Mantenir-se humà

Arribo a casa i obro rutinàriament la bústia. Una factura, un parell de coses de publicitat... i un sobre molt prim i lleuger. Té el meu nom i adreça escrits a mà. Ai. I sí, la giro, i el remitent és Quim Forn, Centro Penitenciario Madrid VII, Estremera.

El cor m'ha fet un salt. Fa unes setmanes vaig escriure als nostres 4 presos polítics, i avui rebia aquesta carta de l'amic Quim Forn. M'ha impactat emocionalment. Aquelles línies estaven escrites darrere els barrots de la presó on aquest Estat indigne, tirànic i cruel, els manté retinguts com a ostatges.

Vaig conèixer en Quim Forn ja fa molts i molts anys, a la Facultat de Dret, quan vaig entrar a la FNEC. Llavors el Quim era el President de la FNEC, i sempre em va fer molta confiança i animar a fer coses. Vaig anar assumint responsabilitats, tant a la FNEC com als diferents àmbits de representativitat estudiantil.

I la vida té coses "curioses". Jo sempre he recordat el Quim i he tingut present al Quim, més enllà de les moltes coses en les que des de llavors hem tingut ocasió de coincidir, per un detall que segurament ell ni recorda, però que a mi em va impactar molt.

El 1988 es va celebrar el III Congrés de la FNEC refundada (s'havia fundat durant l'època de la República). El Quim Forn ja no es presentava a la reelecció. A la viquipèdia s'explica així aquell congrés:

Se celebra a la sala d'Actes de l'Escola Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb més de 300 delegats acreditats hi concorren dues candidatures, una encapçalada per Enric Renau i Oriol Pujol, entre d'altres, que es retira abans de la votació i l'encapçalada per Daniel Panyella i Joan Vives que resulta escollida. La Coordinadora Nacional està composta per diferents sensibilitats polítiques de tendència marcadament independentista. Daniel Panyella és el nou president, Joan Vives, el secretari general, Xavier Pareja, el secretari d'organització, Domènec Orriols, el secretari de finances, Ramon Puigneró, el secretari de serveis, Erika Casajoana, la secretaria de dinamització i Francesc Abad (UB), Jordi Solé Muntadas, (UAB) i Toni Matas (UPC) -substituït al cap de poc per la Meritxell Solans-són escollits coordinadors de les universitats aleshores existents.

Bé, la veritat és que aquell III Congrés va ser una mica convuls.

Finalitzat el congrés, no recordo si ja va ser aquell mateix dissabte, o potser dilluns, quan arribo a casa (dels meus pares) obro la bústia i m'hi trobo una carta del Quim Forn. Una carta que encara conservo, i ja fa 30 anys. "Benvolgut Francesc, quan obris aquesta carta ja haurà passat el Congrés de la FNEC, jo ja no seré el President i tu seràs nou membre de la Coordinadora Nacional". I em deia que em volia agrair molt tota la feina que havia fet a la FNEC des que hi vaig entrar i m'encoratjava a seguir treballant com ho havia fet fins aleshores.

Jo sempre havia tingut molt respecte i apreci pel Quim, però en rebre aquella carta vaig pensar en l'enorme qualitat humana que hi havia al darrere, en la persona tan atenta amb tots els que l'envoltaven que era, per escriure una carta així, molt pel damunt de les tensions que hi havia hagut en aquell congrés.

Ara aquest amic i company, en Quim Forn, m'escriu des de la presó. Una bona persona com ell, una persona justa, una persona d'inequívoc compromís democràtic, cívic i no violent, com ho són també n'Oriol Junqueras, en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, ostatge de la repressió atroç d'un estat demofòbic, despòtic, arbitrari i cruel.

Havíem cregut fermament en la força de la democràcia, com la més civilitzada manera de resoldre conflictes. Des que la Humanitat existeix, ha viscut envoltada de conflictes, que sempre s'acabaven resolent amb la violència, amb la llei del més fort, amb repressió, amb el triomf del més fort.

El gran salt de la Humanitat és o hauria de ser construir civilitzacions capaces de respectar els drets de tothom i de resoldre els conflictes democràticament, que vol dir sense recurs a la violència, amb diàleg, amb capacitat de trobar solucions, amb respecte. I pensàvem que Europa occidental era un dels pocs espais on la civilització, així entesa, havia aconseguit avançar una mica i ho podia seguir fent.

Fins que va arribar-hi Espanya, l'Estat Espanyol, aquest estat podrit, despòtic, arbitrari i cruel. I amb absoluta impunitat va abocar-se a resoldre el seu conflicte amb Catalunya a la manera pre-civilització, és a dir, amb l'ús de la força, amb la violència, amb la repressió.

L'Estat espanyol s'ha permès, a més, la vergonya d'intentar canviar els fonaments de la democràcia, reduint-ho tot al "compliment de la llei". Com si la llei no fos, simplement, l'expressió de qui la promulga. L'existència d'una llei no implica, gairebé mai, l'existència de democràcia, de llibertats, de maneres civilitzades d'abordar les diferències socials.

Avui algú recordava que l'esclavitud havia estat plenament legal, que s'era esclau d'acord a la llei, com les dones no podien votar d'acord a la llei, que l'Apartheid també era plenament legal, o el colonialisme, o la tortura, o el franquisme etc etc. La legalitat, la llei és el reflexe d'un poder, no d'un sistema democràtic, no de justícia.

La trista història de la Humanitat és la capacitat d'infringir-nos dolor els uns als altres que hem tingut. I pràcticament no hem donat oportunitats a la pau, a la democràcia, a l'entesa, al respecte, a la persona, a la vida.

Que des del poder això hagi estat així tindria una última i perversa "explicació": qui detenta el poder no és mai la víctima d'aquesta violència. Sempre ho hem estat nosaltres, que hem estat la carn de canó, els enviats a la mort, els deixats sense drets, els sacrificats. Ens han obligat a executar i a ser les víctimes. Ens han desposeït de la nostra individualitat, dels nostres drets. Sistemàticament.

El Canal Historia de la TV té un anunci en el que reflexiona què és i com es fa la història. Hi ha un moment en el que diu una frase que és terrible: "en la guerra lo importante no es mantenerse vivo, sinó mantenerse humano".

Una de les coses que més m'ha impactat del que hem viscut aquests darrers mesos a Catalunya ha estat observar amb total estupefacció, incredulitat i finalment molta tristesa, com una part molt important de la nostra societat, legítimament unionista, legítimament antiindependentista, havia passat d'aquesta posició política a la posició de botxí.

Què ha menat a aquesta deshumanització a aquesta part molt important de la nostra societat que reivindica reprimir la majoria social i política de la nostra societat que som els indepes, amb tota la violència i la crueltat que calgui? Què porta a veïns nostres a disfrutar cada cop que algú és detingut, que algú és empresonat, que algú ha de marxar a l'exili? Qui i com ha inculcat als nostres veïns un odi tal com arrencar amb la fúria que ho fan els llaços grocs que representen la llibertat dels presos? Hola veí, hola veïna, hem coincidit a l'ascensor, al forn de pà, al bar. Com i quan vas gestar aquest odi per, sense conèixer-me més d'aquestes coincidències, voler amb la ràbia que ho vols que em podreixi a la presó, que em detinguin, entri a la presó i no en surti mai més?
No es pot generalitzar, ho sé. Però aquesta és l'actitud que ara mateix manté la majoria de l'unionisme a Catalunya. I els que potser individualment no la tenen, no tenen cap mena de problema moral en votar als líders polítics i els partits polítics que fan aquest discurs d'odi, que riuen en públic de la gent a la presó, que insulten tot hora les persones que pateixen exili, que demanen en públic més i més repressió sobre més i més gent.

La deshumanització de "la massa". Efectivament, en la guerra mantenir-se humà és encara més difícil i meritori que mantenir-se viu. Per això el poder el primer que fa sempre és "deshumanitzar-nos".

El que és terrible és que l'independentisme sempre ha treballat en la direcció contrària, per això som un moviment tan excepcional. Hem treballat construint un "nosaltres" en el que tothom hi té cabuda. Hem treballat volent sempre dialogar i trobar sortides democràticament, com les úniques vàlides. Hem defensat sempre un país de plenitud de drets per a tothom, amb independència del nostre origen, llengua, posició social, etc. Mai hem fet cap discurs d'odi. Mai.

M'agradaria molt que des de l'unionisme emergís algun lideratge polític, alguna proposta política que respecti els altres, que pateixi amb el dolor dels altres, que condemni la repressió i treballi pel respecte entre tots, que la seva aspiració no sigui veure'ns a tots a la presó, sinó veure'ns a tots lliures.

Avui en dia aquest desig meu ens sembla a tots impossible, un somni, irrealitzable, perquè no hi ha res que ens permeti tenir aquesta esperança que aparegui algú en l'unionisme que s'hagi mantingut "humà".

Però això també ho devia pensar el meu avi Francisco, de Murcia, quan, ja al final de la guerra, havia caigut presoner i l'estaven conduint, juntament amb altres soldats republicans, davant un escamot d'execució. Poc devia pensar que apareixeria algú, com va aparèixer, un oficial franquista, que s'adreçà als que estaven afusellant als presoners republicans i els ordenà que s'aturessin. "Basta ya! Ya ha habido bastante muerte en esta guerra. Y ahora la guerra ya se ha acabado. Basta ya. Desatad a estos desgraciados y que vuelvan a sus casas."

I el mateix escamot d'execució que estava preparat per afusellar-los, va deslligar els presoners republicans entre els que hi havia el meu avi de Múrcia, el abuelito, i els van deixar anar.

Sí, aquell oficial franquista s'havia mantingut humà, després de tres anys d'una guerra civil atroç, aquell oficial franquista es mantenia humà.

No perdem l'esperança que algun dia, d'entre l'unionisme, algú s'hagi mantingut humà, pateixi amb el patiment dels altres i reverteixi l'actual deshumanització, la permanent invocació de la màxima repressió possible cap als seus veïns, aquest desig gairebé sàdic de que se'ns infringeixi el màxim dolor possible.

Lo que se esconde detrás de los ataques al modelo escolar catalán, desde mi vivencia personal y familiar.

No sé cuantas veces lo habré explicado, de diferentes maneras, la importancia que tiene para nuestra aspiración de país y para todos y cada uno de nosotros, la inmersión lingüística.Y lo explicaré todas las veces que haga falta. Porque creo que, más allá de mis convicciones, puedo hablar del tema desde una muy honda e intensa vivencia personal y familiar, que es la de tantísimos a los que de esta manera tan repugnante se nos quiere negar, se nos quiere convertir en ladrillos para alzar muros por origen o lengua.

Yo me crié hasta casi los cuatro años en Lora del Río, entre Córdoba y Sevilla. De ahí mis padres vinieron a Catalunya, y se vinieron a vivir y trabajar en el barrio de San Ildefonso, en Cornellà de Llobregat. Mi padre era murciano, y mi madre es catalana. Yo llegué aquí sin saber pronunciar la "s", hablando andaluz cerrado.

Fuí al colegio público que llevaba el nombre del barrio, el "San Ildefonso". Mi primera lengua fue el castellano. Y en mi casa hablábamos en castellano. La única que siempre me hablaba en catalán era mi abuela materna. También entre mi madre y yo hablábamos frecuentemente en catalán. Un amigo mío y yo éramos los dos únicos de entre todos los chavales de la calle que hablábamos catalán. Una calle de bloques de nueve pisos de altura con cuatro pisos por planta. Una calle sin asfaltar. Unos colegios con más de 40 chavales por clase. Una EGB sin ni una clase en catalán. Ni una. Bueno, hubo, creo que fue en séptimo, un intento de darnos una clase en catalán. Una hora. Eso fué todo.

Mi padre era maestro. Mi padre vió que a todos esos chavales que estábamos creciendo en San Ildefonso nos estaban despojando de un derecho fundamental, el de conocer la lengua catalana. Y participó de una reivindicación por la escuela pública que entre otras cosas planteaba que los escolares de las escuelas públicas de Cornellà también tuviéramos oportunidad de aprender el catalán. Pero el franquismo era intransigente con todo lo que cuestionara el principio sagrado de que el catalán no existía oficialmente. Y mi padre fue detenido y se pasó unos días en el calabozo. Pero mi padre pudo tener la satisfacción que el primer profesor de catalán destinado a una escuela pública de Cornellà lo fue a la suya.

Cuando acabé la EGB mis padres me enviaron con mi abuela, que vivía en la frontera de Sants y Les Corts, para que estudiara el BUP en Barcelona. Instituto Público Emperador Carlos. Ahí, el primer día, clase de lengua catalana. "Feu-me una redacció explicant el que heu fet aquest estiu". Libreta abierta, boli en la mano y la evidencia de mi analfabetismo. No había escrito nunca una palabra en catalán. 

Como yo, todos esos miles y miles de alumnos hacinados en aulas de los colegios del área metropolítana de Barcelona. Es en este contexto que en Santa Coloma de Gramanet unos padres empezaron a reivindicar un modelo escolar de inmersión lingüística. Era la única oportunidad para esos miles de chavales que crecíamos únicamente con el castellano. Era la única oportunidad de tener una escuela realmente transformadora de la que saliesen chavales con el conocimiento y la capacidad de usar las dos lenguas de Catalunya, el catalán y el castellano.

Yo suspendí aquel primer trimestre de BUP en Barcelona. Pero aunque yo era analfabeto en la lengua de mi madre y de mi abuela, en catalán, lo hablaba. El resto de chavales de mi calle o de mi cole, no. Nunca nadie les dio la oportunidad de conocerla, ni de hablarla. Nosotros fuimos la última generación pre-inmersión lingüística. A partir de ahí todos los escolares tuvieron las mismas oportunidades y todos pudieron aprender castellano y catalán. La inmersión lingüística había removido los obstáculos que dificultaban, a una parte muy importante de nuestra sociedad, la plenitud ciudadana, de derechos y de oportunidades, asegurando el dominio de las dos lenguas oficiales.

La inmersión lingüística no había sido un modelo que todas las fuerzas políticas tuvieran claro. El pujolisme, como explica Eduard Voltas en su imprescindible libro "La Guerra de la Llengua", al principio dudaba sobre lo que era más conveniente. Pero los pedagogos progres de entonces, que eran los más avanzados y reputados, los que habían mantenido viva la pulsión renovadora de la escuela catalana, les convencieron de la necesidad de un modelo como el de la inmersión lingüística, aupado también por aquel PSUC que tuvo un papel excepcional en la vertebración del país y sus gentes. Y así se impulsó la inmersión lingüística, y se avanzaba en el ideal de "un sol poble", que defendía como nadie Paco Candel.

Pero a este modelo se le declaró immediatamente la guerra, y en el año 1981 ya se dió la primera campaña contra la inmersión lingüística. Instigados por los elementos más ultras del profesorado en Catalunya, se promovió el conocido como "Manifiesto de los 2.300", que ya reclamaba acabar con la inmersión lingüística y con la incipiente normalización lingüística.

Los elementos más involucionistas habían visto rápidamente el potencial transformador de la inmersión lingüística, su capacidad integradora... y asumieron que para combatir el "un sol poble" lo más eficaz era combatir la inmersión lingüística.

Y fue en ese comienzo de los 80 cuando mi padre, ese maestro murciano, se plantó, con otros muchos compañeros suyos, en el Palau Blaugrana, donde se estaba celebrando una asamblea contra la inmersión lingüística, para denunciar y combatir aquel akelarre contra el catalán y el modelo de escuela inclusiva, integradora. Un akelarre que aún perdura.

Sí, los primeros en combatir ese neofranquismo fueron maestros como mi padre, conscientes de la necesidad de impulsar un modelo educativo válido para todos los chavales, que los igualara en dominio y conocimiento de catalán y castellano al finalizar el ciclo escolar obligatorio. Fueron maestros como mi padre, conscientes de la importancia de no dividir las aulas en función de la lengua de los estudiantes, como única vía para garantizar un futuro con un "nosotros" real, un futuro de "un sol poble".

Porque eso es lo que se combate cuando se combate la inmersión lingüística. Los resultados de la escuela catalana son espectaculares. Consigue, sea cual sea el origen y conocimientos de cualquier alumno al entrar en la escuela, que finalizen su ciclo formativo dominando catalán y castellano. Y comparadamente, los alumnos catalanes incluso obtienen mejor puntuación en lengua castellana que alumnos de comunidades monolingües castellanas, según pruebas objetivas de organismos internacionales.

Por qué, pues, hoy el PP y C's vuelven a amenazar con usar el 155 para dividir los alumnos en función de su lengua?

Únicamente lo hacen guiados por lo que es su gran objetivo, su obsesión: crear dos comunidades separadas desde el parvulario. Un país incapaz de generar un "nosotros".

Una sociedad que consuma todas sus energías en gestionar su fractura, y anule así ese germen que, por más derrotas y represión que se infrinja desde hace centenares de años a Catalunya y los catalanes, siempre acaba rebrotando.

Hoy volvemos a vivir días de represión, con nuestro Presidente y medio gobierno en el exilio, con nuestro vicepresidente y otro consejero del Gobierno y los líderes de la sociedad civil en la prisión. Volvemos a vivir días de represión atroz sobre las personas, con miles de perseguidos. Volvemos a los días de nuestras instituciones anuladas.

Yo crecí en Lora del Río y en el barrio de San Ildefonso de Cornellà. Yo salí de la escuela analfabeto total en catalán. Yo, sí que fuí adoctrinado. Adoctrinado en el franquismo, que todavía me sé de memoria la letra fascista de Pemán al himno español (Viva España, alzad los brazos hijos del pueblos español, que vuelve a resurgir...). Sí, eso sí que era adoctrinamiento. Ni una clase de lengua, ni de historia ni de cultura de Catalunya.

Pero aún no había cumplido los 18 años y ya era un militante independentista. Y hasta hoy.

No, no somos independentistas porque la escuela nos adoctrinara, sinó porque tenemos ojos y vemos, tenemos oído y escuchamos, tenemos corazón y sentimos, tenemos alguna neurona y pensamos. Y así es como tomamos conciencia de esta atroz represión sistemática sobre todos nosotros, sea cual sea nuestro origen y nuestra primera lengua. Así es como tomamos conciencia de esa discriminación sistemática sobre Catalunya y todos los que vivimos en Catalunya. Así es como todo cuanto somos y queremos ser o hacer nos retorna con una negación sistémica. Así es como, generación tras generación tomamos conciencia de ser, de lo que somos, de nuestro "nosotros". Y así es como rebrota, generación tras generación, ese germen, esa semil.la, de libertad, de democracia, de conciencia colectiva.

Detrás de los ataques a nuestro modelo escolar se esconde la voluntad de instaurar en Catalunya una especie d'apartheid que nos segregue en función de nuestro origen, o de nuestra lengua.

No lo vamos a permitir. Por convicción personal. Por voluntad colectiva. Y por lo que tanto debemos a quienes nos han precedido, como mi padre, maestro murciano, y su compromiso y ejemplo con la escuela pública, con todos nosotros, aquellos chavales de barrios del área metropolitana. Porque somos un "nosotros" en el que el catalán y el castellano son vividos como patrimonio colectivo, que es lo que garantiza el modelo de inmersión lingüística. Un nosotros en el que nos reconocemos, orgullosos, como "un sol poble"

PROU! Estem obligats a parlar clar i a confiar per poder avançar i desterrar l'oportunisme

Ens mereixem transparència. Ens mereixem que mai més ningú ens amagui les motivacions que hi ha darrere les coses. Prou mitges veritats, prou racionar la informació com si no fóssim prou madurs per a processar-la adequadament.

Aquesta és una exigència que plantejo a tota la direcció independentista. Sense distincions. A TOTHOM.

Aquests dies estem arribant al col·lapse, reproduint aquest i altres errors igualment greus, com és l'error de no fer el que toca o de fer el que potser no toca per oportunisme o visió partidista.

A l'arrel de tot hi ha el que ja denunciava en un post anterior: la desconfiança i la falsa unitat entre els diferents principals actors de la direcció independentista.

I JA PROU!

Mireu, jo no tinc cap carnet de partit. L'únic carnet que he tingut ha estat el d'ERC, de quan vaig formar part de la Crida Nacional a ERC. Però fa molts anys, moltíssims, que ho vaig deixar. I aquest últim cicle d'eleccions he votat a Mas, a Junts pel Sí i a Junts per Catalunya. Escric, opino, critico, valoro. I començo per dir això perquè em sembla un exercici de transparència necessari no amagar una informació com aquesta.

Avui la premsa conclou que estem davant un "xoc d'estratègies".

Un xoc que s'hauria desencadenat després de les eleccions, per l'exigència d'ERC de respectar la llei i de bastir una estratègia política que a mig termini (no concreten aquest mig termini) ens permeti "recuperar les institucions" i ampliar la base independentista, que es considera insuficient. I els que donen xifres parlen de passar del 47% sobre vot emès al 60% a favor de la independència. I així "el dia" que això passi, seguir.

Doncs mireu, insisteixo molt i molt emfàticament: JA PROU! Prou perquè aquest plantejament és d'un oportunisme molt poc honest.

Mai no hem arribat al 60%, i això mai ha estat un obstacle per tirar endavant el procés, perquè sí érem majoria. L'únic que es va atrevir a plantejar que no haver arribat al 50% era un problema fou el gran Antonio Baños, la nit electoral del 27S, i la que li va caure al pobre de totes bandes!!!!

Per tant, si es considera que sense aquesta majoria electoral qualificada no es pot fer la independència, o abans o ara s'està essent deshonest, gairebé irresponsable.

De la mateixa manera que mai ens havíem plantejat que el procés avancés amb estricte compliment de les lleis espanyoles. No es plantejava una desobediència a l'engròs, com propugnava la CUP, però sí s'assumia la desobediència, per més que es formulés en termes tan civilitzats com allò del "de la llei a la llei".

Quan s'està sent deshonest? Abans que es deia tiraríem pel dret, perquè la democràcia és allò que preval sobre la resta, i que es gestionaria la voluntat majoritària de la gent, desobeint si calia... o ara, que diem que cal compliment de la llei per evitar més repressió?

La presó i l'exili que estan patint els nostres dirigents independentistes és el més dolorós de tot el nostre procés, això és així. Perquè és absolutament injust. Perquè sabem perfectament que cap d'ells mereix ser a la presó ni estar exiliat. I que això no passaria a cap país democràtic. Però amb l'estat espanyol és el que està passant. De la mateixa manera que és injust tenir tota la cúpula de govern i partits indepes imputats, més de 700 alcaldes també imputats, i centenars de persones arreu del país acusades de tota mena de delictes, des dels d'odi fins als de desobediència.

Sí, estem davant una repressió salvatge, injusta i molt dolorosa. Però ningú no podia dir que no hi seria. Formava part del que assumíem implícit al nostre conflicte amb l'Estat, perquè d'altra banda és el que ha patit el nostre poble des de fa més de 300 anys. O quin altre país europeu trobarem on tots els seus presidents, durant el segle XX i el XXI hagin patit presó, exili i fins i tot hagin estat executats? Tots menys dos, Maragall i Montilla. Tots. Terrible.

Però si el que no volíem és fer front a la repressió, per què vam tirar endavant? Quan ens estem fent trampes a nosaltres mateixos i no es parla clar, abans o ara?



El més greu de tot plegat és que al final d'aquesta seqüència d'aquest argumentari la pregunta és inevitable: si el suport que tenia la independència era insuficient i calia ampliar la base social, si la nostra acció política ha de plantejar-se en el compliment de la llei, per evitar la repressió de l'estat, i si els nostres objectius polítics a mig termini els hem de centrar en recuperar les nostres institucions, recuperar l'autogovern de la Catalunya comunitat autònoma que teníem abans de llençar-nos a tirar endavant el procés independentista... per què ho vam fer? per què ens hi vam llençar?

Jo tinc una resposta a aquesta pregunta, que és la que vinc explicant aquests darrers dies: per la falta de confiança entre els diferents principals actors del procés, que va comportar actuar deshonestament entre nosaltres i amb la gent.

I això és el que s'ha d'acabar, a això és el que hem de dir PROU, i exigir una unitat basada en una confiança total, perquè això és l'únic que pot assegurar honestedat en l'estratègia, i no tacticismes egoistes.

Que la nostra majoria electoral era molt justa ho sabíem tots. Per això apel·làvem al referèndum, perquè quedés clar del tot en termes inequívocs, de suport al Sí i de suport al No. Però el referèndum acordat no era possible, i vam decidir tirar pel dret, amb referèndum unilateral, i tots hi vam estar d'acord, tots, perquè hi teníem dret! I vam dir que el resultat seria vinculant, i tots hi vam estar d'acord, tots!

I hi estàvem d'acord sabent perfectament que sobre vot emès mai havíem arribat al 50%, però sí érem la majoria en termes de vots i escons.

A què ve ara això de que cal ampliar la majoria social i que necessitem arribar, per aspirar a la independència, a un 60%? És evident que passar del 50% ens dona més força, que ser el 51% millor que el 47%, i que ser el 60% millor que el 51%... però això era evident abans i ara.

I no es va plantejar com un obstacle perquè ningú no confiava prou amb l'altre per plantejar-ho obertament, per discutir-ho i per, eventualment, situar-ho com un requeriment estratègic.

Des del món convergent era inimaginable que es pogués plantejar perquè el linxament hauria estat monumental i això els hauria condemnat pràcticament a la residualitat política. I des del món d'ERC perquè tot ho van fiar a que els "convergents de la punyeta" es rajessin, no arribessin mai fins al final, i quan això passés sortir a la palestra i assenyalar-los com els responsables del fracàs "ho veieu, ho veieu, com no són de fiar, com no podem confiar amb ells? Ho veieu com s'han cagat? Ells són els responsables del fracàs, voteu-nos a nosaltres, que sí que som de fiar!".

ERC pensava aquest era el camí que els permetria esdevenir el partit hegemònic, i iniciar un nova època de domini polític bastint una aliança estratègica amb el món dels Comuns i amb suports variables de PSC i CUP, i plantejant una nova estratègia nacional, "alliberats" del compliment de la vella, el fracàs de la qual s'hauria imputat exclusivament al món convergent.

I així vam tirar endavant. Però també vam tirar endavant perquè teníem una majoria suficient, inqüestionable, en termes democràtics. Teníem suficient legitimitat democràtica per fer el que vam fer. 

Aquest discurs té, a més, un agreujant: el conflicte associat a fer la independència serà el mateix amb un 47% dels vots emesos que amb un 60%. El problema no és el % de suport que tenim, sinó que l'estat ens nega el dret, que l'estat diu que el que fem és il·legal, i no hi ha res més a parlar, i que com ha dit el coronel de la GC, el compliment de la llei està pel damunt de la convivència. Tant de bo hi hagués una mediació internacional que ens plantegés un referèndum d'obligat compliment per a l'estat i per a nosaltres en el que fins i tot s'exigís un plus de majoria, com p.ex. un 55% de vots vàlids emesos a favor. Però això no hi és. O sigui que no ens fem trampes al solitari, no ens enganyem més entre nosaltres, per favor.

I el que ja em sembla inconcebible és que ens plantegem estratègicament que a mig termini l'objectiu sigui "recuperar les institucions", és a dir, l'autogovern autonòmic. Joder, per arribar a aquest punt no calia ens hi poséssim! Perquè si no ens hi haguéssim posat tampoc no hi hauria hagut la repressió que estem patint! I no era això, companys, no era això! Fins ara l'estat havia anul·lat el nostre autogovern amb la intervenció de les finances públiques i amb un TC que suspèn sistemàticament totes les lleis que aprovem. A partir d'ara, a més, la simple amenaça de "aténgase a las consecuencias si desobedece" ens paral·litzaria humiliantment. Diem que s'aspira a recuperar les institucions a mig termini, però sabem que seríem menys que una diputació provincial.

Volíem la independència, teníem un projecte de país i de República bo per a tothom, i teníem suficient majoria. I vam posar-nos dempeus i a fer-lo realitat. Si la por a la repressió ara ens atura haurem perdut, com a mínim, per tota una generació, perquè l'estat haurà tingut la victòria que no pot tenir a les urnes: que l'amenaça d'un tribunal polític, d'excepció, que actua al dictat del Gobierno, determini tot el que fem o deixem de fer.

No, amics. Jo em nego a acceptar aquest discurs. I trobo molt greu que s'estigui plantejant. D'una banda perquè crec que no s'està sent honest amb la gent, i no se'ns està explicant les veritables raons que hi ha al darrere d'aquest discurs. Però també perquè en el fons, si l'assumim, vol dir que tota la direcció política de l'independentisme hauria de plegar per haver-nos llençat irresponsablement a un procés, quan ells sabien no es donaven les condicions, perquè les condicions d'ara i les de llavors són les mateixes.

Em nego a assumir aquesta rendició implícita davant l'estat, entre d'altres coses, per la insignificant "dada" que som la majoria d'aquest país, que vam fer l'1-O i que vam guanyar, inequívocament, el 21D. Tenim dret a que el nostre vot sigui inviolable i impulsar democràticament la República.

I en tot cas mai, mai, no acceptaré que ara siguem nosaltres mateixos que qüestionem les bases i la legitimitat sobre les que hem impulsat el procés. Mai acceptaré plegar-me a la repressió de l'estat i convertir en objectiu de la nostra actuació evitar la repressió. I mai donaré per bo que el nostre objectiu polític sigui "recuperar" l'autogovern autonòmic.

I com que això és, crec, majoritàriament inacceptable per la majoria independentista, crec que no és honest plantejar com una formulació estratègica el que només és una capa de maquillatge d'una rendició implícita.

Prou no parlar clar, prou oportunismes, i prou no confiar i no ser honestos entre nosaltres i amb nosaltres.

Si diem PROU a tot això i de tot el que s'està parlant i negociant aquests dies en surt una unitat de debò, i blindem la confiança entre tots... això tindria un primer assoliment: permetria parlar clar. I això ens asseguraria a tots poder confiar plenament en tot allò que se'ns proposi. Sigui el que sigui.

Si tot això s'aconsegueix fer, jo estaré com sempre, a les ordres, en mode soldat, amb confiana i a les ordres. Per al que ens diguin.
DONEC PERFICIAM

PS: i, haters, estalvieu-vos la soflama de "Puigdemont és el primer que ha fallat perquè va dir que tornaria". Estalvieu-vos-la perquè ja som tots prou grandets per entendre el valor polític de la restitució d'un President a l'exili, que vol tornar però que no ho pot fer perquè va directe a la presó. No volem el President a la presó. El volem fent de President, si pot ser a la Plaça Sant Jaume, i si la repressió de l'estat no ho fa viable, a Brussel·les, fent del seu exili la denúncia de la repressió demofòbica de l'estat i internacionalitzant la causa de Catalunya.

Extreme Ways (l'1-O, o els dies que ho varen canviar tot)

Sopar d'amics de l'època universitària. En fem un parell a l'any. No ens hem vist des d'abans de l'estiu 2017. Tòpics de rigor, preguntes de situació. Però abans no arribi el segon plat ja la conversa la monopolitza l'1 d'Octubre. Tots, d'una manera o una altra hi vam estar implicats, en vam formar part, és una vivència que ens ha copsat fins el més fons de les nostres ànimes.

En un moment donat la nostra conversa circula per dos carrils paral·lels: tot el que és l'1 d'octubre i tot el que és la situació actual. Votants de Junts per Catalunya, d'ERC i fins i tot de la CUP. L'1 d'octubre ens uneix, el que passa ara ens desconcerta i tensa.

Pillo la moto per tornar a casa. Mentre creuo els carrers de la ciutat, al fons, les restes de la superlluna d'ahir, la panxa de la seva D ja apareix esquinçada, però llueix esplèndida, cinematogràfica. I la ciutat hi fa la resta. Les torres de la Sagrada Família, els gratacels de mar del carrer Marina...

Em ve al cap una de les meves músiques favorites, Moby. Extreme ways. La música que fa de BSO de la saga cinematogràfica de Jason Bourne. Una saga d'intriga, d'espionatge, de serveis secrets, d'operacions encobertes, de conspiracions, d'herois i d'antiherois...

Ja ho he dit més d'un cop: l'1 d'octubre ens va canviar les vides, va canviar aquest país, la nostra història, el nostre present, el nostre futur. L'1 d'octubre és un esdeveniment metahistòric, la seva importància supera, va molt més enllà del seu impacte en el present, i es projecta com quelcom que ens configura la nostra identitat, el "nosaltres" com a societat, un motor de cohesió col·lectiva i d'identitat social, de país, de poble, de nació, de projecte polític, de República.


Extreme Ways.  

Jason Bourne. El nostre país, tot ell, convertit en un escenari, tan real com la vida mateixa, de la més espectacular trama que mai cap guionista cinematogràfic hagi pogut imaginar. Tot un país, des del seu President fins milers d'actors anònims fins l'últim poble de Catalunya, sincronitzats per fer-lo possible. Tot en secret. Les urnes a la Catalunya Nord. El transport. La distribució. Les camises, que arriben fins l'últim dels col·legis electorals. Els col·legis electorals, que s'obren tots. Els ordinadors. El cens universal. La població mobilitzada per protegir els col·legis. La violència demencial de l'estat. La resistència passiva. La gent votant. Rajoy i SSS que no hi hauria 1-O, que no hi hauria urnes. I milers de policies i tots els serveis secrets perseguint urnes, i no en van interceptar ni una. Una operació de cacera del President per impedir que votés, i el President canviant de cotxe sota un pont i burlant la persecució militar espanyola, i votant. I més de dos milions de persones votant.

Un estat podrit, com és l'estat espanyol, havia estat humiliat per un poble només amb la seva voluntat de ser poble i de democràcia. 

Extreme Ways.

Miro ara al meu voltant. Misèria. Un President del Parlament que ajorna un ple d'investidura sense ni tan sols compartir la decisió amb l'únic candidat que ell mateix ha proclamat a ser investit, ni tampoc amb cap de les forces polítiques amb les que es configura la majoria social i política independentista. Un President a l'exili, com l'última trinxera del projecte republicà a que ens va conduir aquell 1-O. Consellers i líders socials a la presó. Partits, com ERC, que arenguen, des d'una èpica incomprensible, estar conjurats per intentar restablir a mig termini les institucions autonòmiques; partits com PdeCat que no se sap si estan amb la llista del President o pressionant per la renuncia del President. Converses privades filtrades. Pactes negociats a tres bandes (Junts per CAT, ERC i CUP) quan una de les parts no tenia cap intenció de tirar-los endavant. On abans hi havia coratge per desobeir, per construir República, ara hi trobem exigències de garanties i crides al compliment de la llei.

Extreme Ways.

Tornes a aquell 1 d'Octubre. Cap de nosaltres ni era ni volia ser Jason Bourne. Però tots vam esdevenir herois. Més de dos milions de vots. Més de dos milions d'històries personals desafiant un estat i tots els seus aparells, tota la seva violència, tota la seva repressió.

Extreme Ways.

El que va passar l'1 d'Octubre no s'ho esperava ningú. Ningú no podia ni imaginar-s'ho. Va canviar les nostres vides, va transformar el nostre "nosaltres" i va fer derrapar i descarrilar tots els projectes polítics que hi havia en aquest país abans de l'1-O.

Tots els plans polítics que hi havia en aquest país partien d'un diagnòstic molt compartit: o que no arribaríem a l'1-O o que no passaria de ser una cosa testimonial. Bé, potser tots no. Potser el President Puigdemont hi va creure sempre, i hi creia perquè era l'únic que explicava el compromís que va decidir adquirir, per responsabilitat, quan Mas va fer un pas al costat obligat per les aritmètiques parlamentàries. I també hi creia, és clar, tota la gent anònima, a milers, de les diferents i múltiples estructures que ho van fer possible, i que van executar amb precisió el que tenien encomanat, també sempre hi va creure.


Extreme Ways

Ara l'1 d'Octubre pesa com una llosa sobre tots els projectes polítics que hi ha al país, sobre totes les propostes polítiques que s'estan treballant al país.

Com es pot fer res, el que sigui, sense trair l'1-Octubre? Com fer real politik sense avergonyir-nos quan veiem qualsevol de les imatges de l'1-O?
No voldria ser injust, però crec que en aquests moments només hi ha 3 persones o col·lectius que estan bastint un discurs lleial al que va ser, és i serà l'1-O:

- el President Puigdemont i la candidatura que va impulsar de Junts per CAT (no hi incloc PdeCAT)
- la CUP
- Albano Dante-Fachín

Tres cultures polítiques totalment diferents, àdhuc oposades, que van quedar totalment consternades per l'1 d'Octubre.

No sé a què juga ERC. No sé ni on és ni a què juga PdeCAT.

Sí sé on és Puigdemont, on és la CUP, on és l'Albano.

Sí sé on vull que siguem: en la continuïtat i lleialtat a l'esperit de l'1 d'octubre i tot el que representa.

Si sé on no vull ser: en la divisió. Si ERC o PdeCAT es desmarquen de l'esperit de l'1 d'octubre, com intuïm per diferents declaracions o filtracions, el procés estarà mort. No hi ha futur possible si no hi som tots.

I els silencis ara ja només fan que complicar-ho tot. Per l'1-O els silencis varen ser la garantia de l'èxit. Però ara només són l'amenaça sobre l'esperit de l'1-O.

Extreme Ways

Un President, un Govern, centenars de servidors públics, més de 700 alcaldes, milers de ciutadans... tots imputats, perseguits, incriminats per l'1-O. Però tots ferms. El dia que la voluntat de ser, que la dignitat, que l'esperit de la llibertat, que la vivència única de ser poble en aquell exercici tan bàsic de votar, es van imposar damunt la por, l'amenaça i la violència.

El "nosaltres" que sorgí d'aquell dia només s'explica amb el que vam fer i vam viure.

I no hi ha cap possibilitat que aquest nou "nosaltres" accepti cap escenari polític que no sigui seguir fidels a aquell 1-0. Els partits més tradicionals, com ERC i PdeCat no sembla en siguin conscients, i encara creuen en pactes dels que no es reten comptes, ens trames que romanen ocultes als nostres ulls. Però això ja no és possible, no té cap recorregut. L'1-O ho va canviar tot. Perquè l'1-O va néixer la República catalana, la república de la gent. Una república que no necessitava ser proclamada, perquè ja es defensava mentre naixia. I ara només té sentit seguir-la defensant, construint, fidels a aquell 1-O que ho va canviar tot, perquè vam dir que nosaltres érem la nostra REPÚBLICA, i la vam fer realitat.