Anàlisi del Baròmetre d’Opinió Política del CEO, 1a. Onada 2025

Aquest dijous s’han fet públiques les dades de la primera onada 2025 del Baròmetre d’Opinió Política del CEO, l’enquesta política més important que es fa a Catalunya. És la més important per moltes raons, entre les que en destaco tres:

•      és una enquesta temporalment sostinguda en el temps, de manera que aporta una informació molt valuosa d’evolució de les dades al llarg dels anys

•      és una enquesta que planteja totes les principals qüestions a nivell nacional, social i polític del nostre país, amb especial menció a tot el que té a veure amb les relacions entre Catalunya i Espanya i el posicionament davant la independència

•      és una enquesta amb una mostra molt important, de 2.000 enquestes

Tanmateix, tot i aquestes fortaleses que té el BOP del CEO, el cert és que també té febleses, entre les que destaca, per la manera com condiciona els resultats, els biaixos representatius, la sobrerpresentació d’algunes opcions polítiques i la infrarepresentació d’altres.

Abans de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya el CEO va projectar un “empat tècnic” entre ERC i Junts. Jo vaig dir que aquell empat no el veia per enlloc i que en tot cas, de ser-hi, era pels biaixos de sobrerepresentació mostral d’ERC i infrarepresentació de Junts. Des dels mateixos responsables del CEO d’aleshores es va qualificar de “xamams” als qui, com jo, havíem criticat la projecció electoral que feia el CEO, als qui havíem dit que no veiem per enlloc aquell empat tècnic que projectava el CEO. I el dia de les eleccions Junts va treure 15 diputats més que ERC. Era evident que no hi havia empat tècnic per enlloc, i que aquells “xammams” com se’ns va voler desqualificar als que criticàvem la projecció del CEO, n’havíem fet una anàlisi molt més encertada, a partir de les dades no subjectes o afectades pels biaixos mostrals de l’enquesta.

Doncs bé, en aquesta primera onada 2025 del BOP del CEO els biaixos persisteixen, i afecten la projecció mediàtica de resultats que s’ha inferit dels resultats de l’enquesta.

ERC va quedar a les darreres eleccions 8 punts per sota en percentatge de vot que Junts, però a la mostra del BOP del CEO ERC està sobrerepresentada amb dos punts per sobre que Junts, o sigui, un biaix de 10 punts. Sense la intensitat d’aquest biaix, també el PSC està sobrerepresentat en relació a Junts.

Dit tot això, i com sempre, si analitzem el CEO intentant neutralitzar els biaixos, hi trobem dades molt interessants, hi trobem un retrat força clar de com està el país i de com es projecta política i nacionalment.

En termes de projecció d’escenari electoral la principal conclusió que podem treure de les dades d’aquesta primera onada 2025 del BOP del CEO és que estem davant un escenari d'estabilitat en tots els blocs que configuren l’actual parlament.

•       El bloc independentista que configuren Junts, ERC i CUP presenta una gran estabilitat des del punt de vista d’una alta fidelitat de vot entre els votants que varen tenir el 2024 (77,1% de fidelitat a ERC, 79,1% entre els votants de la CUP i 70,5% entre els de Junts). Les principals fugues de vot es produeixen, d’una manera o una altra, entre aquestes formacions (3% i 2,1% d’ERC cap a la CUP i Junts, 9% de la CUP cap a ERC o 5,5% de Junts cap a ERC). Tanmateix, també hi ha, en cadascuna de les tres formacions del bloc independentista, fugues cap a fora d’aquest bloc independentista, que no es compensen amb entrades de fora del bloc indepe cap a formacions independentistes. En aquest sentit tenim una apreciable fuga de vot indepe cap al bloc constitucionalista, com podem veure amb aquest 6,8% de vot d’ERC cap al PSC o amb el 4,5% de vot de la CUP cap als Comuns. Però també tenim un 8,5% d’antic vot independentista de Junts cap al bloc de la ultradreta xenòfoba i racista d’AC. Aquest antic vot independentista que varen tenir ERC, CUP i Junts que es perd cap als blocs de l’unionisme constitucionalista o del neofeixisme no es compensa amb l’arribada de vot d’altres àmbits cap a formacions independentistes, de manera que es projecta una petita, però en cap cas ignorable pèrdua de suports electorals a les posicions independentistes.

 

•       El bloc de l’unionisme constitucionalista que representen PSC, Comuns i PP és l’espai on hi pot haver una major, tot i que en cap cas trasbalsadora, afectació per canvis de projeccions electorals. Els dos principals partits d’aquest bloc, el PSC i el PP estan sòlids, amb fidelitats de vot 82,1% i del 83,8% respectivament. Però la tercera pota d’aquest espai, els Comuns, evidencia un impacte important per la seva fractura amb Podemos. Del vot dels Comuns el 2024 només un 50,5% es mantindria ara amb els Comuns, mentre que un 30,8% se n’aniria amb Podemos. Aquesta clara fractura pot tenir conseqüències importants en la representativitat d’aquesta formació del bloc de l’unionisme constitucionalista, perquè el sistema electoral els pot castigar severament perdent encara més diputats dels que ja varen perdre el 2024.

 

•      Finalment el bloc de la ultradreta racista i xenòfoba que configuren VOX i Aliança Catalana es manté estable amb una també molt alta fidelitat de vot (80,4% VOX i 85,7% AC), sense fugues significatives en cap direcció, però amb opcions de créixer una mica en funció de com evolucioni la no negligible fuga d’antic vot independentista cap a formacions neofeixistes com AC, com podria ser la fuga d’aquest 8,5% d’antic vot independentista que tenia Junts i que podria desplaçar-se cap a les opcions de l’extrema dreta racista i xenòfoba d’AC.

El BOP del CEO també evidencia la greu crisi de projecte nacional del nostre país

Com hem vist en les dades de projecció electoral que acabo d’analitzar, l’independentisme ha deixat de ser l’expressió democràtica d’una majoria social i nacional que volia la independència.

Ja hem vist amb tristesa i frustració que ser la majoria democràtica de la nostra societat i nació no ens ha portat directament a la independència, però el que és evident és que sense ser la majoria social i nacional l’independentisme no té cap opció. Per poder aspirar a la independència l’independentisme ha de ser clarament la majoria democràtica, i això només s’evidencia essent majoria parlamentària. I les darreres eleccions al Parlament, l’any 2024, vam deixar de ser-ho.

I ara com ara podem veure amb claredat a les dades demoscòpiques del CEO que l’independentisme no tan sols no està en les més mínimes condicions de tornar a ser la majoria social democràticament expressada electoralment, sinó que pot seguir perdent suports.

Aquest afebliment de la causa independentista en el que és el seu eix tractor, la projecció electoral del vot independentista, també la podem veure en altres dades de l’enquesta del CEO.

I és quan mirem l’evolució del posicionament social al llarg dels anys que ens expressa el BOP del CEO en relació a la dimensió nacional i sobre la independència, que podem veure encara amb més claredat la crisi en la que la causa independentista està sumida.

Aquesta primera onada del BOP 2025 del BOP del CEO situa la màxima diferència històrica en el posicionament davant la independència, i ho fa en contra de la independència.

Per primera vegada el No a la independència està 16 punts per sobre del Sí a la independència. Un 54% s’expressa en contra de la independència, i només un 38% a favor de la independència.

Històricament els contraris a la independència gairebé sempre han estat lleugerament per sobre dels favorables a la independència, és a dir d’1 a 7 punts per sobre el No del Sí. Això gairebé sempre ha estat així... fins que ho vam revertir en aquell període al voltant de l’1-O del 2017.

Al voltant de l’1-O va ser quan l’independentisme va arribar més lluny, ho va saber fer millor, i va recollir suports com mai abans havia tingut, fent-ho des d’una dimensió i visió de país, de societat, i amb una determinació cap a la independència que, a més a més de sumar suports, va desmobilitzar una part important de la nostra societat, que potser no volia la independència, però que no s’hi manifestava en contra. Així és com aquell octubre els favorables a la independència arriben a ser el 49% mentre els que hi estaven en contra només eren el 43%.

Com deia en un article anterior fer això possible, provocar aquest canvi en el posicionament social davant la independència només va ser possible per la intel·ligència, visió de país, estratègica, social... del que va configurar el nucli dur de l’estratègia del que en vam dir “el procés”.

Ser majoria democràtica, haver pogut fer la independència, només va ser possible gràcies al procés. Sense tot això que ara tan demencialment n’hi ha que criminalitzen qualificant de “processisme”, mai no hauríem estat en condicions de fer la independència. Sí, d’acord, no la vam fer, però sense estar en condicions de fer-la, és a dir, sense ser majoria democràtica, sí que està clar que les opcions de fer-la són zero.

No es pot fer la independència sense estar en condicions de fer-la. I el procés, el processisme, fou clau, per estar en condicions de fer-la, per passar de ser residuals a ser majoria social i democràtica. Només uns pocs anys abans del 2017 els contraris a la independència eren el 50% i els favorables el 43%. L’estratègia del procés va permetre arribar al 2017 amb un 49% de favorables a la independència i un 43% de contraris. D’estar 7 punts per sota a estar 6 punts per sobre.

I ara veiem clarament que el que està passant és que tot el que envolta l’independentisme sembla que treballa per destruir els pilars que van permetre estar en condicions de fer la independència.

Mai els contraris a la independència havien estat 16 punts per sobre dels favorables a la independència com ara ho estan. Tots aquests que han convertit en un insult el “processisme” l’únic que estan fent és carregar-se els pilars que van permetre a l’independentisme ser majoria social i democràtica.

La situació de l’independentisme és molt complicada. Seguim instal·lats en el caïnisme que està a l’arrel de tot el que no va funcionar, de tot el que no vam fer bé. Seguim sense cap mínim diagnòstic compartit de tot el que vam fer bé i del que no vam fer bé. Seguim sense la més mínima estratègia compartida. I a tot aquest drama en el que “seguim”, al 2024 s’hi va afegir perdre la majoria democràtica social i nacional que érem, i el fet, que crec encara no en som prou conscients, del que implica haver donat pràcticament tot el poder, des de tots els punts de vista, als líders de l’unionisme constitucionalista, el PSC: manen a la Generalitat, als principals Ajuntaments, Diputacions, govern espanyol, mitjans de comunicació, etc etc etc.

A Catalunya el PSC té assegurat seguir al Govern sense problema fins 2028 i si molt no canvien les coses al final d’aquest mandat, a les noves eleccions, no tindran cap alternativa, cap altre partit o pacte entre partits que els impedeixi seguir governant. Tot apunta que hi ha PSC, si no en passa alguna de molt grossa, per molts i molts anys, a la Generalitat, als principals Ajuntaments, inclòs el de Barcelona, Diputacions... en definitiva, al poder més important a Catalunya, i amb aliances i complicitats amb pràcticament tots els sectors socials, econòmics, comunicatius... del nostre país.

Les dades del BOP del CEO també ens evidencien que el país i la visió que té la gent de les coses està canviant. Més de 7 anys després de l’1-O i a sobre amb una pandèmia i confinament mai vistos pel mig, les coses ara no són com eren. El Govern de la Generalitat té, en aquest BOP del CEO primera onada 2025, el percentatge més alt d’aprovació des de fa més d’una dècada, amb un 62%. Essent això cert, també ho és que les coses no estan per tirar coets, perquè tot i obtenir també la valoració més alta de la seva gestió el govern de la Generalitat, la mitjana de la valoració és de 4,8.

En aquest context assistim de manera permanent a tota mena de soflames i discursos dels que es diuen antiprocessistes criminalitzant qualsevol acord o diàleg dels partits independentistes amb partits del bloc de l’unionisme constitucionalista, perquè no s’ha de parlar ni negociar res, excepte la independència, i perquè PSOE i PP són exactament el mateix.

Really? Un 78% de la població està molt/bastant d’acord que els partits catalans han de prioritzar la negociació i el diàleg per defensar els interessos de Catalunya.

Un 70% de la població també creu que l’actitud dels partits quan no hi ha majoria al Parlament hauria de ser negociar per aconseguir acords per aprovar els pressupostos.

Però la dada més contundent és que entre els qui es posicionen a favor de la independència en la pregunta dicotòmica independència sí/no, un 67% també ho creuen així, que cal negociar per aprovar pressupostos. Al costat d’aquest 67% tenim que només un 26% dels “Sí” a la independència estan en contra de negociar pressupostos.

Una altra dada molt clara i important del BOP del CEO la tenim en la clara majoria social a favor d’aplicar “cordó sanitari” per excloure partits o moviments extremistes, contraris als valors democràtics i humans: un 52% hi està a favor i un 22% en contra. Els votants dels partits del bloc independentista són els més partidaris d’aplicar aquest “cordó”: un 90% dels de la CUP, un 70% dels d’ERC i un 60% dels de Junts.

A l’altra banda, els votants del bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba són els que hi estan, òbviament, en contra: un 55% dels votants d’AC i un 49% dels de VOX.

Sobre aquesta qüestió una altra dada del tot reveladora és que les persones amb major nivell educatiu són les que estan més a favor de l’aplicació del cordó sanitari als partits de l’odi racista i xenòfob de l’extremadreta: un 63% dels qui tenen estudis superiors estan a favor, mentre que entre els qui tenen estudis primaris només un 44%.

Bé, doncs això és una mica tot, en aquesta anàlisi ràpida del BOP del CEO. Jo el que veig és molta estabilitat.  

El bloc independentista seguirà tenint com a força més votada Junts, que també seguirà sent la segona força política del Parlament, tot i que pot perdre una mica de vot i potser algun diputat. ERC i CUP ara mateix estan igual que a les darreres eleccions, pocs canvis, tot i que també totes dues forces podrien perdre una miqueta de vot. Cap de les tres formacions independentistes guanya vot, de manera que el bloc independentista ara mateix tindria una mica menys de força, de representació.

El bloc de l’unionisme constitucionalista seguirà liderat amb claredat pel PSC, que es manté fort, amb opcions de pujar una miqueta en vot i diputats, però ara mateix poca cosa. En aquest bloc els que més febles estan, i també a nivell de tot l’escenari polític, són els Comuns. La fractura amb Podemos els passa una factura clara, els afebleix en vots, percentatge de vots i diputats. PP si fa o no fa també igual.

El bloc de l’extremadreta racista i xenòfoba pot créixer una mica via AC, que capitalitza el creixement i l’impacte dels discursos i les polítiques de l’odi, mentre que VOX si fa o no fa es mantindria igual que ara mateix està al Parlament, perquè sembla haver taponat les fugues de vot que tenia cap a AC i altres formacions ultres com SALF.

En resum, pocs moviments, força estabilitat, que situen l’independentisme en una situació complicada, perquè s’evidencia la pèrdua de la majoria social i nacional que havia assolit democràticament la darrera dècada, parlamentàriament bloquejat perquè no té cap marge de maniobra, ni per fer ni per desfer, davant un PSC que es consolida com a primer partit de Catalunya i l’únic que pot governar, tot i que el desgast dels Comuns els pot complicar les coses. El PP seguirà irrellevant, excepte que opti per jugar les cartes com ha fet a l’Ajuntament de BCN, blindant el bloc de l’unionisme constitucionalista amb suports com els que va donar a Colau i a Collboni per contribuir a bloquejar l’independentisme. El bloc de l’extremadreta racista i xenòfoba també seguirà irrellevant, unit en els seus discursos de l’odi i suport als lideratges mundials de la nova extremadreta capitanejada i impulsada per Trump i Musk.

I ja per anar acabant, torno amb unes dades que crec haurien de fer reflexionar a més d’un, a més d’un d’aquests que des d’un pressumpte independentisme del que s’autoproclamen líders únics, perquè els que no pensen com ells no ho són, es criminalitza constantment qualsevol moviment que facin les forces independentistes a Madrid. Tot sempre estarà malament, tot sempre serà una traïció. No s’hi hauria de fer res. Per a aquests apòstols antiprocessistes el pecat més gran és que partits independentistes amb els seus vots, intentessin pactar coses, aprofitar la seva força decisiva per investir Pedro Sánchez. No van anar al cole el dia que s’explicava que som responsables tant del que fem com del que no fem, perquè totes dues coses tenen conseqüències. I no votar Sanchez automàticament, aquest no fer de les formacions independistes, generava conseqüències: la investidura de Feijoo i un govern PP i VOX.

Per als nostres apòstols i arcàngels antiprocessistes, un govern PSOE i Sumar és igual, no té cap diferència, amb un de PP i VOX. Així, investint a Pedro Sanchez després de dures negociacions fou una presa de pèl més processista, una traïció més als votants. Curiosament una gran majoria dels votants d’ERC i de Junts al Congreso el 2023, seguiran votant-los, amb una fidelitat de vot del 79% i del 71% respectivament. I gairebé el 50% dels votants d’aquestes formacions independentistes prefereixen que Pedro Sánchez sigui el president, mentre que només un 0,5% dels seus votants voldrien Feijoo, que és qui hauria estat president si s’haguessin abstingut.

I ara sí, per acabar, una altra dada contundent a més no poder: un 80% dels votants d’ERC i Junts creuen, estan del tot d’acord. en prioritzar la negociació i el diàleg amb el govern espanyol. La fúria dels apòstols antiprocessistes caurà sobre aquests votants, perquè si defensen això, prioritzar la negociació i el diàleg amb el gobierno despaña és que no són independentistes. Però, ai làs, resulta que a la pregunta de si volen que CAT esdevingui un estat independent el 80,75% i el 90,29% dels votants d’ERC i Junts a Madrid responen afirmativament, la volen, volen la independència.

La situació del país i de l’independentisme és complexa. Molt complexa. Sabem que només si som la majoria social i democràtica que vam ser abans de l’1-O podrem estar en condicions de tornar-hi. No som el país, la societat, la nació, que érem el 2017. Hem de tenir clar que per tornar-hi hem d’entendre i assumir aquesta nova realitat del que som i com som, perquè és sobre la que hem de treballar per refer confiances i suports que ens permetin tornar a ser la majoria social i nacional que gràcies al procés vam arribar a ser. Som hereus d’una llarga lluita de tots els patriotes que ens han precedit. 

Sabem que per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I hi hem anat, hi anem i hi anirem, orgullosos del llegat de lluita i valors dels qui generació rere generació, van mantenir viva la Nació i l’ideal de llibertat i independència, l’ideal d’un país lliure, democràtic i per a tots.

“... I l’home acaba estimant la terra on viu, sobretot –fixem-nos-hi bé, perquè això és molt important-, si aquesta terra no li és hostil; i és aquesta generositat la que, al capdavall, el venç i se’l fa seu.”

Paco Candel, Els altres catalans (1964)

Els Comuns, exemple de les polítiques “contra”, vorejant l’odi... i el seu fracàs

La política, en termes teòrics, és tot el que envolta un posicionament i unes propostes adreçades a una societat, per millorar les seves condicions, establint objectius col·lectius per fer, cap a un entorn millor en cada moment des d’una situació de partida que es vol millorar, amb propostes ideològiques i d’actuació, i de gestió si s’ostenta el poder, que és la finalitat de qualsevol política, poder portar a la pràctica les seves idees i propostes.

La realitat és una mica més complexa, i tot i que en termes generals la política, en el seu més ampli ventall de posicionaments, es mou en aquestes coordenades de propostes i de gestió per a la millora, també hi ha, dissortadament, una política de l’odi, una política plantejada bàsicament construint enemics, posicionant-se no per fer ni per fer per la majoria, sinó contra, a la contra, en diferents barems d’aquesta contra, el posicionament més radical de la qual el trobem directament en les polítiques de l’odi.

Un poema de Martin Niemöller va reflectir, amb tota la duresa i crueltat, el que són aquestes polítiques de l’odi, basades únicament en buscar i assenyalar enemics.

“Quan els nazis varen venir a buscar els comunistes, vaig callar,

perquè jo no era comunista.

Quan varen empresonar als socialdemòcrates, vaig mantenir el silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a buscar als sindicalistes, no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista.

Quan vingueren a buscar als jueus, no vaig dir res,

perquè jo no era jueu.

Quan finalment em vingueren a buscar a mi,

ja no hi havia ningú per poder protestar.”

Les polítiques de l’odi, les polítiques a la contra, són totes aquestes polítiques que no proposen res ni pensen en tots, sinó que únicament es formulen contra algú, assenyalant algú com a responsable de tots els mals.

El nazisme i el feixisme van ser, i els seus hereus de l’extremadreta actual encara són, els més cruels i inhumans representants d’aquestes polítiques de l’odi, a la contra.

El poema de Niemöller ho expressa amb tota la cruesa, i situa, a més, la inacció davant aquestes polítiques de l’odi, a la contra, en el mirall de la seva responsabilitat, perquè la inacció és la que permet que les polítiques de l’odi s’apliquin contra tots els que no són ells. La inacció davant l’odi i les polítiques a la contra ens deixa a tots exposats a esdevenir també objecte d’aquest odi i repressió.

Als nostres dies, com deia abans, els discursos i posicionaments de l’extremadreta són la realitat més dura i amenaçadora d’aquestes polítiques de l’odi i a la contra.

Però no són els únics. 

Avui, en aquest article, vull compartir amb tots vosaltres totes les evidències que em porten a afirmar que els Comuns i les seves polítiques són també una expressió més de les polítiques a la contra, de l’odi. I també com, en arribar al poder, els Comuns es van dedicar a fer polítiques d’odi, a la contra, convençuts que podien amb tot i contra tots, però que finalment aquest sectarisme atroç de les seves polítiques de l’odi és el que feliçment els va portar a perdre les eleccions i que la lideressa de l’odi en Comú, Ada Colau, deixés de ser l’alcaldessa de Barcelona.

I insisteixo, no estic posant al mateix sac els discursos de l’odi i a la contra de l’extremadreta racista i xenòfoba dels discursos de l’odi i a la contra d’altres formacions, com els Comuns, però sí de l’evidència de com comparteixen estratègia de formulació política.

L’extremadreta actual, amb VOX i Aliança Catalana al capdavant al nostre país, basen tot el seu discurs polític en l’odi, en buscar enemics als que fer responsables de tots els mals. Només un exemple d’això el trobem amb aquells tuits de la sra. Orriols amb una foto d’unes dones amb mocador al cap fent cua a una oficina de La Caixa. Per a la lideressa de l’extremadreta racista, aquelles senyores estaven fent cua per ingressar les paguetes de la Generalitat per no fer res, mentre les nostres àvies havien d’esperar mesos per tenir hora al metge. El discurs de l’odi era convertir aquelles senyores amb mocador al cap en les responsables de tots els mals. I tot s’hi val. Que aquella oficina de La Caixa fos en un poble de Huelva i que aquelles senyores amb mocador al cap fossin jornaleres agrícoles que feien cua per ingressar els jornals que els hi pagaven en efectiu, això no importa, per als discursos de l’odi la veritat no importa, només importa poder assenyalar un col·lectiu com el responsable dels mals de la societat.

La CUP sovint també transita per aquests discursos de l’odi, com quan la diputada Laure Vega assenyalava als rendistes, és a dir, a aquells que per exemple havien heredat un pis dels seus pares després de tota una vida de treball, com a rendistes responsables de tots els problemes d’habitatge al nostre país.

Però els qui lideren, sense caure en l’odi dels discursos inhumans de l’extremadreta racista i xenòfoba, els discursos i les polítiques “contra” i, el que és pitjor, les han pogut exercir a la ciutat de Barcelona en els dos mandats colauers i encara les practiquen des de la seva xarxa sectària han estat i són els comuns.

Colau ha estat la pitjor alcaldessa de la ciutat de Barcelona per a la immensa majoria de ciutadans de Barcelona. Colau va ser la peça clau de la guerra bruta de l’estat contra l’independentisme primer per fer fora Trias de l’Ajuntament de Barcelona, i després per seguir a l’Ajuntament, malgrat perdre clarament les eleccions davant Maragall, aliant-se amb tots els partits del 155, des del racista Valls fins al PSC.

És impossible fer una relació de totes aquestes polítiques de la secta colauer en Comú que només s’expliquen per ser “a la contra”, però a continuació sí que relacionaré algunes de les que considero més clares i que pagarem a Barcelona durant molt de temps:

-          El tramvia per la Diagonal:

En l’única consulta municipal que s’ha fet a Barcelona, l’any 2010, l’opció de fer passar el tramvia per la Diagonal, més enllà de la plaça Francesc Macià, fou descartada per la majoria de veïns.

Malgrat això, i malgrat que els Comuns portaven al seu programa electoral, com un dels seus eixos de valors bàsics el sotmetre a consulta ciutadana les principals decisions sobre la ciutat, els Comuns es van passar pel cul el resultat de la consulta, no en van fer cap altra i van decidir fer passar el tramvia per la Diagonal.

No és només que anés en contra del que havíem votat els veïns i que no se’ns permetés votar la decisió, és que era una decisió que no tenia cap sentit. En termes de sostenibilitat la connexió per tota la Diagonal amb bus elèctric, molt més eficaç i econòmic, hauria pogut implementar-se des de l’any 2022, quan Colau va iniciar les obres de la connexió tramvia en contra del votat pels veïns. Estem al 2025 i no hi ha cap connexió de tramvia per tota la Diagonal, només tres noves parades. En cap cas la connexió no estarà feta abans del 2030. La connexió de tota la Diagonal amb bus elèctric podria haver estat feta l’any 2022.

A més a més no hi havia cap justificació tècnica per, a aquestes alçades del s.XXI, implementar el tramvia i no una xarxa de busos elèctrics, que hagués estat molt més eficaç, molt més ràpida, molt més econòmica, molt més sostenible.

En els darrers 12 mesos la xarxa de tramvies ha tingut 638 incidències, una mitjana d’1,7 incidències al dia. Un problema, el que sigui, a un tramvia, implica haver d’aturar tota la línia. Un problema en un bus elèctric només afecta a aquell bus, i tota la línia pot seguir funcionant sense problemes.

Així les coses... com és que si els veïns havien votat en contra, si hi havia alternatives claríssimament més eficaces ràpides i sostenibles per la connexió de transport públic per la Diagonal... es va optar pel tramvia, la pitjor de totes les possibles?

Doncs la secta en Comú de l’Ajuntament Colauer de Barcelona no va voler saber res ni de consultes ciutadanes ni de les alternatives, totes millors, al tramvia, perquè el tramvia era l’única que implicava barrar el pas als cotxes. 

Una xarxa de busos elèctrics per la Diagonal era compatible amb mantenir oberta, amb un carril per sentit, la Diagonal al trànsit de vehicles privats, per a veïns, taxis, activitat comercial, etc. El tramvia era l’únic que implicava unes obres que expulsaven els cotxes. Era la pitjor opció per a la ciutat, però era l’única que satisfeia les polítiques de l’odi en Comú. 

-          L’expropiació del 30% de les noves promocions d’habitatges.

L’Ajuntament colauer i el seu sectarisme són els que han portat la ciutat de Barcelona a la més greu crisi en l’habitatge de la seva història. Com a dada bàsica a l’inici del mandat Colau hi havia uns 3.500 habitatges buits a la ciutat. Al final del mandat Colau n’hi ha més de 75.000. Les polítiques de la secta colauer en comú només han fet una cosa: intentar traslladar la responsabilitat de les polítiques d’habitatge als particulars i criminalitzar els petits propietaris, tot afavorint les okupacions i les inquiokupacions. Posar en lloguer un pis a Barcelona és ara mateix una activitat de risc. Resultat: no es posen pisos en lloguer. Cap petit propietari, que són els propietaris de la immensa majoria dels pisos a Barcelona, vol ara mateix arriscar-se a posar el seu pis a lloguer, perquè sap pringarà. 

La secta en Comú tampoc no va construir pràcticament res d’obra pública d’habitatge social. La seva visió de polítiques d’odi i a la contra els va impulsar a voler fer pagar als particulars la responsabilitat de fer habitatge social. I es van treure de la màniga això de que qualsevol nova promoció d’habitatge havia de reservar un 30% per a habitatge social. Resultat: l’obra nova a Barcelona va caure a mínims històrics. Pràcticament només s’han executat obres llicenciades abans de la normativa colauer d’expropiació del 30% als particulars. Qui pot pensar que posem per cas en una nova edificació a la zona de Diagonal Mar, amb pisos de luxe, amb piscina i equipaments comunitaris que tenen una despesa mensual de manteniment molt elevada, el 30% ha d’anar per a habitatge social, per a veïns que és evident mai podran pagar aquestes despeses comunitàries, amb el conflicte que això implica per a tota la comunitat?

La secta en comú colauer i les seves polítiques de l’odi i a la contra van impulsar això del 30% i el segueixen defensant no perquè pensin és eficaç, que saben perfectament és un desastre amb uns efectes devastadors sobre el mercat immobiliari. Ho van impulsar i encara ara ho defensen només perquè aquesta imposició del 30% va a la contra dels promotors immobiliaris i dels veïns que paguen els seus pisos. Per als Comuns si la imposició del 30% ha impedit que un promotor immobiliari hagi executat un projecte de construcció de nous habitatges, objectiu acomplert. Si el 30% ha putejat a veïns que es podien comprar un pis, objectiu assolit. Que hagi implicat que hagi caigut a mínims mai vistos la construcció d’obra nova d’habitatge, això els hi és igual. Ha putejat als que es poden comprar pisos, doncs ja està.

-          Bicibus

Fa uns anys la secta en Comú va començar a promoure una activitat que en deien reivindicativa, perquè adults acompanyessin la canalla als centres educatius amb bicicleta, com a modalitat de transport sostenible i activitat social, i reivindicant l’extensió de l’ús de la bicicleta, convertint el camí a l’escola en una experiència segura, cívica, sostenible, i educativa, per aprendre a desplaçar-se de manera adequada per la ciutat. 

Això deien els seus promotors.

La realitat és que el bicibus només ha estat una escola d’incivisme i d’irresponsabilitat viària envers la canalla. Els gestors del bicibus s’han fet acompanyar de la Guàrdia Urbana, per així saltar-se tots els semàfors, passos de vianants, i circular per la ciutat com si no hi hagués cap regla.

Els promotors del bicibus, de la secta en Comú, i de les seves polítiques a la contra van quedar del tot retratats quan es van anar estenent els carrils bici per la ciutat, i la GU els va convidar a circular pels carrils bici, en comptes d’anar tallant la calçada, saltant-se semàfors, impedint el pas de vehicles, del transport públic, etc.

Llavors els del bicibus quasi col·lapsens: si el bicibus havia de circular pels carrils bici fins a les escoles i respectar els semàfors i els passos de vianants el bicibus no els permetria fer l’únic pel que ho van començar a fer, que era per putejar a la gent que a aquella hora del matí es desplaçava per la ciutat en furgonetes de transport d’abastiment comercial per la ciutat, de mobilitat personal, de transport públic en bus, en desplaçaments en taxi, etc.

Però no es van redir, mai deixar d'odiar, d'anar a la contra, i què van fer? Doncs van passar a convocar el bicibus com una manifestació, van dir que no anirien pel carril bici, i que seguirien anant pel mig del carrer, saltant-se tots els semàfors, perquè allò era una manifestació, no una activitat educativa, per formar en seguretat i civisme a la nostra canalla.

-          La pacificació d’entorns escolars. La Revolta escolar

Un altre cavall de batalla de tot l’entorn de la secta en Comú  i les seves polítiques d’odi i a la contra ha estat tot això de la pacificació dels entorns escolars. Aquest secta sempre fa servir la canalla d’ariet de les seves polítiques sectàries, s’amaguen darrere la canalla, els instrumentalitzen per exercir la seva mesquinesa, les seves sectàries polítiques d’odi i a la contra.

Periòdicament aquesta secta de l’odi en Comú convoca mobilitzacions davant escoles sota l’empara d’aquest eslògan de “pacificació d’entorns escolars”. En termes organitzatius van pujar un esglaó per liderar la mobilització sota el nom de “Revolta escolar”. Diuen que totes les escoles superen els llindars de contaminació i que es mobilitzen tallant els carrers perquè la canalla hi pugui jugar.

Els de Revolta escolar volen tallar o restringir al màxim el trànsit pels carrers de les escoles, perquè així mentre la canalla està a l’escola estarà en un entorn més saludable. Que aquests talls derivin la circulació a la resta de carrers al voltant de l’escola, on viuen la canalla i les seves famílies, col·lapsant la circulació i incrementant la contaminació dels espais on passen més hores, això no importa.

De la mateixa manera que no els importa posar els seus fills a jugar al mig de l’asfalt del carrer davant del cole, per reivindicar els carrers com a espai de joc i oci, mentre que al davant del carrer i de l’escola tenen patis i jardins de milers de metres quadrats.

En la darrera mobilització de Revolta Escolar tallant el trànsit al voltant d’uns 23 centres escolars de Barcelona, el 80% d’aquests entorns escolars tenien, només creuant la vorera, el carrer, parcs o jardins públics, interiors d’illa ajardinats, carrers peatonals, etc.

Però tot això als de la secta en Comú no els hi importa. Si fent jugar els seus fills damunt l’asfalt en comptes de creuar la vorera i anar al parc o jardí davant l’escola, han putejat a gent que estava treballant, anant amb furgoneta de repartiment o de treball, vehicle privat o moto... ells ja estan contents, per2uè aquest era l’objectiu. I si per putejar, anar a la contra, han de fer servir els seus fills, doncs es fan servir.

I us poso un exemple demolidor de tot això. 

Fa uns pocs anys la secta en Comú va aconseguir, via la vergonyosa martingala dels pressupostos participatius “pacificar l’entorn escolar de l’escola Duran i Bas, al barri de Les Corts.”  

D’acord a la documentació oficial, el projecte aprovat es descrivia així:

Descripción breve: Proponemos pacificar la calle de Vallespir para que el entorno de la Escuela Duran i Bas sea más confortable, presente menos contaminación acústica y atmosférica, y sea más seguro.

Esta actuación eliminará el tráfico de este tramo de calle.

La pacificación de la calle de Vallespir facilitará la jugabilidad y la seguridad de los niños y niñas sin discriminaciones de ningún tipo.

Si llegeixes això, sense saber res més, directament pensaries pobres xiquets d’aquesta escola. Cal tallar urgentment la circulació del tram de carrer Vallespir que assenyalen per tal que els pobres xiquets puguin jugar i estiguin segurs. No badem, que amb la seguretat dels nostres fills no s’hi pot jugar.

Doncs bé...  quina era i és la realitat?

La realitat era i és que l'entrada i la sortida de l’Escola Duran i Bas, per la que accedeixen i surten tots els seus alumnes, fins on els acompanyen els seus pares... està situada al Jardins de Magalí.

I què són els Jardins de Magalí? 

Doncs “Els Jardins de Magalí, anteriorment coneguts com els jardins de les Infantes són una zona verda pública d'uns 6.800 metres quadrats situats al barri barceloní de les Corts. És un espai rectangular delimitat per l'escola Duran i Bas... Està compost d'arbrat i parterres en forma de cercle inscrit dins del perímetre. Compta amb una vegetació d'arbres madurs i plantes arbustives. A més de l'àrea de jocs infantils, els jardins estan equipats amb elements per practicar diversos esports com ping-pong, pistes de petanca i una pista de bàsquet.”

O sigui que la canalla i els pares de la canalla d’aquesta escola vivien un infern amb aquests 6.800m2 dels Jardins al voltant de la seva escola, un infern que només podien pacificar tallant al transit aquests 30metres del carrer Vallespir. En fer-ho, llavors ja sí, els nens finalment han pogut jugar, les famílies relacionar-se i s’ha acabat amb la greu inseguretat que fins llavors patien.

-          De les graelles de motos a la calçada de les vies de circulació, davant dels semàfors, a les graelles de bicis.

Fa uns quants anys a Barcelona es van començar a instal·lar, davant dels semàfors de moltes vies i dels passos de vianants, unes graelles destinades a que les motos en circulació per aquella via s’hi situessin. Les motos circulant, quan el trànsit està aturat, passen entre els cotxes i se situen davant seu. Aquestes graelles de creus grogues creuades van funcionar molt bé, perquè de fet ja es feia abans, però amb això es regulava millor i incrementava la seguretat.

Quan van arribar els Comuns es va acabar fer més graelles de motos a les vies, i van ser substituïdes per graelles de bicis. 

El model era el mateix, únicament que en comptes de reservar l’espai per a les motos, es reservava per a bicis. En els més de vuit anys que fa es van començar a instal·lar... mai, absolutament mai, ningú no ha vist una sola bici ocupant aquest espai, aquesta graella.

Era evident que era un absurd, que cap ciclista circulant per la ciutat no els faria servir, no abandonaria el seu carril bici i se situaria davant tots els cotxes als semàfors, al mig de la via.

Els hi era igual, tant se’ls hi enfot que ni una sola bici mai hagi utilitzat aquestes graelles, perquè només les van fer per una cosa, amb una motivació: anar contra les motos. 

Si les graelles reservades a motos funcionaven, anaven bé, calia fer alguna cosa per posar-hi fi. I les polítiques de l’odi a la contra dels comuns els van portar a fer les graelles de bici que mai ningú no ha fet servir, però que gràcies a les quals van aturar en sec la senyalització de noves graelles per a les motos, satisfent així la seva única motivació amb aquesta actuació: anar en contra de les motos.

 El cost polític i la desfeta dels discursos i de les polítiques d'odi i a la contra:

Com deia al començament, els partits de l’odi i de les polítiques a la contra en són uns quants, però de tots ells només els Comuns han estat 8 anys al poder a la ciutat de Barcelona, practicant aquestes polítiques. 

I ho van fer, a més, teixint una descomunal xarxa sectària i exercint un enorme control sobre els mitjans de comunicació, afavorits per haver estat l’ariet del Règim del 78 en la lluita contra l’independentisme a la ciutat de Barcelona. 

Instal·lats en aquesta mena de supèrbia es van creure intocables i van estendre a tota la seva gestió “a la contra”  contra la immensa majoria de veïns i van portar la ciutat a una decadència sense precedents. 

Però els veïns vam posar-hi fi. A les darreres eleccions a nivell BCN la secta de Colau en Comú va perdre el 25,63% dels vots que va tenir quan fou la candidata del règim del 78, el 2015, però al mirar aquestes dades podem veure també que aquesta pèrdua és del 31,6% a Sant Martí, el primer districte i barri on va perpetrar la primera de les seves més demencials barbaritats, la Superilla del Poblenou, que en paraules d’un regidor del PSC, és el major ridícul urbanístic de Barcelona. 

En una impecable i supervisada consulta veïnal, el 87% dels veïns del Poblenou van rebutjar la Superilla que la secta colauer havia imposat. 

Els Comuns s’havien presentat a les eleccions amb un programa que situava 4 principis que inspirarien la seva actuació. Un d’aquests 4 principis deia "Totes les decisions que tinguin un impacte substancial en el pressupost, com les reformes urbanístiques, han de ser sotmesos a consultes ciutadanes vinculants.". 

Els discursos de l’odi i les polítiques a la contra van acabar evidenciant tota la seva monumental farsa i la letal destrucció a la que estaven sotmetent la ciutat. 

I van acabar col·lapsant. Va passar amb els Comuns a BCN, esperem que passi també amb Trump i tots els apòstols de l’odi i les polítiques a la contra i contra tothom que no siguin ells.. 

Tot això ho hem vist i après, però amb els temps que corren també hem d'aprendre i ser conscients que som amb els altres, i la història ens ha ensenyat que si no defensem els altres, quan vinguin a per nosaltres, no hi haurà ningú per defensar-nos.