Eleccions municipals: complement circumstancial…

S’acosta la data de diumenge, eleccions municipals, i l’entusiasme de la població per les mateixes continua igual de sota mínims que a l’inici de la campanya. Més que mai aquesta sembla una campanya que només té ressò en la militància. El panorama és de força desconexió amb la ciutadania.

Com poques vegades aquestes eleccions es produeixen en un moment estrany, que fa que no siguin una acció en si mateixes, i que els màxims elements d’interès els poguem trobar en la seva d’alguna manera, complementarietat circumstancial.

Tothom sap que el verb, l’acció, del nostre país, va quedar determinada pel duríssim combat contra el tripartit, un règim que en el seu moment ja vam anticipar que amenaçava portar el país a la ruïna, però que ara ja ho podem confirmar plenament: ens va dur a la ruïna més absoluta.

L’amic Cesc ens feia arribar ahir diumenge una dada esgarrifosa: el segon tripartit va generar 120.000 euros de dèficit públic CADA MINUT dels seva gestió, dels seus llargs 4 anys de gestió –de catastròfica gestió, cal afegir-.

El govern Mas no ha tingut cap altre remei que aplicar una política responsable, l’única exigible i l’única possible (ni tan sols els irresponsables del tripartit n’haurien pogut fer cap altra!). Costarà sortir del pou on el tripartit ens ha sumit. Però s’estan fent bé les coses, i hi ha certesa que la bona gestió i la confiança que genera seran la catapulta necessària per poder sortir d’aquesta crisi angoixant. També ens quedarà el contenciós amb Espanya. Però el propi també és important i és el primer que cal abordar per tenir un país fort al darrere del que es preveu el gran combat polític de la Catalunya contemporània.

I això també tothom ho sap, tothom n’és conscient, l’acció, el verb, del nostre país, després d’haver aconseguit derrotar el règim del tripartit, se situa en la definició del seu futur. El dret a decidir. L’estratègia del sobiranisme majoritari passa perquè hi hagi una fase d’acumulació de forces al voltant del dret a decidir en l’àmbit fiscal: el famós concert o pacte fiscal. Tothom sap que aquest és el gran repte i la gran batalla d’aquesta legislatura.

L’acumulació de forces al voltant d’aquest objectiu ens farà més forts i més cohesionats. Presentar batalla adequadament, bé, en aquest front és indispensable. Ho necessitem. Perquè fins i tot anant malament la batalla, ens ajudarà a no perdre la guerra. I l’important és no perdre la guerra, l’important és que sapiguem plantejar el conflicte final amb l’estat de la millor manera possible, és a dir, des de la major fortalesa possible.

Pel que sembla en aquest país hi ha una quanta gent disposada al “martiri”, però això, al s. XXI és una imbecilitat. El valor i la inteligència són les principals armes d’un soldat. La inconsciència, per més màrtirs que generi, una inutilitat. No hi ha pitjor mostra de valor que l’exhibició inútil per a l’autoconsum.

Subjecte i verb estan per tant, molt clars. Estan tan clars (i el resultat tan incert), que aquestes eleccions municipals apareixen com un complement circumstancial inconcret, confús, que voreja l’oració sense saber què expressar i ni com, i incompleix de fet les regles de la sintaxi.

Malgrat tot, val la pena fer un repàs d’aquestes diferents complentarietats circumstancials…

Per a CiU són unes eleccions importants bàsicament des de dos punts de vista: Barcelona i recuperació de poder a les diputacions.

La gran batalla política de CiU en aquestes eleccions està a Barcelona. Fins ara ha estat un monopoli polític absolut dels sociates. Per primera vegada CiU està en condicions de guanyar unes eleccions municipals a la ciutat de Barcelona.

El gran dubte és com guanyarà i com podrà governar. La certesa, que em sembla tothom pot compartir fàcilment, és que guanyar a Barcelona és un dels actes d’higiene democràtica més important que poden donar aquestes eleccions.

Si en Xavier Trias aconsegueix guanyar en el que fins ara semblava un “cortijo” dels sociates i del tripartit, serà un suport evident a l’onada de recuperació nacional que s’ha iniciat amb la victòria d’en Mas a les eleccions nacionals.

Més que guanyar, el gran dubte està en saber com es guanyarà. Jo tinc una idea molt clara, i és que la ciutat i el país necessiten que la victòria d’en Trias sigui prou còmoda com per poder governar en solitari. I això, tot i que depèn també de la combinació dels resultats dels altres, crec que pot ser possible si en Trias aconsegueix entre 16 i 18 regidors. Aquest és el gran objectiu, per a mi, i el que està més a l’abast d’aconseguir.

Per això no em fa cap mena de recança demanar el vot per a CiU també en aquestes eleccions, a la ciutat de Barcelona. Qualsevol escenari que obligui a pactes serà un mal escenari per a la ciutat i per al país.

Pel que fa a les diputacions, està clar que la molt segura pèrdua de suports dels antics socis del tripartit comportaran que CiU recuperi les diputacions de Girona i Lleida. Barcelona és la gran incògnita, i depèn de molts factors, però és, com ja he dit, una empresa, dissortadament, massa complicada a hores d'ara.

Esquerra i les escorrialles que concorren amb l’històric partit sota la pressumptuosa cosa de “Units per Barcelona”:

Estem davant una operació de vergonya aliena, un cas polític absolutament freudià, d’autèntica psiquiatria…

Per una banda tenim el soci principal, que és qui té els vots i els regidors, que ara es vol presentar com una força renovadora, quan porten formant part, d’una manera o una altra, de l’actual tripartit municipal des de finals del s. XX, i són total i absolutament responsables del naufragi de la ciutat i les polítiques municipals. Esquerra, concretament el sr. Portabella, ja es va fotre la gran hòstia les darreres eleccions municipals, on gairebé va perdre la meitat dels seus vots. I ara, preveient una nova patacada, perquè Esquerra no ha fet altra cosa que anar perdent suports per la seva estratègia tripartita, el sr. Portabella, líder de l’Esquerra barcelonina, s’ha empescat aquesta estratègia SALVACULISTA de la “unitat” per intentar salvar el seu cul.

Com diu en Xavier Rius al seu llibre “contra la Barcelona progre”, en Portabella no ha fet cap altra cosa que “viure del cuento”. I ara aquest cuento és aquesta estratègia salvaculista de vendre una “unitat” que només existeix en el màrqueting. Tot per continuar tocant cuixa. Lamentable.

Tanmateix, l’estratègia Portabella va més enllà del seu cul a l’Ajuntament. Dissortadament, tots els absurds moviments que ha fet a BCN per fer aquesta operació buïda dels “units” té també una dimensió interna. Esquerra es va fotre una patacada electoral espectacular el 28-N, i l’estratègia Portabella és maquillatge per fer veure que no ha passat res i, si aconsegueix salvar el seu cul, ser un factor decisiu en el proper congrés d’Esquerra.

Quin és el gran problema? Doncs que aquesta estratègia talla la digestió dels resultats, impedeix analitzar on s’ha fallat i proposar una nova direcció i un nou full de ruta per a l’històric partit republicà. Un pèssim negoci per a tots.

Però mirem un moment els famosos “socis” d’en Portabella, amb els que basteix aquesta “unitat”.

El més mediàtic de tots ha estat el fitxatge del sr. Laporta i del seu fantasmagòric partit, Democràcia Catalana. El que ha fet en Laporta és un dels casos més bèsties de desvergonyiment polític que mai haurem tingut ocasió de conèixer. S’ha de tenir una barra enorme, s’ha de ser un perfecte ésser amoral per fer una cosa com la que ha fet el sr. Laporta. És trist, molt trist, que Esquerra s’hi hagi avingut. Tanmateix, hi ha dues coses que a hores d’ara estan molt clares: el sr. Laporta ja no aporta res a ningú, la seva carrera política està totalment acabada, perquè hom només té el que pot aportar i la seva credibilitat. I si ja va demostrar-se escassa el 28-N, ara ja, directament, no en queda res. Però a més a més hi afegiria que amb aquest “fitxatge” d’en Portabella, el que ha fet és posar un piló de ciment als peus d’Esquerra com a tot ajut a la seva navegabilitat. El sr. Laporta està clar que més tard o més d’hora acabarà portant molts problemes a Esquerra, i sinó, al temps…

L’altre soci triat pel Portabella per a la seva operació de màrqueting són els Walking Dead de Reagrupament. Poc més a dir. Ja va quedar a les eleccions que no eren res i no aportaven res, i ara ja l’únic que són és una mosca empegalenta i solitària, que no té cap mena de projecte sinó el de revoletejar al voltant d’un alguna cosa es mou. A Barcelona ha estat Esquerra, a Girona les CUP, a altres llocs fins i tot Convergència i Solidaritat. Què es pot dir més? Cap projecte, res. Simplement salvaculisme, fer veure que són alguna cosa. El minut de glòria de l’APM en versió electoral. Salvaculisme en estat pur.

Si haig de fer un pronòstic, està clar que en Portabella es quedarà entre els 2-3 regidors i que serà absolutament irrellevant per a qualsevol opció de govern municipal. Un vot inútil i contraproduent per a l’independentisme. Cal passar pàgina ràpidament!

En l’àmbit del sobiranisme tenim encara dues propostes més: la de Solidaritat i la de les CUP.

Pel que fa a Solidaritat, tenen pel davant un repte molt important, després de l’espantà del Laporta, i és el de no quedar anul·lats electoralment. Des d’aquest punt de vista la candidatura que encapçala en Santiago Espot té, a Barcelona, una enorme responsabilitat, ja que és el lloc on més lectura política se’n farà.

El gran dubte que tinc és com “afectarà” a Solidaritat, a banda del tema Laporta, la manera com han fet política des que estan al Parlament. Jo no me n’he estat de criticar-la. Crec que aquesta política del “numeret” permanent no porta enlloc i és lesiva per a l’independentisme. Em sembla impresentable la manera com alimenten les més baixes passions de l’independentisme i com s’erigeixen en els grans repartidors de carnets indepdentistes, titllant, sense cap vergonya, de “traïdors” tots els qui no els hi aplaudim els seus numerets. Ara bé, potser aquesta manera de fer té el seu públic, qui ho sap…

Les CUP són un altre gran interrogant. És evident que compten amb una presència territorial a la ciutat molt activa i que ve de lluny, però mai fins ara no s’havien posat davant una urna, a la ciutat de Barcelona, a veure el què. Una incògnita total, encara més alimentada per la incoherent política d’aliances, que ha deixat ferides…. Està clar que no entraran a l’Ajuntament, i que la cosa està en saber si aquest independentisme anti-tot, contra-tot, i que posa al mateix nivell comunisme i socialisme i les més tronades consignes antisistema que independència té recorregut…

Del PSC-PSOE, PP i ICV-EUA passo de parlar-ne gaire. Per una banda nostàlgics del tripartit, decadents, responsables del desastre nacional i ciutadà en el que estem instal·lats, que només aspiren a miracles que els permetin reeditar els seus governs únicament pendents de paranoïes multicultis i tonteries. Bé, únicament no, també de fer una demagògia insuportable amb el tema de les retallades, ells, que en són els directament responsables i causants!!!!! I pel que fa al PP, doncs esperant també un miracle que d’alguna manera els faci indispensables per a algun govern, la gran aspiració dels marginals i marginats socials.

Així les coses, i després d’aquest repàs, si has arribat fins aquí, no ho dubtis: Vota Trias! Assegura el canvi a la ciutat, i assegura que aquest canvi té prou força per ser possible.

Diumenge, jo votaré TRIAS. Pel canvi i pel país!