20-N: de la transició espanyola a la transició catalana. Oportunitats i amenaces.

1. Introducció: de la transició espanyola a la transició catalana:

El president espanyol, en Zapatero, ha convocat eleccions per al 20 de novembre. A mig camí entre Mister Bean i l’entrenyable Frank Spencer de la inoblidable sèrie “N’hi ha que neixen estrellats”, aquí és on acabarà la seva frivolitat. Tot plegat fóra encara més per riure si al final del seu mandat no hagués deixat un estat amb cinc milions d’aturats i una economia i unes administracions en autèntica fallida.

El 20 de novembre de l’any 1975, amb la mort del dictador Franco, s’iniciava el que es va conèixer com a “la transició espanyola”. El 20 de novembre del 2011 podem iniciar una nova transició, la catalana, cap al dret a decidir sense límits i la llibertat, la independència.

Els pobles, les societats i els qui les representen o les lideren, des de tots els punts de vista, som, són, dinàmics. En aquests 36 anys han passat moltes coses. Ha canviat, i molt, el nostre país; ha canviat, i molt, la nostra societat i, en relació a les propostes i lideratges polítics, doncs alguns han canviat i evolucionat amb la societat i el país i d’altres s’han quedat ancorats en aquella societat i país de finals dels 70’s.

En aquella societat i país encara atenallat per la por de la dictadura, ofegat, vam tenir l’oportunitat de recuperar les nostres institucions polítiques i d’assolir significatives quotes d’autogovern. Però el sistema fa uns anys que va implosionar, va arribar al màxim que podia donar de si mateix, i la nostra societat i el nostre país s’ha manifestat clarament insatisfeta amb la situació creada, amb la nostra realitat, i molt especialment des d’un punt de vista del que representa patir l’espoli fiscal que patim.

Per a molts la gestió d’una autonomia ja no havia estat mai l’objectiu, sempre ho ha estat la independència, una Catalunya lliure. Però aquesta proposta política era clarament minoritària en aquells anys i els que van seguir. I, segurament amb més encerts que desencerts, el país i les propostes polítiques que recollien les seves aspiracions, es van centrar en recuperar el màxim d’autogovern i plantejar uns objectius polítics encaminats a reforçar el “ser” de la nació. D’alguna manera, vam proseguir el mandat d’en Prat de la Riba quan proclamava “l’important és ser, i després ja veurem”. Necessitàvem ser, amb això hi estàvem tots d’acord, i la majoria social apostava per enfortir aquest “ser” amb els nous instruments que després de la llarga nit del franquisme teníem al nostre abast.

Ara aquesta proposta política ja està clarament col·lapsada i superada. I, el que és més important de tot, no és que ho diguem els independentistes, sinó que ho veu una molt important majoria social.

A les portes del 20-N del 2011 la societat catalana situa el dret a decidir, és a dir, l’exercici de la nostra sobirania, com el principal repte i objectiu polític. Aquesta ambició es manifesta en dos grans propostes, que no són gens incompatibles, sinó que formen part d’un mateix nou frame nacional: el pacte fiscal com a prioritat immediata i la independència com a gran horitzó polític nacional.

Tot i que en els últims mesos ja n’hem parlat molt, d’aquest assumpte, crec que és necessari que hi tornem i deixem ben clares les coses. Sé que en alguns casos és un exercici inútil, però val la pena insistir-hi.

La independència és un objectiu. Som independentistes tots els que compartim aquest objectiu. Això és el que ens uneix. El que ens divideix són les diferents estratègies, legítimes, per a arribar-hi (també ens divideixen altres coses molt menys legítimes, però això és un altre tema).

Les eleccions del 20-N ens ofereixen l’oportunitat de convertir aquesta data en el tret de sortida a la nostra transició nacional. Això ho hem d’assumir i treballar en conseqüència.

Partint d’aquest diagnòstic, és a dir, del col·lapse de l’actual model i el clar decantament de la centralitat política cap al sobiranisme, l’escenari polític ofereix grans oportunitats i, dissortadament, també desafiaments o amenaces.

2. Les oportunitats (comencem l'anàlisi de manera optimista):

- En les oportunitats tenim un fet transcendent, i és que la principal força del nacionalisme català, que és Convergència i Unió, ha assumit de manera clara el dret a decidir com a eix de la seva proposta política per a la nostra Nació, i perquè de manera clara i ineludible s’ha compromès amb el seu electorat i amb el país a defensar davant el nou govern que surti de les eleccions espanyoles, el pacte fiscal a l’estil del concert econòmic.

- També en el terreny de les oportunitats ens trobem amb que la principal força independentista, que és Esquerra Republicana de Catalunya, després d’haver arribat al col·lapse com a conseqüència de la seva estratègia tripartita, ara està immersa en un molt esperançador procés de renovació interna i de reformulació de la seva proposta política i dels seus lideratges que crec està il·lusionant clarament a tots els independentistes. L’Oriol Junqueras és un dels posquíssims grans líders que té el nostre país, una persona íntegra, un patriota exemplar, un independentista inteligent, format i generós que pot recuperar la confiança en ERC a tots els nivells (intern, però sobretot, amb l’electorat independentista) i fer d’ERC la peça clau que molts pensem que ha de ser en el procés cap a la independència.

Una CiU que assumeixi íntegrament el dret a decidir, ni que sigui al seu ritme i a través de les seves fases, i una ERC renovada que lideri l’independentisme de manera constructiva ens permetrien parlar, el 20-N del 2011, si les seves propostes polítiques gaudeixen de l’aprovació ciutadana, i actuen amb coherència, de l’inici de la transició catalana, amb el dret a decidir com a eix vertebrador i cohesionador.

3. Els desafiaments o les amenaces (sobre aquest escenari n'hi ha d'importants) :

3.1: a Convergència i Unió. Que a aquestes alçades el seu cap de llista sigui el sr. Duran Lleida és quelcom incomprensible. Si no m’equivoco, el sr. Duran Lleida porta de diputat a Madrid des de l’any 1979. Només això hauria de fer caure la cara de vergonya a qualsevol demòcrata. Però és que a més a més, des d’un punt de vista patriòtic, el sr. Duran Lleida és un autèntic fòssil, algú que no ha evolucionat el més mínim o que, si ho ha fet, ha estat a pitjor, fins al punt d’esdevenir el gran referent de l’antiindependentisme a Catalunya. I és molt bèstia que hàgim arribat a aquesta situació.

El sr. Duran Lleida i els seus aduladors presumeixen que sigui sistemàticament el polític més ben valorat. Efectivament, ho és, però pels votants d’altres partits, pels votants del PP i del PSOE. No oblidem que en Duran té el dubtós récord de tenir, també sistemàticament, els pitjors resultats electorals de CiU. És evident que alguna cosa falla en aquesta equació...

La proposta política de CiU ha evolucionat. I això ha permès n’Artur Mas obtenir un rotund triomf electoral a les eleccions catalanes i, posteriorment, uns resultats espectaculars a les eleccions municipals. Però el sr. Duran Lleida no: la seva proposta, les seves maneres, el seu discurs, la seva indissimulada ambició personal xoca radicalment tant amb el país com amb la nova CiU i les seves propostes nacionals.

És una pena, però tot sembla indicar que en un context absolutament favorable per a CiU es pot trencar la cadena de bons resultats electorals, per la falta de coratge per una banda -per a rellevar en Duran com a cap de llista o perquè assumeixi el nou frame polític de la coalició-, i per una altra banda per la falta de responsabilitat democràtica del mateix Duran -per a apartar-se motu propio i afavorir el relleu i la renovació-…

3.2. A Esquerra Republicana de Catalunya

La situació d’ERC és una de les més apassionants que políticament podem tenir al davant, ja que en un temps récord ha de decidir què vol fer i ser: si l’organització que lideri i impulsi l’independentisme, que el faci fort i que la faci determinant en l’assoliment d’aquest objectiu… o continuar perdent bous i esquelles, abocada al desastre i esdevenint irreversiblement irrellevant.

El fracàs de l’estratègia política de l’ERC que es va fer dir Esquerra i que va impulsar els tripartits és una de les més grans hecatombes polítiques de les que hi ha constància. Ens hauríem de remetre al que va passar a Espanya amb aquell partit que es deia UCD o al que va passar a Itàlia amb la Democràcia Cristiana.

Tanmateix, Esquerra ofereix un cas únic en la politologia mundial i és que els responsables d’haver perdut més del 70% dels vots en dues eleccions, enlloc de retirar-se immediatament de l’escena política, de fer un pas enrere, volen continuar i persistir en l’extensió del desastre del que són directament responsables. Això realment és únic, perquè ni va passar amb la UCD espanyola ni va passar amb la DC italiana. Estem, per tant, davant un fenomen que desafia totes les lleis, regles i sentit comú polític del món mundial.

Però ERC (ERC, no Esquerra) i l’independentisme en general tenen una enorme sort: l’existència d’una persona com n’Oriol Junqueras i la seva determinació a liderar i renovar ERC.

La providència de vegades té aquestes coses. Un partit absolutament ensorrat troba de sobte una persona que s’ofereix per a, des de les cendres, intentar liderar el partit... i que probablement no, amb tota seguretat, és l’única que pot aconseguir tornar a fer d’ERC el partit fort que lideri l’independentisme, que traci un full de ruta polític coherent amb la situació del país i que converteixi l’històric pàrtit republicà en la força política que tant necessita el país en aquest moment transcendent.

Aquests dies s’ha sabut que n’Oriol Junqueras ha ofert encapçalar la llista d’ERC a les eleccions espanyoles al catedràtic de Ciència Política Ferran Requejo. Aquest notícia ha generat una mena de sisme polític en l’independentisme que ha fet que els telèfons per primera vegada en molt de temps sonessin per a expressar joia, enlloc de per a expressar lamentacions. No podem saber si finalment el Dr. Requejo serà el candidat, o ho serà un altre. En tot cas, sigui qui sigui, ha de ser un nou cap de llista que condensi amb plenitud els valors de la renovació que proposa n’Oriol Junqueras i el seu equip. No hi ha alternativa.

Les coses estan molt clares: si l’Oriol Junqueras aconsegueix, amb aquesta paciència i generositat infinita amb que actua, liderar ERC, renovar la seva proposta política i renovar els “cartells” electorals, ERC sobreviurà, reneixerà i esdevindrà el partit polític amb caràcter de moviment que el nostre país necessita per al procés independentista.

El gran interrogant que tenim és si n’Oriol Junqueras i el seu equip seran capaços de vèncer les resistències dels responsables de la catàstrofe.

Perquè dissortadament aquests dies també assistim a un espectacle inqualificable -entre el patetisme, l’egoïsme i la ceguesa- veient com el sr. Joan Ridao, que és un dels exponents màxim del fracàs dramàtic de l’estratègia d’Esquerra, està movent cel i terra per continuar de cap de llista a les eleccions espanyoles i continuar així massacrant-nos amb el seu missatge de derrota i d’enfonsament.

En un escenari polític com l’actual, amb el desplaçament del centre de gravetat polític de la nostra societat cap al sobiranisme, una ERC renovada, amb un Oriol Junqueras al capdavant i unes candidatures electorals renovades i que ofereixin a l’electorat confiança suficient, credibilitat… ERC podria aspirar clarament a reeditar el grup parlamentari. Amb un Ridao de cap de llista a les espanyoles ERC té assegurat quedar-se extraparlamentària.

4. Semblances sorprenents i valoració final:

En el fons Ridao i Duran són les dues cares de la mateixa moneda. Són dues persones únicament valorades pels que no són votants seus. Dues persones absolutament desplaçades del nou frame polític nacional, i que enlloc d’assumir les coses, s’hi resisteixen sense cap possibilitat d’èxit, únicament per fer mal, per despit.

Estem davant un escenari polític que planteja unes oportunitats úniques, però alhora existeixen serioses amenaces, que són internes (per tant en lògica d'anàlisi estratègica són punts febles, però ja m’heu entès…).

Podria ser que el candidat Duran condicionés a la baixa el resultat electoral de CiU, com ja apunten les enquestes (segons el CIS, CiU està passant d’un 3,3% a un 1,9%) Però és que és evident que aquest Duran que converteix una proposta política nacional com el pacte fiscal en una palanca per a les seves ambicions personals provocarà fuga de vots. I no en guanyarà cap! I, tanmateix, el país necessita que CiU obtingui un bon resultat, de fet, fóra perfecte que fós la primera força a Catalunya. Si des de CiU volen que això sigui possible hauran de treballar molt i molt i oferir alguna altra cosa que permeti superar la negativitat del seu cap de llista.

En canvi, sóc molt més optimista en relació a ERC. Crec que la majoria del partit ha entès les coses, ha entès el que ha passat i vol treballar per oferir un nova proposta política que serveixi per a recuperar la confiança massivament perduda amb l’electorat. L’Oriol i el seu equip ja estan treballant molt bé per fer-ho possible dins el partit. Ara cal, a més, és indispensable, no hi ha alternativa, que es renovi el cartell que presentaran a les eleccions generals. Si ho fan, si aconsegueixen una llista renovada, amb un candidat potent i creïble, l’escenari polític permetria aspirar a recuperar el grup parlamentari. No en tinc cap dubte. Ni el més mínim.

Hem de convertir el 20-N del 2011 en la data d’inici de la transició catalana. És un repte que ens hi implica a tots i una oportunitat d’or. No la desaprofitem!!!!

Aunque me tiren el puente... (115 interminables dies a l'infern)

(post publicat al bloc d'Elies115, el 26 de juliol del 2007)
Tal dia com avui, de fa 69 anys, les tropes de la República havien passat l'Ebre des de Mequinensa-Faió fins a Amposta, en una operació audaç que tenia per objectius evitar la caiguda de València en mans de l'exèrcit feixista i allargar una guerra que semblava perduda per tal que el context internacional oferís un escenari més favorable a la República, aïllada totalment pel que fa a les potències occidentals (només rebia ajut -i a quin preu!- de l'URSS).

El pas d'Amposta, que era secundari respecte l'operació principal, va fracassar, i diverses brigades internacionals, com la franco-belga, van quedar pràcticament aniquilades intentant el pas, al mateix riu.

En la resta del perímetre les tropes republicanes avançaven decididament, a peu, carregant tot l'equip de material de guerra (armament i munició) i de subsistència, sense suport motoritzat, i provocant la desbandada en diverses divisions feixistes. La tarda del dia 25, després de violentíssims enfrontaments, les millors unitats de l'exèrcit republicà establien les seves posicions a Camposines, Pàndols, la Fatarella, Cavalls, etc. i estaven a les portes de dur l'ofensiva en la línia de Gandesa, penetrant en direcció a l'Aragó.

Acabava de començar La Batalla de l'Ebre, la batalla més dura, cruel i terrorífica de la guerra civil. L'exèrcit republicà, tanmateix, abans de finalitzar juliol veu totalment frenada la seva ofensiva, a les portes de Gandesa -van arribar a les portes de la cooperativa- i de Vilalba dels Arcs -es va combatre a les parets del cementiri-, sense poder-les ocupar, i va haver de passar a consolidar les seves posicions i preparar-se per a una guerra defensiva, mentre els feixistes protagonitzaven la més important acumulació de forces terrestres, artilleria i aviació de tota la guerra.

Durant 115 interminables dies el territori de la Terra Alta que abraça des de la Fatarella -al nord- fins al Pinell de Brai -al sud- (uns 800 km2) esdevindria l'escenari d'una carniceria històrica, d'una lluita inhumana que, per al nostre país, implicava una catàstrofe històrica similar a l'11 de setembre.

Segons O. Junqueras i altres historiadors, al llibre "La batalla de l'Ebre (Història, paisatge, patrimoni)", de l'editorial Pòrtic, "podem argumentar que la derrota de l'Ebre va ser determinant en la història de Catalunya, mai res no tornaria a ser igual després del desastre de l'Ebre. Arribats a aquest punt, es fa forçosa la comparació amb l'11 de setembre, una altra gesta que de grat o per força van haver d'afrontar els catalans."

I continuen: "La guerra de Successió, com la Guerra Civil Espanyola, va tenir una dimensió europea, peninsular i civil. Els catalans van ser lleials a l'arxiduc igual que ho van ser al govern de la República, malgrat que ambdós poders centrals, desconfiant de les forces de Catalunya, van desaprofitar-ne els recursos materials i humans..."

"Des de l'ofensiva de l'Ebre l'exèrcit republicà de Catalunya, nodrit, cal no oblidar-ho, majoritàriament per catalans, va lluitar sol; i la República també va resultar traïda per les potències d'aquell moment. Amb tot, a les muralles de Barcelona i a les crestes de Cavalls i Pàndols calia resistir i calia guanyar temps, resistir singificava donar una oportunitat a la victòria, ja que d'un moment a l'altre la situació internacional podia capgirar-se"

"La resistència a l'Ebre, com la de l'11 de setembre, va ser assenyada; calia lluitar per la vitòria perquè la victòria era possible i el que estava en joc era important: calia barrar el pas a la barbàrie".

Molts joves d'aleshores hi van deixar la vida, atrapats entre les serres rocalloses de Pàndols i Cavalls i una terra plena de turons seguits un darrere l'altre, i els bombardejos aeris i d'artilleria més importants, terribles, que mai s'han vist a la península i, probablement, fins aleshores, a Europa. Tones i tones de bombes que feien tremolar la terra com si es tractés d'un terratrèmol i embogir els soldats en els seus refugis precaris, massacrats, sense poder enterrar els morts, aguantant dies i dies sense poder beure sota el sol d'agost a la Terra Alta.

I van aguantar 5 ofensives diferents i fracassades dels feixistes durant 115 dies, fins que, oblidats a Munic, amb les fronteres tancades novament, sols davant la barbàrie, l'exèrcit de l'Ebre, exhaust, i que tenia al davant un enemic amb una aclaparadora superioritat de foc i tropes de refresc, va tornar a creuar l'Ebre cap a la ribera esquerra, en la sisena ofensiva feixista, que va trencar les defenses de Cavalls, i les tropes de Pàndols i Ascó i corrien el risc de quedar encerclades.

L'últim home va creuar el riu el 16 de novembre, havien passat 115 dies a l'infern. El replegament es va fer amb ordre. La guerra estava perduda i milers i milers i milers de catalans estaven en mans d'un destí cruel: la mort, l'exili, la presó, la mort civil... El país quedava sumit en una fosca terrible, privat de la seva joventut, institucions, dirigents, intel·lectuals, acadèmics, llibertats...

(...)

Aquest segon post de la sèrie "Aunque me tiren el puente" el volia dedicar a tots els herois que van combatre a l'Ebre, com a modest homenatge i record, i contribució al coneixement d'aquests fets i el valor d'uns homes que, per sobre de tot, combatien la barbàrie. El dedico a tots sense excepció.

Però, i tot i que pugui allunyar-me una mica de la focalització en la Batalla de l'Ebre, vull tenir un especial record a tota la generació de patriotes catalans que es van trobar atrapats en un conflicte que sovint els plantejava un munt de contradiccions, però que no van dubtar ni un moment en combatre amb tot el coratge del món contra les tropes feixistes, sabent com sabien que perdre la guerra era, per a Catalunya, el desastre més absolut, i sabent com sabien que fàcilment podien caure per "foc amic". Cal llegir Joan Sales i "Incerta glòria" per entendre-ho. Cal llegir Raimon Galí. Cal haver conegut el testimoni de tants i tants patriotes, com Andreu Xandri, que no només van combatre amb coratge, sinó que ho van fer mantenint les seves conviccions catòliques. Cal saber de tota la bona gent d'Esquerra i d'Estat Català que en unes condicions duríssimes no només van lluitar fins a la mort, sinó que van lluitar també per salvar la vida de molts altres compatriotes l'únic pecat dels quals era creure en Déu, anar a missa, ser de la Lliga... Sempre recordaré, en aquest sentit, la tarda que vaig conèixer, en un pis del Poble Sec, compartint un gotet de ratafia, un militant històric de les JEREC que, amb altres companys del Ripollès, es va apostar a l'interior del Monestir de Ripoll per tal d'evitar que la barbàrie anarquista dels incontrolats el profanés i el destruís.


Els espais de la Batalla de l'Ebre i el centre d'interpretació conserven aquest 115 dies, en homenatge als 115 dies a l'infern que van haver de patir aquests soldats, i la població civil. No és només un record intelectual i polític. És també un record familiar. El meu avi era capità de l'exèrcit de la República, i també va combatre a l'Ebre. La meva família pervé de la Terra Alta, i va patir el calvari de la separació, d'haver de fugir de casa, abandonant-ho tot, perdent-ho tot, de ser ferida greument la meva besàvia en els bombardejos feixistes i arribar, fugint, i d'hospital en hospital, fins a Barcelona. A Barcelona es van "retrobar": la besàvia a l'hospital, el meu avi pres a Montjuïc i la resta de la família, passant tres llarguíssims anys de presó, hospitals, penúries, fam, humiliació.

I, malgrat tot, hem arribat fins aquí. I aquesta és, avui, la nostra victòria. Demà la nostra victòria serà el país lliure que tantes generacions hem somiat...

Vull acabar amb una altra de les moltíssimes històries commovedores de la Batalla de l'Ebre. De les poques coses amables que s'explicaven a casa de la guerra era la presència dels brigadistes internacionals. La història de les brigades internacionals és extraordinària. Milers i milers de joves de tot el món van venir aquí a defensar la llibertat davant la barbàrie feixista que s'estenia arreu. Després de Munic, en un gest desesperat de la República per intentar garantir la neutralitat internacional (davant la massiva ajuda que Franco rebia de Mussolini i Hitler), s'ordenà evacuar les Brigades Internacionals. Molts no tenien on anar. En els seus països, el fet d'haver lluitat aquí els convertia en indesitjables, en enemics polítics.

Al llibre "La batalla del Ebro, de Jorge M. Reverte, he trobat aquest testimoni basat, a la seva vegada, en el llibre "Shalom libertad! Judíos en la guerra civil española", d'Arno Lustinger (editorial Flor del Viento, Barcelona, 2001):

"(21 de setembre del 1938). La compañía Botwin es parte de la XIII Brigada Internacional (...). Los de la Botwin son judíos, y cuentan incluso con una publicación propia, que se edita en yiddishy. En sus filas hay judíos palestinos, de los que han acudido más de dos centenares como voluntarios (...).

La compañía ha sufrido enormes bajas desde que comenzó la ofensiva del Ebro. El 30 de julio cayó muerto su capitán Israel Halbersberg en el asedio de Gandesa (...). Desde hace cuarenta y ocho horas, la artillería les machaca con una eficacia terrible. Los morteros de los franquistas completan la tarea. Las trincheras en las que se refugian casi han desaparecido por efecto de las numerosas explosiones. Las bajas se cuentan por docenas y la moral decrece a marchas forzadas. Los hombres saben que sus unidades van a ser disueltas en pocos días. Son sus últimas horas en el frente (...).

El teniente Mischa Skorpurinski manda una sección de ametralladoras que hace fuego de contención sobre el enemigo, que ya ha saltado las trincheras. Los acontecimientos se sucedent con rapidez. El comandante Mateu, del 5 tabor de regulares, el mismo que protegió la retirada hacia Gandesa el 25 de julio, cae en el asalto. Sus tropas, atacan con fiereza (...). El fragor de las granadas y el polvo enloquecen a los defensores, que casi pierden el sentido. En pocos minutos, los regulares les han rodeado y les conminan a rendirse. Los pocos supervivientes alzan las manos. Un oficial ordena que se separen los españoles de los extranjeros y todos obedecen la orden. El comisario de la compañía, el español Diego Mula, impide a Skopurinski que se desplace con los demás extranjeros, le obliga a quedarse a su lado. Los dos ven con horror cómo los legionarios disparan sobre los prisioneros y los rematan en el suelo, uno por uno (...).

La compañía Botwin ha dejado de existir. Ningún gobierno protestará por ello."

Orgull català: la Batalla de Navas de Tolosa (catalans a degolla!)

Estiu del 1212. Els diferents regnes cristians peninsulars han anat reconquerint territori i expulsant-ne els sarraïns.

Al Nasir, un islamista total de l’època havia jurat presentar-se amb la mitja lluna a Roma, i va cridar a la jihad. Havia travessat amb el seu exèrcit l’estret de Gibraltar i, enfortit, es disposava a liquidar els regnes cristians peninsulars i assaltar Europa.

Segons la Història General de Catalunya, “Després de la desfeta d’Alarcos Alfons VIII de Castella es preparava per a contenir el poder dels musulmans, d’acord amb el Sant Pare, que es dirigí a tots els sobirans cristians a l’ensems que feia fer pregàries en pro de la campanya i prometia indulgències plenàries a tots els que s’allistessin. Rebuda amb joia la indicació a la Croada, tots els monarques cristians acudiren a Toledo, presentant-se Don Pere d’Aragó acompanyat dels bisbes de Tarragona i Barcelona, els comtes de Rosselló i Empúries i el valerós Dalmau de Creixell.

Les tropes castellanes eren uns 50 mil homes, les catalano-aragoneses del rei Pere El Catòlic uns 8.500 efectius i les de Sanç de Navarra i Alfons de Portugal uns 11.500. També hi van participar les Ordres Militars de Calatrava, del Temple, de Sant Joan de Malta i de Santiago. I, finalment, croats europeus, a milers, provinents de més enllà dels Pirineus.

Davant seu tenien un exèrcit formidable, de fins a tres cent mil homes, he llegit: infanteria lleugera berber, voluntaris de “Al Andalus”, i el mateix exèrcit Almohade d’Al Nasir, amb la seva potent cavalleria, i musulmans d’arreu, com els Agzaz (arquers turcs a cavall), o els famosos esclaus-guerrers senegalesos (la guàrdia negra), uns fanàtics que s’encadenaven o claven al terra per a demostrar que no retrocedirien mai (les seves cadenes són les que va trencar amb la seva càrrega el rei navarrès i per això des de llavors llueixen a l’escut de Navarra).

La batalla fou legendària. De fet, en les cròniques de l’època és coneguda així, com “La Batalla”. I hi trobem tots els elements mitològics: el pastor que guia el Senyor de Biscaia amb les seves tropes per un camí desconegut per poder vorejar les tropes musulmanes, l’enorme superioritat de l’enemic musulmà, i fins i tot una desbandada de les tropes cristianes que va fer que els reis de Castella, de Catalunya-Aragó i de Navarra intervinguessin directament, llençant-se des de la reraguarda, espasa en mà, contra els musulmans.

L’assalt cristià va provocar la fugida del que era conegut com a Miramolín “príncep dels creients”, Al Nasir, i l’entrada a degolla dels nostres entre les tropes musulmanes…

La participació catalana, sota la bandera i la invocacio de Sant Jordi (“tremolant el penó de Sant Jordi”) fou, segons la crònica de Desclot, decisiva. Fins al punt que el Sant Pare va concedir el sobrenom de “Catòlic” al nostre rei Pere. Tot sigui dit, no ens serviria de gaire, perquè poc després, com a conseqüència de la nostra política occitana, vam entrar en conflicte amb Roma… però això ja és una altra història.

La transcedència de la batalla de Navas de Tolosa és enorme, i va significar la fi definitiva dels intents de dominació musulmana. Els diferents regnes cristians peninsulars vam fer cadascun la nostra, amb les diferents polítiques d’expansió.. o de col·lisió.

Segons la llegenda, el botí català va incloure la coneguda com a “Santa Llança”, la llança que hauria clavat el soldat romà al costat de Nostre Senyor crucificat, i que Al Nasir tenia a la seva tenda. Però també segons sembla es va perdre… o això diuen…

En tot cas, un episodi gloriós més dels molts que coronen la nostra història. Catalans a degolla, en defensa d’uns valors, d’una civilització i, sempre, sota la protecció de Sant Jordi i el voleiar del seu pendó, la nostra estimada bandera de Sant Jordi. Una gesta que alimenta un autèntic i legítim orgull català.

Sant Jordi i Via fora, catalans! Matem el drac!

Camí de sirga: una reflexió sobre la situació política i els reptes nacionals

El nostre país té davant seu dos reptes immediats als que cal fer front amb coherència i amb decisió, determinació.

D’una banda tenim la inevitable, tot i que desagradable, política del “desfibrilador”. Set anys de tripartit han deixat el país absolutament ensorrat, en estat de shock, i cal aplicar polítiques contundents per a reanimar-lo. N’hi ha que es pensen que un moribund pots posar-lo a córrer la gran marató. La majoria pensem que per començar a córrer cal reanimar el moribund. I el govern Mas s’està aplicant com cal a reanimar el país. No estem parlant dels nostres problemes estructurals, als que també caldrà fer front. Estem parlant d’aquest estat de paral·lisis nacional que s’ha trobat CiU, i que només admet, des de la responsabilitat, les polítiques que s’estan impulsant. No hi ha volta de fulla, en relació a aquest tema. Excepte la demagògia dels mateixos que han causat la situació actual.

Així doncs tenim que cal aprovar els pressupostos més complicats de la història de l’autogovern català, i que tothom mira a una altra banda. Només el PP ha actuat amb responsabilitat i afavorirà la seva aprovació. No és que la situació sigui molt còmoda o la desitjable. Però... quina culpa té CiU de tenir al Parlament unes forces polítiques que des del tripartit actuen amb aquesta extraordinària irresponsabilitat? La gravíssima situació generada pel tripartit requeria de decisions impopulars, dures, però inevitables. Tothom ho sap. TOTHOM. Però, malgrat saber-ho i malgrat reconèixer-ho en privat, la majoria ha optat per la irresponsabilitat. És una opció. És una pena i hauria de fer reflexionar molt a molts que només el PP, mal que dolgui, hagi actuat amb responsabilitat i fet possible l’únic que es podia fer: aquests pressupostos.

D’una altra banda tenim com s’està preparant el que serà el nostre gran repte nacional immediat: liquidar l’espoli fiscal. Més d’un 80% dels catalans estan d’acord amb el plantejament d’un pacte fiscal que acabi amb aquesta situació. Tot i que ara l’immediat sigui reanimar el país, aplicar el desfibrilador amb la contundència que la dramàtica situació exigeix, tothom sap també que cal fer front, a continuació, a l’espoli fiscal. S’ha constituït el grup de treball parlamentari que ha de situar la posició catalana, però les coses estan molt clares: la situació és absolutament insostenible, empobreix Catalunya fins a límits insuportables i això s’ha d’acabar. Aquest combat caldrà plantejar-ho immediatament, tan bon punt s’hagin celebrat les eleccions espanyoles. Aquest és, clarament, el moment, no abans. Aquest any hem d’endreçar tot el que poguem el país per, amb múscul recuperat, abordar aquest enorme repte nacional.

No serà fàcil, i potser no ens n’ensortim. No ho sabem, ja ho veurem. Però és un autèntic repte nacional. Estem davant una reivindicació que té al darrere TOT el país. Estem davant una reivindicació sense la qual no tenim cap futur. Estem davant una reivindicació en la qual el dret a decidir formarà part de l’estratègia i la força catalana. Estem davant d’una reivindicació que suma per damunt d’ideologies i vots.

I no serà fàcil, però cal visualitzar aquest “país al darrere” de la reivindicació. És un repte de primera magnitud per a tots nosaltres: partits polítics, militants, societat civil, empreses, sindicats… Estem davant una reivindicació tan clara i que suma tant que és una autèntica prova del que som capaços de fer, de la nostra maduresa com a poble, de la nostra talla, responsabilitat i fortalesa política.

Per als independentistes aquesta reivindicació és només un esglaó en la nostra lluita. Però malgrat no ser el nostre destí final, malgrat ser només, en termes d’en Quico Homs “una estació”, és un repte polític que ens exigeix el millor de tots nosaltres. En aquest any que tenim pel davant, l’exigència d’acabar amb l’espoli fiscal que patim, esdevindrà el nostre gran combat.

El plantejament nacional que tingui aquesta reivindicació visualitzarà el que som capaços de fer, d’articular.

Ja hem vist, gràcies a l’extraordinària enquesta del CEO, que la majoria social favorable a la independència es construeix des de bases encara febles. Cal paciència i bona feina per part de tots per a eixamplar-la i per a fer-la sòlida. No s’hi valen discursets fàcils i simplistes. Estem davant una situació extremadament complexa que requereix d’una extraordinària alçada política a tots nosaltres.

La reivindicació de la fi de l’espoli fiscal és la gran oportunitat que tenim per fer possible aquesta majoria i consolidar-la. És, a més, i com ja he dit, la gran oportunitat que tenim per demostrar a tothom, però sobretot a nosaltres mateixos, que podem fer front a un repte tan descomunalment complicat com un procés secessionista.

Hi estem preparats? Tenim la predisposició adequada per fer-hi front? Ens coneixem prou i confiem suficient entre tots nosaltres com per treballar plegats davant reptes d’aquesta magnitud?

Jo crec que a hores d’ara totes les respostes a les anteriors preguntes serien negatives. No ens enganyem, no ens autoenganyem. Ens falta molt per a estar suficientment preparats, amb la disposició adequada.

I les proves són tan evidents i tan a l’abast de tots que no cal ni referir-s’hi.

Tornem al primer dels reptes que plantejava: sortir de l’estat moribund del país. Si no som capaços d’assumir la necessitat d’actuar amb responsabilitat per a superar la situació dramàtica del país, si s’actua amb aquesta curtíssima alçada de mires, fins i tot amb aquesta certa mesquinesa… què podem esperar????

És ben trist observar totes les forces polítiques fent gala d’aquesta extraordinària irresponsabilitat i acollint finalment amb una indissimulada satisfacció que només el PP tingués, per a aquesta cosa concreta –però tan important- dels pressupostos, un comportament responsable.

Doncs bé, ja us anticipo als voltors que estaven esperant aquest moment per a sortir al mig de la plaça fent grans escarafalls davant “els pactes amb el PP” que jo crec que la cagueu de mig a mig. Aquesta situació únicament ha posat damunt la taula que hi ha forces polítiques que continuen movent-se en el terreny de la irresponsabilitat i i d'un insuportable tacticisme partidista.

Tot això té un desgast zero per a CiU. L’enquesta del CEO ja ho posa prou de manifest, fins i tot el contrari. Però és que a més a més, tornem a estar davant aquesta total ignorància en relació als mecanismes que mouen els votants de CiU. Tot això que ha passat només fa que confirmar l’encert en dipositar en CiU la confiança per dur el timó del nostre futur nacional. Tot això que ha passat només fa que confirmar el baix nivell i compromís amb el país que tenen moltes forces polítiques, diguin el que diguin, i amb independència de les paraules que facin servir. Per tant recomano a tots els franctiradors que es pensen que s’estan posant les botes denunciant el que només existeix en les seves ments sobreescalfades que prenguin tranquimazin o s’hi posin fulles. No van les coses per aquí, la inutilitat del seu tacticisme és absoluta. I la cegesa davant el nou escenari i coordenades polítiques en les que ens movem… comença a tenir dimensions bíbliques...

Tot això s’acabarà algun dia. Crec que l’exigència de la fi de l’espoli fiscal ens dóna a tots una oportunitat d’or per posar el marcador a zero i actuar amb un compromís i responsabilitat que fins ara no ha existit enlloc. Incloc tothom en aquesta exigència. Tothom ha de fer un esforç per superar el lamentable punt del que partim. Cal molta generositat per part de tothom. De tothom. I, malgrat el que encara està passant, crec que en aquests moments, i a molts nivells, s’estan sentant les bases adequades perquè les coses siguin diferents.

Per això dic que aquesta reivindicació ens posa a prova a tots.

A veure si ens deixem de tonteries i som capaços d’oferir el millor de tots nosaltres. Podem fer-ho. Necessitem fer-ho. Cal fer-ho. No hi ha un altre camí. Aquest és el camí, aquesta és l’estratègia. Ho sap tothom i és profecia.

Enquesta del CEO 1: Sobre la transversalitat independentista (no ho espatllem!)

Tots estem molt contents de la dada que ens ha proporcionat el CEO sobre el percentatge de catalans que, en un moment donat, votarien a favor de la independència.

I sí, és una dada formidable: un 43% de la mostra votaria a favor de la independència. Podem dir que, per primera vegada, s'està considerant una majoria social favorable a la independència. I això és un fet polític sense precedents, extraordinari.

Tanmateix, hi ha una pregunta que cal que ens fem i que el CEO ens respon... d'on surt aquest 43%? com es configura aquest 43%? a partir de què o de qui? I la resposta és molt interessant i cal que la tinguem en compte.

La majoria d'aquest 43% de favorables a la independència surt dels votants del CiU, que representen un 37.6% del total d'independentistes. Després ve ERC, amb un 13.1%. Fins aquí, tot sembla previsible. Però després ens trobem que el tercer "jaciment" d'independentistes està en l'abstenció, ja que els abstencionistes que votarien sí són un 12.6% del total de sí. I encara més curiositats, la quarta opció des de la que s'aporten més vots favorables al sí... és el PSC-PSOE, que n'aporta un 8.4%. Després ve ICV-EUA amb un 6.8%, seguida de -atenció- el vot en blanc, amb un 5%. En setena posició de contribució a aquesta majoria favorable a la independència hi trobem els votants de Solidaritat per la Independència, que rerpresenten un 4.1% del total.

És a dir, la majoria favorable a la independència es construeix des d'una extrema pluralitat, ja que arrossega vots favorables des de pràcticament totes les opcions de vot (i no vot!). Fins i tot hi ha un 0.5% de contribució de votants del PP!!!

Però encara ens ho podem mirar d'una altra manera: les opcions polítiques explícitament independentistes NOMÉS APORTEN UN 17.2% de votants favorables a la independència!

Una primera conclusió, per tant, és que la majoria favorable a la independència s'assoleix "al marge" dels independentistes. Que el vot a opcions explícitament independistes només representi el 17.2% del total dels favorables a la independència és una dada espectacular que convida a una reflexió molt i molt profunda.

Perquè, segona conclusió, aquesta majoria social favorable a la independència es demostra, cada cop més, com a profundament transversal, tremendament transversal. La independència és una opció volguda per la majoria del país, però és, alhora, un factor que no és determinant en el sentit del vot. Per tant, no s'hi valen presses ni anàlisis demenciats en relació al que la dada de favorables a la independència ens proporciona.

Tercera conclusió: la responsabilitat dels independentistes. Si bé és cert que sense independentistes i propostes polítiques independentistes MAI no hauríem arribat a aquesta situació política, en la qual la majoria de la societat catalana es mostra favorable a la independència, també és igualment cert que aquesta mateixa societat i "corpus" d'electors no dipositen en els partits explícitament independentistes la confiança política. Certament, es produeix, simultàniament a aquest fenomen un altre, i és que les diferents opcions polítiques viuen d'esquenes a aquesta massa de votants seus independentistes.

No deixa de ser curiós que un 46% dels votants d'ICV-EUA siguin favorables a la independència, mentre que la direcció política d'aquesta coalició únicament formula propostes de caire "federalista". O encara més fort, que un 26% dels votants socialistes siguin favorables a la independència mentre que el partit al que voten treballa dia rere dia, oficialment, contra la mateixa i a favor sempre de la unitat d'Espanya. Perquè fins i tot en el cas del PP, un 5% dels seus votants serien favorables a la independència!!!

CiU i els seus votants són una quarta conclusió en si mateix. L'enquesta del CEO posa de manifest la màxima ja assumida per gairebé tothom que "sense Convergència no hi ha independència". Els votants de CiU són el 37.6% del total de favorables a la independència. És, per volum, i a gran diferència de la resta, la principal opció política dels favorables a la independència. I això és un fet. De la mateixa manera que també és un fet que els favorables a la independència de CiU únicament són el 55% dels seus votants i que, per tant, té un 45% de votants que no es mostren favorables a la independència.

Val la pena que tothom reflexioni sobre aquestes dades. És un espectacle nauseabund i dissortadament massa freqüent l'apel·lació a CiU i els seus votants per part d'un cert independentisme extremadament miop i d'una certa coral d'opinadors i articulistes que es neguen a entendre i assumir la complexitat de la diversitat política de CiU i els seus votants. I que tenen en l'atac a la seva proposta política i als seus votants un dels seus exercicis predilectes de la seva demagògia i obtusitat.

De fet podríem dir, a la vista d'aquesta complexitat i diversitat de la majoria social favorable a la independència, que els militants independentistes podríem arribar a ser els pitjors enemics de la independència, els grans obstaculitzadors.

Perquè, i això seria una altra conclusió, PER A ARRIBAR A LA INDEPENDÈNCIA NO N'HI HA PROU AMB VOLER-LA!

Per a arribar la independència cal tenir molt clar com es construeix la majoria social favorable, i actuar estratègicament d'acord a aquesta dada transcendent, la més important de totes.

Hi va haver un moment en el que molts independentistes vam pensar que arribaríem a la independència a través d'una majoria construïda al voltant d'una determinada proposta política. Que la proposta política independentista esdevingués la majoritària habilitaria directament el procés independentista.

Ara veiem que això difícilment serà així, i que la majoria social favorable a la independència es construïrà des d'una radical transversalitat, amb una força -CiU- hegemònica entre els independentistes, però que únicament esdevé majoria social sumant independentistes que electoralment tenen opcions absolutament diverses: des del PSC-PSOE fins a l'abstenció i el vot en blanc.

El gran repte de la militància independentista i de les propostes polítiques explícitament independentistes és, per tant, trobar una estratègia que empenyi cohesionadament aquesta majoria transversal.

Cal assumir que les opcions indepdentistes només recullen el vot d'un 17% dels favorables a la independència. I cal treballar, per tant, perquè el camí cap a la independència es construeixi pensant en aquest 83% de favorables a la independència que s'expressen políticament, a través d'opcions electorals no explícitament independentistes.

Si la militància independentista es tanca en aquest 17% que representa... no veurem mai la independència. Si la militància independentista es concreta en la desqualificació permanent de la resta d'opcions polítiques l'únic que es farà és impedir que es configuri sòlidament aquesta majoria social favorable a la independència.

Estem davant una oportunitat única: gestionar aquesta majoria que apunta el CEO. Però tenim, alhora, una responsabilitat sense precedents: assumir que només arribarem a la independència des de la transversalitat i la pluralitat. Que no ho farem amb una força política independentista que sigui electoralment hegemònica, i que, per tant, la militància independentista s'ha d'enfocar a un activisme i una acció política orientada a proporcionar elements de cohesió a aquesta majoria transversal -que és el contrari que enfrontar-s'hi- i a empènyer social i políticament en aquesta direcció, la de la independència.