28A a Catalunya: el triomf de l'estratègia d'hegemonia del partit pel damunt del país

Una primera anàlisi del resultat electoral del 28A a nivell espanyol i a nivell català no ens permet predir com aniran les coses, però sí veure com som i com sembla són les coses.

Les 10 qüestions claus al meu entendre de la situació i l'escenari polític a Catalunya del resultat electoral del 28A són les següents:

- La primera cosa que voldria remarcar, perquè em sap enormement greu, és que Front Republicà no hagi obtingut representació. Crec que és una de les pitjors notícies de la nit. Hi havia qui deia que en treurien 4, això no entrava a cap possibilitat, però sí la d'obtenir un diputat per Barcelona. L'altíssima participació ho ha fet impossible. A mi em sap molt i molt de greu.

Crec que FR és un independentisme necessari. Exigent, però compromès. Crític, però responsable. Per a l'independentisme, en general, és una pèssima notícia que no hagin entrat al congrés.

Dit això, el que ha passat, que més endavant podrem tractar amb més intensitat, és una mostra fefaent de que el "soroll" de les xarxes té molt poc a veure amb la realitat del país, la realitat social. Si per les xarxes hagués estat FR hauria quedat primera fora pel damunt, a distància sideral, de la resta d'opcions independentistes. Tots aquests estupendistes que no paren de sentenciar des de les xarxes, n'haurien de prendre nota.

- El segon element clau del resultat 28A és per a mi absolutament crític: l'independentisme aposta pel partit més que pel país. El gran resultat d'ERC, que d'entrada hauríem de tenir com una bona notícia per a l'independentisme, i pel que hem de felicitar a tota la gent d'ERC, en termes de país potser no ho és tant. Perquè sabem és el triomf del partit per damunt del país. De les dinàmiques de divisió damunt de les de cohesió. És el triomf del FreeJunqueras damunt el FreeTothom. És el triomf del que decideixi el partit damunt el que vam decidir l'1 d'octubre.

Ara ja ho podem dir, tot el que sembla proposar ERC és una rendició pactada (?) amb l'estat espanyol. I el resultat d'aquest 28A ho avalaria.

Sí, ERC va esdevenir en el seu moment pal de paller de l'independentisme, però ara ja tot això és història. Ho ha deixat de ser. Ara només és pal de paller del partidisme. Tot el que fa ERC és en clau de partit. Tot el que proposa ERC és per afavorir la seva hegemonia com a partit polític. Han aconseguit legitimar el partidisme pel damunt del país.

I això a mi em sap molt de greu. Però és una realitat a la que haurem de fer front. Amb aquesta ERC ha desaparegut el "nosaltres" independentista i de país, i ha emergit i s'ha imposat el "nosaltres" de partit, de l'hegemonia del partit. L'únic que trenca, que fa trontollar aquest escenari, és el President Puigdemont, per això tothom el vol liquidar.

- el tercer element clau és el fluix resultat de Junts per Catalunya. Tot i haver desafiat les enquestes, tot i la invocació de la legitimitat de l'1 d'Octubre i del President Puigdemont, el suport electoral ha estat la meitat del suport obtingut per l'independentisme de partit i de la sepultura de l'1 d'Octubre d'ERC.

Em sap greu. Però és el que hi ha. Hi hem de pensar. Un independentisme on és més important el partit que l'1 d'Octubre, el partit que la unitat... és un independentisme sobre el que hem de reflexionar.També sobre les dificultats per articular la proposta política, etc.

- el quart element és que, malgrat millorar resultats en relació a anteriors eleccions generals, l'independentisme no ha aconseguit imposar-se a Catalunya. El pes del vot útil contra l'amenaça del trifachito ha estat decisiu en el resultat global, malgrat l'increment de vot dels partits fins ara considerats independentistes.

- el cinquè element és les mans lliures de Pedro Sànchez: pot fer el que vulgui, pot governar en solitari, pot governar amb Podemos, pot governar amb Cs, pot fer-ho com li roti. Amb la desaparició de l'independentisme èticament i políticament vinculat a l'1 d'Octubre que representen els 15 diputats d'ERC, desapareix tota possible resistència o exigència en l'escenari polític espanyol.

La rendició d'ERC en relació a l'1-O pot no tenir cap retorn dels que s'intueixen pactats, perquè, malgrat el seu resultat, és irrellevant en termes de governabilitat espanyola. Així les coses haver sacrificat l'independentisme pel partidisme d'acord a una estratègia de nova hegemonia política a Espanya i a Catalunya pot no ser respectat per la part espanyola, és a dir, el PSOE, per prescindible.

- el sisè element és la fallida del #noatot L'independentisme ha de saber viure al marge del soroll de les xarxes. Aquesta exigència absolutament descontextualitzada, irresponsable i irracional en relació a l'escenari global independentista ens ha dut a que qui fa d'una rendició independentista en relació a l'1-O el seu projecte polític, és a dir, ERC, hagi esdevingut majoritari. I amb aquesta victòria de l'hegemonia partidista damunt de l'hegemonia del país, no només s'enterra la irracionalitat irresponsable del #noatot, sinó també bona part de les aspiracions de l'independentisme i del que fins ara havíem assolit amb l'1 d'Octubre.

- el setè element, primer en termes humans, és que tots els presos polítics han estat escollits diputats. Són diputats electes n'Oriol Junqueras, en Jordi Sànchez, en Jordi Turull i en Josep Rull, i és senador electe en Raül Romeva. Sens dubte, la millor notícia de la nit! Hauria volgut votar tots els presos. Alguns així ho volien. Uns altres, que són els que han guanyat, no. Malgrat tot, content d'haver pogut votar en Raül Romeva!

- el vuitè element d'aquests resultats és l'entrada en vigor de la submissió des de demà mateix de l'escenari polític a Catalunya a l'escenari polític espanyol. Això ens pot dur a eleccions anticipades a la tardor. Des d'aquest punt de vista les eleccions municipals i europees del 26M seran claus. Si l'independentisme de la no rendició en relació a l'1-O recupera suports, tots els escenaris estaran oberts. Si pel contrari es consolida el suport a ERC, les eleccions seran inevitables.


- el novè element que emergeix amb tota la seva contundència a la vista del resultat electoral a Catalunya d'aquest 28A és la distància entre les xarxes socials i la realitat social. I també aquesta crua realitat que el desgast i la toxicitat atòmiques que alguns propaguen des de les xarxes sortosament té un molt curt recorregut. El microcosmos de les xarxes socials ha quedat ben retrat. Molt soroll i poc més. Mirem d'aïllar els elements de toxicitat d'aquest soroll.

- 10 i últim: l'única lluita que es perd és la que s'abandona. No vam abandonar quan ERC va lliurar l'independentisme al tripartit, no abandonarem ara. Seguim. No ens deixarem arrossegar cap al partidisme, cap a convertir en el gran objectiu polític l'hegemonia partidista. No permetrem ni enterrar ni oblidar l'1 d'Octubre i tot el que va representar. Ens mantindrem per sempre més fidels a aquest poble, i al servei d'aquest poble.

DONEC PERFICIAM

Reflexió: els 10 moments clau del postfranquisme que han permès l'independentisme esdevenir hegemònic

Jornada de reflexió. Mentre esmorzo, penso en l'enorme incertesa que envolta les eleccions de demà diumenge 28A. Pel que fa a l'independentisme no ho penso tant en termes de resultat electoral, sinó en com condicionarà la sortida d'aquest moment històric, en termes d'encert... o no.

Llavors he començat a pensar en aquests moments que, en relació a l'independentisme post-franquista, han estat clau, al meu entendre, per a que hàgim arribat on ara som, més lluny que mai.

Com a qüestió prèvia cal situar que l'independentisme existeix, s'ha edificat, sobre aquest substrat més ampli en termes polítics, culturals, històrics... que és el catalanisme, la reivindicació nacional catalana, que ha tingut diferents expressions, projectes, propostes, etc.

En el postfranquisme, el catalanisme el lidera políticament -i contra tot pronòstic davant PSUC i PSC- el nacionalisme pujolista. L'independentisme explícit, com a projecte polític, és testimonial. Ni tan sols aquella agònica ERC en termes representatius d'aquells anys el defensa.

El primer moment clau que explica com hem pogut arribar on som és, per a mi, justament la Crida Nacional a ERC de l'any 1987, en la que conflueixen sectors molt diversos de l'independentisme d'aleshores (sense representació política gairebé enlloc) fent una crida per entrar a ERC i tornar a convertir aquest partit en l'expressió política de l'independentisme català de Macià. És a partir d'aquest moment, i no sense turbulències, que ERC viu una gran entrada de nous militants i dirigents i poc a poc es va situant com aquest referent polític independentista que perseguia la Crida.

Un segon moment o fet que considero cabdal per explicar el que ha fet possible arribar on ara som és l'enorme visió política i estratègica i coratge que varen tenir líders d'aleshores com n'Àngel Colom, en Carod Rovira per part de l'independentisme polític majoritari i en Pere Bascompte per part de TL per posar punt i final a tot el tema de la violència i la quimera de la lluita armada. Fins aleshores havia conviscut un independentisme no-violent (Crida a la Solidaritat, ERC, etc) i un independentisme que defensava la legitimitat de la violència (o la lluita armada) dins de l'estratègia independentista, com a moviment d'alliberament nacional, amb Terra Lliure com a organització armada i un conjunt d'organitzacions que li donaven cobertura política, singularment l'MDT.

El procés de disolució que s'endegà, tot i les moltes tensions, finalitzà amb èxit. Sense aquest èxit ara no seríem on som. Estaríem a anys llum de ser la majoria social i democràtica que som i d'haver arribat a una fita de caràcter fundacional de la nova República com és l'1-O. Tots els moviments independentistes europeus que no tingueren la visió política per fer aquest pas en aquells anys estan ara en infinites pitjors condicions per fer realitat el seu projecte polític. I tots han acabat fent el mateix camí que clarividentment en aquell moment van impulsar i mai no els ho hem reconegut prou uns líders polítics. Líders polítics que, d'altra banda, en aquella convulsió del moment, foren injustament insultats, menystinguts i acusats fins i tot de treballar per a la Guardia Civil. Aquí tenim una altra lliçó important, de com es pot arribar a ser d'injust i miserable...

Així arribem al tercer moment que volia assenyalar: el tripartit.
El catalanisme hegemònic de la CiU de Jordi Pujol col·lapsa amb la segona legislatura Aznar. En aquell moment l'ERC més forta des de l'inici de la "transició" a través d'en Carod s'ofereix a Pujol per algun tipus de pacte, però Pujol el rebutja i queda en mans del PP.

Tot semblava indicar que retirat Pujol el nou líder, Artur Mas, no podria reeditar els resultats del seu precessor. I així va ser, però va aconseguir guanyar, contra tot pronòstic. Malgrat això, i malgrat ERC havia fet campanya equidistant amb allò de "tenim les claus", el tripartit estava signat, i es forma un govern amb PSC-PSOE, ERC i ICV-EUA.

Els dos tripartits van ser un fracàs. Al final d'aquesta aventura ERC va dir, per intentar justificar el que s'havia fet "Hem cosit el PSC al país".

10 anys després aquell PSC presumptament cosit, donava suport a l'aplicació del 155 i manté la repressió a presos i exiliats.

Però el tripartit, més enllà de les declaracions, s'havia impulsat per un motiu o una estratègia oculta. I que en el seu fracàs també trobem bona part del que ha fet possible que l'independentisme ara sigui majoritari. El que impulsava el tripartit era la convicció d'ERC i de PSC que si desallotjaven CiU del Govern, la deixaven fora de la Generalitat, diputacions i ajuntaments, desapareixeria, es residualitzaria, i les seves restes se les repartirien entre ERC i PSC. I tots contents. Si això s'esdevenia, ERC pensava esdevindria el partit hegemònic dins del catalanisme, i seria un partit independentista. I després ja veuríem, cap altre pla més enllà de carregar-se CiU.

Però CiU va resistir. I el 2007 té lloc un quart moment clau per entendre on som: la conferència d'Artur Mas al Palau de Congressos de Barcelona on proclama com a eix central de la proposta política de CiU el "dret a decidir". El fins llavors catalanisme majoritari, no independentista, assumeix l'autodeterminació gradual com al seu nou i inequívoc referent polític. Encara no surt la paraula independència, però el pas és important.

El cinquè moment és quan el TC es carrega l'Estatut. En aquest moment es va trencar qualsevol vincle de legimitat amb el moment fundacional de la transició. És la primera manifestació massiva. Alguna cosa molt fonda s'ha mogut en el ser de la nació, de la societat, del catalanisme. Res tornarà a ser igual.

El sisè moment clau és quan, després de la històrica mani de l'Onze del 2012 -amb Mas al Govern- a favor de Catalunya nou estat d'Europa, Mas assumeix els plantejaments de la manifestació, se'n va a Madrid a negociar-los i Rajoy li fot la porta als nassos. Si en aquell moment Rajoy hagués tingut cintura és possible s'hagués entrat en una nova fase evolucionada de l'autogovern, però autonòmica. La porta als nassos aboca Mas i la seva CiU cap a assumir la independència com a única sortida.

Aquest sisè moment és transcendent. L'independentisme esdevé majoritari quan la força majoritària del catalanisme, que fins llavors no coneixia la paraula independència, assumeix el referèndum d'autodeterminació i el Sí a la independència.

Si Artur Mas i el seu equip haguessin fracassat en el viratge del món convergent cap a assumir l'independentisme, mai hauríem arribat al moment on som ara. Mai en les nostres vides, vull dir. Potser d'aquí unes quantes dècades sí. La clau de la majoria social i democràtica independentista que ara som és que Mas aguanta el gruix dels votants de CiU en aquesta transició cap a l'independentisme. No tots, però sí el gruix. Per això hem arribat on ara som.

El setè moment d'àmplia incidència en la situació actual és tot el que envolta el 9N. S'aconsegueix fer el 9N, però el preu que en paguem és molt alt: s'ha trencat tota la confiança entre Oriol Junqueras i el seu equip i Mas i el seu equip.

En aquest context, no és possible fer immediatament el pas previst en l'estratègia, de convocar unes eleccions de caràcter plebiscitari, amb les forces polítiques alineades al voltant del Sí i del No. Gairebé un any de desgast fins que s'aconsegueix articular Junts pel Sí i fer eleccions el setembre del 2015.

Tanmateix, des d'aquell moment, el procés cap a la independència arrossega la càrrega de la desconfiança entre els principals actors i líders de les majories polítiques. I tot se'n ressent. De la declaració d'independència prevista es passa a un referèndum, unilateral.

Així arriba el vuitè moment clau, l'1 d'Octubre. De fet l'1 d'Octubre, sense la demencial violència de l'estat, hauria estat menys que el 9N. La follia autoritària de l'estat espanyol, la seva pèrdua de papers, els porta a cometre aquesta aberració antidemocràtica i inhumana que ja marcarà per sempre a Catalunya, a l'estat espanyol i a les nostres relacions. La violència policial i l'organització popular són així el vuitè moment clau que explica on som. Mai com aquell 1 d'Octubre el poble de Catalunya es va conjurar, pel damunt de partits, sigles, etc. com un sol home, en defensa del seu dret a decidir, a votar. Tot el que és l'organització de l'1-O és exemplar. Tot el que és el poble organitzat, és excepcional, i com a relligador, tenim tot el que va implicar el demencial ús de la violència per part de l'estat, que va convertir aquell dia en una data fundacional per a la nova República.

El novè moment clau és la repressió estatal post 1-O, l'aplicació del 155 i la presó i l'exili dels nostres dirigents polítics. Fixeu-vos que no hi fico, com a moment clau, tot el que va ser la fallida gestió de l'1-O. Aquesta fallida gestió és una conseqüència de les desconfiances que s'arrossegaven des del 9N.

I encara més, la fallida gestió no és cap fracàs. Són coses que poden passar. És molt difícil fer el que estem fent. En aquest context el que és repugnant i pot ser un factor que faci fracassar aquest tempo del moviment independentista, és tot aquest discurs que s'ha generat de "ens han fallat", "no han fet el que havien de fer", "ens han traït", etc etc etc

A qui aquest sector de l'independentisme més repugnant que mai hem conegut adreça les seves injustes crítiques és als polítics que pateixen presó i exili per haver-nos fet arribar més lluny que mai.

I els models que aquest sector de l'independentisme més repugnant proposa són una evidència de la seva absoluta ignorància, incapacitat d'entendre res, de situar en un context històric les coses i d'actuar en conseqüència. Fa una setmana fou Setmana Santa. Aquest independentisme repugnant va llençar-se a lloar l'aixecament de Pasqua irlandès del 1916, i a dir que nosaltres hauríem d'haver fet igual, que no tenim el que cal tenir, que bla bla bla. De l'1-0 a avui ha passat un any i mig. De l'aixecament de Pasqua a que Irlanda aconsegueix fer la República passen SIS ANYS. I en tot aquest temps les tensions entre els líders independentistes irlandesos arriben fins "resoldre's" executant els contraris. Menys lliçons, per favor, i una mica més de cultura i coneixement.

No, fer-ho unilateralment no és gens fàcil. Ni per a nosaltres ni per a ningú. Tot aquest discurs repugnant que menysprea l'extraordinari recorregut que hem fet en tan poc temps, que és incapaç de valorar fins on hem arribat, i que frivolitza tan irresponsablement les dificultats a les que hem de fer front, treballa, ara mateix, de costat amb la repressió del 155, la presó i l'exili. Han esdevingut els autèntics tontos útils de la repressió per liquidar l'independentisme. Cosa que només amb la repressió, com es va veure el 21D, l'estat espanyol no havia pogut fer.

Finalment, el desè moment clau està per venir. En el context en el que ara mateix estem, les eleccions de demà ens tornaran a situar en un escenari similar al del 2003, quan ERC, amb l'estratègia tripartita, buscava la liquidació d'aquella Convergència, per participar del repartiment de les despulles. La mateixa hegemonia de partit que perseguia l'estratègia tripartita és la que ara està en joc.

A partir de dilluns 29A i de dilluns 27M emergirà amb tota la seva contundència aquest desè moment clau de l'actual procés: si ens instal·larem en una fase on ERC prendrà totes les seves decisions en funció d'aquest objectiu d'esdevenir el partit hegemònic, o bé l'electorat independentista el que farà possible és un escenari d'unitat, molt complexe, però inevitable, si no recolza majoritàriament l'estratègia de l'hegemonia partidista d'ERC.

Si l'electorat recolza l'estratègia d'esdevenir partit hegemònic que té ERC, sobre aquest objectiu pivotaran totes les decisions que prengui ERC, per tant desallotjar de tots els llocs de poder o govern que pugui al món de Junts per CAT i bastir una nova estratègia d'aliances amb el que quedi dels Comuns i el PSC, per tant Ajuntament de Barcelona i convocatòria electoral "autonòmica".

Si pel contrari l'electorat no recolza aquesta estratègia d'hegemonia de partit d'ERC, s'obrirà un nou escenari, no exempt de complexitat, en el que totes les forces independentistes estaran abocades a negociar i pactar una estratègia en la que tothom s'hi comprometi, per fer realitat la República.

Aquest serà, per tant, el desè moment clau.

Avui, jornada de reflexió en relació a les eleccions del 28A és impossible saber com serà, aquest moment. El que és evident és que res no serà igual al final d'aquest cicle de tres eleccions. Perquè al final d'aquest cicle entre tots haurem triat quina estratègia volem seguir: si dipositar la confiança en un únic partit, perquè esdevingui hegemònic i traci una nova política d'aliances, o si desautoritzar aquesta estratègia d'hegemonia de partit, i abocar inevitablement a tots els partits i entitats civils a una unitat estratègica, comptant amb tots els que avui configuren aquesta majoria democràtica independentista, i blindar-la. 

 

DONEC PERFICIAM

DECÀLEG: per què votaré i recomano votar Junts per Catalunya

Amb aquest decàleg vull compartir amb vosaltres l'anàlisi política, sintetitzada en 10 punts, que em porta a donar suport i votar Junts per Catalunya. Són 10 arguments polítics de suficient pes com per atrevir-me també a convidar-vos a que hi penseu i, si pot ser, vosaltres també doneu suport i voteu a Junts per Catalunya.

1. Votaré Junts per Catalunya perquè és l'opció que en aquests moments de manera més clara assumeix el fet fundacional de l'1 d'Octubre, el valor polític del referèndum unilateral de l'1 d'Octubre, i ho fa amb des d'una doble responsabilitat: cap als votants, cap a tots, però també amb responsabilitat per fer possible implementar el seu resultat. I per a mi això són dos fets cabdals.

2. Votaré Junts per Catalunya perquè és la candidatura que d'una manera inequívoca ha estat treballant fins el darrer moment per la unitat. No una unitat darrere la que amagar res, darrere la que refugiar-se, sinó una unitat creativa, sumativa, la realitat de que l'1 d'octubre el vam fer junts i que només junts podrem fer realitat la República Catalana que volem ser.

3. Votaré Junts per Catalunya perquè vull votar i expressar així el meu suport a presos polítics i exiliats. Volia la unitat perquè volia votar i expressar el meu suport a tots els presos i exiliats, sense distincions de partit, i això és el que volia JxCat. No ha estat possible, cal deixar-ne constància, però mirar endavant. I mirar endavant per a mi és la mirada d'en Jordi Sànchez, d'en Josep Rull i d'en Jordi Turull i de tots els candidats de Junts per Catalunya. Els presos polítics necessiten el nostre suport. Jo vull expressar-los-hi. Jo vull que el món sàpiga de la injustícia que estan patint i que al darrere seu tenen tot un poble, el suport de tot un poble.

No, els presos polítics no estan a les llistes per, com diuen alguns miserables, exercir xantatge emocional. Hi són perquè formaven part del lideratge polític que va fer possible l'1-O, i per això són a la presó o exili. És fals que des de la presó no es pugui fer política. Se'n pot fer. Cert que seria un error que només es fes política des de la presó, però aquest no és el cas de Junts per Cat. En Jordi Sànchez, en Josep Rull i en Jordi Turull tenen una extraordinària visió política, i Junts per Cat la canalitza en un entorn en el que sota el lideratge d'un home lliure com és el President Carles Puigdemont, suma una enorme proposta de talent i compromís.

Són a la presó, i hi són per nosaltres. Sempre amb ells. I no hi ha manera més radical i determinant d'expressar el nostre suport i de fer-lo palès a tot el món que votant-los. Si lideren les llistes més votades pel poble de Catalunya expressem contundentment el seu caràcter de presos polítics, denunciem la seva situació. Situem a l'ull del conflicte el caràcter antidemocràtic de l'estat espanyol i el seu autoritarisme atroç i violència judicial.

4. Votaré Junts per Catalunya perquè és l'opció que representa el President Carles Puigdemont. El President a l'exili representa, a la seva vegada, la legitimitat democràtica del nostre procés, i la seva dimensió de conflicte viu. No hem assolit l'objectiu, però hem arribat més lluny que mai. No hem assolit l'objectiu, però no hem estat derrotats, i això qui millor ho encarna és el President Puigdemont, per això l'estat espanyol i tots els seus agents l'han convertit en el seu enemic públic número u. Volen liquidar el President perquè això ens situa en el terreny de la derrota. I no ho podem permetre. Votar Junts per Catalunya, també a les eleccions del 28A, és la millor manera de donar suport al President, de reivindicar la seva legitimitat i de mantenir obert el conflicte a tots els nivells, també -i molt decisiu- l'internacional.

5. Votaré Junts per Catalunya perquè estic plenament convençut de que ens necessitem a tots, de que per fer la independència hem de construir i blindar un nosaltres sense el qual no és possible. És el nosaltres de l'1 d'octubre, sense el qual no hauria estat possible. Ara, fer la República, assolir la independència, necessita refer aquest "nosaltres", en el que hi hem de ser tots, els amics i companys d'ERC, els de Front Republicà, els de la CUP, els de l'ANC, els d'Òmnium, els de Súmate, els dels CDR... TOTS!

Ens necessitem tots. Els amics i companys d'ERC segueixen sent independentistes i volent la independència, evidentment! I em trobareu sempre amb ells, al seu costat, contra els qui els menystenen tan injustament. Però els amics i companys d'ERC han optat per una estratègia que fa molt difícil aquest nosaltres. És una estratègia amb la que no hi estic gens d'acord. És l'estratègia de prioritzar l'hegemonia del partit. Han situat com a objectiu estratègic un objectiu de partit, que el seu partit sigui l'hegemònic. Votar ERC és votar aquest objectiu de partit, l'hegemonia del partit, pel damunt de fer i blindar el nosaltres. I amb això no hi estic gens d'acord. Està a les nostres mans, als nostres vots, reconduir la situació. Si ERC quedés pel davant de Junts per Cat, no els podrem moure d'aquest objectiu partidista de l'hegemonia. La millor manera d'ajudar els amics i companys d'ERC i ajudar-nos així tots a fer possible la independència, és no votant-los, és votant Junts per Cat.

Si Junts per Cat i la seva aposta per un nosaltres inclusiu, amb tots, rep més suport electoral que ERC, ajudarem a que ERC abandoni aquesta estratègia tan errònia per a mi de prioritzar el partit i la seva hegemonia pel damunt de la unitat, del nosaltres, del fer-ho tots junts, com vam fer-ho l'1 d'Octubre.

6. Votaré Junts per Catalunya perquè han aconseguit sumar un equip humà d'enorme compromís i talent a les seves llistes. A Barcelona m'encanta l'equip que formen, al costat d'en Jordi Sànchez, la increïble Laura Borràs, la incansable Míriam Nogueras i l'extraordinari Ramon Tremosa, que ha estat durant 10 anys un eurodiputat que ha desplegat una feina impressionant, rigorosa, atrevida, en la defensa de la causa de Catalunya i dels interessos concrets dels catalans. Quin equip!!! Mereix el nostre suport. Com el mereix també una de les grans revelacions polítiques del moment: l'advocat Jaume Alonso Cuevillas, que encapçala la llista per Girona. O aquesta sempre exemplar lleialtat que ha demostrat en tot moment en Jami Matamala amb tots els exiliats, començant pel President. No va dubtar en posar-se al seu servei per ajudar en tot el que pugués en aquells moments tan difícils, i ara l'estat espanyol el persegueix demencialment per haver-ho fet, i ara podem votar-lo al senat per Girona. O l'admirat Marcel Padrós, company de lluites a l'ANC al Baix Llobregat i peça clau durant molt de temps en l'exemplar gestió econòmica de l'ANC. O l'estimada Míriam Santamaria, gent valenta sense por del compromís per fer el país que volem!

Experiència, renovació, transversalitat, activisme, talent, compromís, convicció, rigor i lleialtat.

7. Votaré Junts per Catalunya perquè és la manera també de votar-los a ells, a dos amics i companys de lluites com són els grandíssims Jordi Murgó, candidat al senat per Lleida i Hèctor Lòpez Bofill, candidat al senat per Tarragona. Si us plau, amics i gent de Lleida i amics i gent de Tarragona: voteu-los! Jo no ho podré fer perquè voto a Barcelona, però creieu-me que són extraordinaris. Gràcies per ser-hi, amics!

8. No podré votar Junts per Catalunya a Tarragona, perquè com he dit voto a Barcelona, però sí voldria encoratjar a tots els meus amics i coneguts de la Terra Alta, de Terres de l'Ebre i de totes les comarques de Tarragona, a votar Junts per Catalunya. Si ho vau fer el 21D, feu-ho aquest 28A també. És important. A la circumscripció de Tarragona cal assegurar que Junts per Catalunya té més del 15% dels vots. Jo estic segur que això serà així, però ara mateix les enquestes no ho asseguren. I sense aquest 15% no es podria fer grup parlamentari a Madrid, per més bo que sigui el resultat a la resta de circumscripcions. Per tant, a poc que votar Junts per Catalunya entri dintre les vostres opcions, feu-ho. Assegurem que l'opció del President també ho és per a la gent de Tarragona i de Terres de l'Ebre, que no sigui per nosaltres que no es pot fer grup parlamentari!!!!

9. Votaré Junts per Catalunya per totes aquestes coses que he dit fins ara, però també hauria pogut votar Front Republicà. Els companys de Poble Lliure em mereixen plena confiança i aplaudeixo la trajectòria i el compromís de n'Albano Dante Fachín. Podria votar-los, però prioritzo tots els elements que en aquest decàleg us he explicat per votar JxCat.

Només hi ha una petita cosa que no em puc resistir a comentar-los-hi: quan se sap del tot que no es tindrà ni s'haurà de fer front a cap responsabilitat la coherència discursiva és mooooolt més fàcil. En el moment que se sap caldrà exercir responsabilitats, que haurem de prendre decisions, que seran decisions complexes en les que ens hi jugarem moltíssimes coses... la cosa ja es torna una mica menys fàcil. Vaig trobar poc afortunades algunes crítiques a la primera roda de premsa d'en Jordi Sànchez, no perquè el que va dir no sigui susceptible de crítica, sinó perquè aquella crítica que efectuaven la feien des d'aquesta comoditat de qui sap no haurà de prendre cap decisió, no haurà d'exercir cap responsabilitat. El nosaltres, que també defenseu, el fem possible situant-nos en la pell dels altres, entenent-los, sense "abusar" del confort discursiu que ens proporciona saber no s'ha de prendre cap decisió, no s'exercirà cap responsabilitat.

Fa uns dies, comentant això amb un amic que és pare de 3 criatures, li deia "això és com si jo, que no tinc cap fill, et faig discursos de com s'han d'educar als fills. Els podria fer. I podrien ser els discursos més coherents del món. Però l'autèntic discurs és l'exercici diari de la responsabilitat, i això cal ser pare per saber-ho. Jo puc fer discursos impecables. Però només quan s'exerceix tot el que implica la paternitat, quan s'assumeix i es viu diàriament la paternitat, aquests discursos poden ser plenament honestos. Només qui és pare sap què implica, què s'hi troba, tot el que ha de gestionar. Doncs en política és igual. Fer discursos quan no es té cap responsabilitat permet ser el més coherent del món. El sedàs d'exercir la responsabilitat, d'assumir les decisions, de fer-se'n plenament responsables és un sedàs imprescindible. No juguem amb "avantatgisme" per vendre coherència en el que només és no tenir ni esperar tenir ni exercir cap responsabilitat."

Els companys de FR obtindran segur representació a Barcelona, i jo me n'alegro moltíssim que això sigui així. Malgrat aquesta petita crítica que he fet, Front Republicà és una opció constructiva, compromesa amb el nosaltres i que neix per ajudar. FR estarà a Madrid, i aquest ser-hi ens farà més forts.

El que han fet en tan poc temps té un gran mèrit. Pràcticament dues setmanes abans de les eleccions van prendre la decisió de concórrer-hi, i van haver de sotmetre's a un primer escrutini popular recollint les signatures que els permetessin presentar-se. Ho van fer amb molt d'èxit. I sense suport de ningú, sense injeccions econòmiques de ningú, sense el paraigües de ningú, han connectat ràpidament amb un significatiu % de votants independentistes, fins a fregar ja el 3% a les enquestes. Brutal.

Contrasta el seu èxit amb el fracàs de les primàries, amb el residual suport que després de tants mesos intentant situar en l'escenari electoral la seva proposta, han aconseguit. I això que han tingut el paraigües de l'ANC, la injecció de 150.000 euros que l'ANC hi va destinar, etc. Però també en aquest punt estem demostrant que l'1-O ens ha fet un poble madur. En tot aquest temps la toxicitat desplegada per primàries (BCN sobretot) no ha obtingut més d'un 1,5% d'intenció de vot a Barcelona, on cal un 5% per entrar. FR fa un discurs constructiu, que suma, mentre les Primàries neguen tots els altres, els menyspreen i difamen permanentment. FR està incondicionalment amb els presos i exiliats i el suport als represaliats, mentre els de les primàries se'n en foten, en fan brometa i els menyspreen (i el "fitxatge" de la Clara Ponsatí per tancar llista per BCN no pot amagar la vergonya de tots aquests mesos, el comportament miserable amb tots els nostres presos i el suport que rebien i reben). Resultat: FR tenen ja un 3% d'intenció de vot i entraran al Congrés segur, mentre que Primàries només té un 1,5% d'intenció de vot i no entraran a BCN segur. Això de FR i de les Primàries, combinat, és una excel·lent notícia.

10. Votaré Junts per Catalunya, en definitiva, perquè sé que per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi. Perquè estic amb la seva aposta d'unitat, de lleialtat a l'1 d'Octubre, de ser el més ferm i necessari suport que pot tenir el President Puigdemont, perquè vull expressar el meu suport als presos polítics, perquè m'hagués agradat votar-los a tots, però això no ha estat possible, i no perquè JxCAT no ho hagi intentat. Perquè crec en el nosaltres, perquè ens necessitem tots, i perquè sé perfectament que un triomf de Junts per Catalunya ens allunyarà de les lluites d'alguns per l'hegemonia i ens situarà en el millor escenari per fer possible aquest "nosaltres", amb els companys d'ERC i de Front Republicà. I aquest escenari és el millor per seguir treballant per fer realitat la República Catalana, per esdevenir independents.

DONEC PERFICIAM

Una perspectiva demoscòpica i política a una setmana justa del 28A

Fa molt temps que faig anàlisi estadístic i demoscòpic. Treballo amb diferents fonts. Algunes públiques, d'altres no tant. A una setmana justa de les eleccions del 28A el que he pogut anar veient a Catalunya ens aboca a unes eleccions amb un resultat del tot imprevisible. Imprevisibilitat dintre d'un ordre, que podríem dir, perquè se centra en qüestions "intra blocs", és a dir, en moviments dins de cada bloc, no entre blocs.

De tal manera que en tot aquest període, per una cosa o per una altra, no he trobat cap ni una enquesta que em permetés fer una anàlisi i projecció electoral. I això ni a mi ni a ningú amb mínima honestedat i criteri tècnic.

Anem a veure les principals claus demoscòpiques i polítiques de l'escenari:

- L'altíssima volatilitat en el vot que s'evidenciava abans de l'inici del procés electoral s'ha mantingut avançada la campanya. Els principals interrogants es mantenen. I això és així perquè hi ha encara un altíssim percentatge d'indecisos. I indicis clars de possibles moviments de fons, però poc sòlids demoscòpicament com per valorar-ne l'abast. Hi ha més d'un 20% d'indecisió declarada (gent que vol votar però a 10 dies de les eleccions encara no sap a qui) i un 20% d'indecisió potencial (gent que té un vot possible, però que reconeix el podria canviar, està en una situació de potencial canvi de vot).

Aquesta dada és la clau per entendre en quin punt estem, què és el que caracteritza l'actual escenari. Una volatilitat potencial tan elevada fa, com mai havia vist, impredible el resultat, ni tan sols una aproximació. En els anys que fa que analitzo enquestes i dades no m'havia trobat mai amb una situació així. Per tant, a partir d'aquí, treieu les vostres pròpies conclusions... En els punts següents el que jo faré serà identificar algunes de les qüestions demoscòpiques i polítiques més rellevants tenint en compte aquest primer punt de l'alta volatilitat.

- ERC presenta una fortalesa demoscòpica que va més enllà de les evidents "tendenciositats" de les dades que ens aporten la majoria d'enquestes. No podem predir quin resultat tindrà ERC, però sí sabem que presenta una significativa solidesa en la seva intenció de vot, fonamentada en la fidelitat de vot entre els seus antics votants.

Aquesta significativa fortalesa demoscòpica d'ERC "desafia" moltes de les soflames pròpies del "soroll"que bàsicament en les xarxes socials i twitter, patim. Hi ha hagut un discurs contra ERC que no comparteixo en absolut, que de fet em repugna: que si traïdors, que si han perdut la C de Catalunya, que si la R de República és de l'Espanyola, etc. Bajanades. La gent d'ERC i els seus votants segueixen sent, gràcies a Déu, independentistes. Són els meus companys i companyes. Formen part d'aquest "nosaltres" sense el qual no tindríem cap opció de fer efectiva la República.

Però desafia també, com a mínim fins ara, tot i que en aquest punt l'escenari és més obert, altres crítiques polítiques molt més esteses i compartides per l'electorat independentistes. M'estic referint al xoc evident que implica una direcció política i una estratègia basades en prioritzar el partit i assolir l'hegemonia política pel damunt de qualsevol altra consideració. Aquesta estratègia arriben a portar-la a uns extrems que per a molts ens resulten incomprensibles, a una situació que a molts crec que ens entristeix, com és la de "negar" els altres. Podríem no compartir, però arribar a entedre que ERC no vulgui ni parlar de cap estratègia que impliqui unitats, candidatures conjuntes. Però no podem entendre mai que això els porti a negar els altres independentistes, no fer-hi ni la més mínima referència, en cap cas, fins al punt de reivindicar que només si tots els diputats independentistes són d'ERC es podrà avançar.

Entre el votant independentista, inclòs evidentment el votant d'ERC, la immensa majoria sempre es manifesta a favor de candidatures conjuntes i per la unitat.

Una de les incògnites d'aquestes eleccions és si tot això acabarà tenint impacte en l'electorat. Ja hem vist que entre l'electorat d'ERC, tot i preferir la unitat, fins ara no ha semblat aquesta qüestió prou determinant com per modificar el seu vot. Però podrà fer-ho aquest "salt endavant" de l'estratègia d'evitació de la unitat que implica l'estratègia de prioritzar assolir l'hegemonia del partit i de negació dels altres companys amb els que fins ara s'ha compartit el procés i es comparteix la repressió, de negació dels altres (Junts per Catalunya i Front Republicà) i de qualsevol possible "nosaltres", per fiar-ho tot exclusivament a l'hegemonia del partit i els vots a unes sigles? Veurem.

- Junts per Catalunya, tot i haver-se ressituat clarament entre el seu segment de votants, no ha despegat en les seves intencions de vot com ho va fer el 21D. És evident que haver institucionalitzat tard i convulsament la candidatura, la marca, el perfil, els candidats... està provocant que, com a mínim a les enquestes, aquell brutal "despegue" en les eleccions del 21D. Tanmateix, sí s'aprecia la reactivació del potencial votant (en relació al votant del 21D). En les darreres setmanes, a més, per mesures de xarxes, s'ha pogut apreciar clarament que aquest votant potencial s'havia reactivat, a cavall de la socialització i coneixement dels lideratges de la campanya, especialment el de Laura Borràs, però també i molt especialment, de l'associació a la figura del MHP Puigdemont, sobretot arran els atacs centrats en la seva persona rebuts mediàticament i institucioinalment (Parlament Europeu).

Una de les incògnites del 28A serà, doncs, de manera inequívoca, l'abast de la recuperació del vot de Junts per Catalunya en relació al seu gran potencial de vot.

- Què és el que tenim clar en relació a Front Republicà? Que Front Republicà obtindrà representació electoral a la circumscripció de Barcelona. Front Republicà és l'opció més difícil d'analitzar, per dos motius: és la proposta que més tard es va "institucionalitzar" i perquè és nova, no tenim record de vot sobre aquesta opció, i això dificulta analitzar la seva fortalesa i potencial demoscòpic.

A la circumscripció de Barcelona és on concentra un major % d'intenció de vot, molt superior al que obté en altres circumscripcions. Si bé la seva intenció de vot directe encara no ho pot assegurar, el fet que estigui fregant, a Barcelona, el 3% em permet projectar que obtindrà representació, 1 diputat. El segon està a desenes i desenes de milers de vots, fet que ara mateix no sembla gens factible.

Políticament el que ha fet Front Republicà és molt interessant i meritori. En un temps rècord i sense comptar amb cap infraestructura prèvia ni de suport ha aconseguit posicionar-se i assolir percentatges d'intenció de vot que freguen el 3% a totes les enquestes. Pensem per exemple que tota aquesta moguda de les Primàries, que ha tingut un suport excepcional de l'ANC, econòmic i d'infraestructura i promoció política i mediàtica, no passen mai de l'1,5% d'intenció de vot a les diferents enquestes que hem conegut. FR frega el 3% i a BCN aquest 3% els donarà entrada al Congrés. Les Primàries no passen de l'1,5% i necessiten el 5% per entrar, o sigui, que no entraran, zero opcions, ni amb un miracle.

Un altre element políticament molt rellevant de FR és la confluència política de trajectòries molt diferents que ha aconseguit mobilitzar, i l'haver-ho fet amb un missatge en general constructiu, positiu, de sumar. Als companys de Poble Lliure ja els coneixíem, gent d'un compromís exemplar, però també coneixíem Albano Dante, sabíem el que pot aportar, i ara el veiem fent-ho. La seva evolució ha estat admirable. Això ens porta a una situació política molt interessant. La pràctica totalitat de les enquestes assenyalen que la CUP, a Barcelona, té tots els números per quedar fora de l'Ajuntament. Si FR aconsegueix, com aconseguirà, entrar al Congrés... Com es gestionarà tot aquest espai? Per a mi és un dels interrogants polítics de l'escenari que emergirà d'aquest 28A. També serà molt interessant poder veure d'on sortiran els vots de FR aquest 28A

- Els Comuns. Si una cosa està clara ja ara, en aquest escenari d'alta volatilitat que al començament he assenyalat, és que els Comuns tindran una davallada molt significativa del seu vot. Recordem que el 2016 van guanyar aquestes eleccions a Catalunya. Ara podem assegurar que van camí de fotre's una patacada important. Per què? Doncs perquè tenen una molt alta fuga de vot cap al PSC i dues fugues menors que veurem com s'acaben decidint: fins ara hem apreciat una possible fuga cap a ERC, però ara també hem començat a veure que aquesta fuga també pot ser cap a Front Republicà. Així doncs, amb dues fugues de vot en dues direccions tan oposades, la patacada està anunciada. El creixement, que després veurem, del PSC, té en antic vot dels Comuns, bona part del seu fonament. Però la fuga de vot dels Comuns cap a opcions independentistes també hi serà, i l'únic dubte és saber si serà cap a ERC com fins ara apuntava o finalment serà n'Albano Dante qui s'emportarà la confiança i el vot d'aquests antics votants dels Comuns cap a FR, com ja apunten les enquestes.

La magnitud de la patacada pot acabar d'encendre la metxa del polvorí que ara mateix són els Comuns, a un mes de les municipals, del moment Colau.

- El PSC és evident que tindrà un bon resultat. La por al trifachito mobilitzarà un vot divers cap al PSC, procedent de dos grans fonts: per una banda, com ja hem vist, dels Comuns, i per una altra banda d'antic vot socialista que les últimes eleccions havia anat cap a Cs buscant vot útil contra l'independentisme, però que ara ja tenim prou evidències n'està fugint davant la deriva absolutament embogida i ultradretana de Rivera, Arrimadas i companyia. Un mínim d'un terç del vot de Cs era un vot de perfils personals "moderats". Aquest vot ara mateix està en vies d'emigrar cap a altres opcions com el PSC, que garanteixen igual adhesió al 155 però que no protagonitzen aquesta demencial espiral d'embogiment de Cs.

- Cs ja hem vist són una opció a la deriva, abocada a la pèrdua de suports. El miratge del 21D tindrà el seu punt i final aquest 28A. Ja hem vist que una part del seu electorat, el més moderat, està fugint cap al PSC: Què passarà amb el seu votant més ultra que havia estat capaç de mobilitzar?

Aquí tenim un dels interrogants. I un factor diferencial (un més!) entre Catalunya i Espanya. A ESP el perfil de votant de Cs és més centrista que el del PP, i això fa que el PP sigui la principal cantera de vot de Vox. A Andalusia un 50% del vot de VOX procedia del PP. Però a CAT el votant ultra té majoritàriament a Cs com a referència. Cs ha mobilitzat el vot ultra a CAT. Què passarà amb l'emergència de VOX? Veurem fins a quin punt Cs patiran per aquest cantó una altra esgarrapada d'entre els seus antics votants.

- PP: tot sembla indicar seguirà la seva imparable residualització a CAT. Podrien arribar a perdre tots els diputats? Difícil, però no descartable.

- VOX semblava que com que el vot ultra a CAT ja estava activat ho tindria més difícil que fora de CAT, però en els darrers dies les opcions que aconsegueixi representació a CAT estan actives. La lluita caïnita entre el trifachito de Cs PP i VOX és una de les coses que tinc ganes de veure com es resoldrà el 28A.

En tot cas el que sembla clar és que el vot trifachito serà menor que en eleccions passades.

Un parell d'alertes que crec és important tingueu en compte: Amb tot aquest escenari, en aquests dies que falten fins diumenge 28A és segur tindrem, a banda de les manipulacions habituals que alguns intenten amb les enquestes, un parell de situacions davant les que us vull alertar:

- COMPTE AMB LA CARTERA!!!! Segur que aquests dies proliferaran els missatges de suposats "experts" o "enterats" que diran, amb absoluta seguretat, que a tal lloc o a tal altre hi ha un diputat en joc entre un partit de los malotes del trifachito i un partit "dels nostres", i apelaran, amb pretesa neutralitat i sempre dient que "tenen dades" al vot a aquest partit "dels nostres".

FAAAAAAAAAAAAALS, no us els cregueu! És una tècnica de manipulació per aconseguir mobilitzar vot cap a una opció, amagant-ho en preteses dades i coneixement que el vot esdevé cabdal perquè no vagi "als altres" i es quedi entre "els nostres", en l'opció a la que es diu cal votar perquè són els que s'ho estan jugant amb els malotes.

L'altre dia parlava amb un amic analista de dades, que ha participat en recomptes oficials amb diferents empreses. M'explicava com és de difícil o d'impossible saber com s'estan "jugant" aquests últims escons. Em deia " tenia al davant 300.000 mil vots escrutats, i encara no podia assegurar com es distribuirien aquests últims escons en joc".

Ara imagineu-vos la fiabilitat d'aquests experts que ho proclamen a partir d'enquestes amb mostres de 200 persones en aquestes circumscripcions. Tot és una enganyifa. Ni cas. Guieu-vos pel vot que voleu, no deixeu us manipulin amb aquestes estratègies d'intoxicació.

- La segona estratègia de mobilització del vot prenent el pèl a la gent des d'una posició de la millor de les voluntats és la que ja vam veure ERC va desplegar el 21D i ara ja hi està tornant. O sigui, primer rebutgen categòricament, no donen cap oportunitat, a configurar llistes conjuntes que asseguren la victòria. I llavors, quan s'acosta la data de les eleccions comencen a llençar missatges a tort i dret dient que és del tot transcendent que la gent els voti a ells el 21D "per evitar una victòria de Cs" i ara, aquest 28A "per evitar a CAT una victòria del PSC-PSOE".

A veure, companys, si del que es tractava era d'evitar la victòria de Cs o de PSC, amb llistes conjuntes això ho teníem garantit. Exclamar-se ara és una mica cínic, àdhuc trampós, no?

I segon, com ja es va demostrar el 21D, potser qui pot evitar-ho no sou vosaltres, sinó uns altres.

De manera que no deixeu us aixequin la camisa amb aquests argumentaris contra els quals us he volgut alertar tècnicament, perquè són falsos, perquè només pretenen mobilitzar vot apel·lant a una utilitat que no té cap fonament.

A tall de visió personal:

El 28A pot passar qualsevol cosa. Feu servir el vostre vot essent honestos amb vosaltres mateixos, el que penseu i el que voleu defensar. No hi ha vots útils. Hi ha vots que faran les coses siguin d'una manera o que siguin d'una altra.

 

Des d'aquest punt de vista, la manera com a mi m'hauria agradat fossin les coses és podent votar a l'Oriol Junqueras i al Jordi Sànchez, a la Laura Borràs, al Gabriel Rufián, a Albano Dante i al Guillem Fuster.

 

M'hauria agradat votar a favor de tots els presos, i no haver de triar donar suport a uns o a uns altres. 

 

Segueixo creient en el "nosaltres". No farem res si no hi som tots. Per a mi, aquest és l'objectiu, no hegemonies de partit. Les urnes diran com serà l'independentisme i la seva estratègia a partir del 28A. Però o hi som tots, o res. Jo segueixo creient en el "nosaltres".

DONEC PERFICIAM

#NoSurrender

3r i últim article analitzant el BOP del CEO: dades per ajudar a saber com fer-ho per ser República

No, el CEO  no ens diu quina estratègia hem de seguir per assolir la República. I jo tampoc la sé. Només sé que no hi ha marxa enrere i que ho farem o no ho farem, però no sé com, quan, ni qui.

Tanmateix, a la vista de les dades del CEO, sí que hi ha un parell o tres de coses que crec és important tenir en compte en aquest disseny del "com" fer-ho, en aquesta estratègia, en aquest pas del nou poble que som a ser República.

1. Som i serem un poble d'identitats compartides, és bo que ho assumim, és bo que actuem en conseqüència, és bo que sapiguem què implica i que ho posem en valor. 

En els anteriors articles hem dit que el 48% dels catalans vol la independència. I fins a quin punt el nostre moviment no és identitari, no està basat en una identitat i llengua, per bé que hi siguin presents, sinó en tot el que hem vist en la primera part d'aquest article, ho tenim en la pregunta del CEO sobre la pròpia autoubicació d'identitat entre només català i només espanyol. "Només" un 27,3% dels catalans es defineix a si mateix com a "únicament català". Un 62,8% dels catalans s'expressa, en termes de la seva pròpia identitat, i amb diferents intensitats, com una identitat compartida català i espanyol.

Cal prendre plena consciència d'aquesta realitat, i no només assumir-la (som així), sinó que l'hem de posar en valor. Aquest nou poble que som segueix sent un poble d'identitats compartides. Som així. I ho hem de dir més. Gairebé la meitat dels catalans que volem la independència la volen des d'una identitat compartida catalana-espanyola.

Hem de ser conscients que amb aquesta identitat compartida que ens caracteritza s'hi inclouen un munt de coses, de caràcter cultural, d'orígens i, sobretot, de llengua.

L'altre dia, en el debat de LV amb candidats al Congrés va passar una cosa que ha tingut dues derivades:

- la primera, que la majoria assumís el castellà com la llengua del debat simplement perquè el PP ha enviat aquí, a ser escollida per Barcelona, una senyora que no té ni remota idea del que és Catalunya, del que som els catalans, de la nostra societat, cultura i llengua. El que en JB Culla oportunament va recordar era una "cunera", una autèntica paracaigudista absolutament aliena a la societat per la que vol ser representant. Al meu entendre no hi havia cap raó perquè el debat no es desenvolupés en la llengua que cada intervinent volgués. Només la Laura Borràs va mantenir-se, amb total normalitat, en l'ús del català.

- la segona, aquest run run que des d'una minoria sempre es manté contra la cooficialitat del castellà, amb aquesta absurditat de lligar el futur del català a que el castellà no hi sigui o no hi sigui amb el mateix status.

L'expressió més important, més personal, més sensible, d'aquesta realitat de ser un poble amb aquesta forta i majoritària identitat d'identitats compartides, és la llengua. Ho és en relació al català i ho és en relació al castellà. El castellà és la primera llengua de la majoria de catalans, entre els que m'hi incloc. El castellà forma part del nostre "ser", de com som, de com ens relacionem, de com vivim. Forma part de nosaltres i ens l'estimem com ens estimem tot el que som. Tenim la sort de ser una societat amb dues llengües, són de tots, i ho hem de dir més. Volem garantir el futur del català. I aquest futur sabem que passa per tenir un estat al darrere, no un estat en contra, com fins ara. El castellà no és cap amenaça pel català. El castellà és un patrimoni irrenunciable, estimat i protegit. L'amenaça és no tenir estat propi, no ser República. L'1-O vam veure néixer un nou poble, i aquest nou poble és com és, i no com era fa 50 anys, o 100 anys, o 300 anys. Som hereus d'allò que hem estat i de la voluntat de ser. Però som un nou poble. Som com som. I contents de ser així!

2. Som una societat força satisfeta amb les nostres vides. 

En una escala de 0 a 10, on el 0 és totalment insatisfet i el 10 totalment satisfet, valorem amb una mitjana de 7,09 la satisfacció amb la nostra vida actual. La majoria se situen en el 8, seguit del 7, del 9 i del 10.

Això també cal tenir-ho en compte. Fer la República en cap cas hem de semblar farà perillar aquesta situació, en cap cas, com tant s'esforça en intentar fer veure l'unionisme, fer la República no implicarà posar en perill la qualitat de vida que hem assolit amb el nostre esforç personal, sinó tot el contrari. La República és més i millors oportunitats per a tots, una economia més pròspera, una societat més avançada, unes institucions més democràtiques i en les que confiar.

3. Som una societat disposada a assumir riscos moderats, d'una mitjana de 6,13 en una escala de 0 a 10 on el 0 és cap risc i el 10 tots els ricos que calguin. Els votants de la CUP se situen en una mitjana de 7,11, els de JxCAT de 6,64 i els d'ERC de 6,44.

Som així. Gestionem-ho bé. Som una societat disposada a assumir riscos, però no qualsevol risc. Disposada a fer l'1-O i el 3-O, però no a escenaris insurreccionals, d'instal·lar-nos en una mobilització permanent de l'estil "aturem-ho tot". Això ens minoritzaria. Estratègia i saber què fem i demanem. No equivocar-nos en actuar ignorant com som.

2+3) Sumant aquestes dues consideracions, la de la satisfacció vital i la de la moderada disposició a assumir riscos, això ens mena a una altra conclusió per a mi molt evident: cal donar oportunitats a la democràcia, cal perseverar amb la democràcia com a instrument de canvi, com a via.

Sovint assistim a comentaris que diuen que com no ho hem aconseguit amb l'1-O, la democràcia és insuficient, només amb la democràcia no ho aconseguirem i que per tant cal preparar altres escenaris. Jo crec, per convicció personal, per experiència militant i també per les dades que evidencia l'enquesta del CEO de manera reiterada al llarg de les seves diferents edicions, que és just tot el contrari: que l'estratègia ha de ser la de perseverar en la democràcia. Això vol dir convertir cada elecció en una oportunitat d'avançar. Això vol dir saber que a cada elecció acumulem legitimitats i força transformadora. Aquest és el nostre repte, aquesta ha de ser la nostra estratègia. 

 

La democràcia, n'estic convençut, és la via més segura per assolir els nostres objectius, però... ens ho pot assegurar al 100%? No, siguem realistes, ningú pot assegurar-ho al 100%. Però ningú no pot discutir que és la via més segura i probablement l'única que assegura seguir sent la majoria social i democràtica que som. Perquè tampoc hi ha cap altra via alternativa que ens ho asseguri. Cap. I en canvi aquestes vies alternatives sí que ens menen, les dades són prou evidents, a minoritzar el nostre moviment, a perdre suports, a deixar de ser la majoria social que som.

Vol dir això descartar les mobilitzacions com a eina de pressió? En cap cas. Apostar per la democràcia és també apostar per l'1-O o pel 3-O, fets que van implicar mobilització exemplar, assumpció de riscos i impecable coherència democràtica i civil.

4) Confiança constructiva vs soroll i toxicitat destructiva

En aquests mesos hem assistit a reiterats intents de voler ridiculitzar haver estat el moviment de la "revolució dels somriures". Hi ha poques coses més estúpides que aquest tòxic intent d'autoimmolació, perquè és justament haver estat capaços de generar un moviment així el que és un dels nostres més grans patrimonis. No veure-ho, ridiculitzar-ho... és no entendre res.

Però el cert és que, en aquest evident desconcert que ha seguit tot el que vam fer viure i va passar l'octubre del 2017, ha crescut un cert moviment q adopta comportaments, actituds i posicionaments polítics destructius, molt tòxics. No sabem, en termes de projecció de la seva força o suports, el seu abast. Sí sabem que ha estat capaç de generar molt soroll.

Les dades del CEO sí ens permeten valorar aquest soroll, el seu impacte. I per sort, podem afirmar que, malgrat sí s'aprecia que aquesta toxicitat ha estat capaç d'alimentar desgast, no ha aconseguit trencar el moviment i els seus pilars: la majoria del moviment segueix confiant en els nostres polítics i segueix valorant la seva feina.

- El CEO pregunta sobre el grau de confiança que mereixen els polítics catalans, en una escala de 0 a 10, on el 0 és cap confiança i el 10 molta confiança.

Tot i que la pregunta és molt genèrica, no diu "quins polítics", les respostes s'alineen de manera clara sobre els polítics que dirigeixen el país, el moviment. Això ho podem veure per una banda per les respostes segons l'alineació política dels enquestats i també posant-hi al costat la valoració que es fa individualment dels nostres líders.

La valoració mitjana que mereixen "els polítics catalans" és de 4,38. Però això no vol dir res. Hem de mirar que la valoració que en fan els votants independentistes i els unionistes no té res a veure:

- Per al bloc del 155 la valoració mitjana és de 1,68 (Cs), 3,05 (PSC) i 3,33 (PP)
- Per als equidistants dels Comuns és de 4,04
- Per al bloc republicà les valoracions mitjanes són: 6,98 entre votants de Junts x Catalunya, 6,22 entre els d'ERC i 5,36 i entre els de la CUP

Al President Puigdemont els votants de Junts x CAT el valoren amb un 8,62, els d'ERC amb un 7,11, els d la CUP amb un 6,59.
El bloc del 155 en canvi a Puigdemont el valoren amb 0,52 (Cs), 2,12 (PSC) i 2,94 (PP)

A Oriol Junqueras 8,10 (JxCAT), 8,69 (ERC) i 7,57 (CUP), mentre en l'unionisme 2,57 (Cs), 4,97 (PSC) i 4,81 (PP)

Pel que fa al President Torra, 7,46 (JxCAT), 6,40 (ERC) i 5,58 (CUP). Unionistes: 0,95 (Cs), 2,84 (PSC) i 2,69 (PP).

Què vol dir, això, què ens expliquen aquestes valoracions de la confiança en els líders polítics? Doncs que malgrat tot el soroll, els independentistes majoritàriament confiem en els nostres líders, i amb bones valoracions entre els votants de les dues forces majoritàries (JxCAT i ERC), que també són aprovats inequívocament pels votants de la CUP, que a més atorguen notable a Junqueras i gairebé notable a Puigdemont.

Potser la confiança que expressem els indepes no és per tirar coets, però no ofereix el més mínim dubte a que seguim confiant en els nostres polítics. La valoració de 7-8 recull gairebé el 50% de les valoracions dels votants de JxCAT i ERC, i la de 6-78 entre els de la CUP.

El soroll i la seva toxicitat no han aconseguit trencar aquesta confiança, fonamental per a qualsevol cosa vulguem fer.

- la 2a pregunta cabdal del CEO per valorar aquesta dimensió és la que pregunta sobre l'acció del govern de la Generalitat. Pregunta com es valora la gestió de l'actual Govern de la Generalitat en els darrers mesos, en una escala de 0 (molt dolenta) a 10 (molt bona).

Votants de Junts x Catalunya la valoren amb un 6,44, ERC 5,71 i CUP 4,80. En el cas de la CUP, malgrat fregar l'aprovat, es queda pels pèls per sota en la mitjana, aquest 4,80, però si mirem els % de respostes, veiem que un 61% dels seus votants valoren el govern amb 5-6-7, és a dir, que la majoria dels votants CUP també l'aproven, i no pels pèls.

És evident que la situació general del país i la situació a la que ha de fer front el Govern de la Generalitat fa que entre els independentistes s'aprovi la seva gestió, però sense entusiasme.

De la mateixa manera és evident que aquesta sistemàtica campanya d'assetjament al Govern de la pinza que formen tota aquesta toxicitat destructiva i la irresponsabilitat amb la que s'ha pronunciat l'ANC en relació al Govern no han aconseguit el seu objectiu de deslegitimar-lo.

L'independentisme segueix confiant en els seus polítics i valora l'esforç que està fent el Govern, tot i que no desperti entusiasme.

Tot aquest soroll de la simplicitat de la política de consignes, com allò de "el poble mana, el govern obeeix" o "el govern o executa el mandat popular o dimiteix", etc. han fet molt soroll, han generat molt desgast, però no han aconseguit fracturar el moviment independentista. Majoritàriament l'independentisme assumeix la complexitat del repte, confia en els nostres polítics i valora el que fan, no s'ha deixat arrossegar per la simplicitat destructiva, per la irresponsabilitat d'elevar a discurs polític les soflames de les consignes.

I això és una molt bona notícia. Si el soroll tòxic hagués imposat el seu frame, la seva visió de les coses, hauríem entrat en una dinàmica destructiva devastadora.

A tall de conclusions:
Si esdevinguéssim la revolució dels emprenyats, dels rabiosos, dels que tot ho veuen malament, dels que no troben res ben fet, dels que sembla estiguin tot el dia trepitjant amb els peus descalços cards, hauríem sentenciat la defunció del nostre moviment i de les nostres opcions. 

 

Si s'imposés l'estratègia de les consignes i soflames, entraríem en un carreró sense sortida. Si alimentem discursos de derrota, tindrem derrota. Si ens instal·lem en el negativisme, perdre'm tota esperança. Si només confiem en dinàmiques destructives, ens autodestruïrem. Si no confiem entre nosaltres, no hi haurà cap nosaltres i deixarem de ser aquesta majoria social i democràtica fonament de totes les nostres aspiracions. Si en la nostra determinació democràtica, solidaritat i alegria combativa només s'hi veu "processisme" o "llirisme", la putrefacció anímica ens arrossegaria a la desarticulació caïnita.

Per sort tot això ni ha passat ni passarà. Seguim determinats. Seguim creient en un nosaltres inclusiu. Posem en valor aquesta excepcional força que ens pot donar ser un poble que assumeix les seves identitats plurals per reconèixer-se a ell mateix com a societat. Valorem el compromís, sacrifici i generositat de tots els que treballen per la República. Seguim sent mà estesa, somriure de complicitat i exemple de revolució democràtica, cívica i inclusiva.

No deixem de ser com som. No deixem de creure en el que ens ha dut fins aquí. Fem-ho millor, però fidels al que som i a com ho volem fer. Creiem en la democràcia, i és la nostra millor aliada. No ens enganyem de les dificultats, però seguim confiant en els nostres lideratges i en nosaltres mateixos.

NO SURRENDER
DONEC PERFICIAM

Anàlisi BOP-CEO (2): L'evidència fundacional de l'1-O d'un nou país. República. Camins

Com ja sabeu els que em seguiu, com a analista, una de les coses que més m'agrada és tenir al davant una bona enquesta i abocar-me als seus continguts, llegir i valorar el que ens explica. I sempre des de la perspectiva dels aprenentatges que en puc -podem- treure en aquest procés per fer possible la República Catalana, per esdevenir independents. Fa molt temps que segueixo sistemàticament totes les bones enquestes a les que tinc accés, singularment els Baròmetres d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió, per a mi, sempre ho dic, la millor enquesta que es fa a Catalunya.

Té tres grans virtuts: és una enquesta tècnicament impecable, la seva periodicitat ens permet disposar d'una sèrie històrica valuosíssima i és una enquesta valenta, en el sentit que no defuig cap de les qüestions que tenen rellevància política i social. En aquest últim sentit, totes les comparacions són odioses, però si comoparem el CEO amb el CIS veiem, en el CIS, una enquesta covarda, al servei de l'estat, no al servei de la veritat, no al servei del retrat demoscòpic d'una societat i dels seus debats i posicionaments polítics. El CIS, per exemple, no pregunta coses incòmodes, com la monarquia. El CEO sí.

Doncs bé, divendres, quan va caure a les meves mans aquest primer BOP 2019 del CEO, m'hi vaig submergir, i a mesura que avançava en els seus continguts i les seves dades hi tenia l'evidència que en aquelles taules s'hi estava revelant, havia emergit, el nou país que va néixer l'1 d'Octubre. Aquell 1 d'Octubre fundacional. Aquell 1 d'octubre del que en David Fernández en va fer la millor definició: volíem ser República i vam aprendre a ser poble. En totes les taules de l'enquesta del CEO emergia aquest nou país, que havia après a ser poble l'1-O, i es feia evident la irreversibilitat de la República que volíem fer l'1-O.

Som poble i serem República. No hi ha cap marxa enrere possible. No hi ha cap altre destí per a aquest poble que el de ser República. Al mateix temps, de totes aquelles taules també emergia la dificultat i la complexitat del camí (o camins) fins fer-la possible, fins esdevenir independents.

Per això en el primer article analitzant el CEO deia que el dedicava als resultats electorals que projectava perquè sóc conscient que és el tema mediàtic i que concentra gairebé tota l'atenció, però que per a mi, allò era el menys important d'aquella enquesta. Per això deia que aquest CEO ens ofereix una quantitat brutal d'informació i d'evidències, que és el que més val la pena d'analitzar, de compartir.

Som-hi!
L'evidència fundacional de l'1-O i la irreversibilitat de la República

O l'estat espanyol ens elimina físicament i com a poble o serem República. No n'hi ha una altra. S'ha acabat tot. Aquest poble que vam aprendre a ser l'1-O ja ha penetrat tan intensament i tan aclaparadorament en la immensa majoria de tots nosaltres, del cos de la Nació, de tots i cadascun de nosaltres, que no hi ha cap altra sortida possible. La desconexió política, social, cívica de l'estat espanyol i de les seves estructures podrides és total. I ja no té marxa enrere. I també emergeix amb la contundència que només tenen els grans fonaments nacionals, allò que volem ser.

El 78, 7% dels catalans pensem que tenim dret a decidir el nostre futur com a país votant en referèndum. Ho creu el 100% dels votants de JxCAT, ERC i la CUP. Ho creu el 85,1% dels votants dels Comuns. Però, i això és el més transcendent, també ho creuen el 40,7% dels votants de Cs, el 59,8% dels del PSC-PSOE i el 44,5% dels del PP.

La dissociació del discurs de tots els líders espanyols i la voluntat del poble de Catalunya, incloent-hi els seus votants és radical. Sembla una marcianada. No entro en temes de coherència dels votants, etc. Això forma part de la complexitat. En tot cas, les dades són contundents i obliguen a reflexionar molt com canalitzar aquest acord vertebral de la nostra societat.

El 73% de la societat catalana està poc o gens satisfeta amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol. Ja poden fer les campanyes que vulguin i dir les barbaritats que vulguin. A Catalunya ja no enganyen a ningú. 3 de cada 4 catalans denuncia aquesta no-democràcia.

Potser la dada on amb més intensitat contundència s'aprecia aquest nou país que va néixer l'1-O és en el radical rebuig a la monarquia espanyola. És la institució pitjor valorada d'entre una llista de més de 20. El 78,6% dels catalans suspenen a la monarquia. En una escala de 0 a 10 on el 0 és que la institució genera cap confiança i 10 molta confiança, la monarquia espanyola, entre els catalans, és valorada amb una mitjana de 1,82.

Aquell 3 d'octubre, quan Felipe VI àlies "El Preparao" va irrompre a les TV de tot l'estat per fer aquell patètic i repugnant discurs contra Catalunya i els catalans, ell potser no ho sap encara, però s'estava acomiadant. Això no hi ha qui ho aixequi. Amb un 1,82 de valoració en escala 0 a 10 ja no hi ha res a fer. La monarquia ja és només una càrrega per al 80% de la societat catalana de la que estem mirant com ens en desfem.

Un 75,9% dels catalans prefereixen la República com a forma de Govern. Ho volen així el 100% dels votants de Junts per CAT, d'ERC, dels Comuns i de la CUP. Però també un 69,8% dels votants del PSC!!! I un 18,75 dels de Cs i un 33,3% dels del PP.

Finalment, l'evidència del col·lapse de l'estat espanyol, d'aquest estat podrit, de les seves castes, del deep state i de la fractura irreversible que la manera com totes aquestes institucions han actuat, és que totes són radicalment rebutjades, suspeses, per la societat catalana. De 0 a 10 la Banca un 2,29, el Govern espanyol un 2,93, el Tribunal Constitucional un 3,03, els tribunals de justícia un 3,53. No se salva res. Tot el que és l'estat espanyol, tota aquesta trama podrida d'institucions del deep state ja són percebudes per la immensa majoria de catalans com un element hostil, ja ens mereixen confiança zero, cap confiança.

I quan això passa, senyors, el nou país ha emergit als nostres ulls, el nou país, potser sense adonar-se'n, ja no veu com a pròpies cap de les institucions de l'estat espanyol, tot el contrari, les veiem com a instruments d'agressió.

La demencial deriva demofòbica, autoritària, repressora, de l'estat espanyol i dels seus gestors (polítics, jutges, policies...) ens ha dut aquí. I d'aquest punt ja no hi ha marxa enrere. És el rei, el que amb el que ha fet s'ha situat en aquest 1,82, ha esdevingut aliè al 80% dels catalans. És ell, i no l'escola catalana, ni la TV3, ni l'adoctrinamiento ni totes aquestes rucades. Són ells, el rei, els jutges, els governs espanyols, els que s'han situat, amb tot el que han fet, en aquest supens radical, en aquesta absoluta falta de confiança.

I de tot això ja no hi ha marxa enrere. Això ja no es recupera. Ja pot fer el que vulgui l'estat espanyol, que a CAT està mort, ha desaparegut. I per sempre. Pot reprimir. Però no pot evitar l'inevitable. I l'inevitable és que ja hem marxat, ja no som. I ara només ens falta formalitzar-ho. Seria important que l'estat espanyol, que la societat espanyola fos conscient del lluny que estem d'aquest estat. Sense ponts. Sense res a fer. Excepte fer la nostra República i començar de nou, d'igual a igual, unes noves relacions de veïnatge i cooperació.

QUE JO RONCO??? QUÈ VA! JO NO RONCO!

Tot el que hem vist i analitzat de les anteriors taules configura l'ànima més fonda d'aquest nou poble que va néixer l'1-O. És una visió interna, profunda sòlida, inequívocament sòlida. Però que no es manifesta igual en tots.

I aquí comença "el lio". A la vista de la contundència de les anteriors dades, hom podria pensar que tota aquesta gent estem per fotre el camp d'Espanya cagant hòsties, fundar la nostra República i fer un estat democràtic, amb unes institucions que ens mereixin confiança.

Però això no és ben així. A la pregunta "vol que CAT esdevingui un estat independent", un 48% diuen que Sí i un 44% que No. Ja no hi ha aquella aclaparadora majoria que teníem en el rebuig a les institucions que són l'estat espanyol (monarquia, poder judicial, govern central, etc). La cosa encara és més sorprenent davant la pregunta de resposta múltiple, perquè llavors un 52% dels enquestats opta per una forma política encaixada (més intensament o menys intensament) amb Espanya.

O sigui que un 80% estem absolutament en contra de la monarquia, volem una República, ens caguem en totes les institucions que configuren el deep state... però quan et diuen "fotem el camp!" només ho veuen clar entre un 39,7 en la múltiple (estat independent) i un 48% en la d'independència Sí o No.

Mirant aquesta dissociació m'ha vingut al cap el que passa amb la gent que ronca, que són els últims en assabentar-se'n, que sempre són els altres que els hi diuen. I al principi sempre es nega, fins i tot busquen excuses (estaré arrofredat) i no s'hi relaciona simptomatologia com fatiga durant el dia, boca seca al llevar-se, etc.

Una part de la nostra població és evident que "ronca" políticament (rebutgen radicalment la monarquia, volen una República, etc) però no en són conscients, no ho processen políticament. I aquí estem nosaltres dient-los-hi, ei, que esteu roncant. I ells estan encara en la fase de negació. Els ho hem de dir, que això que volen només amb la independència ho tindran, desfer-se del monarca, fer una república democràtica, etc.

Això és en si mateix un repte que hauríem d'abordar. Canalitzar aquesta ànima profunda del nou poble que som (80%) i fer-la emergir, en un estat de presa de consciència col·lectiva. Tenim un bon punt de partida, aquest 80% que creu el nostre futur l'hem de decidir nosaltres. Democràcia.

DONEC PERFICIAM

PS: En el tercer i últim article analitzant el CEO abordaré algunes qüestions que per a mi són, a la vista del que ens explica l'enquesta, transcendents sobre com fer-ho. No tinc la recepta de què fer ni de com fer-ho, però sí tenim elements que són clau per poder-ho fer.

1a Onada Baròmetre CEO 2019 (1): anàlisi de les projeccions electorals

Sempre dic que les enquestes del CEO són les més sòlides que es fan a Catalunya. És així. També sempre dic que evidentment hi ha molta mala pràxis amb les enquestes, que hi ha empreses que no treballen bé i que hi ha mitjans que les usen com a eina de manipulació massiva. Això és així.

Però també és cert que moltes vegades el que critiquem a les enquestes és simplement un problema de no saber-les llegir adequadament.

El Baròmetre del CEO que avui hem conegut és una excel·lent enquesta, que ens aporta una quantitat d'informació extraordinària. Curiosament la part amb menys valor és la projecció de resultats electorals que fa. A explicar-ho, a aquesta anàlisi i lectura dedico aquest primer article sobre aquesta enquesta.

Quina és la dada clau per valorar que la projecció electoral del BOP del CEO és obsoleta, ha estat superada abans de ser publicada? 

Doncs les dates en les que està fet el treball de camp. S'inicia el 4 de març. I el 4 de març no se sabia:

• ni el nom, ni la candidatura, ni la llista, ni res del que seria la proposta del món de Junts per Catalunya, Crida Nacional, PdeCat...
• tampoc se sabia que Poble Lliure, Pirates i Albano Dante es presentarien, constituirien aquesta nova proposta electoral que han configurat amb el nom de Front Republicà
• no se sabia encara qui seria el cap de cartell del PP
• tampoc se sabia qui seria el cap de cartell de VOX

El treball de camp de l'enquesta es realitza en un moment en el que l'única candidatura independentista coneguda era la d'ERC. Del món que coneixem com a Junts per Catalunya, i que a les darreres generals va concórrer com a Convergència, i que el partit és el PdeCAT, i que integra la Crida Nacional, no se sabia res de com concorrerien a les eleccions. No se sabia quina seria la marca. No se sabia quins serien els caps de cartell, no se sabia qui integraria les llistes, no se sabia quina orientació política reflectiria la candidatura. Fixem-nos que fins mitjans de març semblava que la candidatura podia integrar els elements d'aquest món polític més associat a un passat peixalcovista, com en Carles Campuzano, en Xuclà, la Marta Pascal, que havien estat escollits en els processos interns de PdeCAT. En un agitadíssim procés tot aquest món més associat a l'antiga convergència, va quedar apartat de la proposta electoral, que va ser integrada pels presos polítics, per lideratges emergents de gran recorregut com la Laura Borràs, per activistes independentistes com la Míriam Nogueras, per valors polítics de la solidesa i capacitat de Ramon Tremosa, per independents com n'Hèctor López Bofill a Tarragona, o com en Jaume Alonso-Cuevillas a Girona.

Per tant, durant molt bona part del treball de camp de l'enquesta els electors no sabien, sobre aquest espai polític, quina seria la seva proposta, que podia ser tan radicalment diferent com per estar liderada pel peixalcovisme convergent de tota la vida o estar liderada pel nou independentisme, talent, capacitat, independència, com finalment ha estat.

No és que l'enquesta del CEO estigui mal feta, sinó que per valorar els resultats que projecten hem de veure que per les dates en les que està fet el treball de camp, no ha pogut recollir fets transcendents, i per tant els seus resultats són obsolets. No, en cap cas, ni de lluny, ERC projecta els resultats que avui ha fet públics el CEO. I tampoc Junts per CAT. Les coses, i avui ja ho sabem, són molt i molt diferents.

Un altre element que converteix en desfasada la projecció de resultats electorals del CEO és el que fa referència a Front Republicà. Aquesta candidatura només es va constituir, existir, en la darrera setmana del treball de camp del CEO, no en les dues primeres. Per tant els resultats que projecta estan radicalment afectats per aquest fet, per aquest desfase de realitats fruit de la temporalitat del treball de camp.

Torno a reclamar la vostra atenció sobre un fet que evidencia això que dic: l'enquesta del CEO projecta per a Front Republicà, la possibilitat d'obtenir entre 0-1 diputats. Això amb existir només una de les tres setmanes del treball de camp de l'enquesta. Hauria estat el resultat, la projecció de vot, la mateixa, si Front Republicà hagués existit com a proposta política des del moment inicial del treball de camp? Evidentment no.

A l'enquesta del digital Metròpoli Abierta, només a Barcelona, però extrapolable, la van iniciar el 21 de març, i projecta a FR una intenció de vot a Barcelona del 3,9%. El CEO, amb una setmana de les tres de treball de camp, projecta a FR una intenció de vot directe de l'1,5, que eleva fins al 2,5 en la projecció final. No cal ser un geni com per veure que si des de l'inici del treball de camp del CEO, el 4 de març, el FR hagués existit, la seva projecció electoral hauria no sé si triplicat però mínim duplicat la que ha recollit amb una setmana d'existència en el treball de camp.


Com el 21D, Junts per CAT, un cop constituïts com a candidatura, esdevé un motor d'atracció de vot fenomenal, que converteix en un passat museístic els resultats electorals projectats només 15 dies abans.

Mireu, el 5 de Desembre del 2017, abans del 21D del 2017, analitzant enquestes, escrivia això en aquest article: 

"- L'efecte Puigdemont. Fa només un mes, de cada3 antics votants de Junts pel Sí, 2 havien decidit votar ERC i només 1 Pdecat. Davant la negativa d'ERC a la llista unitària que va demanar el President es configurés, el President va plantejar una llista absolutament singular, coneguda com la "llista del President", i que va agafar com a "marca" Junts per Catalunya. D'això no fa ni 15 dies. Però en aquests 15 dies ja s'està veient el seu impacte monumental. L'enquesta del CIS està feta entre els dies 23 i 27 de novembre, molt enganxada a que es conegués la notícia d'aquesta nova proposta electoral, i malgrat això, ja recull el seu impacte, i s'ha passat d'una distribució 2-1 a un 39,7 (ERC) vs un 35,3 (JxCat). El diari "El Español" va publicar fa uns dies una enquesta pròpia feta entre els dies 27 i 30 de novembre, és a dir, van començar el seu treball de camp el mateix dia que el CIS finalitzava el seu. No podem comparar les dades, però sí la magnitud de l'efecte Puigdemont, atès que aquest diari està fent una enquesta mensual. Fa tot just un mes ERC tenia una intenció de vot del 31,1% i Pdecat del 10%. Un mes després, 15 dies després del sorgiment d'aquesta nova opció política que encapçala Puigdemont, la seva llista té un 19% d'intenció de vot i ERC un 23,1%. En tan sols un mes, i amb tan sols 15 dies "de vida", un +9 i un -8.

I aquesta serà una de les claus de la campanya. Absurdament, però ho serà. Puigdemont va clarament a l'alça i ERC a la baixa. Tot això ens mereixíem haver-nos-ho estalviat."

Ara està passant exactament el mateix. Per les dates en les que està feta l'enquesta del CEO, això no ho detecta. No és que estigui mal feta, és que està feta abans de poder recollir aquest efecte. Per a la resta de continguts, l'enquesta CEO és excel·lent i valuosíssima.

I com sé, com sabem, que això que va passar en les eleccions del 21D està tornant a passar ara? Dues dades:

•  L'enquesta del CEO, iniciada el 4 d març, abans de constituir-se la proposta de Junts per CAT, recull un transvasament de vot d'antics votants de JxCAT cap a ERC del 31,2%. En les enquestes que hem conegut amb treball de camp iniciat després de constituir-se la proposta política de Junts per CAT, aquest transvasament, en només una setmana, s'ha reduït al 15%. 

• L'enquesta de Metrópoli Abierta, feta només a Barcelona, amb treball de camp iniciat el 21M, és a dir, 17 dies després de l'inici de la del CEO, recull perfectament i públicament aquesta tendència: "Esta tendencia (vot cap a ERC a BCN), sin embargo, va a la baja, una vez configurada la candidatura de PDeCAT (Junts per Catalunya), con Joaquim Forn y Elsa Artadi como grandes reclamos. Respecto a sondeos anteriores, los republicanos pierden dos representantes, los mismos que gana Junts per Catalunya. Y esta tendencia podría prolongarse hasta el 26M."

En un escenari d'estabilitat política, una enquesta feta el dia 4 de març no presentaria grans diferències, afectacions en els seus resultats, amb una enquesta feta a partir del 14 de març o del 21 de març. Però en un escenari com l'actual, en el que el 4 de març no existia la candidatura de Junts per Catalunya ni la de Front Republicà, les dates del treball de camp són decisives per valorar els resultats que projecten les enquestes.


En només una setmana d'existir, FR ja s'ha situat amb força a les enquestes. Crec que tindran un bon resultat, que obtindran representació parlamentària. I com ja vaig dir, jo no els votaré, perquè crec que votar a JxCAT és més útil, ens dona més força, ens fa més forts, però els podria votar tranquil·lament. I de fet em sap greu l'absència d'unitat perquè igual que vull votar Jordi Sànchez i Laura Borràs, voldria votar Albano Dante i Guillem Fuster. I també a Oriol Junqueras i a Gabriel Rufián. La no-unitat implica no poder recolzar a tots els que voldries recolzar, malgrat crec estem tots en el mateix equip.

Sensu contrario, així com FR amb només una setmana ja entra a totes les enquestes, l'opció de les primàries de Graupera no entra a cap enquesta. I no ho fa no perquè no es reculli la seva opció, que es recull, sinó perquè el seu % de vot és ridícul.

En només una setmana l'enquesta de MA a Barcelona, recull aquest 3,9% de FR, però, alhora, a les eleccions a Barcelona, a Graupera, que porta mesos i mesos construint i promovent la seva candidatura, només li dona uns 20.000 vots, no arriba ni al 2% d'intenció de vot. Cap opció d'entrar a l'Ajuntament. I són dades del tot consistents amb altres que hem conegut.

Per acabar avui, una dada del tot significativa que ens hauria d'ajudar a tots a evitar o silenciar aquest soroll tan tòxic i destructiu que alguns incansablement intenten propagar per les xarxes. Sabeu quin és el % d'indepes que seguint aquestes soflames ridícules no aniran a votar? Doncs només un 1,2%. No arriben ni a error mostral. Entre el fatxerio no hi aniran un 2,9% d'antics votants C's i un 2,2% dels del PP. Ahí lo dejo.

Demà entraré a analitzar els aspectes més interessants del Baròmetre del CEO, que són molts i molt útils per ser conscients de com són i estan les coses i de com podem, a partir d'aquí, fer realitat la República Catalana.

DONEC PERFICIAM 

Radiografia de l'escenari pre-electoral i polític que ara s'inicia

De fa ja unes setmanes, però especialment a partir d'ara ens submergirem en un escenari electoral inèdit, amb tres eleccions transcendents en menys d'un mes. Dic transcendents perquè des del punt de vista independentista, totes ho són, no ens podem permetre deixar de ser majoria. Per tant, cada elecció és un repte.

Els que ens movem en l'àmbit de la demoscòpia fa temps estem coneixent i analitzant enquestes diverses. Algunes no són públiques. I les que són públiques sovint comparteixen un nivell d'informació insuficient per fer-ne cap anàlisi detingut. Però els propers dies començarem a tenir-ne algunes de molt bones, com les del CEO i el CIS, que analitzarem detingudament.

Avui només he volgut fer una mena de radiografia del moment zero, abans de l'inici de la campanya i de que comencem a tenir enquestes fortes, per veure, amb el que sabem, com estan les coses.

Visió des de l'independentisme:

Des d'un punt de vista de l'independentisme, aquest cicle que ara iniciem està marcat políticament per les següents circumstàncies i reptes:

- absència d'unitat. Des del món del que podem conèixer com a Junts per Catalunya s'ha intentant fins el darrer moment, articular candidatures unitàries per a les diferents eleccions. Això ha xocat amb l'oposició radical d'ERC i la indiferència de les CUP.

L'oposició d'ERC a configurar candidatures unitàries té diferents lectures:

- assisteix tota la legitimitat a ERC a defensar que candidatures diferenciades ideològicament poden recollir més vot que les unitàries. Parteixen de la base de que hi ha gent que el seu vot no el decideix únicament per la cosa d'independència sí o no, i que aquest votant davant unes llistes unitàries, desplega objeccions a compartir vot amb segons qui o quines forces, i per tant, no votaria aquestes llistes unitàries.

ERC defensa, i crec que en aquest punt legítimament, que hi ha tot un sector de votant d'esquerres, bàsicament en l'òrbita dels Comuns, que mai votarien candidatures independentistes "amb convergents". I que això fa que el vot indepe sigui inferior al que podem obtenir amb candidatures separades.

- fins i tot acceptant com a vàlid aquest principi general del plantejament d'ERC, entra en crisi d'incomprensibilitat quan, portat a l'extrem i sense modular els diferents escenaris, evita la més mínima flexibilitat de plantejaments per, fins i tot assumint poder no sumar tant, tenir la total evidència que candidatures unitàries asseguren victòries transcendents que amb candidatures separades posem radicalment en risc. L'exemple paradigmàtic d'això el tenim a Barcelona en les eleccions municipals. Les eleccions municipals i els governs municipals que se'n deriven tenen unes regles totalment singulars: excepte majoria absoluta en contra, sempre governa la llista més votada, ni que ho sigui per un vot. A Barcelona l'independentisme MAI ha tingut majoria absoluta. I a Barcelona, des de l'any 79 només hi ha hagut una legislatura en la que no han manat l'entente PSC-ICV-Comuns, quan l'any 2011 Trias va ser el més votat. I no només això, a Barcelona mai ningú ha obtingut prou vots com per tenir majoria absoluta. En un escenari així, la unitat del món d'ERC i del de Junts x CAT assegurava, sense cap mena de dubte, tenir l'alcaldia, un alcalde independentista, un ajuntament fidel a la República Catalana.

Per separat això és un repte molt difícil. Fins i tot traient més vots i més regidors que anant junts, tenir l'alcaldia no és segur. Anant junts sí, sense marge d'error.

- si darrere la legítima estratègia d'arribar a més gent, el que s'hi amaga són pactes no explícits, ocults, o una incomprensible, egoïsta i partidista lluita per l'hegemonia, en aquest punt la legitimitat fa fallida. Desapareix.

- Lluita per l'hegemonia en l'independentisme i per imposar noves majories i noves estratègies.

El 21D va ser una fita molt més important en la lluita per la independència de la que molt sovint no en som conscients. El 21D tot estava programat perquè l'independentisme fos derrotat a les urnes. I contra tot pronòstic, en les pitjors condicions imaginables, vam resistir i vam guanyar, vam ser majoria. L'establishment, el deep state pensava que en aquelles circumstàncies (escapçat l'independentisme, amb els seus líders a presó o exili) i aplicant-se el 155, l'independentisme no tindria prou múscul per guanyar. I el vam tenir. Aquest tenir-ho explica entre d'altres coses l'embogiment de la senyora Arrimadas. No ha superat que, malgrat guanyar Cs en vots les eleccions, l'independentisme guanyés en vots i escons al bloc del 155.

Però aquell 21D també ens portà una altra fita contra tot pronòstic: el triomf del vot per la legitimitat del President Puigdemont. ERC no havia volgut candidatura unitària, que situés el combat contra la repressió (presó i exili) i per mantenir amb plenitud el mandat popular per fer la independència. ERC va plantejar-se les eleccions del 21D com el moment de girar la truita a la correlació de forces a l'independentisme, d'esdevenir els hegemònics i de, a partir d'aquí, iniciar un nou període polític, amb noves aliances i estratègies. Fins el mateix diumenge dia 21D els companys d'ERC van estar enviant guasaps dient a la gent que tot era un frec a frec entre Cs i ERC i que calia vot útil a ERC per derrotar a Cs. Que Cs anaven pel davant era cert. Que el vot útil per evitar-ho fos a ERC, era fals. Anant junts aquest escenari d'habilitar el triomf de Cs no s'hagués donat, i es va donar perquè ERC va rebutjar la unitat. Però també era fals perquè Junts per CAT havia remuntat extraordinàriament a les enquestes i ja no era ERC qui podia frenar Cs, sinó JxCAT.

ERC, després d'un primer moment de col·lapse després dels resultats del 21D, va refer la seva determinació a primar la lluita per l'hegemonia. D'acord als estrategues d'ERC, Junts x CAT no resistiria un cicle llarg electoral, i per tant, calia seguir rebutjant la unitat, perquè a més llarg o curt termini, això portaria a ERC a ser els hegemònics.

- De la lluita per la independència a la lluita entre independentistes i contra independentistes. La negació de l'altre. Amb més o menys encert ERC té una estratègia per l'hegemonia que no nega l'altre, que no nega el món de Junts per CAT ni de la CUP. Hi compta. És evident que no hi compta per compartir (permanent recerca d'ERC de nous aliats de govern), però sí com a vot independentista, sí com a part de la majoria parlamentària en la que s'evidencia la majoria social i democràtica independentista.

El que ha seguit l'1-O i el 21D ha generat el sorgiment d'uns nous posicionaments independentistes que es basen en negar l'altre. I en aquest cicle electoral que ara iniciem veure si el que hi ha al darrere d'aquestes dues visions antagòniques (les que comparteixen ERC, JxCAT i àdhuc CUP) segueixen sent les majoritàries, o aquest nou posicionament polític que podem definir en tot el que es mou al voltant del tema de les primàries, i que es fonamenta en negar l'altre, triomfa. 

La independència, per a aquests nous posicionament polítics, només s'esdevindrà quan ells configurin una nova majoria absoluta, sense els mons d'ERC ni de Junts per CAT.

Des d'un punt de vista de l'unionisme:

La desfeta unionista del 21D ha deixat una ferida oberta pendent de cicatritzar. A Catalunya el bloc del 155 es reparteix les hòsties entre la facció més ultra, que comparteixen Cs, PP i Vox i la facció moderada que representa el PSC. Han compartit objectius i repressió. Però aquestes eleccions els han abocat a un caïnisme que no sabem com acabarà.

Des d'un punt de vista dels equidistants:

Pues eso. Ni sí ni no. Assegurar que Colau segueixi. I de lo otro... de qué me habla?
PUNT DE PARTIDA DEMOSCÒPIC

Demoscòpicament aquesta situació política s'està reflectint en les següents constants, que estableixo a partir d'identificar-les de manera coherent en les diferents enquestes a les que he tingut accés:

- Escenari d'altíssima volatilitat. En els últims quatre anys les evolucions del vot, del suport electoral a les diferents formacions polítiques ha patit unes fluctuacions extraordinàries. La intensitat del que hem viscut converteix tot el que sigui anterior al 21D en prehistòria política. I l'escenari generat pel 21D comporta la més baixa fidelitat de vot en tots els partits que hem vist mai. És un escenari inèdit, en el que pot passar qualsevol cosa, en el que hi ha més indecisos que mai i en el que els fluxes entre partits són més fràgils que mai.

- Tot i aquesta volatilitat, en el vot independentista, a data d'avui, ERC és l'opció política que més forta, sòlida, apareix. ERC té marca, té lideratges indiscutits, no té disputes internes i, agradarà més o menys, un discurs al voltant del qual es mou sense contemplacions ni dubtes. Això es reflecteix en que, a dia d'avui, ERC encapçala les enquestes entre l'independentisme tant a les eleccions espanyoles com a les municipals.

- Junts per CAT no ha configurat marca, identitat, lideratges electorals i candidatures fins fa 3 setmanes. Això demoscòpicament els hi ha plantejat un significatiu desgast, minorització.

- la CUP, tot i que només concorre a les eleccions municipals, evidencia, pel que fa a BCN, importants febleses i fugues de vot decidides cap a altres opcions.

- Els Comuns van patir una sagnia de vots el 21D, i res sembla indicar que s'estiguin recuperant

- El PSC s'està oferint amb cert èxit com el vot refugi de diferents opcions, des dels Comuns fins a vot de Cs fart de la deriva feixista i vergonyant de la montapollos.

- El PP a tot arreu apunta cap a la desaparició. Dificultats per obtenir representació a CAT en cap de les tres eleccions

- Cs va ser la força més votada del 21D, i tot apunta a que té sagnia de vots en relació a aquell resultat, i en dues direccions possibles: el vot més moderat que va tenir 21D cap a PSC i el vot més ultra podria anar cap a VOX. En qualsevol cas, no hi ha efecte VAlls, tot el contrari, VAlls s'està difuminant cada cop més en termes demoscòpics.

- VOX per ara no apareix per enlloc pugui obtenir representació a cap de les eleccions que ara tindrem

- Les noves "ofertes" de vot independentista presenten dos comportaments electorals molt diferenciats: Front Republicà demoscòpicament en temps rècord ha fet forat, mentre que el tema primàries es dilueix sense rastre ni cap opció d'entrar a BCN.

PER ON VAN/ANIRAN LES COSES?

A l'espera de disposar d'enquestes sòlides, com p.ex. pot ser la del CEO, i tenint en compte que no puc revelar info de les enquestes "privades" a les que he tingut accés, el que faig és projectar les tendències que inequívocament s'aprecien. Per fer-ho em recolzaré en les dades d'una enquesta feta només a nivell de Barcelona, però amb una mostra important, pel Centre d'Estudis Sociològics per al diari digital Metrópoli Abierta, perquè els resultats d'aquesta enquesta són coherents amb les enquestes que he conegut però que no puc fer públics.

- La primera qüestió i la més rellevant demoscòpicament i políticament és que, igual com va passar el 21D, amb poc més de tres setmanes des de constituir-se com a oferta electoral, marca, caps de llista, etc, Junts per Catalunya ja ha començat a girar les tendències electorals.

ERC fins ara ha gaudit a les enquestes de marca i lideratges cimentats, mentre que JxCat no tenia ni marca ni lideratges ni candidats, i això els penalitzava a les enquestes. En una enquesta amb treball de camp iniciat 10 dies després de que Junts per Cat fes públiques les seves candidatures, a Metrópoli Abierta (digital gens sospitós de connivència o proximitat a l'independentisme), ja ho han vist clar. Sobre la intenció de vot a les municipals de Barcelona, diuen: "Esta tendencia (vot cap a ERC a BCN), sin embargo, va a la baja, una vez configurada la candidatura de PDeCAT (per "desgastar" no li diuen com s'ha configurat la candidatura, que és Junts per Catalunya), con Joaquim Forn y Elsa Artadi como grandes reclamos. Respecto a sondeos anteriores, los republicanos pierden dos representantes, los mismos que ganan los antiguos convergentes (segueixen sense voler dir el nom de la candidatura, Junts per Catalunya). Y esta tendencia podría prolongarse hasta el 26M." 

És així. Només constituir-se i formalitzar-se com a candidatura, JxCat ha començat a recuperar espectacularment intenció de vot. I a totes les eleccions. La incògnita és veure si aquesta empenta serà com la del 21D, més forta o -l'opció ara mateix més improbable- més fluixa.

Només cal veure l'impacte tan favorable cap a la candidatura de Jordi Sànchez i Laura Borràs del debat d'ahir a La Vanguardia, on Laura Borràs va esdevenir la gran protagonista i inequívoca guanyadora. O de l'Elsa Artadi a Barcelona.

I d'altra banda el lideratge i compromís del President Puigdemont, i la seva presència com a candidat a les europees, és evidentíssim arrossega la resta de candidatures de Junts per CAT a les diferents eleccions cap a amunt, a l'alça, les dimensiona.


- El més que previsible ridícul Valls. No hi ha cap efecte Valls. Valls quedarà lluny del resultat de Cs a Barcelona el 21D. No té res a fer. I això que arrossegarà prou vot del PP com per deixar-los, per primera vegada, i segurament per poc, fora de l'Ajuntament. VOX ni està ni se'ls espera.

- l'avançament electoral de Peeeeeedro està beneficiant al PSC. Recupera vot que va tenir, i tant a les generals com a les municipals. Està per veure la intensitat d'aquesta recuperació. És segur serà més important a les eleccions espanyoles del 28A que a les municipals.

- Els Comuns estan en una espiral de desgast que sembla difícil de contenir. Tenen massa fronts oberts: amb PSC, amb ERC, i fins i tot amb Cs. A les generals es fotran una bona nata, atès el volum de vot que els hi marxa cap a PSC. I a les municipals de BCN caldrà veure fins a quin punt el lideratge de diva de la Colau retindrà suports. De manera clara no pateix el desgast que tenen els Comuns a les generals, però perdrà vots. Quants?

- La CUP no es presenta ni a les espanyoles ni a les europees (fins on jo sé). I a Barcelona ho té molt fotut per tornar a entrar a l'Ajuntament. Tot i que l'enquesta de Metrópoli Abierta sí els atorga repetir 3 regidors, el cert és que la baixa fidelitat de vot que presenten a criteri meu no ho assegura.

- Sobre les dues noves opcions de vot independentista (una a les eleccions espanyoles i una altra a les municipals) que hi haurà, ja s'evidencia que cal tractar-les de manera diferent, no només perquè són propostes diferents, sinó perquè estan funcionant diferent en termes demoscòpics.

Abans, però, una petita prèvia: totes les enquestes que s'estan fent contemplen totes les opcions electorals possibles. No en conec cap que no ho faci. És més, en totes les enquestes que conec la intenció de vot és una pregunta oberta que es fa a l'enquestat, no se li dona a escollir entre unes opcions. Després les empreses demoscòpiques tenen una feinada per "reconduir" els diferents noms que han dit els enquestats. Posem el cas, per a ERC no hi ha problema, perquè és ERC de fa molt. Però p.ex. per als Comuns, se suma tot el que els enquestats en aquesta resposta oberta diguin com a Comuns, Podemos, etc. I en el cas de Junts per CAT, Junts per CAT o PdeCAT, o en el cas de Valls, també Cs.

Que ningú es xali ni es victimitzi. Cap enquesta no amaga opcions. Que hi hagi algun tarat que estigui fent trucades, ves a saber. Però cap enquesta de les que s'estan fent no exclou cap opció. Cap. Prou toxicitat de voler fer veure que si no surten és perquè se'ls amaga. Per a res.

I l'enquesta de Metròpoli Abierta em resulta del tot útil per explicar quin comportament demoscòpic tan diferent estem observant en relació a les Primàries de Barcelona (Graupera) com Front Republicà (Albano Dante).

• L'enquesta de MA no atorga representació a l'Ajuntament a la candidatura de les Primàries per Barcelona, a Jordi Graupera. Ha recollit la intenció de vot que tenen, però si no surten en la distribució de regidors és perquè a l'igual que el PP, que tampoc surt, no arriben al % de vot mínim per entrar. En el cas del PP les diferents enquestes coincideixen en la seva davallada, però algunes diuen entren per la mínima i d'altres no entra per poc. En el cas de Graupera no en conec cap que li doni que pugui entrar, tot i que totes pregunten o recullen el vot a aquesta candidatura, sempre queda lluny de poder entrar-hi.

• El cas de Front Republicà (FR) en canvi, és molt diferent. Fa només un parell de setmanes que s'ha constituit en candidatura, té nom i candidats, ho ha generat del no-res, però en l'enquesta de MA ja els projecten un 3,9% d'intenció de vot a Barcelona ciutat de cara a les generals i, ojo al dato, pel davant dels resultats que projecta al PP!!!!

Aquestes dades les hem conegut avui, i són de les primeres que han pogut recollir intenció de vot a aquesta opció, a FR, perquè és que fa 3 setmanes ni existia. Veurem com evolucionen. En tot cas és un posicionament molt rellevant.

Contrasta molt la força amb la que ha emergit i s'ha situat FR amb les escassíssimes expectatives que, després de mesos de desplegament, i de fer-ho sota el paraigües de l'ANC, assoleix la candidatura de Primàries de Graupera. De fet l'enquesta de MA, coherentment amb altres conegudes en aquest període, projecta un vot que en termes de percentatge podríem situar entre l',8% i el 2%, al voltant dels 20.000 vots, bàsicament provinents d'antics votants de l'entorn Junts x CAT el 21D, i sense rascar res mínimament significatiu de cap altra bossa de votants: ni d'ERC, ni de CUP, ni de l'abstenció. L'opció primàries BCN, després de mesos de desplegament, està molt i molt lluny dels vots i del % necessaris per entrar a l'Ajuntament i sense que s'observi cap possibilitat de creixement.

Que la mateixa enquesta doni pràcticament el doble de suports a un acabat de constituir Front Republicà que a un Graupera i a una candidatura de Primàries BCN que fa tantíssims mesos que va iniciar el seu procés constituent és l'evidència que l'independentisme constructiu suma i aplega suports, i que l'indepentisme tòxic i destructiu ni suma ni aplega suports.

Y así lo veo yo:

Tenim pel davant dos mesos molt intensos. L'escenari és volàtil mirem on mirem. Respecto en el que té de legítima l'estratègia d'ERC. Em fa molt mal en el que té de fer-nos perdre oportunitats d'assegurar-nos victòries. Tots hem de fer un esforç d'entendre'ns i de saber teixir unitats estratègiques, flexibles i alhora decididament intel·ligents i guanyadores. No resoldrem cap lluita per l'hegemonia. Primer, perquè ens necessitem a tots, ahir, avui, i demà. Segon, perquè els dos grans mons de l'independentisme, que han fet l'independentisme majoritari, han vingut per a quedar-se, és absurd que un vulgui imposar-se a l'altre. Cooperem, no competim.

L'independentisme, quan acabi aquest cicle, seguirà sent la força majoritària a Catalunya. Serà, com sempre ha estat, un independentisme plural, democràtic, solidari i humà. Quan acabi aquest cicle electoral, no quedarà ni rastre de tot el soroll i la toxicitat destructiva amb la que han intentat enverinar-nos.

La nostra força i el nostre camí és perseverar en la democràcia. Ser-hi, i ser cada cop més. I anar-hi, anar-hi, anar-hi.

DONEC PERFICIAM