Dels esvanits i vanitosos a l’accessorietat i la substantivitat…

Aquest matí m’he despertat amb RAC1, amb en Basté. Haig de confessar que últimament alterno Basté i Fuentes. Fa temps que en Basté i les seves tertúlies –sobretot per alguns i algunes tertulians- cansa una mica, és molt poc interessant; mentre que en Fuentes té una línia més agoserada i amb tertúlies i tertulians més interessants.

Avui en Basté ha saturat la meva paciència. Té un problema, i aquest problema és la sobreactuació ridícula que imprimeix a certs temes absolutament intrascendents. Quan es posa a fer saltets radiofònics esvanits de tieta solitària davant la visita del nebot… la cosa és insuportable.

I avui ha estat un d’aquests dies, i arran d’una cosa de la que s’està parlant i de la que no n’aconsegueixo treure l’entrellat, perquè és ridícula: això que en diuen “els problemes de comunicació del govern”. Es pot ser més ridícul i més pressumptuós? Gairebé que no.

Una sèrie d’opinadors han aconseguit instal·lar com a lloc comú una marca-retret en relació al govern Mas: que té problemes de comunicació. I amb això fan festa grossa, i s’exciten i diuen una quantitat de tonteries que acaben situant les coses directament en la desinformació. La cosa està en que alguns dels que van començar a llençar aquest missatge no ho van fer, crec jo, de manera “espontània"; malgrat la seva proximitat al discurs convergent van trobar l’oportunitat, posant en circulació aquesta crítica “tècnica”, d’ajustar una sèrie de “comptes pendents”. Lamentable. Després, és clar, hi ha hagut tot el cor que s’hi ha sumat simplement perquè ja sembla que estigui de moda dir això dels problemes de comunicació, i si no ho treus cada cop que tens oportunitat tertuliana, no ets ningú, no t’enteres; i aquests encara són més lamentables, perquè no saben perquè ho diuen, però ho repeteixen.

Dos han estat els grans temes estigmatitzats com a evidències d’aquests “problemes de comunicació”: els 80 km/h i l’impost de successions.

Jo no dic que tot s’hagi fet impecable des del govern. Segur que no. Però d’aquí a tots aquests escarafalls que s’han fet hi ha un abisme.

Quedem-nos amb l’última escena, el tema de l’impost de successions.

Quin és el problema? Que encara no s’ha aprovat i que en aquest interín hi ha hagut unes declaracions que semblaven no íntegrament coincidents entre diferents membres del govern o líders dels partits que li donen suport?

Vaja problema de merda. Crec que no hi ha ningú en aquest país que dubti que l’impost de successions s’eliminarà fins al punt on pugui eliminar-se. Ha dit res el conseller responsable, el Dr. Mas Colell? No, simplement s’està estudiant com fer-ho. És més, si es decidís fer-ho -ateses les circumstàncies- parcialment, esglaonadament, no passaria absolutament res.

Quin o què ha estat el desencadenant? Doncs que un senyor amb més vanitat que Lady Gaga, en Duran Lleida, va anar molt més enllà del que mai hauria d’haver anat en unes declaracions, actuant de portantveu del govern. I no ho és. És a partir d’aquí que s’aixeca aquesta veda dialèctica i es vol fer veure en aquest afer el que no hi ha, o el que jo, sincerament, no veig. Perquè no he vist dubtar ni un moment el govern. Simplement té la seva agenda i s’estudia els temes i els executa quan creu que cal fer-ho. I punt.

És més, si el govern -per mor de la necessitat de pactes amb altres forces (dissortadament no hi ha majoria absoluta)- no pogués complir la integritat de la promesa política i s’hagués de negociar, doncs tampoc passa res. Es pacta i s’explica.

La coral de planyideres invoca després les declaracions del secretari del govern, en Germà Gordó, com a continuïtat de la “confusió comunicativa”. Com a secretari de govern en Gordó només va fer que situar clarament el debat des del punt de vista del govern. És el govern qui s’està estudiant el tema i qui decidirà. I això ho sabia tothom

Ho sabia també Mr. Vanitat, en Duran. Per això va voler fer-s’ho d’homenet, i va propiciar aquesta situació. Que després hagi sortit com aquell que no ha trencat un plat a dir que “cal reconèixer que hi ha hagut errors de comunicació” és insultant. L’únic error és ell, i l’única cosa que ha passat és que és un bocamoll pressumptuós que cada cop que obre la boca fot en problemes al govern d’en Mas.

Només hi ha problemes de comunicació en la ment saturada de tonteria d’uns quants. El tripartit també ha estat devastador en aquest sentit, ja que sembla haver anul·lat la capacitat de discernir el que és rellevant del que no ho és.

El tripartit sí que tenia problemes de comunicació, perquè no tenia res a explicar i el que estava fent era millor que no es conegués gaire. Això sí que era un repte comunicatiu...

Per a refrescar-nos la memòria del que hem patit aquests 7 anys de tripi, avui hem tingut un exemple d’aquest estil de fer política, que no té res a veure amb el que està essent el govern Mas, gràcies a Déu i a tots els qui sortosament els vam votar. L’hem trobat a l’Ajuntament de BCN. Resulta que la sra. Mayol –d’ICVEUA- s’aixeca amb el peu canviat i sense encomanar-se a ningú del seu govern municipal diu que “s’ha de prohibir circular els cotxes de més de 10 anys”. Toooma moreno… No ha trigat ni mitja hora en sortir el regidor Narvaez –PSCPSOE-, a la sazón responsable del tema, a dir que d’això ni parlar-ne. Això sí que és un problema de comunicació, i gros. I de govern, i gros. I no les tonteries amb que alguns ens atabalen cada matí.

Però anem més enllà. Vol dir això que aquest govern, el govern d’en Mas, ho està fent tot bé, no té problemes? En absolut. Hi ha coses que estan passant que sí són substantives i que sí mereixerien una major atenció política i, si els savis de la comunicació nacional m’ho permeten, mediàtica.

Posaré dos exemples, que potser són els únics que tinc a l’abast: un que deriva d’un fet puntual i un altre que es planteja en el terreny del discurs polític i l’estratègia. Abans, però, i tenint en compte que des de les eleccions gairebé que no parlo de CiU ni del govern, potser val la pena que us resumeixi la meva visió.

Estic força content d’aquest govern i del projecte polític que està tirant endavant. Tots sabíem que el tripartit deixava un país “arrassat” i, el que és pitjor, demencialment hipotecat. El nou govern no tindria marge de maniobra.

Així les coses, aquest any d’aterratge governamental calia dedicar-lo a endreçar mínimament les coses, a sobreviure, a poder obrir la persiana nacional cada dia. Però per fer això, per poder-ho fer, la magnitud de la tragèdia heretada obliga a decisions radicals, extremes. Mals extrems, mesures extremes. Garantir la supervivència. Garantir poder ser, continuar. I això s’està fent. La mà del govern no tremola. Dolorós, però inevitable. El més dur és, a sobre, haver de sentir alguns comentaris dels responsables de la situació. Però confio s’acabi imposant un mínim seny i s’acabi actuant concertadament.

El que tots sabíem que caldria fer s’està fent, i s’està fent bé. No hi havia alternativa. I estem en bones mans.

Hi ha, però, qui no entén res de tot això, ni del que va passar amb el tripi, ni de la situació heretada, ni del que inevitablement calia fer… i encara menys entenen qui va guanyar les eleccions i perquè les va guanyar.

Em sembla obvi que qualsevol estratègia política de superació de l’actual marc requereix del concurs, participació i lideratge de Convergència. Tot el que no sigui això està abocat al testimonialisme, al fracàs i fins i tot a fer fracassar.

La gran qüestió política d’aquesta legislatura i govern no es planteja ara, no té lloc en aquest moment polític. La gran qüestió és el pacte fiscal, l’estació concert, i el moment en que Convergència sempre ha dit que es plantejaria, és a dir, després de les eleccions espanyoles. Llavors serà el moment de la POLÍTICA, així, amb majúscules. I llavors, segons el que es faci, sí que podrem parlar molt i molt i valorar les coses. No abans. Per més estrés parlamentari que alguns vulguin imprimir.

Ja hi arribarem, a aquest moment. Deixem que la majoria que ha atorgat el poble de Catalunya gestioni estratègicament aquest tema. Hi tenen dret, estan fent el que van dir que farien i per tant d’acord amb el compromís clar i inequívoc amb els seus votants. Des d’aquest punt de vista, tot ok.

Tornem, doncs, després d’aquesta pinzellada, a les qüestions que al meu entendre sí han afectat políticament al govern.

A un nivell micro, d’anècdota política (que no vol dir d’irrellevància política), el fet més greu que ha passat, per a mi, ha estat la qüestió del CV de la vicepresidenta.

El tema del CV de la vicepresidenta, posant-se “llicenciada en Psicologia” quan no ho és, quan no ha acabat la carrera, és realment una puerilitat, una autèntica xorrada, perquè pel que ha fet o fa no ha necessitat mai aquest títol i no l’ha esgrimit com a habilitador per a exercici professional.

Tanmateix, no és una tonteria des del punt de vista que implica -voluntària o involuntàriament- mentir, faltar a la veritat. I, amics, quan t’enxampen en una mentida… pringues. No estic d’acord, a més, que es “ventili” la cosa dient una altra mentida: que havia estat “un error involuntari”. Va, no fotem. En un article al diari ARA quedava molt clar, claríssim, que aquest “error involuntari” es porta produïnt com a mínim des de l’any 2008, i en diferents publicacions.

A ningú no li importa si la sra. Ortega ha acabat o no la carrera, si és llicenciada o no ho és. La seva dimensió política no depèn per a res d’aquest títol. Però a tots els ciutadans de Catalunya sí que ens importa molt que la vicepresidenta del govern no digui la veritat. Dir que ets llicenciat si no ho ets és mentir. I fer-ho durant tant de temps i en tantes publicacions diferents ens indica que, a sobre, també se’ns menteix quan es diu que és un “error involuntari”. No, no ho és. Ho sento molt, però no ho és.

Per a mi, i arran d’aquesta qüestió “anecdòtica”, hi ha un debat polític molt important que no s’ha fet: quines han de ser les conseqüències polítiques de faltar a la veritat?

Tots aquests que fan grans escarafalls d’aquests pressumptes “errors de comunicació” no han dedicat ni una ínfima part del seu temps a analitzar aquesta qüestió, molt més transcendent.

No sé quines han de ser les conseqüències, però sí sé que no és admissible la mentida en política. Aquest tema s’ha tancat en fals. Aquest tema sí que afecta al govern, i molt, en la mesura que, si voleu per una tonteria, ens trobem instal·lada la vicepresidenta en una mentida continuada, que s’ha volgut justificar amb una altra mentida.

Al costat d’aquesta qüestió puntual, però amb importants implicacions polítiques, el govern Mas també pateix un desgast exogen per la incomprensiblement persistent tasca de desacreditació que fa el líder d’un dels dos partits de la coalició, el sr. Duran i Lleida.

Ara que estem a les portes dels 100 dies del nou govern, i des de la complicitat del meu suport a la feina que estan fent, que és la correcta i pactada amb l’electorat, crec que tots podem assenyalar en Duran Lleida com un gravíssim factor de distorsió d’aquest govern i del projecte polític que representa.

Les tensions entre CDC i UDC no són cap novetat. El soci minoritari ha tingut tradicionalment una molt poc afortunada tendència a voler marcar perfil propi plantejant conflictes gratuïts amb CDC, declaracions, contradeclaracions, etc.

Des que va accedir –quantes desenes d’anys fa?- a líder d’Unió, en Duran Lleida va portar fins al límit aquesta estratègia de voler marcar perfil propi.

El gran problema que ens trobem en aquests moments és que en Duran i Lleida ja no sembla actuar com a líder d’Unió, sinó com a líder de l’unionisme.

Si a això hi afegim que sempre sembla estar actuant al servei de grups d’interès, gairebé al dictat… estem davant d’un cocktel políticament explosiu, que pot tenir efectes devastadors.

La política i el pensament d’en Duran es caracteritzen per una traïció persistent al llegat polític del seu partit, d’un partit històric del nacionalisme català com és UDC.

Unió és un partit increïble, que fins el lideratge d’en Duran podia exhibir múscul d’una història i compromís patriòtics absolutament singulars i admirables. Perseguits per uns pel seu bagatge cristià i perseguits pels altres per la seva fidelitat a la causa de Catalunya i la seva llibertat. El seu gran líder, Carrasco i Formiguera, va ser afusellat pels franquistes durant la guerra… per separatista. En el moment del seu afusellament va cridar “Jesús, Jesús, Visca Catalunya lliure!”. Sento una enorme pena, gairebé desconsol, quan veig en Duran saquejant d’aquesta manera aquest enorme patrimoni polític i moral d’Unió i dels patriotes que n’han format part i van donar la seva vida per la causa de la llibertat de Catalunya.

En Duran ha aconseguit esdevenir el genuí representant de l’establishment. És “un dels seus” i oficia, clarament, de portantveu de l’establishment. I això, és clar, té premi. En Duran gaudeix d’una enorme protecció mediàtica, a tots els nivells. A més a més, com que és una persona profundament desideologitzada, com que els seus posicionaments són una insuportable cursilada que els seus acòlits bategen com a “sentit comú”, en Duran és proper a gairebé tothom i només està lluny, cada dia molt més lluny, d’un col·lectiu polític: el sobiranista. Petit problema: aquest col·lectiu és el central a Catalunya!

Per al públic PP i PSOE en Duran representa l’absència de proposta política i la disponibilitat permanent al pacte, al matís, a l’accent. En Duran no és substantiu, i com a accessori, serveix tant per al PP com per al PSOE, que el veuen com “el responsable”. En Duran és l’antagonista, el fre, de n’Artur Mas i una CDC sobiranista que permanentment s’esforcen en assenyalar com a “radical i irresponsable”.

Per això, quan es fan les enquestes de valoració política, en Duran recull valoracions de simpatia de tots els votants de partits espanyols (PP i PSOE). I és per això que sempre surt com el polític més ben valorat. L’únic col·lectiu que no el valora bé és, evidentment, el sobiranista. Si Carrasco i Formiguera aixequés el cap…

En relació al govern Mas i al seu projecte polític, Duran i “la seva” Unió estan, a més a més, actuant amb una total deslleialtat.

CDC és qui té el pes polític, qui dona la cara, qui està en contacte amb la gent, qui genera adhesions, qui, en definitiva, permet assolir majories electorals. Un cop assolides és quan apareix “la quota d’Unió”, que sempre gestiona en Duran. I “les carpetes” d’Unió, farcides d’interessos privats (corporatius, patronals, sectorials), gairebé sempre en col·lisió amb els interessos generals i de país que ha defensat CDC, pels que CDC ha donat la cara.

Per a CDC tot plegat és ruïnós. Tots els embolics, problemes, etc. sempre venen d’Unió, d’en Duran i la seva gent. A més a més tothom sap que en Duran i “la seva Unió” no aporten absolutament res a CDC. No és que no hi hagi ningú que voti CiU perquè hi és en Duran, és que sabem perfectament que hi ha molta gent que no vota CiU justament perquè hi és en Duran. Per tant, menys que zero, no només no aporta res, sinó que resta.

El gran problema polític que està plantejant aquesta situació és que, des del meu punt de vista, en Duran ha franquejat repetidament les línies vermelles de la coherència política amb el projecte que representa i encapçala en Mas.

Unió, en els seus estatuts, i amb la seva història, ha cregut en la llibertat de Catalunya, i l’ha defensada. En Duran no. Hom podia arribar a pensar, fins i tot des de la més absoluta distància, que, malgrat tot, en un moment donat en Duran podria haver acabat jugant el paper de “coche escoba”, recollint, amb la seva adhesió final al projecte polític que planteja el dret a decidir com a l’escenari clau per al futur de Catalunya, els últims cagadubtes.

Però no. Dissortadament en Duran està actuant directament com a líder “unionista”. Les seves últimes declaracions, apel·lant a la seva “autoritat” perquè ens oblidem de qualsevol aspiració sobiranista… són d’una extrema gravetat. Perquè en l’hipotètic cas que tingués aquesta “autoritat” de la que presumeix, el que hauria de fer és posar-la al servei de la causa de la llibertat de Catalunya, no en contra.

Per a mi, aquest escenari que planteja el progressiu desacomplexament del lideratge “unionista” d’en Duran és el fet més greu al que ha de fer front el nou govern. És el que planteja uns interrogants polítics més greus.

I, tanmateix… només són interrogants.

Perquè l’únic cert és que aquest govern i la majoria parlamentària assolida per CiU les darreres eleccions continuen plantejant amb absoluta claredat i nitidesa els objectius polítics que van fer que la majoria d’independentistes votéssim n’Artur Mas. I això és el realment substantiu i important.

Els grans reptes polítics estan per arribar. Totes les forces sobiranistes cal que s’apliquin en fer possible una majoria favorable al dret a decidir, al concert econòmic i a la independència. Amb una estratègia que s’anirà concretant poc a poc, i vencent desconfiances atàviques. Amb una estratègia que, com assenyala també na Patrícia Gabancho, ha de liderar –només pot liderar- Convergència.

Per això em regira l’estómec tota aquesta tonteria de casta dels pressumptes –i en tot cas irrellevants- problemes de comunicació del govern. Sobretot quan s’ignoren sistemàticament qüestions més rellevants, ja siguin derivades de fets puntuals –faltar a la veritat-, ja siguin generals per l’actitud política d’algú com en Duran.

Tots els arguments pels quals molts independentistes vam donar suport a en Mas continuen vigents, i la confiança en el president de la Generalitat i el seu projecte polític i de govern continua intacta. Però lamento aquesta deslleialtat política i aquest innecessari espectacle de vanitat i “unionisme” amb el que permanentment en Duran i Lleida intenta desgastar –potser podríem parlar de torpedinar- el govern i el seu projecte polític. Crec que caldria fer-hi alguna cosa…

Seguirem lluitant!