Ens havíem de liar amb la pregunta. I ens hem acabat liant. Ningú no sap fins a quin punt, però ja hem muntat el lio, i ningú no entén res i dóna la sensació que fem el que fem, el resultat ja serà «pasto de las llamas» per uns o per uns altres.
L'ANC va fer una proposta ambiciosa de cara a les europees. I ERC ja ha sortit que com que sembla que alguns no estan per la feina, ells van per lliure i aniran amb Bildu. Toma moreno. Vivir para ver. Si em punxen no em treuen sang.
El conseller Mas Colell presenta els pressupostos, altre cop agònics, i PSC-PSOE i ICV-EUA, dos partits dels que formaven el tripartit, dos partits per tant 100% RESPONSABLES de l'actual agonia financera de la Generalitat, en la mesura que són dos dels tres partits responsables del DEMENCIAL endeutament dels anys 2008-2009-2010... els hi falta temps i paraules per a criticar «retallades». És el colmo de la pocavergonya. Haurien d'estar sense aixecar el cap del terra pel que van fer. Haurien d'estar compungits. Haurien d'estar oferint suport al govern que intenta treure les finances del pou on ELLS ens van ficar. I res. Com si res. I amb palmeros desvergonyits.
I així, senyors, no anem enlloc.
A veure, jo sóc un humil ciutadà, militant anònim independentista des que tinc ús de raó política, i que he transitat per diverses organitzacions i propostes. Però tot això em cansa. Estic disposat a donar la meva vida per Catalunya. Però no estic disposat a fer riure per Catalunya ni a que em prenguin el pèl per Catalunya.
No entenc el tema de la pregunta. Sincerament, no l'entenc. O no ens sabem comptar, o no tenim ni puta idea d'estratègia.
Posició 1: Tenim majoria parlamentària compromesa amb la independència i som capaços d'aprovar al Parlament sense problemes una pregunta clara sobre independència Sí o No?
Això és així? Sembla que no. I ho sembla perquè hi ha un caradura que es diu Duran i Lleida que aprofita la pantalla d'Unió per mentir i vexar el votant convergent fent veure coses que no són. El sr. Duran amenaça que si la pregunta és independència, això no és el que vol Unió i que per tant no ho votaran. Ens agradi o li donaríem d'hòsties per la calva fins que ragés sang, però és així. I sense els vots parlamentaris que siguin d'Unió (una incògnita) la majoria de CiU+ERC+CUP perilla.
Després tenim ICV-EUA. Com diu la Marta Rojals, uns aprofitats. Després d'haver estat fent el paripé amb el dret a decidir, ara surten que alerta amb el que s'ha de decidir. Que ells no han defensat mai la independència (cert) i que per tant tenen dret a ficar-hi cullerada.
L'ANC va fer una proposta ambiciosa de cara a les europees. I ERC ja ha sortit que com que sembla que alguns no estan per la feina, ells van per lliure i aniran amb Bildu. Toma moreno. Vivir para ver. Si em punxen no em treuen sang.
El conseller Mas Colell presenta els pressupostos, altre cop agònics, i PSC-PSOE i ICV-EUA, dos partits dels que formaven el tripartit, dos partits per tant 100% RESPONSABLES de l'actual agonia financera de la Generalitat, en la mesura que són dos dels tres partits responsables del DEMENCIAL endeutament dels anys 2008-2009-2010... els hi falta temps i paraules per a criticar «retallades». És el colmo de la pocavergonya. Haurien d'estar sense aixecar el cap del terra pel que van fer. Haurien d'estar compungits. Haurien d'estar oferint suport al govern que intenta treure les finances del pou on ELLS ens van ficar. I res. Com si res. I amb palmeros desvergonyits.
I així, senyors, no anem enlloc.
A veure, jo sóc un humil ciutadà, militant anònim independentista des que tinc ús de raó política, i que he transitat per diverses organitzacions i propostes. Però tot això em cansa. Estic disposat a donar la meva vida per Catalunya. Però no estic disposat a fer riure per Catalunya ni a que em prenguin el pèl per Catalunya.
No entenc el tema de la pregunta. Sincerament, no l'entenc. O no ens sabem comptar, o no tenim ni puta idea d'estratègia.
Posició 1: Tenim majoria parlamentària compromesa amb la independència i som capaços d'aprovar al Parlament sense problemes una pregunta clara sobre independència Sí o No?
Això és així? Sembla que no. I ho sembla perquè hi ha un caradura que es diu Duran i Lleida que aprofita la pantalla d'Unió per mentir i vexar el votant convergent fent veure coses que no són. El sr. Duran amenaça que si la pregunta és independència, això no és el que vol Unió i que per tant no ho votaran. Ens agradi o li donaríem d'hòsties per la calva fins que ragés sang, però és així. I sense els vots parlamentaris que siguin d'Unió (una incògnita) la majoria de CiU+ERC+CUP perilla.
Després tenim ICV-EUA. Com diu la Marta Rojals, uns aprofitats. Després d'haver estat fent el paripé amb el dret a decidir, ara surten que alerta amb el que s'ha de decidir. Que ells no han defensat mai la independència (cert) i que per tant tenen dret a ficar-hi cullerada.
Tornem-hi. Amb independència de les ganes de fer-li empassar la bicicleta per l'esòfag a l'Herrera, si això és així, tenim la majoria parlamentària compromesa amb la independència i som capaços d”aprovar per majoria absoluta una pregunta clara sobre independència Sí o No?
resposta clara: NO
Posició 2: Si no tenim aquesta majoria, tenim una mjaoria parlamentària possible que aprovi una pregunta materialment independentista alternativa?
Potser sí. Que preguntar Independència Sí o No és l'òptim, està clar. Que no tenim majoria per a aprovar-ho, també.
Podríem aprovar una pregunta «suficient», p.ex. Vol que Catalunya esdevingui un estat sobirà?
Potser sí. Hi jugarien Unió i ICV-EUA? Si ho acceptessin, collons, no en parlem més i venem-ho com un èxit. Algú dubta el que és un estat sobirà? Algú dubta que la majoria parlamentària que ha de constituir un estat sobirà serà una majoria independentista i que li donarà el ple sentit? No.
Que podem perdre miqueta de claredat, cert. Que en canvi aconseguim una majoria que d'altra manera no tenim, igualment cert.
Posició 3: no pensem transigir. La pregunta ha de ser clara claríssima, per tant amb independència. Portem-ho a votació. I perdem. Fin de la partida.
Posició 4: val la pena transigir en el detall, perquè no tenim assegurat el tot, és a dir, la consulta. I davant del dubte de la consulta, val més reivindicar-la amb força, tot i que la pregunta perdi força, que posar fi a la partida perquè volem una pregunta amb força i no tenim prou força al Parlament.
És a dir, si estiguéssim en un entorn democràtic, que assumeix fer la consulta, caldria negociar-la entre els catalans i amb els espanyols, tal i com han fet els escocessos i els anglesos. Però si això no passa, perquè això no és així, no estem en un entorn democràtic i que la consulta se celebri depèn d'altres... què val més? No tenir ni pregunta o tenir una pregunta ni que no sigui la més clara del món mundial?
Jo ho tinc molt clar. Tenir pregunta i tenir majoria suficient per a impulsar-la. El que cal descartar de totes totes són preguntes i respostes arbre, múltiples o altres experiments d'aquesta mena.
Per tant, agraïria molt, moltíssim, als senyors de CiU, d'ERC, de les CUP i d'ICV-EUA que no ens maregessin gaire. Que seguin, que parlin i que ens diguin a quin acord hem arribat. O bé que no hi ha acord i que donem per acabada la partida fins que no hi hagi una nova majoria parlamentària que ho faci possible. Juguem a això?
El bucle es fa més gran amb el tema de les europees. Perquè és clar, passem d'un possible escenari on les europees fossin una possible data per a la consulta i on les forces compromeses i la societat civil construïssin una proposta política excecpcional per fer valer els nostres drets... a un escenari del campi qui pugui, i de barallar-nos per anar aliats amb forces basques fins ara vinculades a la violència terrorista.
I és clar, tot això és de puta mare per al procés. Per sortir al carrer i tirar coets. Rebentem qualsevol possibilitat d'unitat, ni que no sigui absoluta. Anem per lliure. I ens ho fem amb penya que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha dit que el seu partit estava correctament il·legalitzat. Estem bojos??? Ens hem begut l'enteniment?
De debò que no m'ho puc ni creure.
I és clar, amb uns aprofitats posant en crisi la pregunta, amb uns altres campant cadascú a la seva perquè som incapaços de donar cap mostra de transcendència electoral al moment, amb tot això, què impedeix als de sempre continuar actuant amb tota la més repugnant demagògia del món en relació a l'acció del govern?
I, efectivament, els de sempre no han necessitat ni conèixer els números dels pressupostos d'en Mas Colell per a abraonar-s'hi a a sobre i llençar tota la merda que han estat capaços d'escopir.
De debò. N'hi ha un tip. De debò, quan un d'aquests del PSC-PSOE o d'ICV-EUA clama les barbaritats que clama em venen al cap pensaments perfectament tipificats al Codi Penal. Deixeu-me'ls sols en una habitació!!!!!!
No puc sofrir veure els responsables que estiguem així fent discursos repugnants sobre els pressupostos agònics que ha calgut presentar. Perquè és impossible ser més miserable del que són els del PSC-PSOE i els d'ICV-EUA quan fan aquests discursets de merda després d'haver-nos ARRUINAT per generacions.
Perquè és que a més a més tothom sap que sortir del pou on ens van ficar només podem fer-ho amb la independència, amb un estat propi, i resulta que són els que es posen estupendos a l'hora de votar, a l'hora de plantejar la pregunta del referèndum.
Corria el mes de novembre del 2008 i servidora ja alertava del que estava passant amb els pressupostos del tripartit. Que ningú vingui ara amb mentides. El 2008 ja es veia el que estaven perpetrant aquests desvergonyits que ara clamen contra els pressupostos. S'ha de tenir molta barra per haver endeutat com ho van fer i ara no fer el més mínim acte de contricció, el més mínim gest de «ens sap greu, no ho vam saber fer millor» i donar suport al govern per sortir del pou. No tinc paraules per descriure tanta mesquinesa.
Pues eso. Que així les coses la meva por és que ens ho estem tornant a fer de catalans des de fa 300 anys, és a dir, que estem fent L”IMBÈCIL. I això fa molt mal. I això és molt injust. I que no hi ha dret, collons, que no hi ha dret.
Espero que TOTS rectifiquin i facin el que cal fer i es deixin de fer l'imbècil. Encara hi estem a temps de sortir del bucle. No sé si per molt, però encara hi som a temps.
resposta clara: NO
Posició 2: Si no tenim aquesta majoria, tenim una mjaoria parlamentària possible que aprovi una pregunta materialment independentista alternativa?
Potser sí. Que preguntar Independència Sí o No és l'òptim, està clar. Que no tenim majoria per a aprovar-ho, també.
Podríem aprovar una pregunta «suficient», p.ex. Vol que Catalunya esdevingui un estat sobirà?
Potser sí. Hi jugarien Unió i ICV-EUA? Si ho acceptessin, collons, no en parlem més i venem-ho com un èxit. Algú dubta el que és un estat sobirà? Algú dubta que la majoria parlamentària que ha de constituir un estat sobirà serà una majoria independentista i que li donarà el ple sentit? No.
Que podem perdre miqueta de claredat, cert. Que en canvi aconseguim una majoria que d'altra manera no tenim, igualment cert.
Posició 3: no pensem transigir. La pregunta ha de ser clara claríssima, per tant amb independència. Portem-ho a votació. I perdem. Fin de la partida.
Posició 4: val la pena transigir en el detall, perquè no tenim assegurat el tot, és a dir, la consulta. I davant del dubte de la consulta, val més reivindicar-la amb força, tot i que la pregunta perdi força, que posar fi a la partida perquè volem una pregunta amb força i no tenim prou força al Parlament.
És a dir, si estiguéssim en un entorn democràtic, que assumeix fer la consulta, caldria negociar-la entre els catalans i amb els espanyols, tal i com han fet els escocessos i els anglesos. Però si això no passa, perquè això no és així, no estem en un entorn democràtic i que la consulta se celebri depèn d'altres... què val més? No tenir ni pregunta o tenir una pregunta ni que no sigui la més clara del món mundial?
Jo ho tinc molt clar. Tenir pregunta i tenir majoria suficient per a impulsar-la. El que cal descartar de totes totes són preguntes i respostes arbre, múltiples o altres experiments d'aquesta mena.
Per tant, agraïria molt, moltíssim, als senyors de CiU, d'ERC, de les CUP i d'ICV-EUA que no ens maregessin gaire. Que seguin, que parlin i que ens diguin a quin acord hem arribat. O bé que no hi ha acord i que donem per acabada la partida fins que no hi hagi una nova majoria parlamentària que ho faci possible. Juguem a això?
El bucle es fa més gran amb el tema de les europees. Perquè és clar, passem d'un possible escenari on les europees fossin una possible data per a la consulta i on les forces compromeses i la societat civil construïssin una proposta política excecpcional per fer valer els nostres drets... a un escenari del campi qui pugui, i de barallar-nos per anar aliats amb forces basques fins ara vinculades a la violència terrorista.
I és clar, tot això és de puta mare per al procés. Per sortir al carrer i tirar coets. Rebentem qualsevol possibilitat d'unitat, ni que no sigui absoluta. Anem per lliure. I ens ho fem amb penya que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha dit que el seu partit estava correctament il·legalitzat. Estem bojos??? Ens hem begut l'enteniment?
De debò que no m'ho puc ni creure.
I és clar, amb uns aprofitats posant en crisi la pregunta, amb uns altres campant cadascú a la seva perquè som incapaços de donar cap mostra de transcendència electoral al moment, amb tot això, què impedeix als de sempre continuar actuant amb tota la més repugnant demagògia del món en relació a l'acció del govern?
I, efectivament, els de sempre no han necessitat ni conèixer els números dels pressupostos d'en Mas Colell per a abraonar-s'hi a a sobre i llençar tota la merda que han estat capaços d'escopir.
De debò. N'hi ha un tip. De debò, quan un d'aquests del PSC-PSOE o d'ICV-EUA clama les barbaritats que clama em venen al cap pensaments perfectament tipificats al Codi Penal. Deixeu-me'ls sols en una habitació!!!!!!
No puc sofrir veure els responsables que estiguem així fent discursos repugnants sobre els pressupostos agònics que ha calgut presentar. Perquè és impossible ser més miserable del que són els del PSC-PSOE i els d'ICV-EUA quan fan aquests discursets de merda després d'haver-nos ARRUINAT per generacions.
Perquè és que a més a més tothom sap que sortir del pou on ens van ficar només podem fer-ho amb la independència, amb un estat propi, i resulta que són els que es posen estupendos a l'hora de votar, a l'hora de plantejar la pregunta del referèndum.
Corria el mes de novembre del 2008 i servidora ja alertava del que estava passant amb els pressupostos del tripartit. Que ningú vingui ara amb mentides. El 2008 ja es veia el que estaven perpetrant aquests desvergonyits que ara clamen contra els pressupostos. S'ha de tenir molta barra per haver endeutat com ho van fer i ara no fer el més mínim acte de contricció, el més mínim gest de «ens sap greu, no ho vam saber fer millor» i donar suport al govern per sortir del pou. No tinc paraules per descriure tanta mesquinesa.
Pues eso. Que així les coses la meva por és que ens ho estem tornant a fer de catalans des de fa 300 anys, és a dir, que estem fent L”IMBÈCIL. I això fa molt mal. I això és molt injust. I que no hi ha dret, collons, que no hi ha dret.
Espero que TOTS rectifiquin i facin el que cal fer i es deixin de fer l'imbècil. Encara hi estem a temps de sortir del bucle. No sé si per molt, però encara hi som a temps.
Entrades
6 comentaris:
Company... no puc estar més d'acord amb tu. Si aconsegueixes ficar-te a l'habitació aquella que dius, m'avises... ok?
Per cert, que els d'ERC eren uns egoïstes ja fa temps que t'ho vaig dir. Especialment durant la pantomima que van protagonitzar amb la suposada llista unitària amb Rcat i SI.
En fi... crec que el millor es disoldre el parlament i "salga el sol por Antequera".
Una abraçada.
Enric Gubern
Erc no pot abandonar la seva tendencia historia a cagar-la, a trair, a l'error.... cnt's-fai-psc-iu.....Bildu!!! buffffff!!!
Els liders d'Erc sempre son molt menys del que aparenten!!!
moragues3
Brillant
Ostres, quant de temps sense comentar res al "Dies". Últimament, el twitter se'n duu gairebé tota la meva activitat a internet.
Mira, amic, estic d'acord amb la teva argumentació en dos dels tres elements del bucle: en la llista conjunta a les europees, que jo també crec necessària i que, a banda de CIU i ERC, hauria d'incorporar candidats que li permetessin visualitzar clarament la transversalitat social de l'independentisme. Per sort, aquests últims dies sembla que s'hagi refredat la llista ERC-Bildu, que ja es donava per pràcticament feta.
Tampoc no puc sofrir, igual que tu, la demagògia barata dels ex-components del tripartit (ERC a banda) respecte dels pressupostos per al 2014, per les mateixes raons que esgrimeixes. Per cert, impagable el teu post del 2008 advertint a priori de l'endeutament insostenible al que ens abocaben els pressupostos del 2009 (va passar el mateix amb els del 2010): jo comento sovint que els 2 ó 3 últims pressupostos del tripartit van ser delictius.
En canvi, no comparteixo, en absolut, la qüestió de la pregunta. En la meva opinió, la claredat de la pregunta, que ha de versar indubitadament per la independència, és una línia vermella que no es pot creuar. Aquests dies s'ha dit i s'ha repetit a les xarxes socials: un resultat del referèndum "interpretable", que avalés una pregunta formulada amb termes com "estat propi" o fins i tot "estat sobirà" ens tornaria fàcilment a la casella de sortida, amb Durans, Herreras i Navarros interpretant el resultat de la consulta al seu gust, i embolica que fa fort. Per això observo amb preocupació com aquests últims dies, des d'entorns convergents, s'insisteix en que la pregunta ha de ser "consensuada" (se suposa que amb Unió/Duran i amb ICV, ja que el PSC sembla despenjat), que és un sinònim de "rebaixada" o "ambigua". I si la pregunta fos ambigua, no s'hi val que després que guanyés el SÍ els independentistes braméssim dient que "tothom sabia que en realitat es votava la independència"...
He llegit a algú dient que, com que l'Estat no ens permetrà celebrar la consulta en cap cas, doncs que paga la pena fer possible l'acord i rebaixar el seu contingut, perquè del que es tracta de carregar-nos de raons (i aquesta ja seria definitiva). Però jo crec que hem d'actuar en tot moment com si la consulta s'hagués de fer de totes totes, perquè és l'aspiració democràtica de la immensa majoria del poble. (Si finalment no es pot fer, doncs ja passarem pantalla, però no abans). Jo prefereixo avortar el procés, o anar a unes eleccions avançades, que plantejar una pregunta rebaixada. I que el Duran s'hi presenti sol, a aquestes eleccions, que ja veuràs que ben retratat que hi quedaria, després de boicotejar el procés...
Res més, amic, no sé si és el quadret on s'escriuen els comentaris (tan petitó que no permet fer-se una idea de la llargada dels textos), però em temo que ja m'he allargat massa. Suposo que després de tants textets de 140 caràcters ja tenia ganes d'expandir-me. Una abraçada i felicitats pel post!
Amic Pereira,
gràcies pel teu comentari.
Podria compartir-lo al 100%, és a dir, el que dius tu em serveix per a mi. Excepte en el que crec és que no abordes un punt cabdal de la reflexió, que és el que motiva la meva dissertació:
Dissortadament crec que no tenim majoria al Parlament perquè les coses siguin com ens agradaria, pensem i seria el més convenient que fossin. Perquè no és a nosaltres que cal convèncer de la idoneïtat d'una pregunta clara i sense cap altra cosa que no sigui independència sí o no.
El problema no és aquest. El problema és com s'han agradat en Duran i ICV fent pinça sobre CDC, ERC i CUP. Una pinça que ells saben ens deixa sense majoria al Parlament per aprovar la pregunta.
Aquest és el tema. I aquest és el gran risc: derrapar en la primera gran curva del procés. Segons com la línia vermella pot significar una sortida a ple motor de la carretera i vint voltes de campana...
Francesc (Dies de Glòria)
Uns van amb Bildu, altres amb Rcat... Certament, com tu dius, "vivir para ver".
Cadascú tria els companys de viatge que vol... No?
Salut,
Xavier
Publica un comentari a l'entrada