COMIAT (cuando fuimos los mejores…)

Torno a casa vorejant el litoral barceloní des de la Barceloneta, on vaig viure 10 anys i hi conservo molts d’aquests llocs i gent que són, també, la meva pàtria. Llocs als que entres i et saluden, i pregunten com estàs, i saps de tots.

L’hivern a BCN és màgic. M’encanta aquesta tarda fugaç que deixa una mar tranquila i unes platges netes que conviden a passejar-hi sense cap altra preocupació.

Recordo la Barceloneta molt. M’ho vaig passar molt bé. Molt. Barri, gent, aquella bellesa tranquila del port i la platja, aquella calidesa de la gent del barri, de les teves barres, dels teus dinars, paelles…

Va ser a la Barceloneta que em vaig fer blogger. Des de la meva taula, mirant la mar. Eren dies durs per a un patriota, aclaparat per la infàmia del tripartit. Vaig obrir el blog d’Elies115. I es van desencadenar tot de coses fantàstiques i inesperades, començant per la gent que he conegut i amb qui, a través de la xarxa, hem compartit militància i hem fet amistat. De ser blocs individuals, anònims, vam passar a articular coses com Blocs amb Estrella, BAT Blocs, i finalment l’ABSOLUT MAS. Sí, de tots, a sobre, el temps ens ha permès separar el gra de la palla, els amics i la gent com cal de...

He tingut la sort, a través del bloc, d’haver conegut els cimerencs, en Dessmond, en Joliu. He tingut tanta sort que ja són, els considero, amics meus, molt amics meus. He tingut, també, la sort de conèixer en Joan Arnera, no ha estat res del que explico, però és un personatge fonamental en tota aquesta història, pur talent, i davant el talent, sempre em descobreixo.

Però em quedo amb els amics. N’hi ha hagut més, molts més, però aquests que cito són ara mateix part del meu paisatge vital.

Llavors no érem res. El tripartit ho era tot i ho col·lapsava tot. Descobrir-te en d’altres va ser una explosió d’alegria que cridava a la supervivència, que apel·lava a aquesta voluntat de ser que sempre ha caracteritzat el nostre poble. I nosaltres vam ser. Vam esdevenir l’últim exèrcit de Catalunya. I quan tot semblava perdut, vam sembrar la xarxa de revolta i esperança.

Des del tripartit han dit que el seu problema ha estat “la comunicació”, però hi va haver un moment on només alguns blocaires discutíem aquest engendre polític i el combatíem. La Catalunya patriòtica va sobreviure a la xarxa. Amb una Convergència que semblava col·lapsada per la pèrdua del poder i sepultada pel poder absolut del tripartit, i amb un independentisme monopolitzat per l'Esquerra tripartita... hi va haver un grup de persones que a partir de la xarxa vam començar a bastir, des d'un insubornable independentisme, una oposició, una denúncia, del que era el tripartit. Sense la xarxa, això no hagués estat possible.

Vam ser revolta, vam ser resistència, vam ser la veu d’un poble, vam ser tot allò que no tenia cap altra expressió. Vent de llibertat.

Després les coses han anat com han anat, i després de moltes aventures l’únic que puc dir és que cadascú ha fet el que ha pogut i ha defensat el que ha volgut. I jo estic molt content, a hores d’ara, del meu suport final a l’Artur Mas i a CiU. Crec que ha estat un encert.

Té gràcia, vist en perspectiva, observar com des d'aquell moment inicial certs comportaments s'han anat traslladant -i fins i tot empitjorant- de tribu en tribu... Quan vam començar tota aquesta moguda teníem una oposició ferotge del que en deiem “jerkis desquiciats”, palmeros del tripartit que seguint les consignes, entre d’altres d'alguns listillos que ara ens volen donar lliçons i fer veure que allò no anava amb ells, inundaven la xarxa d’insults i de llocs comuns patètics. Després vam tenir la història amb Reagrupament. Alguns de nosaltres vam adquirir un compromís molt intens amb aquest projecte. Però tot se’n va anar a la merda un dia de gener, quan al Dr. Muerte se li van creuar els cables i va decidir liquidar el projecte polític per a convertir-lo en una secta política autoritària que l’adul·lés. Llavors els atacs que vam rebre van venir de la secta reagrupada, fins i tot amb una intensitat d’insults molt superior a la que havíem rebut dels “jerkis”. Per la violència amb que s'expressaven vull recordar l'especial emoció que em va produir un article d’en Dessmond que, davant el que m’estava caient, proclamava heroïcament “Jo també sóc amic d’en Francesc Abad”. Ara el relleu l’han agafat els solidaris, en una nova versió de xaladura, però d’idèntics components a la que van protagonitzar abans jerkis i reagrupats.

De manera que passa el temps, passen les coses, però els qui, des de l’independentisme, vam protagonitzar la revolta cibernètica contra el tripartit continuem essent víctimes d’atacs irracionals d’un cert independentisme absolutament desquiciat, i que troba la seva expressió natural en l’insult i la desqualificació. No són les mateixes persones, segurament, però és la mateixa manera de fer.

Sense novetat en el front. El que hem representat molts de nosaltres continua essent un referent de la Catalunya que volem i a la que aspirem: compromís, lleialtat, democràcia, valors, patriotisme.

Malgrat aquest relleu en la irrellevància d’un cert independentisme que amaga la seva impotència en diferents noms, el cert és que el nucli dur d’aquella resistència patriòtica que es va desencadenar a la xarxa estem molt orgullosos de la feina feta.

Jo no vaig pensar mai en cap desenllaç políticament concret a la resistència blocaire de la que formava part. Però finalment hem acabat donant suport a Mas. I, el que és més important, militant en la causa del dret a decidir sense límits al govern. Personalment n’estic molt orgullós. Les coses podien haver anat, clarament, d’altra manera, però finalment han anat així, ha sigut així per compromís patriòtic, i n’estic molt content, satisfet.

Avui, que és 29 de desembre del 2010, amb n’Artur Mas de president de la Generalitat de Catalunya i amb un nou govern que és molt i molt potent i actua sobre criteris que comparteixo sense tremolor, puc dir que com a blocaire he tancat una etapa.

I quan hom creu que ha tancat una etapa, el millor és intentar posar-hi fi amb dignitat i transparència. Vaig posar en marxa el bloc com a vàlvula d’escapament polític de tot el que no em podia callar. Després de molts anys de militància independentista, també vaig aprofitar la xarxa per a militar. I, després de molts atzars, he trobat feta realitat la meva penúltima aposta política (per a un independentista l'última aposta és sempre la nostra llibertat).

Crec que ha arribat el moment, doncs, de tancar el bloc. Hi he pensat molt. Sé que sóc un animal polític i m’agrada tenir opinió sobre totes les coses, i des d’aquest punt de vista, m’agradaria conservar-lo. Però no. El bloc Dies de fúria, com en el seu moment Elies115, respon a una molt determinada cojuntura, situació.

I el que em va motivar ja no existeix. Hem superat aquests dies de fúria. Tenim nous reptes, tinc noves inquietuds… però ja no poden ser una continuïtat en aquest bloc. Per tant, the game is over. Aquesta època la recordaré sempre amb el “cuando fuimos los mejores”, d’en Loquillo. Perquè crec que realment ho vam ser, ho hem estat, els millors.

Ara no sé què faré. Igual obro un altre bloc anònim. O igual obro un altre bloc amb noms i cognoms. No ho sé. Només sé dues coses: continuaré lluitant per una terra lliure i els amics que he fet a partir d’aquesta aventura cibernètica són dels que ho són per sempre, va per vosaltres, Arnau, Dessmond, Joliu!

Visca la terra!

Una invitació a reflexionar sobre la situació de l'independentisme

Des del 28-N fins el darrer Consell Nacional les hores per a Esquerra s’han fet pesades. I encara ho són, perquè aquesta certa instal·lació en la provisionalitat sempre posa pes a les ales i dibuixa un panorama complicat per als propers mesos i a tots els nivells. I després del consell nacional, cal afegir la qüestió del lideratge, després que en Puigcercós hagi renunciat a tornar-se a presentar per dirigir el partit al congrés de la tardor.

Sincerament, no m’acaba d’agradar la situació. ERC és massa important per al país com perquè entri en una espiral d’autodestrucció, de renúncia a exercir aquest lideratge polític en l’independentisme que encara li pertoca.

Tenim damunt la taula dues coses molt diferents, tot i que una acabi essent una conseqüència de la primera.

La primera és el fracàs de l’estratègia tripartita, un fracàs col·losal, sense paliatius. Per a molts ha estat la crònica d’un fracàs anunciat, des del primer dia. Em sap greu, molt de greu, que la gent d’ERC no escoltés, menyspreés, els arguments de “la seva gent”, dels que n’havíem format part, dels qui els votàvem, en contra d’aquesta estratègia suïcida. L’encegament de la direcció d’Esquerra va portar a que les crítiques es transformessin en distància. I el distanciament de molts és el que va generar el que en Cardús va batejar com “els sense nom”, un nou espai polític que ja no confiava en ERC, que no es volia fer còmplice, de cap manera, de la seva estratègia tripartita. ERC va observar tot això amb una supèrbia i un menyspreu polític inconcebibles, i, enrocada en un autisme atroç va portar la seva estratègia fins al final. I el final ha estat el 28-N.

Els resultats del 28-N són, d’alguna manera, el balanç de tot plegat. I crec que no hi ha ningú que es pugui sentir, des de l’independentisme, excessivament ufanós amb aquest balanç.

ERC, davant la rotunditat amb què s’ha expressat la ciutadania, i, específicament, davant la rotunditat amb què s’ha expressat l’independentisme, té, al meu entendre, dues coses molt importants a fer:
- analitzar adequadament, sincerament, sense autoenganys, sense apriorismes, sense corsés de prejudicis i fonamentalismes, el que ha passat. Una bona reflexió sobre el que ha passat és imprescindible per a no continuar-se equivocant.

- Un cop feta aquesta anàlisi indefugible, assumir que ERC continua essent la principal força independentista del nostre país, recuperar-se i treballar adequadament per poder liderar novament l’independentisme en aquest nou escenari polític post 28-N. Per força, per història, per tot… ERC té l’obligació de liderar l’independentisme. Caldrà fer les coses de diferent manera, caldrà entendre quin és aquest nou escenari, però caldria que ERC no abandonés massa ràpidament l’objectiu de ser el pal de paller de l’independentisme.

Dissortadament, tot el que he vist del 28-N ençà no em fa ser gaire optimista ni en relació a la primera qüestió (l’anàlisi), ni a la segona (gairebé totes les veus que s’han sentit s’encaminen no tant a tornar a ser el pal de paller de l’independentisme, sinó una opció esquerranista que és independentista).

La renúncia d’en Puigcercós tampoc no és una bona notícia, tot i que potser fós inevitable. Com a mínim em quedo amb el gest de responsabilitat de liderar el partit fins al congrés. Sincerament, ERC necessita en Puigcercós, crec que és l’únic líder que, en aquests moments, pot treure el partit del pou en el que s’ha ficat (del pou, no ens enganyem, en el que el mateix Puigcercós l’ha ficada, però al costat de tota la resta de la direcció, començant pel fariseu Carod).

ERC necessita la millor versió d’en Puigcercós per a aquests mesos tan difícils. Però no en té prou amb en Puigcercós, això és igualment evident. Necessiten renovar moltíssimes coses: l’anàlisi de la situació política, de la situació del partit i de com i perquè s’hi ha arribat, necessiten també nous lideratges, noves veus, noves idees; necessiten, urgentment, buscar i trobar la fórmula per a tornar a connectar amb molta gent que, heroicament (cal dir-ho així), estiguin disposats a donar la cara, a confiar i, si cal, treballar, per aquesta nova ERC que, per anar bé, hauria de sorgir de tot aquest procés. De fet estic pensant gairebé en una nova “Crida Nacional a ERC”. Però això només es podria donar si ERC assumeix i entén tot el que ha passat i treballa per una nova estratègia, per renovar aquest compromís històric d’actuar com a pal de paller de l’independentisme.

Tanmateix, no ens enganyem, la crisi és tan forta, i la situació és tan complexa i complicada que tot això em sembla gairebé utòpic, i, fins i tot si es fessin bé les coses, no tinc un total convenciment que se n’ensurtin…

Abans deia que no hi ha cap independentista que pugui sentir-se especialment content de tot el que ha passat aquests anys. La preocupació per ERC és encara més gran quan analitzem la situació de l’independentisme.

Em sap greu dir-ho, però crec que l’independentisme "explícit i organitzat" està fatal, molt i molt malament. Porto reflexionant-hi tots aquests dies, observant els diferents moviments, i tot plegat és molt depriment, és profundament desalentador. I això em porta a pensar que l’independentisme “organitzat o explícit” encara no ha tocat fons.

Sincerament, tinc la sensació que s’ha entrat en una fase de bogeria total, d’una inconsistència esgarrifosa, i que, en aquests anys, des de la crisi que desencadena ERC amb la seva aposta tripartita, s’ha generat una mena de “nou independentisme”, de nous dirigents i de nous militants que són, totalment, carn de psiquiatra. Potser és només que, per les circumstàncies que ens ha tocat viure, o per les noves eines de comunicació de què gaudim, la txaladura aquesta abans quedava eclipsada, invisible, en les tradicionals formes de militància, que inequívocament passaven pel sedàs amortirdor de l’activisme sobre el terreny i amb la gent, i ara té un protagonisme insòlit, que proporciona visibilitat a la buidor i a l’onanisme polític més dement.

I aquí els lideratges hi tenen molt i molt a jugar i a fer. Perquè poden alimentar aquest estat de les coses, o poden contribuir a canalitzar constructivament tantes energies com s’estan desplegant arreu del territori.

I sí, vull posar noms i cognoms. Perquè, al marge d’ERC, aquí, en la resta de l’independentisme explícit i organitzat, també hi ha moltes coses a criticar.

Comencem pels qui tenen representació parlamentària, per Solidaritat. Sincerament, no els entenc. La meva confiança en Solidaritat ha anat minvant dia a dia, fins a estar clarament en negatiu, pitjor impossible. I ni tan sols la quantitat de bons amics que hi tinc no poden fer variar aquesta impressió tan negativa que en tinc. L’asilvestrament total del tàndem López-Tena i Uriel Bertran, convertits en els únics estrategues, ideòlegs i tàctics els ha abocat a un discurs tan extraordinàriament pobre que me’n faig creus. Si tot el que volen fer és aquesta política del “numeret”, estem arreglats. I em sembla que va per aquí. Des de la mateixa nit del 28-N tot el que han sapigut fer és “fer el numeret”.

Ja ho vaig dir i em ratifico: tenir un objectiu polític molt clar (la independència) està molt bé. Però sense compromís patriòtic, no hi ha res a fer, s’està condemnat a la irrellevància. I a Solidaritat no hi podem trobar el més mínim compromís patriòtic (no parlo, evidentment, de la gent, Déu me’n guard, sinó de la direcció i la seva estratègia política).

Però bé, que facin el que vulguin, en el fons és el seu problema. El que per a mi és més greu i denunciable és la indecència amb que el tàndem López Tena-Uriel Bertran, acompanyats sempre per n’Héctor López Bofill, es dedica a assenyalar el que és independentisme i el que no ho és. I per aquí no passo. Em resulta execrable aquesta actitud i discurs polític de “repartidor de carnets d’independentista”. Per aquí no passo, i per aquí no hi hauria d’haver cap independentista que hi passés.

En això estan agermanats als reagrupats. Bons altres, aquests també. Tal i com ja vaig pronosticar, estaven abocats a la irrellevància més absoluta, i així va ser el 28-N, no van passar el tall del contrast amb la realitat. Van ser Wako. I ara són uns autèntics zombis polítics. Reagrupament és res, i serà menys que zero. Però també són uns altres que de manera indecent s’han dedicat a reivindicar-se com els únics, com els ungits, i a repartir carnets. Però bé, finalment només es recordarà que han estat els responsables d’inundar la xarxa i l’espai polític de mentides, insults, aberrants teories de conspiracions, etc. Netejar tanta merda com han deixat en l’independentisme els reagrupats costarà molt, però per sort ja només se’n parla en pretèrit.

Si reprenem el fil de la reflexió que estic fent sobre la situació d’ERC i de l’independentisme, el que per a mi és més important que s’entengui és que, tal i com ja venien assenyalant totes les enquestes, el 28-N ens ha deixat un escenari més obert que mai pel que fa a com s’expressa electoralment aquest independentisme.

Una de les farses que he sentit i llegit aquests dies són aquestes afirmacions de l’òrbita solidària que diuen que “per fi” hi ha 4 diputats independentistes al Parlament. Aquest menyspreu insultant cap a ERC és insuportable i inassumible. També ho és, tot i que no és el tema d’aquesta llarga reflexió, en relació a moltíssims diputats de CiU. No és un problema de noms. És un problema d’actitud.

Permeteu-me que us expliqui una anècdota personal per a il·lustrar la repugnància que aquest tipus d’expressions em provoca.

Vaig conèixer en Puigcercós quan la Crida a la Solidaritat. Vam entrar junts a ERC amb la Crida Nacional a ERC. Després ja res, fins a aquesta distància política sideral que es va generar amb el segon tripartit. L’últim cop que ens vam veure va ser de casualitat, perquè ens vam creuar al carrer de la Ciutat quan jo anava cap al casament del meu germà petit, a la basílica dels Sants Just i Pastor. Ens vam saludar i prou.

A finals d’agost d’enguany vaig assistir a un acte de Solidaritat Independentista a Badalona, i després vam anar a sopar. Un dels que exercia d’amfitrió era n’Uriel Bertran. Per a estupefacció meva no va parar de repetir que en Puigcercós no era independentista.

He tingut i tinc moltes diferències amb ERC i amb els seus dirigents sobre la seva estratègia. Moltíssimes i molt dures. Però mai, mai, no he dubtat ni de l’independentisme ni del patriotisme d’en Joan Puigcercós ni de cap altre dels dirigents d’ERC (bé, potser d’algun sí, però m’ho he callat). No trobareu cap línia en el meu bloc en aquest sentit. Una cosa és criticar l’estratègia i una altra és dubtar del compromís nacional, de l’independentisme o del patriotisme. Tot i que evidentment hi ha independentistes que no saben el que és el patriotisme.

Entendre això, i actuar d’acord amb això i tot el que implica és un primer pas indefugible per a tot l’independentisme.

Però permeteu-me que us expressi el meu escepticisme, perquè cada cop que Solidaritat obre la boca no puc evitar que em vinguin arcades. Crec que són un autèntic problema, amb la seva bogeria fatxenda, irresponsabilitat i impresentabilitat.

Per sort la irresponsabilitat de Solidaritat és irrellevant. Per sort, també, l’evolució de l’independentisme ens ha situat en unes altres coordenades, incomprensibles per als solidaris, en un context on, per primera vegada s’apunta una majoria social favorable a la independència. No és una dada sòlida ni estable. Cal treballar molt, encara, perquè en el nostre país tinguem aquesta majoria sòlida i estable que necessitem per assolir la independència. Cal entendre, també, que aquesta majoria independentista es configura des d’una pluralitat complexa, i que, políticament, s’expressa de moltes maneres. Cal abandonar, definitivament, la idea que arribarem a la independència de la mà de la majoria que proporcionarà una única força política que aplegui tot l’independentisme. Això no serà així.

El resultat de les eleccions del 28-N ha posat de manifest el que molts ja sabíem, el que és un secret a veus: “sense Convergència no hi ha independència”. Però també tots sabem que “només amb Convergència no hi haurà independència”.

L’independentisme explícit i organitzat ha de treballar intensament per a fer de la seva actuació, proposta i estratègia l’element catalitzador de la situació política, que permeti orientar l’escenari polític cap a aquesta, per a nosaltres, única sortida política: la independència. Però, per ara, els únics que estan treballant adequadament són els convergents. Voldria que ERC assumís el paper que li pertoca. I, sincerament, ja renuncio a esperar res de Solidaritat que no sigui vergonya aliena.

Sense novetat (o sí?) en el front...

Ha agafat el fusell amb molta força mentre apretava les dents i mirava i insultava mentalment la resta de soldats de la trinxera “no tenen ous, no combaten com cal perquè només volen salvar el seu cul”.

També es mira amb menyspreu l’oficial quan dona les ordres. Ordres a n’ell, s’irrita, i d’aquests inútils que són incapaços de guanyar una guerra! En el seu interior van creixent unes ganes boges que passi alguna cosa. Porta menys d'una setmana a la posició, però ha estat suficient per a que es desperti dins d'ell un desig insaciable de donar-los-hi a tots una bona lliçó, de posar-los en evidència.

Els seus companys, veterans, ja coneixen aquella mirada del “novell”, i aquella manera d’agafar el fusell, aquella ansietat. Un dels veterans s’hi acosta, i li recomana que no se separi d’ell, que faci el que ell fa. Això l’enerva, pensa que com s’ha atrevit a parlar-li d’aquesta manera, ell, que és un inútil que s’arrossega per la trinxera des de vés a saber quants anys.

Una mena de xiulet llarg i penetrant ha precedit l’esclat de la primera bomba. Ha pensat que per fi arribava el moment.

Després ha començat a volar tot: sacs, terra, fang, pedres i metralla. Els veterans es posen un tros de branca entre les dents, i s’arrauleixen tot el que poden a la paret de la trinxera. Fins que cessa. Quan es fa el silenci el novell agafa el fusell i, cridant, surt de la trinxera, fent gestos per a que el segueixin. Només s’ha sentit un únic tret, i el seu cos s’ha desplomat dins la trinxera. Li han encertat al coll, i la sang li brolla aparatosament. Des de l’instant de vida que li queda mira amb uns ulls de sorpresa oberts com a plats.

El veterà li agafa la mà mentre es convulsiona uns segons. Després li tanca els ulls, gairebé simultàniament a que la seva artilleria comenci a bombardejar les posicions enemigues, després, foc d’ametralladora i finalment pots de fum. Tots agafen les bombes de mà i comencen a sortir de la trinxera sigilosament, avançant en línia, arrossegant-se a escassos metres els uns dels altres, per sota del foc de les seves amatrelladores. Entre el fum intueixen les defenses enemigues, que obren foc. L’oficial fa un gest, s’aixequen tots, llencen les bombes de mà, es tiren a terra fins que esclaten, i llavors es llencen a l’assalt de la posició.

D’acord a la rutina habitual, després de conquerida, consoliden el perímetre i esperen l’arribada de les tropes de refresc, per a tornar la posició inicial. El veterà treu una navalleta i fa una nova ratlla al fusell, ja ha participat en l’assalt de quinze posicions enemigues, i el front ha avançat molt, malgrat tot, malgrat que sembli que no hi ha manera d’acabar aquesta guerra.

Quan arriba a la trinxera des d’on han sortit uns sanitaris estan ficant el cos del novell damunt una camilla. Els fa un gest perquè s’esperin un moment i s’hi acosta. Fica la mà a una de les butxaques i treu una llibreta; l’havia vist escrivint. Dues fulletes amb frases. Comença a llegir “No m’estranya que no guanyem la guerra, aquí no hi ha ningú que la vulgui guanyar”, o “tot això és un cau de traïdors i d’inútils, començant pels oficials, se’ls hauria de rellevar a tots o afusellar-los”, “dimecres ens van bombardejar durant dues hores i no vam fer res!!! Increïble!”, “ahir van dir que avui assaltaríem una posició enemiga, quins imbècils, el que hem de fer és arribar al seu lloc de comandament i matar-los a tots, tot això no porta enlloc”, i un últim apunt, potser de feia unes hores: “estic desitjant començar l’assalt, ja veuran tota aquesta colla què es pot fer si es combat amb el coratge que ells ni tenen ni coneixen, els ensenyaré com es fa, estic desitjant veure la seva cara de poltroneros i traïdors”.

El veterà tanca la llibreta, la torna a ficar dins la butxaca del novell i deixa que els sanitaris se l’emportin. No ha vist arribar l’oficial, que es queda mirant la camilla i fa un gest de disgust amb el cap, just abans de clavar els seus ulls al “veterà”. “Et vaig dir que controlessis al novato!” , crida, “ha estat a punt d’engegar-ho tot a la merda, sortint abans d’hora!”. El veterà aixeca la mirada per damunt de l’oficial, fins que perd de vista els sanitaris, la camilla i el novell. L’oficial l’agafa per l’espatlla, i li dona un parell de copets “no te’n sentis responsable”, li diu, i continua aquell discurs que ja li ha sentit més d’un cop. “Ens arriben sense instrucció, no estan formats”, crida, “i no respecten ni valoren res, es pensen que poden guanyar la guerra ells tots solets”.

El veterà s’obre pas per la trinxera mentre recorda aquells mítings que es feien a la reraguarda, l’últim cop que va estar de permís, en els que s’acusava a l’exèrcit d’inútils, de tenir una oficialitat corrupta, incompetent, i antipatriòtica, que havia convertit la guerra en una manera de viure, i que per això no la volien guanyar, i comminava als pocs joves que se l’escoltaven a demostrar-los-hi a tots aquests corruptes com es feien les coses, com es lluitava de debò.

A l’arribar al refugi s’ha estirat sobre la llitera, mirant-se les mans. Ha recordat el soroll sec del novell caient d’esquenes dins la trinxera, i els seus ulls incrèduls, oberts com a pomes, que miraven no se sap on, i aquell rostre que encara conservava el gest de menyspreu amb el que havia arribat feia quatre dies. El mateix gest d’aquell xarlatan del míting…