Enquestes incompatibles o realitats complexes?

Enquestes incompatibles o realitats complexes? De tot una mica…

Fa unes setmanes El Periódico ens sorprenia a tots amb una enquesta que atorgava a l’opció favorable a la independència prop del 50% (48%). I l'enquesta de La Vanguardia, diumenge passat, coincidia amb les dades amb un 47% de favorables a la independència.

A la pregunta de si en un referèndum per la independència els enquestats votarien sí o no... per primera vegada una important majoria s'hi mostra favorable. Aquesta majoria no s’ha generat de sobte, ha anat creixent des de finals del 2009, fins a saltar a aquestes xifres en aquest segon trimestre del 2010.

Avui divendres El Periódico ens ha sorprès a tots amb una altra enquesta, exclusivament identitària, on l’opció dels favorables a la independència estava sobre el 17%.

Davant aquesta disparitat, el normal és que tothom es pregunti “a qui què passa?”. I hom pot tenir la sensació d’autèntica presa de pèl en relació a les enquestes. Estic segur que la majoria de catalans que hagin estat atents a aquestes enquestes avui estaran absolutament desconcertats, i dubtaran de tot. Fan bé. Jo també, però no del tot ni de tot.

Què és una enquesta? Per a què serveix una enquesta? Quins objectius tenen les enquestes? Fins a quin punt són manipulables les enquestes? Les enquestes són instruments d’anàlisi sociològic o són instruments de propaganda i de manipulació massiva?

Com és obvi, no puc respondre totes les preguntes. Però sí és bo que ens les fem, i que això ens faci mantenir una prudent distància en relació als seus resultats. Les enquestes serveixen de molt i ens aporten molta informació. Però també ens poden menar a la confusió i a la manipulació.

Establim algunes consideracions prèvies. D’entrada, els qui seguiu aquest bloc sabreu que una de les primeres qüestions que sempre analitzo en relació a qualsevol enquesta és la seva coherència en relació a enquestes prèvies. Aquesta és una primera mesura de prudència. L’anàlisi de l’evolució de l’opinió social que expressen les enquestes és interessant en la mesura que es barometritza, i per tant podem -en relació a una mostra i univers i a unes mateixes preguntes- observar la seva evolució.

Si ens trobem davant una dada, pregunta o resultat “bolet”, el primer que hem de fer és actuar amb molta cautela.

Les enquestes són instruments científics. Ben fetes, són instruments brutals, fantàstics, per a conèixer l’expressió d’una determinada opinió social en un moment determinat. Però també poden esdevenir instruments de manipulació.

No és el normal (se coje antes a un mentiroso que a un cojo...), però en determinades circumstàncies hi pot haver certs interessos que deliberadament facin plantejar les enquestes de manera que s’indueixin els resultats. Això es pot provocar bàsicament per dues vies: la manipulació en l’establiment de la mostra o la manipulació en el plantejament del qüestionari. Deixo al marge d'aquesta anàlisi la manipulació directa dels resultats...

La mostra és aquella part de la realitat que enquestem i que considerem representativa del tot -l'univers-, i per tant inferim que els resultats que ens dona la mostra són representatius, serveixen, per al conjunt de l’univers sobre el que plantegem l’enquesta (el que representa la mostra).

Un dels casos més recorrents i que més he denunciat en relació a la "manipulació" via mostra és l’enquesta del CEO, atès que els mecanismes de contrast de la seva mostra en relació a l’univers que volen representar pateixen un biaix brutal a favor de certes forces polítiques (particularment PSC-PSOE) en detriment d’altres (CiU). Amb una mostra esbiaxada, els resultats de l’enquesta seran esbiaxats, perquè a sobre no els "corregeixen".

El qüestionari també és del tot rellevant. Hi ha tècniques demoscòpiques que menen l’enquestat cap a una determinada opinió. Això passa tot sovint, i no només en política, sinó també en empreses, publicitat, etc. Ens trobem davant un ús pervers de l’enquesta, que deixa de ser un instrument per a conèixer l’opinió d’un determinat univers, per a convertir-se en un instrument de legitimació.

Tot sovint ens trobem que governs, partits, organitzacions, empreses, etc. fan servir enquestes com a element de “legitimació” de les seves polítiques, de la seva gestió, etc. En aquests casos, clarament, sovint hi ha una “manipulació” del qüestionari perquè meni l’enquestat a l’obtenció d’unes determinades respostes, que són les que es volen obtenir, perquè permetran “legitimar” el que sigui o a qui sigui.

L’enquesta amb la que avui divendres ens ha “obsequiat” El Periódico reuneix tots els vicis atribuïbles a una enquesta. De fet és impresentable. Però tanmateix, com veurem més endavant, tampoc podem discutir la part de la nostra realitat que està descrivint, no hem de ser cecs, sinó que hem de contextualitzar i analitzar per extreure’n les conclusions més encertades.

Sobre la mostra, ens trobem que l’enquesta d’avui de El Periódico parteix d’una mostra radicalment diferent de la seva mateixa enquesta anterior. L’anterior, que tenia un sentit bàsic de detecció d’intenció de vot, estava plantejada amb mostres per a cadascuna de les circumscripcions electorals (BCN-TGN-GRN i Lleida). L’enquesta d’avui estableix la mostra concèntricament amb anelles a partir de BCN, àrea metropolitana, etc.

Millor o pitjor? No ho sé, en tot cas, diferent. És a dir, no és la mateixa mostra, no és el mateix plantejament. Per tant, ja tenim un primer element que ens impedeix la comparabilitat. Però fixeu-vos que fins i tot a mi em pot semblar més raonable, en termes refrendaris, una mostra com la de l’enquesta d’avui que com l’anterior, atès que en un referèndum només serveixen els vots totals, i no els vots per circumscripcions, que no n'hi ha. I ho deixo aquí, un element per a la reflexió. Però un element que ja ens impedeix la comparabilitat.

Sobre el qüestionari. El Periódico ens diu, com intentant explicar la diferència de dades que aporta als seus lectors en dues enquestes tan recents, una cosa que en el fons és certa: no és el mateix plantejar als enquestats una pregunta amb dues úniques respostes (sí o no) que una pregunta amb múltiples opcions.

L’enquesta de El Periódico que donava pràcticament un 50% d’enquestats favorables a la independència plantejava exclusivament als enquestats en quin sentit votarien en un hipotètic referèndum per la independència (sí o no). L’enquesta d’avui planteja múltiples opcions, i cap d’elles es pot respondre amb un sí o amb un no: es pot optar per seguir igual, per federalitzar, per la independència, etc

Per tant tampoc no són comparables els resultats, no podem dir ni preguntar-nos “com és que en menys d’un mes hem passat d’un 48% de favorables a la independència a un 17%????”. No hem preguntat el mateix, no podem comparar les respostes.

La meva pregunta llavors és: per què El Periódico, amb tan poc temps de marge, ens dóna dades de dues enquestes que no tenen res a veure, que no són comparables, ni per la mostra ni pel qüestionari ni per les respostes obtingudes???

El sr. Zapatero ens ha donat la resposta. Avui, en la seva vergonyosa compareixença a Tribuna Barcelona (organitzada per El Periódico), ha fet servir les dades de l’enquesta d’avui mateix del diari patrocinador (i que a més a més és l’òrgan oficial del sociatisme catalunyesc) per a intentar desmentir, desacreditar, el gir sobiranista de la societat catalana.

És a dir, estem davant una enquesta clarament “manipuladora”, plantejada, pel que fa a la mostra i al qüestionari, amb tota la intenció d’obtenir uns determinats resultats que permetessin el seu ús polític, en aquest cas legitimador de les polítiques del socialisme espanyol i català.

Per tant, i per a mi, escandalós, vergonyós, de minyona, indigne.

Dit això podria quedar-me aquí i probablement tots m’aplaudiríeu. Però no puc, no seria honest. Dit això de l’enquesta d’avui de El Periódico… en podem treure alguna cosa més? Ens serveix per a entendre una mica millor com està la societat catalana?

I la meva resposta és afirmativa. Crec que malgrat tot, també en podem treure coses interessants de l’enquesta d’avui de El Periódico.

L’enquesta anterior, en relació a l’opció a favor o en contra de la independència dels enquestats en un hipotètic referèndum, també feia una altra pregunta, i era si els enquestats consideraven que calia fer aquest referèndum ara. I llavors aquell 48% es reduïa radicalment i era “només” al voltant d’un 20% els qui així ho consideraven. En l’anàlisi d’aquella enquesta ja vaig dir que aquesta dada era rellevant, i que ens apuntava clarament a un horitzó sobiranista, però que aquest horitzó no era per demà, i que per tant el més important era la gestió d’aquesta majoria pro independència, que era molt plural ideològicament i “temporalment”.

L’enquesta d’avui, amb les seves múltiples opcions de resposta, d’alguna manera reforça aquesta tesi, aquesta lectura. S’està configurant clarament una majoria que en un moment donat pot manifestar-se favorablement a la independència, però aquesta majoria no és un conjunt sòlid ni homogeni. La majoria "pro-independència" que ens han descrit les últimes enquestes és una majoria “delicada”, a la que s’hi arriba des de diferents punts de partida, i això és clau, per a entendre el tot plegat: no és una majoria pro-independència fruit d’una majoria social de militants independentistes!!!

En aquesta possible majoria pro-independència en un hipotètic referèndum hi conflueix des de gent de les CUP fins a gent del PP. Des de gent que està desesperada al balcó de casa amb l’estelada penjada i els coets a la mà pensant que en un moment o altre sentirà per la ràdio que s’acaba de proclamar la independència, fins a gent que simplement s’ho planteja en un horitzó no immediat, i ni tan sols com a la seva opció preferent.

És en aquest context que cal llegir les dades de El Periódico. Pot haver-hi una majoria de pro-independència en un hipotètic referèndum que sigui compatible a les enquestes amb una minoria del 17% que contempli la independència com a únic escenari? i encara més: és compatible amb una majoria que diu apuntar cap a una concepció federal de l’estat? Doncs jo crec que sí, que són coses compatibles, i que salvaguardant l’evident “manipulació interessadíssima” de El Periódico, la realitat que descriu l’enquesta també existeix, formem part d'una realitat complexa.

Com entenem, si no és així, que hi hagi, tant a l’anterior enquesta d’El Periódico com a la de La Vanguardia, un 15% dels votants del PP que diguin que en un hipotètic referèndum votarien sí a la independència? Oi que sembla de bojos? No negaré que té un cert punt esquizofrènic, perquè el PP és el partit que fa de la rojigualda i la unitat d’Espanya bandera sagrada… Però el cert és, també, que hi ha gent que vota al PP per altres motius, i no només aquests. I que –especulo- en un possible escenari ordenat, on aquesta gent considerés que els seus interessos queden suficientment protegits, ells podrien arribar a votar que sí. Però no els demanis que treballin pel sí. Simplement ens diuen que aquest 15% de votants del PP podrien en un moment donat votar sí (alerta, i està clar que per aquest 15% tampoc cal condicionar-ho tot, ho poso només com a exemple extrem, però que fa la seva funció il·lustrativa).

Per això, més important que arribar immediatament a aquest moment, a la votació, a la proclamació... és com hi arribem. Per això és tan important arribar-hi d’una manera ordenada, planificada, concertada, amb el màxim de garanties possibles, amb tota la tranquilitat del món, assegurant la pau social i civil, assegurant un lideratge ferm, assegurant que el país continuarà funcionant com un rellotge el dia abans del referèndum (o la proclamació), el dia del referèndum i l’endemà del referèndum.

Estem consolidant una majoria favorable a la independència. Però per ara és una majoria molt delicada que cal que cuidem molt, que l'observem... i que fem de manera que es transformi en una majoria sòlida, estructural.

És, al meu parer, una majoria tan delicada que és incompatible amb les aventures, amb les coses estrambòtiques, amb les iniciatives individuals, amb aquest independentisme de sala d’espera de la consulta d’un psiquiatra que avui descrivia, encertadíssimament, en Salvador Sostres.

No, amics i amigues, no ens tornem bojos. Les enquestes, fins i tot les manipulades, ens assenyalen repetidament que estem en la direcció correcta, que estem configurant una majoria social favorable a la independència. Però no tenim cap prova que sigui una majoria estructural (al contrari, tenim proves de que és molt delicada), i en canvi sí tenim moltes proves que és una majoria que es genera des de posicions molt plurals i amb interessos preferents molt plurals, fins i tot divergents.

Com a país, per a encarar aquest procés, que serà molt complicat, ens cal serenitat, ens cal lideratge, ens cal credibilitat, ens cal una enorme solidesa, ens cal generar un teixit de complicitats i fermeses entre totes les forces polítiques i una societat civil cada dia més enfortida i exigent. Ens cal un lideratge i una estratègia concertats, plurals però ferms, que generin i transmetin una CONFIANÇA TOTAL, com a requisit indispensable perquè aquesta majoria sigui estructural, i poguem fer, amb les màximes garanties d’èxit, el pas... I no veure'ns-hi abocats precipitadament perquè a uns il·luminats se’ls hi ha acudit que és el moment, i la manera, la seva, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, a la seva bola, al seu interès. Cal, com reivindica en Sostres, allunyar-se d’aquesta línia “Alguien voló sobre el nido del cuco” en què s’ha instal·lat bona part de l’independentisme i que molt em temo que en aquests moments és el que més perjudica el mateix procés secessionista.

Estem molt i molt aprop de la nostra llibertat. No serà demà ni l’any vinent. Però estem molt aprop, com mai. I ara, més que mai, cal treballar bé, i cal guanyar-se, definitivament, la confiança de la majoria social, convertir-la en estructural, i anar-hi!

PS: me’n vaig de vacances, al poble. Família, terra, descans, amics, història, lectura, relax… No sé si podré fer res al bloc, ja ho veurem. Si tot va com ha d’anar, se suposa que no caldrà ni podré... Però estarem atents. Us desitjo un bon descans. Estimeu els vostres, estimeu la terra que volem lliure. I estigueu tranquils. Com deia un bon amic, citant un clàssic: estem al final del principi. I després de les eleccions començarem el principi del final.

I divertiu-vos!!!

Fins la tornada! I fins a la llibertat, sempre!