AVANCEM O ENS CONSUMIM? AVANCEM O SIMPLEMENT VOLEM FIGURAR O MARCAR, MISERABLEMENT, PAQUET -O PAQUETET-?

Per a molts de nosaltres el nostre país, malgrat les dificultats, avança. Som molts els qui assumim la complexitat de les coses i, entre els filaments d'aquesta complexitat som capaços de veure-hi una mica més enllà i d'albirar futurs, per més que imperfectes, possibles.

També hi ha qui, davant tot això, únicament destina les seves energies a combatre qualsevol símbol d'avenç i de progrés nacional. I encara més, qui sacrifica qualsevol futur nacional per a proporcionar-se un moment miserable de notorietat efímera.

Fa un parell de setmanes hi va haver el congrés de Convergència Democràtica de Catalunya. Jo, i molta altra gent, pensem que va ser un congrés molt important. Per primer cop la força principal del sobiranisme català, del nacionalisme català, traçava un horitzó polític a partir de la creació d'un estat propi. Es parlava, en la ponència, d'una Catalunya independent, i es parlava d'un estat propi. Per a qualsevol analista minimament documentat i acreditat en la història i en la socipolítica catalana, aquest ha estat un fet transcendent. Per a qualsevol independentista hauria d'haver estat un motiu d'orgull, de total satisfacció i de profunda esperança. Si, com molt ja veníem dient que passaria, la principal força del sobiranisme català enfocava d'aquesta manera inequívoca el seu full de ruta, tots els que som independentistes ens hauríem d'haver sentit més que contents, atès que això clarament vinclava la correlació de forces i permetia somiar amb un camí d'èxit cap a la plena llibertat.

Entre el sobiranisme aquesta va ser la posició i visió majoritària. Tanmateix, tampoc no van faltar les veus que van preferir treure qualsevol valor a aquest posicionament i fins i tot les que van atacar-lo, condemnar-lo i vilipendiar-lo.

L'independentisme té un problema, i aquest problema són alguns independentistes. Ja ho he dit altres vegades, però cada cop ho veig més clar: per a la independència, el principal obstacle comença a ser cert tipus d'independentisme.

Aquest cert tipus d'independentisme és francament minoritari, residual, però no podem menystenir la seva capacitat destructiva o letal. Aquesta letalitat té múltiples manifestacions. Les xarxes socials proporcionen una formidable plataforma destructiva, però també hi ha altres expressions associades a la malaltissa i execrable voluntat de figurar, de posicionar-se, fins i tot quan per fer-ho això impliqui mals terribles per al país i per a la mateixa independència.

Molt d'independentista va preferir fer la brometa, ridiculitzar, treure valor, al posicionament convergent. És clar, si una força seriosa i majoritària com és CDC assenyalava inequívocament el camí de l'estat propi, enlloc de valorar les profundes implicacions positives que té, per a les ments malaltes del nostre independentisme el més important va ser dedicar-se a anar a la contra, a destruir i menystenir aquest posicionament.

Aquesta malaltia té una altra variant, i és l'exigència. També n'hi ha hagut que enlloc de valorar en la seva mesura el que estava passant s'han erigit, malgrat la seva irrellevància electoral i social, en guies de la força majoritària, tot establint amb absolut desvergonyiment què és el que hauria de fer la força majoritària.

Una altra variant és l'histerisme. Dissortadament hi ha un cert independentisme que actua histèricament. I ara n'hem tingut un exemple que realment fa riure. Crec que qualsevol patriota pot assumir que amb TV3 i els seus informatius tenim un problema, i molt greu. I aquest problema és que són hispanocèntrics, islamistes i antisistema. Canviar això és un objectiu patriòtic preferent, ineludible. CiU ha aconseguit, malgrat no tenir majoria absoluta al Parlament, tenir majoria absoluta en els òrgans decisoris de la CCMA. Això ha implicat menjar-se algun gripau intranscendent com el tal Querol, del PP, que se l'ha colocat de vicepresident a canvi de tenir aquesta majoria absoluta. El tal Quero, que és un ésser políticament repugnant, va un dia i fot unes declaracions que tenien una conseqüència ZERO, i un cert independentisme es posa histèric i sembla que s'acabi el món.

Però per favor!!! De vegades jo és que flipo del tot, em supera. Però de debò que algú va creure en cap moment que les declaracions d'aquest desgraciat del Querol sobre el mapa del temps tenien la més mínima, ínfima, possibilitat de ser res més que això, que unes declaracions??? Hi ha algú que hagi dubtat seriosament que el mapa del temps a TV3 continuarà essent el que és i que mai no serà el d'Espanya??? Segur que no. Però com tot s'hi val, desfermem una reacció histèrica i histriònica i fem un problema on no n'hi ha cap. Nonembé.

I com a últim esglaó de la cadena de l'independentisme malaltís, els repartidors de carnets. Un tema i episodi recorrent en l'independentisme, els famosos repartidors de carnets de qui és i qui no és independentista. Brrooough (so de “rujada”)

Tot plegat un espectacle força depriment, gairebé nauseabund. Per sort totes aquestes trifulques són tempestes en gots d'aigua. No tenen cap rellevància política ni electoral ni social.

Però sempre em pregunto fins on podríem arribar si enlloc de dedicar les nostres energies a destruir les dediquéssim a entendre l'altre i a construir...

No oblidem que la capacitat destructiva de la bogeria, per més minoritària que pugui ser, pot tenir efectes devastadors.

Tanmateix, i dissortadament, no s'acaben aquí els mals que afligeixen l'independentisme o, més enllà del que podríem considerar l'independentisme com a moviment polític, les amenaces que el procés independentista pateix de la mà dels mateixos independentistes.

Tenim un problema molt i molt greu, i és que hi ha força independentistes que no es creuen la independència, no assumeixen el que implica i converteixen aquest objectiu en una mena d'excusa per a la seva supervivència política, miserable supervivència política.

Ara em poso jo a donar lliçons: ser un bon independentista, ser un bon militant independentista és fer tot allò que apropi la independència, l'èxit en l'objectiu. De vegades la cosa no és fàcil, i podem prendre determinacions que, tot i pensar poden ser positives per a l'objectiu, no ho són. Això ens pot passar. Però el que forma part del manual del malalt independentista, del pervers, de l'inútil, del letal... és tota la dement actuació que es fa, sota el paraigües de l'independentisme, i que ens afebleix, ens humilia, ens distancia del nostre objectiu... i que només es fa per miserable interès propi, partidista, grupal, sectari.

Aquesta setmana hem tingut un exemple paradigmàtic d'això. Fastigós. Nauseabund. Repugnant.

La secta dels reagrupats, dels Walking Dead, van llençar un comunicat de premsa dient que inciaven no sé quina mena d'actuacions per tal que la Unió Europea reconegués un futur estat català. I un vinculaven a una mena d'iniciativa popular que requeria al voltant d'un milió de signatures.

Estem davant un cas paradigmàtic d'actuació que en un país normal no s'hauria produït mai. Per dos motius: el principal, perquè de les coses serioses i importants només se'n poden encarregar els partits seriosos i importants, i dins d'una estratègia seriosa i important. Però, segon, perquè algú que miserablement intentés trobar dreceres impossibles únicament per a figurar, per tenir un minut de glòria en alguns digitals... hauria estat objecte d'un linxament tal que hauria sumit la seva ja miserable existència en una mena de vergonya permanent i pública, en una mena de símbol de l'obstaculacionisme, de la perversitat.

Crec que no hi ha ningú que no tingui dos dits de seny i mig centímetre de compromís nacional que no pugui veure que el nostre país només ha d'acudir a les institucions europees quan sigui fort i quan tingui una estratègia majoritària al darrere. No hi ha ningú que no fregui o la demència senil o bé el filldeputisme extrem que es pensi que sent una secta residual a Catalunya, sense cap mena de representació ni de res de res... trobi que en aquest acudir davant les institucions europees fa un servei al país. No el fa. Tot el contrari. El país els ha girat l'esquena de manera persistent. Però ells, aquests dements, no paren de traginar possibles iniciatives únicament per a figurar, per a poder llençar un comunicat de premsa de merda que els atorgui un titular. I si el que fan genera un problema greu al país... això què els hi importa??? Ells no estan aquí per fer coses positives pel país, la seva sectarització els mena únicament a buscar com fabricar-se un titular que els tregui de l'agonia miserable en la que estan sumits.

Anem bé. Perquè hi ha una força sobiranista majoritària que ha assumit l'estat propi com a objectiu. I això és el que realment ens pot fer assolir-lo.

Però no anem bé perquè davant aquesta força majoritària es despleguen tot d'energies destructives que, o bé dediquen els seus esforços a intentar rebentar el majoritari o bé fan coses amb l'únic objectiu de figurar, i no de construir, d'avançar, i per als seus miserables objectius no dubten en sacrificar el país.

Jo no tinc cap vareta màgica. Jo no sé com aniran les coses. Jo només puc dir que crec i vull creure en la gent, en la gent que avança, en la gent que vol construir, que per sort és molta i la majoritària i sota moltes sigles. Jo només puc dir que em repugna la gent que es dedica únicament a destruir o a sacrificar el país per sortir de la seva miserable existència.

Ah! Això sí, per a tots els miserables... no us penseu que no passarem comptes...Per a la resta, per a la immensa majoria, per a la gent que, malgrat les nostres diferències, sabem posar en valor el que ens uneix i el patriotisme... una abraçada!