encara me’n feia creus. No aconsegueixo acostumar-me a aquesta sarta d’insults i menyspreu. Em supera.

Però la gota que ha fet vessar el got de la meva tolerància, és a dir, del meu passar ja definitivament d’aquesta secta i d’aquests sectaris miserables, s’ha produït avui. Primer amb un comentari a aquest bloc, que he esborrat immediatament, perquè ja no penso tolerar-los-hi res més. I, segon, amb un apunt a un bloc que es diu “Pàtria i Dignitat”, i en el que s’enllaçava amb el que s’havia escrit al meu bloc.

La basura humana que havia fet el comentari al meu bloc és presumiblement la mateixa que ha posat en marxa aquest bloc que es diu Patriadignitat's Blog. Un ignorant més, un radical ignorant i un perfecte miserable. Segons aquest detritus, Dies de fúria és un bloc que fa l’amic i company Jordi Murgó. I segons aquest detritus, també seria el responsable que s’hagi tancat –no sé si és cert- el perfil de Pàtria i Dignitat al feisbuc.

Ignoro si s’ha tancat o no s’ha tancat. Ignoro si, en el cas d’haver-se tancat, ho han fet els seus mateixos promotors (en la mesura que era una marca ja descartada pels reagrupats per a presentar-se a les eleccions) o no.

En tot cas el que no ignoro és que hi ha un perturbat que va escampant acusacions miserables arreu on pot. I que a això no caldria, no hauríem, de donar-li cap importància. Si no fós perquè uns líders polítics d’una organització, Reagrupament i la junta directiva, han habilitat aquesta manera de fer com a la seva manera de fer política.

Joan Carretero, Rut Carandell i la resta de membres de la junta directiva de Reagrupament que queda després de la crisi del 30 de gener, són responsables que tot això, tota aquesta misèria, estigui passant. Ells són qui ho van començar i els qui van donar ales a aquest petit exèrcit de perturbats que són els Children of the corn.

L’any 1937, després que els totalitaris soviètics detinguessin, torturessin, matessin i fessin desaparèixer l’Andreu Nin, la seva legió de fanàtics comunistes, a sota de cada pintada que preguntava “On és Nin?”, escrivien “a Salamanca o a Berlín”.

Això que van fer aquests dements soviètics i totalitaris és el mateix que avui en dia estan fent, a la xarxa, aquests “Children of the corn” de Reagrupament.

I avui, com ahir, no ho feien espontàniament, sinó seguint unes consignes molt concretes. I és aquí on cal apuntar, als qui estan repartint aquestes consignes miserables. Avui, com ahir, el problema no és el desgraciat que fa la pintada o que escriu un comentari a la xarxa, el problema són els qui els empenyen a fer-ho.

Suposo que amb aquest ventilador miserable intenten amagar les seves misèries, la seva irrellevància política, camuflar el seu fracàs i la seva indignitat.

Solidaris, reagrupats, enquestes, unitats i finiquitos...

Allà pels gloriosos 80’, hi havia un grup madrileny que es deien “Los Ronaldos”, i que cantaven una cançó que deia alguna cosa així com “la vida es complicada, i tu la quieres complicar más”.

Hi he pensat ara mateix, mentre veia les escasses cròniques d’aquest acte esotèric “per la unitat” de pressumptes reagrupats i de pressumptes solidaris.

Quan, com en el meu cas, hom ja ha pres una decisió en relació a la seva aposta política per a les properes eleccions, que no és ni la dels reagrupats ni la dels solidaris, parlar-ne, parlar de les seves coses, provoca una certa incomoditat. Però com que he viscut molt d’aprop tot el tema de Reagrupament i del naixement de Solidaritat, i com que tots dos bramen per una exclusivitat de l’independentisme en la que ja no m’hi sento inclòs, no puc resistir-me a dir-hi la meva.

Més encara quan a sobre de la taula també tenim aquesta enquesta dels solidaris, que trenca una mica la tònica general de la resta d’enquestes que estan fent públiques els mitjans de comunicació.

Comencem per aquí, potser, per això de l’enquesta dels solidaris. M’hi referiré, sense que serveixi de precedent, perquè entenc que una enquesta d’un partit, per més ben feta que estigui, no deixa de ser un instrument propagandístic quan es fa pública, que és el que han fet els solidaris. Si hi afegim les escasses dades que ens han donat els solidaris (menys dades que qualsevol enquesta de qualsevol mitjà de comunicació), tota prudència és poca. I ja ho dic des d’ara, i perquè molts m’heu enviat comentaris perquè digués la meva sobre l’enquesta de SCI: no entraré a comentar cap altra enquesta de partit que no dongui una informació mínima, i la de Solidaritat no la dona, aquesta informació mínima per a poder-la valorar.

Però bé, com a excepció, podríem dir que l’enquesta dels solidaris planteja un escenari polític que accentua, no sé fins a quin punt coherentment, algunes de les tendències que ens han anat aportant altres enquestes en aquest final de setembre, començaments d’octubre.

Permeteu-me que estableixi, d’entrada, una obvietat que a voltes, segons per a qui, no ho sembla: NOMÉS HI HA 135 ESCONS A REPARTIR! Per tant, els resultats de les diferents forces polítiques, en el repartiment d’escons, és un mapa de vasos comunicants, on sempre que algú en guanya implica que algú n’està perdent.

Aquests fluxes de vots entre forces polítiques són la clau del tot plegat, i ja els hem explicat abastament en el monogràfic “Especial enquestes” de l’ABSOLUT MAS. Si no heu llegit l’exhaustiva anàlisi que hi fem, us recomano que hi aneu ràpidament, perquè és del millor que podreu llegir en relació a aquest tema.

Quines diferències ens aporta l’enquesta solidària en relació a les altres? Bàsicament una: que ells surten molt ben posicionats, amb un percentatge de vot directe i atribuït superior al que fins ara els hi ha donat cap enquesta.

La segona qüestió és que els marges amb els que treballa l’enquesta són superiors als de qualsevol altra que hàgim vist. Donar, p.ex. a Esquerra, una forquilla de 9-12 escons és jugar amb 4 escons de diferencial, que és a la seva vegada un enorme diferencial d’imputació de vot. Aquí es cobreixen molt les esquenes, i alhora això fa que tinguem molts dubtes sobre el panorama que dibuixen.

Una altra qüestió singular de l’enquesta és que per la distibució d’escons (CiU per sota de 60, sociates per sobre de 31 i esquerra entre 9 i 12), dibuixen un panorama on SCI necessàriament està “rascant” vots a CiU. I això, que no descarto pugui passar marginalment, no hi ha cap enquesta que ho hagi reflectit. De fet, l’enquesta de RAC1 en relació a la possible fuga de vots de CiU cap a SCI la situa en el 0.0%...

En relació al PP, ICV-EUA i Ciutadans, l’enquesta es mou en percentatges coherents amb la resta d’enquestes, tenint en compte que sempre hi ha un marge d’error i que estem parlant de forces del grup de les “petites” o microscòpiques en el cas de C’s.

La pregunta que tothom es fa és si l’enquesta solidària, en relació als seus propis resultats, és creïble.

La meva opinió és que és més creïble que no pas no creïble. Per les dates en que està feta l’enquesta, i pels resultats que estan aportant les darreres enquestes dels mitjans de comunicació, està clar que SCI té una tendència a l’alça en les seves expectatives electorals. És una tendència força clara, i amb indicadors sòlids que fa que no poguem parlar només d'un miratge demoscòpic.

L’única pregunta, per tant, és si la imputació de resultats és “excessiva”, és a dir, si se’ls hi ha anat la mà amb la cuina. Això podria haver passat. Però crec que tenien pocs interessos en sobredimensionar SCI a la cuina, no hagués estat intel·ligent fer-ho a aquestes alçades.

Per tant, l’enquesta de SCI accentua la tendència que s’està expressant en altres enquestes, d’establiment d’un sòlid sòl electoral que els situa amb clares opcions d’entrar al Parlament. I l’únic dubte està en saber amb quina “força” hi entraran.

Fixem-nos en una cosa. SCI té en aquests moments un repte polític clau, i és el de convertir-se en la força electoral de referència per a tot l’espai dels “sense nom”. I ho fa en competència directa amb Reagrupament. Per a aquest objectiu, en termes d’enquesta SCI, n'haurien tingut prou amb continuar assegurant, com ja donen la resta d’enquestes, que de totes dues forces és l’única que entrarà al Parlament. Situar-se en aquest llindar dels 6-8 escons és un salt qualitatiu, que jo no m’hagués atrevit a plantejar-me si no l’hagués vist molt clar, perquè la incoherència amb la resta d’enquestes podria fer entrar en descrèdit la pròpia.

Per això penso que potser la “cuina”, en el que és normal fer, l’assignació d’indecisos, ha estat excessiva, però que té fonament, té un fonament demoscòpic sòlid en la intenció de vot directa que s’ha expressat en l’enquesta.

Hi ha una cosa que a totes les enquestes deu estar jugant a la contra en relació a les opcions electorals que es presenten a les eleccions per primera vegada: no tenen record de vot. El record de vot és un element bàsic a l’hora de “cuinar” amb sabiduria una enquesta, d’ajustar-la, a partir de la mostra, a la realitat, amb l’objectiu d’oferir una fotografia el màxim d’ajustada possible a la realitat. Un altre element és la “simpatia” que en preguntes subsidiàries hagin pogut manifestar els enquestats.

I SCI , a les darreres enquestes, ja manifesta una intenció de vot directe molt superior (en els percentatges de què estem parlant), a Reagrupament. A més a més, presenta indicadors de fortalesa que no té la secta reagrupada, com p.ex. que els solidaris siguin ja el primer destí del vot no fidelitzat d’Esquerra (per sobre de CiU), o bé per la fortalesa de la intenció de vot a Barcelona, que no admet comparatives (gairebé dos punts!) entre SCI i Rcat. I tots sabem que això és una traducció en nombre de vots brutal…

Finalment, el factor Laporta és una de les claus de tot el que estem parlant, perquè un personatge de la seva dimensió mediàtica i del seu nivell de coneixement és evident que acaba impactant en l’electorat.

Per tant, l’enquesta de SCI és coherent en el “despegue” demoscòpic que ofereix en relació a SCI, situant-los per sobre de la barrera del 3%. Això ja és el que apuntaven totes les enquestes. I és coherent amb l’ensorrada dels reagrupats, que amb prou feines arriben a l’1%, i que, com abans del sorgiment de l’opció de SCI, no tenen la més mínima oportunitat o possibilitat d’entrar al Parlament. Les opcions per a Reagrupament són zero, i el seu percentatge de vot demoscòpic se situarà, amb tota certesa, per sota de l’1% en menys de quinze dies, en les enquestes de la segona quinzena d'octubre.

En l’anàlisi del monogràfic ABSOLUT, ja s’explicava el que havia passat amb aquell estranyíssim “repunt” de Reagrupament en l’enquesta de LV de l’1 de setembre.

L’explicació és molt evident en termes demoscòpics: Reagrupament, des de gener del 2010, no havia tingut una intenció de vot, en cap cas, que els permetés entrar al Parlament. De fet, s’havien instal·lat en una intenció de vot marginal, testimonial, que oscil·lava entre l’1.5% i el 0.7%. Res.

A l’estiu, amb el pas endavant d’en Joan Laporta i el sorgiment de Solidaritat Catalana per la Independència, es va generar, entre el votant mig (no entre els militants de les opcions, no entre la gent més militant, però sí entre el votant mig), una certa confusió de marques. Per a l’enquestat, preguntat per sigles, podia ser confús imputar el vot pro Laporta a unes sigles o unes altres, sobretot tenint en compte que les que més li podien sonar eren les de Reagrupament.

A mesura que s’ha anat clarificant, aquest vot que arrossega en Laporta, s’ha anat situant, també demoscòpicament, alineat amb SCI, sobretot si les enquestes plantegen les sigles del partit i el seu líder.

L’explicació és aquesta, i no cap altra. I ho ratifica el fet que abans d’aquest moment estival del llençament del laportisme, Reagrupament no hagués tingut cap opció d’entrar al parlament, i que les enquestes post-estivals, ja de finals de setembre, un cop més aclarit el panorama, els tornen a situar, als reagrupats, en aquells percentatges dels que no s’havien mogut, mentre SCI despega.

Crec que ningú no trobarà cap analista que qüestioni aquesta explicació. I menys algú que conegui una mica el pati d’aquest espai dels “sense nom”.

Posaré només dos exemples de perquè aquesta lectura encaixa amb el que està passant en el dia a dia: la mateixa setmana, a Figueres, hi va haver un acte de SCI i un de Reagrupament; al de Solidaritat hi varen assistir gairebé 800 persones, i al de Rcat unes 50. Fa un parell de setmanes hi va haver un acte de Reagrupament al Poblenou, i hi van assitir, comptades, 34 persones; aquest dissabte dia 2 d'octubre els solidaris en van fer un altre, al mateix espai, al que hi varen assitir 201 persones. En tots dos casos sense els “líders”.

És a dir, les proporcions demoscòpiques i les proporcions de les activitats desplegades per totes dues formacions són, també, coherents. Hi ha poc marge d’error.

Així les coses, i a l’espera de les enquestes de la segona quinzena d’octubre, que per a mi seran les que començaran a apuntar amb més precisió l’escenari electoral del 28-N, l’evolució que tindran SCI i Reagrupament em sembla força clara.

Jo crec que SCI anirà despegant, fins a situar-se en aquest 4% d’intenció de vot. Ja hi és aprop, i la fortalesa mediàtica del seu lideratge i la seva expansió contrastable em porten a pensar que això serà així. En canvi, Reagrupament anirà retrocedint de manera clara en la seva intenció de vot, fins a situar-se entre un 0.2 i un 0.4 per cent d’intenció de vot. Una absoluta irrellevància electoral.

En la mesura que els solidaris vagin consolidant el seu projecte territorialment i la seva marca sigui identificada amb en Laporta, el votant “sense nom” que encara quedi maximitzarà el seu vot, mentre que la debacle reagrupada, que han pogut camuflar fins ara amb mil i un enganys i estafes als seus associats i potencials votants, tindrà també impacte demoscòpic, jibaritzant clarament els seus percentatges, situant-los per sota dels percentatges de la primavera 2010 (0.7%), en aquest interval que he avançat d’entre el 0.2 i el 0.4.

Arribats a aquest punt, tornem a allò de Los Ronaldos de “la vida es complicada y tu la quieres complicar más”.

La comèdia aquesta d’avui al Fossar de les Moreres, les hilarants i paves campanyes de “unitat” són avui en dia simples ganes de complicar les coses, o d’un adolescent sentit de la política. Tot això no porta enlloc. Tot això no és res. La unitat en si mateixa no és cap valor. L’important és allò que s’uneix i les perspectives que ofereix. De tota aquesta comèdia només em sap greu veure-hi veterans il·lustres i venerables tan desorientats.

Perquè la “unitat” a què s'apel·la, ni és tal, ja que no compta amb tothom, amb totes les forces explícitament independentistes, ni és rellevant electoralment. La “unitat”, ja l’estan construïnt els electors, i no el facebook. La “unitat”, des del punt de vista que apunten els benintencionats que la proclamen, que no són ni de lluny tots els qui la defensen, ja s’ha generat, i s’ha generat electoralment al voltant de SCI. I més que ho farà.

Això ho saben perfectament a Reagrupament. Encara hi queda algú amb alguna neurona funcionant. No molts, però algú si que hi queda. I no s’enganyen, per més que encara mirin d’enganyar. Després d’haver ficat tota la seva pobra oferta a la graella, ara els reagrupats es comencen a trobar davant per davant, amb la realitat. I la realitat és que són una força política sectària que sí que va tenir un projecte original interessant, però a hores d’ara són una irrellevància abocada a competir amb el partit del cannabis, el partit pirata o els animalistes. És a dir, res.

Mentres tant, veuen com despega SCI, veuen, no ho ignoren, la força amb la que ja s’han implantat territorialment, veuen que omplen a tots i cadascun dels actes que programen, mentre els seus són un autèntic solar, i veuen que les enquestes, després d’aquells estrambòtics resultats de començaments de setembre, els tornen a situar per sota fins i tot de Plataforma per Catalunya en intenció de vot.

I saben que en la mesura que això vagi prenent cos, els possibles votants optaran per maximitzar el valor del seu vot, atorgant-lo a SCI.

Ho sento, reagrupats, per a vosaltres, game is over. El que feu ja és del tot irrellevant des de tots els punts de vista. Ara podeu alçar les pancartes que volgueu per la unitat, però això ja és pura comèdia, intrascendència, perquè la unitat d’aquest microespai, com era previsible, ja s’ha generat espontàniament, i ho fa al voltant d’un projecte que és més sòlid i amb un lideratge més convincent que el vostre, ho fa al voltant de SCI.

Així ho veig jo i així ho expliquen les enquestes i la realitat que tots coneixem, el dia a dia del que tots en som conscients.

I dit tot això, perquè no me’n podia estar, perquè les coses són així i algú ho havia d’explicar (tota l’anàlisi és 100% objectiva, fonamentada en dades i la realitat –només m’he permès algun excés dialèctic en referència als reagrupats perquè és de justícia fer-lo-), a partir d’ara ja només parlarem de coses serioses, és a dir, del veritable vot útil de l’independentisme del s.XXI, que no és cap altre que el vot a l’Artur Mas. Ja no tornaré a entrar a aquesta sala d’espera de psiquiatra rotllo “Alguien voló sobre el nido del cuco”, que tan encertadament va descriure en Sostres, en la que s’ha acabat convertint l’espai inicialment definit com “els sense nom”.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: reagrupats, podeu estalviar-vos tota la sarta d'insults, mentides i calúmnies amb que actueu, analitzeu i comenteu les coses. Passo de vosaltres.