Post-municipals de BCN: de la ressaca a l'evidència de la insuficient força del sobiranisme/independentisme des del 1979 fins ara. Dades i reflexions

Des del 1979 a Barcelona (i a la resta del país) hi ha hagut 12 eleccions municipals. D’aquestes 12 eleccions des de 1979 fins 2023 el sobiranisme/independentisme català només ha guanyat en 3 ocasions, mai ho ha fet amb majoria absoluta, i només 1 vegada ha pogut manar, ha pogut accedir a l’alcaldia, l’any 2011, amb la victòria de Trias, la primera vegada que no el PSC no guanyava les eleccions.

El 1979 CiU i ERC van tenir 10 de 43 regidors (el PSC 16). El 1999 CiU (10) i ERC (3) van tenir 13 dels 41 regidors. El PSC 20, PP 6 i ICV 2.  El 2007 CiU (12) i ERC (4) van sumar 16 regidors. El PSC 14, PP 7 i ICV 4.

El 2011 per primera vegada no guanya el PSC, ho fa CiU, amb Trias, que aconsegueix 14 regidors. ERC 2 (16 total). El PSC 11, el PP 9 i ICV 5.

El 2015 guanya Colau, el 2019 ERC i el 2023 Trias. Però ni 2019 ni 2023 els candidats indepes, Maragall i Trias, no van poder accedir a l’Ajuntament. El 2019 la suma ERC i Junts fou de 10 + 5= 15, i aquest 2023 la suma Junts 11 + ERC 5 ha estat de 16 (sobre 41).

Fins el 2019 a Barcelona sempre havia esdevingut alcalde el cap de llista de la força més votada. Però el 2019, en plena convulsió post 1-O, el Règim del 78 mobilitza tots els seus efectius i els fa votar Colau, que havia quedat segona amb 10 regidors, conjuntament amb els 8 del PSC i els 6 de l’opció de dreta espanyolista que encapçalava el condemnat per racisme Valls. Entre tots tres sumaven 24 regidors, arribant així a la majoria absoluta i impedint així, per primera vegada a la història de Barcelona, que el candidat més votat esdevingués alcalde.

Aquest 2023 els 11 de Trias i els 5 de Maragall tampoc no arribaven, tot i guanyar les eleccions, a la majoria absoluta. Però sí que hi ha arribat la suma de PSC (10) Comuns (9) i PP (4). Un cop més el Règim del 78 ha activat la seva gent i ha fet votar als Comuns i al PP a Collboni, únicament amb un objectiu: impedir que el candidat més votat, Trias, fos escollit alcalde. PSC, Comuns i PP només han votat junts per EspaÑa i contra l’independentisme.

Així doncs aquell 2011 en que Trias guanya les eleccions, unes eleccions que per primera vegada des del 1979 no guanya el PSC, el miracle fou que la resta de partits permetessin a Trias sortir investit alcalde. Ara no ho haurien fet. El 2011 el conflicte sobiranista que ens porta a l’1-O del 2017 tot just s’insinuava com una possibilitat, com un soroll no concretat. El 2010 a nivell nacional el tripartit perd les eleccions i després de dos mandats no pot formar govern, i  ho fa la nova CiU d’Artur Mas. A Madrid mana el PP. I estem en plena absoluta crisi econòmica post-zapateril. El 2010 ERC s’ha fotut una patacada monumental, i Mas és investit president i governa amb el PP d’Alicia Sanchez Camacho. Això durarà poc, perquè el 2012 Mas anticipa les eleccions, ja en clau plenament sobiranista. CiU i ERC arriben a un acord per la investidura de Mas, que ja havia trencat del tot amb el PP. Però això és el 2012.

Si tornem a maig del 2011 veiem que els 11 del PSC, els 9 del PP i els 5 d’ICV, si haguessin votat en clau 2019 o 2023,  haurien impedit clarament l’elecció de Trias, perquè la suma de Trias i ERC era de 16 regidors, lluny dels 21 de la majoria absoluta, mentre la suma que hem tingut aquest 2023 de PSC, ICV-Comuns i PP era de 25 regidors, 4 per sobre de la majoria absoluta.

Però el 2011 el conflicte sobiranista no havia esclatat, i no es va articular aquest front espanyolista que sí s’ha articulat aquest 2023. Els actors eren els mateixos (PSC, ICV-Comuns i PP), però el 2011, sense l’esclat sobiranista del 2012, no van fer pinya com sí han fet aquest 2023, i van permetre que per primera vegada des del 1979 a Barcelona hi hagués un alcalde no vinculat al Règim del 78. Ara no ho haurien permès.

Això ens porta a una primera visió que cal no perdre de vista en relació a Barcelona:

•           El nacionalisme/independentisme català, des del 1979, mai ha aconseguit la majoria absoluta en regidors a cap de les 12 eleccions que hi ha hagut a Barcelona.

•           El nacionalisme/independentisme català des del 1979 només ha guanyat en 3 de les 12 eleccions, però només en 1 ha aconseguit ser escollit alcalde, i fou en un moment de convulsió política vinculada a la brutal crisi econòmica d’aquells anys, en un moment en el que institucionalment el conflicte sobiranista estava neutralitzat, era inexistent.

•           Així les coses, és evident que mentre es mantingui el conflicte sobiranista i mentre que el sobiranisme sigui incapaç de créixer electoralment a Barcelona, mai més no hi tornarà a haver a BCN un alcalde sobiranista. El Règim del 78 ha deixat ben clara la seva força, el seu poder, a Barcelona, el control que té de la majoria de forces polítiques, i l’obediència amb la que aquestes actuen, fins al punt que  el 2019 Colau, perdent les eleccions, és escollida alcaldessa gràcies als vots del candidat més descarat de l’establishment, de la dreta, condemnat per racisme, com fou Valls. I no passa res. I aquest 2023 PSC, Comuns i PP han votat junts sense cap complexe, un cop més a les ordres del R78, per impedir un alcalde sobiranista, Trias, malgrat havia guanyat les eleccions.

Com a independentistes la pregunta que crec tots ens hem de fer és com és possible que en aquests més de 40 anys que van del 1979 al 2023 només hàgim guanyat en 3 ocasions i mai amb majoria absoluta. És evident que el nostre drama és aquesta enorme feblesa que implica la nostra incapacitat, en més de 40 anys, per guanyar-nos la confiança i el vot dels nostres veïns. Alguna cosa no hem fet bé. Alguna cosa no estem fent bé.

El R78 va activar la candidatura d’Ada Colau el 2015 davant l’enfonsada electoral del PSC d’aquells anys, que ja havíem vist, sense precedents, a les eleccions municipals del 2011 a BCN, però que també estàvem veient a nivell de tot el país, amb el sorgiment de nous espais polítics d’un espanyolisme bel·ligerant i desacomplexat que, a diferència del PSC, activava el conflicte identitari i lingüístic per guanyar-se un espai polític i electoral des del no res.

Curiosament, aquell 2015 els 10 regidors de Trias, els 5 d’ERC i els 3 de la CUP, que per primera vegada entrava a l’Ajuntament de BCN, van sumar 18 regidors, el nombre més alt de regidors que des del 1979 ha tingut el sobiranisme/independentisme a l’Ajuntament de BCN.

Però ni que l’independentisme hagués tingut una mínima estratègia comuna, hagués compartit un mínim de mínims com pot ser donar-se suport mutu davant els candidats del R78, els 18 regidors de Trias ERC i CUP del 2015, no haurien arribat, per 3, però no haurien arribat a la majoria absoluta (21 regidors), i Ada Colau, a l’haver guanyat les eleccions, n’hauria tingut prou en votar-se a ella mateixa per ser escollida alcaldessa.

La diferència amb el 2019 i 2023, que és el que fa activar el R78, és que la suma PSC i Comuns tampoc no hauria arribat a la majoria absoluta, i no haurien pogut impedir que els candidats més votats, de llistes sobiranistes-independentistes, fossin escollits alcaldes. Per això va caldre mobilitzar tot el vot de tot el front espanyolista: PSC, Comuns, Ciutadans, Valls, PP... i si hagués calgut VOX, doncs també VOX.

I això és el que ens espera ja per sempre. El bloc espanyolista que configuren les candidatures fidels al R78 sempre han tingut  la majoria absoluta davant el bloc sobiranista-independentista des del 1979 fins ara, fins el 2023.

Així les coses només hi ha dues vies per evitar que a l’Ajuntament de BCN sempre estiguin manant els mateixos:

•           O es dissol el conflicte sobiranista, es desarticula, i els pactes i els vots tornen a aquell escenari del 2011

•           O l’independentisme, tot, es planteja què no ha fet bé, què està fent tant malament a Barcelona com per no tenir la confiança de la majoria de veïns, i que aquesta majoria de veïns apostin pel suport a les diferents forces del bloc espanyolista, del R78. No és una pregunta fàcil de respondre. Però no la podem defugir.

Aquestes eleccions municipals últimes del mes de maig 2023 també han provocat una cosa molt curiosa. Sí, és evident que en relació a les municipals del 2019 les opcions electorals independentistes havien perdut un 20% dels seus vots, que havien anat a l’abstenció, mentre que un 80% del vot indepe del 2019 ha seguit votant indepe aquest 2023. Això a nivell de país. Però a BCN en canvi el comportament electoral indepe fou significativament diferent, fins al punt que aquest 2023 es dona el segon millor resultat en percentatge de vot del vot indepe de la història de Barcelona, amb un 33,69% de Junts i ERC que arriba al 37,48% s’hi hi afegim la CUP (que no va tenir representació), mentre que el 2019 el % d’ERC i Junts és del 31,82%, 35,71% amb la CUP.

Curiosament, com deia, és el 2015 que a BCN hi ha el major percentatge de vot indepe, que arriba al 41,15% (CiU, ERC i CUP).

El 2011, quan Trias és escollit alcalde, CiU i ERC sumen 34,29%, 36,24% del vot amb la CUP.

Finalment, com a dada de contrast, recordar que la CiU del moment d’esplendor nacionalista va tenir a BCN el seu millor resultat amb Roca de candidat, l’any 1995, amb un 30,56% dels vots. Si els sumem als d’ERC, un total de 35,68%.

És a dir, per als nostàlgics de l’autonomisme i peix al covisme, recordar-los que en el màxim esplendor de l’autonomisme convergent els resultats van ser inferiors al suport rebut per una proposta independentista com la de Trias.

Recordar també, o com a mínim que no puguin dir que mai ningú no els ho havia dit, que tots aquests de la campanyeta antipartits, que aquestes passades municipals venien l’abstenció indepe com quelcom mai vist, excepcional, dir-los-hi que el 20% de vot indepe que ha optat per l’abstenció no ha impedit que aquest 2023 a Barcelona hàgim tingut el major percentatge de vot indepe de la història de les municipals, però potser sí han impedit posar les coses una mica més difícils al R78, i que hagués necessitat també els vots dels regidors de VOX per mantenir-se al poder a Barcelona, és a dir, que no n’hi hagués hagut prou amb els vots de PSC, Comuns i PP, sinó que també haurien calgut els de VOX. Hagués estat un espectacle molt interessant.

Què vull dir amb aquesta reflexió final? Doncs que és evident que la gent pot fer el que li roti: votar partits indepes, no votar-los, abstenir-se, votar nul, votar blanc...

De la mateixa manera que els resultats de BCN demostren que l’abstenció, nul, blanc... l’únic que fan és facilitar les coses al Règim del 78.

I de la mateixa manera que allò que realment sacseja el moviment independentista és el transvasament de vot entre partits. El que fa que Maragall l’endemà de les eleccions 2023 aposti per una estratègia compartida i acord amb Junts són els vots d’ERC del 2019 que aquest 2023 han anat a Junts, i que són els que han permès a Trias guanyar les eleccions que el 2019 havia guanyat Maragall.

Allò que realment sacseja positivament és que hi hagi candidats com els que hi ha hagut a Girona per part de la CUP, Junts i ERC, que han permès arribar a uns acords que haurien d’haver estat l’únic model a tot el país.

Junts, ERC i CUP tenen, dins l’independentisme, espai i estratègia per compartir plegats, i espais ideològics diferents des dels que arribar al màxim de votant. Per això el 2015, l’únic any en el que la CUP ha entrat a l’Ajuntament, és quan l’independentisme té més vot indepe sobre el total, el 41,15%. Però el resultat de les eleccions d’aquest 2023 també assenyalen clarament a la CUP que les extravagàncies i postureos els poden fer campions del ridiculisme, però no entrar a l’Ajuntament. Junts hauria de cobrir un espai de vot indepe d’ordre, entre el vot conservador, democratacristià, liberal i socialdemòcrata que fa frontera amb el d’ERC, que s’eixampla i té camí propi amb un espai d’esquerres més modernes i àmplies, que alhora té frontera amb el vot d’esquerra més antisistema de les CUP, més transgressor. Però que si no són capaços de conviure i respectar-se i després d’actuar plegats perquè hi ha una causa superior i urgent que ho justifica, més val que no ens hi fiquem. Si l’estratègia indepe no pot superar fractures ideològiques, més val que no ens hi fiquem. De la mateixa manera que a BCN la CUP no té res a fer si no pot deixar que l’estètica ho decideixi tot. Ha estat lamentable presentar-se a unes eleccions amb un programa electoral centrat bàsicament en l’abolició de l’esclavisme i en la condemna als pèrfids catalans negreros i esclavistes. En el seu moment en David Fernández i ara en Salellas a Girona han demostrat que es pot liderar un espai com el de la CUP que també sumi per la independència.

Per acabar, dir-vos que veig amb molt pessimisme la situació. A Barcelona estic segur Collboni tornarà a una gestió d’alcaldia com la que sempre han fet els sociates, propera a la gent, no fent les coses des del fanatisme més atroç, sense estudis previs ni d’impacte, no fent les coses sense valorar els beneficis i els perjudicis que poden ocasionar. M’agradaria equivocar-me, però em temo que Collboni tornarà a la gestió racionalista, endreçada de la Barcelona de Pasqual Maragall, en tots els àmbits, començant per l’urbanístic, és a dir, fent tot el contrari al que ha fet Colau. I que, o molt no canvien les coses a l’independentisme i a Barcelona, o tindrem altra vegada PSC per a estona, per anys.

En 12 eleccions i més de 40 anys el sobiranisme/independentisme no ha estat capaç, a Barcelona, de tenir un projecte que recollís el suport majoritari dels barcelonins. I és això el que ens hauria de preocupar, a tots, i pel que caldria posar tot el talent que tinguem a pensar, planificar, treballar. Però molt em temo que les coses no vagin per aquí, tant pel caïnisme que no som capaços d’enterrar com per aquest plusquamperfectisme indepe que tot ho sap, que sempre té la raó i que a més a més són els únics indepes de debò, perquè tots els altres, tots els que no som com ells, som uns paguetes, uns processistes, uns traïdors, uns venuts, uns estafadors, uns covards, uns rendits.

La independència, no em cansaré de repetir-ho, només és possible si hi som tots, perquè és el que ens permet mantenir viva la legitimitat democràtica de la nostra causa. El dia que la perdem haurem perdut tota opció de fer la independència. Perquè la primera conseqüència de perdre eleccions davant l’espanyolisme és perdre legitimitat, però també regalar el poder, a tots els nivells, a l’espanyolisme. I sense legitimitat democràtica i sense poder, no hi ha res a fer.

 

Tingue'm-ho clar: hi ha coses que van de valors essencials. Al nostre carrer, a Ripoll i arreu

Ahir dimecres. Eren les 22:00 de la nit, pujava, sol, per un carrer del barri del Poblenou que porta on visc. Un carrer peatonal, després d’acompanyar la meva estimada fins ca seu. Quan faltava poc per arribar al meu carrer, van començar a passar coses estranyes, que em van posar en alerta. 

Un jove, corpulent, anava caminant direcció contrària a la meva, és a dir, direcció mar, molt ràpid, empenyent un carret amb un nadó dins. I anava parlant-cridant sol. Llavors del carrer de més amunt va sortir un nen d’uns 4-5 anys corrent cap a ell, que es va girar i va començar a caminar empenyent el carro direcció cap al nen. Mentre pujava cap al nen anava proferint tota mena d’insults. Jo no entenia res del que estava passant, però cada cop estava més alerta. No em semblava normal. Llavors una noia va aparèixer, també corrent, des del mateix carrer de dalt d'on havia sortit el nen de 4-5 anys. La noia també anava cridant, insultant, vaig entendre, al qui portava el carret amb el nen, demanant-li que deixés estar el nen i li tornés el mòbil.

El nen petit que havia baixat corrent, quan va arribar a l'alçada de l'home que portava el carret amb el nadó, no parava de moure’s, nerviós, sense saber què fer, al seu voltant. Quan la noia va arribar a l'alçada on eren, van començar a empentar-se Ella cridava. I ell no parava d’insultar-la. Es van anar empenyent fora del carrer per on jo pujava i ells baixaven, cap a un passatge que el creuava.

No havia vist mai res igual. Patia molt pel que pogués passar. Llavors vaig veure com el tio s’abocava damunt la noia, que li havia agafat el carret amb el nen petit. I vaig anar cap allà. Ella plorava, i ell la insultava i l’estava amenaçant de pegar-la. I li va aixecar la mà, jo vaig veure clar que per pegar-li, però jo ja estava allà, al seu costat, i el vaig agafar la mà amb la que amenaçava la noia, i el vaig fer enrere, impedint pegués a la noia.

Van aparèixer un parell més de veïns. Jo vaig aguantar el tio, impedint s’abraonés sobre la noia. Era clar que eren parella. Era clar que si no interveníem, l’anava a pegar. Mentre jo aguantava al paio, els altres veïns es van emportar la noia i els nens, a la carrera. El tio no parava d’insultar-me a mi, perquè m’apartés i el deixés anar contra la noia. No ho vaig fer. No les tenia totes amb mi. Vaig pensar que allò acabaria a hòsties, però finalment vaig aconseguir contenir la situació sense usar la força, només impedint al tio que es mogués, que sortís corrent darrere la noia.

Amb la noia i els nens lluny del paio, va tornar un dels veïns que havia vingut també alertat pel que passava, era un jove, gairebé un post-adolescent. Com que tenia el mòbil a la mà pensava havia trucat a Mossos, però no, era francès, no havia entès res del que es cridava, però havia vist com de complicada era la situació i no havia dubtat en venir a ajudar en el que pogués. Li vaig agrair vingués a donar suport. L’altre veí que va venir a ajudar i es va emportar la noia i els nens lluny del tio que els amenaçava ja no el vaig veure.

A l’arribar a ca meu quasi em tremolaven les cames. Li havia anat de molt poc de no acabar a hòsties amb un autèntic psicòpata, que estava clarament insultant i amenaçant la seva parella i els nens. Potser va reconèixer tècniques d’arts marcials en la manera com el vaig contenir per impedir es llencés darrere la noia i els nens quan marxaven per allunyar-se del perill, i no es va atrevir a pegar-me, tal i com m’amenaçava de fer.

Avui entre alguns veïns de la zona hem estat mirant si podíem saber què havia passat, si era una família coneguda, del barri, si hi havia antecedents.

El que havia passat era molt greu. No vull pensar el que podia haver passat si no arribem a estar allà els veïns que hi érem i vam sortir a protegir la noia i els nens.

En aquests moments, en els que es fan lectures frivolitzants del tot des de punts de vista polítics, m’ha semblat que era una experiència que calia compartir per explicar les línies vermelles que alguns considerem hi ha a la nostra societat, a la nostra convivència veïnal, i que estan molt per sobre de qualsevol consideració política.

Plantar cara a un potencial maltractador, a una persona que amenaça una noia i uns nens, i intervenir per protegir-los, està per sobre de qualsevol consideració política. És una obligació com a persona i com a veïns. No ens vam preguntar entre nosaltres ni el que pensàvem ni d’on érem. Vam veure una situació de gravíssima amenaça de violència masclista, i vam intervenir. M’és igual que el xaval fos francès o que l’altre veí fos espanyolista. Pel damunt de tot hi ha una cosa que se’n diu ser persona. Pel damunt de tot hi ha una cosa que se’n diu humanitat.

Pel damunt de tot hi ha la consideració de que certes qüestions estan molt per sobre i molt al marge dels nostres orígens o del que pensem. I fer-nos costat per combatre la violència masclista n’és una, d’aquestes coses.

Però n’hi ha més. No moltes més, però sí més. I una d’aquestes coses és el racisme i la xenofòbia.

Davant uns veïns que estiguessin actuant al carrer des del racisme i la xenofòbia, jo hauria actuat igual. I també ho haurien fet els altres veïns que van intervenir contra l’amenaça de violència masclista. Contra el racisme i la xenofòbia el combat és de persones, és de valors d’humanitat, molt per sobre de qualsevol consideració política.

És per això que vinc defensant, incondicionalment, unir sempre el màxim de forces veïnals que permetin aturar les amenaces pre-polítiques que tenim com a societat, com poden ser la violència masclista o el racisme i la xenofòbia.

Puc estar a les antípodes polítiques de molts dels meus veïns, però sé que davant situacions de drets humans i vitals bàsics, com són el combat a la violència masclista o al racisme i la xenofòbia, estarem junts, prioritzarem fer-nos costat en aquesta lluita que ens uneix com a persones humanes i societat, molt per sobre de qualsevol consideració política.

Per això defenso sense cap mena de dubte, que a Ripoll se sumin tots els vots dels veïns per plantar cara al racisme i la xenofòbia de la candidata Orriols, malgrat haver estat la més votada. Quan parlem de valor sessencials com a humans, fonamentals, parlem de defensar-los davant les actituds personals i polítiques que més els amenacen, com poden ser la violència masclista i el racisme i la xenofòbia.

A Ripoll cal unir el màxim de vots dels veïns per plantar cara, des del primer minut, al racisme i la xenofòbia de la sra. Orriols. És ben trist hagi guanyat les eleccions, però més trist seria que la majoria de veïns que volen es respectin els drets humans més fonamentals, no s’unissin per plantar-li cara des del primer minut.

Ahir quan vaig intervenir per defensar aquella noia i aquells nens no vaig pensar en cap moment que millor no fer res, que millor deixar que aquell psicòpata fes el que volgués, perquè així aquella noia i aquells nens veurien finalment la llum. No. Calia intervenir immediatament, per impedir la violència masclista que amenaçava aquella noia i aquells nens.

Amb les opcions polítiques racistes i xenòfobes cal actuar igual. Des del primer minut, sumant les forces de tots els veïns pel damunt de qualsevol altra consideració política.

El racisme i la xenofòbia a Catalunya tenen dues expressions: la majoritària, la del racisme i xenofòbia espanyolista de VOX que representa el 96,57% del vot racista i xenòfob, i la minoritària, la que es formula des de posicions independentistes (FNC i Aliança Catalana), que és un 3,43% del vot racista i xenòfob. O dit d’una altra manera, entre l’espanyolisme el vot racista i xenòfob és el 10,65%, mentre que entre l’independentisme el vot racista i xenòfob només és el 0,41%.

El discurs d’Aliança Catalana, els guanyadors de les municipals a Ripoll és, sense cap mena de dubte, un discurs absolutament alineat amb tot els discursos racistes i xenòfobs que hi ha a Europa.

Voler “normalitzar” o treure ferro o transcendència a aquests discursos polítics amarats de xenofòbia i racisme és un gravíssim error, és fer-se’n còmplices de la seva extensió.

Hi ha certes coses, com són la xenofòbia, el racisme o la violència masclista que s’han de combatre amb tots els mitjans i sumant tots els veïns des del minut zero. Són prepolítiques, apel·len directament a la nostra humanitat, a la nostra condició humana.

No em quedaré mai indiferent davant un maltractador, davant la violència masclista, de la mateixa manera que no em quedaré mai indiferent davant la xenofòbia i el racisme. No cauré en el parany de les formulacions discursives de l’extrema-dreta que frivolitzen en relació a la violència masclista, que la intenten relativitzar, fins al punt que posen com a caps de llista a condemnats per violència masclista, de la mateixa manera que no cauré en les formulacions discursives que frivolitzen o relativitzen, fins i tot volen normalitzar, els discursos xenòfobs i
racistes.

L’individu que ahir entre uns quants veïns vam impedir agredís a la seva parella sempre serà el meu enemic, sempre el voldré lluny de mi, sempre miraré d’impedir faci mal, sempre seré intolerant amb ell, sempre voldré aturar-lo sumant amb qui sigui.

De la mateixa manera sempre militaré per aturar qualsevol manifestació de racisme i xenofòbia, sempre voldré lluny de mi els qui la defensen o frivolitzen, sempre miraré d’impedir que puguin escampar el mal de la seva inhumanitat, siguin VOX o siguin presumptes independentistes a Ripoll. I això va pels que fan els discursos i pels qui, vergonyosament, volen relativitzar-los. Com ha explicat molt bé el gran Jordi Borràs, el discurs de la sra. Orriols és el mateix discurs racista i xenòfob de les actuals extremes dretes europees.

 

 

28M a Catalunya i BCN: dades contra la manipulació dels resultats electorals i la mentida sobre l’abstenció

Les eleccions municipals del 28M a Catalunya han tingut una gran importància, bàsicament per dos motius:

•           Els resultats de Barcelona, derrotant clarament la candidata del R78 Ada Colau, amb una contundència que fa molt difícil (però no impossible) un nou Valls, en aquest cas a favor de la suma Collboni i Colau

•         La sacsejada de vot que han implicat, sobretot a l’independentisme, però també a l’unionisme. En l’espai indepe la sacsejada integra el resultat del transvasament de vot entre partits, de la pèrdua de vots d’ERC, i de l’increment de l’abstenció, vot nul i vot en blanc, que s’atribueix a antic votant indepe.

En l’anàlisi d’aquests dos fets que fan transcendent el 28M hi podrem trobar, dissortadament, dades clares i concloents al costat de massaa manipulació i tergiversació de les dades amb finalitats partidistes.

L’endemà del 28M, un dels màxims defensor de l’estratègia quartallistista de l’ANC, en Vicent Partal, titulava i deia a la seva editorial: “Una merescuda bufetada als partits independentistes. Era molt difícil fer això que ha fet aquesta nit la gent: deixar de sotmetre's al xantatge partidista”, i seguia argumentant, en aquesta editorial  “Jo no acostume a portar barret, però si en portàs, avui me l’hauria de traure davant l’enorme lliçó de dignitat que l’electorat independentista ha donat als partits. Això que ha fet tanta gent d’abstenir-se, de no sotmetre’s més al xantatge, és una de les coses més difícils que aquest país podia fer”

Si ens quedem amb les paraules incendiàries d’en Partal hauríem de concloure que en aquest 28M hi ha hagut molta gent independentista que s’ha abstingut, en un heroic comportament contra el xantatge dels partits, als que se’ls hi hauria donat una merescuda bufetada, i que això és una de les coses més difícils que aquest país podia fer.

Sí, evidentment, el 28M a Catalunya hi ha hagut un increment de l’abstenció a les eleccions municipals, que sembla haver “castigat” singularment l’independentisme. És així realment? I a tot l’independentisme? Realment es pot generalitzar com fa en Partal?

Veiem-ho:

•           El 28M a CAT hi ha hagut un increment de l’abstenció del 27,9% en relació a les municipals del 2019. 533.322 persones que el 2019 van votar no ho han fet aquest 2023

•           Tot és abstenció independentista? En absolut, això és fals, i fer-ho veure és manipular. El màxim d’abstenció independentista aquest 2023 en relació al vot 2019 seria de 283.619 votants. Sí, l’independentisme té el 53,2% del creixement de l’abstenció en aquestes eleccions, però no tot l’increment de l’abstenció és independentista, ni de lluny, per bé que ha estat el més important, de la meitat de l’abstenció.

•           Realment el càstig infringit als partits independentistes ha estat tan descomunal, tan massiu, de tanta gent, com proclama en Partal? Doncs no. És evident que hi ha hagut una important, significativa, abstenció independentista aquest 2023 en relació al 2019, però, sense treure importància a la dada, ha estat del 18,26%. Sí, en relació al vot a partits indepes del 2019 aquest 2023 l’abstenció indepe ha estat del 18,26%.

•           En Partal parla de “merescuda bufetada”, aquesta abstenció, però no diu, i potser, per ser honestos amb la veritat i la realitat, caldria dir-ho també, que més del 80% dels votants independentistes han seguit votant als partits independentistes, aquests que segons Partal sotmeten l’electoral a un xantatge permanent. Més d’un 80% dels independentistes no ho veuen així, i amb major o menor convenciment, però amb total llibertat, han continuat votant partits independentistes

•           En Partal també parla d’una merescuda bufetada la que els votants, amb la seva abstenció, han donat als partits independentistes. Sí, així en general, a tots, sense fer distincions, generalitzant-ho. Realment ha anat així? Doncs potser podríem pensar que en Partal el que ha fet és manipular una mica quan generalitza així, ignorant que l’abstenció i pèrdua de vot ha afectat bàsicament a ERC, que perd un 36,59% del vot que va tenir el 2019, però no afecta, aquesta abstenció càstig que en Partal generalitza, a una opció com Junts que guanya un 15,6% de vot en relació al 2019. No entenc es pugui situar a tots els partits al mateix sac, a la mateixa generalització, mentre un perd 36,59% de vots i l’altre en guanya un 15,6%. Potser que aquesta manipulació que implica aquesta generalització tingui a veure amb el combat incessant d’en Partal contra tots els actuals partits indepes, per desgastar-los davant la seva aposta pel quartallistisme?

Sí, és evident que el desgast del desastre que ha seguit a l’1-O té impacte electoral i polític. Hi és, i és normal que hi sigui, atès tot el que està passant, la frustració i desesperació al que la manca d’una estratègia global independentista, està condemnant la nostra lluita.

Però és igualment evident que no totes les formacions polítiques han actuat igual des del post 1-O, i que no totes estan tenint el mateix impacte, concretament aquest 28M mentres dues formacions com són ERC i la CUP han perdut vot, Junts n’ha guanyat.

Sí, és evident que hi ha hagut un càstig, bàsicament en forma d’abstenció, però és igualment evident que aquest “càstig” ha estat, ha implicat, s’hi han sumat el 18,26% dels independentistes mentre que més del 80% de l’independentisme ha seguit votant els partits independentistes.

Cal respectar i entendre aquest 18,26% de l’independentisme que s’ha abstingut per expressar el seu posicionament polític crític amb tot el que està passant, però encara cal respectar més aquesta majoria de més del 80% de l’independentisme que ha seguit votant els partits indepes.

Tractar el 18,26% com si fos la majoria indepe és manipular. No reconèixer, per motius partidistes, quartallististes, que el 80% dels indepes segueixen votant partits indepes, malgrat totes les campanyes en contra, forma part de la mateixa estratègia de manipulació.

I crec cal dir ben alt això que estic dient, davant les noves campanyes per l’abstenció, vot nul o vot en blanc que el plusquamperfectisme independentista i el quartallistisme, han començat a llençar, a promoure de cara al 23J.

I crec és important tenir clares les dades del que realment ha passat, per no flipar-nos, però també de les conseqüències dels nostres posicionaments.

Com deia al començament, un dels dos fets més rellevants d’aquest 28M és haver derrotat a BCN la candidata del R78. La victòria de Trias ha sumit en un mar de llàgrimes i ràbia incontenible tota la massa d’adictes colauistes. Les xarxes en van plenes.

Si a BCN el votant indepe mig de la resta del país hagués fet un cas similar a les soflames per l’abstenció, en aquests moments a BCN el Règim del 78 seguiria controlant l’alcaldia. Per als soflamistes quartallististes tot és igual, i això no té cap importància, com tampoc té cap importància el 23J. Però sortosament per a la immensa majoria d’independentistes de Barcelona la visió era una altra, i han optat clarament per votar i fer-ho de la manera més segura per derrotar el colauisme: votant Trias. Si l’abstenció independentista a tot el país s’ha incrementat un 18,26%, a Barcelona només ho ha fet un 7,4%.

Trias ha incrementat el vot un 89% en relació al 2019 i ERC l’ha disminuït en un 53%. Si la majoria del vot que ha perdut ERC hagués anat a l’abstenció, Colau seguiria alcaldessa.

Per al plusquamperfectisme independentista i el quartallistisme tot és igual, és igual qui guanyi o qui perdi, qui sigui alcalde o qui no, què facin o què no. Però per a la immensa majoria de l’independentisme això no és així, no és igual tot, i hi ha plena consciència de les implicacions que té, per al nostre dia a dia, però també per a la causa en general, qui guanyi o qui perdi, qui sigui alcalde i qui no, quines polítiques faci i quines no.

Aquest plusquamperfectisme indepe (ells no fan mai res malament, ells tot ho saben, la resta no saben res i són els culpables de tot) és una pena no s’hagi presentat a les municipals. El 2019 ho varen fer, amb l’estafa aquella que va promoure l’ANC de les Primàries, però no van tenir prou vots com per entrar a l’Ajuntament de Barcelona. Difícil d’entendre, oi, que una gent que ho sap tot, que té la raó de tot, que mai s’equivoca, no aconseguís el suport mínim de la ciutadania per obtingut representació a l’Ajuntament de Barcelona.

Enguany els plusquamperfectistes indepes ja no s’han atrevit a intentar-ho, i s’han centrat en les seves crides a l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc. D’acord a les seves soflames, el seguiment massiu de les seves crides ens portaria directament a la independència. Només calia no votar, votar nul (preferentment amb papereta de l’1-O) o en blanc.

Curiosament, fins i tot si (a BCN) comptem com a resultat d’aquesta campanya del plusquamperfectisme indepe tot l’increment de l’abstenció, vot nul i vot en blanc que hi ha hagut a la ciutat en relació al 2019, haurien tingut un suport de 59.388 persones (+50.846 abstencions, + 4.390 vots nuls i +4.152 vots en blanc).

Si el plusquamperfectisme hagués fet una proposta electoral que hagués aconseguit mobilitzar tot aquest no vot, nul, en blanc i abstenció per anar en contra de tots, no a favor de res, haurien pogut aspirar a obtenir una representació d’entre 2 i 3 regidors a Barcelona. Però és clar, malgrat ser plusquamperfectes i tenir sempre la raó i que tots els altres només són uns paguetes processistes, només haurien tingut, com a molt, el suport del 19% del vot independentista a BCN. El 81% hauria seguit sense votar-los, sense plegar-se a la seva saviesa i plusquamperfectisme.

Per al plusquamperfectisme i el quartallistisme independentistes només hi ha una estratègia: destruir els altres indepes al preu que sigui, tot s’hi val. És evident que no pensen cometre l’error de presentar-se a unes eleccions competint amb les actuals forces indepes sense abans haver desplegat aquesta estratègia de desgast permanent, que implica tractar-los a tots per igual en tot, i l’exercici de la manipulació sense límit per assolir l’objectiu de desgast.

Per això un increment del 18,26% de l’abstenció indepe es converteix en que l’abstenció ha estat massiva entre l’independentisme, en un heroic exercici de revolta davant l’opressió partidista, mentre que aquest 81,14% d’independentistes que han seguit votant a les actuals propostes independentistes, s’ha d’amagar, silenciar, fer veure que no existeix.

D’ara fins al 23J tindrem una nova campanya sense límits del plusquamperfectisme i quartallistisme indepe, buscant el màxim desgast dels partits indepes que s’hi presentin. ÉS igual tot, la lluita del plusquamperfectisme és contra tots sense distinció: és igual  ERC que ha estat donant suport a Pedro Sánchez al llarg de tota la legislatura o Junts que ha estat radicalment crític. No hi ha distincions. Tots els que no són ells, ni que ningú sàpiga què són, són processistes, lliristes, paguetistes...

Al capdavant de les crides a l’abstenció o vot nul ja s’hi ha posat l’ANC, posant-se a remolc del sense precedents èxit d’aquesta mobilització massiva que ha implicat aconseguir l’abstenció d’un 18,26% d’indepes. Però aquí tenim una “petita” coseta a la que l’ANC no dona cap importància, ni en parla. Sí en parlava l’altre dia al seu blog el company Jaume Marfany, que deia això:

“Si la bufetada de les municipals als partits ha estat considerable, caldria reflexionar molt el que va passar entre el 18 i el 24 de maig en les votacions de l’Assemblea General. Segons l’ANC hi van participar un total de 2.523 associats. Si la xifra d’associats calculem que es troba sobre uns 38.000 (caldria també reflexionar sobre la gran quantitat de baixes produïdes en els darrers anys) el percentatge d’abstenció en aquestes votacions rondaria el 93%. Més encara, el Full de Ruta definitiu es va aprovar amb una participació que no va arribar als 1000 socis... al voltant d'un 97,5% d’abstenció.

Si l'abstenció a les municipals la considerem un avís als partits independentistes, com cal entendre una abstenció entre el 93 i el 97% a les votacions de l'Assemblea?”

Segons l’Assemblea: “L’ANC promourà el vot nul o l’abstenció a les eleccions espanyoles si no hi ha unitat independentista”. Segons la notícia “Per a l’organització, l’independentisme cívic ha enviat un missatge clar a ERC, Junts i CUP amb l’abstenció i el vot nul o en blanc”.

O sigui, per a la direccio de l’ANC l’abstenció d’un 18,26% dels votants indepes ha enviat un missatge clar a ERC, Junts i CUP, però el 97% d’abstenció a l’ANC en la votació del full de ruta no ha enviat cap missatge a la direcció de l’ANC. És realment curiós, molt curiós. De la mateixa manera que és curiosíssim que el missatge s’hagi enviat per igual a ERC, amb la pèrdua del 36,59% dels seus votants, que a Junts, que n’ha guanyat un 15,6%. Curiosíssim.

Per acabar, deixeu-me fer una referència “flash” a aquesta escombreria comunera que es proclama historiador i professor universitari, aquest tal Steven Forti. En un tuit l’endemà de les eleccions s’atrevia a dir: “Los fachillas con la estelada enseñan la patita. No solo con la vuelta de Anglada en Vic con Som Identitari o con la mejora del Front Nacional en Manresa. Sino sobre todo con la victoria en Ripoll de Aliança Catalana. Este es también el resultado de los escombros del Procés.”

Més enllà de que tractar l’espanyolista històric de l’Anglada com a “fachilla con la estelada” ja diu quin és el nivell d’aquest personatge del Forti, la seva repugnant permanent criminalització de l’independentisme, també sempre a base de mentides i manipulacions, requereix un parell de dades. La primera seria que té pebrots que un italià, amb el govern i majoria parlamentària que ara hi ha a Itàlia, vingui aquí a donar-nos lliçons, a predicar què dolents som, etc.”

Tanmateix, al marge d’això, és evident que dins l’independentisme, dissortadament com a qualsevol altre país, també hi ha germinat opcions identitàries i xenòfobes, com Aliança Catalana i els usurpadors del FNC. Entre tots dos aquest 28M han sumat 5.338 vots d’un total de més d’1.274.234 vots alineats amb la independència, és a dir, que aquestes opcions només representen el 0,41% del vot independentista. A veure si en Forti fa una mica de recerca de debò i troba cap altra comunitat nacional on aquestes opcions siguin tan baixes, tan insignificants.

Evidentment Steven Forti no diu res que dins el vot unionista les opcions clarament xenòfobes representen el 10,65% d’aquest vot.

I menys diu encara que del total de vot amb connotacions xenòfobes a Catalunya, el 96,57% és d’opcions unionistes, espanyolistes, i només un 3,43% d’opcions indepes.

Lliçonetes nen comú per la unitat d’Espanya NI UNA, ok, Forti?

Apa, doncs fins aquí. Tenim pel davant temps molt difícils. Quan el discurs polític acaba presoner de demagògies i manipulacions, no hi ha cap estratègia possible. I sense estratègia i alimentant únicament la divisió i la confrontació interna, en comptes de reconstruir, poc a poc, però sòlidament, les bases per una nova estratègia de mínims que ens permeti tornar a posicionar-nos de manera creïble i majoritària per la independència, ho tenim fotut.

EN SEGUIREM PARLANT I, SOBRETOT, SEGUIREM LLUITANT!