Per què els independentistes votarem majoritàriament CiU

Dubtava com titular aquest article. Més encara amb la tendència que tinc a fer articles llargs. Però, sobretot, les moltes respostes possibles, que són simples constatacions de la realitat i la dimensió estratègica que té qualsevol procés d’aquesta naturalesa.

Una primera constatació: acceptem per independentista qualsevol persona que a la pregunta de si voldria una Catalunya independent, votaria que sí. En els termes plantejats per les darreres enquestes encara podríem afinar més, i dir que és independentista qualsevol que respon afirmativament la pregunta de si votaria Sí en un hipotètic referèndum o consulta sobre la independència de Catalunya.

Perquè aquest és el primer requisit per a un independentista: articular una majoria social clara, sòlida, robusta, disposada a votar afirmativament en un referèndum sobre la independència de Catalunya.

A partir d’aquí, ja tot són consideracions en relació a aquest conjunt de ciutadans que volem votar sí a la independència de Catalunya, que volem una Catalunya independent. I quan dic consideracions, vull dir diferències, unes de més abast que unes altres, entre tots nosaltres, però que tenen aquest SI el seu nexe d’unió, el nus a partir del qual pengen els diferents fils que teixexen la nostra societat i aquesta possible majoria favorable a la secessió.

I les últimes enquestes a què hem tingut accés situen l’opció favorable a la independència com una opció amb un amplíssim recolzament al nostre país. Com mai. Vol dir això que esiguem en condicions de plantejar, guanyar i fer viable un escenari d’aquesta mena? Jo crec que no. I són molts els arguments. Aquesta majoria tot just ara es comença a configurar, però no és ni clara, ni sòlida, ni robusta. Cal treballar molt i bé perquè ho sigui. Però és que encara cal treballar molt més perquè fem viable la consulta i el respecte al seu resultat.

Ja hi hem fet referència moltes vegades, des de l’ABSOLUT, a l’article clarivident del professor Requejo. Plantejava una sèrie de qüestions que són bàsiques, essencials, perquè un procés d’aquest tipus pugui triomfar, és a dir, esdevingui viable. I començava per reconèixer que aquesta majoria social encara no existeix avui en dia, i que cal treballar-hi molt. I continuava assenyalant la necessitat d’un govern fort, molt fort, que pugui dirigir el procés, un lideratge indiscutible, molt clar i reconegut internacionalment, un acord de gran abast entre forces polítiques, socials i cíviques –un acord, per tant, de tot el país, de totes les seves forces- i finalment assenyalava un altre element imprescindible: l’existència d’una estratègia sòlida, potent, clara, que actuï d’una banda com a relligador de tots els punts anteriors, però també que assenyali i tingui previstos tots els passos, el tempo del procés, les seves implicacions, els diferents escenaris, les aliances, etc.

Una estratègia, en definitiva, que només pot existir amb un govern fort, amb un lideratge reconegut, amb un acord sense precedents a l’interior de la nostra societat (i interioritzat!), i que a més a més ens doni confiança en relació a que tenim tot això, que és imprescindible, i sabem perfectament, responsablement, el que s’està fent, el que pot passar, i que, dintre de la complexitat i les dificultats enormes, com mai abans no haurem viscut, tenim respostes, sabrem donar respostes, podrem donar respostes, estarem preparats per quan hi arribem.

I em sembla que tots coincidirem –si no ens volem autoenganyar letalment- que la Catalunya d’avui en dia, i avui, quan escric l’article, és 1 de novembre, està absolutament allunyada de l’escenari plantejat pel Dr. Requejo. No tenim res del que ens cal. Tot està per fer. Però tot és possible, és clar, perquè comptem, i això ja és molt, però del tot insuficient si no ens volem suïcidar, amb la nostra voluntat, amb aquesta creixent majoria social favorable a la independència.

Comencem per una altra de les conclusions del Dr. Requejo, que assumeixo com un senzill i absolutament clarivident full de ruta que tots hauríem de compartir. Diu el Dr. Requejo que l’escenari en el que cal que pensem per a l’endemà de les eleccions és el d’un govern fort. No un govern per a la independència, sinó el d’un govern fort que actuï de facilitador d’aquest procés, és a dir, interpreto jo, d’un govern que permeti anar assentant i fonamentant aquesta estratègia sense la qual no hi haurà independència.

I aquest govern fort que treballi en aquestes coordenades, benvolguts amics, a hores d’ara només el pot oferir CiU, només el pot oferir el projecte que lidera n’Artur Mas. Vull insistir en la necessitat, imperiosa necessitat, que aquest govern sigui fort, fortíssim, si pot ser amb majoria absoluta, perquè qualsevol altre escenari, és a dir, el d’un govern feble, acabarà jugant a la contra. El nostre país està ara mateix en una situació catastròfica, derivada de la pèssima gestió del tripartit. Tots tenim clara la magnitud de la crisi en la que estem sumits, però és que el tripartit l’ha agreujada a casa nostra, i en totes les seves dimensions, tant per la seva incompetència, com per la seva falta de lideratge i per la radical necedat de moltes de les idees i polítiques que ha impulsat o traslladat a la societat, i que, tot plegat, ens ha dut a una situació d’autèntic col·lapse.

Ens cal, per tant, un govern fort que garanteixi, d’entrada, que s’acaba amb aquests 7 anys de desastre permanent, però també un govern fort perquè les decisions que caldrà prendre seran moltes i molt dures. I això, aquest escenari, només el pot liderar un govern fort, sense hipoteques, sense CAP hipoteca que no sigui la de fer el que toca fer, costi el que costi, per més impopular que pugui ser. Per això cal una majoria absoluta, per fer el que cal fer. Si no es té aquesta majoria parlamentària, ja s’ocuparan tots els grups de tornar al tacticisme ferotge, a l’estratègia del guany d’oportunitats amb la demagògia, amb la irresponsabilitat. I un país sumit en el caos, això és l’últim que necessita. Excepte, és clar, que l’estratègia sigui la d’ensorrar el país encara més.

I això em permet treure un altre punt clau per a entendre perquè la majoria d’independentistes votarem CiU. Per patriotisme. Perquè no només som independentistes sinó que, bàsicament, som patriotes. Hi ha, el podeu constatar cada dia, un independentisme que construeix un discurs de laboratori, allunyat de la gent, del país, de la realitat. Esquerra ja ha tingut la seva dosi de “glòria” flirtejant amb aquesta “elaboració” teòrica, que acaba ficant tots els ous a la cistella de l’economia. Però aquest nou independentisme que ara pugna per entrar al parlament, beu enormement d’aquestes fonts, i si els heu seguit una mica, si observeu com es comporten, el que diuen, el que comenten, veureu que la seva estratègia passa pel “cuanto peor, mejor”, és a dir, que si les coses van encara pitjor, més pujaran ells. I per tant, la política que plantegen és l’estratègia apocalíptica, d’una Catalunya absolutament ensorrada, que faci veure finalment a la gent que l’única sortida és la independència, i llavors emergir ells en aquest context com els nous líders als que la gent, inevitablement, hauran de recórrer perquè hi facin alguna cosa, ja que tots els altres hauran fracassat.

No creuen, per tant, que com a poble siguem capaços de plantejar-nos una estratègia independentista perquè és la nostra voluntat, perquè som forts i així ho volem. Per a ells, només s’hi arribarà des del caos, des de l’ensorrament.

I això, que es visualitza amb més claredat de la que voldrien, és també un dels factors clau pels quals els independentistes votarem majoritàriament a CiU, perquè no hi volem arribar des d’un país ensorrat, sinó des d’un país fort i des d’una sòlida voluntat i majoria social que ens sentim totalment capaços de construir.

Voldria fer un petit parèntesi en aquest punt, per posar un exemple paradigmàti del que dic, però també per a establir algunes diferències amb el que està passant, i que per a mi són rellevants i positives. CiU planteja clarament el Dret a Decidir sense límits com a estratègia final per arribar a la independència. I estableix, entre d’altres aspectes –com p.ex. les infraestructures, que ja van aplegar centenars de milers de persones manifestant-se a favor a BCN- el que en Quico Homs defineix com “l’estació concert”, és a dir, dret a decidir en matèria fiscal i econòmica, que es concreta en el Concert Econòmic.

Com és obvi, tota la campanya de tots els partits es basa en el “qüestionament” de CiU, des de tots els punts de vista possibles. En relació a la proposta de Concert Econòmic podríem distingir tres tipus de reaccions: per una banda, les esperables, amb PSC-PSOE, PP i Ciutadans, d’oposició frontal, fins i tot en contra del que volen els seus votants, que majoritàriament recolzen el concert econòmic. S’hi oposen amb una argumentació únicament en clau espanyola, visceral i negacionista sense cap mena de sentit ni compromís amb el país, que crec va resumir perfectament el sr. Iceta en aquesta frase tan nècia de “ni que me’l donessin –el concert econòmic-, no el voldria”.

Després hi ha hagut una altra reacció, aquesta jo crec que sí inesperada, però que explica clarament aquesta falta de sinceritat i generositat patriòtica, que és la radical, exhuberant i fins i tot dialècticament violenta oposoció dels grups independentistes que pugnen per entrar al Parlament. De fet, la més violenta oposició a aquesta reivindicació, a aquest plantejament polític del concert econòmic com a estratègia del dret a decidir, ha vingut d’aquests grupúscles. S’han exhibit dictàmens, s’ha negat, s’ha vilipendiat, s’ha dit de tot. Una oposició radical, sense fisures, un negacionisme acomplexat i miop, gairebé de rabieta. Dissortadament per a ells, les explicacions de n’Artur Mas, però sobretot el llibre d’en Quico Homs han desmuntat un a un tots els arguments que han exhibit. I sense treure ni un milímetre de la dificultat intrínseca que suposa, s’ha establert amb claredat que es tracta d’un procés polític –i aquí és on rau la seva dificultat- i que no precisa, en cap cas, de reforma constitucional. La posició d’aquests grups ha estat, patriòticament, totalment decebedora, i abona l’anàlisi que faig en aquest article.

Finalment hi ha hagut la posició d’ERC, que a mi m’ha semblat molt assenyada. I que m’agradaria creure que respon a un cert canvi de fons en l’històric partit independentista. Malgrat establir dubtes sobre la decisió de CiU de voler arribar fins al final amb aquest tema –dubtes que en termes polítics em sembla molt bé que plantegin, són legítims-, han manifestat que és una proposta a la que hi donarien suport, i que a més a més, és un esglaó bàsic per al procés independentista. He volgut fer aquesta referència concreta a la posició d’Esquerra, perquè em sembla just reconèixer-los-hi, que aquesta és l’actitud correcta, el compromís que és exigible patriòticament, per damunt de les diferències polítiques i d’estratègia: sumar en les qüesitons de país, remar junts.

Un cop més aquesta conclusió a la que arribava en el paràgraf anterior, m’habilita a un nou concepte: la capacitat de sumar com a factor clau per a l’èxit del procés independentista.

Només arribarem a la independència sumant moltes voluntats, voluntats molt diferents entre elles, amb diferències de tot tipus, des de polítiques a estratègiques. La capacitat que demostri el país i les seves organitzacions de sumar és clau. I jo diria que per fer viable aquesta suma, també cal un govern fort de CiU, i per això la majoria dels independentistes votarem a l’Artur Mas.

No ens enganyem: només podrem sumar si hi ha un lideratge fort. CiU ja suma la majoria de vot independentista, però és també una evidència que no suma tot el vot independentista. Aquesta majoria es construïrà únicament sumant molt més enllà del vot de CiU i d’altres forces polítiques, explícitament independentistes o no. Per ara, la segona gran força que aplega el vot independentista es concentra a Esquerra, i està per veure quina força tindran els altres grups dels que ara aspiren a entrar al Parlament. Passi el que passi, només amb una interiorització d’aquesta realitat plural és possible sumar de debò, en el sentit profund del que té d’objectiu: construir i fer sòlida aquesta majoria social favorable a la independència.

A les antípodes d’aquesta necessitat per a mi evident, hi trobem els repartidors de carnets d’independentista, aquells que es passen el dia desacreditant les altres opcions independentistes o els altres independentistes, no pel que fan o com ho fan –que és legítim-, sinó negant-los-hi la condició d’independentista. Sensu contrario, només es consideren independentistes a ells mateixos. Els altres som una altra cosa, però no independentistes.

Aquesta barbaritat és un dels plantejament més necis i letals pel que fa al nostre procés. I arriba a extrems absolutament delirants. Perquè aquí, l’últim que es necessita, l’última cosa que necessitem, són aquests repartidors de carnet d’independentista. Això no és que no sumi, és que resta a una velocitat formidable. I ens acaba portant a formulacions polítiques aberrants, com les que alguns defensen ara que la independència és molt fàcil, només cal votar-los a ells perquè sigui possible, o que les eleccions seran un referèndum, de manera que “si la gent ens vota a nosaltres voldrà dir que volen la independència, i si no ens voten, és que no la volen”. Buf!

La majoria d’independentistes votarem a CiU perquè tal i com estan les coses entenem que el més important per al país i per al procés no és aquesta patètica exhibició vocal de veure qui crida més fort i repeteix la paraula independència en menys minuts durant un discurs, sinó en la capacitat que tinguem per a construir aquesta majoria social que la faci possible, en establir una estratègia, un lideratge, etc. Ja ho hem vist. Inteligència, cal una mica d’inteligència, per poder valorar la complexitat del procés i defugir la simplicitat de laboratori amb què alguns ho volen plantejar, com si es tractés d’una xocolatada.

Es tracta de treballar amb la realitat, no d’oposar-s’hi i negar-la. Només assumint aquesta complexitat del procés és possible treballar en la direcció adequada i sumar… i fer possible establir aquella estratègia de què parlava el Dr. Requejo.

És clar, resultaria realment hilarant, si no fós perquè alhora és letal, no només aquesta negació de l’altre com a subjecte polític independentista, sinó pensar que reunint-se quatre persones i treient un paperet que, ja li diguin “constitució catalana” o “programa electoral”, ja només requereixi que la gent els voti perquè el desig es converteixi en realitat. ¿Es pot ser més pressumptuós i patètic que algú o alguns que sense ser res ja hagin aprovat la constitució que ens ha de regir o que hagin donat amb la pedra filosofal que ens meni, de la seva mà, cap a la independència? I els altres? Els altres, és a dir, tots els que no els votem som, a ulls d’aquests clarividents, un simple obstacle per a la independència. I després parlen de sumar…

També vam tenir el penós episodi de la ILP o la IP de les consultes al parlament. Quina entabanada més ben “dissenyada” des d’un despatxet o una taula de cafeteria… O sigui, que per a acometre el procés més important del nostre país, el més decisiu… n’hi ha prou que un parell o tres o quatre es reuneixin i decideixin tirar-lo endavant. I llavors és clar, tots els que s’oposin al que ells volen fer són uns totals traïdors i no volen la independència, ni res. Buf, buf i buf!!!

Tornem a l’estratègia: em sembla clar que qualsevol estratègia l’haurem d’elaborar entre tots, comptant-hi a tots els qui tinguin alguna cosa a dir, i no es pot deixar en mans d’uns quants o d’un parell. Ens cal una estratègia, però, sobretot, ens cal una estratègia que compti amb tots –tots els que compten per representació assolida, s’entén-, i no exclogui. I em sembla que CiU, com a força majoritària dels independentistes, alguna cosa hi té a dir, i ha dit.

No ens autoenganyem: no estem encara en cap escenari que ens permeti treballar per a elaborar aquesta estratègia. El 28-N podria oferir un nou escenari, molt més propici per a fer-la realitat, de manera explícita o, sobretot, implícita al començament. El pressupòsit és estar disposats a sumar i que hi hagi un lideratge fort. Aquest lideratge avui en dia només el pot oferir Artur Mas. No el té, perquè a hores d’ara només té el lideratge de CiU i en relació als qui aspirem al canvi en el govern de la Generalitat. Estem parlant d’un lideratge de país, és a dir, de la capacitat de treballar amb el màxim de forces polítiques i de la societat per a avançar cap al Dret a Decidir sense límits, amb les estacions que calgui.

I algú pot pretendre que es pugui bastir un lideratge així sense un govern fort, tan fort que faci que la resta de forces es plantegin únicament com poden treballar i ajudar en aquesta estratègia, enlloc de –que és el que passaria amb un govern feble- bastir una estratègia per a desgastar permanentment la força majoritària i així aspirar a treure’n rèdits electorals???

Jo no, i molts independentistes tampoc, la majoria, i com que sabem que això és el que passarà si no hi ha un govern fort, per això la majoria dels independentistes també votarem CiU. Una CiU i un Artur Mas que poguessin governar, però en minoria, seria letal per al procés de construcció d’aquesta majoria i d’aquesta estratègia, perquè la resta de forces polítiques centraran la seva estratègia en desgastar permanentment al govern i n’Artur Mas, tot esperant aquest “rio revuelto” que els permeti pescar quatre o cinc vots més les properes eleccions. I així no anirem enlloc. També des d’aquest punt de vista cal un govern fort, fortíssim.

Hi ha un punt clau en tot això que m’agradaria que una sòlida victòria convergent ajudés a fer possible: el necessari canvi de mentalitat en bona part de la militància independentista. I això no és cap altra cosa que la imprescindible assumpció de no estar en possessió de cap Sant Grial que la seva simple exhibició ens dugui a la independència. Cal que des de bona part de la militància i les organitzacions independentistes, explícitament independentistes, s’assumeixi que aquest procés requereix actuar, militar, comprometre’s en la suma, i no en l’adhesió. Només hi arribarem si assumim que ens cal una estratègia, que la societat comença a manifestar-se favorable a aquesta finalitat, però que encara ens cal treballar molt i cremar unes quantes etapes, si volem que el procés sigui exitós. I que això ho haurem de fer entre tots, no només comptant que al final tots “em vinguin a mi”.

Jo crec que CiU ha fet els deures, i els ha fet molt bé. Per això la majoria d’independentistes els votarem. Un 55% dels qui votarem CiU som favorables a la independència, i això converteix CiU en la principal força de referència dels independentistes. Un 45% dels votants de CiU encara no ho són. Si CiU s’equivoca en la gestió d’aquesta complexitat i diversitat del seu votant, la cagada seria atòmica, perquè llavors no estaríem en condicions de fer cap de les passes que assenyalava el Dr. Requejo. CiU assumeix i defensa el Dret a Decidir sense límits, i l’estació concert. El país requereix un govern fort per a liderar aquesta fase –aquesta legislatura- que no és la de la independència. És molt i està perfecte. Per això la majoria dels independentistes els votarem. A diferència d’altres, els qui ho fem, sabem que hi haurà molts altres independentistes que no ho faran, i que, legítimament, optaran per altres opcions, explícitament independentistes o no. No passa res. Però sí obliga a alguns a assumir una reflexió crítica sobre certes polítiques (p.ex. el tripartit) o certes actituds d’incomprensible i letal exclusivisme, que ja s’ha demostrat no ens porten enlloc.

Per això la majoria d’independentistes votarem a CiU i l’Artur Mas. No perquè volguem que la nostra travessia cap a Ítaca duri molts anys, sinó perquè sabem que no es pot forçar la travessia si no volem naufragar. Ara ens cal un govern fort i sentar les bases per a l’estratègia que necessitem. L’últim que necessita el país són “empentetes” d’aquestes que ens fotin contra les roques. Per això la majoria d’independentistes votarem CiU, i ho farem amb total convenciment.