Evitem que l'epitafi del rosellisme/nuñisme instal·li el Barça en una crisi crònica

Un dia trist per al FCBarcelona. La culminació d'un mandat trist que amenaça d'acabar d'una manera més trista encara, si no hi posem remei, instal·lant-nos en un infern social fins el 2016.

No m'agrada gens veure dimitir un president del FCB, i molt menys fer-ho conseqüència d'una acció penal molt greu basada en fets molt greus. No em crec el tema de les amenaces.

D'alguna manera Rosell i el seu entorn de l'establishment barceloní més caspós és víctima de tot el que va muntar contra Laporta. Van judicialitzar el club. Van escurçar ilegítimament un mandat. Van promoure moció de censura. Van llençar la premsa en contra seu, criminalitzant-lo, etc.

A sobre, un cop guanyades les eleccions, amb una majoria espectacular, quan podia haver passat pàgina buscant la unitat del barcelonisme, va optar per un revantxisme tan cruel com absurd que ha corromput totes les estructures del Club, des de la grada als vestidors.

A totes aquestes desgràcies hi hem d'afegir haver-se carregat el projecte esportiu més triomfant de la història del FCB i haver menyspreat intolerablement els seus artífexs. A aquestes alçades no reconèixer Johan Cruyff com el pare de la criatura esportiva més triomfant i fascinant de la nostra història com a Club és d'una mesquinesa absoluta. No haver sabut conviure amb un entrenador com Guardiola ens va deixar estupefactes. I haver posat en perill el lideratge esportiu de Messi és imperdonable.

I quan l'equip ha entrat en aquesta perillosa zona de deriva en la que estem instal·lats (orfes de direcció esportiva, model i lideratge al camp i al vestidor) la directiva ha optat per llençar fum amb projectes faraònics, com aquesta bogeria de fer un nou camp a sobre de l'actual.

Quan Laporta va presentar el projecte Foster, pressupostat en 250M€, Rosell el va desqualificar, i a les eleccions es va presentar dient que promouria una reforma que fes millor l'estadi per als socis, més comfortable, que valorava en 50M€ (això ho he sentit jo en un sopar amb Rosell al Poblenou). I ara ens presenten un pojecte de 600M€. Espero que tots els socis hi votem en contra, que no hipotequem dramàticament el futur del club.

Però el més greu de tot ha estat la impostura moral i el tema Qatar. El projecte de Sandro Rosell es va presentar amb allò dels “valors”. I el primer que va fer va ser “vendre” el club a una puta dictadura islamista. Un club de la tradició democràtica i catalanista del FCB en mans dels petrodolars de l'atrocitat islamista. Lo nunca visto. Imperdonable.

En aquests anys de mandat Rosell hem anat acumulant denúncies (Mundial de Qatar, Brasil...) que únicament no han tingut més transcendència, malgrat la seva gravetat, pel silenci còmplice, covard i interessat de la premsa barcelonina, singularment de l'esportiva.

Fins arribar a la denúncia d'un soci per la foscor de tot el que ha envoltat el fitxatge de Neymar. El FCB no ha pogut dissipar l'ombra de sospita en una operació comercial que, a totes llums, hauria de ser molt simple i fàcilment acreditable legalment: quants diners han sortit del Club, en quin concepte i on s'han ingressat. Pel que s'ha pogut veure, i més enllà de declaracions que només apel·len a la confiança, això a hores d'ara és impossible de determinar.

L'escrit del fiscal és absolutament demolidor. Només els dubtes que, a la vista de la documentació facilitada pel club responent al requeriment del jutge, expressa el fiscal, ja haurien d'haver fet dimitir TOTA la directiva.

I és en aquest punt on arribem al que és més greu de l'actual situació. És ABSOLUTAMENT IMPRESENTABLE que hagi dimitit el President del FCB i que no s'hagin anunciat eleccions al final de la temporada.

Tots hauríem aplaudit que davant la dimissió del President del FCB i per garantir l'estabilitat durant la competició, el vicepresident primer assumís la presidència... PERÒ NOMÉS FINS EL MES DE JUNY, amb una convocatòria ordenada i institucionalment impecable d'eleccions.

La Junta Directiva és solidària i coresponsable de les decisions i actuacions. Tots sabem que la il·legitimitat de la continuïtat del mandat (que no il·legalitat) farà entrar el Club en un autèntic infern social. I que la situació no serà sostenible. I que com a conseqüència d'això caldrà anar al que és inevitable, unes eleccions anticipades, però ja no ho farem ordenadament i de manera institucionalment impecable, sinó immersos en una crisi total que afectarà el Club a tots els nivells.

Sembla mentida que aquesta Junta neonuñista no hagi après res de la història més recent del nostre Club. La continuïtat nuñista de Joan Gaspart va ser un desastre total. Fins al punt que va haver de plegar per evitar la fallida social del Club. Va ser substituït per “l'amic” Reyna, que enlloc de dedicar-se a garantir l'estabilitat del Club amb una convocatòria ordenada d'eleccions anticipades va voler aprofitar que estava al càrrec per esgotar un mandat que no era el seu i fer-se la campanya des de la Presidència que no s'havia guanyat.

I allò va acabar com el rosari de l'aurora. El tardo nuñisme que representen Gaspart i Reyna és una de les èpoques més fosques del nostre Club. De fet l'únic positiu que van tenir és que la ruïna a la que van portar al Club va permetre Joan Laporta i el seu equip guanyar unes eleccions i revolucionar el Club, fins fer-lo entrar en la seva època esportiva més daurada, més gloriosa.

Tinc clar que Bartomeu i el que queda d'una Junta dividida i naufragada no podran arribar al 2016. 

Dues coses MOLT IMPORTANTS com a corol·lari que eviti un epitafi: 

1. En la consulta del mes d'abril els socis hem de manifestar-nos rotundament en contra d'un projecte faraònic i sense sentit en un moment com l'actual, que posa en un risc salvatge, sense precendents, el futur i la viabilitat del nostre Club.

En la consulta del mes d'abril -que per decència haurien d'haver desconvocat- no estarem votant únicament un projecte de reforma que pot hipotecar el nostre futur, estarem votant si tolerem un frau descomunal que permeti a un President que no ha estat escollit finalitzar ilegítimament el mandat Rosell. Estarem votant si la decisió més important del nostre club en els darrers 50 anys la pot gestionar un President il·legítim, que no h a donat la cara en unes eleccions. El mes d'abril també estarem votant RESPONSABILITAT, és a dir, si volem assegurar que el futur del Club segueix en mans dels socis i és PER A TOTS ELS SOCIS, no només per als rics. Cal votar NO i cal convertir el NO en una palanca perquè el mes de juny tinguem eleccions i escollir un nou President amb un nou projecte.

2. Joan Laporta cometria un ENORME ERROR si optés de nou a la Presidència del FC Barcelona. He dit abans que un dels grans errors de Rosell ha estat el seu revantxisme contra Laporta i uns referents que són patrimoni del Club, de tots: Johan Cruyff, Guardiola, etc. Jo he estat un gran defensor i admirador del Laporta President del FC Barcelona. Crec que Joan Laporta i les seves Juntes Directives, i malgrat els errors i els excessos comesos (que hi van ser i no són ni admissibles ni justificables), han de tenir un lloc d'honor en la història del nostre Club, però no ens podem permetre viure instal·lats en un conflicte permanent entre laportistes i antilaportistes, entre rosellistes i/o nuñistes i antirosellistes i/o antinuñistes.

Laporta mereix un lloc d'honor en la història del FC Barcelona. Però el FC Barcelona mereix ara unes eleccions i un nou President que vulgui I PUGUI passar pàgina de rivalitats i de personalismes. No ens podem instal·lar en una confrontació absurda i destructiva.

Laporta sap que MAI podrà tornar a guanyar unes eleccions al FC Barcelona. Conserva una massa gens menyspreable de seguidors, de socis que podrien votar a favor seu, però és clarament -totalment- insuficient per guanyar unes eleccions. Perquè tot el soci que no és laportista és antilaportista, i així té els suports que té però no en podrà sumar cap altre, i amb els que té està a una distància impossible per poder aspirar a guanyar.

El millor servei que ara mateix pot fer Joan Laporta al FC Barcelona i a ell mateix és resistir la temptació de postular-se com a candidat: s'estalviarà perdre (sap que és absolutament impossible que torni a guanyar unes eleccions al FCB) i, el més important en aquest moment, s'estalviarà donar la victòria a la continuïtat del sandrisme/nuñisme.

He dit.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure.

Zarzalejos com a símptoma. La importància d'haver fet i fer les coses bé.

Avui José Antonio Zarzalejos, periodista i intel·lectual orgànic de la dreta espanyola amb presència regular a mitjans de comunicació de Catalunya, escrivia un article, “Catalonia Calling”,  fent-se ressò que li ha arribat el llibre i el DVD de la campanya que la gent de Sàpiens (bravo companys!!!) va idear i executat per fer arribar informació clau sobre el nostre procés i la realitat de Catalunya a 15.000 persones influents de tot el món.

L'article és molt i molt significatiu. Zarzalejos es mostra perplex per la qualitat del producte (llibre i DVD), i aquesta iniciativa sembla que l'hagi fet reflexionar per fer valoracions que per primera vegada van més enllà dels tòpics dels que fins ara no s'havia mogut tot l'unionisme i l'establishment espanyol (polítics, opinadors, etc.).

Per primera vegada sembla que es reconeix que el procés no és obra d'un pèrfid president de la Generalitat presoner dels dimonis d'ERC, sinó que és conseqüència d'una enorme mobilització i empenta popular, de la gent. I reconeixia també que l'independentisme havia aconseguit traslladar un discurs sòlid que havia impactat i arrelat en el gruix de la societat catalana.

Després feia una arenga per a la parròquia pròpia per a no donar-se per vençuts, on hi barreja el discurs habitual sobre presumptes falsedats històriques amb els avantatges (sic) de “viure junts” i aquella subnormalitat esdevinguda “latiguillo” de España com a la nació més antiga d'Europa. I acabava fent una crida desesperada a generar un discurs que pugui fer front a la nostra proposta i a la nostra “propaganda”.

Tot plegat crec que ens permet reflexionar sobre dos factors clau en el nostre procés:

• El combat, duríssim i sense pietat, entre realitat i mentida
• L'extraordinàriament positiva evolució de l'independentisme, que ha estat capaç de reinventar-se i de reformular pràcticament de dalt a baix tot el seu discurs i proposta per arribar a ser majoritaris i assolir el gran objectiu, que Catalunya sigui un estat propi.

El combat entre la realitat i la mentida.

De fa molt temps estem assistint estupefactes al fet que l'unionisme s'ha instal·lat en la mentida. Tot el que diu, tot el que explica, tot el que intenta descriure, és mentida.

A partir d'aquestes mentides ha construït un relat que és pura ficció sobre el que està passant a Catalunya. Fins ara els ha servit per anar tirant, perquè la seva esperança era que tot el procés s'acabés desonflant. Però això no ha passat, cada dia que passa és més ferm, i hem anat fent tot el que calia fer amb una determinació i encerts formidables. I és així com la ficció del seu relat, instal·lat en la mentida, s'ha començat a col·lapsar.

L'article d'en Zarzalejos és significatiu per tot això. En assumir, a la seva manera, una realitat que fins ara s'havia negat, esdevé un autèntic míssil a la línia de flotació del que ha estat l'argumentari unionista.

Si li fan cas el debat potser pot adquirir una nova dimensió. Perquè el primer que cal fer per tenir possibilitats d'èxit és treballar sobre la realitat. I Zarzalejos el que fa en les seves conclusions és reconèixer tot això i fer una crida perquè l'unionisme construeixi de manera immediata una nova proposta amb altres fonaments dels que fins ara ha tingut el seu discurs.

Perquè, no ens enganyem, a nivell de discurs fins ara ens ho havien posat fàcil. La ficció del seu relat era tan evident que el seu missatge no tenia cap mena d'impacte. Si l'unionisme és capaç de plantejar una proposta i un argumentari que assumeixi, a la seva manera, la realitat del país i del procés, i plantejar una alternativa mínimament fonamentada a la nostra, el debat pujarà de nivell i serà més exigent per a tots.

De com l'independentisme va fer els deures i va anar situant els fonaments que ara ens permeten ser socialment majoritaris.

En la societat catalana i el mapa polític que emergeix en la post-dictadura franquista l'independentisme va ser, durant molts i molts anys, una expressió molt minoritària, fins i tot residual i extraparlamentària.

Tot i que l'eix central de la política a Catalunya pivotava sobre el “catalanisme”, la seva formulació no era, ni de lluny, independentista.

L'independentisme havia estat present i combatiu durant la llarga nit del franquisme. En els mateixos camps de concentració de la Catalunya Nord on s'instal·lava tot l'exili de la Catalunya vençuda ja es va formar el Front Nacional de Catalunya, amb un front militar que va ser molt i molt actiu durant la Segona Guerra Mundial, a la frontera i a l'interior del país. Fins la seva caiguda. Després, i com descriu formidablement el veterà patriota Pere Carbonell al seu llibre “Obrint camins a l'esperança”, l'activisme del FNC va seguir, ja sense operacions militars, durant tota la dictadura, fent tot el que es podia fer des d'una clandestinitat i una repressió duríssimes.

Però la realitat és que l'independentisme arriba sense una proposta política clara i convincent a la mort del dictador.

Les sopes de sigles, les divisions i les estratègies absolutament dispars, fins i tot contradictòries, és una de les característiques d'aquell independentisme des del 75 fins finals dels 80.

Però n'hi ha una altra, de característica: el formidable activisme de la militància independentista.

Fos com fos, el cert és que fins i tot des d'una evident residualitat en la política “oficial”, l'independentisme mantenia un altíssim nivell d'activisme i presència al carrer. Infatigable. Hi havia més consignes que discurs elaborat. Però s'aconseguia un significatiu ressò social i s'anaven conquerint espais de referència.

Com ja vaig explicar en un post recent, hi ha un moment clau per a l'independentisme, i és La Crida Nacional a ERC, amb tot el que va implicar de participació en la política “oficial”, i visualització homologable a la resta de propostes polítiques. I també tot el procés que condueix a la dissolució de Terra Lliure i que allò que se'n deia “independentisme combatiu” assumís uns nous postulats. A partir d'ERC com a pal de paller, però també mantenint espais polítics alternatius que són els que han donat peu a l'entrada de les CUP al Parlament.

De la consigna al discurs. De la soflama a la proposta. Aquesta mateixa setmana recordava, dinant amb uns amics, l'impacte del primer acte de masses d'aquella renovada ERC, amb la campanya a favor del “concert econòmic” i un acte de milers de persones al Parc de la Ciutadella. Sí, concert econòmic.

I la concurrència a les diferents eleccions va obligar a tenir discursos i propostes programàtiques sòlides i a orientar l'acció política a recollir el màxim de suports, perquè ara ja ens podíem comptar. Ara sabíem quin suport teníem, els independentistes. I volíem que fos el màxim possible sempre.

ERC i tot el seu entorn era la referència independentista i, de fet, l'única proposta independentista d'abast nacional. Però el cert és que hi havia independentistes més enllà d'ERC. I aquest factor no l'hem de perdre de vista per poder entendre la realitat actual.

Tot i que la seva formulació política fos de caràcter autonomista en aquell moment, molta de la militància i, sobretot, els quadres emergents, de CDC era independentista.

Això explica que el 2007 CDC situï com a eix de la seva estratègia el Dret a decidir. I això explica també la rapidesa i la facilitat amb la que s'han “adaptat” als nous temps, fins a abanderar de manera desacomplexada i inequívoca, la causa de la independència. I des d'aquest punt de vista podríem considerar que el Consell Nacional que avui ha fet CDC, fent públic i estenent-ho als quatre vents que aposten pel Sí-Sí al referèndum d'autodeterminació del 9 de novembre, “tanca i segella” aquesta evolució des del catalanisme pragmatista autonomista fins a la inequívoca proposta independentista del President Mas i de CDC. I que tot això hagi passat sense cap soroll i cap veu discordant. D'una manera molt natural i molt lligada a la mateixa evolució de la societat.

Tots aquests factors, tots, han portat a que l'independentisme català hagi evolucionat molt i hagi estat molt intel·ligent i políticament eficaç per anar articulant un discurs, una proposta i una estratègia guanyadora, que el permetés ser la força social i parlamentària majoritària al país.

(No hem d'oblidar tampoc en aquest punt la importància de la societat civil, que sempre ha tingut unes expressions molt plurals, molt locals, però que en aquest moment té una referència obligada en l'ANC i també en un primer antecedent de masses, la Plataforma pel Dret a Decidir, la PDD.)

Aquesta evolució té, des del meu punt de vista, un fonament molt sòlid: estar instal·lats en la realitat. L'independentisme ha assumit la realitat, l'ha entès, l'ha interioritzat i a partir d'aquest punt, ha estat capaç de processar-la i transformar-la en propostes polítiques tan sòlides que han esdevingut socialment majoritàries.

Així és com s'ha configurat un marc polític i social que acompanya la proposta última d'independència i la fa majoritària i viable.

D'aquest marc voldria destacar-ne 4 eixos clau:

- la proposta independentista no s'ha formulat en termes identitaris. L'independentisme ha assumit la realitat d'una societat extraordinàriament diversa en la que conviuen orígens, identitats, llengües i identificacions plurals. Així, el gran encert és que la independència es planteja com una oportunitat per a tots, respectuosa amb aquesta realitat, assumint-la, interioritzant-la i posant-la en valor. El projecte català és exemplar en la seva capacitat de sumar i incorporar la diversitat.

- la proposta independentista ha sabut situar al centre del debat que és l'única proposta que garanteix que tots, en aquest país, puguem tenir un futur millor, més oportunitats i més benestar. La solidesa i credibilitat amb què s'ha explicat l'espoli fiscal que pateix Catalunya i com ens afecta a tots i cadascun de nosaltres, amb independència del nostre origen, identitat o llengua, és un element que catalitza el procés, perquè ofereix una paret mestra a partir de la qual s'edifica el nostre futur. Compartim que tenim dret a gestionar els nostres recursos i a que el fruit del nostre treball no sigui sistemàticament espoliat. Compartim que sabem que la dependència ens empobreix a tots, que ho fa sistemàticament, permanentment i que afecta injustament a totes les realitats de la nostra vida i de la societat. Amb independència del nostre estatus, origen, identitat... sabem que la dependència d'Espanya ens fa més pobres a tots, i no discrimina ni per estatus, ni per origen, ni per identitat, ni per res. Ens fa més pobres a tots pel simple fet de ser ciutadans de Catalunya, de formar part d'aquesta societat.

- El sacrifici enorme i la integritat moral i democràtica de tot el que ha representat el catalanisme i l'independentisme al llarg de tants anys ens ha permès, també, apel·lar a la independència com a oportunitat única de bastir un país millor també des del punt de vista de qualitat democràtica. L'independentisme busca assolir els seus objectius a partir d'una radicalitat democràtica inqüestionable. I aquesta identificació és guanyadora, cohesionadora i legitimadora.

- Finalment, com a quart element que volia destacar, entre tots els possibles, és que a més a més hem estat capaços de convertir la nostra proposta en socialment majoritària des d'un civisme, una urbanitat, una educació, una il·lusió, una alegria sana per compartir i voler ser que són absolutament exemplars. Tot es planteja en positiu. Res no es planteja contra ningú. Tot es fa sumant i fent participar tothom, de qualsevol estatus social, de qualsevol origen, de qualsevol edat, etc. I es fa amb un somriure.

Cal seguir així, amics, companys, camarades. Hem de continuar fent les coses amb rigor. Hem de ser exigents amb nosaltres mateixos perquè volem ser exigents amb el nostre futur, perquè tenim una esperança i una il·lusió fonamentades. Perquè tothom està cridat a participar-hi. Perquè ningú no pregunta cap altra cosa que no sigui que volem compartir un futur millor i que aquest futur passa per la independència. Els mesos que venen seran complicats. Però, passi el que passi, hi hem de fer front des dels valors i les actituds amb les que hem arribat fins aquí, els valors i les actituds que ens han permès ser socialment majoritaris.

En la mort d'Ariel Sharon. Tribut personal a la seva llegenda.

Avui ha mort Ariel Sharon. La crònica mèdica diu que després de 8 anys d'entrar en coma. La seva crònica biogràfica, que després de tota una vida dedicada a la seva Pàtria, al seu poble, a Israel.

Les cròniques periodístiques parlaran, en el millor dels casos, d'una personalitat controvertida. Recorreran als eufemismes de les ombres i de les llums. I segons la visió -i els prejudicis- que tinguin sobre la realitat més dura de cap poble sobre la terra, Israel, posaran l'accent en unes coses o en unes altres.

Jo ho tinc molt clar. Ariel Sharon és una llegenda. Un autèntic mite.

Va dedicar tota la seva vida, el seu talent, el seu coratge, la seva capacitat... a garantir la supervivència del poble més amenaçat al llarg de la història de la Humanitat, del poble d'Israel.

El relativisme té, amb la mort d'Ariel Sharon, una altra oportunitat de posar-se esplèndid. D'aïllar els seus fets de totes les circumstàncies i analitzar-los meticulosament, amb aquella superioritat moral de qui analitza el món com si fos un full d'excel en el que introdueixes els teus números, hi apliques les teves fórmules i proclames urbi et orbi els teus resultats assegurats.

Ariel Sharon, com el poble d'Israel, mai va tenir i mai tindrà res assegurat. I aquesta realitat la va assumir molt precoçment.

Ariel Sharon havia nascut al nord de Tel-Aviv. I havia crescut en un territori dominat pel poder del Gran Mufti de Jerusalem, el gran amic d'Adolf Hitler. El Gran Mufti, cap local dels àrabs palestins es passejava pels seus dominis des de Jerusalem en el cotxe blindat que li havia regalat Hitler. El Gran Mufti, que havia aconseguit crear una divisió de les SS de musulmans, la 13a Divisió Waffen SS Handschar, entrenats i psicopatitzats sota la seva influència i lideratge per colaborar en la persecució i l'extermini de jueus. En aquest context va créixer el jove Ariel Sharon.

Des de l'esclat de la guerra mundial l'èxode de jueus cap al territori de l'històric Israel havia estat constant. De fet, però, l'arribada de jueus a la terra de la que havien estat expulsats havia estat permanent des que es concretà el projecte sionista que assumeix que l'única manera de que els jueus puguin no estar sempre sotmesos a l'amenaça de la persecució, del progrom, de la discriminació... era tenir un estat propi, refundar l'Estat d'Israel.

El jove Ariel Sharon ingressà amb 14 anys, el 1942, a la Haganà, l'extraordinària organització d'autodefensa dels jueus creada els anys 20 davant l'hostilitat creixent dels seus veïns àrabs, i que fou l'embrió del futur exèrcit d'Israel, del Tsahal

Només així s'entén que un jove de 20 anys, el 1948, ja sigui comandant d'aquest exèrcit acabat d'oficialitzar amb la creació de l'Estat d'Israel i el reconeixement de les Nacions Unides i la guerra que immediatament van declarar TOTS els seus poderosos veïns àrabs amb un únic i manifest objectiu proclamat als quatre vents: llençar els jueus al mar i acabar amb Israel.

Però, contra tot pronòstic, Israel va resistir i va guanyar aquella guerra vital, de ser o no ser, d'existir o de deixar d'existir. Igual que serien i que guanyaria totes les que des d'aquell 1948 la van seguir, declarades pels sempre cada cop més poderosos i rics estats àrabs veïns, com la guerra dels Sis Dies o la guerra del Yom Kippur. I el permanent assetjament terrorista, que amenaçava Israel i els jueus a Israel i arreu del món, i només cal recordar els fets dels Jocs Olímpics de Múnic o els segrestos d'avions o vaixells.

Aquest és el context en el que Ariel Sharon va dedicar la seva vida a lluitar per garantir la supervivència de l'Estat d'Israel. I va ser un comandament militar extraordinari, excepcional, que va intervenir decisivament en totes aquestes guerres i conflictes i va assolir victòries èpiques.

Per això Ariel Sharon és un mite, una llegenda, un autèntic heroi.

És possible que l'Ariel Sharon polític cometés alguns errors. Jo en tinc un de molt clar: la seva corresponsabilitat pel que en dret se'n diu “culpa in vigilando” en les horroroses matances de Sabra i Shatila durant la intervenció al Líban.

L'Estat d'Israel, l'única democràcia de debò d'aquella zona, l'existència de la qual ell havia contribuït decisivament a garantir, també ho va reconèixer així i el va corresponsabilitzar, i la seva dimissió com a Ministre de Defensa fou obligada.

És, sens dubte, la seva gran ombra. I és una pena. No només per l'horror de les massacres que s'haurien d'haver evitat. Sinó perquè la seva figura encara seria, amb tota justícia, més gran, immensa, sense aquest error injustificable.

Però el polític Ariel Sharon encara havia de fer grans coses pel seu poble, per Israel. I les va fer. El seu lideratge i la seva fermesa van fer possible arribar als més grans acords de pau amb els Palestins. I fou qui ordenà unilateralment la retirada de Gaza.

La fermesa d'Israel i el lideratge de personalitats tan extraordinàries com Ariel Sharon van provocar un canvi molt profund, tot i que a la vista dels esdeveniments encara insuficient, en el món palestí: que els seus objectius no fossin la desaparició d'Israel, sinó la creació d'un estat palestí que pogués conviure al costat de l'estat d'Israel. Dissortadament la penetració de fonamentalisme islamista va fer naufragar altre cop les expectatives que els diferents acords de pau havien anat generant.

Avui, que ens ha deixat definitivament, la figura d'Ariel Sharon emergeix com la d'un gegant, com la d'una autèntica i indiscutible llegenda. Una vida plena de determinació i dedicada a garantir la supervivència, l'existència, d'Israel, i amb l'Estat d'Israel, la vida i la dignitat de milions de jueus.

Tant de bo el seu exemple sigui un referent per a les generacions futures. No pels fets en si que va protagonitzar, únics i en un context que ningú vol es repeteixi, sinó per la seva actitud vital, per la seva determinació, per la seva capacitat de lideratge i fortalesa.

“La nostra doctrina és que no hi ha cap missió que no puguem acomplir”

Shalom

Descansi en pau.

Dues coses bàsiques en el procés i un corolari prescriptiu

Fa dies que volia compartir amb tots vosaltres una reflexió. De fet són dos temes que, tot i que a priori són independents, tenen un nexe i una posterior conseqüència identificable.

La primera de les qüestions que volia abordar és una de la que no n'hem parlat gaire, i que per a mi és absolutament transcendent, i és la que té a veure amb l'absència de violència en el procés, des de dues perspectives molt diferents: per una banda la importància que té que ara mateix a Catalunya el monopoli de la força estigui en mans de la Policia de Catalunya, desplegada a tot el país i amb totes les funcions. I, per una altra banda, l'absència de cap expressió de violència en el moviment independentista i, singularment, la importància que va tenir aquell final pactat de Terra Lliure que va promoure un visionari Àngel Colom que aleshores liderava ERC.

La segona de les qüestions que volia abordar -i això és una amenaça d que el post serà llarg- és la sensació d'impotència davant aquesta campanya permanent d'amenaces, de mentides, de manipulacions, d'insults, etc. Com podem aguantar-ho? Fins quan podrem o ho haurem d'aguantar? No hi podem fer res?

Analitzades aquestes dues qüestions arribarem a algunes conclusions prescriptives que crec hauríem de tenir en compte.

1) Procés, monopoli de la força en mans de la Policia de Catalunya i absència de violència al moviment.

1.1 Ho diré d'entrada: crec que no estaríem on estem, amb l'independentisme com a centre de la política a Catalunya, com a expressió socialment majoritària d'un projecte polític i nacional i amb un Govern i una majoria parlamentària que han acordat data i pregunta per a un referèndum d'autodeterminació si els Mossos no estiguessin desplegats a tot el país.

Per a la configuració de la nostra majoria social favorable al Sí i per a les mobilitzacions que han desencadenat el procés l'absència de violència ha estat un factor determinant.

No és només, que ho és, que el nostre moviment sigui pacífic, inclusiu i articulat al voltant d'una impecable proposta democràtica. És que a més a més ho hem pogut fer, l'hem pogut construir, l'hem pogut mobilitzar sempre des del somriure, el bon rotllo, l'alegria, i una transversalitat espectacular des de qualsevol punt de vista: idees, edats, origens, llengua, formació, tradició política, etc.

Les dues grans mobilitzacions que hem fet i que han precipitat el procés són la mani de l'Onze 2012 amb una espectacular concentració d'un milió i mig de persones col·lapsant els carrers de Barcelona i l'Onze 2013 amb 2 milions de persones unint el país del nord al sud omplint totes les carreteres del país. Ni el 2012 ni el 2013 no hi va haver el més mínim incident. Tot el contrari: el món s'ha meravellat amb la seva exemplaritat democràtica, pacífica i cívica.

Tinc claríssim que cap de les dues manifestacions s'hagués pogut fer o hagués acabat amb el civisme que ho van fer sense els Mossos.

Des d'aquest punt de vista, i assumint que també hi ha hagut errors, crec que és de justícia fer un reconeixement explícit a tots els Governs que ho han fet possible. Perquè tots, des de CiU fins al tripartit, han treballat dur perquè els Mossos d'Esquadra fossin la Policia de Catalunya. I ho van aconseguir. I també i molt especialment al mateix Cos de Mossos d'Esquadra, des dels seus impulsors amb la Generalitat restablerta, amb menció especial per a l'infatigable Miquel Sellarès, a l'últim agent en incorporar-s'hi.

L'autogovern que ha implicat la Generalitat restablerta el 1978 ha tingut tres grans fites i èxits: el model educatiu (des de l'escola fins la Universitat), el sistema sanitari i el desplegament dels Mossos d'Esquadra.

Sense Mossos d'Esquadra no hauria estat possible la Via Catalana. Sense Mossos d'Esquadra les mobilitzacions independentistes o no s'haurien pogut fer, pels entrebancs que hi haurien posat (cas Via Catalana) o molt probablement haurien acabat amb enfrontaments amb la Policia Nacional o la Guàrdia Civil. I aquests enfrontaments haurien impedit que les manifestacions fossin massives com ho van ser i que la seva, la nostra, exemplaritat cívica hagués permès que cada cop més gent hi participés.

Jo he viscut tots aquells onzes que acabaven amb autèntiques batalles campals amb els “maderos” pel centre de la ciutat. També aquells Santjordis en que la ultradreta es manifestava amb total impunitat, si no protecció, de la Policia espanyola. O moltes altres manis, concentracions o el que sigui de l'independentisme que sempre acabaven a hòsties. Fins i tot al camp del Barça o voltants. Sempre aquella dinàmica d'acció-reacció que tan bé controlava el poder de l'estat, en la que hi quèiem inevitablement gairebé sempre i que ens situava en un extrem de la societat. No se'ns podia fer desaparèixer, però tot el que envoltava el nostre moviment ens impedia créixer, ens recloïa en un resistencialisme amb molta èpica però molt poc futur.

Recordo perfectament la soflama vehement d'un líder independentista d'aquells anys, un Onze pel matí (sabent com tornarien a acabar les coses al vespre) com a mostra esgarrifosa del que era aquella dinàmica i aquella gàbia dialèctica, política i organitzativa en la que, sense saber-ho, estàvem atrapats: “És normal que un dia com avui, un Onze de Setembre, el jovent s'enfronti a les forces d'ocupació”.

Seria molt normal i era molt èpic, i potser no podíem fer una altra cosa, què sé jo... però tot plegat ens abocava a un testimonialisme estèril.

Nosaltres hem madurat, ho abordaré en aquest mateix apartat al parlar del que va implicar la dissolució de TL, però tinc claríssim que amb l'assetjament i les provocacions predemocràtiques de la Policia Nacional i de la Guardia Civil la violència no hagués desaparegut com ho ha fet dels nostres carrers i de les nostres mobilitzacions. I que això hagués estat un fre enorme, brutal, a que l'independentisme pogués evolucionar fins esdevenir socialment i políticament majoritari a la nostra societat.

Perquè Mossos no només ha evitat això, sinó que ha treballat amb molta eficàcia i professionalitat amb els organitzadors de les megamobilitzacions per tal d'assegurar que tot sortís bé. I això, evidentment, mai hauria passat amb la madera o els picoletos, tot el contrari, és clar.

1.2 Ho diré també molt clarament: si Àngel Colom no arriba a treballar amb la decisió i encert que ho va fer per posar punt i final a l'expressió de violència que era Terra Lliure, ara mateix seria inimaginable que l'independentisme fos majoritari, que hi hagi un govern i un conjunt de 4 forces polítiques del Parlament al darrere de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació i que la nostra reivindicació estigui ja a les agendes internacionals com un repte democràtic al que caldrà atendre més d'hora que tard.

No entro ni surto, ni tan sols vull valorar ara, el que va ser TL. Només entro a valorar el fet que la proposta independentista es faci des d'un impecable plantejament democràtic i acompanyada “únicament” de mobilitzacions absolutament massives d'una exemplaritat cívica espectacular és el que ens ha permès ser majoritaris i que la nostra reivindicació, amb totes les dificultats -que hi són- estigui en l'agenda internacional no per a condemnar-la, sinó amb la consciència que ha de prevaldre la democràcia.

Ja abans de l'arribada del règim constitucional, per tant en un context sense les llibertats polítiques bàsiques, Àngel Colom, amb molts d'altres, va liderar la “Marxa per la llibertat”, impregnada de l'esperit de l'activisme de la no-violència. Aquest mateix esperit es traslladà, anys després, a La Crida a la Solidaritat. Aquesta manera de fer va generar un espai propi en l'independentisme, que convivia no sense tensions amb l'MDT i TL. Insisteixo que avui no vull valorar res de tot això, simplement situar uns fets per valorar la situació actual.

Des de La Crida a la Solidaritat l'Àngel Colom va impulsar la “Crida Nacional a ERC” i moltíssima gent llavors va fer el salt i va entrar a ERC, convertint ERC en un partit independentista amb representació parlamentària.

L'independentisme sortia del testimonialisme, de la gàbia en la que es consumia improductivament.

Però l'Àngel encara va tenir el coratge d'impulsar, a més, una sortida per al tema de Terra Lliure que, tot i que la seva era una violència de “baixa intensitat” i abast en relació a d'altres casos, es mantenia com un conflicte obert. El final de TL no va arribar amb ell, però ho va deixar encaminat de tal manera que ja només va ser qüestió de temps. I el final arribà.

Però al bo de l'Àngel Colom tota aquesta operació va tenir uns alts costos personals. Típic entre nosaltres. Tot i el suport de la majoria de militants de TL, que hi van participar, i que l'organització pràcticament va quedar inoperativa, una part de l'independentisme ho va viure gairebé com una traïció. I altre cop es van reproduir tensions molt importants.

Però llavors ja la projecció que donava a l'independentisme la marca ERC, la presència institucional, etc va ser assumida com el camí per la pràctica totalitat de la militància independentista que d'una manera o altra va acabar acceptant els postulats pacífics i democràtics d' ERC. I l'independentisme començà un creixement que ja no s'aturaria.

He personalitzat en l'Àngel, però fou molta la gent que participà d'aquesta operació d'enorme abast estratègic. Un abast que potser només ara som capaços de valorar amb tota la seva intensitat.

Si TL hagués seguit, fins i tot residualment, i una part de l'independentisme proposés sortides violentes al conflicte amb l'estat espanyol l'independentisme mai hauria pogut arribar a la majoria social que hem aconseguit arribar, mai hauria aconseguit ser majoritari.

Tot això ens ha permès no tenir cap mena de contaminació i que la proposta catalana, impecablement democràtica, cívicament exemplar, pacífica i constructiva hagi esdevingut majoritària socialment. I el que ens permet tenir crèdit en el context internacional. Perquè ningú no pot negar la democràcia. La tan favorable als interessos de Catalunya resolució del Tribunal de la Haia en relació a Kosovo, situa com un dels elements clau per al reconeixement del valor jurídic internacional de la seva Declaració d'independència que es produís després d'un procés democràtic i en absència de violència.

2. L'agressió dialèctica permanent que pateix Catalunya i el seu procés

Catalunya està impulsant un procés que és impecablement democràtic en tota la seva formulació i sustentat en una extraordinària mobilització popular, tant pel seu volum (mobilitzacions de milions de persones) com en el seu civisme, expressió pacífica, inclusiva i constructiva.

Ningú no trobarà una sola frase o proposta política que no sigui radicalment democràtica i recolzada per àmplies majories parlamentàries. Ningú no trobarà, enmig mobilitzacions de milions de persones, un gest d'agressivitat, violència o negativitat, tot el contrari.

I essent això així, que ho és, el que ens trobem és que dia rere dia som acusats i insultats amb autèntiques monstruositats.

Nosaltres hem optat per no fer-los-hi cas. Fins i tot fem bromes de les barbaritats que diuen. Però les diuen. I jo entenc que no són tolerables, però que hem de pensar molt bé com gestionem aquesta situació.

Hem de pensar què fem amb totes les acusacions i comparacions amb els nazis i amb el nazisme que rebem diàriament. Estem parlant d'expressions que serien constitutives de delicte a la majoria de països civilitzats. Perquè no es pot banalitzar el nazisme i tot l'horror i mort que va representar, el més gran i monstruós conegut per la Humanitat.

Aquí no. Aquí dia rere dia es vexa la memòria de totes les víctimes de la barbàrie nazi per a insultar-nos. I és evident que ens insulten, perquè si hi ha un moviment i un país que és l'antítesi del totalitarisme i del nazisme, som nosaltres. Perquè si hi ha un poble que té un bagatge moral exemplar en la lluita per la seva supervivència i en el combat al totalitarisme som nosaltres.

No trobarem en la història d'Europa un poble com els catalans, amb un expedient històric tan impecable com el nostre, amb tan poques coses que se'ns puguin retreure, per no dir cap, i en canvi amb una llista d'agressions tan bèstia, tan brutal i tan permanent en el temps.

Dies enrere la jauria unionista es va llençar com autèntics dements contra un seminari acadèmic que repassava, des del rigor científico-històric, totes aquestes agressions i les seves implicacions. Vaig reptar llavors per twitter i ara ho reitero, que algú em digui, en aquests 300 anys, quina agressió ha protagonitzat Catalunya, una única cosa que se'ns pugui retreure als catalans.

No la trobaran.

I malgrat això, es llencen damunt nostre amb la voracitat de la bèstia que necessita sang.

Crec que és urgent que via Govern, via Parlament o via societat civil (ANC i Òmnium) es posi en marxa una mena d'observatori d'aquestes agressions que estem patint. Cal documentar-les i cal denunciar-les políticament i jurídicament, on sigui. La lliure exposició de les idees no empara, internacionalment, les gravíssimes acusacions de que som tan inhumanament injustament víctimes.

3. Corolari

He volgut situar i compartir amb vosaltres el meu convenciment que tant el desplegament dels Mossos i tota l'evitació de confrontació que ha comportat i com l'absència total de violència en el moviment independentista han estat clau per poder bastir aquesta majoria social que ara tenim i que té en la seva expressió de radicalitat democràtica, cívica i pacífica un motor inesgotable de creixement i de complicitats internacionals.

He situat també una altra cosa de la que tots en som plenament conscients, i és que si davant un moviment d'aquestes característiques immaculades, exemplars, estem rebent tots els insults i les acusacions que estem rebent... de què no serien capaços, fins on no arribarien, els unionistes si hi hagués el més mínim problema, per petit i aïllat que fos?

Això em porta a una conclusió final. Crec que els aparells de l'estat i l'unionisme buscaran, de la manera que sigui, generar focus de tensió i de violència en els propers mesos.

Per la nostra banda, estic absolutament convençut que del primer a l'últim dels militants i activistes compromesos amb el procés tenen -tenim- absolutament interioritzada aquesta situació i la radical importància d'una actuació cívica i pacífica en totes les situacions a les que hàgim de fer front.

Que sabem perfectament que ens estem jugant el procés en no caure en cap provocació, en no respondre mai i sota cap concepte cap provocació, que no hem de fer res que puguin convertir en argument polític, magnificant-lo, descontextualitzant-lo, etc. Res. Estem compromesos amb el procés i estem molt compromesos i conscienciats que no donarem ni un mil·límetre d'argumentació a la seva inesgotable capacitat intoxicadora.

Dit tot això, també crec que tots sabem que com que nosaltres no els hi donarem el més mínim argument, el fabricaran ells. Ja siguin els aparells de l'estat o les mateixes organitzacions unionistes. Hem d'estar preparats perquè ells fabricaran aquestes agressions, perquè l'estat i l'unionisme faran tot el que puguin per intentar victimitzar-se i assenyalar-nos a nosaltres i al procés com a agressors.

Estiguem alerta! Des d'aquest punt de vista, també, que hi hagi els Mossos és una garantia que fins i tot això l'unionisme ho tindrà complicat.

Sr. Borja García Nieto: Ni bons ni dolents, però sí demòcrates i no demòcrates

Poques vegades hem arribat a un cap d'any com aquest. Encetar el 2014 ha estat molt més que un pas d'un any a un altre. El 2014 ha esdevingut una data mítica que volem convertir en històrica.

El sr. Borja García Nieto, president del Círculo Ecuestre avui ha fet un ridícul monumental que no tindria més transcendència si no fós per tot el bagatge antidemocràtic que traspua el seu plantejament. El sr. Garcia Nieto ha publicat un article on invoca el fet de tenir dos avis que el 1714 van combatre un amb els borbònics i un amb els austracistes, per plantejar el nostre procés i la nostra història com un error de bons contra dolents, i no com un tema de respecte a la democràcia i les decisions legítimes.

Venint del Círculo Ecuestre no és tan d'estranyar: ells sempre han preferit el poder dels despatxos al poder del poble, a la voluntat popular, i l'ús de tots els mitjans il·legítims al seu abast per frenar  les decisions legítimes i democràtiques quan aquestes no els hi agraden. Per això avui naveguen en un mar de confusió i col·lapse, que els fa dir i escriure totes aquestes tonteries i que els aboca a una cada cop més indissimulada simpatia per una sortida autoritària i des dels despatxos de sempre al procés endegat pel poble de Catalunya.

És evident que a la Catalunya del 1714 algunes persones, fins i tot ciutats (Cervera) van actuar contra les decisions sobiranes i legítimes del poble de Catalunya. No és una qüestió de bons i dolents. És una qüestió de lleialtat, fidelitat i respecte a les decisions que es prenen a través dels òrgans d'expressió de la sobirania. El poble de Catalunya, durant la guerra de Successió, va prendre unes decisions legítimament, d'acord a les seves corts. I la immensa majoria del poble de Catalunya s'hi va comprometre, fins i tot la majoria dels qui podien no estar d'acord, i una petita minoria s'hi va posicionar i actuar ilegítimament en contra.

De la mateixa manera que el 1936-39 també hi va haver catalans combatent la democràcia, la Generalitat de Catalunya i la República.

(Hola, Borja, mis dos abuelos fueron fieles a la República, al gobierno democrático, vivieron un calvario, sufrieron prisión y estuvieron marcados de por vida. Igual algunos de los tuyos financiaron el golpe de estado, qué sé yo. Buenos o malos? Quien de nosostros, asistidos por la más amplia legitimidad moral, política y democrática ha planteado así las cosas? NADIE. Solamente tu y los tuyos)

Aquesta manera tan miserable i tramposa d'enfocar les coses només té un objectiu, que és deslegitimar la voluntat popular, la voluntat sobirana expressada a través dels corresponents òrgans de decisió.

Que un català estigui en contra de la independència no el fa ni bo ni dolent. Ningú, excepte els unionistes, no ho planteja en aquests termes. Que un català combati amb tots els seus mitjans, fins i tot o sobretot els ilegítims, la voluntat majoritària del poble de Catalunya l'únic que permet és qualificar-lo de no demòcrata.

El terme botifler feia referència a aquella casta dominant que no acceptava la voluntat majoritària del poble de Catalunya i feia tot el que podia contra les legítimes decisions d'aquest poble i les seves institucions. Botifler ve de les galtes llustroses que lluïen, atès que en tant que poderosos, la seva oposició a la voluntat del poble els feia gaudir dels privilegis reials. Mentre el poble passava gana, ells lluïen llustroses galtes. Mentre el poble lluitava pel bé comú fins a l'extenuació i la mort, ells gaudien dels privilegis de ser casta dominant i de cobrar la seva traïció al poble a Catalunya i les seves institucions.

La situació d'avui en dia té unes increïbles similituds a la del 1714. La majoria social del poble de Catalunya, expressada de totes les maneres possibles (eleccions, majories parlamentàries, votacions populars, mobilitzacions cíviques, enquestes...) assenyala inequívocament una voluntat: poder votar sobre el nostre futur. I encara més, aquesta majoria social també s'expressa perquè Catalunya esdevingui un estat independent.

Voler que el poble de Catalunya voti o oposar-s'hi no fa que hi hagi catalans bons i catalans dolents, simplement catalans demòcrates i catalans no demòcrates. Voler la independència no fa que hi hagi catalans bons i catalans dolents, simplement catalans que accepten la voluntat majoritària del poble de Catalunya i catalans que s'hi oposen per tots els mitjans.

I aquesta és la qüestió. Els qui volem una consulta i els qui aspirem a que el poble de Catalunya opti per convertir el nostre país en un estat independent volem que tot es faci democràticament i volem sotmetre el nostre futur al que en surti de les urnes. No és una qüestió de bons i dolents, sinó de democràcia i d'acceptació de les decisions legítimament preses o combatre-les amb tots els mitjans il·legítims que tinguin al seu abast.

I el que aquest senyor del Círculo Ecuestre i l'unionisme volen és obviar la democràcia i traslladar el debat a una qüestió de poder en la que els despatxos decideixin per tots nosaltres, i que això s'imposi a qualsevol preu.

Ni hem caigut ni caurem MAI en la seva trampa. La nostra proposta no és divisiva, tot el contrari. No assenyalem bons ni dolents, tot el contrari, conduïm el debat a escenaris estríctament democràtics, on allò que volem és poder votar i allò que acceptarem és el que decideixi la majoria.

M'agradaria sentir del senyor del Círculo Ecuestre,en tant que un dels grans “pota negra” de l'alta burgesia catalana, que ells aposten per la democràcia, que volen expressar la seva opinió - que pot ser legítimament contrària a la independència- de manera lleial i que acceptaran quin sigui el resultat d'una consulta com la que va aprovar el legítim Govern de Catalunya amb una amplíssima majoria parlamentària democràticament constituïda.

No ho ha fet. I no ho farà.

Ara, com sempre, aquestes castes dominants tenen por de la voluntat del poble quan veuen que no poden manipular-la, controlar-la. I ara han vist que aquest tema no tenen manera d'aturar-lo. Ho han intentat amb en Duran, i han fracassat. Ho han intentat amb la por, i han fracassat. Ho han intentat amb la manipulació, i han fracassat. I a cada fracàs seu, el poble de Catalunya és molt més aprop de fer realitat la seva voluntat democràtica.

Seguiran intentant-ho. Mai no es rendiran, perquè mai no acceptaran sotmetre el nostre -i el seu- futur a una decisió democràtica. El seu poder està als despatxos. El seu poder està en fugir de la democràcia per instaurar decisions amb altres vies sota el seu control: autoritarisme governamental o judicial.

Quina pena que aquest senyor avui també no ens hagi parlat d'un altre familiar seu directe, el sacerdot jesuïta Joan Garcia Nieto, i encara més, que no hagi après res, no s'hagi empapat de cap dels valors que predicava. Mentre ells s'enriquien a l'ombra protectora de la dictadura franquista, en Joan Garcia Nieto vivia l'Evangeli al costat dels qui patien, treballant incessantment per un futur millor per a tots, compromès amb la democràcia, compromès amb la societat.

No vull parlar d'uns Garcia Nieto bons i d'uns dolents. Simplement vull parlar, i crec que és just fer-ho, d'un Garcia Nieto demòcrata i consagrat a un Evangeli viu, al costat dels treballadors, dels pobres i de tots els qui lluitaven per la llibertat en la llarga nit de la nit de la dictadura franquista i d'uns Garcia Nieto que vivien i s'enriquien de les prevendes i favors del poder dictatorial franquista.

No ha canviat res, per a vostè, senyor Garcia-Nieto. El seu univers mental no és la democràcia i el respecte a les decisions democràtiques, sinó el poder i com combatre, per tots els mitjans, les decisions legítimes i democràtiques de la societat.

Li haig de dir, però, que avui ho té més difícil que mai. En el nostre context serà molt i molt difícil que les seves solucions habituals, autoritàries i repressives, puguin fer front a la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada d'una manera tan impecablement democràtica, cívica i pacífica com ho estem fent.

Bon any 2milCATorze!

Salut, treball i llibertat!