Per a algú com jo, que va créixer fins els 4 anys a Lora del Río (Sevilla) i després al barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèl·lit (Cornellà de Llobregat), i escolaritzat durant el franquisme, connectar amb el catalanisme, i ja no diguem l'independentisme, fou gairebé un miracle.
O no. Com ja he dit moltes vegades en anteriors articles, l'independentisme es fa fort a través de la seva implicació social a tots els nivells. Jo venia del món dels moviments de cristians de base, de la JOBAC (Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars). Vaig entrar en contacte amb la Crida a la Solidaritat (primer contacte amb el moviment independentista) per la campanya de solidaritat amb Eritrea i Etiòpia. Però hi arribava referenciadament gràcies al meu entorn familiar (pare del PSUC), que es va mobilitzar contra la LOAPA, i tota la família vam anar a l'acte de la Crida al Camp Nou..
A partir d'aquell contacte amb la campanya de solidaritat, vaig descobrir i abraçar l'independentisme.
I si per a algú com jo, connectar amb l'independentisme havia estat gairebé un miracle, imagineu-vos l'impacte de la "descoberta" dels Països Catalans. Fou possible gràcies a la força d'aquesta escola de patriotes que sempre ha estat la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya).
A l'arribar a la Universitat, a la Facultat de Dret de la UB, vaig entrar en contacte amb la gent de la FNEC, i me'n vaig fer. Vaig conèixer a l'estimat Quim Forn, que llavors n'era el President, i que em va animar, ajudar i i recolzar sempre. I vaig començar a fer coses.
La FNEC actuava al que és el Principat de Catalunya, però tenia unes molt bones relacions amb associacions d'estudiants germanes del País Valencià i de la Catalunya Nord, sobretot, en el que jo recordo.
La meva primera "presa de contacte" amb la realitat dels Països Catalans fou una manifestació, a València, crec que desembre del 1986, a favor de l'ús de la nostra llengua, després d'una sentència contra el català a la Universitat, de l'Audiència de València.
Amb la FNEC vam muntar un autocar per anar-hi. I hi vam anar. El que vam viure em va deixar impressionat per sempre. La mani era multitudinària, un èxit. Però vaig flipar amb aquells balcons que anàvem trobant mentre seguíem la mani pel centre de València folrats de banderes espanyoles i de blaveres, als que, en més d'un, havien tret l'equip de música al balcó i no deixaven de ficar l'himne fallero (per a ofrenar, noves glòries a Espanya...) a tota castanya al nostre pas.
Però amb el que més vaig flipar fou quan vaig començar a sentir com un soroll de trencadissa de vidres que arribava d'alguns d'aquests balcons. No entenia res. Fins que va començar a caure damunt nostre una pluja de vidres. Sí, tu, anaven trencant ampolles de vidre al terra dels seus balcons i amb una granera els anaven llençant damunt la mani quan hi passàvem. Acollonant.
Fou un bon "bateig" de País Valencià. Des de llavors, cada any, durant moltíssims anys, sempre vaig participar a diferents mobilitzacions al País Valencià.
El contacte amb el món estudiantil catalanista de la Catalunya Nord encara fou més impactant, pel total desconeixement que tenia d'aquella realitat. L'associació estudiantil nordcatalana agermanada amb la FNEC era l'ACE (Associació Catalana d'Estudiants). Hi teníem contacte relativament freqüent. I aprofitant la fortalesa que tenia la FNEC, teníem dinàmiques de treball i suport molt actives. Vam tenir una relació molt intensa amb una molt bona colla d'estudiants nordcatalans, molts dels quals després han estat noms relativament mediàtics. Des de Barcelona ajudàvem com podíem, per exemple, imprimint-los-hi cartells per a campanyes electorals a la Universitat de Perpinyà. I ajudant al seu creixement i organització com a associació.
I aquí va venir el meu primer viatge a Perpinyà. A la seu central de la FNEC teníem dues fotocopiadores: una de gran, que és la que fèiem servir per imprimir tot el nostre material, i una de petita que ens havien regalat amb la compra -o lloguer, no recordo- de la més gran. I els companys de l'ACE ens van dir que els hi faria molt servei tenir una fotocopiadora.
Dit i fet. Amb un dels companys de la FNEC que llavors ja érem amics i que seguim sent-ho,i que seguim compartint lluita, vam carregar la fotocopiadora al maletero del seu cotxe i cap a Perpinyà.
Devíem tenir 20 o 21 anys. I llavors encara no hi havia l'espai Schengen, i havíem de passar la frontera, el control de la Guàrdia Civil. Anàvem una mica acollonits, per si ens feien obrir el cotxe i pel que pogués passar si ho feien i trobaven la fotocopiadora. Una mica inconscients de no haver-nos assessorat amb ningú "dels grans" sobre com era millor fer allò que volíem fer.
Però érem joves. I no va passar res. Vam creuar els dos controls fronterers sense problema, vam fer cap a Perpinyà, ens vam trobar amb els nostres companys, vam descarregar la fotocopiadora i vam estar la resta del dia i l'endemà fent immersió en la realitat nordcatalana. Vaig conèixer Perpinyà, vaig conèixer la costa de les vinyes verdes vora el mar, vam fer nit i festa a Canet...
Inoblidable.
Bé, i tot això que us he explicat, ho he fet perquè són coses que m'han vingut al cap aquests dies, preparant el viatge a Perpinyà de dissabte 29 de febrer, per assistir a l'acte "LA REPÚBLICA al centre (del món)", amb el President Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí.
És evident que aniré a aquest acte, i que és un dels que més il·lusió en fa de tots els últims als que hem estat convocats. Celebrarem aquest triomf sobre la in-justícia espanyola que ha permès que el President i els consellers finalment hagin estat reconeguts com a eurodiputats, i que al fer-ho, la Justícia Europea i el Parlament Europeu hagin reconegut el valor del vot de milions de catalans, que el #CartelDeLaToga del sistema judicial hispànic ens volien negar.
Serà també un dia per reivindicar que n'Oriol Junqueras sigui també reconegut com a eurodiputat, i per tant, d'acord a la immunitat associada a aquest fet, sigui immediatament alliberat del seu captiveri.
Hi serem per tot això i per moltes més coses. Perquè és un acte de victòria, de #NoSurrender
Y eso es todo amigos. Volia fer un article per animar a tothom a fer cap a Perpinyà, però finalment també ha acabat essent una mica un article de batalletes d'aquestes que de tant en tant m'agrada compartir amb tots vosaltres, els meus lectors. I el "lema" de l'acte de Perpinyà en té la "culpa"
LA REPÚBLICA AL CENTRE (DEL MÓN)
Un dels cartells que vam imprimir aquí al sud per als companys de l'ACE de la Catalunya Nord jugava amb el concepte dalinià de "l'estació de Perpinyà, el centre del món", i el famós quadre associat a aquell discurs dalinià. Quan els hi vam portar jo no tenia ni idea de què era allò, d'aquell cartell tan estrany, i els ho vaig preguntar als amics de l'ACE. I llavors em van explicar tota aquesta història de Dalí, de la gare de Perpinyà i del centre del món. M'he entretingut per internet a veure si trobava alguna foto d'aquest cartell de l'ACE, però no n'he trobat cap. El quadre de Dalí que l'inspirava era aquest:
O no. Com ja he dit moltes vegades en anteriors articles, l'independentisme es fa fort a través de la seva implicació social a tots els nivells. Jo venia del món dels moviments de cristians de base, de la JOBAC (Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars). Vaig entrar en contacte amb la Crida a la Solidaritat (primer contacte amb el moviment independentista) per la campanya de solidaritat amb Eritrea i Etiòpia. Però hi arribava referenciadament gràcies al meu entorn familiar (pare del PSUC), que es va mobilitzar contra la LOAPA, i tota la família vam anar a l'acte de la Crida al Camp Nou..
A partir d'aquell contacte amb la campanya de solidaritat, vaig descobrir i abraçar l'independentisme.
I si per a algú com jo, connectar amb l'independentisme havia estat gairebé un miracle, imagineu-vos l'impacte de la "descoberta" dels Països Catalans. Fou possible gràcies a la força d'aquesta escola de patriotes que sempre ha estat la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya).
A l'arribar a la Universitat, a la Facultat de Dret de la UB, vaig entrar en contacte amb la gent de la FNEC, i me'n vaig fer. Vaig conèixer a l'estimat Quim Forn, que llavors n'era el President, i que em va animar, ajudar i i recolzar sempre. I vaig començar a fer coses.
La FNEC actuava al que és el Principat de Catalunya, però tenia unes molt bones relacions amb associacions d'estudiants germanes del País Valencià i de la Catalunya Nord, sobretot, en el que jo recordo.
La meva primera "presa de contacte" amb la realitat dels Països Catalans fou una manifestació, a València, crec que desembre del 1986, a favor de l'ús de la nostra llengua, després d'una sentència contra el català a la Universitat, de l'Audiència de València.
Amb la FNEC vam muntar un autocar per anar-hi. I hi vam anar. El que vam viure em va deixar impressionat per sempre. La mani era multitudinària, un èxit. Però vaig flipar amb aquells balcons que anàvem trobant mentre seguíem la mani pel centre de València folrats de banderes espanyoles i de blaveres, als que, en més d'un, havien tret l'equip de música al balcó i no deixaven de ficar l'himne fallero (per a ofrenar, noves glòries a Espanya...) a tota castanya al nostre pas.
Però amb el que més vaig flipar fou quan vaig començar a sentir com un soroll de trencadissa de vidres que arribava d'alguns d'aquests balcons. No entenia res. Fins que va començar a caure damunt nostre una pluja de vidres. Sí, tu, anaven trencant ampolles de vidre al terra dels seus balcons i amb una granera els anaven llençant damunt la mani quan hi passàvem. Acollonant.
Fou un bon "bateig" de País Valencià. Des de llavors, cada any, durant moltíssims anys, sempre vaig participar a diferents mobilitzacions al País Valencià.
El contacte amb el món estudiantil catalanista de la Catalunya Nord encara fou més impactant, pel total desconeixement que tenia d'aquella realitat. L'associació estudiantil nordcatalana agermanada amb la FNEC era l'ACE (Associació Catalana d'Estudiants). Hi teníem contacte relativament freqüent. I aprofitant la fortalesa que tenia la FNEC, teníem dinàmiques de treball i suport molt actives. Vam tenir una relació molt intensa amb una molt bona colla d'estudiants nordcatalans, molts dels quals després han estat noms relativament mediàtics. Des de Barcelona ajudàvem com podíem, per exemple, imprimint-los-hi cartells per a campanyes electorals a la Universitat de Perpinyà. I ajudant al seu creixement i organització com a associació.
I aquí va venir el meu primer viatge a Perpinyà. A la seu central de la FNEC teníem dues fotocopiadores: una de gran, que és la que fèiem servir per imprimir tot el nostre material, i una de petita que ens havien regalat amb la compra -o lloguer, no recordo- de la més gran. I els companys de l'ACE ens van dir que els hi faria molt servei tenir una fotocopiadora.
Dit i fet. Amb un dels companys de la FNEC que llavors ja érem amics i que seguim sent-ho,i que seguim compartint lluita, vam carregar la fotocopiadora al maletero del seu cotxe i cap a Perpinyà.
Devíem tenir 20 o 21 anys. I llavors encara no hi havia l'espai Schengen, i havíem de passar la frontera, el control de la Guàrdia Civil. Anàvem una mica acollonits, per si ens feien obrir el cotxe i pel que pogués passar si ho feien i trobaven la fotocopiadora. Una mica inconscients de no haver-nos assessorat amb ningú "dels grans" sobre com era millor fer allò que volíem fer.
Però érem joves. I no va passar res. Vam creuar els dos controls fronterers sense problema, vam fer cap a Perpinyà, ens vam trobar amb els nostres companys, vam descarregar la fotocopiadora i vam estar la resta del dia i l'endemà fent immersió en la realitat nordcatalana. Vaig conèixer Perpinyà, vaig conèixer la costa de les vinyes verdes vora el mar, vam fer nit i festa a Canet...
Inoblidable.
Bé, i tot això que us he explicat, ho he fet perquè són coses que m'han vingut al cap aquests dies, preparant el viatge a Perpinyà de dissabte 29 de febrer, per assistir a l'acte "LA REPÚBLICA al centre (del món)", amb el President Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí.
És evident que aniré a aquest acte, i que és un dels que més il·lusió en fa de tots els últims als que hem estat convocats. Celebrarem aquest triomf sobre la in-justícia espanyola que ha permès que el President i els consellers finalment hagin estat reconeguts com a eurodiputats, i que al fer-ho, la Justícia Europea i el Parlament Europeu hagin reconegut el valor del vot de milions de catalans, que el #CartelDeLaToga del sistema judicial hispànic ens volien negar.
Serà també un dia per reivindicar que n'Oriol Junqueras sigui també reconegut com a eurodiputat, i per tant, d'acord a la immunitat associada a aquest fet, sigui immediatament alliberat del seu captiveri.
Hi serem per tot això i per moltes més coses. Perquè és un acte de victòria, de #NoSurrender
Y eso es todo amigos. Volia fer un article per animar a tothom a fer cap a Perpinyà, però finalment també ha acabat essent una mica un article de batalletes d'aquestes que de tant en tant m'agrada compartir amb tots vosaltres, els meus lectors. I el "lema" de l'acte de Perpinyà en té la "culpa"
LA REPÚBLICA AL CENTRE (DEL MÓN)
Un dels cartells que vam imprimir aquí al sud per als companys de l'ACE de la Catalunya Nord jugava amb el concepte dalinià de "l'estació de Perpinyà, el centre del món", i el famós quadre associat a aquell discurs dalinià. Quan els hi vam portar jo no tenia ni idea de què era allò, d'aquell cartell tan estrany, i els ho vaig preguntar als amics de l'ACE. I llavors em van explicar tota aquesta història de Dalí, de la gare de Perpinyà i del centre del món. M'he entretingut per internet a veure si trobava alguna foto d'aquest cartell de l'ACE, però no n'he trobat cap. El quadre de Dalí que l'inspirava era aquest:
Doncs això, que totes aquestes històries me les ha recordat directament el lema de la convocatòria de dissabte 29 de febrer a Perpinyà: La República al centre (del món), que em sembla genial!
Ens hi veiem! I la farem, la República. Potser no aconseguim que sigui el centre del món, però sí aconseguirem sigui el centre de les nostres vides, de les nostres decisions i de la nostra llibertat.
DONEC PERFICIAM #NoSurrender