Decrepituds

Som a finals d’agost. Fa molta calor, de fet estem batent rècords de calor a molts indrets, inclosa Barcelona.

M’agradaria veure reflexada en un mapa tèrmic la política catalana. Crec que no n’hi hauria prou amb un mapa, n’hauríem de fer molts de sectorials.

Globalment la situació política està molt reescalfada, tot el país està en una certa efervescència, a voltes crispació, a voltes incredulitat. Tothom excepte qui presideix, com un marcià, la Generalitat de Catalunya gràcies a ERC, José Montilla, que roman, com sempre, absent en relació a la realitat del país.

La seva última ocurrència és jugar amb la data de les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa molt de temps que la legislatura s’ha esgotat, fa molt de temps que no hi ha govern, fa massa temps que Catalunya està a la deriva en mans d’un tripartit absurd, inútil, ineficient… que ha arrossegat el país a la ruïna més total, més absoluta. I tot el que se li acut, amb la que està caient, és anar-se tancant en la seva torre d’ivori de la Plaça Sant Jaume i, cada cop més allunyat de la realitat, jugar amb quina ha de ser la data de les eleccions.

Assistim incrèduls a un espectacle dantesc, on tenim aquest home i les seves absències, al capdavant de la UVI nacional que és en aquests moments el país, i juga amb una frivolitat i irresponsabilitat absoluta amb els botons dels aparells que mantenen assistidament un cadàver, el govern tripartit. Però amb aquest cadàver, el tripartit, estan portant a la fossa, a un sot cada cop més profund, al país.

De tant en tant, a més, es llencen una sèrie de missatges incomprensibles, com són aquests anuncis de “continuo creient en l’Estatut” o “continuo creient en la política”. Un patetisme tan colosal que només la situació del país, la crisi nacional en què estem instal·lats, impedeix que ens fem un fart de riure.

Si dilluns o dimarts l’ameba no convoca eleccions al Parlament la crisi s’agreugerà. Si el tripartit ja gairebé no està en condicions de pagar les nòmines (el crèdit sindicat que han aconseguit in extremis, i gràcies a La Caixa només els permet sobreviure fins novembre), estarem directament en una situació mai vista, que gairebé habilitarà el linxament públic dels sociates. I és que mai ningú no havia gosat actuar amb tanta irresponsabilitat i persistir com persisteix en arrossegar el país al més profund dels sots.

Mentre el país s’arrossega per aquests fangs tripartits, en l’espai de “els sense nom”, és a dir, de l’independentisme extraparlamentari, la decrepitud es personifica en la figura d’en Joan Carretero, afectat per una violenta senectut que el fa dir i actuar de la manera més vergonyosa i decadent. No estem parlant d’aquesta decadència amb aires romàntics, no. Estem parlant d’una decadència senil, patètica, que arrossega la seva organització a un espai WACO, del que l’únic que commou l’ànima és observar els seus “Children of the corn” amb una disposició total a immolar-se en l’autosetge polític al que el seu fanatisme sectari els ha dut.

Abans d'abordar aquesta demència senil política d’en Joan Carretero, val la pena que passem revista a la situació política.

A hores d’ara, ara mateix, nit de divendres dia 27 d’agost, aquest debat estúpid, absurd, sobre “la unitat” de les forces independentistes extraparlamentàries, continua viu. Tot sembla indicar que no hi haurà acord. Però diumenge hi ha una trobada entre el Dr. Muerte i en Jan Laporta, per intentar arribar a alguna mena d’acord. No sé com acabarà, ni si hi haurà acord o no n’hi haurà.

Sí sabem algunes coses prèvies. La primera de totes és que tot aquest debat de “la unitat” és una autèntica collonada, no serveix de res, no aporta res i no condueix a res. Estem parlant de propostes polítiques extraparlamentàries, que enarbolen la bandera independentista amb una proposta estratègica diferent a la d’ERC (que és la responsable del caos nacional tripartit), i que pugnen per obrir-se un espai electoral per entrar al Parlament.

La situació de partida d’aquest espai no és gaire falaguera. No hi ha cap enquesta que els hagi garantit entrar al Parlament. No hi ha cap enquesta que situï unes perspectives de vot d’aquest espai per sobre del 3%.

Però no tots els agents que es mouen en aquest indefinible espai tenen el mateix potencial.

Des de Reagrupament s’alega una mena de “drets adquirits”, fan un discurs en el que l’únic que importa és el fet que ells porten treballant-hi un major temps que els altres (s’entén que Solidaritat Catalana per la Independència) i que això els atorga no sé quina mena de drets, de privilegis, d’estatus. No podem negar que Rcat sorgeix abans que SCI, però sí podem analitzar quin és l’impacte que té Rcat sobre l’espai político-electoral que vol representar, que és el realment important. I aquest impacte és nul.

Reagrupament va arribar a tenir unes intencions de vot màximes del 2.8% l’últim trimestre del 2009, en plena expansió i abans de la seva crisi provocada per la deriva totalitària del seu líder, Joan Carretero. Però en aquests moments les expectatives electorals d’Rcat se situen en un exigu 0.6% d’intenció de vot.

Per tant, a finals d’agost del 2010 l’únic que sabem és que Reagrupament no té la més mínima possibilitat d’entrar al Parlament de Catalunya, és una força extraparlamentària amb total vocació d’extraparlamentarisme, testimonial.

I aquest 0.6% d’intenció de vot encara contemplava la possibilitat que en Joan Laporta liderés la proposta electoral de Reagrupament. En un escenari en que Joan Laporta consolidi el seu propi projecte electoral al marge de Reagrupament, les expectatives electorals de Reagrupament se situaran, amb tota probabilitat, al voltant del 0.1%-0.2% d’intenció de vot. M’hi jugo un pèsol. Ja veureu com no m’equivoco i ens podem fotre una bona pesolada…

Si Reagrupament està en aquest llindar absolutament irrellevant d’intenció de vot… també ho està tot l’espai de “els sense nom”? també ho està en Joan Laporta?

La resposta és clarament negativa. Reagrupament ha fet el que ha fet, i té en aquests moments les nules expectatives electorals que té, però això no ens porta a concloure que la situació pugui ser la mateixa ni per a tot l’espai de “els sense nom” ni per a en Joan Laporta.

Pel capbaix, l’espai de “els sense nom” el podríem quantificar, d’acord als diferents escenaris que ens han proporcionat les diferents eleccions, en un màxim de 300.000 votants potencials. Són els votants que d’alguna manera han deixat de votar a CiU i a ERC en les últimes eleccions, com a mitjana.

Ja hem vist que Reagrupament no ha estat capaç de vehicular-los a la seva proposta. Però això no vol dir que l’espai hagi desaparegut o que no hi hagi cap altra proposta que pugui vehicular aquest potencial.

I aquí és on entra en joc, electoralment, en Joan Laporta. Sense ell dubto que cap altra proposta política pogués mobilitzar aquest segment potencial. I ell, en Laporta, tampoc no ho sabem, peró sí tenim dades que ens indiquen que és l’únic que pot aspirar a fer-ho.

N’hi ha dues. La primera és el potencial de vot que en Laporta ha assolit en diferents enquestes. No és una intenció directa de vot, però sí és un potencial. Fins a un 17% dels enquestats, en diferents enquestes, diuen que podrien votar en Joan Laporta. Aquesta dada cau en picat quan es presenta competitivament amb altres candidats o opcions, però el cert és que fins ara en Laporta no ha fet una postulació tan clara de presentar-se com la que ha fet ara amb el projecte de SCI. Caldrà esperar a veure què diuen les enquestes que per primera vegada el situïn com a candidat, amb una organització política, competint amb la resta de forces polítiques. Però com a mínim sabem que hi ha un potencial votant que Reagrupament no té.

La segona és el nivell de coneixement del candidat. Joan Laporta té nivells de coneixement superiors fins i tot al president de la Generalitat (davant l’ameba Montilla això tampoc no és una dada per tirar coets, però si el nivell de coneixement supera el 90% podem admetre-ho com a elevadíssim). Per tal de determinar el potencial de vot cal analitzar dues dades: el nivell de coneixement (no et pot votar ningú que no et conegui) i el nivell d’adhesió potencial. Joan Laporta és el candidat electoral amb un major nivell de coneixement, segons totes les enquestes, i ara només es tracta de determinar quin és el nivell potencial d’adhesió a les seves propostes polítiques. I aquest nivell ens el dona la dada anterior, aquest 17% de votant potencial.

Descarto la dada demoscòpica de la simpatia, sempre ho he fet, perquè com a mitjana està sotmesa als extrems, i està clar que una proposta radical, com la que representa en Joan Laporta, no pot tenir mitjanes altes. Aquestes mitjanes es reserven per a altres amebes com en Duran Lleida.

Per tant, demoscòpicament només sabem dues coses:
que Reagrupament no té ni la més mínima opció
que Joan Laporta té alguna opció, pel nivell de coneixement que té i pel potencial d’adhesió que expressen les enquestes.

Davant aquesta situació, aquest punt de partida, la decrepitud senil d’en Joan Carretero l’està portant a convertir en una mena de Waco polític Reagrupament.

Aquesta setmana hem tingut suficients declaracions seves com per a confirmar la teoria Waco. I observar com els seus fanàtics seguidors l’han aplaudit només ha fet que confirmar la visió de que està treballant només amb aquests nous “Children of the corn”, d’obediència prepolítica, sectària.

Intentaré no allargar-me massa.

Diu Joan Carretero que les primàries, les eleccions obertes que ha plantejat SCI són “una broma de mal gust”, i alega que no han tingut temps, etc. Resulta molt vergonyós que algú com en Carretero s’atreveixi a criticar l’intent que fan altres per fer el que ell havia dit que defensava.

Recordem que Carretero surt d’ERC defensant tot allò de les llistes obertes, les primàries, etc. I així s’aprova, així es recull, als acords de la primera assemblea nacional de Reagrupament.

És només quan en Joan Carretero, fruit de la seva relació sentimental amb Sandra Lomas, vol imposar-la com a cap de llista per Tarragona, i observa el rebuig que aquesta noia genera en el territori, que comença a maquinar com s’ho pot fer perquè la seva Sandra Lomas sigui la cap de llista, fins i tot actuant totalment en contra del que havia defensat i del que havia aprovat l’assemblea. I arriba a la conclusió que només pot fer-ho, només pot aconseguir-ho, si l’elecció dels candidats no es fa territorialment.

Això, evidentment, vulnerava tots els acords i la proposta política de Reagrupament. I és el simple fet que es generi contestació a aquest frau caciquil el que provoca la gran crisi de finals de gener-febrer.

Llavors és quan s’improvisa la teoria demencial que si els candidats s’escullen pel territori estan sotmesos a pràctiques “caciquils” territorials, que va contra tot el que, des del congrés d’ERC havia defensat el mateix Joan Carretero i Reagrupament, situant la territorialitat com a una opció estratègica de qualsevol procés de regeneració democràtica.

Però encara va més enllà, i no prou convençut que eliminant la territorialitat en l’elecció de les llistes la seva Sandra Lomas pugui sortir escollida com a candidata, rebenta l’altra clau de volta de tot el discurs de regeneració democràtica: les llistes obertes, per a convertir-les en unes llistes tancades i imposades a dit que se sotmeten al refrendo de l’Assemblea, atès que qualsevol opció per poder exercir el dret de sufragi passiu (poder-se presentar i poder ser escollit) passa per presentar-se competitivament amb una candidatura alternativa amb altres 134 candidats. És un procés absolutament demencial, democràticament insostenible, fins al punt que és el més antidemocràtic, antiparticipatiu… de tots els partits que es presenten a les eleccions al Parlament de Catalunya, com a mínim dels que formen l’arc parlamentari del catalanisme polític.

Per no anar gaire més lluny del que el mateix Carretero havia criticat en relació a ERC, les llistes d’ERC es configuren d’una manera indubtablement més democràtica i participativa que les d’aquest Reagrupament sectari que genera Joan Carretero a partir de la crisi del gener. A Esquerra territorialment s’escullen els candidats, que després la direcció, i posteriorment el Consell Nacional, ordenen i aproven. ERC, evidentment, no escull els seus candidats amb llistes obertes, però com a mínim ho fa amb un sistema més participatiu, territorialment respresentatiu, i democràticament correcte, atès que l’aprovació recau en el Consell Nacional, que representa el partit.

Per tant, i en contra del que sempre havia defensat el mateix Joan Carretero i Reagrupament, el procediment d’elecció de les llistes que finalment han adoptat se salta absolutament tots els acords de l’assemblea i és el més caciquil mai vist al catalanisme polític. De la regeneració democràtica a la “dedocràcia”.

Que Joan Carretero ara parli de “broma de mal gust” en relació al procés endegat per SCI és vergonyós; ell, que ha perpetrat una de les més grans estafes polítiques en relació a aquest tema. Potser les primàries de SCI no es realitzaran en les millors condicions possibles, atesa la premura de temps amb què treballen, però tenen un sistema absolutament transparent i democràtic de llistes obertes i territorialitzades. Són un procediment realment envejable de democràcia, de participació, de llistes obertes, d’aposta real per la regeneració política.

Des dels Children of the corn s’ha acusat a SCI que el fet que hi hagi la possibilitat d’agrupar candidats (fins a un màxim de 6 a BCN i de 3 a la resta de circumscripcions) adultera el fet que siguin llistes obertes. És evident que, un cop més, parlen des de la ignorància, atès que aquesta possibilitat és només això, una possibilitat, que no compromet a res, ja que de cada “agrupació” es pot fins i tot no votar alguns dels candidats. Les agrupacions ofereixen, per tant, una simple informació al votant, a l’afiliat, no una obligació de votar, ni actua com a “paquet”.

Sí, potser els companys de SCI no han tingut tot el temps que hauria calgut perquè el procés fós tal i com els més exigents plantegen, però no hi ha cap mena de dubte que és un procediment que reuneix totes les condicions de regeneració democràtica, de transparència, llistes obertes, territorialitat… que són exigibles, i que és el que s’havia defensat a Reagrupament des del congrés d’ERC, el seu inici i la seva primera assemblea, abans que el gran estafador Joan Carretero perpetrés la seva gran estafa. I ara ens l’hem de veure amb l’estafador parlant de “broma de mal gust” en relació als qui volen fer el que ell havia defensat, quins pebrots…

Només “los chicos del maíz” poden “comprar” unes declaracions tan impresentables com les d’aquest Joan Carretero decrèpit que s’arrossega i atrinxera pel seu Waco particular, assetjat únicament pels seus fantasmes i per la realitat.

Ens calen eleccions ja! Ens cal un nou govern ja! I ens cal, també, acabar amb tanta estafa com s’embolcalla amb l’estelada…

Divertiments postvacacionals II: "no parlis d’Rcat, parla de Waco…"

Continuem amb l’anàlisi política estival, que per la seva ridícula intensitat i abast, que no pel que podem jugar-nos-hi, ens permet de trobar imatges, paral·lelismes, que ajudin a il·lustrar i entendre el que està passant o pot passar en aquest microcosmos de “els sense nom”.

Ara fa uns dies el Dr. Enric Canela, persona per qui professo un enorme respecte, àdhuc admiració, a banda d’un sincer afecte i estimació personal, escrivia al bloc dels 10 mil, que des de Suma Independència s’avançava en les converses amb Reagrupament, i es manifestava optimista en relació a un bon final per a aquestes converses.

A banda de l’estupor que em va causar la lectura d’aquesta notícia, em va venir al cap una imatge, i és la de Waco, el tristament famós ranxo texà on s’havia refugiat, establert el seu quarter general, la secta dels davidians, i que va tenir un tràgic desenllaç, després de l’assalt protagonitzat per l’FBI.

No entenc que una persona com el Dr. Canela, que sempre em mereixarà respecte, no vegi que no s’està ficant en una organització política, sinó en una secta política que està a punt de viure el seu particular (per sort incruent) Waco polític i –si el seny d’algú no hi posa remei- electoral.

Ja avanço que no hi ha cap FBI ni ningú que hagi de prendre a l’assalt aquest ridícul Waco polític, però sí que estem a les portes de la seva immolació política i desaparició, enduts per les seves pròpies pràctiques i fanatisme. I dic això perquè no ens surtin ara Los Chicos del maíz amb les seves paranoïques teories conspiratives…

Dintre de la complexa estructura del cristianisme nordamericà, els davidians havien estat considerats una secta per la seva estructura autoritària. Vet aquí el primer paral·lelisme amb Reagrupament, on la clau de tota la seva estructura resideix en l’autoritarisme del seu líder, recordem-ho: “o es fa com jo dic o plego”.

Com els davidians, Reagrupament s’atrinxera en un minúscul espai, negant-se a qualsevol contacte amb la realitat o la societat que l’envolta, en aquest cas, l’espai polític que vol representar. Quan els davidians es van veure encerclats per l’FBI (arran les sospites de que l’autoritarisme estava arribant massa lluny en pràctiques perverses i en la fabricació d’armament automàtic), van fer servir tota mena de pràctiques per sol·licitar el suport de les persones alienes a l’FBI, fins i tot van fer servir nens per gravar missatges contra el cos policial. Un altre paral·lelisme amb la vergonyosa campanya de Reagrupament de dir que s’estan llençant “torpedes” contra ells, que se’ls vol destruir, i no sé quantes barbaritats més que propaguen els Children of the corn.

Reagrupament no pateix cap setge, ni hi ha cap força policial, ni política, ni res, que els assetgi. Són simplement ells que s’han tancat en el seu reducte sectari, i que, davant una realitat que els ultrapassa, que camina a un nivell i ritme diferents als seus, estan disposats a immolar-se, a desparèixer, abans que acceptar la realitat i cooperar amb altres per assolir uns objectius que de cap manera estan al seu abast, de cooperar amb qui únicament pot intentar-ho amb mínimes garanties d’èxit.

Tanmateix, la seva posició no deixa de ser legítima. Però la qüestió no és aquesta legitimitat que els assisteix per fer el que vulguin, la qüestió és el comportament de fanatisme religiós que els portarà a la seva desaparició, però a costa de sotmetre a un desgast indecent l’espai de “els sense nom”. La qüestió són les mentides que des de la direcció de Reagrupament es llença sobre els seus associats per tal que es mantinguin fidels a un projecte abocat a la desaparició total, a que, com a Waco, no en quedi res, ni el record, perquè serà el d’un penós episodi, el de la més penosa proposta política que mai hagi tingut el catalanisme polític i, no cal dir-ho, el separatisme.

Com ja he dit en alguna ocasió, la deriva autoritària de Reagrupament ha comportat passar d’un 2.8% d’expectativa de vot a finals del tercer trimestre del 2009 a un exigu 0.6% d’intenció de vot a les darreres enquestes. I això quan encara comptaven amb el dubte de si en Joan Laporta aniria amb Reagrupament, o directament algunes enquestes el situaven dins Reagrupament. Per tant, i fins i tot més enllà de qualsevol consideració política i moral, Reagrupament no és res, un 0.6% d’intenció de vot, la irrellevància i inutilitat més gran que s’hagi volgut presentar amb la bandera independentista a unes eleccions.

Si la situació actual és aquesta irrellevància absoluta, sense el lideratge d’en Joan Laporta o competint contra la seva proposta les properes enquestes situaran les intencions de vot d’Rcat, i com a molt, en un 0.1 o 0.2 per cent, és a dir, la insignificància total.

Tothom sap que, després de tot el que ha passat, després de la deriva totalitària de Reagrupament, les crisis, l’abandonament massiu de l’organització (probablement més de 2.000 associats hagin deixat de pagar la quota), la seva incapacitat política… qualsevol opció, per mínima que sigui, per a l’espai de “els sense nom”, passa per un lideratge mediàtic i un projecte potent com el que encapçala en Joan Laporta amb Solidaritat Catalana per la Independència.

Joan Laporta és l’únic que, posant el seu lideratge al servei d’un projecte, pot aspirar a vertebrar electoralment aquest espai, i donar-li una mínima dimensió que faci possible la seva entrada al Parlament de Catalunya, és a dir, que hi hagi una força política al Parlament que defensi la proclamació unilateral de la independència. Això, a hores d’ara, només està en condicions d’assolir-ho, en Joan Laporta i el projecte que lidera de Solidaritat Catalana per la Independència. Ningú més, i menys que ningú, Reagrupament.

Això és així, i ho és de manera gairebé indiscutible. Les enquestes, totes les enquestes, ho posen clarament de manifest. Per una banda la debacle de Reagrupament (la seva irrellevància electoral i social) i per una altra banda el potencial de vot que pot tenir en Joan Laporta. Per a “els sense nom”, l’única possibilitat passa per explotar aquest lideratge, aprofitar la seva dimensió mediàtica, els seus nivells de coneixement per part de l’electorat i el seu ganxo personal, el seu carisma personal.

Tot el que no sigui això, res. I tot i amb això, la cosa està molt complicada. Per això parlo de la necessitat, a més, d’articular un projecte potent. És evident que la suma de persones de capacitat provada com n’Alfons López Tena contribueixen a donar solidesa al projecte. Cal afegir-hi, a més a més, altres persones que hi estan participant activament i que sumen experiència política i trajectòries personals i professionals irreprotxables, com n’Emili Valdero, n'Uriel Bertran o n’Albert Pereira. Però més enllà d’aquests noms, hi ha aquesta voluntat explícita de suma, que fa que hagin recollits suports com el de la Isabel Clara Simó, en Jaume Renyer, n’Hèctor López Bofill i molts d’altres que o em deixo o es coneixeran en els propers dies. I encara més, un teixit i xarxa territorial molt potent, amb molta experiència política, un autèntic exèrcit de capitans que estan articulant una proposta que conecti amb la gent, amb la societat, amb el potencial de votants, que és l’únic finalment rellevant a aquestes alçades: oferir una proposta electoral creïble que dimensioni en termes de vots l’espai de “els sense nom”.

Reagrupament no hi ha conectat ni hi pot conectar, amb aquest potencial electoral, va tenir el seu moment, però ja va passar i és irreversible, a cada enquesta, pitjor. Les seves expectatives són nul·les. I amb la seva actitud, només contribueix a desgastar l’espai de “els sense nom”. La seva posició política els converteix en una mena de Waco polític, on enduts pel seu fanatisme, es mostren més disposats a la seva immolació política i desaparició total, que a l’aposta per col·laborar o ajudar en el que puguin (que és poc, però com a mínim no restar) a que aquest espai de “els sense nom” pugui tenir una oportunitat, per petita que sigui.

Així les coses, aviat per parlar d’Rcat i explicar el seu final serà millor referir-nos-hi com a Waco. Un Waco, en definitiva, en el que únicament hauran estat “assetjats” per la realitat. És a dir, un Waco autogestionat, en el que ells mateixos s’hauran assetjat i ells mateixos s’immolaran, en un patètic triomf del fanatisme, però en una expressió, si hi arribem, alliberadora en relació a les futures propostes polítiques de l’independentisme, un cop eliminada l’única opció que ha existit que ha fet de l’autoritarisme sectari la seva proposta política: “o es fan les coses com jo dic, o plego”.

PS: i continuo recordant que no m’he fet de Solidaritat Catalana, això és simplement una anàlisi política personal, i molt objectiva (a banda de la salsa que hi poso per a fer-ho picant) del que està passant en l’espai de “els sense nom”.

Divertiments postvacacionals I: Children of the corn (o "Los chicos del maíz" de Reagrupament)

Tots podeu recordar aquesta película de terror basada en un relat d’Stephen King. Per als que no l’hàgiu vista o per a refrescar-vos la memòria, la sinopsis de la película diu:
“Cuando la sangre es el mejor abono. Una pareja que está de viaje llega a un apartado pueblo de Nebraska donde no hay adultos. Todos han sido asesinados por los niños del lugar, que viven como una fanática comunidad religiosa que rinde culto a una extraña deidad de los campos de maíz. Cuando los jóvenes llegan a los 18 años de edad han de ser sacrificados.”

La imatge de la película m’ha vingut amb força avui, al tornar de passar una fantàstica setmaneta de vacances a Begur, no sé si dir convidat o autoconvidat a ca un amic i camarada… i posar-me a repassar les notícies de la setmana i els seus comentaris, i també els comentaris als blocs o a facebook, etc.

I hi he pensat en relació a la poca gent que encara queda a Reagrupament i que es mostren dia rere dia com una autèntica comunitat fanàtica, sense cap argument polític, simplement vomitant un sectarisme atroç que només es basa en aquest insòlit (per a la tradició històrica del catalanisme polític) culte a un aberrant lideratge, el del Dr. Carretero, gairebé convertit en una divinitat pels seus seguidors.

Els paral·lelismes amb la película són esgarrifosos. Reagrupament, el minúscul i irrellevant espai polític que ocupa (en parlo només perquè em diverteix fer-ho i encara més veure com es crispen amb el que escric, no perquè res del que en poguem parlar tingui la més mínima rellevància política) s’ha convertit en aquesta mena d’apartat poble de Nebreska. Un lloc allunyat de tot, allunyat especialment de la tradició democràtica del catalanisme polític, i singularment del separatisme.

Un lloc on “no hi ha adults”. Igual que a Reagrupament, un lloc, un espai polític, on no hi ha “adults polítics”. Tots han estat assassinats (n’han fugit o han estat liquidats, foragitats, perseguits, anul·lats… digueu-li com volgueu) pels “Children of the corn”, los chicos del maíz, que viuen com una fanàtica comunitat. Perquè… “la sangre es el mejor abono…”

L’adult polític es caracteritza per la capacitat d’enraonar, per la capacitat de tenir criteri, per la capacitat de sotmetre el seu criteri al contrast democràtic, per establir complicitats, sinèrgies, per la capacitat de buscar punts d’acord i integrar, per la coherència entre el que es predica i aprova i el que es fa.

A Reagrupament no es permet la maduresa política, no hi ha adults polítics. Hi ha un grupet de gent que ret culte a un gurú, en Joan Carretero, la paraula del qual és llei. No importa el que digui, no importa el que faci… és la paraula del gurú i s’ha de defensar i seguir per damunt de tot. No importa la impostura amb la que actua, no importen les mentides, no importa la incoherència absoluta i permanent, no importa l’autoritarisme, ni el nepotisme, no importa haver-se convertit en un moviment polític atroç, que fa avergonyir qualsevol que s’ho miri amb un mínim criteri i des d'uns mínims valors morals i democràtics.

La divinitat política, com l’espantaocells de la película, s’imposa “religiosament”, amb la seva màxima “si no es fa com jo dic, me’n vaig”. I aquest missatge té aterroritzats els seus militants, i els permet convertir-los en uns autèntics “Children of the corn”, que s’encarreguen, lleialment, d’eliminar qualsevol “adult polític”.

Més enllà del que fan internament, podeu trobar Los chicos del maíz de Reagrupament per la xarxa. Són pocs, però es mostren molt actius en la seva “missió”, són una autèntica lacra. Els podeu trobar al Facebook, en uns pocs blocs i en comentaris a molts altres blocs, sabotejant-los, volent-los liquidar, silenciar. Són inconfusibles: fe cega en el líder, aberrant alienació i menyspreu de la realitat, que o s’ignora o es combat; capaços de defensar una cosa i la contrària, simplement perquè la divinitat així ho ha dit; recurs a l’assassinat polític com a eina política (apel·lació als “interessos personals” com a dalla que tot ho sega, escapça); incapacitat de veure les coses ni que els hi passin als morros (Sandra Lomas a les llistes, apel·lació a “ser 3.500” quan a pràcticament tot el territori les reunions o no es fan o són autèntics velatoris de quatre gats, etc).

Fora de la xarxa són encara més fàcilment reconeixebles: o bé pel rastre de babes per on passa el líder, o bé perquè acostumen a portar la seva samarreta grana i practicar l’incivisme i el menyspreu envers la resta del món, especialment envers la resta d’independentistes (p.ex., a la mani del 10-J, insultant a Òmnium Cultural i a les més de 700 entitats que s’havien adherit a la manifestació i que disciplinadament i cooperativament, van ocupar el lloc assignat per l’organització. L’episodi d’enfotre-se’n de les peticions que els hi va fer la direcció d’Òmnium perquè no sabotegessin la manifestació són un dels episodis més penosos i condemnables que hem viscut des les hòsties dels MDT al Fossar).

Doncs això, ja ho sabeu, no us hi perdeu ni per casualitat, per aquest espai “allunyat de tot” i on només hi trobareu aquests fanàtics “Children of the corn” i la seva obediència destructiva quasi religiosa.

“Los chicos del maíz”… qui ho havia de dir!

PS: per cert, i per tal d'evitar malsentesos o imputacions equivocades de les meves paraules: Jo no estic a Solidaritat Catalana per la Independència. Em sembla l'única aposta raonable per a l'espai de "els sense nom", però jo no me n'he fet, no hi sóc. Parlo i escric única i exclusivament a títol individual, i només em represento, amb molta sort, a mi mateix. Però de tot això (SCI i la meva visió) ja en parlarem un altre dia, avui només volia evitar que ningú fiqui la pota amb aquest tema. Ok?

UNITAT I/O UTILITAT?

El punt de partida

L’any 2003, de la mà d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’indedependentisme, en la seva vessant parlamentària i institucional, assoleix la seva màxima expressió contemporània (entenent per contemporània el postfranquisme).

S’hi ha arribat després d’un procés llarg, en què l’independentisme s’ha anat configurant com a opció política electoral després d’un trajecte intens, en la sortida de la llarga nit, en què inicialment havia quedat pràcticament descavalcat de les institucions de representació política. L’ERC de l’inici de la transició no era un partit independentista, i l’independentisme es debatia entre l’extraparlamentarisme de les formacions que aspiraven a representar-lo (Nacionalistes d’Esquerra, BEAN…) i un moviment d’arrel popular amb fota presència militant a barris i pobles, que inclou des de la Crida a la Solidaritat al Moviment de Defensa de la Terra i, evidentment, Terra Lliure.

En aquella ERC del 2003, que arrenca amb la Crida Nacional a ERC que promou n’Àngel Colom, hi ha acabat confluïnt, i no sense tensions, pràcticament tot l’independentisme organitzat, que no vol dir tots els independentistes ni totes les organitzacions. Però aconsegueix constituir-se en l’autèntic pal de paller, i, sobretot, la referència electoral, sense competidors en tant que proposta explícitament independentista.

L’èxit electoral del 2003 semblava que havia d’anar acompanyat d’una clara derrota de Convergència i Unió, que per primera vegada es presentava a les eleccions sense el seu fundador, Jordi Pujol. Semblava escrita la derrota nacionalista i l’inici d’un nou cicle, en el que ERC volia participar.

Tanmateix, CiU guanya les eleccions. I el paper d’ERC es complica: tenen l’opció de participar en un govern nacionalista/independentista o en un govern d’esquerres. I ERC opta per seguir l’estratègia que ja tenien pensada, però no explicitada, de formar un govern d’esquerres, de traslladar l’eix polític de l’eix nacional a l’eix social.

S’inicia l’etapa de l’estratègia “esquerranista” dels tripartits, sumant amb el PSC-PSOE i ICV-EUA. Aquell primer tripartit ja va portar important tensions en bona part de la base que havia donat suport a ERC. Apareixen les primeres tensions. Però no són prou explícites ni radicals. La situació, el punt de partida (23 anys de pujolisme i “peix al cove”)… van atorgar una certa indulgència a l’aposta d’Esquerra.

Després d’una legislatura absolutament convulsa, d’un govern catastròfic, i d’una reforma de l’estatut que va acaparar tot el protagonisme polític, les tensions dintre del tripartit esclaten, amb el NO d’ERC a l’Estatut. I s’arriba a les eleccions anticipades del 2006.

El 2006 ERC intenta recuperar, falsament, l’equidistància, davant un PSC-PSOE que es presenta amb un dels màxims líders de l’espanyolisme a Catalunya com a cap de cartell, en José Montilla.

I es repeteix la situació. Tot i que aquest cop CiU apareixia com a clara favorita, guanya les eleccions, però amb un marge insuficient, per sota les expectatives, i els socialistes pateixen una davallada important. ERC també, en nombre de vots, però manté un percentatge important de vot i redueix poc la seva força parlamentària. I torna a poder optar entre un govern nacionalista i un govern “d’esquerres”. I tornen a optar per l’aposta tripartita, pel que en diuen l’eix social.

En aquest punt, la crisi en l’independentisme esclata. Inicialment no d’una manera molt evident, sense excessiva repercussió. Però la crisi ja és una evidència, i les crítiques i les tensions emergeixen de manera radical. A l’ull de l’huracà hi ha, evidentment, l’estratègia d’ERC de primar l’eix social i fer un segon tripartit, amb en José Montilla de president de la Generalitat de Catalunya.

Per primera vegada en molt de temps, ERC ja no suma, ja no aplega, ja no fa confluir. Al contrari, és un clamor la llunyania que de la seva estratègia provoca en bona part de l’independentisme.

S’ha passat d’un moviment centríped a un moviment centrífug. L’estratègia d’ERC –ara Esquerra- centrifuga a una velocitat i intensitats sorprenents bona part d’aquell independentisme que havia aplegat.

ERC s’havia convertit en la referència independentista, però la seva persistent estratègia tripartita fa que deixin de ser-ho. En aquest moment, una bona part de l’independentisme es queda sense referent. No n’hi ha cap. És el que en Salvador Cardús va batejar com “els sense nom”, aquest conjunt d’independentistes que perdem ERC com a referència com a conseqüència de la seva estratègia política.

Des de l’article d’en Cardús de “Els Sense Nom” fins als nostres dies l’independentisme viu una nova eclosió al marge d’ERC. La insatisfacció amb la política d’ERC, la sensació que la seva estratègia no ens porta enlloc, provoca que la gent independentista comenci a treballar al marge d’ERC. Comença el xup-xup…

La situació actual i de què parlem quan parlem d'UNITAT

Aquest xup xup ens ha portat fins on som ara. I on som, és un territori amb una notable confusió. Calia fer aquesta introducció perquè crec no es pot entendre on som ara sense analitzar el que ha passat i els diferents agents que hi ha en aquest escenari polític.

Permeteu-me que n’intenti fer un resum:

- Convergència i Unió: no és una opció independentista en el sentit estricte del tema, però és la principal força sobiranista, que defensa fins al límit el dret de decidir i que concentra el major nombre de votants independentistes. Però, certament, per als puristes, no és una proposta independentista en els termes explícits que “s’exigeix”. I els propers dies tindrem ocasió de parlar sobre aquesta “exigència”…
- ERC: és la més important organització independentista (en termes explícits). Segons les enquestes, ho continuarà sent, però patirà un sever retrocés. L’estratègia tripartita no ha estat assumida ni comprada per bona part del seu electorat, que l’abandona. Estratègia equivocada, però des de l’independentisme.
- “Els sense nom”: tot l’espai, tots els independentistes que ja no “callen” davant l’estratègia d’ERC i la volen superar, volen plantejar una estratègia alternativa, diferent. En aquest conjunt hi ha un munt de gent i unes quantes organitzacions de força difusa. El principal problema és que “els sense nom” no s’han contrastat mai amb la realitat. No sabem exacatament què som/són. I en aquest conglomerat s’hi mouen associacions, partits, plataformes, etc. Hi ha, evidentment, Reagrupament, Solidaritat Catalana, Suma Independència, Força Catalunya, Conferència Nacional per la Sobirania, sectors de les CUP, etc.

Hi hauria un quart element, l’independentisme que no té com a estratègia preferent, en aquests moments, participar en eleccions “autonòmiques”, com són les CUP.

Per tant, i sobre aquesta base, quan es parla d’UNITAT, em sembla que només ens estem referint, cabalment, a la unitat en el conglomerat incontrastat de “els sense nom”. No hi ha ningú cabalment que pugui pensar en que des d’aquest espai s’aconsegueixi una unitat sumant-hi “als grans”, és a dir, a CiU i a ERC.

Quan es parla d’unitat es parla única i exclusivament de la “unitat”, és a dir, d’anar tots junts, en el conglomerat que l’estratègia d’ERC ha deixat sense referència. Un espai en el que com es veu diàriament, els cops de colze formen part de la seva ideosincràsia.

Per què és això així? Primer perquè no sabem quina és la incidència real d’aquest espai de “els sense nom”. I segon perquè en qualsevol cas tothom està lluitant per “fer-se” amb el control d’aquest espai.

I totes dues respostes alhora estan conectades, perquè segons quina sigui la proposta política que lideri l’espai de “els sense nom”, aquest espai podrà tenir diferents magnituds, podrà ser més gran o més petit.

Tanmateix, l’evolució política d’ERC ens planteja un altre dubte: si l’espai polític de “els sense nom” està definit per l’oposició a l’estratègia d’ERC, si ERC abandona aquesta estratègia… què en tenim? Quines són les diferències? I està clar que ERC ha abandonat aquesta estratègia. Una altra cosa és la credibilitat que li donem… Però la pregunta és cabdal, atès que apunta a la “utilitat” de les diferents propostes polítiques.

Continuem, per tant, pensant en que per al votant independentista les properes eleccions plantegen tres alternatives: CiU, ERC i “els sense nom”.

CiU i ERC ja han definit les seves estratègies i configurat clarament els seus espais. Tots els dubtes es concentren en això que en diem “els sense nom”.

“Els sense nom” són els únics que a hores d’ara no tenen ni estratègia ni organització de referència. I per ara només són notícia per les disputes que mantenen entre ells els qui volen liderar aquest espai.

Al meu entendre i coneixement, són tres les opcions que aspiren a liderar aquest espai, i que per fer-ho apel·len permanentment a aquesta “unitat”: Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament i la Conferència Nacional per la Sobirania.

La Conferència és un conjunt de persones i organitzacions que tenen com a principal capital la força del manifest impulsat per l’Heribert Barrera i en Moïsès Broggi. És a dir, el seu principal capital és la legitimitat històrica i venerable, així com l’aportació de persones com n’Enric Canela i Suma Independència, que traslladen al desori una voluntat sempre constructiva i inclusiva. Però em temo que no formen part principal del pastís…

El tall principal del pastís, és a dir, l’hegemonia i lideratge en l’espai de “els sense nom” se l’estan disputant Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència (SCI).

I aquí és on s’està gastant la tinta, en veure com acabarà aquesta pugna per l’hegemonia. Quan s’apel·la a la “unitat”, s’apel·la a veure qui liderarà aquest espai, amb quina estratègia, amb quins lideratges i amb quines propostes.

I sobre això, aquests dies, el particular microcosmos que alimenta aquest espai bull d’opinions i de posicionaments.

Pugna per l'hegemonia de "els sense nom?

No tenia gaires ganes d’escriure’n al respecte. Però l’article d’en Salvador Cardús sobre aquest “conflicte” o pugna a l’espai de “els sense nom” m’hi ha convidat. A l’igual que moltes altres coses que estic llegint.

D’entrada, ningú té el patrimoni d’aquest espai. Des de Reagrupament s’alega una mena de “drets adquirits” pel fet d’haver-hi començat a treballar fa més temps. Recentment, en Jaume Fernández, candidat de Rcat per Lleida, i persona que jo havia tingut en consideració, però que ha tingut un comportament perfectament miserable, ha dit que SCI és un torpede contra Reagrupament.

De vegades cal dir prou a tantes bestieses i barbaritats com hom sent o llegeix.

És del tot legítim que hi hagi persones que es posicionin políticament com vulguin i a l’espai que vulguin. I més si són persones com en Joan Laporta o n’Alfons López Tena. Igual que és legítim que Reagrupament o el que queda d'ell vulgui fer-ho (val a dir, tan legítim com estúpid)

En Cardús parla –critica- que SCI s’ha construit des de dalt, i Reagrupament des de baix. Fals. Tant SCI com Rcat són dues propostes que sorgeixen de grups de gent i es llencen a la societat per tal d’aplegar suports. És mentida, fals, que un sigui fet des de la base i l’altre des de cúpules. Tots dos han seguit processos similars, a partir d'un primer posicionament.

S’apel·la a que Reagrupament ja ha recorregut un camí. I que això, és a dir, SCI, pot anar en contra del camí recorregut.
Quin camí?????

Reagrupament va començar molt bé, però en aquests moments és el principal càncer que amenaça l’espai de “els sense nom”. De fet Reagrupament no és res, és, tot estirar, la pitjor experiència del catalanisme polític i de l’indepedentisme. Una mena de secta que amenaça amb destruir-ho tot, és a dir, tot l’espai dels sense nom.

Reagrupament non és res. És només una proposta sectària de caràcter totalitari, on tot passa pel dit del líder sectari, el Dr. Carretero, convertit, a iniciativa pròpia.

Reagrupament apel·la a la unitat, però tothom sap, perquè el seu líder així ho ha fet manifest reiteradament, que l’únic que serveix és l’opinió del líder, contra la qual no hi ha argument. El “si no es fa com jo dic, plego”, és la marca de la secta reagrupada. I sota aquesta premisa és evident que no es pot construir res, absolutament res. O s’accepta com a única font la paraula del líder sectari, o no existeix res.

Apel·len, també, els reagrupats, a la seva força. Diuen que són 3.500, que porten molt de temps treballant i que ja hi ha molta feina feta. Tots sabem que això no és així. A Reagrupament vam arribar a ser 3.500 associats al corrent de pagament, però em sembla, d'acord a la informació que circula dins el mateix Reagrupament, que a situació és una altra, i que des de gener 2010 (esclat de la crisi sectària i autoritària provocada pel Dr. Carretero) fins juliol 2010, gairebé 1.500 associats haurien deixat de pagar la seva quota, és a dir, s'haurien donat de baixa fàcticament. Prèviament a l’Assemblea del 10 de juliol es va posar un equip a trucar a un llistat en el que hi havia uns 1.500 antics associats que havien deixat de pagar. La cosa és “subtil”, perquè oficialment només recompten com a "baixes" les baixes explícites, no el fet d’haver deixat de pagar.

Però és que, encara més, del 10 de juliol (tercera assemblea) ençà, i segons algun membre de la Junta Directiva ha dit en alguna reunió, hi ha hagut entre 400 i 500 baixes.

Per tant, realment, d’aquells 3.500 associats que va tenir Reagrupament en un moment determinat, en aquests moment probablement, si les fonts d’informació són correctes, que penso ho són, en queden poc menys de 1.500.

Més enllà d’això, tots els que es mouen en l’ambient reagrupat, saben la fallida total de l’organització: no ho hi ha res a oferir, cap proposta, cap iniciativa, res. Les reunions tenen una assistència ínfima, per no dir ridícula.

I una autèntica debacle organitzativa i territorial: el despotisme carreteril, l’autoritarisme, el nepotisme, ha comportat que hagin plegat la majoria de coordinadors i membres de les coordinadores arreu del territori que van posar en marxa el projecte: a totes les Terres de l’Ebre, al Bages, al Barcelonès Nord, a Sant Martí, a Sant Andreu, a l’Eixample, a Gràcia, a l’Alt Urgell, al Tarragonès, a l’Alt Camp, al Bergadà, a Sarrià-Sant Gervasi, a Sants…

Però el més important de tot és que Reagrupament no és res a nivell d’expectatives electorals. És més: ha deixat de ser el que havia estat. Si en un moment donat, tercer trimestre del 2009, Reagrupament havia assolit demoscòpicament un 2.8% d’intenció directa de vot, en aquests moments les seves expectatives es mouen al voltant del 0.6%. És a dir, Reagrupament no és res. Més enllà de la secta i els sectaris, res.

Si Reagrupament ha de liderar aquest espai de "els sense nom", aquest espai es redueix fins a la irrellevància absoluta, el fa inexistent.

Davant això, què és el que hi ha? Doncs la proposta de Solidaritat Catalana per la Independència, amb el lideratge d’en Joan Laporta, i acompanyat per personatges com n’Alfons López Tena, n’Uriel Bertran, n’Emili Valdero, n’Hèctor López Bofill, etc.

Una proposta que planteja realment un lideratge plural, democràtic, i que vol construir un moviment amb lideratges clars però des de la base, democràticament. Absolutament allunyat, per tant, de la secta autoritària de Reagrupament pel que fa a la proposta política.

I ho fa, a més a més, de la mà d’un lideratge com el d’en Joan Laporta, que mediàticament i demoscòpicament és l’únic que pot treure del pou l’espai de “els sense nom”.

Per a mi, per tant, i pel que fa a aquest espai de “els sense nom”, no hi ha debat. Només hi ha una proposta que permet alguna esperança vs el ridícul reagrupat.

Totes aquestes declaracionetes del Dr. Carretero donen la imatge d'un patètic taür aguantant les seves cartes infumables. No hi ha unitat que valgui. Pel que fa als “sense nom”, només hi ha una possible proposta, la de SCI i Joan Laporta. Reagrupament resta, no suma. La unitat no és res, és una simple quimera per als desesperats. O algú es pensa que Reagrupament tindrà més de 500 vots a BCN competint un cap de llista com en Joan Laporta?????

Game is over. La partida s’ha acabat. La gent de SCI acollirà, en el seu cas, magnànimanet les escorrialles sectàries de reagrupament com a acte de pietat. Res més. Ja poden fer discursets, inauguracions o el que vulguin. Estan acabats. La secta no té més recorregut i l’espai de “els sense nom” se l’ha quedat, íntegrament, la proposta de Solidaritat Catalana Independentista, perquè són els que hi han conectat massivament i perquè són els únics que ofereixen un discurs polític digne.

Unitat? UTILITAT! La qüestió cabdal per a aquest espai indefinit de "els sense nom" és la utilitat, no la unitat.

Però encara hi ha una pregunta més important a fer-nos: quina utilitat té en aquests moments l'espai de "els sense nom"???? Això ho deixem per més endavant

PS: En les properes setmanes us donarem a conèixer una nova proposta blocaire, dels fundadors bàsics de Blocs amb Estrella i BAT BLOCS… espero que us agradi! Entre d'altres coses donarà resposta a aquesta última pregunta... des de la perspectiva de la màxima utilitat independentista...